PREFACI La primera vegada que vaig escoltar el nom de Bruce Chatwin va ser quan el meu bon amic Jaume Ferrer m’atansava un llibre d’aquest escritor anglès i em dirigia, com si es tractés d’un dard emmetzinat amb curare, les següents paraules: —Si de veritat vols escriure literatura de viatges, has de llegir aquest paio. El paio en qüestió va resultar ser un anglès nascut a Sheffield, l’any 1940, que havia treballat durant molts anys en la prestigiosa casa de subhastes Sotheby’s. Un Nadal s’havia aixecat tremolós, a casa d’un amic, completament cec. Una sobreexposició intensa a l’estrés, ocasionat indubtablement per la feina, li havia provocat una crisi nerviosa galopant, per la qual havia perdut parcialment la visió. El metge li va receptar un viatge al Sudan com a teràpia de xoc. —El que necessites és simplement repòs. Prenent-se seriosament les prescripcions mèdiques, Chatwin va vagarejar durant més de quatre mesos per aquell país africà, on se li va despertar una curiosa inquietud que l’acompanyaria durant tota la resta de la seva vida: la passió pels nòmades, els viatges i l’etern moviment. L’any 1974, la redacció del «Sunday Times», per qui treballava des de feia dos anys, va rebre un curiós telegrama: «Me’n vaig a la Patagònia durant sis mesos». Fruit d’aquell viatge va néixer el seu primer lli17 PER LA RUTA 40 - per ISSUU.indd 17
22/11/2012 11:42:07
bre. Publicat tres anys més tard a Anglaterra, l’èxit de In Patagonia va ser el motor propulsor que el va empènyer vers l’inici d’un nomadisme exemplar, amb el qual justificaria el seu propi neguit. Va morir un fred gener de 1989 a Niza, a l’edat de quaranta-vuit anys. Vaig mirar un cop més el volum que en Jaume m’havia deixat. Es tractava de la versió castellana del primer llibre de Chatwin, on una curiosa fotografia il·lustrava la portada, la qual mostrava el costellam d’un vell vaixell encallat en alguna part de les feréstegues costes patagòniques. L’escuma d’una onada amansida trencava sobre el casc escorat de fusta, mentre un cel gris i pesat s’arrossegava al damunt seu. Unes lletres grogues anunciaven el títol: En la Patagonia. Vaig apropar-me la fotografia de la portada fins gairebé a tocar del nas i vaig introduir-m’hi a dins... —És això, la Patagònia? —em vaig preguntar. Ningú no em va respondre.
18 PER LA RUTA 40 - per ISSUU.indd 18
22/11/2012 11:42:08
1 —Triceratops. Quan de molt petit els meus pares em van dur de visita a l’ Institut de Paleontologia Miquel Crusafont, de Sabadell, la primera cosa que em va impressionar, i el que més he recordat posteriorment, va ser el vetust esquelet d’aquella bèstia del cretaci, últim representant dels ceratopsis o dinosaures amb banyes... clar que en aquella època no sabia què era un ceratopsi, ni quin període era el cretaci superior. Només sabia que aquell fascinant animal fossilitzat, que em mirava fixament amb les conques dels ulls buides i les tres banyes apuntant cap a on jo era, aquella enorme bèstia, es deia triceratops. Vaig repetir el seu nom fins que em va quedar gravat a la ment: —Triceratops. Per això, quan em vaig llegir el llibre de Chatwin i vaig veure que tota la troca del seu llarg viatge a la Patagònia girava al voltant d’un tros de pell misteriosa, que havia pertangut al milodó, un gran mamífer extint de la familia dels mandrosos terrestres, vaig tornar a visitar l’Institut Paleontològic de Sabadell. El triceratops continuava mirant-me en la mateixa postura. Per ell els anys no havien passat. Vaig veure els seus companys de sala, tots amb noms complicadíssims: Pararhadodon, Orthomerus, Polacanthus, Iguanodon, Dacentrurus... També hi havia vàries vèrtebres del coll, un húmer, fragments del ràdi i costelles toràciques d’un exemplar colossal de 19 PER LA RUTA 40 - per ISSUU.indd 19
22/11/2012 11:42:08
Braquiosaurus que probablement havia pesat uns noranta-mil quilos i mesurat tretze metres d’alçada. Prop seu hi havia restes d’un Titanosaurus. Un rètol deia que aquest, juntament amb el seu col·lega, el triceratops, havien corregut per les extenses planures americanes durant la major part del mesozoic, feia uns cent vuitanta-tres milions d’anys. Vaig tancar els ulls i em vaig imaginar la hipotètica terra prehistòrica que aquests animals havien vist: grans boscos de falgueres esponeroses, palmeres altíssimes i exuberants, les primeres angiospermes que obrien flors delicades en un ambient hostil... També vaig descobrir que el vell triceratops del museu era una reproducció. L’autèntic (em van dir), gambava per les sales del Museu Nord-americà d’ Història Natural de Nova York.
2 Era un fred matí de tardor. Les cadires de ferro eren apilades al carrer, les unes sobre les altres i, mentre les llums mandroses del nou dia intentaven saltar per sobre els edificis que emmarquen la plaça Catalunya de Barcelona, vaig entrar al Zurich, fregant-me les mans. Un baf humit es va desprendre de la meva respiració. Vaig asseure’m en una de les taules del racó, des d’on tenia una bona perspectiva de tot el que passava al meu voltant. Fora, al carrer, persones anònimes es dirigien a la feina, embolicades amb gruixuts abrics, anoracs i gavardines. A l’interior del cafè, el dringar de vasos i les corredisses dels cambrers es confonien amb la re20 PER LA RUTA 40 - per ISSUU.indd 20
22/11/2012 11:42:08
mor perpètua de la cafetera exprés, que ofegava tots els altres sorolls. Portava amb mi dos llibres. Un era el de l’anglès Bruce Chatwin. L’altre, era d’un escriptor xilè prou conegut a casa nostra per les seves obres anteriors; s’anomenava Luís Sepúlveda i el seu darrer treball tenia un títol sorprenent: Patagonia Express... però més sorprenent encara era el primer conte de la tercera part titulada Apuntes de un viaje de regreso, on explicava com s’ havia trobat amb Bruce Chatwin, curiosament «cierto mediodía invernal en la terraza del Café Zurich de Barcelona». Així doncs, em vaig repenjar a la cadira de fusta i vaig tancar els ulls. L’olor persistent de cafè; passes i converses que anaven i venien; platets i tasses en equilibri constant, dalt de la barra; el dringar d’algunes monedes que queien a la caixa registradora... vaig intentar escoltar la llunyana veu d’un anglès i la d’un xilè, que conversaven sobre un indret remot, en una de les taules del racó. Encara que cap dels cambrers d’aquell bar, ni tan sols el més vell, va reconèixer els personatges de les fotografies que il·lustraven cadascun dels meus llibres: un britànic amb faccions eslaves, penetrants ulls blaus, cabell ros i cara perfectament afeitada; i un xilè amb el rostre arrodonit, forts cabells negres, mirada fosca i barba espessa, al voltant d’un gran somriure; vaig imaginar-me’ls, un a cada cantó de la taula, xerrant animosament al voltant d’un únic nexe: La Patagònia. Noms com ara Butch Cassidy i Sundance Kid, els gallesos de Gaiman, l’unicorn del padre Palacios, la pell del milodó, o les peripècies del navegant Charles Milward... tots aquests eren els temes que ressonaven dins 21 PER LA RUTA 40 - per ISSUU.indd 21
22/11/2012 11:42:08
meu, mentre uns dits llargs, els de Bruce Chatwin, acaronaven gelosament els seus apunts escrits en llibretes amb tapes de moleskin, una petita joia d’artesania, fabricada per un habilidós manufacturer de Tours des de començament de segle; i Sepúlveda, encorvat a l’altre cantó de la taula, saltava de la cadira cada cop que l’anglès se’n mofava, intel·lectualment parlant, és clar, comportant-se «massa britànicament». El fred feia tancar als vianants en si mateixos. Els cambrers s’afanyaven a servir cafès amb llet i tallats amb croissants. Vaig obrir per tercera vegada el llibre In Patagonia i vaig començar a llegir; a llegir i a somiar des de la primera plana, mentre una idea, cada cop més clara, anava prenent forma dins meu: què passaria si em decidís a seguir cadascuna de les petjades que Chatwin havia deixat impreses en el temps, en l’espai, en la sorra silent de la desèrtica Patagònia?... immediatament em vaig sobresaltar i em vaig abstreure de la lectura. Un propòsit fulminant passà pel davant dels meus ulls, com ho fa un estel fugisser en una calorosa nit d’estiu. Era una d’aquelles idees que intuïm decisives tan bon punt se’ns planteja: Per què no ho podia fer? Què m’impedia anar rere les passes de Bruce Chatwin i descobrir com havia canviat la Patagònia en els últims temps? Què més s’ havia esbrinat dels temes que ell plantejava en el seu llibre d’ençà que hi havia estat, feia vint-i-un anys? Res no m’ ho impedia. Podia fer-ho quan volgués. Bruce Chatwin com a guia i la Patagònia sencera per investigar, per redescobrir, per actualitzar... Era una idea temptadora. Massa temptadora per deixar-la passar de llarg... 22 PER LA RUTA 40 - per ISSUU.indd 22
22/11/2012 11:42:08