TINC UNA CAMISA BLANCA Pruden Panadès Postfaci de Mercè Romaní Carta de Lluís Calvo
Tinc una camisa blanca Pruden Panadès Primera edició: agost de 2022 © del text: Pruden Panadès. © del Postfaci: Mercè Romaní © de la carta, Lluís Calvo © de la fotografia de l’autora: Caterina Riera © de la imatge de les cobertes: arxiu Carles Puche © 2022 Tushita Dissenyinfo@tushitaedicions.comwww.tushitaedicions.comedicionsimaquetació:Sir Gawain & Co. Tots els drets reservats. No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni el seu tractament informàtic, ni la seva transmissió a través de qualsevol mitjà, bé sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per enregistrament o d’altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright. Imprès a: Romanyà Valls ISBN: Thema:Dipòsit978-84-125129-6-0legal:B16171-2022DCC,DCF,1DSE-ES-J, 2ADC IBIC: DCF, 1DSEJ, 2ADC
«Tenc plorera, una plorera rara. Com si plorés per tot».Antònia Vicens «Sólo creo en la alusión (…) Pienso que sólo podemos aludir, sólo podemos in tentar que el lector imagine. Al lector, si es lo bastante despierto, puede bastarle nuestra simple alusión».Jorge Luis Borges «El moment més clar és realment abans que es faci de nit». Jim Thompson
Era la primera vegada que eren forçats a mirar-se als miralls per provar ganyotes i persuadir-se que aviat canviaria tot sobtadament.
9
Les criatures, els objectes i les paraules van créixer hibridant-se en composicions alterades per la immobilitat i el Essilenci.vanhabituar a conviure, precipitadament, amb fragments de motllures que es barrejaven amb restes de plomes, manuscrits, inscripcions esculpides i alguna flor de seca Lesdignitat.concavitats dels cranis penetraven tots els racons amb un raig de llum de nacre, i al costat d’un ram de raïm s’entreveien corones amb perles i alguna copa damunt de sedes Esrebregades.diriaque eren molts, i a cada onada molts més, els que endevinaven en els erms que voltaven la catedral plastificada i inestable els escenaris idonis on poder comprar la llibertat i pagar-la en espècie.
Mentre cadascú recomponia amb les mans les esberles i els bocins de la seva condició de fàmul, al caire de l’abisme de residus sense misteri, sense implícits, sense metàfores, un vent ocasional escampava la fumera d’aquell amuntegament encara viu, semblant a un bodegó sense pàtina.
10
11 i. Criatures
12
D1uu els ulls esbatanats pels efectes del col·liri. Volia comprar llàgrimes i l’abús de gotes d’aigua de mar li ha assecat la mirada i li ha cobert el cor de sal. Ja no hi veu de tan dilatades com té les ninetes, tant desig de llàgrimes ha obturat els finíssims cràters per on esperava que, com va llegir en aquell llibre, emergissin perles transparents, ni que fos per una causa postissa, per una mala història d’amor radiofònic, per quatre ratlles de sentiment. Sota els cabells glaçats, els ulls de mirar suspès esperen que el polsim, una llavor diminuta o un granet de sorra fina de vora mar, els retorni la humitat per parpellejar i somicar abans de plorar a mar obert. O el lliscar tebi d’una ratlla molt recta, galta avall.
13
Q2uina dèria la dels arbres! Cobrir d’ales ultralleugeres les seves llavors i si cal, despullar-se per fer publicitat d’una existència ancorada. Bojos pel vol, com insisteixen en els filaments sedosos per burlar les tenalles dels manyocs d’arrels. Quina obsessió per la precisió bellugadissa i quina fretura per sortir a ballar cada nit amb el primer vent que passa o afegir-se a les aigües troneres que sempre desitgen més i més mar. Despentinats i exhausts, esgoten tots els jocs suplicant arribar a l’altra punta del Quinsmón.maníacs reincidents els arbres, amb la seva addicció a l’apoteosi del moviment.
Només disposarien de la memòria d’algunes carícies en les empremtes de les mans i d’un únic petó, al coll, per encendre de nou el cos i posar el cor en remull.
14
D3e tant com van prohibir estimar-se, se’ls van grillar els sentiments, les llàgrimes quallaven, les arnes es perdien en els cabells, els sexes s’inhibien, les abraçades eren fum i van haver d’empaquetar un per un tots els somriures per enviar-los lluny.
15 E4s van mirar breument, sense acreditacions ni fitxes, va ser fàcil reconèixer el duel urgent i antic per batre’s amb espines de les roses més belles.
Com que probablement ja no seguiria el camí pel que caminava tothom, van buscar una ocupació més lleugera, lliure de les exigències previstes per a la majoria. No seria greu si no acabava els deures perquè, als ulls dels responsables, eren uns deures veladament inútils. Abans de començar, a la casella ja hi deia «exempta», una llicència reservada als repetidors o als apartats per raons de salut i molt semblant a la dels habitants de llimbs exclusius. Amb alguna excepció, la major part de la gent, incloses les exemptes i els seus semblants, no sabien qui era Michel Foucault, però tots coneixien les diverses versions de la crueltat expressada en forma de condescendència. No cosirà però farà mitja.
16
C5om que aquells ulls no hi veien prou, van decidir que faria una altra cosa.
17
Feia el que volia perquè allò de la poca visió es concretava en un privilegi estrany, com una gràcia emanada de la mica de pena que amaga la compassió.
Va fer i desfer moltes vegades, divertint i divertint-se, recreant-se en l’exempció a base de reiterades equivoca cions amb unes mànigues, ara massa estretes, ara massa curtes o llarguíssimes, fins la vigília del dia de la prova final. A correcuita va teixir un cosset i una esquena. Quan, amb posat quasi solemne, li van preguntar què era allò, va respondre que un jersei. Per a una mona, molt mona.
Era la manera etrusca d’estar ajaguda amb el cos las, reclinat damunt del promontori Tampocvellutat.
va ser la bellesa dels moviments o la manera com va acariciar el llom ja pentinat d’aquell arbre gegant.
Va ser el capteniment mil·lenari, l’expressió una mica absent i el gest pausat amb què va mirar l’arbre i la feina feta, mentre recollia els Emestris.vasemblar comprendre clarament el seu comiat: tornaré, va dir. Sense esperar res més que la molsa s’arrapés amb força a una branca jove i Enperpendicular.aquelljardí de pedres senars.
F6a molts, molts anys —incomptables— que com ella, hi ha noies que pentinen la molsa.
18
No era la roba de treball de color blanc vell, ni els guants ni les eines ni el silenci.
Escampats des d’antic en mercats a l’aire lliure, hi havia comerciants que amb una suau percussió de dits al cul d’un meló, imperceptible per a la majoria de compradors, endevinaven la dolçor i el dia adequat per encetar unes bimbes saboroses que gairebé sempre es menjaven en grup.
A7lguns anys, la sequera endolcia els melons, feia denses les roses crescudes sota una mica d’obaga i les pedres de les rieres semblaven incandescents. La gent, a més de llampada, podia sentir-se fogosa o irritable per una mirada o davant d’un got d’aigua de Peròpou.
la poca pluja no semblava tenir res a veure amb el do reservat a unes quantes nissagues concentrades en el tràfic de la millor fruita d’aquell tros de món.
19
Condemnat a créixer reptant, a xuclar arran de terra qualsevol gota d’humitat sota pàmpols gegants amb una mica de farbalà, un meló hauria pogut competir, a l’ensems, amb la serp i la poma del Paradís.
20
Temptació fresca feta de regalims dolços que, potser, hauria anat entortolligant de pecat i de llavors més i més pecaminoses tots els éssers vius.
En el comerç delicat de melons, tancats i imprevisibles, verds, grocs o tacats, també hi ha qui els confon amb una porta i hi truca per simular que sap què hi ha a dins.
Res a veure amb tamborinejar suaument i encertar, sense titubeig, quin serà el millor moment.
