Setze, setze, setze. Tres cops de dignitat torbats per la força
d’un cos d’inseguretat.
Setze!
¿cuántos?, O te llevo!
Dieciséis, va dir davant l’amenaça
d’una policia feixista.
Que una agent pública s’adrece així al jovent crític indica tot el que falta per fer, per dir, per agermanar.
Va vindre per cuidar-la i ara és ella qui l’acompanya.
Curiosa coincidència la dels iaios, connecten amb els nets millor que amb els fills.
Potser molesta la generació del mig.
La primera topada amb la mort va ser precisament la besàvia quan tornàvem d’escola.
I la iaia tampoc estava a la cuina.
Des d’aleshores sé quan vénen les males notícies.
Greu i incurable. Ho entenc, tot i que diu «grave e incurable», diagnòstic sociolingüístic de realitat meta química. Un mapa dibuixat a mà assenyala la supervivència d’un percentatge paralitzant, com la clínica anciana.
Un feiner de primavera puta et clava la data caducifòlia i noqueja sense reacció la pena d’un curt calendari. El pronòstic acaba amb un codi de barres enganxat al braç, incapaç de socialitzar el dolor. Retrobe el valor de la veritat.
Les paraules alliberen la por, enllumenen la séquia fosca que prepara l’horta per ser territori d’esperança màxima. Agulles que passen a ser germanes de sang també fan condol, perquè amb tan sols uns mil·lilitres emparren la fortuna.