NOTES PERSONALS
- 15 -
VITA ACTIVA
Fa un temps vaig llegir en una entrevista unes manifestacions del novel·lista nord-americà James Ellroy -aquest tipus d’escriptor altament professional, de novel·la negra, que ha viscut molt, escriu amb bisturí i ven desenes de milers d’exemplars- que em varen fer pensar: “Tinc setanta anys: només m’importa escriure les meues dues pròximes novel· les”. “Ja no tinc mòbil, ni m’importa Trump”. Què se’n pot concloure? Em sembla que és bastant evident: fer-se gran, definitivament, és perdre l’interès per les coses, perdre el sentit de la inserció en el món, que va escurçant-se a mesura que es va estretint l’horitzó vital. Certament, tal com va a hores d’ara l’esperança de vida, fer setanta anys, com Ellroy, no és cap heroïcitat ni un gran assoliment, no té res d’excepcional o d’extraordinari. Però marca una frontera. Més enllà dels setanta anys, què hi ha? Els vuitanta o els noranta anys, la senectut definitiva i irrefutable, decrèpita o més o menys saludable i apanyada. En aquestes alçades, en molts casos, es viu o bé en la inòpia i el desinterès o bé capficats en una sola cosa, tancats amb un únic joguet, que és el Jo, l’ego, la imatge d’un mateix, la hipotètica posteritat. Obsessionats amb el llegat, amb la trajectòria, amb la culminació d’una aposta vital. O bé, en el pitjor dels casos, acusant la marca de les ferides que ens han anat fent els coetanis, la vida mateixa, el temps viscut... El declivi físic s’acompanya sovint d’un cert declivi moral. Quin panorama! De tota manera, en les grans gerontocràcies les coses no són ben bé així. Per exemple, del cardenal ultraconservador Robert Sarah, que segons com vagen les coses podria succeir el papa Francesc -una desgràcia semblant a la suc- 17 -
cessió d’un home bo com Barack Obama per un malaurat i afortunadament ja periclitat Donald Trump-, però ara a l’inrevés perquè Robert Sarah és negre (“prieto”, en diuen a Cuba) i oriünd de Guinea. I s’ha pogut afirmar que “als seus 74 anys és considerat encara un cardenal jove”. Deu n’hi do, i mai millor dit: jove als 74 anys! Encara hi ha esperança... Tan jove i enèrgic que podria donar la batalla en el pròxim conclau de l’Església de Roma al voltant dels temes de l’integrisme d’aquesta època, centrats en el celibat dels capellans, l’avortament, l’homosexualitat, la ideologia de gènere, el relativisme moral i tot això. La moral sexual, fet i fet. Com si no hi hagués res més important, en un món que es troba a la vora de l’abisme. En fi, i al marge d’aquesta trista -o còmica- història, només una forta determinació de viure una vida activa fins al final i de preservar el vincle amb les idees i amb el batec del món ens pot estalviar -em sembla- la defallença i la desconnexió. Res no està garantit, però. No tot depèn de la voluntat, per bé que sense voluntat no hi ha res a fer i tot s’enfosqueix.
- 18 -
QUAN NO ESPERES RES
Quan no esperes res, tot el que puga vindre serà per escreix i potser et reconciliarà -amb circumspecció, i sense exagerar- amb el món. Si esperaves massa, desenfocant el que ets i ignorant les lleis fèrries de la desconsideració, llavors el neguit persistent -una malaltia de l’esperit- serà el càstig pel pecat de la desmesura. O més aviat per la manca de realisme. I et veuràs reclòs en el teu jardí interior, on ningú anirà a pertorbar-te, on ningú et molestarà. Però les pertorbacions, ja ho saps -com la inquietud-, són l’estímul indefugible del viure, el remei per espaiar la malenconia. Què faríem, sense les pertorbacions!
- 19 -
PROFESSIÓ DE FE
No crec en Déu, però sí que crec en els sants. Déu ja em perdonarà, n’estic segur, però no puc creure en un Ens Suprem, Seny Ordenador de l’univers. Que em sembla una clara projecció antropomòrfica o una figuració pròpia de l’època dels reis i els sacerdots, o dels reis-sacerdots. I que, a més, cada cultura ha afaiçonat al llarg del temps segons les seues necessitats i característiques particulars, sovint d’allò més imaginatiu, divers i contradictori. Iahvè, el patriarca irascible, sever i terrible, però amerat d’un ideal implacable de Justícia, que imparteix en directe i sense mediacions. El Déu cristià, el Pare bondadós però tirànic, hereu de Iahvè tot i que més acollidor, amb més “màniga ampla” en la versió catòlica i més rigorista o greu en la protestant. El Déu abstracte, distant i indesxifrable de l’islam, que s’expressa en àrab i regula la vida dels creients fins el darrer detall. Els déus de l’Olimp dels grecs antics, tots tan posseïts per passions massa humanes, començant per Zeus. Marduk, la deïtat remota de Babilònia, que inspirà el Codi d’Hammurabi. El rei emperador dels japonesos, solar i exclusiu, a més d’elusiu. Les desenes de deïtats índies, multifuncionals, cadascuna per a una vessant de la vida terrenal. El Buda misteriós en la frontera entre el diví i l’humà. I podríem continuar. Les cares de Déu, o dels deus, són bigarrades i innombrables, com es pot comprovar en qualsevol biblioteca d’història de les religions o de manera gràfica i entretinguda, sintètica però rigorosa, al llibre de Neil Mac Gregor Viure amb els déus, posem per cas. Un llibre on es pot veure amb claredat l’exuberància, l’enorme frondositat i diversitat - 20 -
-que respon a experiències culturals singulars-, de les creences religioses que ha generat l’espècie humana, l’homo presumptuosament auto-considerat sapiens, aquest animal simbòlic que es fa preguntes. I també s’hi poden constatar altres aspectes com ara la diferència entre les religions monoteistes -a les quals feia sobretot referència més amunt-, i les politeistes, jerarquitzades o no, o les sincretistes, així com les manifestacions més “primitives” o no tan elaborades, com el xamanisme, la creença en els esperits, els rituals extàtics, l’atribució de significats ocults i misteriosos a les forces de la natura, els trons i els llamps, els cultes solars, tot això. També les religions han evolucionat, evidentment, perquè són formacions històriques com qualsevol altre artefacte humà. Les religions les han fet els homes, tot i que, segons versions, les religions han fet l’home, perquè la imaginació espiritual va fer acte de presència aviat en l’evolució humana i la va accelerar. Tesi, antítesi i síntesi (hegeliana). N’hi ha que s’han fet increïblement barroques, tant o més que les formes tan recargolades que trobem de vegades a la natura, com ara les ales de les papallones, les orquídies salvatges o el plomatge d’alguns ocells tropicals. Les religions han anat canviant al llarg de la història, tot i els esforços dels guardians de la fe -sacerdots, aiatol·làs, popes, rabins ortodoxos, etc.- per congelar-les en el temps i remetre a lectures literalistes. Controlades per ells, naturalment. Hi ha una gran distància entre el mag de la tribu, el santó carismàtic una mica tronat i el capellà -i no diguem ja el cardenal de la cúria- o el pastor protestant cultíssims capaços - 21 -
de resumir i assumir tota la cultura del seu temps i reconduir-la a les creences bàsiques. O el rabí tan subtil que seria capaç de tallar un cabell mil·limètric. O el lama amerat de la saviesa antiga... Un gran embolic tot plegat, de vegades purament arbitrari i indesxifrable vist des de fora, de vegades altament elaborat, però on sura clarament la necessitat humana de trobar sentit al que aparentment no en té. O que realment no en té, i no ens en sabem avenir. L’experiència religiosa s’ha de mirar amb distància, però alhora amb respecte, perquè és una de les dimensions humanes més complexes i arrelades en necessitats profundes. És cert això, però també és veritat que les religions prenen formes molt diverses i sovint han estat o són d’una elaboració extravagant, inenarrable, d’un barroquisme que s’aparta molt del sentit comú, de la contenció aconsellable. Desafien la raó i la sensatesa, i no caldrà posar massa exemples, des de les deïtats més esbojarrades a l’atribució de condició divina a alguns animals totèmics o el misteri de la Santíssima Trinitat. Ara bé, també passa -i convé tindre-ho present, perquè és un punt cabdal- que més enllà de concrecions massa primàries o de fixacions doctrinals insostenibles, les religions -algunes religions, si més no- prenen un caire molt concentrat o depurat i es despullen d’adherències excessivament humanes. Esdevenen espiritualitat abstracta, ideals reguladors, normes de comportament, una ètica, en definitiva, per a ús personal i alhora garant, potser sobretot, de la cohesió de grup o de la moral social. El Déu antropomòrfic esdevé llavors una mera Idea, una fórmula d’alta abstracció, despullada de formes familiars. Però sense desfer-se’n -tret dels - 22 -
xinesos de l’ètnia Han, la cultura més pragmàtica i desencantada, una cultura de supervivents que honora sobretot els ancestres i la continuïtat-, de la noció última d’un Ésser Suprem, Absolut, Creador de tot. I es dona també el cas d’una religiositat extremament essencial, entesa com a experiència mística, producte de la cerca d’una raó poètica, més enllà de la racionalitat freda, embadalida davant els continguts simbòlics, els misteris, el ritual, la gnosis, el sufisme i les manifestacions artístiques -musicals, pictòriques, arquitectòniques, poètiques- de determinades expressions altament sofisticades de la creença, com em sembla que seria el cas de la filòsofa espanyola Maria Zambrano, autora d’un llibre de regust especulatiu i metafísic inequívoc, El hombre y lo divino (1955), que és tanmateix inspirador. Una deriva mística en la qual la idea fixa d’un déu omniscient i omnipotent, aliè i extern al Tot de la vivència immediata -la Natura-, resta una mica difuminada, en la línia potser de Baruch Spinoza, però sense desaparèixer del tot. Un déu que s’identifica, en el límit, amb la Natura o amb les projeccions simbòliques del costat més bo -la noció innata de justícia, la bondat, l’amor- de l’ésser humà. La religió com a espiritualitat, com a creença individual, lligada a una moral estricta, és una variant considerable i sovint molt autèntica -en coneixem concrecions d’una enorme dignitat- d’aquest fenomen de la fe. La idea del déu creador i realitat última i aliena al món i a l’univers creat per ell, per descomptat, simplifica molt les coses. Potser conhorta, i activa la meditació i el diàleg interior, però eludeix la pregunta immediata i envitricollada, i segons com capciosa. Escolti, perdoni, i qui va crear el Cre- 23 -
ador? La projecció antropomòrfica ha simplificat durant molt de temps les coses relatives a l’origen de tot -i també a les convencions socials, per cert. Perquè això de l’origen és complicat. Vegem com ho diu Yuval Noah Harari al començament del seu llibre D’animals a deus: “Fa uns 13.500 milions d’anys, matèria, energia, temps i espai tingueren el seu origen en el que es coneix com el big bang.” Difícil d’entendre, sens dubte: “abans” no hi havia res, ni temps tan sols? Però la resposta no està en cap exercici d’imaginació mitològica, sinó en un altre lloc, com apunta el mateix Harari: “El relat d’aquestes característiques fonamentals del nostre univers s’anomena física.” Exacte. Com és també pertinent l’afirmació que deixa anar més avant segons la qual al cervell humà li costa molt o és simplement incapaç de pensar “en conceptes com la relativitat i la mecànica quàntica” que són els que empren els físics basant-se en un llenguatge matemàtic i tècniques de processament de dades alienes “a la manera humana tradicional de pensar”. Una complexitat desconcertant, en tot cas. Però inexcusable. I que ens repta. Perquè com ha escrit Carlo Rovelli: “Potser el temps és el misteri més gran”. I per a conjurar aquest misteri -el temps, el cosmos, l’existència mateixa de la realitat i la nostran’inventem d’altres, igualment indesxifrables, però pensables. Una manera de reduir la complexitat a imatges més o menys comprensibles, a la mesura de l’experiència directa i ran de terra. La simplificació i l’autoengany -la reducció de la complexitat a imatges i idees simples i a l’abast- de les religions les deixen molt clares Richard Dawkins, Christopher Hitchens, Daniel Dennett i Sam Harris a Els genets de l’Apocalipsi, - 24 -
una conversa sobre la religió que (com es diria a la comarca de l’Horta de València) “no deixa estaca en paret”. La raó ensopega amb la creença. La maleïda raó, el vici de pensar, de pensar fins al final, acaba amb els dogmes i les il·lusions fantasioses en què es basen les religions. Totes les religions. Per això no puc creure en Déu. I fins i tot em costa creure que algú hi puga creure... Tanmateix, sí que crec en els sants -perquè els he vist. N’he conegut uns quants. La majoria eren sants laics, sense creença religiosa, però també n’hi havia algun creient. Tant se val. Em sembla respectable, cadascú extreu el seu motor vital i la seua ètica d’on vol o d’on pot. El cas -el “misteri”, per dir-ho així- és que he pogut observar al llarg del temps l’existència d’algunes persones absolutament lliurades als altres i a una Idea de la Justícia i la Pau entre els homes, entre els éssers humans. Persones lliurades a fer el bé, a lluitar ací i ara pels altres, en el terreny social, en la proximitat humana solidària i fraterna o seguint un ideal polític alliberador, que no es preocupaven gens pels seus interessos i conveniències personals. Gent de carn i ossos però despullada d’ambició, de mesquinesa, d’estretor i de càlcul, i capaç del sacrifici més increïble. He conegut algunes persones d’aquestes. Poques, però algunes. N’hi havia que eren comunistes, per cert. (Els comunistes sacrificats, heroics i d’una enorme integritat personal, diré en passant, no es mereixien els sàtrapes i els cínics que es varen apoderar d’aquell moviment generós.) Persones així existeixen i són el meu santoral. En voleu els noms? Potser un altre dia...
- 25 -
Tampoc donaria noms -però per una raó molt diferentd’aquells que em semblen especialment miserables en aquestes qüestions de creença. Són els que “retornen a la fe” o recuperen “la religió dels nostres pares” per raons d’oportunitat política. Enduts per un conservadorisme rabiüt, ells, racionalistes i descreguts, han arribat a la conclusió que la religió és “un pilar de l’ordre social” establert i que és millor mantenir-la o fins i tot agitar-la, particularment en una perspectiva de xoc de civilitzacions. Aquesta instrumentalització de les creences religioses en sentit reaccionari em fastigueja. Molts neocons i neoliberals contemporanis -i també conservadors de tota la vida- han recorregut aquest camí tan escassament exemplar. Però deixant això de banda, ara me n’adone que, potser, he simplificat una mica el fenomen religiós, la vivència del sagrat, la relació profunda dels homes i les dones, al llarg de la història, amb el desconegut, el misteri, el cosmos, la limitació de la vida humana, el dolor, l’esperança... la pruïja de comprendre l’incomprensible, la cerca de sentit, en definitiva. Ni de bon tros voldria menystenir aquesta part de la història humana. Marx digué amb raó que la religió és l’opi del poble, i això s’ha d’entendre en el seu context històric, però també va dir que era el sospir de l’ànima damnada... És a dir, el consol davant l’adversitat, una adversitat immensa, estremidora, multiforme: la solitud, la malaltia, la desgràcia, la pèrdua, la mort, la manca de sentit. L’home, al capdavall, és una criatura desvalguda. I s’aferra a creences de vegades tan esbojarrades com les d’algunes sectes, i creu -o “vol” creureen miracles, revelacions, estigmes i visionaris, encara que els qui així es presenten siguen uns impostors. - 26 -
Sense creure, crec que els qui creuen tenen les seues raons. I les respecte, és clar, sobretot si no manipulen, malmeten o enganyen els altres, si no volen imposar els seus dogmes. La qüestió, però, és entendre la raó d’aquesta necessitat de creure. No dubte que és una qüestió altament complexa, arrelada en la psique humana. No s’hi val a simplificar o a estigmatitzar. La creença és una cosa molt profunda. Però en què es creu, realment? Difícil dir-ho... Si pense en el cristianisme, per exemple, no puc estar-me de recordar passatges desconcertants dels Evangelis: “Per més pecats que un home cometés i per més blasfèmies que proferís, Deu el perdonaria, però el qui injuria l’Esperit Sant, Déu no el perdonarà mai i sempre serà reu del seu pecat.” “Que n’és de difícil per als que són rics d’entrar al Regne de Déu.” “És més fàcil que un camell passe pel forat d’una agulla que no pas que un ric entre al Regne de Déu.” “Molts que ara són els darrers, seran primers, i molts primers, darrers.” “Vosaltres, quan jo tenia fam, em donàreu menjar; quan tenia set, em donàreu beure; quan era foraster, em vau acollir; quan em veiéreu despullat, em vau vestir; quan estava malalt, em vau visitar; quan era a la presó, vinguéreu a veure’m.” Dic desconcertants d’aquestes i altres manifestacions -que són en algun cas vertaderament meravelloses (també enigmàtiques)- perquè el seu sentit ha estat traït i esgarrat al llarg dels segles per l’ecclesia triomfant, inquisitorial, integrista i dominadora, amiga i còmplice dels poderosos. En què “creu”, realment, qui creu? Ho sap? Segurament sí, però tampoc està gens clar. La variable cultural i dogmàtica intervé de ple. Hi ha una gran diferència entre qui segueix el - 27 -
corrent i qui es planteja i aprofundeix en les grans preguntes sobre el sentit de l’existència humana. Per a què estem ací i què podem fer? Per a culminar una mera existència biològica -fer de suport a la transmissió d’un codi genètic- o per a sentir-nos part d’alguna cosa més àmplia? Si la fe és una ètica, les conclusions poden ser radicals. Si és inèrcia o fanatisme, o pur interès cínic, pot ser un desastre i un perill. La qüestió és envitricollada. No podem obviar el fet que les religions organitzades i articulades han propagat molts sofismes i moltes mentides i han generat odi, dolor i frustració. Han fet patir els descreguts, els heterodoxos, els heretges, els apòstates, els escèptics, els diferents, la gent normal i corrent a qui, per alguna raó miserable, convenia estigmatitzar. I han estat especialment cruels amb les dones. Perquè totes tenen una forta fixació patriarcal que no s’adiu gens ni mica amb la conquesta de la llibertat, que les dones, i no sols les dones, al segle XXI, no voldran perdre. De vegades es diu que el patriarcalisme i el menyspreu de la dona serven una relació directa amb les “religions del Llibre”, i crec que és un error. Aquestes tres religions -judaisme, cristianisme, islam- són diverses, entre elles i al seu si, i han evolucionat de maneres molt diferents o fins i tot divergents. És cert que a l’inici, als llibres sagrats, s’hi troben llavors poderoses per a la marginació de la dona, considerada una derivació menor, subordinada, un ésser impur, ambigu, una font de seduccions perilloses. La pulsió literalista sobrevola en totes tres, però en algunes més que no en altres. La fixació dogmàtica de les condicions socials -arcaiques, patriarcals- dels segles de formació d’aquestes religions ha tingut certament projecció i ha contribuït a assentar-les i donar-ne perdurabilitat, - 28 -
però en alguns casos el dinamisme intern de les creences, o l’influx assumit velis nolis del dinamisme extern -derivat de la lluita secular per la Llibertat-, han canviat les coses en aspectes substancials. A hores d’ara, en la galàxia judaica i evangèlica, o protestant, hi ha dones que són rabines, teòlogues, pastores i fins i tot bisbesses (anglicanes). En una església luterana de la ciutat sueca de Goteborg, lluminosa -perquè estava molt il·luminada, lluny de la tenebror de les esglésies catòliques que coneixem ací- i amb les Escriptures a l’abast, vaig observar que al llistat d’oficiants les dones hi eren majoria. I al si de l’Església catòlica el paper de la dona és un tema candent, no resolt encara, una qüestió debatuda, ajornada. Però viva. D’altra banda, algunes religiositats pluralistes o politeistes -no del Llibre, per tant- com l’hinduisme (en la vessant integrista i agressiva de l’Hindutva) no són de cap manera alienes a la subjecció de la dona a les societats on predominen. L’Índia és un cas extrem en aquest sentit, d’opressió salvatge de les dones. En un altre terreny, sovint les religions organitzades en esglésies, congregacions o sectes, tenen molt d’empresa de serveis i generen un interès propi, de grup, de clan, de secta en sentit propi, que passa per damunt de tot. Saben com extorquir els necessitats de consol -o del que siga- per engreixar patrimoni i ingressos. Saben com fer servir el seu poder i capacitat d’influència -sobretot a les acaballes- per edificar grans complexos, universitats o santuaris. Amb una incidència especial en el món de l’ensenyament. En estret i perillós contacte amb joves immadurs i en crisi, o no, construeixen universitats, centres, fundacions, escoles.... El desplegament educatiu -per anomenar-lo d’alguna manera- 29 -
dels Legionarios de Cristo, el complex religiós aclaparador de Torreciudad, de l’Opus, al cim d’una muntanya del Somontano d’Osca, més amunt de Barbastre, el gran temple que construeixen els kikos (l’anomenat Camino Neocatecumenal) a Israel o la desmesurada Universitat Catòlica Sant Vicent Màrtir de València, propietat de l’Església diocesana, en serien uns quants exemples sorprenents i propers. Els evangelistes nord-americans fan coses semblants, sovint d’un mal gust abominable. La religió com a empresa lucrativa, en la qual el management i el màrqueting tenen un paper fonamental. La idea és, exactament, aclaparar, fer una demostració pètria, pretesament duradora o eterna, de poder. L’ésser humà, l’animal humà, abans de la mentalitat racional, que fou un gran salt en el procés de la civilització, va viure o conviure durant mil·lennis amb el mite, la creença irracional, la intuïció, la imaginació de mons i éssers fantàstics. Amb el “pensament salvatge”, en expressió de Claude Lévi-Strauss, que tanmateix tenia una vessant pràctica, de regulació social, indubtable. Durant mil·lennis l’ésser humà navegà entre boires. No en sabia. Era menor d’edat, com va dir Kant. La innovació dels grecs antics és el logos. Per descomptat que abans hi havia hagut els descreguts xinesos, i no només ells, que tanmateix ho barrejaven tot amb supersticions i creences màgiques. El llenguatge articulat, l’art i la creença religiosa, els mites, a més de la manufactura d’eines -com va apuntar Friedrich Engels-, és el que ens va fer humans. No hi ha dubte que l’irracional, la creença, el mite i la fabulació perviuen, persisteixen, i conviuen amb la raó. De vegades al si d’una mateixa persona. La vessant - 30 -
religiosa té arrels molt profundes. Però la religiositat extàtica i descordada, fixada fanàticament en l’irracional, o manipulada en pro d’interessos de classe o de grup corporatiu massa evidents, la intransigència i la servitud voluntària a dogmes ridículament absurds -entre altres coses-, diria que ens deshumanitzen. I no vull entrar ara en detalls menors, malaurats i escabrosos, com les actituds i declaracions dels bisbes catòlics integristes del tipus Cañizares o Reig Pla, exponents d’una actitud nefasta que ha produït molt de patiment a la pell de brau i que, segons sembla, no han après cap lliçó de la història. A més, l’Església catòlica funciona internament com si fos encara a l’Antic Règim, com una organització vertical, no democràtica. Els partits polítics, segons la Constitució espanyola, han de ser democràtics en la seua organització interna, l’Església no. Tot i que rep finançament públic. Mana el bisbe, assistit per la Cúria. Fa i desfà, com un sàtrapa. Viu en un palau. Les dones hi estan marginades. Viure en un palau, com els prínceps. Ja ho deia Erasme (el 1508, a Elogi de la follia): “Els summes pontífexs, els cardenals i els bisbes, ja fa molt de temps que imiten a consciència la conducta dels prínceps, i gairebé la superen”. D’altra banda, hi ha “la cosa clerical”. No l’he conegut, personalment, de prop. Vaig anar a un col·legi laic, on hi havia també protestants i la religió era considerada cosa secundària o personal, el Col·legi Alemany. Era una assignatura, això sí, perquè figurava als plans d’estudi del batxiller espanyol. A casa, a més, no érem creients. Havíem d’anar a missa, a la parròquia de Sant Andreu, al primer tram del carrer de Ciril Amorós, per coerció social i política -avui - 31 -
això és difícil d’entendre- als anys cinquanta, però així que la pressió afluixà, entre final d’aquesta dècada i començament dels seixanta, deixàrem d’anar. El meu pare era molt liberal i deixava marge. No pressionava. Cadascú va fer la seua evolució personal. No he conegut l’ambient eclesial, l’atmosfera densa i enganxifosa, opressiva, de les confessions i els exercicis espirituals, de la tutela i la voluntat d’anul· lació dels altres. Per això sempre m’ha sobtat, i molt, trobar -fins i tot on no l’esperaves- aquesta cosa eclesial, clerical, feta de vanitat i orgull dissimulat, d’humilitat i mansuetud impostades, de voler regir i manipular, superbs, comportaments aliens emparant-se en la comunió amb la transcendència i de sentir-se, alhora, fora del món, al marge, en realitat humiliats, anorreats com a individus. Amb un sentiment agut de menyscapte. Un veritable trauma relacionat amb la submissió, el lliurament absolut i obligat a un ens totalitari, que decidia vida i destí, a una estructura de poder total que sotmetia i imposava la desfeta de la personalitat lliure i autònoma. No m’estranya que tants ex clergues o ex seminaristes hagen estat clients assidus de psiquiatres i psicoanalistes.
- 32 -