SALMORRA, de Jordi Sugranyes by Tushita Edicions

Salmorra Jordi Sugranyes

Primera edició: desembre de 2021

Disseny de les cobertes: Marcel Pié Barba (tallerestampa.com/estampa) Maquetació: Sir Gawain & Co.

Imprès a: Romanyà Valls ISBN-13: 978-84-123938-5-9 Dipòsit legal: B 19780-2021 Thema: FBA, 1DSE-ES-J, 2ADC, 3MPB, NHWR3 IBIC: FA, 1DSEJ, 2ADC, 3JKE, FFC

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni el seu tractament informàtic, ni la seva transmissió a través de qualsevol mitjà, bé sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per enregistrament o d’altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

I. A

ve Maria puríssima (sin pecado concebida). I tot just em preguntava: i tu, Josep, on eres, mentre la teva dona cardava amb l’ Esperit Sant? Pobre home, aguantant la vara florida, t’ ha tocat, en aquesta farsa, fer el paper de banyut. No t’ hi podies pas negar davant l’omnipresència del teu rival, el mateix Déu. El Déu que ens envia a l’ infern de Dant per segles i segles si blasfemem, però, mira per on, ens estima. I amb quina dignitat portes la teva creu, sant cabró, no com d’altres que van d’omnipotents. Poques aromes són tan casolanes com les del sucre cremat que impregna tots els racons de les cases el dia del teu sant, però amb la denominació d’aquestes senzilles postres, també t’ han robat l’autoria; ara li diuen crema catalana. Tot i així, el teu patrònim ha perdurat. Es diu Josep el de l’estanc (millor dit, es deia. Ja fa uns quants anys que és mort). En Josep de Can Jordi, el mecànic. En Josep, el “Lagarto”, el pescador, veí de la Barceloneta. La tieta Josefina, que també és morta. Sovint estava malalta i ho feia saber a tothom: «que avui no em trobo bé, em marejo, em fa mal aquí». Era molt extravertida. Sempre riallera i afalagadora. No li mancava mai una paraula amable, ni un caramel amb regust a pols de talc al moneder. Ungles lacades de violent vermell, cabells estofats, faldilla ajustada de tub davall els genolls, arrodonint un voluminós darrere, i sota el suèter, uns encarcarats i punxeguts sostenidors s’emmotllaven al seu enorme pitram. Les putes del Xino també lluïen faldilles de tub però, en aquest cas, per sobre els genolls. Les duien tan estretes i les carns de les cuixes eren tan exageradament molsudes que, per més que t’ hi fixessis, no et deixaven veure el que hi havia al capdamunt.

Quan era aprenent en el taller de joieria d’en López, hi anava sovint, al Xino. Les meuques eren bones clientes d’en López, i moltes vegades jo els portava encàrrecs: posar un anell a mida o estrènyer un braçalet. «Mari!! Un niño muy mono pregunta por ti». A la tieta Josefina li dèiem “tia puta”, però mai es va saber del cert si cobrava pels seus favors. Crec jo que actuava com aquells homes que tenen l’obsessió malaltissa de cardar amb les dones dels seus amics. Si no, perquè es traginava el meu pare, els companys del seu marit, els coneguts del poble i Déu sap a qui més? Un poble, Vinebre, maleït per la fam, la Batalla de l’ Ebre i la central nuclear d’Ascó. Fills, nets, besnets dels guanyadors d’aquella batalla continuen menyspreant els perdedors després de 40 anys espoliant-los i encara no tenen prou botí. ¿Dónde estáis derrotados republicanos españoles? Tot sembla que gaudint i aplaudint la dinastia borbònica imposada per Franco. Altres dirien: enterrados en las cunetas. Els Suárez, Felipe, Guerra, Tarradelles, Pujol, Carrillo, ens varen fotre un gol per l’esquadra. Com és possible que un partit comunista hagi de demanar permís a la monarquia per ser legalitzat? Honestament, on s’ ha vist? El mateix general Prim, que no s’estava de bombardejar els seus propis compatriotes quan tocava, els la tenia jurada, als Borbons, i, finalment, quan va ser cap del govern espanyol els va expulsar del país i se’n va anar a Itàlia a buscar l’Amadeu de Saboya. Va durar quatre dies. A en Prim, el van pelar a Madrid, al carrer del Turco. D’això, farà 150 anys i encara no se sap qui, o quins varen ser els autors de l’atemptat. Un personatge controvertit, aquest Prim (fill de Reus, com l’àvia Teresa). A Reus, als anys 50 hi passàvem l’estiu, en un mas d’ una altra Teresa, germana de l’àvia Maria. També es deia Maria, la meva mare. Dios te salve Maria, llena eres de gracia. L’avi Jaume nasqué a Gràcia, quan aquest municipi encara no s’ havia incorporat a Barcelona, una ciutat que valga’m Déu com ha canviat. De totes maneres em posa dels nervis, m’exaspera, m’ irrita fins al capdamunt,

la seva falsa modernitat, em sobrepassa. Ahir mateix, buscava un clavador que sabia que tenia el taller al voltant del que ara anomenen Pla de Palau. Què cony han fet amb aquesta plaça? Quan vivia a la Barceloneta, la creuava cada dia per anar a l’escola. Sens dubte era la plaça amb més vitalitat de tota la ciutat. D’acord, era un niu de merda, però respirava vida, collons! Ara li han rentat la cara, ha quedat molt endreçada, com un tortellet de nata ensucrada de can Prats i Faijó, però sense esma. Tenia per costum, i d’això no fa gaires dies, d’anar a dinar a un petit bar restaurant, just a tocar de la plaça, mirant al moll, on per quatre duros menjaves més que bé. Però en Juli, el propietari, ha traspassat el negoci. És gran, (passats els 60) i ha degut pensar ja us ho fareu! Ara el bar el porta un jovent que només sap fer sucs de fruites. I no parlem del Set Portes, que s’ ha reinventat com un restaurant chic. Quan al migdia tornava de l’escola, el tramvia passava a tocar de la terrassa del Set Portes. Jo mirava embadalit i amb gana els comensals endrapant groguenques paellades d’arròs: comerciants, funcionaris, tractants i algun despistat i afamat viatger que tot just acabava d’arribar a l’estació de França i era aquell el primer establiment amb cara i ulls amb què havia ensopegat. M’agradava aquell restaurant, perquè quasi sempre les seves taules estaven ocupades per la gent més diversa. En canvi, el pare, en Juanito, el menystenia, qualificant-lo d’afartapobres. Era inimaginable preveure la transformació que sofriria Barcelona en el futur. Els estrangers que la visitaven es podien comptar amb els dits de la mà. Ni la Sisena Flota, ni l’Ava Gardner encara no havien desembarcat. El Borbó, Juan Carlos, futur rey de las Españas, era un adolescent mentre la mòmia de la seva rebesàvia descansava a l’ Escorial, després del seu llarg exili a París. Ai! Aquest Prim, sabia de quin peu calçaven els Borbons. I el net d’ Isabel, Alfonso xiii, quin pájaro! Aquest també està enterrat al panteó de Los Reyes del Escorial. ¡Si que va cara la carne de gallina!, exclamava aquest reietó quan li van demanar

calés per pagar el rescat dels soldats que tenia com a hostatges Abd el-Krim, líder dels rifenys, després de la derrota d’Anual, on van perdre la vida més de 15.000 soldats espanyols. El 14 d’abril del 1931, la República el va fotre fora d’ Espanya, i com deia Unamuno, no per anticonstitucional, sinó per lladre. Es va exiliar a Roma, no a París com la seva àvia. I la proposta de l’Anselmo que jo anés a treballar precisament a París m’atreia molt, tant, que no m’ ho vaig pensar dues vegades. La capital de França, un país molt proper i, per altra banda, un total desconegut per a mi, fora d’alguna sortida esporàdica de cap de setmana en algun poblet dels Pirineus. La meva ignorància sobre aquelles terres ve perquè vaig deixar l’escola als deu anys i no vaig fer el batxillerat ni vaig aprendre el francès, com era habitual en aquella època. Era un col·legi de capellans, o millor dit de pseudocapellans, ja que no podien dir missa ni confessar. Els hermanos de La Salle. La Salle Bonanova. Llena de Gracia, el Señor es contigo . El seu fundador, Jean Baptiste de la Salle, sí que era francès, de Reims, com la dinastia dels Borbons, francesos també, però del Ducat de Borbó. Els hermanos tenien fama de ser uns bons educadors, però ens ensenyaven a obeir, no a pensar. Vestien sotanes negres, sovint llantioses, i sota la papada, un pitet blanc emmidonat, pista d’aterratge de mosques i babes. Mans sense vida, encerades, llefiscoses com les d’aquells que no han fet servir mai una eina de mànec. Potencials transmissors de la moral i doctrina de la Santa Església Catòlica Apostòlica i Romana emparada pel règim franquista. El pare i el tiet Joan hi varen anar, a aquella escola; i consegüentment, allí vaig anar a parar jo. El pare sí que hi havia estat, a França, en acabar la guerra. Retingut com altres milers de soldats republicans al camp de refugiats (concentració) de la platja d’Argelers. Va estar cuinant i traginant cassoles durant tota la brega. Després del desastre de la Batalla de l’ Ebre es va afegir a la desbandada, fugint a peu i creuant els Pirineus per Prats de Molló. Passats uns mesos d’ internament al camp, va desestimar l’oferta que va fer el poc recordat Cárdenas (pre-

sident de Mèxic) als republicans espanyols per establir-se en aquell país i, amb el cap cot, va retornar a Espanya per la frontera d’ Hendaya. Els franquistes el van empresonar al penal de Burgos. Al cap d’ uns mesos el van alliberar i va continuar treballant a l’ hostaleria com sempre havia fet. El tracte constant amb els clients li va fer entendre, va intuir, que l’anglès seria l’ idioma del futur. Volgués o no volgués, jo l’ havia d’aprendre. De ben jovenet vaig anar a casa d’ una senyora anglesa del barri que feia classes particulars. Amb aquestes lliçons i una mica d’aquí i una mica d’allà, em vaig anar familiaritzant amb l’ idioma. Recordo que al principi em feia certa recança i no em motivava gens assistir a aquelles tedioses classes. Com pots motivar un adolescent parlant-li del futur, del que podria passar? És com aconsellar-li que sempre hauria de dur un cordill a la butxaca perquè no fa nosa i de ben segur, el dia menys pensat, li serà d’ utilitat per lligar alguna cosa. A més, jo sempre he sigut bastant soca i m’ ha costat molt assimilar les lliçons de mates, d’anglès o del que sigui. No vaig estar motivat per aquesta llengua fins aquell dia d’estiu, quan ja era més grandet (quinze o setze anys) i amb altres operaris del taller vàrem anar a passar el cap de setmana a Calella. Unes dones espectaculars, guapíssimes, rosses, d’ ulls clars i de nas arremangat, deambulaven alegrement pels carres del poble. Em vaig quedar estupefacte. No passejaven dones així per Barcelona. Jo pensava que només existien al cinema. I va ser en aquell precís moment quan em vaig adonar que saber anglès era d’ una extrema utilitat. Com la metàfora del cordill: per lligar! Com em vaig espavilar! La meva parla millorava per moments. Els filaments del meu cervell recorrien tots els circuits possibles fins a trobar les paraules adequades. Sent el més jovenet de la colla, de cop i volta, em vaig convertir en el protagonista de la nit. Tot un orgull. La meva autoestima, si en algun moment n’ havia tingut, en poques hores va pujar molts enters. Dilluns seria tema de conversa al taller (gràcies, pare!). Des d’aquell dia, sempre m’he sentit més atret

per les dones dels països anglosaxons que no pas per les altres; i per aquesta raó, la proposta de l’Anselmo, segons com, em feia dubtar, ja que el francès tot just el xampurrejava i això de moure’m per París, no ho tenia tan clar.

II. El meu cap no deixava de barrinar aquestes i altres ximpleries

tot guaitant per la finestra, observant les ultimes clarors del capvespre, que es reflectien amorosament sobre el mar i s’anaven esmorteint, mentre el tren s’alentia i finalment s’aturava a l’estació de Portbou. Ja era a tocar de França. Sol davant d’ un repte. Ángel de la guarda, dulce compañía no me desampares ni de noche ni de día. Segons com, em sentia alliberat de deixar enrere l’ Espanya casposa, però al mateix temps acollonit per la incertesa de no saber-me emmotllar a un nou país; i també pel fet de començar una feina per a la qual es requerien unes aptituds que jo dubtava tenir en aquell moment. Tot plegat em feia témer que la il·lusió de fer aquest pas, no acabés essent un foc d’encenalls. Ja m’ havia passat més d’ un cop. Una vegada, a Londres, vaig durar res, un parell de mesos. Una altra, als Estats Units, a New York. Però en aquella estada vaig haver de tornar per pebrots, ja que em va caducar el visat i era tot un enrenou renovar-lo. Que n’és de fascinant NY! Me’n van passar de tots colors. Allà hi tenia un bon amic, en Nelson. Treballàvem, colze a colze, en un taller de joieria al carrer 45 de Manhattan. Els propietaris eren dos germans cubans. «Luis, yo de ti no iría. Mira de qué color soy yo, y allí no me atrevo a entrar». En Nelson tenia la pell més que negra i també era d’origen cubà. Jo tenia la intenció d’assistir a un concert de jazz en un club de Harlem. Ell m’aconsellava que no hi anés, que m’ ho tragués del cap, que era un lloc només per a negres, i per a segons quins negres. Dono fe que no soc gaire musiquer, però els sons del jazz em posen a to i donava

per entès que en el París on estava a punt d’aterrar hi havia una gran afició. Ai, Amèrica, Amèrica...!, i els americans. Vaig quedar enlluernat per la grandiositat del seu país, dels seus cotxes i edificis. M’agrada com utilitzen els XL sense complexes. A pesar de l’arrogància que els vessa pels quatre costats, haig de dir que em varen tractar més que bé. Fa la impressió que sota aquesta fatxenderia s’amaguen unes criatures entremaliades. Unes criatures, però, que gasten en mantenir el seu poderós exèrcit més calés que el conjunt total de tots els altres països del món. I sí que és veritat que els cridem quan a Europa ens caguem a les calces o ens barallem entres nosaltres. De ben segur que si ens veiéssim embolicats en qualsevol conflicte armat correríem escagarrinats a resguardar-nos sota les seves faldilles. Però això no treu, i ens fa por, que un dia escollin un tarat com a president i que per salvaguardar els seus valors se’ ls escapi de les mans i ens porti a tots plegats a una espiral de destrucció sense retorn.

Tan bon punt esclatà el matí de l’endemà, ja tenia mig peu

a la Gare d’Austerlitz. Primer: de pet a un cafè. La nit al tren va ser llarga i mal dormida: perquè continuava amb les meves cabòries i perquè tenia un gavatx assegut al costat, roncant, mentre el meu cos es recaragolava sense trobar la posició i les cames em feien nosa. Total, no va haver-hi manera d’agafar el son. L’Anselmo m’ havia adreçat a casa d’ una gallega de Pontevedra que llogava habitacions a la vora de Place d’ Italie, ja que ell vivia en un altell més petit que un colomar, amb la Ninette, la seva xicota. Tenia tres parades de metro fins a la Place d’ Italie, però encara que estigués cansat (i tenia els peus fets pols) em vaig animar a anar caminant, arrossegant la maleta, fins a casa de la senyora gallega, ja que em delia per trepitjar els carrers de París. La porta del 2n 2a del n. 34 de la Rue Maillot estava entreoberta.

—Ave Maria Purísima. —Bon jour! Mais, oui? —Una madame entrada en anys i carns, una esfereïdora imatge reencarnada de la tieta Josefina a les acaballes, embolicada amb una bata de boatiné, va emergir del fons del passadís. —Allez-y! —Soy el amigo de Anselmo. —¿Un café? —Parlava un poti-poti de gallec-espanyolfrancès, de primeres indesxifrable, però un cop sintonitzada l’ona, es feia “menys” incomprensible. Xerrava pels descosits. L’ habitació, justeta: bany al passadís i una estreta finestra que donava a un pati del darrere. Voilà! Em vaig estirar al llit i tot va anar com em pensava: va ser un clic clac de tancar els ulls i quedar ben adormit. Quan em vaig despertar, quatre hores més tard, tenia la bufeta plena, la boca seca i un nus a l’estómac, de gana. I el nus s’estrenyé quan el cambrer del restaurant que estava tres portals més avall del que seria el meu domicili a París, em va mirar com si em perdonés la vida en el moment de demanar-li el plat de jour, tot just passats uns pocs minuts de les dues. Per sort, quatre carrers més enllà, s’ intuïen els pictogrames acolorits de les botigues i restaurants del barri xinès, del qual tan bé m’ havien parlat. Pressentia que els seus horaris serien més flexibles i de ben segur em traurien el ventre de pena. La boca se’m feia aigua recordant els plats d’arròs amb ànec lacat que tantes vegades havia degustat quan treballava a Londres. Aquells restaurants del Soho, poc o gens tenien a veure amb els clònics, afartapobres (com diria el meu pare, al cel sigui) xinesos, que proliferen per Barcelona. A primera hora de l’endemà ja estava com un clau al taller de monsieur Guillamoud. Un home, pel que vaig copsar, de caràcter afable, panxut i de generós mostatxo. L’Anselmo, content de veure’m, me l’ havia presentat, així, com als altres cinc treballadors i la polidora, una noia romanesa. Era el clàssic taller de joieria de petites dimensions que podies trobar a qualsevol ciutat del món. Volia començar a treballar com més

aviat millor ja que, com sempre, anava curt de calés i els desorbitats preus de París no m’ ho posaven fàcil. Amb molts pocs dies em dilapidaria els meus escassos estalvis, si no hi posava remei. Mai m’ havia considerat un joier a l’estil, per dir-ho d’alguna manera. Soc més aviat una mica barroer, i aquells operaris treballaven molt fi. Em va costar uns dies adaptar-me, però amb l’ajut d’ uns i altres, me’n vaig anar sortint. Els dies, setmanes, transcorregueren sense gaires alts i baixos. Com altres tallerets del mateix ram, estàvem a la vora de la Place Vendôme. Sovint, a la tarda, en plegar, tornava caminant a casa, més que per estalviar-me el bitllet de metro, per deixar-me anar a pas de transeünt, fent-me a la ciutat, xafardejant aparadors i prenent un boc de cervesa en un bar o en una cava de jazz, a Montparnasse. M’adonava que coneixia poc França, els francesos i la seva cultura. Tenia unes petites nocions apreses a l’escola, uns coneixements transmesos per los hermanos de la doctrina cristiana, Santa Madre de Dios, ruega por nosotros, que venia a dir: gràcies als herois del 2 de maig, a Agustina de Aragón i al Timbaler del Bruc, els espanyols es varen poder lliurar de la tirania dels francesos a la guerra d’ Independència. I poc més. Els tòpics més recurrents vindrien més tard, gràcies a Hollywood: els gavatxos (frogs) fan pudor d’all, porten un rast de cebes penjat a l’esquena, una baguette sota l’aixella i fumen, fumen molt. Encara que, de tant en tant, els yankees ens alegren, mostrant les cares amables de Charles Boyer o Maurice Chevalier. Em creuava amb molts Charles Boyers amb bigoti pel carrer, uns amables, altres menys, i uns quants vestits amb uniforme de gendarme. Els caps de setmana m’entretenia visitant els llocs més emblemàtics de la ciutat. Deixant de banda els monuments més altisonants i turístics, em van frepar moltíssim el Museu d’Arts Decoratives i també el mercat de les puces, a St. Denis. En un i altre lloc, vaig poder admirar, potser per defecte professional, la mestria d’autèntics artesans treballant els més diversos materials: ebenistes, joiers, argenters, forjadors, tots els oficis hi

tenien cabuda. Tal vegada, amb el que més xalava era simplement amb asseure’m a la terrassa d’un cafè, fer l’aperitiu —«a Picon s’il vous plait»— i contemplar embadalit la coreografia dels cambres servint les taules i el deambular de les mesdemoiselles parisines pel bulevard. Un dissabte, vaig anar a sopar amb l’Anselmo i la Ninette. La parella em volia encolomar una amiga d’ella, la Ivette. Una noia molt eixerida, de fàcil tracte. Malgrat que li sobressin uns quilets, feia goig de veure. Tot i així no em vaig atrevir a fer el pas (tampoc sabia si ella ho hagués volgut). Sí que tenia ganes de tocar cuixa, però amb la meva situació tan precària i, com aquell qui diu, acabat d’arribar al país, quan tot just començava a veure les orelles, el cost d’ un possible compromís era massa elevat: inassolible. Va ser pocs dies després d’aquest sopar quan vaig conèixer el senyor Llorenç. Monsieur Guillamoud estava molt satisfet amb la meva feina. Haig de dir que m’esmerçava molt i m’ hi vaig entregar en cos i ànima, perfeccionant velles tècniques de joieria que pràcticament quasi havia oblidat. Se’m donava bé reproduir les joies que prèviament en Jean Paul, un excel·lent dibuixant, havia dissenyat per al taller. Consegüentment, monsieur Guillamoud, em va apujar el sou. De dotze a una, fèiem una pausa per dinar. O menjava unes llesques de pa i formatge al mateix taller o baixava al bar i demanava un sandvitx i una cervesa. Amb la pujada de sou, però, aniria una mica més folgat econòmicament i em permetria anar a menjar el plat de jour al migdia en algun bistrot a la vora del taller. En una cantonada de la Rue Sant Honoré, hi havia un simpàtic restaurant, Les Margarites, decorat austerament amb taules de marbre i cadires de fusta, i amb el menú del dia escrit barroerament amb guix sobre el mirall que presidia el menjador. Guisaven, al meu parer, una cuina molt poc francesa, millor dit, molt poc parisenca, on tradicionalment dominen, com bé sabem, les cremes de llet i les mantegues. Un dia vaig menjar un conill amb salsa senzillament deliciós, tal com l’ hagués cui-

nat la meva mare. A l’hora de pagar, li vaig comentar, amb el meu encara incipient francès, a l’home que estava darrere la barra i que tenia tota la pinta de ser l’amo, quant havia gaudit menjant aquell plat. —És una recepta del meu pare—. I seguidament em pregunta—: Que ets espanyol? —Bé, català. —El meu pare també ho és. Ves a saludar-lo. Estarà content. Està assegut en aquella taula del fons. Un home gran, ben passats els setanta, llegia atentament el diari. —Disculpi que el molesti, soc en Lluís Gratalós, de Barcelona, i el seu fill m’ ha comentat que vostè també és català. —Molt de gust. Segui. Josep Llorenç. De Josep, també se’n diu en Pitu, el fill de la Tuietes, la carnissera del carrer Gran. —Què se li ha perdut per París? —Soc joier i estic treballant en un talleret aquí, al costat de la Place Vendôme. He vingut a provar fortuna, com deien els antics. —El seu cognom, Gratalós... No n’ hi ha gaires, de Gratalós. Tenia un bon amic a la guerra, en Joan Gratalós. “Juanito”, li dèiem. No sé si és viu. —Què diu ara? No devia ser pas el meu pare? —És cuiner? De la Barceloneta? —És clar que ho és! Millor dit, ho era. Fa dos anys que el vàrem enterrar. —M’entristeix sentir que el seu pare és mort, noi, però per una altra banda, quina alegria m’ ha fet! El fill d’en Juanito! Quina casualitat! Sap què? El conill que s’ ha menjat me’ l va ensenyar a fer el seu pare! Marcel! —crida el seu fill. —Ho sento, Sr. Llorenç, he de marxar. M’ ha agradat molt conèixer-lo, però he de tornar a la feina, tinc el temps just per dinar. Si vol, passaré al capvespre, quan plegui. Eren passades les sis de la tarda i des de fora, al carrer, abans d’entrar al restaurant, podia veure la pàl·lida imatge del Sr. Llorenç reflectida en el mirall del menjador: tibat, amb les mans reposant

sobre el marbre de la taula, sense treure l’ ull a qui, en aquella hora del vespre, traspassés la porta del local. —A vostè, l’estava esperant! —Com està, Sr. Llorenç? —Permet-me que et tutegi, noi. Seu. Vols prendre alguna cosa? Quina gràcia, el fill d’en Juanito! Que petit és el món! Pressentia que la conversa aniria per llarg. Les típiques històries de batalletes (i mai millor dit) d’ un vell. Pensant-ho bé, havia caigut en el parany, però, tampoc tenia res a fer. —T’explicaré com ens vàrem conèixer. El juliol del 36, quan va esclatar la guerra, jo tenia poc més de vint anys. A finals d’octubre van cridar la meva lleva. Jo treballava de torner en una fàbrica de bobines del Poble Nou. Estava promès amb l’ Elvira. Ella, els matins, cosia en un taller de costura. A les tardes passava la comptabilitat en un magatzem de teixits al carrer de Llúria i un parell de cops per setmana assistia a classes en una acadèmia, per ser oficinista. Pensàvem casar-nos abans de Nadal. Mai havia militat en cap partit polític, i maleïdes les ganes que tenia jo, d’anar a fer de soldat. Era un caos absolut. Els milicians per una banda, els recents mobilitzats i uns comandaments quasi inexistents, comportaven una situació de desorganització total. De primer ens varen enviar a una caserna d’ Igualada a fer la instrucció. A falta d’ uniformes, vestíem de carrer i per marcar el pas fèiem servir llates de fusta en comptes de fusells. Els diumenges ens deixaven lliure i jo baixava a Barcelona. Anàvem al cine amb l’ Elvira o a fer un tomb pel parc de Montjuïc. Ella s’ havia apuntat de voluntària com a assistenta sanitària a la Creu Roja. Deixaríem el casament per més endavant. —Papa, nous devons fermer! —No es preocupi, Sr. Llorenç, avui m’ ha sortit una feina a darrera hora, però si li sembla, demà tornaré a venir més aviat. És molt, molt interessant el que m’està explicant.

De sobte, aquelles converses (monòlegs) del Sr. Llorenç em

van arribar a l’ànima. El conill que havia menjat al migdia, no era precisament el tipus de guisat que cuinés el pare. Ell era més afrancesat. Unes de les últimes paraules que va poder pronunciar abans de morir, foren «—no he pogut anar mai a París!». Com a bon cuiner i millor gurmet, la capital de França era el seu Shangri-La. El conill amb romesco, m’atreviria a dir que romesco és sinònim de salsa a les comarques tarragonines, era un clàssic a la taula dels avis de Vinebre i sembla que el pare, durant la guerra, se l’ havia fet seu. El pare era un home de poques paraules i la comunicació entre nosaltres, de pare a fill (no sé per què), era molt minsa. Del trist episodi de la guerra, per exemple, no me n’ havia parlat quasi mai i, fora d’algun fet puntual, jo, malauradament, tampoc havia insistit a preguntar-li. Aquell ancià, el Sr. Llorenç, havia obert una porta i m’ havia despertat interès per un fet, bàsicament ignorat per mi i on el pare havia estat un dels protagonistes. A mitja tarda de l’endemà ja estava jo un altre cop parant l’orella, interessat a escoltar per boca del Sr. Llorenç l’enrenou d’aquell infortuni. —M’alegra que hagis tornat, Lluís. Ahir no vam tenir temps de res. Doncs bé, després d’estar aquarterats durant uns mesos a Barcelona, ens varen destinar al front d’Aragó. Malgrat els inexistents anhels que jo tenia de lluitar per la República, ja que no em podia treure del cap que tot allò era un desgavell polític per part dels uns i dels altres i que ens feien servir a nosaltres, el poble ras, com a carn de canó, em bullia la sang i em venien ganes d’esclafar-los a tots, i més quan a la ràdio escoltava les proclames feixistes. Recordo com si fos ara el primer cop que vaig saludar el teu pare. Estàvem estacionats a la vora d’ un torrent, a pocs quilòmetres d’Alcañiz. Jo formava part d’ un escamot de sapadors i em passava el dia excavant

trinxeres. Dins meu pensava que de poc ens servirien si no era per enterrar-nos, vist l’enorme potencial bèl·lic de què disposaven els malparits dels nacionals. »Me’ l va presentar en Mingo. A la caserna de Barcelona, ell dormia a la llitera de sota meu i ens vàrem fer amics. En Mingo era cambrer i havia treballat servint taules al restaurant del teu pare, en Juanito, a la Barceloneta. En Juanito era de poc parlar, ja ho deus saber, però entre nosaltres es va produir (i amb en Mingo, també) una simbiosi d’amistat que, malauradament, jo no tenia amb altres xicots de la meva pròpia companyia. Quan estàvem sols, ens buscàvem i formàvem un tercet inseparable. Ell, però, anava (havia d’anar) a la seva, ja que els horaris marcats per la fagina, no podien esperar. I t’ haig de dir que gràcies al teu pare no vaig passar gana durant tota la guerra. O sigui que, si vols menjar qualsevol cosa, demana el que vulguis! —Gràcies, Sr. Llorenç. Amb aquest fred estic desganat. Em prendria un te, gràcies. —M’agradava observar-lo com traginava entre les cassoles. Tenia ajudants per triar, ja que en circumstàncies tan esfereïdores tothom vol ser amic del cuiner. Recordo àpats memorables. Les pluges de finals d’estiu havien deixat els camps enllotats. Amb les botes enfangades era tot un esforç caminar, però ell es va encaparrar que pugéssim a un turonet proper, cobert per una pineda. Ja t’ ho pots imaginar: bolets a cabassos, que juntament amb els caragols que havia collit dies enrere, i que tenia en dejú, més una llebre que s’ havia posat a tir d’algú, com vols que t’ ho digui, ens va cuinar una cassolada d’arròs per llepar-se els dits. »Amb el pas del temps l’esperit militar s’ havia apoderat de nosaltres i finalment ens vàrem conscienciar que davant nostre teníem un enemic que ens volia molt de mal i entre tots nosaltres havíem de fer els impossibles per impedir-ho. Els cabrons dels nacionals, però, ens estaven donant matraca. Els nostres comandaments havien rebut ordres de replegar-nos fins a les proximitats de Gandesa. La brigada estava arrecerada en unes balmes

al vessant sud de la serra de Pàndols. En Mingo i jo carregàvem una metralladora francesa Hotchkiss de 7 mm. Una arma amb trípode, molt pesada, però summament efectiva. Amb tres màquines com aquesta en acció, mentre una carregava, les altres disparaven, batíem una àrea infranquejable. Per allí no passava ni Déu. Malgrat tot, l’enemic disposava de blindats i, constantment, ens queien pluges d’obusos. Afortunadament, molts esclataven a l’altre costat de la carena. —Disculpi, Sr. Llorenç, una pregunta que sempre m’ ha voltat pel cap era si el meu pare havia disparat, si havia matat algú? —No t’ ho sabria dir. No crec que ho fes. Ell ja tenia prou feina a alimentar-nos. —I vostè? —Mira noi, xerro massa, deixem-ho estar. Avui estic molt cansat, millor que vinguis un altre dia, amb més temps. Vols que dinem plegats, el dissabte? Li demanaré a l’ Elvira que ens prepari una escudella i carn d’olla.