Sol i amb la meva ombra per l'issuu by Tushita Edicions

D EL CAP D E CREUS A FISTERRA, A PEU

Jordi Colell i Malla

Sol i amb la meva ombra

SOL I AMB LA MEVA OMBRA Jordi Colell i Malla

Primera edició a Tushita edicions: juny de 2017 © del text, mapes, dibuixos i fotografies: Jordi Colell i Malla © de la revisió i correcció: Blanca Llum Vidal © 2017 Tushita edicions www.tushitaedicions.com info@tushitaedicions.com

Disseny de la col·lecció i tractament de les cobertes: Marc Ancochea Maquetació: Sir Gawain & Co Imprès a: Romanyà Valls ISBN: 978-84-944590-9-2 Dipòsit legal: B-16454-2017 BIC: WSZC, 1DSE.

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni el seu tractament informàtic, ni la seva transmissió a través de qualsevol mitjà, bé sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per enregistrament o d’altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Fotografia de la coberta: Estany Negre. ©Jordi Colell i Malla. Fotografia de la contracoberta: Jordi Colell, assegut al Cap de Fisterra. ©Irene.

Dedicat al meu pare Joan: a tu, que em vas dur a la muntanya quan tot just comenรงava a caminar i no has pogut llegir aquest llibre.

ÍNDEX

INVENTARI DE VIATGE

Mireu-me amics, sóc ric, força ric. Tinc un sac ple de matins solitaris, naixement de camins amarats d’enyor. Posseeixo tardes allargades, de sol, migdies i postes a l’oest llunyà. Compto piles de memòries de notes disperses, de piano i saxo d’algun blues conegut. I el gust del vi, metzina per a la solitud d’àpats tristos. Al sac hi ha, ja, dotzenes de meridians i tròpics que bescanvio per postals carregades d’absències. Mireu-me bé, amics, sóc ric, fotudament ric.

Jordi Torres i Calvo

Tinc una fe implícita en la nostra herència genètica, assajada i posada a prova, quant a la supervivència de la nostra espècie, però molt poca fe en la meva pròpia supervivència, llevat en la manera que decideixi competir amb els altres éssers individuals. Tinc fe en la humanitat, però no en el fet que altres homes individuals estiguin qualificats per prendre decisions sobre el meu benestar personal. Només jo puc ser el meu propi jutge. Tots som els nostres propis jutges. Tots podem decidir. Si volem fer-ho. Fragment final del llibre: When I say no, I feel guilty Manuel J. Smith

Nou pròleg a «Sol i amb la meva ombra» «Quan arribis dalt del cim, segueix pujant!» (Jack Kerouac, a Els pòtols místics)

Transmutant aquesta celebèrrima frase, que habitualment faig servir en la Vida de cada dia, podríem dir que «quan arribis al final del camí, segueix endavant!». Tal vegada sigui aquesta la màxima que, tots els que hem recorregut un llarg sender entre dos punts molt distants, hem après, interioritzant-la de debò. Perquè una llarga caminada feta tot sol, amb la motxilla a l’esquena i el ritme de la passa, mai no té marxa enrere possible: quan tornes a casa ja no ets el mateix que quan vas marxar, i ara ho saps del cert. El 4 de juliol de 1993 vaig fer la primera passa d’un viatge estrambòtic que havia anat prenent forma, a poc a poc, fent xup-xup com el bon brou, a dins del meu magí. Els ingredients d’aquest caldo sorprenent provenien de l’any 1984 quan, seguint el rastre de diversos Senders de Gran Recorregut —o geerres, paraula de nova creació que Jordi Colell encunya amb molt encert en aquest llibre—, en Jaume Ferrer, en Jaume Bellés i jo mateix començàvem a caminar cap al nord. Érem tres nois joves de divuit anys amb el cap ple de pardals i el cor sobreeixint d’emoció, d’incerteses i de desitjosos d’aventura. Ens vam posar en camí amb l’objectiu d’anar trescant des de casa nostra, la ciutat de Terrassa, fins a Toès i Entrevalls, a l’altra banda de Núria —dues poblacions que començaven amb la mateixa lletra, vet aquí el nostre fil conductor d’aleshores. Per això a aquesta travessada la vam anomenar «T-T»—. Nou anys més endavant —el 1993—, encara impressionat pel gaudi de la vida a la 11

natura d’aquella primera llarga experiència caminant, el viatge que em vaig proposar de fer va ser una mica més llarg, ja que vaig planejar d’estar trescant per les muntanyes i els camins durant tres mesos, per recórrer els més de 1.700 quilòmetres que separen el cap de Creus —Catalunya— del cap Fisterra —Galícia—. Es tractava d’andarejar per la distància física més llarga que hi ha a la península Ibèrica, totalment a peu i en solitari, intentant recuperar l’essència dels camins que, tal com havia après del meu avi, funcionaven com a autèntics i ancestrals vehicles de cultura entre pobles i gents des de temps immemorials. No es tractava, doncs, d’una fugida, sinó d’una recerca: una retrobada amb mi mateix, en la soledat i en el repte. Per això, precisament, feia tanta por fer la primera passa... Per això mateix, al final del camí, em va fer tanta por fer la darrera passa, abans d’aturar-me... Arran d’aquesta experiència vaig escriure un llibre titulat Escolta, vent... I també vaig fer conferències arreu de Catalunya per il·lustrar amb imatges el meu viatge interior, a partir d’un sender exterior. Em costava creure que aquesta aventura, tan personal i aparentment intransferible, tingués cada vegada més i més adeptes. Tant el llibre com les xerrades semblaven respondre a unes inquietuds que, a poc a poc, anaven creant escola. I el que encara va ser més inesperat i sorprenent va ser el fet d’acabar tenint —almenys que jo sàpiga— tres continuadors d’aquesta mateixa experiència... Això sí que em va emocionar! El primer d’ells va ser l’Agustí Palau, de Girona. Seguint el traçat descrit en el meu llibre, l’Agustí va recórrer el camí l’any 2003, i va acabar el seu viatge amb una bonica llibreta plena d’anotacions i dibuixos. Malauradament, l’octubre del 2010 l’Agustí va deixar-nos orfes de la seva presència, dels seus mots escrits i parlats, dels seus silencis més pregons. I se’n va anar per sempre més. Va emprendre el camí més llarg... El segon dels seguidors, en Jordi Colell, va presenciar una de les conferències que vaig fer per promocionar el llibre, al Centre Excursionista de Terrassa. Era l’any 1996 i va quedar ben contaminat pel virus d’aquest bell itinerari. No en va, la dualitat de camins que el conformen resulta un al·licient dificilíssim de 12

defugir: el tècnic, muntanyenc, solitari i bellíssim GR-11, entre el cap de Creus, Catalunya, i el cabo Híger, a Hendaia, País Basc, seguint tota la cresta pirinenca per antics passos i colls de pastors i de ramats; contraposat al llarg, planer, ben senyalitzat, massivament recorregut i de gran component religiós, cultural i històric Camí de Sant Jaume, entre Roncesvalles i el Cap de Fisterra. En Jordi, a més, va afegir al seu repte el gran mèrit d’ haver passat el tràngol de fer la primera passa —i totes les següents!— amb quaranta-sis anys a les espatlles, cosa la qual vol dir que en tenia dinou més que jo quan vaig fer la travessada. I encara que les meves teories sobre que «el camí mateix t’aclimata», de manera que quan arribes al Pirineu axial, allà on hi ha els màxims desnivells diaris, ja estàs molt entrenat i vas a tope, hem de convenir que, amb quasi vint anys de més a la carcassa, la motxilla, per força, ha de pesar més. En Jordi no només va acabar el GR-11 desviant-se fins a Irun, i, per tant, allargant el meu camí inicial fins al cap d’ Higuer abans de prosseguir la seva singladura pel camí de Sant Jaume fins a assolir el Cabo Fisterra, sinó que se li va posar entre cella i cella —afortunadament per a tots nosaltres!— que havia d’escriure un llibre explicant les seves vicissituds al llarg i ample del camí. S’ hi va posar de valent, amb fermesa i dedicació, i no va parar de refer esborranys fins a posar el punt i final a una primera edició del llibre, publicat l’any 2011 per Silva Editorial. A l’autor ningú no el va obligar a escollir aquest sender ni ningú no li va dir que l’ havia de fer a peu, tant sí com no. Tampoc ningú no li va dir com havia d’escriure el seu llibre... Totes aquestes decisions van ser lliures i voluntàries, i molt encertades, m’atreveria a dir a la vista del resultat. I aquí rau la clau de volta del seu èxit: èxit en concloure el camí —aquest mateix que, segons dèiem, ja no s’acaba mai més— i èxit en transformar la seva vivència en un llibre personalíssim, amb un llenguatge extraordinari i un estil que ha estat descrit com de «català emprenyat», que treu punta a moltes situacions en què es troba al llarg del seu caminar. Una mirada clarament espinassiana, amb un component irònic, crític, simpàtic i planer, encara que escrit 13

amb un català que sembla haver desaparegut de la nostra quotidianitat, a marxes forçades. Pel que fa al tercer caminant que va contagiar-se d’aquesta massiva comunió de passes, en Miquel Àngel Ramos, que també va caure en la temptació d’emprendre el sender a partir d’una xerrada que vaig fer —en aquest cas a la biblioteca Joan Fuster de Barcelona—, va decidir resseguir el viatge de Jordi Colell, però allargant el final fins a la ciutat portuguesa de Porto: dos mil quilòmetres acumulats a les soles de les botes i cent quinze dies a les espatlles! Quin mèrit!... I és que caminar engresca a seguir caminant! Molts no van entendre, llavors, i encara no ho han entès ara, el perquè d’aquest projecte —com deia al començament, estrambòtic—. I més ara, en l’època d’internet, dels mòbils, que ja són extensions nostres, dels GPS, que ens condueixen als llocs sense haver de pensar, i de la televisió massiva en 3D, que ens porta còmodament allà on vulguem, sense moure’ns del sofà... A molts d’aquests Homos tecnologicus, embeguts de modernitat, totes aquestes experiències interiors els poden semblar foteses i anacronismes d’una altra era. Ara tot va molt ràpid —potser massa i tot, o només m’ ho sembla a mi?— i sembla que invertir temps en un mateix, caminant per la muntanya al ritme que et porti la passa, per exemple, tot sol, amb la motxilla i el que hi càpiga a dintre, descobrint els vells senders del món, no sembla una activitat engrescadora... Però creieu-me: ho és! En Jordi Colell, un amic, un caminant circumspecte i observador, i ara també un escriptor, ha deixat el rastre de la seva sendera en aquestes línies que segueixen, que de ben segur ens duran a bon port. Qui sap! Potser algú, després de llegir aquest llibre, agafarà embranzida, plantarà la seva pressa quotidiana, es penjarà a l’esquena el seu bagatge i emprendrà el camí, deixant enrere el cap de Creus, i començarà a perseguir, dia rere dia, l’estela deixada pel sol en el seu decurs quotidià, a la recerca d’un recer on fer parada i fonda. A l’encalç d’un mateix, és clar. Al final no és veritat que tots els camins ens duguin a Roma. Tots els camins, per contra, ens porten sempre cap a nosaltres, 14

cap al nostre interior, cap al fons de tot de la nostra ànima, allà d’on va néixer l’espurna que va fer que, un bon dia, decidíssim començar el camí. I llavors tots els camins ens transcendeixen. Vet aquí la seva grandesa. Tal vegada això serà prou recompensa per a en Jordi. Per a mi, sens dubte, ho ha estat. No recordo haver fet res de més grandiós que caminar per aquest llarg sender inventat. Enric Soler Sant Celoni, març de 2017

Introducció Tot va començar un dimarts de Festa Major de l’any mil nou-

cents noranta-sis, quan em vaig acostar al Centre Excursionista de Terrassa per trobar-me amb els companys de la secció de Ciències Naturals i, un cop acabada la reunió, ens atansàrem a visitar una mostra fotogràfica exposada a la sala d’actes del mateix centre. La darrera primavera havíem fet un curs de fotografia de natura i estàvem molt aficionats en aquest art. Teníem inquietud per aprendre tècniques fotogràfiques pel sol fet de millorar les instantànies que sovint captàvem en sortides de muntanya i viatges. No em ve al cap de qui era l’exposició que visitàvem ni quin era el tema, però sí que recordo que, en un costat del vestíbul de la sala d’actes, hi havien desplegat una pantalla amb cadires pels espectadors. Estaven a punt de projectar un audiovisual i un cop vista l’exposició ens hi vam asseure. Al cap d’una estona, va sortir a fer la presentació un jove amb aire d’inconformista, vestit informal i amb rínxols despentinats. Darrere d’una aparença així, d’algú que no coneixes, no saps mai qui s’ hi amaga. Bé podria ser un jove espavilat, un esnob, un extravagant, o vés a saber... i això em va deixar un pèl escèptic pel que veuríem. Però després d’una breu explicació sobre un viatge a peu i en solitari, fet tres anys abans, des del cap de Creus fins al de Fisterra, em va convèncer que el documental podia ser interessant. Es va iniciar la projecció, acomboiada de música i amb la veu en off del conferenciant relatant l’itinerari amb imaginació i fantasia. Aviat em vaig adonar que estava veient un muntatge ben fet, que em va acabar deixant petrificat mirant la pantalla. A la 18

representació hi podia copsar que les pautes que jo havia après en el curs de fotografia, aquest viatger, ja les sabia. La llum de les imatges estava ben presa, i la fluïdesa de l’audiovisual, amb la melodia i els comentaris que l’embolcallaven em van seduir talment, que els mil set-cents quilòmetres se’m van fer curts. Aquest reportatge formava part de la presentació del llibre Escolta, vent... que es podia comprar allà mateix, i l’autor n’era l’ Enric Soler i Raspall. Malgrat la bona sensació que tot plegat m’ havia fet, no sé per què, no vaig comprar el llibre. Mentre els assistents baixàvem les escales cap al carrer, un home gran va aprofitar per dir la seva: «Això són d’aquelles coses que només es poden fer quan s’és jove». Aquella nit em vaig adormir pensant en el que havia vist, i, l’endemà, vaig anar amb la meva esposa, la Laura, al Centre Excursionista on repetien l’acte, i vam comprar el llibre. Sense saber-ho, acabàvem d’adquirir una obra que em reportaria un benefici molt superior a les poques «peles» que ens hi havíem gastat, si és que es pot comptar així. «Algun dia he de fer això» —em vaig dir a mi mateix. La narrativa d’ Escolta, vent... em va semblar genial i m’engrescava. Cada full llegit era com una gota d’oli al gresol que se m’ havia encès, i quan pujava al Pirineu... em venia al cap la travessa del cap de Creus a Fisterra i mirava per on havia passat l’ Enric Soler fent memòria del llibre. A mesura que el temps rodava, la necessitat de dur a terme aquest viatge se’m feia més essencial, alhora que el món avançava en el procés de globalització. De resultes d’aquest canvi, les indústries de la Terrassa on visc, força esterrecades per la ineficiència i la desídia de tothom, anaven passant pel sedàs del nou ordre mundial que les deixava mig desvestides, i, en el cas d’on treballava jo —una factoria de tints tèxtils—, nua del tot. No desitjo a ningú el calvari que suposa viure el dia a dia d’una empresa que ha de lluitar en un mercat on les regles del joc li són tan desfavorables. S’arriba a un punt que, per poder competir, es fabriquen articles inversemblants, amb produccions esclaves i seguint les idees de bomber dels directius buscaraons que criden i no pas del que més saben. I cal afegir, a això, 19

el grinyol d’uns mitjans atrotinats de vells, un comitè sindical agafat a la moma, els clients emprenyats, i uns recursos humans envellits que, en molts casos, només somien, arrodonint a l’alça, la sucosa indemnització que cobraran el dia que els acomiadin per tancament. I a la fi... El còctel és demolidor. Situacions semblants com la que ara ve no eren rares quan un càrrec intermedi com jo hi havia d’anar i dir: —Ei, tu! A aquestes hores del matí, potser que comencis a fer alguna cosa, no et sembla? —Què passa, eh? Què passa?!!! —Ben alt. —Si tens algun problema, vés a dalt i digues-los que tants milions tenen la culpa... —Amb dos cops de puny al palmell de la mà. Milions de pessetes, s’entén. I cada dia més. —Home... Per aquest preu també plegaria jo. —Doncs això és el que hi ha. I a mi no em toquis més els collons, vale? —I seguia remugant per a si mateix. —Hasta los güevos. Mierda de empresa y de chuflillas como este... Paso de to, tio ¡Paso! —Vols dir que no passes de massa coses? —¡Anda a mamarla por ahí! —Tot capcot, per després girar-se apuntant amb el dit. —I endemés, tu! Tu que tant et preocupes per tot i no tens ni puta idea de res... ets el primer que fotran al carrer! Ja ho veuràs! —I us puc dir que ho va ben endevinar: al cap de tres anys, si fa no fa, la cosa aniria així, enmig d’un primer ERO, amb tota una colla de dropos com aquest esperant la milionada que veurien passar empoquida per davant del nas. Fet normal en una gran empresa sense timó ni direcció, devastada per tots cantons i on res valia res. La veritat és que la frustració i desesperança que això em comportava era tan gran, que moltes vegades vaig pensar que el millor final seria que aquest desmanec fes un pet i algú enterrés el darrer. Així tindria temps per acomplir el viatge anhelat. Només això ja m’ajudava a suportar aquesta situació decebedora, alleujant-me, de pas, el temor a la possibilitat que pleguessin i ens donessin el carnet d’atur. Evidentment, sense renunciar a la indemnització que poguéssim pescar. 20

En el meu cas, vaig haver de trampejar tot això amb una llarga i greu malaltia del meu pare Joan, i va esdevenir dur. Van ser tantes, les visites a metges, operacions i convalescències, que vaig acabar immune a moltes aversions a la sang, gemecs i patiments que hi ha en un hospital. La pena, els sentiments i els plors van ser el pa de molts dies. La nostra pregunta als cirurgians després d’una intervenció sempre era la mateixa: fins a on es podrà recuperar el malalt per tal de valdre’s mínimament? I després d’una resposta evasiva sempre ens dirigien cap als serveis socials. El funcionament d’aquests serveis a Terrassa és tan lamentable que n’ hi ha per llogar-hi cadires. Només en deixo un detall abreujat perquè això és un llibre de viatges. Per ajudar-nos, l’assistent social de la Mútua ens va donar un número de telèfon de l’ajuntament, que ens va derivar cap a altres punts d’atenció on se’ns van anar rifant, però a força d’insistir vam aconseguir que ens donessin hora per a l’assistent social del barri; això sí, al cap de quaranta dies!!! I quan vaig anar allà, a exposar la situació i demanar l’ajut a què, per impossibilitat, el meu pare tenia dret, l’assistent em va dir que aquella visita només era per valorar el cas, i em va remetre a un altre departament per tractar la seva problemàtica, però em va advertir que estaven col·lapsats i que trigarien setmanes a citar-nos. Li vaig contestar que no calia, perquè la mort del meu pare era imminent. I així va ser. Em vaig sentir menyspreat, potser no pel funcionariat que em va atendre, però sí per l’administració pública, i, de retruc, per tota la societat, que és qui està darrere d’aquest desgavell. Com més suport necessites en el moment en què cuides un malat, més traves et posen. Però no va ser la manca d’ajuda el que més em va enfonsar, sinó el fet de veure com una malaltia pot condemnar-nos a un final injust i llarg. Viure un tràngol així deixa petjada i tristor. Tenia clar que, després d’això, el que m’aniria bé és que em toqués l’aire, però passaven els mesos i la factoria on treballava anava aguantant en un estat de coma que ningú no sabia quan podia durar. Alguna cosa estarem fent bé?, ens preguntàvem els empleats, i fins i tot bromejàvem si a les oficines tenien un ordinador amb una impressora on només fent enter sortien els 21

bitllets fets. El cas és que, cada cop que es reunien, la direcció de l’empresa i el comitè sindical coincidien que estava tot molt malament, però mai no concretaven quan faltava o com pensaven «abaixar la persiana». I com que tot això ronsejava, el meu viatge seguia amb el llumet en vermell. Fins que va arribar un dia que em vaig preguntar: què passaria si els demanés uns mesos de permís, ara que sobrem treballadors? El més normal seria que em diguessin que sí, però... Em van dir que sí!

Comença el viatge Després de signar el permís laboral, vaig espargir en veu ben alta

que me n’anava i la reacció general va ser d’estupor. Els neòfits en muntanya no creien que jo pogués aguantar una caminada així, que a més d’un li semblava una gesta, però alguns bons muntanyencs també ho veien com un propòsit difícil. De fet, jo mateix, en espolsar-me del cap la fantasia d’Escolta, vent... i començar a mirar mapes, també ho vaig trobar dubtós. Hi havia reguitzells d’etapes d’alta muntanya força dures, i jo mai no havia fet travessades, tret d’una tonteria quan feia de soldat a Menorca. He fet ascensions per Europa, Amèrica i Àfrica, on he assolit cims de quatre mil metres i un grapat de tres mil, tinc certa experiència en alpinisme, però la idea de caminar un dia rere l’altre durant tant temps m’era nova i no sabia si podria resistir-ho. Per això vaig augmentar els entrenaments al gimnàs i vaig demanar visita a la metgessa de capçalera, una noia jove que sempre em troba bé. Qui sap, podia tenir alguna malaltia amagada i patir un esvaniment per allà dalt, i pensava que aquesta comesa era un motiu prou ferm perquè es decidís a fer-me una revisió de cap a peus. Però la mossa es va limitar a donar-me quatre consells de iaia i a receptar-me una capsa d’antiinflamatoris per si patia algun traumatisme. Amb tot, la meva eufòria va decaure i quan parlava del viatge ho feia amb humilitat, i va ser llavors quan amics i coneguts em van començar a animar. M’agradava contestar preguntes profanes 22

com aquestes: com rentaràs la roba? Com t’eixugaràs el cabell? O, que faràs si et perds? També em va fer riure l’advertència d’un company de feina sobre el perill de l’atac d’óssos a la província de Palència, tot remetent-me a una pàgina d’internet per veure les fotografies d’una víctima mossegada. Però qui de debò em va posar a lloc, amb dades fefaents, va ser el venedor d’una botiga d’esports de Sabadell on vaig anar a comprar la motxilla. Em va explicar que ell havia equipat molts muntanyencs per fer el GR-11 i que, quan li arribaven notícies, resulta que per un motiu o altre la majoria havien abandonat. Segons els seus càlculs, sols un deu per cent dels geerristes que comencen la ruta l’acaben. «Només cal que agafis una tendinitis i kaputt», va recalcar taxatiu. Vaig fer números i em va sortir que en tot el trajecte acabaria fent uns sis milions de passes. Amb tantes, és fàcil fer-se una revinclada i segons com sigui... Ja has begut oli! Un accident en un lloc perdut pot ser un drama, portaré telèfon mòbil, però en molts llocs dels Pirineus no hi ha cobertura. Val més no pensar-hi...

Abans de sortir Em poso a enllestir la motxilla, l’eina principal que he triat curosament entre un munt de models i marques. Els venedors de les botigues d’esports m’ han aconsellat les més grosses, però sempre he cregut que per fer aquest viatge cal anar alleugerit de pes, per això m’ he decidit per una de mitjana i lleugera, així m’obligaré a no traginar res que no sigui necessari. Podríem dir que m’ he quedat un sac amb corretjam, sense butxaques laterals que amb el contrapès em podrien fer anar de tort: sols té tres cremalleres d’obertures annexes que gairebé no l’engruixeixen. A la del mig hi ha una reixeta de ventilació on guardaré l’impermeable. He pesat en una bàscula de cuina cada pertinença que carregaré. Tot ho he escollit pensant en el pes. Una gorra o un barret fan al voltant de cent vint grams i un mocador de casteller, 23

vint-i-cinc. Aniré amb mocador. Ni tan sols agafo funda per a la càmera de retratar, una Minolta semi automàtica amb un objectiu de 28/70. L’embolicaré amb el folre polar o amb la tovallola. Estripo les capsetes dels rotlles fotogràfics i amb tot el que puc faig el mateix. A mesura que avanci llençaré els fulls de la guia caminats i enviaré els mapes cap a casa. Poso al fons de la motxilla els carrets de diapositives, el carregador de mòbil i un anorac molt lleuger. Després hi emmatxuco el sac de dormir, una camisa molt prima d’estil hippy, un pantaló curt de color negre, la tovallola, el folre amb la càmera embolicada i un pot de polsim isotònic per desfer en aigua. La cantimplora va dreta en una butxaca interna en contacte amb l’esquena. Amb això ja podria sobreviure i plasmar el recorregut en imatges. Però per anar més preparat per si mai van mal dades, agafo una manta isotèrmica, una farmaciola amb les píndoles que em va receptar la metgessa i unes altres per al mal de coll, una pomada cicatritzant, aspirines, potabilitzador d’aigua i el mínim que cal per curar ferides o traumatismes —una bena ampla, iode, esparadrap, tisoretes...— També m’emporto un necesser amb tres petits tubs de pasta dentífrica i un raspallet, fulles d’afaitar i quatre pastilletes de sabó, que tant em valdran per a la dutxa i l’afaitat o per rentar la roba. Pensant en el menjar, prenc uns coberts petitons, un tovalló, una navalla multiservei i un encenedor. A tot això, hi afegeixo una lot i una bosseta d’agulles imperdibles per estendre la roba. I, com que no puc vestir cada dia igual, poso a les butxaques annexes un recanvi de calçotets i un joc de mitjons prims de cotó, un altre dels de jugar a tennis i, entremig, el telèfon mòbil, la crema solar i els mapes. I amb aquest bagatge hauré de viatjar. Suposo que en sabré... M’aturo a pensar i, ben mirat, això és molt poc. Tantes coses que necessito per a la vida diària i tan poc que em caldrà allà. També m’emporto una llibreta, un llapis, una goma d’esborrar i una maquineta de fer punxa. Però... I si se m’espatllen les botes o se’m trenca la motxilla...? Agafo un petit tub de pega adhesiva, una canilla de fil de niló negre, una agulla saquera i una fulleta de 24

tela d’esmeril de gra molt fi per si hagués de polir o llimar alguna cosa, potser les plantilles ortopèdiques, els bastons de trescar i... què sé jo. Si continués així, m’emportaria la casa sencera. Tot plegat, «per si fa falta». Encara em queda lligar la màrfega a dalt de la motxilla i guardar els documents i la targeta de crèdit dins d’una bossa hermètica. I, com que un mocador de casteller no pesa gaire, n’agafo un altre. I ara sí que s’ ha acabat. Peso la motxilla i fa quasi nou quilos. Me la penjo a l’esquena i l’aguanto bé. El que no sé, és fins a quin punt serà feixuc aquest bagatge durant tants quilòmetres, però ara no és un pes mort, sinó una càrrega viva que m’esperona a dur-la fins allà on calgui. No serà el pes al dors el que em faci abandonar, ans al contrari... Baixo les escales del pis on visc per provar-la i m’espitja avall amb ganes boges d’emprendre la marxa. Però la partida no és fins demà. A la nit faig memòria de si ho porto tot i, quan em llevo, trec la màquina fotogràfica per enganxar-li tres esparadraps blancs en llocs ben visibles i que no entorpeixin el funcionament. Vull simular que està trencada i apedaçada. Espero que això desanimi qualsevol pispa que li passi pel cap de robar-me-la. Faig dos petons a la mare, que es queda sola a la seva llar, i arriba l’ hora d’anar-me’n. Omplo la cantimplora, agafo uns quants queviures, uns fruits secs que em va enviar una amiga des d’Alemanya i entrepans per sopar i esmorzar demà. Ep! Aquesta motxilla ja pesa més... Em poso les ulleres de sol i, acompanyat de la Laura, emprenc l’anada en cotxe pels carrers mal escairats i sense gràcia de la meva Terrassa, una ciutat que estimo perquè és on vaig néixer i on he viscut, però d’ haver pogut no l’ hauria triat per passar-hi la vida. No crec pas que l’enyori en el temps que seré fora. La meva mirada és profunda sobre tot allò que m’és assidu i ara sembla que ho abandoni fins qui sap quan. Giro un xamfrà i clavo els ulls a una paret de totxo rústec i, després d’una cantonada, a un bloc de pisos d’ordinària estètica i a uns casals vells. Enfront, una placeta s’ ha fet un lloc en un barri construït pel barraquisme de la immigració dels seixanta, més que no pas pels 25

urbanistes municipals. Més avall, una xemeneia resta com a monument d’una antiga bòbila. I al final d’una avinguda, entrem a una rotonda que és més quadrada que rodona. Aquesta és la ciutat que deixo, de tarannà esbravat i amb l’única preocupació que no li manquin cinquanta euros a la butxaca per anar fent, i si algú té una sensibilitat, inquietud, o iniciativa que va més enllà, passa a ser un incomprès i se l’escolten amb orelles de ruc. La classe obrera ens hem tornat així, aquí: els vells fabricants ens van deixar i ara en tenim prou amb guanyarnos les garrofes en multinacionals i empreses de polls ressuscitats, que, amb estratègies empresarials de «peix al cove», auguren dubtosos avenirs, perquè la resta són negocis petits que en general ragen poc. I, paradoxalment, la gran massa de veïns ens sentim còmodes amb aquest esdevenir de creixement vegetatiu i de progressisme de via morta que als de dalt ja els va bé i als de baix tant se’ns en fot, malgrat que la disgregació social que comporta ens resti qualitat de vida a tots. L’aire de mediocritat que amara des del consistori fins als hortets il·legals de la perifèria, és l’element de cohesió més estès entre nosaltres. La pèrdua dels trets propis que va deixar la nostra nissaga és cada cop més acusada i el localisme és tan minso que pràcticament no en queda res. Ja només falta que treguin les banderes de l’ajuntament per hissar-hi les de la vulgaritat, que per mèrits i a dreta llei són les que realment ens pertoquen. Segur que ningú no se sent dins d’aquest encasellat, però col·lectivament som així. A primera hora de la tarda la ciutat està estabornida de calor i les palmeres i els arbrets esquifits que l’enjardinen més aviat recorden una ciutat magrebina que no pas una de catalana, encara que Terrassa, avui, estigui de Festa Major. Afortunadament, les autopistes de sortida són prou amples per a qui vulgui agafar el portant. Fem benzina al costat d’un hotel de nom xaró i, quan marxem, sento l’alliberament de perdre de vista tot això per uns quants mesos.