El club
The Club, Pablo Larraín, 2014
Fitxa tècnica Direcció: Pablo Larraín Guió: Pablo Larraín, Guillermo Calderón i Daniel Villalobos Fotografia: Sergio Armstrong (en color) Muntatge: Sebastián Sepúlveda Música: Carlos Cabeza Vestuari i direcció artística: Estafanía Larraín Gènere: Drama Duració: 95 min. Xile, 2014. VE Repartiment: Roberto Farias (Sandokan), Antonia Zegers (Germana Mónica), Alfredo Castro (Pare Vidal), Marcelo Alonso (Pare García), José Soza (Pare Lezcano), Alejandro Loic (Pare Ortega), Alejandro Sieveking (Pare Ramírez), Jaime Vadell (Pare Silva), Francisco Reyes (Pare Alfonso), Catalina Pulido (surfista), Paola Lattus (dona de Sandokan) Palmarès: Gran Premi del Jurat del Festival de Berlín. Secció Horizontes Latinos del Festival de Sant Sebastià. Quatre premis Fènix, incloent millor pel·lícula. Premi Platino al millor guió. Nominació al Globus d’Or a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Present als festivals de Chicago, Austin, La Habana, Mar de Plata, Montreal i Philadelphia. www.animat.cat
Projecció 686
Pablo Larraín és la peça cabdal d’un cinema iberoamericà en constant expansió. A l’igual que els seus companys de generació, la seva filmografia s’erigeix sobre la destrucció dels models socials, culturals, polítics i morals que han imperat en els últims anys, una ruptura que s’expressa mitjançant ficcions que reneguen de constants tipificades. El to llibertari que impregna el cinema de Larraín s’havia entregat fins ara a una revisió indignada de la història del seu país: des de Fuga (2006) fins a No (2012), passant per la recentment estrenada Neruda (2016), Larraín semblava interessat en l’evocació indignada de la dictadura xilena i la petja comunista. Amb El club es trenca aquesta constant, però persisteix el to sòrdid i la provocació dels seus inicis. En aquest cas, els protagonistes tenen poc a veure amb Allende, Pinochet i companyia, tot i que són víctimes i botxins d’uns temps marcats per la repressió, la impunitat i la hipocresia del sistema. El club del títol el compon un grup de capellans que l’església catòlica ha confinat en una casa austera al mig del no res per expiar els seus pecats. Un dia, un home que fou abusat sexualment per un dels residents s’apropa al cau dels monstres i decideix acabar amb la seva vida. L’incident obre la caixa de pandora, i a partir d’aleshores la trama queda esquitxada per tot tipus de fluids verinosos i seminals. Pablo Larraín llença amb El club un artefacte explosiu que posa sobre la taula una qüestió incòmoda, poques vegades portada a la gran pantalla: ¿quins dispositius ha d’activar la societat davant de persones que trenquen les normes de la seva comunitat? ¿on es troba el límit entre el desig sexual i la psicopatia? Tot i que la pel·lícula pugui semblar un esput contra la institució eclesiàstica, en realitat estem davant d’un títol que decideix dilapidar totes les convencions, religioses o profanes. Per aquest motiu, assumptes tan greus reben un tractament humorístic, alhora que el públic no sap quina posició prendre vers una transgressió tan radical. El club, doncs, admet tot tipus d’adjectius i pot portar a la rialla festiva o a la perplexitat paralitzant, divertir o violentar. En tot cas, Larraín no deixa indiferent. Cinema escrit des de la ràbia i rodat amb les vísceres, sense concessions ni anestèsies, brutal pel que mostra però sobretot pel que evoca. Si el xilè mereix ser considerat un geni o un cínic, inclús un suïcida, són qüestions que la comunitat cinèfila segueix discutint a dia d’avui. El gegant estatunidenc, el mateix que ha coronat amb l’Òscar un Spotlight habitat per pedòfils vestits amb sotana, sembla fer-li costat: Larraín ja ha donat el salt a Hollywood amb Jackie, la crònica biogràfica de Jacqueline Kennedy. Us donem el torn de paraula perquè digueu la vostra.
Crítica de Xavier Vidal de las Heras publicada a Cinoscar & Rarities: http://cachecine. blogspot.com.es/2015/10/critica-el-club-de-pablo-larrain.html Auditori de la Diputació de Tarragona, diumenge, 30 d’octubre de 2016
Programadors: Adrià Allo, David Aragonès, Jacob Dalmau, Esther Ferré, Sergi Ferret, Carlos Gómez, Cristina Gonzàlez, Marc Igual i Xavier Vidal.