Teresa Pàmies
PRAGA
Traducció de Margarida Trias
Pròleg d’ Aliona Pàmies Il·lustracions de les cobertes de Natàlia Pàmies Guia pràctica de Joan Vilardebò
PRAGA
Teresa Pàmies
Aquest llibre ha tingut la sort d’aparèixer publicat l’any en què es commemora el centenari del naixement de l’autora. Edició original: PRAGA. (Número 5 de la col·lecció Las ciudades d’ Edicions Destino), 1987. Primera edició en català: novembre de 2019 © de la traducció: Margarida Trias © del pròleg: Aliona Pàmies © de la Guia pràctica: Joan Vilardebò Il·lustracions de les cobertes: Natàlia Pàmies Mapa: Marc Ancochea Disseny i maquetació: Sir Gawain & Co. La col·lecció Viatges personals està dirigida per Joan Vilardebò, de l’ entitat “VIATGES i MÉS, lleure solidari”, i Enric Soler, de Tushita edicions. © 2019 Tushita edicions www.tushitaedicions.com info@tushitaedicions.com Imprès a: Romanyà Valls ISBN: 978-84-120781-3-8 Dipòsit legal: B-25465-2019 Thema: WTL, 1DTJ IBIC: WTL, 1DVK No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni el seu tractament informàtic, ni la seva transmissió a través de qualsevol mitjà, bé sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per enregistrament o d’altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright
Il·lustració de la coberta: adaptació d’una placa dels carrers antics de la ciutat de Praga. ©Natàlia Pàmies Il·lustració de la contracoberta: perfil de la vista general de la ciutat, fet amb dos dels colors de la placa de la coberta. ©Natàlia Pàmies
ÍNDEX
PRÒLEG, d’Aliona Pàmies | 9 PRAGA, de Teresa Pàmies | 15 PRIMERA PART | 17 Capítol i | 19 Capítol ii | 29 Capítol iii | 39 Capítol iv | 47 Capítol v | 53 Capítol vi | 67 Capítol vii | 81 Capítol viii | 89 SEGONA PART | 107 Capítol i | 109 Capítol ii | 119 Capítol iii | 129 Capítol iv | 141 TERCERA PART | 151 Capítol i | 153 PRAGA, GUIA PRÀCTICA | 173
PRÒLEG
Ja fa 7 anys que la iaia no és amb nosaltres. Com la trobo a faltar! Encara no sóc capaç de passar per davant del seu portal, a tocar del Mercat del Ninot, sense vessar alguna llàgrima de nostàlgia. M’encantaria tornar a polsar el timbre i sentir per l'intèrfon la veu profunda i ferma del iaio Gregorio, «¡Adelante!». El record em convida a entrar i saludar la portera, amb la qual la iaia sempre s’ hi havia avingut molt. Un cop dins l’ascensor, sabia que a la porta del pis estava esperant-me ella, amb el seu davantal a quadres i els braços oberts de bat a bat per fer-me una forta abraçada.
«Xiqueta, vas molt despullada», solia dir els dies que feia fresca al carrer. «És que sóc russa, iaia», solia contestar-li jo. I és veritat, ho sóc a mitges. Per part de la meva mare. Dins el pis de la iaia, travessant un llarg passadís ple de llibres i deixant a la dreta un telèfon negre d’aquests d’abans enganxat a la paret, passàvem a la sala. Aquella sala d’estar era el «santuari» de la família. A banda de les nombroses fotos familiars penjades a les parets, hi havia un prestatge dedicat exclusivament als àlbums de fotos de cada fill i de cada nét que la iaia col·leccionava, minuciosament, any rere any. Actualment cada Pàmies guarda el seu àlbum. Moltes vides i moltes històries, però totes de la mateixa família. «Som la família de la diàspora», deia la iaia sovint. I tant que sí! El seu llarg exili per diversos països del 9
món va provocar que tots els seus fills naixessin també en diferents indrets: el meu pare Tomás, a Mèxic, i els meus tres oncles Pau, Antonio i Sergi a Txèquia i França. La sala d’estar comunicava amb la petita habitació de la iaia, que alhora li servia de despatx. Allà passava llargues hores escrivint llibres, articles per a l’Avui o els guions per al seu espai radiofònic, que aleshores conduïa Josep Cuní. La iaia era tremendament organitzada, tenia cada cosa al seu lloc i cada hora del seu temps la destinava a una tasca determinada. Fou una treballadora incansable gairebé fins al final dels seus dies. Sempre escrivia a mà, i després ho passava en net amb l’ajuda d’una vella màquina d’escriure. L'ordinador i el món cibernètic, en general, els veia gairebé com un producte capitalista endimoniat i en part tenia raó. Vaig tenir la sort de conviure amb els iaios algunes temporades i de compartir la seva vida quotidiana quan jo encara vivia a Moscou i venia a Barcelona a passar les vacances. Són tantes les coses que em va ensenyar la iaia! En aquell temps jo no les comprenia gaire, o potser era que no hi parava massa atenció. La ignorància de la joventut. Ara, amb els anys, recordo sovint les nostres converses i els seus consells em són de gran ajuda en el meu dia a dia. Gaudia molt passant estones al seu costat, quedant-me asseguda a la butaca-balancí escoltant boleros o simplement mirant-la treballar. Per cert, un dia em va regalar una butaca com la seva que encara guardo a casa meva. És el meu racó preferit. Alguns matins, l’acompanyava a comprar al Mercat del Ninot i també a altres petits comerços de l’ Esquerra de l’ Eixample. Ella era molt estimada al barri, la saludaven a cada pas i ella em presentava a tothom amb aquestes paraules: 10
«És la meva néta russa!», i jo em sentia infinitament orgullosa de ser la seva néta, és clar. Tots els membres de la família recordem sovint amb molt d’afecte els àpats de diumenge a casa dels avis. A la sobretaula solia parlar la iaia, sempre era ella qui duia la iniciativa. Les converses eren interessants i enriquidores. A vegades sorgia confrontació de diferents punts de vista, però sense arribar a la discussió. El iaio estava més aviat callat, però sempre atent i amb aquella «bondat a la cara» (com el va descriure en Raimon a la cançó que li va dedicar). Quantes històries vàrem poder escoltar de primera mà en aquells dinars! Algunes no són als seus libres i es quedaran per sempre més en la nostra memòria. Malauradament, la iaia ja no és aquí per seguir explicant-nos les seves aventures, però va deixar un gran llegat literari, del qual forma part aquest llibre. De tots els llocs en què es va haver d’exiliar, sempre parlava amb especial afecte de la capital txeca. Estimava Praga i tots els seus racons. En principi, aquesta ciutat li havia de servir de refugi per una curta estada, però la Història tenia altres plans i Praga va convertir-se en la seva llar durant una llarga dècada. Feia molt temps que jo volia anar-hi però, per una raó o per una altra, no es presentava mai l’ocasió; fins que l’any passat el meu pare em va regalar aquest viatge pel meu aniversari. (Gràcies, papa!). Ja no hi havia excuses i de seguida vaig començar a fer la maleta. Per conèixer la capital txeca vaig triar la temporada d'hivern, just després de Cap d’Any. Volia viure l’ambient 11
nadalenc de Praga i sentir una mica aquell fred de veritat que trobo a faltar de tant en tant. Però, sobretot, era per a mi un viatge sentimental. Volia seguir els passos de la iaia, del besavi, però també del meu pare i dels meus oncles Pau i Antonio, que van passar part de la seva infantesa a la capital txeca. En aquest viatge m’acompanyaria la meva mare, russa, Vera. Ella també tenia curiositat per descobrir les aventures de la seva mare política catalana per aquelles terres. Vàrem llogar un apartament cèntric, al costat del Museu Nacional, cosa que ens facilitava recórrer una gran part de la ciutat a peu. La iaia sempre deia que la millor manera de conèixer un lloc era caminant. Hi estic d’acord i així ho vam fer. Les primeres passes em van portar directament al carrer Na Slupi, on la iaia va viure durant una llarga temporada. Em va costar una mica trobar la casa, perquè en aquest llibre no hi apareix el número del carrer i el meu pare tampoc se’n recordava. Va ser el meu oncle Antonio, que viu a Granada, qui va ser capaç d’indicar la ubicació exacta de la casa. Em vaig entretenir una bona estona recorrent el carrer Na Slupi i molts altres del barri Nové Mĕsto, imaginant la iaia caminant per aquests mateixos indrets, anys enrere, duent al meu pare a l’escola, agafant el tramvia per anar cap a Ràdio Praga, on ella treballava, llegint un llibre en algun jardí de la zona o simplement comprant smetana de bon matí a la lletera de la cantonada i hortalisses al carrer Albertova, al vespre. Recorrent aquests camins, les emocions em desbordaven. Donaria el que fos per poder viatjar en el temps i acompanyar-la en aquests recados. A més, vaig fer el mateix recorregut a peu que feia el meu besavi Tomàs, des de casa fins als jardins de Vyšehrad on treballava de jardiner. El cor 12
m’anava a mil. No és un trajecte fàcil, fa molta pujada i té bastantes escales. Em va sorprendre la força que devia tenir el vell Pàmies per arribar fins al cim d’aquest turó cada dia. L’esforç va valer la pena, ja que les vistes des d’allà dalt són realment impressionants. Durant la resta del meu viatge vaig seguir recorrent tot el que vaig poder, sense separar-me de l’anterior edició d’aquest llibre. Vaig passejar sense pressa pels laberíntics carrers de la Ciutat Vella (Staré Město) i en vaig visitar els majestuosos temples. Vaig creuar el famós pont de Carles i «em vaig sentir molt bé entre les seves velles estàtues», com va escriure la iaia en el seu dia. Vaig llançar una moneda al riu Vltava, tal com dicta la tradició. Per pujar a l’immens recinte del Castell (Hradčany) vaig seguir la recomanació de la iaia: agafar el tramvia 22 i asseure’m al costat de la finestreta de l’esquerra; però, lamentablement, aquesta línia ja no segueix el mateix recorregut. La famosa Torre de la Pólvora la vaig veure només per fora ja que, de la mateixa manera que la Teresa, no em vaig atrevir a pujar els seus 186 graons. A la cèntrica plaça de Venceslau imaginava la iaia participant en les manifestacions de l’1 de maig. Segurament portava una samarreta vermella o potser clavells vermells a la mà, que eren les seves flors favorites. I, naturalment, vaig tastar la inigualable cervesa de Praga i la pólevka, una sopa típica que, amb el fred que feia, entrava força millor que la cervesa. També em vaig aturar una bona estona davant del Teatre Nacional, per contemplar-ne la façana. Vaig veure múltiples vegades la desfilada dels dotze apòstols del famós Rellotge Astronòmic. Són tantes coses les que es poden fer a la ciutat de les cent torres! Em va faltar temps per descobrir-la a fons, de manera que sens dubte hi tornaré, perquè em vaig enamorar de Praga, igual que se’n va enamorar la meva àvia, ara fa més de mig segle. 13
No seré jo qui expliqui en aquestes línies totes les meravelles que amaga la ciutat. A més a més, aquesta obra ho farà millor. No es tracta només d’un llibre de viatges, sinó que és també un viatge per la història de la meva àvia, que és la història de tots. Estimada iaia, vull que sàpigues que penso seguir trepitjant-te els talons per tots els camins que t’ han vist passar, fins que, potser algun dia, ens tornarem a trobar en algun lloc. Qui ho sap? Fins sempre, Capitana Pàmies! Aliona Pàmies Setembre de 2019
14
TERESA PÀMIES
PRIMERA PART Es difĂcil volver a Praga; es imposible olvidarla. CARLOS FUENTES
i Durant deu anys vaig treballar a les emissions de llen-
gua castellana de la radiodifusió txecoslovaca. Difoníem per al món de parla hispana notícies, concerts comentats i reportatges sobre la Txecoslovàquia socialista. La major part dels dos programes diaris de mitja hora cada un era enregistrada amb antelació. Només els butlletins informatius, traduïts dels teletips de l’agència CTK, eren llegits en directe per espanyols exiliats polítics, entre els quals em trobava jo des del 1948. L’emissió començava així: «Aquí Radio Praga, Checoslovaquia, transmitiendo para España por ondas cortas...», els quilocicles variaven segons els ajustos adequats als canvis d’estació o a les exigències del repartiment internacional de l’èter. La meva veu s’allunyava suaument per deixar pas a la sintonia identificadora de l’emissora, una música que em segueix emocionant com el primer dia, un fragment del poema simfònic de Bedřich Smetana titulat Má vlast, que significa La meva pàtria. El poema s’inspira en cinc paisatges i episodis de Bohèmia. Per a la sintonia s’utilitzava «El Vltava», nom del riu que flueix assossegat o turbulent sota els dotze ponts de Praga. En alemany l’anomenaven el Moldau, que alguns, encara avui, tradueixen per Moldava. Mentre jo esperava que la melodia s’esvaís per fer la lectura del sumari del programa, el meu pare sexagenari tornava de la seva feina als jardins de Vyšehrad, un lloc històric 19
de Praga inclòs al poema simfònic de Smetana. Trenta anys després, un poeta nascut a Elx el 1952 escrivia una Elegia a Praga evocant el jardiner català que no el podria llegir des del cementiri de Strasnice, on va ser incinerat el 1966. ...me’n vaig anar tot sol pel pont de Carles iv, buscant petxines, llavis, allà on les torres trenquen els núvols del Moldava; les estàtues, guaites estranys, em vigilaven. Ens trobàrem enmig l’esbart de forasters, profanant les petites cases dels alquimistes de la cort. Cementeris on els jueus cercaven, quan els galls ja dormien, pedres filosofals, el secret de la vida. Aquell vespre va ser quan ens n’anàrem junts als jardins del Castell, on jo volia veure els rosers que cuidava el vell Pàmies. Es veia tot Praga des de dalt1.
El jove poeta havia llegit Testament a Praga, publicat a Barcelona el 1971 i en el qual el meu pare i jo parlàvem de l’única ciutat del nostre exili on no ens vam sentir estrangers. ¿Quin itinerari devia haver seguit el poeta-turista per anar a veure «els rosers que cuidava el vell Pàmies»? Del pont de Carles iv al castell de Vyšehrad hi ha un bon tros i el foraster es pot perdre pel laberint de la Staré Město (Ciutat Vella) i als carrers i places, passatges i carrerons de la Nové Město (Ciutat Nova), d’on sortia el meu pare per anar a pencar mentre les cames i els bronquis l’ hi van permetre, fins al seu trasllat a les glorietes i arbredes del passeig Dvořák, on el pont Mánes uneix les dues ribes del Vltava. Nosaltres vivíem a Nové Mésto-Vyšehrad, en un carrer anomenat Na Slupi (als Titelles), davant del petit teatre del mateix nom que feia les delícies de la canalla de Praga. El meu pare anava a la seva feina de jardiner municipal quan la lletera de la cantonada ho tenia tot a punt per servir, 1. Cambra de mapes, Gaspar Jaén i Urban, 1982.
20
amb les ampolles de llet, els panets blancs ruixats de comí, la mantega, les melmelades i la smetana (crema fresca) per als esmorzars de la seva clientela. El meu pare s’abastia de pa de sègol i de formatge per al seu primer esmorzar i per al segon, que consistia en una polévka (sopa) i un tros de porc, tot acompanyat de vi negre d’ Eslovàquia, que li servia el propietari d’una taverna històrica. En temps de l’imperi austrohongarès, el «bon soldat Schwejk» acostumava a freqüentar-la mentre les mosques defecaven damunt del retrat de l’emperador Francesc Josep. El trajecte de casa als jardins de Vyšehrad passava pel convent de Santa Isabel, que tenia l’església dedicada a la Verge Maria. Desconeixíem que aquells edificis eren monuments artístics de la ciutat i que des d’allà, l’any 1420, els exèrcits de Jan Hus havien disparat els trabucs, o el que fos, contra els bastions del castell del turó. Al vell pagès lleidatà, el que realment li interessava del convent veí era l’immens hort conreat per les monges i pels antics jornalers ja jubilats. Des de la finestra de la nostra cuina, al quart pis, es divisaven els fruiters i els bancals de tomàquets, enciams, cols i cogombres. Al capvespre s’obria la porta de l’ hort que donava al carrer Albertova i es venia al veïnat part dels productes de l’ hort conventual. Això va durar mentre el règim socialista instaurat el 1948 va tolerar l’economia mixta en el comerç, una espècie de NEP leninista que es va malmetre per causes que ara no fan al cas. Pels mateixos imponderables vam veure com desapareixia una entranyable merceria i una papereria del carrer Trójická, davant del Jardí Botànic que donava categoria al barri. Passat el convent de Santa Isabel, el meu pare agafava el carrer Horská i vorejava l’ hospital infantil, al costat de l’església Na Karlove, fundada per Carles iv el 1350, les tres cúpules de la qual figuren una estrella, tan bonica que la llegenda ho atribueix a un pacte entre l’arquitecte i el diable. 21
L’ascens als jardins es fa per diversos trams d’escala, si bé els cotxes poden seguir un altre itinerari. La pujada se li feia cada vegada més feixuga, al vell jardiner, però estimava el lloc amb una tendresa que l’esperonava. Els veïns el saludaven des del llindar de les botigues o des de les finestres: «Dobrý den, pane Tomáši», i aquell «bon dia, senyor Tomàs» li arribava a l’ànima. Pel camí, més d’una vegada va decidir demanar el trasllat a l’ajuntament del districte però, un cop a dalt de tot, respirava l’aire dels vells castanyers i dels majestuosos til·lers i llavors desistia del seu propòsit. Descansava una estona al pedrís del costat de la barraca de les eines, amb els carretons, els insecticides i els adobs; s’enfundava una folgada granota de mecànic, es calçava les botes de goma, agafava el rastell i el carretó i emprenia la feina, que variava segons l’estació de l’any, inclòs l’ hivern nevat i el desglaç primaveral amb els bassals i fangars. Des d’allà, la ciutat s’entreveia entre boirines blavoses o plomisses, amb les cent torres dels seus temples i palaus decadents. El Vltava fluïa serè arran del penya-segat format per les muralles de la vella fortalesa que s’obria com una mà de tres dits entre les illes Zidovský, Strelecký i Slovanský, des de les quals el pont de Carles s’ofereix en tota la seva magnificència. El vell jardiner exiliat ignorava la història del recinte, però se’ l va fer seu i el cuidava amb molt esment. Tampoc els seus col·legues natius semblaven gaire informats: només sabien que allà s’ hi havia instal·lat Libuše, la primera princesa dels txecs, que alguns anomenen comtessa. Havien sentit explicar als seus avis les llegendes de Libuše que van servir de tema i d’inspiració a Bedřich Smetana per a l’òpera del mateix nom. Però no cal saber la història d’una ciutat per estimar-la i fondre-s’ hi. De vegades, la informació, l’erudició, dificulta la relació afectiva. ¿En què hauria canviat el que el 22
vell jardiner català sentia a la Praga del seu exili si algú li hagués explicat o ell hagués llegit les cròniques que situen Vyšehrad al segle ix i que Libuše havia profetitzat, des del turó, la glòria de Praga? Ell no era un turista, ni un arqueòleg, ni un historiador que escrutés el passat de Bohèmia. Ell vivia la ciutat i la vivia a gust després d’ haver tastat el pa amargant de l’exili en altres terres. Mai no va sentir parlar de la dinastia dels Premyslovec, que van bastir la fortalesa al turó verd sobre el riu Vltava, ni del príncep Vratislav ii, que la va convertir en la seva residència i va fer-hi construir diverses esglésies, en una de les quals, la de Pere i Pau, seria enterrada la seva esposa. Carles iv va restaurar-la segles després i la va transformar en castell reial. Se li va afegir una església gòtica que els reformadors de Jan Hus destruirien després d’un setge que va durar dos mesos. Sobre les runes de tantes batalles dinàstiques i religioses van emergir uns plàtans i uns avets puixants i irreductibles, els til·lers fragants i els arbustos de boix i de grèvol que la mà de l’ home transformaria en endreçades tanques verdes protectores dels parterres de begònies, pensaments i roses que un dia cuidaria un pagès exiliat. Al final del segle xix es van dur a terme les obres de restauració al territori de Vyšehrad, especialment a la mencionada església de Pere i Pau i a la romànica de Sant Martí, l’origen de la qual es remunta al segle xi. A la mateixa època es va traslladar l’estàtua de Sant Venceslau, de l’escultor Bendl, al recinte restaurat i es va ampliar considerablement el cementiri, on descansen les restes de les figures més rellevants del renaixement cultural txec. En aquest cementiri encara hi ha el panteó Slavin, on van ser enterrats el poeta Jan Neruda, el compositor Bedřich Smetana i Božena Nĕmcová, entre molts altres. L’anomenada «Nové Město» (Ciutat Nova) va ser fundada per Carles iv el 1348, molt abans que la Torre de la 23
Pólvora, a la Staré Město (Ciutat Vella), edificada entre 1475 i 1508 com a part de les fortificacions de la ciutat. No vaig saber distingir mai entre les dues «ciutats» de Praga. Diré, de passada, que en deu anys de viure-hi no vaig pujar mai els 186 esglaons del polvorí, de 65 metres d’altura, per contemplar l’insòlit panorama que, segons diuen, es divisa des del seu mirador. He passat milers de vegades sota el seu arc de pedra per entrar al carrer Celetná, on Kafka va viure amb la seva família. Al costat de la Torre de la Pólvora acostumava a esperar-lo el seu amic Max Brod: «Cada dia, a les dues en punt de la tarda, esperava Franz al costat de la Torre de la Pólvora. El meu enuig per la seva tardança s’esvaïa ràpidament així que apareixia la figura alta i prima, que la majoria de vegades somreia avergonyit...». Avui, als baixos de la casa on va viure Kafka, ja no hi ha la botiga de teixits del seu pare, sinó un d’aquests comerços decadents i poc atractius que subsisteixen als països socialistes. El que continua igual que aleshores és l’església de Sant Nicolau, a la plaça Vella, a la qual desemboquen el carrer Celetná i altres carrerons de la Staré Město. Tot i que no vaig pujar mai a la Torre de la Pólvora, l’ he vista molts cops des de la terrassa de la cafeteria adjunta a la sala de concerts Smetana. Mai no em va semblar tan imponent com la mostren les postals i els fullets de promoció turística. Té l’avantatge de trobar-se al lloc més cèntric de Praga. Enmig del dens trànsit de la urbs fins i tot fa nosa, com un elefant maldestre, deslluït i pudent a causa dels pixums dels forasters noctàmbuls. Un praguès sap guardar les bones formes i respecta les velles pedres de la seva ciutat. Davant de la Torre de la Pólvora encara hi ha un edifici anomenat «Slovanske düm» (Llar eslava), amb restaurant, sales de ball, de conferències i cinema, una mena de complex cultural on els exiliats espanyols ens solíem reunir per celebrar «les nostres coses». 24
«Les nostres coses» eren reunions d’informació, cursets de capacitació política amb el manual d’Alexandrov i la Història del partit bolxevic, el quart capítol de la qual havia redactat Stalin personalment. «Les nostres coses» eren la celebració del 14 d’abril, la del Primer de Maig, la del 7 de novembre i el Nadal dels nostres fills, als quals disfressàvem de conills, de gats, de papallones o d’ós polar amb vestits llogats als magatzems del Teatre infantil. El gran restaurant de la planta baixa, amb jardins i pista de ball a l’estiu, tenia un cuiner català que es deia Josep Esquerré. També era exiliat polític. Primer va ser-ho a França, on va participar en la resistència antinazi, per ser-ne expulsat al final dels anys quaranta, en començar la guerra freda. Els comunistes espanyols van ser perseguits i expulsats de territori francès, encara que haguessin estat condecorats per serveis a França mateix. Josep Esquerré va aprendre molt aviat a elaborar plats de la cuina txeca i eslovaca, que els espanyols no vam acceptar mai amb el nostre paladar patriòtic. El xef espanyol era popular al restaurant de l’avinguda Příkopech, principal artèria comercial de Praga. Se les empescava per complaure el nostre paladar amb unes suculentes mongetes cuinades amb orella de porc, uns esplèndids arrossos amb cranc rus, a falta de marisc mediterrani, i uns guisats memorables que ens deixaven embotornats i ens fomentaven la malvolença contra els knedlíky txecs, la sopa de patates (bramboračka), la greixosa oca amb prunes, la inevitable col agra anomenada kyselé i els inevitables párky, salsitxes rostides que venen al carrer, com les castanyes a Espanya quan arriba la tardor. En gran part, la tertúlia dels espanyols errants, siguin on siguin, es nodreix de la nostàlgia gastronòmica. Es mitifiquen les humils mongetes, les espines de bacallà, l’arengada oxidada i els botifarrons de ceba. Pel que fa a l’oli d’oliva, 25
el desig d’ensumar-lo en una amanida o de sentir-lo espetegar a la paella es converteix en neguit, en obsessió que es torna fòbia contra els plats estrangers. Els «refotuts» knedlíky, la «puta» sopa de bolets bavosa, el «fastigós» bistec bullit del qual han tret el suc per fer els «infectes» caldos, aquella «porqueria de cafè escaldat», el pa negre amb llard, el puré de poma calent i els fils de rovell d’ou flotant sobre els consomés d’ossos... Com si a Espanya haguéssim menjat a la taula dels ducs d’Alba. Ens vam acostumar, quin remei!, a la sopa de bolets bavosos o de patates insípides a les deu del matí; a substituir el pa pels knedlíky de farina i pruna, a degustar el cafè escaldat i a llegir el pòsit al fons de la tassa; a menjar col agra i amanida de col crua amb mostassa. Ens vam acostumar, fins i tot, a celebrar la nit de Nadal amb una carpa que tenia gust de fang. Milers, milions de carpes vives es venen o les regalen les empreses la vigília del vánoce txec. Un Nadal pot ser amb neu o sense, però sempre amb carpa. S’ ha de conservar viva fins a la vigília del dia que es consumirà, a la banyera del pis o en un cossi ple d’aigua, preferiblement a la banyera perquè la carpa sol ser de riu o de viver i ha d’«evacuar» el fang. Si es guarda en una galleda ordinària se n’escapa fent un salt. Recuperar-la és una feina cansada i repulsiva. La viscositat del peix dificulta caçar-lo i, de vegades, fins i tot ataca. Al principi l’espanyol s’ hi resisteix, «ni parlar-ne, prefereixo un Nadal amb bacallà congelat». Invoca el besuc de l’enyorada pàtria, el lluç, els llagostins, les gambes, encara que mai no hagi tastat aquestes menges a l’ Espanya mitificada. «Quines porqueries que mengen aquestes txecs», hi havia qui pontificava. Però l’opció, en aquells anys de postguerra en una Europa devastada, no podia ser més que la carpa. L’economia socialista en els seus inicis no es podia permetre el luxe d’importar mariscos. A penes aconseguia 26
omplir les botigues nadalenques de taronges, unes suculentes taronges que els espanyols ensumàvem àvidament, com si ens les haguessin enviat en exclusiva des de l’ horta valenciana. I eren taronges d’ Israel o del Marroc. Tots vam ficar una carpa a la banyera. Els nostres fills, petits i escolaritzats en txec, ens portaven de l’escola maternal un dibuix innocent inspirat en els ninots de neu que modelaven als parcs de Praga i, amb les lletres copiades de la pissarra, desitjaven Veselé vánoce al pare i a la mare, o Merry Christmas, perquè a la mestra li semblava que entendríem més bé l’expressió nadalenca universal. Els carrers de Praga fulguraven amb les garlandes de bombetes multicolors; rams de grèvol decoraven els aparadors. S’autoritzava la venda lliure d’avets amb arrels. Cors infantils cantaven nadales pels altaveus dels magatzems. La febre de comprar el que fos, gràcies a la paga extra en metàllic que concedeixen les empreses, en trencava la serenitat, la melancolia i l’assossec habituals. Les multituds envaïen les botigues com si haguessin de fer provisions per un any; de joguets (allà no se celebren els Reis d’Orient), de roba, de mobles, de sabates, de llums i bicicletes, de begudes alcohòliques i de fruits exòtics importats per a l’avinentesa. Es llançaven voraçment sobre les mercaderies. Es trucaven per telèfon: «Escolta, a Dĕtský Dŭm hi ha trineus d’alumini suecs...» o «al Perla hi ha arribat una partida de jerseis italians», «Hi ha albergínies búlgares en escabetx,... corre, deixa-ho estar tot o no trobaràs res…». Els productes estrangers importats excepcionalment per a les festes nadalenques duraven el que dura un caramel a la porta d’una escola. Qui no ha viscut en un país socialista no se’n pot fer el càrrec. Queien com llagostes sobre les mercaderies en oferta menys a les llibreries, perquè els txecs compren llibres tot l’any. I els llegeixen. 27