TOTOPOS, MOLE I MEZCAL by Tushita Edicions

M È X I C I G U AT E M A L A

Totopos, Mole i Mezcal Viatges culturals per Mèxic i Guatemala Conxita Tarruell i Llonch

Totopos, Mole i Mezcal Viatges culturals per Mèxic i Guatemala Conxita Tarruell i Llonch Primera edició: octubre de 2018 © del text i les fotografies: Conxita Tarruell i Llonch (excepte allà on consten altres autors) https://conxitat.wordpress.com/ © del pròleg: Pau Martí i Tarruell © de l'epíleg: Francesc Martí i Tarruell © del conte de la Yamil i el quetzal viatger: Rosa Pi i Masvidal. © dels mapes: Marc Ancochea © 2018 Tushita edicions www.tushitaedicions.com info@tushitaedicions.com Disseny de la col·lecció i tractament de les cobertes: Marc Ancochea Maquetació: Sir Gawain & Co Logotip de la col·lecció: Icon made by Freepik from www.flaticon.com Imprès a: Romanyà Valls ISBN-13: 978-84-948958-1-4 Dipòsit legal: B-23252-2018 BIC: WTLC, 1KL No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni el seu tractament informàtic, ni la seva transmissió a través de qualsevol mitjà, bé sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per enregistrament o d’altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Fotografia de la coberta: Guatemala: El llac d’Atitlán és una espècie d'embut envoltat per un circ muntanyós, d'origen volcànic, que forma com una gran caldera. Les aigües canvien de color, des d’un verd maragda brillant, al lapislàtzuli lluent o el profund ultramarí. (© Conxita Tarruell i Llonch). Fotografia de la contracoberta: Mèxic: Pirámide del Sol, Teotihuacán situada a la banda oriental de la Calzada de los Muertos, és l’edifici més gran de Teotihuacán, ciutat dels déus. (© Pau Martí i Tarruell).

Per als meus fills Pau i Fran, amb els quals he tingut el plaer i la joia de compartir aquest viatge que ha refermat, encara mĂŠs, els nostres vincles familiars.

Pròleg | 11

ÍNDEX

MÈXIC 2015 PRIMERA PART. CIUTATS I POBLES MEXICANS Com va començar tot | 19 Breu apunt històric sobre Mèxic | 21 Capítol 1. Mèxic D.F., visita al centre de la ciutat | 27 Capítol 2. Chapultepec, Museu Nacional d’Antropologia | 30 Capítol 3. Xochimilco, barques i jardins flotants | 34 Capítol 4. Teotihuacán, ciutat dels déus | 36 Capítol 5. Morelia, capital de Michoacán | 40 Capítol 6. Pátzcuaro, la dansa dels vellets | 47 Capítol 7. Veracruz, cercant arrels familiars | 50 Capítol 8. Coyoacán, bressol de Frida Kahlo | 54 SEGONA PART. CHIAPAS Capítol 1. Cañón del Sumidero, simbolisme cultural | 57 Capítol 2. Chiapa del Corzo, ciutat dels indis | 59 Capítol 3. San Cristóbal de las Casas, tercera ciutat de l’Estat | 64 Capítol 4. San Juan Chamula, costums precolombins | 67 Capítol 5. Zinacantán, sincretisme religiós | 69 Capítol 6. Agua Azul, espectacle natural | 71 Capítol 7. Palenque, ciutat maia protegida per la UNESCO | 74 TERCERA PART. CAMPECHE, YUCATÀN I QUINTANA ROO Capítol 1. San Francisco de Campeche, ciutat fortificada | 77 Capítol 2. Uxmal, un lloc pròsper i ric | 80 Capítol 3. Mérida, capital de l’estat de Yucatán | 82 Capítol 4. Chichén Itzà, petita història dels maies | 84 Capítol 5. Riviera Maya, costa mar Carib, estat de Quintana Roo | 87 Capítol 6. Tulum, complex de ruïnes maies i platges | 90 Capítol 7. Xcaret, parc eco-arqueològic, cultura, flora i fauna | 93 GUATEMALA Com va començar tot | 99 Breu apunt històric sobre Guatemala | 100

Capítol 1. Ciudad de Guatemala, capital del país | 103 Capítol 2. Chichicastenango, reconegut mercat indígena | 106 Capítol 3. El llac d’Atitlán, aigües cristal·lines i volcans | 111 Capítol 4. Santiago Atitlán, sincretisme religiós | 115 Capítol 5. La regió de Petén, zona de llacs | 119 Capítol 6. Tikal, tresor de la cultura maia | 122 Capítol 7. Parc Nacional de Yaxhá, runes emergents | 126 Capítol 8. Antigua, Santiago de los Caballeros | 128 Capítol 9. Volcà Pacaya, màgic i misteriós | 133

MÈXIC 2016 PRIMERA PART. ZONA DEL PACÍFIC Capítol 1. Guadalajara, bressol dels mariachis | 139 Capítol 2. Puerto Vallarta, paradís tropical | 148 Capítol 3. Rutes en vaixell: Islas Marietas, playa de las Caletas | 152 Capítol 4. Mazatlán, el port mexicà més gran del Pacífic | 156 SEGONA PART. BAJA CALIFORNIA Capítol 1. Viatge en ferri de Mazatlán a la Baja California | 161 Capítol 2. La Paz i Todos Santos | 164 Capítol 3. Cabo San Lucas i San José del Cabo | 168 Capítol 4. Cabo Pulmo i bahía de la Ventana | 171 TERCERA PART. MÈXIC D.F. Capítol 1. Teotihuacán amb la família | 175 Capítol 2. Centre de Ciutat de Mèxic i colònia Condesa | 177 Capítol 3. Basílica de Santa María de Guadalupe, patrona de Mèxic | 183 Capítol 4. Tornada a Catalunya, records del viatge | 185

PRÒLEG Un viatge és una decisió que comporta una separació física i temporal de família i amics. Un desplaçament que requereix de la valentia i el coratge per nedar a la cresta d’una onada gegant i veure què transporta. Un moviment que demana curiositat i les ganes d’aventura per caminar fins al cim d’una muntanya i veure què amaga. Un pas en ferm, una determinació per superar nous reptes i desenvolupar la flexibilitat del caràcter i l’ harmonia interior. Una crida al treball emocional a través d’intercanvis d’experiències. Una voluntat per compartir i transmetre la saviesa de la gent i de la terra. Una recerca per desmentir prejudicis i estereotips sobre cultures desconegudes. Un compromís amb el desenvolupament sostenible i el turisme responsable. I, sobretot, un respecte per la terra i les persones que hi conviuen. És amb aquesta vibració d’esperit i aquesta responsabilitat amb la que, la meva mare Conxita emprèn el vol cada estiu fora de la seva zona de confort. I ho fa amb la ment ben oberta per conèixer i reconèixer noves geografies humanes de les que en torna ben enamorada de relats, fotografies i gravacions, que transforma en paraules tot allò que veu, escolta, olora, toca i prova, oferint-les al món en forma de llibre. Em sento agraït i feliç de que m’ hagi demanat escriure’n el pròleg i m’ hagi transmès, a través de les seves experiències, la força transformadora dels viatges. Una força, com la llavor que germina, que em va dur a emprendre una aventura personal i professional a Mèxic, ara ja farà 4 anys, i que ara l’empeny a venir amb la seva amiga Rosa i el meu germà Francesc. Ells han respost a la crida i ens hem retrobat en un nou escenari que ens ha permès intimar, lluny del context habitual, i conèixer-nos millor, refermant vincles familiars i creant noves dinàmiques, més madures i conscients.

Mèxic se’m presenta com un ésser molt poderós i màgic. Amb unes mans acollidores i treballadores, emblanquinades de farina de blat de moro. Amb una veu femenina que canta apassionada i que floreix del roig del cor que batega i del violeta del frijol que bull. Uns ulls brillants de verds i blaus, que són l’espill de les seves cactàcies suculentes i de les seves aigües cristal·lines. Ella es una terra que comparteix tot el que té i que celebra alegrement la vida i la mort a través de la tradició indígena i el sincretisme religiós. Els astres, els elements i els animals, recobren importància i passen a un primer pla, recordant-nos d’on venim, aportant més consciència de l’ancestral i primari, atraient-nos i convidar-nos a connectar-hi. Ella em brinda espai i flexibilitat per poder-me redescobrir i millorar cada dia, i m’ ha ensenyat sobre la paciència i la perseverança. En aquestes terres fèrtils i exuberants he après com la cosmologia nativa nadiua del continent Americà ens ajuda a entendre l’energia motor que ens amplia l’esperit, a través de l’àguila i la serp, Kuautli i Koatl en llengua nàhuatl. Ens parla de la dualitat dels éssers humans a la qual dona forma Ketzalkoatl, o serp emplomada, que representa la unió entre l’au i el rèptil, el balanç entre volar i arrossegar-se, la comunió d’anhels i pors. Ens recorda la importància dels canvis i el moviment, els quals generen l’interès de venir fins aquí i que ens pregunten: « Quan ha estat l’últim cop que has fet alguna cosa per primera cop? « La meva resposta és molt sovint : « –Avui mateix!» Gràcies, mare, per transmetre’m amor i respecte per tot el que ens comparteix la Pacha Mama. Gràcies, per recordar-me que la felicitat és el motor del canvi i per mostrar-me el poder transformador de l’escriptura. Gràcies, per connectar-me amb les arrels i oferir-me els fruits saborosos de cada territori. Gràcies, per inspirar-me a ser qui sóc, per confiar en mi i ensenyar-me a escoltar la intuïció, en aquest viatjar per la vida. Pau Martí i Tarruell Maig 2018

150 km 300 km

Oce

BAIXA CALIFÒRNIA SUD

à Pac í fi c

0 km

BAIXA CALIFÒRNIA

SONORA

SINALOA

CHIHUAHUA

COLIMA

JALISCO

NAYARIT

ZACATECAS

Mè

SAN LUIS POTOSÍ

GUERRERO

Mèxic D.F. PUEBLA

HIDALGO

TAMAULIPAS

NUEVO LEÓN

GUANA JUATO

xic

MICHOACÁN

DURANGO

COAHUILA

EEUU

OAXACA

VERACRUZ

MORELOS

MÈXIC TLAXCALA

QUERÉTARO

CHIAPAS

TABASCO

El S

Hon

alva d

Guatemala

dur

QUINTANA ROO

YUCATÁN

a al t e mCiutat de a u

CAMPECHE

Golf de Mèxic

Belize

f ol

l Ca

Zinacantán

San Cristóbal de las Casas

Chamula

CHIAPAS

TABASCO

MICHOACÁN

Cascadas de Agua Azúl

MORELOS

Xochimilco

Mèxic D.F. Coyoacán

Teotihuacan

HIDALGO

YUCATÁN

PUEBLA

5 MÈXIC D.F.

Uxmal

Mérida

TLAXCALA

CAMPECHE

xic

San Francisco de Campeche

è eM

3 CAMPECHE I YUCATÁN

Chapultepec

Origen ca. 500 km

Palenque

MÈXIC

4 VIATGE A MÈXIC 2016, ZONA DEL PACÍFIC I BAIXA CALIFÒRNIA

Chiapa de Corzo

Cañón del Sumidero

2 CHIAPAS

Origen ca. 2.000 km

Pátzcuaro

Morelia

QUERÉTARO

1 MÈXIC D.F. I VOLTANTS. MORELIA I PÁTZCUARO

QUINTANA ROO

Chichén Itzá Tulum

Xcaret

Veracruz

Origen ca. 700 km

Riviera Maya

VERACRUZ

xic

è eM

lif

òr

Origen ca. 2.000 km

Oce

à Pac í fi c

San José del Cabo

Cabo del Pulmo

Bahía de la Ventana

Cabo San Lucas

Todos Santos

La Paz

BAIXA CALIFÒRNIA SUD

SINALOA

Islas Marietas

Mazatlán

4 VIATGE A MÈXIC 2016, ZONA DEL PACÍFIC I BAIXA CALIFÒRNIA

Guadalajara

ZACATECAS

JALISCO

NAYARIT

DURANGO

Puerto Vallarta

ca. 500 km

Santiago Antigua d’Altitlan

Llac d’Altitlan

Chichicastenango

Origen ca. 1.500 km

M èx i c

6 GUATEMALA

Volcán Pacaya

Ciutat de Guatemala

m ate

Petén

Tikal

Origen ca. 65 km

Centre Ciutat de Mèxic

Teotihuacan

Església de Guadalupe

Condesa

5 MÈXIC D.F.

El S a l v a d o r

B eli ze

Parc Nacional de Yaxhá

r Hon

dur

de las Casas

ib as

Ca r

Primer viatge

MÃ¨xic 2015

PRIMERA PART. CIUTATS I POBLES MEXICANS Com va començar tot Avui és un dia important per a mi: m’en vaig a Mèxic. Aviat podré veure el meu fill, el Pau, que fa temps que hi viu. Recordo, com si fos ahir, el dia que em va anunciar que emprenia l’aventura d’anar-se’n a Amèrica, per obrir nous horitzons professionals: —Mare, uns amics que viuen allà m’han ofert de filmar documentals, espero que m’entenguis, tu que ets tan viatgera —va dir, mentre em posava la mà a l’espatlla. —Sí, però jo sempre marxo amb bitllet de tornada i tu no— vaig contestar. Reconec que entenia la seva decisió, però em costava d’acceptar, des del cor, que se n’anés tan lluny. Al cap d’un temps, el Pau vivia allà i ens comunicàvem per videoconferència. Jo, que el veia feliç, em quedava més tranquil·la. Llavors va ser quan em va engrescar perquè l’anés a visitar, i no vaig dubtar ni un minut a demanar a la meva amiga Rosa —amb qui formem un equip ben avingut i gaudim viatjant juntes— que m’ hi acompanyés. Vam decidir que faríem una ruta pel país i el Pau s’ hi afegiria els dies que pogués. Ens trobem a l’aeroport de Barcelona. El vol surt amb retard i quan arribem a Madrid ja no som a temps de pujar a l’altre avió. M’enrabio, perquè ens havien promès que ens esperarien. Hi ha un gran enrenou de persones queixant-se. Li pregunto a un senyor de mitjana edat, amb barba: —Va a Mèxic? 19

—Sí, sóc mexicà i em dic José Antonio. Ja m’ ha passat altres vegades, això d’avui, i us proposo buscar solucions i fer els tràmits junts, per agilitzar. Decidim anar amb ell perquè té iniciativa. —Sóc professor d’ història i de química —ens diu mentre esperem—. He anat moltes vegades a Barcelona, perquè estic col· laborant amb la Universitat Autònoma. Fins i tot hi vaig fer una estada durant un any sabàtic! M’agrada el Barça i Catalunya. Ara vaig a veure els meus fills a Mèxic i després donaré unes conferències a Rio de Janeiro. Parlant amb ell ens adonem que coneix bé el seu país i li demanem que ens recomani llocs per visitar. Finalment, ens confirmen que tenim bitllets per al dia següent. Truco al Pau per avisar del retard i dir-li que em sap greu. (Amb les ganes que tinc de veure’ l!) —Deixa fluir —em respon—, gràcies a aquest contratemps encara pots fer nous amics. Ens donen un val per passar la nit a un hotel i allà trobem altres passatgers que també han perdut el vol. Plegats, escrivim una carta de reclamació i, a la nit, sopem amb el José Antonio, amb qui iniciem una animada conversa: —Tens algun consell pràctic per tractar amb els mexicans? —li pregunto. —No diguis « coger» perquè ho poden interpretar malament, en México las cosas se « agarran» y el « coger» es para las parejas. —Ja m’ he adonat de la cara de sorpresa que feies quan he repetit aquesta paraula unes quantes vegades. —Durant el viatge a Sud-àfrica també vam tenir mal entesos amb la interpretació de les paraules angleses —intervé la Rosa tot rient—. Anar soles per aquell país va ser una gran aventura. Ara serà més fàcil… Com a mínim, la llengua l’entenem. Explico al José Antonio que he escrit un llibre sobre les experiències que vam viure: Seguint el rastre de Nelson Mandela. La Rosa hi ha col·laborat escrivint el pròleg. El convido a venir a la presentació a l’Ateneu Barcelonès. —Ho intentaré. Em faria molta il·lusió! —respon agraït. Passem una bona vetllada, es crea sintonia i entre tots fem l’espera més agradable. Em sento a gust escoltant-lo. Se’ l veu 20

una persona culta. Crec que aquest és el principi d’una bonica amistat. Quan l’endemà ens enlairem amb l’avió, em sembla un somni. Enraonem, sopo i em poso a dormir. Quan em desperto, ja hem començat el descens. Contemplo Ciutat de Mèxic des de la finestra. Sembla un immens rusc de cases i edificis que no s’acaba mai. En sortir, l’aeroport està ple de gent. Busquem el Pau. Tot el cos em tremola d’emoció, quan finalment el veig. Em fonc entre els seus llargs braços. El temps sembla aturar-se al meu voltant mentre el meu fill gran, tan alt i atlètic, m’aixeca de terra amb energia i m’omple de petons. És un dels moments més emocionants del viatge! Em sento feliç de conèixer la colònia Condesa, el barri de ciutat de Mèxic on viu el Pau. És un lloc animat i concorregut, farcit de carrers amples, avingudes arbrades i cases baixes. Quan entrem al seu departamento, la primera impressió és bona. És lluminós i m’ hi sento com a casa. A la nit, estirada al llit, penso que la vida del viatger és imprevisible i que, com diu el Pau, cal deixar fluir.

Breu apunt històric sobre Mèxic Mèxic D.F. és el Districte Federal, capital dels Estats Units Mexicans i seu dels poders federals de la Unió, de la que constitueix una de les seves trenta-dues entitats federatives. És el centre polític i econòmic del país, i compta amb més de vint milions d’ habitants. Ciutat de Mèxic té un gran patrimoni cultural que conté mostres significatives de les cultures que han anat passant, al llarg del temps, pel seu territori. Els asteques o mexiques eren una tribu errant que provenia d’Aztlán, una mítica regió del nord-oest de Mèxic. Van arribar a la vall de Mèxic al segle XIII, passant per les pantanoses vores del llac, fins que van topar amb una illa, l’any 1325. Allà, segons la llegenda, van veure la que esdevindria la seva àguila simbòlica a dalt d’un nopal devorant una serp, fet que van interpretar com un signe que aquell era l’indret ideal per assentar la ciutat 21

de Tenochtitlán. La van construir en forma de quadrícula amb canals. En les zones més pantanoses, a base d’apilar vegetació i fang i de plantar-hi salzes, van crear horts elevats, (chinampas) que produïen tres o quatre collites l’any. L’any 1518, Hernán Cortés va dirigir l’expedició en direcció a les costes de Mèxic. Desobeint les ordres de Diego Velázquez, governador de Cuba, Cortés va convertir el que havia de ser una missió de recerca i reconeixement en una empresa de conquesta. Va experimentar, com tants altres conqueridors, un desig d’aventura, però, sobretot, un afany de riquesa i glòria. Atret per l’or de l’ Imperi asteca, es va decidir a conquerir-lo. L’expedició d’Hernán Cortés va desembarcar a l’illa de Cozumel, península del Yucatán, el febrer de 1519 i va vorejar la costa fins a la desembocadura del riu Tabasco, a prop de la ciutat de Potonchán. Allà es va produir la crucial Batalla de Centla. Els cacics locals van acudir al campament espanyol per complimentar el conqueridor amb nombrosos regals d’or, mantes i aliments. Li portaren també vint donzelles. El conqueridor no imaginava, en aquell moment, que una d’aquestes joves, anomenada Malinche pels espanyols, seria una col·laboradora decisiva en les seves operacions contra els asteques. Malinche o Malinalli —«herba torta» en la llengua nahuatl— va néixer l’any 1500. Pertanyia a una família noble, cosa que li augurava un futur prometedor. Però tot es va truncar quan va morir el seu pare i la mare es va tornar a casar. La nova parella va tenir un fill a qui va fer hereu de les seves possessions, alhora que decidiren desfer-se de la petita Malinalli i vendre-la a uns mercaders. Aquests, la van donar com esclava a uns comerciants maies que la van vendre al senyor de Potonchán. Va ser ell qui la va regalar a Hernán Cortés, el març de 1519, amb dinou donzelles més. La van batejar amb el nom de Marina i el conqueridor la va lliurar a un parent llunyà, Alonso Hernández Portocarrero. Mentre organitzaven el campament San Juan d’ Ulúa Veracruz, van arribar els ambaixadors de Moctezuma per esbrinar què volien aquells viatgers. Cortés va fer cridar Jerónimo d’Aguilar, un espanyol que coneixia la llengua maia a causa d’ haver estat presoner al Yucatán, després de salvar-se d’un naufragi. Però 22

Aguilar no entenia l’idioma dels mexicans, el náhuatl. Va ser llavors quan va descobrir que Marina parlava aquesta llengua, (ja que era la dels seus pares) a més del maia, l’idioma dels seus amos a Potonchán. A partir d’aleshores, la situació de Marina va canviar radicalment. Cortés la va nomenar fidel intèrpret i li va prometre grans mercès, un casori i la llibertat, però no va trigar a fer-la la seva amant. El conqueridor parlava a Aguilar, aquest a Marina i ella als indígenes, un sistema de traducció que va resultar decisiu per avançar en les conquestes, no només perquè va permetre a Cortés comunicar-se amb els indígenes, sinó perquè també va donar-li accés a la situació interna de cada grup i es va poder guanyar la seva lleialtat enfront de l’enemic comú, Moctezuma. La col·laboració entre Hernán i Marina va ser molt estreta, fins al punt que els indígenes van arribar a anomenar Malinche al propi Cortés. El paper de l’amant com a intèrpret va ser decisiu: a Cholula va salvar els espanyols d’una mort segura en revelar-los un complot dels indis que una dona del poble havia confessat, i en la campanya sobre Tenochtitlán va fer possibles les converses entre Moctezuma i Cortés en una tasca decisiva per demanar el suport massiu dels indígenes enemics dels asteques. Moctezuma II va ser el novè emperador asteca (1503-1520). Va governar un gran imperi, que s’estenia des del límit meridional de l’actual Michoacán fins més enllà de l’istme de Tehuantepec, la capital del qual era Tenochtitlán, actual Ciutat de Mèxic. Va organitzar l’imperi en diverses províncies, va crear una sòlida administració central i va regular el sistema tributari. Alhora, va prosseguir l’expansió militar iniciada pels seus predecessors. Moctezuma, informat de la presència de les naus de l’explorador espanyol Juan de Grijalva a la costa de Yucatán, va enviar emissaris i regals als estrangers, a qui va prendre per enviats del déu de la saviesa Quetzalcóatl, « La serp emplomallada» , per anunciar el seu retorn. Hi havia una creença molt estesa entre els pobles de Mesoamèrica: Quetzalcóatl havia partit a orient travessant el mar, no sense abans prometre que tornaria l’any asteca de Ce Acatl —data que correspondria a l’any 1519—, després d’ haver-se enfrontat a Huitzilopochtli, déu de la guerra. 23

Moctezuma no va dubtar a identificar Hernán Cortés amb Quetzalcóatl, el va rebre solemnement a Tenochtitlán i el va omplir de valuosos presents. Cortés, preocupat per la idea que la seva vida i la dels seus homes depengués tan sols de la voluntat de l’emperador, va decidir, als pocs dies, dur a terme una audaç maniobra: fer presoner Moctezuma i mantenir-lo al poder d’una manera simbòlica. Va tenir èxit, però la humiliant retenció de l’emperador va provocar un creixent malestar entre els asteques, accentuat pel comportament sacríleg dels espanyols que, amb les seves ofenses envers el déu de la guerra, ferien les creences indígenes. La tensió va esclatar al juny de 1520, durant la celebració de la festa de Toxcatl, dia en què milers d’asteques, desarmats i vestits únicament amb riques plomes i joies precioses, es van reunir a la plaça principal de la ciutat per iniciar una dansa ritual i van ser massacrats pels homes de Pedro d’Alvarado, lloctinent de Cortés. Arran d’aquest succés, l’aristocràcia asteca va destituir Moctezuma i va nomenar successor el seu germà Cuitláhuac, que va encapçalar la revolta contra els espanyols. Després de violents combats, Cortés va intentar utilitzar el destronat emperador per negociar l’obtenció d’un salconduit que permetés a les seves tropes sortir de la capital, però quan Moctezuma es va dirigir a la multitud enfurismada, va ser apedregat, i va morir tres dies més tard, a conseqüència de les ferides sofertes. Els espanyols, poc abans de la mitjanit del 30 juny de 1520, van iniciar una desastrosa retirada de Tenochtitlán en el decurs de la qual van patir nombroses baixes, episodi que ha passat a la història amb el nom de «La nit trista». Malinche anava a la rereguarda i es va salvar. Hernán i Malinche es van instal·lar a Coyoacán després de conquerir la capital asteca. Ella va seguir al seu costat i, l’any 1522, van tenir un fill que van anomenar Martín, en honor al pare del conqueridor. Però, mentrestant, havia arribat a Mèxic, des de Cuba, l’esposa de Cortés, i aquest va decidir buscar un marit per a la Malinche. Va organitzar el casament amb Juan Jaramillo, que era procurador a l’ajuntament de Ciutat de Mèxic —i en seria l’alcalde dos anys més tard—. Amb aquest enllaç, 24

Cortés complia la promesa de llibertat que havia fet a la noia, i li proporcionava una excel·lent posició social. Ella va arribar a perdonar els familiars que l’ havien venut com esclava. Els va regalar joies d’or i roba. Els camins del conqueridor i de la jove intèrpret es van separar després que ella l’acompanyés a l’expedició d’ Hondures. Des de llavors, i arran del penós i duríssim viatge que va realitzar estant embarassada, la seva salut va quedar molt malmesa. Durant el retorn a Mèxic, Malinche va donar a llum a una nena a la qual va anomenar Maria. Es va instal· lar al costat del seu marit, a Ciutat de Mèxic, però no va poder conservar el seu fill Martín, que va quedar a cura d’uns parents de Cortés. Des d’aquell moment, pràcticament se li va perdre la pista i es creu que va morir abans de 1529. Malinche va aconseguir que la conquesta de Mèxic fos menys cruenta, i més ràpida i satisfactòria del que hauria estat sense ella. Cortés, a la tornada d’ Hondures, fou destituït per un enviat de Carles V. i, després de passar dos anys a Espanya, va ser nomenat marquès del Valle de Oaxaca. Va retornar a Mèxic, on se li va prohibir residir a la capital i, finalment, va decidir marxar a Espanya per les diferències amb el virrei. Més tard, quan va intentar tornar a Mèxic, ja no va poder a causa de la seva mort, l’any 1547. Tot i que la colonització espanyola va significar la desaparició de la manera de viure de Mesoamèrica, també va implicar el punt de partida en la formació de la cultura mexicana actual. En aquell temps, hi va haver un procés de mestissatge que es va fer palès en l’evolució de l’idioma i en les expressions artístiques. Al segle XVI, l’arquitectura de la ciutat de Mèxic i les ciutats dels voltants va fusionar elements indígenes i europeus. El Centre Històric de la Ciutat de Mèxic es va omplir de grans construccions d’origen colonial, la qual cosa el va portar a ser declarat Patrimoni Cultural de la Humanitat per la UNESCO. En altres llocs del Districte Federal, van ser construïdes edificacions religioses, com la Catedral o l’Antigua Basílica de Guadalupe; també edificacions seculars com el castell de Chapultepec o l’Ajuntament de Coyoacán. 25

El segle XIX va ser una època de constants conflictes nacionals, per la qual cosa, en la primera meitat de segle, no es van fer grans obres arquitectòniques. En contrast, el govern de Porfirio Díaz, entre 1876 i 1911, es va dedicar a modernitzar la ciutat, adoptant la moda arquitectònica francesa com el Palacio de Bellas Artes, el Palacio Postal i els barris de classe mitjana com Roma. Durant la primera meitat del segle XX, els governs sorgits de la Revolució van fomentar la cultura. Es van construir nous edificis, com per exemple la Torre Llatinoamericana, que pretenien donar a la ciutat una imatge moderna. També es van endegar obres públiques, com la Ciutat Universitària, i es van canalitzar els rius que passaven per la zona central del Districte Federal. Però, per damunt d’altres manifestacions artístiques, va primar el desenvolupament del muralisme mexicà que, amb clara vocació socialista, va comptar, entre els seus representants principals, amb Rivera i Orozco. Amb el muralisme es proposava un nou mitjà artístic que servís al públic per instruir les classes treballadores. Tot i que no va participar en el moviment muralista, cal anomenar l’obra de la coyoacanense Frida Kahlo, que va obtenir fama mundial. Durant la segona meitat del segle XX i principis del XXI, han estat nombrosos els projectes de renovació arquitectònica de la capital. Cal assenyalar la construcció de la torre del Caballito, la torre Libertad i la torre Mayor, obres destinades a l’allotjament de seus d’importants corporatius econòmics i dependències governamentals.

Capítol 1. Mèxic D.F., visita al centre de la ciutat De bon matí obro els ulls, miro al meu voltant, i em pregunto on sóc. « Estic somiant?» La flaire de cafè em fa llevar i, quan surto de l’ habitació, em trobo amb el Pau, que ens ha preparat l’esmorzar: batut de plàtan i tortillas. ─Sento una alegria tan gran d’estar a casa teva ─li dic─ mentre em llenço als seus braços... I ell m’acaricia amb tendresa. Sortim a conèixer la colònia Condesa. Caminem per avingudes amb palmeres i topem amb una exposició temporal d’escultures al llarg del passeig. Em sorprèn trobar-les tan ben conservades i constatar que són respectades pels vianants. Continuem la ruta pels parcs d’ Espanya i de Mèxic; aquest últim, té forma oval perquè havia estat un hipòdrom. Passegem per l’avinguda Amsterdam, on trobem joves fent running. Ens aturem a menjar en un restaurant que també és una llibreria, on hi ha documents interessants per consultar. Em sento ben acollida en aquest barri de cases baixes, de caire artístic. Tot seguit, anem al centre històric. Passegem enmig dels arbres de l’Alameda central. És el parc públic més antic, guarnit amb fonts, i ha esdevingut un lloc fonamental en la vida dels mexicans. Al fons, es veu la gran Torre Llatinoamericana, emblema de la resistència sísmica. Passem pel palau de Belles Arts, que va ser declarat monument artístic per l’UNESCO l’any 1987. Entrem al palau Postal, l’edifici de correus. A l’interior del vestíbul hi destaca la senyorial escalinata central, construïda amb marbres mexicans i ferreria de bronze bellament treballada. Quan aixeco la vista, admiro la cúpula de vidre emplomat, transparent, sobre el pati. Després anem fins al carrer Francisco I Madero, un dels personatges més importants de la Revolució mexicana. Durant segles, aquest carrer fou conegut com el carrer San Francisco perquè, en el seu primer tram, hi havia el convent de l’orde Franciscana. L’any 1914, però va arribar Pancho Villa, va retirar la 27

placa i la va canviar per la de Francisco I Madero. Per garantir que ningú més no la canviés, va amenaçar, pistola en mà: « Juro acabar amb aquell que gosi retirar el nom de l’expresident amic meu que va ser assassinat». En aquests moments, és un dels carrers principals de vianants. Ens aturem davant la casa de los azulejos, de l’any 1751, que era el palau dels Comptes del Vall d’Orizaba, una de les més belles obres de l’arquitectura civil del barroc a Mèxic. En arribar al final del carrer, tenim la sorpresa de trobar-nos davant la plaça principal de la Constitució, més coneguda com el Zócalo. La seva localització, va ser escollida pels conqueridors per establir-se en una àrea propera al que anteriorment era el centre polític i religiós de Mèxic-Tenochtitlán. Es creu que el temple està en el lloc exacte on els asteques van situar-hi el centre de l’univers i on van decidir, per tant, que havien de construir la seva ciutat. Entrem a la catedral Metropolitana, l’edifici més emblemàtic de la ciutat. Em sobta veure tanta gent resar, amb devoció, al Crist negre del Veneno, davant l’altar del Perdó. Segons la llegenda, la figura de Jesús es va enfosquir quan va absorbir verí dels llavis d’un clergue que havia estat enverinat. Llavors es va produir un miracle i el clergue es va curar. Em crida l’atenció un gran pèndol que penja de la cúpula central. Ens expliquen que té la funció de mesurar la inclinació del sòl del temple, per veure’n l’augment al llarg dels anys, ja que, des que es va construir, la Catedral es va enfonsant al llit del llac, juntament amb tota la resta de la ciutat. Tot seguit, anem fins al Palau Nacional, construït sobre les ruïnes del palau de l’emperador asteca Moctezuma II. Actualment, hi ha les oficines del president d’ Hisenda i crèdit públic. A gran alçada, i sobre el balcó central, s’ hi troba la campana de Dolores que, segons la tradició, es va tocar l’any 1810 en iniciar la Guerra de la Independència. Cada 15 de setembre, el president de la República toca la campana per commemorar aquest fet històric conegut com «el crit de Dolores». Una inscripció al damunt d’una gran porta diu: «Aquí va estar empresonat, l’any 1857, Benito Juárez, vicepresident i ministre 28

de governació, quan es va oposar al cop d’estat». Juárez, advocat i polític d’origen indígena, va ser president, de 1858 a 1861, i és considerat per alguns, el més gran i estimat president de la història de Mèxic. Pugem les escalinates del Palau i quedem impactats de veure la sèrie de murals de referències històriques i mitologia que va pintar Diego Rivera, entre 1929 i 1951. A la primera planta, trobem nou seqüències que il·lustren la vida indígena abans de la conquesta espanyola. Observem cada escena atentament, com si féssim un viatge a través del temps. M’ ha agradat veure els murals perquè m’ he fet una bona idea de la vida quotidiana i els costums de l’antic poble mexicà. Malgrat la visió subjectiva inherent a aquestes pintures, trobo que són pedagògiques, ja que ofereixen als nens i a les escoles l’oportunitat de conèixer millor la història del seu país.