Carnage
Un déu salvatge, Roman Polanski, 2011
Sinopsi
Fitxa tècnica Direcció: Roman Polanski. Guió: Roman Polanski i Yasmina Reza; basat en l’obra teatral homònima de Yasmina Reza. Fotografia: Pawel Edelman. Muntatge: Hervé de Luze. Música: Alexandre Desplat. Disseny de producció: Dean Tavoularis. Vestuari: Milena Canonero. Producció: Saïd Ben Saïd. Països: França, Alemanya, Polònia i Catalunya. Any: 2011. Gènere: Comèdia negra. Durada: 80 min. Versió: VO anglesa, amb subtítols en català. Interpretació: Jodie Foster (Penelope Longstreet), Kate Winslet (Nancy Cowan), Christoph Waltz (Alan Cowan), John C. Reilly (Michael Longstreet), Elvis Polanski (Zachary), Eliot Berger (Ethan).
www.animat.cat
Projecció 612
Auditori Fundació Caixa Tarragona, diumenge, 20 de gener de 2013
Dos nens d’onze anys es barallen. Coses de canalla. Però els pares de la «víctima» conviden el pares de l’«agressor» al seu pis, per parlar-ne civilitzadament. És una iniciativa de Penelope (Jodie Foster), dona liberal i progressista (que està escrivint un llibre sobre la tragèdia de Darfur) que voldria resoldreho tot de manera efectivament civilitzada, sense rancúnies. Però, esclar, implica els altres pares. En primer lloc, el Michael, el seu marit, un majorista de bany, i, evidentment, els pares de l’altre noi: la Nancy (Kate Winslet), assessora financera més aviat tímida, i Alan (Christoph Waltz), advocat d’èxit amb un telèfon mòbil que no para mai de sonar. Tots tres estan disposats a atendre les bones intencions de Penelope. Passa, però, que la cordialitat aviat s’esvaeix i la cosa deriva en un enfrontament descarnat, primer entre les dues parelles, i després entre ells mateixos... Jugar a la contra Era molt difícil, per a Roman Polanski, superar l’excel·lència de L’escriptor (potser una de les millors pel·lícules de la seva filmografia). Segurament, per això, Un déu salvatge es presenta deliberadament com una obra menor, un divertimento que serveixi perquè no l’oblidem i també per demostrar que la seva versatilitat continua intacta. Basada en una peça teatral de Yasmina Reza —coguionista de l’experiment—, el film tanca, en una habitació, quatre personatges i deixa que, des de les profunditats de les bones maneres, aflori l’agressivitat i la irracionalitat pròpia de la condició humana, segons la sempre pessimista visió de Polanski. Les aparences enganyen, i allò que comença com un film de tesi acaba com una posada en qüestió d’aquest mateix subgènere. ¿Com s’ho fa, Polanski, per aconseguir-ho? Doncs sense moure un dit, deixant que les seves criatures evolucionin per si mateixes sota la seva mirada escrutadora i posant en evidència no només la falsedat dels personatges com a tal, sinó també tal com els ha concebut Reza. És una jugada arriscada, que molts cops no li surt bé i que deixa en l’espectador un gust agredolç, com si l’operació no acabés de quallar i allò que veiem a la pantalla fos molt més convencional del que volem pensar. Resulta fascinant, però, veure els esforços de Polanski per dirigir els actors i construir el timing per tal de trencar amb l’inevitable rerefons burgès del punt de partida i conduir-lo cap a una altra cosa. Com ja va fer a La novena porta, i com en general succeeix en el seu cinema, el gran polonès juga contra si mateix i deixa veure les costures d’una representació sempre al límit, en els límits de la versemblança i de les bones maneres. Com els seus personatges, amaga les urpes sota els guants. Crítica de Carlos Losilla publicada a El Punt Avui el 23 de novembre del 2011.