I remember by joan vellve

Quin és el paper del vagatge vital propi en vers els productes que es creen? Quin és el paper dels objectes en el vagatge vital propi? Potser són dues preguntes que ha de respondre cadescú segons la seva pròpia experiència. La meva em diu que la relació entre objectes i vagatge vital és innegable, no sóm més que l’herència del que eren els nostres predecessors i l’únic que ens ho recorda són els objectes que gaudeixen impasibles d’una llarga vida. Per tant els objectes són portadors d’experiències, cada decisió presa en la resolució de qualsevol tipus d’element ens parla d’una tria, aquesta tria d’una preferència i si seguim estirant el fil d’algú, alguna situació o algun record. Tots els objectes en el fons sòn càpsules del temps, amb més o menys evidència, tots ens comuniquen.

Introducció I remember és un projecte que pretén fer reflexionar sobre els records, el passat, el que recordem i el que no i la relació simbiótica que es crea entre usuari i objecte . En un moment de la història on tot és velocitat, on les coses de fa deu minuts deixen de ser importants i passen a l’oblit, un mòn on la novetat passa per davant de la experiència, on les persones canvien tant ràpid de models a seguir com ràpid apareixen nous models. on les presses fan oblidar el passat, doncs tot evoluciona tant ràpid, que és difícil tenir temps pel que ja ha passat si amb prou feines es pot estar al dia del present. en aquest mòn és on es situa I remember. L’actual crisi ens fa reflexionar per intentar corretgir els errors, sota el meu punt de vista un dels més greus que ens està portant a cometre la societat de consum és no donar a les coses el temps que es mereixen. La demanda de resultats immediats no només suposa una pèrdua evident de qualitat en el resultats si no que obliga a les persones a fer un exercici mental que implica empapar-se d’un tema i oblidarlo tot seguit per poder plantejar-ne un altre. Això és el típic error

de l’estudiant que està l’últim dia abans de l’examen memoritzant equacions, autors i dates, una informació que aviat serà oblidada. La informació que no arrela en nosaltres, aquella sobre la qual no hem treballat, la informació que no ha estat escrupulosament diseccionada, passa a ser un espai buit en la nostra ment. Per desgràcia actualment s’estan perdent els artesans, em refereixo a aquells savis que mitjançant les eines més bàsiques et feien obres d’art. Això era perquè partien de les premises de moltes generacions d’experiències. No parlo de l’experiència científica que tant ens ha servit per millorar tecnològicament, sino no l’experiència suposada d’una persona que ha viscut tota la seva vida per treballar sobre un ofici. L’individualisme que tant abandera el capitalisme ens porta cap a creure que som millors del que precedim, tenim coneixements més nous, hem posposat l’experiència en front a la novetat, però sembla que no siguem concients que l’experiència és la base del coneixement.

MemĂ˛ria 42. Remember. Growth is only possible as a product of history. Without memory, innovation is merely novelty. History gives growth a direction. But a memory is never perfect. Every memory is a degraded or composite image of a previous moment or event. Thatâ&#x20AC;&#x2122;s what makes us aware of its quality as a past and not a present. It means that every memory is new, a partial construct different from its source, and, as such, a potential for growth itself. Bruce Mau INCOMPLETE MANIFESTO FOR GROWTH

Memòria [s. XII; del ll. memoria, íd.] f 1 1 FILOS PSIC Facultat de recordar. 2 p ext 1 Record, presència en la ment d’una persona o una cosa del passat. D’aquest fet, no en tinc memòria. D’això, se n’ha perdut fins la memòria. Un fet digne de memòria. Volien profanar la memòria del meu marit.

L’aprenentatge, antecedents de la memòria L'aprenentatge es defineix en termes dels canvis relativament permanents deguts a l'experiència passada, la memòria és una part crucial del procés d'aprenentatge, sense ella, les experiències es perdrien i l'individu no podria beneficiar-se de l'experiència passada. No obstant això, és molt difícil tractar de definir l'aprenentatge i la memòria de manera independentment, ja que ambdós representen dos costats de la mateixa moneda: L'aprenentatge depèn de la memòria per a la seva permanència i, de manera inversa, la memòria no tindria "contingut" si no tingués lloc l'aprenentatge. Per tant, pot definir-se a la memòria com la retenció de l'aprenentatge o l'experiència.

El procés d'aprenentatge és una activitat individual que es desenvolupa en un context social i cultural. És el resultat de processos cognitius individuals mitjançant els quals s'assimilen i interioritzen noves informacions, fets, conceptes, procediments o valors, es construeixen noves representacions mentals significatives i funcionals (coneixements), que després es poden aplicar en situacions diferents als contextos on es van aprendre. Aprendre no només consisteix a memoritzar informació, cal també altres operacions cognitives que impliquen: conèixer, comprendre, aplicar, analitzar, sintetitzar i valorar. En qualsevol cas, l'aprenentatge sempre comporta un canvi en l'estructura física del cervell i amb això de la seva organització funcional. Així doncs com la memòria depèn de l’aprenentatge, la memòria en té les mateixes carecterístiques.

Com funciona La memòria?

de que és capaç la memòria?

El procés pel qual la memòria humana és capaç d’emmagatzemar noves informacions sembla ser que és el de la plasticitat de les sinapsis o contactes neuronals. El cervell humà no és una xarxa de cables ja formada, sinó que les comunicacions i els nous circuits entre neurones es van creant a mesura que aprenem i recordem noves situacions vitals i dades concretes.

La memòria humana té la capacitat extraordinària per a obtenir informació sense que l’hagi adquirit explícitament, sinó fent deduccions ràpides, pràcticament immediates. Sabem reconèixer un arbre sense haver vist mai aquesta espècie concreta, no necessitem haver vist tots els arbres del món per a identificar-lo com a tal. Per tant podem dir que la memòria humana és un ordinador que pot autoactualitzar el seu software i ampliar capacitats mitjançant el seu us normal.

Els records són registrats en el nostre cervell gràcies als nous circuits creats. Quants més detalls diferents tinguem d’una imatge i del seu entorn, més fàcil ens serà que, amb només veure una part, recordem tot el conjunt. No hi ha un circuit activat per a cada record, sinó un conjunt de circuits que, activats al mateix temps, proporcionen el record. La memòria, igual que altres capacitats mentals, es poden potenciar gràcies a l’entrenament personal, com en les habilitats físiques i manuals. En nombroses ocasions ho fem gairebé sense adonarnos, amb els estudis els entreteniments o aficions. L’important és mantenir-se actiu en tots els sentits al llarg de la nostra vida, perquè les nostres capacitats en comptes de disminuir continuïn creixent amb els anys.

La memòria humana té en realitat una capacitat molt més elevada que la del més potent ordinador. Som capaços de reconèixer un objecte, encara que estigui de costat, de cap per avall o en posició normal. Per exemple, sabem que un got és un got, encara que estigui en posició horitzontal o un poc tapat. I encara més, sabem que un objecte era un got si trobem algun fragment prou gran després que s’hagi trencat. Tot això es produeïx en el nostre cervell sense que sigui lògic que la nostra memòria contingui la informació sobre totes les posicions possibles d’un got i de la resta d’objectes.

Els apartats de la Memòria

Memòria Episódica.

Existeixen tres nomenclatures per definir els diferents tipus de memòria segons com treballa el cervell. Aquest tres grups estan basats també en gran part en el tipus d’aprenentatge involucrat.

Aquesta és la que ens permet conservar els records de fets viscuts directament per nosaltres i els relaciona amb diversos elements. Ens fa retenir coses sense que ens adonem, com per exemple els detalls d’un paisatge als quals no hem prestat especial atenció, o anuncis sense molt interès i que sense adonar-nos després som capaços de recordar.

Memòria Pocedural.

Memòria Sensorial

És la qual ens permet realitzar coses després d’haver-les après, sense haver de mantenir constantment la nostra atenció. Un bon exemple d’això és conduir un cotxe o anar amb bicicleta. Una vegada hem après i interioritzat la tècnica, la realitzem sense gairebé pensar en tots els nostres moviments. Fem aquestes activitats de forma tan inconscient que podem estar pensant en altres coses o conversar, doncs ja no requereixen la nostra atenció permanent.

Proporciona un informe precís de l’ambient com ho experimenta el sistema sensorial, és a dir, es conserva una espècie de “còpia literal” de l’estímul durant un breu període després de l’exposició; s’oblida qualsevol informació a la qual no es para esment o es processa encara més. Per tant és clar que la memòria sensorial es relaciona en forma estreta amb el registre i és probable que sigui més precís i útil considerar-la com part del procés de percepció i com un requisit necessari per a l’emmagatzematge en si.

Recordar “El yo pasado, lo que ayer sentimos y pensamos vivo, perdura en una existencia subterránea del espíritu. Basta con que nos desentendamos de la urgente actualidad para que ascienda a flor de alma todo ese pasado nuestro y se ponga de nuevo a resonar. Con una palabra de bellos contornos etimológicos decimos que lo recordamos —esto es, que lo volvemos a pasar por el estuario de nuestro corazón—. Dante diría per il lago del cor.” José Ortega y Gasset AZORÍN: PRIMORES DE LO VULGAR.

Recordar

Etimologia

[s. XIV; del ll. recordari, íd., der. de cor, cordis 'cor']

La paraula “recordar” ve del llatí [recordari], format de “re” (nou) i “cordis” (cor). Recordar vol dir molt més que tenir a algú present en la memòria. Significa “tornar a passar pel cor”.

v 1 tr Representar-se en la ment alguna cosa passada. Recordar algú els anys de la seva infantesa. Recordar un fet, una data. 2 tr Fer venir a la memòria d'algú alguna cosa. Li he hagut de recordar que ens ho havia promès. Aquesta plana recorda l'Empordà. 3 pron Venir a la memòria, tenir present en la ment, no oblidar. Em vas prometre que vindries: no te'n recordes? Mai no et recordes de res. Ja t'has recordat de treure la clau del pany?

Si jo li dic a algú que ho estic recordant, li estic dient que ho estic tornant a passar pel meu cor. Però en llatí cor, cordis no era la seu del sentiment sinó l’assentament físic de la ment, del pensament o del que anomenem cervell. Els antics romans i grecs no situaven la ment en el cap (caput, capitis), ni en el cerebrum, (el cervell) sinó dintre del pit, de fet no se sap molt bé si consideraven el pit o el diafragma. Per això significa gairebé el mateix in pectore, in ment o in corde. D’aquí vénen paraules com concòrdia o discòrdia, és a dir, pensaments d’acord o en desacord. Per tant, recordar significa etimològicament tornar a passar pel cor, és a dir, per la ment.

Descripció Els records no són més que la interpretació que el nostre cervell fà de dades emmagatzemades en ell. Aquesta informació pot prendre diferents formes i s’enmagatzema d’una manera molt precisa no atenent a una ordenació com la podem entendre alfabeticament o per numeració, sino que ho fa segons associació. De fet quan es recorda un fet, un moment de la història pròpia, no s’està rememorant un record sol sino que una multitud de dades en diferents parts del cervell envien la informació del moment, olors, sensacións, paraules són tot d’informació disgragada que el cervell interpreta i la transforma en el record que nosaltres buscàvem. Els records doncs es poden dividir segons diferents aspectes, però totes les divisions acaben sent maneres de recuperar o localitzar la informació que s'ha emmagatzemat previament.

Reaprenentatge:

Reintegració:

Reconstructiva:

És la mesura més sensible de totes, tot i que alguna cosa sembla haver-se "oblidat" del tot, pot ser més fàcil aprendre'l una segona vegada del que ho va ser originalment. Sembla ser que la informació mai s’oblida, es perden les conexions que tenen a veure amb la búsqueda de la informació. Per això a vegades recordem amb més facilitat certs procesos dins d’un mateix conjunt.

És la reminiscència d’experiències passades amb base en unes quantes senyals, que poden ser records, olors particulars, melodies, de fet gairebé qualsevol cosa que pugui servir com recordatori.

No és només la reproducció simple del passat sinó la interpretació d’aquest a la llum de les pròpies creences, esquemes, expectatives i altres, i per això, amb freqüència implica una distorsió de la veritat objectiva.

Imaginería:

Reconeixement:

Confabulació:

És la base de molts tipus de estratagemas mnemotècnics (auxiliars de memòria) i existeix molta evidència que es pot recordar millor el material verbal si se li pot “enganxar” amb alguna imatge visual. Aquest procés de vincular imatges amb records és el que es produeix sempre que es fotografía. La música també és un gran ajut mnemotècnic.

És una manera sensorial de recordar, on alguna cosa o algú sembla familiar sense que necessàriament se li pugui nomenar o identificar d'alguna manera. Potser ens sembla recordar algun lloc o tenim la sensació d’haver-hi estat abans, simplement pel fet que s’hi donen carecterístiques similars a les que nosaltres recordem d’altres indrets.

Es refereix al tipus d’error de la memòria que amb freqüència es comet sota condicions d’alta motivació o excitació, si s’és incapaç de recordar cert assumpte, es pot fabricar una record que sembli apropiat. Mitjançant processos semblans al Reconeixament, ajuntem informació que no té una base d’un únic record.

La música “La proliferacion de la música ehabla por si sola del papel esencial que desempeña en nuestra vida emocional. La rima, el ritmo y la melodía son fundamentales para nuestras emociones. La música tiene asimismo su trasfondo sensual y sexual, y por todos estos motivos, muchos grupos tanto políticos como religiosos han procurado prohibir o regular la música y la danza. La música actúa como intesificador sutily subconciente de nuestro estado emocional a lo largo del día, por esta razón se halla siempre presente, por ello a menudo suena como música de fondo en las tiendas, oficinas y viviendas.” Donald Norman EL DISEÑO EMOCIONAL

Música

[s. XIV; del ll. mūsĭca, i aquest, del gr. mousika, íd.] f MÚS 1 Art que s’expressa mitjançant l’ordenació dels sons en el temps. Música clàssica, religiosa, moderna, concreta, dodecatònica. Música de cambra. 2 Obra musical o obres musicals. Executar música. Música alemanya. Sentir música. 3 Conjunt, banda, de músics que toquen plegats. Una música de regiment. 4 fig 1 Sèrie de sons que per llur harmonia o desharmonia afecten l’orella d’una manera agradable. Música d’ocells.

Perque recordem cançons POP i en canvi mai recordem on deixem les claus?

http://www.youtube.com/watch?v=teoux6ClFlc

L’IMPORTÀNCIA DE LA MÚSICA Un dels grans tresors amb què compta l’home és la seva possibilitat de sentir. Conjuntament amb la vista i el tacte, la persona pren contacte amb la seva realitat més immediata, ia partir d’aquí comença a gaudir i aprendre de les enormes fonts d’informació sonores que l’envolten. A través de l’oïda i la paraula, pot comunicarse amb l’altre, amb el seu entorn més proper, i també aproximar-se a altres espais sonors molt diferents als seus, sempre a través de sons i músiques de cultures molt diverses. L’atracció que els éssers humans experimentem pels sabors dolços i les olors agradables, així com pels colors molt saturats i brillants és conseqüència, sens dubte, d’aquest procés de coevolució en dependència recíproca que s’ha donat entre les plantes i éssers humà . Igualment passa amb la música, aquesta és un indicador de quan les coses van o no bé en el mòn natural. La tradició cultural humana es basa inicialment en el “boca-a-boca” i perquè fos més fàcil recordar els missatges importants, com ara, quines plantes eren guaridores o quin era el lloc o època quan es podia recolectar, s’aplicava música als missatges. Gràcies a l’estructura rítmica interna de la música i

els accénts que es relacionen amb aquesta, és més fàcil recordar un text o un seguit de frases doncs hi ha menys paraules que per context i musicalitat encaixin en els ritmes de la cançó. Estudis han demostrat que els humans podem reconeixer en milèsimes de segon cançons que ens agraden sense fer un esforç mental exagerat, moltes vegades podem entonar i tarerejar una cançó que sona tot el dia a la ràdio per molt que no ens haguem posat a escoltar-la. Recorrem a la música per omplir el buit dels moments en què ens dediquem a activitats d’altra banda mecàniques, quan quedem encallats, mentre realitzem un llarg i cansat viatge, o quan recorrem a peu una llarga distància, quan fem exercici o simplement per matar el temps. Això es degut a que la música afecta positivament al nostre humor, per dos motius principals, el fet de cantar una cançó amb el temps i l’entonació correctes ens satisfà, ens realitza, com qualsevol altre tasca que realitzem bé, si a sobre coneixem de sobres la cançó és molt possible que ens evoqui records.

LA MÚSICA I LA MEMORIA Un recent estudi del Centre per a la Ment i l'Record de la Universitat de Davis a Califòrnia explica detalladament com la música es converteix en evocador de records al relacionar-la amb determinats esdeveniments de la nostra vida. Un estudi publicat a les pàgines de la revista "Cerebral Cortex" assegura que la música posa en funcionament la part del cervell humà relacionada amb la memòria. D'aquí es deriva que a l'escoltar música, les neurones connecten les melodies amb esdeveniments i emocions. Peter Janata, professor de psicologia de l'esmentat centre, explica que com més evocador és el record d'una cançó, major és l'activitat registrada a la part dorsal del còrtex prefrontal medial, la zona del

cervell que treballa amb la memòria, el plaer i l'emoció . En casos d’Alzeimer en estats abansats s’ha pogut comprovar que tot i oblidar dades personals, com el nom de familiars, el lloc on es viu o la data del dia, mitjançant la música els malalts recorden fets relacionats directament amb el període en que la cançó en concret va quedar grabada al seu còrtex. Molts pacients tenen records furtiuts al reveure publicitat de temps anteriors. Això és degut a que la música s’enmagatzema en la última part afectada per la malaltia de l’Alzeimer.

LA MÚSICA COM A TERÀPIA DEL RECORD: LA SEVA UTILITZACIÓ AMB PERSONES MALALTES D'ALZHEIMER I ALTRES DEMÈNCIES.

En el cas de les malalties com l'Alzheimer i altres de similars, molt danyades. De vegades una cançó, una petita melodia o un simple ritme musical, els trasllada al passat o els porta a l'presenta mitjançant un grat record. Aquesta emoció tan senzilla i reconeixible per tots, pot ajudar els malalts d'Alzheimer i altres de manera molt especial. La música com a teràpia del record, com a instrument per a guiar i exercitar la ment, és una de les millors eines de treball. Tot i que la malaltia d'Alzheimer és irreversible, la música i moltes de les diverses tècniques utilitzades en el tractament amb aquest tipus de malalties, els ajuda a reaccionar de manera molt directa ja que té un enorme potencial terapèutic. No podem oblidar, que l'últim que perd el malalt d'Alzheimer és la seva vida afectiva. Així, el so dolç d'una flauta de bec, el to de veu del terapeuta, la manera delicada de prendre'ls les mans o ajudar-los a moure's mentre la música sona, té una importància molt destacada entre aquest tipus de malalts. Va ser el Dr Andrus (1955), que al referir-se a la música com a teràpia fonamental de suport en el treball amb persones grans assenyalava que: "La música era ideal per al tractament dels pacients geriàtrics i amb problemes de demència, a causa d' la gratificació i

la sociabilitat que pot derivar-se de l'experiència creativa. L'estímul verbal del ritme simple és molt efectiu amb pacients en els que ha disminuït la relació amb la realitat ". Aquest important comentari dóna suport de manera ferma una de les idees sobre les quals fonamentem bona part de la nostra teràpia amb música, i és la referida "al treball específic del ritme amb aquests malalts, ja que desencadena en el pacient d'Alzheimer processos psicomotrius, que d' alguna manera influiran especialment en els sentiments, emocions i afectes de molts d'ells, sinó de tots. L'última fase de la malaltia d'Alzheimer ens presenta un malalt amb gran passivitat física i psíquica, ja que no és capaç de gesticular i transmetre missatges verbals, no comprèn moltes de les coses que estan passant al seu voltant, però com ja hem comentat anteriorment, i s'ha demostrat en diferents investigacions i casos clínics, és capaç de "sentir i vibrar" davant la gran capacitat expressiva i comunicativa de la música, que com sabem, és una de les millors teràpies del record, procés que es desenvolupa a al llarg de tota la vida. Aprofitem aquest potencial indiscutible fins a l'últim dels batecs del malalt, ell ens ho sabrà agrair de formes molt diferents, estem ferventment convençuts d'això.

Escoltar i sentir per entendre i compendre. Sentir és percebre amb l’oïda. Per oposició a escoltar, que correspon a una actitud més activa. El que sento és el que m’és donat en la percepció.

aparents, aquesta situació arriba a “disparar” a aquelles persones a qui volem ajudar perquè pateixen una sèrie de desajustos neuronals importants.

Escoltar de forma atenta i conscient implica donar sentit, interessarse pel que es diu i / o sona. Per tant és un acte de compromís actiu cap a alguna cosa que es descriu a través d’un so.

Així doncs seguidement es presenten algunsdels models d’audició existents més comuns. Per exemple:

Entendre el que sento, conservant el sentit etimològic, vol dir “tenir intenció”. Així doncs, el que entenc, el que se’m manifesta està en funció de la intenció. Comprendre, significa prendre amb ell mateix. Té una doble relació amb l’escoltar i entendre, “Jo comprenc el que escolto gràcies a que he decidit atendre”. Estem convençuts, que són poques les persones que desenvolupen aquest procés de manera natural i lògica. Més aviat és el costum o la pròpia inèrcia la que els acosta al acte natural d’escoltar, encara que no sempre estiguin comprenent adequadament el discurs sonor. Si això és així en persones considerades com sanes, sense problemes

L’audició inconcient. És aquella en la que ni tan sols som capaços de percebre la seva existència. En aquest cas, pràcticament ningú no se n’adona que la música hi és, que alguna cosa sona al seu voltant. Diuen alguns experts, que aquest tipus d’audició compleix una finalitat molt concreta, i que no sol ser captada per l’oient de forma conscient. Això només és una veritat a mitges. Per ser més exactes caldria dir que, no és captada per un ampli sector de la població, però es fa presència molt molesta per a aquells altres que sí que saben

estar en alerta sonora i reconèixer el que passa al seu voltant. Habitualment, com veurem més endavant, les persones que tenen aquesta habilitat busquen d’una manera més personal el determinat moment per escoltar música. Un exemple molt clar d’escolta inconscient, el podem trobar en el cas de l’anomenada música ambiental que apareix en els centres comercials, grans extensions i magatzems, comerços especialitzats, en algunes consultes mèdiques, en restaurants i mitjans de locomoció com trens, metros...

L’audició associada. És aquella que escoltem unes vegades més compromesament que altres, i que se’ns presenta acompanyada d’un altre tipus d’estímul d’enorme força. Per exemple la música al cinema, el teatre, la tv, etc. Encara que puguem semblar molt recurrents en les nostres afirmacions, tampoc no és totalment cert que aquest tipus de situacions es pugui generalitzar. De nou és un determinat tipus de persona la qual no és capaç d’assumir de forma conscient i compromesa el que està acompanyant sonorament a unes belles i

determinades imatges a la pantalla. De fet, hem comprovat, que a la sortida d’un cinema només un grup minoritari d’espectadors pot parlar amb certa propietat de la part sonora de la pel.lícula. Alguns no s’han donat ni compte de la seva existència. Tot i això, cada vegada és més freqüent premiar i parlar de l’èxit d’una determinada banda sonora en una pel.lícula, la valoració d’uns determinats intèrprets i músics acompanyants en una obra de teatre, espectacle visual, etc.

L’audicio sernsitiva. És aquella en la que l’oient és capaç de sentir una satisfacció plena, i gaudir de totes les sensacions i emocions que la música li va proporcionant. Perquè aquest tipus d’audició existeixi, deu haver cert nivell de compromís per part de l’oient, no un compromís analític, però si ha de ser conscient del desig de sentir, d’escoltar i aprecia el que sona, deixant-se portar per la riquesa del missatge sonor que l’envolta. En aquest apartat inclouríem als nostres estimats malalts d’Alzheimer i demències neurodegeneratives similars. No

són capaços de saber on estan, ni reconèixer qui són, però poden emocionar-se davant l’escolta d’un determinat fragment musical que per l’art màgic del so els retrotrau a moments feliços de la seva vida passada, d’aquesta vida que no són capaços de reconèixer d’una altra manera.

L’audició musical. En el seu més estricte concepte, és aquella que ens apropa totalment a l’anàlisi musical de cada un dels diferents moments pels quals la música va transcorrent. Des de l’acció analítica i conscient d’una audició musical es pot reconèixer el ritme i fer una valoració dins d’un determinat compàs, a més es poden reconèixer els canvis tonals i les modulacions pels quals una obra o fragment musical pot anar passant. També es valora la interpretació dels executants en tots els camps, el director de l’orquestra, la pròpia orquestra, els solistes

(si n’hi hagués), les qualitats expressives i emocionals de l’efecte causat per aquesta obra determinada, etc. Aquest tipus d’audició, generalment la desenvolupen les persones que tenen una formació musical àmplia, com per exemple, els músics en general, experts dedicats a la crítica en revistes especialitzades, i un ampli nombre d’aficionats amb prou coneixements musicals.

Oients Passsius i Actius Després de presentar els diferents tipus d'audició existents, s’explica quin son els tipos d’oients més comuns en el mòn en que ens trobem, i que poden ser producte generat per tot l'anterior. Aquests dos perfils, dels que segurament podria derivar algun més, poden servir de model. Les dues figures ens ofereixen un decàleg d'actituds que

els diferencia entre si de manera substancial, i els converteix de manera clara en el que coneixem com: OIENTS PASSIUS i OIENTS ACTIUS.

L'oient Passiu Així doncs, el perfil de l'oient PASSIU el representa aquella persona que habitualment respon als patrons següents: * Sol fer una apreciació molt superficial del que suposadament diu que escolta. * No sol ser molt capaç de defensar els seus gustos musicals, més aviat es deixa orientar per les revistes i llistes del hip parade del moment. * Normalment no ha assistit a un espectacle musical en viu, i si ho ha fet, és incapaç de recordar moments sonors especials. * No mostra molt interès per fer una anàlisi i valoració personal del que diu que està escoltant. * La seva formació musical sol ser poca o inexistent. * És dels que opina i practica el difícil art d'escoltar música mentre estudia.

* Dins de l'activitat anterior, procura escoltar ritmes generalment molt insistents, que li permeten afirmar "que la música l'acompanya". * Té dificultats importants, o senzillament no pot percebre amb certa sensibilitat i precisió els moments d'emoció i expressió d'una peça musical. * És rutinari i poc exquisit en el moment de comprar o realitzar la selecció d'un repertori musical personal. * Pot entrar en un restaurant o lloc d'oci i ser incapaç de percebre o fer-se conscient de l'existència d'una música ambiental o determinat fragment musical, ja que la presència sonora d'aquesta, li passa totalment desapercebuda.

L’oient Actiu Com a contrast amb l’exemple anterior, el decàleg del perfil Actiu compliria satisfactòriament els nostres més profunds desitjos culturals, socials, educatius, etc... Ja que respondria molt més a la persona ideal que desitgem. Aquest model respon a algú que: * Procedeix d'un model familiar que ha sabut respectar la independència i capacitat d'elecció dels seus fills en decisions importants de la seva vida, també en les referides a les seves activitats culturals, socials, esportives, etc., Sense perdre per això els seus drets a educar com a pares. * És una persona que busca moments especials per a "escoltar / sentir" de forma conscient i compromesa, bé a casa seva o en un determinat tipus de local, sala de concerts o altres. * Segurament toca algun instrument musical, bé per afició i / o per formació acadèmica, encara que aquesta no sigui excessiva. * Gaudeix de petits o grans espectacles artístics i musicals. * Entre les seves aficions més habituals es troba l'assistència a diferents tipus d'activitats artístiques, entre les quals es troba la plàstica, la literatura i el teatre, la música de diferents gèneres i cultures, etc. * En més d'una ocasió ha assistit a un espectacle musical en viu, i els

seus coneixements musicals l'han permès fer una valoració sobre la qualitat interpretativa i sonora de l'espectacle. * Si penseu assistir a un concert, segurament, i si coneix amb antelació el programa previst per a aquell dia, escoltarà anticipadament a casa part o la totalitat de les obres previstes en el concert. * Potser no disposi de la formació musical suficient com per realitzar una valoració i anàlisi tècnica del que escolta, però tindrà la sensibilitat suficient com per a "percebre" que alguna cosa no ha sonat del tot bé, o per contra, tot li ha fet gaudir extraordinàriament. * Té una permanent necessitat d'aprendre i actualitzar-se en allò que practica amb la finalitat de gaudir al màxim de l'activitat, donant el millor de si mateix, etc. Aquest tipus de coneixements o la manca d'ells, també afecta i es nota en el nostre treball amb música i pacients amb malalties com les ja esmentades anteriorment, però totes aquestes petites traves poden superar-se gràcies a l'enorme força i poder exercit per la música en un treball d'aquest tipus.

Els Objectes En un artículo sobre el automóvil MINI Cooper S de la marca BMW que fue publicado en el New York Times, se observaba que , aparte de lo que pueda uno pensar acerca de las cualidades dinámicas del coche, y que sin duda abarcarán desde lo muy bueno hasta lo insignificante, lo cierto es que es justo decir que prácticamente ningún nuevo vehículo en nuestra memòria reciente ha logrado suscitar tantas sonrisas” Donald Norman EL DISEÑO EMOCIONAL

Objecte [s. XIV; del ll. objectus, -us, íd., der. de objicĕre ‘llançar al davant’] m 1 FILOS 1 Allò que és o pot ésser conegut pels sentits o per l’enteniment. 2 objecte formal Aspecte que hom pren o perspectiva des de la qual hom contempla l’objecte material. 3 objecte material L’objecte com a tal. 2 esp Cosa material en tant que s’ofereix als sentits. Observar un objecte a distància. Un objecte rar. Objectes de primera necessitat. Objectes de luxe. Oficina d’objectes trobats. 3 Matèria d’una ciència, d’un estudi, d’una conversa o exposició escrita.

El record en els objectes En una entrevista a la que fa referència Donald Norman al seu llibre “EL DISEÑO EMOCIONAL” on es feia un estudi sobre la relació entre objecte i persona trobem aquesta frase.

aquest objecte, al seu torn, té una història, un record i una cosa que personalment ens uneix amb aquest objecte paticular, amb aquesta cosa particular.

“Los objetos que eran especiales resultaron ser aquellos de los que guardavan recuerdos o con los que tenían relaciones especiales, aquellos que contribuían a evocar una sensacion especial en sus dueños. Casi nunca la atencion se centrava en el objeto mismo: lo que de veras importaba era el relato que suscitaba, la anéctodta, la ocasión quie traía a la memória.”

Per tant és fàcil entendre dues coses, primer, que no hagin de ser ni funcionals ni estèticament atractius els objectes als que tenim apreci, doncs no depén totalment de les seves capacitats, i segon que objectes els quals no ens sigui grat interactuar, doncs precisament una interactuació que ens agradi o ens realitzti és un dels factors més importants en les relacions objecte-persona

Es evident doncs que l’importància dels objectes no recau només en la seva funcionalitat, que en part també és així, si no que recau també en “el relat que et fa portar a la memòria.” Tots tenim clar que els objectes que més apreci tenim no són pas els més cars i segurament tampoc seran els més útils, fins i tot és possible que siguin totalment inútils, però tot i així guarden una estreta relació amb nosaltres.

Un dels efectes secundaris del món de la tecnologia avançada en el qual vivim és que no resulta estrany acabar odiant les coses i objectes amb què interactuem. Pensem, per exemple, en la frustració i la sensació d’ira continguda que molts experimentem quan utilitzem els ordinadors. Comença amb una lleugera sensació d’enuig, després els pèls del coll es van eriçat i les mans comencen a suar no es triga molt fins que es deixa anar un trompades a l’ordinador o ens posem a cridar a la pantalla. Per tant acostumem a sistematitzar que tots els objectes de tecnologia abançada ens acaben de posar dels nervis. Ja siguin ordinadors, televisors, el mando a distància entre d’altres.

Un objecte al que ens sentim lligats emocionalment és un símbol que estableix un marc permanent de referència mental, un “memento” de records grats o de vegades una expressió de la pròpia identitat. I

Objectes “I Remember” La separació en grups que a continuació es presenta és la primera conclusió d’un estudi realitzat mitjançant enquestes, l’estudi dels propis objectes i la recerca de referents. En aquest cas s’han anomenat objectes “I REMEMBER” els que per les seves carecterístiques estan considerats pels seus propietaris, objectes especials, que evoquen records i que els identifiquen. Els dos primers grups, Transformats i Descontextualitzats acostumen a ser objectes els quals no estan pensats perque se’n faci aquest ús, en un bon principi. En el tercer, Amables, poden haber objectes dissenyats especialment amb aquest propòsit o que depengui totalment de la decisió de l’usuari això mateix passa amb els objectes de record directe, existeixen els souvenirs però no ho han de ser. Cada grup d’objectes està representat per dos elements, un objecte I remember i un producte referent. Els dos objectes ens serveixen per definir i entendre la separació que s’ha definit.. Amb el producte referent tindrem una mirada sobre quin és el que es consideraria un producte I remember pel gran públic o multituds. Els I remember ens donaran una visió molt més propera dels objectes, i tot i que la apreciació és molt petita la diferència de tipologies d’objectes és molt gran.

Objectes transformats Objectes que van evolucionant segons l’usuari vol, fent així que aquesta evolució representi una identificació positiva usuariobjecte.

És a dir, els productes referents acostumen a ser productes que han buscat tenir les carecterístiques del grup als quals pertanyen per intentar sobresurtir de la normalitat, crear un vincle diferent en els usuaris que els objectes massius i així obtenir un valor afegit com a producte. Els I remember sòn producte de la relació que es crea entre una persona i un objecte. De fet el mateix objecte I remember pot ser-ho considerat per dues persones però això farà que realment tinguem dos apreciacions diferent del producte i per tant podriem dir que d’un objecte tenim dos I remembers. La característica que transforma els productes en objectes I remember és la petjada que hi deixem els usuaris, no té perquè ser un acte realment físic de transformar a l’objecte, que també ho pot ser, si no que també té a veure amb l’imaginari que vincula aquest objecte amb la nostre vida. És evident que tots els objectes en part poden pertànyer a diferents grups però s’han triat pocs i concrets perquè sòn els més evidents que reflexen la idea que es vol transmetre amb cadascun dels grups.

Objectes descontextualitzats

Objectes amables

Objectes de record directe

Objectes que es treuen del seu context doncs estan dotats d’un caràcter propi, normalment un pes emocional molt gran.

Objectes que gràcies ales seves carecterístiques físiques desenvolupen una afecció lligada a l’experiència d’ús de l’objecte.

Objectes que el tenen com a objectiu implícid servir de memoràndum d’un moment, una experiència.

Bel&Bel http://www.belybel.com L'estudi creatiu bel&bel és un estudi-taller que va començar a funcionar al 2006. Es troba a Viladecans (Barcelona). És una finca rústica del S.XVII que, després d'un profund procés de reforma i rehabilitació, es va convertir en l’espai creatiu i polivalent, on desenvolupen les seves creacions Carles Bel & Jesús Bel són bel&bel i es defineixen d’aquesta manera : “Som artistes, creatius i comtemporanis. Veiem, vivim i adaptem l’art que ens envolta. Per a nosaltres, existeixen altres vies d’apropar l’art al públic a més dels museus i galeries, i amb la intenció de desenvolupar la nostra professió vàrem decidir crear un espai d’art propi. Des de l’obertura del nostre espai, hem intentat que l’estudi sigui un lloc on trobar-se amb altres artistes, cineastes, músics i descobrir punts en comú per tal de col•laborar i compartir diferents projectes. La nostra decisió de treballar amb deixalla neix d’un pensament principalment ecològic: el del reciclatge. Estem envoltats d’objectes que cauen en desús, tothom es desfà d’allò que ja no vol, allò que ja li avorreix, encara que no estigui fet malbé. I nosaltres, a partir d’observar la gran quantitat d’objectes inutilitzats i deixalla que hi ha al nostre voltant, vàrem decidir reaprofitar allò que pot semblar “inútil” i donar-li una vida nova, més artística i duradora.

Vam començar readaptant objectes vells en peces funcionals i,cada cop més, varem anar cuidant més l’estètica dels dissenys finals. Així, creem peces úniques i exclusives que procurem que siguin innovadores i molt cuidades; així intentem que les nostres creacions continuïn descobrint algun detall nou cada vegada. Busquem convertir les nostres creacions en peces atemporals. Admirem els grans dissenys de vehicles clàssics, com la mítica motocicleta Vespa o el nostre estimat SEAT 600. És a partir d’aquesta admiració que nosaltres comencem a treballar amb aquestes peces per tal de donar vigència al seu gran estil tot potenciant la seva important càrrega artística.” El Seient Vespa s’elabora a partir de peces originals del mítica scooter de Piaggio. Reaprofitant el xassís i la xapa, varem crear un singular i original model de cadira giratòria.La cadira presenta una estructura interna molt reforçada i una base amb pistó hidràulic per tal de regular-la i ajustar-la a l’alçada més convenient. És una cadira ergonòmica i molt confortable tapissada en polipell. El caràcter artesanal de la peça la converteix en un producte exclusiu i en una mostra de disseny i d’art d’avantguarda. És, a més, una peça que incorpora una alta càrrega emocional per a tots els amants de la famosa i emblemàtica motocicleta Vespa. .

Nom: Jordi Juan Carrascosa Edat: 29 anys Lloc de neixement: Eivissa Població de Residència: Barcelona Objecte: Bicicleta Panasonic

Procedència, història, de l’objecte: “(...) La vaig comprar a un noi que havia posat un anunci al portal LoQuo. Quan vaig vore el anunci, el vaig trucar al telèfon de contacte, tot va ser molt ràpid, aquell mateix dia vam quedar, la vaig veure, vaig anar al caier més proper i li vaig donar els sous, desde aquell moment ja era meva! Ell la venia perque marxava al seu país, ara no recordo si era holandès o belga, i jo em vaig enamorar d’ella desde que la vaig veure per internet. (...)”

On la tens?: (...) Acostumo a aparcar-la al pàrquing de bicicletes de dintre de casa, a l’entresol, quan vaig a la feina també la deixo a l’interior de l’edifici, en un pàrquing de bicis d’aquestos que sòn un ganxet a la paret, aquells que la bici queda penjada per la roda de davant. A vegades la deixo el carrer i sempre procuro fer--ho en aparcabicicletes que estiguin aprop de bars amb terrasses o en llocs on pugui vigilar-la de tant en tant (...)”

Perquè la uses normalment?: (...) La faig servir sobretot per anar a la feina, a casa als amics o pujar a la fuixarda quan vaig a escalar, és el meu medi de transport privat, la gasolina esta cara i sembla que el transport públic ara és un bé de luxe, així que No OIL (...)

Perquè li tens apreci especial?: (...)Ja fa uns tres anys que la tinc, i desde llavors li he anat canviant les peces, deixant-la cada cio més maca i personalitzxada, a més a més, sempre em porta a qualsevol lloc i mai em falla, és una bici a la

meva mida, ben alta només té un cable perquè només té fre a davant i frena a contrapedal, així té un aspecte més net.(...)

En General a què et recorda?: (...) Mai he anat tant en bici com a barcelona i amb aquesta bicicleta. M’ha acompanyat a molts llocs ben diferents, desde el castell de montjuïc a les nits de cinema a la fresca, fins a les platges de badalona, la UAB, Sant Cugat i més llocs que ara mateix no recordo. Em recorda tots aquests llocs on he estat i tots aquells on la deixo ancorada, quan surto de festa amb ella sempre la porto aprop i això fa que succeixin situacions ben curioses (...)

El primer record amb ella que et passi pel cap?: (...) Bua! Recordo un dia que la vaig anar a buscar al parquing de c asa i no hi era, se’m va caure el mòn al cap, me l’havien robada! Vaig tornar cap a casa i resignat em vaig posar a buscar pel LoQuo i cap m’agradava. Al cap d’unes hores i d’haber-la buscat pels aparcabicis propers a casa, vaig anar cap a la feina i allí estava, ben penjada com l’havia deixat el dia anterior, guaitan-me, com dient...<<m’havies oblidat!!>>

La podries Substituir?: (...) Si l’arribo a perdre em moro, ja et dic, vaig estar buscant per pàgines d’internet i cap em feia el pes, clar que podria a trobar una altre bicicleta, però costaria que tingués la relació amb la que tinc ara, i ara com ara tampoc podria comprarme’n una com la meva, sòn anys de sous gastats en posar-la a to (...)

Fountain (Duchamp) Fountain és un treball de 1917 de Marcel Duchamp. És una de les peces que ell va anomenar readymades, es va fer ús d'un objecte ja existent, en aquest cas un urinari, que va titular Font i va signar "R. Mutt". La mostra d'art a la que va presentar la peça de Duchamp va declarar que totes les obres serien acceptades, però Fountain no es mostrar i l'original s'ha perdut. El treball és considerat per alguns com una fita important en l'art del segle 20. Les rèpliques per encàrrec de Duchamp en la dècada de 1960 estan ara en exhibició en els museus.

de la Junta (la majoria dels quals no sabia Duchamp l’havia presentat) sobre si la peça era o no l'art, la font s'oculta a la vista durant la presentació de l’exposició. Duchamp i Arensberg van dimitir de la junta després de la exposició.

Marcel Duchamp va arribar als Estats Units menys de dos anys abans de la creació de dountain, i s'havia involucrat amb el Dada, Tot va començar quan, acompanyat per l'artista Joseph Stella i el col. leccionista d'art Walter Arensberg, va comprar un urinari Bedfordshire model estàndard de la JL Mott Iron Works, 118 Fifth Avenue. L'artista es va emportar el orinal al seu estudi on va reorientar a una posició de 90 graus de la seva posició normal d'ús, i va escriure, "R. Mutt 1917".

Si el senyor Mutt va fer la font amb les seves pròpies mans o no té cap importància. El va triar perquè sí. Duchamp va prendre un article de la vida, el va col.locar de manera que el seu significat útil desapareixés sota el nou títol i punt de vista.

En el moment de Duchamp era un membre de la junta de la Societat d'Artistes Independents, va presentar l'obra sota el nom de R. Mutt, presumiblement per ocultar la seva participació amb la peça, per a la seva exposició fallida de 1917. Després de molt debat pels membres

Pels dadaistes de Nova York es va desencadenar la controvèrsia sobre la fountain i el fet d’estar oculta a la vista també en la segona edició de l’exposició, que va incloure una foto de la peça i una carta d'Alfred Stieglitz, i escrits per Beatrice Wood i Arensberg.

Duchamp descriu la seva intenció amb la peça va ser per a canviar l'enfocament de l'art de les embarcacions de física per interpretació intel.lectual.

Nom: Marc Pasqual Armengol Edat: 27 anys Lloc de neixement: La Vilella Baixa Població de Residència: Falset Objecte: Cinta de cassete remasteritzada

Procedència, història, de l’objecte: “(...) Uff... Aquesta cinta me la va donar un dels nens a qui ajudo, deu fer 3 o 4 anys ja, l’he sentida 2 o 3 vegades, no tinc aparell per casets al pis de Falset, però tot i així m’encanta, no sé, ell me la va regalar perque són cançons del club super 3 i a ell li encanten. Suposo que no sabia que en part són les cançons de la meva infància també, tot i això ja fa temps que no la sento.(...)”

On la tens?: (...) Ara la tinc a l’escriptori del casal i allà la tinc perqué m’agrada, no fa res de profit vamos, simplement està, de fet més d’un cop han intentat llençar-la mentre netejaven però no ho permetria (...)”

Perquè la uses normalment?: (...)Si vols que et digui la veritat és una manera que tinc de relaxar-me, poso un llàpis a la bobina i li dono voltes, ho faig pausadament i amb compte, jugo a intentar parar de donar voltes just quan s’acaba la cinta, ara ja casi ho aconsegueixo d’una tacada, la de cops que ho he fet! (...)

Perquè li tens apreci especial?: (...)El noi que me la va regalar tenia deficiència emocional, era molt proper a l’autisme, però a mi em va acceptar relativament fàcil, ara és un noi que tot i que té dificultats per relacionar-se té el seu grup d’amics i ens veiem de vegades, doncs encara sòc el seu tutor, em recorda que el volunteriat que faig és molt útil, em fa sentir bé.(...)

En General a què et recorda?: (...) És curios, però em recorda no nomes al Cristian, qui me la va regalar, sino que és com un petit vagul on guardo molts dels nois que han passat pel casal, com que jugo amb ella quan estic treballant suposo que s’empapa de tots els que tenia al cap mentre hi jugava.(...)

El primer record amb ella que et passi pel cap?: (...)jejeje... a part del dia que me la van regalar n’hi ha una de bona tio, ara deu fer 2 anys hi tenia una xiqueta que em feia gràcia treballant de voluntaria, mai haviem xerrat, la veritat és que com sempre em costava arrencar i gràcies a la cinta vam començar a conversar, ella em va veure girant-la, i evidentment va preguntar que era, i una cosa porta a l’altre i tot i que no va acabar de funcionar lo nostre, va durar un temps i prou divertit,...jejeje...ja m’entens,,,, qui ho diria eh que una cinta de cassete vella pot arribar a fer tant!(...) La podries Substituir?: (...)..que va, que va..., que no, que no primer perqué com m’has fer recordar ara, li tinc potser més apreci delq ue pensava, no sé suposo que tot i que ara és un antiestress magnífic té molt mes a contar, a més ni com a cinta la tornaria a trobar(...)

TODO LO DEMÁS ES PRESTADO http://www.todolodemasesprestado.org/ Todo lo demás es prestado és el nom (i l’esperit) d’una peculiar botiga de regals en la qual es venen caixes de cartró aparentment buides, encara que res més lluny de la realitat.

A més de l’ajuda al projecte Cuida’m, un dels valors afegits que ofereix la botiga són les històries que poden explicar als clients els voluntaris que estan darrere del taulell.

Es poden trobar caixes plenes de petons, abraçades, carícies i tones d’afecte. Aquesta original iniciativa solidària, possible gràcies a una «cadena de favors», segons explica Daniel Calabuig, un dels impulsors, té com a objectiu recaptar fons per al programa Cuida’m de l’Hospital Sant Joan de Déu, que ofereix assistència hospitalària a nens de països en vies de desenvolupament. Els diners que es recaptin amb la venda de les caixes durant la campanya nadalenca-la botiga funcionarà només fins al 5 de gener-, es destinarà íntegrament a la iniciativa solidària de l’hospital de nens, que cada any fa 25 intervencions a menors sense recursos de països del tercer món. La cessió del local, el disseny i l’elaboració de les caixes, i el treball d’atenció al públic a la botiga s’ha fet de forma totalment altruista.

Calabuig compte que un altre dels seus objectius és recuperar l’essència dels regals:

L’experiència em diu que no hi ha res que els voluntaris de Sant Joan de Déu no puguin aconseguir. Està molt bé que no hagin caigut en la imatge del nen malalt perquè la gent col.labori i és que a la botiga no hi ha ni un sol pòster, ni una sola fotografia ni d’un hospital ni d’un nen. Només unes lletres enormes amb el missatge: «Vaig arribar al món sense res, me n’aniré del món sense res. Tota la resta és prestat. Excepte l’amor ». Alberta Parayre Coautora.

En realitat el que volem regalar és amor. En un moment en el qual tots tenim de tot, volem convidar els ciutadans a la reflexió i fer-los veure que no fan falta objectes per expressar els sentiments a un ésser estimat. Hi ha formes. A vegades l’importància dels objectes no són ells en sí, si no tot elq ue tenen darere, en aquest cas, la història, el record que evoquen aquest, i a més a més el que segur que creen. Són unes caixes molt “mones” i si pots ajudar millor que millor, aquesta és al definició en que va coincidir més d’una persona quan els hi vaig ensenyar el projecte.

Nom: Conrad Vellvé Rafecas Edat: 29 anys Lloc de neixement: Barcelona Població de Residència: Barcelona Objecte: Guardiola Musical “Frère Jacques” Procedència, història, de l’objecte: “(...) De fet crec que te la van regalar a tu germanet, però bueno, en aquell temps encara ho compartiem casi tot, i com tu debies tenir 3 o 4 anys i jo 9 o 10, jo tenia diners i tu no, així que la vaig acabar utilitzant jo. Tot i això sempre que podies me la robaves i li donaves corda perquè sonés “Frère Jacques” i amb prou feina la cantaves(...)”

On la tens?: (...) Està a l’havitació de LLúria a casa el pare on ha estat desde que recordo, a l’estanteria dreta segon prestatge si no m’equivoco al costat de la maqueta de la gasolinera que vaig fer per segon de carrera, però crec que ara que hi som me l’emportaré al pis (...)”

Perquè la uses normalment?: (...) Usar-la? tio crec que hi ha llocs més segurs que una guardiola músical per guardar diners, no la uso per res si ni la tenia a casa, com a molt podries dir que és un objecte decoratiu, però pensant-ho fredament una mica “orteru” (...)

Perquè li tens apreci especial?: (...)No sé, és maca, vull dir que es un objecte que és molt agradable per un nen, fa sorollet es mou, pots guardar coses, és lluent i a sobre té rellotge! que no ha funcionat mai per cert, però no sé m’agradava llavors i segueix-ho tenint-li apreci, clar que em recorda a moltes coses, però crec que és que la vaig trobar maca llavors i prou(...)

En General a què et recorda?: (...) Recordo no sé perquè casa l’avia i mira que mai han estat connectats, doncs sempre estava a casa el pare això, però si que és una época que passevem els dos moltes hores a ca l’avia quan sortiem de l’escola, i suposo que em transporta a llavors..(...)

El primer record amb ella que et passi pel cap?: (...)No sé si tu ho recordes però casi te la carregues! i jo casi et mato...jejeje... em vaig emfadar moltíssim, vas posar-li un troç de plastilina al forat per on entraven les monedes i vas ficar-lo a dins i quan tiraves més monedes ja no sonava la cançó, era molt frustrant, i vaig demanar al pare que l’arregles i quan va treure el troç de plastelina vas reconeixer qeu vas ser tu, fins llavors t’havies callat eh!!(...) La podries Substituir?: (...)Bueno, ja t’he dit que no la faig servir, així que realment ja l’he substituit per un banc, un lloc més segur pels meus diners, però suposo que emocionalment no, em sabria molt greu perdre-la o que es fés malbé, no perqué oblides els records, suposo que seguiria tenint-los, no sé m’agrada i com tot quan ho perds em faria ràbia(...)

http://protograma.blogspot.com/2009/06/buildings-of-disaster-from-design.html

Buildings of disaster El Pentàgon, Torres bessones, Mort de Lady Diana.

projecte reflexiu és descrit pel director creatiu, Constantin Boym:

Dissenyadors: Constantin Boym Laurene Leon Boym És un projecte iniciat per Boym Estudi de Disseny el 1998. Aquest “La fi d’un segle ha estat sempre un moment especial en la història humana. Encara que ja no esperem que el món arribarà a la seva fi, tots segueixen compartint un estat d’ànim particular, de la introspecció, el desig de mirar enrere i fer comparacions, i un sentit de tancament i la feble esperança. Per sobre de tot, el final del segle és sobre la memòria. Pensem que els objectes culturals són importants records que poden emmagatzemar i comunicar els records, les emocions i desitjos. Buildings of Disaster són rèpliques en miniatura de les estructures on alguns famosos tràgics esdeveniments van passar a van tenir lloc. Alguns d’aquests edificis poden haver estat apreciats monuments arquitectònics, altres estructures

anònimes. Però els canvis en els desastres són el record que ens queda. Les imatges de la crema d’edificis o fer esclatar una manera diferent, la història de l’arquitectura populista, un basat en la implicació emocional en lloc de reconeixement acadèmic. En els nostres mitjans de comunicació saturats de temps, els desastres del món tendeixen a presentar-se com a mesura de xoc per tenir més audiència, i els llocs dels tràgics esdeveniments sovint es converteixen en destinacions turístiques involuntaries “

Nom: Felipe Muñoz de Casacuberta Edat: 24 anys Lloc de neixement: Barcelona Població de Residència: Barcelona Objecte: Obridor Heineken Procedència, història, de l’objecte: “(...) Doncs el vaig comprar a la tenda de quan acabaves la vista al museu Heineken de Amsterdam, va ser el viatge que vam fer l’estiu del 2008 que vam nar tota la colla, pero en dies diferents i només vam coincidir tots el dia que vam nar al museu, així que és com una mica el record del dia junts a Amsterdam, una petita aventura(...)”

On la tens?: (...) Està a la vitrina on tinc la col.lecció de botelles de cervesa, sobre el capçal del llit també tinc una fotografía d’un viatge que vaig fer a Nova York ara fara 10 anys(...)”

Perquè la uses normalment?: (...) bueno el vaig comprar per fer.lo servir evidentment, perquè em va fer gràcia en el moment i a casa no hi ha cap obridor que funcioni però diguem que és l’obridor d’emergència, va molt bé però no el vull fer servir gaire així que és més un objecte per fer bonic que per res més (...)

Perquè li tens apreci especial?: (...)Home... és l’únic viatge que em fet tots junts i a més a Holanda que es diu ràpid, portavem molt temps planejant i dient que hi niriem, i tot i que va costar doncs no vam poder coincidir tots els dies, va ser molt especial, jo vaig coincidir amb tothom doncs ens vam quedar amb el carlos desde el primer fins l’últim dia,. Ara que ja no s’imprimeixen les

fotos i les tenim a l’ordinador, aquest petit souvenir el tinc a la vista sempre i em recorda un gran viatge..(...) En General a què et recorda?: (...) A la ciutat d’Amsterdam, als coffe shops, al museu, a l’hostal, tot el que recordo del viatge és aplicable a la botella. És un souvenir que m’he fet a la meva mida, no m’agrada comprar el típic objecte que acabes per arraconar.(...)

El primer record amb ella que et passi pel cap?: (...)no sé si es pot dir,... jejeje, si no ja ho tallaràs, però recordu que navem molt fumats sortint del coffe shop després d’anar al museu, tampoc és que haguéssim fumat gaire, tot el contrari, no estavem acostumats i d’un entre 5 ja vam fer una festa, va ser molt divertit, no recordo perque reiem, però reiem per tot! La frase de l’Alexandra “....un chino calvo!!!” ha passat a l’història i és d’aquell dia(...) El podries Substituir?: (...)Bueno, si, evidentment, es podria comprar un altre i així hauriem de fer un altre viatge fins a Amsterdam... jejeje suposo que seria una bona escusa, ecidentment per això el nou em recordaria a altres coses del nou viatge, pero en part també em vindrien a la ment coses del que vam fer i de que el vaig perdre o algu id e com m’estas fent aquesta entrevista ejejejeje.... si no?...(...)

Propostes “En realitat el que volem regalar és amor. En un moment en el qual tots tenim de tot, volem convidar els ciutadans a la reflexió.” Todolodemasesprestado.org

Quin és el paper del vagatge vital propi en vers els productes que es creen? Quin és el paper dels objectes en el vagatge vital propi?

Un cop revisada tota la informació presentada crec que la primera resposta que vaig donar és, tot i que certa, poc acurada. Realment cadescú a de respondre per si mateix, però ja no si els objectes afecten o no en la seva vida o si, en el cas de persones que tinguin a veure amb la creació, el que fan vitalment es transmet mitjançant els seus objectes, sino que el que t’has de preguntar és quin és o sòn els objectes que més et representen i perquè. Tot el que fem deixa un rastre, potser aquest no és visual o físic però tant els objectes ens marquen com marquem nosaltres als objectes, volguem o no.

Potser la paraula triar, no està del tot ben escollida, doncs no sembla per l’estudi d’enquestes que s’ha fet, que les persones triin els objectes amb qui s’identifiquen, com a mínim voluntariament. És evident que els objectes ben pensats tenen més oportunitats de ser “escollits”, el fet de tenir una bona interactuació i comunicació amb l’objecte fa que l’apreciis més. Objectes complexos o de difícil maneig també seran més dificils de vincular-se amb les persones, d’igual manera passa amb objectes que són purament ornamentals, quan no hi ha interacció agradable dificilment hi ha vinculació.

Si pensem en quan erem petits, tots arribem a recordar moltes coses, per petites i inconexes, però certament si ara ens posséssim a remenar el nostre bagul d’objectes de quan erem petits, segur que els records aflorarien molt més aviat, i molts que sembalven oblidats resurgirien d’un llarg període de letàrgia. Els objectes, per la seva íntima relació amb l’usuari, transporten al llarg dels anys sensacions, olors, sons i referents al nostre cervell.

Aquí és on entra la música, l’investigació ens ha mostrat que la vinculació amb els objectes es fonamenta amb els records, la història que hi ha darrere els objectes, La música en aquest cas ésta molt lligada amb els records, i evidentment amb els objectes. Quan es diu música no nomes ens estem referint en la que té a veure amb partitures, sino amb els sons agradables que desprenen totes les coses, el tintineig de les claus abans d’arribar a casa, un bon teclat té un so agradable per contra d’un sorollós que molesta i no et deixa concentrar a l’escriure.

Com hem vist en les entrevistes els objectes no tenen perquè tenir res en especial, sino que esdevenen especials segons l’usuari. Aquí trobem la gràcia dels objectes, crec que com a dissenyadors el que hem de buscar és intentar il.lusionar a la gent amb el que fem. Quan una persona fa d’un objecte que algú ha creat, un ideograma de la seva vida, l’autor de la peça hauria d’estar més que satisfet, encara que no serveixi pel que en un bon principi s’havia imaginat l’autor. Aquesta peça única ha trascendit en el seu ús corrent i ha passat a formar part de la vida d’un ésser, que viu, sent ... El fet que sigui la persona qui trii quins sòn els objectes preferits és en gran part perquè no importa quin és l’objecte, sino com diu Donald Norman a “ Why do we love (or hate] everyday objects” “(...)lo que importava no eran los objetos, sino las històrias que estos escondian.(...)”

La música a més és un gran estímul per a nosaltres, com s’ha explicat, escoltar música ens permet recordar millor fets passats vinculats amb els sons, a més que ens permet establir una interacció amb l’usuari, un bon ritme, un to agradable, fàcil de recordar ens puja la moral a l’hora de reproduir-lo correctament. Per altre banda escoltar és una acció que ens relaxa i crea una sensació agradable en nosaltres, afavoreix a l’humor i per tant estem més predisposats creativament, cosa que no ens nirà malament en un futur de crisi que se’ns planteja. Per tant els objectes ens afecten tant com nosaltres els conseguim afectar a ells, ja sigui per iniciativa del propi objecte o per la de l’usuari quan un diposita en l’altre una petita llevor seva, el cicle es converteix en bucle.

Propostes Usuaris Un cop podem respondre a la pregunta que ens haviem formulat i tenint tota la informació a disposició, es pot afirmar que un objecte de tipologia I remember depen de l’usuari o usuaris que li considerin. L’elecció per tant dels usuaris tipus pels quals proposarem les pautes de desenvolupament de/dels objectes es veurà reflexada en finalització dels mateixos. S’ha triat 2 tipologies molt diferents d’usuaris, i per tant la tipologia d’objectes que en sortirà també sòn diferents. M’interessa aquesta divergència perquè planteja les dues opcions més interessants a l’hora de fer un objecte I Remember, quan es creen els records, representat per l’usuari jove, i la manera que es té de plasmar aquests mateixos representat per la parella d’avis. Crec que és molt important l’implicació dels usuaris finals en la construció, si més no en part, de l’objecte doncs com ja s’ha dit aquesta implicació comporta la major vinculació de la persona amb l’objecte.

L’avi Ramón i l’avia Maria

Amables Oblidadíssos Viscuts Tranquils Simpàtics

Jove Alegre Curiós Amigable Experimental

El meu amic Ricard

L’avi Ramón i l’avia Maria Ramón Edat: 87 anys Jubilat L’avi Ramón és un avi entrenyable i una mica “grunyon”, actualment viu a la gran ciutat, Barcelona, però tota la seva vida ha viscut al camp, al Priorat, on ha fet de pagès bona part de la seva vida. Va viure la guerra civil de molt aprop i per cullpa d’aquesta, o com a concequència de les deficiències hospitalàries que hi havia va perdre l’olfacte o gran part d’ell per una infecció. Va emigrar fins a Barcelona on va passar la seva joventut servint al gran saló de l’hotel RITZ i sent l’ànima de la festa a tots els balls de la ciutat, així es va guanyar la vida durant uns anys, i així va coneixer a Maria, una noia trempada que treballava d’operadora a l’hotel. La vida a la ciutat no li convencia així que va decidir torar al poble a fer de pagès i amb ell es va emportar a la recent esposa. Ara desde fa uns anys ha tornat a viure a Barcelona, l’edat ha fet que ja no pugui cuidar el camp com ho feia abans, ni fer el vi que tant li agrada i la vida a la ciutat li proporciona més comoditats, tant per ell com pels seus fills.

La seva memòria ja no és el que era, sempre està parlant de les històries que ha viscut, i creieu-me que sòn moltes, però ara cada cop més targiversa les époques i els llocs on succeixen les coses, però sempre té un somriure quan li fas veure que esta errat, “l’edat no perdona” acostuma a argumentar, però creieume quan dic que recorda perfectament com s’ha d’esporgar un cep, o quins son els passos per tot el procés del vi. Quan li ho comentes acostuma a dir: “Oh noi, les coses que s’aprenen amb facilitat, també s’obliden ràpid, però no et pensis que oblidaré la feina que he fet desde que tinc ús de raó” La seva feina per ell ha estat la seva vida, i li encanta, l’adora i l’apaciona i ho transmet perfectament als que l’envolta, és molt cuidadós amb tot el que representa la feina de pagès i tracta a tots els seus estris amb molta estima, al cap i a la fi sòn les seves extencions.

María Edat: 75 anys Jubilada L’avia Maria és la típica avia que sempre esta pendent de la seva famíla, intenta sempre fer tot el possible pels nèts, fills i parents. Viu a Barcelona tot i que va nèixer a Santa Coloma de Gramanet i ha viscut entre aquesta població, La Vilella Baixa (Priorat) i Barcelona. De ben jove es va posar a treballar amb el seu germà gran a l’hotel Ritz com a operadora de telèfons. És d’una família tradicional i això l’ha marcat molt. El seu pare, molt protector, no la deixava sortir amb nois, i quan va conèixer a Ramón el veia d’amagat en les poques estones lliures que tenia. Per a ella l’avi va ser el que el va treure a veure mòn, qui la treia de casa on la situació era complicada. Com totes les dones de la seva edat va anar a l’escola de monges on va rebre una educació basada en ser una bona esposa i bona mare. Quan va anar a viure al poble ràpidament es va acomodar a una vida més tranquila i va apendre a fer de pagesa ràpidament. És una exelent cuinera i té per la mà totes les feines de casa, planxa

per a tota la família la típica camisa o vestits delicats i fa tuppers per a la filla que treballa i dina a l’escola on imparteix classes. Sempre té una manera agradable de dir les coses, però no se’n calla una, “Aquests pantalons estripats que portes no fan per tu, tan macu que ets” Actualment és la que es cuida de portar al dia totes les visites a metges i metgeses, que no sòn poques i té una memòria prodigiosa pel que fa a la simpatia o antipatia dels metges que els porten als dos. Tot i això l’edat comença a notar-se i s’ha d’apuntar quines sòn les pastilles del matí i de la tarda, això sí, tot molt ordenat. Ella ha viscut sempre pels que l’envolten i això fa que tothom li tingui molta estima. Al poble la troben a faltar per la partida del mus, i a ella li sap molt greu, tant que no pot evitar trucar a la camarilla per saber qui s’enporta el tallat gratuït simbol que ha guanyat la partida, “L’ordre i la bona lletra, Joan, són les bases d’una vida tranquila i ordenada.” Si no he sentit mil vegades aquesta frase no l’he sentit mai.

La parella Entre els dos fan un gran equip, si l’avia cuina, ell posa la taula, ella es posa a planxar i ell va a comprar al mercat, on per cert té una gran facilitat al relacionar-se amb totes les propietàries de parades, si pot, sempre té unes paraules per cada una d’elles. Ara com ara els fills i nèts sempre anem a dinar el diumenge, i ens posem al dia de la setmana, parlem de qui pot anar al poble i quina setmana ens va bé per anar a collir olives, tallar llenya o netejar les bótes de vi. El camp sempre és tema de conversa, sempre hi ha feina quan s’és pagès. Els dos per això sempre es queixen de que ja no poden fer tot el que feien però fan perfectament d’enginyers de “dit” manant en les diferents feines. Sempre volen que tot surti bé però no tenen cap pressa perquè les coses s’acabin un o altre dia, tot al contrari de nosaltres els joves, tenen una altre idea del temps. Entre els dos estan escrivint un llibre recull de la seva vida, Ramón ja acostumava a escriure i certament ho fa molt bé. té una caligrafia a l’antiga esquisida i amb la memòria de la meva avia i la seva manera dolça d’explicar les coses estan escribint un llibre magnífic. Tot i això

diuen que el que escriuen no és ni molt menys tot el que han viscut, i que la part important, la dels records intangibles, les sensacions inesplicables i els petits detalls que potser no tenen importància es perden.

Proposta 1 La primera proposta que presento busca ser una manera d’emmagatzemar tot allò que no es pot escriure, molts de nosaltres, i m’incloc,. pensem que les coses importants sòn les que no es poden expressar amb paraules. És evident que per l’avi Ramón i l’avia María tot el que fa referència al camp i a la feina de la vinya més concretament els porta records grats i els relaciona amb tot el que han viscut. Un objecte que pugui emmagatzemar records i sensacions és el que proposo perquè tots els avis Ramóns i Maries puguin gaudir rememorant els detalls que ells mateixos han dipositat, perquè al cap i a la fi tots serem avis i molt segur que en el fons les nostres vides seran diferents, però tots tenim part de Ramón i de María. Tots quan ens trobem en un moment de la nostra vida fem la vista enrere, ho fem constantment quan acabem períodes importants per nosaltres, quan deixem l’escola, quan acaba la primera feina, quan deixes la teva primera parella, Podriem definir aquesta proposta com un Magatzem de records posats voluntariament pel cadescú, un àlbum dels moments, sons, sensacions, colors i tot el que pugui cabre-hi que l’usuari vulgui.

El meu amic Ricard Ricard Edat: 23 anys Estudiant En Ricard i jo ens coneixem desde que erem ben petits als 3 anys vam entrar a la mateixa classe a l’escola i fins als 18 no vam separar els nostres camins, vam anar al mateix equip de futbol durant 7 anys i fins que va marxar seguiem jugant patxangues algunes nits entre setmana. Coneixent-lo com el conec us puc dir que és una de les persones més inquetes per les coses que l’envolten que conec. Tot i que és molt reservat amb les seves coses l’hi encanta ficar el nas a tot arreu on pot, sempre ha estat un noi de numeros, la física i les matemàtiques mai eren tant fàcils com quan les explicava ell. Té una mirada envers les coses que simplifica les complexitats i el seu interés et transmet també unes pesigolletes al cos quan t’explica les els seus maldecaps. És molt esportista, fa bicicleta de muntanya, futbol, bàsquet i quan té temps fa trekings d’alt nivell. Aquesta passió per l’esport l’ha portat a molts llocs, Ha visitat moltes localitats espanyoles per pràcticar el

descens en bicicleta i tambe ha viatjat fora de la península. Tot el que té a veure amb la creació sempre l’ha fascinat i tot i que no està en el mòn de l’industria productiva, ha focalitzat la seva creativitat en la música, toca perfectament la guitarra, segons ell, no prou bé. Ha jugat amb fer de DJ moltes vegades a l’igual que gràcies als seus coneixements electrònics s’ha construit el seu propi sintetitzador. casolà que li va portar més d’un problema amb els veïns de la finca on viu En l’actualitat viu a Rotterdam on està treballant en una empresa naviera. tot i la seva curta edat, ha viatjat per molts paisos, i ha viscut temporades llargues a Catalunya, Irlanda, França i Rotterdam. La seva facilitat pels idiomes li ha permès desembolupar-se amb facilitat arreu. De mare francesa i pare Català en Ricard domina a la perfecció el Català, el Castellà i el Francès i no té cap mena de problema quan es tracta de parlar en anglès, doncs va estudiar-lo fins a aprovar el nivell Proficiency, dit de passada, cursos que vam fer junts.

És una persona que viu el moment disfrutant i gaudint de les oportunitats que li dona la vida. No té por de llençar-se a la piscina perquè com sempre em diu: “sempre que em llenço a fer alguna de les meves, penso que si tropesso... ja m’aixecaré” Ho diu amb un mig somriure, com si per ell fos una motivació el fet de poder tropessar. Per ell o com a míniim com ho veu ell, només se n’apren si es tropessa, fins que no et trobes amb un problema no els pots solucionar. Li encanta anar de festa i s’ho passa genial escoltant música Drum & Bass, amb un gintònic a la mà, l’únic detall clàssic en ell. Ell no segueix les modes, de fet assegura no entendre-hi, ell s’escriu la seva moda, o reescriu les que hi ha a la seva manera. Tot i això sempre està enterat de les novetats del mercat en quant a tecnologies i també està molt posat en el mòn de la música, sempre que sona l’últim hit per la ràdio, fa un signe d’aprovament amb el cap o desaprovament mostrant que ja l’ha escoltat i la seva aprovació o desaprovació envers el tema.

Té molt clars els seus gustos, la cocacola esbrebada, el tequila amb llimona i sal, el futbol al bar dos cerveses i un menú numero 6 ( escalopes amb ou i patates).

Proposta 2 La segona proposta que presento busca crear un objecte que mitjançant el seu ús l’usuari vagi deixant constància de moments, sons, olors, sensacions o tot el que se li pugui acudir. Es tracta d’un element que pugui transformar-se per tal de satisfer les necessitats de l’usuari, un objecte que permeti la seva pròpia evolució acord amb la de l’usuari. De persones com el meu amic Ricard en tenim a patades, de fet tots tenim, igual que de Ramón i Maria, una mica de Ricard, tots sentim curiositat per les coses que ens envolten és innat en les persones, i la segona proposta busca premiar aquesta curiositat. Mitjançant una interacció agradable buscar que l’usuari senti apreci per aquest procés i així retroalimentar l’ús que se’n fa. El resultat que es busca no és tant un recopilatori d’emocions com es tracta de la primera proposta si no que busca la creació d’un objecte que expliqui una història per si sol i segurament per un únic usuari, qualsevol Ricard que es presti a entrar en el joc d’interactuar. La imatge mental amb que relaciono aquesta proposta és una persona moldejant el fang d’una manera contínua.

0.1 Introducci贸

Azorín:Primores de lo vulgar

Manifesto for growth

“El yo pasado, lo que ayer sentimos y pensamos vivo, perdura en una existencia subterránea del espíritu. Basta con que nos desentendamos de la urgente actualidad para que ascienda a flor de alma todo ese pasado nuestro y se ponga de nuevo a resonar. Con una palabra de bellos contornos etimológicos decimos que lo recordamos —esto es, que lo volvemos a pasar por el estuario de nuestro corazón—. Dante diría per il lago del cor.”

“42. Remember. Growth is only possible as a product of history. Without memory, innovation is merely novelty. History gives growth a direction. But a memory is never perfect. Every memory is a degraded or composite image of a previous moment or event. That’s what makes us aware of its quality as a past and not a present. It means that every memory is new, a partial construct different from its source, and, as such, a potential for growth itself.”

José Ortega y Gasset

bruce Mau

Questions about the Future http://www.youtube.com/watch?v=iI7ZIG1KY10

La gran quantitat d’informació a la que ens veiem sotmesos en el nostre dia a dia fa que els petits detalls de la nostra vida quotidiana passin desapersebuts entre la ingent quantitat de dades que ens envien els mitjans massius de comunicació. Aquests petits detalls al final sòn els que ens defineixen com a persona, els maxmedia afecten a tothom gairebé per igual, els detalls de la nostra vida

The Future of comunication http://www.youtube.com/watch?v=4Q75KhAeqJg&feature=related

En l’actual evolució dels medis de comunicació la persona es perd. Ja no es crea pensant en l’individu sino en la massa, l’ésser únic que sóm tots queda colgat entre la massa, que passa a ser la part indivisible de la societat. Els goberns actuen globalment pensant també globalment, la ciutadania veu com cada cop els seus representants tenen menys a veure amb ells, la proximitat dels ajuntaments queda diluida sota el poder dels estats i tot es dirigeix desde uns mitjans que pensen en tots sense pensar en ningú.

0.2 Recordar

Descripció Els records no són més que la interpretació que el nostre cervell fà de dades emmagatzemades en ell. Aquesta informació pot prendre diferents formes i s’enmagatzema d’una manera molt precisa no atenent a una ordenació com la podem entendre alfabeticament o per numeració, sino que ho fa segons associació. De fet quan es recorda una acció, un moment de la història pròpia, no s’està rememorant un record sol sino que una multitud de dades en diferents parts del cervell envien la informació del moment, olors, sensacións, paraules són tot d’informació disgragada que el cervell interpreta i la transforma en el record que nosaltres buscàvem. Els records doncs es poden dividir segons diferents aspectes, però totes les divisions acaben sent maneres de recuperar o localitzar la informació que s'ha emmagatzemat previament.

Diccionari de l’institut d’estudis catalans

Definició

Etimologia

[s. XIV; del ll. recordari, íd., der. de cor, cordis 'cor']

El proceso cerebral de aprender y recordar es cosa de dos. http://www.tendencias21.net/El-proceso-cerebral-de-aprender-y-recordar-es-cosa-dedos_a2803.html

Transmisores y receptores neuronales posibilitan por igual en la adaptabilidad del cerebro a los estímulos externos La flexibilidad de las comunicaciones entre neuronas (sinapsis) es la que permite que nuestro cerebro recuerde la información importante y olvide la insignificante. Una nueva investigación ha descubierto que este proceso de selección de recuerdos es inesperadamente complejo, porque implica por igual tanto a receptores sinápticos como a los emisores neuronales. Eso significa que el tratamiento de la información que realiza el cerebro no es exclusivo de los receptores sinápticos, ya que los emisores neuronales emergen cuando el flujo de información se debilita, desempeñando un papel crucial en nuestra capacidad para aprender y recordar cosas. Por Yaiza Martínez. Hasta ahora, se las neuronas, a papel activo en adaptarse a los llevaban a cabo

creía que en la comunicación entre la que se denomina sinapsis, el la reorganización del cerebro para estímulos del mundo exterior lo sólo los receptores sinápticos.

Sin embargo, ahora, científicos del Max Planck Institute of Neurobiology de Martinsried, en Alemania, aseguran que esta idea no es correcta. Al parecer, la parte transmisora de la sinapsis de las células nerviosas también sería altamente adaptable. A grandes rasgos, la sinapsis es un proceso que implica descargas químico-eléctricas (generadas en las membranas celulares de las neuronas). Estas descargas liberan unas moléculas denominadas neurotransmisores, que viajan de una neurona a otra. Este proceso de comunicación entre las células nerviosas de nuestro cerebro es lo que nos permite, por ejemplo, recordar las cosas importantes y olvidar las banalidades, entre otras aptitudes de nuestra conciencia humana. Flexivilidad y capacidad de aprender La comunicación neuronal es de hecho la base del funcionamiento de nuestro cerebro. Cada una de los cientos de miles de millones de células nerviosas que tenemos es experta en el intercambio de datos, y mantiene conexiones con miles de neuronas vecinas. A través de ese punto de contacto que es la sinapsis, la información neuronal fluye por un canal de una única dirección. El cerebro es capaz de realizar todas las complejas tareas que realiza sólo si las neuronas logran intercambiar la información correctamente. Según explican los científicos del Max Planck Institute en un comunicado, la versatilidad de las sinapsis es lo que posibilita, además, que nuestro

cerebro tenga una gran adaptabilidad y flexibilidad. La mayoría de los científicos coinciden en opinar que el intercambio flexible de información entre las neuronas es lo que nos permite aprender y recordar. Estudio simultáneo de receptores y emisores Las sinapsis requieren de un receptor (elemento postsináptico) y de un emisor (el elemento presináptico). Los elementos postsinápticos más comunes en las neuronas son las espinas dendríticas, que son unas protuberancias con forma de hongo que se extienden desde la superficie del axón neuronal. Este punto de contacto receptor, las espinas, juegan un papel activo en el ensamblaje y rotura de las nuevas sinapsis. Cuanta más información se procese, mayor número de nuevas bases receptoras generarán las células nerviosas. Las nuevas espinas crecen en dirección a sus neuronas vecinas para formar nuevas sinapsis. Si el flujo de información se debilita, las sinapsis desaparecen, y las espinas se retrotraen. En comparación, solía creerse que el otro lado de la sinapsis (el emisor), conocido como botón axonal, sólo jugaría un papel pasivo en la formación de las conexiones. Pero no es así. Tal y como explican los científicos en la revista especializada Neuron, las últimas tecnologías para el registro de imágenes cerebrales les han permitido examinar los reajustes estructurales que se producen durante los procesos de sinapsis, en ambos extremos de éstas simultáneamente. Estudios anteriores se habían centrado en revisar los cambios estructurales de las espinas dendríticas pero, en este caso, el estudio pudo analizar además los botones axonales de células nerviosas con depresión de larga duración (LTD).

Els apartats de la Memòria http://www.cepvi.com/articulos/memoria.shtml

Existeixen tres nomenclatures per definir els diferents tipus de memòria segons com treballa el cervell. Aquest tres grups estan basats també en gran part en el tipus d’aprenentatge involucrat.

Memòria

Episódica.

Memòria Pocedural. És la qual ens permet realitzar coses després d’haver-les après, sense haver de mantenir constantment la nostra atenció. Un bon exemple d’això és conduir un cotxe o anar amb bicicleta. Una vegada hem après i interioritzat la tècnica, la realitzem sense gairebé pensar en tots els nostres moviments. Fem aquestes activitats de forma tan inconscient que podem estar pensant en altres coses o conversar, doncs ja no requereixen la nostra atenció permanent.

Memòria Sensorial Proporciona un informe precís de l’ambient com ho experimenta el sistema sensorial, és a dir, es conserva una espècie de “còpia literal” de l’estímul durant un breu període després de l’exposició; s’oblida qualsevol informació a la qual no es para esment o es processa encara més. Per tant és clar que la memòria sensorial es relaciona en forma estreta amb el registre i és probable que sigui més precís i útil considerar-la com part del procés de percepció i com un requisit necessari per a l’emmagatzematge en si.

0.3 Música

L’importància de la música. Un dels grans tresors amb que compta l’home és la seva possibilitat de sentir. Conjuntament amb la vista i el tacte, la persona pren contacte amb la seva realitat més immediata, i a partir d’aquí comença a gaudir i aprendre de les enormes fonts d’informació sonores que l’envolten. A través de l’oïda i la paraula, pot comunicar-se amb l’altre, amb el seu entorn més proper, i també aproximar-se a altres espais sonors molt diferents als seus, sempre a través de sons i músiques de cultures molt diverses. L’atracció que els éssers humans experimentem pels sabors dolços i les olors agradables, així com pels colors molt saturats i brillants és conseqüència, sens dubte, d’aquest procés de coevolució en dependència recíproca que s’ha donat entre les plantes i éssers humà . Igualment passa amb la música, aquesta és un indicador de quan les coses van o no bé en el mòn natural. La tradició cultural humana es basa inicialment en el “boca-a-boca” i perquè fos més fàcil recordar els missatges importants, com ara, quines plantes eren guaridores o quin era el lloc o època quan es

podia recolectar, s’aplicava música als missatges. Gràcies a l’estructura rítmica interna de la música i els accénts que es relacionen amb aquesta, és més fàcil recordar un text o un seguit de frases, doncs hi ha menys paraules que per context i musicalitat encaixin en els ritmes de la cançó. Estudis han demostrat que els humans podem reconeixer en milèsimes de segon cançons que ens agraden sense fer un esforç mental exagerat, moltes vegades podem entonar i tarerejar una cançó que sona tot el dia a la ràdio per molt que no ens haguem posat a escoltar-la. Recorrem a la música per omplir el buit dels moments en què ens dediquem a activitats d’altra banda mecàniques, quan quedem encallats, mentre realitzem un llarg i cansat viatge, o quan recorrem a peu una llarga distància, quan fem exercici o simplement per matar el temps. Això es degut a que la música afecta positivament al nostre humor, per dos motius principals, el fet de cantar una cançó amb el temps i l’entonació correctes ens satisfà, ens realitza, com qualsevol altre tasca que realitzem bé, si a sobre coneixem de sobres la cançó és molt possible que ens evoqui records.

Perque recordem canรงons POP i en canvi mai recordem on deixem les claus? http://www.youtube.com/watch?v=teoux6ClFlc

La música com a teràpia del record. http://www.fundacionalzheimur.org/articulodelmes/2007/178

En el cas de les malalties com l'Alzheimer i altres de similars. De vegades una cançó, una petita melodia o un simple ritme musical, trasllada als malalts al passat o els porta a al present mitjançant un grat record. Aquesta emoció tan senzilla i reconeixible per tots, pot ajudar els malalts d'Alzheimer i altres de manera molt especial. La música com a teràpia del record, com a instrument per a guiar i exercitar la ment, és una de les millors eines de treball. Tot i que la malaltia d'Alzheimer és irreversible, la música i moltes de les diverses tècniques utilitzades en el tractament amb aquest tipus de malalties, els ajuda a reaccionar de manera molt directa ja que té un enorme potencial terapèutic. No podem oblidar, que l'últim que perd el malalt d'Alzheimer és la seva vida afectiva. Així, el so dolç d'una flauta de bec, el to de veu del terapeuta, la manera delicada de prendre'ls les mans o ajudar-los a moure's mentre la música sona, té una importància molt destacada entre aquest tipus de malalts. Va ser el Dr Andrus (1955), que al referir-se a la música com a teràpia fonamental de suport en el treball amb persones grans assenyalava que: "La música era ideal per al tractament dels pacients geriàtrics i amb problemes de demència, a causa d' la gratificació i la sociabilitat que pot derivar-se de l'experiència creativa. L'estímul verbal del ritme simple és molt efectiu amb pacients

en els que ha disminuït la relació amb la realitat ".

Aquest important comentari dóna suport de manera ferma a una de les idees sobre les quals fonamentem bona part de la nostra teràpia amb música, i és la referida al treball específic del ritme amb aquests malalts, ja que desencadena en el pacient d'Alzheimer processos psicomotrius, que d' alguna manera influiran especialment en els sentiments, emocions i afectes de molts d'ells, sinó de tots. L'última fase de la malaltia d'Alzheimer ens presenta un malalt amb gran passivitat física i psíquica, ja que no és capaç de gesticular i transmetre missatges verbals, no comprèn moltes de les coses que estan passant al seu voltant, però com ja hem comentat anteriorment, i s'ha demostrat en diferents investigacions i casos clínics, és capaç de "sentir i vibrar" davant la gran capacitat expressiva i comunicativa de la música, que coms’ha dit, és una de les millors teràpies del record, procés que es desenvolupa a al llarg de tota la vida. Aprofitem aquest potencial indiscutible fins a l'últim dels batecs del malalt, ell ens ho sabrà agrair de formes molt diferents, estem ferventment convençuts d'això. (...)

Escoltar i sentir per entendre i compendre. http://www.fundacionalzheimur.org/articulodelmes/2007/178

Sentir és percebre amb l’oïda. Per oposició a escoltar, que correspon a una actitud més activa. El que sento és el que m’és donat en la percepció. Escoltar de forma atenta i conscient implica donar sentit, interessar-se pel que es diu i / o sona. Per tant és un acte de compromís actiu cap a alguna cosa que es descriu a través d’un so. Entendre el que sento, conservant el sentit etimològic, vol dir “tenir intenció”. Així doncs, el que entenc, el que se’m manifesta està en funció de la intenció. Comprendre, significa prendre amb ell mateix. Té una doble relació amb l’escoltar i entendre, “Jo comprenc el que escolto gràcies a que he decidit atendre”. Estem convençuts, que són poques les persones que desenvolupen aquest procés de manera natural i lògica. Més aviat és el costum o la pròpia inèrcia la que els acosta al acte natural d’escoltar, encara que no sempre estiguin comprenent adequadament el discurs sonor. Si això és així en persones considerades com sanes, sense problemes aparents, aquesta situació arriba a “disparar” a aquelles persones a qui volem ajudar perquè pateixen una sèrie de desajustos neuronals importants. (...)

Drap Art http://www.drapart.org

Drap-Art és una associació sense ànim de lucre fundada el 1995, que promou el reciclatge creatiu amb l’organització de festivals, exposicions tallers. Drap-Art va començar com a festival el 1996 amb la Marató de Creació i Reciclatge de Barcelona, un esdeveniment de 24h de creació en viu de 24h sense parar, la qual en l’edició de 1997 va rebre uns 20.000 visitants. El mateix any, Drap-Art va organitzar el Recykl Art Fest, un intercanvi entre artistes iugoslaus i barcelonins a la Biennal de Montenegro. Aquesta experiència va inspirar l’exposició itinerant Evil Empire i dos tallers d’intercanvi Digam el que llences i et diré qui ets, que es van celebrar a Jerusalem el 1998, amb la participació d’artistes israelians i barcelonins, i a Barcelona el 1999, amb la participació d’artistes francesos, grecs, montenegrins, brasilers i barcelonins. A més a més Drap-Art va col·laborar en l’exportació del seu concepte a Andorra el 1997, Atenes el 1998 i Berlín el 2000. Actualment s’estan projectant Festivals Drap-Art a Girona i Mallorca a nivell dels països catalans, a les Illes Canàries a nivell nacional i a Casablanca a nivell internacional. Des de l’any 2000 Drap-Art disposa del seu propi espai, L’Espai Drap-Art, on es pot trobar una mostra permanent d’obres d’art, objectes de disseny i artesania realitzats amb materials reciclables, a més a més de realitzar exposicions temàtiques i individuals.

El 2004 torna al format d’esdeveniment anual, amb el Festival Internacional de Reciclatge Artístic de Catalunya, que a l’edició de 2008 va rebre 18.000 visitants i enguany arribarà la seva sisena edició. Així mateix, des de l’any 2004, Drap-Art porta a terme un projecte de Tallers de reciclatge intercultural, amb el doble objectiu de donar a conèixer el bagatge creatiu dels artistes immigrants i al mateix temps portar les noves tendències de creació a les comarques de Catalunya.

Sophie Calle París, 1953 http://www.youtube.com/watch?v=KAZtzI0cJQ8

Sophie Calle és una artista francesa. Es tracta d'una artista conceptual que després de viatjar per bona part del món va tornar a París el 1979. De 1980 és el seu projecte Suite Vénitienne, on a partir d'una festa celebrada a Venècia, es dedica a perseguir subtilment a un convidat, per tal de prendre part de la seva intimitat. D'aquest mateix any també és el seu projecte “Detectiu”, on encarrega a la seva mare que contracti a un detectiu perquè la segueixi i realitzi un detallat treball de la seva vida diària incloent suport gràfic de totes les accions quotidianes, d'aquesta manera té la informació rebuda del detectiu i la informació que ella ha recollit en el seu diari personal, i les compara. Aquesta obsessió per la mirada, tant la dels altres com la seva pròpia la porta a investigar en molts sentits en com mirem els objectes, i a nosaltres mateixos. Que miren els altres quan em miren mirar, a més d'una necessitat de saber de l'altre, com ho demostra a "Suite Vénitienne” un treball on també busca aquesta complicitat de mirades. “La visite guideé” és el projecte que trasllada aquesta mirada als objectes i a la cultura, les diferents mirades sobre objectes funcionalment iguals i com formalment prenen posicions diferents.

Projecte Detectiu

Donald Norman Emotional design

(...) “En un artículo sobre el automóvil MINI Cooper S de la marca BMW que fue publicado en el New York Times, se observaba que , aparte de lo que pueda uno pensar acerca de las cualidades dinámicas del coche, y que sin duda abarcarán desde lo muy bueno hasta lo insignificante, lo cierto es que es justo decir que prácticamente ningún nuevo vehículo en nuestra memòria reciente ha logrado suscitar tantas sonrisas” (...) “La proliferacion de la música habla por si sola del papel esencial que desempeña en nuestra vida emocional. La rima, el ritmo y la melodía son fundamentales para nuestras emociones. La música tiene asimismo su trasfondo sensual y sexual, y por todos estos motivos, muchos grupos tanto políticos como religiosos han procurado prohibir o regular la música y la danza. La música actúa como intesificador sutily subconciente de nuestro estado emocional a lo largo del día, por esta razón se halla siempre presente, por ello a menudo suena como música de fondo en las tiendas, oficinas y viviendas.” (...)

Luigi Maraez http://lanausea2000.blogspot.com/2010/02/breve-aproximacion-luigi-maraez-por.html

“En moltes ocasions, la visió que es té d'un artista consagrat sol assemblar a la d'un ésser estratosfèric, tocat pels déus, que es troba a anys llum de qualsevol funció, habilitat o capacitat comú a la resta dels mortals. Després resulta, que si per una d'aquelles casualitats de la vida, arribem a conèixer a un d'ells, descobrim que són persones, amb les mateixes necessitats (incloses les biològiques) que qualsevol de nosaltres, i és llavors quan comprenem que en aquesta vida no "som", sinó que "fem". Luigi Maráez és un d'aquests artistes pluridisciplinars que impacten al primer contacte i que deixen una empremta inesborrable com escultors, pintors, inventors, poetes, dramaturgs, assagistes, músics i sobretot, sobretot repeteixo, com a persones. Luigi Maráez, escultor: L'he vist acariciant un tros de fusta com si fos una joia única, una mica imprecís latent entre les fibres que li parla a cau d'orella, o passant un tub de metacrilat per sobre d'una imatge per observar els canvis, deformacions o formacions que es desprenen al seu pas. El descobriment d'una mirada nova és el que observo en Luigi com a agent "investigador" que el porta a donar forma als objectes més inversemblants. Se serveix de l'entorn immediat que l'envolta per proveir de material que després transformarà i donarà vida, sí vida, perquè les escultures de Maráez poden ser canviants tant en forma com en significat, i aquesta capacitat de transformació que trobo summament interessant, les fa atemporals i universals, dotant d'una condició mutant que els impedeix deixar de créixer, mirar o ser mirades d'un angle diferent cada vegada o "caminar" per un espai que mai serà el mateix que el de la setmana anterior. Evidentment m'estic referint a escultures "no públiques" ni amb emplaçaments predeterminats, ja que Luigi ha realitzat al llarg de la

seva trajectòria escultòrica nombrosos encàrrecs, obra pública com el Monument a la medicina rural. Badajoz, Monument als Difunts. Almensilla. Sevilla, Monument als Aceituneros. Almensilla. Sevilla, Figura de l'apòstol Sant Marc a la cúpula de l'església de Sant Pere. Carmona Sevilla, Projecte "LES RODES DE L'AIGUA", 14 escultures de material reciclat, d'alt tonatge. Parc del Alamillo. Sevilla. (Encàrrec de la Junta d'Andalusia), l'estàtua de Bécquer que actualment otea el Moncayo des Trasmoz, també restauracions (cúpula de l'Església de Sant Pere. Carmona. Sevilla.), Així com una llarga llista d'exposicions tant col.lectives com individuals.” Marian Raméntol Serratosa

Memoria de los objetos http://www.youtube.com/watch?v=vzbiRCBa5ek