Tocant el buit issuu by Tushita Edicions

Pr Tra

ANDES PERUANS

Tocant el buit Joe Simpson Pròleg de Chris Bonington Traducció d’Anna Turró

TOCANT EL BUIT Joe Simpson

Primera edició en català, a Tushita edicions: Octubre de 2017 First published as Touching the Void by Jonathan Cape, an imprint of Vintage Publishing. Vintage Publishing is part of the Penguin Random House group of companies. © del text: Joe Simpson, 1988 © del pròleg: Chris Bonington © de les fotografies: Joe Simpson, Simon Yates i Richard Hawking © de les il·lustracions: Tom Richardson © de la revisió i correcció: Anna Turró © 2017 Tushita edicions www.tushitaedicions.com info@tushitaedicions.com Disseny de la col·lecció i tractament de les cobertes: Marc Ancochea Maquetació: Sir Gawain & Co Imprès a: Romanyà Valls ISBN: 978-84-947259-3-7 Dipòsit legal: B-24315-2017 BIC: WSZG, 1KLSR No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni el seu tractament informàtic, ni la seva transmissió a través de qualsevol mitjà, bé sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per enregistrament o d’altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Fotografia de la coberta: Fotograma de la pel·lícula Touching the Void, de 2003 dirigida per Kevin Macdonald ©BFI Archive Sales Officer & Roguefilms. Fotografia de la contracoberta: El Yepupajá apareix al davant mateix d’en Joe, quan aquest s’aproxima a la gelera. ©Simon Yates.

A Simon Yates per un deute que mai li podrĂŠ pagar.

I a tots els amics que han anat a la muntanya i no nâ&#x20AC;&#x2122; han tornat.

PRÒLEG De Chris Bonington Amb en Joe ens vam conèixer l’ hivern passat a Chamonix.

Igual que molts altres escaladors, havia decidit que ja era hora d’aprendre a esquiar. Però n’aprenia pel seu compte, perquè no tenia cap ganes de fer cursets. Havia sentit a parlar d’ell i havia llegit històries de les seves escapades pels pèls de les muntanyes, especialment de l’ última que havia viscut al Perú, però només m’ havien impactat fins a cert punt. Ara que sèiem de costat en un bar de Chamonix em costava relacionar aquelles històries i aquella reputació amb aquella persona. Era una persona fosca, amb un pentinat lleugerament punk i un tarannà una mica aspre. No em va ser gens fàcil imaginar-me’ l a les muntanyes en comptes dels carrers de Sheffield. I no hi vaig pensar gaire més fins que vaig llegir el manuscrit de Tocant el buit. No va ser només la naturalesa excepcional de la història (excepcional amb totes les lletres, una de les històries de supervivència més increïbles que havia llegit fins al moment) sinó la qualitat de l’escriptura, alhora sensible i dramàtica, que captava els nivells extrems de por, patiment i emoció tant personals com del seu company, en Simon Yates. Em vaig quedar enganxat a la història des del moment durant el descens en què en Joe rellisca, cau i es trenca la cama, i no vaig ser capaç de treure els ulls del paper mentre explica l’agonia que viu a dins de l’esquerda i fins que aconsegueix arrossegar-se fins al camp base. En un intent de posar en perspectiva la lluita d’en Joe per sobreviure, comparo la seva experiència amb la que vaig viure jo l’any 1977 a L’Ogre (Karakoram), quan en Doug Scott 9

va relliscar mentre rapelava des del cim i es va trencar les dues cames. En aquell moment, la situació que jo vaig viure s’assemblava a la primera part de la seva dura experiència. Érem només dues persones a prop del cim d’ una muntanya especialment inhòspita. Però nosaltres teníem dos companys més en una cova de neu al coll, just a sota el bloc del cim. Ens va enganxar una tempesta i vam trigar sis dies, cinc dels quals sense menjar, a baixar. Pel camí, jo vaig relliscar i em vaig trencar les costelles. És la pitjor experiència que he tingut en tota la vida a la muntanya i, així i tot, comparada amb la que va viure en Joe Simpson en solitari, sembla poca cosa. L’any 1957, al Haramosh, al massís del Karakoram, un grup d’expedicionaris de la universitat d’Oxford va viure una experiència semblant quan intentava fer el primer ascens a aquest cim de 7.397 metres. Havien decidit tornar enrere però dos dels expedicionaris van voler avançar una mica més per la cresta amb la intenció de fer alguna fotografia i van ser arrossegats en una placa de neu que va cedir sota els seus peus. Van sobreviure a la caiguda i els companys van baixar per rescatar-los, però allò va ser només el principi d’ una llarga seqüència de catàstrofes de la qual només dos expedicionaris van sortir amb vida. La seva també va ser una història fascinant i commovedora però la va explicar un escriptor professional i, precisament per aquest motiu, li manca la immediatesa i la força de qui escriu de primera mà. Aquí és on Joe Simpson destaca. Aconsegueix un relat exquisit i commovedor per explicar una de les històries de supervivència més colpidores que he sentit mai i que mereix convertir-se en un clàssic del seu gènere. Febrer de 1988

Tots els homes somien, però no tots ho fan igual. N’ hi ha que somien de nit en els recessos empolsinats de la ment i de dia es desperten i descobreixen que el somni era vanitat. Els somiadors diürns, en canvi, són homes perillosos, perquè viuen els seus somnis amb els ulls ben oberts per fer-los realitat. T. E. Lawrence, Els set pilars de la saviesa

1 A SOTA ELS LLACS DE MUNTANYA Estava estirat a dins del sac i mirava la llum que travessava

la tela vermella i verda de la tenda iglú. En Simon roncava i de tant en tant es regirava en el seu món de somnis. Hauríem pogut ser a qualsevol lloc. El fet d’estar a dins d’ una tenda dóna un sentit d’anonimat molt peculiar. Un cop es tanca la cremallera i es deixa de veure el món de fora, desapareix la sensació d’estar en un lloc concret. Escòcia, els Alps francesos, el Karakoram, sempre és igual. Cruixits, el soroll de la tela que es belluga pel vent o de la pluja, els bonys forts a sota l’estora, la pudor de mitjons rancis i de suor són coses universals que donen el mateix confort que l’escalfor del sac de plomes. A fora, al cel de l’albada, els cims devien agafar els primers rajos de sol del dia i potser fins i tot hi havia un còndor que sobrevolava amb les corrents tèrmiques a sobre la tenda. No seria pas d’estranyar, ja que la tarda anterior n’ havia vist un damunt del campament que volava en cercles. Estàvem al bell mig de la Serralada del Huayhuash, als Andes peruans, a uns quaranta-cinc quilòmetres a peu per senders durs de fer del poble més proper i envoltats pel circ de muntanyes de gel més espectacular que havia vist mai, i l’única indicació que en tenia era l’estrèpit regular dels allaus que queien de Cerro Sarapo. La càlida seguretat de la tenda em tenia atrapat i em va costar molt sortir del sac per encendre el fogonet. Aquella nit havia nevat una mica i l’ herba cruixia a sota els meus peus quan em vaig acostar a la roca on teníem la cuina instal·lada. 15

A dins de la diminuta tenda individual d’en Richard, mig enfonsada i emblanquinada per la gebrada, no se sentia res. Ajupit al recer de l’enorme bloc desplomat que ens feia de cuina, assaboria aquell moment de soledat absoluta. Vaig remenar una mica el fogonet de gasolina que se’m resistia, tossut, per culpa de la baixa temperatura i del combustible vell amb què l’ havia omplert. En veure que no aconseguia encendre’ l vaig recórrer a l’extorsió bruta: el vaig col·locar al damunt d’ un fogonet de gas propà encès a màxima potència. El va revifar de tal manera que es va posar a escopir unes flames de tres pams en una rebel·lió irada contra aquella gasolina bruta. Mentre l’aigua de la cassola s’escalfava a poc a poc, vaig observar la llera, ampla, seca i pedregosa, que tenia al davant, lluny, emmarcada per la gran pedra sota la qual m’estava ajupit i acompanyada d’ un temps desastrós. Una enorme paret de gel i neu s’enfilava en vertical fins al cim del Cerro Sarapo, just davant del campament, a no pas més de dos quilòmetres i mig de distància. Del mar de morenes que em quedava a l’esquerra s’alçaven dos castells espectaculars i extravagants que semblaven de sucre de llustre. El Yerupajá i el Rasac dominaven el campament. El majestuós Siula Grande, de 6.300 metres, quedava darrere del Sarapo i no es veia. Els primers en fer-hi cim van ser dos alemanys atrevits, l’any 1936, que el van atacar per l’aresta nord. Des d’aleshores s’ hi havien fet ben pocs ascensos més, i la cara oest, de 1.370 metres, era tan descoratjadora que encara no s’ havia escalat mai. Vaig apagar el fogonet i vaig repartir l’aigua amb molta cura en tres tasses grans. El sol encara no tocava a la cresta de les muntanyes del davant i a l’ombra encara hi feia fred. —He escalfat aigua, per si encara ets viu —vaig anunciar amb alegria. 16

Vaig clavar una puntada de peu a la tenda d’en Richard per fer-ne caure el glaç. Aleshores va sortir de quatre grapes, tot encongit i amb cara de fred. Sense dir res se’n va anar de dret cap a la llera del riu amb un rotlle de paper higiènic. —Et trobes malament, encara? —li vaig demanar quan va tornar. —No estic refet del tot, però diria que ja he passat el pitjor. Aquesta nit ha fet un fred terrible. Em vaig preguntar si podia ser l’altura, i no pas l’estofat de mongetes, el que se li posava malament. Teníem les tendes plantades a 4.500 metres i no era muntanyenc. En Simon i jo vam conèixer en Richard mentre descansava en un hotel de mala mort de Lima, a mig camí del periple de sis mesos que feia per Amèrica del Sud. Darrere d’aquelles ulleres metàl·liques, aquella roba còmoda i aquella manera de moure’s que semblava pròpia d’ un ocell, amagava un humor sec i un repertori impressionant d’anècdotes de rodamón. Havia viscut a base de larves i baies amb els pigmeus mentre travessava les selves de Zaire amb una canoa de fusta, havia vist com mataven un home a puntades de peu per haver robat en una parada d’un mercat de Nairobi. El seu company de viatge havia mort d’un tret a mans d’uns soldats armats d’Uganda per un intercanvi dubtós de cintes de casset. Voltava pel món intercalant el lleure amb temporades de treball dur per aconseguir diners. Normalment viatjava sol per veure cap on el podien dur els encontres fortuïts d’altres països. Ens va semblar que tenir un vigilant divertit al campament mentre nosaltres dos escalàvem, tenia certs avantatges. Segurament fos una injustícia grollera envers els pobres pagesos d’aquelles muntanyes remotes, però mentre vam ser a Lima vam aprendre a desconfiar de tothom. Fos com fos, vam convidar en Richard a acompanyarnos uns quants dies, si tenia ganes de veure els Andes de prop. 17

Per arribar on érem, vam haver des del punt on ens va descarregar aquell autobús després de cent trenta espantosos quilòmetres de sotracs per aquelles valls. Érem quaranta-sis persones entaforades en un vehicle atrotinat de només vinti-dues places, i no era precisament reconfortant anar trobant fites a la cuneta dedicades a conductors i passatgers morts. El motor estava lligat amb un cordill de niló i a mig camí van haver de canviar una roda punxada amb un pic. Al final del segon dia, en Richard ja notava els efectes de l’altitud. Quan ja érem bastant amunt de la vall es va començar a fer fosc i ens va dir, a en Simon i a mi, que anéssim avançant amb els burros perquè poguéssim preparar el campament abans no ens quedéssim sense llum. Ara el camí era tot recte i no tenia pèrdua, ens va dir. Va anar pujant lentament per les morenes traïdores fins al llac on creia que acampàvem i aleshores va recordar que havia vist un altre llac, al mapa. S’ havia posat a ploure i cada vegada feia més fred. Amb la camisa fina i els pantalons de cotó que duia no faria pas prou, per protegir-se del fred de la nit andina. Cansat com estava, va decidir baixar a la vall a buscar refugi. De pujada, havia vist unes cabanes de pedra i xapa mig enderrocades que suposava que estarien buides però que ja li servirien per passar la nit. La sorpresa li va arribar quan va veure que estaven ocupades per dues noietes i una pila de canalla. Després d’ una bona estona negociant, va aconseguir que li deixessin un espai per dormir en una corraleta adjacent. Li van donar patates bullides i formatge per menjar i un grapat de pells d’ovella arnades per tapar-se. Va ser una nit llarga i freda en què els polls van gaudir del millor banquet en molt de temps.

En Simon va acostar-se a la roca que feia de cuina i ens va delectar amb un somni d’allò més vívid. Estava convençut que aquelles al·lucinacions tan estranyes eren provocades per les pastilles que es prenia per dormir. Vaig decidir que aquella mateixa nit en provaria. Quan en Simon em va agafar el relleu amb l’esmorzar, em vaig acabar el cafè i em vaig posar a escriure el diari: 19 de maig de 1985. Camp base. Nit de gebrada important, cel destapat al matí. Encara m’estic intentant adaptar al lloc. Sembla molt més remot i alhora emocionant; molt millor que els Alps. Ni colles d’escaladors, ni helicòpters ni rescats; només les muntanyes i nosaltres... La vida sembla molt més senzilla i real, aquí. És fàcil deixar que flueixin els fets i les emocions sense aturar-se a mirar... Em vaig preguntar fins a quin punt ho pensava, tot allò, i quina relació tenia amb el que fèiem als Andes. L’endemà començaríem l’aclimatació amb una ascens al Rosario Norte. Si al cap de deu dies estàvem prou en forma, intentaríem pujar el Siula Grande per la cara oest, verge encara. En Simon em va donar un plat de cereals amb llet i més cafè: —Hi anem demà, doncs? —Per mi sí. Si no anem gaire carregats no hi hauríem d’estar pas gaire estona. Podríem tornar a ser aquí a primera hora de la tarda. —L’ únic que em preocupa és aquest temps. No l’acabo d’entendre. D’ençà que havíem arribat, cada dia feia el mateix. El dia s’alçava amb el cel clar però cap a migdia començaven a venir núvols de l’est i es posava a ploure. Això, a dalt de la muntanya 19

era una bona nevada, amb la qual hi podia haver allaus i ens podríem trobar amb els accessos bloquejats. Als Alps, sempre que s’acumulen núvols d’aquesta mena se sol plantejar retirar-se immediatament, però el patró aquí semblava diferent. —Si vols que t’ ho digui, jo no crec que sigui tan dolent com sembla —va suggerir en Simon, pensatiu—. Fixa’ t què va passar ahir. Es va ennuvolar i va nevar, però la temperatura no va baixar pas gaire, no hi va haver llamps ni trons i tampoc no semblava que el vent bufés gaire fort, als cims. Diria que no són pas tempestes, això. Potser tenia raó, en Simon, però hi havia alguna cosa que m’ impedia estar tranquil i acabar-me’ l de creure. —Vols dir que encara que nevés podríem seguir escalant? No creus que, si ho féssim correríem el risc de confondre una tempesta seriosa amb el que és el patró habitual? —Sí, el risc hi seria. Haurem d’anar veient com va. El que està clar és que mentre ens quedem asseguts aquí a baix segur que no en traiem d’aigua clara. —Ben dit! Només volia ser prudent amb els allaus, res més. En Simon es va posar a riure. —Sí noi, de motius no te’n falten. De l’ últim bé que te’n vas sortir, però. M’ imagino que serà semblant als Alps a l’ hivern, bàsicament neu pols i sense cap allau de neu humida. Ja ens ho trobarem. Envejava aquella actitud d’en Simon d’agafar-se les coses tal com es presentaven. Tenia la força per agafar-s’ ho tot pel costat bo i la llibertat d’esperit per gaudir-ne sense capficar-se amb preocupacions ni dubtes. Reia molt més sovint que no pas posava mala cara, es burlava tant de les desgràcies pròpies com de les dels altres. Era un noi alt i fort que gaudia de la major part dels avantatges i patia pocs dels inconvenients de la vida. Un amic de tracte fàcil: fiable, sincer i sempre disposat a 20

agafar-se la vida com una aventura divertida. Ros, ulls blaus i riallers i aquell deix de bogeria que fa les persones tan especials. M’agradava molt que haguéssim decidit anar allà en un equip de dos. No coneixia gaire més gent amb qui hagués pogut passar tant de temps. En Simon era tot el que no era jo, tot el que m’ hauria agradat ser. —A quina hora calculeu que tornareu a ser aquí? —va preguntar en Richard mig endormiscat des del sac de dormir mentre en Simon i jo ho preparàvem tot per la sortida de l’endemà al matí. —A les tres com a molt. No tenim pas previst estar-hi gaire, i encara menys si el temps es torna a girar. —Entesos. Que vagi bé. La gebrada de les primeres hores del dia havia endurit el terreny i era més fàcil avançar del que ens havíem imaginat. No vam trigar gaire a agafar un ritme constant, en silenci, per enfilar fent ziga-zagues per la tartera. Cada vegada que girava el cap per mirar enrere veia les tendes més petites i vaig començar a gaudir de l’exercici, perquè em trobava més fort i en forma del que em pensava. Avançàvem a bon ritme malgrat l’altitud, tots dos amb constància i una velocitat semblant. M’ havia amoïnat massa per la possibilitat que anéssim a ritmes molt diferents. Si un escalador ha d’afluixar el seu ritme per ajustar-se al del seu company, el que està menys en forma de tots dos aviat tindrà problemes per no quedar-se enrere. Tenia molt clar que una situació així podia generar frustracions i tensions. —Com vas? —li vaig preguntar quan vam parar per descansar un moment. —Em trobo molt bé, però m’alegro que no fumem, en aquest viatge. Per dins li vaig donar la raó, malgrat que dies enrere, quan 21

en Simon va suggerir que no duguéssim cigarrets al camp base, vaig protestar. Notava que els pulmons em treballaven intensament amb aquell aire fred i lleuger. El fet de fumar no m’ havia afectat el rendiment, als Alps, però no vaig tenir més remei que acceptar que seria millor deixar-ho durant aquella expedició. El risc de patir mal d’altura i edemes pulmonars, històries que havíem sentit a explicar moltes vegades, era l’ únic que em va ajudar a passar els dies en què tenia mono de tabac. Vam trigar un parell d’ hores a deixar la tartera enrere. Aleshores vam enfilar cap al nord en direcció a un coll alt que quedava a sobre d’ una zona d’esperons de roca descomposta. Vam deixar de veure el campament i immediatament vaig prendre consciència del silenci i de la solitud de la nostra situació. Per primera vegada a la vida vaig saber què era, estar aïllat de la gent i de la societat. Aquell lloc transmetia una calma meravellosa. Vaig conèixer la sensació de llibertat absoluta, de fer el que vols quan vols i com vols. El dia va canviar per complet en un instant. Tot l’ensopiment es va esvair gràcies a una independència estimulant que ho va escombrar tot. Només érem responsables de nosaltres mateixos, i no hi havia ningú per immiscir-se en els nostres assumptes, ni tan sols per venir-nos a rescatar... En Simon anava una mica més endavant meu, escalava en silenci i anava guanyant altura amb constància. Tot i que m’ havia deixat una mica enrere pel meu pas menys metòdic, ara ja no em preocupava la velocitat i la forma física perquè havia vist que estàvem força igualats. No tenia cap pressa i sabia que no tindríem gaire problemes per fer cim. Si se’m presentava una bona panoràmica no tenia cap inconvenient a parar un moment per contemplar-la. La roca dels canals es desprenia i s’esgrunava fàcilment. 22

Quan vaig sortir de darrere d’ uns estrats de mineral grocs, em va plaure veure que en Simon ja s’ havia instal·lat al coll uns setanta metres més amunt i preparava una beguda calenta. —La roca no és tan dolenta com em pensava que seria —li vaig dir amb la respiració una mica entretallada—. Però no et diré pas que no a la beguda. —Has vist el Siula Grande, allà, a l’esquerra del Sarapo? —Déu meu, és fantàstic. —Les vistes em van deixar uns moments impressionat.— És molt més gran del que semblava a les fotos. En Simon em va allargar una tassa que fumejava mentre m’asseia a sobre la motxilla i contemplava tota la serralada que s’estenia davant nostre. A la meva esquerra, veia la cara sud del Rasac, una pendent de gel amplíssima amb franges de roca transversals com si fossin les aigües fosques d’ una superfície de marbre. A la dreta del cim nevat del Rasac, i connectat amb ell per una perillosa aresta amb cornises, es veia el cim lleugerament més baix del Seria Norte. Des d’allà, l’aresta amb cornises queia fins a un coll i tornava a remuntar amb una forta pendent per damunt de dues arestes de roca fins a la piràmide final que formava el cim del Yerupajá. Era, de tros, la muntanya més alta de les que teníem a la vista i dominava el paisatge, brillant pel gel i la neu nova, damunt de la glacera del Siula. Per la cara sud, tenia la forma triangular típica de les muntanyes; l’aresta oest, rocosa i amb cornises, s’enfilava formant un arc des del coll de sota del Seria Norte; l’aresta est es corbava i queia fins a un altre coll. La cara que quedava a sota d’aquesta aresta estava formada per un conjunt de canals paral·leles de neu en pols, com cintes de puntes que fan un joc d’ombres amb la llum del sol. A la base de l’aresta, vaig reconèixer el coll de Santa Rosa de les fotografies que havíem vist del Siula Grande. Era el que 23

unia l’aresta sud-est del Yerupajá amb el començament de l’aresta nord del Siula Grande. Aquesta aresta es veia relativament poc complicava allà on es començava a empinar i abans de començar-se a estrènyer i recargolar formant uns extrems de cornisa d’allò més afilats i unes canals que quedaven penjades de mala manera sobre l’enorme cara oest. Acabava amb un enorme bolet de neu que formava el cim del Siula Grande. Nosaltres aspiràvem a pujar-hi per la cara oest. D’entrada no ho veia clar, com si no l’ hagués vist mai. Al principi em costava reconèixer-la, per l’escala, i perquè me la mirava des d’ un angle diferent al de les fotografies, però de mica en mica en vaig anar identificant tots els trets distintius. Per damunt de l’aresta nord del Siula Grande es començava a estendre una gran cortina de cúmuls que, com sempre, venia de l’est, on les immenses selves de la conca amazònica, escalfades pel sol, empenyien aquelles formacions regulars de núvols carregats d’ humitat. —Em sembla que tens raó, amb això del temps, Simon —li vaig dir—. No són pas tempestes. Juraria que és només un sistema de convecció que ve de la selva. —Sí, ja es prepara el ruixat de cada tarda. —A quina altitud diries que som, ara? —li vaig preguntar. —Devem ser a 5.500 metres, potser una mica més. Per què? —Perquè és el rècord de tots dos i no ens n’ hem ni adonat. —És que quan dorms a l’altitud del Mont Blanc tampoc no sembla gran cosa, oi? —va fer en Simon amb un somriure entremaliat. Quan ens vam acabar la beguda van començar a caure els primers flocs de neu humida. El cim del Rosario encara estava net, però no va trigar gaire a tapar-se. No ens devia quedar a gaire més de cent vint metres del coll on érem nosaltres, i si 24

hagués fet bo hi hauríem arribat amb poc més d’ una hora. Cap dels dos vam dir res sobre anar cap avall. Ja donàvem per suposat que deixaríem estar el cim per a una altra ocasió. En Simon es va penjar la motxilla a l’espatlla i va començar a baixar la pendent de la tartera. Es va posar a córrer i a lliscar per les canals de roca que ens havien costat tant de pujar. Vam desfer els quatre-cents metres de la tartera cridant i mirant de fer girs amb els peus junts com si duguéssim els esquís i vam arribar al camp base panteixant i eufòrics. En Richard ens havia començat a preparar el sopar i ens va allargar un parell de tasses de te que ens havia posat al foc així que ens va veure a la tartera. Ens vam asseure al costat dels fogonets de gasolina encesos i li vam explicar, amb frases desendreçades i alegres, tot el que havíem fet i el que havíem vist, fins que la pluja va arribar a la vall a onades sobtades i ens va obligar a arrecerar-nos a la tenda iglú grossa. Cap a dos quarts de set, quan ja era fosc, qualsevol que s’ hagués acostat a la tenda només hauria vist la claror d’ una espelma pintada de vermell i verd a través de la tela de la tenda i hauria sentit el murmurar tranquil de la nostra conversa, interrompuda en alguns moments per les riallades que ens provocava una història divertidíssima d’en Richard sobre vuit membres d’ un equip de rugbi de Nova Zelanda que es van perdre per les selves del centre d’Àfrica. Vam planificar les properes escalades d’entrenament i vam jugar a cartes fins ben entrada la nit. El següent objectiu que ens vam marcar va ser pujar l’aresta sud del Cerro Yantauri, que encara no s’ havia escalat mai i quedava a poca distància d’on teníem les tendes, a l’altre costat de la llera del riu. De fet, semblava ben bé que veuríem el campament tot el camí fins al cim. L’aresta del sud s’enfilava de dreta a esquerra, primer amb afloraments rocosos i més 25

endavant amb una aresta de neu que formava una cornisa i duia fins a una cadena altament inestable de seracs com bolets, fins al cim. Faríem bivac en aquella aresta, o bé de pujada o bé de baixada, per mirar de confirmar les nostres teories sobre el temps. Feia un matí fred i assolellat, però l’aspecte inusualment amenaçador que tenia el cel pel costat est ens va fer decidir a deixar estar l’aresta sud del Yantauri per un altre dia. En Simon es va anar a banyar i a afaitar en un llac proper d’aigua gelada mentre en Richard i jo sortíem a mirar de comprar una mica de llet i formatge a les noies de les cabanes. Em va semblar que estaven contentes de veure’ns i encantades de vendre’ns el seu formatge casolà. Gràcies a l’espanyol rudimentari d’en Richard vam descobrir que es deien Gloria i Norma i que dormien en aquelles cabanes quan duien els ramats del seu pare a les pastures de més amunt. Tenien un aspecte silvestre i deixat, però tenien molta cura dels petitons, que semblaven perfectament capaços de cuidar-se a si mateixos la mar de bé. Vam vagarejar al sol mentre les observàvem com treballaven. L’Alecia, de tres anys (a qui vaig posar el sobrenom de Paddington) vigilava l’entrada del tancat i impedia que les vaques i els vedells s’escapessin, mentre els seus germans i germanes munyien, impedien que els vedells mamessin o preparaven el xerigot en bosses de mussolina. I tot es feia entre riallades i a un ritme àgil però sense presses. Vam quedar que el cap de pocs dies, el germà de la Gloria, l’ Spinoza, ens duria queviures del poble més proper i vam tornar cap al campament rosegant el formatge sense treure els ulls d’aquells núvols, que semblava que volien descarregar més aviat del que era habitual. Gairebé no ens podíem creure que tindríem a l’abast verdures, ous, pa i fruita, després de dues setmanes de seguir una dieta monòtona a base de pasta i mongetes. 26

L’endemà vam sortir ben d’ hora del campament en direcció a Yantauri. No vam començar amb gaire bon peu. Va resultar que les tarteres eren molt perilloses; hi havien arribat pedres que s’ havien desprès de la cara oest. Estàvem nerviosos i neguitosos, volíem avançar de pressa, però el pes de les motxilles no ens ho permetia. Quan érem a la meitat de la tartera de baix, en Simon es va adonar que s’ havia descuidat la càmera allà on havíem parat més avall a descansar. Va deixar la motxilla allà on era i va desfer el camí corrent mentre jo seguia avançant per la dreta per anar a buscar el recer de les parets de pedra. A les sis de la tarda havíem aconseguit pujar a l’aresta, però el temps empitjorava i els núvols amenaçadors començaven a tapar a tota velocitat el nostre emplaçament exposat. Quan es va començar a fer fosc vam plantar la petita tenda de bivac a recer d’ una roca no gaire gran i ens vam posar a dormir amb el neguit a dins. Va nevar tota la nit però, malgrat les nostres pors, no va fer tempesta. La nostra teoria meteorològica havia quedat demostrada. L’endemà al matí vam començar esperançats l’ascens per l’aresta sud nevada, però quan érem a 5.400 metres ens vam veure obligats a abandonar. La neu pols ens arribava a la cintura i vam quedar esgotats d’arrossegar-nos. La cornisa de l’aresta seria massa perillosa. Quan em vaig enfonsar per una fissura que partia una cornisa doble de sota els seracs del cim i vaig poder veure tota la cara oest vam decidir plegar. Esgotats, vam tornar al campament després d’ un descens complicat per les parets de pedra solta de la cara oest. Com a mínim ara teníem unes quantes respostes vitals sobre el temps. Segur que en algun moment faria alguna tempesta seriosa, però com a mínim no ens hauríem de retirar a la primera senya d’acumulació de núvols. 27

Al cap de dos dies vam tornar a sortir del campament, aquesta vegada amb la intenció de fer l’aresta sud del Seria Norte. Des del camp base es veia espectacular i, segons la informació que teníem, no l’ havia escalat mai ningú. A mesura que ens hi apropàvem vam entendre per què. Abans de marxar, l’Al Rouse ens va dir que era “una aresta una mica complicada”. Vista de la vora, ens vam adonar que la reputació d’ home subtil de l’Al era del tot justificada. Després d’ una nit de bivac de fred i rampes, vam reprendre la marxa feixuga per la pujada de neu pols fins al coll, al peu de l’aresta. Un seguit de cornises increïbles, que sortien gairebé en vertical des de l’aresta s’enfilaven fins al cim, uns sis-cents metres més amunt. Si haguéssim tocat el capdavall de la cornisa amb el piolet ens hauríem fet caure tota aquella massa de gel al damunt. Ens vam saber agafar aquell malbaratament d’esforços amb bon humor, curiosos pel que pensaria en Richard del nostre tercer intent fallit de fer cim. Encara que tot allò ens havia servit per posar-nos en forma i aclimatar-nos, i ara estàvem preparats per a l’objectiu principal: la cara oest del Siula Grande. Durant dos dies no vam fer res més que afartar-nos de menjar i de prendre el sol, per preparar-nos per la cara oest. Ara que estàvem decidits a atacar el Siula així que fes prou bo, vaig començar a sentir la por més viva. I si sortia alguna cosa malament? Ens hi podíem quedar tots dos, ben fàcilment. Era conscient del grau de solitud que havíem escollit i em sentia molt poca cosa. A en Simon se li va escapar el riure per sota el nas, quan li vaig confessar les meves preocupacions. En sabia la causa, i probablement ell sentia la mateixa tensió, per dins. Era normal, tenir una mica de por, i m’agradava notar com hi responia el meu cos. Ho podem fer, ho podem fer... em repetia com si fos un mantra sempre que notava aquell buit a la panxa. No era falsa bravata. A mi, això de mentalitzar-me 28

i preparar-me per fer el pas final sempre em costava. Racionalització, en diuen, encara que a mi em sembla que “por terrible” és una descripció més bona, i més honesta, també! —D’acord —va dir finalment en Simon—, fem una cova a la neu al peu de la cara i l’endemà acabem de pujar fins a dalt. Dos dies de pujada i dos de baixada, calculo. —Si el temps aguanta... Al matí, el panorama era una mica depriment. Els núvols tapaven els cims i a sota aquell sostre tèrbol només es veien les pendents. L’ambient que es respirava era d’ una estranya sensació d’amenaça. Tots dos ens en vam adonar mentre preparàvem les motxilles per sortir a primera hora de l’endemà si el temps millorava. Seria una tempesta amb totes les lletres o era només que s’avançava el regal habitual de l’Amazones? Em vaig ficar una bombona de gas de més a la motxilla. —No em faria res guanyar la propera. Fins ara la puntuació és muntanya tres, escaladors zero. L’expressió trista d’en Simon em va fer somriure. —Amb el Siula serà diferent. D’entrada és tan empinat que és impossible que s’ hi acumuli gaire neu pols. —Així que tu calcules que ho feu amb quatre dies, eh? —va repetir en Richard sense donar-hi importància. —Cinc com a molt —en Simon em va mirar—, i si d’aquí una setmana no hem tornat, podràs dir orgullós que ets el propietari de tot el nostre equipament! Vaig veure que en Richard reia només perquè rèiem nosaltres. No li envejava pas, això d’esperar sense saber què podia estar passant a dalt. Cinc dies és molt de temps, sobretot si els passes sol i no tens ningú amb qui parlar. —Segurament quan hagin passat tres dies no pararàs d’arribar a diferents conclusions, però mira de no preocupar-te. Sabem el que ens fem, i si fallés alguna cosa, tampoc hi podries fer res. 29

Malgrat que havíem procurat retallar el pes, les motxilles serien una bona càrrega. Ens endúiem molt més material que en les altres sortides. La tenda de bivac era massa complicada de manejar i vam decidir deixar-la i confiar en què ja trobaríem llocs on fer bones coves a la neu per passar les nits. Tot i no dur la tenda, el pes de les estaques de neu, els cargols de glaç, els grampons, els piolets, el material d’escalada en roca, els fogonets, les bombones de gas, el menjar i els sacs de dormir desmoralitzava força. En Richard havia decidit acompanyar-nos fins a la glacera, i l’endemà al matí vam sortir tots tres a bon ritme a sota un sol que ja escalfava. Al cap d’ una hora vam arribar a l’entrada de la glacera i ens vam començar a enfilar per una canal molt dreta que passava entre les morrenes de la part inferior de la glacera i un escut de roca desgastat pel glaç que formava el banc esquerra de la glacera. El fang i la pedra donaven pas a una barrejadissa de blocs i tartera. Es feia estrany, grimpar o rodejar aquells obstacles, en alguns casos diverses vegades més alts que un home, i el pes de les motxilles que arrossegàvem encara ho feia més difícil. En Richard es movia amb desimboltura després de dues setmanes a aquella altitud, però una massa de seracs i gel de glacera tacat de fang, visibles des el punt on descansàvem, li representaven un obstacle importantíssim, a ell, que anava calçat amb unes vambes normals i corrents. Per superar la glacera i deixar-lo enrere, hauríem de negociar una paret de gel curta i empinada d’ uns vint-i-cinc o trenta metres d’altura. A la línia d’ascens, s’observaven grans blocs de pedra que mantenien precàriament l’equilibri. —Em sembla que val més que no segueixis —va fer en Simon—. Et podríem ajudar a pujar fins allà, però a baixar ja no. En Richard va observar mig decebut el paisatge àrid de blocs 30

de pedra penjats i fang que ens envoltava. S’ havia imaginat que veuria coses més impressionants que allò. La cara oest del Siula encara no quedava visible. —Us faré alguna foto abans que no us n’aneu —ens va dir—. No se sap mai, igual em puc folrar venent-me-les a les seccions de necrològiques! —I segur que les valoren molt, n’estic segur! —va murmurar en Simon. El vam deixar entre aquells blocs de pedra. Des d’allà on érem nosaltres, a dalt de la paret de gel, se’ l veia desemparat. L’esperaven uns quants dies de solitud. —Cuideu-vos! —ens va cridar des de sota, amb les mans al voltant de la boca perquè el sentíssim millor. —No t’amoïnis —va respondre en Simon ben alt— no tenim cap intenció de deixar-hi la pell. Tornarem dins del previst. Fins aviat... Ben aviat vam perdre de vista la seva figura solitària entre els blocs de pedra a mesura que guanyàvem altura cap a les primeres esquerdes, on ens vam posar els grampons i ens vam encordar. La calor que feia a la glacera era intensa a causa de la llum que es reflectia de les parets glaçades de la muntanya. No bufava ni un bri d’aire. L’extrem de la glacera estava ple d’esquerdes recargolades. Ens vam girar per contemplar la ruta i gravar-la a la memòria. Cap dels dos no la volia oblidar abans de fer el camí de tornada. Aleshores, les traces que deixàvem haurien desaparegut a sota la neu nova, i era important que recordéssim si el camí passava per sobre o per sota les esquerdes, a la tornada. Així que la nit freda i clara va cobrir les muntanyes, nosaltres ja ens havíem instal·lat còmodament a la cova de neu, a sota la paret. L’endemà ens tocaria començar la jornada en l’ intens fred de l’albada. 31