Sa Tramuntana 6

NĂşmero 6 Octubre 2012

Índex Cròniques de barataria

Editorial 1

Qüestió d’actitud 2 La cara neta 3 Historias del Planeta Piruleta 3 Paraules de ...

4

De tu a tu

6

Converses de llit

7

Casa de misericòrdia

9

Bits

10

Tira còmica

10

L’entitat 11

Aquest curs es planteja amb moltes mobilitzacions estudiantils. Les retallades en educació han comportat que els estudiants de formacions post obligatòries ens trobem amb uns increments desproporcionats de les matrícules. A partir d’ara, sembla que només es vulgui a la gent rica a les universitats i instituts. A més, aquest increment en el preu ve acompanyat d’una reducció dràstica de l’oferta acadèmica i dels serveis als estudiants.

Els estudiants no som els únics que patirem. Els professors es veuen afectats per les retallades amb la disminució de sou, l’increment de les hores lectives i la reducció dels recursos per a les mateixes.

Amb l’excusa d’un context econòmic advers, el govern està retallant en sanitat i educació, comportant així una pèrdua d’esperança en un futur pròsper per la població. Des de Volats per la Tramuntana creiem que la sol·lució no passa per aquestes mesures, sinó per una reformulació de les despeses de l’estat on no haguem de patir burles, com les innecessàries despeses del ministeri de defensa o els luxes en dietes dels polítics.

Tot i el moment que viu Catalunya, no podem oblidar les retallades socials. En aquestes eleccions els partits majoritaris busquen una majoria suficient per seguir amb la reducció de despeses. Aquests consideren l’educació o la sanitat càrregues per a la societat i no totes les classes socials ho veiem igual. Per això no podem centrar la nostra reivindicació en les mesures adoptades des del govern central. El Parlament català també està atemptant contra els drets socials bàsics sota el pretext d’un “esforç col·lectiu”, que ningú sap on ens portarà.

Per tot això, Volats per la Tramuntana donem el nostre suport a totes les mobilitzacions que sorgeixin en el món educatiu, així com també en el sanitari. Perquè els joves som les principals víctimes d’aquesta injustícia social, que ens planteja un futur sense esperança, sense cultura i sense formació.

Seguirem volant amb vosaltres.

Volats per la Tramuntana

1

Cròniques de barataria

Sa Tramuntana

Les altres tisores

ORIOL MORALES Actor Som fills d’aquesta cultura de la cagalera cames avall, que ens porta únicament a ser un país mediocre, gris i tirant a menyspreable. Bé, això és lamentable.

Votem a uns polítics que no tenen ni idea del que significa defensar uns drets inalienables fins a les últimes conseqüències i que s’omplen la boca amb la paraula llibertat. Però no dubten en treure’s aquesta paraula de la boca per ficar-s’hi la polla del que més els hi convingui i ho maquillen traient aquella bandera, ja gastadíssima, d’entre la ronya de generacions oblidades per la pols, on s’hi distingeix aquella pregunta magníficament demagoga de: “On són els límits de la llibertat d’expressió?”. I aquest és el quid de la qüestió, estimats. Aquesta voluntat de posar límits a la llibertat d’expressió, de posar portes al camp, vaja, és la perfecció absoluta per un govern que vol uns ciutadans que podríem anomenar 90 – 60 – 90; ciutadans cànon; ciutadans X. Ciutadans perfectes que posaran la televisió pública i s’empassaran una dosi diària de “regles per a ser una ovella més del ramat”, edulcorada amb algun pretext cultural d’estar per casa.

Per això, quan surt una ovella negra, salten totes les alarmes al Palau de la Generalitat. Sí, aquí tots ens afaitem i no perdré el temps reflexionant sobre l’ineluctable i pervers flux ideològic entre aquesta Televisió Pública, que diuen que és la nostra, i aquest govern, que també diuen que és el nostre. Aquí, al final, tot és nostre. Deu ser per això que paguem tant. En fi.

En Jair i la Bibiana Ballbè es van carregar a mig Alt Empordà Un dimarts qualsevol s’emet El Bestiari Il·lustrat, com cada setmana. Un dels pocs programes culturals mínimament interessant i amb un cert sentit de voler fer pensar una mica al personal (ja els va faltar temps per carregar-se “L’hora del Lector”). El programa d’avui és dels bons: en Jair, amunt i avall, fent de les seves tot dintre un context perfectament establert, amb l’aparició estel·lar dels Glamour Pussy i amb una brillant Bibiana, que s’acaba carregant a mig Alt Empordà. I

Imatge extreta de Bestiari Il·lustrat res, tu, tot molt bé. Passen 24 hores i aquí ningú diu res.

Però AI MARE MEVA! De cop, un programa amb un 0,8% del Share de mitjana, ha esdevingut portada de El Mundo. Tenim en Duran fent bots d’histèria i encadenant-se a la porta de casa, per no seguir el seu impuls de proclamar el tancament de TVC i Catalunya Ràdio en bloc.

En Mas fotent-li la bronca del segle a en Sallent per telèfon, mentre aquest està absort pensant en què cony és aquest canal que en Mas anomena “33” i del que ell mai ha sentit a parlar. I, evidentment, en Sostres amb les venes del coll a punt d’explotar i reunint un exèrcit de tancs per aprofitar, d’una vegada per totes, aquest ranci Artículo Octavo que tant els agrada.

Però no tot és tant divertit. TVC treu un comunicat renegant del programa i posant-se les mans al cap, mentre es flagel·len amb l’hipòcrita crit de “com se’ns ha pogut col·lar això?”. Retiren els continguts del web de TV3 i asseguren que mai tornaran a estar disponibles. No fos que la gent pugui veure fins quin punt els fets estan trets de context. La directora del Bestiari és cessada fulminantment per l’aparell censurador, que em recorda bastant a històries explicades pel meu pare, de règims anteriors a l’“Ahora que tenemos democracia”. Al cap de dos dies, es cancel·la l’emissió del programa. Tot molt lògic.

Aquest és el país de la cagalera. El fàcil és donar la culpa als de dalt, però no us enganyeu amb sentències fantàstiques de “no ens representen”. Els haguem votat o no, ens sembli just el sistema o no, no deixen de ser persones. Sí, són persones com tu i com jo. I això fa mal perquè no tenim excusa. El que tenim és el que volem. La pregunta que ens tocaria fer és si realment volem viure així. Jair, ets gran.

2

Sa Tramuntana

Qüestió d’actitud

No són ells, som nosaltres

IRENE CAAMAÑO Periodista Quan va sortir a la llum el primer número d’aquesta revista feia pocs mesos que la nostra generació havia acabat la llicenciatura i un món sencer de possibilitats per exprimir s’obria davant dels nostres morros. Érem joves i aquest era el nostre punt fort (o això volia creure una servidora).

Després la cosa va empitjorar i, conscients del desastre que se’ns venia a sobre, vam començar a criticar el futur govern de Rajoy i la precarietat del món laboral... Es van esmentar les diverses opcions que teníem davant d’aquesta situació (marxar, quedar-nos o revoltar-nos) i, pel que semblava, la segona era la més digna com ciutadans de la terra que som, d’una terra rica i plena.

Ara ja no sé què dir o què pensar. Ara sí que, més que mai, crec que tinc més impotència que sang a les venes.

Com va dir un conegut, “se’ns estan pixant a la cara” i no farem res per posar-hi remei. De fet, la pregunta és: hi podem fer alguna cosa? I, si és el cas, quina és aquesta cosa? Està al nostre abast?

Els mexicans han decidit no callar i començar a reclamar allò que els hi pertoca: una democràcia on els drets humans i la prosperitat regeixin la societat A dia d’avui, s’està intentant fer tot el possible per fer caure aquests impostors. Entre altres coses, alguns mexicans han demanat al Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg que investiguin les “irregularitats” de les eleccions. És admirable veure que, tot i que hagi perdut la credibilitat a ulls de la humanitat, els güeis ho vulguin intentar arreglar a través de la via pacífica, la “legal”. Mèxic ha viscut en un context de corrupció i manipulació durant dècades interminables i, per fi, gràcies a l’alfabetització del poble, o gràcies a les noves tecnologies (mai ho sabrem), han decidit no

HeRReRa, Il·lustrador i periodista mexicà callar i començar a reclamar tot allò que els hi pertoca: una democràcia en la que els drets humans i la prosperitat regeixin la societat.

Nosaltres també estem en un país on no se’ns representa, on el benestar s’ha substituït per la incertesa i la frustració Ara mateix, nosaltres no estem tant lluny del poble mexicà. Ens trobem en un territori on només el 20% va votar al president de la boca deforme (“shi shi shi”), que es deixa acompanyar per subnormals que diuen “que se jodan” i es queden tan amples. Nosaltres també estem en un país on no ens representen i on el benestar s’ha substituït per la incertesa i la frustració.

No m’emprenya no tenir una feina fixa o pensar en el futur i veure-hi un interrogant gegant. M’emprenya que se’n riguin a la nostra cara i no hi hagi manera d’evitar-ho.

Ara que la decisió està presa (ens quedem a Catalunya i lluitarem pel que ens pertoca) només hi ha dues sortides viables: la independència o la revolució. No són ells qui trien, som nosaltres.

3

Sa Tramuntana

La cara neta

Mitjans d’educació

Historias del Planeta Piruleta

Silencio

LLUÍS CHAMORRO Ull.cat

ORIOL MORALES Actor

Els mitjans de comunicació tenen diverses funcions i una d’elles és la d’educar. No obstant això, Noam Chomsky, un teòric de la comunicació, parla de la (des) educació. Aquest concepte pretén mostrar que els mitjans de comunicació emmotllen la ment dels ciutadans al sistema establert. Per això, quan en una societat existeixen tabús, els mitjans silencien aquell tema.

Per posar un exemple clar caldrà que trepitgi un pèl la temàtica del meu company Eduard i parli de l’educació sexual. La majoria d’escoles es limiten a explicar els anticonceptius, en part, degut a la por a la reacció d’alguns pares. Per això, si es té en compte el rol educatiu del periodisme, els seus professionals haurien de suplir aquest tipus de mancances i tenir un pes més important en l’educació sexual. Malgrat això, en els mitjans hi predomina el mateix que a la societat: el buit informatiu. No existeixen estudis realitzats, però només cal consumir mitjans per adonar-se que l’educació sexual que hi apareix és quasi nul·la.

A més, això no s’acaba aquí. Tal i com explica la Doctora Rafaela Subías, especialitzada en educació sexual, els mitjans corroboren un model sexual equívoc: sexista, allunyat del plaer i els sentiments. En aquests es reafirma el rol predominant masculí i es menysprea el femení, i això és negatiu per ambdós. Per una banda, l’home interioritza que ho ha de saber tot sense cap formació prèvia i, per altra banda, la dona es veu subordinada als interessos de l’home i el seu plaer no compta per a res.

Aquest és un cas que afecta a gairebé tots els joves, però només es tracta d’un exemple que es pot extrapolar a molts altres buits informatius. El periodisme reflecteix la societat en la que viu, però a vegades seria millor que la fes progressar i l’eduqués en coses tant naturals i necessàries com el sexe.

¿Silencio?

Tan amargo y tan intenso... ¿Miedo?

Tan frío y tan latente.

Rezos para apaciguar un olvido cantos para calmar el dolor.

Llantos de un demente y sollozos del mendigo sigo sin encontrar abrigo... y ya es la última estación, llueve fuerte y es oscuro hasta el andar nada mueve en la noche, en suciedad.

Sale el sol, estúpido astro maldito nuevo amanecer que pare el tiempo, tapad con velos no soy más que una sucia rata embriagada por la fe.

Hoy doy mi espalda al sol, fúnebre y cálido observador.

Hoy duelen más las ropas, hoy pierdo mi noción…

Barcelona, 11/03/2009

Sa Tramuntana

4

Paraules de ...

ALBA BLANCO Llicenciada en Filologia Hispànica En Marià, en Joan, la Carla, l’Èric, en Moisès, la Rosa, en Bertu i l’Aida. Reunir a tots els membres de A Mossegades no ha estat possible, però han vingut més dels que esperava. Ells només són uns quants membres de la companyia. Això diu molt de qui són i del compromís, o més ben dit, de la passió que tenen per allò que fan.

Desprenen ganes, entusiasme i visió de futur, potser amb un punt d’utopia per als més realistes, però a aquests els ensenya que encara queden persones amb ganes de canviar el món i fer-lo millor. Tenen veu i són crítics. Sentir-los parlar, reflexionar o fer bromes, és com està assegut en una butaca d’una platea i està veient teatre.

A Mossegades és una companyia de teatre juvenil que fa uns mesos va estrenar PastorSEX, una paròdia dels coneguts pastorets, creada i dirigida per ells mateixos.

El seu pròxim repte és Shakespeare, concretament una versió de Hamlet, Tots som Hamlet, sota la direcció de

Laia Alsina. L’ecleticisme els defineix i la seva idiosincràsia és precisament això, passar d’un gènere a l’altre amb subtilesa i decisió.

El nom de la companyia no fa honor a cap aspecte especial, sinó que va sorgir fruit de l’espontaneïtat que els caracteritza. Diuen que és aquest, com podria haver estat qualsevol altre. El seu inici també va ser força casual. Tal i com diuen els membres de la companyia, “va néixer gràcies a en Marc Sala, el qual va fer un curs de teatre d’estiu. Quan va acabar, en Marc va proposar fer una obra de teatre a l’hivern, Quin somni, no? La cosa era crear una companyia i veure si arrancava”. A partir d’aquest moment, els nois i noies de A Mossegades es van posar en marxa, i és aleshores quan va sorgir el seu èxit, PastorSEX. Hi ha un públic jove, i no tan jove, que els segueix. En Marià continua dient que “PastorSEX va atraure molts joves. La paraula sex ho fa. En la propera obra que estrenarem, Tots som Hamlet, aconseguirem que un tant per cent del públic de PastorSEX ens vingui a veure. Gent que vindrà dels PastorSEX i que veuran l’altra cara del teatre”. La Carla afegeix que “potser hi ha gent que es decepcionarà perquè anem d’un extrem a l’altre, però també hi haurà gent a qui li agradarà”.

Els hi pregunto sobre aquesta empenta que tenen per fer

5 projectes. Tots coincideixen que, com a grup teatral, volen transmetre que la joventut i la creació de projectes no són conceptes oposats, sinó tot el contrari. Així ho diu en Joan “tot i ser joves, podem fer moltes coses” o l’Èric “és agradable veure com les coses que hem fet tenen un fruit i hem sigut capaços de fer-ho”. Tenen molta empenta i moltes ganes de fer teatre.

Pel que fa l’objectiu de la companyia, tant la Carla com l’Èric coincideixen que al principi de la seva formació, feien teatre per passar-s’ho bé, però ara, es preocupen molt més per tot el que suposa el muntatge d’una obra de teatre. Són conscients que hi ha un públic que els va a veure i el producte ha de sortir bé. Amb Quin somni, no? diuen, “hi havia un públic que vam veure que ens va seguir a PastorSEX, i el volem mantenir. Intentem crear una afició jove pel teatre. Ara hi ha gent més jove que nosaltres a Figueres que comença a fer teatre i nosaltres som com un referent”. En Marià afegeix que “hi ha molta gent a Figueres que té ganes de fer teatre. A Figueres falta que la gent amb les mateixes aficions s’agrupi. A Mossegades és això. Vam aconseguir ajuntar-nos uns quants i fer realitat una idea”.

El millor de tota la companyia és que són amics. Quan parlen entre ells es veu que no és només un grup de teatre, sinó que l’amistat és allò que els uneix. Al principi només eren coneguts i, al crear la companyia, s’han fet amics. És molt més que fer teatre. Com diu en Marià “hi ha vida després dels assajos”. La Carla explica que són un grup. “Si no fóssim amics no tiraríem endavant, però ser amics té coses bones i dolentes”. Per exemple, l’Èric diu que les enganxades que poden tenir dins del grup han estat per ser amics.

Quan els pregunto com entenen el teatre, el debat entre ells es fa extens. El teatre és un entreteniment o una catarsi? Les opinions són diverses, però al final arriben a un punt en comú. La Rosa diu que “amb PastorSEX han demostrat que el teatre és un entreteniment, i que potser això amb Tots som Hamlet canvia”. En Joan explica que “ara, al tornar a fer un clàssic del teatre, tornem

Sa Tramuntana

als orígens, és a dir, a la catarsi”, i l’Èric creu que “el teatre ha d’entretenir per arribar a fer pensar”. A més, no s’obliden de la part més popular del teatre, el teatre de carrer. Ho fan per promocionar la seva companyia i perquè, al cap i a la fi, s’ho passen bé fent teatre.

Dia rere dia, intenten professionalitzar-se com a entitat. En Moisès explica que mai han portat una companyia teatral i fan tot el que poden per millorar.

Creuen que a Figueres s’ha de fer una aula municipal de teatre com cal, ja que això ajudaria a aixecar el gust pel teatre, i animaria a molta gent a fer-ne, així, els joves veurien un futur professional possible. En Marià afirma que “fa 50 anys a Figueres hi havia diverses companyies de teatre, i feien una obra cada mes!”. Sembla, doncs, que no hi ha res impossible. Voler és poder. I ells actuen sota aquesta consigna.

No tenen referents, tot i que reconeixen que La Funcional Teatre n’és un pels anys que fa que es dediquen a fer teatre i pel renom que han tingut a la ciutat, però no tenen referents personals com a grup teatral. Això és un punt a favor seu. Són ells mateixos i volen créixer com a companyia i, segurament, com a persones, gràcies als seus èxits i els seus errors.

Els podeu trobar a: http://www.facebook.com/amossegades.

6

Sa Tramuntana

De tu a tu

“La música ho és tot perquè no és cap obligació”

ALBA BLANCO Llicenciada en Filologia Hispànica BORJA BALSERA MORCILLO, 27 anys. Acordionista diatònic Hem quedat al cafè dels Tints. En Borja m’explica els fets més anecdòtics de la seva vida musical amb una serenitat, un to reflexiu i un somriure que li són característics. A l’escenari, en canvi, és un nervi. I tot conjuga en una sola cosa, el seu acordió diatònic, que és allò que el fa particular. Tocar un instrument que no toca gairebé ningú, es vulgui o no, et fa ser diferent, perquè tocar un instrument o un altre, és una marca de personalitat pròpia.

El podeu trobar a: http://www.facebook.com/dekrepitsgrup i també a http://www.dekrepits.cat/ -Quins són els teus inicis musicals?

Jo suspenia música a l’escola i, per això, els meus pares em van apuntar a classes de música. Vaig començar amb 12 anys. Després vaig començar amb els gegants i, amb això, la gralla de forma autodidacte. Més tard es va inaugurar l’Aula de Música Tradicional i Popular a Figueres, que va ser on vaig començar a fer estudis reglats de música, on combinava l’acordió i la gralla. Finalment, ja em vaig dedicar a l’acordió diatònic.

-I com va ser que et vas interessar per l’acordió diatònic?

En un sopar amb uns amics dels meus pares. La seva filla tenia un acordió de joguina que tenia la mateixa digitació que l’acordió diatònic, però jo tot això no ho sabia! Aquell dia no vaig sopar perquè vaig passar tota l’estona a l’habitació de les joguines amb l’acordió.

Llavors, el meu pare va comprar un acordió en un brocanter, el va arreglar i me’l va regalar per Nadal. Vaig estar tocant durant un any i vaig veure que volia continuar.

-Ara toques l’acordió als Dekrèpits. Com va ser això?

Els vaig veure en un concert. Em vaig posar en contacte amb ells, els vaig demanar si volien un acordió diatònic i em van dir que sí. Fa 8 anys que hi toco.

-Què t’aporta tocar en un grup com Dekrèpits?

Abans de tocar amb ells tenia la meva vessant de música tradicional. Haver d’incorporar l’acordió en un grup que fa aquest estil de música (ska) és un exercici per mi. Fa que jo sigui més versàtil amb el meu instrument

i, d’altra banda, a Dekrèpits, l’acordió els aporta una sonoritat que pocs grups tenen. Jo els estiro cap a una sonoritat tradicional. Tenim una visió pròpia del ska perquè cadascú aporta les seves coses. És un estira i arronsa.

-I en l’àmbit personal? És una manera de desfogar-se. Si s’acabés Dekrèpits em costaria trobar un lloc on l’acordió hi pogués encaixar.

Ara no podria deixar-ho. Foto de Borja Balsera El temps que tinc l’inverteixo en el grup. Dekrèpits no és només anar a tocar, sinó que el gruix està darrera l’escenari. Aquesta part extra musical pesa més que la musical.

-Què suposa estar en un grup tan reivindicatiu?

Les lletres que fem són reivindicatives i són extensibles a totes les injustícies socials. Sempre des del respecte, això sí. Al principi Dekrèpits era més marcat.

Ara les lletres són més subtils. No deixem de reivindicar les injustícies que sempre hem reivindicat. És una evolució.

-Què t’agradaria fer que no hagis fet?

M’agradaria tocar un altre instrument que em donés més obertura. L’acordió diatònic té que, com que és un element rar, destaques més, però d’altra banda, és un element dispersiu. El problema és que quan penso en un altre instrument penso en instruments estranys, com la viola de roda (riu). Sé que és una mica incoherent.

-Com et veus en un futur llunyà? D’aquí a uns 10 anys, per exemple.

He aguantat molt de temps amb la música perquè no ha estat cap obligació, però suposo que les obligacions professionals aniran apartant la música. Després, quan em jubili, hi tornaré (riu).

-Llavors, la música per tu és...

Ho és tot perquè no és cap obligació.

-Dóna’ns un consell.

La creativitat, estigui feta des de la vessant que sigui, és la clau per evolucionar i progressar.

7

Converses de llit

Sa Tramuntana

Els mites sexuals

EDUARD MOLINET Psicòleg especialista en Sexologia Clínica Estudiant de Filosofia Hi ha una paraula, o, més que la paraula, podríem dir un conjunt d’idees, que als sexòlegs ens agraden molt per treballar. Les anomenem “mites”. Però, què és un mite?

Un mite, en un sentit més clàssic, seria una explicació metafòrica d’un fet, que s’ha utilitzat en l’antiguitat per explicar la creació del món i els fenòmens que hi passen. Els sexòlegs tractem els mites de manera diferent.

Un mite vindria a ser una creença errònia sobre algun fet, que amb el temps s’ha anat cristal·litzant en els nínxols de la cultura i s’ha acabat “mitificant”; és a dir, que s’ha acabat prenent com a veritat absoluta.

Aquestes idees errònies acaben influenciant-nos inevitablement i modulen les nostres expectatives sobre com haurien de ser les relacions sexuals. Si és un tema que es prenen tan seriosament els professionals, és perquè aquestes idees acaben provocant problemes per a la nostra vivència sexual, i ens impedeixen créixer i experimentar segons el nostre desig particular. Al mateix temps, els mites poden crear tabús i conductes d’evitació que ens creen malestar i empobreixen la nostra vida sexual.

En aquest article començaré parlant dels mites sexuals que podríem considerar clàssics o típics. Ens poden resultar obvis (o no) però la importància recau en que s’han pres seriosament en algun moment de la història i, per molt increïble que pugui semblar, encara hi ha gent que no ho acaba de tenir clar. Desprès farem una reflexió sobre si actualment seguim trobant mites sexuals.

Per exemple, tenim el mite que l’home ha d’estar sempre disposat a mantenir relacions sexuals i n’ha de portar la iniciativa. Això significa que sempre ha de sentir desig sexual i sempre ha de tenir preparada la mànega, ben erecta, per fornicar en qualsevol instant.

A més a més, ha de ser un expert i saber com donar plaer a una dona.

La grandària del fal·lus és un dels mites: com més gran millor. Això denigra i incapacita l’home i li genera inseguretats Un altre mite és el de la grandària del fal·lus: com més gran, més plaer atorga.

Com podem veure, aquest tipus de creences incapaci-

ten i denigren l’home, generant inseguretats pel fet de no poder complir amb les seves obligacions al llit. Els homes no poden ser mags que endevinen allò que agrada més a la seva parella sexual. Hi ha maneres lúdiques i eròtiques de mostrar allò que a un (o una) li agrada que li facin i que poden formar part del joc.

Sobre el tema de l’erecció, sovint passa que per la pressió de si s’aixecarà o no s’aixecarà... no s’acaba aixecant. Aquest és un tema delicat perquè sovint hi ha homes que manifesten que quan no tenen erecció, no se senten homes. És un tema delicat i problemàtic per a molts homes. La solució consisteix en trencar l’esquema de relació sexual estàndard, que consisteix en acabar amb el coit. Si es dóna importància a altres variants (com el sexe oral, la masturbació en parella, les carícies...) es perd la por a “haver de fer-ho bé” i un es centra en gaudir.

Passem a un dels mites més importants: sexe = coit.

La resta de conductes sexuals com la masturbació en parella o el sexe oral es consideren pràctiques secundàries o preàmbuls, i no actes sexuals diferents.

Un altre mite és que el bon sexe = orgasme. I encara afegeixo una nova equació: molt bon sexe = orgasme simultani. Moltes parelles creuen que quan no hi ha orgasme apareix la insatisfacció. Estem en una cultura que dóna molt valor al coit i a l’orgasme, mentre que hi ha altres cultures en les quals la importància resideix en el procés. Però si hi reflexionem, moltes vegades hem quedat satisfets després d’una relació sexual sense haver arribat a l’orgasme, però ens obsessiona la idea de no haver fet gaudir l’altre, i maximitzem el valor de l’orgasme.

També hi ha mites que afecten les dones, com per exemple que una dona que porta la iniciativa en les relacions sexuals, o una dona que busca mantenir relacions sexuals, és vista com a immoral.

Si una dona té un alt desig sexual és considerada promiscua i sol rebre adjectius desqualificats per part dels seus iguals. Suposo que no cal entrar gaire en la justificació d’aquests mites. Crec (o vull creure) que a aquestes alçades de segle XXI es comença a perfilar una igualtat social, en la qual no importa si ets home o dona. El dret a la sexualitat és igual per a tothom.

Pensem que no estem gaire lluny de l’època en què la masturbació era la manera més ràpida per comprar un bitllet d’entrada a l’infern.

Hem anomenat alguns dels exemples dels mites que es treballen a sexologia. Una de les meves mentores en

8

Sa Tramuntana la matèria, la Dra. Francisca Molero un dia ens va proposar la interessant reflexió: quins mites ens trobem a l’actualitat.

La reflexió em va fer pensar en la fal·làcia de “l’Edat d’Or”, que equival a aquella coneguda frase qualsevol temps passat va ser millor. En la sexualitat, jo diria que si es dóna aquesta fal·làcia, és a la inversa. Qualsevol modus vivendi sexual va ser pitjor que en l’actualitat. És molt intuïtiu, d’entrada, creure que tenim més bona sexualitat que la que van tenir els nostres pares, avis... i aquests creien el mateix. En part, podem atribuir aquesta aparent victòria a l’obertura que s’ha tingut en el tema de la sexualitat, ja que avui se’n pot parlar obertament, es pot anar a botigues especialitzades d’articles eròtics, a la televisió la sexualitat és vista com una cosa normal i no s’amaga.

Dic aparentment perquè en la reflexió que ens va fer la Dra. Molero van aparèixer idees molt interessants que crec que estan agafant molta força. Intentarem citar alguns exemples:

Sembla que l’amor neixi i marxi automaticament.

I només es pugui esperar que torni, sense fer res al respecte Es creu que l’amor tant ràpid com ve marxa i, per aquesta raó, quan un sent que minva, el que ha de fer és esperar que torni a néixer cap a un altre ésser, i no s’hi pot fer res. Podem pensar que estem en un moment cultural en el qual l’amor és involuntari, que les coses es donen per si soles, i oblidem que estimar no és un procés tan sols automàtic, sinó que també és un art, com deia Erich Fromm. Estem en un moment on la llei del mínim esforç també s’aplica a les relacions amoroses, i s’atribueix la causa a un fenòmen extern a la nostra voluntat, simplement l’amor desapareix.

Si fa anys qui es masturbava anava a l’infern, actualment el que no es masturba és un “rarillu” o un “asexual”.

S’ha girat la truita en aquest aspecte, i s’ha normalitzat tant la pràctica de la masturbació que aquell que no la practica se’l considera fora de la vida sexual.

Si fa anys qui perdia la virginitat abans del matrimoni era una golfa, actualment qui no la perd de seguida que pugui és una persona retrògrada i antiquada.

Si abans es deia que ens centràvem massa en el coit en les relacions sexuals i que havíem de desgenitalitzar les relacions sexuals, ara hi ha parelles que es troben amb el problema que forcen completament que es desgenitalitzi, però tampoc acaben de sentir el plaer que voldrien.

Ah, també s’ha d’estar obert a qualsevol tipus de pràctica sexual, s’ha de provar tot almenys un cop a la vida. I si hi ha algunes pràctiques sexuals que ens desagraden, és que no som prou madurs sexualment.

Un altre mite és que ara se suposa que tothom ha de

EROS I PSIQUE, CANOVA/LL. CHAMORRO ser obert de ment, i hem d’entendre que fidelitat en la parella no vol dir fidelitat sexual, així que si la nostra parella se sent molesta en explicar-li que hem tingut algun tipus d’affair sexual amb una altre persona és perquè és una persona immadura i possessiva.

Com podem veure, els mites neixen del desconeixement i provoquen danys, sovint en l’inconscient.

Ataquen directament l’autoestima de la persona i poden influir negativament en les relacions sexuals de l’individu. Produeix frustració el fet que uns cànons socials dirigeixin com han de ser les pràctiques sexuals i que la persona no s’hi adapti. És difícil, però és important fer una revisió de les creences que un té, buscar-ne el fonament (en bases científiques) i una cosa que és molt important: parlar.

Parlar i compartir les idees que un té, sense vergonyes, sense prejudicis i sense jutjar l’altre. És l’única manera de seguir progressant. És obvi que hi ha hagut moltes millores ideològiques que han millorat la igualtat de rols en les relacions sexuals, però creure’ns més oberts i progressistes que mai a la història no és ni millor ni pitjor, simplement es generen també uns nous mites o unes noves creences que poden ser disfuncionals per a segons quin tipus d’individus amb les quals no s’hi senten còmodes.

Totes les autoexigències són perilloses per a qualsevol, siguin del tipus que siguin. El més important és que la persona se senti còmode amb l’estil de vida sexual que porta i que la societat aprengui a desnormalitzar qualsevol conducta, que totes neixin del desig de la pròpia persona. Que no es jutgi què és normal o no, què és bo i què és dolent. eduard.molinet@gmail.com Per a qualsevol dubte o consulta que tingueu, estic a la vostra disposició.

9

Casa de misericòrdia

Sa Tramuntana

Les ficcions de la Transició

EMMA QUESADA Periodista Coincidint amb el primer aniversari de les mobilitzacions del 15 M, Debolsillo publica CT o la Cultura de la Transició (2012), un recull de textos entorn de la política i les dinàmiques culturals que governen Espanya des de fa trenta-cinc anys. Amb la instauració de la democràcia, segons els autors que firmen el llibre, la cultura esdevé un producte a les ordres del règim, que s’encabeix únicament dins les fronteres que aquest dictamina. Amb un esperit conciliador i ecumènic, la cultura passa a ser el sinònim de festa lleugera, un ball de zombis, abstèmia de tota confrontació. En els darrers anys, segons Amador Fernández-Savater, tres són els moviments socials que han preparat l’actual, tot i que encara tímida, reversió d’aquesta tendència amb les mobilitzacions del 15 M: el moviment en contra de la guerra d’Iraq (2003), les protestes perpetrades arrel de l’atemptat als trens de Madrid (2006) i la indignació provocada amb l’anomenada “Llei Sinde” sobre la propietat intel·lectual (2009).

Les últimes protestes han anat desconfigurant la Transició espanyola i aquesta ha quedat com a conte de fades que indueix al son profund.

Aquests últims esdeveniments han servit per fer trontollar amb més visibilitat els escenaris que va portar el període de la Transició espanyola. S’ha anat despertant i desarticulant la visió única, oficial i sistemàtica que es tenia del pont entre el franquisme i la naixent democràcia espanyola. La Transició, aquell període de consens i estabilitat intocable, s’ha anat desconfigurant fins a deixar aflorar les velles i reprimides veus contemporànies al període que ja la conceptualitzaven com a

fal·làcia, com a embruix, com a conte de fades que indueix al son profund.

Més enllà dels romanços de la democràcia que va ser erigida durant la nostra Transició, dins la literatura espanyola de ficció comença a proliferar en els darrers mesos la publicació de novel·les que desconstrueixen i analitzen en certa manera aquest període. Són filles d’una retrospectiva que comença amb l’arribada de la crisi econòmica de 2008 i també de les mobilitzacions del 15 M, d’una revisió sobre la nostra història després de la gran explosió. Són, també, obres que s’allunyen i intenten deslligar-se dels paràmetres i motlles de la Cultura de la Transició que hem mencionat anteriorment: irriten, inviten a la cavil·lació i a la crítica.

Dos són els llibres imprescindibles que, al meu parer, il·lustren a través de la ficció aquesta reinterpretació.

Amb El jardín colgante (Seix Barral, 2012), Javier Calvo, el flamant guanyador del premi Biblioteca Breve de la darrera edició, engendra una Espanya malalta, corrupta moral i ideològicament parlant. El país es configura, en uns anys que el lector fàcilment reconeix, sobre un escenari inestable i enganyós. Malgrat algunes criatures i alguns fenòmens que possiblement encaixin millor en el gènere de la ciència-ficció que no pas en la fina i rígida documentació històrica, la novel·la dinamita la idea d’una configuració perfecta i autocomplaent de la nova democràcia espanyola. Amb una estètica més realista, El Público de Bruno Galindo (Lengua de Trapo, 2012), és una novel·la que coqueteja amb l’assaig i que funciona com a crítica de la cultura que va quedar implementada després de la Transició, de la democràcia entesa com a consum. Deixin-se estar de Hessels, Sanpedros i altres gurús de la indignació.

Llegeixin la nova ficció espanyola sobre la Transició i revolucionin-se.

10

Sa Tramuntana

Bits

Qui la té més gran?

ALBERT RUBIO Estudiant d’Informació i Documentació Abans Apple manava. Els smartphones eren amb teclat físic qwerty fins que Apple (amb el seu genial iPhone) va decidir que era millor una pantalla tàctil que ocupés tot el terminal, utilitzant teclat tàctil a la pantalla quan fos necessari.

També va ser Apple qui va decidir que tots volguéssim un objecte tan pràctic (i innecessari) com una tauleta tàctil. En ambdues ocasions els de Cupertino van crear dos productes completament nous, o com a mínim això ens van fer creure. Mesos més tard, Apple va mostrar-nos el flamant iPhone 4, que amb el permís de l’iPhone original, és el millor smartphone que ha existit mai en comparació a la competència. Entre moltíssimes novetats, l’iPhone 4 ens va introduir la pantalla “retina”. Darrera aquest nom (els d’Apple qualsevol dia batejaran com iPresent el paper d’embolicar que fan servir) ens trobàvem amb una pantalla amb 326 píxels per polzada (ppp en català o ppi en anglès). Els ppp són un indicador molt efectiu de la qualitat amb la que veiem la imatge, ja que quants més píxels hi hagi per polzada, vol dir que aquests són més petits i imperceptibles.

La pantalla de l’iPhone 4 és genial, un espectacle.

Però amb el temps el mercat s’ha omplert de pantalles millors que la d’aquest telèfon. Hi ha multitud de terminals Android amb diferents mides de pantalla, amb

resolucions HD real a 1080p i unes densitats de píxels cada vegada majors. Hem passat de terminals de 3,5 polzades a terminals de fins a 5 polzades. Això és genial, ja que la diversitat en la oferta ens beneficia a tots com a consumidors finals. El problema és que certes pantalles tenen fins a 440ppp. Perquè és un problema?

Doncs perquè l’ull humà només és capaç de percebre amb normalitat fins a 229ppp.

Apple ha deixat de manar. Ara senzillament manté el ritme de la competència, fent més gran la pantalla de l’iPhone després de dir que no tenia sentit un terminal més gran de 3,5 polzades. També ha decidit reduir la mida del seu iPad, tot oferint-nos el flamant iPad mini de 7,9 polzades. Anem amb compte amb aquest últim, que no té pantalla “retina”. Els molt simpàtics d’Apple es reserven la novetat per a l’any vinent. La companyia de la poma és qui més diners ingressa (Samsung és qui més terminals ven), però sobre el paper els seus dispositius ja no són els més potents, tot i mantenir-se els més cars.

La indústria tecnològica fins ara es servia de potència per a entabanar-nos a comprar, però potència que era útil a nivell de processament o emmagatzemament. Ara ens trobem comprant uns terminals amb unes pantalles que per limitacions de l’ull humà no podem gaudir, mentre factors tant importants com la duració de la bateria es troben abandonats des de fa anys, en part per culpa dels recursos energètics que calen per alimentar aquestes pantalles.

La Tira

ALBERT TORRES Director de cinema

11

L’entitat

Sa Tramuntana

A Mossegades!

Tot i que A Mossegades va néixer gràcies a un taller d’estiu, no som ni cap casal, ni cap escola de teatre.

Som una companyia amateur de teatre de l’Alt Empordà, però el que és més important és que som un grup jove. Nosaltres volem crear una perspectiva arriscada i alternativa al panorama teatral actual!

Ens trobem un cop per setmana durant tres hores, on, a part de fer el gilipolles, fem teatre. Som actors i actrius joves, volem actuar i passar-ho bé. Així, esperem promocionar el teatre entre els més joves de la comarca, ja que creiem que és una activitat que es va perdent amb el temps i no hauria de ser així.

La companyia ja té un any de vida, i ja hem presentat dos espectacles: “Quin somni, no?”, una adaptació del famós “Somni d’una nit d’estiu”, de Shakespeare, i “PastorSEX”, una paròdia dels tradicionals pastorets amb molt bona rebuda per part del públic. A més, cal matisar que els guions d’aquesta última obra de teatre van ser creats per un membre de la companyia.

Actualment, preparem un nou projecte, o més ben dit, apadrinem un espectacle ja representat per alguns components de l’Aula de Teatre “Tots som Hamlet”. Ens tornem a atrevir amb un Shakespeare, aquest cop canviant l’estil del que hem estat fent fins ara.

A Mossegades som onze joves d’estils diferents que comparteixen una afició, i cadascú la veu d’una manera diferent. Però l’objectiu és fer i gaudir del teatre i poder-lo apropar als joves. A Mossegades és una companyia de joves i per a joves.

Per a més informació: Facebook: http://www.facebook.com/amossegades Correu electrònic: amossegades@gmail.com

Volats per la Tramuntana som una associació juvenil que volem promocionar la cultura entre els joves de la comarca.

A més de la cultura, tots nosaltres ens hem marcat altres objectius com potenciar l’associacionisme, la no discriminació de cap mena (sexual, orientació sexual o origen) i la conservació del medi que ens envolta. Per tal d’aconseguir tot això hem pensat en crear un espai d’oci alternatiu on s’hi duguin a terme diferents activitats culturals (lectura, concerts, espectacles, xerrades, etc), així com la revista Sa Tramuntana.

Mitjançant aquesta inscripció passareu a ser Volats, amb la conseqüent subscripció al nostre butlletí d’activitats, així com el dret a fer ús de tots els nostres serveis i activitats. Properament us facilitarem el carnet de soci.

Esperem poder obrir aquest espai el més aviat possible i comptar amb la vostra col·laboració.

Atentament, Volats per la Tramuntana

Full d’inscripció Nom: Cognoms: DNI: Correu electrònic: Telèfon: Direcció: Codi Postal: Població: Data de Naixement: Signatura i Data: Signatura del Responsable: El sol·licitant queda informat que les seves dades seràn utilitzades per l’Associació Cultural de Joves Volats per la Tramuntana de manera confidencial i informatitzada.

Mitjançant la signatura d’aquesta sol·licitud i d’acord amb la legislació vigent el titular podrà exercir el dret d’accés, modificació, cancel·lació i oposició per correu electrònic a l’adreça satramuntana@gmail.com, amb el correu s’adjuntarà una fotocopia del DNI, passaport o targeta resident. L’exercici d’aquest dret no tindrà caràcter retroactiu.

Llistes de correu

Nou lloc web

Tenim llistes de correu per distribuir informació de l’entitat.

Per una banda, hi ha la llista per subscriure’s a la revista, i per altra banda, la llista des d’on informem de totes les nostres activitats. Tant si només voleu rebre la revista al vostre correu electrònic, com si voleu estar informats de tota la nostra activitat envieu-nos un correu a satramuntana@gmail.com especificant quina de les dues opcions voleu rebre, el vostre nom i correu electrònic.

Per fi tenim enllesit un lloc web provisional per a Volats per la Tramuntana!

Es tracta d’una pàgina social de tumblr, que farà els efectes de lloc web oficial de l’associació mentre acabem d’enllestir el nostre lloc web definitiu.

Podreu trobar-hi tota la informació sobre les nostres activitats i tots els números de la revista.

També aprofitem per tornar-vos a dir que estem totalment oberts a seguir rebent més textos vostres. Si aquests respecten els principis de l’entitat seran publicats a la revista Sa Tramuntana ben aviat.

L’adreça és http://satramuntana.tumblr.com Us hi esperem!

Promotors: Volats per la Tramuntana Editors: Albert Rubio, Oriol Morales i Lluís Chamorro Fotografia: Ivan Fuentes i Lluís Chamorro Disseny: Lluís Chamorro, Albert Rubio Portada: Comissió de Comunicació de Volats per la tramuntana Contacte: satramuntana@gmail.com Segueix-nos a:

http://satramuntana.tumblr.com