Winter in July - Dos anys en furgoneta per Austràlia by Tushita Edicions

CONTINENT AUSTRALIÀ

Winter In July Dos anys en furgoneta per Austràlia Marta Terrasa

Winter in July Marta Terrasa

Primera edició: març de 2022

© 2022 Tushita edicions www.tushitaedicions.com info@tushitaedicions.com Disseny de la il·lustració de coberta: Idoia Vallverdú Disseny de la col·lecció i tractament de les cobertes: Marc Ancochea Maquetació: Sir Gawain & Co Imprès a: Romanyà Valls ISBN: 978-84-123938-7-3 Dipòsit legal: B 3951-2022 Thema: WTL, 1MBF, 2ADC, DNB, 1MBN Ibic: WTL, 1MBF, 2ADC, BG, 1MBN No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni el seu tractament informàtic, ni la seva transmissió a través de qualsevol mitjà, bé sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per enregistrament o d’altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Fotografia de l’autora a la solapa: L’autora amb una gallah, a la platja de Lorne, Victoria. (Fons Marta Terrasa). Fotografia de la contracoberta: Far de Vlamingh Head, a Exmouth. Western Australia. (Fons Marta Terrasa).

Papà, ho hem aconseguit. To you

INDEX

DAINTREE NATIONAL PARK

Kuranda

Cairns

Long Island Whitsundays

QUEENSLAND 0 100

200 km

3 2

Noosaville Kirra Tallebugdera Byron Bay Ballina

NOVA GALES DEL SUR

TASMÀNIA

100 km

Latrobe CRADLE MOUNTAIN

Trial Harbour

Friendly Beaches

Newcastle BLUE MOUNTAINS

Katoomba Five Dock

Palm Beach Bondi Beach Sydney

Melaleuca

The Neck Lookout BRUNY ISLAND

DAINTREE NATIONAL PARK

Kuranda

Cairns

AUSTRÀLIA

Long IslandTERRITORI AUSTRÀLIA DEL NORT Whitsundays OCCIDENTAL

0 100

AUSTRÀLIA DEL SUD

QUEENSLAND

NOVA GAL·LES DEL SUD

200 km

Canberra

3 2

VICTÒRIA

Noosaville

TERRITORI CAPITAL AUSTRÀLIA

Kirra Tallebugdera TASMÀNIA Byron Bay Ballina

Exmouth KAKADU NATIONAL PARK

LICHTFIELD NATIONAL PARK

NOVA GALES DEL SUR AUSTRÀLIA 0 OCCIDENTAL 50 100 km 0

100

200 km

TASMÀNIA

TERRITORI DEL NORD 0

100 km

100 200 km

Latrobe CRADLE MOUNTAIN

Trial Harbour

Friendly Beaches

Newcastle BLUE Perth MOUNTAINS

Rottnest Fremantle Island Katoomba Five Dock Margaret River Hamelin Bay

Alice Springs

Palm Beach

Bondi Beach Sydney

Melaleuca Kata Tjuta

Uluru

The Neck Lookout

BRUNY ISLAND

Miro per la finestreta de l’avió de Virgin. Els leggins ja ni

m’estrenyen després de tantes hores de portar-los posats. Mossego el cordó de la dessuadora lila, tot i que jo no acostumo a fer aquestes coses. Tampoc soc de creuar el món sencer i deixar enrere família, amics i carrera per complir una promesa feta a mi mateixa i per estar amb la persona que estimo. Grapejo les revistes de l’avió i estic tan nerviosa que ni tan sols m’ indignen els preus exorbitants d’ unes galetes. El cel es va tapant de núvols lleugers com trossets de cotó de sucre que desfàs amb la boca. Tan bon punt l’avió comença el descens, el cor em comença a bategar amb força, com si després d’ensumar l’olor de sang d’ una presa, haguessin amollat els gossos d’ una cacera reial. Només que en lloc d’aterrar a la campanya britànica, ho faig a Launceston, Tasmània. Fa uns minuts que qualsevol intent per controlar aquesta amalgama de sentiments és totalment inútil. No hi ha corretja que pugui fermar-me en curt. Crec que m’explotarà el cor. Miro un televisor on mostren les notícies en bucle. Trump acaba de ser escollit el 45è president dels Estats Units. (És una broma?) Intento situar-me. És una terminal petita. Recullo les motxilles, en un intent per entrar ràpidament al lavabo i rentar-me la cara, després de més de trenta hores de viatge. Vaig deixar Barcelona no sé gaire bé quin dia i, quan en Tim em vegi després de sis mesos sense abraçar-nos, vull que tot sigui perfecte. Tan perfecte i romàntic com pot ser quan portes una dessuadora desgastada i uns leggins lleugerament cedits, a més d’ una forta privació del son. 11

Una mà m’ intercepta abans de poder desfer-me de la meva cara de viatgera. «Hola!», em diu, mentre acosta tot el seu cos com un os després d’ hibernar. Jo només soc capaç de balbucejar: «No, no, noooo! Se suposava que no m’ havies de veure amb aquesta cara!». Els plans estan fets perquè no es compleixin, perquè t’adonis que les coses no surten com a les «pel·lis». I és que la realitat suposa abraçar de manera amorfa la persona que estimes amb tres motxilles penjant. I és tan agradable...!

Barcelona, 16 de juny de 2016. Estic asseguda a les escales de la Fira de Montjuïc i des d’aquí sento la sessió de Lady Leshurr a l’escenari SonarVillage. He quedat amb na Bego per entrar juntes al Sónar, però abans vull trucar a en Tim, en aquest marge de temps esmunyedís que suposa la diferència horària de vuit o nou hores. Simplement vull escoltar la seva veu i tenir la certesa que els darrers missatges rancis no tenen res a veure amb nosaltres. Però no sé com, li acabo fent la pregunta del milió: «Però tu vols que vingui o no?» Noto les llàgrimes inundant a poc a poc els meus ulls, com un compartiment al màxim de la seva capacitat; la fuita és imminent: «No és que no vulgui que vinguis, és clar que ho vull. Però ja sé què passarà. Tu acabaràs per enyorar la teva família, els amics i la carrera», argumenta lentament ell, a l’altre costat del telèfon des de l’altra punta del món. «No és veritat, jo vull això. I ho deixo tot perquè saps que vull mudar-me a Austràlia d’ençà que tinc vint anys i perquè, a més, vull estar amb tu!», li dic convençuda. És veritat, des de petita m’ he sentit atreta per Austràlia. Potser és culpa de la sèrie Los rompecorazones i les seves reposicions estivals a la tele, o perquè amb vint anys vaig demanar unes beques a la Universitat Autònoma de 12

Barcelona per acabar periodisme a Sydney o a Califòrnia. Vaig acabar per acceptar la beca de la UCSD a San Diego, perquè davant del dubte, ma mare em va fer saber que no vindrien a veure’m a Austràlia; que era massa lluny. I a més, vaig pensar que si volia fer surf, Califòrnia seria bastant més segur que Austràlia i tots els seus taurons. Però això és secundari. És veritat. Em vull mudar a Austràlia per en Tim, per donar una oportunitat a la nostra història. D’ençà que va morir el meu pare, un matí qualsevol, i la meva darrera conversa amb ell va ser una discussió sobre com funcionava el GPS, he volgut exprimir cada moment, sabent que si un matí qualsevol, alguna cosa s’apaga en mi, hauré viscut al més intensament possible. Fa tres anys que en Tim i jo ens vam conèixer. Jo estava en una relació tòxica; la cirereta del pastís va ser que el noi em va deixar uns minuts abans que jo me n’anés de viatge i, ja de passada, em va posar unes banyes monumentals. Era el 2013. No va ser un bon any. Feia molt de temps que estava esperant aquell viatge a Indonèsia amb el meu germà i uns amics. Tota la meva família viu a Mallorca i jo treballava a Barcelona, així que aquestes escapades eren un dels moments preferits de l’any perquè podia estar amb el meu germà i fer surf plegats. Vam arribar a l’est de Java amb aquella xafogor que fa que se t’enganxi la samarreta al cos com una capa de paper pintat en un pis de lloguer. Pluges tropicals, botigues tancades pel ramadà, intoxicacions estomacals i ratolins per dins l’ habitació, tot i que també vam fer surf diversos dies. En una d’aquestes sessions vam veure un parell de joves entrar a l'espot on érem nosaltres quatre. Ella era una surfista rossa hawaiana i ell, pèl-roig. Tinc debilitat pels pèl-rojos. Entre onada i onada, vam començar a parlar. Era de Nova Zelanda. Tot d’ una vaig cridar el meu germà, que es va acostar remant, ja que en uns mesos aniria allà de viatge de noces. Les 13

ones anaven venint i les nostres posicions canviaven com gira-sols en busca de l’astre rei. Uns dies després, vam tornar a coincidir, dos o tres cops, en una altra platja, Cimaha, i el pèl-roig i jo vam parlar una mica més. Semblava un noi simpàtic. Aquell mateix vespre ens vam aventurar fins a un hostal on poder connectar-me a internet, enviar un article i prendre una Bintang —la cervesa típica d’ Indonèsia— freda. I allà era ell de nou. Resulta que en Tim, que així es deia, s’allotjava allà. Va dir que mai no havia vist ningú teclejar tan ràpid en un ordinador. Jo vaig somriure i li vaig explicar que el dematí següent marxàvem cap a Bali, però que si li podia demanar l’ email. Encara no sé ben bé per què. Quan vaig tornar a Barcelona li vaig fer arribar diverses fotos que m’ havien fet fent surf i ens vam intercanviar alguns emails. Mig any després li vaig escriure de nou perquè aquell estiu de 2014 aniríem de viatge a Maldives; per si volia venir. Els emails de surf van anar donant lloc a d’altres sobre com ens havia anat el dia, què llegíem o una llista eterna de preguntes meves sobre com era la seva feina de mecànic a les mines de mineral de ferro i d’or, a les zones més remotes d’Austràlia. Tot el que el rodejava em semblava fascinant. Els mesos anaven passant i els emails es feien cada cop més i més llargs: dos, tres, quatre cops al dia. Ell es va comprar un smartphone per poder respondre’m i jo esperava amb certa ànsia la icona de sobre la pantalla del mòbil. «T’estàs enamorant d’ell», em va dir una nit a casa na Llucia, la meva amiga amb qui compartia pis, plantada davant dels pòsters del Primavera Sound que penjaven del menjador. «I ara! Si no el conec», vaig respondre jo entre rialles nervioses. Però sí que el començava a conèixer. Quan tornava de festa sola, li escrivia emails perquè així m’acompanyés de camí a casa. I més endavant va arribar Skype i quedar-se en blanc davant la pantalla: «Doncs no recordava la teva veu 14

així», va ser el primer que vaig aconseguir dir-li. Mesos més tard em va proposar reunir-me amb ell al Marroc, per un altre viatge de surf. Li vaig dir que sí. També li vaig dir que era molt tímida, malgrat que no ho semblés, i que si intentava fer-me un petó quan arribés, probablement li faria una cobra. I així va ser. Tot i que no tornaria a separar-me d’ell després d’aquells cinc minuts inicials. Hi ha moments que es graven a la pell com les cicatrius d’aquelles primeres ferides de quan érem nens. Recordo estar estirada al llit de l’ habitació, al Marroc, i rebre un missatge de la meva exparella, un noi amb qui havia estat uns anys i que estimava i apreciava molt. Em parlava des de la perspectiva que dona el temps i les experiències viscudes, reflexionant sobre nosaltres i les noves oportunitats. Hauria volgut llegir aquest missatge tantíssimes altres vegades… Vaig apartar la vista del mòbil i vaig clavar-la a la porta mig oberta de la dutxa. La silueta d’en Tim es perfilava blanquinosa per la llum del focus i l’aigua li regalimava per sobre de les espatlles pigades. Podria haver jurat que el cor es va saltar un batec. Vaig mirar de nou cap a la porta entreoberta. En aquell instant havia pres una decisió: la típica aposta suïcida que fan als casinos de les pel·lícules. All in. El meu viatge havia de durar en principi cinc dies, però l’agència de comunicació per a la qual treballava acabava de tancar la paradeta, així que dels cinc dies vam passar a gairebé un mes. Durant quinze dies vam fer surf i menjar tahina a Tagazhout, després vam provar tots els restaurants de tapes amb els meus amics a Barcelona; també va viure la seva primera nevada i va aprendre a fer snowboard a Andorra; vam ballar una melodia inventada als peus del Partenó, abraçats per les ombres dels focus i de la història en majúscula. Així m’ imagino que devia ser el Grand Tour. Després de tot allò, recordo com de llarg se’m va fer el trajecte de l’Aerobús fins a arribar a l’aeroport de Barcelona sa15

bent que, quan ell en baixés, no el tornaria a veure mai més. Jo no tenia feina i en aquell moment (i després del mes que havíem passat), estava bojament enamorada d’ell. Esperava, com diu la cançó, que em digués «vine», però, en canvi, em va besar lentament i no va mirar enrere. Després d’allò, vam seguir en contacte amb més o menys freqüència, fins que jo vaig començar a sortir amb un noi, l’Àlex. No m’ havia oblidat d’en Tim, però intentava seguir endavant, fugint d’odioses comparacions. Aquella nova història no va arribar gaire lluny. No sé per què, però sé que si hagués continuat no hauria anat a visitar en Tim, a finals d’aquell mateix any. Va ser el desembre de 2015 i van ser deu dies que avui encara em segueixen semblant un videoclip. Si el record del nostre Grand Tour era dolç, recórrer Austràlia al costat d’en Tim vivint a la seva furgoneta i descobrint una petita porció d’ un país màgic va desbloquejar el següent nivell del que una creu que pot arribar a sentir. Recordo plorar a l’escala a Dubai, de camí cap a casa i trucar al meu germà: «No pot ser. Això no pot ser tot», li repetia en bucle per telèfon. Dues nits més tard, ja a casa i acompanyada pel meu jet-lag, vaig traduir-me el currículum en anglès, em vaig donar d’alta a cercadors de feina i vaig trucar a en Tim per dir-li que volia mudar-me a Austràlia amb ell. Es va quedar en silenci a l’altre costat del telèfon. Incorporada damunt del llit, sentia la foscor de la fibra òptica envaint l’habitació, fins que va trencar el silenci: «D’acord, però…». El meu esperit optimista i testarrut va obviar la llista de dificultats i potencials drames que seguia aquell però. Només recordo la sang bombejant frenèticament davant la perspectiva d’estar junts de nou, de continuar la nostra aventura a la terra de Down Under.

Lady Leshurr és a punt d’acabar la seva sessió. L’ambient als

voltants de la Fira va carregat d’eufòria, núvols de pulsacions electròniques, d’esquenes humides i venedors de llaunes de cervesa. Jo segueixo clavada a l’escala, atrapada d’ una manera gens planificada en una de les converses més importants de la meva vida. Escolto la seva veu lenta, reposada: «Saps que ja he viscut a Europa i que mai més ho tornaré a fer. Que si tu vens és perquè vols, sempre t’ ho he dit». Em pesen les seves paraules. Insisteixo que no és així, que jo hi vull anar perquè és el meu somni i perquè vull complir la promesa que em vaig fer a mi mateixa, fa vuit anys. Ell continua a la seva. Em comença a conèixer prou bé i sap que a partir del moment en què estiguem junts, l’espasa de Dàmocles penjarà sobre la nostra relació. Per molt que jo intenti convèncer-lo, o convèncer-me a mi mateixa. Això només ho veuria amb el temps. Però aquesta tarda, asseguda a les escales de la Fira, no m’ ho vull creure. Només vull que en Tim digui que sí i que formi part de la pel·lícula que he estat rodant al meu cap.

Finalment em vaig embolicar la manta al cap. Portar a terme

el pla ens va portar uns deu mesos, entre estalviar, gestionar el lloguer del pis de Barcelona, tancar tot allò important a la feina, passar el màxim de temps possible a casa (perquè acabava de ser tieta) i gaudir de la companyia dels amics… Això va ser el més dur. I en Tim ho sabia. La feina i els estalvis eren força secundaris; el que realment em feia pànic era partir sense una data de tornada. 17

Sento que el sotstítol «Dos anys en furgoneta per Austràlia» pot resultar equívoc i fins i tot capciós, ja que aquest no és un llibre de viatges a l’ ús. Aquest és el relat de 464 dies d’ una vida viscuda a Austràlia.

La terra dels dimonis de Tasmània

Durant els primers minuts de la nostra retrobada crec que

soc incapaç de construir dues frases coherents en anglès. Tampoc ho hauria fet gaire millor en català o castellà. «Hola, Tim». Hauria resultat així de fàcil. Tot aquest any planejant arribar fins aquí. Tot ens ha portat fins aquest moment. Fins aquesta terminal remota; és el final i el principi. La sensació de punt d’ inflexió sura en l’aire i, encara que no ho vulgui admetre, vaig vestida com si tingués quinze anys. Si no hagués estat per ell, mai no hauria visitat Tasmània. I la meva experiència a Austràlia s’ hauria limitat a la que tenen la immensa majoria de viatgers. Compartir la teva vida amb algú que es mou pels confins dels mapes, que se sent còmode allà on altres no veuen res, navegant amb gràcia pels marges i els llocs fora de les cartes, és quelcom excepcional i aquest llibre no tindria sentit sense ell: Cheers mate. Però tornem al present, a l’abraçada càlida al bell mig d’ una terminal remota i humil. És tard, així que en Tim ha decidit que farem nit aquí mateix, a Launceston. Ens allotgem a l’ArtHouse, una antiga casa colonial d’ inspiració britànica, convertida ara en hostal. Són les cinc del matí i no puc dormir pel jet lag, així que aprofito per fer una videotrucada a la família, en aquest primer dematí de tants que vindran. Després d’ uns dies a Launceston, on en Tim fa uns exàmens de la carrera de Marine Engineer, fem el que ens surt millor: convertir-nos en Willie Nelson i partir: «On the road again», com diu la cançó. Vivim a la seva furgo, una Toyota 19

Hiace que ell ha camperitzat: aïllament, circuit elèctric per poder tenir llum, i una «càmping gas». Al sostre hi ha un portaequipatges amb tots els estris de cuina, les aletes de submarinisme i un fusell de pesca submarina. A l’altre costat, les seves taules de surf i les meves. I el swag. El swag és la quinta essència de l’aventurer australià (tot i que en Tim és neozelandès). Es tracta d’ una espècie de sac de dormir complet, però fet de lona impermeable que s'enrotlla com un sac (tot i que ocupa molt més) i dintre hi pots ficar fins i tot un petit matalàs. El nostre és d’ una plaça i mitja i li ha costat uns vuit-cents dòlars. Cada nit decidim on dormir, cercant algun càmping, parc nacional o espai apte per poder-lo desplegar. Ara mateix estem al nord-oest de Tasmània, en una de les regions més remotes de l’illa, i tot i que ja és primavera i aviat arribarà l’estiu (estem a principis de novembre), fa un fred que pela. Avui dormirem entre Elizabeth Town i Mole Creek. M’agraden les persones amb un caràcter fort i en Tim fa anys que va decidir que no anava de mitges tintes. Així que ben aviat deixem enrere la ciutat per explorar la costa del Southern Ocean. De Camí a Trial Harbour, li dic alteradíssima que freni, que he vist alguna cosa que es movia a la cuneta. Baixo corrent sense recordar cap on he de mirar per creuar i, allà, tranquil·lament menjant herba, em trobo una cria de uombat, un marsupial que és com un os petit, musculós i de cames curtes. Fins ara només els havia vist morts a les carreteres i el seus cossos són tan robusts que fins i tot quan els atropellen mantenen la seva complexió natural. Vull cridar d’emoció però no vull espantar-lo. L’acarono. Crec que estic plorant. Intento fer-me dues-centes selfies que no surten bé i en Tim se’n riu de mi. Penjo la foto a Instagram i anuncio la meva triomfal arribada a Tasmània com si fos Steve Irwin, el famós caçador de cocodrils que sortia als documentals de la tele. Els likes arriben amb diferència horària. 20

Arribem a Trial Harbour. L’amic d’en Tim, en Red, ens acompanya. Hem parat just abans per poder serrar troncs per encendre una foguera. En Red ha tret la seva serra mecànica i jo carrego els troncs menys pesats a la part del darrera de la seva pick-up. Apareix un escorpí entre els arbusts, però ells segueixen a la seva, rient, tallant fusta en xancletes. La meva amiga Vicky, una catalana que resideix a Sidney, en diu d’això «la immunitat aussie»: sembla que res no els faci por. Per això una de les frases més repetides a Austràlia és: «Nah, she’ ll be alright mate» (‘No et preocupis, tot anirà bé, col·lega’). He cuinat huevos rotos sobre el foc i en lloc de xistorra hi he posat salsitxes que teníem a mà. Tenint en compte que no hi ha cobertura o que el poble amb botigues més proper està a quaranta-cinc minuts, ho considero tot un èxit culinari. Els nois han fet surf; jo estava massa bloquejada per la meva por als taurons o a qualsevol cosa que pugui moure’s en aquest oceà de color gris intens. M’ he quedat asseguda en una cadira de càmping, fent glopets d’ un vi neozelandès i pensant —malgrat que soni a tòpic— que aquest és el punt exacte de la meva nova geografia vital. Torno cap a la furgoneta a buscar més vi i, darrera la roda, veig una ombra. És un ualabi, una espècie de cangur petit, i porta una cria a la seva bossa o, com es diu en anglès, pouch. La meva llibreta mental d’emocions i bestioles s’està quedant sense espai a un ritme trepidant. Prenc notes mentals, faig dibuixets als marges dels llibres, stories i vídeos amb l’ iPhone... Lleugerament embriagada i amb el reflex de les flames dansant dins de les pupil·les d’en Tim, li dic que l'estimo. La nit és tan clara que compto estrelles distintes a les de casa i el fum surt de la meva boca quan li dic que anem dins del swag. Tot és perfecte… Fins que m’entra un atac d’ansietat en el moment de tancar la cremallera i sentir que m’acaben d’enterrar viva. Ni flames que dansen, ni amor infinit: en Tim 21

vol matar-me i ho noto. No paro de moure’m (i dins d’ un swag de plaça i mitja t’ has de coordinar com si fossis en una competició de natació sincronitzada, lluitant per una medalla olímpica). Li dic que no puc respirar i que obri la cremallera, tot i que això implica dormir a la intempèrie a cinc o sis graus. Sento la dringadera d’ una llauna que cau, el soroll de plàstic que frega: «Ho acabes de sentir?», li demano. «Deuen haver sigut els opòssums, vinga, intenta tranquil·litzar-te i dorm», em respon. Els opòssums, zarigüeyas en castellà, són també marsupials (un altre!), tenen el cos allargat i la mirada inquisitiva, sempre a punt per robar-te menjar o colar-se al teu campament. El cor se m’ instal·la uns centímetres més amunt, ara a prop de la gola. Entro en pànic màxim quan m’adono que vist com està anant aquesta primera nit al swag, mai no podré dormir-hi dins. Arribats en aquest punt, m’estimaria més ser devorada per ualabis amb ganes de mambo o opòssums addictes a les escombraries que no pas dormir dins del swag. Així que li suplico que traiem totes les coses de la furgo i ens estirem allà dins. Ara em diverteix recordar-ho. Aquella nit, no. He de dir que amb el temps, la meva relació amb el swag milloraria notablement. A poc a poc. Després d’ unes quantes setmanes des de l’ incident, ja dormia set hores seguides i en Tim i jo havíem pujat al podi del somni sincronitzat. El dematí següent despertem amb les escombraries escampades per tot arreu. A la bossa de plàstic hi ha unes petites marques, dos forats simètrics que semblen marques d’ ullals. «Opòssums?», demano, a ningú en concret. No ho sé, però ens trobem en una de les poques zones de l’ illa on encara queden dimonis de Tasmània en llibertat, així que al meu cap, i donada la meva experiència analitzant mossegades d’animals, sense dubte han estat els dimonis. Decidim desmuntar el campament i acomiadar-nos d’en Red. Avui anirem fins a Cradle Mountain, una muntanya 22

glaciar de l’època juràssica, situada a 1.545 metres sobre el nivell del mar, i que és el sisè cim més alt de l’ illa. Hi ha diverses rutes i excursions: algunes van des dels vint minuts fins als cinc o sis dies creuant els vuitanta quilòmetres de la llegendària ruta d’Overland. Nosaltres decidim caminar fins el llac Dove; l’estampa és tan bonica que podria ser el següent fons de pantalla dels ordinadors d’Apple. «Oh, Tassie, m’estic enamorant de tu!» Tassie és Tasmània, per aquella cosa que tenen els australians d’escurçar totes les paraules. Obro bé els ulls, ja que en aquest parc nacional és probable que veiem dimonis de Tasmània, equidnes —similars en aspecte als eriçons—, els sempre esquius ornitorrincs o els quolls, una espècie de gat o fura. Però no, no veiem res. Vull escriure un article per a un diari sobre els dimonis de Tasmània, ja que es troben a prop de l’extinció, així que visitem el santuari Devils at Cradle, no gaire lluny d’on ens trobem. Vistos de prop, aquests curiosos animals poc s’assemblen al Taz, el dimoni de Tasmània marró i monstruós de Looney Tunes. Els de veritat són molt més petits, de pelatge negre i ullals esmolats i emeten un soroll amenaçant mentre obren les seves boques enormes. I a més, fan força pudor. Però veure’ ls jugar, córrer i llançar-se sobre el cadàver d’ una bestiola és brutal, en el millor sentit d’aquesta macabra escena. Es creu que l’origen d’aquest marsupial es troba a Amèrica del Sud i que els seus avantpassats van arribar a Austràlia quan ambdues terres estaven unides en un supercontinent anomenat Gondwana. Malauradament, la presència de dingos a l’actual Austràlia (el seu major depredador) va fer que s’extingissin del continent fa tres mil anys i que avui en dia, només puguem trobar-los a Tasmània. Pensar que estàs davant d’ una espècie que podria desaparèixer en els propers anys convida a la reflexió. El 1933 es va capturar el que es creu que va ser el darrer exemplar de llop de Tasmània o 23

thylacine. I és que els dimonis podrien tenir el mateix futur, perquè en menys de vint anys la seva població s’ ha vist reduïda en un 85%, segons ens conta Wade Anthony, director de Devils at Cradle: un dels vint-i-cinc centres i zoos australians que formen part de la iniciativa Save the Tasmanian Devil Program. Però, per què es moren els dimonis? Per un càncer que es contagia amb les mossegades. Actualment, es creu que queden uns quinze mil individus, amb una esperança de vida de cinc anys. En un altre espai del santuari, un mascle de cinc anys persegueix una femella i es barallen pel darrer tros de carn. Ella sosté la presa, ell obre la boca, amenaçant. La carcassa de l’opòssum mort es contorça com un titella manejat per fils invisibles. Tim em mira sorprès, arquejant una cella. En general, tots els dimonis de Tasmània són animals solitaris, carronyers i molt competitius des que neixen. De fet, la mare dona a llum entre vint i trenta cries, però només té quatre mugrons per alimentar-los, cosa que fa que només els més forts sobrevisquin. Som pocs els que visitem el santuari en aquesta tarda de primavera: uns quants turistes asiàtics que no paren de ferse fotos i deixen escapar petits xisclets d’ impressió, unes quantes famílies, una altra parella i nosaltres. Al nostre costat, un nen s’asseu a la paret del tancat i deixa que li pengin les cames. No crec que estigui en perill, però immediatament en Chris, un dels encarregats de cuidar els dimonis, demana als pares que el baixin. El sol comença a posar-se i els opòssums i els quolls surten de l’estat letàrgic. M’encanten els opòssums, crec que són molt graciosos i em recorden al Rei Julien de la pel·lícula Madagascar. En Tim renega amb el cap. «Naaah», fa amb el seu accent kiwi. Amb el temps vaig aprendre el perquè de l’animadversió que sentia envers els peluts animalons. Una nit, acampats a la frontera entre Nova Gal·les del Sud (New South Wales) i Victòria, 24

vam sentir un cop fort. «Bum!». Jo, que llavors ja estava una mica més avesada en el tema acampada i ja havia passat dies i nits sola, no les tenia totes amb mi. «Opòssums», va obrir un ull en Tim. «Maleïts!», vaig renegar jo. Però la cosa no es va quedar allà. L’animal continuava intentant colar-se a la tenda de campanya per apoderar-se del nostre menjar. Per això, sempre es deixen les bosses d’escombraries i qualsevol rastre de menjar protegits, ja sigui lligant les deixalles i ficant-les a la furgoneta o posant tot el menjar dins del contenidor blau, tancat amb pany! Lliçó apresa. Podia notar les seves urpetes rascant la lona de la tenda. «Shuuu, shuuu!», cridava jo. Però no se’n anava. Potser no m’entenia. Encara aliena a tot això, durant els meus primers dies com a resident d’Austràlia, els opòssums em semblaven amigables. Però ells no es moren i els dimonis sí. Tot i que, segons les xifres de Devils at Cradle, un 65% dels dimonis que ells posen en llibertat sobreviuen. «Segur que algun d’ells va ser el que va escampar les escombraries la nit anterior», li dic inquisitivament a en Tim. «Segur que sí, monkey», em contesta mentre em despentina els cabells. Tot i que sospito que em dona la raó com als bojos. En general, notes les ganes que té tothom que els dimonis es recuperin, que no s’extingeixin i que tornin a campar despreocupats, xisclant i saltant pels boscos de Tasmània (i a robar escombraries de viatgers embriagats). Aquests dies la premsa australiana parla de vacunes que podrien revertir la situació, però de moment no hi ha proves que així ens ho facin creure. Ja tinc prou informació per a l’article, podem marxar. Desfem el camí cap a l’aparcament i la rosada de la nit cala les nostres jaquetes. Asseguda al cotxe, recolzo el cap al vidre i penso si és veritat que han sigut els dimonis de Tasmània els qui han intentat robar-nos les restes dels huevos rotos i cervesa Coopers. La carretera que ens allunya de 25

Mount Cradle és sinuosa i el sotabosc, espès. Els ualabis i altres animalons ballen entre les fulles i remouen les branques, com un teatre d’ombres xineses que m’obliga a mirar dos cops. Il·lusionistes del món salvatge. No em sorprèn que la gent afirmi haver vist encara thylacines o llops de Tasmània campant lliures per aquí. Potser si mirem les fotografies d’aquell darrer exemplar, esquifit i apagat morint al zoo l’any 1933, ens ajudarà a entendre la importància que té protegir allò que encara sí que podem veure. Potser encara no és tard per als dimonis de Tasmània.