Geografia 2

Graduat en Educació Secundària Persones Adultes. Nivell 2 Àmbit de les ciències socials

Mòdul obligatori del GES 2

GEOGRAFIA 2 Primer trimestre CFA Terra Baixa

Curs 2009-2010

Ajub (El Mundo)

Temes del mòdul 1. La població i la demografia 2. Economia i indústria 3. Urbanisme i societat

Per a l’elaboració d’aquest dossier s’han fet servir les següents fonts:

-

Dossiers elaborats per Josep-Manel Alarcó (AFA Pau Casals, Rubí).

-

DD. AA. (1995): Ciències Socials 8. Crèdit comú 8, 2n cicle ESO. Barcanova

-

DD. AA (2006): Ciències Socials 3r ESO. Editorial Text.

-

DD. AA. (1997): La terra, l’espai on vivim. Materials del “Graduï’s ara en secundària”. Generalitat de Catalunya.

-

Idescat (www.idescat.cat)

-

INE (www.ine.es)

-

Eurostat (ec.europa.eu/eurostat)

-

Viquipèdia (ca.wikipedia.org)

-

Enciclopèdia Catalana (www.enciclopedia.cat)

-

El País

-

La Vanguardia

-

Público

-

3/24

NOTA IMPORTANT La reproducció de textos i imatges en aquest dossier educatiu s’acull al text refós de la Llei de Propietat Intel·lectual, en l’article 32 de la qual del Reial Decret Legislatiu 1/1996, del 12 d’Abril (B.O.E. número 97, del 22 d’Abril) amb les modificacions fetes al mateix per la Llei 5/1998 del 6 de Març (B.O.E. número 57, del 7 de Març) i la Llei 1/2000 del 7 de Gener (B.O.E. número 7 del 8 de Gener), es diu el que segueix: «És lícita la inclusió en una obra pròpia de fragments d’altres obres alienes de naturalesa escrita, sonora o audiovisual, així com la d’obres aïllades de caràcter plàstic, fotogràfic, figuratiu o anàleg, sempre que es tracte d’obres ja divulgades i la seua inclusió es realitze a títol de cita o per a la seua anàlisi, comentari o judici crític. Aquesta utilització només podrà realitzar-se amb fins docents o d’investigació, en la mesura justificada pel fi d’aquesta incorporació i indicant la font i el nom de l’autor de l’obra utilitzada».

Llicència Creative Commons. Reconeixement - NoComercial CompartirIgual (by-nc-sa): No es permet un ús comercial de l’obra original ni de les possibles obres derivades, la distribució d’aquestes s’ha de fer amb una llicència igual a la que regula l’obra original.

2a versió. Setembre 2009.

Geografia 2

Unitat 1: La població i la demografia

Graduat en Educació Secundària Persones Adultes. Nivell 2 Àmbit de les ciències socials

Mòdul obligatori GES 2: Geografia 2.

Unitat 1: LA POBLACIÓ I LA DEMOGRAFIA

Continguts 1. Identificació dels principals conceptes demogràfics i comprensió de les seves dinàmiques.

2. Anàlisi de l’evolució històrica de la població a nivell local i mundial: poblament, dinàmiques demogràfiques i ritmes d’urbanització al llarg de la història. Identificació de les fonts per a l’estudi de la població (censos, padrons o registres).

3. Anàlisi del fenomen migratori actual, quantificació i localització d’aquest fenomen, tant a nivell mundial com local, i identificació de les seves causes i de les seves característiques específiques.

1

Geografia 2

Unitat 1: La població i la demografia

Activitats ............................................................................................................................

1. Un cas pràctic. Imagina’t que has de fer una enquesta per conèixer com és la població del teu barri. Quines dades preguntaries? Per què creus que aquestes dades són importants? .............................................................................................................................................

1.

El concepte de població i les seves característiques

La població és el conjunt de persones que habiten un territori delimitat (sigui aquest un municipi o el conjunt de la població mundial).

Característiques: -

volum o quantitat.

-

distribució (com està repartida pel territori)

-

estructura (per sexes i per edats)

-

dinàmica.

La demografia és la ciència que descriu, quantifica i analitza les poblacions humanes, elabora models les expliquen i planteja previsions.

2.

Fonts per a l’estudi de la població

El control i el coneixement de la població sempre ha estat una informació valuosa. Així les primeres fonts demogràfiques conegudes són uns llistats per saber qui havia de pagar impostos, trobades a Babilònia. Aquests registres van anar evolucionant a Europa durant l’Edat Mitjana tenim els recomptes dels focs o llars i els registres parroquials (que recollien els casaments, bateigs i funerals). No obstant no serà fins el segle

XVIII

que

apareixeran els primers recomptes de població fets per la pròpia administració dels Estats: el cens. Avui dia tenim moltes més fonts demogràfiques: -

Cens: recompte d’àmbit estatal del nombre d’habitants, naixements, defuncions i altres dades que ens permeten conèixer la situació demogràfica, cultural, social i econòmica de la població. A Espanya es fa cada 10 anys, els anys que acaben en 1.

-

Padró: document que emplenen totes les famílies espanyoles cada 5 anys, actualment acabats en 1 i 6. Hi consten dades com ara el nombre d’habitants d’una casa, el sexe o l’edat de cada un, els ingressos econòmics, etc. Les dades es recullen en l’àmbit municipal. El padró és un document obert. Els caps de família han de comunicar a l’ajuntament els naixements, les morts, els matrimonis i els canvis de domicili.

2

Geografia 2 -

Unitat 1: La població i la demografia

Registre civil: llibres on s’anoten naixements, defuncions, matrimonis... de manera actualitzada d’un municipi.

-

També enquestes de població activa, estadístiques de moviments migratoris...

En el nostre país els organismes encarregats de fer-ne són l’Instituto Nacional de Estadística (INE) i l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT), a Europa l’Eurostat. Tots tenen web amb informació accessible i actualitzada.

A més també pot ser utilitzada en un estudi demogràfic qualsevol enquesta, però aquestes solen tindre objectius molt concrets i la mostra* és menor, tot i que la informació és més detallada.

3.

La dinàmica de la població: moviment natural

La dinàmica de la població o el moviment de la població és l’evolució del nombre d’habitants d’una població i depèn de 2 components: -

del moviment natural o creixement vegetatiu (diferència entre els naixements i les defuncions)

-

del moviment migratori o saldo migratori (diferència entre les emigracions i les immigracions). [ho veiem a l’apartat 5]

El resultat d’aquestes variables pot ser positiu (si la població s’incrementa), negatiu (si en perd) o zero (si és estable).

La natalitat El concepte de natalitat fa referència al nombre de naixements que es produeixen en una població durant un any. Per mesurar-la s’utilitza la taxa bruta de natalitat (TBN), que indica el nombre de nascuts vius per cada mil habitants en un any.

Taxa de natalitat = ( Nombre de naixements en un any / Població total ) * 1000 = ‰

La taxa de natalitat varia molt en cada lloc del món.

La taxa de natalitat es considera alta

moderada

baixa

> 35‰

15 - 35‰

< 15‰

Taxes de natalitat. Any 2004.

Les més altes (en ‰) Níger

Les més baixes (en ‰) 48,30 Alemanya

8,33

*

Mostra: nombre limitat d’habitants d’una població a la qual es passa una enquesta amb la finalitat d’obtenir una resposta sobre un tema concret.

3

Geografia 2

Unitat 1: La població i la demografia Uganda

47,39 Lituània

8,62

Afganistan

47,02 Àustria

8,81

Mali

46,77 Itàlia

8,89

Txad

45,98 Eslovènia

8,95

Somàlia

45,62 Andorra

9,00

R.D. del Congo

44,73 Letònia

9,04

Angola

44,64 R. Txeca

9,07

Libèria

44,22 Mònaco

9,26

Burkina Faso

44,17 Japó

9,47

Malawi

43,95 Singapur

9,49

Iemen

43,07 Croàcia

9,57

Sierra Leone

42,84 Bulgària

9,66

Guinea

42,03 Grècia

9,72

Benín

41,99 Hongria

9,76

Madagascar

41,66 Suïssa

9,77

Mauritània

41,43 Rússia

9,80

Zàmbia

41,38 Estònia

9,91

São Tomé i P.

40,80 Corea del Sud

10,08

Nigèria

40,65 Espanya

10,10

L’evolució de la natalitat Fins al segle XIX la natalitat es va mantenir alta, amb unes taxes que oscil·laven entre el 35 i el 40‰.

No obstant això, a partir de la revolució industrial es va anar produint un descens lent, però continuat de les taxes de natalitat a l’Europa occidental i l’Amèrica del nord.

Després de la Segona Guerra Mundial (1939-1945) es va produir un increment de la taxa de natalitat, fenomen conegut com el baby boom. L’intens creixement econòmic que es va viure entre els anys 1945 i 1973 va afavorir els naixements.

A partir dels anys setanta del segle XX els naixements van iniciar un descens brusc, molt intens als països rics, però que també ha afectat els països poc desenvolupats.

La fecunditat Per avaluar més exactament la tendència d’una població pel que fa a la natalitat s’introdueix el concepte de fecunditat, que posa en relació el nombre de nascuts amb les possibilitats concretes de procreació, és a dir, amb el nombre de dones en edat fèrtil (dones entre 15 i 49 anys). Ens solem referir a ell com al nombre mitjà de fills per dona.

Taxa de fecunditat = (nombre de nascuts / nombre de dones entre 15 i 49 anys) * 1000 = ‰

S’estima en 2’1 fills per dona el nivell de substitució o de reemplaçament d’una generació per una altra. Els països rics en els darrers anys estan molt per sota d’aquesta xifra. En l’actualitat, la fecunditat mitjana mundial és de 3 fills per dona.

4

Geografia 2

Unitat 1: La població i la demografia

L’any 1996 l’Estat espanyol va tindre un dels percentatges més baixos del món amb un feble 1’16. En l’actualitat ha superat l’1’30.

Activitats ............................................................................................................................

2. Com has vist les diferències en les taxes de natalitat i de fecunditat són molt grans.

Però a què es deuen? Penseu quins són els factors que influeixen en la natalitat i la fecunditat d’una població. Fem una pluja d’idees i després els classifiquem.

Factors que influeixen en la natalitat: -

El desenvolupament econòmic. Els països més desenvolupats tenen, en general, taxes de natalitat baixes i els països menys desenvolupats en canvi les tenen superiors. Generalment, als països desenvolupats els pares acostumen a assumir les despeses econòmiques dels fills durant bastants anys, mentre que

5

Geografia 2

Unitat 1: La població i la demografia

contràriament, als països pobres els fills sovint treballen i participen a l’economia familiar des d’edats primerenques.

-

La cultura. Als països occidentals s’està endarrerint gradualment l’edat del matrimoni, cosa que redueix el nombre de els famílies. Als països d’altres cultures les dones es casen aviat, moltes vegades abans dels 18 anys. D’altra banda, hi ha unes cultures que atorguen prestigi social al nombre de fills i unes altres que no. s’han generalitzat els mètodes anticonceptius

-

L’estructura social. L’emancipació de la dona i la seva incorporació massiva al món laboral repercuteixen en un descens en el nombre de fills.

-

Els factors biològics. La proporció de persones joves condiciona la natalitat: si hi ha molts joves la natalitat és més alta que si predomina la població vella.

-

La religió. En general, totes les religions afavoreixen la natalitat.

-

Els factors polítics. Hi ha estats que practiquen polítiques de control estricte de natalitat i uns altres que la promouen mitjançant incentius socials i econòmics.

3. La taula següent indica la fecunditat segons el nivell educatiu als països del Magrib el 1990. Quina conclusió es pot extreure a partir de l’observació de la taula?

4. Cerca informació sobre la teva família. Quants fills tenien les vostres avantpassades (mares, àvies, rebesàvies...)? S’ha reduït aquest nombre de generació en generació? .............................................................................................................................................

La mortalitat El concepte de mortalitat fa referència al nombre de defuncions durant un any en una població. Per mesurar-la s’utilitza la taxa bruta de mortalitat, que indica el nombre de defuncions per cada 1000 habitants en un any.

Taxa de mortalitat = (Nombre de defuncions en un any / Població total) * 1000 = ‰

La taxa de mortalitat es considera alta

moderada

baixa

> 35‰

15 - 35‰

< 15‰

6

Geografia 2

Unitat 1: La població i la demografia

Fins fa uns 30 anys era relativament fàcil establir una classificació dels països per la taxa de mortalitat que presentaven, però avui dia aquesta dada presenta més dificultats ja que continua baixant als països menys desenvolupats, mentre que pugen en molts països rics, en els quals cada vegada hi ha més població vella.

Davant d’aquest problemes, els demògrafs utilitzen uns altres índex més expressius: la mortalitat infantil i l’esperança de vida.

La mortalitat infantil La taxa de mortalitat infantil (TMI). És una taxa específica de mortalitat que calcula la taxa de mortalitat en un grup d’edat, en aquest cas en els nens.

Taxa de mortalitat infantil = (Nombre de morts menors d’un any / Nombre de nascuts vius l’any) * 1000 =‰

La TMI acostuma a ser un excel·lent indicador del grau de desenvolupament d’un país, ja que on les condicions sanitàries i higièniques són molt deficitàries la mortalitat infantil és molt elevada. Així, a grans trets, els països rics presenten una taxa de mortalitat infantil molt baixa (entre 0‰ i 5‰), a diferència dels països pobres que la presenten mitjana (5‰ - 20‰), alta (20‰ - 100‰) o extremadament alta (per sobre del 100‰).

L’esperança de vida L’esperança de vida en néixer és la mitjana d’anys que es calcula que pot arribar a viure un nounat. L’esperança de vida mitjana mundial és de 66 anys, però aquesta xifra amaga grans diferències.

-

Hi ha grans diferències segons el sexe. Als països més desenvolupats l’esperança de vida de les dones és superior a la dels homes. La inserció més activa, fins fa poc, dels homes en activitats de risc i la seva major participació en

7

Geografia 2

Unitat 1: La població i la demografia

guerres, juntament amb una vulnerabilitat a les malalties lleugerament superior a la de les dones, són les causes que els homes morin abans. Per contra als països pobres podem trobar una situació diferent a que moltes dones moren joves per problemes relacionats amb l’embaràs i el part.

-

Hi ha grans diferències segons el nivell de desenvolupament. Al llarg de la història ha anat augmentant a mesura que milloraven les condicions sanitàries i higièniques. Els països desenvolupats tenen una esperança superior als 70 anys, mentre que en molts països subdesenvolupats no arriba als 46.

L’esperança de vida augmenta a tot el món. Però l’aparició de malalties (com ara la sida, que ha provocat una sobremortalitat a l’Àfrica), les crisis econòmiques (com la que pateix Rússia des de 1991) o les guerres (nombrosos exemples africans) poden provocar un retrocés en zones concretes.

Esperança de vida. Any 2006. posició

país

anys

posició

país

anys

1 Andorra

83,51

206 Rwanda

46,96

2 Macao (RPX)

82,19

207 Nigèria

46,74

3 San Marino

81,71

208 Guinea-Bissau

46,61

3 Singapur

81,71

209 Tanzània

45,24

5 Hong Kong (RPX)

81,59

210 Namíbia

43,93

6 Japó

81,25

211 Níger

43,5

7 Suècia

80,51

212 República Centreafricana 43,39

7 Suïssa

80,51

213 Sud-àfrica

43,27

9 Austràlia

80,50

214 Djibouti

43,1

10 Guernsey (Regne Unit)

80,42

215 Afganistan

42,9

11 Islàndia

80,31

216 Malawi

41,43

12 Canadà

80,22

217 Moçambic

40,32

13 Illes Caiman (Regne Unit) 80,07

218 Sierra Leone

39,87

14 Itàlia

79,81

219 Zàmbia

39,7

15 Gibraltar (Regne Unit)

79,80

220 Libèria

38,89

16 França

79,73

221 Angola

38,43

17 Mònaco

79,69

222 Zimbabwe

37,82

18 Liechtenstein

79,68

223 Lesotho

34,47

19 Espanya

79,65

224 Botswana

33,87

20 Noruega

79,54

225 Swazilàndia

33,22

Activitats ............................................................................................................................

5. Per què la mortalitat infantil i l’esperança de vida en néixer són més bons indicadors que la taxa de mortalitat?

8

Geografia 2

Unitat 1: La població i la demografia

6. Ha estat paral·lela l’evolució de la natalitat i la de la mortalitat? Per què?

7. Quines zones tenen les taxes de mortalitat infantil més elevades? Per què?

8. Amb tot açò heu pogut observar diferents factors que influeixen en l’evolució de la mortalitat. Anoteu-los: a) Biològics: - depèn de l’edat de la població (és més alta als pobles envellits) - i de factors sanitaris i alimentaris. b) Econòmics: nivell de vida i millores sanitàries (vacunes, higiene...) i alimentàries (la fam) c) Polítics: guerres Fins als segle

XIX

la mortalitat era molt elevada, a causa de les malalties, la fam i les

guerres freqüents. En el segle

XIX

i els primers anys del

XX

la mortalitat va descendir

molt als països rics, gràcies a les millores sanitàries (vacunes, higiene...) i alimentàries.

En la segona part del segle

XX

aquests avenços es van difondre arreu de manera que la

mortalitat va descendir bruscament.

9. Imagina’t un país que ha aconseguit reduir la taxa de mortalitat i que ha augmentat la seva esperança de vida, però comença a produir-se un retrocés en aquestes tendències. A què es podria deure? .............................................................................................................................................

Creixement vegetatiu i creixement real És la diferència que hi ha entre el nombre de naixements i el nombre de morts de la població d’un territori en el període d’un any.

El resultat pot ser: -

Positiu. Quan han nascut més persones de les que han mort. Normalment, el creixement de les poblacions és positiu.

-

Negatiu. En casos de guerra, d’epidèmies mortals o de baixa natalitat, el creixement és negatiu, és a dir, la població disminueix. Ex.: a Catalunya l’any 1918 per una epidèmia de grip i l’any 1939 per la Guerra Civil.

-

Zero. En aquest cas existiria un equilibri demogràfic.

Al creixement vegetatiu també se l’anomena creixement natural. Per poder comparar poblacions diferents s’utilitza la Taxa de creixement vegetatiu o natural.

Taxa de creixement natural o creixement vegetatiu = Taxa de natalitat – Taxa de mortalitat = %

El creixement vegetatiu es considera alt

moderat

baix

> 2%

1 – 2%

< 1%

9

Geografia 2

Unitat 1: La població i la demografia

A l’Estat espanyol, aquesta té un valor de 0’9%.

El creixement real de la població o creixement total es calcula sumant o restant al creixement vegetatiu el resultat del saldo migratori* (emigració menys immigració).

Activitats ............................................................................................................................

10. Quins continents tenen les taxes de creixement de la població més elevades?

11. Coincideixen amb els més subdesenvolupats? A què creus que es degut?

12. Què et suggereix el terme explosió demogràfica? .............................................................................................................................................

4.

L’augment de la població: un ritme vertiginós

La població mundial va créixer amb lentitud fins al segle

XIX.

El nombre elevat de

naixements va ser contrarestat per una forta mortalitat, sovint accelerada per períodes de fam i d’epidèmies catastròfiques.

Es creu que al començament de la nostra era la població del món arribava als 250 milions d’habitants i que l’any 165 aquesta xifra s’havia duplicat.

A partir del segle creixement

XIX

el ritme de

demogràfic

es

va

accelerar. La millora de l’alimentació, unida als avenços higiènics i mèdics, *

Per aclarir els conceptes relatius a les migracions cal recórrer als dossiers del mòdul Ciències Socials 2 i moviments migratoris, ja que allà es tracta abastament aquest apartat.

10

Geografia 2

Unitat 1: La població i la demografia

va iniciar a l’Europa occidental un canvi profund: és l’anomenada revolució demogràfica. Així al començament del segle

XX

la població mundial ja era de 1.600

milions d’éssers humans.

Al llarg del segle

XX

es va produir una explosió demogràfica gegantina. Després de la

Segona Guerra Mundial es va iniciar una fase de creixement accelerat, que continua en l’actualitat. L’any 1950 la població mundial era de 2.000 milions. En tan sols 50 anys aquesta xifra es va triplicar, i va arribar als 6.000 milions d’habitants l’any 2000. En l’actualitat, cada any es produeix un increment del voltant d’uns 70 milions de persones.

Hi ha dos espais que contrasten bruscament: -

als països més desenvolupats, la població creix poc i fins i tot descendeix.

-

als països menys desenvolupats, la població està en creixement continu.

La causa principal d’aquest creixement tan ràpid és el descens de la mortalitat, conseqüència immediata de les millores en l’alimentació i la sanitat.

La història demogràfica del món en els darrers segles segueix una evolució, coneguda com a transició demogràfica. Aquesta pren com a model l’evolució a Europa, perquè va ser el primer lloc on es van donar les condicions per al canvi de tendència.

Tanmateix cada país té una cronologia diferent.

Aquesta transició demogràfica es pot dividir en diverses fases, a cadascuna li correspon un règim demogràfic concret: 1) Primera fase: Règim demogràfic antic o preindustrial. Les taxes de natalitat i de mortalitat són molt elevades (entre el 30 i el 50‰). Pel que fa a la natalitat es calcula que cada dona tenia una mitjana de cinc fills però, que la mortalitat infantil era molt alta i la majoria de nadons morien abans de l’any. La mortalitat

11

Geografia 2

Unitat 1: La població i la demografia

era molt elevada en èpoques de mala collita o d’epidèmies (ex: la pesta als segles XIV i XVII), per les guerres.

Aquesta fase correspon a una societat agrícola o preindustrial, en què el creixement de la població és molt lent. En l’actualitat, pràcticament tots els països han superat aquesta etapa.

2) Segona fase: Explosió demogràfica (boom demogràfic). Caracteritzada pel descens gradual de la mortalitat que unida amb la taxa de natalitat que es manté elevada provoca un gran creixement de població.

Les raons del descens de la mortalitat són les millores en alimentació i els avenços sanitaris i higiènics, allargant l’esperança de vida.

Actualment es troben en aquesta fase la major part de l’Amèrica del Sud, Àfrica i el sud d’Àsia.

3) Tercera fase: Reajustament demogràfic. La mortalitat continua davallant, però també comença a baixar la natalitat.

Les raons d’aquesta davallada de la natalitat no estan del tot aclarides i són a causa de diversos factors alhora: -

La planificació familiar: com que ja no moren tants (baixa mortalitat infantil), ja no se’n tenen tants. Ús de mètodes anticonceptius.

-

El creixement del consum, les condicions de l’habitatge i de vida a la ciutat.

-

Les crisis econòmiques del capitalisme.

-

El retard en la nupcialitat (edat amb què s’arriba al matrimoni) per la progressiva incorporació de la dona al món laboral.

Es troben en aquesta fase els països desenvolupats i la majoria de països en procés de desenvolupament (Brasil, Xina, Irlanda...).

4) Quarta fase: Règim demogràfic modern. Tant la natalitat com la mortalitat són baixes o molt baixes. Hi ha estancament demogràfic. Es tendeix cap a un creixement vegetatiu nul i a vegades, fins i tot, és negatiu*. Alhora els avenços de la medicina continuen augmentant l’esperança de vida. Conseqüència d’açò és l’envelliment de la població.

Aquesta situació és pròpia de les societats molt desenvolupades.

*

En els darrers anys (a Alemanya o a Itàlia) s’ha comprovat un lleuger augment de la mortalitat com a conseqüència de la defunció de gent d’edat molt avançada. Per això les poblacions que s’havien acostat al creixement zero, poden arribar a tindre fins i tot un saldo negatiu. Hi ha demògrafs que consideren aquests casos com una 5a fase del model demogràfic.

12

Geografia 2

Unitat 1: La població i la demografia

Activitats ............................................................................................................................

13. Quines són les fases del model de transició demogràfica?

14. Quines són les causes de l’explosió demogràfica del segle XX? 15. Llegeix els següents textos: L’informe Meadows i Possibilitats alimentàries de la humanitat. Tracta de respondre les preguntes que hi ha. Quins arguments trobes més encertats? Fes-te una opinió sobre l’assumpte per al debat “Hi ha lloc per a tots amb aquest augment de població?”

L’informe Meadows L’informe Meadows, fet per encàrrec del Club de Roma, va formular unes conclusions molt radicals. La confecció de l’informe, que va començar el 1970, es va basar en els cinc factors bàsics que determinen i limiten el creixement del planeta: població, producció agrícola, recursos naturals, producció industrial i contaminació. Es va arribar a la conclusió següent: la població i la indústria tendeixen a créixer sense límits fins a l’infinit; però, com que vivim en un món finit, hem d’aturar immediatament aquest creixement abans que la contaminació, l’exhauriment dels recursos i la fam facin insostenible la situació.

Els resultats d’aquest informe van ser recollits en una teoria anomenada creixement zero, teoria que proposa aturar el creixement demogràfic, limitar el consum creixent d’aliments i de primeres matèries i aturar el procés de contaminació i de producció industrial. Al costat d’aquestes premisses negatives, proposa la distribució internacional justa de les riqueses i la substitució del consum creixent per una millora progressiva de la qualitat de vida.

El creixement zero és una utopia que pot semblar atractiva, però presenta molts punts foscos: per exemple, com solucionem adequadament el tema de l’envelliment de la població? Es pot demanar als països pobres que aturin el desenvolupament encara que només sigui per un quant temps? Podem pensar que els interessos dominants acceptarien aquesta solució fins i tot en els casos extrems?

La resposta a aquestes qüestions que planteja l’informe Meadows és que sorgiran substituts de tot allò que ens pugui faltar, que arribarem a obtenir aigua potable del mar i que les energies alternatives proporcionaran tota l’energia que pugui necessitar la humanitat quan s’exhaureixi el carbó, el gas natural i el petroli. Aquesta resposta, però, no té en compte un altre factor que té una importància creixent: la contaminació del medi. a) Segons aquest informe, quins són els factors bàsics que determinen el creixement del planeta? A quina conclusió es va arribar? b) Què proposa la teoria del creixement zero? Quins punts foscos presenta? c) Quina és la resposta a les qüestions que planteja l’informe?

Possibilitats alimentàries de la humanitat La producció mundial de blat de moro s’ha multiplicat gràcies a les espècies híbrides.

Els nous adobs han permès de triplicar i de quadriplicar el rendiment de molts cereals.

La pesca mundial ha anat augmentant des del 1961, ja sigui per alimentar la població o per aconseguir la farina de peix, que té una gran riquesa proteica, per als animals. Els

13

Geografia 2

Unitat 1: La població i la demografia

indrets on aquesta producció ha crescut més són el Japó, Rússia, el Perú i el Brasil, on la producció ha superat els 50 milions de tones. La corel·la, una alga molt petita d’aigua dolça, transforma en matèria vegetal gairebé tota l’energia solar que rep. En dotze hores aquesta planta arriba a quadriplicar el pesi té un rendiment de 44 tones per hectàrea, és a dir, deu vegades més que el blat.

Una superfície de vuit quilòmetres de riba pot produir prou aliment per donar una ració adequada de proteïnes a 80 milions de persones. A l’Orient Llunyà es fabrica ja una pasta de zooplàncton. El consum anual d’aquest aliment passa de 5.000 tones a Tailàndia. Una balena que es nodreix bàsicament d’aquest aliment subministra una mitjana de 15 tones d’oli, tant greix com 500 porcs i tanta carn com 72 bous.

Alguns teòrics seguidors de Malthus (1766-1834) creuen que s’ha d’aturar el creixement demogràfic de la manera que sigui, perquè si continua abocarà el món a la misèria, a la fam i a la guerra.

Uns altres pensadors seguidors de Marx (1818-1883) creuen que el problema no prové del creixement demogràfic, perquè precisament aquest és una conseqüència de la pobresa. Opinen que el problema no és tan greu, perquè hi ha molts recursos, però que no estan ben aprofitats. a) Diries que aquest text és un escrit neomaltusià o neomarxista? Justifica la teva interpretació. b) El problema del creixement de la població és fonamentalment un problema d’abastament d’aliments? .............................................................................................................................................

5.

Les migracions

Els canvis en el volum de la població concreta no depenen només de la relació entre el nombre de naixements i de defuncions, sinó també dels desplaçaments que fan els habitants d’un lloc a un altre (les migracions).

La persona que se’n va d’un lloc per anar a un altre és un emigrant, mentre que la persona que arriba a un lloc procedent d’un altre és un immigrant. És a dir, la mateixa persona és les dos coses alhora depenent del país del que es parli (de sortida o d’acollida).

El saldo migratori d’una població és la diferència entre els immigrants i els emigrants.

Aquest pot ser positiu o negatiu.

Què motiva l’emigració de les persones?

-

El lloc d’origen (o espai de repulsió), que no satisfà les necessitats de les persones que hi viuen.

-

El lloc de destinació (o espai d’atracció), que sí que satisfà les necessitats de les persones que hi viuen.

14

Geografia 2 -

Unitat 1: La població i la demografia

Els mitjans de comunicació, que transmeten informació sobre les condicions de vida del lloc de destinació.

-

Els mitjans de transport, que permeten el desplaçament de les persones que decideixen emigrar.

Causes -

Econòmiques. Insuficiència de recursos i de feina als països d’origen.

L’emigrant no pot sobreviure al lloc d’origen, bé siga per la manca de feina (atur) o perquè el sou que cobra és massa baix per mantenir la família.

-

Socials. Les persecucions religioses, polítiques (refugiats, exiliats), bèl·liques, de discriminació ètnica...

-

Naturals. Sequeres, inundacions, terratrèmols, progressiva desertització, males collites...

Tipus Les migracions s’han produït des de sempre (Paleolític per caçar, Neolític per trobar lloc de conreu, a l’antiguitat expandint imperis...). En l’actualitat es deuen principalment a motivacions econòmiques.

Aquestes es poden classificar -

segons la durada: definitives (quan s’estableix definitivament al lloc de destinació) o temporals o estacionàries (quan torna al lloc d’origen)

-

segons la destinació: internes (dins del mateix país) o externes (d’un país a un altre). La migració interna més important, lligada al creixement demogràfic i a la revolució industrial del segle XIX, ha estat el desplaçament massiu de la població rural cap a les ciutats (l’èxode rural). Més actual són els moviments pendulars, desplaçaments temporals d’una part important de la població d’un municipi a un altre per motius de feina o lleure.

-

forçades (tràfic d’esclaus negres, deportacions a la segona Guerra Mundial...) o voluntàries (les de tipus econòmic també ho són).

Conseqüències Les conseqüències de les migracions poden provocar canvis de molts tipus: demogràfics, econòmics, socials, culturals, ecològics... Però podem veure-ho des de diversos punts de vista.

15

Geografia 2

Unitat 1: La població i la demografia País d’arribada

País de sortida

-

població rejoveneix

-

fan feines que gent del país

-

disminueix l’atur

no vol fer (pesades,

-

disminueixen les tensions

Positives

socials

perilloses, poca consideració social, temporals, mal

-

arribada de diners de fora

pagades...)

- disminueix la població Negatives - control de les migracions

*

- envelliment de la població / baixa la proporció d’adults i joves

Actualment la immigració es concentra en els països desenvolupats (EUA i UE principalment) i té un ritme creixent això fa que les seves conseqüències siguin molt difícils d’avaluar.

D’aquesta manera, la plurietnicitat i multiculturalitat de les societats europees és una realitat, i no tan sols perquè continuaran arribant immigrants sinó perquè l’índex de natalitat d’aquests col·lectius és en general més elevat que el de la població autòctona.

Aquest fenomen obliga a les autoritats i el conjunt de la societat a donar una resposta més eficaç per tal de construir una societat més justa i respectuosa amb les diferències.

Per això és important evitar la marginació i la concentració d’immigrants en guetos, i fer front a la realitat dels immigrants en situació d’il·legalitat i als esclats de xenofòbia i violència racial, cada vegada més nombrosos.

Activitats ............................................................................................................................

16. Inicia un recull de premsa amb notícies sobre migracions que seran treballades en el mòdul Ciències Socials 2 i moviments migratoris. .............................................................................................................................................

*

El control de les migracions s’ha convertit en una de les preocupacions més importants dels països receptors ja que el nombre de treballadors estrangers que poden acollir està en relació amb el nombre de llocs de treball que necessiten cobrir. La superació d’aquests límits pot generar fluxos il·legals de persones, que es dediquen a feines clandestines i d’economia submergida.

El fet que els immigrants no troben feina pot provocar problemes de tipus social. Amb la finalitat d’evitar-los, la majoria de països receptors intenta controlar l’entrada d’immigrants i signa acords d’immigració amb els països emissors, tot i que és difícil vigilar les fronteres.

Tot això facilita que una gran quantitat d’immigrants clandestins puguin arribar als països de destinació a través d’uns itineraris controlats per les màfies, que comercien amb el tràfic de persones i posen en perill fins i tot la vida dels immigrants.

16

Geografia 2

6.

Unitat 1: La població i la demografia

La distribució mundial de la població

La població absoluta és el nombre de persones que viuen en un territori en un moment donat. Si relacionem aquesta quantitat amb l’extensió d’aquest territori obtenim la densitat de població, que s’expressa en habitants per quilòmetre quadrat (hab/km2), com si aquests estiguessin repartits de forma uniforme per tot el territori.

Densitat de població = Nombre d’habitants / km² de superfície = hab/km²

La densitat mitjana mundial és de 42 hab/ km².

Món:

Europa

Espanya 81 hab/ km²

Mónaco 16600 hab/km²

Països Baixos 381 hab/ km²

Catalunya 218 hab/ km²

Gibraltar 4289 hab/km²

Bèlgica 345 hab/ km²

Baix Llobregat 1609,5 hab/ km²

Bangladesh 1002 hab/km²

Regne Unit 243

El Prat 2002,5 hab/ km²

Corea del sud 491 hab/km²

Alemanya 230

Japó 337

Itàlia 192

Índia 329

17

Geografia 2

Unitat 1: La població i la demografia

Rússia 8 hab/ km²

Irlanda 57

Canadà 3 hab/ km²

Letònia 35

Austràlia 2 hab/ km²

Estònia 29

Mongòlia 1 hab/ km²

Suècia 20 Finlàndia 15,2 hab/ km²

Hi ha regions que actualment poden suportar densitats de població molt elevades sense patir desajustos econòmics i ecològics. Ara bé, si els béns econòmics que es poden produir en una zona determinada, sense degradar l’ecosistema, són insuficients per mantenir la població parlem de superpoblació.

La desigual distribució de la població La distribució de la població és desigual a tot el planeta. Així l’hemisferi nord acull més del 80% de la població mundial. I a tot arreu hi ha zones superpoblades i altres en clar despoblament.

Mapa mundial de densitat de població

18

Geografia 2

Unitat 1: La població i la demografia

Mapa anamòrfic* de població.

Activitats ............................................................................................................................

17. Quines són les zones del món amb més densitat? On són els principals deserts demogràfics?

18. Fixa’t en el mapa anamòrfic. Quins continents apareixen més deformats? Més grans? I més petits?

19. Què et sorprèn més d’Europa?

20. Penseu factors que incideixen en la distribució de la població al món. Comenceu a enumerar-los i a classificar-los.

Hi ha múltiples causes que permeten entendre aquesta desigual distribució de la població: 1. Factors físics: les precipitacions, les temperatures i el relleu.

2. Factors humans: històrics, econòmics i polítics.

21. En quin continent han tingut menys importància els condicionants físics?

22. Quin continent està completament deshabitat? A què es degut? ............................................................................................................................................. *

Altera la mida dels països depenent de la variable que representi.

19

Geografia 2

Fins al segle

Unitat 1: La població i la demografia

XIX,

els factors geogràfics i els recursos naturals van exercir un paper

primordial en la distribució de la població. Les zones muntanyoses o les de recursos escassos eren les més despoblades.

Des de la fi del segle

XIX

fins als nostres dies, la industrialització i després la

terciarització, que han causat l’èxode rural, l’emigració i l’augment del turisme, han provocat finalment una redistribució de la població.

Zones on es concentra la població Les àrees del món amb densitats més elevades es troben en els nuclis urbans, que atrauen persones per la possibilitat de trobar-hi feina, serveis, oci... Les principals àrees urbanitzades se situen al sud i l’est d’Àsia (l’Índia, Japó, Xina), l’Europa occidental i central (Alemanya, Gran Bretanya) i el nord-est dels EUA. Zones de buit demogràfic són les zones pràcticament despoblades o deserts humans, quan viu menys d’una persona per km².

Aquestes zones de buit demogràfic (que acullen el 2% de la població) equivalen a 1/3 de les terres emergides. Aquestes zones són les de clima polar, les zones desèrtiques i les zones molt càlides i humides situades al voltant de l’equador.

7.

L’estructura de la població per edats i sexes: les piràmides de població Existeixen diferents criteris per a estudiar l’estructura d’una població. Alguns dels aspectes que normalment es consideren són el sexe i l’edat; també hi ha altres com els socioeconòmics.

-

Composició segons el sexe: En tot el món naixen més nens que nenes. La ràtio és de 105/100. Tanmateix com les dones tenen una esperança de vida superior a la dels homes, al final de la vida la proporció queda equilibrada i de fet sobreviuen més dones.

-

Composició segons l’edat: Els demògrafs distingeixen 3 grups d’edat: jove (de 0 a 14 anys), adulta (de 15 a 64 anys) i vella (a partir de 65 anys).

Composició per grups

joves

adults

vells

El Prat (2001)

14,22%

72,92%

12,84%

Baix Llobregat (2001)

14,22%

72,26%

12,76%

Catalunya (2005)

14,5%

68,9%

16,6%

Espanya (2000)

16,7%

66,9%

9,5%

20

Geografia 2

Unitat 1: La població i la demografia

Les piràmides de població Les piràmides de població són fonamentals perquè ens mostren la història d’una població. Una entrada acusada en un grup d’edat implica una pèrdua de població per efecte d’una epidèmia o d’una guerra o de molta emigració. Al contrari una sortida pronunciada informa sobre un augment de la població, ja sigui a causa d’un boom demogràfic (gran creixement natural en poc temps) o a causa d’una immigració forta.

Els demògrafs analitzen les tendències actuals que s’aprecien en els diferents factors dels factors que integren la dinàmica de la població i elaboren les diferents suposicions. És a dir, a partir de les xifres dels darrers anys fan estimacions aproximades.

Generalment es fa una previsió baixa i una altra alta. El marge entre les dues xifres ve donat per les diferents hipòtesis sobre la fecunditat, l’esperança de vida i els moviments migratoris.

La piràmide d’edats és un instrument fonamental ja que permet preveure problemes i necessitats i això fa possible planificar. Ajuda a saber si faran falta escoles o residències de gent gran, quantes persones buscaran treball d’aquí a uns anys, quants joves és possible que busquen habitatge o quantes persones es jubilaran. i una fàcil i ràpida percepció de diversos fenòmens demogràfics tals com l’envelliment de la població, l’equilibri o desequilibri entre sexes, i fins i tot l’efecte demogràfic de catàstrofes i guerres.

Els segments de població estan establerts com a grups d’edats, generalment de cinc anys, que es representen en forma de barres horitzontals que parteixen d’un eix comú, cap a l’esquerra els homes, cap a la dreta les dones.

El millor per poder fer comparacions és representant els percentatges de cada grup d’edat.

Hi podem distingir diferents tipus de piràmides segons la seva forma: para-sol, campana, ogiva i runa. Cadascuna d’elles correspon a unes característiques diferents, que estan molt vinculades a les diferents fases de l’evolució demogràfica [apartat 4].

Activitats ............................................................................................................................

23. Per què és important conèixer l’estructura biològica de la població?

24. Què passarà als països en què hi ha molts homes i poques dones? I al revés?

25. Amb un full de paper mil·limetrat i una calculadora fes una piràmide de població amb les dades que et doni el professor i seguint les seves indicacions. Després has d’analitzar-la. .............................................................................................................................................

21

Geografia 2

Unitat 1: La poblaci贸 i la demografia

Annex: recursos

22

EL PAÍS, jueves 24 de septiembre de 2009

30

vida&artes

sociedad

Fuerte recorte, pero menos del temido, en I+D

El nuevo éxodo rural es de mujeres Los municipios pequeños se masculinizan 쎲 Ellas, con más estudios, buscan trabajo fuera y abandonan un mundo patriarcal que las condenaría a repetir antiguos roles femeninos CARMEN MORÁN La despoblación rampante que sufre la España rural tiene un funesto factor cualitativo que la aboca a tiempos peores: son las mujeres, en edad productiva y de procreación, las que se están marchando. Los hombres de la misma edad van cayendo en la soltería y han quedado atrapados en el negocio familiar que, en tiempos, facilitaba la vida y hoy ha perdido mucho brillo y rentabilidad. Por cada 80 mujeres hay 100 hombres en los pueblos de menos de 10.000 habitantes, un porcentaje más acusado aún en municipios más pequeños.

La masculinización llega a niveles preocupantes en algunas zonas, donde se da un reparto de sexos similar al que se encuentra en ciertas partes del mundo (China, India) tras décadas evitando el nacimiento de niñas. La llamada generación sándwich, o generación soporte, entre los 30 y los 49 años, sufre, además, las consecuencias de una población muy envejecida que obliga, sobre todo a las mujeres, a perpetuar arcaicos roles femeninos. Este desequilibrio demográfico está “amenazando la sostenibilidad del mundo rural y será la causa de la desaparición de muchos pueblos pequeños”, si nada lo remedia, concluye un estudio de la Fundación La Caixa elaborado desde distintas universidades y coordinado por Luis Camarero, director del departamento de Teoría, Metodología y Cambio Social de la UNED. Sólo el 38% de las personas entre 30 y 49 años del mundo rural vive en el mismo municipio en el que nacieron, cuando en 2001 era el 44,5%. Tras estas cifras, el éxodo de las mujeres responde, en primer lugar a lo que se ha llamado la “huida ilustrada”: ellas tienen más estudios y aspiran a trabajos cualificados que los pueblos no pueden ofrecerles. Al mismo tiempo, el campo ha seguido antiguos modelos hereditarios que priman al varón como sucesor de los negocios familiares. “Ellos se han quedado como los tristes guardianes del patrimonio familiar, que además, se ha desvalorizado frente al modelo de salarios urbanos, lo que les ha convertido en malos partidos en el mercado matrimonial”, explica Camarero. Los hombres que viven

La población rural en España PIRÁMIDE DE LA POBLACIÓN RURAL POR ORIGEN Datos de 2001.

Hombres Mujeres Edad

+ 90 80-84 70-74 60-64 50-54 40-44 30-34 20-24 10-14 0-4

NUEVOS RESIDENTES

5

4

3

2

1

%

1

2

3

4

5

CÓMO Y DÓNDE VIVEN* • Por hogar, sexo y tipo de familia Mujer sola Mujer en lugar de origen Hombre solo Hombre en lugar de origen 35% 30% 25% 20% 15% 10% 5% 0% 30-34

• Por sexo, hábitat y posición familiar Hijo en familia monoparental Hija en familia monoparental 50% 40% 30% 20% 10% 0%

35-39

40-44

URBANO

RURAL

PERSONAS CON PAREJA O CON HIJOS* Cifras en %.

Mujer 76,8 70,2

Hombre 51,6 45,4

Pareja Hijos

ATENCIÓN FAMILIAR EN RELACIÓN CON EL HOGAR* Cifras en %.

Ayudan al cuidado Total de ayuda Conviven con de familiares que no a familiares un dependiente residen en el hogar (conviven o ayudan) 10,8 47,0 Hombres 51,0 9,9 50,8 Mujeres 55,1 10,3 48,8 Total 52,9 INDICADORES DE CARGAS FAMILIARES Y ATENCIÓN A MAYORES* Cifras en %.

Cuidaron de algún Total Conviven con Con menores mayor la semana con atención pasada un dependiente de seis años a familiares Hombres Mujeres Total

10,8 9,9 10,3

20,4 24,8 22,4

22,1 30,8 26,2

ACTIVIDAD Y PRESENCIA DE DEPENDIENTES* Cifras en %.

Hombre Hombres Mujeres

Sin dependientes Con dependientes 2,3 2,5 97,7 97,6

Sin depend.

19,1 80,8

43,9 53,3 48,3

Mujer Con depend.

30,8 69,2

* Personas de 30 a 49 años que viven en municipios de menos de 10.000 habitantes.

Fuente: EPR-2008

solos llegan al 12% y estos “tardojóvenes” que aún no se han emancipado del hogar paterno alcanzan un 30%, una tasa que duplica la femenina.

Por contra, las mujeres no quieren repetir asfixiantes esquemas tradicionales y el medio rural “amplifica la desigualdad de

EL PAÍS

género, la subordinación del mundo femenino al masculino”, prosigue Camarero. Los restrictivos mercados laborales para la mujer les dificulta separar la vida doméstica de la productiva”.

Así que las que se quedan, saben que pueden correr el riesgo de dedicar su vida a criar hijos y

aliviar la vejez de sus mayores. Y vaya si lo hacen, aún a costa de sus empleos. El envejecimiento (un 18% de la población supera los 70 años) genera altas tasas de dependencia, que se muestran en unas 750.000 personas en el mundo rural. Alrededor de un 10% de hombres y mujeres, solos o casados, convive en el pueblo con una persona dependiente, pero son ellas las que se encargan de cuidarlos.

La encuesta de la Fundación La Caixa, elaborada en 2008 entre 1.800 habitantes, pone de manifiesto que casi un tercio de las mujeres encuestadas había cuidado a un mayor dependiente la semana anterior, cerca de nueve puntos por encima de los hombres. El coordinador del estudio, Luis Camarero, y una de sus autoras, la profesora de Psicología Social de la Universidad de Valladolid Fátima Cruz, hicieron hincapié en la necesidad de modificar el papel asignado a las mujeres en el campo respecto al cuidado de los abuelos.

Uno de cada 10 hogares tiene un dependiente y la mitad de las personas de 30 a 49 años se hace cargo de ellos en su propio domicilio o en otro de la localidad. Pero mientras al hombre no le supone merma alguna en su trabajo, a ellas las conduce al desempleo o a permanecer en casa sin buscar una ocupación remunerada.

La población activa masculina es un 97,6% con dependientes y la misma cifra sin estar al cargo de dependientes. Mientras que entre las mujeres la tasa de inactividad crece significativamente cuando tienen un dependiente a su cargo, pierden casi 10 puntos en el porcentaje de empleo.

Ausencia de guarderías, de transportes públicos, de servicios básicos sanitarios, educativos están en el origen de parte del éxodo femenino. “Sólo la cuarta parte de los menores de seis años va a la guardería y, cuando las hay, la rigidez de horarios abunda en la inaccesibilidad. En muchas ocasiones se contrata a otra persona para que se encargue de los niños”, dice Camarero. Y Fátima Ruiz se detiene en el transporte: “Ahora las jóvenes casi se sacan el carné de conducir el día de su 18 cumpleaños, pero las mujeres más mayores tienen una movilidad más reducida”. Sin embargo, a pesar de que hay menos carnés de conducir en manos fe-

La marcha de la mujer amenaza la sostenibilidad del mundo rural: hay 80 por cada 100 hombres en pueblos pequeños. / gorka lejarcegi

meninas, ya sea en transporte público o privado, de nuevo son las mujeres las que se desplazan a la ciudad para llevar o acompañar a alguien por algún motivo.

Un 35,1% de ellas lo hizo. Los hombres están casi en el mismo porcentaje, pero no llegan. Las compras, los niños, el médico son funciones para las que se desplazan fuera y cada vez más están al cargo de las mujeres.

La falta de servicios básicos que menciona este estudio, y que está siendo en parte la razón del éxodo a la ciudad, no se le pasa por alto a José María Martín Patino, presidente de la Fundación Encuentro, desde donde se elaboran exhaustivos informes sociales cada año. “La discriminación es total en el mundo rural. El Estado no se ha tomado en serio esta forma de vida y los pueblos se están deshuesando. Se les ha arrebatado la autonomía que tenían. He-

EL PAÍS, jueves 24 de septiembre de 2009

31

sociedad

cultura

pantallas

Los genomas que colonizaron India

Padura: “En Cuba se libra una batalla contra el tiempo”

Retos de futuro de la ‘nube’ digital

La brecha Algunos expertos opinan que la brecha entre los pueblos y las ciudades se está agrandando porque determinadas conquistas sociales que se abren camino en las grandes urbes apenas tienen penetración en el mundo rural. Se refieren a la discriminación de género, más acusada en el campo, a la invisibilidad de homosexuales en los pueblos, a un mayor silencio contra la violencia de género, por ejemplo. Pero también al mejorable acceso a las nuevas tecnologías, que no acaba de consolidarse.

Y mencionan servicios básicos, sanitarios, educativos, residencias de ancianos, espacios de ocio, transportes públicos.

Todo ello le lleva a José María Martín Patino, experto conocedor del mundo rural a afirmar rotundo que la gente en los pueblos “no está teniendo acceso a los mismos derechos que disfrutan en la ciudad. Y eso es anticonstitucional”, afirma.

También se quejan los alcaldes. Francisco González, responsable de pueblos pequeños en la Federación Española de Municipios y Provincias (FEMP) opina que estos municipios “salen siempre perdiendo en las negociaciones, algo que no ocurre en otros países de Europa, porque aquí se prima en exceso el número de habitantes para las inversiones.

Si el criterio es la población, estamos perdidos”. González cree que a los pueblos no se les está compensando “el esfuerzo que hacen por mantener el medio ambiente” y cree que debería haber mecanismos de discriminación positiva.

Los hombres se quedan a cuidar el patrimonio familiar heredado Un 30% de los mozos vive en la casa paterna, el doble que ellas mos pasado de un centralismo a 17 centralismos”, lamenta. ¿Qué se necesita para frenar esta sangría de población? “Inversiones y comunicaciones”, responde el alcalde de Cudillero (Asturias), Francisco González, que preside la comisión de Desarrollo Rural en la Federación Española de Municipios y Provincias. “Si el que contamina paga, el que conserva cobra. Es muy fácil pedir que estos entornos sigan como siempre, con los prados, los bosques, las casas, pero todo eso tiene un coste, vivir en el pueblo tiene sus costes”. González propone un fondo de soste-

nibilidad “porque no es de recibo que se hagan pasarelas para que los linces crucen la autovía y haya ancianos que tienen que dar un tremendo rodeo para ir al médico”.

Comunicaciones, dice González. Pero las carreteras, más que frenar el éxodo rural han sido la vía de escape para huir a la ciudad. A mejores comunicaciones más fácil es trabajar en el campo y vivir en la ciudad, cerca de los servicios que no existen en el pueblo. Por otro lado, de nada sirven las carreteras “si un enfermo tiene que ir a la cabecera de la comarca y esperar hasta la tarde para volver porque no hay otros autobuses”, apostilla Martín Patino.

Hay otras comunicaciones que quizá sí podrían ahora contribuir a la permanencia en los pueblos: las nuevas tecnologías. Pero el acceso a ellas, dificultoso en muchos casos, inexistente en algunas zonas, no allana el camino.

“El ADSL ha tardado porque no era rentable, pero es que la carencia de las nuevas tecnologías no se mide sólo por la llegada de la banda ancha, sino por la pésima estabilidad que tiene la conexión

Uno de cada 10 hogares rurales tiene una persona dependiente Los ‘neorrurales’ dinamizan algunas zonas y ya son un 17% de la población en los pueblos. Ahora parece que algo está cambiando, pero hay zonas de sombra en poblaciones que apenas distan de la ciudad ocho kilómetros”, detalla Agustín Blanco, director general de la Fundación Encuentro.

Esas dificultades están frenando las posibilidades de los jóvenes que viven en los pueblos y obligándoles a marchar. “Hemos visto al elaborar nuestro estudio para La Caixa iniciativas muy interesantes, pero se hace necesario un replanteamiento cultural”, sostiene Fátima Cruz.

Esta profesora, que es además secretaria de la cátedra de

Estudios de Género de la Universidad de Valladolid, insistió en las desigualdades entre hombres y mujeres en el ámbito rural y en la necesidad de paliar ese extremo. De parecida opinión es Teresa López, presidenta de la Federación de Mujeres Rurales (Fademur) de la Unión de Pequeños Agricultores. “La sociedad rural es todavía muy patriarcal, las mujeres no lo tienen fácil. Sobre violencia de género, por ejemplo, sabemos que hay especificidades, pero no disponemos de datos. Pero sabemos que es un problema difícil de combatir en los pueblos, porque las mujeres la perciben con más dificultad. A veces no son conscientes de su sumisión y no siempre encuentran ayuda en la familia. Hay que trabajar en programas de prevención, no podemos correr el riesgo de que las conquistas sociales corran a distinta velocidad en la ciudad y en el campo”, afirma.

Los autores del estudio de La Caixa quisieron ayer mostrar también la cara alegre de la moneda en el mundo rural. La llegada de gente que traslada su residencia desde la ciudad al cam-

po. Los neorrurales, nuevos residentes, suponen un 17% de la población y si bien no pueden frenar la despoblación, sí están contribuyendo a dinamizar la vida en los pueblos. “Son gente joven que aporta hijos, que mantienen abiertas las escuelas y animan a los locales a seguir viviendo en el campo. Pero la movilidad es clave para todo esto”, explicó Fátima Ruiz. Un 55% de los hombres y un 66% de las mujeres (en pueblos de menos de 100 habitantes) se mueven de municipio para ir al trabajo.

Los pueblos tienen sus luces y sus sombras, sus carencias y su calidad de vida. Son otros modelos de enfrentar el día a día, el trabajo, la crianza de los hijos.

Cruz es optimista. A pesar de que cree que muchos municipios pequeños desaparecerán opina que hay “una revalorización de lo rural”. Ahora se percibe “un mayor orgullo” por vivir en un pueblo.

+

.com

왘Participe

¿Está creciendo la brecha entre el campo y la ciudad?

Geografia 2

Unitat 2: Economia

Graduat en Educació Secundària Persones Adultes. Nivell 2 Àmbit de les ciències socials

Mòdul obligatori GES 2: Geografia 2.

Unitat 2: ECONOMIA L’activitat econòmica té com a objectiu produir allò que necessitem per satisfer les nostres necessitats. En aquesta unitat podràs comprendre com s’organitza econòmicament el món d’avui.

Continguts 1. Identificació dels tres sectors econòmics i comprensió de les seves dinàmiques internes i de la seva relació amb els nivells de desenvolupament.

2. Identificació de les principals zones industrials a nivell mundial i dels factors de localització industrial i la seva relació amb les xarxes de comunicació i transport. Anàlisi de l’evolució de l’activitat dels sectors secundari i terciari a Catalunya.

3. Comprensió de la relació entre serveis, societat del benestar i sistema contributiu. Classificació i anàlisi d’alguns serveis a nivell mundial i local.

Identificació de la tendència a la terciarització de les societats actuals.

4.

Valoració de les conseqüències de la globalització de l’economia, entre les quals la deslocalització industrial i les noves formes de comerç.

25

Geografia 2

Unitat 2: Economia

Activitats ............................................................................................................................

1.

2.

3.

4.

Quins són els tres grans sectors de producció?

Què vol dir que algú està en atur?

Què són els impostos?

Treball en grup. a) Què és un sistema? b) Quins elements hem d’estudiar per entendre la configuració actual del món? c) Quines parts del món coneixien els europeus en els següents moments històrics?

1 durant l’Imperi Romà 2 El 1500 3 El 1800 4 El 1900 5 En l’actualitat 5. Un cas pràctic. Explica quins elements de la teva vida mostren que gairebé tots els punts del planeta estan en contacte. a) Els aliments que consumeixes. b) Els països que has visitat o que coneixes per la televisió o el cinema. c) Les notícies de la resta del món que coneixes gràcies als telenotícies, la ràdio o els diaris. .............................................................................................................................................

1. El sistema econòmic L’economia L’economia és la ciència que estudia de quina manera les persones i, en general, la societat fan servir els recursos per produir béns i serveis. Aquests béns i serveis són distribuïts entre les persones que formen la societat perquè els consumeixin.

Les activitats econòmiques són les activitats que duen a terme les persones per produir béns i serveis destinats a satisfer les necessitats humanes.

Els sistemes econòmics Les normes i les regles amb què una societat s’organitza per produir, distribuir i consumir béns i serveis constitueixen un sistema econòmic. Els sistemes econòmics més importants són el capitalista i el comunista. Avui podem distingir-ne aquests dos tipus en: 1 El sistema d’economia de mercat és el vigent a Europa, els Estats Units o el Japó i és el més estès arreu. En aquest sistema, les empreses són les unitats de producció bàsiques, tot i que l’Estat també participa en la vida econòmica. Les empreses decideixen quins béns i serveis han de produir, com els han de produir i com els han de distribuir. Els productes, siguin béns o serveis, es venen en el mercat. El preu d’un producte en el mercat depèn de l’oferta i la demanda.

26

Geografia 2 2

Unitat 2: Economia

El sistema d’economia planificada és el predominant a la Xina o a Cuba. En aquest sistema, l’Estat s’encarrega d’elaborar els plans en què es determinen quins productes s’han d’obtenir, de quina manera s’han de produir i distribuir i a quin preu s’han de vendre.

Activitats ............................................................................................................................

2. Quina és la diferència entre un bé i un servei?

3. Se parla molt de la llei de l’oferta i la demanda. Explica aquests dos conceptes i tracta d’explicar com funciona aquesta llei.

Oferta: quantitat d’un producte que els venedors estan disposats a vendre a un preu determinat.

Demanda: quantitat d’un producte que els compradors estan disposats a comprar a un preu determinat. .............................................................................................................................................

El creixement econòmic El creixement econòmic és l’augment o la disminució de béns i serveis que es produeix en un territori en un període de temps determinat, generalment un any. El creixement econòmic pot ser positiu o negatiu: 1 Quan el creixement econòmic és positiu, diem que som en una fase de prosperitat, ja que les empreses produeixen més i donen feina.

2 Quan el creixement econòmic és negatiu, diem que som en un període de crisi o recessió, ja que les empreses no produeixen tant i, en conseqüència, hi ha menys feina i el nombre de persones aturades augmenta.

El creixement econòmic s’expressa en percentatge. L’any 2005, per exemple, l’economia catalana va créixer un 3,3 % respecte a l’any anterior.

27

Geografia 2

Unitat 2: Economia

L'IPC cau un 1,2% a l'Estat i situa la taxa interanual en la més baixa des del 1969 Aquest gener l'IPC ha caigut a Espanya un 1,2%. És el descens més gran en el mes de gener de tota la història de l'índex de preus de consum. La taxa interanual ha quedat en un 0,8%, la més baixa des de juny del 1969. És el sisè descens consecutiu. De fet, des que la inflació es va situar en el 5,3% al juliol del 2008, els preus no han parat de baixar.

El govern espanyol descarta el risc de deflació, però el problema és que en rebaixar el preu de venda dels productes, les empreses no cobreixen costos i acomiaden treballadors. I lògicament, amb menys gent que treballa es redueix el consum. Pel que fa a Catalunya, l'IPC ha baixat 1,1 punts i la taxa interanual s'ha situat en l'1,1%.

A Catalunya, l'índex de preus de consum ha baixat 1,1 punts al mes de gener en comparació amb el mes anterior, la qual cosa representa que la taxa interanual se situa en l'1,1%, segons les dades fetes públiques per l'Institut Nacional d'Estadística. Aquesta taxa representa una caiguda de cinc dècimes respecte de la registrada al mes de desembre, que es va situar en l'1,6% a Catalunya.

Els preus que més han baixat el primer mes de l'any han estat els del vestit i el calçat, en un 14,2%, coincidint amb la campanya de rebaixes d'hivern, i els de les comunicacions, que han baixat un 1,6%.

Per demarcacions, a Barcelona la inflació ha experimentat una baixada d'un punt i la taxa interanual s'ha situat en l'1,3%, dues dècimes per sobre de la mitjana catalana. A Lleida s'ha registrat un IPC interanual del 0,6%, amb una baixada de l'1,4% al gener. La baixada a Girona ha estat d'1,2 punts, amb una taxa interanual del 0,7%, mentre que a Tarragona els preus han baixat un punt durant el primer mes de l'any i la inflació interanual s'ha situat en el 0,2%, la més baixa de Catalunya.

Xifres a l'estat espanyol La inflació a l'estat ha tornat a baixar i els preus aquest mes de gener han baixat l'1,2%, la major reducció registrada un mes de gener en tota la sèrie històrica de l'IPC. Aquestes xifres situen la taxa interanual en el 0,8%, la més baixa des de juny de 1969. El continuat descens del preu del petroli i la incidència de les rebaixes i de la caiguda dels preus dels aliments han contribuït, segons l'INE, a aquesta baixada.

Pel que fa a la taxa d'inflació subjacent, que exclou l'evolució dels preus de l'energia i els aliments frescos, s'ha reduït un 1,4% i ha deixat aquesta taxa interanual en el 2%.

Respecte a la incidència de les rebaixes sobre l'IPC, l'INE ha explicat que els preus del vestit i el calçat s'han reduït més de dos punts i han registrat, per primera vegada des de gener de 1978, nivells negatius amb una caiguda de l'1,7%.

Des del mes de gener de l'any 2008 els apartats menys inflacionistes han estat el transport, amb una baixada de preus del 6,2% a causa del descens del petroli, i les comunicacions, que han baixat el 0,5%.

Altres grups amb increments de preus menors als de fa un any han estat l'habitatge, que ha pujat prop del 4,6% (un punt menys respecte de l'any anterior), o els aliments i les begudes no alcohòliques, que han pujat un 1,9%, és a dir, cinc dècimes menys.

De la resta de grups que componen la cistella de la compra, han pujat en un 4% els preus de les begudes alcohòliques i el tabac, un 3,9% l'ensenyament, un 3,5% els hotels, restaurants i altres serveis, i un 0,3% l'oci i la cultura, entre d'altres.

3/24 - Notícia apareguda el 13/02/2009 28

Geografia 2

Unitat 2: Economia

Activitats ............................................................................................................................

4. Després de llegir la notícia anterior tracta d’explicar els següents conceptes: inflació, IPC i deflació.

L’evolució dels preus La inflació, és a dir, l’increment general del nivell de preus, és un altre indicador rellevant per conèixer l’estat de l’economia d’un país.

La inflació es mesura mitjançant l’índex de preus al consum (IPC). L’IPC s’elabora a partir de l’evolució dels preus d’un conjunt de productes considerats més representatius de les despeses de les famílies. La inflació sempre s’expressa en percentatge.

5. Com creus que es calcula l’IPC? 6. Segons la notícia quins problemes comporta aquesta situació per a les empreses?

7. Quins són els productes que més baixen? .............................................................................................................................................

Els sectors de producció Les activitats econòmiques es poden classificar de diverses maneres. Una de les classificacions més habituals pren com a base la producció. Aquesta classificació divideix les activitats econòmiques en tres sectors de producció: el primari, el secundari i el terciari.

1. El sector primari agrupa totes les activitats econòmiques que tenen com a finalitat obtenir productes directament de la natura, és a dir, primeres matèries. En el sector primari s’inclouen les activitats relacionades amb l’agricultura, la ramaderia, la pesca, l’explotació forestal i la mineria.

2. El sector secundari inclou les activitats econòmiques que tenen com a finalitat la transformació de productes, ja sigui de primeres matèries o de productes semielaborats. Aquest sector també s’anomena sector industrial. El sector secundari comprèn la indústria i la construcció.

3. El sector terciari el formen les activitats econòmiques que tenen com a finalitat oferir béns i serveis directament a la població. En el sector terciari, anomenat també de serveis, incloem els serveis bancaris, el turisme, la cultura i l’oci, l’ensenyament, el comerç, la informació i la comunicació, els transports i la sanitat.

El mercat de treball El treball és el factor de producció més important d’un país. Les empreses compren treball, i el preu que paguen per aquest treball són els sous o salaris que reben les persones que hi treballen.

De la mateixa manera que es parla del mercat de l’automòbil, també es pot parlar d’un mercat de treball. En el mercat de treball també hi ha oferta i demanda.

1 L’oferta de treball la formen les persones que s’ofereixen per treballar.

2 La demanda de treball la formen les empreses que necessiten mà d’obra per produir béns i serveis.

29

Geografia 2

Unitat 2: Economia

Com veus, en el mercat del treball també funciona la llei de l’oferta i la demanda. I si no hi ha llocs de treball per tots aquells que en busquen un aleshores parlem d’atur. La taxa d’atur de l’Estat espanyol és de les més altes de la Unió Europea.

L’economia submergida Una part de l’activitat econòmica no queda registrada, és a dir, no arriba a formar part del PIB d’un país. Per exemple, si volem pintar les parets de casa, podem fer dues coses: comprar pintura i pintar-les nosaltres mateixos o bé contractar un pintor que ens ho faci. La feina de pintar serà la mateixa, però econòmicament hi haurà una diferència important: la feina que haurem fet nosaltres no constarà en el PIB del país; en canvi, la feina que haurà fet un pintor professional, sí. Passa el mateix amb la feina que fan les mestresses de casa, que treballen molt, però que no reben cap sou en canvi; el seu treball, doncs, no consta en el PIB. Una altra part important de l’activitat econòmica tampoc no queda registrada: és l’anomenada economia submergida. Hi ha empreses que produeixen béns i serveis però no els declaren; és a dir, no subscriuen contractes de treball amb les persones que treballen a l’empresa i no paguen els impostos que haurien de pagar.

Activitats ............................................................................................................................

8. Classifica aquestes professions segons els sector de producció corresponent. paleta treballadora tèxtil bibliotecari pagesa pescador maquinista de ferrocarril infermer banquer

30

Geografia 2

Unitat 2: Economia

9. Llegeix el titular: La taxa d’atur a Catalunya s’ha situat aquest mes en un 10,5 % i contesta: a) Si la població activa a Catalunya és de 3,7 milions de persones, quantes estan aturades? Són moltes o poques? Raona la teva resposta. b) Què entenem per població activa? c) Per què la població activa es calcula sobre l’edat de 16 anys? Creus que té alguna relació amb l’ESO? Quina? .............................................................................................................................................

2. Les empreses Tipus d’empreses Les empreses són les unitats de producció bàsiques en un sistema d’economia de mercat.

Podem classificar les empreses segons el nombre de treballadors que tenen, segons l’activitat productiva que fan i segons el tipus de propietat.

• Segons el nombre de treballadors, les empreses poden ser grans, mitjanes o petites.

– Les empreses grans tenen més de 250 treballadors.

– Les empreses mitjanes tenen entre 50 i 249 treballadors.

– Les empreses petites tenen menys de 50 treballadors.

Les empreses petites i mitjanes també són conegudes amb el nom de pimes.

• Segons l’activitat productiva, les empreses poden ser agrícoles, industrials, de serveis o financeres.

– Les empreses agrícoles porten a terme activitats vinculades amb l’agricultura, la ramaderia i l’explotació forestal.

– Les empreses industrials s’encarreguen de transformar primeres matèries o productes semielaborats en altres productes.

– Les empreses de serveis ofereixen béns i presten serveis directament a la població o a altres empreses.

– Les empreses financeres, és a dir, els bancs i les caixes d’estalvis, fan d’intermediaris entre les persones que estalvien i les persones i les empreses que necessiten diners.

• Segons el tipus de propietat, les empreses poden ser privades, públiques o mixtes.

– En les empreses privades, el capital pertany a unes persones concretes.

– En les empreses públiques, el capital pertany a l’Estat.

– En les empreses mixtes, una part del capital pertany al sector privat i l’altra, a l’Estat.

Les societats anònimes Les empreses, com les persones, tenen un nom que les identifica. Darrere el nom d’una empresa sovint s’escriuen les lletres SA, SL o altres, que ens indiquen de quina classe d’empresa es tracta.

Les societats anònimes (SA) són les empreses privades més característiques d’una economia de mercat. Es diuen anònimes perquè els propietaris de l’empresa poden ser

31

Geografia 2

Unitat 2: Economia

moltes persones. Els propietaris d’una societat anònima són els accionistes, ja que el capital de l’empresa està dividit en parts iguals que reben el nom d’accions.

Els accionistes d’una empresa tenen els mateixos drets, en proporció al nombre d’accions que posseeixen, i es reuneixen un cop l’any en la junta general d’accionistes per aprovar els comptes de l’empresa i elegir-ne el consell d’administració. Aquest consell s’encarrega de dirigir l’empresa en representació dels accionistes.

Les multinacionals Les multinacionals són grans empreses, com ara les de l’automòbil, del petroli o de begudes refrescants, establertes en molts països per obtenir directament les primeres matèries, per disposar de mà d’obra més barata, per pagar menys impostos i per vendre-hi directament els seus productes.

Una empresa petroliera, per exemple, pot instal·lar pous d’extracció de petroli en diversos països productors, pot transportar el petroli en vaixells petroliers matriculats en països en què els impostos són baixos i pot construir les refineries i crear una xarxa àmplia de gasolineres als països on vendrà el producte final.

Activitats .................................................................................................................................

10. Pensa en alguna empresa de la zona que coneguis i tracta de classificar-la en els distints tipus.

11. Escriu el nom de 5 multinacionals i després comprova quantes d’aquestes coincideixen amb el company. A quin sector es dediquen? ...................................................................................................................................................

El creixement de les empreses El liberalisme econòmic, és a dir, el corrent de pensament en què es basa el sistema d’economia de mercat, és partidari de la lliure competència de les empreses en el mercat.

En una economia de mercat, els preus dels béns i els serveis depenen de l’oferta i la demanda. Una economia de mercat funciona així si la competència entre totes les empreses és perfecta, és a dir, si hi ha molts demandants i molts oferents de tots i cadascun dels productes.

Sovint, però, la situació és ben diferent perquè, entre altres imperfeccions del mercat, existeixen monopolis. És freqüent que hi hagi molts demandants d’un producte i, en canvi, una sola empresa que els ofereixi. En aquests casos, l’empresa que ofereix el producte, com que no té competència, pot fixar el preu que li interessi per obtenir el màxim benefici. Quan es produeix aquest cas, es diu que aquesta empresa és un monopoli.

Creixement intern i extern Normalment, les grans empreses es componen de diverses unitats productives, és a dir, una empresa pot tenir moltes fàbriques que produeixen béns diferents. Aquestes empreses acostumen a expandir la seva activitat i a fer-se cada cop més grans.

En les empreses es distingeixen dos tipus de creixement: l’intern i l’extern.

32

Geografia 2

Unitat 2: Economia

• Es produeix un creixement intern quan una empresa crea noves àrees de producció.

• Es produeix un creixement extern quan una empresa creix mitjançant la compra d’altres empreses ja existents.

Creixement horitzontal, vertical i diversificat El creixement de les empreses, sigui intern o extern, també pot ser horitzontal, vertical o diversificat.

• El creixement horitzontal es produeix quan una empresa crea o compra altres empreses del mateix sector. Seria el cas, per exemple, d’una empresa editorial que comprés una altra editorial. L’objectiu de l’empresa compradora seria abaratir costos de producció i aconseguir un cert poder de monopoli en el mercat.

• El creixement vertical es produeix quan una empresa crea o compra altres empreses relacionades amb la seva activitat. Seria el cas d’una empresa editorial que comprés una empresa paperera per obtenir el paper a més bon preu, o bé que comprés una llibreria per vendre-hi directament els llibres que produeix. En aquest cas, l’objectiu seria també abaratir els costos de producció, ja que així obtindria més barata una de les primeres matèries que necessita en el procés de producció; al mateix temps, a l’hora de vendre el seu producte final podria incrementar els beneficis si el vengués directament al públic consumidor.

• El creixement diversificat es dóna quan una empresa crea o compra altres empreses de sectors diferents del seu. Seria el cas d’una empresa editorial que comprés una empresa discogràfica i una empresa de perfumeria. Aquí, l’objectiu seria diversificar el risc: si la venda de llibres anés malament i generés pèrdues, l’empresa podria compensarles amb els beneficis procedents de la venda de discos i perfums.

Activitats .................................................................................................................................

12. Què és un monopoli? Pensa en algun exemple actual o recent.

13. Imagina’t que ets membre de la junta d’accionistes d’una empresa de productes làctics.

Pots posar un exemple de creixement horitzontal, creixement vertical i creixement diversificat d’aquesta empresa?

14. Teòricament, en una societat anònima qui té més drets, un accionista o un membre del consell d’administració? Per què?

15. Com es reparteixen els guanys, els accionistes d’una societat anònima? I si hi ha pèrdues, què passa? Posa’n un exemple.

16. Fes un mapa conceptual amb la informació que tens sobre les empreses. ...................................................................................................................................................

33

Geografia 2

Unitat 2: Economia

3. El sector públic Les economies mixtes L’Estat participa en la vida econòmica del país. L’ àmbit de l’economia que és controlat per l’Estat s’anomena sector públic, per diferenciar-lo del sector privat, format per les empreses privades.

El sector públic també ofereix béns i serveis a les persones. En el camp de l’educació, per exemple, hi ha escoles públiques i escoles privades; en l’àmbit de les telecomunicacions, hi ha televisions públiques (TV3, TVE) i televisions privades, etc.

Quan en una societat el sector privat controla un àmbit de l’economia i el sector públic, un altre, els economistes parlen d’economia mixta.

La necessitat d’un sector públic Hi ha béns i serveis imprescindibles per satisfer les necessitats humanes elementals que les empreses privades no poden oferir a tota la societat, ja que no els produeixen o bé són molt cars i no els podria comprar tothom. En conseqüència, l’Estat ha de contribuir a fer que aquestes necessitats, com l’educació, la salut, l’habitatge o la seguretat, siguin ateses.

Una altra tasca del sector públic és la redistribució de rendes per evitar les desigualtats econòmiques que es poden produir entre persones i entre territoris. Per exemple, la pensió que cobren les persones jubilades o el subsidi de desocupació que cobren algunes persones aturades s’obtenen de les rendes de les persones que treballen.

Igualment, les actuacions que desplega l’Administració a les comarques o comunitats autònomes més desafavorides es financen, en part, amb recursos que provenen de les comarques o de les comunitats autònomes més riques.

Els impostos i el deute públic El sector públic té la important comesa d’actuar en el camp de la prestació de serveis i la redistribució de la renda. Aquesta doble activitat exigeix una despesa molt elevada, a la qual tots els ciutadans contribuïm. Els governs financen la despesa del sector públic a través dels impostos i el deute públic. Els impostos poden ser directes o indirectes.

34

Geografia 2

Unitat 2: Economia

-

Els impostos directes són els que tothom paga cada any segons els ingressos que ha tingut, a través de l’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF), o els que paguen les empreses segons els beneficis obtinguts durant l’any, a través de l’impost de societats.

- Els impostos indirectes són els que es carreguen sobre el consum de certs productes, com ara la benzina, el tabac o les begudes alcohòliques. L’impost sobre el valor afegit (IVA) és un impost indirecte que paguem, per exemple, quan anem a un bar o a un restaurant, quan comprem un producte, quan anem al cinema o quan consumim energia elèctrica.

Els governs també poden finançar les despeses del sector públic demanant diners en préstec a persones o empreses. Els governs sempre es comprometen a tornar aquests diners més uns interessos.

La totalitat dels diners que els governs deuen a les persones i a les empreses és el deute públic.

Activitats .................................................................................................................................

17. Posa exemples d’activitats econòmiques que siguin d’oferta pública.

18. Creus que alguns dels exemples que has trobat també podrien ser del sector privat?

Quins? Per què?

19. Quins sectors creus que s’haurien de mantenir com a públics? Per què?

20. Explica amb les teves paraules el terme redistribució de les rendes.

21. A les eleccions sovint es parla de baixar els impostos, però depèn de quins baixin ens beneficien més o menys. Quins impostos afecten a tota la població per igual i quins més als qui més guanyen? ...................................................................................................................................................

4. El comerç internacional Les relacions econòmiques internacionals Les relacions econòmiques internacionals tenen un pes enorme en l’economia de tots els països. Que els països no viuen aïllats els uns dels altres és un fet que podem constatar cada dia. Per exemple, l’Estat espanyol ha de comprar petroli als països que en produeixen, pel carrer veiem circular cotxes japonesos o alemanys, i de vegades mengem formatges francesos o comprem roba italiana. Al seu torn, els habitants d’altres països també consumeixen productes catalans o vénen de vacances a Catalunya.

Fabricar un producte a Terrassa i vendre’l lliurement a Nova York, o a l’inrevés, pot ser una feina complexa per culpa dels obstacles que dificulten el comerç entre l’Estat espanyol i els Estats Units. Els aranzels, els contingents i les normes tècniques o sanitàries són les barreres d’ús més habitual per limitar la lliure circulació de productes entre països. El pagament dels aranzels i el control de tots els productes que entren i surten d’un país tenen lloc a la duana.

35

Geografia 2

Unitat 2: Economia

La balança de pagaments La balança de pagaments és un document en què es registren tots els intercanvis econòmics fets pels habitants d’un país amb els de la resta del món en un període determinat, generalment un any.

La balança comercial és la part més important de la balança de pagaments. Els intercanvis de mercaderies entre un país i la resta del món, és a dir, les importacions i les exportacions, es registren en la balança comercial. Diem que es produeix un dèficit comercial quan el valor de les importacions és més gran que el valor de les exportacions.

Diem que es produeix un superàvit comercial quan el valor de les exportacions és més gran que el valor de les importacions.

Proteccionisme i lliurecanvisme El comerç internacional ha estat sempre un motiu de conflicte i discussió entre els defensors de dos grans models: el proteccionisme i el lliurecanvisme.

1 El proteccionisme propugna l’establiment de mesures, com ara aranzels, per defensar la producció interior davant la competència estrangera.

2 El lliurecanvisme propugna la lliure circulació de mercaderies, és a dir, la supressió dels obstacles que dificulten el comerç internacional.

Activitats .................................................................................................................................

22. La balança comercial de Catalunya està equilibrada? En quins sectors té superàvit? I dèficit? ...................................................................................................................................................

36

Geografia 2

Unitat 2: Economia

5. El sistema econòmic mundial L’increment de les relacions econòmiques internacionals (conseqüència de la profunda liberalització del comerç mundial, és a dir, de la supressió gradual dels obstacles que dificulten les relacions econòmiques entre els països) i els grans canvis que s’estan esdevenint en els darrers anys permeten parlar de 1’existència d’una economia mundial.

L’economia mundial promou l’existència d’una sèrie d’organitzacions econòmiques internacionals que serveixen de fòrums de discussió i acord entre els diversos països per al foment del comerç i de la cooperació econòmica i per prendre acords internacionals que harmonitzin les polítiques econòmiques i monetàries. En destaquen les següents: 1 El Fons Monetari Internacional (FMI), que va sorgir el 1944 amb l’objectiu de promoure l’estabilitat de les monedes i facilitar el comerç internacional.

Actualment, el seu principal escenari d’acció és el dels països subdesenvolupats, als quals concedeix crèdits a canvi que duguin a terme polítiques econòmiques dures.

2 El Banc Mundial, que va sorgir, també, el 1944 amb l’objectiu d’afavorir la reconstrucció econòmica d’Europa després de la Segona Guerra Mundial.

Actualment finança projectes de desenvolupament als països més pobres.

3 L’Organització Mundial del Comerç (OMC), institució creada l’any 1994 amb l’objectiu d’eliminar les proteccions duaneres i les discriminacions comercials entre els països que en són membres.

4 L’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE), creada el 1948 amb la finalitat d’estendre l’economia i 1’ocupació laboral i millorar el nivell de vida. Actualment té 24 membres, tots pertanyents al món occidental desenvolupat.

Entre aquestes organitzacions internacionals hi ha també el G-7 reunió de les set economies més fortes del món (els Estats Units, el Canadà, el Japó, Alemanya, França, Itàlia i la Gran Bretanya), amb l’objectiu d’orientar la direcció de l’economia i la política mundials. Entre aquests set països controlen el 60% del producte brut mundial, i les seves metròpolis són autèntics centres de control de l’economia. Rússia assisteix a les reunions com a observador (G-8).

També podem trobar els acords entre dos o més països que es prenen quan aquests països acorden iniciar un procés d’integració econòmica, és a dir, suprimir les barreres que posen traves a les relacions econòmiques internacionals. Segons els acords subscrits entre dos o més països, distingim: Integració sectorial, àrea de lliure comerç, unió duanera o unió econòmica.

Activitats .................................................................................................................................

23. Què suposa la liberalització del comerç mundial?

24. Quins tipus d’acord comercial hi ha entre els països de la Unió Europea?

25. Tracta de definir un parell d’aquests acords que es fan entre dos o més països.

37

Geografia 2

Unitat 2: Economia

Integració sectorial: supressió, per part de dos o més països, dels obstacles al comerç internacional d’un o més productes. Àrea de lliure comerç o de lliure canvi: supressió, per part de dos o més països, dels aranzels entre ells, encara que cada país mantingui els seus aranzels amb la resta del món.

Unió duanera: supressió, per part de dos o més països, dels aranzels entre ells, encara que s’estableixi un aranzel comú amb la resta de països del món.

Unió econòmica: supressió, per part de dos o més països, dels aranzels entre ells i dels obstacles al moviment de capitals i de treballadors i establiment d’una política econòmica comuna. ...................................................................................................................................................

Un món globalitzat, però desigual Les barreres que dificultaven les relacions econòmiques internacionals es van esfondrant de mica en mica. A més, la nova economia, basada en el desenvolupament tecnològic, afavoreix aquest procés.

Vivim en un món globalitzat: allò que passa en altres països afecta la nostra economia, les relacions socials, els moviments culturals i, fins i tot, el medi ambient.

L’augment de la desigualtat La globalització és un procés d’interconnexió econòmica, social, política i cultural induït per l’abaratiment dels transports i per la incorporació de les tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC) a la vida diària de les empreses, les organitzacions socials i les famílies. Aquesta interconnexió ha revolucionat el funcionament de les societats industrials, però també ha accelerat l’exclusió de molts col·lectius humans, d’àmplies zones geogràfiques i de cultures senceres.

L’abaratiment dels costos de transport ha possibilitat la internacionalització de les activitats de moltes empreses i ha permès que les taxes de creixement econòmic dels països industrials siguin molt notables. Aquest creixement, però, ha anat acompanyat d’un increment de la desigualtat, que ha tingut conseqüències negatives en la distribució de la riquesa.

D’altra banda, el creixement econòmic dels països més desenvolupats ha tingut poc en compte les conseqüències ecològiques de la producció i el consum. Malgrat la sensibilització ecològica d’una bona part de la societat occidental, el deteriorament del medi ambient s’agreuja.

Activitats .................................................................................................................................

26. Com veus la globalització no contribueix a reduir les desigualtats entre els països, fins i tot accelera l’empobriment d’unes zones geogràfiques en benefici d’unes altres. Segons aquesta vinyeta de Pepe Medina (Público, 4/4/2009) a què es deu? Què n’opines?

38

Geografia 2

Unitat 2: Economia

...................................................................................................................................................

Noves formes de producció La globalització també ha comportat l’expansió de noves formes de producció basades en la desmaterialització i la desnacionalització dels productes i dels processos productius.

• La desmaterialització dels productes significa que el seu valor depèn més dels elements immaterials que s’hi incorporen, com ara el disseny del producte o la imatge de la marca, que no pas de la manipulació física dels elements materials de què es componen.

• La desnacionalització prové del fet que els canvis recents en les TIC i en els transports han facilitat a les empreses la divisió internacional dels processos productius: per a molts béns, cada fase del procés té lloc al país que menys despeses genera per a l’empresa.

Les noves formes de producció també influeixen en el mercat de treball. Homes i dones dels països pobres arriben als països rics fugint de la pobresa i de l’opressió. Pot donar-se el cas, com a l’Estat espanyol, que el país receptor tingui taxes d’atur significatives i, alhora, permeti l’entrada d’immigrants que hi troben ocupació. De fet, aquests emigrants accepten feines sense qualificació que la població autòctona no vol fer.

Països rics i països pobres Al segle XIX, la revolució industrial va triomfar en moltes regions d’Europa i d’Amèrica del Nord. Els països restants es van especialitzar en la producció de primeres matèries, que subministraven als països industrialitzats. Al seu torn, els països industrialitzats venien arreu del món els seus productes manufacturats.

Aquest tipus de relació econòmica, basat en el predomini dels països industrialitzats (països rics) sobre els productors de primeres matèries (països pobres), s’ha accentuat fins al punt que els països rics són cada vegada més rics i els països pobres, cada cop més pobres.

En els darrers cinquanta anys, molts economistes han utilitzat diverses expressions per definir els països que no han assolit un desenvolupament econòmic que es pugui comparar al dels països industrialitzats: països subdesenvolupats, països en vies de desenvolupament o Tercer Món.

39

Geografia 2

Unitat 2: Economia

El centre i la perifèria Alguns economistes parlen de centre i perifèria per descriure les relacions econòmiques internacionals i per explicar el problema del subdesenvolupament i la pobresa del Tercer Món. El centre el formen els països industrialitzats, on la industrialització i el progrés tècnic han arrelat i on prospera una agricultura modernitzada i diversificada. A la perifèria, en canvi, el progrés tècnic és mínim, la indústria no hi ha arrelat i l’economia es basa en l’agricultura i en l’explotació de primeres matèries.

De l’oposició entre centre i perifèria deriva la idea de l’intercanvi desigual, ja que els productes manufacturats són cada cop més cars amb relació als productes agrícoles o les primeres matèries; això significa, per exemple, que cada vegada calen més quilos de cafè o de cacau per comprar un tractor.

El deute extern: deute etern?

Els països del Tercer Món tenen un problema addicional que dificulta el progrés de les seves societats i el desenvolupament econòmic: el deute extern.

El deute extern és el mecanisme que utilitza un país que travessa dificultats econòmiques per obtenir recursos monetaris a l’exterior, és a dir, per obtenir crèdits. Els crèdits els

40

Geografia 2

Unitat 2: Economia

atorguen els governs dels països rics, certs organismes internacionals, com el Fons Monetari Internacional (FMI), o entitats financeres privades.

Per ser mereixedors dels crèdits cal dur-se bé amb els prestamistes i acceptar les condicions que aquests els imposen. I el país que rep l’ajut pren el compromís de retornar el crèdit en un termini determinat, més uns interessos. A vegades aquests països subdesenvolupats, que estan molt endeutats, han de fer ús dels seus escassos recursos per pagar els interessos dels deutes que tenen contrets deixant de banda l’atenció d’altres necessitats de la població.

També cal tenir en compte que els Estats Units i la Unió Europea exerceixen sobre els productes agrícoles procedents dels països del Tercer Món un proteccionisme comercial que impedeix als països pobres la venda dels seus productes, que és la seva font d’ingressos principal.

Activitats .................................................................................................................................

27. Què és la desnacionalització? Quina relació té amb una altra paraula molt escoltada els darrers anys: la deslocalització?

28. Què és el deute extern?

29. Amb quin problema es troben per retornar els crèdits els països pobres?

30. Tal com hem vist a la unitat 1, sobre demografia, en quins indicadors demogràfics es pot manifestar la pobresa d’aquests països subdesenvolupats? ...................................................................................................................................................

41

Geografia 2

Unitat 2: Economia

Els indicadors de la pobresa Les dades sobre la situació socioeconòmica dels països del Tercer Món són preocupants. En un informe de l’any 2005 elaborat per les Nacions Unides es destaca que els ingressos totals de les 500 persones més riques del món són superiors als ingressos dels 416 milions de persones més pobres o que una persona que viu a Zàmbia té menys probabilitats d’arribar als 30 anys que les que tenia una persona nascuda a Anglaterra l’any 1840.

Els països del Tercer Món presenten trets comuns pel que fa als indicadors econòmics i demogràfics.

• Indicadors econòmics: – La renda nacional és molt baixa i està molt mal repartida. Són països pobres, cosa que significa que les necessitats humanes elementals no estan cobertes.

– La renda per càpita és molt baixa.

– Pel que fa a la distribució de la població activa per sectors d’activitat, sobresurt l’agricultura poc mecanitzada.

• Indicadors demogràfics: – Les taxes de creixement demogràfic són molt altes, ja que les taxes de natalitat ho són molt, tot i que les taxes de mortalitat són més altes que les dels països desenvolupats.

– Les taxes de mortalitat infantil són altes, a causa dels deficients sistemes sanitaris.

L’Índex de desenvolupament humà (IDH): és un indicador elaborat per l’ONU que intenta mesurar el grau de desenvolupament d’un país, no sols basant-se en indicadors econòmics sinó que també es calcula a partir de 3 dades bàsiques: 42

Geografia 2

Unitat 2: Economia

a) Salut / l’esperança de vida en néixer. b) Ensenyament / el nivell d’instrucció i educació, mesurat a partir de la taxa d’alfabetització d’adults i del nivell d’estudis de la població (primària, secundària i estudis superiors). c) Economia / la renda, el PIB per càpita mesurat en dòlars.

Es calcula cada any i s’expressa en valors decimals entre 0 i 1.

Els microcrèdits i el comerç just La cooperació i la solidaritat internacionals són algunes de les armes que es tenen per lluitar contra la pobresa al món. Instruments com els microcrèdits i el desenvolupament de l’anomenat comerç just contribueixen a millorar les condicions de vida de moltes persones del Tercer Món que viuen en condicions precàries.

El bangladeshià Muhammad Yanus i el Grameen Bank van guanyar el premi Nobel de la Pau l’any 2006 per la seva lluita contra la pobresa. M. Yanus va crear el Grameen Bank per concedir microcrèdits, és a dir, petits préstecs, a persones en situació de pobresa i sense recursos, especialment dones, perquè els dediquessin a projectes empresarials d’autoocupació. Els resultats d’aquesta pràctica han estat extraordinaris. El banc ha deixat milers de milions de dòlars a més de sis milions de persones.

El comerç just també és un instrument eficaç per aconseguir condicions laborals i comercials justes i igualitàries que ajudin la població dels països subdesenvolupats a superar la situació de dependència en què viu. Les organitzacions no governamentals que impulsen el comerç just paguen per cada article un preu proporcional a l’esforç dels treballadors que l’elaboren, assessoren sobre la producció, ofereixen crèdits, paguen part de la comanda anticipadament i ens fan arribar els productes als mercats dels països rics.

Activitats .................................................................................................................................

31. Llegeix el text següent i respon les qüestions.

Al Senegal, la metròpoli colonial imposa el conreu gairebé exclusiu de cacauets. És una terrible desgràcia! Fins ara, el Senegal encara no s’ha deslliurat del garrot del monocultiu destinat a l’exportació. Els pagesos produeixen centenar de milers de tones de cacauets. El govern els les compra i les exporta a Europa.

El pagès, en general, rep pel seu producte un preu molt inferior al que el govern guanya quan l’exporta. (...) Gràcies a la diferència el règim finança, entre altres coses, la seva burocràcia parasitària i el luxe inaudit en què viuen la majoria dels seus dirigents.(...)

Amb una part dels ingressos guanyats en l’exportació de cacauets, el govern senegalès compra arròs a Tailàndia, a Cambotja i a d’altres llocs. L’arròs és el principal aliment al Senegal (...) Per importar 400.000 tones anuals, el Senegal ha de pagar uns 85.000 milions de francs. El 1997, l’economia de Dakar va destinar el 17,4 % a la compra d’aquest cereal, l’11,8 % a la de pa i el 10,9 % a la de verdures (...)

El Senegal es va fent cada vegada més depenent de l’estranger, tot i que disposa d’una classe pagesa enèrgica i competent que podria, sense problemes irresolubles, produir tots els aliments que el país necessita.

Jean Ziegler (2000): La fam del món explicada al meu fill. Empúries.

43

Geografia 2

a) b) c) d)

Unitat 2: Economia

Resumiu les idees principals del text.

Expliqueu els conceptes centre i perifèria referits als intercanvis desiguals.

Raoneu el problema del deute extern en els països subdesenvolupats.

Exposeu en què consisteix el comerç just.

32. Llegiu el text següent i responeu les qüestions.

Les empreses multinacionals són evidentment una anella central de la interdependència econòmica mundial. El ràpid creixement de les inversions directes internacionals reflecteix el reforçament del seu lloc en l’economia. Les multinacionals més grans concentren una gran part de l’activitat econòmica. Entre les 37.000 multinacionals censades per les Nacions Unides, les 100 primeres realitzen per si soles les tres quartes parts de la xifra global dels negocis. Cada vegada es parla més del concepte de globalització amb la finalitat de mostrar l’entrada en una nova etapa, més integrada, de la multinacionalització.

Una imatge estesa de l’empresa global és la d’una megaorganització, present en el conjunt dels mercats mundials, que escampa productes més o menys estandarditzats, fins i tot encara que estiguin adaptats a les especificitats locals. Aquesta organització està molt estructurada mitjançant grans xarxes informàtiques que permeten un control total, pràcticament en temps real.

K. Ohmae, que va ser un dels primers a popularitzar el terme, descriu la globalització com un món interdependent i en harmonia, en què empreses dirigides per directors alliberats de les seves característiques nacionals responen a la demanda dels seus clients d’arreu del món.

Veltz, P., Mundialización, ciudades y territorios, 1999.

a) Resumiu les idees principals del text. b) Indiqueu amb paraules vostres què significa globalització i esmenteu alguns exemples d’aquest concepte. c) Enumereu les característiques principals de les empreses multinacionals. d) Exposeu les causes i conseqüències dels intercanvis desiguals entre els Estats anomenats del Nord i els del Sud. ...................................................................................................................................................

44

Geografia 2

Unitat 3: Urbanisme i societat

Graduat en Educació Secundària Persones Adultes. Nivell 2 Àmbit de les ciències socials

Mòdul obligatori GES 2: Geografia 2.

Unitat 3: URBANISME I SOCIETAT

Continguts 1. Identificació de l’impacte dels processos productius, dels moviments de població i del creixement urbà sobre el territori.

2. Anàlisi sobre les formes de vida, dels problemes i de la gestió de les ciutats actuals, especialment a Catalunya i Espanya.

45

Geografia 2

Unitat 3: Urbanisme i societat

Activitats ............................................................................................................................

1. Recorda: Què és la densitat de població?

2. Tracta de donar una definició de ciutat.

3. On viu la major part de la població mundial, al camp o a les ciutats? Sempre ha estat així?

4. Quines raons fan que la població s’agrupi o es dispersi en el territori?

5. Debat: On preferiu viure, en una ciutat o en un poble? Per què? Avantatges i inconvenients?

6. Llegeix el següent document i respon les qüestions: Població urbana i població rural [...] la vida rural es desenvolupa més aviat al voltant de la unitat familiar, que moltes vegades no és tan sols una unitat de consum sinó també de producció (explotació agrícola). A les àrees rurals les relacions interpersonals també són més estretes, i hi ha més comunicació d’experiències, satisfaccions i penes, no solament durant el temps extralaboral, sinó al llarg de la jornada, que es comparteix en gran manera. Es podria dir que hi prevalen les relacions primàries, basades en els llaços d’afecte, afinitat o veïnatge.

A la ciutat en canvi, la disjuntiva entre convivència en família i temps de treball és més gran; les dones s’han incorporat més al món laboral; hi ha més interdependència econòmica i un repartiment desigual del temps de lleure. Es podria dir que hi prevalen les relacions secundàries basades en els interessos comuns, la vida professional i les vicissituds compartides de ciutadania.

A. VERGARA i A. D’ENTREMONT (1988): Introducción al anàlisis demográfico.

a) Segons els autors d’aquest text, què són les relacions primàries i les relacions secundàries? b) Quina diferències hi ha entre la manera de viure rural i la urbana? c) Quines altres diferències podries establir entre la població rural i la urbana pel que fa a: -

zones del territori en què viuen

-

activitats econòmiques

-

tipus de poblament

.............................................................................................................................................

46

Geografia 2

1.

Unitat 3: Urbanisme i societat

El poblament

L’assentament dels grups humans en un territori s’anomena poblament.

A grans trets, hi ha dos tipus bàsics de poblament: el rural i l’urbà.

1) El poblament rural és el propi de les persones que viuen en espais rurals i que es dediquen a l’explotació del camp o dels recursos del mar. Hi ha dos tipus de poblament rural: el concentrat i el dispers.

– En el poblament dispers, les persones viuen en cases aïllades o en petits nuclis de cases distribuïts pel terme municipal i estan envoltades per camps de conreu o per zones de pastura.

– En el poblament concentrat, la major part dels habitants d’un territori viuen agrupats en pobles més o menys grans, i les terres de conreu i de pastura estan separades de la zona d’habitatge.

2) El poblament urbà és el propi de les persones que viuen als nuclis urbans i treballen principalment en la indústria i els serveis.

El poblament urbà presenta tres formes: la ciutat, l’aglomeració urbana i la megalòpoli.

– La ciutat és un nucli poblat per un nombre més o menys gran d’habitants que treballen majoritàriament en fàbriques, oficines, tallers, empreses de construcció, comerços, bars, restaurants, hospitals i serveis diversos.

Tanmateix, es fa difícil donar-ne una definició universalment vàlida perquè com veiem es barregen molt criteris diferents per caracteritzar-la (nombre d’habitants, ocupació, forma dels edificis, funcions administratives...) i habitualment aquests no serveixen per tot arreu. Bàsicament, per distingir les ciutats dels pobles, fem servir els següents criteris: a) El nombre d’habitants. La xifra varia depenent de l’extensió i el nombre total de població d’un país. Al Japó amb 30.000 habitants; als Països Baixos amb 20.000; a Espanya i Suïssa a partir dels 10.000 habitants; a Bèlgica i Àustria amb 5.000 habitants; als EUA i Tailàndia amb 2.500; a l’Argentina, Portugal i França amb 2.000 habitants; a Suècia sols amb 200. b) L’activitat econòmica de la població. A les zones rurals l’activitat econòmica està relacionada amb el sector primari, mentre que a les zones urbanes es dediquen als sectors secundari i terciari. c) L’organització de l’espai. És la influència que exerceixen el poble o la ciutat sobre el territori dels voltants. Es pot veure en els fluxos o desplaçaments, tant de persones com de capitals o mercaderies, que es produeixen diàriament. Els pobles es limiten a l’espai agrari immediat. En canvi la ciutat és un gran centre d’atracció, a més allí es concentren l’administració i les institucions de govern, i solen estar connectades per moltes i variades vies de comunicació. d) Altres criteris: el creixement, les ciutats creixen mentre que els pobles o no creixen o ho fan menys; forma i grandària dels carrers, amples a la ciutat; tipus de construccions, habitatges baixos o cases unifamiliars als pobles i diverses plantes a les ciutats; i l’estil de vida i les relacions socials entre els habitants.

La majoria de les ciutats compleixen tots aquests criteris, però no cal que els compleixin tots alhora per considerar un nucli habitat una ciutat.

47

Geografia 2

Unitat 3: Urbanisme i societat

–

L’aglomeració urbana és el conjunt format per una ciutat principal que ha sobrepassat els seus límits municipals, s’ha estès pels municipis veïns i ha anat incorporant altres nuclis urbans.

– La megalòpoli és una gran regió urbana que integra diverses aglomeracions urbanes i altres ciutats.

Activitats ............................................................................................................................

7. Possiblement hauràs sentit a parlar d’altres conceptes relacionats amb la ciutat com són: àrea metropolitana o conurbació. Tracta d’explicar-los (si cal amb l’ajut d’un diccionari). Àrea metropolitana és la zona que hi ha al voltant d’una ciutat, de la qual depèn perl que fa a llocs de treball i als serveis. Per exemple, les ciutats de Barcelona i Madrid.

Una conurbació es forma quan diverses àrees metropolitanes creixen i arriben a unir-se.

Exemple: Rotterdam i Àmsterdam 8. Quin tipus de poblament predomina a la teva comarca? Per què?

9. El concepte de ciutat és el mateix a tots els països del món? Per què creus que és així? .............................................................................................................................................

2.

L’evolució del poblament

Des dels orígens fins al segle XIX Les primeres formes de poblament es van organitzar en petits nuclis, alguns dels quals es van mantenir i desenvolupar al llarg del temps fins a arribar a constituir poblacions més grans i veritables ciutats.

Les primeres ciutats van aparèixer fa uns 5.500 anys a Mesopotàmia, a les riberes dels rius Tigris i Eufrates. La població que hi vivia era molt escassa i estava envoltada d’una nombrosa població rural. La proporció desigual entre població urbana i població rural es va mantenir en aquests termes durant molts segles.

El poblament dispers i aïllat correspon a una fase posterior al poblament agrupat i sovint respon a la necessitat d’ampliació de les àrees de conreu i pastura originada pel creixement demogràfic en un territori. Aquest tipus de poblament es desenvolupava sobretot en períodes de pau.

Des dels orígens fins al segle XIX, la població mundial va ser bàsicament rural. Molt poques ciutats superaven la xifra de 100.000 habitants, i gairebé tothom vivia al camp, en nuclis més o menys grans i cases aïllades. Per fer-nos-en una idea, al començament del segle XVII, la població que vivia a Europa en ciutats de més de 100.000 habitants era l’1,6 % del total, i al començament del segle XIX, dos-cents anys després, era el 2,2 %.

Des del segle XIX fins a l’actualitat Al llarg del segle XIX es van produir una sèrie de transformacions que han estat la causa d’un canvi profund en el tipus de poblament al món, que ha deixat de ser bàsicament rural per esdevenir urbà. Aquestes transformacions, que els historiadors han anomenat revolució industrial, es van iniciar durant la segona meitat del segle XVIII a Anglaterra.

D’una banda, el progrés científic i tècnic va fer possible el desenvolupament de nous mètodes de cultiu, més productius. De l’altra, aquest mateix progrés tècnic es va

48

Geografia 2

Unitat 3: Urbanisme i societat

aplicar a la producció de manufactures i al transport. Els antics obradors on es filava i es feien teixits van incorporar màquines i es van ampliar. D’aquesta manera es van crear les primeres fàbriques.

Com que necessitaven mà d’obra, les fàbriques van desencadenar un moviment de població des del camp —on sobraven braços a causa de les noves tècniques de conreu— cap als llocs on s’instal·laven, generalment ciutats ben comunicades.

Aquesta emigració del camp a la ciutat ha continuat fins als nostres dies i és la causa principal de l’augment de la població urbana, però el creixement urbà no és il·limitat.

Als països desenvolupats la població urbana s’ha estabilitzat al voltant del 80 %, però són els països subdesenvolupats els que avui dia protagonitzen aquest fenomen de transformació de la població rural en urbana.

3.

La revolució urbana

L’efecte de la industrialització a les ciutats D’ençà de l’aparició de les primeres ciutats fins a la revolució industrial, els nuclis urbans van anar creixent molt lentament, al ritme determinat pel creixement natural de la població i pels fluxos migratoris. En canvi, en els dos darrers segles, i com a conseqüència de la industrialització, un bon nombre de ciutats han crescut espectacularment.

Per exemple, l’any 1800 la població de la ciutat de Nova York era de 50.000 habitants, i actualment és el centre d’una aglomeració urbana que supera els 22 milions de persones.

Aquest procés de creixement urbà ràpid i desmesurat és el que alguns sociòlegs han anomenat revolució urbana.

Un procés d’abast mundial En els primers moments, el creixement de les ciutats industrials va ser conseqüència, sobretot, del desplaçament de la població del camp cap a les ciutats (èxode rural), on s’havien instal·lat les fàbriques. Aquest procés d’urbanització s’ha generalitzat des de fa uns quants anys als països més endarrerits econòmicament, sense l’existència d’un procés d’industrialització. L’explicació d’aquest fenomen cal trobar-la en l’elevat índex de natalitat, sobretot en l’àmbit rural, que no és capaç d’absorbir la pressió demogràfica i expulsa població cap a les àrees urbanes, on en teoria hi ha més expectatives.

Als països més industrialitzats, en canvi, el desplaçament de població del camp a la ciutat s’ha aturat, però el creixement natural de la població que ja hi viu i l’arribada d’immigrants provinents d’altres països mantenen el teixit urbà saturat i en expansió constant.

49

Geografia 2

Unitat 3: Urbanisme i societat

La conseqüència d’aquesta expansió és la creació d’una àrea urbanitzada cada vegada més gran, que obre el camí cap a les aglomeracions urbanes i la megalòpoli.

Les aglomeracions urbanes En aquest extraordinari creixement de les ciutats al llarg dels segles XIX i XX, el procés d’urbanització de vegades ha traspassat els límits dels termes municipals i s’ha estès a pobles i ciutats veïns, la qual cosa ha afavorit la configuració d’una gran zona urbana poblada per milions d’habitants.

En aquestes aglomeracions urbanes, els sistemes de comunicacions adquireixen una importància cabdal. La població sol viure lluny del lloc de treball i s’ha de desplaçar diàriament; d’altra banda, el nivell de consum és tan gran que exigeix l’arribada incessant i la redistribució interna de productes de primera necessitat procedents de l’exterior. L’espai que ocupa una aglomeració urbana està estretament lligat, doncs, a l’eficàcia dels transports. Per això, mentre dura el procés d’expansió urbana, cal ampliar i millorar constantment les infraestructures viàries i de les xarxes de metro i ferrocarril.

Les megalòpolis Quan una àrea urbanitzada integra diverses aglomeracions urbanes i nombroses ciutats menors, i configura una enorme regió urbana, aleshores es parla de megalòpoli. El paisatge urbà és el que domina la regió, per bé que poden restar-hi petites àrees dedicades a l’agricultura intensiva i intercalar-s’hi espais naturals de caràcter recreatiu.

50

Geografia 2

Unitat 3: Urbanisme i societat

La jerarquia urbana. Una xarxa mundial La distribució territorial de les ciutats sobre l’espai d’un país no segueix un ordre fix.

Segons com sigui aquesta distribució, la xarxa urbana pot ser: 1. concentrada → quan les ciutats s’agrupen en un àmbit limitat del territori.

2. regular → si els nuclis urbans estan distribuïts uniformement per tot el país.

3. aleatòria → si estan dispersos a l’atzar en el territori.

Els nuclis urbans més importants: a) organitzen l’espai b) exerceixen una forta atracció sobre el territori que els envolta.

Les ciutats adopten una posició indiscutiblement central pel fet de ser nexes de denses xarxes de producció, de consum, de recursos, de decisions, d’innovació, d’intercanvis.

I aquests nuclis s’organitzen d’una forma jeràrquica a escala comarcal, regional, nacional i mundial.

Activitats ............................................................................................................................

10. Quan sorgeixen les primeres ciutats? On? 11. Quin fet històric és el que desencadena l’explosió urbana a Occident?

12. Amb quin nom es coneix l’emigració massiva de persones del camp a la ciutat?

13. En l’actualitat la població urbana al planeta està augmentant. A què es deu?

14. Als països subdesenvolupats sense tenir ciutats molt industrialitzades s’està produint aquesta migració del camp a la ciutat. A què es deu?

15. Fes una classificació per continents de les ciutats més poblades. Quins no apareixen?

16. Pensa en el teu municipi. I fes un croquis de la xarxa urbana en què es relaciona la teva localitat.

17. Quina ciutat del món creus que té una influència més gran en la resta del planeta?

Per què? .............................................................................................................................................

4.

El poblament urbà

Gènesi de les ciutats Les primeres ciutats van sorgir a partir de nuclis rurals en els quals l’obtenció d’excedents d’aliments va permetre que una part dels habitants es dediqués a tasques diferents de les específicament agrícoles i ramaderes. Aquesta divisió del treball també va comportar una primera divisió de la població en classes socials i l’aparició d’una elit dirigent que vetllava per l’organització d’una societat cada vegada més complexa.

A poc a poc, a mesura que la població creixia i el nombre de persones que es dedicaven a tasques artesanes i administratives augmentava, el nucli rural va anar adquirint el caràcter d’urbà.

Finalment, la ciutat va sorgir quan el nucli es va convertir en el centre religiós, polític i administratiu d’una rodalia, amb una activitat artesana i comercial important, que ja aglutinava una població nombrosa.

51

Geografia 2

Unitat 3: Urbanisme i societat

La ciutat Les ciutats són formades per conjunts d’edificis, sovint agrupats en blocs o illes, separats per una xarxa de carrers, places i avingudes.

La ciutat presenta un paisatge gris i compacte, ple de construccions, amb parcs i jardins com a únics espais verds, que contrasta amb el seu entorn, més o menys ruralitzat.

A les ciutats es desenvolupa una intensa activitat social i econòmica, concentrada sobretot en els sectors industrial i de serveis. Les feines agrícoles i ramaderes destinades a proveir d’aliments els mercats urbans es duen a terme a l’àrea rural d’influència de la ciutat.

Tipus de ciutats La ciutat es defineix per una sèrie de factors físics i humans, com ara el seu emplaçament, el nombre d’habitants, els condicionaments històrics, la seva forma, el tipus de vida dels seus habitants, etc. Les ciutats es poden classificar segons diferents aspectes, com l’emplaçament, l’activitat predominant o la forma.

- Segons l’emplaçament, diferenciem entre ciutats costaneres, riberenques, de muntanya, etc.

- L’activitat predominant permet distingir entre ciutats agrícoles, pesqueres, mineres, industrials, comercials, turístiques, administratives, universitàries, etc.

- Segons la forma o el disseny, diferenciem entre ciutats lineals, reticulars, radials i irregulars.

La forma o disseny de les ciutats El carrer és l’espai públic que actua com a element organitzador, que dóna forma a la ciutat, ja que crea els barris i possibilita l’accés a tota la ciutat.

El traçat viari forma la trama urbana, que és el conjunt de carrers i la seva disposició.

L’anàlisi del disseny de la ciutat es basa en l’estudi de la trama urbana, que es pot observar en la configuració dels plànols urbans. Així doncs podem distingir diferents plànols urbans: Nom Irregular

Reticular, ortogonal en quadrícula, damer, equirectangular

Plànol urbà

Característiques - carrers irregulars, estrets i sinuosos - no hi ha cap planificació ni geometria - edificació desordenada - carrers rectilinis - s’entrecreuen formant un angle recte, que origina illes rectangulars o quadrades.

- edificis disposats ordenadament.

Exemples Ex: Girona, Lleida, Tunis, Florència

de Nova York, d’eixamples de ciutats com Barcelona.

52

Geografia 2 Radial Radiocèntric

Lineal

Unitat 3: Urbanisme i societat - els carrers parteixen d’un punt central, que pot ser una plaça, generalment al centre de la ciutat, com si foren els radis d’una circumferència.

- els carrers radials tallen de forma perpendicular uns altres disposats en cercles concèntrics.

- quan hi ha una via de comunicació (riu, camí, carretera, ferrocarril...) que fa créixer la ciutat a partir d’aquesta via, a tots dos costats.

Moscou (Kremlin), París (plaça de la Concòrdia – Arc del triomf), Olot, Vitòria, Tarragona, Amsterdam

Granollers, Tortosa o les ciutats del camí de Santiago, com Logronyo, Astorga...

En l’actualitat, els urbanistes, les persones encarregades de l’ordenació del territori, determinen les característiques i la situació de tots els elements que configuren l’espai urbà. Però, com ja saps, no sempre ha estat així; moltes ciutats han crescut d’una manera espontània, i llavors el resultat sol ser un cúmul desordenat d’edificis i carrers.

Els nuclis antics de la major part de les ciutats europees i de moltes ciutats del Tercer Món responen a aquest creixement espontani.

En contraposició, en una ciutat planificada els carrers i els edificis s’ordenen d’acord amb un projecte establert, i aquesta creix seguint unes directrius. Els nous barris i els eixamples de les grans ciutats occidentals construïts entre els segles XVIII i XX responen a projectes planificats.

Activitats ............................................................................................................................

18. Pensa exemples de ciutats de cadascun dels tipus que hem dit a l’apartat anterior.

19. En què consisteix la feina d’un urbanista? Quins estudis universitaris creus que tenen aquests professionals? Qui els contracta?

20. Imagina’t que ets l’urbanista de l’ajuntament de la teva localitat i et demanen dissenyar un nou barri que s’està creant als afores.

- Quins serveis per a la població preveuries?

- Quin equipaments planificaries per poder oferir aquests serveis?

- Com faries els carrers i les places?

- Com haurien de ser els edificis d’habitatges?

- Com preveuries la mobilitat dels seus habitants? .............................................................................................................................................

53

Geografia 2

5.

Unitat 3: Urbanisme i societat

Les funcions urbanes i la seva distribució dins de la ciutat

Funcions urbanes Entenem per funcions urbanes el conjunt d’activitats generades diàriament per la població (residència, treball, consum, oci...) i que determinen l’ús de l’espai urbà.

Des del primer moment, les ciutats han concentrat funcions polítiques, administratives, econòmiques i religioses, que s’han desenvolupat paral·lelament a la seva funció bàsica, que és la residencial. Generalment doncs, les ciutats són multifuncionals. A més com més gran és la ciutat més funcions té, ja que ha de satisfer les necessitats de la regió sobre la qual exerceix influència.

Des de l’inici de la revolució industrial, la ciutat va abandonar les tasques agràries i es va concentrar en la producció industrial i en la prestació de serveis. D’aquesta manera, es va anar convertint en el centre dinamitzador d’una àrea cada vegada més àmplia.

Actualment, les grans ciutats dels països industrialitzats han experimentat un procés de terciarització, al llarg del qual l’activitat industrial ha anat perdent protagonisme. Com en el cas de Barcelona, molts dels antics barris industrials han deixat d’exercir aquesta funció per esdevenir barris on conviuen les activitats empresarials vinculades al sector dels serveis, d’una banda, i la construcció d’habitatges, de l’altra.

Una ciutat pot ser molt coneguda per una funció i, en canvi, és possible que aquesta no sigui la funció a què es dedica la majoria de la seva població.

Les funcions principals són les que trobem a totes les ciutats: residencial i econòmica.

Les funcions dominants són aquelles a les que es dedica majoritàriament la població del nucli urbà, i poden ser de molts tipus: industrial, administrativa, turística, d’oci, militar, cultural, religiosa...

L’estructura de la ciutat En funció de la història, els usos del sòl i les característiques dels seus habitants, la ciutat inclou zones ben diferenciades: el centre, una zona d’expansió, les zones residencials i els sectors industrials.

- El centre de la ciutat sol ser l’espai més antic, el nucli històric, on radiquen els edificis més significatius del seu passat —ajuntament, catedral, mesquites, sinagogues— que continuen sent les seus de les autoritats polítiques i religioses locals. Els carrers són estrets i les cases són antigues, i la població acostuma a ser envellida i a disposar de rendes baixes. Quan aquests centres han estat rehabilitats, s’han convertit en zones comercials i de negocis.

- Al voltant del nucli antic s’alça una zona d’expansió corresponent als diferents eixamples dels segles XIX i XX, totalment edificada, on, a més d’habitatges, hi ha locals i oficines. Aquest sector va perdent el caràcter residencial per adquirir el de centre de negocis.

- Més enllà s’estén la zona residencial, de barris uniformes, interromputs per places i parcs, i sovint agrupats per classes socials.

- El sector industrial està instal·lat per regla general a la perifèria suburbana. Els polígons industrials alternen amb barris de nova construcció que absorbeixen la població immigrada.

Activitats ............................................................................................................................

21. Què anomenem funcions urbanes?

54

Geografia 2

Unitat 3: Urbanisme i societat

22. Una ciutat té una sola funció o pot ser multifuncional?

23. Esmenta el nom d’una ciutat catalana que faci la funció politicoadministrativa.

24. Digues quina funció és la dominant en aquestes conegudes ciutats: Detroit Brussel·les Washington Lourdes (França) La Meca Hong Kong el Pentàgon Roma .............................................................................................................................................

6.

Els problemes de la ciutat

La densitat de població i els residus urbans L’elevada densitat de població que tenen les ciutats; milers, i fins i tot milions, de persones en un espai reduït fa que les ciutats tinguin un seguit de problemes característics: - Els nombrosos espais marginats. El preu del sòl és el factor que determina la distribució de la població en els espais urbans. Els grups amb un nivell econòmic més baix viuen a les zones més barates, que també són les més mal comunicades i les que tenen serveis més escassos i de mala qualitat.

La situació és extrema als països menys desenvolupats: entre el 30 i el 60% de la població viu en barraques, i en ciutats com Bombai (Índia) almenys mig milió de persones viuen al carrer.

Però fins i tot a les ciutats dels països desenvolupats, on els afectats per la pobresa són marginats i sovint acaben delinquint, apareixen aquestes grans bosses de pobresa.

- Els problemes de transport. Les ciutats tenen una xarxa de transport complexa, per regular els densos fluxos de persones i mercaderies que es repeteixen diàriament. Malgrat això, es produeixen embussaments en les anomenades hores punta.

- L’enorme producció de residus derivada de concentracions humanes tan elevades i la problemàtica per desfer-se’n d’ells.

- La contaminació atmosfèrica originada per l’activitat industrial, les calefaccions domèstiques i el trànsit intens necessari per mantenir aquest complex sistema urbà també són problemes greus, tant des del punt de vista sanitari com mediambiental, que estan pendents de resolució. Això provoca el fenomen anomenat smog, una mena de boirum que, al seu torn, és l’origen de l’augment de les temperatures a les zones urbanes. La congestió del trànsit també provoca una intensa contaminació acústica.

- El gran consum energètic i d’aigua necessari per satisfer la demanda domèstica, industrial i dels serveis, a banda de les pèrdues enormes a causa de mals usos, les instal·lacions deficients i els accidents.

- La manca d’equipaments bàsics. A les ciutats dels països subdesenvolupats hi falten hospitals, centres assistencials, escoles i, sobretot, habitatges.

- L’impacte sobre el territori, que sovint és negatiu perquè genera desequilibris ecològics com a conseqüència de la construcció d’infraestructures viàries, el proveïment d’aigua potable i la distribució d’energia elèctrica.

- L’explosió urbana comporta l’aparició i l’increment dels conflictes socials: tribus urbanes, violència, delinqüència, incivisme, atur, drogues... aquests

55

Geografia 2

Unitat 3: Urbanisme i societat

problemes també existeixen fora de la ciutat, però la gran aglomeració de població fa que es manifestin amb més intensitat.

La gestió de les ciutats Les ciutats acostumen a tenir un govern triat generalment pels seus habitants. Aquests governs intenten planificar i dirigir tant el creixement de les ciutats com la distribució dels serveis mitjançant plans d’ordenació urbana. Els plans d’ordenació urbana regulen aspectes molt diversos, com ara els usos de cada zona del sòl, la dotació d’escoles, poliesportius i zones verdes, la situació de les àrees industrials, les intervencions que cal fer sobre la xarxa viària i els transports públics o les millores ambientals.

Els ajuntaments estableixen un seguit de normes i lleis per pal·liar tant com es pugui els problemes urbans. Per exemple, per disminuir la contaminació del medi s’imposen uns límits temporals a l’ús de calefaccions de carbó, i per millorar la circulació s’incrementa el transport públic, s’habiliten carrils per a les bicicletes, es tanca el centre històric de la ciutat al trànsit, etc.

Però els pressupostos municipals no solen ser suficients, i els ajuntaments acostumen a tenir greus problemes financers; aquest fet provoca que alguns plans de millores urbanes no puguin dur-se a terme.

Activitats ............................................................................................................................

25. Quin és el factor principal que motiva la distribució de la població dins les ciutats?

26. Quins problemes urbans pots identificar en aquestes imatges?

27. Què són els plans d’ordenació urbana?

28. A la teva localitat hi ha algun sistema de selecció de deixalles? El fas servir?

29. Debat: Quins són els aspectes, segons el vostre parer, que cal millorar al vostre municipi.

30. Busca informació sobre actuacions per donar solució als problemes originats per la urbanització en aquesta pàgina web: www.un.org/Pubs/CyberSchoolBus/spanish/cities/eun06txt.htm Després, proposa solucions per a aquests problemes urbans: - densitat de població - producció de residus - consum energètic i d’aigua - manca d’equipaments bàsics - aparició de bosses de pobresa .............................................................................................................................................

56

ÍNDEX

Unitat 1: La població i la demografia .............................................................................. 1 1.

El concepte de població i les seves característiques ............................................... 2

2.

Fonts per a l’estudi de la població .......................................................................... 2

3.

La dinàmica de la població: moviment natural ...................................................... 3

4.

L’augment de la població: un ritme vertiginós ..................................................... 10

5.

Les migracions ...................................................................................................... 14

6.

La distribució mundial de la població .................................................................. 17

7.

L’estructura de la població per edats i sexes: les piràmides de població ............. 20

Unitat 2: Economia ........................................................................................................ 25 1.

El sistema econòmic ………………...………..………………………………… 26 2.

Les empreses …………………………….……………………………………… 31 3.

El sector públic …………………………….…………………..……………….. 34 4.

El comerç internacional ………………………………………………………… 35 5.

El sistema econòmic mundial …………………….…………………………….. 37

Unitat 3: Urbanisme i societat ....................................................................................... 45 1.

2.

3.

4.

5.

6.

El poblament ......................................................................................................... 47 L’evolució del poblament ..................................................................................... 48 La revolució urbana .............................................................................................. 49 El poblament urbà ................................................................................................. 51 Les funcions urbanes i la seva distribució dins de la ciutat .................................. 54 Els problemes de la ciutat ..................................................................................... 55