Cap a la sobirania econòmica del poble català by Xavi Iroz

Cap a la sobirania econĂ˛mica del poble catalĂ

1. Crítica de la situació actual. Marc ideològic i polític.

1.1. - La política de la troica ha imposat la reducció del dèficit dels països de la perifèria europea per tal d’assegurar el cobrament de la banca i dels grups financers especuladors. El poble català es troba immers en el context d’una crisi financera global que culmina un procés continuat de destrucció de la nostra economia productiva que es va desencadenar amb la victòria de la insurrecció feixista (l’any 1939) i es va accelerar amb la bombolla immobiliària produïda per dècades d’especulació, principalment amb immobles i sòl. Actualment, estem patint una política neoliberal enormement agressiva, promoguda pels poders financers i pels polítics que hi col·laboren. La gestió de la crisi de la troica afavoreix estats concrets i les seves burgesies. Tot això és demolidor per a la classe treballadora. El rescat europeu de la banca espanyola ha provocat un agreujament de la crisi financera i ha repercutit als Països Catalans. El creixement espectacular del deute públic, íntimament vinculat al dèficit fiscal, amb motiu del finançament, ha accentuat la dependència econòmica dels Països Catalans respecte de l’Estat espanyol. És així com els dirigents dels països centreeuropeus han imposat la reducció del dèficit dels països de la perifèria europea, per tal d’assegurar el cobrament de la banca, dels seus fons de pensió i dels grups financers especuladors. Tant el PP com el PSOE han optat per adoptar aquestes polítiques. Posteriorment, l’aprovació de la Llei d’estabilitat pressupostària –a la qual va precedir una reforma constitucional– ha rebut el suport de CiU. Aquesta llei establia l’obligació de pagar, primer, la banca (interessos i deute); després, els sous dels treballadors públics i, al final, els proveïdors i els convenis. Les conseqüències d’aquesta política han significat una degradació dels serveis públics, un nou atac al poder adquisitiu de la classe treballadora i un increment espectacular de l’atur i de la misèria al nostre país.

1.2.- El deute ofega els pressupostos de la Generalitat i els interessos s’han multiplicat per vuit en els darrers 7 anys. El deute és una part cada cop més important dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya, i ja suma 50.948 milions d’euros. En set anys el deute s’ha multiplicat per

3,5. En conseqüència, s’ha incrementat el cost dels interessos i la necessitat de refinançament. L’any 2012 es van pagar 1.994,3 milions d’euros en interessos. En set anys, s’han multiplicat per vuit. A aquest deute, encara s’hi han d’afegir els pagaments diferits pendents, corresponents a inversions en infraestructures que de manera sistemàtica l’Estat ens ha estat negant. L’increment del deute ha coincidit, no només amb la crisi econòmica que ha provocat la recessió de l’economia, sinó també amb una reducció dels impostos que paguen les grans empreses i fortunes. Mentrestant, ha augmentat el frau fiscal (fins a 26.000 milions d’euros) i l’evasió de capitals. Tampoc podem oblidar que els nombrosos casos de corrupció, descoberts arreu dels Països Catalans, i els que falta encara per conèixer, signifiquen un robatori molt important de diner públic. Davant d’això, la resposta del Govern ha estat reduir les retribucions i incrementar els acomiadaments de personal públic, amb el corresponent deteriorament dels serveis públics, etc. Com a part d’aquestes polítiques, es restringeixen, cada vegada més, els escassos recursos públics que s’haurien de destinar a les polítiques socials i a la reactivació de l’economia.

1.3.- El creixent control de les entitats financeres sobre les polítiques públiques deteriora la capacitat de decisió democràtica de les institucions i de la ciutadania. Aquesta situació ha comportat un creixent control de les entitats financeres sobre les polítiques públiques, tant dels governs com dels parlaments, que ha deteriorat la capacitat de decisió democràtica de les institucions i de la ciutadania. Es prioritza el compliment dels contractes amb aquestes entitats financeres i altres creditors, per davant de les obligacions envers la resta de la societat. S’atribueix més poder a les entitats financeres sobre l’esfera pública de decisió. S’obre un escenari propens a promoure més privatitzacions, vendes del patrimoni públic i ajustos. En definitiva, ens trobem davant d’un autèntic segrest de la democràcia per part dels mercats i de les entitats financeres, que es concreta en retallades de pressupostos, en la negació de drets socials i en la demolició del sistema de drets laborals. El sector financer internacional s’ha erigit en àrbitre i part del nostre destí i provoca la redistribució, cada vegada més desigual, de la riquesa mundial.

1.4.- Tenim 2.700.000 persones en situació de pobresa i en risc d’exclusió al conjunt dels Països Catalans, això representa prop del 30% de la població. Aquesta situació també és un factor agreujant de la discriminació de gènere. El resultat és l’aprofundiment de la fractura social i de les tensions, motivades per una

creixent, i cada cop més visible, injustícia social. Actualment, es calcula que al conjunt dels Països Catalans hi ha 2.700.000 persones en situació de pobresa i en risc d’exclusió. Això representa prop del 30% de la població. A més, tots els indicadors adverteixen d’un empitjorament d’aquestes xifres en un futur immediat. Aquesta situació també és un factor agreujant de la discriminació de gènere. El deteriorament continuat de les polítiques socials, així com les greus dificultats de supervivència, castiguen amb especial duresa la població femenina (més càrrega del treball de cures per a les dones, precarietat i empitjorament de les condicions laborals a l’administració pública, índexs més elevats d’atur, feminització de la pobresa...). En aquest context, s’accentuen les tensions familiars i la concepció patriarcal de les famílies. La dona pateix, encara amb major intensitat, les greus conseqüències d’aquestes polítiques empobridores. Cal afegir-hi, a més, la política del Govern espanyol del PP de restringir l’avortament i negar a les dones el dret a disposar del seu cos, culpabilitzant-les i condemnant-les a un avortament il·legal o a l’estranger. Al mateix temps, les empreses dificulten encara més l’accés al dret a la conciliació familiar. El deute ha esdevingut, també, un mecanisme fonamental de generació de desigualtat. Ha fet desplaçar la riquesa des de les classes més empobrides cap a les més riques. El deute privat és sufragat amb les retallades sobre el conjunt dels serveis públics. L’esforç públic ingent, en l’operació de salvament d’aquestes entitats i en un context de greu augment de la desigualtat i de pobresa social, s’ha fet totalment insostenible i socialment inacceptable. Cal un gir total de les polítiques públiques en aquest àmbit.

1.5.- L’actual conjuntura de crisi econòmica es veu agreujada pel dèficit fiscal que patim com a nació. Aquesta situació es veu accentuada pel dèficit fiscal que patim com a nació, insostenible, que forma part de la idiosincràsia de l’Estat espanyol. El germen es troba en el caràcter parasitari, autoritari i centralista, adoptat per l’Estat espanyol en l’etapa imperial, que va impedir la revolució industrial en bona part de la Península, la qual durant segles havia monopolitzat l’espoli de les colònies. La pèrdua del filó de les colònies va ser paral·lela a la formació de l’estat burgès, una unitat de mercat artificial en la qual rau la construcció d’un estat radial amb una perifèria totalment sotmesa al poder central: comunicacions, comandaments militars i centres de decisió econòmica (només escapen d’aquesta lògica aquells elements indestriables del territori, com el sector primari, els ports, la força hidràulica i allò que se’n deriva...). Aquesta lògica en la formació de l’Estat espanyol, es va veure accentuada durant el franquisme amb la repressió política. A l’hora de definir el que coneixem com a dèficit fiscal hi ha fets històrics que han estat fonamentals, com la reconstrucció durant la post-

guerra de les «regions devastades», els plans de desenvolupament econòmic i social, i el seu impacte en l’economia regional, i les polítiques energètiques o la centralització del poder financer (naturalment, amb l’excepció d’aquells territoris que la dictadura considerava afins). No es tracta d’un fet puntual, es pot considerar part d’un autèntic extermini econòmic que, per evitar qualsevol guspira de renaixença, requereix l’anorreament cultural i la divisió entre el pobles que formem els Països Catalans. No és, tan sols, el balanç desfavorable entre la fiscalitat que paguem i el finançament de les infraestructures i els serveis, molt superior a la lògica de la solidaritat dins d’un estat (en què ni tan sols es compleix l’anomenat «principi d’ordinalitat»); en el context d’una Catalunya i, per extensió, d’uns Països Catalans sense futur hi ha present el dèficit crònic en matèria d’infraestructures, la centripetació de les seus corporatives i els grans reguladors i centres de decisió... Eliminar el dèficit fiscal no seria suficient per garantir una distribució justa dels recursos i de la riquesa. La política de retallades, de baixar el nivell de vida de la classe treballadora i dels sectors populars, és part d’una política econòmica internacional promoguda per les oligarquies dirigents; resulta del seu aprofitament de la crisi econòmica mundial. Si s’eliminés el dèficit fiscal, sense que hi hagués una resposta social i política suficient, les polítiques de retallades i de deteriorament dels serveis públics al nostre país continuarien. Per tant, no ens podem deixar enganyar pels discursos de la patronal i de la burgesia catalanes i pels seus representants polítics: CiU i, molt sovint, ERC. A banda d’aquest aspecte, és tant o més greu el fet de no disposar d’una hisenda pública pròpia i de llibertat legislativa en matèria tributària, a través de la qual establir un sistema fiscal més eficaç i progressiu per a la nostra nació. Les comunitats autònomes, en aquest moment, no tenen els instruments mínims imprescindibles per poder definir lliurement la seva fiscalitat, ni una política monetària i canviària. Tampoc poden fomentar una estructura i un teixit productiu d’acord amb les necessitats i la voluntat de la majoria. Els pressupostos autonòmics són els pressupostos d’una entitat administrativa no sobirana. Però no podem oblidar que una hisenda dirigida per CiU no canviaria substancialment la política impositiva que ja aplica el Govern espanyol, amb el seu suport. No podem oblidar que CiU, al Congrés dels Diputats espanyol, representa els interessos de la burgesia.

1.6.- Ens proposem situar al centre de l’economia les necessitats de les persones: ●●Treballar per al desenvolupament d’una economia eficaçment planificada; revitalitzar els sectors econòmics públics i de propietat col·lectiva, i també el cooperativisme. ●●Suspendre les privatitzacions encobertes i recuperar la gestió directa i transparent del conjunt dels sectors públics. ●●Avançar cap a la nacionalització i l’autogestió dels sectors estratègics de l’economia (energia, aigua, transports i comunicacions). ●●Defensar uns serveis sanitaris, educatius i de pensions, públics, universals, de qualitat i únics. ●●Demostrar que hi ha alternativa real i creïble a la política de retallades, fins i tot en la situació actual. ●●En aquest context, el caràcter de classe dels pressupostos es fa evident. No són una eina econòmica neutral, al contrari: estan al servei dels interessos de la burgesia catalana i en contra de les classes populars. El Govern de CiU és el govern de la dreta i de l’empresariat català; d’un empresariat català que divideix la seva fidelitat entre Catalunya i Espanya, per més sobiranista que es presenti. Necessitem abordar, des de la base, canvis polítics profunds que modifiquin les pobres expectatives que ens ofereixen. Cal lluitar per un futur il·lusionant. La nostra alternativa passa inequívocament per la defensa enèrgica dels interessos de la classe treballadora i dels sectors socials que són víctimes d’aquestes polítiques; promou unes altres polítiques efectivament orientades cap a la millora de la distribució social de la riquesa. Caldrà reaccionar abans que la situació es deteriori encara més. Ens proposem situar al centre de l’economia les necessitats de les persones: treballar per al desenvolupament d’una economia eficaçment planificada; revitalitzar els sectors econòmics públics i de propietat col·lectiva, i també el cooperativisme, de llarga tradició al nostre país; suspendre les privatitzacions encobertes i recuperar la gestió directa i transparent del conjunt dels sectors públics; i, finalment, avançar cap a la nacionalització i l’autogestió dels sectors estratègics de l’economia (energia, aigua, transports i comunicacions). Defensem uns serveis sanitaris, educatius i de pensions, públics, universals, de qualitat i únics. Volem demostrar que hi ha una alternativa real i creïble a la política de retallades, fins i tot en la situació actual.

1.7.- La independència també és un instrument vital, fins i tot ineludible, que proposem per fer possible l’exercici d’aquesta sobirania econòmica. La independència també és un instrument vital, fins i tot ineludible, que proposem per fer possible l’exercici d’aquesta sobirania econòmica. En un país políticament subordinat no podem gaudir-ne. Ens cal, a més, una perspectiva nacional que sigui capaç de superar el marc estricte i desmembrador de les comunitats autònomes i que s’articuli en la necessària vertebració dels Països Catalans. Però, també des de la sobirania econòmica, s’haurà de plantejar el canvi del sistema econòmic, del capitalisme cap al socialisme i les polítiques de solidaritat cap a altres pobles.

2. La despesa pública. El pagament del deute i la vulneració de drets socials. 2.1.- Les retallades. Les polítiques neoliberals, anomenades d’austeritat, estan provocant el desmantellament de tots els organismes i ens públics destinats a donar garantia real als drets coneguts com a prestacionals (educació, sanitat, habitatge, renda garantida de ciutadania, atenció a la dependència, igualtat de gènere, etc.). Aquests drets només són efectivament respectats si en el pressupost anual es fa la corresponent assignació pressupostària. Una excessiva restricció pressupostària en aquests àmbits suposa una correlativa vulneració dels drets. Davant d’aquestes polítiques de retallades ens cal plantejar totes les alternatives per oposar-s’hi: la unitat entre els treballadors i els usuaris en defensa dels serveis públics, la vaga de tots els empleats públics, les vagues generals, la desobediència ciutadana... A més, caldrà desobeir, eventualment, el topall de dèficit. Tanmateix, la veritable alternativa també passa per la denúncia pública, deixar de pagar el deute, iniciar un procés d’auditoria pública, transparent i permanent, no pagar el deute il·legítim i apostar per estratègies de suficiència fiscal. Cal modificar, també, la política d’ingressos i gestionar millor les despeses. Propugnem un únic model de relació laboral que no faci diferències entre treballadors públics i privats, però mai rebaixar l’abast ni la qualitat dels serveis públics, ni empitjorar les retribucions o les condicions laborals dels treballadors públics.

2.2.- Lluita contra la pobresa. Així mateix, és urgent i del tot ineludible dur a terme una profunda reordenació i reajustament de la despesa pública financera i no financera; introduir decisius canvis en les prioritats que en permetin fer prevaldre la funció redistribuïdora de la riquesa i la preservació de la cohesió social, enfront d’altres prioritats que van en detriment de la justícia social. Enfront de la crisi, l’administració ha de reforçar aquelles partides que fomentin la lluita contra la pobresa. S’ha de prioritzar la solidaritat per damunt de la caritat, potenciar l’acció de l’Administració pública i superar la dependència del paper de les entitats privades (siguin religioses o no). La lluita contra la pobresa ha d’anar complementada amb altres actuacions socials que facilitin la millora de les condicions de vida de les persones

afectades per aquesta situació i la potenciació de la seva autonomia personal. En l’àmbit específic de la pobresa infantil, aquestes mesures han d’estar complementades per un reforç dels serveis assistencials especialitzats i per la promoció de l’acolliment familiar. Cal reforçar econòmicament les AMPA que pateixen una elevada morositat i garantir la gratuïtat dels menjadors escolars. Cal la dotació de mitjans tècnics i materials per a les ludoteques existents i crear-ne de noves on en manquin.

2.3.- Deixar de pagar el deute. Cal deixar de pagar el deute de la Generalitat de Catalunya, que els darrers anys no ha parat d’augmentar: el 2006 era de 14.043 milions d’euros i el 2013 és de 50.948 milions d’euros. En 7 anys el deute s’ha multiplicat per tres i mig. L’any 2012 es van pagar 1.994,3 milions d’euros en interessos. En set anys, els interessos s’han multiplicat per vuit. La realització d’una auditoria popular i pública ha de permetre saber com s’ha creat aquest deute i en què s’han gastat els diners públics. Però hi ha aspectes que cal recordar. L’endeutament s’ha generat en un context de polítiques fiscals concretes: baixant les cotitzacions i els impostos a les empreses, rebaixant o suprimint l’impost de successions, permetent l’evasió fiscal, no perseguint les operacions en paradisos fiscals, mantenint una part de l’economia submergida, creant les SICAV, permetent que el Banc Central Europeu deixi als bancs privats diners públics a l’1% i que aquests comprin deute al 6 o 7% d’interès... La burgesia cada vegada paga menys impostos i, en canvi, amb les polítiques de retallades som els treballadors els qui paguem el deute que no hem generat. L’auditoria ha de servir per assenyalar i denunciar les causes del deute, els culpables del seu augment i de les polítiques de retallades, i per exigir les responsabilitats polítiques i/o penals. Cal desobeir el topall de dèficit imposat i denunciar el sistema de finançament, ja que la despesa social necessària ha de quedar garantida. Això no obstant, a mig termini s’ha de garantir la suficiència fiscal; també cal que, en el futur, no estiguem obligats a recórrer a l’endeutament. A partir de la moratòria unilateral i l’auditoria del deute s’haurà d’obrir un període de negociacions amb els creditors, en el qual es posin sobre la taula els aspectes relatius a la il·legitimitat del deute i les prioritats socials, forçar quitances i reduccions, i obtenir la viabilitat dels pagaments que siguin finalment acordats.

2.4.- La corrupció. Davant del saqueig dels recursos públics, cal abordar la problemàtica de la corrupció des de la introducció de mecanismes de control públics i accessibles, basats en la transparència total de la despesa i la contractació pública. Cal basar-se, també, en l’exigència radical d’un compromís ètic de màxim rigor a tots els servidors públics, en l’enduriment sever de les penes i en la prohibició de tota mena d’indults i de mesures de gràcia per a aquesta mena de delictes.

2.5.- Reestructuració de la despes. S’ha de gestionar millor la despesa pública, però mai rebaixant l’abast ni la qualitat dels serveis públics. La situació de crisi social obliga a prendre mesures d’urgència per tal que totes les persones puguin accedir als recursos bàsics, i per tal de garantir-los plenament la vida i drets de ciutadania en unes condicions mínimes de dignitat. El PIRMI (Renda Mínima d’Inserció) ha estat sabotejat de manera salvatge pel Govern neoliberal de la Generalitat. Caldrà dotar suficientment, i amb urgència, aquestes partides (almenys, fins que s’aprovi la renda mínima de ciutadania). Així es farà, també, amb les polítiques socials en general: amb la sanitat, l’educació, les polítiques d’habitatge, etc. Aquesta mena de despeses hauran de gaudir de la màxima prioritat. Cada dret social ha de tenir garantida una assignació pressupostària suficient. L’objectiu prioritari és ajudar les persones per tal que puguin reincorporar-se el més aviat possible al món laboral.

2.6.- Polítiques d’igualtat. La crisi i les retallades estan castigant especialment la població femenina. En aquest sentit, caldrà dotar correctament les partides destinades a promoure la igualtat de gènere i protegir les famílies monomarentals i les que s’orienten a superar el patriarcat. Les noves formes de família han d’estar degudament reconegudes i protegides. Es garantirà el dret a l’avortament públic i gratuït.

2.7.- Polítiques culturals. També cal articular polítiques culturals de qualitat, populars i transformadores. Cal que la creativitat i la iniciativa cultural popular pugui fluir sense traves pressupostàries. Cal potenciar l’accés popular, tant a les activitats culturals com a les que en facilitin l’aprenentatge, i vetllar per la inclusió de la població nouvinguda.

2.8.- Eficiència. Es prendran mesures orientades a millorar l’eficiència i el rigor en la despesa pública: a) S’ha de fixar un topall màxim i un altre de mínim en els salaris que paga o gestiona l’Administració: cal que la desproporció existent entre els sous més alts i els més baixos es redueixi dràsticament, de manera que la distribució salarial al si de les administracions sigui molt més equitativa. b) Cal millorar l’eficiència i el rigor en la gestió de la despesa, per tal de mantenir-la en uns límits assumibles i proporcionats a la dimensió de la nostra economia. Actualment, als Països Catalans, hi conviuen diverses unitats administratives que representen un elevat sobrecost. S’han d’eliminar les duplicitats funcionals (diverses oficines que presten el mateix servei o un de semblant): que cada necessitat ciutadana tingui un sol organisme responsable de fer-hi front i una única assignació pressupostària. Apostem per una racionalització de les estructures administratives. També s’ha de millorar l’eficiència en la distribució i l’assignació de l’ús d’espais i dels immobles als organismes públics. c) La Generalitat ha d’auditar els recursos que té (físics, humans, etc.) i crear un consell públic ciutadà per tal d’establir si s’estan utilitzant de manera correcta els recursos i per promoure’n les rectificacions necessàries. Això no vol dir reduir els i les treballadores públiques, sinó organitzar-ho de manera diferent per tal de no duplicar feines. d) S’ha de millorar la gestió del coneixement en l’àmbit públic (en l’àmbit sanitari, agrícola, etc.) mitjançant la promoció i la distribució internacional de mètodes i productes que s’hagin obtingut o desenvolupat en l’àmbit públic, i per tal de contribuir a la contenció de la despesa. e) Cal denunciar, eliminar o renegociar convenis, concessions o contractes que resultin innecessaris, injustificadament cars o ineficients (programari, telecomunicacions, Internet, lloguers, manteniment, etc.).

3. Ingressos públics. Cap a una fis-

calitat creïble i transformadora. Per una Agència Tributària catalana i no subordinada. Al marge de la denúncia de l’espoli fiscal i l’injust repartiment territorial de la pressió fiscal, i de constatar que la seva fi ja suposaria una millora substancial, el cert és que també són possibles moltes actuacions en aquest àmbit que han estat omeses fins ara.

3.1.- Suficiència fiscal. En un context internacional i estatal en què el finançament del dèficit pressupostari queda subordinat al beneplàcit dels grans poders financers internacionals, el finançament de la despesa pública en matèria de drets socials trobarà, en el futur, una difícil acollida. La despesa pública ja no es pot fiar més, almenys substancialment, a l’endeutament. Reconeixem, per tant, que un dels requisits imprescindibles de la sobirania econòmica és la suficiència fiscal: que allò que es recapti sigui suficient per finançar la despesa socialment necessària.

3.2.- Progressivitat. Cal introduir importants canvis en la política fiscal, orientats a reforçar el caràcter progressiu i discriminat dels impostos: que qui més riquesa té sigui qui suporti més pressió fiscal, i a la inversa; que als qui disposen de les grans fortunes, personals o empresarials, se’ls apliqui un tipus impositiu més alt, tant pel que fa a la seva renda anual com el que es refereix al seu patrimoni: crear un impost específic sobre les grans fortunes, intensificar i augmentar el gravamen fiscal sobre els consums o les adquisicions de gran luxe, augmentar temporalment els impostos de la renda a l’1% de la població més rica, gravar més les SICAV, apujar els impostos sobre els rendiments del capital i reduir exempcions a la tributació de les rendes altes.

3.3.- Independència fiscal. S’ha d’impulsar una Agència Tributària nacional catalana que recapti tots els tributs que es paguen al país: el poble català ha de ser l’únic amo i senyor dels recursos i dels ingressos tributaris propis. Només quan obtinguem el control efectiu d’aquests ingressos tributaris podrem garantir una redistribució de la riquesa que sigui socialment justa. Cal garantir, també, que aquesta Agència Tributària nacional no estigui, en cap cas, subordinada a les indicacions i als interessos de l’Estat espanyol, ni faci una simple recaptació delegada al seu servei: cal que obeeixi únicament als criteris i a les prioritats que democràticament dimanin del poble català. En definitiva: que estigui al servei del poble català. La solidaritat internacional no pot ser espoli, sinó una expressió de llibertat responsable en el context mundial.

3.4.- Injustícia i frau fiscal. Una societat que tingui una percepció de justícia en la distribució de l’esforç fiscal, i en l’ús dels recursos recaptats, sempre assolirà un major grau de consciència de la funció social de la fiscalitat, de l’exigibilitat de l’acompliment de les obligacions fiscals. El repartiment inequitatiu o injust dels recursos i de les inversions no ajuda en absolut. Aquest és l’element central i un requisit ineludible per tal d’aconseguir que el frau fiscal disminueixi.

3.5.- Fiscalitat ambiental. Cal una fiscalitat ambiental completa, i no només orientada a disminuir la contaminació i la generació de residus. També ha de promoure l’eficiència en l’ús dels recursos naturals i penalitzar la depredació malbaratadora: en les activitats extractives o intensament consumidores de matèries primeres (metalls rars, especialment), en l’ús de l’energia (d’origen fòssil i nuclear, sobretot), i també de l’aigua o del territori, en tant que es tracta de recursos ambientals limitats. Ha d’afavorir les activitats econòmiques i d’investigació que descansen en processos eficients i sostenibles: potenciar el reciclatge no contaminant, la generació sostenible i neta d’energia, les tècniques de reducció del consum energètic, el consum de proximitat, la minimització del transport internacional i transoceànic, etc.

3.6.- Lluita contra l’evasió i l’elusió fiscal. Cal dissenyar una fiscalitat orientada a trobar vies de recaptació i de prevenció ca-

paces de fer front a un context en què l’evasió fiscal, via paradisos fiscals i operacions especulatives internacionals, faci molt dificultosa una recaptació eficient. Cal impedir l’evasió fiscal per ser, com a tal, il·legal. Però també cal impedir l’evitació o l’elusió legal dels impostos mitjançant les trames societàries i econòmiques a l’exterior. Les estratègies internacionals per tal d’eludir els impostos són un frau a la societat. Caldrà lluitar especialment contra l’economia submergida. Per això proposem: Potenciar el control en els moviments internacionals de capitals, amb modificacions legals orientades a aquest objectiu. Revisar el concepte legal de domicili fiscal i territorialitat impositiva. Establir controls, nacionals i internacionals, de les connexions entre grups empresarials i entre trames societàries, per tal d’evitar simulacions fraudulentes, com l’enginyeria fiscal. Potenciar la investigació de trames dedicades al blanqueig de diners i a l’enginyeria fiscal. Crear un registre públic obligatori, on s’hagin d’inscriure ineludiblement els vincles econòmics a l’estranger (els dipòsits i els productes bancaris, les societats internacionals controlades des del nostre territori o les que hi operen i les operacions econòmiques a l’estranger d’imports elevats). Perseguir penalment, amb severitat, l’ocultació de les operacions i vincles econòmics a l’estranger. Establir penalitzacions i recàrrecs fiscals per la utilització de comptes i societats en paradisos fiscals.

3.7.- Impost de successions. S’ha de revisar i augmentar la pressió fiscal de l’impost de successions per a les herències o donacions de major importància, i dotar-lo de mecanismes correctius per tal d’evitar perjudicis innecessaris a les petites empreses i a les explotacions agrícoles familiars.

3.8.- Impost extraordinari sobre els grans beneficis empresarials. S’ha de crear un impost sobre beneficis extraordinaris de les entitats financeres i grans empreses. Es concep com un impost extraordinari i d’emergència, no permanent, per tal que no pugui ser utilitzat com a coartada per emparar hipotètiques deslocalitzacions.

3.9.- Penalització de la ineficiència econòmica. Introducció o reforçament d’impostos orientats a millorar-ne l’eficiència: gravar i penalitzar molt severament els habitatges permanentment desocupats, intensificar la pressió fiscal sobre els immobles d’ús industrial o comercial desocupats o infrautilitzats, gravar

la manca d’ús del sòl urbà (solars abandonats), augmentar significativament la fiscalitat aplicable al sòl rústic (que actualment es troba pràcticament exempt), i penalitzar la inadequada gestió dels boscos i la gestió descurada dels terrenys agrícoles i de les pastures.

3.10.- Flexibilitat fiscal municipal. Cal impulsar les modificacions legals necessàries per tal de disminuir la dependència financera dels ajuntaments i aprovar urgentment una nova llei d’hisendes locals catalana i el seu desenvolupament reglamentari. Els pressupostos nacionals, pel que fa a l’Administració local, s’han de concentrar en una funció reequilibradora entre territoris de diferent renda i de diferent capacitat recaptatòria. Les aportacions econòmiques mai han de ser utilitzades com a eina de control polític. La regulació legal de la fiscalitat local ha d’ajustar-se als següents criteris o principis reguladors: suficiència, orientació preferent cap a la cohesió social, flexibilitat i adaptabilitat, i transparència.

3.11.- Fiscalitat urbanística. Cal una fiscalitat que eviti la privatització de la plusvàlua generada mitjançant decisions polítiques pel mecanisme de la modificació normativa en els aprofitaments urbanístics; així s’ha d’impedir l’apropiació privada dels guanys derivats de les decisions polítiques en matèria urbanística. Cal revisar els mòduls que determinen el preu dels habitatges protegits, controlar-ne les transaccions il·legals i aplicar amb rigor les sancions que corresponguin.

3.12.- Perspectiva de gènere. La fiscalitat, en tots els àmbits, també ha de tenir una funció antipatriarcal i correctora de la desigualtat de gènere. Ha d’afavorir les diverses formes de família basades en el respecte i la igualtat. S’ha d’incentivar la igualtat de gènere a les empreses i gravar més les que no compleixin suficientment amb els paràmetres mínims d’igualtat que es fixin.

3.13.- Bons patriòtics. Tenint en compte la situació d’excepcionalitat nacional i econòmica en què ens trobem es podran emetre bons realment patriòtics, amb un tipus d’interès màxim igual a la inflació esperada pel període d’emissió, més un petit diferencial corrector.

4. Polítiques econòmiques 4.1.- Dret a l’habitatge. Paralització dels desnonaments d’habitatges i establiment d’un lloguer social per a les persones afectades. Cal aprovar immediatament la dació en pagament dels habitatges (obligatòria per a la banca) i la condonació total del deute en els casos en què l’habitatge ja hagi estat subhastat; el lloguer social obligatori en els habitatges procedents de desnonaments o dacions (no superior a un terç dels ingressos familiars); la regulació dels preus màxims en la transmissió dels habitatges; l’activació de polítiques de lloguer social i altres formes alternatives d’accés a l’ús de l’habitatge, diferents de l’adquisició en propietat; que el Sareb cedeixi la gestió dels actius immobiliaris en territori català; i que els organismes públics disposin del control efectiu dels actius immobiliaris nacionalitzats per tal d’assegurar el dret a l’habitatge. Cal estendre l’arbitri d’habitatges buits al de propietat privada quan el titular en tingui més d’un en el mateix terme municipal (o més de dos en termes absoluts).

4.2.- Protecció d’usuaris de la banca. Cal regular i arbitrar els mecanismes oportuns per tal que les entitats financeres, obligatòriament, retornin els diners a les persones afectades per obligacions preferents, víctimes d’engany o de pràctiques bancàries abusives; intensificar el control d’aquesta mena de pràctiques, i elaborar exhaustivament un llistat de clàusules abusives en els contractes bancaris, o susceptibles de ser-ho.

4.3.- Banca pública catalana. Cal deixar de rescatar bancs i de socialitzar-ne les pèrdues; en tot cas, s’han de suplir des de l’àmbit públic les llacunes que deixi el sector privat per tal de garantir línies de crèdit i liquiditat, i promoure, principalment, la nova economia social, basada en el cooperativisme, les formes diverses d’autogestió, i les petites empreses. Ens proposem els següents objectius: a) Crear un Banc d’Inversió que faciliti crèdit, avali i assessori les empreses (sobretot

PIME, cooperatives, etc.), i que faciliti el finançament de projectes públics d’envergadura (per exemple el corredor mediterrani ferroviari). b) Apoderar organismes com ara l’Institut Català de Finances (ICF), Avalis, el Sareb, etc., o bé crear-ne de nous, amb atribucions semblants i ampliades, per actuar com a banca pública. c) Nacionalitzar la banca per crear una banca pública al servei de l’economia catalana. En aquest sentit, s’aposta per examinar la viabilitat de concentrar tots els bancs i totes les caixes nacionalitzats o rescatats amb fons públics en una sola entitat, per tal de crear una banca comercial pública regida per criteris socials i democràtics. d) Crear l’embrió del Banc Central de Catalunya que, en un primer moment, estableixi les regles de joc del sector financer català i que s’acabi convertint en el seu regulador i supervisor únic. e) Fomentar les finances ètiques i l’activació de l’estalvi per garantir i dinamitzar l’accés al crèdit de l’economia productiva. f) Nacionalitzar les entitats financeres que ja estan sustentades pel capital públic, així com la intervenció dels consells d’administració de totes aquelles entitats financeres que hagin rebut diners públics. g) Crear una unitat monetària complementària de la Generalitat, per tal de facilitar liquiditat addicional.

4.4.- Sobirania alimentària. S’ha de garantir la sobirania alimentària: la defensa del consum de proximitat; la prohibició dels aliments transgènics i les llavors genèticament modificades; la preservació de les varietats alimentàries autòctones, amb la creació i el foment dels bancs públics de llavors no modificades; etc. D’altra banda, en l’àmbit de la pagesia, cal defensar la producció en petites explotacions i en cooperatives pageses, i rebutjar el monocultiu basat en la preponderància de les grans corporacions agroindustrials. Cal que s’endeguin iniciatives i públicament mostrar-los el suport, amb la finalitat de saltar-se els distribuïdors i arribar directament al consumidor.

4.5.- Prohibició i reversió de les privatitzacions. Cal paralitzar les ruïnoses privatitzacions en curs i revertir les que s’hagin produït, expropiant-les, si calgués, a un preu simbòlic. Aquestes privatitzacions són molt lesives per a l’interès general i posen en qüestió greument la viabilitat i la qualitat de la prestació de diversos serveis, o bé impliquen perdre el control directe sobre la gestió de recursos naturals de primer ordre, com l’aigua potable. Hi ha, també, sectors estratègics i recursos naturals que han estat irregularment privatitzats amb adjudicacions de llarguíssima durada, clarament il·legítimes (aprofitaments privats quasi perpetus de l’energia hidràulica dels rius catalans, per exemple). Privatitzar suposa, a més, transformar la prestació d’un dret (sanitat, aigua potable, espais costaners, etc.) en un simple producte de consum; el ciutadà passa a ser considerat un simple client i el gestor passa a ser una empresa privada a la recerca de beneficis privats, i deixa de ser prioritària la funció social del servei. A més, vendre ara suposa vendre barat; suposa quedar-se actius deficitaris. Tampoc és acceptable vendre actius immobiliaris mentre la Generalitat es gasta una quantitat important en lloguers.

4.6.- Protecció del domini públic. Es preservaran legalment i reglamentària els espais de domini públic hidràulic i marítim, els camins històrics i patrimonials, així com els emprius i les terres comunals. Es promouran polítiques públiques efectivament orientades a protegir-los. Es penalitzaran les accions malicioses que en pretenen l’apropiació privada.

4.7.- Nacionalització de recursos estratègics. Apostem per la nacionalització dels recursos i espais estratègics, o que comprometen el gaudi de drets de les persones, de manera que la seva funció i utilitat pública prevalgui sobre el seu aprofitament privatiu, i s’impedeixi que se’n faci un ús antisocial.

4.8.- Promoció de l’ocupació. S’ha d’elaborar un pla d’ocupació pública amb la finalitat de dotar el nostre país de serveis i d’infraestructures que encara falten, i que estiguin orientades a millorar la sostenibilitat i l’eficiència ambiental. Cal impulsar noves formes de promoció de l’ocupació, especialment en el camp de l’eficiència econòmica, i que no es fonamentin en l’endeutament, ni en el mite del creixement infinit. S’incentivarà especialment l’ocupació juvenil, la dels majors de cinquanta anys i la dels aturats de llarga durada. Mesures que es

proposen: a) Foment de les finances ètiques i activació de l’estalvi per garantir i dinamitzar l’accés al crèdit de l’economia productiva. Cal establir l’obligació que totes les administracions catalanes dipositin part dels seus fons en entitats de finances ètiques. b) Foment de la conversió en cooperatives d’aquelles empreses en concurs de creditors i totes aquelles que tanquen per altres raons. c) Creació d’una agència d’innovació socioempresarial integrada per agents privats (universitats, instituts de R+D, empreses, federacions de cooperatives, sindicats, entitats, etc.) i representants de les administracions (Generalitat, diputacions, ajuntaments, etc.) per promoure la innovació tecnològica i social. d) Foment de l’economia cooperativa, social i solidària, i que aquesta participi en les taules destinades a definir les polítiques sectorials (serveis socials, educació, món rural, reconversió ecològica, etc.). e) Apostar per la reindustrialització del país amb activitats respectuoses envers el medi ambient, generadores de treball, etc. f) Creació i impuls de vivers d’empreses que prioritzin el sorgiment de noves professions.

4.9.- Reversió de les reformes laborals. Rebuig frontal de les successives reformes laborals que, a més de vulnerar greument els drets laborals de tots i totes les treballadores, han demostrat ser totalment contraproduents per a l’ocupació, ja que fomenten la destrucció de llocs de treball, la deslocalització i els acomiadaments col·lectius. Per tant, cal promoure la derogació de les successives lleis i normes de reforma laboral. Cal posar fi, especialment, als acomiadaments no motivats. Així mateix, també cal activar estratègies i experiències de repartiment del treball i la introducció de mesures legals que incentivin la transparència de la gestió i la participació dels treballadors i les treballadores en la presa de decisions de les empreses en les quals treballen.

4.10.- Preservació de les pensions i prestacions socials. L’acció d’urgència, en aquest àmbit, passarà per la preservació total de les prestacions per malaltia permanent, jubilació i supervivència, actualment ja contemplades. A més, cal impulsar reformes per tal de millorar la garantia total d’aquestes prestacions socials i la seva optimització, i ajustar-les millor a cada necessitat o situació.

Candidatura d’Unitat Popular - Alternativa d’Esquerres | 2013