Estic a punt de tancar la paradeta. M’hi he resistit durant mesos, però ja toca. Acabe de complir cinquanta-tres anys ara fa un parell d’hores i serà este l’últim mes que treballaré. Arnau plega. No crec que ningú faça una festa, ni literal ni metafòrica. Al cos no som de festes i el cos no està per a festes. Ho deixaré ací, en este punt. Sense haver entrat mai en conflicte amb cap company. Lluny de vicis, inclosa la corrupció. Jo no era, no soc, d’eixe món. He sigut sempre de l’altre, del que et submergeix en un cas i et fa viure’l com si no hi haguera res més al voltant, com si només el cas fora un univers complet. El que és.
Hui ens hem trobat un home mort al fons d’un penya-segat situat entre el Campello i la Vila Joiosa. Pareix que haja sigut conseqüència d’una esvarada o un mal pas. L’han trobat els seus familiars allà avall, la seua dona i els seus fills, que solen
Encete hui, com cada primer de mes, un quadern per a escriure les meues anotacions i reflexions diàries. Serà l’últim que escriuré com a policia en actiu. Reconec que m’agrada, molt, el meu treball, però he de ser sincer amb mi mateix: la lesió no ha curat bé, el muscle em pega unes punxades terrorífiques. Sostindre una arma és dolorós. Disparar i encertar, una utopia. Canviar de mà és encara un desficaci major. No soc ambivalent, els meus hemisferis estan molt especialitzats. L’esquerra valia per al que valia. La dreta ho feia tot. Ara ja no. Ara el muscle ja no em deixa.
- 7 -
Dijous, 1r de març de 2012
- 8 -
L’home mort es deia Andrés García Rojas i vivia al Campello. Pareixia un home normal. Vull dir, sense antecedents. Era notari, folrat de pasta, està clar. Supose que devia tindre els vicis habituals per ací. Un bon pessic de diners negres, quatrecents mil o cinc-cents mil euros amagats, i l’historial típic amb la coca. Un bon vivant, una persona de profit, orgull dels pares i dels sogres, enveja de veïns i coneguts, mal criador de fills i filles. Açò ho he pensat abans de mirar-ne la fitxa i d’indagar res. Però resulta que és així. Els veus, els detectes, a la llegua. Mentre miràvem el cadàver i tancàvem el perímetre, el llevant ens pegava en la cara i ens rebolicava els cabells. Jo he pres algunes notes soltes en el quadern de camp. Este altre quadern, el que gargotege ara, el reserve per a les reflexions nocturnes, les que desenvolupe abans d’anar al llit. Ja en tinc un gavadal, cada any n’òmplic huit o deu. El quadern de camp compleix una funció diferent. Complementària. Hi anote pensaments fugaços, com si gravara glopades de memòria a curt termini, les que som incapaços de recordar un minut
passar moltes vesprades llegint, descansant, pensant, mentre els acarona la brisa del mar, en la cala amagada baix del cingle per on s’ha despenyat l’home.
Tenia cinquanta-tres anys també. Quina casualitat. Mires al voltant i veus que molts com tu ja no estan. Com peces que cauen. I tu ací estàs, ert, encara que no del tot, però ert al cap i a la fi. Saps que, ben probablement, fa més d’una dècada que vas creuar l’equador de ta vida. Què cal esperar, arribar als huitanta? Als noranta en el millor dels casos? Amb quines facultats? Amb cames o sense cames? Amb quina quantitat de medicaments? Amb cap o sense? Sí, eixa, eixa és la gran pregunta. Amb cap o sense.
Miràvem el cadàver, dic, el vent molestava, les solapes alçades, les cares tristes. A l’esquena, la dona d’Andrés, abatuda, la filla l’abraça per l’esquena, la calma. El fill a pocs metres, assegut en una roca, perd la mirada en les ones. Té els ulls botinflats, grisos, plora. Ho anote. Em recorda una altra escena, fa poques setmanes, passe els fulls cap arrere, de pressa, em costa trobar-la, en el quadern de camp no soc tan ordenat, només hi ha idees soltes, una pluja inconsistent d’idees, valuoses a voltes, quasi sempre prescindibles.
després, ni tan sols recordar que havíem recordat res. Ací escric de tot, molt més elaborat, em serveix per a vore’m reflectit, és un espill que em diu com soc, és a dir, com era eixe dia, perquè en la manera com veus què ocorre sempre hi ha un pessic teu.
He tancat el quadern de camp i he tornat a mirar el xic amb els ulls botinflats. Tampoc està assolat per la pena. Transmet, més aïna, ràbia. Pareix una constant de la vida, de la nostra vida. Pares que afirmen que ho donen tot pels fills perquè mantenen una vida decorosa: no beuen, no criden, no falta res a casa, no peguen. Els vicis els compten a banda. Però els fills no. Els fills els compten, és una factura que eixos pares no podran pagar mai. Els fills no van demanar vindre, almenys no els poses en evidència. No els faces avergonyir. El xic dels ulls
- 9 -
Una xica, una xiqueta. Plora. Plora molt, a banda de les altres. Les altres dos germanes s’abracen a la mare. És menuda, quasi pareix una xiqueta més, fins que t’hi acostes i la mires de prop. Aleshores no. Aleshores veus que és una dona feta en el cos de la xiqueta, més de mil arrugues, solcs de vida pels quals s’han esgolat llàgrimes. La xiqueta que plora apartada deu tindre uns díhuit o dènou anys. No plora de pena. No plora de pena. No plora de pena. Això ho sé jo. No plora de pena.
botinflats sent vergonya de son pare. La xiqueta que plorava apartada no sentia vergonya de son pare. Sentia fàstic.
És trist, reflexione per a mi, és tristíssim que el teu fill sàpia què fas, sàpia que això fa vergonya, sàpia que ho fas davant del món i darrere de la mare, només darrere d’ella. Que em puc equivocar? No, no m’equivoque. M’agrada el meu treball, sé de quèElsparle.companys
—Aràbia.quin sant em pregunta això?
—No ho sé, no crec, potser sí.
- 10 -
han retirat el cadàver d’Andrés García Rojas, jo, amb la lesió, a punt de jubilar-me, només vinc a mirar. El duien en una llitera per una senda estreta, la que usa la seua família per a baixar a la cala. L’ambulància ja no necessitarà posar les sirenes. Un grup dens de gent s’ha acostat a la vora del penya-segat, alguns xiquets s’hi arrimaven més del que deurien, després hi ha qui diu que passen moltes coses, moltes desgràcies, i jo dic que no en passen, per a les que podrien
—Ho lamente, ho lamente molt –li he dit i li he donat una targeta meua–.
—No vinc a interrogar-te, només vinc a xarrar amb tu.
—El volies?
Ha assentit a contracor.
—Ho comprenc, però potser et farà bé.
M’he acostat al xic, lentament, i he alçat les mans en un gest de calma i de pau.
S’ha girat enutjat, reptador, com un llamp, m’ha respost amb
M’he permés el luxe d’embolcallar-li els muscles.
—Era un bon home ton pare?
—Jo no vull xarrar.
—Un accident, un home ha mort.
—Laimperceptible:mareésjove, la mare és guapa, la mare és forta, la mare és vida.Lagermana ha alçat el cap, l’ha mirat sorpresa, quasi altiva.
Ell ha assentit, s’ha esperat uns segons i després li ha dit, quasi
—No era fàcil oposar-se al pare –ha rebatut ell–.
—No, Guillem, això no t’ho cregues, la mare ho ha consentit tot tots estos anys.
- 11passar, no en passen. Una dona amb dos xiquets de quatre o cinc anys mirava cap avall fumant, el cigarret al queix, cada mà damunt d’un muscle de cada xiquet, si se’n volen escapar, pessiga. És repugnant. M’ha preguntat què ha ocorregut. No he contestat, no ho puc sofrir, he seguit caminant. Un home major, de vora setanta anys, que camina coixejant, amb l’ajuda d’un garrot, m’ho ha demanat també. De més a prop he vist que l’home no és tan major com m’havia semblat, és la coixera que el fa aparentar deu anys més, un home robust amb genolls de vidre, d’eixos n’he conegut alguns també. He contestat fort perquè em sentiren els dos.
L’ambulància s’ha endut el cadàver del notari. Algú n’heretarà els negocis inconclusos. Molts diners, molta coca, disbauxa. Un home de profit, m’he repetit. L’enveja dels veïns. M’ha vingut al cap el xic amb els ulls botinflats. He mirat al voltant i l’he trobat de nou, ara acompanyat de sa germana. Caminaven en silenci. He fet per acostar-me a ells i parar l’orella, ella li ha dit:
—Pobra mare...
Això ha sigut tot. L’home que coixejava m’ho ha agraït. La dona ha xuplat el cigarret.
No vaig escriure res més sobre eixe cas. Només les quatre notes en el quadern de camp. En l’altre quadern, ni una línia, ni un esment. Ho vaig oblidar. Vull dir, em vaig oblidar d’ella, em vaig oblidar de l’home que va morir, em vaig oblidar de tot. Ara recordar-ho és complicat. Han passat set setmanes, no és fàcil recordar a eixa distància. En realitat, és impossible. Quan
Me n’he allunyat. Els pares que viuen com si no foren pares són uns imbècils. Els majors imbècils. Tant em fa que siguen hòmens de profit, orgull de pares i sogres, envejats per tot el veïnat. Imbècils és el que són. He obert el quadern de camp per anotar eixes paraules, però el vent de llevant semblava que volia dir-me alguna cosa, m’ha mogut les pàgines i m’ha tornat a posar davant dels ulls les notes sobre la xica apartada, la xiqueta de díhuit o dènou anys que plorava per fàstic. He rellegit els apunts. És estrany, tot plegat. Estrany.
- 12 -
—Ningú diu que fora fàcil, jo la comprenc també, només és que eres massa benvolent amb ella, massa indulgent, ella devia haver-li dit —Estàvemprou.nosaltres
Ja a casa, he repassat els apunts sobre la xiqueta apartada. Aquell dia no em va cridar l’atenció res, crec que arriba un punt en la vida en què la curiositat es relaxa i tot ho veus des d’uns filtres pretesament normals, aparentment normals, i aprens que és millor així, que és millor que siga així, tot normal, i que no val la pena que et compliques la vida indagant més del compte. Diria que, quan arriba eixe punt, has de fer un esforç intern gegantí per a revertir-ho. Del filtre de la normalitat a la desídia només hi ha un pas. Tot és normal, tot és perquè sí, perquè ha de ser. No hi pots fer res. Abaixes els braços.
–li ha respost Guillem–, va callar per nosaltres, va aguantar per nosaltres.
La imatge de la xiqueta apartada se m’ha fet fixa en el cervell, com no l’havia tinguda fins ara. Era molt tard, però he telefonat a comissaria, no podia llevar-me-la del cap. He tingut sort. Daniela, la companya d’administració, encara no se n’ha anat. Li he preguntat pel cas.
—No, no és això, és una espineta, eixes espines que se’t fiquen entre l’ungla i la carn i no et deixen viure.
Me l’ha llegit. Era avorrit. No deia, tampoc, res de l’altre món. L’home mort és Bruno Sastre Sánchez, advocat, quaranta-nou anys. La causa de la mort, un accident domèstic: la porta del garatge li va caure sobre el cap després d’haverhi guardat el cotxe. Mala sort. No degué enganxar-la bé. El van descobrir la dona i les filles en sentir el tro. El cap encara estava encastat entre la porta i el terra.
—Llig-me l’informe.
intentes recuperar un passat tan llunyà, un passat sobre el qual no has efectuat cap maniobra de conservació prèvia, només recordes, per regla general, el que vols recordar. I, on no arriben els records, imagines. Per això prenc apunts al quadern de camp, per a fer permanents les glopades de memòria a curt termini. Glopades que se’m van fer redivives en vore a Guillem, el xic dels ulls botinflats. Dos casos units pel dolor somort d’un fill. Per un dolor que no és com deuria ser. Per un dolor que és com una maçada contra una paret folrada amb vellut.
He estat un parell de minuts sense escriure, rellegint el que acabava d’anotar. Hi ha dos detalls que em criden l’atenció, dos elements plenament coincidents en estos dos accidents: són les famílies les que troben els cossos; els fills no ploren per pena.
- 13 -
—Que t’has repensat la jubilació? –m’ha dit–.
—Què vols saber-ne?
- 14 -
No sé si m’estic deixant endur pel vertigen. Pel vertigen d’anar sent conscient que el món cisellat pel meu treball s’acaba. Potser m’estic agafant a un clau roent, a unes conjectures que contenen la meua resistència a deixar de ser qui he sigut. La casualitat existeix, sí, encara que és molt menys influent del que solem pensar. És hora d’anar a dormir.