Capítol 1 Una xiqueta a la porta
-Mare, mare, vine, mira. -Què passa, filla? -Pare, tu també. Veniu de seguida! La veu d’Anna sonava excitada. No parava de demanar l’atenció dels seus pares. Tant era així que, tot i que ambdós estaven ocupats, varen deixar les seues respectives tasques per tal de fer cas a la seua filla Anna. La xiqueta, de només set anys era una mica entremaliada i, fins i tot, manifassera, però mai no deia mentides. I si ella deia que allò era urgent, ho seria, sens dubte. -Mireu, mireu –Anna continuava excitada– hi ha una xiqueta a la porta -Com que hi ha una xiqueta a la porta, Anna? –li va preguntar sa mare–. A quina porta? -A quina va ser? A la de l’oncle Marc. Anem a la finestra aai ho comproveu -Què dius, filla? –va intervindre el pare– N’estas, de segura? -És clar –va dir la xiqueta seriosa– jo no dic mentides. Mireu, mireu. -5-
-Doncs, anem a la finestra i sortim de dubtes. Agafats de la mà d’Anna, que els estirava, arribaren al pis de dalt, on hi havia la finestra que donava a la porta de l’oncle Marc, germà de la mare d’Anna. Els pares de la xiqueta van treure el cap, molt interessats, però, les expectatives d’Anna van ser decebedores. La xiqueta no podia creure-ho. -Anna, ací no hi ha ningú. -Què dius? –va dir, gemegant– si estava ací ara mateixa. -De veritat que no és la teua imaginació? Ja saps que, de vegades, ens fa veure coses que no són reals. -Pare –va dir la xiqueta enfadada– no estic inventant-me res. Ací hi havia una xiqueta. L’he vista perfectament. -Està bé, filla, no t’amoïnes –va intervindre la mare–. Et creiem. Però, dis-nos, com era la xiqueta? -Doncs… –Anna va romandre pensant un instant– Com la de la cançó de bressol. -Quina cançó? Què estàs dient? -La de Mareta. -Com? -Doncs que la xiqueta era com la de la cançó. Tenia molt negres els ulls i els cabells molt rulls.
-6-
Capítol 2 Malika
Els pares d’Anna van tornar a les seues tasques, però ella no parava d’insistir en el fet que havia vist una xiqueta i volia saber qui era. Així que va provar sort amb la seua germana Laia, tot i que normalmente no li feia ni cas, perquè es creia molt important sols per ser la germana major. -Laia… -Què passa, germaneta? Estic fent els deures –va dir amb fàstic–Tu, com ets xicoteta, no saps com de difícil és allò de l’ESO, però en tinc a muntó, de tasca d’estiu. -És important, de debò –va suplicar–. Escolta’m. -A veure –va dir Laia, condescendent– què et passa? -Doncs –va respondre Anna amb un somriure triomfant– què hi havia una xiqueta a la porta de casa de l’oncle Marc. -Què dius? -De veritat. Hi havia una xiqueta. -Li ho has contat als pares? -És clar. Però, com que quan varen mirar ja no hi estava, han passat de mi. -I tu n’estàs segura? No pot ser que t’ho hages imaginat? -Que no –va protestar Anna–. No m’ho he inventat. Hi havia una xiqueta. T’ho jure. -7-
-D’acord, d’acord, et crec. -Gràcies –va dir, alleujada–- Laia, què podem fer? -Doncs, espera una estoneta que acabe els exercicis de “mates” i anem a casa de l’oncle. D’acord? -Sí –va fer palmes–. Quina bona idea. T’espere ací. Estaré callada. D’acord? Anna esperava impacient la seua germana que va tardar només una estona. Malgrat que, com que li agradava fer el fatxenda amb la seua germana, ho dissimulava, ella també tenia molta curiositat. -Anem-nos-en, Anna Laia i Anna se’n van anar a la casa del seu oncle, al costat de la seua. Precisament per això, tenien permís per anar a soles, sempre que no s’hi allunyaren més. Les xiquetes adoraven sel seu oncle i ell estimava d’allò més les seues nebodes. Sempre tenia un regalet, un dolç o una llepolia per a elles, encara que la mare de vegades li renyia perquè deia que les malcriava massa. En arribar a la porta de la casa, Marc estava ahí mateixa, palplantat. Duia agafada de la mà una xiqueta. Laia i Anna no varen tindre temps de preguntar res. -Bon dia, xiquetes. Vos presente la vostra nova cosina. -Vols dir...? -Això que estas pensant, Laia. -I com li diuen a la nostra nova cosina? -Malika. El seu nom és Malika. -8-
Capítol 3 La nova cosina
-Hola, Malika –va dir Anna– a mi em diuen Anna. -Hola, Malika. Soc Laia i soc la teua cosina major –va donar-se importància–. Benvinguda al nostre poble. Una vegada fetes les presentacions adients, Marc va contar a les seues nebodes qui era Malika, la xiqueta dels cabells molt rulls, como l’havia batejada Anna. Malika tenia onze anys, encara que no estava molt segura de la data exacta del seu naixement, perquè al seu país no hi havia registres amb massa fiabilitat. La seua història era trista, tot i que existien moltes històries semblants a la seua. La xiqueta havia arribat al nostre país en una pastera, juntament amb sa mare. L’embarcació va haver de ser rescatada, però va ser massa tard per a la majoria dels seus ocupants. La mare de Malika es va ofegar, com molts dels seus companys de viatge, i la xiqueta va sobreviure miraculosament, tot i que va arribar en condicions de salut molt precàries. A més a més, la mort de la seua mare va deixar-la tan impactada que no es movia. Els que la varen rescatar deien que semblava petrificada. Van ingressar Malika a l’hospital, on va recuperar-se de -9-
les ferides del cos, malgrat que de les de l’ànima costaria molt més. Després, varen traslladar-la a un centre de protecció de menors, sota la tutela de la Generalitat, on va estar gairebé un any. Una vegada estabilitzada la xiqueta, i quan ja era capaç de comunicar-se en la nostra llengua, els responsables d’ella varen prendre la decisió de buscar-li una família d’acollida i, fins i tot, si les coses anaven bé, podria pensar-se en una adopció. Com que ningú sabia res de son pare, eixa seria la millor opció per a Malika, encara que la seua edat podia ser un entrebanc per a aconseguir-ho. Mentrestant, Marc, l’oncle d’Anna i Laia, havia començat les gestions per tal d’adoptar un xiquet o una xiqueta, juntament amb la seua parella, Pau. No havien contat res a ningú, ni tan sols a la seua germana Gemma, la mare de les xiquetes. Li feia por fer-se il·lusions que després se n’anaren en orris. Les coses, però, van precipitar-se. De sobte, havien cridat Marc i Pau i els van contar la història de Malika, i els van oferir la possiblilitat d’acollir la xiqueta. No varen tardar ni un segon a contestar. Tot i que la seua primera intenció haguera sigut acollir un nadó, la història d’aquella xiqueta els va impressionar. I després, la xiqueta mateixa va captivar-los amb els seus ulls negres i els seus cabells molt rulls. Ningú podria haver fet una descripció més adient que la que havia fet Anna. - 11 -
Malika passaria l’estiu amb Marc i Pau i després, si tot anava bé, mirarien l’opció d’adoptar-la. Així era com ho havien arreglat amb els Serveis Socials i ells estaven d’acord. Allò no podia eixir malament. Tenien tot l’amor del món per donar a Malika, i la xiqueta necessitava l’estima per damunt de tot. Anna i Laia varen escoltar el seu oncle bocabadades. Ninguna va gosar dir una sola paraula mentre ell contava tota la història. Ambdues xiquetes varen decidir, cadascuna per la seua banda, ser la millor companya per Malika, la seua nova cosina. Estaven tan emocionades com Pau i Marc. -Malika –va intervindre Laia– has de vindre a menjar a casa nostra. De segur que no has tastat en la teua vida una paella com la del pare. Perquè t’agrada la paella, veritat? Malika no va dir res, sols va fer un xicotet somriure. -Malika –va dir Anna– que no parles la nostra llengua? Jo te la puc ensenyar, ja veuràs. Vens amb nosaltres? -Vinga, oncle, que vinga amb nosaltres –va tomar Laia de nou la paraula–. La cuidarem ben bé. -No ho dubte, filles –va contestar Marc– però, potser són massa emocions de cop per Malika. Millor que ho decidisca ella. -Sí, sí –varen palmotejar les xiquetes– Malika, te’n vens amb nosaltres? -Sí. Així, la xiqueta dels cabells molt rulls va començar el que podria ser la seua nova vida. - 12 -