La venus de las pieles Roman Polanski, 2013
Fitxa tècnica Direcció: Roman Polanski. Guió: David Ides i Roman Polanski, a partir de l’obra homònima de David Ides. Producció: Robert Benmussa, Roman Polanski i Alain Sarde. Producció: R. P. Productions, A. S. Films, Monolith Films. Direcció de fotografia: Pawel Edelman, color. Disseny de producció: Jean Rabasse Música original: Alexandre Desplat Muntatge: Hervé de Luze i Margot Meynier. França, Polònia. Duració: 95 min. VOSE. Repartiment: Mathieu Amalric (Ell), Emmanuelle Seigner (Ella). Palmarès destacat: Secció oficial a concurs, Festival de Canes 2013. Premi Cèsar al millor director de set nominacions, incloent la de millor pel·lícula francesa de l’any. Candidata al David di Donatello a la millor pel·lícula europea. Premi Lumière al millor guió de l’any.
www.animat.cat
Projecció 649
Roman Polanski ha consagrat llargues dècades de treball i infinitat de títols a explorar els límits de la passió, la possessió i la perversió. La venus de las pieles, la seva estrena més recent, segueix les mateixes coordenades de Un dios salvaje: el film s’inspira en una obra de teatre, el pes de la història recau en el treball d’un reduït grup d’actors i l’escenografia es limita a la presència de contats però simbòlics objectes. La guerra de sexes, les pulsions amagades i les rivalitats quotidianes tornen a ser els puntals d’una pel·lícula viva i intricada, de regust clàssic i amb el segell personal i intransferible del seu autor. Una comunió perfecta de teatre, literatura i cinema. Un recital interpretatiu: Mathieu Amalric i Emmanuelle Seigner brillen i intimiden a nivells que el cinema actual no assoleix gairebé mai. I, sobretot, pur Polanski, tan corrosiu com sempre, gens acomodatici, lúcid i jove malgrat els seus 81 anys. Després d’una tarda d’audicions, un misteriós director teatral (Amalric) es queda meravellat per l’energia, l’entusiasme, l’espontaneïtat i la bellesa d’una aspirant a actriu (Seigner). Els dos inicien un assaig de l’obra La venus de las pieles, i el text dóna peu a confessions i escenes d’alt voltatge. Polanski converteix els personatges en éssers anònims, conceptes elàstics que representen la pugna clàssica entre el mascle i la femella, el creador indecís i la visió deformada de la seva creació, l’escriptor torbat i la seductora femme fatale. L’amor, la mort, els desitjos més obscurs, el joc de la seducció i la capacitat de manipulació, ja sigui per mitjà de la paraula o de l’impuls físic, es converteixen en els temes principals d’un duel carnal i dialèctic impressionant. Un film valent i enriquidor, un joc mental i un repte per a públics madurs. Un thriller on podem identificar l’atmosfera tèrbola de Lunas de hiel, l’experimentació d’obres com El quimérico inquilino i el misteri d’impecable construcció que Polanski va instaurar amb El cuchillo en el agua i que recentment vam gaudir a El escritor. Amb tot, possiblement La venus de las pieles sigui una de les fabulacions més pertorbadores del cineasta. Amalric podria ser l’alter ego del director, i l’arrogància castradora de Seigner pot interpretar-se com la culminació d’una feminitat que s’imposa a l’home repressor. Sembla, doncs, que Polanski cita entre línies el cas de pederàstia que l’ha convertir durant anys en centre de la polèmica, i ho fa amb duresa en una escena final inoblidable. Cada espectador haurà de decidir fins a quin punt Polanski aplega a La venus de las pieles els fantasmes de la seva vida o únicament els de les seves ficcions. Sigui com sigui, independentment dels debats que pugui suscitar el film, hem de celebrar aquest laberint de passions con l’enèsima cita ineludible amb la gustosa incomoditat del millor Polanski.
Crítica de Xavier Vidal de las Heras, publicada a [http://cachecine.blogspot.com.es/2014/08/critica-la-venus-de-las-pieles-de-roman.html] Auditori de la Diputació de Tarragona, diumenge, 19 d’octubre de 2014
Programadors: Adrià Allo, David Aragonès, Jacob Dalmau, Esther Ferré, Sergi Ferret, Cristina Gonzàlez, Marc Igual, Ester Rufián i Xavier Vidal.