VACANCES ARAGONESES, de Teresa Pàmies by Tushita Edicions

PIRINEUS

Vacances aragoneses Teresa Pàmies Presentació de Sergi Pàmies Pròleg de Montse Barderi

Vacances aragoneses Teresa Pàmies

Aquest llibre ha tingut la sort d’aparèixer publicat l’any en què es commemora el centenari del naixement de l’autora. Primera edició: Juny de 2020

© del text: hereus de Teresa Pàmies © de la presentació: Sergi Pàmies © del pròleg: Montse Barderi © del mapa: Marc Ancochea © 2020 Tushita edicions www.tushitaedicions.com info@tushitaedicions.com Disseny de la col·lecció i tractament de les cobertes: Marc Ancochea Maquetació: Sir Gawain & Co Imprès a: Romanyà Valls ISBN: 978-84-121633-0-8 Dipòsit legal: B 5447-2020 Thema: WTLC, 1DSE-ES-C Ibic: WTLC, 1DSEC No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni el seu tractament informàtic, ni la seva transmissió a través de qualsevol mitjà, bé sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per enregistrament o d’altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Fotografia de la coberta: vista panoràmica de la Vall d’Ordesa i al fons el massís de Las Tres Sorores (Fons Enric Soler). Fotografia de la contracoberta: Arribant al refugi de Góriz. Al fons, el Cilindre i el Mont Perdut (Fons Enric Soler). Selecció de postals d’època: Fons particular de col·lecció, Enric Soler.

Índex Nota a l’edició 9 Mapa de l’Alt Aragó 10-11 Presentació, de Sergi Pàmies 13 Pròleg, de Montse Barderi 15 VACANCES ARAGONESES i 21 ii 31 iii 39 iv 49 v 53 vi 63 vii 67 viii 73 ix 85 x 113 xi 117 xii 125 xiii 131 xiv 137 xv 143 xvi 149 xvii 155 xviii 163 xix 167 xx 181 xxi 189

Selecció de postals d’època (1960-1980)

209

Nota a l’edició Vacances aragoneses va ser publicat, en una primera edició, l’any 1979, per l’ Editorial Destino. Es va incloure dins la mítica col·lecció «El Dofí», i va aparèixer tan aviat com l’autora va tenir a punt el mecanoscrit de les vacances que, l’any anterior, el seu company Gregorio i ella, havien passat a l’Alt Aragó. Una edició castellana del mateix llibre apareixia l’any 1981, publicada per l’Heraldo de Aragón. Més endavant, el 1993 va aparèixer una nova edició en català, en aquest cas formant part de la col·lecció «El Trident», de la mateixa editorial Destino. I, finalment, una altra edició castellana, més recent, publicada per l’editorial aragonesa Xordica l’any 2018, completa el viatge d’aquest llibre. És a dir, que no hi ha hagut cap altra versió catalana d’ençà de 1993. Ara, vint-i-set anys més tard, aprofitant l’estirada de l’Any Pàmies, apareix l’edició catalana més actual (la que teniu a les vostres mans) formant part de la col·lecció de literatura de muntanya «Pas a pas» de Tushita edicions. Una versió que pren com a referència el llibre original i primer, el de 1979, el qual reprodueix fil per randa el text escrit per l’autora, tot eliminant-ne les errates evidents. Amb la idea de presentar un llibre més complet, tot i respectant completament el text de Teresa Pàmies, aportem uns continguts extres que, esperem, serveixin per enriquir l’obra. La Presentació la signa el, també escriptor i fill de l’autora, Sergi Pàmies, aprofitant el text aparegut en la darrera edició castellana de la mateixa obra (de Xordica editorial), traduït al català. D’altra banda, el Pròleg el devem a Montse Barderi, excel·lent comissària de l’Any Pàmies (esdevingut durant part del 2019 i fins ben entrat el 2020). Adjuntem també un mapa esquemàtic (inèdit en cap altra edició anterior), on hi consten pràcticament tots els llocs citats en l’obra. Finalment, per tal de permetre un viatge més aproximat al territori recorregut per Teresa Pàmies per l’Alt Aragó, hem adjuntat un recull de postals d’època (datades entre els anys 1960 i 1980), segurament les que es vendrien en els llocs que ella i en Gregorio van visitar. Bon viatge literari! Els editors

Formigal Sallent de Gállego

Bachimaña 2.746 m Infierno 3.081 m Baños de Panticosa

Panticosa

Riu Gállego

Alt Ara gó

Valle de Tena

Biescas Yésero

JACA N240

Monestir Reial de San Juan de la Peña

E7 N260

França Vignemale 3.303 m

Bramatuero 2.480 m Batans 2.909 m Calcite 2.775 m Peña d’Ordiso 2.325 m

CIRC DE GAVARNIE

Punta Crapera 2.475 m CAMPING SAN NICOLÁS DE BUJARUELO

Tozal del Mallo 2.280 m

Mondarruego 2.848 m

R iu Araz as

PARC NACIONAL D’ORDESA I MONT PERDUT

Torla-Ordesa Fragen

Ermita de la Virgen de Morillo Oto BROTO Fanlo CAMPING Buesa JUVENIL VIRGEN Sarvisé DEL CAMINO

A138

Cilindro 3.328 m Monte Perdido 3.355 m

Barranc de Sorrosal

Nerín

Ara

Riu

R iu

C i n ca

Barranc de Chate

Boltaña

A1604 N260

PRESENTACIÓ

El pas del temps es pot quantificar: Teresa Pàmies va es-

criure Vacances aragoneses la tardor de 1978, fa quaranta anys. Aleshores tenia 59 anys, un any més dels que jo tinc ara. Conservo l’exemplar de la primera edició, amb una dedicatòria que em retrotrau als meus dinou anys: «Al nostre fill Sergi, el més petit; el suport més gran pels seus pares “carrozas”. Amb l’amor de....» La paraula carrozas va entre iròniques cometes i, amb la perspectiva dels anys, em pregunto si jo també m’ he de considerar carroza, o qui sap si alguna cosa pitjor. Però no perdem el fil. Vacances aragoneses era un dels seus llibres preferits i, tenint en compte que en va escriure molts, no és un detall menor. Aquelles vacances van marcar l’inici d’un hàbit que ella va convertir en gènere: explicar els seus viatges des d’una perspectiva de cronista o novel· lista, sense perdre mai l’energia de qui, per naturalesa, era incapaç de deixar de fer diverses coses al mateix temps. En aquest cas, viatjar, descobrir i acumular vivències no ja pel simple plaer de fer-ho sinó pensant, amb molta premeditació i cap traïdoria, en un possible llibre. Aragó va ser la primera etapa d’una tendència que més endavant va aplicar a Granada, Astorga, Galícia o Porto. Revisats amb les diòptries d’un carroza, aquelles vacances són el retrat vivíssim del que va ser, literàriament, vitalment i ideològicament, Teresa Pàmies en l’esplendor de la seva experiència. Sempre al servei d’una interpretació ideològica de la realitat —fins i tot quan combat grans contingents de mosques aragones o quan situa en una mateixa estampa 13

John Travolta a Broto—, el viatge acumula observacions sobre el paisatge, les seves circumstàncies i, sobretot, els seus habitants. I en la tradició del periodisme de motxilla i espardenya (de Cela a Delibes, d’ Espinàs a Pla), transforma les paraules i els seus ecos en succedanis de càmera fotogràfica i magnetòfon. Per cert: em pregunto on carai era jo mentre, l’estiu de 1978, els meus pares emprenien aquest viatge. No me’n recordo, i això confirma que la meva mare va fer santament de documentar les seves inquietuds i, amb rebel i afinada naturalitat, guanyar el combat, tan habitual entre carrozas, de la memòria contra l’oblit. Del que estic segur —ho he consultat amb els meus germans, per si de cas— és que ella hauria celebrat aquesta reedició amb un somriure lluminós, especialment en aquests temps d’enemistats induïdes i fratricidis de motlle imposats per l’estupidesa, la ignorància i la incompetència. La trobareu aquí en plenitud, a punt de fer seixanta anys, pujant i baixant muntanyes, discutint amb capellans o amb les seves pròpies lectures, combatent les pintades catalanofòbiques del paisatge amb missatges esculpits en pedra. Uns missatges que, posats a dir-ho tot, subscric al cent per cent. Som-hi, doncs: «Visca Catalunya! ¡Viva Aragón!». Sergi Pàmies Barcelona, març de 2018

PRÒLEG Montse Barderi (Comissària de l’Any Pàmies)

Hi ha dues coses que he après llegint sistemàticament tots

els llibres de Teresa Pàmies: 1. No té llibres secundaris. 2. Sempre és ella. I aquestes dues afirmacions em semblen fonamentals a l’ hora d’obrir aquest llibre. Durant l’any 2019, any del centenari del naixement de Teresa Pàmies, vaig viure una situació molt delicada: Carla Perugini, professora jubilada de la Universitat di Salerno havia trobat uns articles desconeguts de Teresa Pàmies i necessitava que certifiqués que eren autèntics. Quin compromís! Quina por a equivocar-me! Sort que també comptava amb la família i amb Montserrat Bacardí, estudiosa de l’obra i la vida de Teresa Pàmies. El que podia ser un moment de confusió, va resultar ser la cosa més fàcil de la meva vida: inequívocament era un text Pàmies. Una veu inconfusible, un to inequívoc, una expressió pròpia. Tan fàcil com dir si aquell animal era o no un elefant. Sempre és ella! Però qui és ella? «Algú molt treballat, molt llegit i molt viatjat» com va afirmar en una entrevista televisiva que li va fer Josep Maria Espinàs. Això d’algú molt treballat pot voler dir dues coses, que ha treballat molt tota la vida o que s’ ha treballat molt a si mateix per ser qui és. Sens dubte, en el cas de Teresa Pàmies són les dues coses. 15

Així tenim algú amb un immens sentit de la justícia, idealista, una romàntica militant, amb una mirada sagaç i divertida —que poc se n’ ha parlat de l’ humor de Teresa Pàmies i quina mirada més irònica que té tantes i tantes vegades—. Mai pamfletària o victimista, algú que ha llegit molt, que té una immensa cultura, però que no té res d’esnob... crec que va ser d’ Edith Piaf que es va dir que podria cantar la guia telefònica i fer que sonés bé. Amb ella passa el mateix; t’interessa com t’explica el món? Si t’interessa, t’interessarà tot i si no, res. No hi ha possibilitat de mitges tintes amb Teresa Pàmies, o sentiments tebis. O entusiasme o indiferència. Crec que passa el mateix amb Sergi Pàmies, si t’interessa, t’interessa tot: parlant de futbol, d’estrenes televisives, o del que sigui, quan sigui, i quan més millor. Per exemple, a mi m’interessa molt més la presentació d’aquest llibre que el pròleg. En definitiva, si tens aquest llibre a les mans és que estàs «empamiat” i t’ has fet teva aquesta prosa directa i espontània creada en llengua viva, honesta i pròxima. Ja t’ has avesat a aquesta manera seva de passar d’una bellíssima descripció, a una profunda reflexió o una anècdota divertidíssima, a un acció trepidant o a viure gairebé al seu costat grans moments de la història del segle xx. Així és com Teresa Pàmies et fa devorar els seus llibres, mai saps què vindrà a la propera pàgina, sempre et pot sorprendre. Aquest estil tan seu el trobaràs en aquestes vacances aragoneses. I és veritat, no té llibres secundaris, perquè sempre mira el món des d’ella. En un article a la revista El Ciervo, del febrer del 1977, escriu: Jo sóc part de la crònica. És en aquest punt de la tasca de l’escriptor quan la literatura esdevé participació. Crec sincerament que l’obra de Teresa Pàmies és fruit d’una profunda reflexió i una gran estratègia, la seva escriptura no és tan espontània, tal com raja com ens han volgut fer creure. És viva, és fresca, és honesta, és interessant, però sempre és fruit d’una convicció. I la seva escriptura és com 16

un organisme viu un organisme interconnectat, no hi ha llibres secundaris, hi ha un jo, un mateix jo que escriu sempre. Vacances aragoneses conté pàgines delicioses i inoblidables, plenes de segones intencions, com un text meravellós per acostar la lectura a tothom: comença per les revistes del cor, passa per Plekhanov, continua per Fuster, Agatha Christie, Corín Tellado i Oriol Pi de Cabanyes... Llegir en les vacances —ens diu— és un complement imprescindible del repòs i ajuda a no embrutir-te per excés de repòs mental. El cervell, se l’ ha de fer pencar sempre una mica a la nostra edat; altrament es rovella, s’acostuma a fer el gandul i després no el pots fer rutllar. I fins i tot la Corín Tellado pot interessar en certs moments amb algun dels seus conflictes sentimentals, que al capdavall, són coses de la vida. És molt difícil tenir aquesta actitud natural i sense complexos, de passar d’una lectura a l’altra, dient-li al lector que en aquell moment l’està llegint, llegir també és per a tu, no hi ha cap llibre que no et pertany, només et cal curiositat, esperit d’aprenentatge i molta, molta naturalitat. Avui, aquest any, que desenes —es parla de centenars— de clubs de lectura llegeixen llibres de Teresa Pàmies, esperem que entenguin que no té llibres secundaris, i arribin a Vacances aragoneses. Tots els llibres de Teresa Pàmies permeten el gust i el tast de la nostra literatura a l’abast de tothom. Qualitat accessible: un repte i un èxit només reservat per als millors escriptors. I finalment, un agraïment molt especial a Tushita editors, que ha contribuït activament al màxim patrimoni de l’Any Pàmies: l’edició de llibres. Un total de tres (Praga, Matins de l’Aran i aquest), tota una odissea, i una declaració d’intencions a favor d’una de les nostres veus literàries més fonamentals i inoblidables.

VACANCES ARAGONESES

A la famĂlia Colomer, de Reus, artesans, excursionistes i boletaires

T.P.

Estiuejar a la muntanya ha estat, durant els darrers anys,

una de les meves dèries no satisfetes per raons que no vénen a tomb. Enguany, finalment, he passat un mes al Pirineu aragonès, que no coneixia. Respirar-ne l’aire ja vigoritza i assossega. Vam tenir la sort de trobar allotjament i taula parada a preu assequible en un poblet de rondalla que es diu Broto, província d’Osca. Broto es troba a nou-cents metres d’altitud, i aquesta és una alçària ideal per a un cor que aviat farà seixanta anys. El clima és sec, els matins fresquívols, el sol no mossega i de nit pots dormir amb flassada. Tot el que l’envolta és majestuós, i la gent que hi viu, hospitalària, molt neta i educada. En veure, per primera vegada, el grapat de cases arraïmades entorn del campanar de l’església i el riu Ara, que hi serpenteja, vaig tenir el presagi que m’ hi trobaria de gust. El panorama se m’oferia, des d’una cruïlla de la carretera que puja a Torla i baixa a Broto, com una postal turística de carn i ossos. Entre muntanyes esquerpes s’expandia un conjunt harmoniós de cases baixes amb teulat de pissarra o de terrera. El riu escumós blavejava entre horts i bedolls. La visió era ja una promesa de bones vacances, les que jo necessitava al llindar dels seixanta anys, caminant per la vida amb un home que ja els depassa i que, per cert, és fill de l’Aragó. Sense dir-nos una paraula contemplàrem el lloc escollit per al nostre repòs i compartírem la sensació que havíem encertat.

Ho hem encertat. Un cop instal·lats en la senzilla cambra

llogada al fuster del passeig del riu hem tingut la certesa que aquestes seran unes vacances totals perquè ens permetran de reposar lluny de tots aquells i de tot allò que és la nostra vida durant onze mesos; respirar aire puríssim, conviure amb gent que no ens coneix i caminar... estirar les cames per ignorades dreceres obertes entorn d’unes muntanyes imponents, la més original de les quals contemplem des de la finestra: el Mondarruego, 2.848 metres. Ja no tenim l’edat per a fer una excursió al Mondarruego, però avui hem decidit acostar-nos-hi pel camí vell que mena a Torla, llogaret més alt que Broto, situat a mig camí del parc nacional d’Ordesa. A Torla, des de Broto, s’ hi arriba pujant per la carretera uns cinc quilòmetres, que, en cotxe, es fan en deu minuts malgrat la costa. Nosaltres hi hem anat a peu per la drecera que segueix la vora dreta del riu Ara. La passejada ha estat una aventura. El viaró reserva tantes sorpreses i segueix un itinerari tan accidentat que justifica sobradament les esgarrinxades i el desllorigament produïts. Calçats d’espardenya i apuntalats en improvisats gaiatos, encetàrem camí per sota el pont a mà esquerra, deixant el vell barri de Broto i les ruïnes del vell pont romà destruït en la guerra civil 1936-1939. Un senderó ample i pedregós passa entre els camps d’alfals i de patates que es conreen entre el riu i la carretera. Tot seguit, i a mà dreta, s’admira una pollancreda a l’ombra de la qual han plantat tenda alguns estiuejants nòmades. Deixant la pinya de pollancres s’entra de ple al vell camí de Torla i l’aventura comença. L’aventura per a una parella que sumen un segle llarg entre tots dos, fan vida sedentària en una ciutat del litoral humida i emmetzinada i no estan gens avesats a les passejades per la serralada. 22

La primera sorpresa són les mosques. Eixams de mosques porfidioses i altres insectes no identificats que ens assetjaren voraces i tossudes, ensumant, segurament, que érem els més vulnerables de tots els forasters que gosaven endinsar-se en aquell cau. Amb una branca de boix, arbust predominant en aquest vessant del Pirineu, afrontàrem l’atac de les cuques voladores, les quals optaren per establir una distància prudencial entre la nostra pell al descobert i les fuetades del boix flexible però implacable. La segona sorpresa són els tolls. L’aigua hi és tan abundant que brolla i regalima entre els matolls envaint corriols que, en els ramals més plans i foscos, formen basses estancades per al goig de les fastigoses bestioles i repulsió dels caminants. Sense cap consideració per les nostres espardenyes hem decidit prosseguir recolzant en el bastó per poder saltar de pedra en pedra. Així, l’excursió esdevé no sols un exercici per als músculs, sinó també per al cervell. Cal posar els cinc sentits a calcular les distàncies, la resistència d’un còdol, l’equilibri d’una llosa, la solidesa dels ossos dels nostres turmells i la rapidesa dels nostres reflexos. No té res d’estrany ni de vergonyós que de tant en tant fiquéssim els peus a la bassa, i si les freqüents relliscades i ensopegades no ens van fer caure a l’aigua llefiscosa caldria agrair-ho a la consistència del gaiato que ens vam fabricar en encetar la marxa. No tot el trajecte és tan accidentat, i sovint hem pogut caminar sobre terra seca i pedregosa o seure damunt una soca per admirar, en el silenci total, l’espectacle de l’altra vora del riu Ara, paredons de muntanyes inaccessibles a l’ home per abruptes i verticals, vestides, tanmateix, de carrasques, garrigues i avets que semblen precipitar-se al torrent bromerós i retrunyent que no s’amansirà fins a atènyer la part més plana de Broto, allí on la vall s’obre plàcida i lluminosa. 23

Aquells intervals en la marxa eren quelcom més que repòs per al cos baldat. Contemplar, sense pressa, un paisatge majestuós era com un bàlsam per a l’esperit cansat de la rutina d’un any de papers, reunions, manifestacions, debats i litúrgia política. L’autenticitat de tot el que ens envoltava, la puresa de l’aire respirat amb fruïció, la remor del riu saltant per la fondalada, ressonant amb bram constantment renovat, tot això i tantes coses inexplicables ha fet, de la nostra excursió, una teràpia amb resultats tan immediats i beneficiosos que ens deixava atordits d’agraïment i d’esperança. A mà esquerra, el Mondarruego, que s’ensenyoreix del paisatge, creixia a mesura que ens hi acostàvem. Destaca, en la cinglera, per l’originalitat de la seva forma, gairebé quadrada, amb terrats damunt els quals s’arrapa la neu amagada al sol. Té un color diferent del de les muntanyes veïnes i, segons l’ hora del dia i de la nit, pot ésser gris, rosat, roig o verdós. És com l’espill de la claror solar. Quan tots els altres cims que l’acompanyen queden a les fosques, el Mondarruego irradia la seva llum pròpia i la que el sol o la lluna hi emmirallen. Diuen que aquella és terra d’óssos. Si fos així, segurament tenen el cau en aquells pendents abruptes que l’ home no ha trepitjat mai. Amb prou feines hi ha obert alguna drecera circular, seguint el curs del riu, però més amunt del solc obert per la mà humana la paret selvàtica és tan erecta que només la bèstia que hi ha nascut s’ hi podrà moure. D’aquest costat dret, pujant a Torla, admirarem la boscúria impenetrable sentint la nostra insignificança i la nostra impotència. Tanmateix, estimula de constatar que l’ home, malgrat tot, aprofita cada bocí arrencat a la selva pel seu esforç o per l’acció de les inclemències naturals. Clarianes o terres erosionades han estat llaurades, sembrades de fruits necessaris a la subsistència dels humans. En els indrets més 24

inversemblants, hi trobeu una catifa d’alfals o de mongetes, de patates o de trèvol i fenàs de farratge, herbes grasses i fragants que seràn puntualment segades amb dalla per nodrir el bestiar, principal riquesa de la comarca i de tot l’Alt Aragó. Encara ens esperava una sorpresa pel camí: inscripcions sobre les lloses polides i les tàpies. El grafit no és exclusiu de les parets de ciutat ni de les latrines. Pel camí vell de Torla hem llegit, escrit amb guix sobre espai gris: «Abajo Cataluña. Viva Aragón». Ens vam mirar estupefactes. Ell és aragonès; jo sóc catalana. La inscripció era recent. L’ havia escrita algú que pujava a Torla; doncs aviat en trobaríem altres. Aquella era la primera. Una estupidesa? En tot cas no podíem llegir-la, arronsar l’espatlla i prosseguir el camí sense contestar-la. Vaig buscar un codolell cantellut i una superfície per a escriure-hi. En lletra grossa i d’impremta vaig apuntar: «Visca Catalunya. Visca Aragó». Satisfeta i estarrufada, vaig pujar a pas lleuger el ram de costa que em separava de la clariana més alta. Allí, sobre una llosa fosca, s’ hi llegia: «Fuera catalanes». Decididament, l’autor o autora d’aquell grafit no ens té simpatia. Com la primera vegada vaig contestar damunt la mateixa pedra, que era ampla i llisa: «Catalans i aragonesos: Visca!». Podia haver ignorat olímpicament la insultant consigna contra la meva terra i la meva gent, però, com diria l’admirat Brassens: «Rien ne m’ indifère». A la tercera se’m plantejà un dilema. Sobre un marge de pedres com llambordes, hi havien escrit: «Catalanes cabrones y putas». El diàleg esdevingué impossible. Jo podia contestar amb insults més grollers, però això equivalia a rebaixar-me al nivell de l’animal que havia vomitat aquella porqueria. No vaig sentir-me insultada, però sí 25

deprimida en constatar que avui, encara avui, hi ha gent capaç de sembrar odis inútils sense altre fonament que el falsejament de la Història en les nostres comunitats incultes. Podia trobar paraules brutes i feridores en resposta a la inscripció insultant. També en llengua catalana existeixen mots obscens al nivell dels que ens eren destinats. I jo podia transcriure’ ls en legítima defensa. Així es manté latent, a través dels segles, l’artificial, la nefanda, la inútil guerra entre els pobles sotmesos pels mateixos dèspotes. Podia contestar com fèiem a Balaguer, quan jo era xiqueta. «Aragoneso tossudo», cridàvem als infants dels primers immigrats que vingueren a treballar a les obres de la «Canadiense». «Aragoneso polloso», bramàvem quan, al Barranc dels Rucs, fèiem guerra a pedrades o grapats de fang. També aquell lèxic era fruit de la mateixa llavor, només que nosaltres, llavors, érem infants, ignorants del sentit d’allò que cridàvem. Nosaltres jugàvem. La injúria, sobre la pedra del camí de Torla havia estat escrita per un adult. ¿Ens era personalment destinada? La idea em va passar pel cap. Algú degué saber que nosaltres pujaríem a Torla pel camí vell i se’ns havia anticipat per injuriar-nos. Era possible. Tanmateix no havíem comentat amb ningú el nostre projecte excursionista. Ho havíem decidit tot esmorzant, perquè el dia abans, passejant per la pollancreda, baixaven dues parelles exultants i, sense preguntar-los res, ens van dir que venien de Torla per la drecera. Era impossible, doncs, que les inscripcions anticatalanes ens fossin personalment adreçades. I encara que així fos... Vaig buscar una pedra tova, d’aquelles que en diuen calcàries. Ja no escriuria cap rèplica. Em vaig limitar a blanquejar la injuriosa consigna fins que esdevingué una taca lletosa per tal que ningú no pogués llegir-la. M’ hi vaig rabejar 26

amb fúria, fregant la superfície dura fins que cada lletra de la frase porca es barrejà amb el guix, i la llosa quedà lívida com la cara d’un mort. Era l’única resposta. Si l’autor, o l’autora, del grafit hagués tingut la valentia de cridar el que havia escrit anònimament, si els insultats ens haguéssim pogut defensar, podia haver-li demostrat que l’ultratge rebotava contra molts aragonesos. Si les catalanes som maturrangues i ens hem casat amb aragonesos, aquests esdevenen banyuts, i si una aragonesa ha maridat un català i els catalans són cabrons, llurs dones són barjaules. La deducció és irrefutable. Tanmateix fou un incident ben desagradable i no en podíem fer conya. D’aquell moment endavant l’excursió va perdre l’alegria del començament. Hi contribuí la fatiga, és clar, puix que el camí se’ns feia més llarg que no pensàvem. Inesperadament, en girar a mà esquerra en un revolt de la drecera que ens semblà el més alt, poguérem veure, a pocs metres de distància, el campanar de l’església de Torla, altiu i humil alhora, Com ho són els cloquers de muntanya, dominant les velles cases esbalmades entre figueres bordes de fulla ampla i brunyida. La visió que s’oferia era la d’una postal comercial, només que l’original, la de carn i ossos, tenia la força de commoure’ns com una benvinguda sincera i fraterna després de la sotragada produïda per l’anònim escarni llegit pel camí. Deixàrem la drecera amb l’ànim reviscolat i sortírem a la carretera. El Mondarruego se’ns aparegué majestuós, com el rei de la serralada al costat del Duscaro, més garrigós però de formes usuals, com les de tants i tants monticles de la cinglera pirinenca. El Mondarruego és únic. Havíem reeixit en l’ascensió i, a desgrat de les peripècies del trajecte, exultàvem en pujar el carreró estret que, entre vetustos casalots, ens duria a l’església situada al turó més estratègic del llogaret. Com tots els poblets del Pirineu aragonès, 27

els carrers costeruts són via de pas per a les vaques que van a pasturar o en vénen abans o després d’ésser munyides, assetjades per torbonades de mosques enterques mentre defequen sense aturar-se, copiosament, descaradament. Quan la cagarada és recent, és ben fastigosa per al foraster que ha d’eludir-la. El vaquer que les condueix no sembla ni adonar-se’n, tan indiferent com la vacada. Ens calgué posar-hi els cinc sentits per a no empastifar-nos. L’església de Torla ha estat restaurada i la via de tàpia baixa que hi condueix serveix de mirador florit des del qual s’ hi atalaien els paisatges més insòlits, des de pics nevats i penyals frondosos fins als abruptes precipicis oberts per les aigües procel·loses de l’Ara i l’Arazas, units sota el pont dels Navarros, uns quants metres més amunt, a la cruïlla del Parc nacional d’Ordesa i Bujaruelo. Visitar l’interior dels temples catòlics de la muntanya és un dels plaers més instructius de les excursions pirinenques. Tots són diferents i tanmateix semblants. No hi ha fast ni ostentació de cap mena. Són santuaris acollidors, estretament lligats a la història general i a la història personal de cada família. Les pedres amb les quals foren edificats són pedres d’aquella terra. La fusta dels humils bancs, dels confessionaris, de la trona i de les portes massisses va sortir d’aquells boscos i no hi ha monument que simbolitzi amb més motiu la voluntat de supervivència. Després d’admirar l’església calia visitar la resta, especialment la plaça coronada d’arbres, esdevinguda aparcament gratuït dels nombrosos turistes i estiuejants. La majoria dels vehicles tenen matrícula de Barcelona. Cal deduir que el turisme català hi predomina, però ens adonàrem que molts dels cotxes barcelonins pertanyen a aragonesos immigrats a Catalunya. Si hem de creure les estadístiques, el 40% dels fills d’Aragó que emigraren en la dècada dels seixanta es van instal·lar en el nucli barceloní. 28

És natural que els aragonesos residents a Catalunya no perdin la relació física amb la seva terra, que estimen, com els catalans estimem la nostra. És natural que hi vagin a l’estiu, per Nadal, per Pasqua i sempre que puguin. Algunes de les cases esbalmades o en perill d’esfondrament han estat apuntalades, apedaçades i, finalment, restaurades, per nadius foragitats per la misèria, homes i dones que, treballant a Catalunya, a França o en altres països d’ Europa, estalviaren com formigues amb la dèria de salvar les quatre parets de la casa pairal i fer-ne aixopluc per al repòs anual i, potser, un recer per a la vellesa. Tanmateix, al bar de l’ hotel de la plaça, on vam entrar per refrescar-nos, poguérem constatar que els catalans de soca-rel són una part important d’estiuejants fixos. Al fons de l’espaiosa sala, tres generacions d’una mateixa família hostatjada a l’ hotel, esmorzava per torns entre increpacions, discussions i projectes per a la jornada. Els avis havien estat els primers a baixar a prendre el cafè amb llet. Els néts, que foren els darrers, rondinaven contra els pares —generació del mig— perquè els havien obligats a acompanyarlos a un lloc tan «avorrit». La mare, decidida i fins i tot agressiva, replicà: «Quan éreu petits bé us agradava. Us la passàveu “pipa”». Els avis hi intervingueren donant la raó als néts, car, en aquestes picabaralles, la generació del mig és la que rep sempre de la generació anterior i de la posterior. L’esmorzar d’aquella família catalana fou accidentat i significatiu: tres mentalitats, tres nivells de responsabilitat, tres conceptes de les necessitats personals. La gramola automàtica, situada a l’entrada de l’establiment, no callava. El jovent refugiat al bar a dos quarts d’onze del matí matava el temps escoltant les nicieses de Miguelito Bosé o les patxangues pseudo-flamenques de grups bigarrats. Jo vaig atansar-me a l’artefacte en un moment que es quedà mut per escollir una peça al meu gust. Duia el duro 29

a la mà i, abans d’introduir-lo al trau corresponent, vaig buscar els títols dels discs disponibles. No els podia llegir. No duia ulleres. Un xicot se’n va adonar i, discretament, s’acostà per preguntar-me quina cançó preferia. En contestar-li que m’agradava la de Travolta, el noi somrigué, manipulà un botó per moure l’esfera dels números corresponents al disc sol·licitat i el fabulós Saturday’s night fever esclatà provocador i enlluernador. El mosso del taulell em va mirar i somrigué. Saludava la meva elecció. Tanmateix, degué estranyar-li que aquella senyora de cabell blanc, a recer, evidentment, de totes les febres de la nit de dissabte, escollís el ritme boig de les nits de Travolta. No érem, però, tan jais com el noi pensava. Vells i tot, havíem pujat des de Broto pel camí vell, calçats d’espardenyes, entre tolls i pedres llefiscoses, mentre els joves s’avorrien mortalment entre les parets d’un bar impersonal, d’ hotel impersonal, d’esquena a les belleses dels paratges que s’obrien allí mateix. ¿No eren ells, els vells?