Repassant la demografia del pecat, enxampo sense voler tot allò que rau a la punta de la llengua. Allà fa corall, un atol de fonedissa mirada sedentària. El cor navega profund com perdut en l’Atlàntida, per ser retrobat. Les fosses marianes ens són només un sotrac imperceptible, una petita arrugueta del temps, una mena de gronxador eteri que ens torna i retorna al punt inicial, que comparteix les mateixes coordenades que el punt final. La distància més curta de tu fins a tu, sóc jo.
12
Cada pàgina que s’empassa competeix amb cada nova cantonada que travessa i cada amor que desapareix. No és una cursa, i tothom s’ho repeteix a crits mentre corre.
34
De com tot es va posar en contra i els núvols van segrestar al cel, fins fer-ne una cel·la sense llum ni esperança suficient per omplir un altre recipient de vida. Com aquell que ens vàrem cruspir entre els dos a glopades ferotges, quan encara ens semblava que hi havia temps o que tot era etern, i que res podria moure allò que ens movia, i només els ocells ho sabien.
39
I aquella vegada, que et va dir si et volies casar amb tant alta pubilla, i semblava broma, però no. I més tard les dunes modificables de la memòria i dels anys, fan pampallugues i t’ensenyen diversos àlbums de fotos inexistents. Hi surts tu amb una corbata al cap, o tallada a trossos, i ella amb un escot paraula d’honor, i les illes Barbados i altres coses de feliços bevent anissos. I com es porta? Com es pot.
77
Al pas, al trot i al galop. Les existències avancen amb un parkinson no medicat. Llegim junts els diaris, arrambadets en un banc d’aquells benignes, dels de seure pel carrer. Estabornits de realitat relativa, ens procurem un xoc fred, com els d’una picada de medusa. I per no tenir por, ens comprem cotxe nou, mobles nous, roba nova, droga nova, renovem el cercle d’amistats i els armaris d’estiu o els armaris d’hivern. I riu avall, tot això ens genera més por, més rancúnia, més contratemps i sanglots sincopats quan s’acaba el dia i la nit ja comença a cobrir-nos sota el seu mantell o el seu mall.
95
Algun dia et vindran a caçar. Et diran que no vas dir del tot la veritat. Que la llengua era desllenguada, que eres un gest poc gestat, que les formes formidables formulaven faràndula poc destriada. I llavors amb la mà al genoll, diràs que tot va ser de veritat, que no hi havia faràndula sinó feromona, que tot era prova de vida i de benvinguda ardent o acomiadament antàrtic. Que no sabies què més fer, que viure, que gratar en la matriu i el lòbul, i prendre a totes la intensitat com a bandera tremolosa. Així no es pot viure. Només es pot viure així.
108