Geografia 1

Graduat en Educació Secundària Persones Adultes. Nivell 1 Àmbit de les ciències socials

Mòdul obligatori del GES 1

GEOGRAFIA 1 Primer trimestre CFA Terra Baixa

Temes del mòdul 1. El planeta terra 2. Relleu i hidrografia 3. Climes i paisatges

Curs 2009-2010

Per a l’elaboració d’aquest dossier s’han fet servir les següents fonts:

-

Dossiers elaborats per Josep-Manel Alarcó (AFA Pau Casals, Rubí).

-

DD. AA. (1995): Ciències Socials 1. Crèdit comú 1, 1r cicle ESO. Barcanova

-

DD. AA. (1995): Ciències Socials 2. Crèdit comú 2, 1r cicle ESO. Barcanova

-

DD. AA (2006): Ciències Socials 1r ESO. Editorial Text.

-

DD. AA. (1997): La terra, l’espai on vivim. Materials del Graduï’s ara en secundària. Generalitat de Catalunya.

-

Servei Meteorològic de Catalunya (www.meteocat.com)

-

Eurostat (ec.europa.eu/eurostat)

-

Viquipèdia (ca.wikipedia.org)

-

Enciclopèdia Catalana (www.enciclopedia.cat)

-

El País

-

Avui

NOTA IMPORTANT La reproducció de textos i imatges en aquest dossier educatiu s’acull al text refós de la Llei de Propietat Intel·lectual, en l’article 32 de la qual del Reial Decret Legislatiu 1/1996, del 12 d’Abril (B.O.E. número 97, del 22 d’Abril) amb les modificacions fetes al mateix per la Llei 5/1998 del 6 de Març (B.O.E. número 57, del 7 de Març) i la Llei 1/2000 del 7 de Gener (B.O.E. número 7 del 8 de Gener), es diu el que segueix: «És lícita la inclusió en una obra pròpia de fragments d’altres obres alienes de naturalesa escrita, sonora o audiovisual, així com la d’obres aïllades de caràcter plàstic, fotogràfic, figuratiu o anàleg, sempre que es tracte d’obres ja divulgades i la seua inclusió es realitze a títol de cita o per a la seua anàlisi, comentari o judici crític. Aquesta utilització només podrà realitzar-se amb fins docents o d’investigació, en la mesura justificada pel fi d’aquesta incorporació i indicant la font i el nom de l’autor de l’obra utilitzada».

2a versió. Setembre 2009.

Llicència Creative Commons. Reconeixement - NoComercial CompartirIgual (by-nc-sa): No es permet un ús comercial de l’obra original ni de les possibles obres derivades, la distribució d’aquestes s’ha de fer amb una llicència igual a la que regula l’obra original.

Geografia 1

El planeta terra

Graduat en Educació Secundària Persones Adultes. Nivell 1 Àmbit de les ciències socials

Mòdul obligatori GES 1: Geografia 1.

Unitat 1: EL PLANETA TERRA

Continguts 1. Coneixement dels diferents astres que componen el Sistema Solar.

2. Determinació del conceptes de rotació, translació i eclipsi.

3. Coneixement de les diferents projeccions cartogràfics per representar la Terra.

4. Anàlisi dels elements de localització geogràfica localització geogràfica: punts cardinals, latitud i longitud.

5. Descripció de l’estructura del planeta Terra i de la seva dinàmica: capes que la conformen i tectònica de plaques.

1

Geografia 1

El planeta terra

L’univers L’Univers és tot, sense excepcions: matèria, energia, espai i temps. Tot el que existeix forma part de l’Univers. L’univers, però és, sobretot, espai buit. Per cada milió d’àtoms d’hidrogen els 10 elements més abundants són: El Big Bang L’explicació que actualment es dóna sobre l’origen de la Terra es basa en la teoria del Big Bang (la gran explosió).

Segons aquesta teoria, fa uns 15.000 milions d’anys va haver una gran explosió de matèria que va dispersar un núvol de pols i gas gegantí amb una temperatura molt elevada. Fa uns 4.600 milions d’anys, el refredament progressiu d’aquest núvol immens va originar tots els cossos celestes.

Aquests cossos celestes que es mouen per l’Univers, com ara el Sol, la Terra o la Lluna, són els astres. Els astres més importants són les estrelles, els planetes i els satèl·lits.

-

Les estrelles són astres en estat gasós i irradien la seva llum, per això veiem que la seva llum pampallugueja. A l’Univers hi ha moltíssimes estrelles, encara que a ull nu solament en podem veure unes 6.000. L’estrella més propera a nosaltres i, per tant, la que ens dóna llum i escalfor és el Sol.

-

Els planetes són astres en estat sòlid, són de dimensions més reduïdes, no tenen llum pròpia i giren al voltant de les estrelles. Tenen forma gairebé esfèrica, com una pilota una mica aplanada pels pols. El camí que recorren en girar s’anomena òrbita.

-

Els satèl·lits no tenen llum pròpia i giren al voltant dels planetes. En girar, també descriuen una òrbita. La Lluna és el satèl·lit de la Terra.

El conjunt format per una estrella i els planetes que giren al seu voltant constitueix el que s’anomena sistema planetari. Les galàxies agrupen sistemes planetaris i adopten formes diferents: esfèriques, el·líptiques... La galàxia on es troba la Terra és la Via Làctia. Cada sistema planetari pren el nom de l’estrella que el forma. El nostre planeta, la Terra, pertany al sistema solar, que és format pel Sol i pels vuit planetes que giren al seu voltant: Mercuri, Venus, la Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà i Neptú.

2

Geografia 1

El planeta terra

... i Plutó? No en són nou, els planetes?

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 29. Divendres, 25 d’agost del 2006

CIÈNCIA

La Unió Astronòmica converteix Plutó en un "planeta nan" | Ceres, Caront i Xena tampoc tenen la categoria de planeta | La votació es va fer a Praga a mà alçada Joaquim Elcacho

L’assemblea general de la Unió Astronòmica Internacional (UAI) va aprovar ahir a Praga una nova definició del terme planeta i la creació de dues noves denominacions per classificar la resta d’objectes presents al Sistema Solar. La decisió de la UAI detalla que el Sistema Solar té només vuit planetes (Mercuri, Venus, la Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà i Neptú). El nou grup dels planetes nans (dwarf planets, en la denominació original anglesa) està format de moment per Plutó, Ceres i 2003 UB313 (un cos que en el futur podria ser denominat Xena). La UAI apunta que disposa d’una llista d’una dotzena d’objectes que en els pròxims "mesos o anys" poden ser inclosos en la llista de planetes nans.

"La resta d’objectes en òrbita al voltant del Sol, excepte els satèl·lits, seran denominats a partir d’ara de forma genèrica cossos menors del Sistema Solar", segons la resolució aprovada ahir a la tarda a Praga amb votacions a mà alçada després d’una llarga i enrevessada discussió.

Caront, un altre cos que podria haver estat considerat planeta d’acord amb el primer projecte de resolució de l’assemblea de la UAI, quedarà catalogat a partir d’ara com un satèl·lit del planeta nan Plutó.

Originalment, la definició de planeta era molt simple: qualsevol objecte celeste que podem observar en òrbita al voltant del Sol, recordava ahir la UAI. A partir d’ara, perquè un objecte celeste sigui considerat un planeta ha de complir tres condicions: estar en òrbita al voltant del Sol, tenir una massa suficient per tal que la seva gravetat mantingui una forma d’equilibri (aproximadament esfèrica) i tenir una òrbita neta d’altres òrbites. Plutó compleix les dues primers condicions però incompleix la tercera, perquè la seva òrbita és oblonga (molt més llarga en una banda que en l’altra) i es creua amb l’òrbita del planeta Neptú.

Més informació sobre els darrers canvis: El nuevo sistema solar (gràfic animat d’El País): http://www.elpais.com/graficos/sociedad/nuevo/Sistema/Solar/El%20nuevo%20Sistema%20Solar/20060 824elpepusoc_1/Ges/

3

Geografia 1

El planeta terra

4

Geografia 1

El planeta terra

Activitats ……………………………………...……………………………………….....

1. Quin origen té l’Univers?

2. Dins quin sistema es troba la Terra? Quants planetes hi ha?

3. Què és una òrbita?

Un consell: Fes en un full a part un llistat del glossari que va sortint al llarg de les unitats amb una breu definició. Ex.: òrbita, estrelles...

4. Quina diferència hi ha entre un planeta i una estrella?

5. Què és la lluna?

6. Debat: què et sembla el cas de Plutó? Què opines dels astròlegs? …………………………………………………………………………………………….

El planeta Terra L’escorça de la Terra començà a consolidar-se i les erupcions dels volcans començaren a formar l’atmosfera, el vapor d’aigua i els oceans. El refredament progressiu de l’aigua i de l’atmosfera va permetre, fa uns 4.000 milions d’anys, el naixement de la vida a la Terra.

La Terra ocupa al sistema solar un lloc intermedi per la seva mida; hi ha quatre planetes més grans que la Terra i quatre més petits (el diàmetre de Júpiter és 11 vegades superior; en canvi, el de Mercuri és dues vegades i mitja més petit).

5

Geografia 1

El planeta terra

El planeta Terra està envoltat d’una capa d’uns mil quilòmetres de gruix anomenada atmosfera. Gràcies a aquesta capa i la llum i a la calor que arriba del Sol hi pot haver vida.

Potser aquesta és la diferència més significativa entre la Terra i els altres planetes del sistema solar.

Sembla que les darreres investigacions descarten la possibilitat que hi pugui haver formes de vida a la resta dels planetes i satèl·lits del sistema solar.

La Terra té forma esfèrica, però no és una esfera perfecta, sinó que està una mica aixafada pels pols. Si dividim la Terra amb una línia imaginària per la seva part més ampla, quedarà partida en dos hemisferis: l’hemisferi sud i l’hemisferi nord. Aquesta línia imaginària que divideix la Terra en dos hemisferis és l’equador.

Activitats ……………………………………...……………………………………….....

7. Quina és la diferència més gran entre la terra i la resta de planetes del sistema solar?

8. Què és el que va permetre que sorgís la vida a la Terra?

9. Alguna vegada has pensat que et faltaven hores al dia per fer tot allò que volies. Els dies a la terra són de 24 hores, que és el temps que tarda la terra a donar una volta sobre si mateixa, és a dir, a fer la rotació. Però i la resta de planetes? A quin planeta el dia és més llarg? I més curt?

10. Quins planetes són més grans que la terra? I quins més petits?

11. Quin tarda més a fer la volta al voltant del sol? Quin menys? …………………………………………………………………………………………….

6

Geografia 1

El planeta terra

Rotació, translació i eclipsi El moviment de rotació La Terra gira al voltant del Sol, però mentre fa aquest moviment també gira sobre si mateixa com si fos una baldufa. El moviment de rotació és el moviment que fa la Terra en girar sobre si mateixa. Aquest moviment ha permès establir una mesura de temps: el dia. Un dia és el temps que tarda la Terra a fer una volta completa sobre si mateixa.

La Terra gira al voltant d’un eix imaginari, anomenat eix de rotació, que passa pel centre del planeta. Els extrems de l’eix de rotació determinen dos punts a la superfície de la Terra, que són els pols. Hi ha dos pols: el pol nord i el pol sud.

El dia i la nit Com que la Terra és una esfera, els rajos solars no poden il·luminar tota la seva superfície alhora. A més la Terra fa una volta completa sobre el seu eix de rotació cada 24 hores.

Per tant, una part del territori estarà, en un moment determinat, encarada o exposada al Sol, i en un altre moment aquesta mateixa zona serà a la banda oposada a la que rep els rajos solars. Aquestes dues situacions corresponen al dia i a la nit, respectivament.

Qualsevol punt de la Terra, doncs, fa una volta completa de 24 hores. A mesura que la Terra va girant, vas passant progressivament de la llum a la foscor, fins que el Sol desapareix per l’horitzó: és el capvespre o el crepuscle.

L’orientació Durant el dia podem veure el recorregut aparent que fa el Sol, causat, en realitat, per la rotació de la Terra. A l’alba veiem sortir el Sol per l’est i al vespre desapareix per l’oest.

Activitats ……………………………………...……………………………………….....

12. Esmenta tres països del món en els quals és de nit quan a Catalunya és de dia.

13. Busca en un globus terraqüi a quin punt aproximadament és migdia quan a la localitat on vius és mitjanit. …………………………………………………………………………………………….

7

Geografia 1

El planeta terra

Els fusos horaris

A causa del moviment de rotació de la Terra, cada punt de la seva superfície té una posició diferent respecte al Sol. A l’est es fa de dia abans que a l’oest; a Palma de Mallorca, per exemple, es fa de dia abans que a Lleida i, per tant, també es fa de nit abans.

Segons això, a cada punt de la superfície de la Terra hi hauria una hora diferent, cosa que suposaria una gran dificultat per establir els horaris (de mitjans de transport, programes de televisió, etc.). Per solucionar això es va decidir dividir la Terra en 24 franges o fusos horaris. Dintre de cada fus horari hi ha la mateixa hora i la diferència horària d’un fus al del costat és d’una hora exacta.

En la realitat, però, els fusos horaris tenen formes irregulars perquè la majoria d’estats els han adaptat al seu territori, per unificar-ne l’hora oficial. Els estats molt extensos, com Rússia, el Canadà o Austràlia, no tenen la mateixa hora a tot arreu: han dividit el seu territori en diferents fusos horaris i, per tant, en diferents hores oficials.

Activitats ……………………………………...……………………………………….....

14. Observa aquest mapa de fusos horaris. Si són les 18h al meridià de Greenwich quina hora serà a: 8

Geografia 1 Canàries Argentina

El planeta terra Egipte l’Índia

el Japó Sud-àfrica

Moscou (Rússia) Sidney (Austràlia)

[Utilitza per respondre les 24h o digues si és abans del migdia (am) o després del migdia (pm).]

15. Imagina’t que has de viatjar a Nova York. Surts de l’aeroport de Barcelona a les 9 del matí. Si el viatge amb avió dura 8 hores, a quina hora hi arribaràs? …………………………………………………………………………………………….

El moviment de translació El moviment de translació és el moviment que fa la Terra quan gira al voltant del Sol. L’òrbita que descriu la Terra al voltant del Sol no té forma de circumferència, sinó d’el·lipse. El temps que tarda la Terra a fer una volta completa al voltant del Sol és aproximadament d’uns 365 dies. Aquest moviment ha servit per establir una altra mesura de temps: l’any.

Les estacions L’eix de rotació de la Terra està inclinat respecte al pla de la seva òrbita. Aquesta inclinació, que es manté fixa al llarg de tot el recorregut, és la causa de la successió de les estacions de l’any: la primavera, l’estiu, la tardor i l’hivern.

Les diferències entre una estació i una altra són degudes a la variació en la intensitat amb què arriben els rajos solars, segons la posició de la Terra respecte al Sol al llarg de la seva òrbita. Segons aquesta posició, i a causa de la inclinació de l’eix de la Terra, els rajos solars arriben més o menys verticalment sobre la superfície del planeta, la qual cosa fa que escalfin i il·luminin més o menys.

Els canvis d’estació estan marcats per unes posicions determinades de la Terra respecte al Sol, que són els solsticis i els equinoccis.

9

Geografia 1

El planeta terra

Els solsticis Durant un solstici la inclinació de l’eix de la Terra respecte al Sol és màxima.

Aleshores, la diferència entre la durada del dia i de la nit és també la més gran. Hi ha dos solsticis: el solstici d’estiu i el solstici d’hivern.

• El solstici d’estiu és el 21 de juny. A l’hemisferi nord és el dia més llarg de l’any. És el dia que comença l’estiu. Els rajos solars arriben amb la màxima intensitat, i per això és l’època en què fa més calor. A l’hemisferi sud succeeix a l’inrevés.

• El solstici d’hivern és el 22 de desembre. A l’hemisferi nord és el dia més curt. És el dia que comença l’hivern. És quan fa més fred, perquè els rajos solars arriben més esbiaixats i, per tant, amb menys intensitat. A l’hemisferi sud passa a l’inrevés.

Als pols, aquestes situacions s’exageren. Durant el solstici d’estiu, el dia dura 24 hores al pol nord i, per tant, no hi ha nit; per contra, la nit dura 24 hores al pol sud i, per tant, no hi ha dia. En el solstici d’hivern, la situació s’inverteix.

Els equinoccis Durant un equinocci l’eix de la Terra no està gens inclinat respecte al Sol i els rajos solars arriben perpendiculars a l’equador.

Això fa que el dia i la nit tinguin la mateixa durada en tots els punts de la Terra: 12 hores. Hi ha dos equinoccis: l’equinocci de tardor i l’equinocci de primavera.

• L’equinocci de primavera és el 21 de març. A l’hemisferi nord és el dia que comença la primavera.

• L’equinocci de tardor és el 23 de setembre. A l’hemisferi nord és el dia que comença la tardor.

Las zones tèrmiques de la Terra Una altra conseqüència del moviment de translació de la Terra al voltant del Sol és la divisió del planeta en grans zones tèrmiques i climàtiques, una càlida a la zona intertropical, dues temperades a les latituds mitges d’ambdós hemisferis i dues fredes o

10

Geografia 1

El planeta terra

polars, degut a que la quantitat i intensitat de radiació solar que arriba a la superfície terrestre varien amb la latitud i les estacions de l’any.

Eclipsi Un eclipsi (Verb grec: ecleipo, “deixar d’existir” o calypse, “cobrir”) és un fenomen astronòmic que es produeix quan un objecte celestial es mou a través de l’ombra d’un altre.

El terme és usat principalment per descriure o bé un eclipsi solar, quan l’ombra de la Lluna cau sobre la superfície de la Terra, o un eclipsi de Lluna, quan l’ombra de la Terra cau sobre la superfície de la Lluna. De totes formes, es pot referir també a fenòmens externs al sistema Terra-Lluna: per exemple, un planeta movent-se en l’ombra projectada per una de les seves Llunes, una Lluna movent-se en l’ombra projectada per el seu planeta pare, o una lluna passant per l’ombra d’una altra lluna.

Activitats ……………………………………...……………………………………….....

16. Quines són les conseqüències del moviment de translació?

17. Per què hi ha anys de traspàs? Cada quant temps s’estableixen?

18. Quins límits creus que marquen els tròpics? I els cercles polars?

11

Geografia 1

El planeta terra

19. Per què les estacions tenen lloc en èpoques contràries de l’any als hemisferis nord i sud? Per què són els dies d’hivern més curts i freds a l’hemisferi nord? Com seran a l’hemisferi sud durant el mes de juliol?

20. Què és un eclipsi? …………………………………………………………………………………………….

Elements de localització geogràfica: punts cardinals, latitud i longitud Els punts cardinals Per orientar-se o localitzar un lloc s’utilitzen els punts cardinals, que posseeixen una relació directa amb el moviment aparent del Sol al cel al llarg del dia, conseqüència del moviment de rotació de la Terra.

Els punts cardinals se situen sempre a cada un dels quatre costats del rectangle o quadrat que conté un mapa: Nord (N), Sud (S), Oest (W) i Est (E).

Els meridians i els paral·lels Per poder situar un punt damunt la Terra s’han establert una sèrie de línies imaginàries que s’encreuen en la seva superfície i que ens ajuden a orientar-nos-hi. Aquestes línies imaginàries són els meridians i els paral·lels.

• Els meridians són uns semicercles imaginaris que van d’un pol a l’altre. Un d’aquests meridians serveix de referència i es defineix com el meridià 0° o meridià d’origen, conegut també amb el nom de meridià de Greenwich, pel nom de l’observatori britànic per on passa.

• Els paral·lels són uns cercles imaginaris paral·lels entre si i perpendiculars a l’eix de la Terra. L’equador o paral·lel 0º és equidistant dels dos pols i, per tant, divideix la Terra en dues meitats iguals o hemisferis. Els paral·lels es van estrenyent a mesura que s’allunyen de l’equador i s’acosten als pols.

A més de l’equador, hi ha altres paral·lels que cal tenir en compte: els tròpics i els cercles polars. A l’hemisferi nord hi ha el tròpic de Càncer i el cercle polar àrtic. A l’hemisferi sud, hi ha el tròpic de Capricorn i el cercle polar antàrtic.

La longitud i la latitud • La longitud és la distància que hi ha des d’un punt qualsevol de l’esfera terrestre fins al meridià 0º o de Greenwich. Aquesta distància no és en línia recta, sinó angular, perquè s’estableix sobre una esfera, per això es mesura en graus, minuts i segons. La longitud pot ser est o oest, segons la situació respecte al meridià 0º.

• La latitud és la distància que hi ha des d’un punt qualsevol de l’esfera terrestre fins a l’equador o paral·lel 0º. També es mesura en graus, minuts i segons. La latitud pot ser nord o sud, segons la situació respecte a l’equador.

12

Geografia 1

El planeta terra

Les coordenades geogràfiques La longitud i la latitud d’un punt són les seves coordenades geogràfiques i serveixen per identificar i situar qualsevol punt de la Terra.

Els sistemes d’orientació i navegació GPS, per exemple, utilitzen les coordenades geogràfiques per determinar el lloc exacte on es troba una persona o un vehicle.

Activitats ……………………………………...……………………………………….....

21. Indica si aquests punts tenen latitud nord o sud i longitud est o oest. latitud

longitud

El Caire Jerusalem Barcelona Sevilla Nova York Rio de Janeiro

22. Explica amb les teves paraules què és un paral·lel? I un meridià? I un hemisferi? …………………………………………………………………………………………….

La representació gràfica de la Terra La millor representació de la Terra és l’esfera, el globus terraqui, que és una maqueta del món a petita escala.

Però no sempre és pràctic utilitzar l’esfera, sobretot, si es vol estudiar una part del món amb detall, ha que s’hauria de fer servir una esfera excessivament grossa.

Per això, el cartògrafs (dibuixants de mapes) van haver-se de plantejar com es podia reproduir la imatge de la Terra en un full de paper pla.

Però, és impossible representar exactament una superfície corba al damunt d’una de plana. Per tant, totes les projeccions cartogràfiques que es fan de la Terra presenten algunes deformacions.

L’any 1569, un geògraf flamenc va idear una solució per resoldre aquest problema i la va donar a conèixer amb el seu pseudònim llatí: Mercator. El seu sistema s’emprà durant segles i encara s’utilitza, en molts casos, avui en dia.

13

Geografia 1

El planeta terra

La projecció de Mercator tenia molts avantatges per als mariners, però desfigurava molt la forma de les terres. Per exemple, les línies de longitud, que en realitat convergeixen als pols, apareixen separades quan hi arriben.

Les deformacions, sobretot a l’hemisferi nord són importants. L’Amèrica del Nord i Europa es veuen més grans.

Amb el temps s’han trobat altres tipus de projeccions, que també presenten deformacions, però no tan exagerades. L’any 1973, l’alemany Arno Peters va dissenyar una nova representació plana del planeta.

Va intenta fer un mapa d’acceptació internacional que respectés al màxim les superfícies reals dels països i els continents.

El resultat fou un mapa que impactava a primera vista, sobretot entre els europeus, que estaven habituats a veure en les projeccions de Mercator que eren la part més important i el centre del món. Les deformacions més grans del mapa de Peters es donen a la zona dels pols, però aquestes deformacions són en realitat menys grans que les que es donen en altres tipus de mapes.

L’objecte de la projecció de Peters és representar una àrea amb la màxima exactitud, malgrat que la forma de les masses de terra estigui molt distorsionada. En sentit oposat es troba l’escala de la projecció de Mercator, en què la precisió de la forma se supedita a una gran distorsió de l’àrea (tot i que això fou una conseqüència accidental de la seva utilitat en navegació).

Activitats ……………………………………...……………………………………….....

23. Per què els mapes mostren deformacions respecte a la realitat que representen?

Quina seria la millor manera per veure’l representat?

24. Quina de les dos projeccions t’és més familiar? Quina prefereixes? …………………………………………………………………………………………….

La informació dels mapes Els mapes són representacions reduïdes, simbòliques i aproximades de tota la superfície terrestre o bé d’una part d’aquesta.

Segons la quantitat de detalls que es vulguin representar, s’utilitzarà un mapa d’unes dimensions més grans o més petites. Els mapes reprodueixen de manera simplificada imatges de la realitat en una projecció vertical o sigui, vista des de dalt.

14

Geografia 1

El planeta terra

Quan es vol representar un fragment molt petit de la Terra, com una ciutat, s’usen els plànols.

Diferents tipus de mapes Els primers mapes s’utilitzaven sobretot per a la navegació, però actualment se’n fan amb finalitats molt diverses. Fonamentalment, distingim entre els mapes topogràfics i els mapes temàtics.

• Els mapes topogràfics representen de forma detallada el terreny i les seves formes de relleu.

• Els mapes temàtics poden representar tota mena d’informació que estigui relacionada amb un territori i, per tant, n’hi ha una gran varietat. Així, entre el mapes temàtics n’hi ha de polítics, d’històrics, de carreteres, turístics, meteorològics, lingüístics, econòmics...

Els elements d’un mapa En un mapa hi ha diversos elements que cal conèixer per poder interpretar correctament la informació que conté. Aquests elements són el títol, la rosa dels vents, la llegenda, l’escala, la toponímia i alguns meridians i paral·lels.

L’escala del mapa Un mapa és sempre més petit que la realitat que representa. Però, quantes vegades és més petit un mapa que la superfície a la qual es refereix? La resposta a aquesta pregunta la dóna l’escala del mapa.

15

Geografia 1

El planeta terra

L’escala és la relació fixa que hi ha entre les mesures del mapa i les de la realitat. Amb l’escala es pot saber a quants metres o quilòmetres equival un centímetre del mapa.

En els mapes l’escala s’expressa de dues maneres: de forma gràfica i de forma numèrica.

L’escala gràfica consisteix en un segment (que es pot subdividir en segments més petits) que mostra la relació entre les distàncies del mapa i les de la realitat.

Fixa’t en els dos mapes. En el primer, el segment representa 10 km, en el segon només1 km. Si col·loques un regle entre dos punts del mapa i després el situes damunt l’escala gràfica sense deixar anar la mesura, podràs saber la distància que hi entre els dos punts.

En un dels marges de cada mapa, a més de l’escala gràfica, hi ha una altra indicació amb nombres. En un cas és 1:300.000 i en l’altre 1:50.000. Aquesta fracció ens diu la reducció del mapa respecte de la realitat i s’anomena escala numèrica.

Si l’escala numèrica és 1:300.000 vol dir que 1 centímetre del mapa representa en el terreny una distància de 300.000 centímetres, és a dir, 3 km. Així doncs, sabent l’escala numèrica es pot esbrinar la distància real que existeix entre dos punts.

Activitats ……………………………………...……………………………………….....

25. Què és un plànol?

26. Què vol dir la divisió que hi ha al marge dels mapes?

27. Quin dels dos mapes de dalt dóna més detalls de la realitat?

28. Digues a quants quilòmetres correspon cada centímetre en cadascun d’aquests mapes.

29. Què passa a mesura que es va reduint l’escala d’un mapa? L’espai representat és més gran o més petit?

30. Què és la llegenda d’un mapa? Posa’n exemples.

31. Anomena 5 tipus diferents de mapes i digues en què es basa cadascun. …………………………………………………………………………………………….

16

Geografia 1

El planeta terra

Estructura de la Terra i la seva dinàmica Composició i estructura La composició de la Terra en massa és: Ferro: 34,6 % Oxigen: 29,5 % Silici: 15,2 % Magnesi: 12,7 % Níquel: 2,4 % Sofre: 1,9 % Titani: 0,05 % Altres elements: 3,65 % La Terra està composta de diverses capes amb diferents composicions químiques i comportament geològic: -

Escorça: és la capa més superficial i té una profunditat que varia entre els 12 km, en els oceans, fins als 80 km en cratons (porcions més antigues dels nuclis continentals). Està composta per basalt en les conques oceàniques i per granit en els continents.

-

Mantell: és una capa intermèdia entre l’escorça i el nucli. Arriba fins una profunditat de 2.900 km. Està compost per peridotita.

-

Litosfera: és la part més superficial que es comporta de manera elàstica. Té un gruix de 250 km i comprèn l’escorça i la porció superior del mantell.

-

Astenosfera: és la porció del mantell que es comporta de manera fluïda.

-

Nucli: és la capa més profunda del planeta i té un gruix de 3.475 km. Està compost d’un aliatge de ferro i níquel i és en aquesta part on es genera el camp magnètic terrestre. El nucli es subdivideix al seu torn en el nucli intern, el qual és sòlid, i el nucli extern, el qual és líquid.

17

Geografia 1

El planeta terra

Tectònica de plaques La tectònica de plaques és una teoria geològica que explica la forma en què s’ha format la litosfera, és a dir, la part superior més freda i rígida de la Terra. La teoria dóna una explicació a les plaques que formen la superfície de la Terra i als desplaçaments que s’observen entre elles en el seu desplaçament sobre el mantell terrestre fluid. Aquesta teoria també descriu el desplaçament de les plaques, les seves direccions i interaccions.

Les plaques tectòniques es desplacen unes respecte a altres amb velocitats de l’ordre de 2,5 cm/any, que és aproximadament la velocitat amb què creixen les ungles de les mans.

Ja que es desplacen sobre la superfície finita de la Terra, les plaques interaccionen unes amb les altres al llarg de les seves fronteres o límits provocant intenses deformacions a l’escorça i litosfera de la Terra, el que ha donat lloc a la formació de grans cadenes muntanyoses (per exemple, els Andes i els Alps) i grans sistemes de falles associades amb aquestes (per exemple, la falla de San Andrés).

El contacte per fricció entre les vores de les plaques és responsable de la major part dels terratrèmols. Altres fenòmens associats són la creació de volcans, especialment en el cinturó de foc del Pacífic, i les fosses oceàniques.

Llista de grans plaques Existeixen 14 grans plaques, 7 de principals i 8 de secundàries, a més d’unes 40 de més petites (com, per exemple, la placa amúria o de l’Amur).

Les 7 plaques principals són: • Placa africana • Placa antàrtica • Placa australiana • Placa eurasiàtica • Placa nord-americana • Placa sud-americana • Placa pacífica

Les 8 plaques secundàries són: • Placa aràbiga • Placa índica • Placa del Carib • Placa filipina • Placa de Juan de Fuca • Placa de Nazca • Placa de Scotia • Placa de Cocos

18

Geografia 1

Relleu i hidrografia

Graduat en Educació Secundària Persones Adultes. Nivell 1 Àmbit de les ciències socials

Mòdul obligatori GES 1: Geografia 1.

Unitat 2: RELLEU I HIDROGRAFIA

Continguts 1. Reconeixement de la distribució en l’espai de continents i oceans.

2. Tipificació dels principals elements del relleu.

3. Localització i identificació de les principals unitats de relleu del món, Espanya i Catalunya, com a escenari de les activitats humanes.

4. Definició dels elements que conformen la hidrografia.

5. Localització i identificació de les principals unitats hidrogràfiques del món, Espanya i Catalunya.

19

Geografia 1

Relleu i hidrografia

Reconeixement de la distribució en l’espai de continents i oceans Els oceans Les grans masses d’aigua que cobreixen la major part de la superfície de la Terra són els oceans. Les masses d’aigua més petites que queden delimitades per les terres emergides o tancades en el seu interior són els mars. Gairebé tres quartes parts de la Terra són cobertes d’aigua. Hi ha tres grans oceans: l’Atlàntic, el Pacífic i l’Índic. L’oceà Àrtic i l’oceà Antàrtic, que envolten els pols, poden ser considerats com a prolongacions dels tres grans oceans.

Els continents Les grans masses de terra emergida situades entre les aigües oceàniques són els continents. Les masses de terra emergida més petites són les illes. Un conjunt d’illes pròximes les unes a les altres forma un arxipèlag. Els continents i les illes constitueixen únicament el 29 % de la superfície de la Terra i són els espais en què es desenvolupa la vida de l’espècie humana.

Hi ha sis continents: Europa, Àsia, Àfrica, Amèrica, Oceania i l’Antàrtida. Europa i Àsia, però, formen una única gran massa continental, que es coneix amb el nom d’Euràsia.

Activitats ……………………………………...……………………………………….....

1. Completa el següent mapa amb el nom dels continents i dels oceans. En cas de necessitar-ho utilitza un atles.

.....................……………………………………...……………………………………….....

20

Geografia 1

Relleu i hidrografia

Principals elements del relleu i de la hidrografia Anomenem relleu el conjunt de formes existents a la superfície de la Terra. El relleu terrestre és el resultat de l’acció de les forces internes i de les forces externes de la Terra, que el construeixen i el modelen.

En general, podem dir que les forces internes són les responsables de crear el relleu i que les forces externes són les encarregades de modelar-lo.

Les forces internes La litosfera, és a dir, la capa sòlida més externa de la Terra, es divideix en plaques, que s’anomenen plaques tectòniques. Aquestes plaques, que floten sobre el magma, poden desplaçar-se a causa dels moviments que es produeixen a la zona interna del mantell i fer que els continents s’acostin o se separin. Aquests moviments de les plaques originen plegaments i falles, volcans i terratrèmols.

- Els plegaments són ondulacions de la superfície terrestre que s’originen quan les pressions que provoca el moviment de les plaques arruguen les capes de les roques flexibles. Aquest tipus de relleu ondulat s’anomena relleu de plegament.

- Les falles són esquerdes de la superfície terrestre que s’originen quan les pressions actuen sobre roques rígides i les fracturen i esquerden. Els blocs resultants es poden desplaçar els uns respecte dels altres. Un sistema de falles pot determinar que a la superficie de la Terra hi hagi un tipus de relleu en blocs desnivellats, anomenat relleu en blocs.

-

Els terratrèmols o sismes són moviments vibratoris que s’originen a l’interior de la Terra i que es propaguen en forma d’ones sísmiques.

El punt interior on s’origina un terratrèmol s’anomena hipocentre, i el punt de la superfície de la Terra situat verticalment damunt d’aquest i en el qual el moviment es nota amb més intensitat s’anomena epicentre. Quan l’epicentre es localitza al fons del mar parlem d’un maremot, que pot produir un tsunami, una gran onada que pot assolir desenes de metres d’altura.

- Un volcà s’origina quan una fractura del terreny és tan profunda que arriba fins a la zona del mantell, on hi ha el magma. Aleshores aquest magma ascendeix, surt a l’exterior en forma de lava i forma un volcà. Les parts principals dels volcans són la cambra magmàtica, la xemeneia, el cràter i el con volcànic.

21

Geografia 1

Relleu i hidrografia

Quan un volcà comença a expulsar materials a l’exterior es diu que entra en erupció. Una erupció volcànica pot arribar a ocasionar l’expulsió d’enormes quantitats de material i la formació de cons volcànics de milers de metres d’altura o, fins i tot, d’illes si l’erupció es produeix al mar. Els materials volcànics poden ser gasosos, líquids i sòlids.

Les forces externes Les principals forces externes o agents d’erosió són: l’aigua, el vent i els éssers humans.

1. L’aigua és el principal agent modelador del relleu terrestre, damunt del qual actua de quatre formes diferents: - Disgrega les roques mecànicament. L’aigua de la pluja s’introdueix en les fissures de les roques. Quan la temperatura baixa, l’aigua que hi ha penetrat es glaça, i com que el gel té més volum que l’aigua, l’augment de volum esberla la roca.

- Ataca les roques químicament. L’aigua de la pluja pot reaccionar químicament amb els components d’algunes roques, com les calcàries, i les pot dissoldre. Això fa possible que l’aigua penetri cap a l’interior de la terra i es formin cursos d’aigua subterranis.

- Transporta materials. Quan cau, l’aigua de la pluja impacta sobre el terreny, sobretot si no hi ha vegetació, i arrenca petits fragments de sòl, que, juntament amb altres materials més grossos, arrossega cap al mar.

- Modela el litoral. En aquest cas, l’aigua té una actuació doble.

D’una banda, les aigües dels rius arrosseguen una gran quantitat de materials, que dipositen en arribar al mar, i creen planes litorals o deltes.

De l’altra, l’acció contínua de l’onatge i els corrents marins contra la línia de costa

22

Geografia 1

Relleu i hidrografia

tendeix a fer-la retrocedir en els llocs més sobresortints i a fer-la avançar en els punts entrants amb l’acumulació de sorres.

2. El vent és un altre agent modelador que, com l’aigua, desgasta i transporta els materials. Quan el vent es carrega de petites partícules en suspensió —argila, grans de sorra, etc.—, té una intensa capacitat de desgast sobre els materials contra els quals impacta, sobretot si són tous.

3. L’acció dels éssers humans damunt del paisatge ha esdevingut tan intensa que hi ha grans superfícies de terreny que deuen l’aspecte actual a la intervenció humana.

Alguns exemples de l’acció de les persones són la tala de boscos, la utilització de terres per al cultiu, la construcció de ciutats, pobles i urbanitzacions, acompanyada de les corresponents xarxes de carreteres, autopistes i línies de ferrocarril, l’explotació de pedreres i mines i els incendis forestals, que deixen el sòl sense protecció vegetal, cosa que en facilita l’erosió.

Totes aquestes accions humanes han transformat i transformen el paisatge a un ritme i amb una intensitat cada vegada més grans.

Activitats ……………………………………...……………………………………….....

2. Fes un esquema o un mapa conceptual sobre el relleu.

3. Explica què es representa en la imatge; fes servir paraules clau com “hipocentre”, “epicentre”, etc.

4. Imagina’t que al fons del mar té lloc un gran terratrèmol. Què originaria?

5. Busca informació sobre algun volcà, per exemple l’Etna, el Ruapehu, el Chimborazo, el Croscat, etc., i fes-ne una descripció seguint aquests punts: – – – – – –

Lloc on està situat Altitud Diàmetre del cràter Activitat (està actiu o no ho està) Erupcions importants Data de l’última erupció 23

Geografia 1

Relleu i hidrografia

6. Observa aquestes imatges i analitza quina força externa actua sobre la remodelació del relleu.

7. Una vegada mirades les següents 2 pàgines sobre Les formes del relleu fes un llistat amb els elements que surten i estudia-te’ls 8. Fes el mateix amb els elements que apareixen a L’aigua a la terra. …………………………………………………………………………………………….

24

Les formes del relleu

Les formes del relleu terrestre i litoral Muntanya: elevació important del terreny, delimitada per pendents força drets.

El relleu terrestre pot presentar diverses formes. Les més comunes són la muntanya, la serralada, la serra, el massís, la plana, l’altiplà, la depressió i la vall.

A més, el contacte entre les terres emergides i el mar origina un seguit de formes litorals. Les més importants són el cap, la península, la badia, el golf, la ria i el fiord.

Vall: depressió allargada i inclinada, generalment ocupada per un riu.

Vall fluvial: vall oberta per l’acció erosiva d’un riu en forma de V.

Altiplà: gran superfície plana situada a força altitud sobre el nivell del mar.

Depressió: extensió de terreny més baix que els terrenys que l’envolten.

Vall glacial: vall oberta per l’acció del glaç, amb el fons arrodonit i en forma de U.

Serra: conjunt de muntanyes més petit que una serralada.

Ria: entrant del litoral que s’ha format quan el mar ha ocupat el final d’una antiga vall fluvial.

Plataforma continental: prolongació submergida dels continents.

32

Talús continental: superfície inclinada que va des de la plataforma continental fins a la plana abissal.

1

Les formes del relleu oceànic Encara que no ho vegem a cop d’ull, el fons dels oceans també té un relleu que presenta formes tan variades com el relleu terrestre. El relleu marí és molt accidentat. Hi ha grans muntanyes, les dorsals, i profundes depressions, les fosses. Les formes del relleu oceànic més importants són les dorsals oceàniques, la plana abissal, les fosses oceàniques, la plataforma continental i el talús continental.

Massís: conjunt de muntanyes amb unes característiques comunes.

Plana: superfície relativament plana o suaument ondulada, situada a escassa altitud sobre el nivell del mar.

Serralada: conjunt extens de muntanyes més o menys alineades.

Fiord: braç de mar llarg i estret que penetra terra endins en ocupar una antiga vall glacial.

Cap: punta de terra que entra mar endins.

Badia: entrant del litoral ampli i de forma més o menys corba ocupat per les aigües del mar o d’un llac.

Istme: llengua estreta de terra que uneix una península al continent.

Golf: entrant de mar semblant a la badia però més gran.

Península: fragment de terra que penetra dins d’un mar o d’un llac.

Fossa oceànica: depressió o solc allargat d’una plana abissal de gran profunditat.

Dorsal oceànica: gran cadena muntanyosa que sorgeix al fons oceànic.

Plana abissal: plana ondulada que ocupa la major part del fons oceànic.

33

L’aigua a la Terra

La xarxa hidrogràfica A la superfície de la Terra hi ha aigua, ja sigui en forma de rius, corrents subterranis, llacs, estanys, o bé glaçada. L’aigua que hi ha a la Terra prové de les precipitacions, ja siguin d’aigua, neu o calamarsa. Es tracta d’aigua dolça, a diferència de l’aigua dels mars i oceans, que és salada. L’aigua dolça suposa menys del 3 % del total d’aigua que hi ha al planeta.

El conjunt de cursos d’aigua que circulen per un territori configuren la seva xarxa hidrogràfica.

Una conca hidrogràfica és l’àrea o territori pel qual circulen les aigües que van a desembocar al mateix riu principal, que és el que dóna nom al conjunt de la conca.

El solc per on circulen les aigües d’un riu és el llit fluvial. La grandària del llit d’un riu depèn del cabal del riu, és a dir, de la quantitat d’aigua que hi circula. El cabal es mesura en m3/s.

Riu: corrent d’aigua que circula per la superfície d’un territori.

Plana al·luvial: plana propera al mar formada pels materials que diposita un riu.

Afluent: riu que desemboca en un altre riu.

Curs baix Delta: territori que s’endinsa al mar format pels materials que hi ha dipositat un riu.

34

1

L’acció dels rius En un riu hi distingim tres parts principals: el curs alt, el curs mitjà i el curs baix. A cada una d’aquestes parts del riu hi va associat un dels tres processos bàsics mitjançant els quals les aigües corrents modelen el paisatge: l’erosió, el transport i la sedimentació.

• L’erosió s’esdevé sobretot al curs alt, on el riu té el màxim pendent. El poder d’erosió d’un riu és la seva capacitat d’arrencar materials de la muntanya i arrossegar-los cap avall. La capacitat d’erosió d’un riu té relació amb la velocitat de les seves aigües, que, al seu torn, depèn del pendent del terreny per on circula.

• El transport es produeix sobretot al curs mitjà. Una vegada arrencats els materials per les aigües del riu al seu curs alt, aquests són arrossegats riu avall.

• La sedimentació té lloc al curs baix. En aquest tram del riu, el pendent és escàs, les aigües perden velocitat i comencen a deixar els materials perquè no tenen prou força per arrossegar-los.

Glacera: riu de gel que es desplaça des d’una zona d’acumulació.

Circ glacial: zona de parets abruptes on s’acumulen el glaç i la neu i on es forma una gelera.

Estany: llac de petites dimensions.

Curs alt

Curs mitjà

Llac: depressió de la superfície terrestre plena d’aigua.

35

Geografia 1

Relleu i hidrografia

Principals unitats del relleu i unitats hidrogràfiques del món Europa El continent Europa és un continent, és a dir, una gran massa de terra emergida.

Està situada a l’hemisferi nord, a la part occidental del gran continent d’Euràsia. Es tracta d’un continent petit; només Oceania té menys extensió.

La serralada dels Urals i la mar Càspia marquen els límits entre Europa i Àsia i l’estret de Gibraltar — una franja d’aigua de 14 km— separa Europa de l’Àfrica. Al nord, hi ha l’oceà Àrtic i a l’est, l’oceà Atlàntic. Al sud hi ha la mar Mediterrània i la mar Negra.

A Europa hi ha diverses penínsules. Una d’aquestes és la Península Ibèrica, situada al sudoest del continent. Catalunya es troba a la Península Ibèrica.

El relleu Malgrat la presència d’algunes serralades importants, Europa és el continent més pla i, juntament amb Oceania, és el de menys altitud mitjana. En el relleu europeu hi distingim tres grans unitats: la gran plana central, els massissos antics i les serralades joves.

• La gran plana central s’estén des de l’oceà Atlàntic fins a la serralada dels Urals i ocupa la major part del continent.

• Els massissos o serralades velles es troben al centre i el nord. Destaquen els Urals, el Massís Central francès, la Selva Negra i la serralada Escandinava.

• Les serralades joves, amb cims elevats i retallats, són al sud. S’estenen d’extrem a extrem del continent, des de la mar Cantàbrica fins a la mar Càspia. Cal destacar els Pirineus, els Alps i el Caucas.

El litoral El litoral europeu és molt irregular, amb una gran quantitat de penínsules i mars continentals. Al nord hi ha la gran península d’Escandinàvia, la de Kola i la de Jutlàndia, més petites; a l’oest sobresurt la península de Bretanya, i al sud hi ha la Península Ibèrica, la Itàlica, la Balcànica i la de Crimea. A la costa atlàntica de la península d’Escandinàvia hi ha un gran nombre de fiords.

Al litoral europeu podem trobar diverses illes. Les més importants són Islàndia, la Gran Bretanya i Irlanda, situades a l’oceà Atlàntic. A la mar Mediterrània hi ha l’arxipèlag de les Balears, Còrsega, Sardenya, Sicília, Malta, Creta i Xipre.

28

Geografia 1

Relleu i hidrografia

La xarxa hidrogràfica A Europa hi ha molts rius, però cap no assoleix les dimensions dels grans rius asiàtics o americans. Segons la mar on desemboquen, els rius europeus es poden classificar en cinc vessants: l’àrtic, l’atlàntic, el mediterrani, el de la mar Negra i el de la mar Càspia.

– El vessant àrtic comprèn rius llargs, cabalosos i amb grans crescudes en l’època del desglaç.

– El vessant atlàntic inclou rius cabalosos però relativament curts.

– El vessant mediterrani té rius curts i poc cabalosos.

– El vessant de la mar Negra és format per rius cabalosos i regulars.

– El vessant de la mar Càspia és una gran conca interior on desemboquen alguns rius llargs i cabalosos i altres de més curts. La mar Càspia, situada a l’extrem oriental d’Europa, és considerada el llac més gran del món. Tret d’aquest cas, els llacs europeus més importants es localitzen al nord del continent.

Activitats ……………………………………...……………………………………….....

2. Fes un mapa d’Europa físic amb els següents accidents.

Alps Apenins Balcans Càrpats Caucas Urals Plana europea P. Escandinava P. de Jutlàndia P. Ibèrica P. Itàlica P. Balcànica P. de Crimea

Elbrus 5633 m.

Mont Blanc 4810 m.

Etna 3323 m.

Cap de Sant Vicent Islàndia Illes britàniques Còrsega Sardenya Sicília Creta Xipre Estret de la Mànega Estret de Gibraltar Estret del Bòsfor

Loira Sena Rin Elba Vístula Roine Po Danubi Dnièster Dnièper Don Volga Mar Bàltica Mar del Nord Mar Mediterrània Mar Negra Mar Càspia

29

Geografia 1

Relleu i hidrografia

La península Ibèrica El relleu La Península Ibèrica ocupa l’extrem sud-oest d’Europa.

Hi distingim quatre grans unitats de relleu: la Meseta, les serralades perifèriques, les serralades exteriors i les depressions.

• La Meseta és un extens altiplà que ocupa el centre de la Península, dividit per una serralada que el travessa: el Sistema Central.

• Les serralades perifèriques són les que envolten la Meseta. Hi destaquen Sierra Morena (al sud), el Sistema Ibèric (a l’est), les muntanyes basques (al nord-est), la serralada Cantàbrica (al nord) i el massís Galaicoportuguès i les muntanyes de Lleó (al nordest).

• Les serralades exteriors estan separades de la Meseta, i són tres: els Pirineus (al nord), que ocupen l’istme que separa la Península Ibèrica de la resta del continent, les serralades Bètiques (al sud) i el Sistema Mediterrani (al nord-est).

• Les depressions més importants, situades entre la Meseta i les serralades exteriors, són la depressió de l’Ebre (al nord-est) i la depressió del Guadalquivir (al sud).

El litoral El litoral peninsular és força variat. A la costa mediterrània hi ha una estreta plana litoral, interrompuda de tant en tant per les serralades properes, que formen costes abruptes. La costa cantàbrica és alta i amb penya-segats. La costa atlàntica, al nord, és alta i retallada i amb nombroses ries; al sud, és baixa i sorrenca.

Davant la costa mediterrània de la Península Ibèrica hi ha l’arxipèlag de les Balears, format per les illes de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera.

La xarxa hidrogràfica La Península Ibèrica, per la seva posició a Europa, està apartada de la xarxa hidrogràfica continental. Els rius peninsulars es poden classificar en tres grans vessants: el cantàbric, l’atlàntic i el mediterrani.

• El vessant cantàbric és molt estret per la proximitat de les serralades al mar i, per tant, té rius molt curts però cabalosos.

30

Geografia 1

Relleu i hidrografia

• El vessant atlàntic recull l’aigua de bona part de la Meseta. És el vessant més gran i el que té els rius més llargs.

• El vessant mediterrani té rius en general curts i de cabal irregular.

L’excepció és l’Ebre, un dels més cabalosos i llargs de la Península. A la Península Ibèrica hi ha pocs llacs i de petites dimensions. Els trobem sobretot als grans sistemes muntanyosos i en algunes zones del litoral mediterrani, on es formen maresmes o albuferes.

Activitats ............................................................................................................................

10. Fes el mateix amb un mapa físic d’Espanya amb els següents accidents.

Pirineus Serralada Cantàbrica Massís Galaic Sistema Central Serralada Ibèrica Serralades Bètiques Serra Morena Monts de Lleó Monts de Toledo Submeseta nord Submeseta sud

Teide 3718 m.

Mulhacén 3478 m.

Aneto 3404 m.

Túria Xúquer Segura Guadalquivir Guadiana Tajo Duero Miño

Golf de València Cap de la Nau Cap de Palos Mar Menor Cap de Gata Punta de Tarifa Golf de Cadis Cap Finisterre Golf de Biscaia .............................................................................................................................................

31

Geografia 1

Relleu i hidrografia

Catalunya El relleu Catalunya està situada a l’extrem nord-est de la Península Ibèrica.

En el relleu català hi podem destacar tres grans unitats: els Pirineus, el Sistema Mediterrani i la Depressió Central.

• Els Pirineus són la serralada més important de Catalunya, amb altituds que superen els 3.000 metres.

Hi podem distingir dues unitats de relleu: el Pirineu axial i el Prepirineu. El Pirineu axial recorre Catalunya d’est a oest per l’extrem nord i és on hi ha els cim més alts. El Prepirineu és un conjunt de serres paral·leles al Pirineu axial, de menys altitud.

• El Sistema Mediterrani és format per dues serralades i la depressió que queda entre aquestes. La Serralada Litoral s’estén des de l’Empordà fins al massís del Garraf i és formada per serres de poca altitud. La Serralada Prelitoral s’estén paral·lela a la Serralada Litoral per l’interior i té altituds superiors. És formada per diverses serres i massissos, entre els quals destaca el Montseny, Montserrat, el Montsant i els Ports. La Depressió Prelitoral és una plana allargada situada entre les dues serralades.

• La Depressió Central es localitza a l’interior de Catalunya, envoltada pel Prepirineu i per la Serralada Prelitoral. És un extens territori amb un relleu variat, format per planes, altiplans i turons.

A més, a Catalunya hi ha dues unitats de relleu més: la Serralada Transversal i les planes litorals.

• La Serralada Transversal està situada al nord-est de Catalunya, on enllaça la Serralada Prelitoral amb el Prepirineu.

• Les planes litorals s’estenen de llarg a llarg de la costa de manera discontínua, entre la Serralada Litoral i el mar. El lloc on la plana es fa més extensa és l’Empordà.

El litoral La costa catalana és més aviat rectilínia i no gaire accidentada. Al nord, la costa baixa i sorrenca es combina amb els penya-segats, mentre que al sud dominen les platges.

La zona on la costa és més alta i abrupta és al cap de Creus, al nord, on l’extrem dels Pirineus s’endinsa a la mar Mediterrània. El cap de Creus tanca pel nord el golf de Roses, el més extens de Catalunya.

32

Geografia 1

Relleu i hidrografia

Al litoral català s’han format alguns deltes, com el de la Tordera, el del Llobregat i el de l’Ebre, el més important, amb la característica forma de fletxa.

La xarxa hidrogràfica Tots els rius que recorren el territori català desemboquen a la mar Mediterrània, excepte la Garona, que pertany al vessant nord dels Pirineus i desemboca a l’oceà Atlàntic. La xarxa hidrogràfica catalana es pot dividir en quatre xarxes: la mediterrània, la xarxa Pirineu- Ebre, la xarxa Pirineu-Mediterrània i l’atlàntica.

• La xarxa mediterrània inclou els rius i les rieres que neixen a les serralades del Sistema Mediterrani. Són rius curts i de cabal irregular, perquè les seves aigües provenen directament de la pluja.

• La xarxa Pirineu-Ebre la formen els rius que neixen als Pirineus i desemboquen a l’Ebre. Les seves aigües provenen de la pluja i també de la fosa de les neus de les zones de muntanya. Són rius cabalosos, amb màxims a la tardor.

• La xarxa Pirineu-Mediterrània és formada pels rius que neixen als Pirineus i desemboquen directament a la mar Mediterrània.

• La xarxa atlàntica inclou la Garona, que neix a la Vall d’Aran i desemboca a l’oceà Atlàntic, després de recórrer territori francès.

A Catalunya hi ha un bon nombre de llacs, però en general són de petites dimensions.

Els estanys pirinencs són petits, alimentats per torrents que es formen amb la fosa de la neu i el glaç.

En algunes zones de la costa, especialment als deltes, hi ha petites llacunes litorals.

L’estany de Banyoles és el més gran de Catalunya i s’alimenta d’aigües subterrànies.

Activitats ............................................................................................................................

11. Fes el mateix amb un mapa físic de Catalunya amb els següents accidents.

Ebre Pirineus Cadí 2647 m.

Prepirineu Llobregat Serralada prelitoral Cap de Creus Ter Serralada litoral Golf de Roses Segre Depressió central Cap de Salou Depressió prelitoral Delta de l’Ebre Pla de Lleida Pla de l’Empordà .............................................................................................................................................

33

Geografia 1

Relleu i hidrografia

Àsia El continent Àsia és el continent més gran i el de més altitud mitjana. A l’est, queda separat d’Amèrica del Nord per l’estret de Bering, i la mar Roja i l’istme de Suez el separen d’Àfrica.

El relleu En el relleu asiàtic podem distingir-hi cinc grans unitats: la gran plana siberiana, les depressions centrals, els grans altiplans, les serralades joves i les serralades orientals.

• La gran plana siberiana està situada al nord, i queda tancada a l’est per un extens altiplà d’escassa elevació.

• Les depressions centrals són ocupades sovint per mars interiors i llacs. Les més importants són les de la mar Càspia, la mar d’Aral i la mar Morta, que és la més profunda de la Terra.

• Els grans altiplans estan situats al centre i al sud. Els més importants són el del Pamir i el del Tibet.

• Les serralades joves s’estenen d’oest a est per l’Àsia central. S’hi localitzen les màximes alçàries de la Terra. La més important és la de l’Himàlaia, on hi ha el cim més alt del món, l’Everest.

• Les serralades orientals s’estenen de nord a sud fins a l’oceà Pacífic, on formen nombrosos arxipèlags d’origen volcànic, com els del Japó i de les Filipines.

El litoral El litoral d’Àsia es caracteritza per l’existència de grans penínsules i un seguit d’illes a la part oriental.

• Les penínsules més importants són la de Kamtxatka i la de Corea a l’est; l’Aràbiga, la de l’Hindustan, la d’Indoxina i la de Malacca al sud, i la d’Anatòlia a l’oest.

• Les illes més destacables són Nova Terra a l’oceà Àrtic; Sakhalin, l’arxipèlag del Japó i l’arxipèlag de les Filipines a l’oceà Pacífic, i Cèlebes, Borneo, Sumatra, Java i Sri Lanka, a l’oceà Índic.

La xarxa hidrogràfica En general, els rius asiàtics presenten una distribució radial, és a dir, del centre cap a la perifèria del continent. Segons la mar on desemboquen es poden classificar en cinc vessants hidrogràfics: l’àrtic, el pacífic, l’índic, el mediterrani i el de la mar Negra.

• En el vessant àrtic, els rius són llargs i cabalosos; a l’hivern es glacen i a la primavera, en desglaçar-se, tenen grans crescudes, que sovint provoquen inundacions.

34

Geografia 1

Relleu i hidrografia

• En el vessant pacífic, els rius també són llargs i cabalosos. En el curs baix formen grans planes al·luvials.

• En el vessant índic, els rius són relativament més curts però molt cabalosos. La majoria neixen a l’Himàlaia i tenen grans crescudes a l’estiu.

• En el vessant mediterrani i en el vessant de la mar Negra, els rius són molt curts i poc cabalosos.

Una gran extensió de les terres centrals d’Àsia no desguassen a cap oceà, sinó que ho fan en depressions o conques interiors, com la de la mar Càspia i la de la mar d’Aral.

Activitats ……………………………………...……………………………………….....

1. Fes un mapa d’Àsia físic amb els següents accidents.

Monts Zagros Himàlaia Desert d’Aràbia Desert de Gobi Sibèria P. d’Anatòlia P. Indostan P. Indoxina P. Corea P. Kamtxatka

Everest 8.844 m.

I. Sri Lanka I. Sumatra I. Java I. Borneo I. Filipines I. Taiwan I. Honshu (Japó) I. Sakhalin (Rússia)

R. Èufrates R. Tigris R. Indus R. Ganges R. Mekong R. Iang-Tsé (R. Blau) R. Huang-Tsé (R. Groc) Mar Roja Golf Pèrsic Gof de Bengala Mar del Japó Mar d’Okhotsk

…………………………………………………………………………………………….

35

Geografia 1

Relleu i hidrografia Àfrica El continent Àfrica es reparteix entre l’hemisferi nord i l’hemisferi sud. Tot el continent africà és com un gran altiplà solcat per diversos sistemes muntanyosos i en el qual els rius han obert grans cubetes o depressions.

Envoltant tot l’altiplà africà hi ha una estreta plana litoral que s’eixampla en alguns indrets.

El relleu El relleu africà, el podem dividir en quatre unitats: els altiplans septentrional, oriental i meridional i la gran cubeta del Congo.

• La major part de l’altiplà septentrional l’ocupa el desert del Sàhara. Una franja de muntanyes recorre el centre de l’altiplà, i per sota s’obren les cubetes dels rius Níger i Nil i del llac Txad.

• L’altiplà oriental inclou una sèrie de muntanyes que van de nord a sud, vorejant el Rift Valley, la fossa tectònica més gran del món, al llarg de la qual se situa un gran nombre de llacs. Algunes d’aquestes muntanyes són d’origen volcànic, com el Kilimanjaro.

• L’altiplà meridional conté el desert de Kalahari i el desert de Namíbia; a l’est s’alcen les muntanyes de Drakensberg.

• La gran cubeta del Congo s’obre enmig d’aquests altiplans.

El litoral El litoral d’Àfrica és força regular, si es compara amb el d’altres continents.

Davant les costes africanes sovint hi ha llargues barres de sorra dipositades per corrents marins paral·lels al litoral, circumstància que determina la inexistència de bons ports naturals. L’única península important és la de Somàlia, a l’est, i l’única illa gran és Madagascar, a l’oceà Índic.

La xarxa hidrogràfica Els grans rius africans solen presentar ràpids en el curs baix perquè han de salvar molt ràpidament el desnivell de l’altiplà interior per on circulen. Pel que fa a la longitud i el cabal, són força variats.

36

Geografia 1

Relleu i hidrografia

En les regions desèrtiques del nord i el sud-oest, els rius són intermitents, és a dir, baixen secs durant una part de l’any; en canvi, els de la zona equatorial porten força aigua sempre.

Segons la mar on desemboquen, els rius africans es poden classificar en tres vessants: el mediterrani, l’atlàntic i l’índic.

• El vessant mediterrani és integrat per rius molt curts i poc cabalosos, a excepció del Nil, que és el riu més llarg del món i forma un gran delta a la desembocadura.

• Al vessant atlàntic la majoria de rius són força cabalosos. El Congo, que recorre la selva equatorial, amb una elevada pluviositat, és el més cabalós de tot el món.

• El vessant índic és format per rius curts i cabalosos.

A l’Àfrica, hi ha un bon nombre de llacs. Els més importants són els que s’han format al llarg del Rift Valley.

Activitats ……………………………………...……………………………………….....

13. Fes un mapa d’Àfrica físic amb els següents accidents.

Serralada de l’Atles Massís etiòpic Desert del Sàhara Desert del Kalahari

Kilimanjaro 5.895 m.

Cap de Bona Esperança

Riu Nil Riu Níger Riu Congo

I. de Madagascar

Grans Llacs (Victòria...)

Canal de Suez

Golf de Guinea Mar Roja

…………………………………………………………………………………………….

37

Geografia 1

Relleu i hidrografia

Amèrica El continent Amèrica es compon de dos grans subcontinents, l’Amèrica del Nord i l’Amèrica del Sud, units per l’istme de l’Amèrica Central.

El relleu El relleu d’Amèrica presenta una estructura molt semblant al llarg de tot el continent: • Un llarg eix de muntanyes recorre de nord a sud tot el front occidental.

• Uns massissos muntanyosos antics fan que el relleu de la part oriental sigui accidentat.

• Una sèrie de grans planes i conques ocupen la part central tant d’Amèrica del Nord com d’Amèrica del Sud. El litoral La costa d’Amèrica és força accidentada, especialment l’àrtica i l’antàrtica.

• La costa àrtica presenta diverses penínsules i nombroses illes, que a l’hivern, en glaçar-se els estrets que les separen, formen una gran extensió contínua. Les illes més importants són les de la Reina Elisabet, Victòria i la Terra de Baffin.

• La costa atlàntica nord té com a accident principal la gran península de Labrador, que tanca la badia de Hudson. Pel que fa a les illes, les més grans són les de Grenlàndia i Terranova. El sector central del litoral atlàntic és el més accidentat, amb dues penínsules importants, la de la Florida i la del Yucatán, que tanquen el gran golf de Mèxic.

L’element més destacat d’aquest litoral, però, és el gran nombre d’illes que formen l’arxipèlag de les Antilles. A l’extrem sud hi ha l’Illa Gran de la Terra del Foc. • La costa pacífica té com a accident més destacat la península d’Alaska, que es prolonga amb les illes Aleutianes, al nord, i la península de Califòrnia, a la zona central.

La xarxa hidrogràfica Els grans rius americans són llargs i cabalosos, més els que desemboquen a l’oceà Atlàntic que no pas els que ho fan a l’oceà Pacífic.

Segons la mar on desemboquen, els rius americans es poden classificar en tres vessants: • El vessant àrtic comprèn rius llargs i cabalosos, glaçats durant una bona part de l’any.

També cal destacar-hi un gran nombre de llacs d’origen glacial.

• El vessant atlàntic és integrat per rius molt llargs i cabalosos que travessen grans planes.

• El vessant pacífic inclou rius curts i menys cabalosos.

38

Geografia 1

Relleu i hidrografia

Amèrica és el continent que té el nombre més gran de llacs importants, la major part a l’Amèrica del Nord.

Activitats ……………………………………...……………………………………….....

14. Fes un mapa d’Àmèrica físic amb els següents accidents.

Rocalloses Serra Madre S. Apalatxes Andes P. Califòrnia P. Patagònia P. Yucatán P. de Florida P. de Labrador

Aconcagua 6.959 m.

Cap d’Hornos I. de Terranova Les Antilles (Cuba...)

Terra de foc Groenlàndia Canal de Panamà Estret de Bering Estret de Magallanes

R. Mississippi (Missouri) R. Grande R. Amazones R. de la Plata Grans Llacs (Superior, Michigan, Huron, Ontàrio) Golf d’Alaska Golf de Califòrnia Golf de Mèxic Badia de Hudson Mar de les Antilles / Carib

…………………………………………………………………………………………….

39

Geografia 1

Relleu i hidrografia

Oceania El continent Oceania és formada per la gran illa d’Austràlia, Nova Guinea, l’arxipèlag de Nova Zelanda, Tasmània i unes deu mil illes més petites de l’oceà Pacífic. Oceania es divideix en quatre regions: Australàsia, Melanèsia, Micronèsia i Polinèsia.

El relleu i el litoral • Austràlia és l’illa més gran del món, tant és així que sovint és considerada un veritable continent. A Austràlia s’hi poden distingir tres grans unitats de relleu: la Gran Serralada Divisòria, a l’est de l’illa, que és el relleu més vigorós; les planes i conques centrals, i el Massís Occidental, un altiplà de terres desèrtiques que ocupa la meitat de l’illa.

Tret de la península de Cap York, que tanca el golf de Carpentària, el litoral australià no és gaire accidentat.

L’element més destacable és la Gran Barrera Coral·lina, o d’Esculls, que s’ha format a la costa oriental de l’illa.

• A Nova Guinea, una gran serralada recorre l’illa de cap a cap i deixa dues planes a banda i banda.

• Nova Zelanda és un arxipèlag format bàsicament per dues illes, l’Illa del Nord i l’Illa del Sud, separades per l’estret de Cook; l’Illa del Sud és travessada d’un extrem a l’altre per una gran serralada: els Alps del Sud. • Tasmània és una illa molt muntanyosa, considerada com una prolongació emergent de la Gran Serralada Divisòria australiana.

La xarxa hidrogràfica A Oceania, un continent format per illes, la xarxa hidrogràfica més important és la d’Austràlia, l’illa més gran, però tot i així és escassa. Els rius australians es concentren principalment a la part oriental de l’illa.

Activitats ……………………………………...……………………………………….....

15. Fes un mapa d’Oceania físic amb els següents accidents.

Gran Serralada Divisòria

I. Nova Guinea Melanèsia I. Tasmània Micronèsia Desert Victòria N. Zelanda (I. del Nord + I. Polinèsia del sud) Gran Badia Australiana Estret de Cook …………………………………………………………………………………………….

40

Geografia 1

Climes i paisatges

Graduat en Educació Secundària Persones Adultes. Nivell 1 Àmbit de les ciències socials

Mòdul obligatori GES 1: Geografia 1.

Unitat 3: CLIMES I PAISATGES

Continguts 1. Identificació dels elements i factors bàsics del clima.

2. Descripció i localització de les principals varietats climàtiques del món per mitjà de l’elaboració i interpretació de climogrames.

3. Localització de les principals varietats climàtiques a Catalunya i Espanya.

4. Anàlisi de la incidència de les activitats humanes sobre el clima.

5. Caracterització de diferents paisatges, amb especial atenció al territori català, espanyol i europeu, analitzant i descrivint els elements naturals i humans que els caracteritzen.

6. Valoració de la necessitat de protegir els diferents paisatges.

41

Geografia 1

Climes i paisatges

Identificació dels elements i factors bàsics del clima Temps i clima El clima és el conjunt de les condicions atmosfèriques (la calor, el fred, la pluja, el sol, el vent, la humitat...) que es donen habitualment en un lloc determinat del planeta.

L’estat de l’atmosfera, però, canvia constantment. És per això que cal distingir entre clima i temps atmosfèric.

El temps és el conjunt de fenòmens atmosfèrics (pluja, neu, vent...), en un lloc determinat i en un moment concret.

En canvi per conèixer el clima d’una regió es té en compte l’observació del temps (mitjanes de temperatures i de precipitacions bàsicament) que ha fet durant un llarg període de temps (de 20 a 30 anys, o més).

Els elements del clima Per saber com és el clima d’un lloc, cal estudiar els elements que el configuren. Els principals elements del clima són: 1. La temperatura és el grau d’escalfament de l’aire. La superfície de la Terra s’escalfa a causa de l’acció dels raigs del Sol i transmet aquesta escalfor a la capa d’aire que l’envolta.

Es mesura amb un termòmetre de màximes i mínimes situat a l’exterior i s’expressa en graus centígrads (ºC).

La temperatura màxima s’enregistra de dia i la temperatura mínima de nit. Amb aquestes dades s’extreu la temperatura mitjana.

Cada mes es calcula la mitjana a partir de les mitjanes de cada dia. I cada 20 o 30a anys es calcula la mitjana de les mitjanes de cadascun dels mesos. D’aquesta manera s’obté la característica climàtica referida a la temperatura d’un lloc.

Per calcular l’oscil·lació tèrmica cal observar la mitjana del mes més fred i del més càlid i treure’n la diferència.

2. Les precipitacions són l’aigua que cau sobre la superfície de la Terra i poden ser líquides (gotes d’aigua) o sòlides (neu, pedra o calamarsa).

Les precipitacions sòlides són gotes d’aigua cristal·litzades o glaçades a causa de les baixes temperatures.

Quan ha acabat de ploure, es mesuren els mil·límetres (mm) d’alçària de l’aigua dins del pluviòmetre. Aquests mil·límetres equivalen al nombre de litres que han caigut per metre quadrat (l/m2) de superfície.

Per a saber quant ha plogut en un mes o un any, se sumen els mil·límetres indicats en el pluviòmetre de tots els dies que hi ha hagut precipitacions al llarg del període estudiat.

Per comentar un gràfic de pluges, primer cal sumar el total de les precipitacions anuals. Si la suma supera els 600 mm, es tractarà d’un clima humit; en cas contrari, 42

Geografia 1

Climes i paisatges

si la quantitat se situa per sota dels 600 mm, es tractarà d’un clima sec. A continuació, cal observar si les pluges són regulars durant tot l’any o estacionals.

En aquest darrer cas, cal parar atenció als mesos més secs i als més plujosos. Això permetrà de saber la coincidència en èpoques o estacions determinades.

3. La humitat és la quantitat de vapor d’aigua que conté l’aire. Als llocs on plou molt o que són a prop del mar, la humitat sol ser elevada; als llocs on plou poc i a les zones interiors, l’aire sol ser sec, amb poca humitat.

4. La pressió atmosfèrica és la força que exerceix el pes de l’aire situat sobre una determinada zona de la superfície terrestre.

La diferent pressió atmosfèrica de les masses d’aire produeix dues situacions característiques: - els anticiclons (A), són zones de l’atmosfera on la pressió de l’aire és alta.

- les depressions (D) o borrasques són zones de l’atmosfera on la pressió de l’aire és baixa.

5. El vent és el desplaçament de les masses d’aire. L’aire es mou des de les àrees d’altes pressions cap a les de baixes pressions.

Activitats ……………………………………...……………………………………….........

1. Quina diferència hi ha entre temps i clima?

2. A l’hivern, quin temps sol fer a la població on vius? I a la resta d’estacions?

3. Agafa un diari i a la informació meteorològica calcula les temperatures mitjanes de diversos indrets de Catalunya, d’Espanya i del món. Mínim 6.

4. Explica què és la temperatura i en quines unitats es mesura.

43

Geografia 1

Climes i paisatges

5. Llegeix el text següent i fes les activitats que trobaràs a continuació.

Quantes vegades no hem sentit allò que abans feia més fred o nevava més o plovia més...?

I quantes vegades no hem hagut de dir que la memòria meteorològica és molt dolenta i que si és cert que hi ha hagut períodes amb més pluja o amb més fred, també ho és que la meteorologia va seguint uns cicles que es repeteixen?

Alfred Rodríguez-Picó: Observant el temps.

a) Digues quina és la idea principal del text. b) Pregunta a familiars teus o a persones conegudes que tinguin més de 60 anys si creuen que, quan eren joves, el clima era diferent i digues què t’han explicat.

6. Completa aquesta rosa dels vents amb els seus noms.

.....................……………………………………...……………………………………….....

Els factors que condicionen el clima Els elements del clima són modificats per diversos factors, cosa que origina una gran diversitat de climes. Els principals factors climàtics són la posició geogràfica, l’altitud, la distància del mar i el relleu.

La insolació, que és la quantitat d’energia solar rebuda en un lloc del planeta. La insolació depèn de l’angle amb què incideixen els rajos solars i de les hores diàries d’exposició al sol. Aquest factor està relacionat, doncs, amb la latitud. A la zona de l’equador, on els raigs del Sol arriben gairebé perpendiculars durant tot l’any i escalfen molt, les temperatures són molt elevades. A les zones polars, en canvi, els raigs solars incideixen de forma obliqua i escalfen poc, les temperatures són fredes.

L’altitud. A mesura que pugem en altitud, la temperatura i la pressió atmosfèrica disminueixen i, en canvi, les precipitacions augmenten. La temperatura baixa perquè ens allunyem del focus d’escalfor de l’aire, que és la Terra (ordinàriament per cada 160 metres que pugem, la temperatura baixa 1ºC). La pressió atmosfèrica disminueix perquè la capa d’aire que hi ha al damunt és més petita i, per tant, pesa menys. La pluviositat augmenta perquè, com que l’aire és més fred, té menys capacitat per retenir vapor d’aigua, per això es formen núvols, que descarreguen pluja o neu.

44

Geografia 1

Climes i paisatges

La distància del mar. L’aigua del mar absorbeix i desprèn calor més lentament que la terra; això fa que suavitzi les temperatures de les zones litorals. A les terres interiors, allunyades del mar, hi ha una oscil·lació tèrmica (diferència entre la temperatura màxima i la mínima) més gran entre l’hivern i l’estiu i també entre el dia i la nit. A més de l’efecte regulador, la proximitat al mar augmenta les precipitacions.

El relleu també influeix. L’orientació respecte al sol, en un territori muntanyós, els vessants de solell sempre són més càlids i secs que els vessants d’obac. I l’orientació respecte dels vents dominants també influeix en el clima, ja que molt sovint les muntanyes fan de pantalla dels vents freds o calents i a més cal tenir en compte

Activitats ……………………………………...……………………………………….....

7. Quins són els factors que condicionen el clima?

8. Què és l’oscil·lació tèrmica anual? On és més alta, prop del mar o a l’interior?

9. Explica com influeixen l’altitud i el relleu. .....................……………………………………...……………………………………….....

45

Geografia 1

Climes i paisatges

La representació del clima: el climograma Un climograma és un gràfic que representa les temperatures mitjanes i les precipitacions enregistrades en un període de temps determinat en un indret concret. Les temperatures hi són representades amb una línia vermella i les precipitacions, amb barres verticals de color blau.

Aquests gràfics permeten delimitar els períodes d’aridesa, ja que indiquen l’època en què les temperatures són tan altes i les precipitacions tan escasses que es produeix una falta d’aigua.

Passes: 1. Dibuixa dos eixos d’abscisses i d’ordenades l’un al costat de l’altre.

2. Marca en l’eix de les ordenades de l’esquerra una escala de precipitacions amb valors seqüenciats de 10 en 10.

3. Marca en l’eix de les ordenades de la dreta una escala de temperatures amb valors seqüenciats de 5 en 5. L’escala de temperatures sempre és la meitat de l’escala de precipitacions.

[Cal tenir en compte les xifres que anem a representar. Si les precipitacions són molt elevades podem representar-les de 20 en 20 mm, aleshores les temperatures haurien de representar-se de 10 en 10.]

4. Divideix els eixos de les abscisses en 12 parts iguals i escriu-hi les inicials dels mesos de l’any.

5. Dibuixa de color blau la barra de cada mes segons la precipitació corresponent.

6. Marca amb una creu o amb un punt la temperatura mitjana de cada mes.

7. Uneix totes les creus o els punts amb una línia de color vermell.

46

Geografia 1

Climes i paisatges

Els climes de la terra Les zones tèrmiques La temperatura d’un indret està estretament relacionada amb la latitud.

En latituds més baixes, és a dir, més pròximes a l’equador, les temperatures són més altes; per contra, en latituds més elevades, és a dir, més pròximes als pols, les temperatures són més baixes.

Segons la latitud, i tenint en compte que la temperatura és un element molt important del clima, podem establir cinc grans zones climàtiques: Una gran zona càlida, compresa entre els dos tròpics, de climes sense hivern.

Dues grans zones fredes, al voltant dels pols, de climes sense estiu.

Dues zones temperades, compreses entre els tròpics i els cercles polars, de climes amb estiu i hivern.

La transició d’una zona a l’altra és gradual, de manera que les temperatures de les zones temperades pròximes als tròpics són més càlides que les que es registren a les zones properes als cercles polars.

Altres factors, com l’extensió dels continents, els corrents oceànics o l’existència d’un mar interior, com la Mediterrània, introdueixen matisos dins d’aquestes grans zones.

Activitats ……………………………………...……………………………………….....

10. Quines són les tres grans zones climàtiques de la terra?

11. A quina zona tèrmica de la terra està situada Catalunya?

12. Digues 2 països que es trobin íntegrament dins de cada zona climàtica. .....................……………………………………...……………………………………….....

47

Geografia 1

Climes i paisatges

Les grans zones climàtiques A més de la temperatura, un altre element essencial per definir un clima són les precipitacions. Segons les precipitacions, els climes es poden classificar en diferents categories. Anem a utilitzar una basada en 3 tipus: Els climes secs tenen menys de 500 mm de precipitacions a l’any.

Els climes subhumits tenen entre 500 i 1.000 mm de precipitacions a l’any.

Els climes humits tenen precipitacions superiors a 1.000 mm a l’any.

Tenint en compte les grans zones tèrmiques i les precipitacions, els climes de la Terra es classifiquen en vuit grans grups:

48

Geografia 1

Climes i paisatges

Els climes càlids i els climes freds Els climes càlids Entre els climes càlids destaquem els següents: • El clima equatorial és propi de les zones pròximes a l’equador.

Té temperatures elevades durant tot l’any i una oscil·lació tèrmica molt petita entre el dia i la nit. Les precipitacions són continuades i abundants i, per tant, no hi ha estacions. La humitat és sempre elevada.

La selva és el tipus de vegetació pròpia del clima equatorial. Es compon d’una gran diversitat d’espècies vegetals, amb arbres molt alts que formen una volta densa per sota de la qual, en una atmosfera humida i penombrosa, hi ha arbres més baixos, arbustos, lianes i falgueres, que configuren un conjunt exuberant i atapeït.

• El clima tropical es localitza al nord i al sud de la zona equatorial.

Té temperatures elevades, però amb una certa oscil·lació tèrmica entre el dia i la nit i al llarg de l’any. Les precipitacions són abundants, però hi ha dues estacions ben diferenciades: la humida i la seca.

Sovint es diferencia el clima tropical humit, amb més precipitacions, que s’apropa a l’equatorial, i el sec.

La sabana és el tipus de vegetació pròpia del clima tropical. Es tracta d’un paisatge format per herbes altes i alguns arbres i arbustos espaiats per entremig, que canvia força d’aspecte d’una estació a l’altra. A mesura que ens allunyem de l’equador i el clima és més sec, disminueix la vegetació per donar lloc a l’estepa.

• El clima desèrtic se sol localitzar al límit entre les zones tropicals i les temperades, sobre els tròpics. Les temperatures són molt elevades a l’estiu i moderades a l’hivern i l’oscil·lació tèrmica entre el dia i la nit és molt gran. Les precipitacions són molt escasses.

El desert càlid és el paisatge que predomina en el clima desèrtic.

Es caracteritza per l’absència gairebé absoluta de vegetació, excepte als oasis, illes verdes creades gràcies a un corrent d’aigua subterrani.

Els climes freds Entre els climes freds destaquen els següents: • El clima polar té temperatures molt baixes durant tot l’any, sobretot a l’hivern, que dura vuit o nou mesos. Les precipitacions són escasses i quasi sempre en forma de neu.

El desert polar, constituït per enormes superfícies glaçades i desproveïdes de vegetació, és el paisatge natural característic del clima polar. A mesura que ens acostem a latituds més temperades, comencen a aparèixer molses i líquens i un matollar baix anomenat tundra.

• El clima d’alta muntanya es caracteritza per tenir temperatures molt baixes durant tot l’any, per bé que a l’estiu se suavitzen força.

Les precipitacions són abundants, sovint en forma de neu.

A l’alta muntanya, la vegetació s’organitza de manera esglaonada.

A les zones més baixes hi ha boscos d’arbres caducifolis, generalment faigs i roures. A mesura que augmenta l’altitud, aquests són substituïts pels boscos de coníferes, és a dir, de pins o avets. Per damunt dels boscos de coníferes s’estenen els prats alpins, fins a arribar a la zona de neus permanents, on pràcticament no hi ha vegetació.

49

Geografia 1

Climes i paisatges

Activitats ................................................................................................................................

13. Per què el clima condiciona el paisatge natural?

14. Fes en un full solt una graella com aquesta per poder-la reomplir amb la informació que trobis sobre els diferents tipus de climes.

CLIMES

NOM

LOCALITZACIÓ

TEMPERATURES

PRECIPITACIONS

VEGETACIÓ

ESTACIONS

Equatorial CÀLIDS

Tropical Desèrtic Polar

FREDS

Alta Muntanya Mediterrani

TEMPERATS

Oceànic Continental

15. Realitza en un full mil·limetrat els següents climogrames i digues quins tipus de climes són d’acord amb les seves característiques: Lagos (Nigèria) G Temperatures en °C Precipitacions en mm

F

M

A

M

J

J

A

S

O

N

D

Any

26,7 27,7 28,1 27,8 27,1 25,9 25,1 24,9 25,3 26,0 27,0 27,0 26,5 26

43

G

F

97 146 251 413 253

68 152 196

66

25 1736

A

N

D

El Cairo (Egipte) Temperatures en °C Precipitacions en mm

M

A

M

J

J

S

O

Any

13,8 15,2 17,4 21,4 24,7 27,3 27,9 27,9 26,3 23,7 19,1 15,1 21,7 5

4

4

2

1

0

0

0

0

1

2

6

25

16. Argumenta per què en el clima de la zona càlida no hi ha estacions diferenciades. .................................................................................................................................................

50

Geografia 1

Climes i paisatges

Els climes temperats El clima mediterrani El clima mediterrani es localitza a la conca de la mar Mediterrània i també en algunes regions dels vessants occidentals d’Amèrica, Àfrica o Oceania. Es caracteritza per tenir temperatures elevades a l’estiu i suaus a l’hivern. Les precipitacions, que són escasses i irregulars i es produeixen sobretot a la primavera i a la tardor, poden adquirir una gran violència. L’estiu és força sec.

A l’àrea mediterrània no són rares les onades de fred, ocasionades pels vents que bufen des de l’interior dels continents, ni les onades de calor, causades pels vents càlids provinents dels deserts propers.

La vegetació pròpia del clima mediterrani són els boscos secs d’arbres prerennifolis formats per alzines i pins. Els alzinars són boscos verds tot l’any, compactes i ombrívols, amb un sotabosc dens d’arbustos i lianes. Les pinedes també són verdes tot l’any, però el seu sotabosc és molt més esclarissat.

Als indrets on els estius són més secs, aquests boscos són substituïts per formacions vegetals baixes, com les bosquines o els matollars, integrats per arbustos i herbes adaptats a la sequera, com ara el garric, el bruc, el llentiscle, el margalló, el romaní i la farigola. Les bosquines més freqüents són la màquia, la garriga i l’espinar; entre els matollars, els més freqüents són les brolles i les timonedes.

El clima oceànic El clima oceànic, anomenat sovint atlàntic, és propi de les zones properes als oceans. Es caracteritza per tenir temperatures moderades tant a l’hivern com a l’estiu, a causa de la proximitat de grans masses d’aigua. Les precipitacions són abundants tot l’any.

Els boscos caducifolis són la vegetació típica del clima oceànic.

Els més freqüents són els de faigs, roures, freixes i castanyers, amb sotaboscos rics en arbustos, falgueres i molses. També hi ha prats, que es mantenen verds tot l’any.

El clima continental El clima continental és el propi de les grans àrees interiors dels continents. Té temperatures extremes, és a dir, molt càlides a l’estiu i molt fredes a l’hivern. Les precipitacions són bastant abundants, sobretot a l’estiu; en canvi, als hiverns plou poc.

El bosc fred de coníferes o taigà és el tipus de vegetació que correspon a les zones de clima continental més pròximes a les regions polars. Els arbres més comuns d’aquests boscos són els avets i els pins. A mesura que es baixa en latitud, a causa de la sequera de l’estiu, els boscos freds de coníferes són substituïts per praderies, formacions herbàcies més baixes i pobres.

Activitats ……………………………………...……………………………………….....

17. Quines característiques comunes tenen els climes temperats?

18. Què vol dir bosc caducifoli? I perennifoli?

19. Fes els següents climogrames en el full de paper mil·limetrat i comenta’ls seguint les següents indicacions. Utilitzar la graella dels climes per ajudar-te.

- temperatura mitjana anual - mes més càlid - mes més fred - oscil·lació tèrmica

51

Geografia 1 -

Climes i paisatges

estacions segons les temperatures precipitacions anuals totals mes més plujós mes més sec estacions segons les precipitacions qualificació del clima (aspectes comuns) a quina zona del món el situes? per què? tipus de clima vegetació típica que li correspon

Climograma A) G Temperatures en °C

F

M

A

M

J

J

A

S

O

N

D

Any

-0,2 0,8 5,7 11,3 17,0 22,0 24,8 24,1 20,1 14,1 8,6 2,5 12,6

Precipitacions en mm

81 73 92

92 103

83

A

J

94

94

87

76 88 89 1052

Climograma B) G

F

M

M

J

A

S

O

N

D

Any

Temperatures en °C

21,2 21,4 20,8 18,9 16,6 15,4 14,8 15,9 16,9 18,0 19,1 20,4 18,3

Precipitacions en mm

225 208 160

71

67

54

35

48

77 117 139 185 1386

20. Acoloreix els mapes de les següents pàgines amb els diferents climes i la vegetació que hi trobem al planeta. .....................……………………………………...……………………………………….....

52

Tropical

Desértico

Naranja

Amarillo

Continental

Mediterráneo y similares

Gris

Rosa

Alta montaña

Violeta

lo P

Círcu

Colorea el mapa según la leyenda.

Polar

Morado

Climas fríos

Oceánico

Verde

Climas templados

Ecuatorial

Rojo

o

ntártic olar A

OCÉA

NO

G L A C IA

L

AT LÁNTICO

PA CÍFICO

Trópico de Capricornio

OC ÉANO

O C ÉA N O GL A CI A L Á RT I C O

OCÉANO

CLIMAS DEL MUNDO Climas cálidos

0º Ecuador

Trópico de Cáncer

LOS CLIMAS DEL MUNDO

A N TÁ R TIC O

Meridiano de Greenwich

ÍNDICO

O CÉANO

PACÍFICO

O CÉANO

PA CÍFICO

OCÉANO

Bosque de hoja caduca

Vegetación de montaña

Taiga

Tundra

Rojo

Marrón

Azul

Violeta

lar lo Po Círcu

rt Antá

ico

Trópico de Capricornio

Colorea el mapa según la leyenda.

Bosque mediterráneo

Estepas y praderas

Naranja

Rosa

Desiertos fríos y calientes

Sabana

Ocre

Amarillo

Selva

Verde

LA VEGETACIÓN DEL MUNDO

0º Ecuador

Trópico de Cáncer

LA VEGETACIÓN EN EL MUNDO

NO OCÉA

G L A C IA L

ATLÁNTICO

OCÉANO

OCÉANO GL A C IAL

ÁRTICO

A N T Á RT ICO

Meridiano de Greenwich

ÍNDICO

O CÉANO

PACÍFICO

O CÉANO

Geografia 1

Climes i paisatges

Localització de les principals varietats climàtiques a Catalunya i Espanya Catalunya Situada dins la zona temperada de l’hemisferi septentrional, Catalunya presenta, ultra les característiques climàtiques pròpies de la seva latitud, uns trets particulars, que deriven tant de la influència d’àrees pròximes (mar Mediterrània, Europa atlàntica, àrees continentals peninsulars, que configuren una varietat climàtica pròpia d’un sector de transició) com de la diversitat del relleu, que accentua aquesta varietat del clima.

Les temperatures mitjanes anuals són relativament elevades: oscil·len des de 0°C (a les zones més fredes dels Pirineus) fins als 17°C (al sector costaner meridional). El contrast tèrmic més accentuat és a les planes interiors de la Depressió Central (amb una amplitud d’uns 18-21°C), mentre que al litoral l’oscil·lació és menor (13-15°C d’amplitud). Això fa que, mentre que el perill de glaçades a l’interior s’estén de novembre a maig, les glaçades siguin accidentals al litoral. Les temperatures màximes són assolides a l’interior (les Garrigues, 43°C), i les mínimes, als Pirineus (-30°C).

La pluviositat és bastant variable: major als Pirineus, Prepirineus, Subpirineu i alguns illots muntanyosos de la Serralada Prelitoral (constituint l’anomenada Catalunya humida), i menor a la resta del territori (Catalunya seca); aquestes dues unitats són separades per la isohieta dels 700 mm de pluja anuals. El règim de precipitacions presenta una tendència equinoccial. En detall, hom pot distingir un sector de règim típicament mediterrani, amb estius secs i pluges a la primavera i, sobretot, a la tardor, i un sector de règim pirinenc, amb abundants precipitacions pel maig i el juny i tendència a estius humits. La humitat — més elevada a les àrees muntanyenques septentrionals i orientals i al litoral, i menor a les planes interiors— se situa correntment entre el 65 i el 67% d’humitat relativa.

Reunint aquests diversos factors, hom s’acorda a distingir tres grans dominis climàtics a Catalunya: un de clima alpí i subalpí, a l’alt Pirineu (amb temperatures baixes, innivació i pluviositat altes), un de clima atlàntic, reduït a la conca de la Garona (plujós, fresc, humit) i un de clima mediterrani, que ocupa la resta del territori, i que hom pot subdividir en una àrea de muntanya alta (Prepirineus, Serralada Transversal, Montseny), que marca la transició del clima subalpí al mediterrani, amb un curt període sec, temperatures més suaus i pluviositat i innivació menors, una àrea de muntanya mitjana i baixa, a la Serralada Prelitoral, amb pluviositat ja molt inferior, neu escassa i mitjana tèrmica més elevada, una àrea de litoral (Depressió Prelitoral, Serralada Litoral, planes costaneres), amb precipitacions encara més baixes, estius secs i tardor plujosa, i una àrea de continental (Depressió Central), amb 5-7 mesos de secada i elevada oscil·lació tèrmica anual. Aquest conjunt d’elements climàtics determina, juntament amb les característiques pedològiques i hidrogràfiques, el marc d’aprofitament agrícola del territori català. En general, hom pot dir que la manca d’aigua és un factor limitador de la producció agrícola en extensos sectors.

La Catalunya que no pateix secada resta circumscrita a les àrees de clima d’alta muntanya i atlàntic. Les àrees amb un o dos mesos de secada són molt extenses. A les planes interiors, continentals, els mesos àrids són quatre, de juny a setembre.

Espanya L’estat espanyol, per la seva latitud i la seva posició, presenta un clima de tipus temperat càlid en general.

La distribució del relleu, però, determina tres grans regions climàtiques: l’atlàntica, la mediterrània i la interior. La primera, que comprèn l’estreta façana de l’Atlàntic i de la Cantàbrica, rep els vents humits de l’Atlàntic, els quals generen gran pluviositat (gairebé sempre superiors als 1 000 mm anuals) i temperatures benignes (hiverns suaus i estius

55

Geografia 1

Climes i paisatges

frescs). La mediterrània comprèn la façana mediterrània i les Balears i té hiverns suaus i estius calorosos; les precipitacions, escasses, es produeixen a la primavera i a la tardor, i disminueixen de N a S, tot originant regions subdesèrtiques al SE. L’Espanya interior presenta un clima continental, amb estius calorosos i hiverns freds; les precipitacions són irregulars i escasses.

Les illes Canàries tenen un clima subtropical, amb temperatures suaus tot l’any i pluges escasses. Aquestes són més freqüents al N.

Els desastres naturals Els riscos associats al medi ambient El medi físic està en constant moviment. Aquests moviments, si són sobtats, poden generar perills importants per als éssers humans.

Els riscos associats al medi ambient són coneguts com a riscos ambientals.

Els desastres naturals poden provenir de la litosfera o de l’atmosfera.

• A la litosfera es produeixen terratrèmols, tsunamis o erupcions volcàniques.

• A l’atmosfera es produeixen els fenòmens meteorològics, com els aiguats, les sequeres o les tempestes de vent.

Els aiguats Quan hi ha aiguats intensos o perllongats, els rius experimenten fortes crescudes i els seus cursos habituals es poden desbordar, de manera que l’aigua ocupa els terrenys adjacents.

Llavors diem que es produeix una inundació. Els aiguats també poden provocar la pujada del nivell de l’aigua del mar i, per tant, la inundació de les zones costaneres.

A les regions mediterrànies són força freqüents les riuades, sobretot al final de l’estiu o a la tardor. Les riuades són causades per pluges intenses a les serralades properes al mar i sovint són sobtades i violentes.

Les sequeres Es produeix una sequera quan un territori viu un període llarg amb un nivell de precipitacions molt per sota del que és habitual.

Les regions més exposades a patir situacions greus de sequera són les que habitualment ja tenen un índex de precipitacions baix. Hi ha indrets de la Terra que pateixen una sequera permanent: són els deserts.

Les tempestes de vent Sovint es formen ciclons, especialment a les regions tropicals. Un cicló és una àrea de pressió molt baixa que provoca vents molt violents.

Aquestes tempestes de vent van acompanyades per pluges molt abundants. Els ciclons tropicals s’anomenen huracans, a Amèrica Central, les Antilles i el golf de Mèxic, o tifons, a la costa asiàtica del Pacífic.

Els tornados són també zones de molt baixa pressió, però de poca extensió, on l’aire adquireix una velocitat altíssima i gira en forma d’espiral, cosa que provoca un efecte d’aspiració.

La prevenció dels riscos ambientals Els riscos ambientals no sempre són fàcils de predir, però sí que hi ha mesures de prevenció per evitar que els seus efectes siguin devastadors per a la població. La mesura principal és evitar accions o intervencions humanes que fan augmentar la capacitat destructiva dels riscos ambientals.

56

Geografia 1

Climes i paisatges

Sovint, per exemple, els assentaments humans han ocupat les planes inundables dels rius.

Són terrenys molt fèrtils, plans i amb aigua abundant, però que estan exposats a les crescudes dels rius i, per tant, a les inundacions.

Algunes actuacions humanes poden augmentar la capacitat de destrucció dels aiguats. A molts indrets, a conseqüència de la desforestació i la urbanització, l’aigua arriba molt més ràpidament als rius, que no la poden absorbir.

Cada cop més, la previsió dels fenòmens meteorològics permet alertar amb temps les poblacions que es poden veure afectades per tempestes de vent per evitar, com a mínim, les desgràcies personals.

Observatori del paisatge: http://www.catpaisatge.net/cat/glossari.php?id=61 Activitats ……………………………………...……………………………………….....

1. Situa aquests tres climogrames a la zona corresponent de la Península Ibèrica. Explica, en cada cas, el perquè de la teva elecció.

2. Què és la desforestació?

3. Coneixes algun cas recent de desastre natural? Pensa quines mesures de prevenció es poden prendre per evitar aquests riscos. .....................……………………………………...……………………………………….....

57

ÍNDEX Unitat 1: El planeta terra .................................................................................................. 1 L’univers .......................................................................................................................... 2 Rotació, translació i eclipsi .............................................................................................. 7 Elements de localització geogràfica: punts cardinals, latitud i longitud........................ 12 La representació gràfica de la Terra .............................................................................. 13 La informació dels mapes .............................................................................................. 14 Estructura de la Terra i la seva dinàmica……………………........................................ 17

Unitat 2: Relleu i hidrografia ......................................................................................... 19 Reconeixement de la distribució en l’espai de continents i oceans ............................... 20 Tipificació dels principals elements del relleu i de la hidrografia ................................. 21 Principals unitats de relleu i unitats hidrogràfiques del món ......................................... 28 Europa Península Ibèrica Catalunya Àsia Àfrica Amèrica Oceania

Unitat 3: Climes i paisatges ........................................................................................... 41 Identificació dels elements i factors bàsics del clima .................................................... 42 Els climes de la terra ...................................................................................................... 47 Els climes càlids i els climes freds ................................................................................ 49 Els climes temperats ...................................................................................................... 51 Localització de les principals varietats climàtiques a Catalunya i Espanya .................. 55 Els desastres naturals ..................................................................................................... 56