LA CATIFA DEL TEMPS de Joan Vilardebò by Tushita Edicions

GÀMBIA I EL SENEGAL

LA FORÇA DEL RITME I LA PERCUSSIÓ Viatges solidaris i culturals pel Senegal i Gàmbia Conxita Tarruell i Llonch

Joan Vilardebò Alsina

LA CATIFA DEL TEMPS Barcelona - Cadis, més que una llarga ruta

LA CATIFA DEL TEMPS Barcelona - Cadis, més que una llarga ruta Joan Vilardebò Alsina

Primera edició: Abril de 2021

© del text: Joan Vilardebò © del pròleg: Miquel Silvestre Revisió i correcció: Aïda Ayats Rodríguez i Ramon Aran Vilà © 2021 Tushita edicions www.tushitaedicions.com info@tushitaedicions.com Disseny de la col·lecció i tractament de les cobertes: Sir Gawain & Co (a partir d’una idea de Joan Vilardebò) Maquetació i disseny de mapes: Sir Gawain & Co

Imprès a: Romanyà Valls ISBN-13: 978-84-123117-2-3 Dipòsit legal: B 6131-2021 Thema: WTL, 1DSE-ES-J, 1DSE-ES-A, 1DSE-ES-N, 1DSE-ES-T IBIC: WTL, 1DSEA, 1DSEJ, 1DSEN, 1DSET

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni el seu tractament informàtic, ni la seva transmissió a través de qualsevol mitjà, bé sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per enregistrament o d’altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Per a la Irene i totes les persones que estimo

Com un far a la costa, hem de localitzar punts de referència a les nostres vides que ens ajudin a fixar, com un perfum, les fragàncies més fugaces, els flaixos espurnejants Jaume Plensa

ÍNDEX GENERAL

PRÒLEG LIBERTAD, CERCANÍA Y EMOCIÓN

Lo confieso: antes que motorista soy escritor. Viajo para escribir.

Llevo escribiendo desde los siete años aunque ya entonces supiera que no soy un genio. Sé reconocer la genialidad. Ella no existe en mí. Pero asumir tus limitaciones permite progresar. Una vez le preguntaron a José Luis Sampedro qué quería ser y respondió «un buen escritor de segunda». No soy un genio, pero sí soy un buen escritor. Tal vez solo un buen escritor de tercera. Pero eso ya es la leche. No fueron las novelas lo que me hicieron buen escritor de tercera sino los viajes en moto. No es mérito mío. Es fácil escribir bien contando con buena materia prima. La realidad del mundo vista desde un vehículo en movimiento es la mejor historia. Viajar en moto ofrece al narrador libertad, cercanía y emoción. La libertad de moverse ágilmente, de detenerte donde quieras, de largarte cuando te de la gana, de no depender de rutas fijas y horarios establecidos. Cercanía porque sobre una motocicleta eres parte del paisaje. Nada te separa del mundo y de sus habitantes. La gente se aproxima, te toca y te habla. En ellos están las mejores historias. Y emoción porque el viaje por carretera es siempre épico. Se sufre y se disfruta. Uno está expuesto a lo bueno y a lo malo. El constante goteo de sensaciones te transforma paulatinamente y el ir ganando los destinos poco a poco los hace tuyos. Es el polvo en las botas lo que hace merecer el camino. Emoción, ante todo, viajar es emoción. Esa es la palabra que mejor puede describir la experiencia de recorrer páramos, selvas, desiertos, urbes milenarias o solitarias carreteras nacionales. Emoción. No hay momento neutro, ni un segundo para evadirse o dejar de pensar en lo que se está haciendo. En el viaje por carretera uno es siempre consciente de cada instante. Todo cuenta. Todo duele. Todo es real, directo y radicalmente intenso. Los momentos de euforia dan paso a los de abatimiento, a los de cansancio, a los de sacar fuerzas de flaqueza, 9

al grito, a la queja, al insulto, al latido de un corazón que se llena de estímulos, de rabia, de felicidad, de sufrimiento y de vida. Joan Vilardebò conoce ese sabor y ya nunca lo olvidará. Por eso es valioso este relato acerca de una vieja carretera nacional, la más larga de la Península, la que une dos polos urbanos tan dispares y cercanos como Barcelona y Cádiz, porque es una experiencia personal llena de la emoción del viajero y el retrato congelado de un momento y una época vista a través del parabrisas de un vehículo en movimiento asomado al abismo del mundo. Miquel Silvestre1 Septiembre 2020

1. Miquel Silvestre va rebre el premi Zapping, promogut per l’ Associació de Consumidors de Mitjans Audiovisuals de Catalunya, el dia 25 de novembre del 2020, com a reconeixement a la seva tasca de director, guionista, productor i editor dels documentals Diario de un nómada, de TVE 2. Per a més informació, vegeu: www.premiszapping.org i www.miquelsilvestre.com (N. de l’A.)

ANTECEDENTS

Et pot enamorar el nom d’una carretera? Pots ser capaç de muntar-te

mons de fantasia resseguint-la en un mapa? Coneixes cap carretera famosa? Preguntes que, sense saber-ho, van anar fent-se un lloc dins el meu cap i que finalment van començar a tenir prou densitat per fer-se presents d’una manera persistent i sòlida. Soc un enamorat de determinades rutes i carreteres; les unes, reals i properes, i les altres, distants i simbòliques: la de Cadaqués, la de Camprodon a Prats de Molló, la de Saldes, la de Banyuls, la de Cedeira, el coll del Galibier, el pas de l’Stelvio, que va d’ Itàlia a Suïssa, el coll de Turini i el ral·li de Montecarlo, la ruta de la Marmolada a les Dolomites, l’anell de Kerry, a Irlanda, la carretereta que volta el llac Bled a Eslovènia... En una altra dimensió més mítica, hi tinc la ruta de la seda, la Transfagarasan de Romania, la Trollstigen noruega, la Ruta 66 (de Xicago a Califòrnia), la Panamericana (d’Alaska a la Terra del Foc), la carretera del Pamir (a través del Karakorum), la ruta a Timbuctú pel cor del Sàhara... Mites quilomètrics que van anar-se’m filtrant pels relleixos del cervell fins a confondre’s amb els records fantàstics que havien començat amb les fantasies generades al voltant de les dues primeres joguines de què recordo haver gaudit: un fantàstic camió Pegaso de fusta pintada, fet pel meu pare, prou gran per poder seure jo a la caixa, i un petit Land Rover 88 Santana, de plàstic de fireta, per als quals feia inacabables carreteres a la pila de sorra i grava que teníem al pati de casa. Rutes a llocs màgics i encantats. Viatjant sol. Parlant sol. Tenia quatre anys.

QUÈ ÉS I QUÈ AMAGA L’ N-340?

Fa temps em vaig adonar que hi havia una carretera peninsular que em cridava l’atenció, tot i que el seu nom no fos gens poètic: Nacional 340, la carretera dissenyada per unir la badia de Cadis (Puerto Real-Puerto de Santa María) amb Barcelona. Aquest nom i número van ser-li assignats en ple franquisme. D’entrada no semblava res d’excepcional, però vaig anar-hi descobrint gràcies amagades: va ser la primera carretera «no centralitzada» de llarg abast. No passava per Madrid i no seguia, per tant, un projecte radial a partir de la Puerta del Sol. Aquesta idea de «radialitat» des de Madrid es va imposar a partir del 23 d’abril del 1720, quan el gabinet de Felip v va donar a llum el Reglamento General para la Direccion y Gobierno de los Oficios de Correo Mayor y Postas de España, segons documenta l’economista Germà Bel en l’obra España, capital París. Sembla que els que se l’ havien plantejat s’avançaven als fets històrics del bienni liberal, la proclamació de la república i la nova constitució (la Pepa, la de Cadis). El seu disseny tractava d’unir totes aquelles ciutats i capitals de comarca prou importants per mantenir un tràfic fluid de mercaderies i, a més, tornava a posar d’actualitat una part del traçat romà de la magna Via Augusta, que relligava Gades (Cadis) amb Saguntum (Sagunt), Tarraco (Tarragona), Barcino (Barcelona), Narbona (i la Via Domícia) cap a Marsilia (Marsella), Genua (Gènova) i Roma. Era una carretera que també volia unir ports importants i evitar que competissin entre ells pel comerç amb Amèrica. D’altra banda, era —i és— la carretera més llarga de la península Ibèrica (1.248 km), que uneix originalment el Puerto de Santa Maria amb Sant Feliu de Llobregat (plaça d’ Espanya, Barcelona). Actualment la seva nomenclatura europea és E-09 (tram Cadis-Algesires) i E-15 (tram Algesires-Barcelona). En d’altres llocs canvia de nom i es transforma en A-7 (autovia gratuïta, Espanya) o bé AP-7 (autopista de peatge, Catalunya). Ostenta alguns «rècords» assolits al llarg dels temps: • Ruta terrestre des de les primeres presències humanes. Pintures rupestres incloses. 12

• Ruta preferida per les tropes cartagineses per acostar-se a la zona sud i sud-oest (Gades) i consolidar la seva presència militar i mercantil. • Via preferida pels romans —legionaris o no— per anar amunt i avall d’aquesta part de l’imperi o per acostar-se a Roma. Per tant, de ben antic, era potser la ruta més recorreguda de la Península i per la gent més diversa. Actualment la diversitat i l’afluència segueixen, i l’ N-340 pot presumir de ser el: • Tram de circulació més perillós d’ Espanya entre Alacant i Múrcia, en els km. 678 i 698, segons el RACE. • Tram més perillós de Catalunya, en el seu traçat per terres tarragonines, amb una mitjana aproximada d’una mort mensual en accident de trànsit en els darrers vint anys, segons el RACC. • Carretera amb més trams de videovigilància i radars fixos i mòbils. Presenta més sotracs i esquerdes que la majoria de nacionals, a causa del trànsit intensiu i pesant que suporta, sobretot als trams paral·lels a l’AP-7, on els camions s’ hi aboquen per estalviar peatges i, segons diuen, per visitar puticlubs. • Ruta més utilitzada pel turisme de «sol i platja» des dels anys 60 i 70 de tota la Península i d’ Europa, també coneguda com «la carretera de les sueques». Encara avui, la fan servir més autocars, més caravanes (rulots), autocaravanes, furgonetes camperitzades i vehicles tot terreny —alguns en direcció a l’Àfrica— que cap altra carretera europea. Alguns en diuen la «carretera de les vacances». La ruta on hi ha més conductors jubilats i prejubilats. • Actualment és la ruta dels magribins i subsaharians dirigint-se als seus destins de supervivència, carregats d’esperança o tornant amb enormes farcells damunt el cotxe. • És la germana bessona del que ha de ser el «corredor mediterrani» de mercaderies per ferrocarril i que tanta ràbia fa al Madrid del PP i el PSOE, que volen que vagi pel centre, passant per Saragossa i Canfranc (Pirineus), on caldria excavar un dels túnels de muntanya més llargs i cars construïts mai a Europa. Si diem que Catalunya és terra de pas, la Via Augusta-N-340 es podria considerar la seva catifa vermella, com la dels premis Oscar, per on han desfilat, i encara ho fan, els personatges, fets i successos —anònims o no— de la nostra història. En transitar-hi vaig anar veient que Claudio Magris, en el llibre El viatjar infinit, té raó quan diu 13

que «hi ha llocs que fascinen perquè semblen radicalment diferents i altres que encisen perquè, ja la primera vegada, resulten familiars, gairebé com el lloc on vam nàixer». A mi em va passar una cosa semblant. Ara bé, les coses no sempre són tan senzilles i val la pena que, en llegir aquestes pàgines, tinguis en compte el següent: «Basada en fets reals» és una frase que acompanya moltes pel·lícules, però poques vegades la trobem a les cobertes dels llibres de viatges, cosa que ens anticipa una mica què podem esperar del que trobarem a dins. Potser perquè suposem que un llibre de viatges es basa sempre en fets reals. I viscuts en primera persona. Però, atenció, el llibre que tens a les mans respon clarament al fet següent: Tot el que hi passa i s’ hi explica, si sembla veritat, segurament és que ho és. Tot allò que hi trobis que sembli mentida probablement ho sigui. O no. No necessàriament ha de ser així. Els camins estan plens de viaranys i sorpreses; a totes les carreteres hi ha boires baixes i ràfegues de vent, pluges i calorades, i cadascú les viu, i les veu, a la seva manera. Aquest no és un llibre guia ni un llibre d’orientació per seguir una ruta, però podria ser-ho. No pretén ser un assaig ni vol ser una novel·la. És un llibre que en té prou si et pot entretenir una estona, com aquells paisatges discrets que veus per la finestra. Paisatges que no justifiquen del tot el viatge, però que el fan molt més suportable, i malgrat que acabes oblidant-los, allà la vida continua bategant cada dia, hi siguem o no presents. Per aquesta raó, algunes vegades deixarem l’ N-340 per anar a trobar ciutats i indrets de prou interès per «justificar» la infidelitat. I amb la consciència ben tranquil·la. I sobretot, mirarem de gaudir, amb tot el temps que calgui, del que ens pugui oferir la ruta. I voldria que tu, lector, també et prenguessis el teu temps. Assaborint a poc a poc les propostes que et faci. Vull fer un viatge slow-time. Si pots, dedica’t tu també una lectura reposada i plaent. Tots dos, sense córrer. Piano piano si va lontano. Si com diu la dita, «la vida és allò que ens passa mentre decidim què fer amb la nostra vida», aleshores viatjar és allò que vivim quan somiem no acabar mai. Quan vivim altres vides. També és possible llegir aquest llibre a l’inrevés: seguir la numeració quilomètrica de Cadis a Barcelona. Si esculls aquesta opció, et 14

recomano acabar el periple no sols a la plaça d’ Espanya de Barcelona, sinó seguir una mica més enllà i arribar dalt de tot de les escales del Palau Nacional de Montjuïc. Tindràs Barcelona als teus peus i gran part de la història de l’art del país al teu darrere. Les emocions, el somieig o potser les reflexions vindran soles.

PRIMERA PART: DE BARCELONA A L’AMETLLA DE MAR

ÍNDEX

Inici oficial de la ruta / L’Ordal i el Penedès / Abans de pujar a l’Ordal: Begues / La Creu del Port d’Ordal i el telègraf òptic / Entrar al Penedès / Cantallops / Vilafranca del Penedès / 101 Bocatas i Castellet i la Gornal / Sitges / Terramar i l’autòdrom / L’Arboç / L’Arc de Berà / Joaquim Gatell / Coses de Tarragona / Marxant cap al Sud / Els dips: bèsties que fan por / «Vestida para matar» / Apareix Egipte / Eduard Toda i Güell: el savi ignorat / Cambrils / Antoni de Gimbernat i Arboç / L’ Hospitalet de l’ Infant / Accedir a l’Ametlla de Mar / L’Ametlla de Mar i les pancartes / Far West / Camí de Sant Jordi d’Alfama / Calafat / Nedar entre tonyines vermelles / Naufragis / Descansant a l’ hotel?

BARCELONA L’Ordal Vilafranca del Penedès Castellet i la Gornal

P.N. dels Ports de TortosaBeseit

Sitges Vilanova i la Geltrú Pratdip L’Arc de Berà TARRAGONA Cambrils L’Hospitalet de l’Infant Calafat L’AMETLLA DE MAR

AMPOSTA P. N. del Delta de l’Ebre

De nosaltres depèn que el pas del temps no malmeti els senyals que hi ha escrits a les pedres i que l’ hoste que els anys anuncien no trobi la casa abandonada, i fosca, i trista. Miquel Martí i Pol

INICI OFICIAL DE LA RUTA

La carretera nacional N-340 s’inicia al Puerto de Santa María (o Puerto

Real, per altres) i acaba a la plaça d’ Espanya de Barcelona, on hi ha una petita placa commemorativa. No és un gran inici —ja veurem què ens trobarem— ni un gran final. És aquella discreció reservada a les coses importants però necessàries. Si aquesta carretera sols existís per al lluïment d’algú (monarquia, govern, ministeri…), de ben segur que estaria vetllada per plaques commemoratives i alguna estàtua al·legòrica de l’esdeveniment. Però com que és, bàsicament, una carretera entre ciutats i ports, es veu que no mereix cap honor destacat. Haurem de ser nosaltres mateixos els qui li rendim els honors que creiem que mereix i, per això, la recorrem amb la major dignitat possible. Crec sincerament que s’ ho mereix. Agafo, doncs, mapa i lupa i em disposo a gaudir-ne amb el cotxe i, quan calgui, amb la caravana. Surto de la plaça d’Espanya per la carretera d’ Esplugues —rebatejada com a N-340— i em preparo per passar el Llobregat. El meu Rubicó particular. Espero que res no m’aturi, excepte els propis interessos i desitjos. Faré el recorregut per aquesta llarga carretera seguint la numeració quilomètrica a l’inrevés. De primer sembla una mica estrany, però aviat descobriré que és un avantatge psicològic: fa l’efecte que la numeració mateix m’estiri, m’indica que ja falta menys per al final; 19

vaig restant i no sumant. La consciència que m’acosto al destí final és més intensa. Travessar el Llobregat a l’alçada de Molins de Rei i enfilar el port de l’Ordal significa abandonar la quotidianitat i entrar en el món de la fantasia. Uns grans tòtems vetllen la porta d’aquest pas a un altre món: els forns gegants de la cimentera Molins —ara en mans de la mexicana Cemex—, que són capaços de transformar milions de tones de rocs en una pols grisa amant de l’aigua. Si esteu de sort, sobretot algunes nits, en aquests forns s’ hi cremen els decomisos policials de marihuana i haixix enxampats al port de Barcelona, segons una llegenda urbana. Els pins blancs dominen el paisatge i algunes pedreres aturades expliquen que el boom de la construcció les va quasi esgotar, quan tot semblava poc. Tot el tram inicial de la nostra ruta discorre entre boscos, vinyes, conreus, polígons i habitatges. És a dir, travessant un paisatge viu i viscut des de temps impensables. L’escriptor i viatger —més viatger que escriptor, segurament— Jorge Sánchez, fill de l’ Hospitalet, ha publicat diversos llibres dels seus viatges a llocs realment sorprenents i poc coneguts del món. En el darrer llibre, En el corazón de Siberia, explica el seu llarg desplaçament per la Sibèria oriental russa, fronterera amb la península volcànica de Kamtxatka. El motiu del viatge és conèixer la carretera que hi va fer construir Stalin, utilitzant presoners polítics del propi país, per traslladar l’or extret de la zona. Com que les condicions de vida i treball en aquests camps penals anomenats gulags eren duríssimes i el terra estava quasi permanentment congelat sota la primera capa de 10-15 centímetres, els tècnics encarregats de l’obra van descobrir que un bon material estabilitzador del ferm eren els cossos dels treballadors morts, aprofitant la porositat dels ossos, com a reforç del material base. Un material econòmic i fàcil de proveir-se’n. En el que avui es coneix com la «ruta dels ossos», més de tres milions de persones estan sepultades sota l’asfalt que havia de permetre el pas dels combois vigilats que traslladaven l’or de Magadan. Es calcula que durant els anys d’explotació intensiva d’aquestes mines es van poder extreure més de tres milions de kilograms d’or. Quasi un quilo d’or per cadàver. La ruta del ossos té una llargada de prop de 2.000 km. Com de Barcelona a Viena. Però enlloc hi consta cap nom, cap referència, cap data dels drames inacabables que es varen viure en aquells 20

indrets de mort. Sols el dolor i l’oblit. Tres vegades més morts que en la nostra guerra civil! La Via Augusta —ara aproximadament l’ N-340 i l’A-7 que anem coneixent— de segur que també té punts tan dramàtics com aquests: només si recordem la batalla de l’ Ebre ja és motiu d’esgarrifança. No en nombres absoluts, però sí compartint dolor i oblit. Tot Europa o, millor dit, tot el continent euroasiàtic, té grans extensions del seu territori regades amb sang i mort: des d’ Irlanda fins al Japó, de Noruega a Sicília o Albània, de Portugal al Vietnam i Cambodja... A la vella Europa molts camps han estat deixats com a prats verds i reserves d’animals; camps impossibles de llaurar amb el tractor sense que se t’amunteguin ossos de persones, cavalls o ferramentes bèl·liques diverses.

ABANS DE PUJAR A L’ ORDAL: BEGUES

Just abans d’iniciar la ràpida ascensió al Port de l’Ordal pel seguit de

revolts i paelles que em faran guanyar alçària, penso que, ben a prop d’aquí, a la petita carretera que queda més al sud, la BV-2411, hi ha el poblet de Begues, ara ric en urbanitzacions i urbanites amants de viure amb més espai que no pas als blocs de pisos, però que ha estat habitat de molt antic per éssers prehumans i humans, amb la seva aportació estel·lar a aquesta gran catifa vermella que és l’ N-340 i les seves rodalies. No podem ignorar que pels seus vorals s’ hi han passejat infinitat de formes d’evolució natural, social i cultural. A l’altra punta d’aquesta llarguíssima carretera nacional, alguns hi busquen —ja en parlarem més endavant— fins i tot les restes de l’Atlàntida perduda. I és que la «nostra» carretera amaga moltes sorpreses. Hi ha molts racons d’aquí a la badia de Cadis. I molta història. A Begues, concretament a la cova de Can Sadurní, no fa gaire s’ hi ha trobat una figureta humana feta de ceràmica que ha pogut ser datada en més de 6.500 anys d’antiguitat. Com passa amb la majoria de troballes antropomòrfiques antigues, com que no es té una idea gaire clara de per què dimonis servien, se les acostuma a batejar com a «ídol», que és una denominació prou ambigua, no gaire embafadora 21

i que dona un aire una mica misteriós a la cosa. Tota la Mediterrània està plena d’ídols més o menys grossos, més o menys poderosos. La figureta de Begues no està sencera. Bàsicament, és un tors d’uns vuit centímetres d’alçada per dos i mig d’amplada, més petit que el comandament a distància de la TV. Presenta el coll ben marcat i l’inici de l’espatlla dreta. Sense cap, ni braços, ni cames. Com que tampoc no té pits destacats, se suposa que és un ídol masculí. Figures i formes que amb prou feines il·lustren pensaments i maneres de fer molt antigues. Més que la carretera mateixa que seguim. EL PORT DE L’ ORDAL I EL TELÈGRAF ÒPTIC

En fer el cim de la carretera, veig que l’Ordal o la Creu del Port

d’Ordal és un port discret, de 487 metres d’alçària, amb arbres a cada cantó de la carretera. Això m’impedeix veure el mar. Per millorar la perspectiva i gaudir de la millor panoràmica de la zona, amb vistes de 360 graus, m’ he d’acostar a una mena de torre en runes que sembla instal·lada damunt d’una pedrera en desús. És la torre del telègraf òptic que hi ha a mig quilòmetre de la carretera vella N-340, al terme de Subirats, a tocar dels límits de Cervelló. És una torre de pedra i morter, arrebossada, de base quadrada i d’uns deu metres d’alçària, ara en molt mal estat. Es va construir entre el 1793 i el 1795, en plena Guerra Gran o dels Pirineus, entre França i Espanya, preludi de la que vindria a partir del 1802. Com sempre, molts catalans eren profrancesos, estaven en el bàndol equivocat i varen perdre. Un cop més. Aquesta torre, que s’alça a 563 metres, formava part d’una línia que unia visualment Salou —venia de molt més lluny, de València i Cadis— amb Martorell, Barcelona i la Jonquera. Cada catorze o quinze quilòmetres n’ hi havia una i els missatges s’operaven amb unes palanques situades a l’interior de la torre. Aquestes activaven uns braços llargs situats dalt de tot i prenien la forma que l’operador marcava. Es podia representar tot l’alfabet romà, els nombres enters i altres símbols militars a partir d’un codi específic. Aquest telègraf òptic, inventat pel francès Claude Chappe, permetia enviar missatges molt més elaborats que no pas amb el foc o el fum, mètodes utilitzats fins llavors, però era igualment inútil de nit, amb pluja o amb vents forts, així com en dies de mala visibilitat. Malgrat tot, era cent vegades 22

més ràpid que el cavall més veloç. I molt més segur, pel fet que cada torre comptava amb una guarnició permanent de quatre soldats ben armats. D’aquesta mena de torres de comunicació, n’ hi ha notícia a Catalunya des de la Guerra dels Segadors. Una altra derrota. Quan m’acosto a la torre de l’Ordal, veig que un rètol per a excursionistes assenyala que falten cinc quilòmetres per arribar al turó de les Mentides. Nom molt escaient si tenim en compte les possibilitats d’error que la transmissió de missatges pel telègraf òptic devia comportar, com una mena de joc dels disbarats. Els de Salou deien una cosa que podia arribar a Barcelona completament deformada. Com la canalla jugant al pati de l’escola. Aquí, aquesta torre de comunicació és, avui, insignificant i ignorada per tothom. Que sàpiga, no hi ha cap projecte per conservar-la i preservar-ne la història. Una desferra varada dalt d’un turó poc espectacular. A Cadis, la torre del telègraf òptic i tot el seu complex edifici annex, situat a tocar del mar i que durant anys va exercir funcions de govern militar, és actualment el Centro Cultural Reina Sofía. Un centre esplèndid amb un contingut insignificant, amb visites guiades i entrada gratuïta. Diners abocats a cabassos. La creu de l’Ordal marca el punt més alt del coll, el lloc per on passava el traçat, marcat pels romans, de l’antiga N-340, estreta i revolta. La creu no és la històrica. És una còpia que s’ hi va reinstal·lar el 1952, tal com s’indica a la base. El «telègraf òptic» serà un nou company que farà el camí amb nosaltres. Com si hagués fet autoestop. ENTRAR AL PENEDÈS

Passat l’Ordal, tot el que es veu es desfà en pujols suaus i planes conreades, amb algun torrent que endreça les aigües de pluja. És com començar a volar per un paisatge màgic, més que no pas humà, fet pels déus preromans amb suors humanes. Les vinyes i els ametllers m’omplen els ulls i marquen, com immensos rellotges de sorra, el pas del temps, l’arribada dels fruits, la mort de la flor. Les roques de Montserrat s’ ho miren atentes i callades, una mica distants. Si és a primera 23

hora del matí quan hi passem, amb l’airet fresc i net, és millor que ens aturem. Hem de baixar del cotxe i caminar per enmig de les vinyes de xarel·lo, sumoll i escanyavelles, acariciant-les amb les mans esteses a cada costat. Quasi sense tocar-les. Tal com ho fa aquest airet que em belluga els cabells i els omple de rosada. Amb aquest petit acte, sentirem a les puntes dels dits l’esforç de les generacions que ens han precedit. Els seus somnis atrapats als sarments, el seu dolor enterrat sota els peus. Les velles cases testimonien casaments, batejos i vetlles de difunts. Les fulles deixen escapar xiscles de joc i de maldat, barrejats. Una mena de psicofonia melangiosa a plena llum del sol. De fa temps, la Facultat d’ Enologia de la Universitat Rovira i Virgili manté oberta una excavació a la Font de la Canya, a Avinyonet del Penedès. Els experts estan convençuts, per les restes que han anat aflorant, que estan molt a prop de localitzar el primer cup de vi peninsular. Seria en aquesta zona on feien el primer vi ibericofenici, al segle vii aC, per exportar-lo cap el Mediterrani oriental, Grècia i Egipte. El Mediterrani ric i culte d’aleshores. Alguna frenada forta i un parell de tocs de clàxon em treuen de l’ensonyament i retorno al cotxe, al temps d’ara. Torno al temps que en diem «real». Un temps que no m’atreveixo a qualificar de «millor». CANTALLOPS

Topo amb el rètol quilomètric més capicua del viatge: el 1221, al

terme de Cantallops, i si faig cas del topònim i tracto d’imaginar-me com era el paisatge fa uns centenars d’anys, penso que potser sí que se sentien llops «cantant» anant i venint de l’Ordal. Uns cants que et deurien encongir l’estómac i fer un bon nus a la gola. Per guarir-se de la por, els habitants d’aquests verals van edificar, fa més de mil anys i a poca distància, l’església de Sant Cugat Sesgarrigues i el monestir benedictí de Sant Sebastià dels Gorgs. En canvi, jo no tinc por perquè, per sort, soc descendent directe —rebesnet— del darrer home, masover, segador i boscater que, una nit enmig del bosc, tornant de segar i anant ja cap a casa, amb el dall gros penjant del cinturó, va tallar el coll de l’últim llop solitari que atemoria les cases de pagès dels rodals i fondalades de Santa Eulàlia de Ronçana, Lliçà d’Amunt i el Figueró, als peus del Montseny. Quan 24

la bèstia, després de seguir-lo una bona estona, li va saltar des de dalt d’un marge amb la boca oberta buscant-li el coll —el meu rebesavi feia veure que no s’ havia adonat de la seva silenciosa presència, però el guaitava de cua d’ull— enmig de la fosca i en plena volada, un llamp de ferro esmolat va creuar-se en el seu camí. Com lluna creixent alçada en la nit. Va ser un sol gest ràpid i potent. El dall del segador va seguir un arc poderós i precís, repetit mil vegades cada dia en la seva feina. A terra varen caure un cos pelut i un raig de sang calenta que brollava del coll acabat de degollar. Com si fos un xai bíblic, el meu rebesavi, després d’ haver eixugat ben bé la sang del dall, va recollir l’animal per carregar-se’ l al clatell. Xiulant, va anar caminant xinoxano fins a sentir els gossos del seu mas bordant de contents. Durant molts anys la pell del llop va estar clavada al batent de fusta de la porta d’entrada de Can Pujades. Un senyal per a qui volgués entendre’ l. Un avís per a navegants. VILAFRANCA DEL PENEDÈS

La capital de la comarca del Penedès fa sentir la seva veu, no sols pels

quasi quaranta mil habitants censats, sinó també per la potència i vitalitat de la indústria, l’agricultura i el comerç. Concentra al seu voltant una important zona periurbana farcida de polígons, generadors de negocis i llocs de treball. Fa molts anys es deia que sols hi havia capellans i pagesos; la mateixa llufa que porten penjada, amb més o menys raó, Vic i Solsona. Però Vilafranca —que mai ha estat seu episcopal— ha desmitificat els seus orígens i és una ciutat mitjana activa, potent i alhora discreta, ideal per a viure-hi tot l’any i deixar que la majoria de gent s’entafori en ciutats sobresaturades, difícils d’organitzar i, sobretot, de sentir-s’ hi bé en el dia a dia. Si quan passeu per aquí, o pel poble veí de Sant Sadurní d’Anoia, el vostre cor batega d’una altra manera és que, potser sense saber-ho, esteu experimentant la transformació d’un terreny de secà, mig argilós, mig pedregós, en una delícia líquida que quan es porta a la boca us concedeix emocions intensíssimes. I no és una cosa gens fàcil. No sé on, fa molt temps vaig llegir que plantar i recollir era cultura; en canvi, produir grans caves com són capaços de fer els Llopart, els Torelló, els Recaredo o els Gramona, eren segles de refinada civilització… 25