Fran
VESPRES Francesc Circuns Margarit
Pròleg d’ Adela Gener
VESPRES
Francesc Circuns Margarit Primera edició: març de 2020
© del text i les fotografies de cobertes: Francesc Circuns Margarit. © del pròleg: Adela Gener. © de la fotografia de l’autor: Pau Ruera Circuns. © 2020 Tushita edicions www.tushitaedicions.com info@tushitaedicions.com
Disseny i maquetació: Sir Gawain & Co
Tots els drets reservats. No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni el seu tractament informàtic, ni la seva transmissió a través de qualsevol mitjà, bé sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per enregistrament o d’altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.
Imprès a: Romanyà Valls ISBN: 978-84-120781-8-3 Dipòsit legal: B 3096-2020 Thema: DCC, DCF IBIC: DCF
PÒRTIC
En Francesc és el meu amic. Quan em va donar
a llegir el seu poemari Vespres em va emocionar. En una primera lectura em sentia atreta cap a les profunditats dels seus poemes. Cap a les entranyes d’aquelles paraules i de les imatges poètiques. Em generaven curiositat els seus jocs amb les cursives, les negretes i els dibuixos dels seus versos entrant i sortint de l’espai blanc del paper acollidor. M’endinsava amb confiança en els seus punts i seguits perquè intuïa que eren paraules que no em deia però que em portaven a seguir a les meves emocions. Amb en Francesc compartim la passió per la poesia, per les paraules autèntiques, pels sentiments lleials, per la honestedat, per la responsabilitat, pel compromís personal i social i la comunicació ben entesa. També és un apassionat del cinema. De les
9
imatges, de la imatge, de la música. La poesia té imatges i música. Escriure poesia és saber transmetre amb paraules i amb imatges poètiques les emocions i sentiments que neixen en el nostre interior i que trasbalsen la nostra ànima, el nostre ser, el nostre cor i el nostre cos. Si busqueu al diccionari la paraula vespre diu: «Fer-se fosc», «Fer-se de nit». Un fragment d’un poema d’en Francesc diu: «La nit és fa poesia». També diu: «Vespres frescos i lentíssims» «es fondran en sexes possibles tots els sexes probables». Emparat en la nit diu: «arrecerat per tants silencis, ordenaré les metàfores dels meus versos impossibles...». Personalment m’agrada arribar al final de qualsevol obra literària i que em sorprengui, que em colpegi, que em faci exclamar: «fantàstic! quina sorpresa!». Els finals d’alguns poemes d’en Francesc són preciosos, feu-ne un tast: «Malparlar del passat és renegar del futur. Negar tots els ancians oracles».
10
Un parell més: «l’infinit serà avui. Demà inventaré paraules». «Callo precipitadament quan apilo mentides per adornar els meus poemes. Callo lentament quan apilo veritats per confessar el què sento». La paraula infinit em va sorprendre i vaig voler saber-ne la definició: «que no té fi, sense límit, gran, molt gran, inconcebiblement gran, immens». I ja que la paraula infinit conté la paraula nit, també he volgut saber com es defineix : «Interval que va entre la fi del crepuscle vespertí i l’inici del crepuscle matutí». «Temps durant el qual no hi ha absolutament claror de dia». Us convido a descobrir en el poemari Vespres d’en Francesc Circuns i manllevant les seves paraules: «...els materials de què està feta la vida i de què està fet l’amor». Adela Gener
11
Totes les nits
Quin carrer de nit Quin carrer de nit Ocupa l’ofici de la teva existència? Quina mar fondejaràs Per alliberar-te de les teves servituds? “El mantra que recita La perpetua persistència De les onades de la mar” Morirà la llum... La fosca entonarà la solemne cançó De l’eternitat i un dia Pobre passatger de les tenebres Que cerques els indrets desconeguts De la mare terra: Amb la serenor persistent de les estrelles La mort quotidiana de cada dia Et recordarà un nou despertar.
15
La mà glaçada La mà glaçada Toca el ventre De la nit Comença el cant Dels sorolls nocturns La dansa de les ombres Dibuixada en la foscor Valls i carenes... Serralades i congostos... Es fan ressò del clam seré De l’ombrívol oratge De sobte el silenci sepulcral Deixa la nit suspesa... A un pas de l’infinit
16
La ciutat La ciutat ha emmudit De tràfecs i veus i corredisses... La tímida brisa Parla a les branques Dels arbres del passeig... Els amants de caminar pausat... Per allargar L’ idil·li de les hores fosques... Algun gos extraviat... El cotxe que té presa Per arribar a casa... De nit la ciutat Que no dorm Té son Es bressola amb la llum Llunyana Dels estels
17
Espai de repòs Espai de repòs Entre la llum i la tenebra Temps de silenci... Es l’ hora que la nit... —Serena i lentament— Es despulla d’ombres Per vestir-se de tímida albada La llum —llavors— Té mandra Té els ulls clucs... No vol deixar Aquest espai uterí Que la protegeix Del demà incert Dels crits, dels sorolls Implora a la boira Que li amagui el seu rubor
18
En sentir-se nua de tanta llum De tantes hores per venir De pors... d’incerteses... Aurora —la dels dits rosats— Escriu mots silenciosos... Que el brogit del dia No deixa escoltar... Records d’un cel Que la va bressolar Entre les ombres... Epitafi enyorat De tenebres fosques De silencis muts De paraules noves Escolta la nit
19
No puc No puc Trepitjar Aquest carrers foscos Sense sentir L’alè del meu passat Emergir entre les ombres Són records Atropellats. Urgents Que gairebé sense voler Vénen a trobar-me Aquests muts missatgers Passat fosc Vénen al pas Del meu caminar errant De la meva brúixola Que ha perdut Tots els nords De la meva vida
20
Ara m’adormo Ara m’adormo I el llibre que llegeixo Cau desemparat A la meva falda Els meus ulls Ara s’omplen Amb les lletres dels somnis... Tornen les imatges perdudes D’una nostàlgia Mal escrita... Oblidada... D’uns vespres —Frescos i lentíssims— Que mirava amb tendres Ulls novíssims Estrenava les paraules En el silenci ingrat D’una nit fosca
21
Desemparat Desemparat M’entrego a la nit... A les faules dels somnis Cerco Algun vestigi de llum Que em redimeixi De tanta ombra Com m’envolta Miro Com el teló de la nit Cau com la son... Que acluca Els meus ulls Mormolo Un ancià mantra Que la fosca ombra Repeteix sense parar
22