ELS FUSOS HORARIS Odie que em lleven cinc hores de vida. Ho odie. Tinc la sensació que un dia aniré al metge i em donarà la terrible notícia: -Li queda un mes de vida. -Com que un mes? No pot ser! -Les proves així ho indiquen. Fins i tot, si m’apura, li diré que no arribarà a quinze dies. -La puta mare! Perdó, potser no volia dir això... -No es preocupe, ho visc diàriament. -Es dedica a dir-li a la gent que morirà? -Més o menys, eixa és la meua feina. Des que van privatitzar la sanitat és tot més eficaç. Un metge ha d’atendre pacients i fer que la malaltia siga rendible. Per a l’empresa, clar. -No isc de la meua sorpresa... I quina branca de la medicina és aquesta? Disgustàlgia? -No home! Jo no soc metge! Treballava d’auditor Andersen Consulting. Però tanque la boca, per favor. És una cosa habitual hui dia, no troba? -Perdone que em sorprenga però... desdejune ara sobre aquestes noves modalitats mèdiques desahuciatives. -Doncs estan molt en voga. De fet, els estalviem a les empreses quasi un trenta per cent. -Un trenta per cent? En concepte de què? -Mire, s’eviten les baixes per agressió a facultatius, economitzem el temps de consol als pacients... Vostè sap a quin preu està l’hora de la mà d’obra especialitzada? -Li semblarà ridícul però ara mateix només recorde el preu dels pimentons verds italians, els llarguets. A quasi dos euros estaven aquest matí en la fruiteria del costat de casa. -Caríssims, veritat? -Això mateix he pensat jo. - 11 -
-El que li deia, un metge cobra la barbaritat de vint-i-tres euros l’hora. -Tampoc és tant, jo cobre bastant més. -Potser... vostè treballa amb persones? -No diria tant, home! Treballe amb gent. És el correcte. -Comprenc. Ací se’ls paga a vint-i-tres euros l’hora i, a part, tenen pagues per objectius, pagament en espècies, assegurances dentals... -Viuen com a reis, doncs! -Si compleixen els objectius, tenen un bon nivell de vida. No hi ha ningú que puga queixar-se. -Ho celebre. -Gràcies. -Sentint-ho molt, he de marxar. -Ja? Quina llàstima... Tinga en compte que converses amenes no se’n troben moltes i a vostè li queden uns quinze dies de vida! -No m’ha dit un mes? -Ja sap vostè com és l’encert, solem donar una xifra alta perquè el xoc no siga tan gran i ja després, l’ajustem. -Quina professionalitat... -Treballem pel bé de vostès, no ho oblide. -Gràcies. -De res. -Aleshores... -Diga, diga. Sense cap temor. -Quan em queda? -Pel que interprete dels seus resultats... -Perdone que l’interrompa, però... Vostè no és metge, no és cert? -Així és. -Aleshores quin tipus d’interpretació li donarà als meus resultats? - 12 -
-Ah! Per això estiga tranquil. Veu aquest requadre manuscrit? -Sí, ho veig. I? -Ací és on el Dr. Esteve ha deixat anotades les conclusions sobre el seu cas. -I vostè només ha de recitar-me-les, com si es tractara d’un vers? -No home, el meu càrrec implica modular la veu, empatitzar amb vostè, fer-lo sentir abrigallat en aquest moment tan dur. -Comprenc... Podria demanar una segona opinió? -Per a què? -Per contrastar, li sembla poc? Em queden quinze dies de vida, necessite prolongar-la una mica més. I si aporte documentació que demostre que m’han robat hores de la meua vida? -Home, els resultats continuarien sent els mateixos i no sé quin tipus de validesa legal podria tindre aquest tipus de documents. Per la seua situació actual el millor seria que deixara els seus últims dies en mans d’una empresa qualificada. -Està parlant d’una funerària? -No, per favor! Seria d’un mal gust terrible. Quin tipus de persona seria? -No comprenc... -Realment no hi ha res a comprendre. -Ah, perdone. -Res, home. -Aleshores, em dona pàbul a poder presentar les meues reclamacions? -Clar! No servirà de res. Si vosté es queda més tranquil, per la meua part no quedarà. -Li prenc la paraula. No pot fer-se una idea de la quantitat d’hores que m’han robat els fusos horaris. -Els fusos? I això? - 13 -
-Sap vostè que, segons ens desplacem, varien significativament les particions horàries provocades pels fusos. Ja que la Terra gira d’oest a est, en avançar contra el gir rotacional, indefectiblement vas entregant unes hores que et pertanyen i que arribats el moment, crec que és just reclamar. I aquest moment ha arribat, no troba? -Clar! I tant! Però... diga’m una cosa abans de seguir amb aquest problema geo horari. Per què no va anar a favor del moviment rotacional? Em fa pensar que vostè és un contestatari. -Res més lluny! M’ofèn vostè. -No ho pretenia. -Doncs ho ha fet. -Disculpe, ha sigut un atreviment per part meua qüestionar la seua afinitat al moviment rotacional. -Això està millor. Disculpat queda. -Gràcies. -Només faltaria! Com tractava d’explicar-li abans de la seua borderia, si he viatjat a través dels fusos i en contra del moviment natural ha sigut perquè el meu treball així ho requereix. -És vostè viatjant? -Podria dir-se que sí, però aquesta és una visió molt romàntica de la meua professió. -El note una miqueta susceptible... -En absolut, és que la notícia de la meua mort imminent m’ha enxampat per sorpresa i vostè no fa més que dubtar del meu modus vivendi. A més, porte ací quasi mitja hora sense saber quant de temps de vida em queda. -A què es dedica vostè? -No em canvie de tema, bon senyor! Puc i vull aportar documentació que acredite que els fusos horaris m’han robat una quantitat ingent d’hores. Només necessite que vostè em faça un escrit en el que expose la seua conformitat i que tota documentació - 14 -
aportada serà revisada per la persona a la qual competisquen tals menesters, no siga que perda les meues escasses tres-centes seixanta hores de vida buscant una informació que després no servirà per a res. -D’acord. Té vostè la meua paraula. Si tanta obstinació té en continuar viu, és perquè tindrà grans raons per fer-ho. -No especialment, ho faig perquè em sembla injust... Ho farà per escrit? -Ho redacte ara mateix. -Deixe-ho ben lligat, que vostè ha sigut consultor i se sabrà mil argúcies legals perquè aquest manuscrit no tinga validesa. -Donant-li la meua paraula hauria de bastar-li. -Em basta perquè encara no el conec. Almenys prou. -M’afalaga. -Així i tot, enviaré una còpia a la meua lletrada, la Dra. Camacho, perquè done la seua conformitat. Si no està correctament, sàpiga vostè que tornaré. -No haurà de fer-ho. -Així siga. -Ací té. Ha estat un plaer conèixer-lo, cavaller. -El mateix dic. Ha sigut vostè molt amable. Llàstima conèixer-nos en aquestes circumstàncies. -És el meu destí. Abans notificava a empreses el seu imminent desnonament i ara ho faig amb persones. Són molts anys d’experiència. -Es nota. Done’m una abraçada, que potser siga l’última. -Almenys serà la primera. -Li aflora el consultor que porta a dins, eh? -No ho puc evitar, la vocació és molt gran. -Fins aviat. -Adéu. - 15 -
I eixiria de la consulta sense saber si tinc una mica més de tres-centes hores per davant per fer coses que no sabré per què no les vaig fer abans i dir-li a la gent que vull les coses que fins ara no els he dit, sense tindre molt clar per què no ho he fet. Odie que em roben hores. Aquesta vegada han sigut cinc, que potser les haguera invertit en no fer res. O podria haver-me assegut a la taula que hi ha pegada a la finestra de l’apartament i veure a la gent eixir de l’estació de metro de Holland Park mentre em fique entre pit i esquena un bon tros de trifle de xocolata dels que ens dona Mrs. Culpepper per ser tan bons veïns. O tal vegada hauria invertit aquest temps robat prenent-me unes cerveses i fent uns riures amb Jhon, Mary, Carlos, Ann, Will i Stefan al Paternoster per fer després un tomb per St. Paul i vagarejar pels carrers emboirats londinencs mentre divaguem amb l’etilisme que ens sol acompanyar. Qualsevol d’aquestes situacions haguera sigut millor que donar-la als fusos. Ací va aquest exemple per demostrar com roben els fusos les nostres hores: en una eixida normal de feina meticulosament programada embarquem un diumenge a Gatwick sobre les 20.10 i després de més d’onze hores de vol, dues llargues hores fins a Dubai i descobrir la pèrdua d’una maleta, arribem a Dhaka, a Bangladesh, al voltant de les 15.30 del dilluns. No m’importa perdre hores dins d’un avió; normalment aprofite per dormir, posar-me al dia en assumptes inconclosos o acompanyar a Jhon en aquelles mini scottish parties que sol muntar-se cada vegada que el vol dura més de quatre hores. Són hores que tinc assumides que hauria d’haver-les utilitzat de manera limitada per les circumstàncies i sols jo decidisc com emprar-les, però les cinc que es queden els fusos no. Aquestes es perden. Jhon manté que les recuperem en tornar i comença a donar la llanda sobre el temps, l’espai i la compressió atòmica. Val més - 16 -
començar una scottish party i fer-lo callar o pots arribar a veure com la primera llei de la termodinàmica cau fulminada per un argumentari magistralment ordit pel meu estimat escocès. D’alguna cosa li ha de servir tindre una formació acadèmica excelsa, ja que es va graduar summa cum laude per la Universitat d’Oxford. Per insignificant que puga semblar, em consta que això li va portar algun esforç. I per això mateix no encerte a comprendre com pot justificar el robatori de tantes i tantes hores que, per molt que ell tracte de justificar, la seua teoria no se sosté. Almenys per a mi. Yihadista em crida! Mira si la cansalà és de pollastre. Potser que tinga una mica de raó, cosa que mai no li reconeixeria; seria la meua mort i, si hem de ser sincers, és perquè peque de vehemència quan de fusos es tracta. Vaig conéixer Jhon farà un parell d’anys. Treballàvem per a la mateixa empresa de gestió audiovisual, la TPE Ltd. Group, encara que en diferents departaments. Aquesta empresa es dedica al món audiovisual i està centrada en buscar localitzacions per a anuncis publicitaris –i alguna cosa de cinema- de primeríssimes grans marques, encarregant-se de tot allò que cal per dur a terme la gravació. Ell estava en producció executiva i jo, per aquells temps, treballava com a freelance fent algunes col·laboracions amb la gent del departament de localitzacions. Les relacions entre els dos departaments, encara que era fluida, no resultava excessivament bona perquè els primers havien de donar forma a les propostes dels segons i, moltes vegades, això era complex, per no dir impossible. Will, un dels xics que integrava el departament de producció i amic comú d’ambdós, va ser qui ens va presentar formalment. No diré que em caiguera mal, però no em va despertar cap devoció i crec que a l’inrevés tampoc. Jo estava amb les meues col·laboracions fins que un dia Mr. Tisdale, un dels capos més immisericordes de l’empresa que - 17 -
ningú haja pogut conèixer mai, em va enviar un correu electrònic citant-me en el seu despatx per “tractar la meua situació a TPE Ltd. Group”. Si he de ser sincer, em veia al carrer. Quina va ser la meua sorpresa quan, entrant al seu despatx, l’enorme àtic de l’edifici amb dues finestres i amb golfes des de les quals quasi podies tocar els arbres de Soho Square, em va rebre amb un somriure. Immediatament vaig pensar que el somriure d’algú així no podia amagar més que cinisme, però em vaig equivocar. Mr. Tisdale em va comentar que havia quedat una vacant en el departament de producció executiva, ja que Alan, el company de Jhon -escrit així-, havia hagut de deixar l’empresa per un problema de salut. I el mateix Jhon havia suggerit que jo podria cobrir aquella vacant de manera satisfactòria. Allò sí que va ser una sorpresa. Jhon proposant-me per a treballar junts! Sorprès. I també afalagat, perquè la nostra relació no anava més enllà de compartir cerveses amb alguns companys al Paternoster o intercanviar informació d’algun projecte del que n’era el productor executiu. Res més. Pel seu caràcter! Bé, també s’ha de dir que haver-li fet la pregunta prohibida no va facilitar les coses, però com anava a saber jo que el fet de dir-se Jhon, i no John, fos un assumpte tan delicat? Un per l’altre, no havíem aprofundit en la nostra relació personal, ens limitàvem a ser companys de feina. Jhon no sols m’havia recomanat, sinó que fins i tot havia parlat amb Mr. Tisdale sobre les condicions laborals. Sorpresa. -Supose que voldrà saber els termes del contracte que li estem oferint. – va dir sense mirar-me. -Clar, clar. -En principi, i amb algun matís, les condicions serien les mateixes que les que tenia Alan, el company de Jhon. - 18 -
-Desconec les condicions que tenia, Mr. Tisdale. – vaig confessar. -Oh, pensava que Jhon t’havia posat al corrent. –respongué sorprès. -No, senyor. No l’he vist en tota la setmana. No tenia molt clar fins on volia portar la conversa Mr. Tisdale, però em vaig mantindre ferm. -No importa. Coneix el treball d’un productor executiu? -Creia que sí, però des que treballe per a aquesta empresa ha canviat el meu concepte, perquè a Espanya, el productor executiu és la persona que posa els diners i el productor qui aconsegueix allò que és necessari per dur a terme el projecte. -Com? A Espanya és a l’inrevés? -Sí. Almenys és així com jo ho vaig aprendre. –vaig ser cautelós. -És vostè previngut. Això m’agrada. -Supose que... Gràcies. – va dir mentre alçava els muscles. -Hahaha! I amb sentit de l’humor. Falta veure com eres de bo en aquest lloc. –exclamà desafiant. -Vol dir que ja és meu? -Si acceptes les condicions, crec que sí. Va començar a parlar-me de tu, fet que va provocar que la tensió que sentia des que vaig entrar en aquell despatx de desmesurades finestres es transformés en una remor que escoltes però no veus. -Parlem-ne. –vaig soltar-li fent veure que no tenia por de res. -Som conscients que el treball de productor executiu és dur i això ens obliga a facilitar-te les coses perquè el rendiment siga major. Cada dia que perdeu és un increment en una facturació ja elevada. Exigisc exclusivitat, exigisc productivitat i exigisc resultats. No t’enganyaré. És un treball fotudament dur, però pel que diuen els productors executius, molt bonic. - 19 -
Ostres. Això és una cosa que no m’esperava. Que Mr. Tisdale era un tio dur era vox populi, però la forma com em va parlar, em va fer recular un poc. -Amb aquest plantejament m’està espantant. -No pretenc espantar-te. Només vull que sigues conscient que no té res a veure amb el treball que fins ara feies ací. Per un treball al departament de localitzacions pots emprar cinc dies, però per al departament de producció es redueix a divuit hores, vint-i-quatre com a màxim. –em va dir mentre se servia un té amb llet. -Tan poc? -Disculpa, vols un te? No t’he ofert res. –em va preguntar mostrant un somriure amable i familiar. -No, gràcies. -Per comprovar la viabilitat d’un projecte – va reprendre com si aquella humanitat que feia dos segons em dedicava oferint-me un te haguera desaparegut i una altra persona seguís en la conversas´empra més temps. Cal tindre els informes dels localitzadors i, a més, la majoria de les gestions es realitzen a través d’Internet. -Ho comprenc. -Teniu el temps just per verificar in situ que la localització proposada se cenyeix al marc que l’empresa contractant ens ha encarregat i que dotar-lo de la infraestructura necessària per dur a terme el rodatge entra dins del pressupost que ens indiquen. En una paraula: estrès. Aquesta última frase la va remarcar de forma pausada, veurejant la psicopatia. -Sembla que no vulga que accepte el lloc, Mr. Tisdale. -Hahaha! Res més lluny. Véns recomanat per un dels treballadors més respectats d’aquest negoci i que, a sobre, no ens ha aconsellat mai a ningú. Comprèn que apostem per tu perquè li tenim una confiança cega a Jhon. -Em complauen les seues paraules. - 20 -
Ara sí que no comprenia res. Jhon havia parlat bé de mi? Per què? No havíem treballat junts i coneixíem molt l’un de l’altre! Alguna cosa se m’escapava però no sabia què era. -Gràcies. El que et deia. Són moltes hores de vol, molt de jet lag, dormir poc i llargues esperes als aeroports. A canvi d’aquests martiris, TPE Ltd. Group posa a la teua disposició a Will i tot el seu equip de producció i administració perquè només hages de fer el teu treball sense haver de preocupar-te per res més. – em deia mentre sostenia la tassa de te i mirava des de les finestres la gent que caminava per la plaça. -L’equip eixiria d’ací amb l’agenda tancada per Will amb totes les localitzacions, els vols, els visats i l’allotjament? –vaig preguntar-li alçant-me de la cadira i apropant-me a ell-. Això facilita molt les coses. -Sí. Si no, no seria impossible. –em va dir mirant-me directament als ulls. -Sona interessant. Esgotador, però molt atractiu. Amb quina freqüència hi ha eixides? -Depèn de la demanda, però entre divuit i vint-i-dos dies. -Això és quasi tot el mes! –vaig renegar, encara que ràpidament vaig reconduir l’entonació i vaig afegir: necessitaria llogar un apartament per no haver d’agafar més avions dels necessaris. -No seria problema. -Perdó? –vaig dir, en una incredulitat sobtada feta verb. -Et deia que no seria problema llogar un apartament. -Disculpe’m, pensava en veu alta i... -L’empresa té un acord amb Collingham Apartments, a prop de l’Earl’s Court, on s’allotgen alguns treballadors que tenen la seua residència fora de Londres. De fet, Jhon té un apartament allí. -Ara que ho diu, em sona d’haver-lo sentit parlar d’això. Al voltant de quin preu està el lloguer de l’apartament? Ho sap vostè? - 21 -
-No ho has entès. Els apartaments es cedeixen sense cost als treballadors que ho necessiten i durant el temps que vulguen. Per parts. Aquest home m’està oferint una feina molt atractiva, esgotadora però interessant, en un apartament de forma gratuïta? -Això sí que és fer les coses fàcils. -Això intentem, però parlem del sou. El salari base brut són 4.800 lliures més les dietes. A més d’això, en cada projecte que es duu a terme, que solen ser més del 90%, donem a cadascuna de les persones que han treballat en ell un 0,2% del marge de beneficis. -Una cosa simbòlica. -Bé, no tan simbòlica. –va dir somrient amb sorna- Tingues en compte que el volum de facturació és molt gran i un 0,2% suposa un bon tros de pastís. -De quant estaríem parlant, Mr. Tisdale? -De 800 i 1.200 lliures per projecte. -Sí que és un bon tros. -Considerem que és una manera de motivar perquè la gent s’entregue al 200%. Cada projecte que no se signa ens suposa un desemborsament econòmic molt gran que va directament al fem. -Ja veig... -Els últims beneficis d’Alan estaven sobre les 3.600 lliures mensuals més les 4.800 lliures fixes. Això eren molts diners i per guanyar tanta pasta o no tens horari i treballes 24/7 o no tens horari, i, a sobre, putejat. Començava a sospitar que la segona opció era la correcta. -Aquesta informació fa fins i tot més interessant el treball. – vaig dir sense que se’m notara el shock que m’havia produït el volum de diners que em parlava. -Sé que és temptador, però li he de recordar que per molt ben pagat que estiga aquest treball i per moltes facilitats que li posem per fer-lo, nosaltres ens movem per resultats i si veiem que no s’adapta al ritme de treball exigit, lamentant-ho molt, - 22 -
prescindirem de tots els seus serveis. –va dir mentre es dirigia a la seua taula. -Em dona a entendre que és un doble o res.-vaig replicar seient a la vegada que ell. -Així és. -Això vol dir que en cas que no funcionara en aquest departament no hi hauria possibilitat de seguir en localitzacions com a freelance? -Exacte. Busquem gent vàlida que sàpiga resoldre amb eficàcia els contratemps. La mediocritat no és la nostra manera de treballar. –i va entrellaçar els dits de les mans. -Crec que durant tot aquest temps que porte a TPE ha quedat clar que soc vàlid. –vaig remarcar. -Ho ha demostrat en el departament de localitzacions, sí. Abans ja el vaig advertir que amb producció executiva no som tan benvolents perquè tenen la meitat del treball fet. I responent a la seua pregunta, no, no podria tornar. Normes internes. –va dir forçant un somriure. -D’acord. -Comptem amb vostè, Mr. Navarro? -Mr. Tisdale, m’agradaria reflexionar abans de prendre aquesta decisió. Podria ser? -Per descomptat. Té vostè 24 hores. Si no desitja res més, tinc feina que fer. Bon dia. -Bon dia. Vaig eixir d’aquell despatx confós. L’oferta era molt temptadora. Més de 8.000 lliures al mes eren molts diners però, l’estrès que suposaria el fet de tindre divuit hores per comprovar la viabilitat d’una localització, em resultava aterridor. Amb una barreja d’ansietat i alegria em vaig dirigir cap a l’ascensor. Volia buscar a Will i comentar-li el que havia parlat amb Mr. Tisdale. Vaig baixar a la segona planta i Ann, amb el seu somriure etern, em va felicitar - 23 -
per la nova feina i em va dir que estava a The Toucan esmorzant amb Jhon. Que ràpid corrien les notícies! Realment una ciutat com puga ser Londres no és tan diferent del meu poble. Crec que les grans ciutats estan fetes de trossets de poble perquè, tot i anar de cosmopolites, ens cal saber què succeïx al nostre voltant per no notar el buit que et genera el vast espai humà que creen les megaurbs. Necessitava parlar amb algú i aquest algú era Will, però no podia fer-ho davant de Jhon. De fet no sabia com comportar-me quan ho veiés. Li done les gràcies? Li pregunte per què ha apostat per mi? Li demane que m’explique com és un dia normal per a ell? Mil i un dubtes. Vaig agafar el meu abric, em vaig armar de valor i vaig baixar per les escales donant botets d’escaló en escaló tractant de destensar-me una mica. Que fred és Londres. A vegades se m’oblida quan isc al carrer amb l’abric a mig cordar. The Toucan és un pub irlandès prou cutre que hi ha al costat de les oficines on solem anar a menjar. Tenen bona cuina a un preu assequible i una de les millors seleccions de whisky de la ciutat, per això congrega tant a capos com a treballadors del carrer, cadascú per una cosa. Em va estranyar no trobar-los, però una vegada allí, no em vaig poder resistir a prendre un gin lemon encara que fóra la una i mitja de la vesprada. El local estava tot emmoquetat, ple de sanefes de fusta tallada, record d’èpoques molt millors. El propietari formava part de la tercera generació d’una família que donava vida a un lloc tan emblemàtic com estrany. Algunes fotos penjades eren testimoni del pas de polítics, artistes o gent important les quals algunes era incapaç de reconèixer per l’antiguitat, però sembla que, quan el negoci va deixar de ser referent i fent gala d’un humor socarró, van tirar mà de Photoshop - 24 -
per fer la vintena de burds fotomuntatges que omplien les parets i racons i que la clientela donava per autèntics. Fins i tot hi havia un cartell en la porta del celler, on tenien els barrils de cervesa que deia: “Prohibit el pas. La Reina Mare, abans de ser mare i reina vingué a pixar ací dins. En record.”
- 25 -