1 Ningú no va saber mai d’on vingué ni tampoc de quina manera va arribar al centre mèdic. Va ser a les set i mitja del matí, quan María la va descobrir en un racó de l’entrada feta un embolic de carn nua. Els cabells se li escampaven pel cos, potser intentant dissimular les ferides, les taques de suor, les llàgrimes i el dolor d’aquell rostre d’adolescent. Les cames estaven tacades d’una sang brollada per la força imposada, d’una sang dolorosa. Als peus, negres per la terra i el fang que havien xafat, brillaven i brollaven, també, alguns filets de sang impetuosos. María s’hi va apropar i un calfred la va recórrer des dels cabells fins a les ungles dels dits dels peus. Amb els anys que feia que treballava, no havia vist mai un cos jove tan castigat. Els hematomes, brutícia dels autors, denunciaven una agressió cruel, despietada, salvatge, però també una caminada llarga, difícil, pesada. —Què t’ha passat, filla? –li preguntà, amb un nus a la gola—, qui t’ha fet això? Quina bestiesa! La jove va intentar retrocedir, sense aconseguir-ho. Entre ella i la paret no cabia ni una agulla. —No –li digué María–, no tingues por, has vingut on calia acudir. No et mogues, que ara portaré roba per a cobrir-te. María, una dona d’uns quaranta-cinc anys, metgessa, era la persona més antiga del centre de salut d’aquell trosset de la selva amazònica. Entrà a la saleta on guardaven uns quants llençols i unes quantes mantes i n’agafà un, de llençol.
-7-
Quan isqué de bell nou a la terrassa encanyada, la xica va alçar els ulls i María tornà a experimentar el mateix calfred que havia sentit feia un moment. Era la primera vegada que veia una mirada tan anguniejada, tan desbordada de pànic i, al mateix temps, tan carregada d’agraïment. En el moment just que la cobria amb el llençol, hi va arribar Óscar, un metge jove, que en veure la cara de l’adolescent va exclamar: —Redell! Què li ha passat? Qui és? —No ho sé –contestà María, una mica nerviosa–, prepara aigua per a llavar-la. Óscar intentà acostar-s’hi, però la jove, en descobrir-ne la intenció, es tapà la cara i començà a cridar. El metge, sobtat per la reacció, es quedà quiet, molt quiet, alhora que deia entre xiuxiuejos: —Mare de déu!, què li deuen haver fet els fills de puta, perquè açò va de tios... —Això pense jo també –comentà María amb un to de veu greu–. Prepara’m l’aigua i desapareix una miqueta, Óscar. Tot just el temps que necessite per a calmar-la i llavar-la mínimament. No vull que ningú més la veja així. —Sí. Tens raó. Et deixe l’aiguamans al bany i t’espere en la meua consulta. María va notar que el tremolor de la criatura augmentava de manera exponencial i la va abraçar mentre repetia allò de “Sssss, tranquil·la, carinyet, estàs amb mi. No tingues por. Ningú no et tornarà a fer mal. Jo m’ocuparé de tu. Sssss, tranquil·la, ara estàs amb mi...”. A poc a poc, la veu, ara dolça, de María aconseguí calmar les convulsions de l’adolescent fins que, més tranquil·la, la mirà -8-
als ulls amb gratitud i li va dir baixet, molt baixet, com si fora un incipient murmuri, com si tinguera por que l’aire la sentira: —Majíntyatyo.1 —Sssss, ningú no hi vindrà a fer-te mal. Estàs amb nosaltres... –digué María sense distingir amb claredat els sons que havia emés la jove. Amb molta cura l’anà alçant de terra i se l’emportà al bany. Va aconseguir que s’assentara en una banqueta i, amb un to de veu tranquil·litzador, María li explicà que li netejaria el cos per a poder curar-li les ferides. La xica semblava no entendre res del que li deia, però es deixava fer, amb eixa confiança que pot donar una veu amable, maternal, calmada. En acabar, se l’emportà a una saleta on hi havia una llitera i amb tota la cura que va poder, li anà desinfectant arraps, talls d’algun objecte afilat... Li va haver de posar uns punts en algunes ferides profundes, després les va cobrir amb gases i, en acabant, li va posar ungüent pels infinits blaus repartits pel cos. Tot seguit la va vestir amb una bata que hi havia en un penjador i, finalment, li va donar una compresa perquè se la posara entre les cames. María es quedà quieta, exhausta de veure tant de dolor, mirant-la amb bondat. Al moment va sentir aquella veu que li deia: —Fónjun xonáá, bahxómaco.2 Un raig d’esperança esbrinà la mirada de María. Ara entenia una mica les paraules, reconeixia aquella llengua indígena i li preguntà: 1 Dimoni. 2 Gràcies, doctora.
-9-
—On goodyu ocaina!3 —Jií, xon ocaina4 –contestà la criatura amb un fil de veu. I, tot d’una, les llàgrimes li ompliren la cara. María li les torcà amb delicadesa, mentre li deia: —Sé que estàs patint molt, carinyet, i jo no et puc consolar en la teua llengua. Només sé unes quantes paraules soltes, però has de tranquil·litzar-te. Ara et cobriré amb un llençol i descansaràs. La jove, com si haguera entés el significat d’aquell to dolç, va deixar els sanglots lentament fins que van cessar. A continuació, la doctora li va fer un bes al front i la deixà descansar. En eixir de l’habitació, va trobar Óscar i la resta de companys i companyes del centre, que l’esperaven. Els seus rostres semblaven un gran interrogant. María es posà un dit als llavis, sssss!, i els indicà que eixiren a la terrassa. —No sé qui és ni el temps que ha degut estar arrupida ahí mateix –els explicà, mentre assenyalava el lloc concret on l’havia trobada–, quan hi he arribat al matí ja hi era. Tinc la impressió que ha vingut caminant d’algun indret de la selva fugint d’algun fet criminal. Als peus no li caben més ferides. Només sé que és ocaina. Sobre les agressions que li han fet no cal que en diga molt. És més que evident el tracte inhumà que ha rebut. —Però no t’ha dit res? –preguntà Josefina. —Pobra criatura –exclamà Mireia–. I què hi farem ara?
3 Tu parles ocaina. 4 Sí, jo ocaina.
- 10 -
—Deixar-la descansar –contestà María amb preocupació i amb resolució–. Està a la saleta d’urgències. Esperem que ningú més la necessite hui. Ah, i seria convenient que no hi entrara ningú. No convé destorbar-la. Ja m’encarregue jo de tot. Quan hi arribe la resta, jo els ho contaré. —Com tu vulgues –contestà Josefina–. Amb tot, si vols que m’ocupe de la teua consulta, no em costaria gens. —O jo –s’oferí Óscar–. Així en podries estar més alerta. —No ho sé... De moment continuem com si no passara res —va respondre María. —Mireu, ja estan ací Carmen Rosa i Edgar. Tito va al darrere –digué Óscar mentre assenyalava al camí. —Sí, i els malalts tampoc tardaran gens ni miqueta a anar venint –apuntà María.
- 11 -