El hijo de Saúl Saul Fia (Son of Saul), László Nemes, 2015
Fitxa tècnica Direcció: László Nemes Guió: László Nemes i Clara Royer Fotografia: Mátyás Erdély. 35 mm., 1.33:1 Muntatge: Matthieu Taponier Producció: Gábor Sipos i Gábor Rajna Música: László Melis Gènere: Drama històric Duració: 105 min. VOSE Repartiment: Géza Röhrig (Saul Ausländer), Levente Molnár (Abraham), Urs Rechn (Oberkapo Biedermann), Todd Charmont (Braun), Sándor Zsótér (Doctor), Marcin Czarnik (Feigenbaum), Jerzy Walczak (Sonderkommando Rabbi), Christian Harting (Ss Voss), Amitai Kedar (Hirsch), István Pion (Katz), Juli Jakab (Ella), Levente Órbán (Vassili) Palmarès: Òscar, Globus d’or, National Board of Review, Satellite Award i Independent Spirit Award a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Festival de Cannes: Premi especial del jurat i FIPRESCI. Festival d’Estocolm: Millor direcció. Festivals de Sarajevo i Zagreb: Millor pel·lícula. www.animat.cat
Projecció 690
La Segona Guerra Mundial ostenta l’honor de ser l’episodi històric que més vegades s’ha portat a la gran pantalla. Hem conegut els seus horrors gràcies al cinema, i amb cada estrena la nostra memòria cinèfila activa temes, xifres, colors i espais que ja formen part del nostre imaginari col·lectiu. Pel camí, però, molts cineastes han oblidat que la «revisió» històrica sempre implica una «visió», encara que Hollywood propugni la llei de la repetició en forma de remakes, reboots i sinònims. Es diria, doncs, que gran part de les produccions d’aquest període clau del segle passat estan dominades per la pulcritud tècnica i la manipulació lacrimògena de les nostres emocions. Per tot plegat, caldria considerar fins a quin punt els capritxos del totpoderós Hollywood han alterat la percepció que tenim de la barbàrie, paradoxalment la mateixa industria nord-americana que va acollir a tants artistes jueus durant el seu èxode al nou continent i que valora de forma sistemàtica als seus Òscar trames de vinculació bèl·lica, ja sigui en la categoria principal (La lista de Schindler) o en l’apartat de film de parla no anglesa (Viaje a la esperanza, La vida es bella, Los falsificadores). Posada de manifest la caducitat de cert cinema d’època, cal aplaudir una proposta com El hijo de Saúl, una obra que sacseja els nostres fonaments com a espectadors i com a ciutadans. El públic, cada vegada menys impressionable, inicia de la mà de l’hongarès Lazlo Nemes un viatge físic i claustrofòbic per la línia inapreciable que separa la vida de la mort, la humanitat de la inhumanitat. Una obra que, pel seu llenguatge, suposa una petita revolució, perquè evoca la càmera nerviosa de les ficcions contemporànies (impossible no recordar el pes del Dogma 95 o la mirada social dels Dardenne) alhora que reprodueix la coreografia de la por del cinema dels grans místics europeus (Dreyer, Bergman, Tarkovsky, Klimov o, més recentment, Tarr). Aquí no es tracta d’intuir l’horror, sinó de sentir-lo en primera persona. Una experiència orgànica que deixa sense alè, i que per tant no es veu: es sobreviu, en el millor sentit del terme. Cinema al límit i majúscul, que es visiona i es recorda des del trasbals. Però que ningú s’espanti. Més enllà de la seva narrativa dolorosa en primera persona i la seva rotunda concepció fotogràfica, El hijo de Saúl és una història de lluita i d’esperança. El via crucis d’algú que, inclús estant al bell mig de l’infern, segueix buscant un bri de llum, un sentit a la seva existència. Com si la tendresa, la moralitat i tot allò que ens descriu com a éssers humans fos impossible d’esborrar, per molts amotinaments, crematoris i atrocitats que el règim de torn vulgui posar entremig. La premsa que va «gaudir-la» al Festival de Canes la va coronar com la proposta més trencadora de la secció oficial. A Sant Sebastià, qui escriu va sortir de la sala amb la tensió arterial disparada. I, paradoxes del cinema, Nemes va guanyar amb la seva òpera prima l’estatueta daurada al Dolby Theatre tot i ser una proposta gens ortodoxa. Probablement l’Acadèmia no fou conscient de la rellevància d’aquest Òscar, tant per a la cinematografia hongaresa, que des del sorgiment d’István Szabó no havia estat capaç de concebre una figura de pes internacional, com per a un cinema històric que aconsegueix aquí uns índex de rigor i verisme difícils de superar. Una obra superlativa. Crítica de Xavier Vidal de las Heras publicada a Cinoscar & Rarities: http://cachecine. blogspot.com.es/2015/11/critica-el-hijo-de-saul-saul-fia-de.html
Auditori de la Diputació de Tarragona, diumenge, 13 de novembre de 2016
Programadors: Adrià Allo, David Aragonès, Jacob Dalmau, Esther Ferré, Sergi Ferret, Carlos Gómez, Cristina Gonzàlez, Marc Igual i Xavier Vidal.