7
H I MÀLAIA
Victòria en solitari Peter Habeler Pròleg de Ferran Latorre Traducció d’Enric Soler
VICTÒRIA EN SOLITARI Peter Habeler
First published as Everest Impossible Victory by Arlington Books (Publishers) Ltd, London, in 1979. And Wilhelm Goldmann Verlag, Muenchen, 1978. Primera edició en català, a Tushita edicions: Octubre de 2018.
© del text: Peter Habeler © del pròleg: Ferran Latorre © de les fotografies: Peter Habeler i Reinhold Messner © de la traducció: Enric Soler Correcció lingüística: Blanca Llum Vidal © 2018 Tushita edicions www.tushitaedicions.com info@tushitaedicions.com
Disseny de la col·lecció i tractament de les cobertes: Marc Ancochea Maquetació: Sir Gawain & Co Imprès a: Romanyà Valls ISBN: 978-84-948958-3-8 Dipòsit legal: B-24823-2018 BIC: WSZG No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni el seu tractament informàtic, ni la seva transmissió a través de qualsevol mitjà, bé sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per enregistrament o d’altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.
Fotografia de la coberta: Peter Habeler, a pocs metres del cim. ©Reinhold Messner. Fotografia de la contracoberta: L'Everest (8.848 metres). ©Peter Habeler.
A la Regina
PRÒLEG Victòria en solitari és el primer llibre de muntanya que vaig llegir. Si tinc en compte tot el que m’ha passat després de la lectura, aquesta confessió gairebé seria suficient per donar aquest pròleg per acabat. Perquè ¿no són aquelles primeres lectures, aquells primers amors, aquelles primeres escalades les que més ens marquen i més defineixen el que acabarà essent el nostre projecte de vida? La lectura d’aquest relat emotiu i històric es va produir en un moment clau, en plena adolescència d’un Ferran que de seguida va somiar a escalar l’ Everest seguint els passos del seu nou heroi, en Peter Habeler. Sempre explico que el desig d’esdevenir alpinista va néixer gràcies a la conjunció de diferents elements que, com acostuma a passar en les coses importants de la vida, van coincidir en l’espai i en el temps. Amb tretze anys vaig escalar el meu primer tres mil, la Punta Alta de la Vall de Boí; i estic segur que, plantat a dalt d’aquell cim, vaig ser inoculat pels tres elements que desperten el desig d’escalar muntanyes. D’una banda, la bellesa de la natura i del paisatge, la seva força, la seva exclusivitat. De l’altra, l’èpica de l’escalada, l’atracció del repte i la satisfacció d’ haver aconseguit la fita proposada. I el darrer element, aquell motor tan imprescindible per a la vida: la curiositat per descobrir llocs inhòspits i allunyats. En aquella època, a més, tots seguíem amb entusiasme els intents de les expedicions catalanes a l’ Everest, i vam viure amb especial emoció l’èxit final i extraordinari de la gran ascensió 7
del 1985. Seguir aquelles aventures, imaginar els passos dels nostres alpinistes i veure aquelles fotografies d’en Sors, en Vallès i en Cadiach a dalt del cim més alt del món, viure aquella aventura com si fos la meva pròpia, va alimentar les ànsies d’escalar l’ Everest també un dia. I, finalment, com a darrer element que va fer volar la meva imaginació d’adolescent, es va produir allò tan perillós que ho lliga tot i que ens fa somiar més enllà dels límits raonables: la lectura. I, concretament, la lectura de Victòria en solitari. Sovint penso en els elements del llibre que em van permetre connectar amb aquella aventura tan fantàstica, protagonitzada per un personatge aleshores molt llunyà, un personatge que durant molt anys, dins el meu imaginari, vaig considerar més aviat un personatge de ficció que no pas algú de real. El llibre em va regalar l’oportunitat d’identificar-me molt amb el personatge i amb la història. Amb la història per raons òbvies: en Peter Habeler i en Reinhold Messner es van convertir en els primers escaladors que ascendien l’ Everest sense l’ajuda d’oxigen artificial, una fita extraordinària, senzilla i pura, duta a terme a la muntanya dels meus somnis. No només havien aconseguit escalar l’ Everest, sinó que també havien escrit una de les pàgines més glorioses i determinants de la història de l’alpinisme. Com no deixar-se seduir per una gesta com aquella! Sempre recordaré el moment en què vaig llegir el relat de l’arribada al cim; i recordo, com si fos ahir, l’emoció que vaig sentir quan se’m va ficar a dins aquell instant tan transcendent de la història —talment com si fos jo qui donava aquells darrers passos. Jo també volia viure aquell regal, volia experimentar què se sent quan es trepitja la muntanya més alta del món. A més, el llibre també em va provocar una admiració incondicional pel que es va convertir en el meu heroi d’adolescència. 8
La meva fascinació va ser tal que fins i tot vaig acabar folrant la carpeta de l’escola amb fotografies seves, una excentricitat bastant singular tenint en compte que els companys hi tenien fotografies d’estrelles del rock o de futbolistes. Amb el temps he entès aquell amor incondicional, diria que aquella identificació absoluta amb en Peter Habeler. De l’estil senzill i planer del relat se’n desprèn el fons i els valors de la persona. Alpinista honest, transparent, simple en les pretensions i d’una humilitat només comparable a la seva grandesa d’alpinista, aquell escalador del llunyà Tirol només em podia caure bé. Amb els anys vaig entendre que res no era casualitat i que en Peter Habeler va protagonitzar una pàgina gloriosa de la història de l’alpinisme perquè de jove va ser un extraordinari escalador. Va fer ascensions rapidíssimes a les escalades més difícils dels Alps, com la del pilar central del Frêney al Mont Blanc, com la de la Salathé del Gran Capitan als EUA (i va ser el primer escalador europeu a fer-ho) o com la de la cara nord de l’ Eiger, ascensió fulgurant que va fer amb en Reinhold Messner. La lectura d’algun d’aquests episodis, relatats també en el llibre, va despertar en mi la curiositat i les ganes de començar a escalar a la roca: jo volia seguir els passos del meu heroi i va ser així com vaig decidir fer el curs d’iniciació a l’escalada, sense saber que obria la porta a una de les habitacions més importants i apassionants de la meva vida. Però, com he dit abans, també em despertaven una admiració entranyable la seva humilitat i bonhomia, aquella que es desprenia de les seves paraules i de la seva prosa. Al mateix temps, em va fascinar la figura de l’enorme alpinista que havia cedit el pas al seu company de cordada i que vivia una mica a l’ombra del gran Reinhold Messner. Va ser per aquesta raó que vaig decidir que el meu heroi havia de ser en Peter Habeler, i no 9
en Reinhold Messner, que era l’elecció més habitual de l’època. A més a més, si em permeteu una lleugeresa simpàtica i innocent, jo m’identificava amb en Peter Habeler perquè tenia una constitució semblant a la meva. Ell era lleuger, àgil i baixet com jo. I, per tant, aquesta coincidència li regalava l’exemple i l’oportunitat, a un vailet com jo, escanyolit i poca cosa, d’esdevenir també un gran escalador. O, com a mínim, és el que en Ferran Latorre adolescent volia creure. Per totes aquestes raons, en Peter Habeler va esdevenir no només un referent esportiu, sinó també un referent com a persona. L’any 2017, quan vaig escalar l’ Everest, vaig tornar a llegir el llibre mentre era al camp base. Ho necessitava. Volia tornar a reviure les emocions que d’adolescent m’ havien portat a fer tot aquest recorregut vital fins a enfrontar-me al vell somni d’escalar l’ Everest. Curiosament, amb la relectura vaig trobar nous punts de sintonia i de complicitat amb l’autor. Els seus temors com a pare, ara eren també els meus. I vaig comprendre els dubtes que va tenir tot just abans d’iniciar l’assalt final i que van provocar que, d’antuvi, fins i tot refusés l’intent sense oxigen. Molts anys després, i des de la condició de pare, em sobrevolaven els mateixos dubtes i incerteses. A més a més, la relectura va provocar que també augmentés la meva admiració esportiva. Passats més de trenta anys des del primer cop que el vaig llegir, i òbviament amb molts més coneixements sobre temes de muntanya, encara podia valorar millor aquella gesta i la trajectòria d’en Peter Habeler. Sense cap mena de dubte, l’alpinista austríac ha estat un dels grans de la història. Vaig trigar molt anys a conèixer personalment en Peter Habeler. De fet, va ser fa pocs anys. Curiosament, el primer contacte va ser a través d’una conversa per telèfon mòbil. Reconec que va 10
ser una manera molt rotunda i radical de trencar la barrera entre la ficció i la realitat. De cop, aquell personatge gairebé irreal, més aviat de ficció, esdevenia una realitat a través d’un dels aparells icona de la modernitat i, al mateix temps, aquella conversa em catapultava a una època de la meva vida on un invent com aquell era impensable. Vaig viure una situació estranya, ja que, a un personatge històric com ell, el tenia ancorat en una època concreta i inamovible de la història. Però el temps no només havia passat per mi. També ho havia fet pel meu heroi. Vaig tenir aquella conversa a Innsbruck i, al cap de poc temps, el tenia al davant, regalant-me una conversa de més d’una hora. No m’ ho podia creure. I de seguida vaig constatar que, si bé és cert que amb els anys un va abandonant la mitomania, en Peter Habeler era dels pocs mites que encara em permetia de tenir i que, per tant, podia viure aquella conversa amb la il·lusió innocent d’un nen petit. Aquest darrers anys he tingut l’oportunitat de tornar a coincidir amb ell en diverses ocasions, fins i tot m’ ha acollit a casa seva durant una setmana. I us puc dir que el que més feliç em fa és haver constatat que aquell nen de tretze anys no es va equivocar. Que quan va decidir que aquell alpinista del Tirol fos el seu heroi, no anava errat. I que tots aquelles qualitats que tant admirava d’ell i que li atribuïa sense haver-lo conegut, coincidien exactament amb la realitat del personatge. Al llarg de la meva vida, no hauré conegut cap persona tan afable, tan generosa i tan propera com el meu admirat i estimat Peter Habeler. La diada de Sant Jordi del 2017, mentre jo era al camp base de l’ Everest, i un mes abans de l’ascensió a la muntanya dels meus somnis, que, a més a més, es convertiria en el meu catorzè i definitiu vuit mil, vaig rebre un regal inesperat i preciós: un 11
exemplar de la primera edició del seu llibre en alemany amb una dedicatòria simple i sincera, que em desitjava tota la sort del món en el meu intent a l’ Everest. La meva vida quedava definitivament lligada a aquest llibre i a la història i al personatge que el van fer possible i que ha il·luminat a tants i tants muntanyencs del món. Gràcies Peter! Ferran Latorre Agost de 2018
12
1 La veu del pilot d’Air India em va retornar d’un somieig intranquil: —Senyores i senyors, benvinguts a bord en el nostre vol directe a New Delhi. Hem assolit la nostra alçada de creuer, 29.000 peus. La temperatura exterior és de 30 graus sota zero. Un anunci rutinari per al pilot, però que per a mi constituïa una informació fascinant: 29.000 peus corresponia aproximadament a l’altitud de l’ Everest, la muntanya més alta del planeta, la fita de la nostra expedició. Si tot anés bé, d’aquí a unes sis setmanes em trobaria a dalt del cim, a 29.028 peus o bé a 8.848 m sobre el nivell del mar. I seria, pel seu concepte, una autèntica primera escalada perquè Edmund Hillary i el seu acompanyant nepalès Tensing Norgay van vèncer la muntanya, fins aleshores invencible, mitjançant un «truc». Van utilitzar, com d’altres moltes exitoses expedicions després d’ells, un aparell d’oxigen. Nosaltres, en Reinhold Messner i jo mateix, volíem arriscar-nos a aconseguir el que semblava del tot impossible: la primera escalada a l’ Everest amb els propis mitjans i sense oxigen artificial. Pràcticament cap de les persones a qui havíem explicat el nostre somni durant els dos darrers anys i mig —el d’escalar l’ Everest by fair means— no ens va animar gens ni mica. Al contrari, gairebé tots, alpinistes, psicòlegs o metges, ens van aconsellar insistentment que ho deixéssim córrer: «És del tot impossible. O bé no arribareu al cim o bé us serà impossible culminar el descens. Amb sort, tornareu mig lirons embarbussant-vos com dos idiotes. La manca d’oxigen en aquelles 13
alçades provoca la mort de les cèl·lules cerebrals en pocs minuts. Sobretot les que són necessàries per a les funcions humanes més importants. Primer es destrueix la memòria, després el centre del llenguatge i finalment es perden la vista i l’oïda. L’ Everest sense oxigen és un suïcidi». Diversos experiments fets amb càmeres de descompressió havien demostrat que, a partir d’uns 8.000 metres d’alçada, es perden les facultats de pensar i d’actuar de manera controlada. Aviat es perd el coneixement, cosa que vol dir una mort segura a la muntanya. Fins aleshores totes les conquestes més enllà dels 8.000 m s’ havien aconseguit amb oxigen artificial: el Nanga Parbat, el K2, el Lhotse... Tan sols hi havia un argument en contra: ja a l’any 1924, els anglesos Norton, Mallory i Irvine havien escalat l’ Everest fins almenys els 8.000 metres amb un equip rudimentari i sense oxigen. Norton —el cap de l’expedició— havia assolit aproximadament els 8.600 metres, aparentment sense patir cap dany. Quan insistíem en aquest fet de seguida se’ns retreia: «Sí, d’acord, però què els va passar a Mallory i Irvine?» Van desaparèixer durant l’escalada i mai ningú no n’ ha sabut res més. Han mort a l’ Everest i no hi ha hagut manera de saber si abans van arribar a fer cim». Certament, això era veritat, i d’ençà de 1920 ningú no ha tornat a fer una temptativa com aquesta —vèncer l’ Everest sense oxigen. Fins i tot amb aparell d’oxigen i amb l’ajut de tècniques cada vegada més modernes , van haver de passar trenta anys fins que Hillary i Tensing esdevinguessin els primers a fer l’ Everest, reverenciada pels nadius xerpes amb el nom de Chomolungma («Deessa Mare de l'Univers»). Circulaven històries tenebroses sobre l’ Everest. Es deia que alguns alpinistes que havien mort intentant assolir el cim, acompanyaven els equips d’ascensió, talment com fantasmes 14
Peter Habeler, amb dotze anys, al Zillertal. Peter i Regina a les muntanyes de Rofan.
Regina Habeler amb el seu fill Christian. Peter Habeler al Wilden Kaiser, el 1973.
silents. Gairebé totes les expedicions a l’ Everest parlaven d’al· lucinacions i de fenòmens psíquics ben rars. Atès que fins i tot Chris Bonnington, sensat entre els sensats, experimentat a l’ Everest i sobri d’allò més, parla en el seu llibre Everest – The Hard Way (1975) d’una mena de fantasma que se li va aparèixer el dia abans que es produís un tràgic accident, vaig reflexionar molt sobre aquestes aparicions en els àmbits limítrofs de l’existència humana. Ens estaven avisant, aquests esperits, de la perillositat que suposa per als éssers humans traspassar aquesta darrera frontera vertical? O és que Bonnington i els altres van sucumbir simplement a al·lucinacions provocades per la manca d’oxigen al cervell? Les dues possibilitats eren igual de plausibles. Estàvem anant, aquesta vegada, massa lluny amb el nostre risc ben calculat? O l’èxit ens acabaria donant novament la raó? Entre el grapat de persones que creia fermament en mi, malgrat tots els dubtes, neguits i pors, hi havia la meva esposa, la Regina. Sense el seu recolzament constant i sense la confiança que em va demostrar en tot moment, durant els preparatius, hauria encarat aquesta aventura, sens dubte, amb moltes més reserves. Si ella també hagués dubtat, potser ho haguera deixat córrer. El comiat pel matí, a l’aeroport, em va emocionar profundament. Durant el viatge des de Mayrhofen, la Regina era al meu costat, petrificada, sense dir res; només em mirava, sense obrir la boca. I després es va posar a plorar, a somiquejar, i em va abraçar ben fort, amb desesperació. Aquest era un record amarg. Tot d’una vaig ser conscient de com d’abandonada l’ havia tingut durant els darrers mesos, dedicats només a la meva fita ambiciosa. Durant tots aquests mesos, només m’ havia obsessionat entrenar-me, entrenar-me i entrenar-me fins a l’extenuació total. Pobra Regina! Si en el moment del comiat hagués 16
deixat que brollessin els meus sentiments més pregons de tendresa, emoció, estimació i mala consciència, no hagués tingut la força per emprendre aquesta gran aventura. La meva tristor es va esvair amb el soroll i la confusió que regnaven abans d’embarcar a l’aeroport de Munich. Allà hi havia els nostres amics i alguns fotògrafs. Entre els passatgers s’ hi trobava el conegut cantant alemany Freddy Quinn. Els fotògrafs volien que ens féssim una fotografia junts, però en Freddy s’ hi va negar: no havia sentit a parlar mai de mi. Òbviament, se sentia ofès. Més tard vam iniciar una conversa i es va disculpar. Quan arribàvem a Frankfurt, on m’ havia de trobar amb els altres membres de l’expedició, ja érem bons amics. «... hem assolit la nostra alçada de creuer, 29.000 peus». La informació del pilot em va fer tornar al present. L’ hostessa, amable i engalanada amb un sari blau, ens va explicar detingudament l’ús de la mascareta d’oxigen. «En el cas que es produeixi una despressurització de la cabina, caurà automàticament una mascareta d’oxigen des de dalt dels seus seients. Premin amb força la mascareta contra la boca i el nas i respirin amb normalitat fins que l’aparell hagi assolit capes atmosfèriques més baixes». A dalt de l’ Everest, quan la pressió fos escassa, no cauria cap mascareta d’oxigen per a en Reinhold i per a mi. Ens havíem proposat amb fermesa treballar, com aquell qui diu, sense xarxa ni doble fons. No estaríem assegurats ni tindríem reserves a l’abast: «Everest by fair means». Tenia deu anys quan en Hillary i en Tenzing van pujar per primera vegada a l’ Everest. Des d’aleshores, tenia aquesta muntanya com la fita més gran i més preuada dels meus somnis. Avui dia, els nois somien en ser astronautes i volar cap a la Lluna; jo desitjava trepitjar el cim de la muntanya més alta del 17
món. Em vaig empassar el llibre de Hillary Nothing Venture, Nothing Win. Tenia gravat a dins meu cadascuna de les frases de l’assalt al cim. I quan a principis dels anys cinquanta vaig començar a escalar les muntanyes de 3.000 metres de la meva petita pàtria, ja em veia al sostre del món, corejat com si fos un conqueridor. Devia tenir dotze anys acabats de fer quan ja havia pujat en solitari tots els cims de la serralada Zillertal. Quan ara penso en els perills a què aleshores em vaig exposar, amb la meva exigua experiència, crec que va ser només gràcies a la providència que no vaig patir cap accident seriós. La nostra escalada a l’ Everest no seria, evidentment, una aventura inconscient pròpia de marrecs. Precisament perquè el 95% de les persones que estaven al corrent del nostre projecte, creien des de bon començament que estava destinat al fracàs, era probable que aquesta vegada ens haguéssim preparat molt millor que en expedicions anteriors. Durant la primera fase dels preparatius ja ens vam mentalitzar, perquè no només havíem d’estar en plena forma física i tècnicament capacitats: el més important de tot seria la perseverança i la resistència moral. Lord Hunt, el cap de l’afortunada expedició de Hillary, ho va expressar amb encert: «L’ Everest posa a prova el muntanyenc sotmetent-lo a un immens estrès emocional. Aquest estrès només pot ser vençut i suportat amb una decisió indestructible i una voluntat fèrria, a prova de tot». Seria una lluita solitària. No només una lluita contra la muntanya inquietant i els seus inquietants perills, ni contra l’esgotament físic, el fred àrtic, els huracans, la neu i la manca d’aire respirable, contra el mal d’alçada traïdor, la por interior i la tremenda certesa que allà a dalt no hi havia cap possibilitat de salvació si ens passava algun imprevist, sinó que prometia ser una lluita contra la feixuga hipoteca, contra l’astorada incredulitat 18
El Hidden Peak (8.068 metres).
que ens van mostrar els amics, els enemics i els envejosos. Si gairebé ningú no creu que el que un es disposa a emprendre és humanament possible, llavors, o bé s’ ha d’estar com una cabra per arriscar-se a perdre-ho tot, o bé un ha de tenir quelcom de l’esperit dels grans conqueridors i descobridors: una fe infrangible en un mateix i en l’èxit de la iniciativa. Ningú no ens va comparar, abans de l’expedició, amb Colón, Scott, Amudsen o amb els astronautes que van anar a la Lluna. Tot i així, juguem a la mateixa lliga. Com a molt se’ns deia the terrible twins, «els bessons terribles». I això es veu que era un gran afalac. En el món de l’alpinisme, a en Reinhold i a mi se’ns considerava unes persones que han fet pujar la bogeria calculada fins al màxim nivell, tal com va escriure el setmanari alemany Der Spiegel. D’altra banda, persones que se senten afins a nosaltres, afirmen que hem obert noves portes a l’alpinisme. Les dues afirmacions son equívoques. La veritat és, justament, tot el contrari: en cap de les nostres empreses anteriors mai no ens havíem posat en perill per tal d’aconseguir l’èxit si no n’estàvem completament convençuts. Mai no ens hem sobreestimat, com malauradament passa amb molts muntanyencs, la qual cosa acostuma a provocar conseqüències irreparables. Cap de nosaltres repta la mort amb lleugeresa, encara que ens hi enfrontem sovint i hi mantinguem una relació molt més personal que no pas una persona que considera que tallar la gespa del seu jardí ja és una gran fita esportiva. No és necessari perdre més paraules en aquest tema, ja que, si no, un s’ hauria de preguntar com pot ser que encara hi hagi persones disposades a arriscar-ho tot per assolir un objectiu important. Durant la nostra darrera expedició abans de la de l’ Everest, l’any 1977, vam haver de girar cua mentre escalàvem la paret sud del Dhaulagiri. Vam reconèixer que no érem capaços d’escalar aquella paret amb els nostres mitjans i a la vista de les 20
allaus constants que escombraven el vessant. Malgrat tot, aquella expedició, que ja devia ser preparatòria per a l’ Everest, ens va proporcionar experiències molt valuoses —experiències que vam poder aplicar precisament al llarg de la nostra nova ascensió. Algú escalarà algun dia aquesta paret formidable, i serà algú que doni més importància a l’ambició, que no pas al risc. Pel que fa a les noves dimensions: en el fons seguim les antigues tradicions dels alpinistes de l’era anterior a la tècnica. Volem retornar el muntanyisme al que no hauria hagut de deixar de ser mai: una fructífera confrontació de l’esperit i la força humanes amb la natura. Ens neguem a assolir el cim d’una muntanya amb l’ajuda de claus i perforacions. No volem utilitzar aparells respiratoris perquè això suposa rebaixar els gairebé 9.000 metres de l’ Everest a pràcticament 6.000 metres. Un dels xerpes de l’equip de Hillary va dir: «Amb l’aparell d’oxigen un no té la impressió d’estar pujant a la muntanya, sinó que és aquesta la que baixa». Una victòria ajudats per la tècnica, no és una victòria per a nosaltres. Com es podria posar a prova veritablement la capacitat humana si no fos donant tot el que s’és capaç de donar? Reinhold Messner i jo vam arribar a la mateixa conclusió, de forma separada. Aquesta es la raó que va fer que ens trobéssim i arribéssim a formar un veritable equip. No som amics en el sentit corrent de la paraula, no som «íntims», inseparables. Parlem poc sobre la nostra vida privada. Ens veiem poc quan no estem dedicats a la nostra professió. Quan entrenem, generalment cadascú ho fa per la seva banda, però, malgrat tot això, segurament no hi haurà en tota la història de l’alpinisme dos homes que estiguin tan d’acord en tantes coses. Ens entenem sense paraules. Cadascú sap instintivament el que l’altre està a punt de fer; en qualsevol situació un es pot refiar totalment de l’altre. Això frega gairebé la metafísica. Guardo a la memòria 21
llargues converses que vam tenir durant l’ascens al cim de l’Everest, frase per frase, i això que no ens vam dir ni una sola paraula. Els diàlegs, que en Reinhold recorda tant com jo, no els vam verbalitzar; només els vam pensar. No cal que entri en detalls pel que fa a les nostres ascensions als Alps orientals i occidentals. En Reinhold ja ho ha fet detingudament en els seus llibres, encara que en ells sembli que ell era el cap i jo només un ajudant. No l’ hi tinc en compte (perquè així ven millor). A mi no m’enlluerna tant l’aclamació de les masses. En Reinhold, però, sí que necessita els elogis. Li agrada mostrar-se en públic, sortir a la televisió i que els periodistes li facin entrevistes. El seu signe zodiacal és Bessons i sempre ha de brillar. Jo sóc Càncer i busco el recer de la meva closca. El posat heroic no m’agrada. Hi ha una fotografia meva a dalt del Hidden Peak, a 8.068 metres d’alçada, i resulta que aquesta fotografia va sortir publicada arreu del món, amb la llegenda: «Reinhold Messner ha vençut el Hidden Peak». Amics i coneguts van preguntar-me: «Per què ho permets? No tens ambicions? Si segueixes així, totes les vostres fites comunes acabaran essent únicament el xou d’una sola persona, d’en Messner». Altres segurament haurien reaccionat diferent, però jo ho vaig deixar córrer. Al cap i a la fi, no hagués arribar a dalt del cim sense en Reinhold. I ell no hagués arribar al cim sense mi. Els dos som igual de bons. Ningú no regala res a l’altre. Les diferències no tenen a veure amb les facultats tècniques, ni amb la motivació, sinó amb la manera de ser. En Reinhold es mou més per la raó; jo, pel sentiment. D’aquesta manera, ens complementem del tot. Que ara faci esment del Hidden Peak té el seu motiu. Aquesta expedició va fer història en el món de l’alpinisme i ens va fer decidir a emprendre la gesta de l’ Everest. L’ascensió del Hidden Peak, a la carena dels Karakòram, la part paquistanesa dels Himàlaia, l’any 1975 va ser una escomesa 22
Paret nord-est del Hidden Peak, amb la ruta d'ascens.
de dos homes. Segurament va ser l’expedició més reduïda que mai abans hagi vençut una muntanya de 8.000 metres. Amb unes despeses i un equipament mínims. I el més important: vam assaltar el cim sense màscara d’oxigen. L’escalada va ser veritablement dura i difícil. Vam esgotar les nostres forces, encara que tots dos ho sabíem: es pot continuar. Aquest no és el darrer del tots els límits capaços d’assolir per l’ésser humà. Ho recordo perfectament, com si fos avui: després de tots els esforços, de tots els neguits que més d’una vegada ens havien fet fer mitja volta, en Reinhold i jo érem allà, asseguts i feliços, dalt de l’avió que ens tornava a casa. Vam demanar un gintònic, el súmmum dels luxes. En brindar, tots dos vam dir, alhora: «Per l’Everest!». «Sense oxigen», vaig afegir jo. «Sense oxigen», va respondre com un eco en Reinhold. Vam començar a riure com dos marrecs beneits que acabaven de fer alguna malifeta. Aleshores encara no teníem ni idea de com enfocaríem el nostre objectiu. No us penseu pas que un cim de l’ Himàlaia s’escala així com així. Les muntanyes de 8.000 metres del Pakistan i del Nepal estan, efectivament, «completes» per als propers anys. Així doncs, llavors no teníem ni la més mínima probabilitat d’aconseguir el permís d’ascens a l’ Everest que donava el govern nepalès. De moment, la muntanya estava «completa» fins a mitjans dels anys vuitanta. Només muntanyencs amb una experiència contrastada i un renom potent poden optar que la seva sol·licitud sigui acceptada. Si al final, després d’anar i venir moltes vegades, s’obté el permís, un ja pot considerar que pertany a l’elit. Un permís, per cert, costa uns 3000 marcs alemanys [uns 1.500 euros de l’època], encara que aquesta suma sigui insignificant comparada amb la despesa total de l’expedició.
24
Peter Habeler després de l'ascensió al Hidden Peak.
Ni en somnis ens podríem plantejar organitzar nosaltres mateixos una expedició a l’ Everest. En primer lloc, ens faltaven els mitjans i, en segon lloc, tot i el nostre èxit al Hidden Peak, tampoc teníem els contactes necessaris per poder muntar una expedició pròpia. Només podíem aspirar a unir-nos a una expedició ja sol·licitada i autoritzada. Dit amb unes altres paraules: havíem de comprar el nostre dret a participar-hi.
25