Nebraska Alexander Payne, 2013
Fitxa tècnica Direcció: Alexander Payne Guió: Bob Nelson Producció: Albert Berger, Ron Yerxa Producció executiva: George Parra Productora: Bona Fide Productions Fotografia: Phedon Papamichael Música: Mark Orton Vestuari: Wendy Chuck. Muntatge: Kevin Tend Duració: 115 VOSE. Format DVD. Repartiment: Bruce Dern (Woody Grant), Will Forte (David Grant), June Squibb (Kate Grant), Bob Odenkirk (Ross Grant), Stacy Keach (Ed Pegram), Mary Louise Wilson (tieta Martha), Missy Doty (Noel), Rance Howard (oncle Ray). Palmarès destacat: Millor Guió als Premis Independent Spirit, Millor Actor al Festival de Canes 2013 a Bruce Dern.
www.animat.cat
Projecció 647
Ha guanyat un milió de dòlars! diu el xec que ha rebut per correu Woody Grant (Bruce Dern) i que el porta a recórrer 852 milles de Billings (Montana) a Lincoln (Nebrasca) per tal de cobrar un suposat xec que significa la promesa d’una vida millor, d’una vellesa còmoda i d’arribar, finalment, al somni americà de ser el posseïdor d’un milió dels preuats dòlars. Aquest és l’objectiu del protagonista i el detonant de tota l’acció però en realitat no estem davant de la recerca d’un tresor sinó d’un viatge a la recerca de la identitat i de la trobada amb l’altre: en aquest cas, entre pare i fill. Després de donar-se a conèixer amb un altre viatge de descobriment personal a Entre copas (2004), Nebraska se’ns presenta com a una de les obres més aconseguides d’Alexander Payne: la frueixes mentre la veus i no arribes a oblidar-la mai; bàsicament perquè el que ens explica ho tenim tots enganxat al moll de l’os i no és altra cosa que les difícils relacions amb els nostres pares, sobretot quan es fan grans i les relacions de dependència canvien i passen del terreny dels fills al dels progenitors. Payne se’ns mostra com un extraordinari retratista de la quotidianitat que no necessita el color per pintar els personatges ja que és amb el carbó —blanc i negre— on els clarobscurs es matisen millor. I no es deixa cap detall quan es tracta de disseccionar la família: el pilar de la societat americana i aprofita una parada a Hawthorn, on hi palpita l’Amèrica profunda i sembla que el temps no es mou mentre els seus habitants resten als porxos de les seves cases per veure passar les hores; perquè altra cosa no passa, per explicar-nos com són, encara més difícils, les relacions amb tot aquell seguit de parents desconeguts que per aquell mite de la sang ens hem d’empassar ara sí, ara també, en tot un seguit de trobades que en diem celebracions familiars. En aquest moment del viatge presenciem escenes impagables de retrobament amb tota una extensa fauna de germans i cosins, gairebé oblidats, i també en el cas de Woody amb el retrobament amb els deutes del passat; tot plegat amanit amb un àcid humor negre que té el seu punt culminant en l’escena on la Kate passa comptes amb els avantpassats del seu marit Woody. Però finalment tots tenim uns orígens que són els que són i dels que no podem fugir i amb els que, tard o d’hora, és millor reconciliar-se sobretot quan, a una certa edat, cal encarar una vida pròpia i independent enmig de tot aquest maremàgnum de filies i fòbies. Nebraska ens pot fer reflexionar sobre tot això i molt més.
Crítica d’Esther Ferré Auditori de la Diputació de Tarragona, diumenge, 12 d’octubre de 2014
Programadors: Adrià Allo, David Aragonès, Jacob Dalmau, Esther Ferré, Sergi Ferret, Cristina Gonzàlez, Marc Igual, Ester Rufián i Xavier Vidal.