Els Viatgers de la Gran Anaconda - 25 anys, de Toni Arbonès by Tushita Edicions

TOT EL MÓN

25 ANYS Els viatgers de la Gran Anaconda Entrevistes escollides

Toni Arbonès

Els viatgers de la Gran Anaconda 25 anys

Entrevistes escollides Toni Arbonès Primera edició: Desembre de 2021

© 2021 Tushita edicions www.tushitaedicions.com info@tushitaedicions.com Disseny de la col·lecció i tractament de les cobertes: Marc Ancochea Maquetació: Sir Gawain & Co Imprès a: Romanyà Valls ISBN-13: 978-84-123938-3-5 Dipòsit legal: B 19779-2021 Thema: WTL, 1A, BGA, 2ADC IBIC: WTL, 2ADC, BGA

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni el seu tractament informàtic, ni la seva transmissió a través de qualsevol mitjà, bé sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per enregistrament o d’altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Fotografia de la coberta: Wikimedia commons. Autor: Joel Takv. https://commons. wikimedia.org/wiki/File:Amazonie_jt01.png Fotografia de la contraportada i solapa: Arxiu personal de Toni Arbonès.

ÍNDEX

PRÒLEG, de Toni Arbonès

JAUME BARTROLÍ, periodista i viatger. Rapa (la Polinèsia)

Josefina Castellví, biòloga i oceanògrafa Jerónimo López, geòleg. Antàrtida | 28 Xavier Moret, periodista. Turquestan oriental (Xinjiang) Tomàs Alcoverro, periodista. Alep (Síria) Igor Barbero, periodista. Bangladesh

Walter Bonatti, alpinista i aventurer. L’home i la natura Eudald Serra, escultor. Els ainu (Japó)

Michel Peissel, viatger i aventurer. Naixement del Mekong (El Tibet) | 106 Colin Thubron, viatger i escriptor. Sibèria

108

Josep Manuel Anglada i Elisabeth Vergés, alpinistes i aventurers. Anglada Jordi Sabater Pi, etòleg. Guinea Equatorial Josep Maria Espinàs, escriptor. Viatjar a peu

150 |

165

Carles Santasusagna, aventurer. Guaiana Francesa

130

180

Jordi Esteva, fotògraf i escriptor. Els àrabs del mar (Costes aràbigues i africanes) | 203 Clara Valverde, metgessa. En tránsito, de sueño en sueño Els cree. El Quebec (Canadà) | 222 Albert Sánchez Piñol, antropòleg i escriptor. Pigmeus de l’Ituri (Congo) | 238 Mònica Bernabé, periodista. Afganistan

249

Ana Maria Briongos, viatgera i escriptora. Afganistan

Jaume Ollé, metge, fundador d’ACTMÓN. Cròniques d’un metge al món | 285 Joana Catot, tatuadora. Viatjar per la pell

303

Alba Xandri, mestre i Ricard Calmet, bomber. La màgia dels pedals

326

365

JOSEP MARIA ROMERO, filòleg en llengua anglesa. Cròniques orientals | 347 Nico Valle, periodista. Vanuatu, illes del nord

Oriol Alamany, fotògraf de natura i viatges. Socotra Jordi Raich, cooperant. Somàlia Ordre cronològic d’emissió

415

396

384

269

Pròleg

Ara fa vint-i-cinc anys, Els viatgers de la Gran Anaconda van emprendre

un camí a la sintonia de Catalunya Ràdio. La idea era recórrer el món a través de converses amb viatgeres i viatgers i dibuixar-lo en l’aire a partir de les seves observacions i vivències. Feia alguns anys que el viatge m’interessava com a eina periodística de coneixement del món, més enllà del seu sentit lúdic. Em resultava imperatiu saber de primera ma com era el planeta on ens havia tocat viu-re. Ningú dubta que l’astre que compartim conté un univers inabastable de matisos, però m’adonava que moltes persones n’eren alienes perquè se’n parlava poc. Els mitjans no hi ajudaven, potser per la visió simplista de confondre viatge amb turisme i relegar els espais reservats al món—que no siguin el món polític o del futbol, és clar— a hores intempestives o, com a màxim, a hores vall, amb un potencial d’audiència baix. Malgrat que situar-los en prime time funciona! A mi, en canvi, aquests matisos em semblaven, i em semblen encara, d’una importància capital per ajudar-nos a entendre el món que compartim. «Les petites veritats —diu Steinbeck— són els fonaments de la Veritat en majúscula». Em feia il·lusió donar a conèixer aquest feix de matisos per compartir-los amb tothom que hi estigués interessat. Pensava que ens podria ajudar a ser més conscients que, tot i compartir el mateix planeta amb milers de milions d’altres persones, vivim en planetes diferents. A tenir més present la vida de la gent d’arreu, a perdre la por a l’altre, hereva del desconeixement, i a fer-nos més proactius. La primera concreció radiofònica d’aquell afany alhora periodístic i viatger va ser De viatge, un programa —i en l’època final també tertúlia— que va començar a indagar en l’univers viatger com a font d’informació veraç de la realitat de la Terra en tots els seus àmbits: ambiental, físic, social, polític, cultural, etc. No sense algun entrebanc. A l’interpel·lar les primeres persones i demanar-los si els feia res explicar-me els seus viatges, n’hi va haver que aixecaven les celles i arrufaven el nas. I quan els deia que era per la ràdio, la majoria s’excusaven i s’esmunyien per 9

no haver d’explicar res. M’imagino que em devien veure com un tafaner impertinent que pretenia burxar en els seus afers privats per esbombarlos als quatre vents. Facebook i Instragram eren ciència-ficció. Per molt que ara ens pugui semblar impossible, en aquells anys —estem parlant de finals dels 80 i principis dels 90— costava que la gent s’exposés públicament, que s’avingués a compartir els seus periples sense posar cara d’«aviam què vol, aquest, ara». Però al final alguns s’hi van avenir. I, certament, hi havia un feix d’històries interessants per explicar! Catalunya sempre ha estat una societat oberta al món i ja hi havia molts viatgers i viatgeres. També era una època en què la gent s’interessava més pels altres que no pas per ella mateixa. Encara faltaven un grapat d’anys perquè la societat emmalaltís víctima d’una plaga de narcisisme agut fins al punt de portar alguns individus a l’extrem d’estimbar-se en ple èxtasi per fer-se una selfie al caire d’un barranc. La globalització també era incipient, per bé que començava a estendre’s. El món on ens movíem la majoria de la gent era el real, el seu avatar a les xarxes ni tan sols existia en somnis visionaris. Qui es podia imaginar que seríem capaços d’arribar a tot arreu malgrat no saber on som? Aquell món, servava la capacitat de sorprendre’ns. Acabats de tornar a casa, viatgers i viatgeres sabíem que tot just un grapat de persones haurien vist el que portàvem imprès a l’ànima i als rodets de pel·lícula química, els quals no ens farien gaudir fins que no els haguéssim revelat. No ens podíem ni imaginar la instantaneïtat actual de la fotografia digital, ni que el telèfon mòbil acabaria arraconant les càmeres de retratar. Anàvem pel món moguts pel desig d’explorar l’ignot, almenys per nosaltres, no pas desesperats per trobar wifi. Amb la motxilla a petar d’il·lusions, la guia Lonely Planet sota el braç, el nas enganxat als mapes. I res més. El planeta era més o menys fàcil d’abastar, fet que alimentava la sensació que tot era possible. Els transports milloraven en eficiència i rapidesa, i ens permetien viatjar, pràcticament, a qualsevol indret sense amoïnar-nos-hi gaire. Ens sentíem segurs arreu. O gairebé. Les amenaces globals no s’havien fet evidents. L’11S o les granotes carabassa no eren, encara, en cap ment retorçada, si bé no faltava gaire. I els virus semblaven reduïts a les distopies, però només ho semblaven. Els viatgers de la Gran Anaconda era i és encara una proposta radiofònica de mirada oberta al món. També una invitació a una manera de 10

mirar-lo, amb curiositat i respecte. I amb ganes d’entendre’l, malgrat que això, certament, és un exercici que no s’acaba mai. Sense prejudicis, ni apriorismes. Fugint d’estereotips i de la visió del món com un gran parc temàtic; de la massificació i del gregarisme a què ens aboca la indústria turística. Fent un esforç per allunyar-nos del reduccionisme informatiu dels mitjans, presoners de les tendències globals, i, en molts casos, al servei dels grans interessos polítics i econòmics endogàmics, que promouen l’addicció al groc i al rosa perquè són més rendibles. Els viatgers de la Gran Anaconda volien i volen escampar tots els colors a la paleta. Donar eines a les persones per tenir visions crítiques del món i possibilitar-ne altres lectures; per aconseguir que el món refulgeixi amb tota la intensitat, realment com és, per bé o per mal. Havia i ha de ser com una alenada d’aire fresc per a tothom que hi pari atenció. Per això els protagonistes de l’aventura radiofònica havien de ser i son persones anònimes, del poble petit, amb qui als oients els sigui senzill identificar-se. Homes i dones lliures. «El viatger de cos i ànima sovint fa de reporter —ens diu Ryszard Kapuscinski—, encara que no en sigui del tot conscient. S’interessa pel que veu, ho observa i ho analitza. Ho contrasta i confronta la realitat amb la informació de què disposa. Es forma una opinió pròpia d’un país, que només es deforma un xic per les pròpies conviccions». Un viatger és, doncs, una mena de sociòleg, un etnògraf o un historiador en potència. Un cronista de la realitat, lliure, sense cap interès que condicioni la seva visió del món. Perquè són persones en contacte directe amb el planeta i la gent que l’habita. Sens dubte són un bon vehicle per acostar-se i intentar comprendre l’altre. Sense empaitar-lo, és clar. Són els millors per explicar el món. Alhora que coneixem l’altre, també agafem perspectiva de nosaltres mateixos. Del que tenim o deixem de tenir; de les altres maneres d’organitzar-se en societat, d’estimar, de vestir, de menjar o de transcendir la nostra pròpia existència. Per això viatjar i barrejar-nos amb els altres, viure com ells i, si s’escau, patir o gaudir com ells, ens fa menys arrogants, més humils, més flexibles, més oberts i menys intransigents o categòrics amb el que pensem, sentim, creiem o diem. En definitiva, ens fa millors persones. I així va ser com vam començar plegats a recórrer la Terra, des de la ràdio, seguint la traça oberta per tots aquells viatgers i viatgeres que ens havien precedit. 11

Després de vint-i-cinc anys d’existència seguim tancant els ulls i deixant que el món s’obri per viatjar-hi amb les orelles. I ja intuïm el que alguns pensen, com Kapuscinski mateix va deixar escrit: «Que un rodamon és un rodamon, i que tot plegat es tracta d’una malaltia incurable». El periodista polonès es pregunta: «¿Oi que un viatge no comença pas en el moment de posar-nos en camí i no s’acaba quan arribem a la meta?». I reflexiona: «De fet, comença molt abans i, a la pràctica, no s’acaba mai, perquè la cinta de la memòria no deixa de rodar dins nostre, tot i que ja faci temps que no ens movem de lloc en el sentit físic». Conclou: «Existeix una mena de virus del viatge i, ben mirat, provoca una malaltia incurable». A aquesta conclusió també hi va arribar Steinbeck, entre molts d’altres: «No fem un viatge, sinó que el viatge ens fa a nosaltres». I el naturalista i escriptor Peter Matthiessen ho rebla: «Marxem de viatge essent un i tornem essent un altre perquè la nostra mirada ha canviat». Al capdavall, la màgia d’un lloc no és en com el veiem sinó en com el sentim. El viatge ens transforma i ens fa com som pel cúmul de vivències acumulades. Després de vint-i-cinc anys viatjant som una mica la llum del tròpic després d’una tempesta; la conversa de cafè amb el jove revolucionari; la família que fuig d’una illa que ara és riu; l’aurora boreal que s’ondula i refulgeix als cels de les nits àrtiques; el refugiat que plora; la solitud obscura i humida d’un vell temple enmig de la jungla. Som la miríada d’atols de corall encastats com gemes precioses en aigües de tots els turqueses imaginables. Som la pols de la misèria d’Etiòpia, d’Haití o de Madagascar. En la vida tots triem un camí, jo he triat el camí d’Els viatgers de la Gran Anaconda. Un viatge que m’ha permès explicar el món a la meva manera, just abans que esdevingui un joc virtual, i el món real, una il·lusió del passat. Toni Arbonès. Primavera del 2021.

JAUME BARTROLÍ periodista i viatger. Rapa (la Polinèsia). (26/04/1998).

urant dos dies hem viscut en la soledat de l’oceà: des que vam deixar enrere els penya-segats de basalt negre de l’illa de Rurutu anem contra el vent i contra les onades sota un cel d’un blau absolut. Hem ballat de valent pel mar embravit, arrissat de plomalls blancs que el cel, sovint encapotat, omplia d’ombres inamistoses i fredes. La pols salada de l’escuma volava sobre coberta, era impossible asseure-s’hi. Passava el temps llegint estès a la llitera: el cap avall, els peus amunt; el cap amunt, els peus avall. El vaivé del vaixell em cansava; em feia por marejar-me. n Jaume Bartrolí és periodista i, sobretot, viatger empedreït. Aquestes línies que tot just acabem de llegir, les escrivies tu. On eres escrivint? Doncs estava navegant pels mars del Sud, per les illes australs, l’arxipèlag de les australs de la Polinèsia francesa. Això sona molt bé: «Navegar pels mars del Sud»... Són noms mítics... Exacte! ...que de petits llegíem als atles. Les vèiem allà, enmig del blau de l’oceà, i pensàvem —almenys jo ho pensava— que mai les podríem visitar, però al final he acabat visitant-les. Déu-n’hi-do, del fart que te n’ has fet. Perquè tu en el moment que escrivies aquestes línies et dirigies cap a...? Cap a una de les meves illes somiades: l’illa de Rapa, la del més al sud de la Polinèsia francesa. Quan albires Rapa a l’horitzó, recordes la descripció que en va fer en Thor Heyerdahl, quan la va albirar en el seu viatge del 1956 amb la Kon-Tiki. Ell va dir: «Un país de somni que surava al mar». Sí. La primera vegada que vaig anar a Rapa no n’havia llegit res, a part d’aquestes frases del Thor Heyerdahl, perquè és una illa que molt poca gent ha visitat i no se n’explica res... I com que és una illa que està habitualment coberta per la boira, per grans nuvolades, quan la veus de lluny acostuma a tenir aquest aspecte de cosa tèrbola, de lloc màgic. Que s’intueix, però que no s’acaba de definir...

Gairebé com una visió de l’illa d’Irlanda, d’un lloc d’aquests freds i humits. Què t’hi va fer anar? Ja sabem que tu, com a bon viatger, no et quedes on es queda la majoria. En el cas de la Polinèsia francesa seria Tahití, Bora Bora, que és el que més coneixem. Però tu fas un pas més... Doncs volia visitar illes poc tocades pel turisme per trobar-me l’ambient polinesi més tradicional, el més real i originari. I concretament l’illa de Rapa la vaig escollir perquè és l’illa del mapa que és més lluny de Tahití. Bé, vaig dubtar entre Rapa i Mangareva i al final, perquè m’anava bé, i perquè havia llegit alguns paràgrafs del Thor Heyerdahl en què parlava també de les ruïnes misterioses que hi havia dalt de les muntanyes, em vaig decidir per anar a Rapa. Així que arribes a Rapa, t’ hi esperava algú? Havies fet algun contacte previ? Sí, el primer cop que hi vaig anar vaig haver de demanar permís per telèfon a l’alcalde perquè, naturalment, no hi ha hotels, ni restaurants, ni cap mena d’allotjament. I si no tens el permís no hi pots anar? Ara em sembla que la situació està més laxa, però en aquella època, fa tres anys, no s’hi podia anar. No et venien el bitllet de vaixell, que és l’única manera d’anar-hi, si no tenies el vistiplau de l’alcalde. Perquè l’alcalde t’havia de buscar un lloc on dormir, és clar, perquè si no, arribaves i et trobaves penjat. Estem parlant de la primera vegada. Tu hi has anat tres cops? Tres cops, sí. I al final vas acabar allotjant-te a casa de l’alcalde? Vam arribar a una mena de tracte: dormia a casa de l’alcalde però la vida la feia a casa d’uns veïns seus. Hi menjava i estava amb ells, i vaig acabar convertint-me en el seu fill adoptiu. I és on he tornat després, les altres vegades, a casa d’aquests veïns. Tu t’acostes a l’illa de Rapa, l’entreveus enmig de les boirines. M’imagino que devia ser fosc, ja cap el tard... No, el primer cop va ser, precisament, de matinada. Anava fent-se de dia, el cel s’anava aclarint i vaig veure sorgir, entre les bromes, les muntanyes grises de Rapa. Arribar a Rapa deu ser una sorpresa, perquè és una illa, certament, magnífica. Tu la descrius com una mena d’anell mig enfonsat al mar. 14

És molt curiós. És un volcà; té exactament la forma d’un volcà: té un anell, que és el con del volcà, que per una part s’ha trencat i l’aigua hi ha entrat dins, amb la qual cosa és com un anell trencat o com una U molt tancada. És una illa molt muntanyosa i, bàsicament, és verda, està coberta de verd, d’un verd increïble, molt tendre, molt sucós, molt maco. Això és perquè hi plou molt? Hi plou moltíssim, sí, aquest és el gran hàndicap de l’illa de Rapa. De fet, la majoria de dies plou, està boirós, està gris, sembla un paisatge de la Bretanya, de Galícia, d’Irlanda. Hi ha alguna època que sigui millor per anar-hi? Jo no n’he trobat cap. Sempre hi he anat entre l’abril i l’agost. Hi ha gent que em pregunta que si una època és millor que una altra, però la veritat és que totes acaben sent igual. És curiós. M’imagino aquestes illes càlides però, en canvi, hi fa fred. En aquesta concretament, sí, perquè ja t’he dit que és la que es troba més al sud, la que és més a la vora del pol sud. Però, en tot cas, a la Polinèsia les illes són càlides, si bé hi ha una època de l’any, l’hivern austral, en què al vespre refresca i cal portar un jersei. Rapa és la que té un clima més fred. La temperatura a vegades fins i tot arriba a baixar a 10º C, a la nit. 10 graus sobre 0, però son 10 graus! I has d’anar ben abrigat. Tu parlaves d’un paisatge verd, semblant al de Bretanya o Galícia, però, de fet, aquest paisatge verd té altres característiques. Les muntanyes no ens les hem d’imaginar pas com muntanyes de relleu suau, sinó ben al contrari. Rapa té una estructura semblant, per exemple, a l’illa de Bora Bora. Sí, naturalment, és una muntanya volcànica. Això vol dir grans arestes, grans agulles, uns penya-segats grisos impressionants de tres-cents o quatre-cents metres que cauen a pic sobre el mar. És una barreja de roca grisa i negra i el verd de les falgueres nanes que hi ha als prats i als pocs boscos que queden. Perquè els van tallar? Jo crec que sí. Segurament des dels primers nadius que hi van arribar, els primers polinesis, fa molts segles, que han anat tallant, tallant... Només queden boscos originaris a les muntanyes més altes i als pendents més extrems. A mi una de les coses que més em sorprenen són aquestes arestes summament afilades i la vegetació que s’enfila ben bé fins dalt. No 15

és com al Pirineu que la part d’aresta sempre és de roca pelada. Aquí és ben verd. Suposo que perquè hi plou molt i perquè, fet i fet, no és massa fred. Hi ha aquesta herba i aquestes falgueres que s’aferren a tot arreu i sembla mentida, perquè a vegades veus parets veritablement verticals i estan entapissades de verd. Quedes impressionat. Però quan camines per l’illa te’n pots trobar altres, de curiositats, per exemple gallines, cavalls, bous salvatges... Hi ha animals introduïts per l’home que s’han assilvestrat. Hi ha ramats de bous i vaques, hi ha ramats de cabres salvatges, hi ha algun cavall —abans n’hi havia més, sembla ser— i hi ha gallines salvatges. O sigui que, tu t’allunyes del poble, vas caminant per muntanyes on no hi ha ningú i veus tots els animals salvatges corrent per allà. Et sembla una mica que ets, quasi, quasi, al jardí de l’Edèn, veritablement, perquè tens fruits per menjar, animals salvatges per caçar, un paisatge sensacional, verdíssim, de somni. A vegades tens la sensació, quan estàs sol, que ets l’Adam que acaba de descobrir el paradís. Només hi ha dues petites poblacions a l’illa? Sí. Són a la badia central, la badia de Haurei, a l’antic cràter volcànic, una de cara a l’altra, i a la resta de l’illa hi ha camps. Al fons de les valls, però, no hi viu ningú. Estem parlant d’una població aproximada d’uns cinc-cents habitants. Tots polinesis o gairebé tots polinesis? Sí. Hi ha algun francès, quatre o cinc francesos, però no més. Arribes a casa de l’alcalde i t’ hi instal·les. Alguna cosa que et sorprengués, així d’entrada? El que més em va sorprendre va ser la verdor que m’envoltava, i em van agafar unes ganes boges de pujar a la muntanya que tenia damunt de casa per veure el paisatge. I ells això ho entenien? Perquè ja hi deuen estar acostumats... No entenien quan me’n anava a passejar per la muntanya sense motiu. Ells si se’n van a la muntanya és per alguna cosa: hi van a caçar, van als seus conreus, van a buscar fruits, bananes o mangos, o alguna altra cosa. Tal com dius, si ells van a la muntanya és per alguna cosa concreta. Has esmentat la cacera. Tu vas participar en una d’aquestes caceres? En moltes, sí, perquè m’agrada moltíssim. És molt divertit! 16

I com és una cacera a l’illa de Rapa? Doncs depèn de si és una cacera de bous o de cabres. Són caceres en grup; van vint o trenta homes, normalment, amb la barca fins a una badia exterior. Desembarquen en diferents punts i fan com una mena d’arc fins que tanquen una vall per les muntanyes; llavors la gent comença a baixar cap el centre de la vall per empènyer-hi els ramats salvatges. En el cas dels bous, els persegueixen amb grans ganivets, amb matxets. I a vegades també n’hi ha algun que porta un fusell. Es tracta de perseguir els animals i tallar-los els tendons de les potes del darrere perquè caiguin. Llavors els rematen, i la gent crida. Veus els ramats de bous que corren, sents el terra que tremola per les peülles dels animals... És realment molt emocionant! Fins i tot ha de fer impressió, sobretot el primer cop si no hi estàs acostumat. Això que el terra tremoli... A mi no m’agrada la caça —no havia anat mai a caçar—, però en aquest cas, que és una caça realment de subsistència, per poder viure, em va agradar. Vaig sentir el que se suposa que sentien els nostres avantpassats de la prehistòria quan anaven a caçar: l’emoció aquesta del caçador que persegueix la presa. És a dir, d’alguna forma —i sense que això porti a cap confusió—, et vas sentir «home» en el sentit més bàsic de les essències. Sí, és d’aquella mena d’experiències que et fan remuntar una mica als teus orígens, als teus orígens genètics, suposo. És obvi doncs que aquesta gent no deuen tenir pas supermercats: la carn se la van a buscar ells mateixos a la muntanya. La carn se la van a buscar, sí. Tenen tres o quatre petites botiguetes i la carn la van a buscar a la muntanya. Però hi ha coses curioses, per exemple, el pollastre. Tota l’illa és plena de pollastres salvatges, fins i tot als jardins, però no els agafen. S’han acostumat a comprar pollastre congelat, les cuixes de pollastre congelades que venen dels Estats Units —suposo que plenes d’hormones— en lloc d’agafar els pollastres que tenen per l’illa lliures. I tu els devies advertir: «No us mengeu aquest pollastre! No us mengeu aquests pollastres que estan hormonats, si teniu aquests que són salvatges!». Potser una mica al principi, però després... Una cosa que vaig aprendre és que per ser ben rebut has d’anar d’igual a igual, no pots anar d’occidental que dona consells. O sigui que no volia donar la meva opinió 17

sobre si una cosa la feien malament o no. Penso que ells són els que viuen a l’illa i en principi saben millor que jo el que els és bo. I això ho vaig notar. Potser és una característica d’un poble colonitzat: estan farts d’occidentals que vinguin donant consells i que els vinguin a dir el que han de fer. Jo vaig tenir la sort d’adonar-me’n de seguida, d’això, i no ho vaig fer. Suposo que això va ajudar molt a ser tan ben rebut com ho vaig ser. Aquell tradicional bon caràcter dels polinesis, hospitalari, agradable, obert... Realment vas poder constatar que és així? O tot i ser bones persones mantenen una certa distància amb el nouvingut? És difícil d’explicar. D’entrada, sempre tenen un somriure a la boca, sempre et reben i et saluden i semblen molt amables, però després es tanquen, no s’obren a tu, no t’obren casa seva. Després d’aquesta primera bona rebuda, t’ho has d’anar guanyant a poc a poc; cal temps per anar entrant a les seves vides, per intentar fer el que fan ells i anar treballant l’amistat. Són molt hospitalaris, d’entrada, però fins a un cert punt. I que realment et rebin com un amic més, com un més del grup, això costa. Suposo que hi devia jugar un paper molt important el fet que tu compartissis les seves activitats. A més de les caceres, també comparties amb ells la pesca, que és una altra de les activitats bàsiques en aquestes illes. La pesca és més important que la caça per ells... Però jo quan dic «compartir» vull dir que els acompanyo. A l’hora de la veritat soc incapaç de caçar un toro amb un gran ganivet! I quan intentava fer pesca submarina com feien ells, també era incapaç d’enxampar res amb l’arpó: se m’escapava tot. Quan arribava al fons del mar tots els peixos havien desaparegut. Però, bé, en tot cas, veien que hi havia la meva bona intenció. He de dir, però, que alguna vegada sí que vaig pescar alguna cosa amb l’ham... Vas pescar un tauró! Un tauró, sí, això és veritat. La primera vegada, la primera cosa que vaig pescar va ser un tauró; i estava contentíssim, encara que no sabia què fer-ne. No sabia com pujar-lo dins la barca sense que em mossegués, però al final ho vaig aconseguir. Vas tenir certs problemes... Perquè el tauró va sortir, déu-n’ hi-do de lo viu que va sortir! Viu del tot! El tenia a l’altre extrem del fil i jo era dins la barca i no 18

sabia com ficar-lo dins perquè tenia por que em fotés una mossegada. Al final, la solució va ser sortir de la barca, asseure’m amb les cames a fora, ficar el tauró a dins, i colpejar-lo amb la primera cosa que vaig trobar, que va ser un rem. Naturalment el primer cop el vaig fallar i gairebé trenco el rem, però al final vaig deixar bastant estabornit el pobre tauró. Els polinesis hi eren o estaven pescant? Ells feien pesca submarina dins l’aigua i jo m’havia quedat vigilant la barca. Jo estava tot content esperant que vinguessin. I quan el van veure em van dir: «Què és això? S’ha de tornar a l’aigua». I jo els vaig dir: «Com, tirar-lo a l’aigua? Però si és el peix més gros que he pescat mai!». «Després de la guerra que m’ ha donat!», devies pensar. I resulta que en aquestes illes no es mengen els taurons! Jo no ho sabia. El vam haver de tirar, el tauró. Estava pràcticament mort, però encara feia algun cop de cua. Em va saber molt de greu, però el vam tornar a l’aigua. Els taurons per nosaltres són un tòpic. Sempre que anem a aquestes aigües o que parlem d’illes com les de la Polinèsia, fem referència, òbviament, als taurons. Quan tu vas ficar el cap dins l’aigua per primera vegada el primer que vas veure van ser taurons? Un tauró enorme! Vaig treure el cap ràpidament! I vaig tenir por. Em va costar tornar-me a ficar a l’aigua. Després, però, em van arribar a convèncer que, teòricament, els taurons que hi ha vora l’illa no ataquen —excepte algun cas molt estrany d’algun tauró d’aquests que viuen en aigües profundes dels oceans que s’apropa a la costa. El que sí que fan alguna vegada —i això ho vaig poder veure— és voler-te prendre el peix que has pescat. Ho sé perquè, com que jo no aconseguia mai pescar res amb l’arpó, em donaven l’enfilall amb els peixos que ja havien pescat. És allò que diuen sempre, que per no ser atacat per un tauró sobretot no has de portar peixos ferits...! Clar... Doncs resultava que els peixos ferits sempre els portava jo! I, naturalment, cada cop que baixava i els taurons començaven a donar voltes al meu voltant, m’agafava una por que...! Em va costar bastant anarm’hi acostumant. I vols dir que eren amics aquests polinesis si et feien aguantar els peixos ferits? Sí! Ells fan molta broma perquè saben que els occidentals tenim una certa por atàvica als taurons, però bé... Una vegada sí que ens va atacar. 19

De seguida, el meu company, el pare adoptiu, que anava amb mi, em va posar al seu darrere, va agafar els peixos ell i en un d’aquests atacs que feia el tauró d’aproximació i de retirada molt ràpids, el va disparar amb l’arpó i li va donar un cop molt fort al nas i el tauró va fugir. És a dir que estan acostumats, també, de sobte, a rebre l’embat d’algun tauró. Hi estan acostumats. Ells diuen que si hi ha algun tauró que dona voltes al teu voltant no passa res, però si es va aproximant o fa aquests atacs sobtats, llavors has de disparar amb l’arpó per espantar-lo. I si no s’espanta el que has de fer és pujar a la barca. Ràpidament, sense perdre temps. El que passa és que la barca no sempre és a la vora. Perquè anàveu amb ampolles o anàveu a pulmó lliure? A pulmó lliure però amb vestit de neoprè, això sí, perquè les aigües són molt fredes i s’hi estan moltes hores. S’estan dues o tres hores al fons de l’aigua. Per tant, de tant en tant, havíeu de sortir a la superfície per agafar aire i deixàveu el tauró a baix. Cada minut! (Riu.) Per això, per això... Llavors, és clar, si tens un tauró que t’està fent la guitza, deu ser complicat! Una altra cosa que aconsellen, sobretot quan tens taurons a la vora, és no treure el cap perquè, si ho fas, el tauró només veu una part del teu cos i es pensa que ets més petit del que realment ets. Sí, però si no el treus t’ofegues! Bé, l’has de treure un momentet. Com que anem amb el tub, es pot anar respirant amb el tub. Com és el fons del mar d’aquestes illes? Com que és una illa molt freda, aquesta, no és ple de coralls com a Bora Bora, com a Huahine o com a altres illes de la Polinèsia. També n’hi ha, però no tants. En tot cas, són fons que estan molt plens de peixos i de llagostes, que son boníssimes! La llagosta és un dels plats més exquisits pels occidentals, el tenim conceptuat així. En canvi, ells en deuen menjar cada dia. Ells hi estan més acostumats. Com que saben que a nosaltres la llagosta ens agrada molt, jo en tenia cada dia al plat, durant bastant de temps. Fins que va arribar l’època d’un peix que es diu pacaball, que resulta que el pesquen posant carn de llagosta a l’ham, com a esquer. 20

Llavors la llagosta anava pels pacaballs i jo me’n vaig quedar sense. Això sí que és fumut, eh?! (Riu.) És clar! Jo preferia menjar-me la llagosta que el peix que pescaven amb la llagosta! Però, què hi farem, és el costum de l’illa. I s’han de respectar els costums de l’illa, és clar. Però no els vas ensenyar que potser posant algun altre esquer podrien pescar igualment? No. Vaig fer el sacrifici de menjar pacaball en lloc de llagosta. Els polinesis no fan pa —i en cas que en tinguin és perquè en van aprendre dels francesos—, però tenen un tubercle que, d’alguna forma, fa les funcions de pa, oi? El taro, sí, que a l’illa de Rapa s’ha conservat molt. És una mena, si vols, de patata, que creix en terrenys pantanosos. Sempre han d’estar plens d’aigua. I se’l mengen o bé bullit, o bé en fan una pasta que deixen fermentar amb llevat i després se la mengen acompanyant les sopes i els líquids que veuen. Però encara que sigui una mena de succedani del pa és impossible de fer, per exemple, taro amb tomàquet com si fos pa amb tomàquet. No, això és impossible. Es pot fer taro fregit, com si fossin patates fregides, però taro amb tomàquet, no. Quan em sentia nostàlgic del pa amb tomàquet, havia d’utilitzar el pa que també fan a la casa, al forn. En els teus articles al diari Avui també expliques una cosa —senzilla i tòpica, si vols—, que és que realment el trobes a faltar, l’enyores quan ets fora de casa bastant de temps. Quan soc fora, en algun altre país, menjo el menjar del país, naturalment, però a vegades sento nostàlgia de la meva cuina natal i, curiosament, del que sento més nostàlgia és del pa amb tomàquet i de la truita de patates. Si em permets, jo ho comparteixo absolutament. És curiós perquè hi ha altres coses que no les trobes tant a faltar, però el pa amb tomàquet, moltíssim. Imaginem-nos que hem menjat, tenim l’estómac satisfet, i ens disposem a descobrir algunes d’aquestes fortificacions misterioses que hi ha escampades per tota l’illa. N’ hi ha, em sembla, trenta-cinc, oi, més o menys? No se sap del cert. De fet, en l’últim viatge encara vaig trobar-ne una que no era als llibres i la gent de l’illa tampoc no sabia massa que hi era. Són unes ruïnes molt curioses, una mena de plataformes, com els murs 21

de pedra seca. Unes plataformes amb una torre cònica central que no saben gaire bé si eren antics temples polinesis o si eren una mena de pobles fortificats. Estan construïts al punt més alt de les muntanyes, a les carenes; són d’accés molt difícil, però es troben en llocs molt estratègics per a la defensa. De moment, els pocs arqueòlegs que han fet una mica d’investigació no saben si eren temples o eren zones on construïen les cabanes de fusta i palla. Els primers pobladors? Els primers pobladors, és a dir, els avantpassats dels meus amics. Per cert, aquests avantpassats tenen una història curiosa. Hi ha diverses teories sobre el seu origen, i una d’elles és que eren dones i nanos que fugien de Rapa Nui, de l’illa de Pasqua. Això és una llegenda, una de les llegendes, però n’hi ha moltes. Les llegendes diuen que els primers habitants de l’illa de Rapa, que es diu Rapa Iti (‘Petita Rapa’), eren dones que havien fugit amb els seus fills de Rapa Nui, l’illa de Pasqua. Rapa Nui en polinesi vol dir ‘Gran Rapa’. Hi ha tres llegendes segons les quals l’origen de la població és inclús anterior als polinesis perquè quan els primers polinesis van arribar a l’illa ja hi van trobar habitants. És curiós que moltes d’aquestes llegendes els nadius no les vulguin explicar. Hi ha algun secret que s’amaga a l’illa de Rapa que no han explicat a ningú —ni, naturalment, a mi, per molt que hagi visitat l’illa. Són coses que conserven per a ells mateixos. Pensen que són coses seves i que els estrangers no tenen per què conèixer-les i, bé, jo ho respecto. Alguna cosa sí que l’he anat sabent, per exemple, coses que van amagar al Thor Heyerdahl quan hi va anar a fer una excavació. Alguna de les coses que li van amagar me l’han dit, però no en volen parlar gaire. De fet, està bé que conservin aquests secrets i aquests misteris. Tenen dret a conservar el que vulguin. A més, segons què, si ho haguessin ensenyat, s’ho haurien endut als museus i no s’hagués quedat a l’illa. Com a occidentals que som tenim aquest sentit científic de voler-ho conèixer tot; i a mi em passa que em sap greu que hi ha coses de l’illa que es podrien conèixer i ser als llibres d’història, i els rapes mateixos podrien saber més del seu passat. Però ells consideren que no cal saber segons quines coses. El que és trist és que aquests coneixements els tenen els ancians, els vells, però els joves no s’interessen per aquestes coses i per tant es perdran. Els vells quan veuen que un jove no té aquests interessos ja no li expliquen. 22

És trist... Tu, malgrat tot, potser mogut per la teva ànima científica occidental, en vas visitar bastants, d’aquests forts. Sí, naturalment, per visitar-los no hi ha cap problema. I no hi vas observar res d’estrany? Que no se’n sàpiga l’origen ja és prou estrany, però, vull dir, com que són fortificacions de pedra abandonades, mig derruïdes en molts casos... Sí, jo sempre hi anava amb l’esperança de... No vas trobar cap forat per ficar-te...? Exacte... Amb l’esperança de trobar un tresor o una mòmia —que diuen que hi ha mòmies en algunes coves—, però no vaig trobar mai res. No vaig fer cap forat perquè tampoc no sé ni com es fa, ni crec que tingui cap dret per fer-ho, no? Però sí que m’agradava molt pujar-hi, a vegades sol, a vegades acompanyat amb els nens del poble o amb altra gent. Hi pujava els dies que el cel estava serè, que no plovia, els dies que el cel estava blau. Quan ets dalt la muntanya veus el cel blavíssim, veus l’illa molt verda, l’oceà que envolta l’illa. Ets a l’aire lliure, sents el vent fred i és un lloc maquíssim, un lloc especial, amb màgia. El primer dia que hi vaig pujar, quan vaig ser dalt vaig trobar que l’illa era tan maca que em vaig posar a cridar d’entusiasme. Em vaig sentir com el rei de la muntanya. Com el rei del món... Com el rei del món, sí, també, gairebé. Dius que en moltes ocasions si els ancians veuen poc interès en els joves ja no els transmeten aquests secrets, aquesta història que ells saben. La història i la ciència de l’illa potser també es va començar a perdre fa alguns anys amb l’arribada de la televisió? I abans, també, amb la cristianització: en el moment en què la gent es va començar a cristianitzar van començar a considerar que les històries antigues eren coses paganes i les van començar a perdre. La televisió ha suposat un cop fort perquè impedeix que la gent es reuneixi al vespre, quan es fa fosc —es fa fosc d’hora— i que els vells expliquin històries als joves. Ara la gent, doncs, mira la televisió i parla menys, ja no s’expliquen coses. L’altra pega que té la televisió és que ajuda que els nens perdin la llengua nadiua polinèsia i es vagin acostumant cada cop més al francès. Com t’entenies amb ells? M’hi entenia amb francès. Hi ha moltes coses curioses a Rapa. Per exemple, quan un nano s’empipa amb els seus pares, se’n va a viure a casa d’un parent. 23

Amb això no tenen cap problema. Jo mai no he vist nanos tan lliures com els de l’illa de Rapa. Nanos que als sis, set anys comencen a córrer sols per la muntanya, fan el que volen, se’ls veu contents i alegres en general i sans. Són impressionants. Quan els veus córrer, pujant o baixant descalços per aquestes muntanyes, és la imatge del nen salvatge, en el bon sentit de la paraula, el nen lliure i feliç. Com és l’estructura familiar dels polinesis o, en aquest cas, dels habitants de Rapa? Habitualment viuen en famílies molt extenses. El que passa ara, però, és que comencen a tenir cases donades per l’administració i se’n van a viure famílies de pare, mare i fills. Però habitualment viuen els avis, els fills i els nets, tots junts. Són famílies que fan una vida molt comunitària, tot ho comparteixen. Comparteixen els diners que tenen, el menjar si van a caçar o a pescar; i per això també els nens van molt dels pares als oncles, dels oncles als avis, quan s’empipen amb els pares se’n van a viure una temporada amb els avis o amb els oncles en una altra casa. També és una manera de fer xantatge als pares perquè al cap de tres o quatre dies els pares s’enyoren dels nens i llavors van allà per intentar convèncer-los que tornin a casa, que no els tornaran a cridar o a renyar. Tu també has explicat, pel que fa a les relacions humanes, que vas poder copsar a l’illa que mai no veus ningú pel carrer agafat de la mà. És difícil de saber, fins i tot, qui esta casat amb qui i impossible de dir qui està emparellat amb qui. I expliques, també, en els teus articles, que els amants tenen cites secretes i es veuen de nit als camps. Sí, i això és molt curiós perquè, per una banda, hi ha una sexualitat totalment lliure i sense cap mena de sentiment de culpabilitat o de reprovació moral per part de la comunitat, però, d’altra banda, ho mantenen molt en secret, la gent. Les parelles s’uneixen i es desuneixen però ho fan tot molt en secret. Realment fins que no comencen a tenir fills, el primer fill, ho amaguen. Llavors, quan hi ha un fill, la cosa ja no es pot amagar, i se’n van a viure a casa d’un o de l’altre. Però sense casar-se, no es casen normalment fins que no tenen tres o quatre fills. Llavors sí, ja consideren que la cosa és inevitable, que ja és seriosa. Ja no hi ha perill d’error. Dius que són bromistes i que tenen una filosofia de la vida que fa temps que a Occident hem oblidat, obsessionats com estem la majoria en fer diners, comprar molt, tenir poder o ser famosos. 24

Viuen al dia i sempre fan el que tenen ganes de fer en aquell moment. O gairebé sempre. Si tenen ganes d’anar a pescar, van a pescar, si tenen ganes d’anar a caçar, van a caçar, i sempre fan coses divertides i ho fan de forma que les coses siguin divertides. Sempre s’estan fent bromes, explicant-se històries, tafaneries, rient... Una de les coses més divertides és la dansa. I divertides per tu, perquè em sembla que vas fer bastanta gràcia quan et van fer ballar, el primer cop al menys. Naturalment, em van animar... Ells ballen cada dia, pràcticament és un costum, ballar cada dia. Sí, ballen sovint, sobretot quan s’estan preparant per anar al Festival de Tahití, llavors s’apleguen cada vespre per assajar. Jo anava a veure-ho i em van començar a animar que m’hi afegís. I, naturalment, vaig ser objecte d’una broma generalitzada, perquè tothom anava a veure com el popà que era jo, l’occidental, feia el ridícul ballant molt pitjor que els altres. Però en vaig anar aprenent i al final no ho feia tan malament. Vull dir, van deixar de riure, la qual cosa ja diu molt. Expliques que els ritmes són brutals, els moviments dels homes viscerals, guerrers. Els de les dones inimitables per un cos europeu: dolços, sensuals, obertament eròtics. Són moviments, realment, que estan fora del nostre abast. Jo crec que s’han de portar a la sang. No sé si un nen occidental des de molt petit, si ho practiqués arribaria... Potser ho faria bastant bé però no crec que ho arribés a fer cent per cent com ho fan ells. Al final, aquests assajos no van ser tan nefastos com podien semblar de bon principi... Els meus, vols dir? Els teus, els teus. Et van admetre al seu grup de dansa i vas anar al festival de Tahití. Cent cinquanta persones de l’illa vam anar cap a Tahití en vaixells. Vam estar sis dies en vaixell. Això era un desplegament brutal! Brutal, sí. I vaig estar un mes vivint amb ells a Tahití en una parròquia i dansant al festival de Tahití, de Papeete. I després per alguns hotels i per alguns pobles. A més a més de dansaire vas fer de metge. Sí, ens repartíem les tasques perquè fèiem vida comunitària en una parròquia, en un local parroquial, i a mi em van assignar més o menys 25

la tasca de metge o infermer del grup, més que res perquè era qui tenia més coneixement, en general, sobre medicina occidental. Una responsabilitat que déu-n’ hi-do... Em va donar una feinada que anava de bòlit perquè, és clar, cent cinquanta persones —nens, vells i gent de totes les edats— que arriben d’una illa que esta isolada a Papeete, doncs, naturalment, la gent va començar a agafar tots els virus que hi havia per Papeete, a la gran illa de Tahití: refredats, otitis, mals de panxa... Cada matí jo passava llista i els que estaven més malalts els portava al metge, al metge de veritat, a la seguretat social francesa. Jo havia de tenir cura de les receptes que els donava el metge, anar a comprar les medicines i després, sobretot, el més difícil era obligar-los a prendre les medicines perquè ells quan se l’havien pres una vegada ja se n’oblidaven. Llavors jo havia de passar llista a cada esmorzar, dinar i sopar i a veure qui havia de prendre què i anar amb la cullera al darrere perquè es prenguessin la medicina. Què fan ells quan estan malalts? Quan emmalalteixen i són a Rapa. A Rapa hi ha dos infermers. Hi ha un dispensari obert i quan es troben malament van al dispensari, però, és clar, els infermers es van quedar a Rapa i no van venir amb el grup, amb nosaltres. Veu guanyar el concurs? La gran decepció va ser que el gran premi de dansa no el van guanyar. Val a dir que van cometre algun error en el ball final. Van guanyar algun concurs de cant, això sí. No vas sortir a ajudar-los? No va caldre? Al contrari, no... Jo participava en alguna dansa petita, però el dia del festival, a la gran dansa, no hi vaig participar per por a cometre un error garrafal. Ah, ah... Vaig participar en altres danses i als pobles, però a Tahití, no. Al festival de Tahití vaig cantar, però no vaig dansar. Anaves disfressat de polinesi? Amb camises de flors, faldilles...? Sí, bé, vaig disfressat... Disfressat com es disfressen ells, perquè ells habitualment no van vestits d’aquesta manera, però per dansar es vesteixen, diguem-ne, a l’antiga, amb herbes, plantes i collarets de flors i aquesta mena de coses. Va haver-hi un moment a Tahití que vas perdre el gruix del grup i, vestit de tahitià, vas haver de preguntar-li a un guàrdia on eren els teus companys. 26

A vegades hi havia problemes de comunicació. Són molt mal traductors i jo sempre vaig despistat. Vaig arribar tard a un lloc, em vaig equivocar d’adreça, i vaig perdre el grup de dansaires. Va ser curiós perquè era un policia que acabava d’arribar de França, em va veure a mi, un occidental vestit amb herbes i amb faldilles de plantes i així, i el pobre home va al·lucinar. I al final em va dir l’estadi on era la representació i ho vaig trobar. Devia pensar: «Aquests occidentals estan acabats!». (Riu.) (Riu.) Hi ha un moment que dius «Rapa m’ ha captivat, m’ hi podria estar més temps, potser indefinidament, però mai per sempre. Tinc la sospita que l’illa és un sortós descobriment, una novetat en la vida que m’omple, però que no em prenc seriosament i això, si és cert, és una confessió terrible». El problema que tenim els occidentals és que mai no estem prou contents, no estem mai contents del tot. Jo vaig trobar a Rapa una illa fantàstica, potser l’illa somiada. Hi he anat tres cops, però amb el temps me n’he adonat que no m’hi podria quedar a viure encara que sigui l’illa quasi perfecta. No m’hi puc quedar a viure perquè tinc ganes de veure altres coses. Això, segurament, els polinesis no ho tenen; nosaltres sí que ho tenim, i aquesta insatisfacció permanent —que en part és el que explica la nostra civilització—, és el que et fa renunciar a aquests paradisos que a vegades sembla que has trobat, no? M’ha donat molt, l’illa de Rapa, però si m’hi quedés a viure acabaria amb unes ganes boges de sortir-ne com fos. Com diu Thor Heyerdahl: «L’ home modern no té lloc on retornar». No. Hem entrat en un camí de progrés, de canvi continuat, de voler anar sempre més enllà, i això fa que no puguem fer marxa enrere. Malgrat tot, tu dius de Rapa que és com un esbós del paradís, com un somni del que temies despertar-te’n i, al capdavall, te n’ has despertat. Me n’he despertat, sí. Però vull dir una cosa: el paradís no existeix, hi ha llocs que s’hi assemblen —i Rapa és segurament, dels llocs que jo he conegut, el que més s’hi assembla, al paradís.