Sincerament, crec que jo ja era bona persona. Però ara ho soc més, pels 1.095 dies d’observació, pensament, opinió, preguntes i difícil camí al seu costat. Tres anys llargs sense pausa durant els quals hem envellit, hem plorat i hem aprés a somiar en canviar el món. Amb una ferramenta potent: el poder. Amb uns altaveus amb volum elevat i profund i amb una responsabilitat que mai en la nostra vida aconseguirem mesurar. Estem segurs que hem contribuït amb una minúscula partícula d’història a la manera de dur endavant una parcel·la de l’administració pública que afecta a més de cinc milions de persones al País Valencià. No tenir por, no mirar enrere i pensar que som capaços de quasi tot. Eixos són remeis casolans per a superar la por o el dubte de no estar a l’altura. I en realitat, anys després, sabem que estar a l’altura en política no té res a veure amb el coneixement —diga’m teòric—, ni amb l’estatus social en una ciutat tan complexa i de províncies com València, ni amb el fet de vindre d’una o d’altra família del partit polític corresponent. Estar a l’altura política d’un conseller, d’uns assessors, d’un staff, d’uns conductors de vehicle oficial o d’un responsable de cada una de les plantes de cada una de les quatre torres del Complex Administratiu 9 d’Octubre de València, significa ser persona, ser just, escoltar, mirar als ulls als qui tens davant i mai deixar per a demà el que pugues fer avui. Ja descansarem d’ací a quatre anys, o huit. Hem tingut molta feina. Potser res perdure, potser no canvie ni un mil· límetre quan una altra persona ocupe la planta 8 de la torre 2. O potser sí, qui ho sap.
- 21 -
És 28 d’abril de 2018, no he pegat ull, i me la jugue al volant, perquè em toca agafar el cotxe. Cada dia, un dels tres assessors fem els honors de recórrer els 109,2 quilòmetres que uneixen Alcoi amb València. I a la nit, una altra ració per a tornar a casa. Per als que vivim a ciutats mitjanes, amb identitat de poble, amb trets intensos i genuïns, traslladar-se cada dia a València i tornar no és un esforç, perquè la recompensa és dormir a casa. Bojos, imprudents… En realitat no fa mal. I és que l’administració autonòmica està concebuda perquè el seu personal visca a València, i no és just. Si ets d’un poble de les comarques del sud, la solució és clara: o et pagues un lloguer, o vas i tornes cada dia. Poc probable la primera opció amb el gens rebutjable sou de 2.100 euros. Però som de ferro. Despertar amb els teus, olorar la serra de Mariola o creuar-te amb el veí a les 7 del matí compensen eixos 220 quilòmetres diaris. Clar que sí. Hui he dormit molt poc pegant-li voltes, perquè no sé com s’ho prendrà. Sí que ho sé, clar que ho sé. Em mirarà als ulls i em dirà que el que jo faça, ben fet estarà. No puc allargar-ho més; no vull deixar-lo, però ho he de fer. Arribe a l’oficina, deixe els trastos i entre al seu despatx. Tremolós, una inoportuna goteta de suor recorre la meua esquena. La portada d'El Mundo ens afavoreix, Valencia Plaza fa dies que no parla de nosaltres, farem més vídeos de testimonis dels directors generals i la seua gestió diària… Parlem de tot açò, temes habituals entre un cap de premsa i un conseller. Allargue el moment tot el que puc i trenque els preàmbuls dialèctics.
- 22 -
—Conseller. Saps que no soc ningú i que tots som prescindibles. No vull anar-me’n, però m’han tornat a telefonar de la nova televisió autonòmica. Si no vaig ara, perdré l’oportunitat. No vull anar-me’n, ací m’he fet més persona, m’ha canviat la vida i la manera de veure les coses, però… -Natxo. Ningú no som jutges de la vida dels altres. No vull que te’n vages, però has de fer el millor per a tu i la teua família. Deixar una feina així no és fàcil. És —com a poc— gens habitual que la persona que ara fa tres anys va apostar per tu i no pels 200 periodistes candidats de tot el país que esperaven el moment que els corresponia, mostre així la seua comprensió, empatitze d’aquesta manera i s’arrisque a un any d’eleccions a remodelar el seu equip per l’interés personal del seu cap de premsa. Potser la negativa rotunda o la reprimenda severa serien les respostes més normals en aquests casos, no? Generositat, comprensió, humanitat. Isc del seu despatx i entre al meu. Una llàgrima perduda solca la meua galta i cau sobre la portada del diari. Mai sabré si he fet bé, però com ell diu, la vida s’ha de viure i les decisions s’han de prendre amb valentia i sense fer un pas enrere. És hora d’anar-me’n, i m’emporte una motxilla plena d’idees, de pensaments, de decisions, de fotografies i de mil maneres de fer les coses; però sempre acolorides d’humanitat.
- 23 -
2. UN PROFE DE CLÀSSIQUES EN LA CORT?
- 25 -
“Col·laborar en casa era important per a viure amb dignitat”.
Rafa Climent és bàsicament una persona normal, de procedència normal i amb una vida normal. Va nàixer en el si d’una família arrelada al seu poble i molt prompte va haver de compatibilitzar l’escola amb el treball. La seua formació és humanista i com molts altres joves que destacaven per la seua bondat i per la seua predisposició a l’estudi, fou proposat per a iniciar estudis teològics. Una formació que no va progressar per eixe camí i que va derivar en les clàssiques i en concret, la filologia. No obstant això, els fonaments purs de l’ètica i els valors del cristianisme s’entreveuen en la seua personalitat al poc de conviure o analitzar dos o tres grams de la seua gestió. Només ell sap l’empremta real que la religió ha deixat en la seua persona, en el seu dia a dia. Tampoc ens interessa massa. Sí que ens interessa, d’altra banda, recalcar que la capacitat de sacrifici que viu com a adolescent, estudiant i treballant els caps de setmana com a cambrer, mentre passava per la formació religiosa i col·laborava cooperativament en el progrés i l’economia domèstica de sa casa, són ingredients que el marcaran i que tenyeixen la seua manera de viure i de veure les coses. Rafa Climent (1960) va nàixer a Muro, a El Comtat. El seu pare treballava en la Construcció; en tot el que l’eixia per ací i per allà. En un moment determinat en els durs anys 60, el pare troba feina en una empresa tèxtil i s’incorpora a l’àmbit industrial, molt estés per les comarques. Concretament a Estampados Prato. Després d’uns quants anys allà, canvia d’aires i se’n va a l’Alcúdia, pedania de Cocentaina, a Estampados Prats, fins que es jubila. En la seua vida alterna - 27 -
la construcció, el tèxtil i el camp, on llaura i treballa al costat de son pare (l'avi de Rafa) les terres de la família. I en hores lliures, encara té temps per a fer-ne unes més com a cambrer. Tota una vida entregada a la feina, fent durs torns a l‘estampació tèxtil de nit i de dia i també al camp, on cal fer costat la família per a arribar a final de mes i aconseguir menjar per a tots. Una filosofia de vida que marcarà Rafa, qui des de ben menut haurà d’invertir el seu temps lliure en col·laborar per a aportar alguns dinerets a la bossa comuna. Pel que fa a la mare, pràcticament des que és una xiqueta es veu obligada a treballar en amo; és a dir, cuidant xiquets en cases de persones adinerades del poble. La resta del temps, el dedicarà a la llar familiar. Climent la recorda com una molt bona administradora dels recursos que portava el pare a casa. Compleix fil per randa el paper fonamental de la dona en l’Univers mediterrani: mare, educadora, filla, esposa, gestora, administradora i treballadora. En els moments de més dificultats econòmiques, el pare ha d’afegir una nova feina, aquesta vegada com a cambrer els caps de setmana en els Restaurants Els Fontanars i en El Rancho Wilson, a aquest últim també com a cuidador del recinte. Aquesta ocupació temporal permet Rafa Climent iniciar-se com a cambrer en pràctiques. És encara un adolescent i ja serveix taules. Primer entre setmana, i quan es posa a estudiar, tots i cadascun dels caps de setmana de l’any. Era l’única manera de poder costejar-se els estudis. El mateix que la seua germana Carolina. Quan inicia els seus estudis, la setmana es distribueix de la següent manera: de dilluns a divendres toca fer colzes - 28 -
amb els llibres, i dissabte i diumenge al bar, però a servir. Així durant tota la seua etapa d’estudiant. Una situació, que sense dubte, l’ha avesat i l’ha fet valorar tot el que ha aconseguit en la seua vida: Estudiar, ser professor i també la seua posterior carrera política. Són els anys 60. I gràcies a un préstec del banc per a 30 anys, aconsegueixen una casa de poble on viu tota la família. Les inacabables jornades laborals del pare i la cooperació dels fills tingueren el seu fruit i pogueren amortitzar gran part dels diners prestats pel banc. Van respirar i van poder dir en veu alta allò de “La casa ja és nostra”. Amb aquella despesa solucionada, tota inversió passaria ara a la formació dels fills. Rafa és conscient de l’esforç que feren els seus pares, que s’han deixat la vida perquè tingueren allò que ells no van poder gaudir per falta de recursos i d’educació. A poc a poc, i amb aquell sistema de cooperativa domèstica, la família pobra aconsegueix convertir-se en una de classe mitjana, considerant que vivien en un xicotet municipi del Comtat sense quasi serveis i a massa distància entre València i Alacant; justament enmig. Potser perquè els pares no ho van poder fer, Rafa tingué el suport necessari per a canviar les hores de dura feina en el tèxtil o l’obra per les aules. El paper de sa mare fou fonamental. Ara bé, la mare procedia d’una família molt catòlica i, potser per això, Rafa deixà el col·legi a Muro per, a partir de sèptim d’EGB, continuar l’educació bàsica al seminari menor.
- 29 -