Amanece en Edimburgo Dexter Fletcher. Regne Unit, 2013
Fitxa tècnica Direcció: Dexter Fletcher Guio: Stephen Greenhorn Productora: Black Camel Pictures, DNA Films Producció: Andrew Macdonald, Allon Reich, Arabella Page Croft i Kieran Parker Fotografia: George Richmond, color. Música: Paul Englishby Muntatge: Stuart Gazzard Duració: 95 min. VOSE Repartiment: Jane Horrocks (Jean), George Mackay (Davy), Antonia Thomas (Yvonne), Kevin Guthrie (Ally), Peter Mullan (Rab), Freya Mavor (Liz), Jason Flemyng (Harry), Paul Branningan (Ronnie), Sarah Vickers (Elidh), Emma Hartley-Miller (Janice). Palmarès destacat: 5 candidatures als Empire Awards, incloent nominació a la millor pel·lícula britànica de l’any.
www.animat.cat
Projecció 652
El cinema britànic ens té acostumats a les cròniques socials dures i crítiques de cineastes com Ken Loach, Mike Leigh o Andrea Arnold. També estem habituats a pel·lícules de rerefons bèl·lic, violentes i sense concessions, amb una especial delectació pels traumes i les seqüeles dels supervivents. Amanece en Edimburgo, un dels títols més refrescants de l’any, trenca amb aquestes tòniques i posa molta llum allà on la realitat i el cinema només veuen foscor. Diuen que qui canta el seu mal espanta, i que per a cada experiència vital hi ha una cançó adient: Dexter Fletcher defensa aquesta tesi en aquest curiós musical que posa cap per avall les expectatives dels espectadors. Amanece en Edimburgo arrenca amb una escena sorprenent. Un soldat intenta tranquil·litzar els seus companys entonant una cançó, i quan el grup es suma a la melodia i sembla iniciar una catarsi musical es produeix una explosió que trenca sobtadament la unió del grup. La pel·lícula, ja amb els joves veterans de guerra a casa, segueix fidel a aquesta barreja de comèdia i drama, clima distés i tragèdia soterrada, frivolitats amoroses i cruïlles generacionals. Els temes del grup The Proclaimers es converteixen en el mecanisme d’expressió d’uns personatges que no saben gestionar la seva vida després de l’infern: pop lleuger en aparença, però carregat de cites a una joventut que desconeix com fer front a un futur incert. Fletcher dibuixa un musical d’accent escocès, amb les faldilles tradicionals, les tavernes plenes de cervesa, els carrers empedrats i el característic cel gris d’Edimburg. Res a veure, doncs, amb productes recents com ¡Mamma Mia!, on la música és únicament un al·licient comercial, i no un dispositiu narratiu que fa avançar la història i que descriu les tribulacions i les alegries dels personatges. Si alguna cosa uneix el taquiller film de Phyllipa Lloyd amb aquest Amanece en Edimburgo és la reivindicació del seu grup musical de capçalera: ABBA admet poques presentacions, però The Proclaimers, formació d’arrels folk responsable de la versionadíssima I’m Gonna Be (500 Miles), mereix sens dubte una actualització dels seus grans èxits. Prepareu-vos, doncs, per ballar, riure i plorar amb una pel·lícula carregada d’energia, dolça sense resultar ensucrada, obscura sense arribar a dimensions pertorbadores. Que soni la música!
Crítica de Xavier Vidal de las Heras. Auditori de la Diputació de Tarragona, diumenge, 2 de novembre de 2014
Programadors: Adrià Allo, David Aragonès, Jacob Dalmau, Esther Ferré, Sergi Ferret, Cristina Gonzàlez, Marc Igual, Ester Rufián i Xavier Vidal.