LA CANOA MECÀNICA by Tushita Edicions

VIA

CENTRE AMÈRICA

Xavier Vizcaíno

LA CANOA MECÀNICA; VIATJANT PER PANAMÀ

LA CANOA MECÀNICA; VIATJANT PER PANAMÀ Xavier Vizcaíno i Martí

Primera edició: novembre de 2019

© del text: Xavier Vizcaíno © de les fotografies: Xavier Vizcaíno, Oriol Abulí, Arnau Vizcaíno, Joaquim Guillamet i Ítalo © del pròleg: Oriol Abulí © de la revisió i correcció ortogràfica: Marta Callavé Felipe © del mapa: Marc Ancochea © 2019 Tushita edicions www.tushitaedicions.com info@tushitaedicions.com Disseny de la col·lecció i tractament de les cobertes: Marc Ancochea Maquetació: Sir Gawain & Co. Logotip de la col·lecció: Icon made by Freepik from www.flaticon.com Imprès a: Romanyà Valls ISBN-13: 978-84-120781-2-1 Dipòsit legal: B-25464-2019 Thema: WTL, JHM, 1KLCP IBIC: WTL, JHM, 1KLCP No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni el seu tractament informàtic, ni la seva transmissió a través de qualsevol mitjà, bé sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per enregistrament o d’altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Fotografia de la coberta: Comunitat de l’ètnia emberá de Playa Muerto / Costa del Pacífic / Panamà. ©Joaquim Guillamet. Fotografia de la contracoberta: Illa d’Assudub Pibbi / Comarca autònoma Guna Yala / Carib / Panamà ©Xavier Vizcaíno Fotografia de l’autor: ©Ítalo

A Manuel Martorell Sanz. Jo devia tenir uns quinze anys quan et vaig conèixer. Em va fascinar molt que t’ haguessis passat tants anys a l’Àfrica negra fent de pastor missioner i prenent notes per a un futur llibre sobre tècniques de supervivència quan ningú no havia escrit mai res sobre el tema. Era el mateix que ens ensenyaves en aquells campaments d’estiu. Allí és on em vares encomanar l’interès per les tradicions tribals, el primitivisme, la natura, l’exploració, els viatges i… l’antropologia. També vares ser el primer adult que va creure en mi. Per tot plegat et dedico aquest llibre.

HO SABÍEU? TANT ELS INDÍGENES EMBERÁ COM ELS WOUNAAN VAN VENIR DE L’AMAZÒNIA | 147 “... ESTEM ATRAPATS, ELS INDÍGENES NGÄBE S’ HAN TORNAT A REVOLTAR, I DIUEN QUE PODRIA HAVER-HI MORTS...” | 149 ELS NEGRES DE PANAMÀ | 163 PERÒ, PER QUÈ ENS MOLESTEN TANT ELS PITS NUS DE LES DONES INDÍGENES? | 187 REGRESSANT A GUNA YALA; EL PARADÍS S’ACABA? | 195

ANNEX (sis apunts per a viatgers, i una nota final) | 219 GLOSSARI D’ARGOT POPULAR I PARAULES INDÍGENES INCLOSES AL TEXT | 223 AGRAÏMENTS | 238 CRÈDITS FOTOGRÀFICS | 240

COSTA RICA

Principals topĂ˛n

Almirante

Bocas del To

Parque Nacional La Amistad

Isla de Cohiba

COSTA RICA

Comarques ind

Naso

Panamà Principals topònims

COSTA RICA

mar Carib Almirante

Bocas del Toro

Parque Nacional del Chagres

Parque Nacional La Amistad

Parque Nacional de Soberanía

PANAMÀ

Villa Lucre

Ciudad de Panamá

Archipiélago de Las Perlas

Ipetí Chocó Puerto Lara

San Miguel Isla Elefante

Isla San José Guararé

Playa Muerto

Isla Iguana

Isla de Cohiba

Yaviza

Parque Nacional del Darién

COLÒMBIA

Santa Catalina

Garachiné

oceà Pacífic

Guna Yala

Comarques indígenes

3 45

mar Carib

Naso

Guna Guna Madugandí Wargandí

Ngäbe-Buglé

Buglé

PANAMÀ Emberà-Wounaan

oceà Pacífic

COLÒMBIA

COSTA RICA

Guna Yala

1 Nalunega 2 Gardi Sugdub 3 Chichimé 4 Niadub 5 Assudub Pibbi 6 Illes Mauki (Cayos Holandeses)

Canoa: petita embarcació elaborada tota ella a partir d’un sol tronc d’arbre. El seu nom ve del taíno, un idioma indígena caribeny, i prové d’unir la paraula “caná” (buidar) amb “ueé” (arbre). Mecànica: Adjectiu que qualifica aquell objecte que es mou a partir d’un mecanisme, o màquina, que se li hagi afegit prèviament.

“Els veritables salvatges i caníbals són ells: els blancs. Aquests ens estan ficant dins del cap una malaltia que es diu “diners”. A l’escola ja s’ensenya als nostres fills que s’ han d’esforçar perquè cada cop guanyin més diners. Però això és totalment contrari a la nostra cultura i als nostres valors. Això significa que ni la invasió ni la conquesta no han finalitzat encara.” Saila Olonaidiginia de l’ètnia guna, extret de les declaracions fetes durant el Congreso General Guna de 1991 que es va celebrar a Gardi Sugdub (l’illa que em va acollir durant el meu tercer viatge a Panamà).

“Els països tècnicament més avançats estan conduint el món al desastre, mentre que els pobles considerats primitius estan intentant de salvar el planeta sencer. I, a menys que els països rics no aprenguin dels indígenes, tots estarem condemnats a la destrucció”. Noam Chomsky, lingüista estatunidenc, professor del MIT i activista social dels Estats Units.

PRÒLEG (NUESA PRECOLOMBINA ALS MEANDRES DEL CANAL)

Amb tot el que un pròleg comporta, el primer que llegiràs,

lectora estimada, per evitar que comencis avorrida, és una anècdota. Porto ulleres des dels 18 mesos. Més d’un cop em trobo a la dutxa i me les intento treure quan ja ho he fet anteriorment. Deixo de dur-les quan no tinc cap altre remei. Doncs bé, en una de les expedicions per Panamà que llegireu en aquest llibre em vaig trobar en un estat gairebé hipnòtic a l’ illa de Nalunega (Guna Yala), on un sentiment profund d’ hedonisme va fer que ni me n’adonés: estava llegint un llibre absolutament nu (bé, en aquell cas duia banyador per no ferir sensibilitats al meu entorn forà). I quan dic nu, vull dir en un estat positivament catatònic, navegant per les històries creuades de la lectura que m’ocupava i per les ones que s’arrossegaven sobre les vores de la platja d’aquella illa indígena. Podrien haver-me deixat sol fins que hagués comprovat si seguia en aquella platja i… sí: les meves ulleres seguien desades a la funda que les protegia dins la meva bossa. Sí: m’ havia oblidat de posar-me-les per primer cop a la meva vida. Acabada la lectura de la introducció d’aquesta segona obra... …i un cop entès el títol (tot i que, compartint preferències cinèfiles amb l’autor, ja en sospitava part del rerefons).

Amb en “Vizca” (no ens posarem premsa-rosencs) fa relativament pocs anys que ens coneixem, tot i que ja he pogut viatjar amb ell d’una manera més autèntica que amb ningú altre. I és d’aquesta manera com hem anat viatjant les persones, des dels primers turistes, els romàntics, els humans més arrelats, els indígenes… (i, si llegiu la paraula “turista” en aquest llibre, és perquè he convençut a l’autor perquè no l’elimini del text, ja que tan poc li agrada. Què hi farem, és el meu sector acadèmic i —sembla que— professional). El romanticisme turístic és, en part, l’origen de les guies de viatges. Originalment eren uns “diaris” on s’explicaven les experiències en diferents destinacions que, per alguns, ai las, no eren motiu de negocis. I l’estil de l’autor de La canoa mecànica camina una mica enmig d’ambdós. Com si fos una àrea metropolitana que anés eixamplant i empetitint la “gran ciutat” que ens volen presentar les guies (tot i que, adonant-te’n poc o molt, aquestes guies només serveixen per publicitar i contribuir al turisme de parc temàtic a força d’anar eliminant els “meandres” que fins a un determinat moment de la seva realitat no feien forans els propis residents). I no oblidem que la gentrificació, allò que transforma els espais urbans dels residents en bombolles globalitzadores (ecs) a l’ús de visitants de cap de setmana, arriba especialment aquí. Els romàntics, com la manera de fer turisme viatges d’en Xavi, feien certa literatura de les seves experiències, del fet de trencar la rutina. De fet, la mateixa antropologia que practica l’autor és cosina germana del turisme. I és ben bé això el que es fa viatjant amb ell: el trencament amb el fordisme, la recerca de l’autenticitat, viure unes motivacions més personalitzades, patir el permanent pànic a ser un més dels ramats de viatges on “s’ ha de veure allò i s’ ha de fer allò altre”... I no seré jo qui m’oposi a viatjar d’aquesta manera, mal que els pesi a certs homòlegs de professió. I és que tampoc em sento incòmode viatjant amb l’autor: hem recorregut plegats Irlanda amb cotxe en ple hivern on no hi havia cap altre foraster (ni cap ferri

per visitar illetes com les Skellig); els barris més turismofòbics de la Berlín que lluita per evitar un nou fordisme; i, finalment, la Costa Rica més rastafari i naturalista, just abans de l’objecte d’aquest llibre: Panamà, en definitiva, no deixa de ser un país on hi ha molt més que un canal (que vam observar de ben lluny). I un país que també ha fet del turisme una activitat econòmica secundària (i que bé que així hagi estat fins fa ben poc…). A mitja lectura d’aquest llibre Encara no m’ havia trobat entre les seves línies que ja havia copsat com contrasten dins del text més d’una anècdota amb pòsit i pòsit dels nombrosos llibres de la col·lecció de l’autor. Sí, rellegiu la línia anterior: col·lecció. En aquest recull d’expedicions, els llibres no són només la seva eina de lectura: FARC, narcotraficants, cultura desactivant de guerres, revolució, albinisme, por als nus i un llarg reguitzell de conceptes ben humans (i potser no tan allunyats de nosaltres) han anat omplint pàgines de text que llegireu. La seva lectura m’ ha provocat preguntes i respostes, ja que no coneixia ni la meitat de la realitat d’aquest país, ni tan sols havent-lo visitat amb ell. I és ben cert que això d’ haver conviscut entre indígenes o hereus d’esclaus, a qui prop de ningú coneix, t’acosta a una certesa sobre l’autenticitat d’aquest país que et fa oblidar del Canal i l’especulació. Els mateixos habitants de la capital (on de facto hi trobareu aquests, i potser d’altres clixés) tenen la necessitat de romandre-hi, mentre que els poblats indígenes, amb el paradigmàtic exemple de Guna Yala, només volen que se’ ls deixi viure com ells sempre han viscut des d’abans del maleït Colom. Allí, cadascú viu la seva realitat, i qui visiti la seva comunitat no pot fer altra cosa que respectar-ho per evitar les tendències que sembla que també els estan arribant (sí, allà també). Com em van esgarrifar aquelles illes literalment paradisíaques encerclades de muntanyes de plàstics…(!).

Un cop he llegit l’últim mot de La canoa mecànica Al final del llibre em quedo amb una de les reflexions d’en Xavi: els viatgers busquem recuperar els valors socials i emocionals que hem anat perdent a mesura que ens hem anat allunyant de les comunitats indígenes, mentre que n’ hem anat guanyant de materials. No li falta raó quan ho diu, però tampoc cal que ens perdem en mots: cadascú és el tipus de visitant d’una determinada destinació de la manera que li surt dels genitals (no ho hem de discutir, a menys que afecti la naturalesa de la destinació). La clau de la destinació, la que defensa l’autor, és l’autenticitat. Tampoc cal entrar de nou en el debat acadèmic, moral, pràctic o sentimental; una destinació no pot ser una franquícia. I, quan arribeu a les darreres línies d’aquest llibre, realment haureu entrat en un viatge descrit per l’autor com si d’un cronista es tractés. Amb aquest llibre haureu visitat Panamà amb nosaltres sense (potser) haver-hi estat. Xavier Vizcaíno no serà Ramon Muntaner, Bernat Desclot o Jaume I, però els que hem format part d’una d’aquestes “expedicions” a Panamà celebrem ser part d’aquest projecte literari que reformula la crònica. És molt fàcil penjar quatre imatges a Instagram que perduraran en el record dels quatre gats que et segueixen. Ara bé, lectores i lectors, això és un refotut llibre! Resulta que els humans fa uns cinc mil tres-cents anys que vam començar a escriure, però sembla com si cada vegada ens fes més falta llegir. Bé, tornem ara a l’ecosistema centreamericà farcit de peresosos (amb tots els respectes cap a ells, i no cap a nosaltres). Tot això anticipa la crònica per dir que Panamà, a diferència de la seva veïna Costa Rica, és més Pura Vida que Costa Rica; Pura Ida... (també hi vam anar, però això ara no ve al cas). El cas és que Panamà és un paradís indígena amb certs perills latents, però alhora un país on pots acabar, entre altres

coses, essent tatuat temporalment amb una tinta extreta d’una fruita, o convivint amb descendents d’esclaus de pell fosca que tres dies després ja et consideren son pare... Un consell per acabar: quan visiteu altres racons de món com Panamà, (con)viviu amb els residents i no pas dels residents, perfavort. Oriol Abulí, turistòleg i company de l’autor durant el seu tercer viatge a Panamà

INTRODUCCIÓ “Els moviments indigenistes que, per una banda ja estan prou al dia en tècniques de comunicació i màrqueting, per altra banda també saben com treure-li el màxim partit al seu exotisme, sense haver de trair necessàriament la seva identitat ètnica. Al cap i a la fi, si actualment els indígenes innoven, ho fan, precisament, per poder seguir vivint en la seva tradició”. Eugenia Ramírez, antropòloga espanyola, extret del seu llibre Etnicidad, identidad, interculturalidad. “L’etnografia ha demostrat que certs aspectes aparentment «tradicionals» de les cultures indígenes són capaços de coexistir amb la modernitat occidental, alhora que floreixen i li treuen el màxim partit. L’etnografia també demostra que els indígenes, quan volen, també produeixen les seves pròpies formes de modernitat”. Pedro Pitarch, antropòleg espanyol, extret del seu llibre Modernidades Indígenas.

“Per crear sempre hem de partir de les tradicions. Però, per mantenir les tradicions, també necessitarem sempre crear alguna cosa nova que les mantingui vives”. Carlos Fuentes, escriptor i periodista mexicà.

Jo, com molts de vosaltres, també m’ ho creia.

Creia, i crec, que això de conviure amb els que anomenem indígenes és el súmmum de l’exploració viatgera: eines fetes amb quatre troncs i una liana, proteïna de cacera, teixits elaborats amb fibres naturals, ofrenes als morts, cossos despullats, peus descalços, cares pintades... I és que això de visitar les comunitats considerades indígenes ens permet tocar bocins encara vius de la prehistòria… mentre retrobem valors que la humanitat no hauria d’ haver perdut mai. Ja ho somiava d’adolescent. Em vaig comprar el meu primer llibre ètnic quan rondava els vint anys. Es titulava Los hijos del fuego, un llibre de l’antropòleg i periodista Luis Pancorbo farcit amb fotografies de les ètnies que havia anat coneixent durant la seva vida professional. I no sé encara el motiu, però de totes elles em van atraure especialment les que corresponien als indígenes guna i emberá de Panamà. Durant aquells anys, jo estudiava psicologia mentre treballava com a educador social. Més endavant, però, em vaig decantar per la meva professió actual: l’educació ambiental. Tanmateix vaig tornar a la universitat per estudiar antropologia; el trencaclosques de les ètnies em seguia apassionant. I, a partir d’aquell moment, els meus viatges es van anar transformant en una mena de treball de camp amateur per a consum propi. Tot i així no viatjo mai com a expert de res perquè no soc expert de res. Per tot plegat, aquest llibre tan sols és literatura de viatges, una interpretació subjectiva i personal de la realitat cultural, ètnica, ecològica, faunística i paisatgística d’aquest país. I prou.

L’ antropologia… Els indígenes seguien sent per a mi el súmmum

del primitivisme atàvic i, al cap dels anys, va arribar el moment de fer el meu primer tastet indigenista. I vaig triar Panamà, evidentment. El meu periple per Panamà va comprendre uns cent dies

repartits entre tres viatges: el primer fou l’any 2010, el segon el vaig fer el 2011, i el darrer, l’any 2016. A més a més, aquest és un país petitet que amb quatre passes connecta el Pacífic i l’Atlàntic, compta amb molta selva i molta biodiversitat i s’ hi parla un idioma conegut. I, entre novembre i febrer, no hi trobes cap mosquit (fora dengue, fora malària ...). Millor impossible. Però el més fascinant és que fa molt fàcil el contacte amb les seves comunitats indígenes. Molts de vosaltres potser voldríeu iniciar-vos en l’indigenisme amb els aborígens de Papua o amb les dones etíops que porten discos labials... Però jo us recomano que comenceu per un país més fàcil, com Panamà. Aquest país us ofereix un immillorable primer contacte amb el món indígena (ja m’ ho confirmareu). El llibre que teniu a les mans no es restringeix, però, a descriure els pobles indígenes de Panamà. També descriu la meva convivència amb el Panamà més negre: el d’una comunitat composta tan sols per afropanamenys. I amb el Panamà més blanc: aquell que viu al voltant de la capital. D’aquesta manera, aquest llibre no deixa de presentar-vos una visió general de tot el país. Un dels pobles indígenes que vaig visitar són els guna. Viuen en les illes de l’arxipèlag de San Blas i el seu mitjà de transport habitual són les canoes de fusta. Encara les elaboren amb destrals, tallant, buidant i esculpint els troncs d’arbres enormes. I són les úniques canoes “precolombines” que encara segueixen navegant pel Carib. Unes van a rem i altres porten un pal i una vela elaborada amb pedaços de llençols.

Però els guna també han après a navegar per la modernitat “hibridant” algunes de les seves canoes amb un petit motor forabord. I jo, a aquestes les anomeno canoes mecàniques.

Tot i que a la frase “canoa mecànica” l’ haureu d’entendre com una metàfora cada cop que la llegiu “entre cometes”, ja que, en aquest cas, m’estaré referint a aquell sistema cultural indígena que funciona com un “bot salvavides”. Es dona quan algunes comunitats indígenes aconsegueixen que la seva tradició (o canoa) tan sols s’ hibridi amb els elements de la “civilització moderna” (o mecànica) que consideren menys letals

per al seu entorn, cultura i benestar. En definitiva, em refereixo a aquella “canoa mecànica” que els permet seguir “navegant” sense perdre la seva identitat enmig de les tempestes etnocides que els genera el nostre “progrés”. Em refereixo a l’estil de vida dels pobles indígenes que estic a punt de descriure-us. En aquest sentit, aquestes canoes mecàniques que els guna encara construeixen amb les seves mans i amb la fusta dels seus arbres…, però que han acabat hibridant amb un motor de ferro, serien una bona mostra de la seva “canoa mecànica” (entre cometes). I, com ja haureu deduït, he titulat aquest llibre “fent-li la volta” a La taronja mecànica, el títol del llibre de Burgess i del film de Kubrick, ja que considero que els seus autors mostren l’altra cara de la moneda: la part no aprofitable de la nostra civilització i de la modernitat. Canoa mecànica sense cometes, “canoa mecànica” entre cometes… Espero que aquestes dues insolències poètiques us ajudin a seguir la trama del meu llibre.

En poques paraules, en aquest llibre us mostro tot el que he

vist i viscut a Panamà mentre reflexiono sobre les “canoes mecàniques” que construeixen alguns grups ètnics per poder navegar sense naufragar enmig d’una modernitat que no para d’amenaçar la flotabilitat de les seves cultures. Al mateix temps provo de mostrar tot allò que nosaltres, els més moderns, podríem aprofitar i aprendre dels indígenes i de les cultures tradicionals; tot allò que mai hauríem d’ haver perdut. En definitiva, viatjar a Panamà us ajudarà a trobar respostes en tots dos sentits. I, probablement, encara més després d’ haver-vos llegit aquest llibre.