Escena: una meravellosa planura, ombrejada d’una banda per una prominent roca, de l’altra per un bosc de castanyers. L’Etna es veu en la llunyania. Entren CERES, PROSÈRPINA, INO i EUNOE. PROSÈRPINA Mare estimada, no em deixes! M’agrada descansar sota l’ombra d’aquesta espadada cova i escoltar les teues històries. La teua Prosèrpina et suplica que et quedes asseguda en aquesta ombrívola ribera, i mentre trene una corona de flors, conta una altra vegada el combat dels titans i els déus, o com Pitó caigué sota la sageta del paorós Apol·lo, o de la transformació de Dafne, la donzella més tímida de Grècia, i com les seues fulles punxegudes ombregen ara el rostre del seu amant. I jo mentrestant colliré les flors estrellades d’aquesta preciosa planura per entreteixir una garlanda, Mare, per als teus cabells. Però sense tu, buida es troba la planura, es pansixen les flors, les llargues i fresques tiges s’agostegen, deixant anar el cap com babaus estabornits. No te’n vages, estimada Mare, del costat de la teua Prosèrpina CERES Nineta dels meus ulls, ordre és del suprem Júpiter: els seients mecànics d’or rodegen el seu tro, el nèctar és servit per Ganimedes, - 75 -
i l’ambrosia ompli les cistelles d’or. Beuen perquè Bacus ja hi és, però ningú no menja fins que jo no haja repartit el menjar. He de marxar, estimada Prosèrpina, adéu! Eunoe pot contar-te com caigueren els gegants, o Ino, la d’ulls negres, pot cantar-te el tristíssim canvi de Siringa o de Dafne, o de la condemna del rebel Prometeu, i de la caixa de la bella Pandora, mare de la humanitat. A tu i a les teues nimfes només us deixe un encàrrec: no us separeu, estigues sempre custodiada per aquestes valentes guardianes, i així cap poder terrenal gosarà temptar la meua ira ni furtar-te de l’esguard d’elles. Anant tota sola, per gust o per força, podries perdre’t i jo mai no sabria de la teua desventurada fi. Adéu, dolça filleta meua, recorda el que t’he manat. PROSÈRPINA Adéu, mare! Puja al brillant cel amb ales ràpides, i veloç com el tir del magnífic arc d’Apol·lo rebota des del seré espill de la mar i una vegada tornada al seu buirac del Sol, torna tu una volta més a la teua estimada Prosèrpina. (Ix CERES) I ara, benvolgudes Nimfes, mentre el càlid sol llança pletòric els seus raigs sobre la planura, seguem totes sota aquesta estreta ombra que projecta l’Etna al migdia. Ino, dolça amiga, - 76 -
- 77 -