Sa Tramuntana 2

N ú m er o 2 J u l io l 2 0 1 1

1

Sa Tramuntana

Índex

Editorial

Notícies 2

Aquests últims mesos hem viscut mobilitzacions de joves per tot el territori europeu. Això, entre d’altres coses, ha servit per callar les boques de tota aquella gent que ens tracta de Generació NINI. Segons ells, la generació que no es preocupa per res i es conforma amb tot.

Opinió 3 Siempre lo mismo mierda de ciudad

4

Quan el moviment indignat va començar tot semblava il·lusió. Per primera vegada vam poder veure com gran part del jovent es mobilitzava per uns ideals. A més, també per primer cop, podíem observar com la gent gran ens donava suport, en comptes de criticar-nos. Veiem tots aquests il·lusionats explicant-nos les seves experiències davant els grisos, dient-nos que no ens rendíssim.

I per si tot això no fos suficient, arribaven testimonis de les revoltes àrabs motivant-nos a seguir.

El jardí 5 Contro, recontro, Sant Vicenç 6 De tu a tu

7

Paraules de ... 8 Toca’m una cançó

10

Pòster 12 El convidat 15 Qüestió d’actitud 16 La cara neta 18 Casa de la Misericòrdia Cafè Exprés

18 19

Bits 20 16 mm 21 La catenària 22 Perdoneu però jo ho havia de dir 23 Tira còmica 23

Massa maco per ser veritat. Certs partits polítics, com ICV, UPyD, Solidaritat Catalana, etc. segons el lloc, han estat els responsables de monopolitzar les assemblees populars. Això, tal i com era d’esperar, ha causat el desencant de molts joves, i tal i com ha passat en altres organitzacions, ha suposat la desmobilització de molts indignats i indignades. A més a més, no s’ha d’oblidar el genial paper desmobilitzador dels mitjans de comunicació, els quals s’han encarregat d’ensenyar imatges per tal de deslegitimar el moviment indignat, i posteriorment, titllar-lo de violent .

Malgrat aquestes crítiques, les mobilitzacions no han estat envà. En primer lloc, aquestes han posat de manifest que els joves no estem adormits i que volem un canvi del sistema polític. En segon lloc, el moviment dels joves ha fet reflexionar molta gent. I per últim, si el govern ha actuat com ho ha fet, només vol dir una cosa: el poder té por de perdre el seu poder.

Així doncs, creiem que és evident que cal un moviment que porti el canvi, però no ha d’estar ni monopolitzat ni maltractat pels mitjans de comunicació.

Sa Tramuntana

2

Notícies El passat 25 de Juny la nostra associació va organitzar una petita reivindicació al centre de Figueres. Aquesta es va centrar en donar a conèixer a les institucions comarcals que existeix més cultura a part del Museu Dalí.

Des de Volats per la Tramuntana creiem que, per sort, som d’una terra en la que hi ha molts més moviments culturals. Per això, la nostra associació reclama un seguit de millores en les polítiques culturals de la comarca. L’acte va constar d’actuacions de clown i alguns músics de la comarca.

en u n i t Con

l

25J: L a Cultu lluita pe r ra Al t E mp l a ordan esa

s me r o ef es r

Volats per la Tramuntana continuem les reformes del nostre futur casal.

Aquestes han estat aturades un temps degut a la falta de temps dels nostres membres, però s’aprofitarà l’estiu per intentar tenir-lo llest ben aviat per a tots vosaltres.

Encara no ets soci de Volats per la Tramuntana? És molt fàcil fer-se’n.

Només has d’omplir la butlleta que es troba a la contraportada de la revista i fer-nos arribar les dades que demanem per correu electrònic: satramuntana@gmail.com.

Pel simple fet de ser soci t’informarem de tots els nostres actes i reivindicacions. Ben aviat s’oferiran descomptes en alguns establiments i es podrà fer ús del nostre local.

J a et p Volat ots fer so c s per la Tra i de munt

ana

3

Opinió

Sa Tramuntana

Associacionisme juvenil

VICENTE SÁNCHEZ Estudiant d’Enginyeria Electrònica Una associació juvenil neix per acord vàlid entre 3 o més persones físiques o jurídiques, legalment constituïdes. L’acord de constitució, s’ha de fer mitjançant acta fundacional, en document públic o privat. Aquesta acta fundacional haurà d’incloure els Estatuts, la seva funció és la de regir el funcionament i organització d’aquesta associació. A més, una associació ha de comptar amb un codi d’identificació fiscal (CIF).

Què vol dir això? Això vol dir que qualsevol grup de persones pot crear una associació sempre que tingui un objectiu en comú. A Figueres hi ha moltes associacions esportives, juvenils, culturals, ... Cadascuna té el seu objectiu que, a poc a poc o més ràpidament, va assolint.

Aquestes normalment neixen amb pocs recursos i depenen de l’administració. Seria una utopia que qualsevol associació, sigui de l’àmbit que sigui, fos autosuficient.

Que no en coneixes cap de Figueres? És normal, sempre s’ha dit que Figueres és una ciutat de pas i per això mai s’ha buscat la fórmula per aconseguir reunir-les, si més no cadascuna amb el seu àmbit d’acció. Ja sigui pel NO interès de la mateixa administració o perquè mai s’hagin pogut conèixer del tot degut al continu canvi en les persones físiques que la formen. Personalment, i per experiència, parlo en concret d’entitats juvenils, ja que en aquest cas són les que més canvis pateixen en un espai breu de temps.

Ara, tot just fa un any i uns mesos, es va constituir el CLJF (Consell Local de Joventut de Figueres) donant la gran oportunitat a les entitats juvenils de poder tenir una eina de continuïtat i unió juvenil a Figueres, que tanta falta li fa i que durant tants anys s’ha estat reclamant.

Ara tot just comença a tenir regularitat. Aquest és un

procés lent i costós, però amb empenta i ganes de treballar tot és possible. Ara mateix, i des de fa uns anys, el jovent associat de Figueres reclama un punt juvenil, i tot i que fa 4 anys que es va comprar el Mas Torrent per fer-ne un hotel d’entitats, allà es va quedar. Aquest espai ja no només seria on les entitats tindrien una sèrie d’eines i espais sinó també un lloc on qualsevol jove es podria informar del ventall de possibilitats que té a la seva ciutat, del que li pot oferir i, el més important, del que ell pot oferir a la ciutat. Realment aquest espai és necessari i si no saben on posar-ho ni com fer-ho, que ho preguntin al jovent; que també tenim veu, vot i moltes propostes interessants.

La entitats a Figueres són una eina de treball i fan una crítica positiva de la ciutat Ara amb la crisi tenen l’excusa de que no hi ha diners, però durant anys, aquesta no els ha calgut. Tant uns com altres han estat marejant la perdiu i aprofitant la discontinuïtat d’aquestes entitats. I què doncs? Haurem de fer com al 2009 quan van retallar l’Embarraca’t? Si no és amb una manifestació popular no ho entenen? Potser els polítics no saben escoltar? O els entra per una orella i els surt per l’altra? Esperem que les coses canviïn i ens deixin parlar com a jovent actiu de la ciutat.

La creació de noves entitats a Figueres és necessària, perquè són una eina de treball i fan una crítica positiva de la ciutat. Constituir una entitat serveix per fer-nos visibles a l’administració i que se’ns faci cas per a fer realitat els nostres projectes.

Des d’aquí animo a tots els joves i no tan joves a buscar gent amb idees comunes i a associar-se o a buscar entitats ja constituïdes i ajuntar-s’hi. És la única manera que tenim els ciutadans de construir una ciutat digna on viure.

Sa Tramuntana

Siempre lo mismo mierda de ciudad

JMSOLDEVILLA Tintinòleg Un dels planys més recurrents que escoltem en qualsevol debat o conversa sobre les possibilitats de la ciutat és aquell que recorda com, en el moment en què es va descentralitzar la oferta universitària pública de Catalunya, Figueres va perdre la oportunitat de tenir una universitat. El lament d’aquesta gent, sense cap mena de coneixença al voltant de com es va produir aquell procés i sense saber si la ciutat veritablement va tenir alguna opció real de convertir-se en seu universitària -no en va tenir cap de seriosa-, es perllonga comentant com ciutats que es consideren similars -Girona i Vic són els exemples que sempre surten- han viscut una transformació prodigiosa gràcies al fet d’acollir centres d’estudis superiors ens els seus termes. I, embolica que fa fort, es continua posant sobre la taula com encara cal lluitar per aconseguir que aquesta universitat arribi a Figueres i s’hi instal·li, com no, al Castell de sant Ferran, i així matem dos pardals d’un tret: li trobem utilitat a la “fortalesa més gran d’Europa” i a més tenim universitat. I entre planys, jeremiades i filípiques passen els anys i sempre queda el record d’una oportunitat perduda i de veure com no som capaços de redreçar aquell error històric.

Ha arribat el moment de recordar que Figueres mai va tenir cap opció seriosa de ser seu universitària Ha arribat el moment de recordar que Figueres mai va tenir cap opció seriosa de ser seu universitària; si s’havia de crear una universitat pública a la demarcació gironina aquesta només podia anar a Girona: per població, proximitat amb Barcelona, oferta de serveis i capitalitat provincial, per ser centre de la diòcesi -no menystinguem el poder de l’església-, només era possible a Girona. Per la seva banda, i per la mateixa dinàmica universitària, era ingenu creure en una descentralització de les seves activitats; només cal veure com gairebé tots els intents de desenvolupar iniciatives a diferents ciutats de les comarques han fracassat amb més o menys celeritat.

El cas de Vic, una universitat privada, a 70 quilòmetres de Barcelona i també seu bisbal, era prou singular com per oferir un potencial que en cap cas era comparable a les possibilitats de la capital altempordanesa. Figueres

4

Universitat?

No, gràcies mai va poder tenir universitat i la fantasia que arribés una facultat a la ciutat era tan innocent com, el temps ho ha demostrat, absurda. Malgrat tot, encara queda aquesta incomprensible ferida oberta i, sempre que es pot, la paraula universitat surt en el discurs polític. Cal fer un simple càlcul i preguntar-se: quants alumnes farien falta perquè el desembarcament d’una universitat a la ciutat la transformés. Mil? Dos mil? Quantes facultats implica això? Si als anys noranta això era impensable -Girona no es podia permetre perdre ni que fos un centenar d’alumnes-, en el nou panorama de retallades brutals que pateix el món universitari això ja és una impossibilitat absoluta. Projectes benintencionats, cars i -així ho espera la classe política- d’alta rendibilitat electoral com els que s’estan plantejant els darrers anys, si finalment es duen a terme portaran a la ciutat un nombre escàs d’alumnes; serviran per poder dir que ja tenim universitat però tindran una incidència escassa -nul·la?- en el teixit de la ciutat.

Per què aquesta obsessió? Una de les grans oportunitats que ofereix la ciutat de Figueres és que, precisament, no té universitat I si no tenim universitat? Potser no ens cal. Per què aquesta obsessió? Una de les gran oportunitats que ofereix la ciutat de Figueres és que, precisament, no té universitat. Que els seus joves, amb divuit anys, puguin marxar de la seva ciutat i anar a formar-se a una altre lloc és una ocasió magnífica perquè puguin créixer, veure món, entendre altres sensibilitats i compartir vivències. No volem universitat a Figueres, volem que la gent marxi, es formi, creixi; i si vol, quan acabi els seus estudis, que torni.

La gran aposta de la ciutat hauria de ser afavorir aquesta diàspora amb una política sòlida de beques i ajuts complementària a la ja existent, dramàticament escassa; un veritable esforç inversor orientat cap al futur que s’hauria de completar amb la creació de plataformes que permetessin recuperar aquest talent format arreu del principat, de la península o d’Europa. No ens cal universitat, però si ens calen universitaris, ben formats i amb lligams íntims i intensos amb la ciutat. Ens cal que els alumnes marxin, però ens cal sobre tot que puguin, si volen, retornar. Universitat? No gràcies. Graduats? Benvinguts a casa.

5

El Jardí

Sa Tramuntana

Mili KK!

MARTÍ BATLLE Escriptor Des de l’aparició del primer número de Sa Tramuntana, el moviment dels indignats ha centrat bona part de l’actualitat. No vull, però, centrar aquest article en els acampats. Massa n’hi haurà en aquest exemplar. La meva intenció és recordar per donar esperança a la nostra democràcia i en la capacitat de transformar la nostra societat.

Aquest any no s’ha celebrat com calia un aniversari realment paradigmàtic del poder que té la resistència activa i la mobilització social. Aquest any n’ha fet deu que la mili va desaparèixer! El 9 de març de 2001 el govern espanyol aprovava un Reial Decret que posava fi a un Servei Militar Obligatori, la mili, que cada any feia passar per l’exèrcit a milers de joves. Avui, per a la majoria de joves d’entre 18 i 25 anys, parlar de la mili és parlar d’històries remotes, com dels records de la Guerra Civil dels meus avis. Si fa dotze anys hagués dit als meus amics que aviat no existiria la mili m’haurien pres per un visionari i un il·luminat. Si hagués profetitzat que al cap de dotze anys el jovent ni sabria què era i que el desè aniversari d’aquest fet no se celebraria amb grans festes i concerts, s’haurien preocupat seriosament per la meva salut mental .

En la meva adolescència, la mili era el nostre malson.

Als pobles, els joves feien el concert dels quintos (quines farres, redéu!), que servia per acomiadar els joves que estarien un any lluny de casa i fer una mica de calaix per a aquests nois, però entre els joves hi havia una pregunta recorrent: Per què ens han de segrestar un any? Per què hem d’anar a una caserna, deixar-nos esquilar, baixar el cap i aguantar humiliacions? Per què he d’aprendre a fer anar un fusell? Per què aprendre a matar gent? Amb quin dret ens roben un any de la nostra vida? I això quan no robaven la vida directament. Només entre 1986 fins a 2001, segons el Ministeri de Defensa, 1.960 nois van morir mentre feien la mili, la majoria en accidents de trànsit mentre es desplaçaven de casa a la caserna.

Amb la democràcia, el 1975, va sorgir el Moviment d’Objecció de Consciència (MOC), i va haver-hi jovent que va dir prou. I no era una postura fàcil. No era una acampada a la plaça Catalunya. Dir no, fer-se objector de consciència, significava anar a la presó, i centenars de joves pacifistes hi van anar, fins que el 1984, el govern va

LAIA BATLLE Il·lustradora aprovar la regulació del Dret a l’Objecció de Consciència.

Amb aquesta regulació s’establia que, qui no volgués fer la mili per motius de consciència no la faria, però faria un servei civil. La Prestació Social Substitutòria (P.S.S), això sí, duraria el doble que el servei militar. No cal ni que preparem cap mena de servei civil, només quatre gats es faran objectors de consciència, van pensar.

I van pensar malament. Va aparèixer el moviment Mili KK, i els grups de rock de la nostra generació cantaven himnes contra la mili. Les carpetes dels estudiants no estaven folrades de fotografies d’un Justin Bieber qualsevol, sinó de lemes contra la mili. Molta gent es va començar a declarar objector de consciència, i l’Estat no els podia encarregar feines perquè no ho havia previst: el malson del govern era trobar una P.S.S per aquests joves estranys. Per si no n’hi havia prou, va sorgir un nou objector, l’insubmís, que també es negava a fer el servei civil! Alguns van anar a la presó entre manifestacions de suport. L’Estat cada vegada trigava més a encarregar un servei civil, i cada vegada més gent es declarava objector de consciència. Puc dir, orgullós, que a casa som quatre germans, tres nois, i tots vam ser objectors de consciència! El problema s’anava fent més gran, i al final, anar a fer la mili gairebé equivalia a ser assenyalat com el tonto del poble, sobretot a Catalunya, el País Basc i les grans àrees metropolitanes d’Espanya.

La força de la resistència passiva del jovent de la nostra generació a la mili va acabar fent-la inviable. L’any 1997, 130.000 joves es van declarar objectors de consciència. L’any següent, el 1998, per primer cop, el nombre d’objectors va ser més elevat que el de reclutes. La situació va anar empitjorant, fins arribar al moment crític, quan el nombre de joves disposats a fer la mili va ser insuficient per cobrir les necessitats de l’exèrcit. Finalment, el Govern va aixecar la bandera blanca. Va signar la rendició un tal José Maria Aznar.

Sa Tramuntana

Contro, recontro, Sant Vicenç

6

Morir de set. Morir ofegat.

JOSEP SALLERAS Periodista Aquest mes de juny, el Grup de Periodistes Ramon Barnils va fer 10 anys. Una efemèride que han volgut celebrar amb un vídeo crític – reivindicatiu de l’ofici de periodista (tant mermat aquests dies) tot fent un recull dels textos de Ramon Barnils (Sabadell, 1940 – Reus, 2001). Hi han participat diferents cares poc conegudes dels mitjans, aquells comunicadors que viuen la feina de comunicar des de la trinxera i no des de la poltrona d’una tertúlia. David Bassa (Àgora), Ferran Casas (Política Ara), Lluís Gendrau (Enderrok), Sònia Bagudanch (ACN) o Mònica Terribas posen el dit a la llaga sobre l’estat del periodisme actual (amb unes reflexions fetes fa anys, tot val a dir-ho). Un vídeo molt recomanable i aclaridor sobre com la rutina ha pervertit la comunicació. I de tot el discurs de Barnils, hi ha una frase que encara em volta pel cap. A Isaac Vilalta (conductor del Tot Gira, a Catalunya Radio) li va tocar recitar: “Alguns periodistes considerem que ja fa anys que els mitjans de comunicació no diuen la veritat, perquè en diuen massa de veritats. Hem passat de no tenir notícies a tenir-ne masses. I tan mort és qui mor de set com qui es mor ofegat”.

En tots els mitjans on he treballat n’he sortit amb la sensació que no estava informant, sinó omplint el cabàs Dels quatre o cinc mitjans pels quals he passat (curta carrera la meva), no n’hi ha hagut cap d’on no n’hagi sortit amb la sensació que no estava informant, sinó omplint el cabàs. Un informatiu de trenta minuts o un diari de 68 pàgines, tant li fa… El que es vol al final del dia és un producte acabat. I encara amb la frase de l’Isaac Vilalta

donant-me voltes pel cap, vaig caure amb els “Indignats”. En tot el que ha passat. En com s’ha desinflat els últims dies el moviment. Però sobretot, en la cobertura que els hi han (hem) donat els mitjans de comunicació en general i els periodistes en particular.

Potser no ho hem sabut fer. Explicar què era la “indignació”, em refereixo. A ningú se li escapa que tota la moguda ha estat… atípica? Manifestacions espontànies, cassolades veïnals, assemblees de plaça, acampades urbanes… Si als ciutadans ens ha sorprès, als mitjans ens ha agafat amb les calces a la mà. No hi ha notes de premsa?

No hi ha portaveu? No hi ha…? Potser ens hem quedat en el convencionalisme dels dies passats.

Dol veure a companys comunicadors envoltats de pancartes de “TV manipula” o escridassats per quatre desinformats del biaix informatiu Sense que això signifiqui manipular. Dol veure a companys de la professió envoltats de pancartes de “TV manipula” o escridassats per quatre desinformats del biaix informatiu. Recordo que algú es queixava que a les notícies que feien els mitjans de la #catalanrevolution els faltava poesia. Sí. Potser sí. Potser faltava cor i sobrava cervell. Però l’informatiu s’ha d’emplenar. No només avui, sinó cada dia. I si al principi de la revolució els indignats es queixaven que tenien set, avui és normal que es queixin perquè s’estan ofegant.

Tots n’hem d’aprendre del què ha passat aquestes setmanes a Plaça Catalunya (així com a la resta de places de Catalunya). Cadascú que reflexioni amb el que té a casa.

També és hora que ens toqui als periodistes reflexionar d’una situació que fa anys que arrosseguem i que avui es manifesta.

CENTRE DE DIA “L‛ALBERA – CAP DE CREUS” Un servei per a la gent gran, de dilluns a divendres de 8h a 20h. c/ La Selva, 17-19 LLANÇA

tel. 972 122 190

7

Sa Tramuntana

De tu a tu “La música és el que intento

ser. És el que jo vull ser”

ALBA BLANCO Llicenciada en Filologia Hispànica JOEL RIU, 20 anys. Músic.

Quedem al Soul Cafè, local que és sinònim de música.

Parlarem de música i de com la viu. Plou. El seu posat, al principi, és escèptic i distant, com si la pluja li encomanés la seva fredor. És la primera vegada que li fan una entrevista. També és la meva primera vegada. Al final, em diu que se li ha fet curt. Bon senyal, suposo.

Podeu trobar la seva trajectòria musical a http:// joelriu.com/ i a http://www.youtube.com/user/JoelRiuLlavanera.

-Només dir que els que hem treballat amb ell l’hem vist com a pianista, bateria, compositor, director, professor de piano i de bateria. No sé si em deixo alguna cosa...Com et definiries?

Sempre he tingut el piano com el meu primer instrument, i la bateria, el segon. Fa uns sis anys, es va estrenar una obra conjunta amb dues companyes meves. Eren tres peces curtes. Va ser el primer contacte amb la composició. Sentir una peça escrita per mi em va fer adonar que la composició estava suplint el piano. Per això estudio composició, i em definiria com a estudiant de composició, per arribar a ser músic.

-Una paraula que et defineix com a músic és l’eclecticisme...

Com a compositor, crec que és indispensable conèixer molts estils perquè no saps mai què et demanaran. Necessito tocar i veure la música des de tots els àmbits i estils. Els has d’haver tocat, sentit i viscut. El que no contemplo és només dedicar-me a escriure. Crec en la integració social del músic, no en el músic enclaustrat a casa.

-Per a què et serveix la composició? És la creació d’un món paral·lel a la realitat?

Sí. La música és això. Cada nota és teva i allò que sona ets tu. Sentir-ho des de la butaca com a espectador no té preu.

-Com vas començar en el món de la música?

Per casualitat. El meu germà va començar a estudiar música i jo amb un any ja corria pel Casino Menestral. La imatge del professor Santi Escura em va captivar. Jo no volia fer música. Volia ser alumne d’en Santi. Al principi no m’agradava gens estudiar. Recordo una conversa entre ell i la meva mare. Li va dir que si jo estudiés, podria

arribar on volgués. Allò em va impactar i m’ho vaig prendre seriosament. Fins avui.

-I a més, en Santi t’ha donat moltes responsabilitats musicals. Fins i tot t’ha escrit una obra, Fantasia per piano i orquestra. Com es viu aquesta responsabilitat? És una de les coses de les quals em sento més orgullós.

Quan vaig interpretar l’obra que em va escriure em va dir que en cada moment ho vaig tocar com ell hagués volgut que sonés. És el millor compliment que un compositor li pot fer a un intèrpret.

-I també en el terreny personal, perquè tu ets la culminació del seu projecte com a músic i docent...

Per mi ha estat un referent musical, però com a persona hi he pogut abocar el meu jo interior. Tot allò important que he fet musicalment és perquè l’he tingut al costat.

-Com vius això de fer de director? Tenir tanta gent sota el teu control...

La direcció m’ha ajudat molt personalment. Comporta transmetre un caràcter. No és fàcil i em falten qüestions tècniques, però ara tinc pensat prendre-m’ho més seriosament.

-Què és per tu la música?

Deixant de banda els aspectes personals, ha estat el meu suport. Tota la meva vida s’ha basat en la música.

M’aixeco i me’n vaig a dormir pensant en música. Ho necessito, i tinc la necessitat de créixer com a persona musicalment. Per mi la música és el que intento ser. És el que jo vull ser.

-Dóna’ns un consell.

Tenir una motivació. Tenir una meta i saber que hi has d’arribar. Aquest és, potser, el sentit de la vida.

Sa Tramuntana

8

Paraules de ...

“Estan com una puta cabra”.

Això és el primer que un pot pensar quan veu a Neurotic Hell per primera vegada. Plomes als micròfons, nines mutilades, un cantant amb una faldilla molt curta...

Se’ls podria considerar com un espectacle visual que es transforma en espectacle musical. Ho donen tot per l’espectador que es troba al seu davant.

Els esperem a prop del local on realitzarem l’entrevista. Passen els minuts, i no apareixen. Ens fan esperar, fins que una Scooter negra apareix amb un conductor amb malles vermelles i un paquet que porta ulleres de pasta amb el típic casc negre clàssic al cap. Són en Xavi Meler (guitarra i veu) i en Facu (guitarra i cors). I el pensament no pot ser un altre que “estan com una puta cabra”.

El grup també està format per en David “Willy” (bateria) i l’última incorporació, Matías (baix). Nascut al 2004 amb el nom de Neurotic, aquest grup s’ha convertit en un dels referents musicals de la ciutat de Figueres, on han aconseguit el seu petit grup de fans i que altres músics de la ciutat s’hagin emmirallarat en ells. No tant per la música, però sí en petits detalls de l’escenari, o també el fet de voler aconseguir arrossegar un petit grup de gent de concert en concert. El propi Facu ens diu que quan era membre del grup figuerenc Error Genético “Neurotic era el punt de referència local per nosaltres. Fins i tot fèiem un parell de cançons

Neurotic Hell recomana:

Matías: Incubus: ‘S.C.I.E.N.C.E’ Willy: Black Sabbath: ‘Black Sabbath’ Xavi: The Toy Dolls: ‘Absurd-Ditties’ Facu: Stevie Ray Vaughan and Double Trouble: ‘Couldn’t stand the weather’ seves”. Al mateix temps parlen d’una influència indirecta. Donen la seva opinió a la resta de grups que es troben en el mateix cercle, “canvia això, o... mantén això que ha molat molt, o... això, definitivament, s’ha de quedar al grup”. Igual que la resta de grups, també opinen sobre els seus propis concerts.

A mitja entrevista arriba el fotògraf per fer les fotos i el pensament anterior ha canviat: “llàstima que estem tots de ressaca, sinó ens aniríem a fer unes birres ara mateix”. Aquesta és la màgia de Neurotic Hell, que creen un clima de comunió i bon rotllo amb la gent amb la que tracten, ja sigui fora o dins de l’escenari. Al llarg d’aquests anys han anat passant diferents persones que han composat el grup (Carles Ribot, Emilio, Pinti, etc.).

Han tingut diverses etapes i destaquen el moment que van passar de tres persones a quatre, després que en Facu marxés com a baixista. Poc després, en Willy també va marxar i en Xavi va muntar un nou Neurotic Hell amb l’Óscar i l’Olivier, fins que van veure que necessitaven un altre guitarra. “Va ser en aquest moment on vaig haver de reflexionar. Volia mantenir la il·lusió de ser tres, però era impossible, i aquí vaig agafar en Facu de guitarra” ens explica, i afegeix “però per suposat havia de tornar en Willy, i vaig donar el pas, grabant amb els tres el que ara és el nostre disc”, el qual es va retrassar un temps degut a l’aparició d’en Matías, l’actual baixista, amb el que vam regrabar el disc per incloure’l a ell, ja que “és una part més del grup, igual o més important que nosaltres. No costava res fer-lo sortir més tard”, passant així el que denominen ells el nou Neurotic Hell. I un pensa: “abans que músics, són amics”.

9

Actualment, estan preparant temes nous, però no s’arrisquen a afirmar que d’aquí sorgirà un nou disc, tot i que tenen la il·lusió de que aviat pogués sorgir. “Ens falta poder reunir-nos més per assajar, per això no ens ho plantegem”, ens matitzen.

Un dels elements que destaca de Neurotic Hell és la posada en escena, fet que no podíem obviar. Ens expliquen que l’escenografia és un recurs més per l’espectacle.

Elements que han anat incorporant i que al final s’han quedat a l’escenari, i que fins i tot tenen relació amb els espectadors. Destaquen les nines, que en Xavi ja les havia instaurat en el seu antic grup, on portava un nino o diferents nines que li feien companyia mentre tocava, ja que “així toco acompanyat”. Ens comenta en Facu que “aquí on el veieu saltant i fent el locu és un tio molt vergonyós”. Com anècdota, ens expliquen que hi ha gent que s’emporta les nines a casa, les arreglen, les vesteixen, les porten al següent concert i després les tornen a portar a casa. És una mostra més de la interacció que tenen amb el públic, igual que el fet d’anar amb una faldilla molt curta. Una vegada una espectadora va donar unes faldilles a en Xavi abans d’un concert. Ell se les va posar, i amb el seu estil, s’han quedat fins al dia d’avui.

Són naturals, tal com parlen actuen, amb sinceritat a la mà i a les guitarres. Són com una petita família que s’estima i gaudeix dels moments que passen tots junts, i que s’amplia en els concerts amb la gent que els va veure.

A vegades obren algunes cerveses abans de tocar.

Una, dos, tres, les que els hi venen de gust mentre par-

Sa Tramuntana len i riuen, fins que se’ls hi tira el temps a sobre, i les presses els disparen a l’escenari, altres només gaudeixen del moment d’estar tots junts. “Tots ens coneixem, cadascú sap com és l’altre, i ens respectem, i gràcies això ens entenem” ens comenten que aquesta és la clau de seguir junts.

La sinceritat i la il·lusió per tocar, per a ells i per la gent que tenen davant, és el que els fa tirar endavant, i aquest és el consell que donen als joves que comencen, “que siguin sincers, que tinguin il·lusió i que no la perdin mai.

Te’n portes molts cops, però si és el que més t’agrada, cap endavant. Sobretot ser humil i sincer sempre, sempre amb respecte, i si passen coses dolentes, posa’t un disc que t’animi i a seguir endavant. Hi ha moltes coses bones, també moltes de dolentes, però no es pot deixar mai que les dolentes et desanimin”.

Qui sap. Potser d’aquí uns anys els veiem a dalt d’un escenari d’un gran festival, que seria el seu somni. Tot i així, vagin on vagin, toquin on toquin, segur que qui els vagi a veure no es quedarà indiferent, i no perquè ho donin tot a dalt de l’escenari, que toquin bé, que muntin un gran espectacle, sinó perquè la base de la seva música és la sinceritat, la humilitat, la il·lusió i el bon rotllo.

“Estan com una puta cabra” pot pensar un quan veu a Neurotic Hell per primera vegada. “Tan de bo tothom entengués la vida com ells” pensa un quan acaba de parlar amb ells.

Sa Tramuntana

Toca’m una cançó

10

El desconcert d’un món perfecte

JOAN CALVET Estudiant d’econòmiques Suposem que vivim en un món sense guerres ni marginacions socials, un món on el silenci esdevingués l’essència d’una realitat on no fes falta maltractar-nos a retrets i on no haguéssim de preocupar-nos de res més que de gaudir el moment. En aquest món podríem viure-hi, finalment, despreocupats de qualsevol acte de violència, vandalisme o escàndol polític. Les bandes reivindicatives com Boikot, SKA-P, Obrint Pas o Reincidentes no existirien, però no perquè cregui que són repetitives i inflexibles, sinó perquè, simplement, no hi hauria res per a reivindicar.

Moltes cançons reivindicatives mai haurien existit. En un món perfecte no hi haurien hagut conflictes bèl·lics, violacions masclistes ni desigualtats socials Cançons com “Imagine” de John Lennon, “Polly” de Nirvana o “Sunday Bloody Sunday” de U2, per esmentar-ne tres d’entre incomptables milions, mai haurien existit perquè en un món així mai hi haurien hagut conflictes bèl·lics, violacions masclistes ni desigualtats socials. Cal dir, però, que en un món perfecte John Lennon no hagués mort mai tirotejat, i que probablement, Kurt Cobain no hagués optat per suïcidar-se. Tant sols serien llegendes vives que un dia van donar una forta empenta als seus respectius gèneres i un munt de cèntims a algun que altre segell discogràfic.

En un món perfecte, a la televisió o al cinema, mai més hi trobaríem una banda sonora que fos extremadament trista, que ens fes vessar la llagrimeta, perquè no hi haurien desenganys, cadàvers ni penúries per mostrar. I, lamentablement, suposo que tampoc tornaríem a vibrar escoltant el ritme trepidant

d’una cançó heroica. No ens enganyem; en un món perfecte no hi fan falta herois.

Allí, possiblement, coses tant quotidianes com els desenganys amorosos, els vicis o les lluites per un sentiment de país no hi tindrien cabuda. Mai podríem apreciar la humilitat, generositat i diligència d’algunes grans persones, perquè bàsicament, tothom gaudiria d’aquets dons.

Mira, no ho sé. La veritat és que ignoro i desconec si algun dia arribarem a viure en un món perfecte, però fins llavors, us recomano que no penseu tant amb el que volem i brindeu més pel que tenim. No és poc.

Sa Tramuntana

14

15

El convidat

Sa Tramuntana

Obrir la porta

JAIR DOMÍNGUEZ Guionista Brillant L’artista no ha d’entrenar només l’ull, sinó també l’ànima. És una frase del gran Kandinski, que va començar a pintar quan ja passava dels trenta i realment el malparit ho feia bé. La seva carrera és d’aquelles que sempre m’han fet pensar que més val tard que mai, una frase que ha quedat desterrada en aquests temps de fama ultrarràpida i estrelles 2.0.

Vivim accelerats, sens dubte. No hi ha temps per fer res. No tenim temps a baixar-nos la última versió del nostre navegador preferit que la nova ja està picant a la porta. No hi ha temps material a mantenir un blog a Internet, perquè, què collons, amb els 140 caràcters de Twitter ja n’hi ha de sobres per dir les quatre merdes que volem dir.

Aquests són moments de molt baix perfil intel·lectual.

La societat ens impulsa a no pensar massa i, als que per sort o per desgràcia ens agrada crear, se’ns obliga a generar fast-food cerebral, obres fàcils, gags simples, riures de pa sucat amb oli perquè el ramat els pugui pair i oblidar en qüestió de segons. Sobretot no fem pensar més del compte a la gent, no sigui que els doni per revoltar-se o indignar-se. És justament en aquest escenari en el que ens hem de veure amb la obligació moral de fer tot el contrari. Anar contracorrent, proposar les idees més boges i insensates, més denses, més fosques; fer pensar, reaccionar davant dels reaccionaris, obligar a l’espectador, a l’oient, al lector, a fer un sobre-esforç. És precisament d’això del que es tracta: de fer el que ens agrada, aliens a tota moda o corrent, perquè qualsevol moda o corrent està imposada pels que no volen que pensem.

Es tracta d’obrir portes. Tenim cervell; usem-lo. Ningú que hagi decidit consagrar la seva vida a l’art (en qualsevol de les seves accepcions i són gairebé inabastables) vol fer cas als dictats de la massa. Cap pintor fa bodegons per gust. Hem de pintar bodegons i marines i paisatges de l’Empordà per pagar el lloguer però quan tenim dues hores perdudes, aquella estoneta que ens hem guanyat després de moltes hores de pintar natures mortes de merda, ens posem a pintar el que ens agrada

de veritat. Mentre estem pintant aquell quadre ens importa un cul el públic. No se’ns passa pel cap allò de “i si no agrada?” perquè la nostra ment està CREANT. Està connectada directament amb la font mateixa de la creativitat. Aquí és on hem d’anar. Potser a ningú li agrada el que estàs pintant però t’agrada a tu. I amb això n’hi ha d’haver prou. No esperis fama i fortuna. No esperis que el puto quadre que estàs pintant li agradi ni tan sols a la teva dona. Però potser d’aquí a tres-cents anys aquell quadre és un tòtem, una fita de l’art, i té una sala per ell sol al MOMA. Has obert una porta.

Però el camí no és senzill. I menys en els temps que corren. És molt fàcil deixar-te endur i formar part d’una massa que et lloa facis el que facis. Els èxits que et garanteix ser un venut al sistema són molt llaminers i han arrelat tan fortament al nostre cervell que sembla fins i tot lícit convertir-se en el nou Paulo Coelho o Albert Espinosa. Però no ho és. No ens enganyem.

No pot haver-hi res més reconfortant que ser fidel a un estil propi i assolir el reconeixement. Però això no passa (gairebé) mai. No us creieu històries dels self-made men. Darrera d’aquests triomfadors que escriuen llibres en tovallons de restaurant perquè no tenen diners per comprar-se una llibreta sempre hi ha una història fosca, un poder ocult que el fa aixecar-se sobre la resta.

Però ens agrada sentir-ho, i tant! Ens encanta que ens expliquin que la J.K.Rowling es moria de gana i havia d’escriure Harry Potter en un bar perquè a casa no tenia calefacció. Ens fascina escoltar històries de quan Steven Spielberg havia de disfressar-se per colar-se als rodatges i un dia algú va llegir un guió seu i li va donar la oportunitat de ser el director que és avui. Però tot això és MENTIDA. Sabeu quines són les històries de veritat? Les que ens expliquen que en Paul Cezanne no tenia diners per comprar-se un cinturó i portava els pantalons lligats amb un cordill o que Edgar Allan Poe un dia anava tan borratxo que no sabia ni a què es dedicava (a beure alcohol, vet-ho aquí). Sabem que són veritat perquè no hi ha cap motiu per inventar-les. Perquè sabem que aquests artistes van morir en la més absoluta ignomínia. Però van obrir portes. Les van obrir amb tanta força que quan pronuncies el nom d’algun d’aquests homes, les parets et contesten.

Sa Tramuntana

16

Medicats amb mentides IRENE CAAMAÑO Periodista El dijous 2 de juny feien Banda Ampla a TV3, aquell programa de debat ciutadà on hi participen desenes de persones, tot i que sempre acaben parlant els mateixos.

El tema del dia es titulava “Científics”, i un dels personatges que més intervenia aquella nit era un tal Luis Ruiz, fundador de Catalonia Bio, l’Associació Catalana d’Empreses Biotecnològiques. Entre d’altres coses, el Sr. Ruiz va explicar les mil i una dificultats i processos que existeixen des que s’origina un medicament als laboratoris fins que surt a la venda, passant pels assajos clínics que es fan amb animals i, posteriorment, amb persones.

Aquest senyor, que parlava en to victimista per donar a entendre com de dura n’és la feina del científic, va fer una gran aportació quan va deixar anar la frase següent: “Ara nosaltres hem acabat un assaig clínic a Sud-àfrica amb malalts de sida que tenen tuberculosi per una nova vacuna i ens ha costat dos anys”. Ho va dir públicament i es va quedar tant ample: utilitzen al tercer món per experimentar amb les malalties i les seves corresponents vacunes. Empreses farmacèutiques com Pfizer, Merck o Novartis, entre d’altres, se serveixen de la població més empobrida –Àsia, Sud-amèrica o Àfrica- per comprovar si els medicaments que han tingut èxit amb els ratolins del laboratori el tindran també en l’ésser humà.

Diàriament, aquests experiments s’emporten la vida de nens i homes sans, creen malformacions físiques i psicològiques, redueixen l’esperança de vida... però poc importa. Com en molts altres casos, els interessos econòmics estan per sobre de la vida d’aquestes persones.

La pàgina web periodismohumano.com afirma que la quantitat de diners que es gasta una farmacèutica en aquests assajos clínics és més que suficient per millorar les condicions de vida de les persones que utilitzen com a conillets d’índies. És a dir, si invertissin tot aquest capital en eradicar la mala alimentació, la contaminació de l’aigua o la pèssima higiene, les vacunes no serien necessàries. Així doncs, mentre la gent del tercer món es deixa punxar el braç pensant que els estan ajudant, al primer món ens fiquem una bena als ulls i comprem el medicament final, ignorant el procés que ha viscut. D’aquesta manera, les farmacèutiques ens tenen enganyats i ens usen per incrementar els seus beneficis. Perquè no només se serveixen de la gent pobre... no.

Amb nosaltres també hi juguen quan els hi convé. Només cal recordar la famosa epidèmia de la grip A. Quantes

Qüestió d’actitud

persones van morir a Europa per culpa d’aquesta grip?

Crec recordar que no gaires. Sí que va haver-hi més víctimes a Sud-amèrica, però aquí va ser una grip un xic més forta del normal, la qual es va vendre com la cosa més perillosa del món. Tots vam llegir els titulars dels diaris que deien en lletres ben grosses: LA “GRIPE A” LLEGA A ESPAÑA, CUIDAO!, i el pànic es va apoderar d’una massa de gent que va córrer cap als hospitals per posar-se la vacuna... Mesos després, ningú va veure cap notícia que expliqués que la farmacèutica Novartis, distribuïdora de la vacuna contra aquesta grip, havia augmentat els seus beneficis un 54% en un any. I doncs? Què passa amb aquestes empreses que semblen immunes a la crítica mediàtica? Per què cap mitjà de comunicació s’encarrega de difondre i criticar el paper que juguen arreu del món? Ben fàcil, la pàgina web citada anteriorment ho explica clarament: “La indústria farmacèutica es gasta el doble en la promoció que en la investigació i desenvolupament dels seus medicaments”. Els anuncis televisius que acaben amb el “consulti al seu farmacèutic” o les notícies que gloriegen els nous descobriments dels laboratoris surten molt més a compte que treure a la llum tota la merda que hi ha al darrera d’aquest sector empresarial que mira més per la butxaca que pel que hauria de ser el seu vertader objectiu: la salut de les persones.

La periodista científica Lynn Payer va inventar el concepte disease mongering, traduït com “promoció de malalties”, i el va definir com “un procés que consisteix en convèncer la gent sana de que està malalta i a la gent lleugerament malalta de que està molt malalta”.

D’aquesta manera, les farmacèutiques s’han obert portes a un nou mercat i els seus estimats aliats, els mitjans de comunicació i les revistes especialitzades, ens fan creure que els problemes i defectes humans que han existit sempre són ara malalties que tenen una possible curació. La timidesa s’ha convertit en fòbia social; si no tens ganes de practicar sexe amb la teva parella pots estar patint disfunció sexual femenina o impotència masculina; si estàs trist o pessimista, ves al metge, no sigui que estiguis patint una depressió; si tens mala alimentació, no et preocupis, continua així, que els medicaments ja et solucionaran la obesitat, el colesterol, la tensió... i la llista podria ser eterna. No m’estranya que la presentadora de Banda Ampla tallés el Sr. Ruiz després de la seva intervenció... no fos cas que parlés massa i hi hagués rebombori al voltant del tema.

Mentrestant, les farmacèutiques continuen matant als pobres i enganyant als rics...

17

Sa Tramuntana

Àlex Gènova: l’esforç i la superació personal recompensats amb el pòdium IRENE CAAMAÑO Periodista Àlex Gènova Morillo, figuerenc nascut al 1994, és el campió d’Espanya de BTT (Bicicleta Tot Terreny) del 2010. El 18 de juliol d’aquest any va competir amb la Selecció Catalana de Ciclisme a la categoria cadet i va guanyar la carrera que es va dur a terme a la Muntanya de Montjuïc (Barcelona). El campionat no va ser cosa fàcil: diversos errors i malentesos de la organització van causar que la cursa s’hagués de repetir dos cops, incrementant així el desgast físic i la pressió dels participants en la repetició. Malgrat les nombroses dificultats, el jove biker va ocupar el primer lloc del pòdium, convertint-se així en una futura promesa del ciclisme estatal. Àlex Gènova va començar a anar amb bicicleta amb 13 anys. En un principi ho feia com a hobby, però ben aviat va sentir-se motivat per aquest esport i va entrar a formar part del club ciclista de Vilajuïga. A la seva primera cursa va quedar penúltim: “Fins i tot les nenes em van passar al davant”, explica rient. Aquest fet, juntament amb el seu esperit de superació, van ser els dos ingredients necessaris per a que comencés a prendre’s el ciclisme com quelcom més que una simple afició.

D’aquesta forma, mig any després, a la seva cinquena cursa, el jove figuerenc pujava al seu primer pòdium, assaborint el gust de la victòria i aspirant cada vegada a més.

Amb 14 anys, quan encara competia amb el Vilajuïga, va donar el primer pas de gegant al guanyar l’Open de la Selva, una competició de sis curses en la que va destacar per damunt la resta de bikers. Després d’aquell mèrit, el grup de ciclisme Ambisist es va fixar en el jove figuerenc i va oferir-li un lloc al seu club. A partir de llavors, i gràcies al recolzament d’algunes persones que sempre han estat al seu costat (el seu pare, Xavi Caramès; el seu company d’entrenament, Josep Juanola; Josep Coromines, encarregat de la comunicació dels èxits de Gènova; etc.), la trajectòria d’aquest esportista es va anar consolidant i va ampliar-se a moltes altres competicions: l’Open Tactic, la Copa Catalana, l’Open d’Espanya... fins a arribar al campionat d’Espanya de BTT del 2010, on amb una merescuda victòria es va proclamar un esportista d’elit i de qualitat.

Després de guanyar el campionat d’Espanya va rebre una plaça per entrar al centre d’alt rendiment becat, a Ripoll, però mai va arribar a entrar-hi perquè la Federació Catalana de Ciclisme va cancel·lar la oferta al·legant

que no hi havia prou pressupost. D’aquesta forma, el seu futur com a esportista s’ha vist afectat per la manca de diners al món del ciclisme i al seu propi club. Tot i que ha buscat ajudes a diferents àmbits del seu esport, les coses no estan gens fàcils. Per aquesta raó, a dia d’avui, l’Àlex continua vivint a la nostra ciutat i entrenant cada dia mentre compagina l’esport amb els estudis a l’institut Olivar Gran de Figueres, un doble treball que cada vegada resulta més complicat.

Tot i ser un dels millors estudiants del seu curs i haver guanyat el campionat d’Espanya de BTT al 2010, aquest jove de només 17 anys és pràcticament un desconegut a Figueres. No ha rebut cap mena d’ajuda per part de l’Ajuntament (mentre que a altres poblacions com Roses o Banyoles els mèrits esportius són reconeguts pública i econòmicament) i amb prou feines ha vist recompensat el seu esforç als mitjans de comunicació de la ciutat.

L’Àlex, l’únic corredor de la categoria cadet de Figueres, va ser campió d’Espanya amb 16 anys i, un any després, s’està qüestionant si podrà continuar endavant amb la seva trajectòria esportiva. A la nostra ciutat gran part del pressupost d’esports es destina bàsicament als clubs de futbol i bàsquet, però no es tenen en compte els mèrits i gestes de gent jove que està destacant en altres esports com el ciclisme, el judo o el taekwondo. Si Figueres és “probablement, la millor ciutat del món”, la història de l’Àlex, com moltes altres, hauria de tenir el reconeixement i el recolzament de la ciutat que l’ha vist créixer.

Sa Tramuntana

La cara neta

18

Casa de misericòrdia

Qui parla d’educació? Maggie’s farm LLUÍS CHAMORRO Estudiant de periodisme

EMMA QUESADA Periodista

Dia rere dia, els joves hem de sentir com la gent gran ens titlla de mal educats. Si bé això és cert en alguns casos, també s’ha dir que cal matisar-ho. És cert que alguns joves no tenen respecte cap a la gent gran, però d’on ha sortit l’educació d’aquests joves?

Pocs segons després que Bob Dylan i la seva estrenada banda entonessin les primeres notes de Maggie’s farm al Festival de música folk de Newport de 1965, la cançó, una electritzant reinterpretació de la clàssica Penny’s farm, provocava una pluja de gemecs desaprovadors. En aquell concert, Dylan va tocar només tres cançons. Diuen les males llengües que Peter Segeer, un dels pares de la nova onada de música folk dels anys 50, va intentar desconnectar els cables. El Dylan de guitarra acústica havia canviat la pell cap a una d’elèctrica i bluesera.

Treballar de cara al públic m’ha donat l’oportunitat de poder comprovar moltes coses sobre la conducta de les persones. Aprofitant aquesta situació, i degut a les crítiques continuades al jovent, em vaig decantar per observar l’educació dels adults en el dia a dia. Llargues hores a la porta d’un cinema em porten a poder afirmar que l’estatus d’una persona és inversament proporcional a la seva educació. Pot semblar que generalitzo, però és el que veig.

Per la burgesia empordanesa saludar, agrair o demanar bé les coses són pautes de conducta inexistents Molts de vosaltres pensareu que aquesta afirmació és només fruit de la ràbia cap a la gent amb diners, però no és així. A poc a poc t’adones que Hola, bones, bon dia, si us plau, gràcies i una llarga llista de variants són paraules escasses en la parla d’alguns adults. De fet, aquests són aquells que ens critiquen, però són els mateixos que ens han d’educar i donar exemple. Per aquest sector de la població, en concret la burgesia empordanesa, aquestes són unes pautes de conducta inexistents.

Per si això és poc, aquest sector de la societat ens fa creure en l’abolició de les classes socials i en la igualtat entre nosaltres, però d’altra banda, aquesta gent es passegen per la ciutat amb el cap ben alt i sense saludar ni donar les gràcies a ningú. A més a més, aquests tracten els treballadors d’allà on passen com animals al seu servei. El nivell adquisitiu d’una persona no dóna privilegis sobre la resta. Reflexionem-hi si us plau, reflexionem-hi!

Bob Dylan no volia identificar-se com la consciència d’una generació El que no havia canviat era la permanent tensió dialèctica de l’artista amb els periodistes. En una roda de premsa a San Francisco, el desembre del mateix any de la polèmica a Newport, un periodista molest pel laconisme del cantant preguntava a l’artista per què era tan reticent a parlar del fenomen que despertava. El músic contestava que desconeixia què havia de respondre. Bob Dylan no volia identificar-se com la consciència d’una generació i refusava, de la mateixa manera, preguntar-se si era o no l’artífex d’una mutació en la història de la música.

Fa unes setmanes Eduardo Galeano parlava amb el canal televisiu de l’acampada de Barcelona. El pensador reflexionava sobre les mobilitzacions: “No me importa lo que va a pasar, sino lo que está pasando”. Per a Galeano, plantejar-se el futur del 15M és com fer el balanç d’un banc: haver, deure i saldo.

Bob Dylan celebrava el 24 de maig els seus 70 anys.

Avui la premsa i la crítica musical el considera un mite, mentor del folk i el rock actual. Per analitzar la magnitud històrica de les darreres protestes socials encara queda un llarg camí. Mentrestant, les places i les cases continuen cantant, amb altres lletres i amb altres sons, que no volen treballar més a la granja de Maggie.

19

Sa Tramuntana Cafè Exprés

“Llegia Rayuela perquè creia que viuria a París i tindria moltes amants”

EMMA QUESADA Periodista PABLO MUÑOZ, 23 anys. ESCRIPTOR. Pablo Muñoz (Mataró, 1988) surt de la parada de metro on l’espero entusiasmat amb Literatura y fantasma, de Javier Marías, sota el braç. Un cop a la taula del bar, no demana res per beure, només un plat de nachos que ha vist gaudir en una taula veïna.

Muñoz és estudiant de Periodisme i ha publicat, amb només 22 anys Padres Ausentes, una autobiografia que juga amb l’assaig de l’univers del còmic. És també autor del bloc ‘El Rincón de Alvy Singer’, referent de la crítica cultural. Col·labora en publicacions com Quimera o Cine365 i el aviat editarà la seva primera novel·la.

-Què volies ser quan eres petit?

Volia ser superheroi, agent secret o criminòleg. Superheroi o agent secret perquè volia ser un home que visqués aventures sense fer-se mal. Vaig ser un nen força patós. Més tard, quan em vaig aficionar a les novel·les de Sherlock Holmes, estava convençut que podria descobrir assassins, però era molt despistat.

-Quins referents tens en l’adolescència?

Sobretot Woody Allen. Em vaig sentir molt identificat amb el protagonista d’Annie Hall: un neuròtic carregat de frustració que alhora podia tenir una gran història d’amor. Però la meva adolescència va ser com totes: avorrida, embogida i guiada per amors no corresposos i males interpretacions de poemes.

-Quin llibre et va copsar per primer cop?

Durant l’adolescència vaig llegir de manera ingènua:

llegia Rayuela perquè creia que viuria a París i tindria moltes amants. Però quan vaig llegir Historia universal de la infamia, de Borges, vaig canviar. Vaig començar a pensar que els llibres servien per a una altra cosa.

-Què t’atrau del còmic?

El còmic ha estat sempre el meu paisatge, no sabria dir perquè m’atrau. Jo era fill únic i no tenia un germà amb qui jugar després de l’escola. M’atrau molt la unió de text amb il·lustració.

Les circumstàncies de cadascú són diferents i no pretenia que la literatura salvés el món, em salvava a mi.

-Donat el teu veloç ritme biogràfic, t’has sentit mai desplaçat envers els altres?

Durant el batxillerat em sentia aïllat, però més per les limitacions d’una ciutat petita que no pas pels companys. Això va acabar quan vaig fer més vida a Barcelona.

I llavors tampoc em vaig sentir aïllat. Les circumstàncies de cadascú són diferents i no pretenia que la literatura salvés el món. Em salvava a mi, que ja està prou bé. No em preocupava que els que estiguessin al meu voltant no llegissin a Thomas Mann, sinó que estiguessin tristos perquè els havia deixat la xicota o que se sentissin desplaçats del món laboral.

Sa Tramuntana

Bits

20

El progrés del web i els navegadors

ALBERT RUBIO Estudiant d’Informació i Documentació A tots ens encanta navegar per Internet, però tenim els coneixements necessaris per fer-ho? Coneguem els trets bàsics que caracteritzen el servei estrella de la societat actual.

Les pàgines web estan escrites en HTML, el llenguatge de programació del web, que explica als navegadors com ha d’estructurar i interpretar el contingut de les pàgines. En un principi era molt simple i només constava de text, enllaços i imatges, però amb el temps s’ha anat sofisticant fins a assolir els nivells actuals de complexitat, que permeten incrustar vídeos i objectes animats amb simples etiquetes en el codi, i ens brinden meravelloses aplicacions web. A mesura que les pàgines web s’han anat fent més complexes i han aparegut nous estàndards i opcions, també els navegadors han anat avançant per poder interpretar correctament totes les noves funcionalitats del web.

Què és actualment el web o en què es pot transformar?

Ens fem aquesta pregunta des del naixement d’Internet.

La resposta cada vegada és més clara: les possibilitats són gairebé infinites.

Per a poder gaudir sempre de les últimes característiques del web és molt important tenir el navegador actualitzat Coses que avui trobem tan evidents com arrossegar una imatge de l’escriptori al nostre navegador per adjuntar-la en un correu, les podem fer gràcies a les noves incorporacions en els llenguatges de disseny web i als nous navegadors. Per a poder gaudir sempre de les últimes característiques del web és de vital importància tenir sempre el navegador actualitzat a l’última versió per tal de que interpreti correctament el contingut.

Afortunadament, tant els navegadors com totes les

seves actualitzacions són gratuïts, a causa de la seva eterna batalla per a ser els més utilitzats.

Un navegador antic és incapaç d’oferir les noves funcions i continguts i més propens a ser víctima d’atacs malintencionats Un navegador antic, a part de ser incapaç d’oferir les noves funcions i continguts, és més propens a ser víctima d’atacs malintencionats. A part de la manca de velocitat, de possibilitats i de seguretat, si utilitzem un navegador antiquat estem perjudicant a tota la comunitat d’Internet, ja que estem frenant el seu avenç. Molts dissenyadors de pàgines web deixen d’incloure funcionalitats per poder arribar a tothom, o es veuen obligats a treballar el doble, fent dues versions del mateix web.

Insistim, doncs, en que és vital tenir el navegador actualitzat. Hem provat tots els navegadors? Coneixem els elements que conformen el nostre navegador?

Connector (plug-in): Programari addicional per a carregar continguts concrets del web. L’exemple més popular és Flash.

Extensions: Aplicacions lleugeres que permeten personalitzar el navegador amb funcionalitats afegides.

L’exemple per excel·lència és el notificador de correu nou.

Sincronització: Opció dels navegadors moderns que permet sincronitzar entre diferents ordinadors totes les preferències, extensions, adreces d’interès i personalitzacions en general.

Galetes: Petites dades dels llocs web que visitem que s’emmagatzemen al navegador per a accelerar la navegació o recordar preferències dels llocs web. Gràcies a les galetes els webs poden saber informació nostra. Els navegadors moderns ens permeten controlar a quins webs donem accés a les galetes per controlar la nostra privadesa.

21

16 mm

Sa Tramuntana

Cridar l’atenció

DANI SERRA Tècnic en producció audiovisual Hi ha diversos mètodes per a destacar en un Festival de cinema de talla internacional. Es pot sorprendre amb un bon producte o bé es pot decebre amb una exhibició que no compleixi les expectatives. Fins aquí tot en ordre.

No obstant, hi ha la possibilitat d’obrir-se camí mitjançant una altra via, més irreverent i conflictiva. Existeix un darrer recurs: generar pura controvèrsia.

En aquesta passada edició del Festival de Cannes, el cineasta Lars Von Trier va optar, com acostuma a passar amb l’histriònic danès, per la tercera opció. Això s’hauria entès si “Melancholia”, el seu darrer treball, hagués obtingut una recepció igual o pitjor que la prèvia i aberrant “Antichrist”. Ans al contrari, la seva obra més recent ben bé es mereixia la màxima distinció del Festival, és a dir, la Palme d’Or. L’artífex principal del Dogme 95 entrava, una vegada més malgrat la seva anterior aportació, per la porta gran a un Festival que ja havia conquerit l’any 2000 amb “Dancer in the Dark”. Presentava un film notable de ciència-ficció; excel·lent si el seguim comparant amb la seva immediatament anterior producció. Per a fer-nosen una idea aproximada: “Melancholia” consisteix en una metàfora visual sobre la fi del món; simultània a la confrontació que s’esdevé entre les protagonistes, dues germanes mentalment divergents.

Von Trier semblava haver-se posat al públic i al jurat del Festival de Cannes a la butxaca, però llavors va haver d’obrir la boca Amb tots aquests elements mesclats i plasmats a la gran pantalla sota la seva exhaustiva supervisió; Von Trier semblava haver-se posat a la butxaca tant al públic majoritari de l’esdeveniment com al propi jurat del Festival, així com també a bona part del sector periodístic.

Competint directament amb la gran aposta d’enguany,

“The Tree of Life” de Terrence Malick i amb “Midnight in Paris” de Woody Allen, tot i participar fora de concurs; “Melancholia” estava tant sols a un pas de l’èxit.

I llavors fou quan el pare de la criatura va obrir la boca.

El director va reconèixer que estava d’acord amb alguns aspectes del nazisme Tot començà com l’habitual roda de premsa a on el director i; en aquest cas, Kirsten Dunst, una de les actrius protagonistes; parlen sobre diversos aspectes relatius a la pel·lícula. Però es va convertir en el brou de cultiu ideal per a que un provocador de fàcil combustió intentés comprovar per enèsima vegada el punt de fusió de l’ètica en una societat suposadament madura, moderna i tolerant. La pregunta poc oportuna i mal formulada d’un reporter desesperat per a fer-se amb l’exclusiva va encendre la metxa del polvorí. La resposta del cineasta no es va fer esperar. Va oferir a tots els presents un discurs inicialment inofensiu que va acabar derivant cap a unes declaracions més aviat xocants. El que reconeixia davant de bona part dels ambaixadors de la informació del panorama internacional era que estava d’acord amb alguns aspectes del nazisme. I tot això perquè no li queia bé la persona sobre la que li havien preguntat, que per coses de la vida, resultava ser jueva. Un comentari així, entre amics, pot quedar en una simpàtica anècdota i poc més. Però amb mig món pendent de tu; mig món que fa escarafalls de tot allò que trenca una mica amb el que està socialment acceptat però que s’alimenta a base d’escàndols públics, xafarderies i morbosa perversitat; la broma et pot costar cara. De fet, per al director oriünd de Dinamarca, el preu que va haver de pagar fou, parlant clar, l’expulsió del Festival; conseqüència directa d’haver-ne acabat esdevenint “persona non grata”. Ara bé, algú té clar davant del què ens trobem? Són deliris de grandesa? Incontinència verbal? O tant sols és un bufó que es burla dels pallassos del seu voltant?

Sa Tramuntana

La catenària

22

Entre roselles

IRENE VALVERDE Estudiant d’Humanitats Estiro el braç per collir una altra rosella. En porto un pom força gran a l’altre mà i estic envoltada d’elles. Em trobo en un prat de roselles, com si fos en un mar vermell i infinit. No hi veig el final, només veig que això no s’acaba i que jo podria estar collint flors tota l’eternitat. On els meus ulls ja no poden divisar més roselles, allà a la llunyania, el camp es troba amb el cel d’un blau exquisit, en el qual no hi ha ni un núvol, típic d’un dia d’estiu. Només es troba trencat per la lluminositat del Sol, que el noto calent en el clatell. Tot és molt idílic i la brisa que m’acaricia tot el cos i m’aparta els cabells de la cara em recorda que estic tranquil·la, amb una calma que no sentia des de feia setmanes. El silenci s’agraeix, em fa pensar que potser el temps s’ha aturat i que a partir d’ara ja no passarà res. Crec que la meva vida, per fi, serà tranquil·la. Em trobo bé i m’agrada no tenir més preocupacions que collir roselles. No necessito pensar en res més.

Quan aixeco el cap i miro cap a l’horitzó, allà lluny, veig un punt negre. M’hi fixo i tanco una mica els ulls per distingir millor què és “allò”. Hi distingeixo una silueta, hi ha algú altre, no estic sola. I això m’irrita, no m’agrada gens. Les persones trenquen el silenci i la calma amb preguntes i problemes. Vull fugir.

M’adono que el cel ja no és blau, i que comencen a aparèixer uns núvols foscos, d’aquells que anuncien una tempesta imminent. El sol ja no escalfa i en pocs segons s’amaga darrere d’algun núvol. Les flors comencen a perdre encant i lluminositat i es panseixen. Juntament amb l’herba, aquestes formen una massa fosca que s’estén per tot el camp sota els meus peus. El blau, el vermell i el verd ja no es distingeixen, tot s’ha convertit en una massa fosca. Una sensació de fred s’apodera del meu cos. Finalment, decideixo córrer, marxar d’allà i deixar enrere aquella persona, que tot i no arribar a identificar-la, ja no m’agrada; el prat de roselles s’ha esvaït per culpa seva. Ha envaït la meva tranquil·litat i això és imperdonable.

Vull córrer però no puc, el meu cos no m’ho permet.

La desesperació i la impotència s’apoderen de mi. Miro

enrere, no veig res a causa de la boira que m’envolta.

Tanmateix jo ho sé, noto com aquella persona és aquí, que s’està acostant, cada vegada està més a prop i jo no puc fer res per evitar-ho. Segur que es mou molt ràpid i jo em trobo immobilitzada per aquestes cames que no em responen. El cor se m’accelera, l’estómac se m’encongeix i descobreixo que tot i tenir-ne moltes ganes, no puc cridar. No em surt la veu. No sé el què m’espera, i tinc por del desconegut. Miro enrere i trobo la seva cara molt a prop de la meva, però no li distingeixo les faccions, com si la boira fos tan espessa que ni a mig metre pogués distingir res. Aquella persona ja és aquí, al meu costat i jo tinc ganes de plorar. M’agafa l’espatlla i me la sacseja. Darrere seu apareix una llum que m’enlluerna. ‹‹Senyoreta, eh! Senyoreta, el bitllet!››, obro els ulls poc a poc, perquè la llum em molesta. Descobreixo que un home amb cara de pocs amics és el que em sacseja. No entenc res. Me’l miro bé i ja entenc el que està passant, faig una ullada ràpida al meu voltant i veig que tothom m’està mirant. Toco de peus a terra i de forma mecànica busco corrents la cartera dins de la bossa. Ho faig de manera automatitzada, encara amb el cap emboirat i no sóc molt conscient del que estic fent. Al final el bitllet el portava a la butxaca i li allargo a aquell “bon home”. Se’n va remugant entre dents i jo m’incorporo.

Sempre em passa el mateix: el moviment del tren em relaxa i sempre m’adormo. No ho puc evitar.

Faig un gran badall i em poso a mirar per la finestra.

Per sort, tot ha sigut un somni.

23

Perdoneu però jo ho havia de dir!

GRANI Estudiant El 15M va marcar un pas cap a un canvi a la societat, i casa nostra no en va ser una excepció. Gràcies a les xarxes socials, gent anònima feia un clam per sortir al carrer per reclamar canvis en la nostra democràcia. Amb el pas dels dies vam ser testimonis del fet que, a ciutats com Madrid i Barcelona, la gent s’agrupés en places, on tots aquests moviments estaven seguits per Facebook, Twitter, etc..

I en aquests pretextos de les xarxes socials vam ser testimonis de la creació del terme indignat. On abans sentíem expressions com estar fart, fins els nassos de, passàvem a sentir indignat. Aquesta indignació d’una part del poble es va veure materialitzada amb acampades arreu de les ciutats.

Figueres no va ser diferent a la resta. El dia 20 de maig a través d’Internet es va decidir fer una concentració a la placeta baixa de la Rambla. Dins del que es pot esperar d’una localitat burgesa com Figueres, ajuntar unes 150 persones va ser tot un èxit.

Molts vam estar a l’espera del que pogués passar a les concentracions i acampades que marcaven les eleccions del 22 de maig. Amb la tan preuada jornada de reflexió pel mig, on calia recordar que no hi podia haver cap expressió política al carrer. Aquells dies s’obrien debats de si feia falta votar, si es votava en blanc, si el millor era l’abstenció o si es creia que feia falta donar la confiança en els partits minoritaris.

A la xarxa el dia 21 estàvem pendents d’una notícia que corria com la pólvora. Aquesta explicava que la Jun-

Indignats vs Felip Puig

Sa Tramuntana

ta Electoral podia donar ordres de desallotjar les places sota el lema de: “No hi pot haver cap expressió al carrer.”

Per sort de tothom, no va ser així. Tota la gent acampada o concentrada a les places va poder romandre allà amb total tranquil·litat.

Amb tot aquest moviment de gent indignada, el dia de les eleccions va sortir un percentatge elevat d’abstenció, la dreta guanyava amb majoria i en molts pobles, la CUP (Candidatura d’Unitat Popular) treia molts bons resultats gràcies a la feina feta.

El dijous 26, a la xarxa tornava a córrer el missatge que deia: “El dia 27 els mossos desallotjaran les places”. Calia recordar que el dia 28 el Barça jugava la final de la Champions i que en una hipotètica victòria la dreta es pensava que en moltes ciutats podien generar-se brots de violència amb crema descontrolada d’immobiliari i barricades al carrer.

Arribat el dia 27, a les 7 del matí, a Barcelona i Lleida vam ser testimonis de l’operació “Don Limpio”, orquestrada pel Conseller d’Interior, Felip Puig , i executada pels Mossos d’Esquadra. A Barcelona la broma va durar 6 hores, es va acabar amb càrregues policials i amb unes 120 persones hospitalitzades.

Va fer llàstima veure com uns animals, que responien a les ordres dels polítics, descarregaven la seva ràbia.

Com bona resistència pacífica, els Mossos van fugir davant d’un poble unit i amb coratge. A la tarda del mateix dia, la resposta va ser molt clara. Molta gent assenyalàvem Felip Puig com a màxim responsable d’aquella acció. Sentir la demagògia del Conseller Puig només em va portar a fer una reflexió: Jo també estic indignat! Perdoneu però jo ho havia de dir!

La Tira

ALBERT TORRES Director de cinema

Volats per la Tramuntana som una associació juvenil que volem promocionar la cultura entre els joves de la comarca.

A més de la cultura, tots nosaltres ens hem marcat altres objectius com potenciar l’associacionisme, la no discriminació de cap mena (sexual, orientació sexual o origen) i la conservació del medi que ens envolta.

Per tal d’aconseguir tot això hem pensat en crear un espai d’oci alternatiu on s’hi duguin a terme diferents activitats culturals (lectura, concerts, espectacles, xerrades, etc), així com la revista Sa Tramuntana.

Mitjançant aquesta inscripció passareu a ser Volats, amb el conseqüent subscripció al nostre butlletí d’activitats, així com el dret a fer ús de tots els nostres serveis i ac- tivitats. Properament us facilitarem el carnet de soci.

Esperem poder obrir aquest espai el més aviat possible i comptar amb la vostra col·laboració.

Atentament Volats per la Tramuntana

Full d’inscripció Nom: Cognoms: DNI: Correu electrònic: Telèfon: Direcció: Codi Postal: Població: Data de Naixement: Signatura i Data: Signatura del Responsable:

El sol·licitant queda informat que les seves dades seràn utilitzades per l’Associació Cultural de Joves Volats per la Tramuntana de manera confidencial i informatitzada.

Mitjançant la signatura d’aquesta sol·licitud i d’acord amb la legislació vigent el titular podrà exercir el dret d’accés, modificació, cancel·lació i oposició per correu electrònic a l’adreça satramuntana@gmail.com, amb el correu s’adjuntarà una fotocopia del DNI, passaport o targeta resident. L’exercici d’aquest dret no tindrà caràcter retroactiu.

Promotors: Volats per la Tramuntana Redactors: Alba Blanco, Lluís Chamorro, Albert Rubio, Iu Ruiz, Dani Serra Fotografia: Ruben Bel, Albert Rubio Disseny: Lluís Chamorro Portada: Ruben Bel Contacte: satramuntana@gmail.com Segueix-nos a: