Sa Tramuntana 5

NĂşmero 5 Abril 2012

Sa Tramuntana

2

1

Sa Tramuntana

Índex Cròniques de barateria

Editorial 2

Qüestió d’actitud 3 La cara neta 4 Tira còmica 4 Ara que ho dius...

5

Paraules de ...

6

16mm 10 De tú a tú

11

Converses de llit

12

La cara neta 13 La catenària 14 Historias del Planeta Piruleta 15 Bits 16 L’entitat 17

Aquest és el cinquè número de SaTramuntana, amb el qual la revista celebra el seu primer aniversari i el seu segon Sant Jordi. Volats per la Tramuntana és el resultat d’un esforç constant, desinteressat i esperançador per aconseguir entre tots un provenir més just per als joves de la comarca. Les nostres eines són una educació i desenvolupament juvenils en els àmbits de la cultura, la no discriminació i el respecte per el nostre entorn natural.

La nostra intenció és seguir formant uns joves figuerencs i empordanesos preparats per a la lluita que ens espera en el segle XXI per defensar les nostres llibertats.

Ens enfrontem amb il·lusió al futur: gaudim de la festa cultural que representa Sant Jordi, esperem amb impaciència l’arribada de les Fires i Festes de Santa Creu i de l’Embarraca’t, seguim treballant en el nostre local per tal d’obrir-lo al públic tant aviat com sigui possible, i mirem de mantenir-nos en contacte amb tots vosaltres gràcies a les xarxes socials.

Tot i que el projecte és molt engrescador i amigable, ens trobem sovint amb moments durs i difícils, i és llavors quan podem seguir tirant endavant gràcies a l’empenta que tots vosaltres ens heu anat oferint. Des d’aquí voldríem agrair a tothom qui ha participat alguna vegada en el projecte des dels seus inicis fins al dia d’avui. La inestimable ajuda que ens heu ofert ens ha permès arribar fins aquí. Tanmateix, animem a tots els que ens llegiu i teniu qualsevol inquietud cultural o social a que ens feu un cop de mà. Serà un plaer per nosaltres contar amb més col·laboracions a la revista, així com nous socis i membres a l’associació.

Seguirem volant amb vosaltres.

Volats per la Tramuntana

2

Sa Tramuntana

Cròniques de barataria

Hawaii Meteor, de Jair Domínguez

ORIOL MORALES Actor Fa temps algú em va dir que més val no parlar si no es té res a dir. Després de reflexionar sobre aquesta frase m’he adonat que el significat de la mateixa no és més que una afirmació covarda que no busca sinó una redempció prèvia a una hipotètica disconformitat amb el que s’argumenta. És un atac, una lamentable auto flagel· lació en la que molts s’emparen per no combatre la seva por a no ser acceptats.

Però en aquesta humanitat a priori cada dia més decadent, on cada vegada s’oblida més la importància de dir el que es pensa i on naveguem en unes arques controlades per vésasaberqui que semblen conduir més aviat a una caverna de l’home de cromanyó que no pas a “la salvació”, encara hi ha gent que, no tan sols diu el que pensa, sinó que, a més, és capaç de guanyar-se la vida dient el que pensa. Jair Domínguez és un d’aquests genis malalts que s’atreveix a escriure un llibre com el Hawaii Meteor i, a sobre, aconsegueix que li publiquin.

Encara hi ha gent en aquest món que diu el que pensa i, a més a més, es guanya la vida amb això.

També fa temps, algú altre em va dir que la indiferència és la reacció a la mediocritat. I si alguna cosa puc dir sobre el Hawaii Meteor és que dubto molt (de fet gairebé n’estic segur) que deixi indiferent a cap ésser amb capacitat lectora. Segurament serà cremat per tot aquell que es considera persona-amb-dos-dits-de-front o serà alabat per un grup de pirats que, com jo, pensa que aquest llibre mereix un reconeixement que mai obtindrà perquè el que el fa magnífic és la seva total manca d’escrúpols envers el que hom considera correcte i respectable. En qualsevol cas, en Jair aconsegueix el que està a l’abast de molt pocs, provocar reaccions (i a més, segurament, reaccions oposades) a qualsevol que s’acosti a la perillosa distància de 100 km a la rodona del llibre.

Sempre he pensat que la base de l’art, en qualsevol de les seves facetes, és la reacció emocional que provoca

al receptor, ja sigui espectador, lector, persona-quepasseja-pel-museu, etc. I si una cosa us puc assegurar després de llegir el llibre és que si mentre llegiu el Hawaii us posen un detector d’aquests que mesura les emocions a través de tensions corporals, explotarà.

Quatre catalans agafen el seu Corvette color yellow velocity tintcoat i se’n van a matar el Rei. El punt de partida del llibre del Vedell Consagrat? Quatre catalans de noms tant significatius i alarmants com ho poden ser “Claudi Fraginals”, “Pitu Urgell”, “Junior Montblanc” i “Johnny Beirut” agafen el seu Corvette color yellow velocity tintcoat motor V8 de 6.000 cc i 512 cavalls que sona com un tigre connectat a una paret d’amplificadors Marshall i se’n van a matar el Rei d’Espanya. Això és tan sols el principi d’una novel·la que si et diuen que la va escriure Tarantino entre els rodatges de Kill Bill i Inglourious Basterds, t’ho creus. És un viatge trepidant del que no pots escapar, que et manté captiu en el seu desenvolupament d’una manera alarmant, que s’enganxa a tu i se t’incrusta fins a sentir que estàs en el maleter del Corvette, en el despatx del Senyor Important o a la pell de l’assassí de cares. És un d’aquells llibres que no tan sols t’enganxa per el que hi passa, sinó que et manté enganxat per la manera com s’explica el que hi passa.

Aquest viatge literari ha superat totes les meves expectatives.

En general solc basar la meva valoració d’un llibre en la reacció irracional que em provoca el moment de tancar-lo. La reacció que jo he tingut al girar l’última pàgina del Hawaii Meteor és de dir: “Hòstia puta, gràcies.”

Exactament aquestes tres paraules. Les dues primeres segurament responen a l’agradable sobredosi de vocabulari obscè que els personatges del llibre et xuten en vena. I el “gràcies” senzillament perquè és d’agrair que algú escrigui un llibre com aquest en els temps que corren. Gràcies per aquest viatge literari que ha superat totes les meves expectatives.

3

Qüestió d’actitud

Sa Tramuntana

Generació Lost

Irene Caamaño Periodista Qui hagués pensat al 2004, quan en Jack i en Locke van estavellar-se a les nostres pantalles, que LOST no seria només el nom d’una de les millors sèries de la història; també seria el nom d’una generació.

Els perduts van començar la seva aventura televisiva en una època gloriosa i la van acabar en els inicis d’una nova era caracteritzada precisament per aquest sentiment de pèrdua, el de no saber massa on ets ni si els passos que fas són els correctes, on tot succeeix molt ràpid i va prenent forma. Un només ha de deixar-se portar.

La situació mundial actual no és tant distant com sembla de la dels supervivents de “LOST”.

Sona molt freak, però la nostra història no és tant diferent a la dels supervivents del vol 815 d’Oceanic Airlines: tenim un “fum negre” que no sabem d’on surt (porta pul· lulant pel planeta des del 2008 i l’hem anomenat “crisis econòmica”) i un grup de persones estranyes i desconegudes que intenten saber com funciona tot això de manipular la vida dels altres, els seus sentiments, les seves pors. En J.J. els hi va posar el nom de “Iniciativa Dharma”; nosaltres hem escollit la paraula “polítics” i els hem dividim en grupets: PP, PSOE, ERC, CiU...

L’altre dia va sortir l’Artur a la televisió dient que la independència no estava tan lluny com pensàvem. Per un moment vaig pensar que el president podria arribar a interpretar el paper d’en John Locke (en Jack és massa jove) i guiar-nos cap a la solució final, oferir-nos un espai on intentar evolucionar tots plegats i desentendre’ns dels que no sàpiguen o no puguin lluitar contra aquest monstre tan abstracte. Ben aviat em vaig desil·lusionar: l’Artur es consideraria membre de la Iniciativa Dharma, així que no s’hi pot confiar massa. En realitat, ara que hi caic, quadraria molt més fent de Benjamin Linus: moltes paraules i poques veritats.

En definitiva, la situació actual està en un punt tan ex-

tremadament inestable i confús que no se m’ha acudit una altra manera de parlar del nostre present. No es pot ni criticar ni jutjar, ja que tots nosaltres acabem abaixant el cap i menjant-nos amb patates allò que manen els desconeguts que ens controlen. Realment és més fàcil d’escriure i parlar-ne comparant-ho amb una sèrie de televisió. De fet, la ficció és un món paral·lel on tot és possible i en el que tots ens hi submergim en un moment o altre. Si hi ha alguna cosa que caracteritzi a la generació “lost” és que som consumidors diaris de ficció: televisió, internet, sèries, pel·lícules, debats, programes, premsa, llibres...

Suposo que, en certa manera, tot allò fictici és una forma d’evadir-se, igual que ho són les drogues, les vacances o les addiccions i aficions vàries (videojocs, parelles, treballs, cinema, esports, el que sigui).

Tots tenim el nostre paper individual per a interpretar a la història.

En Locke caçava senglars, en Sawyer sempre tenia algun llibre per llegir i els coreans no es treien l’ull de sobre. Jo escric articles de lliure opinió a una revista de joves associats, la Patrícia passa hores fent mitja i en Josep és un arquitecte amant dels gin-tonics.

Tots tenim un paper individual per interpretar en aquesta història. El repte ara és aprendre a actuar tots plegats i, si la illa viatja al passat, intentar fer el possible per aconseguir que aquest retrocés impliqui un canvi positiu en el futur.

4

Sa Tramuntana

La cara neta

El freeganisme

Lluís Chamorro caraneta.blogspot.com Segons les xifres de l’últim estudi de les Nacions Unides cada europeu i cada nord-americà desaprofita entre 95 i 115 Kg d’aliments, aquests encara en estat òptim. És a dir, els llença. Perquè s’entenguin millor aquestes dades, cal comparar-les amb les de l’Àfrica Subsahariana o el Sud-oest Asiàtic. Allà, els seus habitants només llencen entre 6 i 11 Kg de menjar. Per últim, cal tenir en compte que un 26% del malbaratament occidental d’aliments correspon als comerços de venta al detall.

El llençar, comprar, llençar ha estat la principal raó del naixement dels freegans.

La tònica de llençar, comprar, llençar -de la societat consumista- ha estat la principal raó del naixement d’un nou moviment: els freegans. Aquest ideal va aparèixer la dècada de 1960, a San Francisco (EUA), però no va ser fins al 1988 quan aquest es va veure representat per una associació: “Food Not Bombs”.

Els seus ‘practicants’ fan una crítica activa al consumisme, i alhora volen reduir la quantitat de menjar desaprofitat. Per fer-ho, aquests recullen tots aquells aliments que no aprofiten els comerços. Alguns cops els

botiguers ho donen voluntàriament, d’altres ho han de recollir de les escombraries. No obstant això, la conscienciació amb la causa és el que els diferencia d’aquells que recullen aliments exclusivament per necessitat.

A Catalunya, si parlem amb els nostres avis, ens diran que “això sempre s’ha fet!”. Malgrat això, aquesta pràctica era més deguda a la necessitat de menjar de la postguerra que no pas una crítica al consumisme. En concret, aquest ideal no neix a casa nostra fins la dècada de 1990. La nostra comarca no n’és una excepció. La Plataforma d’Afectats per la Pobresa de l’Alt Empordà (PAP) treballen en un projecte similar des de fa un temps.

Tot i l’existència d’aquestes associacions, la pràctica d’aquest model de vida no està limitada a elles. Qualsevol de nosaltres pot agafar consciència. Com fer-ho?

Primer, comprar només allò que sigui necessari. Segon, donar abans que malbaratar i, per últim, reutilitzar al màxim tot allò que es vulgui tirar.

Cada cop que vulgueu llençar alguna cosa, penseu en tota aquella gent que passa gana dia rere dia. A més, si us animeu podeu practicar activament el ‘freeganisme’: demanar a les botigues més properes tot allò que no aprofitin al cap del dia o, si encara voleu més, cercar per les deixalles de la vostra ciutat.

La Tira

Albert torres Director de cinema

5

Sa Tramuntana

Ara que ho dius...

JAUME TORRENT Estudiant de Comunicació Cultural El moviment es demostra caminant Diògenes de Sinope

“Panem et circenses” és llatí i significa “pa i circ”. És una expressió de l’època romana que fa referència a les costums dels emperadors de regalar blat i entrades pels jocs (curses de quadrigues, lluites de gladiadors, espectacles teatrals,...) per mantenir el poble content i distret de la política o amagar fets controvertits. Aquesta cita és del poeta llatí Juvenal i va ser escrita el segle I. Aquests entreteniments han estat des de l’època romana molt útils al poder per mantenir el poble allunyat de la política i de tot el que l’envolta.

Des de l’inici de les civilitzacions hi ha hagut necessitat d’un govern, d’algú amb més poder i encarregat d’ordenar al poble. Depenent de l’època històrica en la que ens fixem hi ha hagut diferents tipus de governants.

En la Grècia clàssica es creia que els més indicats eren els filòsofs, ja que se’ls suposaven més coneixements i més capacitats per dur a terme aquesta tasca. En altres moments els encarregats han estat els més forts, els més rics, els que naixien amb un do diví, els que eren fills de Déus,... Darrera tots aquests arguments, el que s’hi amaga és legitimar el domini d’uns sobre els altres, desfer la igualtat entre persones. Potser amb raó, o per insistència i reiteració, s’ha acceptat la necessitat d’un poder. Que s’encarregui d’ordenar, defensar i governar la societat i l’Estat.

La revolució francesa va ser principalment una revolució de supervivència, no pas una protesta ideològica.

La següent parada d’aquest recorregut històric del poder és la revolució francesa. Primer de tot cal fer un matís important, aquest alçament no va ser una mesura de protesta ideològica del poble en contra d’un govern corrupte. Principalment va ser una revolució de supervivència. La revolta del poble va ser per necessitat, no per desacord amb el govern. Totes les conclusions de la Il·lustració que són la insígnia de la nostre civilització. La occidental, demòcrata, pacífica, igualitària i justa, van ser per part de l’aristocràcia. Montesquieu, Voltaire

On anem? i Rousseau van propugnar la igualtat, però la igualtat de tots davant el poder. Mai van considerar el poble i el govern com a iguals. També creien que hi havia persones millor preparades per la tasca d’ordenar. No creien que el poble sabés què els convenia. Així neix el despotisme il·lustrat, que per entendre’ns consisteix en “tot per al poble però sense el poble” i que sembla que avui dia és molt vigent.

Una altre idea molt actual és la que va recuperar Karl Marx quan l’any 1844: va actualitzar la idea romana del “pa i circ” amb “la religió és l’opi del poble”. Actualment tenim altres distraccions i interessos respecte als que els emperadors oferien a la “plebs”. Hem evolucionat molt.

Ja no ens interessen els sacrificis humans, ara preferim un futbol molt més violent i morbós on sembla que, aquí si, ens hi juguem la vida. Els espectacles teatrals se’ns han fet llunyans i estranys, en canvi és molt més proper i atractiu la talla de sostenidors de la pneumàtica nova novia d’en Paquirrín.

Vivim en un estat on el diari més llegit és el Marca i la revista més venuda és el Pronto. El país de Telecinco.

El filòsof Thomas Hobbes va dir que el poble viu en una espècie de minoria d’edat permanent i que l’Estat se n’ha d’erigir tutor. Aquesta idea encara impera i segurament amb tota la raó del món. Vivim en una societat on el diari més llegit és el Marca i la revista més venuda és el Pronto. Un país on Telecinco, que ha agafat la “teleescombraria” com a bandera i bat rècords d’audiència (i no ens enganyem, això passa a Espanya, però a Catalunya també). Un dels programes més populars entre els joves és “Mujeres, Hombres y viceversa”, que com a estudi sociològic o inclòs evolutiu seria molt profitós però no se’n pot treure gaire res més de bo.

No m’agradaria que se’m mal interpretés, ni semblar moralista. Aquest text no vol ser una defensa dels documentals de La2, ni pretendre que a les sobretaules es parli dels diferents conceptes d’home que tenien Kant i Nietzsche. Per suposat, no cal ser tan dramàtic. La única intenció és la d’animar a opinar i ser crític. Crec que ens hauríem de deixar de pa, de circ, de Botswanes i Paquirrins. Ens hauríem de començar a preocupar més de reformes laborals, de racisme incipient, de pèrdua de drets o retallades. Però això potser són figues d’un altre paner...

Sa Tramuntana

6

Paraules de ...

Són els No Problemo. Rarament el nom d’un grup en reflecteix tan bé la filosofia com en el cas que ens ocupa. Ens vam reunir amb ells al terrat del seu pis de Barcelona, un indret tan curiós i agradable com ells mateixos. Són en Manel Priego (bateria), David Chia (claqué i percussió), Nil Falgarona (baix), Adrià Bardera (guitarra elèctrica), Ferran Riera (guitarra acústica), Pau Rodríguez (saxo alt) i en Sergio Labarta (saxo bariton i clarinet), tots ells de la fornada dels anys 88 i 89.

Des del primer acord que deixen anar els seus instruments ens adonem de que el que tenim davant és música i de la bona. A No Problemo no hi ha veu, però en cap moment es troba a faltar. L’altre detall que captiva l’espectador és que, per molt que aquest gaudeixi, sembla impossible gaudir tant com ho estan fent els que hi ha sobre de l’escenari. Tenen un estil propi, que els caracteritza i els fa únics. Quan els demanem quin estil de música toquen contesten que toquen tots els estils, que cada cançó té la seva història, les seves propietats i les seves influències. Aquestes últimes ens remeten a multitud d’artistes dels 80 que aparentment no tenen res a veure entre ells, però lligant caps trobem ràpidament el factor comú:

trencar amb el que és habitual.

“Va començar com una cosa d’amics i la cosa ha anat creixent, tant en qualitat i professionalitat com en el nombre de components” diu en Nil. Ens expliquen que van començar en Ferran, l’Adrià i en Nil. Posteriorment varen anar incorporant-se progressivament els altres membres: en Pau, en Manel, en Sergio i en David, amb el qual el grup es tancava i assolia la seva forma actual.

“El més bonic és que ens hem anat trobant pel camí” diu en David, que explica com tots havien anat inicialment per separat, i que s’han agrupat a mesura que ha sorgit la sinergia.

No ha sigut gens fàcil arribar fins aquí. “Varem demanar ajuda a les institucions locals, però en comptes de facilitar-nos qualsevol cosa, el regidor de cultura i el de juventut s’ens passaven com una pilota i mai vam aconseguir res a banda de perdre el temps”. Van estar un temps sense tenir un lloc habitual per assajar, però ara ja en tenen un de fixe, “evidentment fora de Figueres, on cal ser família de l’Ajuntament per rebre facilitats”. Tot i això, destaquen l’ajuda que han rebut fora del circuit oficial, amb bars com El Local de Figueres, que ha sigut gairebé una segona residència.

El que a priori pot semblar un inconvenient en els No Problemo, la manca de veu, es converteix en el seu principal atractiu tan bon punt hom els escolta en directe. “Nosaltres fem música per la música, no intentem lluitar per un món millor, no tenim lletres a les cançons per a transmetre cap mena de ideologia política o social.

Si volem reivindicar qualsevol cosa, ho fem al dia a dia” ressalta en Ferran. És la màgia que transmeten amb aquest esperit, la mateixa que convida sovint a altres músics que hi pugui haver entre el públic a agafar els seus instruments i posar-se a tocar amb ells.

7 Tres dels components de No Problemo estudien música, i això s’ha anat plasmant en la maduresa que han anat adquirint les composicions i definint les melodies.

Aquesta remodelació constant de les estructures cercant la perfecció és la que ha permès crear unes cançons en les quals mai es troba a faltar la veu, on l’espectador es veu lligat sempre a altres detalls. En David, moltes vegades és el centre d’atenció degut a l’espectacle visual que representa veure’l tocant el claqué, ressalta que “no tenim protagonistes, No Problemo és un conjunt on tots som igual d’importants”.

Pel que fa al nom del grup, en Ferran ens explica que la idea de No Problemo va sorgir al veure uns jocs de paraules en els crèdits finals d’una pel·lícula de cineclub, un dijous al vespre de fa uns anys. Al principi, quan eren tres, el nom de la banda era Orquestra No Problemo, però ara que ja són una colla i semblaria més lògic anomenar-se orquestra; han decidit acotar-ho a No Problemo, per seguir amb el toc de simpatia que els fa únics.

No Problemo està a punt de treure el seu primer disc: Pas a Pas. Actualment, i després de molts esforços, estan treballant per presentar el que serà el seu primer compacte.

El nom del disc serà “Pas a Pas”. Inclourà nou temes, des d’on ens transmetran tota mena de sensacions, amb temes composats per cadascun dels integrants del grup.

Tractant-se de temes instrumentals, cal destacar la força que adquireixen el títol de les cançons, amb noms com “El carrer de les Delícies”, “Sr. Naranja” o “Elefunk”. El disc sortirà a l’estiu, sota llicència Creative Commons, és a dir, “fora dels circuits comercials que enriqueixen a quatre gats a costa de la feina

Sa Tramuntana dels grups petits com nosaltres” diu en Nil. Ser un grup nombrós comporta una experiència musical extraordinària, però també els ha posat les coses difícils en moltes ocasions.

“Els altres grups poden adaptar-se millors en llocs petits, però nosaltres ho tenim molt difícil per ubicar-nos. Una vegada vam haver de tocar a sobre d’un pou, es va trencar la tapa i en Pau va caure...” comenta en David mentre tots riuen.

“No Problemo és per nosaltres molt més que un grup de música, és la nostra manera de viure” diu en Nil. Ens explica que són com un matrimoni de 7, que sempre estan junts a tot arreu, amb pujades i baixades, però que el temps els fa forts i els uneix més. En Ferran afegeix que “No Problemo hi serà sempre, passi el que passi, anirà madurant i hi haurà un No Problemo de 40 anys. No ens ho pot treure ningú”.

Sa Tramuntana

8

9

Sa Tramuntana

10

Sa Tramuntana

16 mm

Jugar amb la mort

Dani serra Tècnic en producció audiovisual “Det sjunde inseglet”. A primer cop d’ull i suposant sempre que ningú dels aquí presents sàpiga suec (o no estigui especialment familiaritzat amb el títol original), podria semblar que en aquesta ocasió estaríem apuntant cap al cinema independent nòrdic. Bé, el cas és que a finals dels anys 50 no existia una classificació tant exhaustiva i excloent. A més, tant alguns dels protagonistes del film com el propi director van contribuir, més aviat, a reforçar-ne l’star-system de l’època.

Abans que els fantasmes de la contracultura s’imposin a base de prejudicis infundats, deixaré anar una petita pista. La pel·lícula no és altra que “El setè segell” (1957), d’Ingmar Bergman. Un clàssic incorruptible que ha penetrat a dins de la historia del cinema per la porta gran i s’ha instal·lat al capítol que correspon als imprescindibles de debò.

Per a entrar una mica en matèria i que no tot sigui una ràfega gratuïta d’elogis a discreció, n’aclarirem un parell de cosetes. El film té lloc a Suècia, durant l’Edat Mitjana. Antonius Block (Max von Sydow), cavaller creuat, torna a la seva terra natal acompanyat per Jöns (Gunnar Björnstrand), el seu fidel escuder. 10 anys combatent a les Croades l’han marcat enormement, i el fet d’haver viatjat al mateix ritme que els estralls originats per la pesta negra al llarg del vell continent, és quelcom que no reconforta massa.

El que semblaria la conclusió d’una llarga i crua etapa vital no és més que el principi d’un nou trajecte, la punta d’un fatídic iceberg. L’acció parteix i gira a l’entorn d’un passatge bíblic de l’Apocalipsi: “I quan l’Anyell trencà el setè segell del rotlle, hi hagué silenci al cel durant ben bé mitja hora.” (Ap 8:1). Aquesta sentencia ja deixa entreveure les intencions que s’amaguen rere el relat. Intencions que queden plenament definides amb l’aparició, al bell mig de la introducció, de la Mort (Bengt Ekerot) davant del cavaller creuat. La Mort sorgeix amb un únic propòsit. El propòsit de sempre, vaja. Normalment la par-

ca entra en escena per a recol·lectar les ànimes que es troben al final del seu trajecte. I en aquesta ocasió no n’és una excepció.

Una partida d’escacs amb la Mort és la manera d’intentar esquivar-ne les seves urpes.

El que canvia, però, és com s’enfronta a la situació Lord Block. La mort l’ha acompanyat al llarg de les seves incursions, durant bona part de la seva vida. Creu que hi està acostumat, fins que s’hi ha d’encarar. El temor aflora, però la curiositat guanya terreny de manera gairebé instantània. Antonius Block vol respostes, vol saber què hi ha més enllà. Vol estar preparat abans de fer el pas. I aquí és on arranca el viatge introspectiu i la recerca espiritual que emprèn el protagonista. Per això mateix i per a guanyar temps, repta a la Mort a una partida d’escacs amb la condició que, si ell guanya, podrà esquivar-ne les seves urpes implacables.

No és d’estranyar, doncs, que aquesta sigui l’escena més emblemàtica de la pel·lícula. Escena que, com reconegué el propi Bergman, està inspirada en la representació mural d’un cavaller jugant a escacs contra la Mort, ubicada a l’església de Täby (de la diòcesi d’Estocolm). Aquesta imatge fou pintada per Albertus Pictor, un artista medieval suec especialitzat en il·lustracions de caràcter religiós. Fet comprovable a bona part de les esglésies que es troben situades al nord d’Europa.

Aquest petit detall, que acaba presidint gairebé tot el relat audiovisual, és l’artífex que construeix el viatge del cavaller i el seu escuder, al més pur estil “Don Quijote y Sancho Panza”, a través d’elaborats entorns, pintoresques situacions, personatges contrastats, valoracions morals i dubtes existencials. Un conjunt estructurat amb una precisió mil·limètrica per a mostrar a l’espectador un escenari decorat amb els tenebrosos i depriments colors predominants de l’Edat Mitjana. Tot i que, ben mirat, alguns encara els podríem trobar definint el caràcter predominant de la humanitat del món actual: la incertesa durant la vida i el temor a la mort provocat pel desconeixement del què pot haver-hi més enllà.

11

De tu a tu

Sa Tramuntana

“Sóc la combinació del músic i la mestra de música. Així és com acabo trobant l’equilibri”

Alba blanco Llicenciada en Filologia Hispànica ANNA RIBERA I GIRONELL, 23 anys. Músic Quedem al Conservatori del Liceu, quan l’Anna surt de classe. Porta la viola a l’esquena. Surt amb aquell somriure que la caracteritza. Amb l’Anna compartim el record d’un passat que ja no tornarà, però que agraïm haver viscut. Em satisfà que hagi accedit a fer l’entrevista perquè ha sigut molt més que això. Hem recordat vells temps.

-Quan et vas iniciar en el camí de la música?

Vaig començar quan era molt petita. Ho vaig demanar als meus pares. Recordo que un dia els hi vaig dir “vull fer música”. Em van apuntar al Casino Menestral. Allà vaig iniciar solfeig i violí. Al cap d’uns anys vaig començar el piano, i als 12 anys vaig deixar el violí i em vaig passar a la viola.

-Per què et vas decidir per aquests instruments?

Vaig començar amb el violí, no recordo massa per què.

El meu pare sempre em diu que jo de petita, quan sentia un violí, em posava a plorar. El dia que els hi vaig dir que volia tocar aquest instrument, no s’ho podien creure! Al cap d’uns anys, la meva professora de violí, com que jo tenia les mans grans, em va proposar tocar la viola.

-Actualment estudies viola al Conservatori del Liceu. Com vas arribar-hi?

Vaig fer les proves per entrar al Liceu quan vaig acabar els estudis de música a Perpinyà. Tenia l’opció de seguir allà o venir a Barcelona. Tenia ganes d’un canvi d’aires.

-I a Perpinyà? Com vas anar-hi a parar?

La meva professora del Casino em va dir que anés a Perpinyà a fer un curs de viola, però en aquell moment jo estava abocada al piano. Allà hi vaig conèixer l’Antoine, el que seria el meu professor de viola a Perpinyà.

Em va canviar molt la concepció de la viola, me’n va fer despertar les ganes. Vaig veure que tenia unes possibilitats, però fins aquell moment no ho havia descobert. A Perpinyà són molt oberts i et reben encantats. Aquí són molt sectaris.

La viola és un instrument que toca molt poca gent.

Estic contenta perquè cada cop menys. Ho he vist al Conservatori. Jo vaig començar a tocar la viola perquè m’ho van proposar. I vaig tirar per aquí.

-Ara ets pianista o violista?

Violista. El piano és una assignatura pendent. Hi vaig tenir un moment molt intens. Ara tinc ganes de tocar el piano però d’una altra manera. Vull perdre-li el respecte.

-Com recordes l’època del Casino?

Tinc molts bons records, sobretot de quan era molt petita.

La meva àvia m’hi acompanyava quan sortia de l’escola. En tinc un record molt tendre perquè allà feia una cosa que m’agradava i que Núria agustí / Fotògrafa no tenia res a veure amb l’àmbit de l’escola. Anar a música era una cosa molt important. Em sentia molt més identificada amb la gent d’allà que amb la de l’escola.

-I dels professors?

Recordo molt les primeres classes i tots els professors que vaig tenir, la professora de violí i els professors de piano. De petita vaig començar música amb molta força, però cap als vuit anys se’m va aturar aquella fal·lera.

Després, no va ser fins a l’adolescència quan se’m van despertar aquestes ganes de fer música. En aquella època el piano va anar en primer pla.

-Ara tu també fas de mestre de música per nens.

M’encanta. És una altra manera de veure la música. El món de l’educació sempre ha estat una cosa que m’ha agradat, ja per família.

-Aleshores, tu ets músic o mestre de música?

Sóc la combinació de les dues coses. Així és com acabo trobant l’equilibri. M’agrada moltíssim tocar, però també m’agrada molt l’educació.

-Algun cop has volgut deixar la música?

No, però hi ha dies que et desesperes. Agafaria la viola i la llençaria per la finestra perquè a vegades és frustrant. Hi dediques moltes hores i esforç, i no compensen els resultats.

-I el futur?

El futur ideal seria poder combinar-ho tot. Poder dedicar-me a l’educació i poder tocar, tot i que és molt difícil, però tinc clar que la música sempre formarà part de la meva vida i si pot ser de manera activa, sense deixar el món de l’educació.

-Dóna’ns un consell.

Agafar-se les coses des de l’inici, amb calma, i anar construint a poc a poc. És la manera de créixer, com a músics, com a mestres o com a persones.

12

Sa Tramuntana

Converses de llit

Sexualitat i consum

Eduard molinet Psicòleg especialista en Sexologia Clínica Estudiant de Filosofia Previously on “Converses de llit”: A l’anterior article comentava que la sexualitat té cabuda a tot arreu. Per evitar que els més vius ja es comencin a fregar les mans i es posin a mirar amb lascívia tot el que ens envolta, hem de pensar que això pot suposar més un inconvenient que no pas un avantatge.

Som animals sexuals i, en el cas de l’ésser humà, com que no tenim clarament diferenciats uns períodes de zel, som sempre susceptibles a l’estimulació sexual. El món del marketing és conscient d’aquesta qualitat humana i se n’aprofita sovint.

És important entendre la relació entre la sexualitat i el consum per ser més crítics i menys influenciables per la publicitat enganyosa.

Cada vegada més la publicitat deixa clar que no ens intenta vendre un producte fent referència la seva qualitat. La publicitat apunta directament als mecanismes persuasius i seductors més irracionals. Perquè ens entenguem, els anuncis cada vegada ens informen menys del producte i intenten impactar-nos emocionalment.

Per això, és important entendre la relació entre la sexualitat i el consum (que no és el mateix que consumisme sexual) perquè, si som conscients de quina manera ens impacta determinat tipus d’informació, podem ser més crítics i menys influenciables per aquestes tècniques.

El sexe ven i, presentat de manera tan explícita com implícita, en els anuncis publicitaris a la televisió ens criden la nostra atenció. En trobem nombrosos exemples: La popular marca de desodorant Axe sempre empra aquest truc per vendre’ns els seus productes. S’utilitzen frases com “fins i tot els àngels cauran”. El més recent és l’anunci on un home que acaba de construir tot sol una arca (com la de Noè) es ruixa amb l’esprai. No sé pas quina olor deu fer perquè se senti des de quilòmetres enllà i aconsegueixi que un ramat de dones de tot tipus, en fila índia, entrin de dues en dues a l’arca per salvar-se del gran diluvi i així poder tornar a repoblar la terra. I la humanitat només es pot repoblar d’una sola manera, ja m’enteneu...

Més típic i tòpic és l’anunci de l’home que s’està afaitant, segurament sense necessitar-ho. La qüestió és que li queden les galtes amb una suavitat digne del cul d’un nadó, i triga mil·lèsimes de segon en aparèixer una

mossa espectacular que es delecta amb el simple tacte de la part acabada d’esquilar. Els dos riuen i gaudeixen d’aquest moment de plenitud i complicitat. No obstant, aquesta escena, traduïda a la vida real, es converteix en un malson lleganyós en el qual ens omplim la cara de talls i de tiretes de paper de vàter mentre la dona amb els cabells despentinats remuga per la nostra lentitud.

És responsabilitat nostra saber discernir entre la realitat del producte i la intenció d’un anunci.

Per acabar, un anunci que em causa particular gràcia és el d’una coneguda marca de xampú, sense dir noms.

Prou de publicitat gratuïta! Una parella està asseguda al sofà quan de cop es miren picarescament i fugen corrents escales amunt i, mentre es despullen, deixen la roba pel camí. Tot apunta a un moment de frenesí, però la dona es tanca al lavabo deixant al pobre home amb cara de circumstància. La dona es posa a la dutxa i quan s’aplica el xampú sobre la seva cabellera, el plaer que obté és tal que, literalment, li provoca gemecs i orgasmes. I l’home a fora amb cara de no entendre res.

Augmenten les ventes quan el consum d’un producte ens “promet” un triomf eròtic. Ens relacionen els productes amb sensacions de gratificació, però és responsabilitat nostra poder discernir de quina és la intenció de l’anunci i de quin és el producte que ens trobarem a la realitat.

Per cert, si algú mai sent parlar que fabriquin el xampú orgàsmic, també per a homes, que m’avisi.

P.D: Qualsevol dubte respecte la sexualitat, qualsevol proposta de tema per tractar, qualsevol cosa que us cremi per dins i necessiteu treure: eduard.molinet@gmail.com

13

La cara neta

Sa Tramuntana

Entrevista Quim Llimona

Lluís Chamorro Torrent Estudiant de Periodisme Quim Llimona Torras és un alt empordanès de 20 anys que va obrir les portes del seu futur amb només 17 anys. Aquest jove va dissenyar i construir un projecte que combinava les seves dues passions: la informàtica i la música. Actualment, en Quim estudia Enginyeria de sistemes audiovisuals a la Universitat Pompeu Fabra i Sonologia a l’ESMUC. -En què consisteix el teu projecte?

El theremidi va ser el meu treball de recerca. La meva idea era construir un robot que pogués tocar el theremín.

Per això, vaig construir aquest robot totalment automàtic i que es pot controlar a través d’un teclat midi o un ordinador.

-On vas desenvolupar aquest projecte?

A les golfes de casa (riu). M’hi vaig muntar un petit taller amb les eines bàsiques i un parell d’ordinadors i allà ho vaig anar fent tot. Evidentment, la part més mecànica la vaig fer a l’institut.

-Vas trigar molt a acabar-lo?

Uns 5 mesos. Vaig fer la part més densa a l’estiu. El projecte em motivava i podia passar tranquil·lament deu hores al dia treballant. Al començar el curs, vaig escriure tota la memòria amb un parell de mesos.

-Però eres molt jove...

Sí, la veritat és que van haver-hi parts bastant difícils.

La part de programació va ser la que vaig superar amb menys problemes perquè havia après a programar de petit, però si ara miro el codi, em sembla bastant bàsic i mal fet. Per fer la part d’electrònica, em va ajudar bastant una assignatura que havia fet a l’institut. En aquesta havíem fet una mica d’introducció als xips i alguna cosa de robots i programació, però molt simple. El meu va ser una versió d’allò molt ampliada.

-Vas tenir ajuda d’algú?

La veritat és que el tutor del treball no entenia molt sobre protocols orientats a la música, però em va ajudar amb la base i la part més mecànica. També vaig anar a la Universitat Pompeu Fabra perquè m’assessoressin amb un tema de comunicació midi. I, per últim, vaig haver de buscar molt per internet, que és la gran ajuda en aquests casos.

-I quins objectius buscaves amb aquest projecte?

L’objectiu principal era dissenyar el robot, construir-lo i que funcionés, però també hi havia alguns objectius més

secundaris, com aplicar els coneixements d’electrònica i millorar en programació. I per últim, donar a conèixer el theremín, un instrument no molt conegut.

-Per què aquest projecte i no un altre?

Una bona pregunta.

Jo tenia bastant clar que volia fer alguna cosa relacionada amb robots i programació de xips, perquè ho havíem treballat a classe i veia que donava molt de si.

Alhora, m’agradava la idea de fer alguna cosa LLUÍS ch. / Periodista musical perquè portava molts anys estudiant al conservatori i tenia moltes ganes d’aplicar-ho. Ja m’havia començat a mirar els estudis de Sonologia i audiovisuals. Per això, vaig pensar que un projecte que barregés tecnologia i música m’obriria camí i, alhora, avançaria feina en el camp. De fet en vaig avançar molta.

-A més, el Theremidi va ser bastant premiat no?

Sí, de fet el robot ha viatjat per tot Catalunya. Dins l’institut, vaig guanyar un premi especial en el concurs de treballs de recerca. Això no era cap categoria, sinó que van crear un premi extra. També es va seleccionar per ser exposat en una fira a nivell de tot l’Alt Empordà, i va anar a Barcelona per participar a l’Exporecerca jove. Allà hi vaig guanyar dos premis: l’Accèssit i el premi especial del Parc científic de Barcelona, el qual em va permetre exposar-lo a la Pedrera en una mostra de ciència. Finalment, vaig guanyar el premi al robot més innovador en el concurs internacional de robòtica que organitzava la Universitat Politècnica de Catalunya a Terrassa.

-I ara, com veus el teu futur?

Aquests últims mesos estic en una situació molt interessant perquè em començo a obrir cap a fora. Fins ara m’havia dedicat a estudiar i ampliar coneixements, però ara començo a trobar petites feines i contractes d’investigació. És molt gratificant veure que fa uns anys jo demanava consells pel Theremidi a la Universitat Pompeu Fabra i ara hi estic treballant. Veig que ha servit per alguna cosa.

14

Sa Tramuntana

La catenària

El tren de les 6:30

Irene valverde Estudiant d’Humanitats Hi ha moments en què l’escalfor d’una abrasada és necessària. No n’he sigut mai tan conscient com el dia en què vaig baixar del tren, vaig travessar l’estació i vaig descobrir que el meu pare encara no m’havia vingut a buscar. Només volia que vingués i m’abracés, em sentia feble i desprotegida. No podia suportar aquella soledat.

Va tardar molt menys del que jo vaig percebre. Quan el vaig veure a l’altre banda del carrer em vaig desmuntar, ja no podia aguantar més. Vaig córrer cap a ell, em va veure i estranyat però comprensiu va obrir els braços, i jo m’hi vaig refugiar. Vaig plorar com quan era petita, a cor què vols, mullant-li l’abric. Una abraçada reconfortant, sense paraules.

I és que aquell dia em vaig haver de llevar a quarts de sis per agafar un tren ben d’hora. Temia no arribar a temps i, mitja hora abans que sortís el tren, ja estava asseguda en un banc de l’estació, amb la música del meu reproductor com a banda sonora. Tranquil·la i mandrosa, observava al meu voltant: hi havia molta gent jove, uns dormint, altres rient, però tots amb cara de cansats; «la nit és jove i aquests estan de ressaca!», vaig pensar jo.

Pel meu cap corria aquest pensament i cinquanta més, ja que quan em llevo amb son el meu cap és una tempesta de pensaments, desordenats i emboirats, sense cap tipus de sentit. Vaig treure el llibre i m’hi vaig endinsar.

El primer tren del dia em va distreure. No era el meu, però sí que el de la majoria de jovent que estava allà.

Mirava a esquerra i dreta com es movien aquells peus, alguns amb sabates d’esport, altres amb talons incòmodes que s’arrossegaven i fatigosament pujaven els esglaons del tren. Amb l’avís del tren, vaig fixar la mirada en la capçalera. Els esglaons del tren es van recollir amb un cop sec, violentament, com una guillotina. Al final de l’andana vaig sentir un crit, d’home. Vaig girar el cap en aquella direcció, em vaig treure un auricular instintivament i llavors vaig veure una dona, al costat del tren.

Era rossa, portava ulleres, un abric negre i un mocador clar al coll; deuria tenir uns cinquanta anys (a aquella distància no podia saber-ho). Tocava, insistentment, el botó de l’última porta. El tren encara no s’havia posat en marxa i semblava que la dona guardava l’esperança que la porta s’obriria i que podria pujar. Al voltant, algú va tornar a cridar, i algunes persones es van posar de peu. No ho entenia, «ja en passarà un altre, de tren, una

mica de paciència!». El tren va arrencar lentament, i la dona es va posar a córrer al seu ritme, però cada vegada el tren anava més de pressa i no el podia seguir. Els crits augmentaven a mesura que el tren augmentava a la velocitat . Llavors, en una mil·lèsima de segon ho vaig entendre tot. Tanmateix, no servia de res entendre-ho, perquè ja estava passant. Alguna part del seu abric se li havia quedat enganxat a la porta del tren. On estava el cap d’estació? No representa que a totes les estacions n’hi ha d’haver un? Em vaig descobrir de peu, com tothom, a l’andana. Només vaig ser capaç d’ofegar un crit.

Finalment, la dona no va poder seguir i va caure, entre el tren i l’andana, a la via. Per un moment, tot es va paralitzar: la gent, les agulles dels rellotges, l’aire. Quan el meu cos em va respondre, vaig respirar i em vaig estremir. Un home va fer dues passes cap allà, però de seguida es va girar, amb els braços al cap i la cara desencaixada pel xoc. Jo vaig recular, «No miris, no miris, no miris!», temia el pitjor panorama. Durant mig minut ningú es va atrevir a fer res, fins que es va sentir un gemec des de la via. Llavors dos homes van córrer cap allà. Algú cridava «Pugeu-la! Pugeu-la!». Un va saltar a la via, l’altre es va quedar a dalt, agenollat. Quan la van moure, ella cridava «Ah! el peu». Em vaig atansar a la via i vaig veure com la pujaven; exclamava: «Déu Meu! Déu Meu! Déu Meu!».

Es veia sang a un dels peus, però no m’hi vaig voler fixar.

Em vaig asseure al banc, i em vaig posar a tremolar en silenci. Es van començar a sentir crits, però no volia mirar. Em vaig posar l’auricular i vaig pujar el volum, mai he pogut escoltar el dolor. Vaig estar així una estona, lluitant contra el nus que tenia a l’estómac i amb la llàgrima que volia relliscar galta avall. Al cap d’un moment vaig tornar a mirar i un noi li estava fent un torniquet amb el seu mocador clar. Vaig voler pensar que la dona només s’havia fet una mica de mal al peu i allò que es veia era el peu ensangonat. Algú havia corregut a avisar una ambulància. Però ningú s’hi acostava massa, tots estàvem compungits.

Al cap d’una estona l’ambulància encara no havia arribat i un noi amb una maleta va passar pel costat i va caminar fins on era jo. Amb cara de preocupació es va asseure al meu costat i em va preguntar què havia passat. Fins hi tot la veu em tremolava. Li vaig explicar el que jo havia vist i ell va exclamar: «I l’ambulància? Què fa que no ve? Hi ha molta sang!». Tenia raó: no s’entenia que, estant al cor de la ciutat, un dissabte a quarts de set del matí triguessin tant. M’angoixava; el noi jove li pressionava la ferida amb les dues mans a la dona.

15 Es movia, donant-me una certa tranquil·litat.

Van avisar per megafonia que hi havia hagut «un arrollamiento», que pròximament donarien més informació i que de moment els trens es paraven. Em vaig descobrir mossegant el llibre. Finalment, la veu impersonal del megàfon va dir que el tren passaria per l’altra andana, just quan van aparèixer els metges i quatre mossos d’esquadra. Vaig mirar el rellotge: van tardar vint-i-cinc minuts.

El noi de la maleta i jo ens vam aixecar del banc al mateix moment, però vaig dir-li: - Jo no puc passar per allà...no puc veure-ho... -l’estómac em feia mal.

- Hauràs de fer el cor fort, perquè no hi ha cap altra opció.

Les seves paraules em van encoratjar i de sobte em vaig veure caminant ràpid. Però a mida que m’hi anava acostant m’anava repetint, com abans: «No miris!

No miris!». Vaig mirar: el metge agenollat pressionava la cama. Sota el mocador ensangonat no hi havia cap forma que recordés un peu. De seguida vaig apartar la mirada i em vaig fixar en la cara de la dona. Parlava per telèfon. Vaig mirar endavant i vaig començar a córrer, el tren estava entrant i encara havia de canviar d’andana.

Però en realitat no corria pel tren -sabia que s’esperaria-: fugia per marxar ben lluny d’aquell horror, per intentar esborrar aquelles imatges de la meva ment. No ho vaig aconseguir. Vaig pujar i baixar escales, vaig entrar al tren, on tothom estava atent a la finestra, mirant. Jo no ho volia veure, fugint vaig caminar fins al principi del tren.

Va ser el pitjor viatge en tren que he fet mai. No parava de pensar-hi, estava rodejada de sang i peus, ferides i crits. Llàgrimes contingudes. Al cap d’una estona, farta, vaig aconseguir centrar-me en la lectura que portava i van anar desapareixent els fantasmes. En arribar a l’estació i baixar del tren vaig adonar-me que necessitava una abraçada, la necessitava perquè el meu cos estava gelat i tenia moltes ganes de plorar.

I ara em pregunto pels límits. Ja sabia que la vida és efímera i difícil, però no va ser fins aquell fatídic matí que vaig entreveure la punta de l’iceberg; i és que si un peu amputat a causa d’un accident és una crueltat, on queda l’extermini d’un poble sencer?

Reflexions com aquestes són les que em passen pel cap. Puc assegurar que dins meu alguna cosa que desconeixia i que encara desconec s’ha despertat. No sé de què es tracta i només espero que el temps m’ho reveli. Tanmateix no puc dir que la meva existència s’hagi transformat, continuo sent jo. No patiré més pel que vaig veure i ja vaig assumir que les imatges han passat a formar part dels meus records. Viuré amb això i de tant en tant pensaré en aquella dona que un dia va perdre un peu en una estació de tren a les 6:30 del matí.

Sa Tramuntana

Historias del Planeta Piruleta

La ciudad de los perros Oriol Morales Actor Calles mohosas al mohoso olvido de un presente que olvidó regresar al lugar maldito demasiado lejos del infinito que la luna dejó de visitar.

Laberinto funesto que atrapó el futuro y enloqueció su cordura para evitar una mirada caliente, el brillo del sudor en la frente, una mente hambrienta que busque su apetito saciar.

El agua refleja el recuerdo ardiente de un tiempo pasado que no fue mejor.

La ciudad de los perros, donde todo es de hierro o de frío e inexpugnable hormigón.

Cielo gris, telaraña nubosa, ataques de rabia en cuanto sale el Sol. Aúlla el lamento seduciendo al tormento; soldado fusilado en el reino del terror.

Ojos cruzándose, miradas oscuras, no hay huellas de paz en su augurado destino.

La ciudad perdida, una sociedad a la deriva sin radar ni sonda para encontrar el camino.

Terrassa, 26/04/2011

16

Sa Tramuntana

Bits

El programari lliure

Albert rubio Estudiant d’Informació i Documentació No és cap secret que durant segles l’església catòlica ha intentat mantenir a tota la societat analfabeta. Això no era ètic. Des del nostre punt de vista actual tenim molt clar que els avantatges de saber llegir ens porten a una vida millor, i que viure sense això és una injustícia social que presenta moltes barreres a l’hora de desenvolupar-se com a persona. Els nostres avantpassats no eren conscients de la injustícia a la que estaven sotmesos, ja que si per una estranya raó tenien la necessitat de llegir qualsevol cosa, només calia demanar-ho a la única persona del poble que en sabia.

Tot i que no en som conscients, avui en dia ens està passant el mateix. El programari no és contingut, no és coneixement, però si que és la revolució més important de la qual ha gaudit la humanitat en quant a mitjans contenidors i creadors de coneixement. Avui en dia gairebé ningú sap llegir codi font. Que la majoria de la gent no siguem capaços de llegir el codi del programari que utilitzem no vol dir que no tinguem dret a fer-ho. Defensar la restricció d’accés al codi font (tal i com fan totes les empreses de programari privatiu) d’un programa informàtic és imitar l’estil de l’església catòlica a la inquisició.

Això tampoc és ètic. Quatre segles enrere, només una persona que sabia llegir era conscient del que realment significava.

Imagineu-vos que us compreu un cotxe sense tenir dret a accedir al motor per a reparar-lo ni a fer-hi cap mena de modificació pròpia.

La indústria del programari privatiu ens ha fet creure que és cosa seva, que nosaltres no n’hem de fer res del funcionament de les eines que utilitzem. Imagineu-vos que us venen un cotxe al motor del qual no hi tenim accés, que si s’espatlla no podem portar-lo al nostre veí mecànic. O que no tenim dret a canviar-li l’equip de música. Nosaltres podem no tenir coneixements de mecànica, però és quelcom sabut per qui ho desitja, i tothom té lliure accés al motor del seu cotxe.

Els diners mouen a la humanitat, i en aquest camp no hi ha excepció: la gran majoria dels ordinadors ar-

reu del món utilitzen el mateix software de les mateixes empreses. I si busquem alternatives? Descobrirem que tenim multitud d’opcions, que realment podem escollir quina és la millor solució per a les nostres necessitats.

No ens hem de limitar a el que ens ha imposat el negoci capitalista, podem gaudir de solucions que combaten l’obsolescència programada de manera gratuïta i desinteressada.

Treballo des de fa anys amb GNU/Linux a nivell d’usuari (no sóc dissenyador ni editor audiovisual), el meu ordinador té 7 anys i funciona amb una fluïdesa envejable, però d’aquí poc el jubilaré i em trobaré amb un problema: hauré de pagar a Microsoft.

Conec a molt poques persones que han volgut comprar expressament un ordinador amb Windows. En canvi, si que en conec unes quantes que han pagat el seu preu sense ni tan sols voler-ho, per obligació. El gran gruix de la població el fa servir perquè és el que es troba quan compra l’ordinador, perquè ningú els ha explicat que hi ha altres possibilitats. No hi ha més opcions, ja que els netbooks que incloïen GNU/Linux en comptes de Windows van durar molt poc al mercat. Tanmateix, ara ens veiem obligats a mantenir el sistema operatiu de Microsoft al nostre disc dur durant un mínim de dos anys perquè forma part de la garantia de l’ordinador.

Els mercats i la legislació es posicionen de moment en contra d’una llibertat bàsica, però l’èxit del software lliure és quelcom indiscutible i inevitable. Les futures generacions seran conscients de la repressió a la que estem sotmesos. De moment, avancem molt ràpid i amb molta força, democratitzant la cultura i l’alfabetització digital.

Encara hi ha moltes coses a millorar en el programari lliure.

No ens enganyem, hi ha moltes coses a millorar en el programari lliure, que no sempre és la millor solució.

Cal formar a les persones perquè el fet de poder escollir esdevingui un plaer i no una càrrega. Tot sovint ens trobarem amb problemes de compatibilitat amb programari perquè les empreses no n’alliberen el codi, o amb manca de servei tècnic per al nostre problema concret i extrany.

Malgrat tot, sempre ens en sortim i sabem que estem utilitzant la opció ètica. Per cert, Apple és el nou Microsoft.

17

Sa Tramuntana

L’entitat

El Cineclub Diòptria és una associació sense ànim de lucre, creada el 27 d’octubre de 2004, d’àmbit de Figueres i comarca, però la nostra activitat es remunta al 1996, al ja difunt i enterrat Cinema Savoy del Carrer Pep Ventura.

Amb les nostres activitats i projeccions fomentem l’afició i l’interès pel cinema en totes les seves vessants.

La nostra finalitat principal és fomentar, difondre i promoure l’afició i interès pel cinema en totes les seves diferents manifestacions, i aplegar tots els interessats a veure’n, fer-ne o discutir-ne.

La nostra activitat principal és oferir sessions setmanals els dijous a les 22:30h, de pel·lícules en versió original subtitulada als CatCinemes de Figueres. Projectem films que no arriben a la comarca a través dels circuits comercials habituals. També, colze a colze amb La Cate, oferim un documental al mes a la seva sala d’actes i col·laborem amb el cinema a la fresca que té lloc cada mes de juliol.

Així mateix, també organitzem o hem organitzat en alguna ocasió taules rodones i cinefòrums, exposicions, mostres i festivals, i fem col·laboracions cinematogràfiques amb entitats locals.

El cineclub Diòptria funciona amb una junta de 6 persones, encarregades d’organitzar la programació i les diferents activitats.

Al llarg de la nostra existència hem intentat, creiem que amb prou èxit, teixir complicitats amb les diferents associacions i entitats de la ciutat agafant el cinema com a element en comú.

Hem fet col·laboracions estables en forma de cicles de cinema amb l’Escola Oficial d’Idiomes de Figueres, projectant títols en les llengües que s’hi imparteixen.

També col·laborem amb la Mostra de cinema de muntanya i aventura, amb el Festival de Jazz que organitza les Joventuts Musicals, també amb múltiples ocasions amb l’IAEDEN i amb moltes d’altres de manera més o menys esporàdica com la realitzada fa dos anys amb el Museu de l’Empordà, en el marc d’una de les seves exposicions més exitoses dels darrers temps.

La més recent i creiem que una de les més satisfactò-

ries, la que acabem de realitzar amb el Festival Còmic, on fins i tot hem tingut l’oportunitat de projectar dos films, un d’ells, un documental inèdit a l’estat espanyol sobre una de les millors clowns del món, i a on ens hem atrevit fins i tot a assumir les tasques de traducció i subtitulació.

En comú acord amb la Federació Catalana de Cineclubs i altres cineclubs de diferents ciutats catalanes, hem iniciat aquest any el cicle “Per estrenar” de títols cinematogràfics inèdits a les nostre pantalles de cinema.

Es tracta de pel·lícules interessantíssimes, moltes d’elles amb importants premis a festivals de cinema d’arreu d’Europa, però que degut a la dictadura de les companyies de distribució de cinema, no han pogut veure encara la llum, i s’enquadren dins l’anomenat cinema “invisible”.

Però si una cosa tenim, és sobretot un especial interès en que no es perdi l’hàbit i el fet social d’anar al cinema, de la mateixa manera que anar al teatre, a un concert o a un esdeveniment esportiu.

Intentem donar valor afegit a les nostres sessions convidant amb nosaltres a directors i actors dels films projectats.

Malauradament, és una evidència que per múltiples i diferents raons aquest hàbit s’està perdent i sempre que ens és possible, intentem donar un valor afegit a les nostres projeccions convidant als directors, actors o equip tècnic o artístic involucrat en algun dels diferents títols projectats. Aquests darrers anys hem comptat amb la presència dels següents directors de cinema (alguns d’ells premiats amb Premis Goya i Premis Gaudí) per explicar-nos les particularitats dels seus treballs : Roser Aguilar (“Lo mejor de mi”), Isaki Lacuesta (“Los pasos dobles”), Mar Coll (“Tres dies amb la família”), Agustí Vila (“La mosquitera”), Ventura Durall (“Les dues vides d’Andrés Rabadán”), Judith Colell i Jordi Cadena (“Elisa K”), entre molts altres i no podem oblidar un dels convidats més il·lustres, l’expresident de la Generalitat de Catalunya Pasqual Maragall, qui acceptà la nostra invitació i la de l’Associació de malalts d’Alzheimer de Figueres per venir a parlar-nos del documental sobre la seva malaltia (“Bicicleta, cullera, poma”) i que quedarà, per sempre, gravat a la nostra memòria.

Volats per la Tramuntana som una associació juvenil que volem promocionar la cultura entre els joves de la comarca.

A més de la cultura, tots nosaltres ens hem marcat altres objectius com potenciar l’associacionisme, la no discriminació de cap mena (sexual, orientació sexual o origen) i la conservació del medi que ens envolta. Per tal d’aconseguir tot això hem pensat en crear un espai d’oci alternatiu on s’hi duguin a terme diferents activitats culturals (lectura, concerts, espectacles, xerrades, etc), així com la revista Sa Tramuntana.

Mitjançant aquesta inscripció passareu a ser Volats, amb el conseqüent subscripció al nostre butlletí d’activitats, així com el dret a fer ús de tots els nostres serveis i activitats. Properament us facilitarem el carnet de soci.

Esperem poder obrir aquest espai el més aviat possible i comptar amb la vostra col·laboració.

Full d’inscripció Nom: Cognoms: DNI: Correu electrònic: Telèfon: Direcció: Codi Postal: Població: Data de Naixement: Signatura i Data: Signatura del Responsable:

Atentament, Volats per la Tramuntana

El sol·licitant queda informat que les seves dades seràn utilitzades per l’Associació Cultural de Joves Volats per la Tramuntana de manera confidencial i informatitzada.

Mitjançant la signatura d’aquesta sol·licitud i d’acord amb la legislació vigent el titular podrà exercir el dret d’accés, modificació, cancel·lació i oposició per correu electrònic a l’adreça satramuntana@gmail.com, amb el correu s’adjuntarà una fotocopia del DNI, passaport o targeta resident. L’exercici d’aquest dret no tindrà caràcter retroactiu.

Llistes de correu

Nou lloc web

Tenim llistes de correu per distribuir informació de l’entitat. Per una banda, hi ha la llista per subscriure’s a la revista, i per altra banda, la llista des d’on informem de totes les nostres activitats. Tant si només voleu rebre la revista al vostre correu electrònic, com si voleu estar informats de tota la nostra activitat envieu-nos un correu a satramuntana@gmail.com especificant quina de les dues opcions voleu rebre, el vostre nom i correu electrònic.

Per fi tenim enllesit un lloc web provisional per a Volats per la Tramuntana!

Es tracta d’una pàgina social de tumblr, que farà els efectes de lloc web oficial de l’associació mentre acabem d’enllestir el nostre lloc web definitiu.

Podreu trobar-hi tota la informació sobre les nostres activitats i tots els números de la revista.

També aprofitem per tornar-vos a dir que estem totalment oberts a seguir rebent més textos vostres.

Si aquests respecten els principis de l’entitat seran publicats a la revista Sa Tramuntana ben aviat.

L’adreça és http://satramuntana.tumblr.com Us hi esperem!

Promotors: Volats per la Tramuntana Editors: Albert Rubio, Irene Valverde, Oriol Morales Fotografia: Dani Serra Disseny: Lluís Chamorro, Albert Rubio Portada: Ruben Bel Contacte: satramuntana@gmail.com Segueix-nos a: