Dies malalts de pluja by Tushita Edicions

DIES MALALTS DE PLUJA Jordi Torres Calvo

Pròleg d’ Oriol Izquierdo

Dies malalts de pluja Jordi Torres Calvo

Primera edició: març de 2020

Disseny i maquetació: Sir Gawain & Co.

Tots els drets reservats. No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni el seu tractament informàtic, ni la seva transmissió a través de qualsevol mitjà, bé sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per enregistrament o d’altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Imprès a: Romanyà Valls ISBN: 978-84-120781-5-2 Dipòsit legal: B 3098-2020 Thema: DCC, DCF IBIC: DCF Il·lustració de portada i contraportada: Dos homes en un camí, inclinats sota la pluja. Hiroshige (Font: Wikimedia commons).

Els mots degoten… Pròleg a Dies malalts de pluja, de Jordi Torres

Ho dic per mi: passats els tempteigs versaires d’ado-

lescència, sempre m’ havia conjurat a no escriure haikus ni tannkas. Perquè te’n trobaves pertot i massa sovint costava descobrir-los aquella intensitat que, si parlem seriosament del sentit de la poesia, els hauria justificat. Fins que un bon dia no vaig poder evitar que me’n vessessin unes quantes i uns quants. Que no en van ser pocs. El conjur havia estat inútil. Jo també havia escrit tannkas i haikus. Ho dic per mi, dic, però tinc la impressió que al nostre país la majoria de poetes, i mira que n’ hi ha, ha passat per una experiència semblant. No en

puc aportar cap prova: és només una impressió personal. Vosaltres veureu si hi pot tenir cap relació que trobem que, almenys d’un segle ençà, gairebé tots els autors de llibres de versos del país hagin signat ara uns quants haikus, després no poques tannkas. I que ho continuïn fent. Almenys d’un segle ençà, dic: i és que s’ ha identificat un poema de Joan Alcover escrit l’any 1916 com l’ haiku català més antic, i se sol considerar que el primer llibre de tannkas és Del joc i del foc de Carles Riba, escrites a partir de 1935. Fa pels volts de cent anys, doncs, que aquestes dues formes japoneses van esdevenir també estrofes catalanes, i amb un rendiment extraordinari. L’ haiku i la tannka són poemes breus, tan breus que els podríem considerar un simple traç de pinzellada, una imatge en paraules, un llampec verbal. L’ haiku té només tres versos —que, segons la versió més ortodoxa, han d’acabar en paraula plana—, d’un total de 5, 7 i 5 síl·labes. La tannka hi afegeix dos versos més, de 7 síl·labes cadascun. I aquestes disset síl·labes de l’ haiku o les trentauna de la tannka obliguen a un exercici de concentració verbal, a un esforç de destil·lació de l’impuls

poètic, que, quan reïx, provoca un fort impacte en el lector. Tant si el poema mira d’atrapar al vol una imatge, com ho podria ser una nota de paisatge, en l’adaptació més fidel a la tradició oriental original, tan freqüents en Rosa Leveroni posem per cas, com si serveix de recipient a una essència d’idea, com si d’un aforisme líric es tractés, a la manera de molts dels de Salvador Espriu. La brevetat obliga el poeta a ser concret, precís, gairebé sec, en el que diu i tan suggerent com pugui en el que calla, en tot allò que les poques paraules que pot escollir seran capaces d’evocar perquè el poema no sigui lleu com una gota de rosada que el primer sol esvairà, sinó que, al contrari, deixi empremta fonda en el lector, que hi descobrirà nous ressons i encara més reflexos a cada nova lectura. Aquest és el repte. I per això, malgrat la facilitat aparent d’aquest gènere poètic, cal una valentia pròxima a la gosadia per conrearlo després de tants anys, de tants poemes, de tants autors que hi han buscat refugi, i sovint n’ hi han trobat. Dit tot això, s’entendrà que afirmi que Jordi Torres és, alhora, extremament agosarat i prudent fins

a l’exageració. Agosarat d’elegir la tannka i l’ haiku com la targeta de presentació del que, si no m’erro, és el seu primer poemari publicat; prou prudent, alhora, per explorar aquestes formes sense pretensions, deixant que hi encaixi amb naturalitat l’impuls d’escriure, la voluntat d’expressar-se, la necessitat de dir. Dies malalts de pluja aplega dues suites diferenciades de poemes. A la primera, «Jardí de sorra», trobem deu haikus i una tannka per cadascuna de les estacions de l’any: primavera, estiu, tardor, hivern, a més d’una secció de cloenda, totes presidides per versos del poeta i cantant mallorquí Toni Morlà relacionats també amb el cicle de l’any. Componen la segona, «Hotel Biarritz», tres sèries de 25, 14 i 11 tannkas, amb quatre haikus en forma d’epíleg. Aquí les referències explícites són, entre d’altres, Joan Vinyoli, Eduardo Galeano i Màrius Torres, un dels conreadors més delicats del gènere. Sota la invocació d’aquests autors, trobem a Dies malalts de pluja notes de paisatge i ressons del temps que fa, instantànies emocionals i apunts existencials, fins i tot molts poemes en què es passa dels uns als altres com ho fan els millors testimonis

de la tradició: una ombra de núvol evoca l’estat d’ànim d’avui, o potser aquell lladruc de gos o el vol de la papallona es presenten com la imatge material de les essències més capricioses de la vida.

Però anem als versos. En trio uns quants gairebé al

vol per veure com tot això amara també els poemes de Jordi Torres. Fixeu-vos, per exemple, en aquest haiku: Un vent molt tèrbol acarona les branques, les fulles mortes. Tenim el vent, tenim les branques i les fulles que cauen, mortes. És una imatge ben visual, plàstica. No costa gens de fer-ne una lectura literal. I, alhora, quantes coses no suggereix… No me les feu dir: aquest arbre de branques despullades pel vent fred de l’ hivern és un testimoni perenne de la inhòspita meteorologia i, alhora, del cicle de l’any, és a dir, del renaixement circular que prometen les

estacions i, per tant, al capdavall, de la capacitat de resistència de l’arbre mateix i de tot aquell qui s’ hi emmiralli. Després d’un hivern cru sempre ve que arriben les primaveres. L’arbre apareix en molts altres poemes. No vull dir que sigui un símbol, que no es tracta ara d’això: en l’ haiku següent és, simplement, el terme d’una comparació. Però és una d’aquelles comparacions que no us acabareu per més que les llegiu: Si vols aprendre a ser pacient pensa el temps dins l’arbre. Aquí ja som una mica més ençà de la nota de paisatge: Torres hi formula una màxima d’implicacions ètiques a partir de l’experiència del pas del temps. Una experiència que, per analogia, es materialitza en el creixement de l’arbre, en les anelles concèntriques en què hem après a veure’n l’edat. I de l’observació d’aquestes anelles, del recompte de l’edat de l’arbre, se’n desprèn una invitació a la paciència, que potser ens insinua el primer graó de tota una filosofia vital.

No ho he fet expressament: us proposo de llegir dos dels haikus i hi trobem i retrobem el pas del temps. Aquest potser és el tòpic més inevitable en la poesia, probablement perquè és la representació més objectiva, i paradoxal, de la vida mateixa. Per exemple en aquest altre haiku, despreocupadament existencial: Garbella l’aigua: veuràs tota la vida com se’ns escola. Una acció que és ella mateixa un poema visual, la de garbellar l’aigua, és la imatge que captura la veritat més incomprensible i evident del que som nosaltres mateixos: temps que es perd, una promesa de temps futur que esdevé, al capdavall, i gairebé sempre massa de pressa, temps exhaurit. La vida que s’escola. Certament, com diu un altre dels versos de Jordi Torres —l’ he triat per encapçalar aquestes notes de lectura—, degoten les paraules. Ja ho veieu: els qui diuen que una imatge en val més de mil encara no deuen haver descobert ni les tannkas ni,

sobretot, els haikus. Perquè aleshores sabrien que d’imatges que deixen empremta, memorables, inexhauribles i carregades de veritat, n’ hi ha moltíssimes, tantes!, que no tenen sinó disset síl·labes. Oriol Izquierdo

Jardí de sorra

Per a la M. A. que sempre, sempre m’espera

Per a la Sra Muir que sempre va esperar al capità Greeg

«Jo voldria ésser primavera suau que tu fossis terra bona per sembrar de nou…» Toni Morlà

PRIMAVERA

El dia a dia el camí de la vida es fa llegenda. *** Unes abelles que de flor en flor volen instant de joia. ***

Trenca el silenci un crit ofegat, ximple, gotes de pluja. *** Si vols aprendre a ser pacient pensa el temps dins lâ&#x20AC;&#x2122;arbre. *** Tots els somriures sĂłn finestres obertes a mars de vida. ***

Dono alegria i amb un somriure als llavis busco les puces. *** Els mots degoten davant jardins ferĂŠstecs i fan preguntes. *** Passeig ombrĂvol amb fruits que no es recullen nomĂŠs aromes. ***

Mirar de treure’n profit, d’allò, la vida, si saps com s’obre. *** La primavera prenent el sol i bruna, perfum de noia. *** Enllà, poeta, de versos cuidats, mira amb senzillesa els colors de la posta les flors de primavera.