120 pulsaciones por minuto 120 battements par minute (120 BPM), Robin Campillo, 2017
Cine en versió original des de 1999
Projecció 763 Fitxa tècnica Direcció: Robin Campillo Guió: Robin Campillo i Phillippe Mangeot Drama, 140 min. França, 2017 VOSE (francès) Repartiment Nahuel Pérez Biscayart (Sean Dalmazo), Adèle Haenel (Sophie), Arnaud Valois (Nathan), Antoine Reinartz (Thibault), François Rabette (Michel), Ariel Borenstein (Jérémie), Félix Maritaud (Max), Aloïse Sauvage (Eva), Simon Bourgade (Luc), Médhi Touré (Germain), Coralie Russier (Muriel) Palmarès Festival de Canes: Gran premi del jurat i premi FIPRESCI. Sis premis Cèsar, incloent millor pel·lícula, direcció i guió original. EFA al millor muntatge. Millor pel·lícula estrangera per les Associacions de Crítics de Nova York i Los Angeles. Nominació a l’Independent Spirit, Satellite i Critics Choice Award a la millor pel·lícula de parla no anglesa de l’any. Representant francesa als Òscar 2018. www.animat.cat
Hi ha realitats que semblen evidents, que s’assumeixen sense parar excessiva atenció en elles fins al punt de fer-les invisibles. La sensibilitat i la revolució LGTBI dels nostres temps té un deute amb totes aquelles persones que a cavall entre els 80 i 90 van consagrar la seva vida, o que literalment la van perdre, per donar a conèixer i defensar els drets d’una comunitat que, als prejudicis de la tradició, se li va afegir l’estigma de la sida. Si ho pensem, una part important del cinema gai té la seva base en la tragèdia: en la impossibilitat amorosa, en la incomprensió personal i en la repressió social. La sida, de fet, segueix funcionant com un subgènere propi, amb pel·lícules de ressonància massiva (Dallas Buyers Club, 2013; Philadelphia, 1993), títols que formen part del creixent panorama televisiu (The Normal Heart, 2014; Nunca seques lágrimas sin guantes, 2013; Ángeles en América, 2003) i noms més compromesos de l’escena europea (en concret francesa: hi destaquen André Téchiné i Christophe Honoré com a autors més fructífers). Per tot plegat, una pel·lícula com 120 pulsaciones por minuto és tot un esdeveniment. Un acte de compromís ciutadà i de justícia artística. Cinema històric, encara que ens remeti a fets que van ocórrer fa molt poc. Pedro Almodóvar es va emocionar quan, a l’última roda de premsa del Festival de Canes de 2017, intentava explicar per què el film de Robin Campillo li havia agradat tant. La pel·lícula, per decisió del jurat que presidia el manxec, es va endur el Gran Premi del certamen. Amb tot, és evident que per al director de Volver aquesta era la Palma d’or natural d’aquella edició. La seva i també la nostra. Perquè té molt de mèrit donar un tomb a l’audiovisual arc iris i reproduir les assemblees d’Act Up, una organització que treballava per sensibilitzar els estaments polítics, sanitaris i socials davant d’un fenomen que va arribar a tenir les dimensions d’una epidèmia. Campillo firma els parlaments verbals més apassionats i apassionants de la contemporaneïtat. Campillo comença introduint-se en la convivència dels membres d’Act Up Paris i acaba focalitzant la seva càmera en Nathan i Sean (Arnaud Valois i sobretot Nahuel Pérez Biscayart estan sublims), posant de manifest la doble dimensió, tan global com personal, del drama. La urgència, l’energia, la vitalitat que poc a poc va minvant i la impotència que es sent al perdre a familiars, amics i amants fa que cada fotograma sigui especialment recorrent i colpidor. Tot el conjunt pessiga les emocions i l’intel·lecte. Transcendeix. La nit que 120 pulsaciones por minuto es va endur el premi Cèsar de l’Acadèmia de Cinema Francès a la millor pel·lícula era inevitable no recordar la victòria vint-i-cinc anys enrere de Las noches salvajes (1992), Crítica publicada a Cinoscar & Rarities el 10/10/2017 https://cachecine.blogspot.com/2017/10/critica-120-pulsaciones-por-minuto-de.html
Auditori de la Diputació de Tarragona, diumenge, 4 de novembre de 2018
Programadors: David Aragonès, Jacob Dalmau, Sergi Ferret, Carlos Gómez, Cristina Gonzàlez, Marc Igual, Meritxell Meya i Xavier Vidal.
l’autobiografia audiovisual i, per desgràcia, el testament del seu director i actor, un Cyrill Collard que sabia que l’avanç del virus pel seu cos era inexorable. Els batecs de Campillo també tenen la força dels verbs conjugats en primera persona: el propi director fou un activista d’Act Up i va ser testimoni de molts dels passatges de la pel·lícula. 120 pulsaciones por minuto actualitza el seu llegat i passa directament a formar part del mostrari d’obres mestres de l’anomenat queer cinema. Els Òscar van ignorar-la en favor del debat trans de la xilena Una mujer fantástica, però les Associacions de Crítics de Los Ángeles i Nova York la van guardonar amb el reconeixement de millor pel·lícula de parla no anglesa, possiblement perquè aquestes van ser les dues ciutats estatunidenques on Act Up va deixar una petja més profunda. Una empremta que, esperem, afecti al cinema, als mitjans de comunicació i a la memòria col·lectiva: només sent conscients de les ignomínies del passat podrem viure un futur tolerant, sense etiquetes ni injuries, amb el cor joiós a cent vint pulsacions per minut. Xavier Vidal de las Heras