El dia que se’m van fondre els ploms davant l’ordinador de la feina, el meu responsable m’estava preguntant si havia enviat un correu al director de la planta dels Estats Units de la multinacional on treballo. El sentia de lluny i com un eco que reverbera dins d’un somni, tret que allò no era un somni i ni el meu cap ni el meu cos van poder reaccionar. Hi ha un buit d’unes hores d’aquell dia que soc incapaç de recordar. Allò va ser la primera setmana d’octubre del 2009. En aquell correu se suposava que jo havia de confirmar una data d’entrega d’unes entreteles que fabricaven a un dels sets de Parets del Vallès. Els urgia per a una important cadena americana de roba. Ens trobàvem en plena recessió econòmica amb un ERO que va afectar molts treballadors, entre ells alguns companys de la meva divisió. Feia tan sols dues setmanes que m’havien cridat al despatx del director comercial per dir-me que acomiadaven -7-
l’administrativa de compres i que a partir de llavors jo m’encarregaria de les exportacions i a més a més de les compres de material manipulat que portava la noia que havien acomiadat. D’un dia per l’altre em trobava asseguda en una altra taula i m’assignaven un nou responsable. Els e-mails queien a centenars diàriament a la meva bústia de correu, fins al punt que no em movia de la cadira ni per anar a dinar. Va arribar un moment en què em vaig veure plorant davant la pantalla a primera hora del matí, amb el departament encara buit. Així fins el dia del col·lapse total. Després d’allò em van receptar unes pastilles que m’havia de prendre a diari i vaig passar-me quatre mesos i mig de baixa laboral per prescripció mèdica. Quan vaig tornar a treballar vaig fer-ho amb una reducció de jornada que havia sol·licitat via e-mail al cap de recursos humans. De vuit a dues feia. Aquell horari em permetia anar a córrer als migdies abans de recollir els bessons a l’escola. En aquella època el meu marit treballava per a una coneguda firma de mobles de disseny barcelonina, i viatjava sovint per Espanya i també per l’Amèrica del Sud, així que tenir un espai d’una hora i mitja per a mi quan els nens eren encara molt petits em va anar molt bé per recuperar-me. Dins d’aquell espai entraven també les meves anades al bibliobús les tardes de dimecres, d’on m’agafava algun llibre d’història, revistes d’arquitectura i CD’s de música o pel·lícules. Coses sense gaire pes específic, però primordials per evadir-me en aquell moment. El temps va anar passant i els bessons cada vegada eren més autònoms i no es posaven malalts amb tanta freqüència. El meu cervell demanava més. Vaig començar a llegir algun bloc de caire literari per Internet, El vigilant en el camp de sègol i Paraguas en llamas, sobretot. No eren escriptors reconeguts, tot i que d’alguna manera se’m va començar a despertar de nou el meu vessant d’escriptora. Ja -8-
de petita havia escrit poemes que desava en calaixos o estripava fent neteja dels papers de l’escola. I malgrat que el meu pas per la Facultat de Ciències de la Informació va ser curt, encara residia en mi l’esperit de narradora. Va ser el dia que el meu company de compres, el Raúl Hoces, em va dir que havia obert un bloc de relats, que vaig prendre la decisió: jo també n’obriria un. Vaig fer-ho la tardor del 2013, primer amb un bloc en castellà a la revista Elle digital, amb escrits curts, poètics i molt literaris sense pretensió explícita de ser-ho. Després em va venir de gust fer-ho en la meva llengua materna, i vaig obrir-ne un altre en català: La bústia groga. Penso que va ser la millor decisió que podia haver pres. És tan senzill com ser un mateix. Allà vaig anar experimentant: des de cròniques periodístiques a publicacions més biogràfiques, memòries, poesia, apunts de dietari, retrats i relats de ficció. També hi feia anotacions sobre algunes de les meves lectures, així com de cançons, la Norah Jones, la Nina Simone o la Tracy Chapman, sempre tan inspiradores per a mi. És aquí on entra Charles Bukowski perquè va ser el primer escriptor que vaig comentar a La bústia groga, amb “Passatge d’una dona segons Bukowski”, un apunt que he reescrit per a aquest llibre i que trobareu més endavant. Allà parlo sobre un fragment de la seva novel·la Pulp, tot i que va ser molt abans d’obrir cap bloc, molt abans de Pulp, que ja l’havia llegit. Poc després de la baixa, quan em vaig reincorporar a la feina, el Raúl es va presentar al despatx amb una motxilla d’on hi va treure Carter, que em va prestar perquè el llegís. “T’adverteixo que no sol agradar a les dones”, em va dir. Vaig haver de contradir-lo. I podria recordar la nota exacta de Le Onde de l’Einaudi que sonava el vespre que em vaig acabar la novel·la de l’americà. I el nus que se’m va posar a la gola quan escriu que està a punt del suïcidi però l’amor per la -9-
seva única filla pot més i li ho impedeix. Jo estava asseguda al Chester de casa i els nens miraven Bob Esponja. Acabàvem de sopar i el Manel feia una cigarreta al pati. Així és com recordo les lectures, a través de la meva vida, per això tots els textos que comento de l’autor en aquest llibre són tan personals. És un recorregut vital en què m’he anat topant també amb novel· les i poemaris de l’autor al llarg d’aquests darrers anys i que dissecciono aquí de manera dual: la literatura de Bukowski i el meu tarannà quotidià. Vull fer notar una cosa important: va ser ell qui em va ensenyar que de la meva vida en puc fer literatura. Per aquest ordre. Les millors històries són aquelles que et formen com a persona. Aquest és el màster d’un escriptor.
*** Sempre he sigut del parer que l’escriptura ve determinada pel caràcter d’una persona. Si un autor et sembla plom en els seus escrits, amb tota la seguretat ho serà en la seva conversa. No hi ha gaires persones que m’atrapin amb el seu diàleg, les puc escoltar, però no m’atrapen. Hi ha aquella mida justa entre el ritme, les pauses, les mirades que segueixen a allò que t’està explicant algú de manera que et sembla que ell o ella reviu amb un èmfasi especial la història, i no només te la fa reviure, sinó que esperes que t’expliqui més. Segur que a aquestes alçades ja heu reconegut alguna d’aquestes persones, veritat? Doncs sempre he pensat que entre elles es perden molts grans escriptors. No sabeu com agraeixo les estones que, asseguda a la cuina de casa, el meu pare em relatava històries de quan era caporal a la mili de Lleida o de nen, quan anava a l’escola - 10 -
amb el senyor Ninou i sempre rebia ell perquè, simplement, seia al davant del tot: “Pere, segur que has sigut tu!”. I vinga clatellot. Obria els seus ulls grisos com a plats i reia quan m’ho explicava. Em feia, a través de les seves paraules, la meva pròpia fotografia d’ell de nano, i de tantes altres històries amb què revivia la por, la nostàlgia, la ràbia o l’estima per aquelles persones que ja no hi eren a la seva vida. O la seva crítica al sistema polític en tant que lluita de poders. Curiós joc el de dretes i esquerres quan en teoria tots volen el bé de tots, oi? Em deia mentre escoltava les notícies a la ràdio. Per això és tan important el relat oral, crec que és el que conforma la nostra manera de veure les coses i d’anar pel món. Tot això ve per explicar que aquest mateix efecte però a la inversa és el que em va passar amb l’autor nord-americà. En llegir-lo, de seguida vaig pensar en la manera de parlar del Charles Bukowski. Per sort, va viure en una època en què ja hi havia registres audiovisuals i posteriorment a les lectures, vaig poder-lo veure en entrevistes. Em va semblar una persona clara, honesta, directa i amable -sí, amable-. Al final d’El que més m’agrada és gratar-me les aixelles, la periodista italiana Fernanda Pivano, en una extensa i sincera entrevista amb ell, va quedar sorpresa perquè s’esperava algú combatiu i en canvi “m’he trobat amb un home tolerant”, diu al llibre. Un home de veu suau i gest tranquil en la conversa. En aquelles entrevistes ell insistia molt en la concatenació i el ritme de les línies. Mai pot decaure, deia. Cor, ritme, concreció i substrat poètic en un ambient farragós i cru, serien alguns dels factors que destacaria dels seus escrits. I amb tot, d’una contemporaneïtat que esparvera en el llenguatge. Malgrat haver passat cinquanta anys des de l’escriptura de les seves novel·les, el seu alter ego, Henry Chinaski, sembla que pugui estar en girant la canto- 11 -
nada. Sembla no haver passat el temps per aquest escriptor, i això es deu a la seva naturalitat a l’hora d’expressar-se sobre el paper. D’ell he après a estructurar les meves novel·les en capítols curts i a introduir molts diàlegs de manera àgil i real, sense ornaments ni artificialitat. Com menys millor. Això fa que guanyi tant l’escriptor com el lector, perquè és una estructura que permet fer pauses i reprendre els següents capítols amb ganes. A més, aquest sistema m’ha anat molt bé tenint en compte que l’obra que he escrit fins ara ha estat en hores de dissabtes i diumenges o alguna tarda molt esporàdicament, ja que entre setmana treballo a temps complet en una gran multinacional. Gran part de la seva obra poètica i narrativa, Bukowski també la va escriure quan encara treballava deu i dotze hores diàries a Correus, i si us pregunteu com, llegiu el seu poema “Aire, llum, temps i espai” inclòs a l’antologia d’Anagrama Peleando a la contra. (…) si vols crear crearàs treballant 16 hores al dia en una mina de carbó o crearàs en una habitació amb tres nens mentre estàs desocupat, crearàs encara que et falti part de la teva ment i del teu cos, crearàs cec mutilat boig. - 12 -
(...) aire i llum i temps i espai no hi tenen res a veure i no creen res, excepte potser una vida més llarga per trobar noves excuses1.
Aquest estiu passat Bukowski va tornar a caure a les meves mans amb els Fragments d’un quadern tacat de vi. A la vida hi ha sempre punts d’inflexió, i aquest n’és un. Encara no l’havia començat però de seguida vaig sentir que era el moment idoni per dedicar un temps i un espai exclusivament a l’autor que més he llegit en la darrera dècada. I vaig veure-ho més clar quan vaig acabar de llegir aquells Fragments. Si m’havia agradat el Bukowski novel·lista i sorprès el poeta, l’assagista em va atrapar del tot. Aquesta és una obra mereixedora de ser publicada en tapa dura i en una edició de la millor qualitat, perquè el contingut és d’una intel·lectualitat i erudició que pocs s’esperen de Bukowski. Mai serà un estudi estàtic de l’obra. Les seves lectures m’han portat sovint a la reflexió, i m’han inspirat també algun escrit marcadament literari. Però si d’una cosa m’he adonat llegint-lo és que és un autor infinitament polièdric i penso que un gran desconegut malgrat l’abast mundial de la seva obra. Convindria que se’l tingués més en compte als programes d’estudis de literatura nord-americana del segle XX, entre altres coses perquè a través seu s’aprèn moltíssim d’aquest període. Fa contínues referències a altres escriptors que el precediren i que van ser mestres per a ell, autors a qui dedica diversos 1. De la traducció de l’autora al català d’ “Aire, llum, temps i espai” inclòs a Peleando a la contra (Ed. Anagrama, 1997).
- 13 -
poemes, entre els més coneguts els bellíssims “Incendi en d’un somni” i “Van arribar a temps”. D’això també en parlaré aquestes notes. Mentrestant, és a través de la meva personal mirada del món, aquella de què parlava al principi d’aquesta introducció, que vull donar-lo a conèixer des d’una òptica diferent a la que se’ns ha mostrat fins ara. Aquest és el meu particular homenatge a Charles Bukowski.
*** Llegeixo Otro portfolio, en una de les reflexions que va anar fent Bukowski al llarg de la seva vida i busco al diccionari “papel embreado” que mai havia escoltat i penso en la feina del traductor, enorme i dura feina la de l’Eduardo Iriarte i la dels traductors en general. Sempre hi penso. Penso també en el poc ús que es fa dels diccionaris per descobrir significats que no sabem, o paraules noves en altres idiomes. Sempre és més fàcil preguntar a qui tenim al costat o quedar-se amb el dubte o passar, simplement, de voler saber-ho. Però buscar implica d’entrada que s’està fent una lectura atenta i que necessitem conèixer un significat d’un mot que ens és aliè per poder fer-nos una idea més exacta d’allò que s’està narrant. I el fet de buscar-ho i veure-ho amb els nostres ulls fa que ens quedi més gravat al cap, també. El “papel embreado” és una fibra aïllant que es fa servir en la construcció i encaixa a la perfecció amb la barraca recoberta per aquest material, sense aigua ni llum ni calefacció que descriu l’escriptor i on diu que hi va viure un temps de jove a Los Angeles. - 14 -