Projectes VII - Xavier Pulido Escobar by Xevi Escobar

PROJECTES VII

L'HABITATGE: l'arquitectura actual

Javier Pulido Escobar

- Projectes VII

Curs 2011-2012 Professors Xavier Monteys i Silvia Musquera

Javier Pulido Escobar Projectes VII

Ens trobem a la ciutat de Girona. Els edificis estudiats aquest any a l’assignatura i que apareixeran mencionats en el següent llibre són: _CASA GIFRE travessia de l’auriga,8 _BLOC PUIG carrer de la llebre, 5 _BLOC BECH DE CAREDA gran via Jaume I, 68 _BLOC VILA ANGELATS carrer eixamenis, 21 5

INDEX INTRODUCCIÓ

PRELUDI

_11

REFLEXIÓ SOBRE L’ARQUITECTURA ACTUAL

_13

LA FLEXIBILITAT, O COM UNA CASA POT ENTENDRE’S

DE DIFERENTS MANERES

_15

LA IMPORTÀNCIA DE CONÈIXER EL FUNCIONAMENT

D’UNA CASA

_19

EL CONTROL I INDEPENDÈNCIA DELS ESPAIS

_21

L’ESCALA COM A COMUNICADORA D’ESPAIS

_27

LA PARET.MÉS ENLLÀ D’UNA SIMPLE DIVISÒRIA

_35

INTRODUCCIÓ El curs de projectes és sens cap mena de dubte un dels reptes més importants per a un alumne d’arquitectura. Any rere any la nostra perspectiva envers el projecte arquitectònic va madurant , aprenem de nous referents que intentem aplicar als nostres models i aspirem a arribar a un ideal de projecte i de coneixement que donat en molts casos a la nostra ignorància, no sabem que encara està molt lluny. L’arquitectura, i en especial el projecte, des del meu punt de vista, és un camí tortuós en el qual necessàriament t’has de trobar obstacles que hauràs de superar per tal de poder continuar. Algunes vegades aquests obstacles seran molt fàcils de vèncer, i gairebé quedaran en l’oblit. Altres vegades aquestes dificultats seran tan grans que voldrem abandonar per falta de confiança, però serà la perseverança i la força de voluntat la que ens ajudarà en aquest trajecte fins arribar a l’objectiu desitjat, aprenent també dels nostres errors. El curs de projectes d’enguany ens brinda la oportunitat de reflexionar sobre temes que encara ara, després de quatre anys de carrera, ni tan sols ens havíem parat a pensar. És una reflexió sobre les necessitats de l’habitatge en l’actualitat, sobre aquells aspectes que l’arquitectura sempre ha de tenir presents, des de petits detalls que poden ajudar a viure de manera més còmode en una casa, fins a redistribucions a una escala més gran que poden influir fins i tot en la manera de ser dels inquilins. Aquest llibret és el resum de la reflexió que s’ha dut a terme fins a mitjans de curs. No pretén ser una veritat absoluta sobre l’arquitectura actual, ni tan sols un manual d’instruccions per tal d’aconseguir una bona arquitectura; és senzillament el recull dels pensaments que un estudiant de quart curs ha pogut desenvolupar durant la seva curta trajectòria en aquest ampli camp. 9

PRELUDI És elemental partir d’una base sòlida, tenir coneixement sobre el que s’està parlant i documentar-se, valorant les necessitats econòmiques i socials de cada sector. És per això que el primer apartat d’aquest llibre farà una reflexió sobre l’estat de l’arquitectura en l’actualitat, comparant la concepció d’aquesta des dels nostres avantpassats fins al dia d’avui. Un cop situats serà moment de tractar aquells temes que més m’han marcat al llarg d’aquesta assignatura. Temes oblidats els quals la majoria d’arquitectes guarden en un calaix per ni tan sols recordar que existeixen. És una bona oportunitat, doncs, per poder pensar sobre ells i arribar a conclusions més o menys vàlides que quedaran plasmades en aquestes pàgines. Així doncs aquest apartat parlarà sobre la flexibilitat, la importància de conèixer el funcionament d’una casa, el control i independència dels espais, l’escala i la paret. Temes amb els quals moltes vegades una visió interescalar serà totalment necessària per treballar de manera transversal els diferents recursos dels quals participa l’arquitecte a l’hora de projectar. Al llarg del segon semestre la reflexió sobre aquestes eines o recursos continuarà evolucionant, és per això que aquest apartat podrà patir canvis, ja sigui ampliant i aportant noves tècniques, o dividint-lo i tractant-lo des d’un punt de vista diferent. El que està clar, si més no, és que el llibre no està finalitzat aquesta vegada, ni ho estarà d’aquí uns mesos, ja que l’aprenentatge és continu, i el recull que es podria fer de tota la informació que el nostre cap processa sobre l’arquitectura podria ser etern.

REFLEXIÓ SOBRE L’ARQUITECTURA ACTUAL A mesura que passen els anys i me’n adono de la realitat que em depara més enllà de les quatre parets de la facultat, sóc més conscient de la desastrosa situació del panorama de l’arquitectura actual, produïda en gran part per la sobreexposició mediàtica de la professió, que ha tingut com a resultat un més que evident empobriment de la proposta arquitectònica. Es parla molt en els medis i en la publicitat dels nous espais que ofereixen característiques com funcionalitat i sostenibilitat, dos termes que estan de moda des de finals del segle XX, però que en realitat estan fent mal a l’arquitectura del present. L’altre dia una notícia de La Vanguardia em va cridar l’atenció: “4000 arquitectes han emigrat per treball des de l’inici de la crisi”. El titular en si no em va fer descobrir res de nou, però a dintre una frase deia “ Espanya, amb 60.000 llicenciats, té ja un arquitecte per cada 800 habitants, quasi el doble que la mitja europea”. No es pot generalitzar, perquè en l’ofici de l’arquitectura existeixen qui realitzen pràctiques responsables, però el que em fa por és saber la quantitat d’arquitectes d’aquests 60.000 que ignoren les necessitats reals que tenen els habitants d’una casa, i es limiten a dissenyar edificis sense tenir en compte la problemàtica quotidiana que pot generar una mala organització dels espais, o no tenir en compte la comoditat que pot generar la col·locació d’un servei bàsic en un costat o un altre de la casa. No fa tants anys, al nostre país, l’arquitecte era, en molts dels casos, el propi usuari de la casa, i era ell mateix inclús el que se la construïa. És per això molt important ser conscients de que en l’actualitat la figura de l’arquitecte s’especialitza en el sector precisament per millorar el que hi havia abans, no per empitjorar-ho. A continuació es reflexiona sobre aquests aspectes oblidats que són totalment necessaris a l’hora d’encarar un projecte.

A l’esquerra, esquema realitzat per el grup d’arquitectes Archigram, a la dreta, Responsive House, d’Arata Isozaki

LA FLEXIBILITAT, O COM UNA CASA POT ENTENDRE’S DE DIFERENTS MANERES

“

“Ya no es necesario dejar en manos del diseñador de edificios la determinación de tu entorno, puedes transformarlo tú mismo.” (1967 Control and Choice. Peter Cook. 1972. Archigram)

“

“Inevitablemente, el ensamblaje tiene que ser un conglomerado de sistemas, organizaciones y aparataje técnico que permita la elección de una respuesta entre un numero de alternativas; y explotar las distintas formas de la limitación física de una pieza de hardware frente a las ilimitadas posibilidades atmosféricas de un medio efímero...Existe un miedo natural en todos nosotros que desconfía del poder de la maquina frente a la responsabilidad humana. La dependencia de este tipo de elementos para una vida emancipada es una de nuestras paradojas.” (1967 Control and Choice. Peter Cook. 1972. Archigram)

Al 1967, el grup anglès Archigram (com convidat a la Bianual de Joves del mateix any celebrat a París) presenta el seu projecte “Control and Choice”, un conjunt d’habitatges que s’alliberen de la dictadura del dissenyador al generar un sistema obert en el que l’usuari pot avaluar (control) i triar (choice) la forma en la que configura el seu habitatge depenent de la seva “manera de viure” en cada moment. Els habitatges presenten una component temporal dibuixada mitjançant situacions hipotètiques durant diferents fases de la vida de l’usuari, quelcom bastant innovador en un panorama arquitectònic obsessionat amb el “tipus”, amb tendència tancada i perfecte. Només tres anys més tard (1970), Arata Isozaki dissenya la seva “Responsive House”, un prototip d’habitatge sensible als canvis en la que l’arquitecte japonès veu una oportunitat per experimentar fins quin punt una casa és capaç de modificar-se segons l’ús dels seus habitants i les condicions variables de l’ambient que les rodeja. Aquests exemples, portats a l’extrem del concepte flexibilitat, ens poden ajudar a intuir el camí que ha d’escollir l’arquitecte quan es planteja la realització d’un projecte. El fet de determinar des d’un principi quins seran els usos d’una sala, de fer grans sales d’estar i habitacions ridículament petitetes, o de construir sempre envans que compartimenten en excés la planta d’un habitatge, no fan una altra cosa que perjudicar de forma directa a l’usuari. I és que segons les necessitats de cada moment serà important saber que els usos o dimensions d’una sala poden variar aportantnos més comoditat a l’hora de viure-hi. 15

“

“…es posible reestructurar el espacio y el uso para responder a las intenciones de sus habitantes…?” (1970 Responsive House. Arata Isozaki. Unbuilt. Arata Isozaki. 2001)

Un exemple evident d’aquesta preocupació de l’arquitecte per proporcionar a l’habitatge d’una flexibilitat d’ús és l’edifici Mitre, un bloc de 11 plantes i 298 apartaments de diferents dimensions situat a Barcelona i dissenyat per Francisco Barba Corsini als anys 60. Els apartaments gaudeixen d’aquesta flexibilitat gràcies a portes corredisses i facilitat per canviar la seva distribució, utilitzant murs estructurals únicament en la separació d’habitatges, perpendiculars a façana. Un altre element dinàmic dels apartaments és el bany amb doble porta, amb accés des de l’habitació principal i des del petit passadís de l’apartament. Sembla doncs, un error a primera vista, el fet de generar espais que per les seves dimensions o formes estiguin destinades de manera obligatòria a contenir un ús tot i que l’usuari no ho desitgi d’aquesta manera. El bloc Bech de Careda, edifici treballat durant aquest semestre, gaudeix d’aquesta possible diversificació d’usos gràcies a la disposició de manera homogènia de diferents sales al llarg de tota la seva façana. No sorprendria que l’usuari finalment destinés la sala més propera a la cuina com a menjador i sala d’estar. Però a priori qualsevol d’aquests espais està totalment preparat per a una possible redistribució dels usos.

Edifici Mitre, Francisco Barba Corsini 17

Casa Doble a Weissenhofsiedlung. Le Corbusier

LA IMPORTÀNCIA DE CONÈIXER EL FUNCIONAMENT D’UNA CASA Durant aquests mesos m’he adonat de la importància tan bàsica i essencial de conèixer bé el lloc en el qual passes la major part del teu dia. Estic segur que aquelles cases que han estat pensades per el bon funcionament i ús per part de l’usuari final no estan essent aprofitades ni tan sols al 50% del que podrien ser-ho. Això es degut a la falta d’informació per part de l’arquitecte de totes aquelles petites coses que podrien facilitar el dia a dia a l’inquilí i fer-lo gaudir molt més dels espais en els quals habita. Un mestre que un cop més ens pot ensenyar a com fer les coses ben fetes és Le Corbusier. En totes les obres publicades sobre aquest arquitecte es poden apreciar mobles, espais, o objectes que es poden moure o amb els quals es pot interactuar i augmentar la funcionalitat i confort de l’habitatge. Recau aquí la importància de conèixer tot el que fa especial un espai. Un exemple clar d’aquest arquitecte és la Casa Doble a Weissenhofsiedlung. Una casa que combina dos habitacions diferents i simètriques, unificades per una fila de pilots i una llarga finestra. L’habitatge és una màquina per habitar, tot està disposat de tal manera que faciliti el seu ús. L’espai en aquesta casa es defineix com una successió en funció dels usos del ser humà perfectament calculats i projectats. L’habitatge suposa un únic espai comú, sense jerarquies familiars ni distinció de dormitoris. De la mateixa manera, la zona de dia pretén transformar-se al vespre en una àrea nocturna. En definitiva, serà el coneixement de com funciona aquest espai el que permetrà a la persona que hi visqui de gaudir de tots els avantatges que tindrà al transformar un mateix espai en zona de dia o de nit segons com ell ho desitgi. 19

E-1027. Eileen Gray

EL CONTROL I INDEPENDÈNCIA DELS ESPAIS “Architecture comes from the making of a room”. Aquestes son les primeres paraules que es llegeixen del dibuix realitzat per Lewis Kahn durant un discurs a l’any 1971. El concepte d’habitació ha variat de manera substancial durant els darrers anys, així com les necessitats i exigències que se’ls demana. Tendim cap a la privatització de tots els espais de la casa; així doncs demanem que totes les estances siguin independents l’una de l’altra i ningú ens pugui molestar mentre llegim, dormim o simplement mirem la televisió. És un error, però, pensar aquests espais independents com a quelcom rígid que no pot variar (i amb això relacionem temes ja tractats com la flexibilitat). Per a Eileen Gray amb el seu E-1027 un dels temes més importants del projecte domèstic serà el control e la independència dels espais. Segons ella, cada un, inclús en un habitatge de dimensions reduïdes, ha de tenir la possibilitat de romandre lliure, independent, gaudint de la “impressió d’estar sol i si així es desitja, completament sol”. L’espai domèstic és entès com un lloc de reunió però també de recolliment, lloc per la recomposició de l’ésser íntim i retrobament amb un mateix. La organització de la planta de la E-1027 reflexa aquest enfoc. Els diferents espais s’agrupen, apartant-se entre sí, entorn a l’escala de cargol i la zona de circulació. Cadascú té el seu projecte exterior i el seu accés independent al jardí. Per altra banda, tots els locals (amb alguna excepció en l’àrea de servei) es poden travessar. Així com cada habitació té múltiples entrades, i l’habitatge mateix s’obre cap a l’exterior per moltes boques. Es conforma així un cicle circulatori continu i ininterromput que enllaça la totalitat de l’espai domèstic (interior i exterior), i dintre del qual difícilment 21

travessarem la mateixa porta dues vegades seguides. Es planteja doncs un important repte per a l’estudiant d’arquitectura, on la independència dels espais conviu paradoxalment amb la necessitat de flexibilitat i a on la persona que viu l’habitatge hi té molt a dir. El projecte a l’edifici Vila Angelats havia de tenir en consideració tots els punts esmentats prèviament. Es planteja doncs un edifici per a tres germanes que a més treballen a casa, per tant necessitaran els seus espais de treball propis. La independència i la necessitat de tenir un espai propi per a cada germana ha sigut una premissa bàsica a l’hora de plantejar aquest projecte. L’habitatge es distribueix de manera lineal mitjançant un llarg passadís central el qual tindrà accés per una banda a tres sales, l’ús de les quals pot variar segons la necessitat, però que en principi estan destinades a ser la zona de treball de dues de les germanes (una professora de piano i una traductora), i una reservada al menjador del dia a dia. Aquest passadís comunicarà les dues entrades i per l’altre costat el que es trobarà serà un seguit d’espais oberts a ell que pertanyeran cada un a una de les germanes. Seran aquestes sales les que li donaran a cada germana la independència que necessiten. Es tracta d’un espai dividit en dos pisos en el qual s’hi preveu que hi hagi un bany, un vestidor, un dormitori i una sala d’estar. A la planta baixa es situen les zones de servei més bàsiques com el lavabo i el vestidor, el qual està sempre obert al passadís però que gràcies a la porta de l’armari, abatible i amb una dimensió de 1,5 metres de llargada, permet que l’espai gaudeixi d’unes característiques completament diferents i es converteixi en un racó privat. Aquest espai té el sostre 54 cm més baix que la resta de la casa, per tal de remarcar el fet de que aquella zona pertanyi a cada germana i no sigui d’accés al públic.

Aquest desnivell del forjat repercuteix de manera directa a la planta superior, on la sala d’estar es diferenciarà jeràrquicament del dormitori al estar elevat tres esglaons respecte aquest. El tractament d’aquestes habitacions per a cada germana s’ha realitzat de tal manera que pràcticament es puguin identificar com a petits apartaments dintre d’un mateix habitatge. Les sol·licitacions d’intimitat de tres persones adultes que possiblement tinguin parella són molt diferents a les que un adolescent vivint a casa pot tenir; per això és important, segons la meva opinió, poder en aquest cas identificar clarament aquells espais que cada germana pot dir que són exclusivament “seus”. Un altre cas semblant que també es dona en aquest projecte en quant a sol·licitació d’intimitat és l’aparició d’una habitació per a convidats; un espai que moltes vegades és residual i només s’utilitza puntualment cada certs mesos. En aquest projecte la intenció ha sigut de dotar a aquesta habitació pràcticament de totes les necessitats per tal de que una persona hi pugui viure sense la necessitat de que ni tan sols les germanes se n’adonin. Es tracta doncs d’un altre “apartament”, el qual es porta encara més a l’extrem i gaudeix d’una porta per a ell mateix que comunica de manera directa amb l’escala d’accés principal a l’edifici. Això dota l’espai d’una independència tant gran que inclús es pot pensar l’habitació com a possible zona de lloguer, l’habitant de la qual pot entrar per la seva pròpia porta i utilitzar el seu lavabo si així ho desitja.

Ville Savoye. Le Corbusier

L’ESCALA COM A COMUNICADORA D’ESPAIS Un dels elements que més ha estat present durant el desenvolupament d’aquest curs ha sigut el de l’escala. No és coincidència, doncs, la necessitat de reflexionar sobre els aspectes que aquest element ha aportat a l’arquitectura actual. L’escala ha estat sempre, i continuarà essent, una caixa sense fons de recursos mitjançant la qual l’arquitecte pot dotar un espai d’unes característiques completament diferents a les que tenia prèviament. L’escala pot funcionar com a element morfo generador i de fet es pot apreciar en moltes de les obres publicades per arquitectes. Podem veure-ho a les escales que apareixen en les Unité d’habitation o a la mateixa Villa Savoye, amb la característica escala corbada que es deixa veure fins a la mateixa coberta i a on el propi mur que l’envolta l’abraça en el punt on aquesta mor. Es pot entendre l’element mitjançant una visió interscalar que intenti incloure’l en un context urbà, de l’edifici, o de la pròpia habitació.

L’escala de la ciutat Aquesta és l’escala que ens trobem al carrer, la qual comunica zones amb topografia diferent. N’hi ha infinitat de tipus i cada dia en pugem alguna sense ni tan sols adonarnos de que ho estem fent. La seva definició vindrà donada per aspectes com el seu material, l’amplada o la densitat d’edificació respecte la qual es troba ubicada. La Casa Puig, edifici treballat durant aquest curs, es situa al bell mig d’una llarga escala que comunica una petita plaça amb un estret

Bloc Puig – Planta i aproximació volumètrica

carrer que discorre perpendicularment uns metres més amunt. L’escala evoluciona tancant-se i obrint-se com si d’un acordió es tractés a mesura que el vianant puja cada esglaó. Les façanes també decideixen apuntar-se a aquest joc generant una successió d’espais; el destí que et depara cada cantonada no el sabràs fins que no l’hagis creuat. La Casa Puig és un d’aquests edificis que juguen amb la zigzaga del carrer i la seva façana es doblega com una xarnera al llarg de la pujada. Es proposa realitzar un local comercial en planta baixa aprofitant un espai mort que ara només contenia terra, pensant la relació, més que evident i immediata, que ha de tenir l’entrada del local amb l’escala. Així doncs es planteja la construcció d’una creperia que atregui al vianant mitjançant una remodelació de l’espai interior i exterior que la facin d’alguna manera característica. Mitjançant l’estudi previ de la façana construïda, es pot apreciar que el joc amb els diferents relleus i plans és una realitat, per tant es proposa un local on, apart de tenir els clients al seu interior, també puguin descansar i menjar la crêpe d’una forma més casual a l’exterior, és a dir, a la mateixa escala. És per això que es juga amb la volumetria i el relleu extruït el sòcol de l’edifici amb la mateixa pedra que està construïda l’escala; de tal manera que es creen diversos replans que també arribaran fins a la façana veïna.

Estudi angles de visió i primeres idees de projecte

S’espera doncs que l’escala passi de ser una simple zona de pas del vianant a ser un lloc de reunió on la gent pugui gaudir del joc de llum i ombres que generen les façanes del voltant.

L’escala de l’edifici La forma en com una persona arriba al seu habitatge té molta més importància de l’aparent. En els blocs de pisos aquest accés no tenia més remei que donar-se mitjançant una escala. Avui en dia, en canvi, gràcies a l’aparició d’ascensors que aconsegueixen pujar pisos amb una velocitat important, aquest protagonisme que tenia l’escala fa uns anys ha quedat en un segon pla i es limita a ser una sortida d’emergència per si algun dia es necessita fer servir. En realitat jo veig aquest espai d’escala com quelcom que pot aconseguir millorar la relació amb els veïns d’una manera gairebé exponencial. Una simple salutació de cada dia a les 8 del matí quan tu surts per la porta de casa teva i et trobes amb la veïna del cinquè baixant per les escales pot ser determinant per una bona relació futura. Els silencis incòmodes dels ascensors és la realitat del nostre dia a dia, una capsa gairebé claustrofòbica en la qual l’única cosa que es desitja és que s’arribi al destí el més aviat possible. L’escala juga amb una avantatge important, i és que la seva bellesa. El joc de llums que posseeix, des de la blancor absoluta en la planta superior rebuda pel lluernari situat a coberta, fins a la penombra d’estar en planta baixa i que el que t’arribi siguin escletxes de llum procedents dels barrots de la barana; o la possibilitat d’incorporar un ull central per el qual quasi fa por mirar per la impressió que causa la majestuositat de l’alçada que arriba a tenir.

Dibuix de l’escala de la Casa Gifre

La Casa Gifre és un bon exemple de com una escala pot influir en tot un edifici. L’exorbitant porta de fusta de l’entrada ja deixa intuir el que ens trobarem a l’interior. I és que serà el més que decorat hall d’entrada el que funcionarà com a cap d’una escala que culminarà amb un lluernari i una 31

petita porta d’accés a la coberta catalana del bloc. Si les situacions que es poden viure en aquesta escala fossin una obra de teatre, podríem dir que aquesta entrada funciona com a preludi de totes aquestes situacions, i serà quan es creu-hi el característic arc de l’entrada que podrem considerar l’obra com a començada. Transcorrent al llarg de tot el passeig fins que culmini a la porta d’entrada de l’habitatge, on un cop tancada, es donarà per finalitzada.

Croquis de les mides de l’escala

L’escala de l’habitació Finalment cal considerar aquelles escales que ens trobem dintre del mateix habitatge. N’hi ha de molts tipus, i amb funcions completament diferents. Es podrien classificar, de manera bastant general, en dos grans categories segons el significat que aporten pel simple fet de serhi. Així doncs ens trobem amb aquelles escales que connecten, dintre d’un mateix habitatge, dos espais situats a plantes diferents. Inclús es podria tornar a dividir aquesta tipologia segons si les escales són d’ús privat o amb un ús destinat a tots els habitants de la casa en qüestió. El bloc Vila Angelats és un bon exemple de la utilització d’escales dintre d’un propi habitatge. Com s’ha comentat cada germana disposava del seu propi “apartament” que es repartia entre la planta baixa i la planta superior. Doncs serà gràcies a tres escales, una per a cada habitació, que les germanes tindran accés directe a la zona més privada, situat a la planta superior. Aquestes escales, per la seva morfologia, al ser relativament estretes i no molt lluminoses, no atrauen a un possible convidat a pujar-les, per tant compleixen la seva funció de comunicar amb un espai privat.

Un altre tipus molt diferent d’escales són aquelles que només utilitzant un, dos o fins a tres esglaons, ens ajuden a determinar la jerarquia d’un espai respecte l’altre. Històricament parlant sempre s’ha assimilat els espais amb més alçada amb un poder superior (p.ex. la trona d’un rei, a la qual s’havia d’accedir pujant uns esglaons). Dons bé, passa exactament el mateix en la relació entre diferents espais en un habitatge. L’edifici del Vila Angelats també fa present aquesta tipologia d’esglaons quan la zona privada de cada germana esta dividida en dos parts, un dormitori i una sala d’estar. I serà la sala d’estar a la que se li vol donar una importància major a l’haver de pujar tres esglaons per poder accedir a ella.

LA PARET. MÉS ENLLÀ D’UNA SIMPLE DIVISÒRIA Al llarg d’aquest llibret s’han tractat temes bàsics en l’arquitectura actual tals com la flexibilitat, els accessos o les escales. Conceptes estretament relacionats a la mobilitat de la persona per dintre de l’habitatge. Ara bé, en cap moment s’ha fet menció a aquells espais de la casa reservats al repòs, o al no-moviment. Durant aquests mesos s’ha introduït un nou concepte de paret en el meu llenguatge arquitectònic. Una nova visió que abans ni tan sols m’havia plantejat i que cada cop trobo més útil i amb més possibilitats. Aquesta és habitar la paret. Cada casa necessita d’espais que puguin considerar-se propis per a una persona. En el fons no som molt diferents a els animals, constantment busquem aquell racó en el qual ens sentim còmodes. Al contrari de per exemple, col·locar un sofà al mig d’una sala, es planteja donar-li una funció a la paret per tal de que sigui quelcom més que una divisòria. Així doncs molts son els recursos pels que podem optar. Possiblement el que més interessant trobo és el suggerit per Crhistopher Alexander al introduir la casa formada per parets gruixudes, les quals es poden anar perforant formant armaris, zones de repòs, estanteries... En definitiva, donar-li la funció que fins ara li faltava a la paret. Això és el que s’intenta en el projecte al Bloc Bech de Careda. Es proposa la remodelació d’un passadís mitjançant la col·locació estratègica d’elements d’emmagatzematge que permetin, apart de realitzar la seva funció, dotar al passadís d’un sentit que vagi més enllà de la simple circulació des d’un espai cap a un altre. Per tal d’aconseguir aquest objectiu es construeixen parets de 60 cm al voltant del 35

passadís, que es buidaran per tal de encabirhi diverses opcions d’emmagatzematge, ja siguin estanteries, armaris... i inclús zones de repòs on poder seure per llegir un llibre. El hall d’entrada a l’habitatge es completa mitjançant la creació d’una zona d’espera per a convidats o de repòs per els propis inquilins realitzada mitjançant un buit de la paret que arriba fins a una alçada de 2,20 metres.

Bloc Bech de Careda - Proposta

Apoximaci贸 volum茅trica. Vista inferior