Una mirada immensament india issuu by Tushita Edicions

ÍNDIA

Una mirada immensament índia Xafarderies íntimes d’un turista espiritual

Albert Romaní

Una mirada immensament índia Xafarderies íntimes d’un turista espiritual (Memòria d’un any sabàtic).

Primera edició: juliol de 2017 Copyright © del text: Albert Romaní Balcells © de la correcció ortogràfica: Oriol Camps Giralt © del mapa: Marc Ancochea © 2017 Tushita edicions www.tushitaedicions.com info@tushitaedicions.com

Disseny de la col·lecció i tractament de les cobertes: Marc Ancochea. Maquetació: Sir Gawain & Co.

Imprès a: Romanyà Valls ISBN-13: 978-84-947259-0-6 Dipòsit legal: B-16456-2017 BIC: WTLC / 1F

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni el seu tractament informàtic, ni la seva transmissió a través de qualsevol mitjà, bé sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per enregistrament o d’altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright. Tushita edicions no necessàriament participa de les opinions dels seus autors, i no es fa responsable de les mateixes.

XINA

L’AFGANISTAN Kabul

Devaprayac

Rothang Pass Dharamsala Kullu Valley Amristar Derradun Rishikesh

Islamabad

EL PAKISTAN

TIBET

Quetta

BHUTAN

NEPAL

Delhi Jaipur

Varanasi Allahabad

BANGLADESH

Both Gaya Calcuta

Dindori

Sinnar

ÍNDIA

Asangaon Tara Murud

Igatpuri Bombai Pune

Bhaavali

Ocà Índic Goa Bangalore Auroville

SRI LANKA

Preludi M’ agradaria presentar breument les persones que m’han ajudat a entendre les vivències del meu any sabàtic, a saber-les comunicar i a convertir «això» en un llibre (i del que he viscut a través de les correccions que m’han suggerit). L’escrit original no s’assembla gaire a allò que teniu ara entre mans. Donar forma a aquella primera vomitada de records mal païts de fa deu anys, d’un viatge de fa vint anys, ha estat un procés interessant per mi, fins i tot terapèutic. Suposo que n’hi ha que neixen escriptors. No és el meu cas. He hagut d’aprendre que un llibre és alguna cosa més que un abocador de paraules, sentiments, combinacions de sons, imatges, ritmes, tècniques... però alhora conté un component estètic, pictòric o musical de les paraules. Que temptador poder utilitzar un llibre com a eina a per fer-te valdre o demostrar com d’eloqüent, interessant, intel·ligent, ocurrent i sensible pots arribar a ser... temptacions de les que no he sabut desempallegar-me’n del tot, ni de bon tros. Però ha estat un exercici intens el fet d’abandonar la lluita per ser algú... He mirat de no cometre l’error d’utilitzar l’escrit per descarregar-me contra totes les possibles ferides obertes... hauria estat injust, covard. En el primer relat que va sorgir fa deu anys, no hi havia cap pretensió. Va ser com treure un tap i que d’allà en comencés a rajar alguna cosa que estava continguda. Simplement no donava a l’abast a picar a l’ordinador tot allò que em venia al cap. Es va escriure tot sol i jo vaig ser-ne el primer sorprès. La cosa va anar així: Què fas? Escriure. Què escrius? Records d’un viatge a l’Índia. Vols fer un llibre? No!! I doncs, perquè ho escrius? Perquè no me’n puc estar. Es pot llegir? Si!!... Les lectures en veu alta de fragments d’allò que anava creant, dirigides a un públic tolerant, gent mes o menys coneguda, em van animar a seguir estirant del fil. Vaig continuar escrivint per pura incontinència, sense amoïnar-me en absolut en si seria o no publicable. Va arribar un moment de dir «ja estic» i em va sorprendre la bona reacció de tots aquells que ho van llegir. I aquí deu ser quan en realitat es va embolicar la troca... La Maria Bohigas (de l’editorial Club Editor, creada pel seu avi i escriptor, en Joan Sales) seria la primera persona del mon editorial a qui vaig demanar consell, i l’operació de cirurgia estètica que va provocar en el meu escrit va ser integral. La

Maria havia estat companya de l’època escolar i gràcies a la seva professionalitat i al que quedés dempeus de la nostra amistat, va oferir-me una crítica sincera. Va venir a dir, sense embuts: «no és publicable... mira de desaparèixer de l’escrit, i que el centre no siguis tu, sinó tot allò que expliques... construeix el text com quan fas un solo de jazz, sense l’angoixa d’haver de demostrar o bolcar tot el que saps en cada frase... estàs alçant una casa a la Garrotxa, i amb això ja deus saber la diferencia entre la roca i l’argamassa... el teu escrit és tot ell argamassa amb alguna pedra camuflada de tant en tant». Aquesta crítica va provocar unes ganes de treure l’argamassa de la meva vida, dels meus records i del meu escrit. Vaig començar una sèrie de reescriptures destinades, ja no a un món editorial, sinó a fer l’exercici individual de desmuntar tot i recomençar. Va ser una experiència poderosa. L’acte de llençar, siguin rampoines o paràgrafs, sempre m’ha resultat molt alliberador! Em vaig sentir com Carlos Castaneda, tan insignificant davant el seu mestre, el xaman Don Juan Matús; i com Castaneda, també em vaig sentir convidat a desaparèixer, a recapitular, a poder identificar i riure de la meva «Importància Personal»... La segona transformació rellevant va arribar de la mà d’un corrector més que reconegut a Catalunya Radio i TV3, i pare de la col·lega contrabaixista de jazz mes sol·licitada a casa nostra: la Queralt Camps. La revisió de l’Oriol Camps va anar molt més enllà d’un canvi de punts, comes, accents... Va provocar, en primera instancia, un segon exercici de reconèixer el meu grau de desconeixement de la meva llengua habitual i finalment un esforç d’autoafirmació, del saber destriar les correccions que acceptava, les que tolerava, i allò que jo volia escriure tal i com ho dic, per incorrecte que sigui; i per postres, anar-me acontentant de ser tal com soc. El més impactant de tot, més enllà de la feinada que l’hauria pogut convertir en coautor del llibre, seria el consell de gat vell per fer-me revisar allò que pogués ofendre a qualsevol de les persones que apareixen al relat, i fins i tot als lectors que no fossin de la meva corda. Finalment i de rebot, a través d’una amiga fotògrafa i rodamona, la Itxaso, vaig conèixer l’Enric Soler, que em va proposar d’editar l’escrit... (i tinc ganes de fer-ho ràpid, abans no se’n penedeixi!!) El més destacable de l’Enric ha estat la seva visió global, la feinada de mostrar-me les parts fosques, lentes, equívoques. I per damunt de tot ha facilitat l’acte inesperat de ressuscitar (després de la xerrada desenfadada amb la Maria

Bohigas, que va precedir l’auto funeral de la primera versió), permetre’m de tornar a aparèixer al relat, sense por de ser-hi, i poder compartir més detalls d’aquestes xafarderies íntimes. M’encantarà, si es dóna el cas, compartir el mèrit amb tots ells, la Maria (amiga), l’Oriol (corrector), l’Enric (editor), i amb una bona pila de persones que m’han donat ales o inspiració per seguir amb aquesta empresa; la Mercè (la meva parella, suport incondicional, i amb aportació especial del seu melic, a la portada); ma Mare (la primera del club de fans), la Montserrat (que va centrar el relat en la mirada d’una noia camperola); i amb la Ranjana (una de les mirades més immensament índies del viatge). Sigui de qui sigui el mèrit resultant del llibre, puc afirmar que el relat de les peripècies del rodamón espiritual, son les que vaig viure en primera persona l’any 1994-95, i són un extret d’allò que més em va impactar en aquell any sabàtic, després d’una digestió lenta de vint anys. Potser s’escaigui el reconèixer un dels motius amagats, tot i que de pes per haver-me embolicat en la publicació d’aquest escrit. Té a veure amb un dels set pecats capitals, sense anar mes lluny: l’enveja. Aprofito per dir que sempre m’ha fascinat això dels set pecats. Em sembla massa fàcil tornar-se bona persona, tan sols deixant de tenir set comportaments molt humans, tan humans com els set pecats capitals. Trobo que hauria de ser mes complicat ser bona persona. Tindria més sentit si el protocol i requeriments per tornar-se un Sant fossin proporcionals a l’esforç per aconseguir la santedat, i els pecats no fossin set, sinó set vegades set o setanta-set... i de passada podríem pecar de formes molt mes diverses!! Aquest projecte ha trigat vint anys en arribar, i durant aquest temps han desaparegut molts dels seus protagonistes, sobretot els jesuïtes i d’altres persones estimades a qui també vull dedicar el llibre, com a la Conxita, la mare de la Mercè. La Conxita sí que en sabia en matèria de pecats, tot i que no en pesava ni un damunt de les seves espatlles. Jo, en canvi, els he complert tots, escrupolosament, com si d’una col·lecció de cromos es tractés, encara que no els he sabut anomenar mai seguits. M’agradava posar a prova la sogra, tota ella oberta i reflexiva, amb interrogatoris per aclarir els

significats i dubtes en qüestions com la candelera, els manaments, misteris de la setmana santa, santíssima trinitat... en aquest camp ella s’hi movia com peix a l’aigua, domini absolut, i quan es tractava de dir coses apreses de memòria, les enumerava en castellà, amb aquella cantarella entranyable «los Pecados Capitales son siete.. pum, pum pum» i els recitava tots, tal i com s’aprenien a mitjans del segle passat... en fi, parlàvem d’enveja, no? Doncs confesso enveja per dos dels meus germans als qui van publicar diversos llibres, sense que posseïssin un talent gaire més especial que el meu per a l’escriptura. Això, definitivament, m’ha animat també a escriure. Aquest prefaci no sembla portar decididament enlloc. Tant de bo el llibre millori i faci canviar la impressió d’aquestes primeres planes. En el món de la compra-venda, antigament pregonaven: «compri, compri, li servirà de per vida». Les estratègies utilitzades actualment en grans centres comercials i internet anuncien: «si no t’agrada, pots tornar l’article». Aquest llibre, deixem-ho dit per avançat, no és retornable, i si us en voleu desprendre, us prego que el recicleu llençant-lo al contenidor blau destinat a paper i cartró. Qui hauria dit que de l’experiment sabàtic en sortiria un llibre!?... potser no anava tan desencaminada la pregunta del meu pare: «Què se t’ha perdut a l’Índia?» mentre sentenciava molt segur d’ell mateix que si li donessin a triar per mudar-se a la millor ciutat del mon, sense cap mena de dubte, ell no es bellugaria de Barcelona. La meditació que havia de resoldre-ho tot, desembocaria a una mena de pau sospitosa, preludi de grans tempestes d’un erotisme desenfrenat. La col·lecció sencera de màximes apreses en llibres d’autoajut quedarien trastocades per sempre mes. Per postres tocava recuperar l’adolescència perduda, i precisament a l’Índia, on espiritualitat i sexualitat es confonien en una recepta nova d’un caldo ancestral. Bé, el llibre ha començat i no hi haurà qui l’aturi. Serà un exemplar ple de confessions intimes, camuflades al darrera d’un intent (frustrat?) d’explicar un viatge no tant místic com m’havia imaginat, perseguint fantasmes de l’Índia, reines tàntriques i il·luminacions igualment frustrades. Cordeu-vos el cinturó. El viatge comença ara mateix. Que us ho passeu molt bé!

Air India. Menú «spicy», si us plau

Quan l’hostessa demanés si desitjava vegetarià o no vegetarià, ho

tenia claríssim: encomanaria vegetarian, hot i tant spicy com volguessin. Menjar amb força espècies, tant picant com autoritzés la normativa aèria. Estava del tot decidit a integrar-me al nou país. Fondre’m amb l’entorn tal com ho havia fet en Robinson Crusoe en la seva illa deserta, o en Grislie Adams i el seu amic ós, en el cul de món d’unes muntanyes d’un serial de televisió. No volia ser un foraster més, de pas i en vacances organitzades. Tampoc un simple estiuejant de calça i imaginació curtes. Encara menys un turista amb una vulgar màquina de fotos per collaret. L’ anglès dels assistents de vol, pronunciat amb aires orientals, feia riure, recordava l’exotisme d’aquell francès empeltat amb l’accent de Salvador Dalí, un parlar que m’havien descobert les incursions estiuenques al cor del continent africà. Viatjava mig mort de son i desvetllat per l’emoció. A tota hora oferien menjars, cinema, informacions del capità, avisos de cordar-se o descordar-se el cinturó... Impossible d’endevinar si era el torn de dinar, berenar, o sopar. La nit anterior havia dormit poc per la poca-solta de muntar la motxilla a l’últim moment, recollint el més imprescindible, com si d’una evacuació urgent o d’una fugida per cames es tractés. En realitat no era altra cosa que un any sabàtic, la gran ocasió per posar en pràctica el «lleuger d’equipatge», tal com pregonava el títol del llibre d’un jesuïta missioner instal·lat pels segles dels segles a l’Índia. 13

L’ avió; com qualsevol dels grans exemplars utilitzats en llargs recorreguts. Una de les gràcies de la companyia; el preu. Res a veure amb els vols per anar a veure la mare a Menorca, sempre plens com un ou, com si es tractés d’un d’aquells autobusos que fan malabars per la serralada andina. En canvi, aquell avió transcontinental mig buit feia una sensació desangelada. La línia amb què volava, fruit d’una selecció feta a consciència, a banda de ser la més barata, seria la més exòtica. Pretendre arribar a l’Índia en ruta a cavall, en camell o en els vaixells mercants d’aventurers com Marco Polo, hauria estat fer-ne un gra massa. Per altra banda, tampoc volia aterrar a destí en una nau espacial d’una companyia de luxe. Amb AirIndia havia fet, sens dubte, la tria ideal. Aquell viatge no tenia res a veure amb les experiències viscudes amb els pobles animistes del Sahel africà, ni amb les aventures per l’altiplà dels Andes, ni amb cap de la resta d’expedicions del meu currículum d’aventurer esquiva-rutines. Tampoc es tractava d’un viatget d’estiu en busca de grans reportatges fotogràfics per presumir davant dels amics, ni l’excusa d’un mes d’agost on calia fugir de les platges infestades de gent sense imaginació, ni la descoberta d’algun país llunyà per engreixar la llista de conquestes exòtiques d’un rodamóns. L’experiment sabàtic estava cridat a ser un autèntic viatge cap a dimensions veritablement desconegudes. De pura fantasia. Com si hagués aconseguit un bitllet del primer vol d’expedició al planeta Mart. Sabia, per avançat i amb certesa, que seria fascinant. La qüestió: m’avindria amb els marcians aborígens d’aquelles noves terres? Seria capaç d’acceptar, d’assimilar els seus costums i renunciar als meus? La intenció no hi faltava. Més que intenció, ferma determinació. I va ser en aquell instant precís... una mena de clic al cervell, un flaix dels que desvetllen i revelen. De sobte em qüestionava el viatge. Podia ser que tot plegat fos un invent per posar-me a prova? Una necessitat de demostrar a no se sap qui, allò de què jo era capaç? Què coi hi feia dins l’avió? Allò era un viatge o un autoexperiment macabre? Quina animalada!! 14

Potser simplement la repetició d’un dels meus viatgets, com deia mon pare, a llocs «rarus» i, en el fons, res de nou... Bé, de fet sí que hi havia novetats: un bitllet tancat amb la tornada ja no al cap d’un mes o finals d’estiu, sinó amb retorn al cap d’un any; un permís de la feina per prendre’m un any sabàtic, l’oportunitat de presumir d’aventurer i l’admiració d’alguna amiga. El ja habitual desconcert familiar per les meves tendències excèntriques, no formaria part de les novetats. Disposava d’adreces aconseguides a l’ONG on havia treballat els darrers deu anys i on treballaria deu anys més encara. La camaleònica ONG, nascuda al principi dels temps com a modesta oficina dels jesuïtes i anomenada Misiones y Propaganda, després reconvertida en departament Misión y Desarrollo, i encara més tard va esdevenir la ONG Intermón, que seria rebatejada al cap d’uns anys amb el nom d’Intermón Oxfam, per, en un futur, qui sap si ser engolida definitivament per Oxfam Internacional. Sembla que els petits problemes del món no en tenien res de petits, i quan ens en vam adonar, tocava buscar solucions a l’engròs, en aquest cas formant una gran família de mitjanes ONGs que compartien maneres d’entendre el desenvolupament. Una família amb fills que s’engreixen com porcs i cada cop resulta més difícil saber qui o què hi ha dins, per bones que siguin les intencions o les persones que hi treballen. Amb més o menys fortuna, Intermón tenia l’objectiu d’aprendre i cooperar amb els països en vies de desenvolupament, allò que abans en deien el «Tercer Món»; en definitiva, aquelles quatre cinquenes parts del món donades pel sac per gent de la meva societat del benestar i del consum, en eterna expansió provocada per la industrialització, la colonització, i tot un seguit d’aberracions indecents que no surten als telenotícies ni als llibres de text escolars. L’ignorant es torna miserable quan malgrat tenir els mitjans per informar-se segueix en la ignorància. I si parlem del Tercer Món, pitjor encara. Quan hom defensa postures basades en tòpics i en la falta d’informació, l’ignorant esdevé imbècil (el diccionari etimològic de l’enciclopèdia 15

catalana ens treu de dubtes: «imbècil», paraula manllevada del francès imbécille, derivat del llatí imbecillis, feble). Per entendre’ns, un dèbil mental, un idiota. Dit d’altra manera, s’ha de ser imbècil, o miserablement ignorant per seguir repetint com lloros els tòpics de si a l’Índia són ganduls, que si les vaques deixessin de ser tan sagrades i se les mengessin no tindrien tanta fam, que si tinguessin menys fills... Totes les adreces que vaig obtenir a través d’Intermón es comprimien en un full DIN-A4 farcit de contactes. Unes adreces sense planificació de ruta, sense objectius ni estratègies de viatge. Aquell flaix revelava una foto amb possibles respostes a l’enigma «què coi hi faig, dins aquest avió ?» Podia ser que tot plegat fos un faró? La necessitat de remarcar un tret diferencial, una medalla personal, un signe distintiu. En altres paraules, voler donar la nota. Aquella cosa tan meva que consistia simplement a deixar l’audiència amb un pam de nas, impressionar tot aquell que se m’acostés, sense permetre’ls que arribessin mai a comprendre’m del tot, impedint-los d’etiquetar-me. Volia, al preu que fos, ser un cas únic, veritablement desmarcat de la resta dels meus semblants. La posa, l’actitud, demanaven un gran esforç, un esforç dut a terme amb constància, que el temps s’havia encarregat de convertir en hàbit. Però l’hàbit no faria el monjo! Un segell falsificat d’identificació que m’ajudava a sobreviure, a fer-me un lloc al món. Feia temps que havia perdut la noció d’una frontera entre el ser autèntic i el ser diferent per sobresortir, per evitar de seguir ramats... Tenia vint-i-nou anys, amb un palmarès ridícul on tres noies ja m’havien deixat tirat a la cuneta. Més endavant, una col·lecció de terapeutes entregats al seu ofici, van aconseguir fer-me entendre que el segell d’identificació formava part d’un joc de rols. Al segell, a la posa, no els faltava un motiu de ser. Com màscares donant cos a la personalitat, s’hi podia jugar, però seria absurd arrossegar-les eternament... em descobrien que a dins hi podia haver alguna cosa més interessant, i que res és el que sembla ni ho és per sempre. En fi, que 16

corren uns temps cada cop mes efímers. Fins i tot, en un plis, amb quatre rals i una mica de silicona et pots mudar de sexe. Els psicòlegs, a força de temps i una canya, van trencar motllos, les màscares començarien a desfer-se com realment fetes de paper i cola. El procés terapèutic s’obria com una flor de lotus, tots els pètals alhora, desbloquejant ineludiblement tot de portes a la vegada: portes a noves possibilitats de futur, i portes del passat que t’hauries estimat més no recordar. Davant del laberint, la casa de miralls amb reflexos d’altres temps, m’aferrava al present, a la persona nova que descobria en mi mateix, en l’espai i l’hora escassa de teràpia. Una teràpia fascinant on barrejàvem art-teràpia i teràpia junguiana (el terme «teràpia junguiana» el trobava imprecís, gairebé absurd, la seva immensitat no defineix res; Carl Gustav Jung tocava tantes i tantes tecles). En qualsevol cas, el terme junguià m’ajudava, per eliminació, a saber que no m’havia ficat en un cau freudià, o en una teràpia dubtosa de la Nova Era. Quan apareixia un bloqueig en les paraules, és a dir en un percentatge altíssim del temps de cada sessió, ens entreteníem pintant, o dit altrament: passàvem a l’art-teràpia. Si la combinació art-teràpia-junguiana era fascinant, la terapeuta no ho era menys. M’hauria agradat fer-li saber quantes vegades la meva mudesa provenia de la fascinació que em provocava la seva intel·ligència junguiana i l’agudesa terapèutica, però també la seva presència, la seva bellesa de cos i d’ànima. Desestimava arribar a desentelar la definició junguiana del concepte d’ànima, però m’apuntaria a inventar jocs de rol junguians: ella seria l’Ànima, jo l’Animus, i ho compaginaríem amb jocs prohibits de descoberta corporal (!?) Vaja, què poc original perdre’s en fantasies eròtiques amb la teva psicòloga. Això és més conegut que l’anar a peu. Li hauria hagut de suplicar de passar l’hora de teràpia tancats dins aquell moble-armari d’esglésies, un confessionari que hauria evitat les distraccions que comportaven els seus encants naturals i abrusadors. Millor encara, li acceptaria sense resistències una iniciació en els misteris del tantrisme, que interpretés el rol de prostituta sagrada, que m’ensenyés l’art d’estimar a través del tacte i la sensualitat, i ens deixéssim estar de pintures 17

a l’oli. Prostituta sagrada, una figura en desús, més pròpia de tribus sàvies, remotes. La modernitat occidental i la inamovible tradició judeocristiana no entendran mai paraules com xamana, bruixa, o prostituta sagrada, sense que se’ls dibuixi una ganyota de fàstic o escàndol a la cara. Em tremolava tot només de pensar a exposar-me a noves relacions estables. M’havien rebutjat i aixafat tres vegades, com una burilla inservible. En el paper teatral que jo interpretava, calia impressionar tantes noies com pogués, fer-me’n un bon panxó, parant atenció a ser més amo que no pas esclau de totes elles. Guardant distàncies, arribaria a dissimular una autèntica col·lecció de manies, pors, disfuncions emocionals i sexuals, traumes infantils, etc. Que complicat d’encertar la parella perfecta, la Dona10, algú que encaixés en la música clàssica, el jazz antic, el Tercer Món, les curses de cotxes, la muntanya, les tradicions xamàniques dels indis americans, el fengshui, tai-txi, katsugen i tota la resta d’invents del tebeo oriental. Va ser penós anar a morir a una agència matrimonial, pagar un dineral, deixar una foto (aquella on deien que estava tan guapo amb el meu germà) i haver-te de presentar a dues entrevistes concertades per l’agència amb dues noies pepes tan impresentables com tu mateix. Les candidates portaven gravat a la cara que fins aleshores els havia estat impossible trobar nòvio que no fos ni psicòpata ni esguerrat. En la tercera cita, la noia no va demostrar el més mínim interès per cap de les aficions que segons les fitxes ens haurien d’haver fet irremeiablement compatibles (probablement em devia confondre amb l’altre que apareixia a la foto).

**** Dins aquest artilugi volador la buidor és tan aterridora com excitant. Mentre somiquejo faig un repàs de la situació, en un intent desesperat per entendre què recoi hi pinto en aquest avió i em dic a mi mateix: aprofita aquestes hores de vol, no trobaràs res millor a fer, repassa la 18

teva historia!! Es pot saber d’on estàs fugint? Què busques? Què coi passa en les teves relacions? Si tot el problema eren les dones, no calia muntar tot aquest enrenou. Fixa’t en les parelles que has tingut, n’has tastat de tots colors, tan aviat les trobaves massa enganxifoses com t’utilitzaven de joguina d’un sol ús, inviable tenir-hi una relació estable. Una pila de relacions esporàdiques que t’han fet sentir ple i alhora més buit que mai. Calia anar a l’Índia per trencar amb aquest buit? No em diràs que has marxat d’un petit buit personal per anar a petar a un gran forat negre? T’has dedicat a sermonejar tothom que se’t posava a tret, allò que tu vas per fer un viatge de descoberta personal, sense plans, presumint de lleugeresa d’equipatge com anuncia el títol del llibre d’un missioner... sense equipatge i, això encara és més gros, sense càmera de fer fotos; una aventura no organitzada exempta de reportatge fotogràfic. Més que buidor, vertigen. Acabo convencent-me que l’alçada a què volem i l’emoció em passen una mala jugada, que jo no fujo de res, que es tracta d’un autèntic any de renovació sabàtica. Vés a saber, potser sí que el viatge és una experiència nova, i no m’estic ensarronant ni venent cap moto. Potser l’Índia m’estava simplement esperant, amb saviesa i paciència mil· lenàries, després de tants anys atret per la seva música i les seves meditacions, el treball amb energies, cristalls i tota la pesca. Tot sembla lligar i m’empeny màgicament cap a orient, xuclat per l’Índia... Però, què m’empatollo? Hòsties amb vinagre!! El sentiment d’inutilitat pot més que jo, s’apodera de mi. Segueixo sense entendre què hi faig dalt d’aquest avió, amb l’única certesa d’un bitllet de tornada per d’aquí un any. S’acosta l’hostessa. De lluny m’ofereix amb mímica amable i graciosa allò de si vull més beguda. Més que graciosa, diria encisadora; de fet... nooo!!, ni parlar-ne, aquells gestos subtils en realitat formen part d’una coreografia perfectament estudiada. Què caram! tot plegat resulta ser una elaboradíssima provocació amb totes les de la llei. Intento controlar la situació, les ganes de cridar, de plorar. Per rematar el quadre personal escènic, em trobo encaixat en tres pams quadrats 19

de seient que recorden un divan de psicòleg. Pitjor encara, un estri de tortura, un giny destrossa-culs més que no pas una butaca confortable d’avió. La pel·lícula que projecten és indigesta. Una història tan pobra com exagerada, una mena de serial sudamericà amb l’afegit d’interminables cançonetes intercalades (allò que en diuen Bollywood). Entre els viatgers tant sols distingeixo homes de negocis europeus, indis i índies amb vestits occidentals, i algun despenjat com jo, un fora-delloc, una mena de peça de trencaclosques endreçada en la capsa equivocada. On ha anat a parar tota la fantasia de l’Índia? No veig gurus, ni mestres asseguts en posició de lotus, ni olors d’encens, ni gitanes d’ulls verds del Rajasthan, ni danses kamasútriques, ni meditacions transcendentals.

**** Feia una estona que l’emoció m’havia vençut. Tot d’una ploriquejava. Una arrítmica composició singlotant feta de gemecs suaus, de llàgrimes i mocs incontrolats; una simfonia interpretada amb timidesa, tant d’amagat com podia, però sense prou habilitat com per evitar que una experimentada hostessa en no perdre detall, parés atenció a un sentiment fora de control, a un plor mal dissimulat. La situació sobrepassava, i de molt, les meves possibilitats de contenció. Uns anys enrere, amb l’ajut d’un bolquer, a banda de plorar hauria aprofitat la situació per cagar-m’hi. De por, de desesperació, d’emoció. «Desitja més te o cafè, senyor?» mentre l’accent i el vestit delaten l’origen indi de l’hostessa, amb el balanceig del cap ja no queda cap mena de dubte. Una autèntica índia amb una mirada difícil d’aguantar sense ser traspassat, fulminat a l’instant com per un llamp d’espasa de la Guerra de les Galàxies. La vull impressionar amb una resposta en hindi: «Mujhe, bhi our tchai chaiye, ye tchai bahut acha hai, mitha hai» (una mica més necessito, aquest te molt bo és, dolç és). Un rudiments 20

bàsics de hindi apresos amb una mestra nativa resident a Barcelona, a cop de colzes, a força d’estudiar els últims quatre mesos, amb un rigor com si la lliçó anés per a examen. Seria imprescindible conèixer la llengua del país per fer-me amb la seva gent. «Parla molt bé el hindi», exclama l’hostessa. El comentari i el somriure amb què ho acompanya paguen amb escreix totes les hores, tots els diners invertits en classes particulars. No esperava gaire més que un somriure amable d’hostessa amable, somriure exòtic d’hostessa exòtica. En canvi, donava per fet i em temia l’oferta d’una nova ració d’aquell xarop extra dolç que anomenen te. En acabat, les preguntes de rigor; d’on ve?, on va?, i si és el primer cop que viatja a l’Índia... la conversa entraria en terrenys més enllà de l’amabilitat, de la pura cortesia o formalitat professionals. Aquella interlocutora es convertia en una vàlvula d’expressió d’un munt de paraules que em fugien de la boca. L’entorn: un confessionari improvisat. Acompanyat d’una naturalitat sorprenent, trencadora d’antics patrons de relació. Percebia dues persones en mi mateix, una mostra de parlar espontani, i un cervell interpretant la seva pròpia cançó en traducció simultània. Confessió a una estranya del que no m’havia atrevit a reconèixer davant de ningú, la insatisfacció del lloc d’on venia, la por del lloc on anava, el sense sentit d’un any desproveït de plans, orfe d’objectius. Veure com aquella dona em dedicava tant de temps, deixava un regust d’una certa incomoditat. Tot sigui dit, aquell no era un moment de molta feina. Potser tot plegat formava part d’un convencionalisme de normes apreses a l’escola d’auxiliars de vol. Regla 21; consolaràs els passatgers ploramiques!!... No em semblava la persona més indicada per buidar-hi el pap, més valdria trobar algun company de viatge amb aspecte d’aventurer, algú que no m’hagués d’escoltar per força o per educació. Però cap aventurer, ni res de res s’equipararia amb aquells ulls tan immensament bonics d’hostessa immensament índia. M’havia empatxat amb lectures fàcils sobre mística oriental. Col· leccionava frases com «el viure sense esperar el fruit de l’acció», 21

«perdre’s en el moment present», «l’exaltació de l’aquí i l’ara». Tot d’una, a mida que les màximes prenien vida pròpia, caducava el seu misteri, reemplaçat d’urgència per la crua realitat. En aquells instants tan sols reconeixia el nus a la gola pel present abismal, ja no d’un aquí i un ara teòrics, sinó per la pràctica i el pes d’una mirada seductora i d’unes preguntes que començaven a ser més pròpies d’un policia de duanes dels Estats Units que d’una hostessa servicial. L’ hostessa es va esfumar amb rapidesa professional, deixant al seu lloc un buit entre màgic i dolorós, possiblement reclamada per altres viatgers temorosos que aquells ulls rajasthanis i kamasútrics fossin per a mi sol. Interrompre la conversa significava el trencament d’una cosa íntima. Una bufetada ben servida que et retornava sense miraments a la realitat. M’envaïa el sentiment de ridícul per haver-me mostrat. Massa directe, massa sincer; en definitiva, potser per haver-me mostrat massa. Em sentia petit, vergonyós, ridícul, en un còctel de nova creació on predominava el regust de l’autenticitat. Definitivament, una situació poc familiar, incòmoda i alhora agradable. Vés a saber si la simple revelació de comunicar-se amb naturalitat davant d’un desconegut? Perdut en disquisicions improductives, enllaçades com cadenes inacabables de carboni, entre ràfegues de flaixos reveladors, al cap d’una estona, diguem-ne eterna, l’hostessa novament es va materialitzar, apareguda del no res, com el més obedient dels genis de la llàntia d’Aladí. (...) Tornaria a desaparèixer i reaparèixer diverses vegades. Finalment va acostar-se (no t’ho perdis) amb un llibre que resultaria ser un obsequi (tampoc t’ho perdis) per a mi! Un volum gruixut de preguntes i respostes per als buscadors de la veritat amb majúscula. Em va confiar un llibre molt apreciat per la seva família, amb signatura dedicada del seu mestre espiritual, el seu guru familiar (un guru de veritat!). Allò començava a fer l’oloreta de l’Índia dels meus somnis. Un guru tan de veritat com els de l’època hippy, quan els Beatles feien via cap a l’orient, terres carregades de promeses. Es tractava d’un obsequi. No havia de donar més que les gràcies a canvi. I més que un llibre, un totxo amb 22

dedicatòria inclosa, res a veure amb els fullets que regalen les sectes peripatètiques de les rambles. Per segona vegada, sense haver superat encara el primer dia de viatge, tornava a ploriquejar. Tot plegat feia tuf de reedició cursi d’aquella aventura d’una noieta en un país de les meravelles. Llàgrimes vessades per la il·lusió d’un món que se’m començava a revelar tan fascinant com l’havia pintat. Enmig de plors íntims, quedaria per fi adormit, el llibre obert entre mans. Adormit fins un proper ensurt d’aquella sèrie de ditxosos timbres suposadament melodiosos, fets de veu enllaunada, gairebé familiar en aquelles alçades de trajecte. Al més pur estil del toc de corneta dels que presumeixen d’haver fet la mili, calia despertar tota la tripulació, un «quinto levanta, tira de la manta» clavat a la perfecció, al moment precís on m’havia retirat a les profunditats d’un son reparador. El llibre encara entreobert a la falda i a punt de caure, com la babaia d’entre llavis. Avisaven tota la tripulació que faltava poc per arribar a destí, anunciant que volàvem per damunt del desert del Pakistan. Dormir en aquelles condicions, més ben dit, en qualsevol companyia aèria, és una proesa. Una empresa gairebé impossible. Presentacions per altaveus, enceses i apagades de llums, nens plorant... etc. Tot condimentat amb un gran ventall d’olors. Olors de pot, de persones que es renten en sec, pudors de colònies, laques, pólvores maquilladores, cremes desmaquilladores, aromes de sabates abandonades sense peus que les ocupen, efluvis vagant lliurement sense budells que els retinguin. Pel·lícules. Avisos de lligar-se el cinturó perquè s’acosta una petita nuvolada. I menjar. Menjar a totes hores. Per descomptat que a través de la finestreta, a deu mil metres d’alçada, no es podien distingir ni mars de dunes, ni caravanes de camells. Tan sols un munt de núvols pakistanesos.

****

Un cop a terra ferma, mentre enfilava el passadís que desemboca a l’accés de l’aeroport, s’acostaria el gran moment. L’ hora de la veritat, de saludar l’Índia. I l’hora d’acomiadar-se dels ulls immensament grans de l’hostessa, immensament índia. Havent resolt tràmits policials, duaners, i canvis de moneda, de l’impacte en trepitjar l’Índia (terra promesa per a molts, Terra Santa per a tants d’altres), m’estimaria més no revelar-ne gaires detalls. De l’escena immediatament posterior a superar la darrera tanca de l’aeroport, us n’estalviaré el relat minuciós. Xafogor, olors i pudors, sons i sorolls, mirades de taxista o de simples caçadors de clientela turista, etc. Seria cruel, injust desanimar ningú que somiï encara en els viatges fascinants a l’Índia de les agències i de les postals. Havíem intercanviat un somriure de comiat amb la Neeketa, l’hostessa. D’aquella seguretat en mi mateix explicant amb timidesa fingida el meu projecte d’any sabàtic, no en quedava res. Vaig tenir prou reflexos per reprimir el desig d’abraçar-la o fer-li els dos petons reglamentaris que tolera l’etiqueta dels costums occidentals. Més enllà de la cortesia, fent honor a la realitat, els petons haurien estat més que merescuts. Allò era, senyores i senyors, l’Índia: un subcontinent amb maneres de fer molt diferents de les de casa nostra. La idea peregrina d’un any de celibat, de bones a primeres produïa vertigen. Una norma que imposava tot el respecte. Aquell no era un lloc adequat per tontejar impúdicament amb una noia, i encara menys amb una dona. El principi de «es mira però no es toca» hauria de convertir-se, en endavant, en un manament gravat sobre roca. Amb les mans juntes davant del pit, baixant la mirada i lleugerament el tors, arribaves a esculpir la salutació índia, un Nàmaste tirant a matusser. La Neeketa va repetir la cerimònia, interpretada amb tota la gràcia i naturalitat del món, i a més a més brandant el cap d’aquella manera que converteix tots els indis en artistes del gest, moviments 24

coordinats d’ulls, de cap, de mans, allò que cap mestre de llengua hindi a Barcelona ni cap doctorat en sànscrit m’haurien pogut ensenyar. No hi va haver més paraules, ni mudres, ni balancejos de cap. La Neeketa, als meus ulls, més que una hostessa servicial... encara que dir-ne amiga, seria exagerat. En qualsevol cas seria una amiga de categoria diferent de les que havia tingut durant els darrers anys. En realitat, una perfecta desconeguda, una professional del vol que m’havia penetrat, escanejat (i fulminat!) amb els seus ulls indis. Tenia el convenciment que ella em coneixia millor que qualsevol de les amistats amb qui havia compartit llençols. El meu gest rudimentari de Nàmaste (literalment «m’inclino davant teu»), per maldestre que fos, no mereixia la rúbrica final amb què es va topar. A canvi rebria una fórmula de cortesia inesperada i xocant: l’expressió anglesa bye-bye. Si els somriures, gestos i mirades de l’hostessa m’havien escopit a l’espai, en levitació pura i dura, el bye-bye, tan poc genuí, em xuclava retornant-me bruscament del breu viatge astral, amb aterratge forçós a una nova terra, un planeta de contrastos anomenat Índia.