Premis Literaris de l'IES Francesc Ferrer i Guàrdia de València, 2021

XXVIII PREMIS LITERARIS FRANCESC FERRER I GUÀRDIA -

-

Treballs guanyadors de poesia, conte, assaig i booktuber ***

Benimaclet, 25 d'abril de 2021 1

2

Claudia León Clavel 2n ESO

Poesia mediocre Fulles

Aire

Estem ballant Com si fórem fulles Caent dels arbres Lleugeres Lliures Sense trajecte Sense destí Amb moviments, colors i formes diferents Però totes Hem nascut d’un arbre I caurem al mateix terra del qual hem sorgit.

Totes estem unides, Per dalt i per baix Totes tenim el mateix principi I el mateix final.

Pensar que vull esfumar-me Desaparèixer, que no em vegen I fer-me aire.

Viatjar de cel en cel Veure els núvols Sentir i apreciar La bellesa del meu món Però sense ser Sense estar Només passar Com si jo fora un instant.

Instant Visc en instants Moments insignificants Coses que passen i se’n van.

Visc en paraules En un sí, en un no En un tu, en un jo.

3

Poema en espill Quan em mire a l’espill Em vull acabar.

Veig tota la meua ràbia i tota la meua por.

Veig allò que més odie Allò que em fa infeliç per més que m’estimes.

No em puc desfer de mi.

Mentres jo siga, seré jo Per més que m’odies.

Soc allò que podria ser feliç I veig tot el que estime Tot el que necessite.

Perquè també em vull viure Quan em mire a l’espill.

4

Maryam Hussain Perveen 1r de Batxillerat Sensació Em vaig despertar amb el so que respiraves.

Remullant-me amb la calidesa del teu tacte, em giro i et veig que em mires.

M’encanta la sensació que em fas sentir quan murmures “Bon dia, amor meu” a les meues orelles.

Esperances Dius que cada nou matí ens porta mil roses, mirades boniques com claus, filles de si mateixes, t'estic estimant encara entre aquestes fredes coses.

El llimac és un calendari viu dels dies.

Hi havia eliminat el gel de les meves mans juntes, venen moltes anècdotes en el compartir diferències, el que pensa en la mort està ja mort a mitges, de sang vermella i pura que va eliminar les llàgrimes.

O que no vinguin esclaus cardíacs de les estrelles, aparta't progressivament, sense ruptures violentes, de nit entre els ulls, de dia entre les cames.

Som creadors d'amor, alegries i certeses.

Que uneix la mitjanit lleugera a les cendres, per veure reproduir-se el recel de les tombes, i escoltaven jactar-se a les gammes arquejades.

Mai es dona tant com quan es donen esperances.

5

Per què no ho gaudim tal com són?

Abans de mirar l’espina de la rosa, mireu-ne la bellesa.

Abans de queixar-vos de la calor del sol, gaudiu la seva llum.

Abans de lamentar-vos de la negror de la nit, reposeu en la seva [ tranquil·litat.

Per què mirar les coses d’una manera pessimista i negativa?

Per què no ho gaudim tal com són?

Records Vaig anar a la costa per oblidar-me de tu, però la sorra mullada era del color dels teus cabells i el mar era el color dels teus ulls.

El vent portava la teva olor i el sol era tan brillant com el teu somriure.

No hi havia cap lloc on podria anar, perquè tot em recordava a tu.

Més enllà del món Molt més enllà del caos d’aquest món, t'esperaré en aquesta vall amagada, la qual anomene amor.

Agafa la meva mà i deixa'm llegir els teus ulls.

Vull fondre’m en el teu cor i tocar-te l’ànima.

6

Mireia Gavídia 1r de Batxillerat Tant de bo Tant de bo fora un dels tants llibres que et fascinen, perquè eixes delicades i precioses mans pogueren acariciar-me, que eixos llavis exposen cada racó i interior de la meua història, que els teus ulls, regal de la lluna, pogueren observar-me amb tal adoració com ho fan al llegar dites paraules, que tu, tan deessa i tan bella, domini de l’imperi, cridat cor, pogueres venerar cada centímetre i paraula meua.

Tant de bo.

Eres poesia Implores en prosa ser hermosa.

Perduda en temps on, miratges irreals t’atrapen.

Indignes per a tan pura ànima, com la teua.

Tan bells ulls, aquestos que tens brillants i eclipsants tan resplendents com la mateixa galàxia, que no saps utilitzar-los.

Doncs amor, eres i sempre has sigut la més bonica poesia.

7

El teu caos

Sense tu

Permet-me ser el teu caos, que et torne boja i et faça delirar.

Tocar-te, que les nostres pells es toquen i que les espurnes surten.

Que la teua nuesa palpe la meua, i que els meus dits recórreguen cada centímetre del teu ser.

Recórrer tota la teua ànima, furgar-la, agarrar-la, i després de tot abrasar-la.

Abrasar-la, amb el nostre foc ardent.

Deixar-te una marca que et diga: jo he estat ací.

Una marca pintant la poesia que eres.

Una marca que em permeta ser el teu caos.

Vull ja no estimar-te, i soterrar aquest dolor.

Vull que el meu cor t’oblide.

Vull ser com tu, vull ser jo la forta.

Només vaig demanar-te a canvi la teua sinceritat.

Vull que l’amor a la fi conteste: Per què sóc jo la de la mala sort?

8

Mateo Téllez Castillo 4t ESO

Entre pàgines Llegir. A molta gent li agrada, els apassiona, els serveix com a manera de divertir-se, entretindre's, oblidar-se dels problemes, disgustos, preocupacions que els envolten. Hi ha gent a la qual li és igual, ni els atrau ni els disgusta, lligen de vegades per motius com passar l'estona tranquil·lament submergint-se entre les pàgines. I a uns altres bàsicament no els crida l'atenció.

Us posaré en situació. Anna, una xica de 23, amb els seus estudis finalitzats i una passió increïble per la lectura, buscava treball, però no va ser gens fàcil per a ella, durant molt de temps va estar treballant en una biblioteca del seu barri. No estava disgustada, la veritat, ja que estava envoltada de llibres tot el dia i, a ella, encara que no fora el seu treball ideal i cobrara una misèria, li encantava. A més, era on es comunicava amb la gent del barri.

A l'any de treballar continuava cobrant el mateix o cada vegada menys, depén. Ella no volia deixar-ho perquè no trobava més solucions i necessitava diners per a alimentar-se almenys i pagar el seu habitatge, però va arribar un moment en què augmentaven les despeses i el sou continuava sent una misèria, així que va recórrer a parlar amb el propietari de la finca al baix de la qual era la biblioteca.

Va aprofitar un dia que va anar a comprovar que tot estiguera en ordre. Va ser una conversa intensa, ja que li va proposar si tenia una golfa inutilitzada.

Li va dir que en tenia algunes dels altres habitatges de la finca que ningú els llogava i ell les utilitzava per a guardar andròmines, així que li va proposar que li'n deixaria una si ella ho organitzava tot, així el propietari aprofitava i li netejava la golfa. Anna òbviament va accedir i es va posar a la feina i no va tardar més de dos dies, ho necessitava i havia tingut sort.

Tot li anava decentment a partir d'ací, a més, vivia justament sota la biblioteca! Així que aprofitava més el dia, i es va acabar acostumant a viure en un lloc una miqueta claustrofòbic.

9

Però tant de temps en aquell lloc, nits i nits, per culpa de l'insomni, i damunt tenint les claus de la biblioteca perquè era qui normalment obria als matins, va passar pel seu cap visitar la biblioteca de nit, li corria pel cos la curiositat de saber com es veia de nit. Així que es va posar les sabatilles i va pujar molt silenciosament intentant fer el menor soroll possible.

Va arribar i, la veritat, no es va impressionar molt, s'hi veia a les fosques i res més, però ja que era allí li abellia llegir, per tant es va dirigir a l'ordinador per a buscar sobre alguna categoria que li agradara.

Finalment va trobar-ne un sobre la història d'Espanya, el qual li va dir la intenció, llavors va accedir-hi des de l'ordinador per a saber on es localitzava entre aquelles immenses prestatgeries, però en el moment que va tocar la tecla enter per a localitzar el llibre, li va córrer una esgarrifança de cap a peus, i en el moment va aparéixer en un estrany lloc, no entenia res, tot absolutament fosc però amb una porta blanca al final, la qual va obrir a l'instant i no es podia creure el que estava veient: era el llibre que estava buscant, però no el llibre físicament, era la història real, centenars d'anys arrere, veient com hi havia una guerra, clar, d'això anava el llibre que estava buscant.

Va córrer i es va ficar dins d'una caseta d'un dels bàndols que estaven prop del poble i, aclaparada, mirant el rellotge que marcaven les cinc i mitja del matí, va tancar els ulls perquè no entenia res. Al cap d'una mitja hora va aparéixer en la cadira de la biblioteca al costat de l'ordinador encés just on l'havia deixat. Què acabava de passar?

Va baixar al que utilitzava com a lloc de residència i va respirar encara amb els pèls de gallina i el cor a mil per hora, però no quedava molt de temps perquè obriren la biblioteca, així que es va donar una dutxa d'aigua freda ràpidament i va pujar molt nerviosa per a obrir la biblioteca al públic com qualsevol dia normal. Va veure que tot estava com tots els dies. Ara només desitjava que s'acabara el dia per a poder fer-se una migdiada i després, a la nit, analitzar què havia passat exactament.

Al voltant de les nou va tancar amb clau, encara que tinguera clar que anava a pujar una altra vegada quan acabara de sopar. Va recapacitar i, finalment, va arribar a una conclusió il·lògica però l'única que aconseguia enquadrar la 10

situació en la qual va aparéixer. S'havia colat dins d'un llibre! Estava paralitzada, però corrent fent el mínim soroll possible va pujar per les escales i no va parar de córrer fins a posar-se davant de l'ordinador. Va intentar recordar els moviments que va fer la nit anterior, i ho va fer, ja que no eren tan complicats, únicament es va ficar en la pàgina web oficial de la biblioteca on estava tot registrat i va buscar una mica més calmada, un llibre sobre fantasia infantil. Va accedir-hi i es va recordar que l'últim que va fer abans de sentir l'esgarrifança de cap a peus va ser prémer la tecla enter.

Va respirar profundament i va pensar que si això funcionava estaria descobrint alguna cosa que li canviaria la manera de veure i viure la vida, així que ho va fer i, sí, va sentir aqueixa esgarrifança i en pestanyejar va aparéixer en la mateixa situació que el dia anterior, va anar fins a la porta a escassos metres i… Sí, el que havia triat en l'ordinador! Ho va saber clarament perquè havia triat un llibre que se sabia sencer, tots els detalls, el va reconéixer i va somriure però amb expressió de por, perquè no sabia què fer molt bé.

Estava fluixejant, era real el que passava? Va gaudir de l'experiència.

Portava la roba a joc amb la història a posta perquè se l'havia posada abans per si ocorria això, es va camuflar bé. Bàsicament va gaudir de l'experiència, i sobre la mateixa hora que el dia anterior va aparéixer de nou al costat de l'ordinador de la biblioteca, amb un munt de sensacions, pensaments i plans que se li ocorrien a l'instant.

Va passar aqueix dia treballant, però molt cansada. Van transcórrer els dies sense repòs, del treball a estar entre pàgines, del treball a estar entre pàgines, i així no podia portar una vida saludable. Per consegüent, va haver de decidir què fer. Sabia que no podia deixar el que havia descobert, aleshores va haver de deixar la biblioteca, però abans es va fer una còpia de les claus, ja sabeu per què.

Es va convertir en una manera de viure, no gaire normal perquè gran part de les hores de sol se les passava descansant i a la nit es colava, vivint així una vida millor segons ella, ja que es va adonar que la seua vida anteriorment no tenia molt d'especial sense poder fer res, però ara, la seua vida real es trobava entre pàgines.

11

Tenia moltes coses en compte, com ara que no podia fer res que canviara alguna cosa dràsticament la història del llibre i que mentres estava oberta al públic no podia estar dins perquè, si no, apareixeria el seu personatge escrit al llibre.

Van passar els anys i açò es va convertir en la vida i rutina d'Anna. Hui dia ho continua fent, però no li vull preguntar quin és el secret per a fer-ho, perquè és que voldria provar-ho, i una vegada ho prove m'enganxaria a anar diàriament i, la veritat, preferisc que es quede en secret amb Anna.

Ja ho sabeu, si per casualitat camineu a la nit prop d'una biblioteca i veieu entrar algú sense cap motiu, podreu saber què és el que està fent, perquè igual que ella, estic segur que hi ha més gent que viu les seues vides entre pàgines ▪

12

Laura Monleón Vicente 1r de Batxillerat

Som fortes En els meus primers records ja convivia amb aquella situació. Jo era molt xicoteta, no comprenia l'expressió de por amb la qual habitava la meua mare constantment, només semblava respirar una glopada d'aire fresc durant els matins. Ara que ho entenc i les coses han canviat em fa por el fet que una xiqueta tan xicoteta arribara a adonar-se tan al detall d'aquella realitat.

Els meus pares, Cèlia i Arturo, es van conèixer a l'institut, els dos eren del mateix barri i coincidien habitualment els caps de setmana en el mateix parc o locals nocturns. En acabar batxillerat de seguida se'n van anar a viure junts, la seua relació va avançar molt ràpid i amb vint anys la meua mare ja estava embarassada, pagant una hipoteca i treballant de mestressa de casa perquè la seua formació acadèmica no li permetia accedir a un treball remunerat en aquella dècada de crisi. La meua família va avisar a la meua mare moltes vegades que la vida que estava decidint portar, les seues relacions en concret, eren perilloses i podien acabar en desastre.

En aqueixos anys es va ajuntar una clara mescla de joventut i baixa autoestima evident. Aqueix moment en el qual la vulnerabilitat et fa víctima perfecta per a un estafador emocional. L'amor de veritat ens fa cecs, o millor dit, som nosaltres els que sembla que volem ser-ho. El problema és ací i en som conscients, però quan no estem llestos per a afrontar-lo o no tenim prou capacitat o suport la nostra ment prefereix ometre-ho i enganyar-nos amb la inexistència d'aquest.

Jo vaig nàixer un quinze de juliol de 2002. Per aquella època la meua mare ja sabia el perill que corria, però la meua arribada li impedia plantar cara al seu estafador emocional de perfecte somriure, maltractador i botxí. A més, ara no sols temia per ella sinó per mi. Mentre va passar algunes estones sola a l'hospital al costat de mi, quan Arturo anava al treball, meditava les diferents opcions que tenia per a tirar avant. Després de donar-li moltes 13

voltes i cada vegada veure’s més posseïda per la por i l'angoixa, va arribar a la conclusió que em protegiria amb la seua vida si feia falta i quan jo complira la majoria d'edat em manaria fora perquè seguira la meua vida al marge d'aquell infern.

A Cèlia la va enganyar fins a atrapar-la en una xarxa disfressada d'amor. Els fets que ocorrien eren com per desgràcia molts altres: senyals imperceptibles i sogues al coll que estrenyien prou per a lligar-la al seu costat, però sense ofegar-la… almenys al principi.

Arturo havia de saber en tot moment on estava la meua mare, si baixava al carrer encara que anara a comprar a la fruiteria de la cantonada havia de cridar-li primer ja que si arribava a casa i no s'hi trobava les conseqüències eren terribles. Va començar així a robar-li el somni, estava tot el dia tan terroritzada que fins i tot de nit li era impossible desconnectar. Arturo li feia sentir-se afortunada, li deia que mai ningú l'arribaria a voler com ell ho feia i que tenia molta sort d'això i la meua mare s'ho creia. Per això, la primera vegada que li va pegar va sentir que ho mereixia, ho va justificar i la va perdonar. Igual que la va creure quan li va dir el molt que es penedia i que mai més tornaria a fer-ho.

I el maltractament va continuar pujant de nivell. Un dia que estàvem les dues a casa, jo tindria a penes sis anys, ell va arribar de treballar i li va demanar que tancara els ulls, tenia una sorpresa per a ella. Li va acostar una flor als seus llavis per a, tot seguit i amb els seus ulls encara tancats, propinar-li un colp que la va estavellar contra una prestatgeria. Havia buscat una excusa, un motiu per a colpejar-la d'aquella manera. La meua mare en veure que jo havia sigut testimoni d'allò em va agafar ràpidament i em va portar a casa de la meua veïna Ana. Compartíem replà i sempre ens portava algun dels seus famosos pastissos de carlota. Ana era major, devia tindre uns 65 anys, mai s'havia casat ni havia tingut fills i potser per això sempre era tan amable i afectuosa amb mi: per a mi és com la meua àvia. Vaig passar a la seua casa moltes vesprades i al principi ella no s'imaginava el motiu real pel qual la meua mare li tocava el timbre tan apurada. Li posava sempre la mateixa excusa, havia d'eixir a fer encàrrecs i no podia fer-los a temps si jo anava amb ella, però una veritat molt diferent s'amagava darrere i no va tardar a lligar caps.

14

Després del colp Arturo la va portar al llit encara que ella seguira en xoc, va ser la primera vegada que la va violar, encara que va tardar anys a adonar-se que així havia sigut. La submissió, la violència i l'excitació sexual que ell sentia en dominar-la va passar a formar part del seu dia a dia. Els colps es curaven, els blaus desapareixien, la sang deixava de brollar, però les ferides mentals encara feien mal, eren cicatrius perceptibles en els canvis del temps.

Molt angoixada, alguna vegada va intentar explicar-ho a alguna de les seues amigues, que eren ja poques pel fet que la seua relació amb Arturo l'havia allunyat de la seua vida social i l'única cosa que es va trobar va ser un mur d'incomprensió. Elles coneixien Arturo i pensaven que no era capaç d'actuar així, de segur que ella havia fet alguna cosa que l'havia posat al límit. Cèlia tenia molt de caràcter i no devia ser fàcil aguantar-la. Era més fàcil buscar justificacions que assumir realitats.

Fins i tot hui dia, que ja estem lluny d'ell, segueixen sense entendre que és una supervivent per haver aconseguit escapar encara que haja quedat ferida per a tota la vida.

Arturo cuidava molt la seua imatge social: amable, correcte, educat, el pare perfecte… Però tot era una màscara darrere de la qual s'oculta un individu cruel i buit de sentiments. Per això l'única que va arribar a entendre el que estava realment passant, encara que jo veia moltes coses, però per ser tan xicoteta no tenia prou capacitat de saber que calia demanar ajuda externa, va ser Ana. Una d'aquelles vesprades en què la meua mare havia de deixarme per a anar-se'n a fer encàrrecs importants, Ana, en quedar-se mirant-la, va veure les clares marques als seus braços i coll que fins aleshores estava ocultant amb maquillatge, però aquell dia se li va oblidar per complet de fer-ho. Ana en aquell moment no va dir res però recorde com es va quedar tota la vesprada asseguda en una cadira al costat de la porta mirant per l'espiell i intentant desxifrar els murmuris de les converses que se sentien des de la meua casa. Ja era tard quan va començar a escoltar-se una clara veu masculina amb to de dominació, era la del meu pare. Ana no s'ho va pensar, em va dir que em posara la jaqueta, va apagar la tele que jo estava feliçment veient en la ignorància i baixàrem al carrer. Vam recórrer molts carrers fins arribar al que va resultar ser la comissaria de policia i després de 15

molta paperassa i temps en la sala d'espera recorde com van vindre dues xiques i em van portar a parlar amb elles a una sala mentre que jo jugava amb un puzzle.

Em van fer moltes preguntes sobre la meua casa, la relació dels meus pares i com jo ho veia. El que més m'estranyava era veure com jo els responia amb normalitat i elles cada vegada es mostraven més preocupades. Després vaig tornar amb Ana i jo em vaig posar a plorar perquè volia tornar amb la meua mare però em va explicar que anaven a haver-hi clars canvis en la meua vida i que ella anava a ser allí per al que necessitara.

El següent que recorde és veure arribar en un cotxe de policia la meua mare plorant i en un altre el meu pare emmanillat i acompanyat de cinc policies més. Aquella va ser l'última vegada que el vaig veure. Van prendre declaració a la meua mare i tant Ana com els policies la van animar a denunciar i així ho va fer. Quan li van preguntar per què no ho havia fet abans els va contar la vergonya que li feia reconéixer tot el que havia arribat a tolerar i que la deterioració psíquica l'havia inhabilitat per a buscar eixides a la seua situació.

Fins i tot en aquell moment tan crític i alhora important que va marcar un abans i un després, la meua mare va continuar tractant-me amb normalitat.

Ens mudàrem de ciutat, començàrem una vida nova juntes en la qual la meua mare va començar a treballar en una cafeteria que ara és seua i dirigeix, mentre que Arturo compleix una llarga condemna en la presó després de huit durs mesos de judici.

En aquells deu anys de maltractament van morir moltes parts d'ella, però altres es van transformar fins a convertir-la en la dona que és ara. Li done gràcies per la força i valentia que va demostrar i continua demostrant tots els dies, i també a Ana, que, sense mantindre una gran relació, va realitzar una acció que va suposar el començament del canvi. Elles dos són els meus dos majors referents, cadascuna d'una generació diferent, però totes dues lluitadores i amb ganes de transformar el món. Per elles, per totes i per nosaltres, lluitem perquè no hi haja més Cèlies, lluitem per un món sense violència masclista ▪ 16

Enrique Andrés López 1r de Batxillerat

Unes quantes coses És un brunzit el que finalment em desperta. S’escolta com un molest acompanyament als xiulits regulars que sonen amb el ressorgir de la meua consciència. “Que desagradable”, és la primera articulació del meu pensament, seguida d'una profunda sensació de confusió conforme intente orientar-me. Tracte d'estirar les cames, com fa qualsevol persona amb intenció de desemperesir-se, però una estranya sensació m'ho impedeix, un formigueig potser?, no sé explicar-ho. Al fixar-me, m'adone que aquesta impressió no és exclusiva de les cames, sinó que és uniforme a la resta de parts del meu cos. “Sens dubte és molt desagradable”, em confirme dintre meu. Conforme es dissipa la confusió inicial i isc del meu atabalament una nova preocupació solca el meu cap: “A on estic?”, després de la qual, instintivament, òbric els ulls.

Una terrible explosió de llum em cega, és sobtada i m'agarra desprevingut, així que ràpidament torne a tancar-los. Ho intente novament, esta vegada amb més cautela i, conforme la brillantor es dissipa, comence a albirar formes i, a poc a poc, a fer-me una imatge d'on estic. Mire al meu voltant i confirme les meues sospites. És una habitació d'hospital, o això pareix, ho note per l'ambient: la llum blanca, la porta oberta, la cadira blava -horriblegitada a un costat. "D'acord, és un començament" em dic a mi mateix. Estic rodejat de tubs i cables, bo no són exactament això, mai he sabut de “terminologia quirúrgica”, ni em pareix un moment oportú per a plantejarho, però segur que tenen un nom millor. El cas, alguns d'estos estan clavats en mi, possiblement els causants d'eixe formigueig. Sent el pitjor, sens dubte, el que està embotit per la meua gola. És molest, tant que em pareix rar no haver notat la seua presència fins ara.

No em dóna temps de contemplar molt la situació perquè, possiblement arran de la meua sobtada activitat, parec haver despertat l’interès dels meus captors. És així com amb aparent curiositat se m'acosta una infermera, o almenys això pareix, perquè no he recuperat la vista del tot com per a afirmar-ho amb seguretat. M'apunta amb una llum, la qual cosa 17

de nou produïx l'efecte que contraga la meua mirada. Açò pareix despertar encara més la seua atracció, i em fa la següent pregunta: “Pots escoltarme?”. I a falta de llavis que poder articular, tímidament, assentisc amb el cap.

Després d'un parell de revisions més en què intervenen nous especialistes, per fi, un d'ells em posa al corrent. Acabe de despertar d'una coma, d'uns quants mesos es veu, les causes les desconec, encara que tampoc és que siguen importants en aquest moment. Em diu que he tingut molta sort, que s'ha avisat ja a la meua família, i tota eixa informació, purament formal i estandarditzada, que, supose, se li diu a qualsevol vegetal que aconseguix eixir de la seua letargia. Després d'açò m'informa que em posaran un sedant per a facilitar les seues labors. A pesar de la serietat de la situació no puc evitar distraure'm, un problema recurrent en mi cada vegada que em parla una persona d'una certa educació. En això que em fixe en un detall que em té intrigat des que he parat la mirada en la primera infermera. Tots porten una indumentària estranya. De nou, no sóc gens expert en material ni en vestimenta sanitària, però quasi pareix que en el temps que porte adormit hagen canviat les bates per bosses de fem. És això o bé he despertat després d'un holocaust nuclear i eixos són vestits antiradiació.

“Ha! Quina estupidesa. Segur que quan ho comente algú se'n riurà” pense mentres el sedant fa efecte i una vegada més m'emboliquen les tenebres. *** De nou desperte. Esta vegada és menys sobtat, com qui desperta d'una agradable migdiada. El túbul transbucal ha desaparegut, així com la majoria de cables que em rodejaven. “Quin alleujament!”, em dic. Al meu costat hi ha una infermera, vestint el mateix modelet plastificat que les anteriors –tal vegada és la mateixa i no m’adone–. M'inspecciona i em comenta el que ja sé, que a causa del sobtat despertar han avisat la meua família i que, de fet, ja estan de camí. I és veritat. Als pocs minuts, travessant la porta, apareixen els meus pares.

Hi ha un detall que em crida l'atenció des que creuen el llindar. “Això que porten són màscares?” em dic sorprès. I no sols això, doncs a la que em fixe veig que, a part, el meu pare sembla portar una espècie de mampara, quasi un parabrisa –bastant ridícul–, subjecte al cap. Els meus pares sempre han 18

sigut una mica hipocondríacs, ho atribuïsc a això, però em sembla una mica exagerat fins i tot per a ells. Malgrat això, em guarde els meus comentaris per a mi, i el retrobament segueix com podria esperar-se d'un retrobament entre un comatós i els seus progenitors: amb preguntes i comentaris, entre aduladors i lacrimògens que, malgrat la diferència del seu context, no acaben distanciant-se tant d'una reunió amb un fill després d'un viatge a l'estranger.

Malgrat l'emotivitat, arriba un moment en què aquesta m'aclapara i és llavors quan intente redirigir la conversa cap a aqueix detall que tant m'ha xocat, encara que a risc de quedar en ridícul tracte de disfressar la pregunta per mitjà d'una altra: –Bé. M'he perdut alguna cosa aquests mesos?– dic amb aparent desinterès.

Els meus pares comparteixen una mirada còmplice, després de la qual, encara que no ho puc veure per les màscares, juraria que somriuen.

–Unes quantes coses– diu finalment la meua mare.

En vista de l'ambigüitat de la resposta, ho intente novament. Aquesta vegada més directe: –I què passa amb les màscares, és una nova moda?

De nou es miren, cosa que em comença a fotre. I davant un breu silenci el meu pare contesta: –No t'han contat res?

–Contar-me què?- Inquirisc amb vehemència.

–Doncs... ja saps, això de "el bitxo".

–"El bitxo"?- repetisc amb incredulitat. Davant la qual cosa la meua mare esbossa una breu rialleta. I de nou el meu pare repeteix.

–Pos sí... "El bitxo". Pensàvem que els metges t'haurien comentat alguna cosa ja... De bo de veres que no te n'han dit res?

Revise la meua ment, a la recerca d'algun comentari, qualsevol, que se m'haja pogut passar i que faça referència a la situació en què em trobe. Em fot no descobrir res, perquè no és la primera vegada que la meua falta d'atenció em porta a trobar-me en una situació d'aquest estil.

–No... jo diria que no.– Acabe responent evasivament.

–Buf.– Esbufega el meu pare.– La veritat, és una història bastant llarga. No sé si em dona temps de resumir-te-la ara.

19

I en efecte, no li'n dona, ja que en aqueix moment, oportunament, apareix per la porta una infermera, per a informar que l'hora de visites ha acabat.

Es veu que ara això existeix en el hospitals. Els meus pares s'acomiaden, amb la promesa de tornar l'endemà. Quedem la infermera i jo, en silenci.

Però abans que aquesta desaparega també per la porta, la detinc. Necessite respostes. *** - Corona...què?–

Repetisc amb perplexitat.

- “Bitxo”, Coronavirus, Covid, febre de Wuhan… –Cita la infermera–. Li han posat molts noms però ve a ser el mateix.

- Quins nassos és un Wuhan?– Interpel·le.

- És una ciutat, a la Xina– contesta la infermera.– Es veu que algú va menjar allí un armadillo, en no gaire bones condicions, i la cosa no va acabar massa bé.

-Un... armadillo?

-No, un armadillo no. Era un altre tipus de bèstia, encara que no en recorde ara el nom…

-T'ho estàs inventant conforme me l'expliques?- Li interromp amb furor. I molesta pel meu comentari respon: - Eh! Jo només et conte el que sé, no és la meua culpa que sone ridícul.

- D'acord, ho sent.― Em disculpe, a risc de perdre al meu informant.– No era la meua intenció faltar. Però de totes maneres, si el que dius és veritat, això és a la Xina, què tan mal podem ser ací?

- Buf.- “Una altra que esbufega” pense– La veritat..., al principi semblava que ni tan mal però ara mateix…

- Ah…- interjeccione mentre busque un comentari amb el qual continuar la desvetlladora conversa.

- Mira, aquesta història és molt llarga, –m'interromp amb rapidesa– i de fet tinc coses a fer. No t'han contat res d'això els teus pares?

- No –responc també ràpid.– De fet esperava que tu…

- Bo –em talla de nou,– encara et queda una visita hui, que t'ho explique ella.

Després de dir això, ràpidament s'escapoleix per l'eixida deixant-me amb la paraula en la boca. “Quanta pressa tenen tots per ací”, pense. “Més val que la següent visita pague la pena”.

20

*** Ha passat un grapat d'hores ja. No sabria dir quantes, perquè l'ambient soporífer de l'hospital sembla tindre la propietat de dilatar el temps.

Tampoc és que hagen sigut molt interessants, perquè a part d'una -quasi que obligatòria- interacció amb un infermer durant el menjar, la resta de matasans del complex sembla haver estat evitant-me, supose que tractant d'evadir un “interrogatori” com el succeït a la seua companya. “Es veu a tots molt atrafegats”, em dic de nou. Mentre pense això, quasi de manera convenient, per la porta es presenta la infermera d'abans. I no ve sola, ja que al costat d'ella està la meua germana.

També porta màscara com la dels meus pares, potser una mica més demacrada, encara que aquesta vegada em sorprèn menys. Però, a diferència dels meus pares, que havien mantingut una distància prudent amb mi durant la gran majoria de la trobada, conforme la infermera desapareix per la porta ella aprofita per a baixar-se-la, acostar-se i donarme un lleuger petó a la galta. És agradable –i, la veritat, en aquest punt agraïsc el contacte físic que no implique sondes–. Somric i ella em retorna la ganyota després de la qual compartim una emotiva salutació.

El retrobament continua bastant semblant en contingut a l'esdevingut amb els meus pares, encara que amb lleugeres variacions en el to i les formes, en aquest cas més informals i fraternals. De nou em pose al dia i, abans que em done temps d'inquirir en “el tema”, ella, quasi llegint-me la ment i demostrant que ha vingut preparada, m'interromp per a dir-me que m'ha portat alguna cosa. Sorprès, accepte l'ofrena, i llavors trau de la seua bossa un monòlit negre de plàstic i cristall de tot just uns centímetres. Ho reconeixeria en qualsevol costat, el meu telèfon mòbil. No perd el temps i, com fera que entrelluca la seua presa, ràpidament m'abalance sobre ell.

Revise primer les meues xarxes socials, suposant que una situació d'aquests precedents haurà afectat la manera de compartir la vida de la gent. Encara que per a la meua sorpresa no han canviat massa: els acudits continuen sent igual de dolents i, segons les publicacions dels meus coneguts, llevant les màscares –que semblen haver-se estès uniformement a totes elles–, aquests semblen estar fent les mateixes coses. “Almenys ningú porta un parabrisa” pense, “potser la cosa no està tan malament”. Aquest sentiment no dura molt perquè a continuació, com si obrira la caixa de Pandora, em 21

dirigeix a l'apartat de notícies. Durant minuts quede absort mentre llisque el meu dit per les diferents cròniques apocalíptiques que s'han anat acumulat en la pestanya durant aquests mesos.

-Per Déu… ―dic finalment.

-Ja, és bastant fort no? ―Diu la meua germana esbossant un somriure.― Però tampoc cregues tot el que posa ací, en general són bastant alarmistes.

- Tot i així… ―Quede en silenci sense saber com continuar.

- No et ratlles,―diu ella per a traure'm del meu tràngol― tampoc és la fi del món.

De nou dirigeix la meua mirada a l'aparell i aquest absorbeix la meua atenció durant una altra estona, fins que de nou la meua germana trenca el silenci.

- Mira, ho entenc- diu finalment.- Jo al principi també estava així, és normal que l'actualitat et xafe una mica. Però al final t'adaptes a… Com li diuen...?

“Nova normalitat”. El cas és seguir amb la vida.

“Nova normalitat?, quin oxímoron d'expressió”, pense. Encara que el punt que tracta és interessant, així que li responc: - A què et refereixes?- Pregunte- I tu què fas ara per a “seguir”?

- Bé, no és res en concret. És més deixar-te portar, intentar no parar de fer el que t'agrada. Jo, per exemple, l'altre dia vaig sortir de festa.

- Encara hi ha festes?- dic sorprés.

- No… Però sí. Eh! Tampoc li digues a ningú- em contesta amb to burlesc.

- No sé jo, si el que posa ací és veritat- dic mentre assenyale el telèfon-, no em sembla molt recomanable…

- Si de fet no ho és- m'interromp veloç.- Però eixe no és motiu per a privarse d'això.

-Ja però…

- Ei! No em vingues ara a predicar rectitud que, per si no ho recordes, et trobes ací per haver-te'n passat bevent.

“Així és que era per això” em dic. La revelació no canvia molt, i continuem argumentant: - Bo… No era la mateixa situació, això no m'ho pots negar. ―Dic açò per intentar eixir del pas.

22

- De

la mateixa forma ara ―la comence a notar molesta. ―Tu no has passat pel mateix que la resta de gent aquests mesos, potser és una mica prompte per jutjar.

Després de dir això, la discussió arriba a un punt mort del qual, malgrat les adduccions posteriors, no aconseguim eixir, tan sols augmentar les nostres disparitats. Així estem fins que torna la infermera, que avisa que hem de parar. Ens acomiadem, ara menys emotivament, i torne a quedar tot sol amb els meus pensaments. “Potser és una mica precipitat per a mi jutjar sense tindre una imatge completa. “Soc un idiota” em dic, mentre l'habitació es queda en silenci de nou. *** Han passat ja dues setmanes. Els exàmens i les visites han seguit amb rigorosa puntualitat, he començat amb la rehabilitació, i entre tot m'he aclarit una mica les idees. Ara, sorprenentment, m'han informat que hui mateix em donaran l'alta. “Tan prompte?”, en efecte. Es veu que, com diu la cançó: “No hay cama pa’ tanta gente”, a la que han vist que amb prou faenes soc capaç d'aguantar-me alçat han aprofitat per a convertir-me en problema d'un altre. Tampoc és que m'importe massa, de fet, la vida de pacient ja se m'estava fent costera amunt. “Serà bo canviar d'escenari, encara que siga al d'una novel·la distòpica” pense mentre baixe per l'ascensor, i somric.

Vaig recolzat en crosses perquè, com he dit, encara em costa moure'm amb autonomia; és així com amb aquestes creue l'ampla recepció fins arribar a les imponents portes automàtiques que, davant la meua presència, llisquen per a deixar-me passar. De nou la llum m'encega, encara que aquesta vegada m'ho espere, i tot i així travesse el llindar. És un dia assolellat, i la ciutat no està en flames, “almenys”. “Potser no em val la pena donar-li tantes voltes”, pense. “Tan sols deixar-me portar”. “De fet…

-Ei, tu!- Em deté un infermer –La mascareta!

Li faig cas, me la col·loque. No és molt còmoda que diguem, encara que millor que estar entubat, la veritat. “M'hi hauré d'acostumar”▪

23

Aina Ninyerola Monzó 1r de Batxillerat

Democràcia: cimera de la veritat?

Voldran soterrar-nos, serem llavor

És la democràcia un bon sistema polític? Sincerament és el més just que coneixem fins ara: tothom, independentment del tipus de persona que siga, pot participar en la vida política... Teòricament sí, però aquesta afirmació, és certa? Hui en dia la política com a institució es nodreix de mentides i manipulacions, que la gent més desinformada ―siguem políticament correctes― es creu a ulls clucs.

Hui en dia els discursos polítics fan més referència a les decisions preses per altres organitzacions polítiques que per elles mateixes, és a dir, el seu discurs es basa en la crítica a la resta de representants polítics i açò, veritablement, comporta un ús del màrqueting que és incoherent en un ambient que hauria de ser objectiu. Però, encara que per darrere gaudisca tot d'un repàs profundament manipulador, t'intenten vendre la moto ―com diria Chomsky― com si fos cert tot el que diuen. Més que aportar idees i solucions sensates i coherents per als ciutadans, el que fan és discutir, i contrastar idees. Al final és una lluita d’interessos, com si fos una guerra d’empreses que competeixen per estar presents en un mercat i acaparar l'atenció dels consumidors.

La veritat és que tenim una societat que accepta totes eixes banalitats.

L'altre dia un diputat va afirmar que l'escalfament global disminuiria les morts per fred. Si la nostra societat estigués informada del tot ―i formada―, aquestes idees no es plantejarien, ja que una gran part de la població no hi estaria d'acord. Per tant, podem concloure que els seus discursos estan profundament preparats per dirigir-los a un tipus de públic, com si fos un espectacle! I aquesta forma pot perjudicar profundament la població desinformada, que, com si fos un ramat d'ovelles, segueixen el seu pastor: total, no hi tenen una altra sortida.

24

Ha arribat a nivells tan greus aquesta propaganda que hui en dia no es pot entrar al món de la política sense criticar altres ideologies, o fer comentaris incoherents i ofensius que ofereixen un bon titular. Si hi ha un llop que manipula, i se'n surt amb la seua, sempre és necessària una o, en aquest cas, algunes caputxetes que el seguiran i li donaran poder, que aniran més enllà i que a la fi cauran en la trampa de la propaganda i de les mentides, perquè una cosa que tenen les mentides és que després no es poden fer realitat. Quan se n'adonen, el llop ja haurà engolit la iaia i gairebé totes les caputxetes, i els hauran privat d'allò que veus tan normal, però quan et falta, no hi és: sanitat, educació...

El truc per saber quan t'estan venent la moto és molt senzill: sol ser allò on fan èmfasi o insisteixen molt, però mai llegeixen la lletra menuda, mai t'expliquen les conseqüències dels fets, per exemple, en el tema dels impostos. Els partits més conservadors, remarquen molt el tema dels impostos baixos i se suposa que tu, a partir d'ací, has d'arribar a la conclusió que si hi pagues menys impostos, tindràs més diners per tu. Però realment, si et fixes en la lletra menuda, podràs comprovar que la baixada d'impostos implica la baixada del fons públic, el qual serveix, entre altres coses, per millorar els sistemes de sanitat, educació o transport públic, i encara que te n'emportes més diners a la butxaca, els perdràs de seguida. Pot estar bé que proposen baixar impostos, però cal saber també les conseqüències que se'n deriven. El programa de l'ocultació sol estar presidit per la manipulació de dades ―normalment de forma subtil. I això no vol dir que menteixen, sinó que oculten la realitat, l'amaguen, la difuminen, perquè no la pugues trobar.

A què ens enfrontem la nostra generació? A una política del "postureig", de les fake news, del mentir descaradament i sense despentinar-se, com en el cas de l'escalfament global que he esmentat anteriorment, o de manipular com ara estem apreciant a la campanya electoral de Madrid, igualant el preu de subsistència d'un menor immigrant i la pensió de la iaia.

Segurament molts joves que tinguen iaies que no són riques, es plantejaran açò com que ens estan furtant els diners, però ningú es pararà a pensar en la necessitat de donar l'oportunitat de viure a un individu que, damunt, és estigmatitzat pel color de pell.

25

I què hi podem fer?

L'única opció per aturar la desinformació és l'educació. El sistema educatiu d'Espanya, tots hi coincidirem, no està gens malament. Però, com tot, té errades, entre les quals hi trobem la tendència a la memorització i la manca de reflexions, d'estimular el pensament crític. Els estudiants, hui en dia, no estan utilitzant totes les possibilitats del seu cervell, sinó que s'estimula la part memorística que, com a efectes secundaris, comporta la fàcil eliminació dels conceptes apresos. En un sistema perfecte, els xiquets podrien raonar, podrien realitzar les seues pròpies teories mitjançant la seua reflexió i els seus sentits. També se'ls hauria d'ensenyar a saber diferenciar la veritat de la mentida. Perquè en el moment que deixen el niu i xafen el carrer s'adonaran que constantment el món els dispara amb blocs d'informació innecessària i manipuladora, que hauran de parar amb l'únic escut que poden aconseguir: el poder del coneixement, del saber. És clar que, d'alguna manera, als polítics no els interessa que tinguem una opinió crítica: podríem encapçalar una revolució comunista o cosa pareguda.

Sembla que basar-se en un discurs populista sempre atrau la presa, però, per favor, deixeu de metaforitzar les persones com a mosques que cauen a les vostres teranyines. Cada persona és un món i cal fer política davant això, deixeu de tirar-vos flors, el vostre somni està sostingut per les veus de tots els somnis dels vostres votants. Als meus besavis els haguera agradat molt poder participar en la política, aportar idees, sentir-se recolzats per l'Estat, i ara, quasi un segle després, ens hem acostumat a una democràcia que no té prospecte, només data de caducitat.

La nostra generació té la responsabilitat d'exigir un altre tipus de polítiques, que reflectisquen els nostres problemes, els entenguen i els tracten. Que afronten els reptes que tenim per al nostre futur: el canvi climàtic, la igualtat, la llibertat en la diversitat... Unes polítiques que ens donen ales, que no ens les tallen. Que miren cap endavant. Davant d'aquesta situació de crisi democràtica que estem vivint, necessitem ser una llavor, una llavor que germine en un futur, el futur que tant van desitjar els nostres avantpassats que lluitaren per la democràcia ▪

26

ÍNDEX Premi de poesia en 1r cicle d'ESO Poesia mediocre, de Claudia León Clavel p. 3 Premi ex aequo de poesia en Batxillerat Poemari de Maryam Hussain Perveen p. 5 Premi ex aequo de poesia en Batxillerat Poemari de Mireia Gavídia p. 7 Premi de contes de 2n cicle d'ESO Entre pàgines, de Mateo Téllez Castillo p. 9 Premi ex aequo de contes de Batxillerat Som fortes, de Laura Monleón p. 13 Premi ex aequo de contes de Batxillerat Unes quantes coses, d'Enrique Andrés López p. 17 Premi d'assaig "Democràcia: cimera de la veritat?", d'Aina Ninyerola Monzó p. 24 Premi Booktuber de Batxillerat Delta de Venus, d'Anaïs Nin, per Hugo Berlanga https://youtu.be/ziBLqDdZ_OY

27

València, 2021 deptvalencia.fig@gmail.com

28