ESTIM(B)AT EMPORDÀ by Tushita Edicions

ANTOLOGIA

Estim

Cosint

ANTOLOGIA DE NOVES AUTORES I AUTORS EMPORDANESOS

(B)

Estim

at Empordà

Cosint la comarca a cop de relat Pròleg de Jair Domínguez

Antologia de noves autores i autors empordanesos

Primera edició: març 2020

© del text: © de les il·lustracions: © del pròleg: Jair Domínguez © de la revisió i correcció ortogràfica: Quim Cornudella © 2020 Tushita edicions www.tushitaedicions.com info@tushitaedicions.com Disseny de les cobertes: Sir Gawain & Co a partir d'una idea dels autors. Maquetació: Sir Gawain & Co.

Imprès a: Romanyà Valls ISBN-13: 978-84-121633-4-6 Dipòsit legal: B 5450-2020 Thema: FBA, 1DSE-ES-JBX IBIC: FA, 1DSEJ

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni el seu tractament informàtic, ni la seva transmissió a través de qualsevol mitjà, bé sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per enregistrament o d’altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Fotografies de la coberta i contracoberta: © Oriol Abulí

AIGUAMOLLS 1985 No han destruït aquest recer vivent que ja de lluny enyoren tantes ales. Aquí retroba l’aigua nodridora i els verds amagatalls l’ocell del nord. Àlics rosats, amics collverds, torneu, torneu, xic corriol i fredeluga, princesa acolorida de l’ hivern. Murs de ciment i ferro han reculat davant dels nius tots bategants de vida com un somriure clar, repòs d’ocells cansats del vol, a frec de les onades i el sol que hi riu, i escates d’or i argent. Hem aturat la mort en llarg combat —una treva signada amb aire i ales. Maria Àngels Anglada

ÍNDEX PRESENTACIÓ DE LES AUTORES I AUTORS | 7 PRÒLEG, de Jair Domínguez | 17 INTRODUCCIÓ | 19 Conversa sobre l’estil empastifàstic (o que bonic que és l’Empordà) | 23 Xavier Vizcaíno Desenllaços surrealistes | 27 Mark O’Neill Domus Àurea: diàlegs d’ultratomba | 33 Esteve Robleda El talp i el monestir de Sant Quirze | 41 Xavier Vizcaíno Retrat al cafè: Maria Àngels Anglada | 47 Agnès Valentí Les meduses | 51 Apolinar Gómez G-614 | 55 Mark O’Neill Espardenyes, sabatetes… | 59 Agnès Valentí Qüestió de bigotis | 63 Oriol Abulí Totes les bèsties de des-càrrega | 73 (amb Rebel·lió a la carpa d’Oriol Abulí) Esteve Robleda

PRESENTACIONS DE LES AUTORES I AUTORS Oriol Abulí Soc un vilafantenc que navega entre els meandres de les arts escèniques, literàries i audiovisuals i que ara s’atreveix, ai las, a escriure relats. El 2011 vaig començar un projecte de blog, L’Alternativa Musical, que va evolucionar fins a aquest llibre, i també em vaig immiscir al món de la crònica periodística cultural. Tafanejo en fotografia, escolto els vinils de casa mentre llegeixo o xerro amb els amics i, per si fos poc, viatjo quan l’economia i el temps lliure s’alineen. Durant els meus estudis en memòria històrica he fet investigació encreuada amb el meu camp professional, en el qual em vaig graduar i «masteritzar»: el turisme. Malgrat els meus estudis, no m’agrada que activitats com el turisme treguin autenticitat i/o identitat a cap territori. Des que tinc ús de raó (1991) no he deixat d’anhelar la independència del meu país, tot i lamentar el dogma venut pel processisme i els seus artífexs; fa menys anys, milito en l’animalisme. Íngrid Castañé Formo part de la primera anyada postolímpica (1993). La meva infància va transcórrer a Figueres, on vaig aprendre a llegir i a escriure a l’escola Sant Pau. Intueixo que va ser entre les seves parets que se’m va despertar per primera vegada la vocació de conèixer els edificis que carreguen anys d’ història.

Més endavant em vaig unir a la segona promoció d’una tropa bohèmia que em va obrir les portes d’un món nou: el batxillerat d’arts escèniques de l’institut A. Deulofeu. Vaig volar del niu per primer cop l’any 2011 i me’n vaig anar a Girona, on quatre anys més tard em vaig graduar en Història de l’Art per la seva universitat. Després de dos anys de màster en Patrimoni cultural a la Universitat de Barcelona i d’ haver-me aproximat laboralment —i amb entusiasme— al món de les biblioteques públiques, torno a ser a la UdG, aquesta vegada intentant escriure una tesi doctoral sobre la conjunció entre els Nous Moviments Socials i el patrimoni construït. Frederic Fortunet Nascut a Figueres l’any 1954. La fal·lera per dibuixar ja em ve de petit, fet evident que tots els meus llibres de l’escola acabaven plens de ninots i garagots. Suposo que m’ ho va posar fàcil el fet de créixer enmig de pintures i pintors (Bonaterra, Reig, Vives, Lozano, Massot, Vallès...). I és que la meva família tenia i gestionava una galeria d’art: la Sala Icària. A part de dibuixar quan em rota, també hi dedico molt de temps a la causa ecologista i al grup IAEDEN-Salvem l’ Empordà, cosa que no deixa d’inspirar els dibuixos més recents. Tot i així, no en venc cap, ja que només els regalo a les meves amistats.

Mark O’ Neill Nascut a Figueres l’any 1991. Encara que a l’ Empordà m’ hi he relacionat i hi he après durant tota la meva vida, l’any 2011 vaig deixar de viure-hi per començar els estudis de Psicologia. Al llarg d’aquests estudis descobreixo el plaer per escriure i inicio collaboracions en diferents mitjans de comunicació. En aquell moment escric articles d’opinió, relats breus i comparteixo viatges. A la recerca d’escenaris culturals i professionals més atractius, un cop graduat, em desplaço primer a Girona, on decideixo invertir gran part del meu temps a la psicologia de l’educació. Després m’instal·lo al barri barceloní de Sants, ciutat on treballo com a orientador educatiu en un centre públic i com a docent universitari. Des de Barcelona és des d’on em projecto a mitjà termini, tancant aquest èxode tornant a l’ Empordà. Construint relacions més properes amb el territori i destinant temps a pensar, aprendre, investigar i escriure sobre educació, però també sobre cinema, temàtica local, ficció i el que la tramuntana acosti. Esteve Robleda Des del 1983 em dedico a sobreviure a les inhòspites terres empordaneses. Psicòleg de formació, he pogut entendre amb més magnitud la complexitat de la naturalesa humana amb les seves virtuts i els seus defectes, que desgraciadament són molts. Pretenc formar-me en l’estudi dels traumes psicològics. No descarto, però, cansar-me dels Homo

sapiens sapiens i dedicar-me íntegrament a l’etologia i al comportament dels animals no humans. La dèria per escriure em sorgeix com a necessitat d’expressar i treure de dins meu, precisament, les neures que em provoquen l’estudi i la comprensió del món que m’envolta i algunes de les persones que en formen part. Com a mostra de rebel·lió em considero antinatalista, antipatriarcal, antimaterialista, antiimperialista, anti-especista, antifeixista i antis d’antis Ⓐ. A més d’escriure relats, tinc el projecte de narrar alguns dels meus viatges en forma de llibre i explicar algunes històries relacionades amb la psicologia humana i els conflictes inherents al seu ésser. Espero tenir temps de tot abans de l’apocalipsi ecològic global. Xavier Vizcaíno Tot i que vaig néixer a Barcelona (1961), ja fa molts anys que visc a l’ Empordà, la comarca que m’ ha fet ecologista i on treballo d’educador ambiental. Quan em tocava estudiar una carrera vaig triar psicologia, però he tornat a la universitat, aquest cop per estudiar antropologia. Aquesta nova carrera és la que m’alimenta com a escriptor de literatura de viatges, cosa que m’ ha permès publicar ja dos llibres. En el meu primer llibre, Cuba, l’ illa prohibida, relato acampades entre caces de combat soviètics, sacrificis afrocubans i converses amb ex-presidiaris. Però,

sobretot, provo de presentar una visió més empàtica sobre la realitat cubana que la que ens sol injectar la nostra premsa «lliure». En el meu segon llibre, La canoa mecànica; viatjant per Panamà, explico allò que hauríem d’aprendre d’aquelles comunitats indígenes que vaig tenir la sort de visitar, mentre relato com vaig fugir del fusell d’un caçador de micos i com vaig sobreviure a dues taràntules i a un tauró toro. I la part més inexplorada de Noruega segurament inspirarà el meu tercer llibre. Aquests relats curts que teniu a les mans constitueixen, però, la meva primera aportació a la literatura de ficció.

Amb la col·laboració especial de: Jair Domínguez Amb la col·laboració dels relats de: Apolinar Gómez Llorenç Pasqua Agnès Valentí

PRÒLEG Jair Domínguez

Siguem sincers: escriure és un drama. I escriure en ca-

talà, una tragèdia. Qui et llegirà, a més a més dels teus oncles? I el que és encara més trist, qui et publicarà, si no ets un exconseller o un cuiner televisiu? Són preguntes que ningú està preparat per respondre perquè aquests són temps difícils per la cultura. A no ser que per cultura entenguem Netflix, Spotify, Fortnite, La Voz Kids, La casa de papel o l’últim llibre de l’Albert Espinosa. Aleshores, per què escrivim? Bé, com tot acte impulsiu, és quelcom que costa de justificar davant de familiars i amics. Però ho seguirem fent. Sabeu per què? Perquè els escriptors som una mica idiotes i no ens preocupem de coses trivials com menjar, dormir o arribar a final de mes. L’escriptor només aspira a parlar del moll de l’os de l’existència: vida, mort i entropia. L’escriptor no està en venda, ni ell ni els seus ideals, per res del món. Excepte, potser, a canvi d’un sucós contracte amb una multinacional. Però això no passa mai. I menys quan escrius des de la honestedat. L’escriptor empordanès, però, que és la bèstia que ens ocupa en aquest volum de relats, és un cas a part. L’ Empordà és terra de genis i d’ homenots, però també de malcarats i de gilipolles, si se’m permet. L’ Empordà és terra de treballadors, però també de ganduls i de senyorets. L’empordanès duu a la seva genètica el millor i el pitjor dels catalans —que no és poca cosa— i és per això que quan llegim el que escriu un empordanès podem veure-hi 17

la brillantor fugaç de tot el que ens fa ser com som: la bogeria, la supèrbia, la displicència tan nostra, la distància amb què ens mirem la quotidianitat de viure en aquest món terrible. A còpia de viure a l’ombra de Pla, Caterina Albert o Fages de Climent, l’autor empordanès malda per fugir del localisme i obrir-se pas en aquesta societat global i hipervitaminada. I no és senzill. Quin és el camí a seguir? Què podem oferir al lector que no hagin ofert els prohoms de la nostra terra amb anterioritat? La resposta és senzilla: res. El lector ja no importa. El lector ha deixat de ser l’objectiu principal. L’empordanès és feréstec i malparit. Si no es preocupa ni pels seus amics —suposant que en tingui—, com voleu que l’escriptor pateixi per les necessitats del lector, aquest ens llunyà i volàtil? És per això que els reculls de relats tenen una importància cabdal en el futur i el present de la nostra literatura. Tornaran a publicar algun dia, els eixelebrats que publiquen avui? N’ hi haurà algun que segueixi escrivint d’aquí un, dos o vint anys? Renegaran de les seves obres primeres? Ah, amics! No ho sap ningú, això. Però de la mateixa manera que aquest pròleg quedarà obsolet al cap de cinc minuts d’ haver sortit de la impremta, l’obra sincera roman intacta pels segles dels segles, fidel testimoni d’un temps i d’una manera de ser i pensar. En aquestes pàgines hi trobareu els fruits de ments pertorbades, empordanesos que no tenen altra pretensió que compartir amb el món el que han creat quan ningú no mirava. L’acte d’escriure, generós i íntim, traspassa les fronteres de l’ habitació per ésser lliurat a vostè, audaç lector. No sabem si això tornarà a passar. De moment, gaudeixi.

INTRODUCCIÓ Oriol Abulí, Íngrid Castañé, Mark O’ Neill, Esteve Robleda i Xavier Vizcaíno.

L’ estiu del 1986 va ocórrer una tragèdia a la nostra co-

marca. Durant les tasques d’extinció d’un incendi forestal, un avió DC6 dels bombers francesos es va estimbar a la serra de l’Albera. Varen morir els seus quatre tripulants. Es tractava d’una nau destinada al transport de passatgers a la qual havien arrancat els seients per entaforar-hi un dipòsit d’aigua. No va resultar ser el mitjà ideal per combatre les flames des de l’aire. La zona de l’accident és ara, per molta gent, una mena de santuari on admirar la màquina metàl·lica feta miques i poder fer-se càrrec de la magnitud de la tragèdia. Alhora —i per això posem el crit al cel— s’ ha convertit en un estímul llaminer per espoliadors que troben gust en desvestir el cadàver i endur-se’ l per fascicles. El romanent és un objectiu de pelegrinatge pels més inquiets i amb ganes de trobar racons poc explorats com aquest. Si el podem veure és gràcies a la voluntat dels propis familiars de les víctimes.

Sembla que aquest desgraciat succés conforma una bona metàfora del que és avui la comarca. L’Alt Empordà és un territori que ha patit —i pateix— els funestos atacs de les grans infraestructures i les macrourbanitzacions. I això el converteix en un territori estimbat. Ara bé, reconeixem que també posseeix un gran anhel de refer-se i 19

esdevenir un espai habitable, i per això compta amb la voluntat i la lluita incansable d’individus i col·lectius que defensen la vida al —i del— territori. En poques paraules: l’ Empordà és estimat. Això és el que provem de reivindicar amb aquest llibre i, per tal d’aconseguir-ho, ens hem proposat cosir l’ Empordà a cops de relat. Com va començar tot plegat? Un vespre de finals de l’any 2016, bevíem cerveses i infusions en un bar de la capital altempordanesa mentre intentàvem arreglar el món amb paraules. Sense esperar-ho, les muses ens van visitar i va aparèixer una idea entramuntanada de proporcions gegantines: per què no fem un recull de relats que toquin de ple aquesta ciutat i aquesta comarca? L’embrió de la iniciativa va anar creixent i modulant fins a arribar a convertir-se en el què teniu ara entre les mans: un llibre que es pot tocar, olorar, esgarrapar i, per què no, llegir. Sí, ja, però qui som nosaltres? Responem als noms d’Oriol Abulí, Íngrid Castañé, Mark O’ Neill, Esteve Robleda i Xavier Vizcaíno. Som membres col·laboradors del que, per ara, s’anomena Pantalla Abierta, un espai digital en constant metamorfosi dedicat a la reflexió sobre l’art, la música i la cultura, i la política i els successos d’actualitat locals, comarcals i internacionals. Hi hem publicat entrevistes, crítiques, polèmiques, agermanaments, cròniques que narren piloereccions... D’aquest projecte n’ han sorgit col·laboracions més o menys professionals en d’altres mitjans digitals que ens han permès créixer com a creadors de contingut cultural. 20

I allà romandran aquestes publicacions, cada cop més acompanyades o potser oblidades, però sempre disposades que les googlegeu. Provant de construir opinions que anessin més enllà de la pura irreverència, durant un temps vam publicar escrits que estripaven la realitat a base de torpedes carregats d’ironia amb la intenció d’encomanar als nostres seguidors i seguidores les ganes de posar l’ull on fixàvem els nostres. Aquella tarda de finals del 2016 ens vam plantejar compartir les perles literàries del nostre blog per deixar-les per a la posteritat en forma de llibre. Cal dir que la idea original, pel camí d’arribar al que ha esdevingut, ha patit mutacions radicals en la forma, però no en el fons ni en l’essència. En aquestes pàgines hi trobareu relats, construccions narratives inèdites —a excepció d’una— que ja havien aparegut al blog, però que aquí prenen un sentit més profund. Es tracta, en definitiva, d’un recull de contes, d’ històries i de dilemes travessats per un fil comú: un territori compartit, que s’estimba, s’estima i es recupera quan els seus habitants s’ ho proposen. Nota final (però no menys important) Fa dècades que la IAEDEN-Salvem L’ Empordà lluita de manera exemplar perquè aquest territori pugui seguir sent un espai viu. És per això que, en el cas que aquesta publicació generi beneficis, hem decidit donar-los a aquesta entitat. Oriol Abulí, Íngrid Castañé, Mark O’ Neill, Esteve Robleda i Xavier Vizcaíno

CONVERSA SOBRE L’ ESTIL EMPASTIFÀSTIC (O QUE BONIC ÉS L’ EMPORDÀ) Xavier Vizcaíno

—Veig que avui estrenes camisa. Què et serveixo?

— Tan sols un descafeïnat, bonica (estic petat dels nervis…). En mitja hora comença la segona ponència, i d’aquí al Teatre Jardí encara tinc un quart d’ hora caminant. — I de què va aquest congrés? — Cosa d’arquitectes: estem parint a Figueres l’estil empastifàstic, el nou estil arquitectònic que arriba per quedar-se per sempre. Pura racionalitat edificatòria. — Empastifàstic…? — Com romànic, com gòtic, com neoclàssic... Però, en aquest cas, es tracta del darrer i definitiu de tots els estils. Punt final a tot el mal gust anterior. — Ah... coi. — Es tracta d’imposar a tort i a dret la racionalitat operativa i funcional de Le Corbusier. D’aquesta manera, acabarem d’una punyetera vegada amb l’esteticisme sense sentit que ens ha anat imposant l’arquitectura durant aquests darrers cinc mil anys. — Ah... entesos. — I oi que no saps per què es va triar Figueres? Doncs pel valor artístic de l’ harmonia de volums, la relació de masses i la seqüència itinerant que caracteritzen la Marca de l’ Ham. No ho sabies? Acaben de declarar tot aquest barri com a Patrimoni de la Humanitat! Ja ho veus: 23

l’ Empordà s’acaba de convertir convertit en un dels bressols de l’empastifàstic. Pura autoestima per a la comarca. — Doncs sí que és maco el barri, ara que ho dius… — Fixa’t que els japonesos ja comencen a fer tours resseguint la ruta empastifàstica: visiten els polígons de la Jonquera, Santa Margarida... El govern de l’Ajuntament de Figueres, per exemple, també pensa commemorar aquest congrés fundacional tirant a terra la façana de la casa Nouvilas. Al seu lloc volen aixecar una paret sense finestres, pur minimalisme empastifàstic. Jo, però, també hi aplicaria un toc «rustical brick». Sí, dona, aquell que s’inspira en les granges de porcs deixant els maons a la vista, sense encimentar ni pintar. Crec que faria més empordanès... — Així que preteneu tirar-ho tot a terra? — No dona; segurament se salvarà alguna església. Les noves esglésies, però, crec que ja seguiran les pautes dels temples protestants: reutilitzant garatges, pàrquings… I és que els protestants són més moderns que els catòlics. Doncs sí, fora masos, fora els centres antics i fora els barris gòtics. Fora el kitsch gòtic, les antihigièniques cases de pedra vista i les finestres i les portes de fusta que no ajusten mai. Ja saps que la gent també està ben farta d’allò antic, vell i brut. I la solució és ben senzilla. — Tal com ho expliques, té la seva lògica. — Per cert, aquest cafè que m’ has fet és dels bons. Bé, et deixo, que ara presenten «Sistemes d’enderroc pel call jueu de Girona». — Sembla interessant. — Si. Diuen que faran venir l’exèrcit perquè els explosius es llancen des de l’aire. I que el volen reomplir amb cinc-centes naus industrials; per allò de potenciar l’emprenedoria dels més joves… — Però, i els gironins, no es quedaran sense turistes...? — És això el que volen, precisament: aprofitar que a 24

l’ Imserso s’ ha posat de moda visitar els polígons industrials. Bé, t’ he de deixar. — Vols que quedem divendres per sopar? Podríem estrenar el McDonald’s del carrer Sant Pau. — Aquell que acaben d’inaugurar al solar de l’antiga sala Edison? — Exacte. I aprofita per tornar-me el consolador, que me’ l vaig deixar a dins del teu rentavaixella… — Vol dir que aquestes coses no s’ haurien de rentar a mà? — Ai noi, ets tan modern per unes coses i tan antic per unes altres... — No te’n fotis, que això de l’arquitectura és una cosa molt seriosa.

DESENLLAÇOS SURREALISTES Mark O’ Neill Dijous 9 de juny, onze del matí. Una vaca marró corre rabent carrer Nou avall en direcció la Font Lluminosa. Al més pur estil encierro, la vaca clava la pota dreta a l’asfalt i gira. La velocitat és tal que la part posterior del seu cos patina i arrossega tot el seu pes contra el terra. L’escena crea una més que fotogènica i exòtica seqüència. Refeta de la patinada, la bèstia torna a agafar embranzida sense miraments i s’encamina cap a la plaça Catalunya. Darrere seu, un home baixet i de pell extraordinàriament fosca. Porta sandàlies, pantalons llargs, camisa i un mocador al cap. Totes les peces de roba són brutes. Aquest home corre tant com pot darrere la vaca. Crida qui sap què, en qui sap quin idioma. Per si no fos prou, branda, d’un costat a l’altre, un bastó en l’aire. L’ homenot sembla preocupat. Deu tenir por que la vaca fugi, però això no passarà. La bèstia té fixat un objectiu entre cella i cella: avui és dijous i els melons de les parades de fruita llueixen un color especial. Ni els venedors, ni els vianants en tenen ni idea, però l’ home baixet s’ ho ensuma. Els ulls de l’animal no veuen res més que la preuada fruita. L’esdeveniment va córrer com l’escuma. A les xarxes socials el compartien dotzenes de figuerencs sorpresos amb aquella corredissa. L’enrenou despertava la pregunta: era la festa major de la ciutat? I és que els últims anys la festa s’ havia celebrat amb una certa discreció. Turistes francesos es preguntaven si aquella persecució era realment una de les mundialment famoses corridas de toros. 27

Esdeveniments que feia anys que buscaven a Catalunya i que, després d’ haver desistit en l’intent, s’ havien trobat sense esperar-ho. Els joves presents al carrer s’alegraren d’aquell espectacle, tragueren els telèfons mòbils i, davant el dubte de si allò era fruit de la seva imaginació o bé un fenomen real, enregistraren. La gent gran, menys familiaritzada amb el costum contemporani de gravar el que un viu, decidiren seguir asseguts. Giraren el cap de dreta a esquerra del carrer Nou i en parlaren entre ells tot recordant alguna anècdota d’anys passats. Els mitjans de comunicació també hi digueren la seva (uns aproximant-se més a la realitat que altres). N’ hi havia que ho presentaren com un esdeveniment puntual, fruit d’un descuit d’un figuerenc, amb l’única diferència que tenia com a fília guardar una vaca al garatge. D’altres mitjans ho consideraren una manifestació d’un col·lectiu que lluitava per la reobertura de la plaça de braus de la ciutat. Fins i tot n’ hi va haver d’altres que ho categoritzaren com una performance amb l’objectiu de promocionar una cooperativa de productors lleters en crisi. Només un mitjà, poc conegut per la població local, s’acostà al que realment era aquell enrenou. Per fer-ho, varen dur a terme una recerca sobre l’ home que corria darrere la bèstia. Arribaren a la conclusió que era un home d’origen indi que, juntament amb la seva dona i els tres fills (una nena i dos nens), feia escasses setmanes que havia abandonat la ciutat índia d’Allehabad per traslladar-se a viure a Figueres. El mitjà de comunicació en qüestió va fer una anàlisi antropològica, sociològica i psicològica tant de la família com de l’individu, del país d’origen, del de destí i, segons asseguren els que varen acabar de llegir l’article, també de la vaca. Tot i l’enorme estudi, no eren capaços de pronosticar què passaria durant els següents dies. De fet, ningú sabia la importància d’aquella migració. Varen fer falta pocs dies per començar a veure les 28

conseqüències que tenia que aquella família visqués a Figueres. A prop del seu habitatge aparegueren peces de roba esteses damunt de molts senyals de trànsit. Els pantalons, encara molls, tapaven la indicació per arribar al Museu Dalí, les samarretes cobrien el senyal del trencall que s’ havia d’agafar per anar a França i altres peces de roba s’encarregaven de tapar completament on es localització de la policia, la costa i altres llocs importants. Els accidents no arribaren, però sí que aparegueren les primeres confusions per part de turistes. En conseqüència, es trobaren turistes que pretenien visitar el castell de sant Ferran a l’asil Vilallonga. Al carrer Ample també es van fer notar els efectes de l’arribada d’aquesta família. On abans hi havia hagut el Casino Menestral aparegueren el pare i el fill gran de la família. Per sorpresa de la població, però sobretot del consistori local, la família havia tingut l’oportunitat de conèixer la història d’aquell indret. Pare i fill decidiren apoderar-se de l’edifici i fer-hi visites guiades. Alguns veïns comenten que explicaven als visitants que aquella construcció havia estat trepitjada per Mahatma Gandhi i que ells venien expressament de l’ Índia en nom seu per obrir-la al públic. El negoci els anà bé, però va desaparèixer de manera fugaç. Es diu que quatre furgonetes de professionals encarregats de mantenir l’ordre públic i la seguretat dels ciutadans varen fer una visita inesperada al recentment inaugurat negoci familiar. La contaminació acústica augmentà considerablement. Si fins ara els únics sons que podien destorbar eren gossos bordant, coloms parrupant i altaveus impertinents en mans d’adolescents, ara se’ ls havia d’afegit el de vaques enfadades, clàxons descontrolats i crits d’ habitants de la ciutat alarmats al trobar-se amb vaques amples en carrerons estrets. I és que havien començat a ser comuns a la ciutat els embussos bovins. A la banda sonora contínua s’ hi 30

afegí una gens discreta paradeta a la plaça Gala i Salvador Dalí. Aprofitant la calor de l’estiu, mare i filla decidiren instal·lar una parada de lassis. La parada tardà minuts a crear una cua paral·lela a la del museu. Els integrants de la cua frisaven per beure les magnífiques begudes que preparava la dona. Però va ser una acta d’inspecció sanitària l’encarregada de desplaçar aquella meravella gastronòmica del centre de Figueres altre cop a la cuina de la família, on s’ havia originat. La situació va començar a percebre’s com a insostenible per part de la població. Els estrictes horaris de son dels habitants propers a la casa dels nouvinguts s’ hagueren de modificar. Les vaques s’ havien de munyir a primera hora, i el repicar dels cubells on anava a parar la llet interrompia el son a les llars adjacents. Repartidors, comercials i altres treballadors que es desplacen caminant pel centre de la ciutat no podien aguantar més els dubtes dels visitants. On és el Museu Dalí? No trobem Roses. Fins i tot la fundació del mateix museu posà una denúncia al consistori. Això portà a part dels habitants de la ciutat a reunir-se davant l’Ajuntament per reclamar solucions a la màxima autoritat del municipi. Divendres 5 d’agost, una del migdia. Mentre un grup de figuerencs es troben reunits a la plaça reivindicant una solució, la màxima autoritat de la ciutat surt de l’Ajuntament i avança veloçment plaça avall. Darrere seu, periodistes, manifestants i curiosos. Tot i la seva condició atlètica, la distància amb els perseguidors és curta. Sense pensar-s’ ho, decideix fer un esprint. Ja té fixat un refugi on resguardar-se de les preguntes impertinents quan, de cop i volta, un dels periodistes perseguidors es llança sobre seu amb la pregunta que en aquest moment val or. Què farà amb els indis? En primer lloc, la cara de l’alcaldessa fou de sorpresa, però en mil·lèsimes de segons se li dibuixa un somriure, i respon: «Amb l’objectiu 31

de minimitzar els efectes de l’arribada del col·lectiu indi a la nostra ciutat i per tal de proporcionar el màxim benestar a la nostra població, i al mateix temps respectar al màxim possible a les tradicions d’aquest col·lectiu, habilitarem una zona als afores del nucli urbà en la qual podran instal·lar-se a partir de demà mateix». Tot just havien passat tres mesos de l’esdeveniment de la vaca i el meló i la ciutat tornava a presenciar un altre esdeveniment del tot exòtic.

DOMUS ÀUREA: DIÀLEGS D’ ULTRATOMBA Esteve Robleda

—Provant, provant... Perfecte. La gravadora va bé. En

primer lloc, expliqui’m: qui eren ells? Què van trobar? —Només puc dir que eren una colla peculiar. Eren empordanesos, i algun berguedà, també. Una mica tronats, la veritat. —Tronats? «Entramuntanats»? —Sí, això mateix. Van conèixer la casa per un article del setmanari local. La majoria no creien en històries de fantasmes, ni esperaven que sortís bé l’experiència. Tenien una visió científica i racional. Només pretenien demostrar que el tema de les psicofonies no era real. Però em pregunto: si no tenien gens de fe en l’ens sobrenatural, per què perdien temps preparant un experiment com aquell? Què buscaven? Es van trobar la casa feta pols. I és una llàstima. La Domus Àurea, com es coneix el lloc, és una torre modernista del segle xix. Una joia! Però actualment es troba totalment saquejada. No queda ni la barana de l’escala principal. —Quin greu, la Domus Àurea... Parli’m de l’Àurea de Sarrà. —A veure, l’Àurea de Sarrà va ser una desgraciada; un personatge d’aquells que passen de la glòria a la misèria, i tot per abandonar la seva passió: el ball. I també per abandonar-se a si mateixa. Va néixer a principis del segle xx. Àurea de Sarrà era el seu nom artístic; els seus cognoms reals eren Serra i Adrià. Els Serra eren una família de classe benestant a l’Arenys d’ Empordà del moment. 33

A part de la torre, posseïen terrenys, un embarcador i el castell d’Arenys d’ Empordà, que es troba just al davant de la torre. Hi ha moltes persones que asseguren haver vist un rostre femení mirant des d’una de les finestres a la nit... Entenem que es tractaria de l’espectre de l’Àurea de Sarrà. —Continuï, sisplau. —L’Àurea era la petita de diverses germanes i va tenir molt de vincle amb una d’elles. De fet, les dues estan enterrades a la mateixa tomba, al castell d’Arenys d’ Empordà. Allí, encara avui es pot llegir a la pedra: «Domus Àurea»: la «casa d’or», en llatí. D’aquí prové el nom de l’espai. —Casa d’or... Nostàlgia d’una fortuna perduda? —D’una fortuna o d’una vida perduda. Què simbolitza l’or? Què ens fa feliços de veritat? Continuo. L’Àurea, de ben joveneta, es va interessar pels balls clàssics, grecs i romans, i els va readaptar donant-los una visió més moderna. Els anomenats «cants plàstics». —Sona molt interessant. Al seu moment devia ser tot un fenomen. —I tant si ho va ser! En poc temps la popularitat de l’Àurea com a ballarina professional va créixer moltíssim i va arribar a actuar arreu: a Catalunya, a Europa i per tot el món. Tothom quedava meravellat pels seus cants plàstics. Era una ballarina de renom; formava part dels grans artistes del moment. No cal dir que va guanyar molts diners i va aconseguir una gran fortuna. A sobre va heretar totes les propietats de la família dels Serra. Imagini’ —Quina sort! —Sí... Fins que va arribar la decadència. Es va casar amb el crític d’art José Francés i van viure a la torre modernista. Amb ell va tenir un fill. A partir d’aquell moment la seva popularitat va iniciar un descens en picat. Cada cop feia menys actuacions fins que es va retirar definitivament. Suposo que hagués pogut viure de renda o trobar 34

fórmules per a sobreviure, però la luxúria i els comportaments excèntrics que tenien ella i el marit la van conduir a una gran fallida econòmica. Dit d’una altra forma: la vida acomodada es va convertir al final en una vida d’escassetat. Els darrers anys de la seva vida els va passar sola a la torre modernista, perquè el seu marit havia mort anys abans i el seu fill havia marxat. Les males veus deien que l’Àurea va acabar amargada i trista. Quan va morir, la torre modernista va ser venuda. Després de certes reformes interiors la casa va acabar abandonada. I recentment va ser saquejada del tot per dins. L’estat actual ja el sabeu: la Domus Àurea s’ ha convertit en la casa de la por. —Interessant. Un dubte: en què consistien els comportaments extravagants i luxuriosos? —Ja s’ ho pot imaginar: farres descontrolades, sopars descomunals amb amistats poderoses, luxes exòtics, joies i ostentació, alcoholisme i consum de drogues prohibides, jocs misteriosos de dubtosa moralitat per l’època, i segurament orgies i perversions cruels vàries. —Entenc. El fantasma de l’Àurea seria un espectre cercant la seva redempció, doncs? —Dit així sona massa religiós. Jo diria més aviat que la Domus Àurea és una energia negativa que mostra la realitat més pertorbadora a aquells qui gosin acostar-s’ hi. —És així amb tothom que s’ hi acosti? —Depèn... Suposo que qui entengui el rerefons de tot plegat i hagi reflexionat sobre la seva missió vital, serà recompensat amb la satisfacció dels seus desitjos personals. —Satisfacció de desitjos? La Domus Àurea pot satisfer desitjos? —La Domus Àurea és una zona especial, amb molta càrrega: quan hi entres ho notes. En tot l’Alt Empordà no hi ha cap espai així. Has d’estar-hi preparat, si no se’t 35

menja. Satisfà només aquells desitjos que realment sorgeixin del nostre «ésser». Si no ets honest, se’t menja. —Literalment, no, oi? —En principi, no... —Hi ha hagut altres persones que hagin entrat a la Domus Àurea per intentar gravar alguna psicofonia? — Sí. Una societat d’estudis parapsicològics. No van poder treure l’entrellat. El que està clar és que després d’ haver estat a la Domus Àurea, la seva vida va ser molt diferent, i van abandonar la societat i tot. Van ser menjats per la Domus Àurea! —Què els va passar? —Es van perdre del tot i van deixar de ser qui eren abans. —Ah... Segueixo sense entendre res! Bé. Parlem, ara sí, de l’experiment dels entramuntanats. Com ho van fer? Què els va passar? —Els entramuntanats eren molt diferents entre ells. Provenien de disciplines diferents: informàtica, ciències de la vida, psicologia, cinema, turisme, etc. El que els unia, ja ho he dit abans, era l’interès per conèixer la realitat sobre el fantasma de l’Àurea de Sarrà i una certa tendència a subvertir les normes socials. Eren força irreverents i mantenien una actitud crítica; els agradava fer accions creatives i fora del comú. En principi, aquesta actitud era un bon punt de partida per a sobreviure a la Domus Àurea. Però tenien caràcters molt diferents: analítics, reflexius, espontanis, impacients, freds, riallers, tristos, sensibles, pacients, empàtics, durs, etc. Per a tots els gustos. I clar, allò no va acabar d’anar bé… —Què va passar? —D’entrada van tardar massa a realitzar la psicofonia. No es posaven d’acord amb gairebé res, ni per les condicions de la psicofonia, ni pels aspectes més bàsics. —Com ara? 36

—N’ hi havia que volien fer-ho de forma seriosa al cent per cent: arribar a la casa, instal·lar el micro d’enregistrament amb l’ordinador portàtil, deixar que les preguntes que se li feien a l’Àurea sonessin i al final tornar, recollir-ho tot i escoltar-ho amb calma. Però com que d’altres, per contra, s’ ho van prendre més a l’aventura i d’una forma més festiva… —Festiva?! —Sí. Van acabar prenent bolets i cerveses a la Domus Àurea. Bolets, entén? I no pas rovellons… —Entenc... Uf, la cosa se’ ls devia anar de mare, oi? —I tant! Seria estrany que no se’ ls hagués menjat a la primera! —Parla molt de «menjar». Què vol dir que se’ ls va menjar? —Miri: tots tenim una part fosca i una part de claror. En la mesura que som capaços de reconèixer-les i cercar-ne l’equilibri, les energies paranormals ens podran beneficiar. Si per contra, no ho fem, les conseqüències poden resultar molt dures... I aquella colla eren uns desequilibrats! —I què els va passar? —Van perdre les seves facultats i van deixar de ser les persones que eren: van crear una secta satànica dedicada a la memòria de l’Àurea de Sarrà. I allò va ser l’inici de comportaments estrambòtics: entrar a llocs prohibits a la nit, dinamitar centres comercials i cases de poder, boicotejar ordinadors dels espais públics, realitzar pràctiques sexuals abominables i altres disbarats antisistema. Van acabar perdent-t’ ho tot: les feines, les parelles, les amistats, etc. Tots ells, al cap de pocs anys, van acabar com bestioles salvatges, vivint entre llimacs i menjant matèria orgànica. Clínicament els van diagnosticar trastorn límit de la personalitat, trastorn de conducta, addicció sexual i sociopatia aguda. 38

—Tan forta és la Domus Àurea? —La subestima? —No, no, és clar que no! Em... I com ho sap tot això? Vull dir, com ho sap que realment aventurar-s’ hi pot ser tan perillós? —Perillós? Jo no he dit que el lloc sigui perillós! L’únic perill real és a dins de cadascú de nosaltres, i la Domus Àurea ho sap. Si vostè està en pau amb el seu «ésser» i s’endinsa al lloc, no té perquè tenir-hi cap problema. Ho entén?! Tot depèn de la seva consciència mental i la fe o no en l’existència de l’esperit de l’Àurea! —Ja.. Bé, perdoni no volia ofendre-la… —No comenci amb disculpes! Les disculpes no serveixen de res quan un ja s’ ha rebut el greuge… —D’acord, d’acord... Vostè ha estat a la casa i al lloc? —Que si hi he estat?! Quina merda d’entrevista, sincerament! I perdoni la paraula… —Una merda? —Sí! Quina pregunta més ximple. És clar que hi he estat! Qui et penses que soc jo?! I per què vols fer-me aquesta entrevista? Per a fer-me perdre el temps?! A mi? A la «senyora de la Torre»? —No, a veure... Àurea, si us plau, no et posis així... Va, reina. Ja que tinc la possibilitat de parlar amb un espectre d’ultratomba, aprofito. Va, que amb aquesta entrevista ho petarem! Ja ho veuràs! Riu-te’n del «Sisè Mil·lenni» i de «Catalunya Processora». Això nostre serà superior! Oi? Àurea? —Ai, mediocre inconscient! Saps què? Podria ferte molt de mal: et podria convertir en una massa verda plena de cucs i encara seria poc. Podria convertir-te en un servidor de Satanàs i fer que cometessis els crims més espantosos per tot el món. Però no. Saps què? Avui m’agafes de bones. Deixaràs la teva vulgar feina al diari i et dedicaràs a buscar diners on calgui Fes-t’ ho com vul39

guis: roba bancs o a famílies poderoses, si vols. Faràs el següent: vull que compris la casa modernista de l’Àurea de Sarrà, el castell i tot el que hi ha al seu voltant. Ho compres i ho restaures. Ep! I ben fet. Pobre de tu que ho facis ràpid i malament. Crearàs un gran centre cultural dedicat a la memòria de la gran «Àurea de Sarrà»: la Domus Àurea. Vull que muntis un restaurant, també. De categoria, res de coses vulgars. Ah! Que sigui vegà. Ara estic en contra del maltractament animal. I a l’entrada hi vull un bust a la meva persona, que sigui de ferro, sisplau. I què més? Ah, sí! Vull una plantació ecològica i un cibercentre amb connexions internacionals! Les expressions paranormals també estem a l’última. O què et pensaves, cap calent?