Una familia de Tokio Yôji Yamada, 2013
Fitxa tècnica Direcció: Yôji Yamada Guió: Yôji Yamada i Emiko Hiramatsu Música: Joe Hisaishi Fotografia: Masashi Chikamori Muntatge: Iwao Ishii Vestuari: Kazuo Matsuda Producció: Shochiku Company Japó, 2013, 140 min., VOSE Repartiment: Isao Hashizume (Shukichi), Kazuko Yoshiyuki (Tomiko), Tomoko Nakajima (Shigeko), Yu Aoi (Noriko), Satoshi Tsumabuki (Masatsugu), Nenji Kobayashi (amic de Shukichi) Palmarès destacat: Espiga d’Or a la millor pel·lícula, Festival de Valladolid 2013. Nominació del Cercle d’Escriptors Cinematogràfics d’Espanya a la millor pel·lícula estrangera de l’any. Dotze candidatures als premis de l’Acadèmia del Cinema Japonès, incloent nominacions a millor director i pel·lícula. Dues nominacions als Asian Film Awards 2014. https://webanimat.wordpress.com
Projecció 670
La temporada anterior vam visionar en aquesta sala De tal padre, tal hijo, la reflexió de Hirokazu Kore-eda, nen mimat dels festivals de Cannes i Donostia, sobre la família, les relacions d’afecte i l’evolució de la societat nipona dels nostres dies. Kore-eda és l’Ozu del cinema japonès contemporani i gran part del seu discurs es completa amb la projecció d’avui: Una família de Tokio de Yôji Yamada, remake, aquesta vegada sí, de la mítica Cuentos de Tokio de Yasuhiro Ozu. Ambdues obres són les cares d’una mateixa moneda i perfectament podrien formar una excepcional sessió continua plena de valors, escenes tendres i cinema humà. Aquesta tarda completem, cinematogràfica i simbòlicament, el camí que vam iniciar fa un any amb la descoberta i la reivindicació del cinema més important, tot i la seva reduïda presència a les sales comercials d’Occident, d’un país que ens ha aportat tantes obres mestres del setè art com és Japó. ¿Per què es va encarregar Yamada i no pas Kore-eda de dirigir aquesta adaptació del clàssic dels anys cinquanta? Segurament perquè Yôji Yamada, cineasta de més de vuitanta anys i amb una filmografia que abarca 80 obres, és un dels pocs artistes que va conèixer el Japó de postguerra i el gegant econòmic i cultural que és ara. Una família de Tokio no pretén eclipsar el títol que filmà Ozu: l’actualitza amb respecte, i els seus fotogrames destil·len la saviesa d’un avi que s’apropa a les tradicions i a les constants de la modernitat amb coneixement de causa, amb melangia però sobretot amb l’objectivitat i la complexitat que mereix la història i la seva nombrosa nòmina personatges. Mig segle després, la trama segueix sent la mateixa: un matrimoni d’ancians viatja del camp a la ciutat per retrobar-se amb els seus fills i els seus néts, tot evidenciant els canvis que han transformat aquella estructura tan cabdal anomenada família. El que segueix és una exposició dels anhels i planys d’uns éssers que han estat cisellats pels imperatius econòmics, socials i culturals del segle xxi. Lligueu-vos el quimono i deixeu el cor ben obert perquè la història, malgrat les distancies culturals i geogràfiques que ens separen, es revesteix d’un sentit i d’una sensibilitat que travessa fronteres: de tot plegat en dóna fe l’Espiga d’Or que li va lliurar el jurat de la Seminci val·lisoletana. Una pel·lícula profunda i serena a la que cal dedicar una sentida reverència cinèfila.
Crítica de Xavier Vidal de las Heras. Auditori de la Diputació de Tarragona, diumenge, 8 de novembre de 2015
Programadors: Adrià Allo, David Aragonès, Jacob Dalmau, Esther Ferré, Sergi Ferret, Carlos Gómez, Cristina Gonzàlez, Marc Igual i Xavier Vidal.