Articles i comentaris
Un moment de la Jornada de Filosofia 2017 (veure filoara.cat/jf17)
Recull Any 2017. Xavier Serra @xserra / fb.com/xserrab / es.linkedin.com/in/xserrab
Presentació Cada any passen moltes coses, i fer un recull – com la comptabilitat que es fa a les empreses – va bé, tant per l’autor, com per als lectors que pugueu tenir interès en consultar-ho. He de dir que agraeixo moltíssim les vostres opinions, comentaris, suggeriments i crítiques. Aquest recull d’articles està ordenat cronològicamnet. Això vol dir que, probablement, faltin articles, cartes, mencions, etc., perquè se m’han escapat o m’he oblidat de recollir-les. Em podeu escriure sempre que us sembli que cal fer alguna ampliació, correcció... Hi ha dos índexs: a) El primer recull les col·laboracions periòdiques que he fet a mitjans com "El Punt Avui", la revista "Valors" o el "Diari de Girona", i després les altres ordenades per mitjans i – dins de cada mitjà - per data b) El segon índex és simplement un llistat cronològic, que coincideix amb l’ordre en que venen exposats els articles en aquest docuement
Amb els millors desitjos de pau, justícia i llibertat per al 2018,
Xavier Serra fb.com/xserrab – twitter.com/xserra Girona, 26 de desembre de 2017
Index ordenat per mitjans (agrupat per tipus de col·laboració)
“Tribuna” a “El Punt Avui” Transparència, el camí
26/01/17
Tribunals, piocs?
23/02/17
Sexes
23/03/17
Europa: units en la diversitat
20/04/17
Liderar des del servei
18/05/17
L’article 19è
08/06/17
Governança als Instituts
06/07/17
A qui obeir
03/08/17
Encisadora ingenuïtat
31/08/17
Irresponsabilitats
28/09/17
Atemorir innocents
26/10/17
Emparar la veritat
07/12/17
“Generem solucions” a “Valors” Sóc l’autor de la meva vida?
01/01/17
Invertim el càstig
01/02/17
Benefici sense aprofitar-se’n
01/03/17
La sexualitat, problematitzada?
01/04/17
Jo sóc Europa
01/05/17
Marx, sempre hi és?
01/06/17
Masculinitat, en extinció?
01/07/17
Em dóna la gana?
01/09/17
Paraules i ordres
01/10/17
No me’n fas, de por
01/11/17
Responsabilitat docent
01/12/17
“L’Aula” a “Diari de Girona” Avui és festa: el “Dia d’Europa”
09/05/17
Venen d eles nostres escoles i instituts
28/11/17
Altres col·laboracions (cartes, articles breus, ràdio, etc., ordenats per mitjans) Ara
“Merlí” pot salvar la filosofia?
12/01/17
Ara
“La filosofia no serveix per a res però és molt necessària” (entrevista)
16/02/17
Ara
Uns qüestió d’humanitat
01/03/17
Ara
Condemna a ciutadans lliures
15/03/17
Ara
Que no ens entabanin una altra vegada
28/03/17
Ara
Deixem-ho als professionals!
20/08/17
Ara
No ens els feu grisos
23/09/17
Diari de Girona
Participació de fireta?
16/01/17
Diari de Girona
Cants del s. XI, encara vius
22/01/17
Diari de Girona
“Humanitat”, per a qui no en sigui expert
04/03/17
Diari de Girona
Vergonyosa punyalada a la filosofia
09/09/17
El Periódico
Bons propòsits
03/01/17
El Periódico
Salvar la democràcia
11/05/17
El Periódico
Ni cas al TC
07/08/17
El Periódico
Els professors no adoctrinem
02/12/17
El Punt Avui
“Merlí” salva la filosofia?
11/01/17
El Punt Avui
Condemna a ciutadans lliures
15/03/17
El Punt Avui
Estudiants que pensen en Europa
05/05/17
El Punt Avui
Estan podrint la democràcia?
11/05/17
El Punt Avui
Globus punxats
04/07/17
El Punt Avui
A aquest Tribunal constitucional, ni cas
31/07/17
El Punt Avui
Deixem-ho als professionals!
21/08/17
El Punt Avui
Punyalada a la filosofia
10/09/17
El Punt Avui
Ai, pobre Merlí!
17/09/17
El Punt Avui
Sembla d’avui i és el s. IV aC
03/11/17
El Punt Avui
La senyera dels nostres pares
09/11/17
El Punt Avui
Salt: cal veure la imatge real
30/11/17
El Punt Avui
Sorprès
11/12/17
El Senyal
11S: una Diada nacional, de tots
01/09/17
La Vanguardia
Sobre el referèndum
06/01/17
La Vanguardia
Nova ortografia
13/02/17
La Vanguardia
Ciudadanos condenados
15/03/17
La Vanguardia
Fonts fiables
24/08/17
La Vanguardia
Por una sociedad multicultural
27/08/17
La Vanguardia
Los nuevos grises
21/09/17
La Vanguardia
El programa electoral
02/11/17
La Vanguardia
I ara què?
23/12/17
Revista La Farga
Salt té qualitat educativa: el Fòrum d’estudiants
01/12/17
Tribuna Maresme
Èxit d’audiència, agenda oculta?
01/04/17
Valors (web)
Voler la pau, educar per a la pau
18/01/17
Valors a l’alça
Voler la pau, educar per a la pau (ràdio)
04/01/17
Aquest llistat pot no ser complet. Per a correccions o ampliacions, si us plau escriviu-me (xserrab@gmail.com). Revisat en data: 26/12/17
Index ordenat complet (cronològic, agrupat per mesos)
Mitjà
Títol
Data
Valors (Generem solucions)
Sóc l’autor de la meva vida?
01/01/17
El Periódico
Bons propòsits
03/01/17
Valors a l’alça
Voler la pau, educar per a la pau (ràdio)
04/01/17
La Vanguardia
Sobre el referèndum
06/01/17
El Punt Avui
“Merlí” salva la filosofia?
11/01/17
Ara
“Merlí” pot salvar la filosofia?
12/01/17
Diari de Girona
Participació de fireta?
16/01/17
Valors (web)
Voler la pau, educar per a la pau
18/01/17
Diari de Girona
Cants del s. XI, encara vius
22/01/17
El Punt Avui (Tribuna)
Transparència, el camí
26/01/17
Valors (Generem solucions)
Invertim el càstig
01/02/17
La Vanguardia
Nova ortografia
13/02/17
Ara
“La filosofia no serveix per a res però és molt necessària” (entrevista)
16/02/17
El Punt Avui (Tribuna)
Tribunals, piocs?
23/02/17
Ara
Uns qüestió d’humanitat
01/03/17
Valors (Generem solucions)
Benefici sense aprofitar-se’n
01/03/17
Diari de Girona
“Humanitat”, per a qui no en sigui expert
04/03/17
Ara
Condemna a ciutadans lliures
15/03/17
El Punt Avui
Condemna a ciutadans lliures
15/03/17
La Vanguardia
Ciudadanos condenados
15/03/17
El Punt Avui (Tribuna)
Sexes
23/03/17
Ara
Que no ens entabanin una altra vegada
28/03/17
Tribuna Maresme
Èxit d’audiència, agenda oculta?
01/04/17
Valors (Generem solucions)
La sexualitat, problematitzada?
01/04/17
El Punt Avui (Tribuna)
Europa: units en la diversitat
20/04/17
Valors (Generem solucions)
Jo sóc Europa
01/05/17
El Punt Avui
Estudiants que pensen en Europa
05/05/17
Diari de Girona (L’Aula)
Avui és festa: el “Dia d’Europa”
09/05/17
El Periódico
Salvar la democràcia
11/05/17
El Punt Avui
Estan podrint la democràcia?
11/05/17
El Punt Avui (Tribuna)
Liderar des del servei
18/05/17
Valors (Generem solucions)
Marx, sempre hi és?
01/06/17
El Punt Avui (Tribuna)
L’article 19è
08/06/17
Valors (Generem solucions)
Masculinitat, en extinció?
01/07/17
El Punt Avui
Globus punxats
04/07/17
El Punt Avui (Tribuna)
Governança als Instituts
06/07/17
El Punt Avui
A aquest Tribunal constitucional, ni cas
31/07/17
El Punt Avui (Tribuna)
A qui obeir
03/08/17
El Periódico
Ni cas al TC
07/08/17
Ara
Deixem-ho als professionals!
20/08/17
El Punt Avui
Deixem-ho als professionals!
21/08/17
La Vanguardia
Fonts fiables
24/08/17
La Vanguardia
Por una sociedad multicultural
27/08/17
El Punt Avui (Tribuna)
Encisadora ingenuïtat
31/08/17
El Senyal
11S: una Diada nacional, de tots
01/09/17
Valors (Generem solucions)
Em dóna la gana?
01/09/17
Diari de Girona
Vergonyosa punyalada a la filosofia
09/09/17
El Punt Avui
Punyalada a la filosofia
10/09/17
El Punt Avui
Ai, pobre Merlí!
17/09/17
La Vanguardia
Los nuevos grises
21/09/17
Ara
No ens els feu grisos
23/09/17
El Punt Avui (Tribuna)
Irresponsabilitats
28/09/17
Valors (Generem solucions)
Paraules i ordres
01/10/17
El Punt Avui (Tribuna)
Atemorir innocents
26/10/17
Valors (Generem solucions)
No me’n fas, de por
01/11/17
La Vanguardia
El programa electoral
02/11/17
El Punt Avui
Sembla d’avui i és el s. IV aC
03/11/17
El Punt Avui
La senyera dels nostres pares
09/11/17
Diari de Girona (L’Aula)
Venen d eles nostres escoles i instituts
28/11/17
El Punt Avui
Salt: cal veure la imatge real
30/11/17
Revista La Farga
Salt té qualitat educativa: el Fòrum d’estudiants
01/12/17
Valors (Generem solucions)
Responsabilitat docent
01/12/17
El Periódico
Els professors no adoctrinem
02/12/17
El Punt Avui (Tribuna)
Emparar la veritat
07/12/17
El Punt Avui
Sorprès
11/12/17
La Vanguardia
I ara què?
23/12/17
Aquest llistat pot no ser complet. Per a correccions o ampliacions, si us plau escriviu-me (xserrab@gmail.com). Revisat en data: 26/12/17
Valors (revista), n. 144 (gener 2017)
Generem solucions
Sóc l’autor de la meva vida? Xavier Serra
L’actor nord-americà James Dean va morir, el 1955, amb només 24 anys, en un accident de cotxe. Esdevingué una llegenda del cinema, havent fet només tres peEícules. Se li atribueix la frase: “somia com si fossis a viure per sempre, viu com si fossis a morir avui”. Al jovent d’ara els inculquem que siguin els “autors” de la seva vida (com si fos tan fàcil!), que ho poden aconseguir tot i que ningú decideixi per ells. És correcte? Els sembla correcte? Això, però, no és tan senzill: ningú publica la seva biografia acabada, ja que - per a fer-ho - hauríem de sortir-nos de dins nostre. En una recent entrevista, el filòsof alemany Peter Sloterdijk identifica “autor” amb qui està legitimat per a demanar drets sobre una obra, i “pròpia vida” amb una acció molt complexa, des de decisions rellevants fins a sentiments o conductes menudes. Aleshores, ser “autor de la pròpia vida” esdevé grandiloqüent. Gaudim ara d’un ampli ventall de possibilitats – de creences, d’elecció de sentimental, d’opcions ètiques, de sistemes de gestió, etc. – però la pròpia vida és senzilla, lineal. Sèneca o Tolstoi, piuladors avant la lettre, tuitegen així: “No arriba abans el que va més ràpid, sinó el que sap on va”, atribuït al romà; o “tots volen canviar el món, però ningú pensa en canviar-se a si mateix”, afirmà el rus. En una anàlisi filosòfica, entenc que hi ha tres opcions segons si anem: (a) d’artistes, inventant-nos; b) de narradors, explicant què som i fem; o (c) amb un tarannà reflexiu sobre l’experiència i el que voldríem. No es tracta de si som o no lliures respecte a qualsevol determinisme, sinó de com comprenem què és viure. Així, per a alguns hi hauria una “estètica de la pròpia existència” (Michel Foucault), com si es tractés de “donar una bella forma”, ser creadors. Se li ha criticat el possible narcisisme, tot i que Hannah Arendt admetia que som els actors, herois ordinaris, de cada vida individual. Això
condueix a la segona opció: s’entén el subjecte no com quelcom substancial o permanent sinó com una “identitat narrativa” (Paul Ricoeur), una història que ens expliquem, sent – diu ell – “lectors i també escriptors de la nostra vida”. Jo ja conec, avui dia, gent que s’expressa amb panorama iconogràfic, un biopic fet d’ imatges, frases quotidianes (Instagram, Twitter, Whatsapp, etc.). No sé si n’hi ha prou. Seguint la tercera pista, l’essencial seria fer una reflexió sobre qui som i què fem, sobre l’experiència: com responc al que se’m presenta? No sabem del cert si som autors, actors, titeFOTOGRAMA
No sabem del cert si som autors, actors, titelles... Ser reflexius és qüestió de maduresa, no d’edat lles, moments d’un corrent superior a nosaltres... Ser reflexius és qüestió de maduresa, no d’edat. Com proposava Sòcrates: examinem-nos. Recorden l’epitafi que Stendhal volgué per a ell, al cementiri de Montmartre?: Scrisse, amò, visse, “va escriure, va estimar, va viure”. Una bona síntesi. Tant de bo, amb el permís de la divinitat, fóssim bons artistes, narradors i analistes responsables sobre què fem i què espatllem al món. En lloc d’estoics, existencialistes o desesperats, jo casi prefereixo a James Dean: “No puc canviar la direcció del vent, però sí ajustar les meves veles per arribar sempre al meu destí”. Què cadascú encerti en la seva vocació personal! Xavier Serra és professor de Filosofia / @xserra
El Periรณdico, 3/1/17
Valors a l’alça, enregistrat el 4/1/17
Voler la pau, educar per a la pau Xavier Serra i Besalú Professor de Filosofia a l’Institut “Salvador Espriu” (Salt, Gironès) @xserra Ara, a finals de gener, arreu del món es commemora el DENIP, el Dia Escolar de la No-violència i la Pau. Entre nosaltres és ben viu i, potser, vostès ja en saben més que jo. M’ha interessat veure el rerefons d’una iniciativa que, sent crítics, semblaria senzillament afegir-se a centenars de propostes que dignifiquen el concepte de “què és ser humà” o, més encara, humanista. Però potser hi ha més... El DENIP va ser promogut per un poeta, educador i pacifista, nascut el 1936 a Santanyí, Mallorca: en Llorenç Vidal Vidal. Ell va evolucionar des d’una poesia inicialment esteticista i surrealista cap a una expressivitat més universalista i social. El 1964 crea el DENIP que pretén – amb paraules seves – “una llavor de no-violència i pau depositada dins la ment i dins el cor subconscient dels educands i, a través d'aquests, dins la societat”. Potser em diran vostès – ¿oi que ens tornem tots una mica desconfiats, i sovint amb raó? – que és una idea maca més, com tants “dies mundials” que promouen les “Nacions Unides” o les seves agències, la Comissió, Parlament o Consell europeus (o “d’Europa”..., que no són pas tots els mateix), o incomptables municipis, consells comarcals, regions, departaments o estats o ONG o sindicats, etc. En fi, que cada dia és el “dia mundial d’alguna cosa”, i potser ja n’estem saturats. Doncs, ¿què volen que els digui?: no. Pel que fa a la pau, jo en conec tres dates rellevants i – mira per on – complementàries: la de (a) Nacions Unides, amb el “Dia Internacional de la Pau” (internationaldayofpeace.org o www.un.org/en/events/peaceday) cada 21 de setembre, i que se celebra des de 1981; la segona data és la de (b) l’Església catòlica, que – des de 1968, aleshores amb Pau VI – celebra cada primer dia de l’any, l’1 de gener, la “Jornada Mundial de la Pau”, amb un missatge realment impactant, enguany del Papa Francesc. I la tercera, la que ara m’ocupa, (c) el DENIP, que comença abans que les altres, el 1964, amb la publicació del llibre del mateix títol del nostre poeta. Nacions Unides demana una aturada de les hostilitats; el Papa una conversió dels cors; el DENIP educar les noves generacions. Complementàries, del tot! Aquestes setmanes, arreu del país, hi ha joves que viuran aquesta experiència educativa de renovació pedagògica, en la qual - directament o indirectament s'hi inspiren bona part de les iniciatives relatives a l'educació per la no-violència i la pau. Se celebra al voltant de l'aniversari de la mort, el 1948, de Mahatma Gandhi, el 30 de gener: té molt a veure amb el ideals d’aquest líder moral de l’època contemporània. La UNESCO i els seus cercles d’amics sempre ha donat suport a aquestes propostes. Com deia Mayor Zaragoza, que en va ser Director General (19871999): “cal ser conscients que som a temps de canviar una cultura de la imposició i de la por per una cultura basada en el diàleg i la reconciliació, una
cultura de la pau”. Ho clava el Preàmbul de la Constitució de la UNESCO: “ja que les guerres neixen en la ment dels homes, és en la ment dels homes on s'han d’aixecar els baluards de la pau”. I l’educació hi té a veure. Els seré sincer: jo no estic del tot segur que la pau sigui “educable” com ho són les matemàtiques, la biologia o els mètodes per a l’anàlisi sintàctica. Però tinc la certesa que podem “construir” la pau, amb l’exemple i la paraula, o “carregarnos-la”, amb l’odi , els menyspreus i la injustícia. Tan de bo aquests propers dies, amb el que tinguem a prop cadascú de vosaltres, donem suport – si ens ho permet la professió, la salut i els recursos – a les iniciatives del Dia Escolar de la No-violència i la Pau. El dia de Nadal de fa tres anys vaig publicar l’article “Sense pau, qui pot ser feliç?”. I m’hi reafirmo. Que tinguem tots un gran 2017. Fins la propera! Web del programa: http://programes.laxarxa.com/programa/valors-a-l-alca Enllaç clip àudio: https://goo.gl/DUF71P (dins http://www.ivoox.com/2017-
01-16-valors-a-l-alca-audios-mp3_rf_16384373_1.html )
La Vanguardia, 6/1/17
colapso e incluso el de falta de camas con más personal y medios. Como siempre, un problema económico o, si se me permite, de prioridades. NENUCA DAGANZO Caldes d’Estrac
Sobre el referèndum . el roblema,
mi
La carta “Dubtes del referèndum” (3/I/2017), signada per la senyora Ribes, és una mica confusa: suggereixo unes precisions. Li formula tres preguntes al president de la Generalitat. A veure: a) ¿A quin referèndum es refereix dient que l’hem perdut? (només ara, quan es faci, es podrà saber); b) Pel que fa a la concreció dels avantatges de tenir un Estat català, entenc que han estat ja exposats (i s’hi pot estar en desacord); el que desconec és què té de bo ser una autonomia tal com se’ns tracta; i, finalment, c) La Clarity Act és una llei canadenca de fa 17 anys, que ara he rellegit; bàsicament insisteix que la pregunta i els criteris dels referèndums de secessió han de ser directes i comprensibles. Ja m’està bé, però ¿què ens aporta aplicar aquí una llei canadenca? Em costa entendre que la utilitzi com a crítica al nostre procés.
Ja m’agradaria que els unionistes locals manifestessin una ment una mica més oberta, com la que semblen tenir allà: la llibertat d’expressió política ha de ser garantida, no es por judicialitzar. XAVIER SERRA BESALÚ Girona
Els joves i l’alcohol Ara que s’està intentant legislar el tema de l’alcohol en els joves, em vénen al cap unes frases del neuròleg Nolasc Acarín que diuen que una gresca alcohòlica en un noi o una noia de 15 o 20 anys pot significar 50.000 neurones menys l’endemà. Podeu pensar que si tenim 100.000 milions de neurones, no ens ve de 50.000. Però quan es reitera i als tòxics s’hi afegeix la disminució del son, es produiran conseqüències importants. Aquesta moda del nostre país, les gresques de cap de setmana, en altres països d’Europa no existeix. Hi ha gent que s’emborratxa, però no pas tanta com aquí. Aquest jovent, quan tinguin 30 o 40 anys, no podran competir amb altres europeus. Es trobaran en una situació d’inferioritat. MONTSERRAT RUTLLANT Barcelona
El Punt Avui, 11/1/17 El Punt Avui es reserva el dret de publicar-les i escurçar-les. No es publicaran cartes signades amb pseudònim o amb inicials.
‘Merlí’ salva la filosofia? b El filòsof que està darrere els continguts de Merlí, la popular sèrie de TV3, afirma que “la filosofia ha perdut la distància amb la realitat”. I ho explica: “O bé l’hem convertit en una activitat purament acadèmica, en un llenguatge abstrús; o bé l’hem convertit en literatura d’autoajuda.” I segurament té raó. Ara bé, això no explica per què els qui fan els currículums la volen ofegar als plans d’estudi de secundària, o reduir-la a una “maria” o a una “optativa” col·lateral. Certament, la filosofia no és només un camí cap a la felicitat –com potser algú es pensa per les “merlinades”– sinó allò que ens permet “certa distància crítica envers la realitat”. En això estic d’acord amb en Nemrod Carrasco. La filosofia no necessita ser salvada, en ella mateixa, sinó reconeguda com cal en els
plans d’estudis. Si Merlí hi ajudés, seria un bon pas endavant. Però no ens confonguem, Merlí és ficció: a les classes dels nostres instituts s’aprèn molt més que a transgredir normes i expressar els propis camins amb sinceritat. S’hi aprèn a ser madurs de debò, profunds, cultes. La filosofia la salvem entre tots quan, dia rere dia, mirem amb ulls no superficials el que ens envolta. I, per això, legisladors, blindeu-nos-la com a assignatura troncal a l’educació preuniversitària. XAVIER SERRA BESALÚ Girona
El tortell de Reis b D’un temps ençà, tots els mitjans de comunicació ens expliquen que pels Reis hi ha un tortell anomenat tortell de Reis que és típic de menjar i es fan ressò de la gran quantitat que se’n venen. Abans ningú en parlava, poca gent en men-
Ara, 12/1/17 CARTES I MISSATGES
‘Merlí’ pot salvar la filosofia? El filòsof que hi ha darrere dels continguts de Merlí, la popular sèrie de TV3, afirma que “la filosofia ha perdut la distància amb la realitat”. I ho explica: “O bé l’hem convertit en una activitat purament acadèmica, en un llenguatge abstrús, o bé l’hem convertit en literatura d’autoajuda”. I segurament té raó. Ara bé, això no explica per què els que fan els currículums acadèmics la volen ofegar als plans d’estudis de secundària, o reduir-la a una maria o a una assignatura optativa col·lateral. Certament, la filosofia no és només un camí cap a la felicitat –com potser algú es pensa per les merlinades– sinó allò que ens permet certa distància crítica envers la realitat. En això estic d’acord amb Nemrod Carrasco, l’assessor filosòfic de la sèrie. La filosofia no necessita ser salvada sinó reconeguda com cal en els plans d’estudis. Si Merlí hi ajudés, seria un bon pas endavant. Però no ens confonguem, Merlí és ficció. A les classes dels nostres
instituts s’aprèn molt més que a transgredir normes i expressar els propis camins amb sinceritat. S’hi aprèn a ser madurs de debò, profunds, cultes. La filosofia la salvem entre tots quan, dia rere dia, mirem amb ulls no superficials el que ens envolta. I, per això, demano als legisladors que ens la blindin com a assignatura troncal en l’educació preuniversitària. XAVIER SERRA BESALÚ GIRONA
La innocència no té malícia La innocència dels nens és absència de malícia. Els falta l’experiència del mal. Alguns adults la veuen erròniament com una situació d’ignorància i ingenuïtat que ha de ser corregida com més aviat millor. Aquests dies de les festes recents hem vist que hi ha adults que s’afanyen a matar el Pare Noel, els Reis, etc. No canvien d’opinió ni davant del fet que els nens es resisteixen a abandonar les primeres creences que ocupen la seva fantasia.
http://m.ara.cat/cartes/Cartes-Directora_0_1722427749.html
Escombraries sense
Tots els municipis d’Europa haurien de processar els residus orgànics en «compostadores» comunitàries o domèstiques, per estalviar transports d’escombraries i millorar la seva gestió i rendiment.Els governs nacionals (governs centrals) haurien de prevaler la substitució de plàstics per bosses de paper impermeable i biodegradables. Tots els plàstics actuals haurien de desaparèi-
Unes grans formigoneres digestores, homogeneïtzadores d’humitats i trituradores de residus, recollirien i «compostarien» biològicament, des dels mateixos carrers, tones de deixalles biode-
Es busca desdoblar, acceleradament, el que la naturalesa ne-
Això es farà realitat quan les grans polítiques racionalitzin millor les ciutats i s’eliminin els contaminants gasos de les incinera-
Diari de Girona, 16/1/17
dores municipals. La tecnologia física, i biològica dels enzims digestors, ja existeix; portar el projecte a terme depèn de com ens organitzem i de quan decidim realitzar-lo.
Participació de fireta?
puguin col·laborar en les polítiques públiques del Govern de la Generalitat». Senzillament perquè, en el món de la navegabilitat digital per tantes coses (pagaments, transports, etc.), costa trobar una zona web tan mal dissenyada: cap estructura, ni facilitat; un text rere l’altre com si fos
PEL SEDÀS PER GALDRIC SALA
un Facebook, no hi ha idees ni propostes fàcils... Un sistema nefast, que no sembla que pugui servir per a res, i menys si vols aportar documents, idees, comentaris intel·ligents a d’altres opinions... Cal que contractin algú més competent en disseny i gestió si volen ser de debò un «espai de
participació», i no una mentida o placebo. És una web «de fireta». En particular m’he rendit en l’intent d’aportar idees a temes d’Ensenyament: consellescolarcat.gencat.cat/ca/araesdema és horrible.
Gràcies Clínica Girona!
XAVIER SERRA BESALÚ GIRONA
■ Diu la web del nostre Govern, a la pàgina participa.gencat.cat, que «la participació o implicació ciutadana és el mecanisme per incorporar de manera transparent i ordenada les persones i la societat civil en la presa de decisions públiques» i m’ho venen com una nova forma d’escoltarnos «que transforma la relació entre els ciutadans i l’administració». Jo sí em refio dels polítics i dels funcionaris que fan rutllar la nostra administració, però després de dedicar una bona estona a la pàgina en qüestió, poso en dubte que «les persones que ho vulguin
MARTA BALLART FIGUERES
■ Aquestes festes de Nadal les he passat a la Clínica Girona, ja que una de les persones que més estimo hi ha estat ingressada. Voldria agrair de tot cor a totes les infermeres, metges i metgesses que la van atendre tot el que van fer per salvar-li la vida i el tracte excel·lent i proper que va rebre en tot moment, tot destacant especialment el personal de l’UCI. No podria haver estat més ben cuidada, i això a la família ens va donar molta tranquil·litat. Gràcies per ser tan bons professionals però encara millors persones!
Voler la pau, educar per a la pau 18 gener 2017 Ara, a finals de gener, arreu del món es commemora el DENIP, el Dia Escolar de la Noviolència i la Pau. Entre nosaltres és ben viu i, potser, vostès ja en saben més que jo; però m’ha interessat veure el rerefons d’una iniciativa que, sent crítics, semblaria senzillament afegir-se a centenars de propostes que dignifiquen el concepte de “què és ser humà” o, més encara, humanista. El DENIP va ser promogut per un poeta, educador i pacifista, nascut el 1936 a Santanyí, Mallorca: en Llorenç Vidal Vidal. Ell va evolucionar des d’una poesia inicialment esteticista i surrealista cap a una expressivitat més universalista i social. El 1964 crea el DENIP que pretén – amb paraules seves – “una llavor de no-violència i pau depositada dins la ment i dins el cor subconscient dels educands i, a través d’aquests, dins la societat”. Potser em diran vostès – perquè tots ens tornem una mica desconfiats, i sovint amb raó – que és una idea maca més, com tants “dies mundials” que promouen les “Nacions Unides” o les seves agències, la Comissió, el Parlament o el Consell Europeu, o incomptables municipis, consells comarcals, regions, departaments, estats o ONG. En fi, que cada dia és el “dia mundial d’alguna cosa”, i potser ja n’estem saturats. Doncs, ¿què volen que els digui? No. Pel que fa a la pau, jo només en conec tres dates rellevants i – mira per on – complementàries. Primer, la de les Nacions Unides, amb el “Dia Internacional de la Pau” (internationaldayofpeace.org o www.un.org/en/events/peaceday) cada 21 de setembre, i que se celebra des de 1981. La segona data és la de l’Església catòlica, que – des de 1968, aleshores amb Pau VI – se celebra cada primer dia de l’any, l’1 de gener, i és anomenada “Jornada Mundial de la Pau”, enguany amb un missatge realment impactant del Papa Francesc. I la tercera, la que ara m’ocupa, el DENIP, que comença abans que les altres, el 1964, amb la publicació del llibre del mateix títol del nostre poeta. Nacions Unides demana una aturada de les hostilitats; el Papa una conversió dels cors; el DENIP educar les noves generacions. Per tant, tres dates complementàries, del tot! Aquestes setmanes, arreu del país, hi ha joves que viuran aquesta experiència educativa de renovació pedagògica, en la qual – directament o indirectament – s’hi inspiren bona part de les iniciatives relatives a l’educació per la no-violència i la pau. Se celebra al voltant de l’aniversari de la mort, el 1948, de Mahatma Gandhi, el 30 de gener, perquè té molt a veure amb el ideals d’aquest líder moral de l’època contemporània. La UNESCO i els seus cercles d’amics sempre ha donat suport a aquestes propostes. Com deia Mayor Zaragoza, que en va ser Director General (1987-1999): “cal ser conscients que
som a temps de canviar una cultura de la imposició i de la por per una cultura basada en el diàleg i la reconciliació, una cultura de la pau”. Ho clava el Preàmbul de la Constitució de la UNESCO: “ja que les guerres neixen en la ment dels homes, és en la ment dels homes on s’han d’aixecar els baluards de la pau”. I l’educació hi té a veure. Els seré sincer: jo no estic del tot segur que la pau sigui “educable” com ho són les matemàtiques, la biologia o els mètodes per a l’anàlisi sintàctica. Però tinc la certesa que podem “construir” la pau, amb l’exemple i la paraula, o “carregar-nos-la”, amb l’odi , els menyspreus i la injustícia. Tan de bo aquests propers dies, amb el que tinguem a prop cadascú de vosaltres, donem suport – si ens ho permet la professió, la salut i els recursos – a les iniciatives del Dia Escolar de la No-violència i la Pau. El dia de Nadal de fa tres anys vaig publicar l’article “Sense pau, qui pot ser feliç?”. I m’hi reafirmo. Xavier Serra és professor de Filosofia a l’Institut “Salvador Espriu” (Salt, Gironès) – @xserra
http://www.valors.org/voler-la-pau-educar-per-a-la-pau-per-xavier-serra/
Diumenge , 22 de gener de 2017
Cants del s. XI, encara vius Xavier Serra Besalú. Girona. Avui dia tenim un accés molt fàcil a tota mena d´informacions i de vivències. Permetin-me que expressi el meu entusiasme en sentir cantar uns himnes del s. XI a la Catedral de Girona, durant la missa de les 11 del matí del diumenge. Això va ser diumenge passat, dia 15, però passa cada diumenge, sovint. Es tracta del Kyriale, el conjunt de càntics gregorians que l´Església catòlica fa servir durant la Missa i, en concret, aquest diumenge va ser el X, Alme Pater, dels divuit que hi ha. És clar que es pot escoltar en un podcast, o llegir en un PDF; ara bé, «viureho» no és el mateix. Potser hi havia una cinquantena de fidels a la missa, però això tampoc és el més rellevant (als concerts dels grups de moda n´hi van milers). L´important és sempre com ho viu cadascú. A més, és clar que no es va a missa per la música, sinó que aquesta acompanya el que cada persona hi hagi anat a fer. S´ha llegit un text de Pau de Tars, l´inici i salutació d´una carta escrita als cristians que eren aleshores a Corint: queda clar que qui compta no és el nombre sinó cadascú. Ell s´adreça «a la comunitat de Déu que és a Corint» (1Co 1, 2), que devien ser –què sé jo!– una dotzena?, una cinquantena? Sent Corint una ciutat rica i emergent, on eren disponibles els plaers de la vida, amb un comerç i serveis dinàmics, cultes religiosos brillants vinculats a la sexualitat, etc., devien ser pocs. No importava l´estadística, sinó què representaven aquell grapat de paios amb unes idees aparentment tan poc pràctiques i rendibles? Però allà eren. Així és com em vaig sentir a la Catedral de Girona, oint himnes del s. XI i textos mil·lenaris: testimoni d´un temps i d´uns valors: tresors que viuen en qui els viu. Es pot valorar de moltes maneres, però allò que fas és el que hi ha. http://www.diaridegirona.cat/opinio/2017/01/22/cartes/824999.html
El Punt Avui, 26/1/17
Tribuna
Xavier Serra i Besalú. Professor de filosofia a l’Institut Salvador Espriu (Salt, Gironès)
Transparència, el camí
S
egur que vostè s’ha sentit enganyat alguna vegada: promeses que després no s’han complert, paraules que no expressen el que de debò era, dades manipulades o interpretades malintencionadament. Això pot succeir en l’àmbit privat, íntim, i també en l’àmbit públic, polític. La mentida no és ètica: quin fàstic! Pot ser falsedat, dissimulació, calúmnia, fal·làcia, etc. La mentida és opacitat i ha generat autèntics “psicòlegs de la maldat”. Dues perles: “Digues de tant en tant alguna veritat perquè, quan menteixis, et creguin” (Renard) o el reeixit tuit de Goebbels: “una mentida repetida adequadament mil cops es converteix en una veritat”.
FORÇA GENT DEFENSA que, en alguns casos, està justificat no dir el que hi ha: se’n deien “mentides piadoses”, oi? Són afirmacions falses amb intenció benvolent: mínim mal i màxim benefici, evitació de mals tràngols. És un “mentir” per preservar l’harmonia social. Tampoc m’agrada, però Plató en parlava a La República. Vivim en un món frívol on n’hi ha que, de mentir, n’han fet professió: se’ns mor la veracitat com a virtut. En els països més ètics, qui se sap que
ha falsejat quelcom és tret de la circulació pública: no així a Espanya, on la mentida forma part del tarannà de molts dels qui manen. Per barrar aquesta xacra, almenys en l’àmbit públic, podem comptar amb un ajut: la transparència. EL QUE EXIGEIXO ÉS TRANSPARÈNCIA natural política als ens públics –escoles, hospitals, governs, consells–, a tots! Cal donar compte als ciutadans dels seus actes i decisions, i especialment de l’ús dels diners de tots. A més, així prevenim, potser, certs casos de corrupció. Només la transparència allunya l’opacitat, mare de la sospita fonamentada. Cal posar fi a un Estat i unes estructures policials patriarcals i foscos, que encara alguns voten i sostenen: s’ha de ser
“ Demano sinceritat i veracitat; transparència i publicitat
“aigua clara”, transparent. de transparència, la 19/2014, que reconeix “un dret ampli d’accés a la informació pública, així com una major participació en la presa de decisions”. I a Madrid tenen la llei 19/2013 que afirma –i ja té barra!– que “la transparència, l’accés a la informació pública i les normes de bon govern han de ser els eixos fonamentals de tota acció política”. Em ve al cap el Ministeri de l’Interior, i d’altres, i m’enrojolo de vergonya. Demano sinceritat i veracitat; demano transparència i publicitat. Cal cert equilibri, ho sé. Ara bé, als falsaris i mentiders apliquem-los l’ostracisme, en el seu sentit grec original: exili temporal per a qui representa un perill per a la societat.
COMPTEM AMB UNA LLEI CATALANA
JO VULL MÉS TRANSPARÈNCIA, perquè és el bon camí. No es tracta pas d’una mena de xafarderia –una altra xacra social!– sinó del compromís amb la veritat en l’àmbit públic. A més, és possible: ja conec exemples de persones i de mètodes de treball, que en són, de clars. En coneixen vostès també?
http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1052542-transparencia-el-cami.html
Valors, n. 145, febrer 2017
Generem solucions
Invertim el càstig Xavier Serra
Sovint hi ha persones que, sabent que no fan les coses bé, no aconsegueixen rectificar. Ho veig sovint a la meva feina, l’ensenyament: alumnes que són amics o amigues d’altres vailets simpàtics, divertits, corals, però que els impedeixen de posar-se a estudiar quan cal o de freqüentar ambients de distracció més saludables. I acaben suspenent, queixant-se dels docents, prenent estupefaents o movent-se en àmbits Esicament i sexualment perillosos. També pares de família –pares o mares– que se n’adonen que caldria intervenir en un ambient familiar enrarit, establint ponts de diàleg o decisions exigents, però temen perdre així el fil de simpatia que aleatòriament perceben. I no fan res. Podríem seguir segons aquell doble principi erroni: a) “qui dia passa, any empeny”; i b) més endavant ho arreglarem, “jo controlo”. No és només un problema personal, de persones dèbils en la voluntat o insegures davant la possibilitat de perdre-hi molt (quedar-se sense amics, sol; o bé, imaginar que si no cedim en tot, no se’ns estimarà). És un problema moral, i compartit. D’on ve tot això? D’una banda, vivim en un món emocionalment força dèbil, de poques “virtuts” (ara em diran “carca”), segons el concepte que prové d’Aristòtil i dels estoics; hi ha també una segona causa, que he sentit a Francesc, l’actual Papa de l’Església, que denuncia el nostre món com “sovint dur amb el pecador i indulgent amb el pecat” (l’invers del que caldria), on s’imposa “una cultura de la indiferència” que impedeix accions com la pietat, l’empatia, la compassió o la misericòrdia. Sent així, és comprensible que davant d’allò que no va com cal a la gent avui li facin figa les forces i ens quedem com cecs. Aquí rau el problema: neguem les nostres faltes, pecats, malifetes –som els “perfectes”– i desplacem el menyspreu cap a les persones que s’ha enxampat o acusat:
no és ridícul insultar qui ha fet un frau, i en canvi no admetre “el frau sistèmic” (fins i tot potser personal privat)? O considerar un miserable qui abandona la família en dificultats o problemes, i al mateix temps difondre –a les sèries i programes de TV– una infidelitat matrimonial entusiasmant, quasi com ideal de vida (conquerir l’home –o la dona, ja m’entenen– del proïsme com a fita admirable)? Hi ha hagut un desplaçament, que hem de corregir: no justificar més les nostres misèries fent teories sobre que “els altres són pitjors”, sinó dir quin principi moral s’ha infringit. UWETUCHEN
Neguem les nostres faltes, mentre desplacem el menyspreu cap aquells que ja han enxampat Vaig aprendre de petit que s’havia de ser intransigent amb el mal, i condescendent amb les persones que el fan, o sigui, misericordiós. Però quasi m’ho han fet oblidar! Per culpa de qui? De mi mateix i l’ajuda d’una “societat freqüentment èbria de consum i de plaers, d’abundància i de luxe, d’aparença i de narcisisme” (el papa Francesc, un altre cop, 24/12/15). La solució: canya al pecat! I perdó al pecador. I escoltin-me: sigui Pujol o Barberà, Clinton o la meva veïna, un terrorista o un immigrant que roba per fer menjar la seva família. L’aplicació de la justícia ha de ser “restitutiva”, no només “punitiva” –que potser també– i ha de ser justa: invertim el càstig. Ens farà millors. Xavier Serra és professor de Filosofia / @xserra
La Vanguardia, 13/2/17
Nova ortografia les re-
ienuseas Bipor aordenaicleuier sapar-
Ara, mentre redacto aquesta carta, he aplicat el corrector de català del meu editor de text i m’hi han sortit unes normes ortogràfiques que a hores d’ara ja no són normatives. L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) se les ha carregat. Què passarà? Si ja hi ha prou confusió per als criteris de correcció de la llengua catalana per a la selectivitat, què direm dels que tenim instal·lats als nostres ordinadors? O dels diccionaris, gramàtiques, etcètera, impresos no fa pas tant? En fi, que –en la meva opinió– els savis de l’IEC s’ho podien haver estalviat. Afegir sí, potser, però canviar ara el que hi ha, i estava consolidat, per què? A mi no em dóna (ho poso amb accent perquè em ve de gust) la gana. De veritat, gent de l’IEC, potser no calia fer marxes enrere. XAVIER SERRA BESALÚ Girona
ara DIJOUS, 16 DE FEBRER DEL 2017
31
l’entrevista entrevista
XAVIER
Pal de paller Va estudiar filosofia perquè “volia canviar el món” i això només es fa “si ets professor o si ets periodista”. I ara coordina –amb Anna Sarsanedas– la revista ‘Filosofia, ara!’ Reivindica que la filosofia sigui “el pal de paller” de l’ensenyament secundari
SERRA Professor i coordinador de ‘Filosofia, ara!’
“La filosofia no serveix per a res però és molt necessària”
SÍLVIA BARROSO
¿I tots treballen de franc, o sigui per amor a la filosofia? Sí. Som unes deu persones a l’equip d’edició, 80 autors i 25 revisors, experts que validen cada article candidat a ser publicat. Fins i tot aquests experts treballen de manera altruista. I ho fan molt bé, no sé si per diners ho farien tan bé. Publiquen fins i tot articles d’estudiants. No se’ls deu poder exigir el mateix que a altres autors... Fins als 18 anys, l’article ha d’estar supervisat i avalat per un professor. I si és d’un estudiant universitari, avisem el revisor, però aquests ja són força de fiar. A vegades se’ls menysprea, però un universitari té inquietuds intel·lectuals.
“La filosofia hauria de ser el pal de paller de secundària, perquè il·lumina les altres matèries” “Un professor de filosofia ha de ser convincent però no fer ‘merlinades’ ni ser pallasso”
Xavier Serra a l’Institut Salvador Espriu, de Salt, on fa classes de filosofia. DAVID BORRAT
És professor de l’Institut Salvador Espriu de Salt i forma part d’un grup de docents que, “preocupats per la visibilitat de la filosofia”, a finals del 2015 van llançar Filosofia, ara!, una “revista divulgativa amb seriositat acadèmica però comprensible” per a estudiants de secundària, universitaris i professors de secundària.
La filosofia és com el llatí, sempre lluitant per mantenir-se en els plans d’estudis. Perquè pensen que el pal de paller és l’anglès o les matemàtiques. Són importants, però el sentit crític, tenir el cap ben estructurat, on s’aprèn? On es reflexiona sobre el mètode científic? Quan es busca el fonament de les matemàtiques? A classe de filosofia! La filosofia hauria de ser el pal de paller a secundària, l’anàlisi i el pensament filosòfic il·luminen altres especialitats. Què pot fer la filosofia per superar l’etiqueta que no serveix per a res? Sentint-ho molt, la filosofia és inútil, no serveix per a res pràctic, però és molt necessària i fins i tot imprescindible, la inutilitat és la seva grandesa, i ajuda a pensar millor. Per això ha d’estar present amb dignitat en el sistema educatiu. I això què implica? Preservar-la com a assignatura troncal als dos cursos de batxillerat, amb dues hores o tres hores a la setmana. La Lomce la redueix a una assignatura de primer que es diria filosofia i emprenedoria. L’enfocament seria diferent i només tindria dues hores. I a segon seria només per als alumnes d’humanitats. Ja hi va haver una època que es va suprimir a segon, no hi podem tornar. ¿Un professor de filosofia necessita ser un xòuman com Merlí per atraure l’atenció dels alumnes? Jo soc del sector de professors crítics amb Merlí i la seva agenda oculta, el rerefons. La sèrie ha ajudat a fer conèixer la filosofia però el rerefons no ens fa gaire servei, perquè dona una imatge de ficció del que és
un institut, de les relacions entre docents i amb les famílies, i del que és una classe, que dura 20 segons o 60 segons i durant aquest minut tots els alumnes estan extremadament atents. Això és un guió, estan actuant, estan sobreactuant... Home, és ficció... Això és el que diuen els pro-Merlí, en debats en què he participat. Diuen que la sèrie fa que la gent tingui una inquietud per la filosofia però que no deixa de ser ficció. Però és que la gent es pot pensar que és la realitat! Bé, em preguntaves si hem de ser xòumans o no, oi? Exacte... El professor de filosofia ha de ser autèntic, ha de voler que els alumnes pensin per ells mateixos, però no ha de fer merlinades. Una merlinada és arribar a classe i abocar un cubell d’escombraries sobre la taula, o ficar-se en la vida privada dels alumnes i dir-los com han de pensar. Els professors hem de ser motivadors, convincents, autèntics, però no fer merlinades ni ser pallassos. Doncs diuen que arran de la sèrie hi ha més alumnes que es matriculen a les facultats de filosofia. Sí, i confio que no facin merlinades si acaben sent professors... ¿No confia en la capacitat dels joves de diferenciar ficció de realitat? [Riu.] Sí, sí que hi confio. Però les sèries de televisió marquen estils de vida. Vaig entrevistar 200 joves per preparar un debat. Els vaig preguntar si la sèrie influïa en les seves idees. I la majoria contestaven que no, que ells són crítics, però que als altres companys sí que els influeix. Però quina és l’agenda oculta que veu en la sèrie? La idea que s’ha de subvertir l’ordre establert. Merlí desconstrueix la família, l’institut, les relacions noinoia. El creador de la sèrie és un paio molt intel·ligent, Merlí no és Física o química. Desconstrueix la realitat i proposa als adolescents reconstruir-la. Ha creat un model de professor que en lloc de transmetre idees les rebenta. Com es porta cap a la reflexió i el pensament adolescents enganxats a les xarxes socials, acostumats a impactes breus i superflus? Els alumnes són millors del que ens pensem. A cada classe hi ha estudiants que manifesten interès per la matèria. Procuro que aquests alumnes intervinguin a classe i així s’arrossega els altres. Els alumnes s’ajuden, això sí que és veritat. Si en una classe de 30 alumnes i escaig en tens set o vuit que estan a l’altura i són actius, poden encomanar el seu interès als altres. Es crea ambient de classe i la gent hi participa. És la manera de tancar la bretxa.e
El Punt Avui, 23/2/17
Tribuna
Xavier Serra i Besalú. Professor de filosofia a l’institut Salvador Espriu (Salt, Gironès)
Tribunals piocs?
A
conseqüència de certes crítiques, almenys tres països –Sud-àfrica, Gàmbia i Burundi– han anunciat que enguany abandonaran el Tribunal Penal Internacional (TPI). Curiosament, la seva fiscal en cap és una advocadessa gambiana, la Fatou Bensouda. El TPI, situat a La Haia, és un tribunal internacional permanent, encarregat de jutjar persones acusades per genocidis, crims de guerra, etc. Si en miren els detalls, veuran que parlem de coses ben serioses, poca broma!
NO PUC ENTRAR ARA EN DETALLS, però n’hi ha molts, de tribunals, al món. Alguns són administratius, altres consultius, altres penals, altres per veure qui pot –o no– ser funcionari o policia, o qui es queda amb el pis dels pares o la custòdia dels fills. En fi, ¿per què necessitem tribunals? ¿Com han de ser els tribunals? EXPLICO ÈTICA A ADOLESCENTS:
com saben, amb les coses tenim problemes (amb un ordinador o l’accés a un recinte) però amb els altres humans el que hi ha són conflictes, desacords entre dues o més idees, actituds o comportaments. Els animals o
màquines no en tenen, de conflictes; nosaltres, sí, i és humà tenir-ne. A classe analitzem els nivells de decisió per resoldre’ls: anem passant pantalles, primer parlantnos, successivament acudint a mediadors, després aplicant normatives o protocols i, al final, anant al jutge. En el límit sempre s’arriba a un tribunal, amb un o més jutges. I aquí ja som al cap del problema, no hi ha més pantalles: cal trobar homes o dones imparcials, legítims, no arbitraris, íntegres. No només legals. De fet, legals ja ho eren Adriano Velázquez i els altres sis que van signar l’execució de Lluís Companys el 14/10/1940, o Roland Freisler, que dirigia el tribunal popular que el 22/2/43 va fer guillotinar els germans Hans i Sophie
“ Valorem més els tribunals competents, que n’hi ha!
Scholl (estudiants de La Rosa Blanca, resistents al nazisme), que repartien pamflets pacifistes. I altres que vostès saben: legals... i lamentables. SI VOSTÈ O JO FÓSSIM MEMBRES d’un tri-
bunal, hauríem de ser conscients de la responsabilitat: instruir bé la causa, ser nobles, no sotmetre’ns a pressions de ningú per poderós o perillós que fos. Si no, el jutge queda deslegitimat. Tot i que ha d’aplicar les lleis, no pot anar contra la humanitat. Ens ho recorda Antígona, i els dos exemples que he esmentat més amunt. MIRO ARA QUÈ PASSA AL NOSTRE VOLTANT:
enlletgeixen la bellesa dels tribunals, sovint –no tots– se sotmeten a un poder executiu vergonyosament maquiavèl·lic. Si els tribunals estan empestats, són piocs, esdevenen un perill per a la societat. Solucions? Valorem més els tribunals competents, que n’hi ha!; recuperem jutges valents; eduquem generacions alliberades d’interessos mesquins; revifem l’excel·lència ètica en els nostres líders; protegim les llibertats. Cal una regeneració moral, que alguns potser mai es plantejaran.
Ara, 1/3/17
CARTES I MISSATGES
Una qüestió d’humanitat Avui dia hi ha força persones que mai dirien que volen acabar amb els refugiats, amb els pobres, amb els dèbils. Mai ho dirien, però amb els fets ho expressen. I em sembla horrible. Som al segle XXI, en societats avançades, amb un coneixement moral i legal que ens permet entendre la dignitat de qualsevol ésser humà. Actuar com a salvatges o bàrbars diria molt poc de la nostra qualitat personal. Jo vull acollir, però si hagués de fixar uns mínims que poguessin acceptar fins i tot els xenòfobs o proteccionistes econòmico-culturals de torn, proposaria tres passos: identificar, legalitzar, legitimar. Quan algú truca a la porta cal saber qui és, mirar-lo als ulls, posar-li un nom, i tenim eines i recursos per saber qui és qui, d’on ve i per què truca. A continuació cal legalitzar-lo: cap ésser humà és il·legal. I, finalment, cal legitimar-lo, aplicar-li els drets que té, tractar-lo de la mateixa manera que tots voldríem ser tractats en el seu lloc.
No sembla difícil. Després ja podrem dir que ens pren el lloc de treball, o que es cola a les cues del CAP, o que ens emprenyen la seva religió o costums. No sé si serà veritat, però almenys haurem manifestat “sentiments d’humanitat”, com deia David Hume, un il·lustrat gens sospitós de res, a la segona meitat del segle XVIII. Hi estem d’acord, en això? Per ferho, de recursos en tenim, només falta bona voluntat. XAVIER SERRA BESALÚ GIRONA
Només cassolades? Estem assistint a una situació cada vegada més greu. A més dels grans dèficits crònics en estructures socials, sanitàries i escolars, en el crèdit democràtic, en les infraestructures que fan funcionar el país (trens, carreteres, energètiques), ara sembla que la impunitat en les estructures de la justícia s’està afermant. La tolerància a la corrupció, que va des dels impagaments de l’IVA fins a les grans operacions de grups financers i de personatges que mouen grans quantitats de di-
http://m.ara.cat/cartes/Cartes-Directora_0_1751224865.html
Valors, n. 246 - Març 2017
Generem solucions
Benefici sense aprofitar-se’n Xavier Serra
Sou persones reeixides? Com es mesurà l’èxit? Com s’aplica a la gent jove? Se’ns diu que cal qualificar els nostres alumnes en competències diverses, entre elles, l’emprenedora, i hi ha força iniciatives centrades en l’“educació del talent emprenedor”. No em sembla pas malament, tot i que no és a la llista de les vuit competències bàsiques de l’Educació Secundària Obligatòria (ESO), que van des de la “lingüística i audiovisual” (aquesta, tan mal ensenyada) fins a la “social i ciutadana”. Ho trobaran ben exposat a la web: xtec. gencat.cat. Per què educar en competències? Per a formar joves amb empenta, que tinguin èxit. O no volem gent que se’n surti i que sigui capdavantera allà on es fiquin? Un article meu de fa uns anyets, Enlluernats per l’emprenedoria, ja em va dur problemes: criticava que se la considerés una panacea. Ara seguim creient que l’obtenció de profit, la capacitat competitiva enmig d’ofertes laborals escasses, el saber-se moure amb solvència en un ambient consumista, són factors clau. El capitalisme és ben viu. Per això, els nens saben anglès, viatgen i fan contactes. En el fons, se’ls fa perfectes egoistes, amb breus collaboracions vistoses a la Marató de TV3 o a projectes d’Intermón-Oxfam. Existeixen moviments internacionals que intenten corregir el capitalisme. Un de ben conegut el promou Christian Felber, creador de l’Economia del Bé Comú. Però ara em fixo en la certificació “B Corporation”, nascuda el 2006 als Estats Units, amb una “Declaració d’Interdependència”. Ras i curt, “el poder del sector privat ha de crear beneficis per a les persones i per al medi ambient”, i les empreses han de generar “beneficis per a totes les parts interessades i no només per als seus accionistes”. Això s’emmarca en la “Interdependence theory”, iniciada a finals dels 50 per Harold Kelley i John Thibaut, i les successives anàlisis. M’he interessat per la comunitat de les
B Corp-Patagonia (roba), Natura (cosmètics), Triodos (banca), Unilever (alimentació), Change.org (activisme social), i moltes més –perquè redefineixen el concepte d’èxit en l’empresa–. Es qüestionen la simple maximització dels guanys (en anglès, “profit”) per als seus accionistes, promovent anar cap a la maximització del valor per a la societat (en diríem “benefit”). Obtenir més beneficis per a tots, sense limitar-nos a treure’n profit de les nostres qualitats, serveis o productes. I si això ho apliquéssim a les nostres vides? Sé que els humans no som una empresa, però i si féssim una “valoració” ANISET
Els nens saben anglès, viatgen, fan contactes, i se’ls fa egoistes, amb breus ajudes a la Marató de TV3 per a obtenir el certificat “B Corp”? Per això calen tres requisits: a) bons estàndards socials, ambientals i comunitaris; b) generar un benefici per al conjunt de la societat; i c) un alt nivell de transparència, d’autenticitat. Funcionaria amb els humans? L’èxit de les persones està bàsicament en “viure feliços i menjar anissos”, obtenint guanys en benefici tothom: cal collaborar amb el que ens envolta, perquè som interdependents. Aquesta sí que – juntament amb conviccions morals, religioses...– pot ser una bona raó per aixecar-se a treballar cada matí, ja siguis jubilat, professional o estudiant. I si expliquem aquest nou capitalisme, antropològicament rellevant? Xavier Serra és professor de Filosofia / @xserra
Dissabte ,4 de març de 2017
«Humanitat», per a qui no en sigui expert Xavier Serra Besalú. Girona. Avui dia, hi ha força persones que mai dirien que volen «acabar» amb els refugiats, amb els pobres, amb els dèbils..., que mai ho dirien, però que amb els fets ho expressen. I em sembla horrible. Som al s. XXI, en unes societats avançades, amb un coneixement moral i legal que ens permet entendre molt sobre la dignitat de qualsevol ésser humà. Actuar com salvatges o bàrbars diria molt poc de la qualitat personal de ningú. Jo vull acollir, però si hagués de fixar uns mínims que -poguessin acceptar fins i tot els xenòfobs o «proteccionistes economicoculturals» de torn, proposaria tres passos: -iden-tificar, legalitzar, i legitimar. Quan algú truca a la porta: a) cal saber qui és, mirar-lo als ulls, posar-li un nom (saber si és humà o bèstia); i tenim eines i recursos per saber qui és qui, i d´on ve, i per què truca. A continuació, si és humà, si pertany a la nostra espècie: b) cal legalitzar-lo, cap humà és «il·legal», tota persona humana ho és... de «persona» (li doni el paper o targeta que vulgui -–refugiat, estranger,... una identitat, que pugui durlo a fer-se el seu «portfoli»). I, finalment, i això ja és per qui respecti el dret humà núm. 14, o els altres: c) legitimar-lo. O sigui, aplicar-li els drets que té, de la mateixa manera que vostè o jo voldríem ser tractats en el seu lloc. No sembla difícil. Després –un cop fet a), b) i c)–, ja pot dir que li treu el lloc de treball, o que se li cola a les cues del CAP, o que l´emprenya la seva religió o costums, etc. No sé si serà veritat (caldrà revisar-ho) però, almenys, haurem manifestat «sentiments d´humanitat», com deia el malaguanyat David Hume, un il·lustrat gens sospitós de res, a la segona meitat del segle XVIII. Hi estem d´acord, en això? I. per fer-ho, de recursos en tenim, només manca bona voluntat. http://www.diaridegirona.cat/opinio/2017/03/04/cartes/832682.html
Ara, 15/3/17
res? ¿Continuaran subvencionant les perquè comprin mobles i electrodomèstics amb recursos trets d’un territori sotmès? Si és l’únic camí que proposa l’Estat és una llàstima perquè és el més contraproduent de tots els possibles, i qui sap si fins i tot el final d’Espanya com a nació, perquè els catalans només som els primers a dir que Els unionistes i els independentistes no estem tan allunyats, perquè tots busquem el mateix: que els nostres fills tinEl que ens separa és la manera d’aconseguir-ho. Per als unionistes l’ideal és aquest Estat, malgrat que no hagi renunciat al seu passat feixista, que impedeixi aclarir els crims de la dictadura i que torni a posar noms franquistes als carrers d’Alacant. Nosaltres pensem que hi
Condemna a ciutadans lliures Amb la sentència del TSJC contra el president Mas i les conselleres Ortega i Rigau, tres magistrats atenen les peticions de dos fiscals també contra mi. I contra vostè. És una sentència contra els que volem un estat democràtic i els que esperem que deixin de repetir, com fa el PP i ja sembla una broma, que el seu estat funciona. Funcionaven moltes estructures en l’Antic Règim, en les dictadures i fins i tot en repúbliques bananeres, però la legalitat i la legitimitat no són el mateix. Condemnen milions de ciutadans als quals, si poguessin, inhabilitarien. Aquest és el seu estat de dret. XAVIER SERRA BESALÚ GIRONA
El Punt Avui, 15/3/17
Proposo aquest fragment de serrat amb l’objectiu de promoure la reflexió sobre el ju-
marge dels aspectes religiosos, es pot establir perfectament un paral·lelisme històric. Pel que fa al cinisme que desprenen les declaracions simplement recordar les acdels fariseus (grup de classe mitjana que creia en la reinllei mosaica com a codi viu) i dels saduceus (grup aristocràtic de sacerdots, levites, rics propietaris, cortesans i comerciants que interpretaven literalment la llei mosai-
Olesa de Montserrat (Baix Llobre-
Condemna a ciutadans lliures
dret.
b Amb la sentència d’avui (13 març) del TSJC contra el president Mas i les conselleres Ortega i Rigau, tres magistrats –Barrientos, Ramos i Rodríguez– atenen les peticions de dos fiscals –Banyeres i Sánchez-Ulled– també contra mi. I contra vostè. Contra els que volem un estat democràtic i que esperem que deixin de repetir –com ha repetit el PP avui mateix, i sembla de broma– que el seu estat funciona. Funcionaven moltes estructures en l’Antic Règim, en les dictadures i fins i tot en repúbliques bananeres, però la legalitat i la legitimitat no són pas el mateix, com tots sabem. I aquest és un cas clar: condemnen milions de ciutadans, als qui –si poguessin– inhabilitarien. Aquest és el seu estat de
Deixeu el lliri
XAVIER SERRA BESALÚ Girona
b Encara hi ha catalans que van amb el lliri a la mà, tan il·lusos som. L’Estat espanyol utilitzarà tots els seus mitjans per impedir que els catalans siguem lliures de decidir i assolir un futur molt millor per a tots. Quedarà algú que encara es deixarà enredar per pactar amb l’Estat un referèndum, quedarà algú per parlar de nous finançaments, nous encaixos, i les fal·làcies de sempre; per desgràcia, n’hi ha que són capaços d’empassar-se qualsevol cosa, per por, per ignorància, per odi, per interessos... Esperem que a l’altra banda siguem la majoria per poder canviar tot això. LLUÍS VANTOLRA Solsona (Solsonès)
La Vanguardia, 15/3/17
Ciudadanos condenados Con la sentencia del TSJC contra Mas, Ortega y Rigau, tres magistrados –Barrientos, Ramos y Rodríguez– atienden las peticiones de dos fiscales –Bañeres y Sánchez Ulled– también contra mí. Y contra usted. Contra los que queremos un Estado democrático y que esperamos que se deje de decir –como repite el PP, y parece broma– que su Estado funciona. Funcionaban muchas estructuras en el antiguo régimen, en las dictaduras e incluso en repúblicas bananeras, pero la legalidad y la legitimidad no son lo mismo, como todos sabemos. Y este es un caso claro: condenan a millones de ciudadanos, a quienes –si pudieran– inhabilitarían. Ese es su Estado de derecho. XAVIER SERRA BESALÚ Girona
Tribuna
El Punt Avui, 23/3/17
Xavier Serra i Besalú. Professor de filosofia
Sexes S
es qüestions de gènere estan ara ben presents: els nous conceptes solen generar dificultats, de comprensió o d’acceptació. M’allunyo de qualsevol moralisme o paternalisme (John S. Mill n’estaria content), actituds freqüents en la nostra societat, també entre els progres. És un fet que estem vivint en una societat binària (hi ha lligues masculines i femenines, i dues portes als famosos “lavabos públics”, etcètera). Em pregunto: ¿què ens passa en les anomenades qüestions de gènere? Són problemes amb la sexualitat humana? O és, potser, un debat induït, objecte d’alguna experimentació social desconeguda, de la qual en som els conillets d’Índies?
L
ENTENC que –fins i tot en un entorn publi-
citari i d’oci consumista i hipersexualitzat– en la nostra vida prioritzem les dimensions afectives, econòmiques, de supervivència, creatives, etcètera, al davant de la problemàtica sexual, que jo situaria en una posició 5a o 6a. Alguns dies puja a la pole position: durant la pubertat, en èpoques “hormonals”, en certs
llocs, etcètera. M’encurioseix entendre per què, en aquesta temàtica, hi ha aldarulls als carrers i a les nostres assemblees de decisió. Hi trobo abjectes interessos electorals, inversions econòmiques, dogmes ideològics –de força bàndols– i conviccions arrelades. Time (9/6/14) ha parlat d’una “nova frontera dels drets civils a Amèrica”. M’he informat: he llegit la Judith Butler i altres; he analitzat el documental de Katie Couric Gender Revolution (National Geographic), estrenat el 6 de febrer; a Google Acadèmic (scholar.google.com), la selecta àrea científicoacadèmica, hi ha quasi 2 milions de resultats per “Gender Theory”. ALS HUMANS, EN NÉIXER, se’ns assigna un sexe: M o F. La Intersex Society of North America exposa casos d’humans –un de cada 2.000, aproximadament– que neixen amb una anatomia reproductiva o sexual que no encaixa amb mascle/femella: s’anomena “estadi intersexual”, força estudiat en biologia humana. Aquests casos solen anar acompanyats de patiment i de dolor: el documental de la Couris n’és un ampli mostrari. El vocabulari s’ha des-
bordat: existeix ara el terme cisgènere (oposat a transgènere) per referir-se als individus amb una identitat que concorda amb el rol vinculat al propi sexe de naixement. Jo dec ser un d’aquests, i heterosexual, entenc. Ara bé, a partir d’aquí, s’obre una ingent quantitat de variants: n’ofereix una versió actualitzada Facebook a l’ítem “Sexe” del propi perfil, si en lloc de M o F es tria “Personalitzat”. Hi ha més de 60 opcions de “gènere”. Força joves declaren que la principal font d’“idees” sobre això són les “xarxes socials”. JO EXPRESSO ALGUNES PORS sobre: a) l’ús de “puberty blockers” químics en nens o preadolescents de l’espècie humana dubtosos amb l’assignació sexual feta en néixer; b) l’expressió “Gender fluid”, la fluctuació sobre el propi gènere; c) el món al voltant de la SRS (cirurgia de reassignació de gènere), etcètera. No és fàcil gestionar tot això. Comprenc a tothom, però em pregunto: hi ha dogmes, aquí? I privilegis? Qui hi ha al darrere de les campanyes? Se’n pot parlar? Els qui reben són sempre els més dèbils: em té fart!
http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1099372-sexes.html
Ara, 28/3/17
favors els ha de pagar l’Estat vol dir que els hem de pagar nosaltres, que, mal que
Que no ens entabanin una altra vegada
Esperem que el senyor Margallo doni les explicacions pertinents i que la seva relliscada hagi servit per convèncer uns quants indecisos més de la conveniència de marxar d’un estat que, si més no,
Ja sé que en política no hi ha dogmes, però sí que hi ha fets. Als nens petits se’ls entabana fàcilment, prometent-los coses o amenaçant-los amb l’home del sac. Als grans, tot i que solem ser potser força refiats, ja no és tan fàcil colar-nos-la. Per això, quan els de Madrid diuen als catalans que ens estimen, que ens volen bé, que ens faran una via de tren al costat del Mediterrani o coses semblants, ara ja no me’n puc refiar: m’he tornat gat vell. Fa massa anys que ens escanyen, especialment des que van començar il·lícitament –i amb gestos fins i tot potser il·legals– a perseguir les nostres llibertats i malmenar la nostra dignitat. Ara només pretenen retenir-nos: els resultem interessants i útils. I prou. El que més greu em sap és que rebem tots els catalans, també els que voten els partits unionistes. Qui pateix el menyspreu és Catalunya, no només els emancipacionistes. Què bé que m’ha anat escoltar un passatge de la Bíblia: “Allò que l’home veu no és el que val; l’home veu només l’as-
Cruyff o Arístides Maillol? El president del Barça vol proposar al consistori de Barcelona que l’actual carrer Arístides Maillol passi a dir-se Johan Cruyff. Volen prendre els honors a un gran artista per donar-los un gran esPenso que des de fa un temps a la societat hi ha poc nivell cultural, el mateix que crec que demostra el president del Barça amb la proposta. Espero que la senyora Ada Colau i els seus no facin cas al senyor
odeu expressar-vos al diari a través de la web www.ara.cat, i per les següents vies:
pecte exterior” (Primer llibre de Samuel). ¿Obrim els ulls i sincerem-nos: si ser espanyols fos una sort, seríem tants els que volem decidir? ¿Que no veuen els analistes centralistes que hi ha llocs on no s’ho plantegen pas deixar Espanya ni bojos? Per què? La sinceritat hauria de guiar-nos! XAVIER SERRA BESALÚ GIRONA
Incerta glòria Arriba oportunament l’estrena d’aquesta bona pel·lícula d’Agustí Villaronga –amb un Marcel Borràs i una Núria Prims increïbles– per mostrar, precisament, la incerta glòria d’un cinema català on no falta qualitat però que massa cops acaba convertit en una pèssima glòria. MARTÍ MANCILLA MUNTADA GRANOLLERS
Les cartes enviades pels lectors han de tenir un màxim de 1.000 caràcters. El diari es reserva el dret de resumir-les. Els seus autors hi han de fer constar nom i cognoms, adreça postal i electrònica, número de carnet d’identitat i un telèfon de contacte. Les cartes no es respondran.
Valors, n. 147 Abril 2017
Generem solucions
La sexualitat, problematitzada? Xavier Serra
La proposta liberal de tipus individualista sembla imposar-se pel que fa a la justificació dels comportaments humans. Això és compatible amb una evident manipulació sistemàtica dels gustos i tendències d’immenses masses de població. Ens sembla que triem què volem fer, o què volem ser, i –en el fons– molts de nosaltres repetim, amb serena convicció, simples eslògans. No deixen de ser cultura, una cosmovisió feta de tuits. L’axioma que tenim completa llibertat per a cercar la felicitat on, quan i com vulguem –amb l’única limitació de no fer mal a ningú altre– sembla incontrastable: “La meva llibertat només acaba on comença la dels altres” és el “dogma” dominant, una visió espacial que delimita el “territori” on en som déus. Encolomem aquesta sentència a en Mill, tot i que ell mai ho va escriure. Això sí, és coherent amb el seu utilitarisme liberal: qui es pensa ser vostè per a dir-me com he de viure? I qui per a condicionar la meva orientació sexual? Jo, com en Mill, no vull ser –amb els qui són adults i intel·ligents– ni “paternalista” (decidint què ha de ser-los bo) ni “moralista” (imposant-los, per força psicològica o Ssica, les meves conviccions). Dit això, em qüestiono què succeeix pel que fa a l’“opció sexual”. He estudiat textos avançats sobre “teoria de gènere”, consultat persones expertes i raonables, analitzat documentals com el recent Gender Revolution (National Geographic) de Katie Couric, etc. Entre els fets: a) vivim en un món binari (lligues esportives masculines o femenines, lavabos públics per a mascles o per a femelles); b) hi ha esforç per a un tractament igualitari i respectuós entre homes i dones; i c) es dissemina que la identitat sexual és un tema electiu, executable en diferents moments de la vida, primerencs o no. Sobre això, la informació prenatal o l’after birth atorga a cada humà una M o una F, en funció de característiques biològiques; els “intersexes” són molt pocs. No m’em-
branco aquí i ara en detalls anatòmics. La qüestió és com cal gestionar el gènere que cadascú sent segons si coincideix o no amb el sexe atorgat de naixement. Alguns –sociòlegs, acadèmics, comunicadors– opinen que ser qualificat M o F no compta en relació a conducta, rol, identitat. El gènere esdevé així una opció, un exercici de llibertat individual. Pot ser que s’avingui amb l’atribució sexual, i aleshores s’és “cisgènere” (a mi em passa això!) o, si no, s’és “transgènere” (el vocabulari aquí s’amplia molt, com saben), o “pangènere” o de gènere “fluid”, etc. Sé de nens petits, AMAB – HAZTEOIR
La llibertat sexual convé, però “educada”, mai és un “joc”. L’educació familiar i cultural ens afecta sempre nascuts M, mascle- que expressen: “I’m a girl in my hearth and in my brain”. Aleshores –famílies i experts convocats- s’activa un estil de vida, l’ús d’hormones bloquejadores de la pubertat, la cirurgia de reassignació de sexe, etc. Semblo “mala persona” si em qüestiono quant hi ha d’espontani i quant d’induït o après en tot això? Per “generar solucions” anoto tres idees principals: a) la llibertat sexual convé, però “educada”, mai és un “joc”; b) l’educació familiar i cultural ens afecta sempre: som relacionals; i c) les decisions vitals abasten un ampli espectre, som més que cos o sexe. La persona, no era una integració de sentiments, emocions, raó, voluntat i valors? Xavier Serra és professor de Filosofia / @xserra
El Punt Avui, 20/4/2017
Tribuna
Xavier Serra i Besalú. Professor de filosofia a l’institut Salvador Espriu (Salt, Gironès)
Europa: units en la diversitat
L
a nit del 30 de març, Theresa May, primera ministra britànica, signà en una carta oficial la intenció de Regne Unit d’abandonar la Unió europea (UE). L’endemà, Tim Barrow, el seu ambaixador a Brussel·les, la lliurà al president del Consell Europeu, Donald Tusk. Això no havia passat mai abans. Sembla irreversible. Els pares fundadors de l’actual Europa, o visionaris i filòsofs com Leibniz o Kant, se’n farien creus. Com hem arribat fins aquí? I ara, què? ESTEM A PUNT DE CELEBRAR –amb
batxillers de quatre instituts gironins– una nova jornada acadèmica amb motiu del proper Dia d’Europa. Els sembla una bona idea? Des de fa anys insistim que cal educar en l’europeisme: se’n deriven molts béns comuns. Però l’administració educativa no acaba d’arromangar-s’hi: només preveu alguna unitat a les escorrialles de 4t d’ESO (a socials) i un parell de pàgines a “cultura i valors ètics”, amb sort. Molts pensem que és necessari “ensenyar Europa” i assegurarnos que s’entén bé.
LA UNIÓ EUROPEA NO VA NÉIXER només per
a moure’ns sense travessar duanes, ni per a enriquir-nos, ni per a ser més forts policialment o militarment. És un “ideal humanitari”: ja des del segle XVIII tenim clar que els estats no tenen pas els mateixos interessos que tenim les nacions o les persones. Els estats són institucions fredes, gèlides, funcionen com “màquines”. Certament, Schuman, Adenauer o De Gasperi es van haver de conformar amb una “unió d’estats”, en àmbits econòmics, perquè aleshores no hi havia altres vies. La nova Europa va anar creixent sobre una base comercial. Però la missió d’Europa és molt superior,
“ La missió d’Europa és molt superior, és política, és un propòsit de convivència global
és política, és un propòsit de convivència global. La Unió no consisteix a bastir un banc ni afal·lerar-se en “el que em convé al meu llogarret”, sinó a preservar i consolidar la pau, fomentar la cooperació i la seguretat; promoure la solidaritat econòmica i social, etc. I a escampar arreu els valors que aquí compartim: bàsicament els de la persona i dels sentiments d’humanitat. EL 4 DE MAIG DEL 2000, a Brussel·les, vam
proclamar –fruit de propostes de 80.000 estudiants– el lema oficial de la UE: “In varietate concordia.” A mi, m’enamora: “units en la diversitat.” I aquest és el tema de la nostra jornada, amb ponència de Miquel Àngel Essomba, comunicacions, audiovisuals, debats... Vegin, vegin. ELS EUROPEUS SOM MOLT VARIATS, i n’es-
tem contents. Ens agrada respectar els drets humans, la llibertat, una distribució equitativa dels beneficis, la preservació del medi ambient. I també –i els alumnes de la nostra jornada hi tenen molt a dir– la diversitat cultural, lingüística i religiosa, i intentar assolir una síntesi harmoniosa de tradició i progrés. Hi pensem prou?
http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1121350-europa-units-en-la-diversitat.html
Valors, n. 148. Maig 2017
Generem solucions
Jo sóc Europa Xavier Serra
Sembla que el Regne Unit abandona el vaixell de la Unió europea. La considero una mala decisió tot i que entenc que, si un 52-53 per cent de la població britànica vol sortir de la Unió, la primera ministra May ho hagi d’executar. La llibertat té riscos, que hem d’assumir. És cert que només un 44 per cent dels d’Irlanda del Nord va votar anar-se’n i, a Escòcia, un minso 38 per cent. No sé com es podrà resoldre aquesta seriosa discrepància nacional. A aquests llocs, la majoria es volien quedar. Però els números són el que són. Però, de què estem parlant quan votem sobre Europa? És una qüestió d’interessos d’Estat? De càlculs econòmics, de poblacions que es belluguen, de despesa funcionarial, de reglaments i tribunals supranacionals? Certament, per a algunes persones, la Unió Europea és ben poc: una facilitat per a circular, una moneda operativa i – potser– alguna anècdota (un conegut que ha fet un Erasmus, fer servir la “targeta sanitària europea” durant unes vacances, etc.). Ara bé, si ens hi fixem, és molt més. El nostres pares –o avis o besavis– vivien en Estats, a Europa mateix, que es feien la guerra, que mostraven enormes diferències en drets i deures, que pensaven egoísticament, que titllaven a les sueques o als gavatxos. No segueixo. Gràcies a la ment de filòsofs com Leibniz o Kant –i, abans i després, molts d’altres–, es va difondre que la pau i el benestar, les llibertats i el respecte, podien ser comuns a la nostra vella Europa. Ho van dur a la pràctica Adenauer, De Gasperi, Schuman i altres, just després de la Segona Guerra Mundial. No era una vebeïtat de polítics, sinó un autèntic projecte de convivència. No s’és realment “europeu” només per viure en un Estat que hagi signat el Tractat de Roma o de Maastricht, o el que pertoqui, sinó per una manera d’entendre la humanitat. La meva tesi és que potser els britànics no saben ben bé què fan: la Unió no és una geografia, ni una economia, ni tan sols un
piló d’Estats. Europa és una memòria de llibertats, una generadora de valors, una conjuminació extraordinària de cultures. Crec que ens caldria una Europa de persones i de nacions (no d’Estats, sovint mesquins) que visquin –com diu el nostre lema oficial des del 4 de maig de 2000– In varietate concordia, o sigui “units en la diversitat”. Entre els objectius de la Unió hi ha consolidar la pau; afavorir la cooperació; garantir la seguretat i promoure la solidaritat econòmica i social; i també preservar la identitat i la diversitat europees en front de la globalització, escampant arreu DANIEL DIAZ
Europa és una memòria de llibertats, una generadora de valors, una conjuminació extraordinària de cultures els valors que aquí compartim. Uns valors força evidents, humanitaris i de progrés. Cal insistir: Europa no és el problema. És la solució. I no parlo de diners, de poder o de facilitats frontereres, sinó d’ideals, de futur. Posats a “generar solucions” –com diu l’encapçalament d’aquesta secció–, en proposo tres: a) expliquem bé als joves que la Unió Europea vincula persones i nacions, un ideal de drets i de convivència; b) parlem bé de les institucions europees, tot i sent sincers en criticar-ne mancances; i c) denunciem els populismes del “nacionalisme dolent” (el que menysprea xenòfobament, lingüísticament, religiosament, o de qualsevol manera). Podem viure “units en la diversitat”. Xavier Serra és professor de Filosofia / @xserra
El Punt Avui, 5/5/17 El Punt Avui es reserva el dret de publicar-les i escurçar-les. No es publicaran cartes signades amb pseudònim o amb inicials.
Estudiants que pensen en Europa b Mentre hi ha moviments populistes que posen en dubte la validesa del projecte de la Unió Europea, unes propostes que fan força soroll i potser una mica de por, no es reconeix prou a qui segueix pensant que Europa és un espai necessari de seguretat, de pau, de benestar i de progrés. I, sobretot, de respecte integral dels drets humans, com no és freqüent a la resta del món. Avui, divendres 5 de maig, més de 150 estudiants de quatre instituts de les comarques gironines celebraran una jornada acadèmica en la proximitat del Dia d’Europa 2017: estudiaran la vigència del projecte des del motto oficial de la UE: “Units en la diversitat. Cultures a Europa” (filo.segirones.cat/dde17). Conferències, audiovisuals realitzats
per estudiants, fòrums de debat, comunicacions acadèmiques, presentacions en anglès, etc., i fins i tot actuacions artístiques, ompliran el matí a la Factoria Cultural Coma Cros, a Salt. La culminació d’una feina que ha començat setmanes abans. Com és el món! Alguns lluiten per construir i trobar esperança, mentre d’altres pensen que se’n poden sortir allunyant-se de les dificultats. Europa –tot i les coses a millorar– no és el problema, és la solució. XAVIER SERRA Girona
Sant Jordi 2017 b Les entitats saltenques havien preparat el Sant Jordi 2017 amb estima i il·lusió, molta il·lusió. Si busquem entre les nostres festes i tradicions, sens dubte aquest dia és, amb escreix, un dels més estimats per tothom. Els
2 DIMARTS, 9 DE MAIG DE 2017
Diari de Girona
AVUI ÉS FESTA: EL «DIA D’EUROPA» ANIOL RESCLOSA
Xavier Serra i Besalú PROFESSOR DE FILOSOFIA A L’INSTITUT SALVADOR ESPRIU (SALT) @xserra
vui, de maig, és festa: ho sabien? En l’aniversari de la Declaració Schuman, celebrem la festa oficial de tots a la Unió Europea, i en gaudim milions de persones, una part consistent dels habitants de la terra. Des de Portugal als països bàltics i de Xipre a Irlanda, milers de ciutadans europeus en som protagonistes. Joves o grans; intel·lectuals, artistes o professionals de tota mena; triomfadors o aspirants a certa seguretat,... nosaltres, els qui vivim a Europa, en tenim una gran sort. Ho confirma tanta gent d’arreu que vol venir a viure aquí, que cerquen un entorn sociopolític millor. Europa és un privilegi, és una marca de dignitat i de possibilitats. No vull pecar d’eurocèntric ni tampoc convertir-me un friki de causes ridícules. Avui em sento feliç de l’esperit europeu que vivim i que oferim a tothom, però també faig una denúncia clara: patim un dèficit educatiu greu en aquest punt, clau per al present i per al futur. I això passa factura, sempre! Quantes persones no són conscients de la identitat europea, aquí, entre nosaltres? O la redueixen a tenir una moneda com l’euro, algunes directives legals i la facilitat de moviments sense massa fronteres? Certament, per a alguns, la Unió Europea és ben poc: avantatges per fer turisme, certa unificació de tarifes de Correus o de roaming, i algunes anècdotes per a la conversa entre amics (aquell conegut que ha fet un Erasmus, haver emprat la «tarja sanitària europea» en alguna
A
necessitat, etc.). No n’hi ha prou. Fixem-nos-hi: els nostres pares –o avis o besavis– vivien en Estats, a Europa mateix, que es feien la guerra, que mostraven enormes diferències en drets i deures, que pensaven egoísticament, que titllaven gratuïtament, i sense compassió, a les sueques o als gavatxos. Sóc docent i, com els meus col·legues, estic convençut que cal transmetre adequadament als més joves coneixements i actituds, un tresor de «valors» segurs. Per aquesta raó reivindico –amb força d’altres– la necessitat d’incloure en els plans d’estudi actuals, i amb eficàcia operativa, uns ítems que eduquin en qüestions europees. Els populismes, les misèries morals i de convivència, la decadència col·lectiva i personal, solen originar-se en la ignorància. No n’hi ha prou amb bones intencions, convé «saber». La majoria dels estudiants manifesten dèficits cognoscitius sobre: a) els valors fundacionals de la Unió europea: consolidar la pau, afavorir la cooperació, garantir la seguretat, promoure la solidaritat econòmica i social... b) els pares fundadors de l’Europa moderna i la seva història: declaracions, tractats, ampliacions... c) les institucions de les que ens hem anat dotant, amb les seves limitacions i possibilitats: Consell, Parlament, Comissió, Tribunals, i tantes d’altres, així com els seus mètodes de presa de decisions i d’aplicació de directives. d) la varietat dels membres i
Jornada Cinc instituts «Units en la diversitat» La celebració del Dia d’Europa es va avançar a divendres, quan prop de 170 estudiants de primer de Batxillerat dels instituts La Miquela (Bescanó), Cassà de la Selva, Salvador Espriu (Salt) i Rafael Campalans (Anglès) van posar en pràctica el treball que havien realitzat durant setmanes als centres. La vuitena edició d’aquesa jornada acadèmica es va allargar 5 hores a la Factoria Cultural Coma Cros i va girar al voltant del lema «Units en la diversitat».
«La Unió Europea [...] ha estat un autèntic projecte de convivència. Ara bé, per fer-lo possible cal comptar amb l’educació»
territoris, les nacions i les cultures, i també la multiplicitat en les persones (ciutadà, migrant, refugiat...). A aquest darrer punt, vinculat a les cultures dins d’Europa, quatre Instituts hi hem dedicat
recentment força treball que va culminar el dia a la Jornada acadèmica «Dia d’Europa », centrada en el motto oficial de la Unió: «Units en la diversitat». Aquests continguts acadèmics –per ara i malauradament– no s’estudien de manera ordenada i consistent en cap moment del currículum escolar. Per això avui, el dia de la nostra festa, reivindico la necessitat de resoldre-ho, comprometentnos a incloure’ls explícitament en el pla d’estudis de l’Educació Secundària Obligatòria (ESO) – per exemple, a quart–, i fer-ne una avaluació i un seguiment atents. Europa és una pertinença interessada, i també emocional. Això sembla inestable, però –en front de populismes disgregadors i de estatalismes egoistes que enderroquin les llibertats i els valors d’humanitat– tenim l’única solució: l’educació és el camí. Certament, a escoles i instituts, els alumnes creixen en bons sentiments i en tècniques per assolir tantes coses, però han de ser també heralds d’ideals beneficiosos per a tothom: la dignitat o la solidaritat són més que simples «mots», formen un autèntic projecte vital. I Europa el conté, al menys en el seu projecte. Gràcies a la ment de filòsofs com Leibniz o Kant –i, abans i després, de molts d’altres–, es va difondre que la pau i el benestar, les llibertats i el respecte, podien ser comuns a la nostra vella Europa. Ho van dur a la pràctica Adenauer, De Gasperi, Schuman i més líders, just després de la segona Gran Guerra. No ens n’oblidem: incloem-ho al pla d’estudis educatiu del nostre país. La Unió Europea –en la seva progressiva implementació– ni ha estat ni és una vel·leïtat de polítics il·lusos, sinó un autèntic projecte de convivència. Ara bé, per fer-lo possible cal comptar amb l’educació. Bona festa, i per molts d’anys, Europa!
ndorra, país de misal
oy de aquellos a los que les gusta ir a Andorra de vez en cuando. El azúcar ya no sale tan bien de r por sus calles y ver los establecimientos que ponen o fiscal, y no precisamente por sus aguas termales. El Principado ha vuelto a aparecer como escenario, omo esta mujer ha conseguido sacar a su familia ndo de «madre superiora» y «traspasando misales a
te durante toda su vida. Y que tenga un buen viaje uelta a Barcelona con el coche lleno de paquetes de
El Periódico, 11/5/17
POPULISMOS
Salvar la democracia Xavier Serra Besalú
A menudo, se dice que la democracia es el menos malo de los sistemas de decisión política. Probablemente es cierto, ya que en los lugares donde no la disfrutan se multiplican las injusticias, la falta de humanidad y el respeto a las personas. Por otro lado, a nadie le gusta que ganen en votos los que no piensan como uno mismo. Los populismos, a veces demagógicos, cuentan con la masa, no con las personas. Me refiero a los de la posverdad trumpiana y también a los extremismos neofascistas, religiosos o para-soviéticos. Si queremos un diálogo libre de dominio (Habermas) la única solución es la educación ciudadana y la madurez moral de las personas. Si queremos salvar la democracia necesitamos una mejor educación cívica.
El Punt Avui, 11/5/17 El Punt Avui es reserva el dret de publicar-les i escurçar-les. No es publicaran cartes signades amb pseudònim o amb inicials. Els textos s’han d’adreçar a bustia-girona@elpuntavui.cat
any que vares emprendre un
sé el que tu diries, i a tu t’en-
llat, en aquell partit del Barça, en les celebracions fami-
sentir sempre. Ets un record dolç en la nostra memòria i una bonica pàgina en la nos-
he plorat fins a no poder més, però he arribat a la conclusió que he estat molt afortunada per haver tingut un excel·lent pare, per tots els moments que he viscut amb tu, perquè bona part del que soc t’ho dec a tu, pel teu exemple, per la teva valentia i perseverança fins a l’últim moment. Acomiadarse d’algú especial per sempre és una de les pitjors experiències de la vida, però tu ens acompanyes dia a dia, quan gaudim de les alegries i quan patim les penes. Em consola la quantitat d’hores i estones que vaig passar al teu costat. Et trobo a faltar. Et portem sempre al cor. SÍLVIA MANERA Vilafant (Alt Empordà)
raules no poden fer que tor-
Estan podrint la democràcia?
mes, tampoc. Ho sé, perquè
b A veure, vull ser clar, directe i breu. En primer lloc,
dos fets: a) Es diu sovint que la democràcia és el menys dolent dels sistemes de decisió política: probablement és cert, ja que als llocs on no en gaudeixen es multipliquen les arbitrarietats, injustícies, dominacions, malestar col·lectiu i, en el fons, la manca d’humanitat i respecte a la persona. b) A cap de nosaltres ens agrada que ens guanyin en vots els qui no pensen com un mateix (Maquiavel ja havia explicitat que tot s’hi val per assolir i conservar el poder: si no t’estimen, fes-los por). I ara, dues opinions: a) Els populismes, sovint demagògics, compten amb la massa, no amb les persones: i em refereixo als de la postveritat trumpiana i també als extremismes neofeixistes, religiosos o parasoviètics. b) Si volem un “diàleg lliu-
re de domini” (Habermas) l’única solució és l’educació ciutadana i la maduresa moral de les persones. Concloc: si volem salvar la democràcia –inventada a Atenes al segle V aC i revifada per a la modernitat a Anglaterra el 1688– ens cal una millor educació cívica. Hi invertim prou, en això? Algú m’hi ajuda? XAVIER SERRA BESALÚ Girona FE D’ERRADES
Jordi Pujol va estar a la presó Model però no amb els 113 detinguts de l’Assemblea de Catalunya com erròniament es deia en la plana 41 del diari del 6 de maig passat. En la informació de ports esportius amb banderes blaves publicada ahir a la pàgina 11, s’hi ha d’incloure el Club Nàutic Costa Brava Vela Palamós.
El Punt Avui, 18/5/17
Tribuna
Xavier Serra i Besalú. Professor de filosofia a l’Institut Salvador Espriu
Liderar des del servei “
E
ns diu Google Analytics que The Huffington Post té 22 milions d’usuaris únics cada mes; i Technorati el classifica com el bloc més enllaçat a Internet. El 22 d’abril s’hi va publicar un text –signat per Alon Ben-Meir– que ressegueix una de les meves intuïcions: en un moment de notables preocupacions, ens manquen líders a l’alçada. Reconeix BenMeir, a The global crisis of leadership, que hi ha molts penques en el món: els complaents, resignats al que hi ha; els indiferents, a qui no importa res un rave; els il·lusos, que dibuixen fantasies; els polítics, ocupats en la manipulació i en les “postveritats” electorals; els rics, que ho volen ser més; els joves, inquiets només fins que creixen; o els ancians, desesperats cercadors d’uns darrers dies tranquils. Ah! I certes autoritats religioses que anuncien una moralitat que no practiquen. Uns barruts, conclou el periodista, però “¿On són els líders que s’han d’enfrontar a aquest moment crític?”
SOM MASSA PERSONES ELS qui analitzem
–fins i tot bé– els problemes del món, però no hi fem gaire res: total, per a què? Per a
què ens facin una cara nova? Hem estudiat com és el lideratge eficaç a psicologia de 2n de batxillerat, i es fa a qualsevol escola de negocis. Sol ser una llista de trets per a líders de fireta: no resol la necessitat de fons, no ofereix gaires models permanents. Sovint, si vostè o jo liderem quelcom, és perquè ens hi han dut les circumstàncies: a la seva botiga, al meu institut, a la comunitat de veïns o al Parlament de 135 escons del nostre petit país. PROPOSO DUES ESTRATÈGIES, que no són noves però sí vigents: a) el “lideratge distribuït” i b) el “lideratge servicial”. Enfront d’unes jerarquies rovellades, verticals i au-
“ Proposo dues estratègies, el “lideratge distribuït” i el “lideratge servicial”
toritàries, només necessitem conjuminar tres ingredients: tenir un “propòsit compartit”, assolir cert “suport social” i disposar de “veu”. El bon lideratge mai és fanatisme. La idea del servei prové de Robert K. Greenleaf (The servant as leader, 1970), tot i que inspirat –entre d’altres– en un tal Jesús de Natzaret. A l’excel·lent llibre Lead with humility, el no creient Jeffrey A. Krames exposa dotze lliçons de lideratge del papa Francesc. Tot vessa esperit de “servei”: recomano cada capítol. L’AMIC DEL ‘HUFFPOST’ lloa, per diferents raons, Winston Churchill, Yitzhak Rabin, Anwar al-Sadat, Abraham Lincoln, Nelson Mandela, entre d’altres. Reconeix que els veritables líders “ajuden a superar les limitacions del nostre propi egoisme, de la debilitat i de la por, i ens fan créixer i que vulguem aspirar al millor que siguem capaços de fer”. Si ningú s’aixeca, jo ho faré; si ningú diu que allò està malament, jo ho cridaré; si ningú defensa els dèbils, jo me n’ocuparé. I ho faré amb altres, als qui lidero. I és que –parafrasejant Llach– cal que neixin líders a cada instant. Si servim, tots som líders: i això sí que és lideratge distribuït.
Valors, n. 149 (juny 2017)
Generem solucions
Marx, sempre hi és? Xavier Serra
No és senzill triar un sol camí per a judicar la societat: ni en la seva moralitat general ni en la seva eficàcia organitzativa. Què és millor? Les dretes, les esquerres, les posicions radicals o les passives... ? Hi ha força opcions. No em remunto als clàssics grecs o a èpoques medievals, i ni tan sols als moderns (Maquiavel, More, Bacon o Locke). Venim més cap aquí: s’ho han proposat teòrics del liberalisme econòmic, com Adam Smith o David Ricardo, i després sociòlegs com Comte o Marx, entre d’altres. Aquest juny tenim els batxillers immersos en la Selectivitat, i allà es troben amb John S. Mill que, en un text típic – que ha sortit a algun examen –, escriu: “per bé que la societat no es basi en un contracte (...), tots els qui reben la protecció de la societat li deuen quelcom en retorn del benefici rebut, i el fet de viure en societat fa indispensable que cadascú es vegi en l’obligació d’observar una certa línia de conducta”. Després, ell –liberal com és– ho limita a no fer gaire mal i a “suportar cadascú la càrrega que li pertoqui”. L’anàlisi marxista va ser més agressiu: Marx –vinculat al determinisme històric hegelià– no admet que es modifiqui el sentit de la història. Els pobres ho serem cada cop més, i l’escletxa amb els posseïdors de la riquesa es va eixamplant. Hauria d’arribar –amb la revolta– una nova societat, on a ningú li fos pres el fruit del seu esforç, sent res propietat d’un de sol sinó més aviat de tots. En les idees, Marx sembla estar encara de moda: el laborista John McDonnell ha insistit ara, a Anglaterra, que podem aprendre de la lectura d’El Capital. Tot i que el marxisme no funciona, podria haver-la encertat en l’anàlisi d’algunes tendències? La concentració de guanys en mans de pocs, el domini de les finances especulatives sobre el treball humà o la creixent dependència inestable dels treballadors respecte al sistema? El marxisme presenta una concepció antropològica insuficient: cada humà no és més que un productor, un simple feix de
relacions laborals, i poca cosa més. L’esforç del nostre treball ens hauria de proporcionar uns beneficis dels quals en som injustament expropiats –alienats!– per capitalistes i propietaris. Eliminant els explotadors s’hauria d’accelerar la utopia que... no funciona! Comunisme és misèria, elits del partit i una trista passivitat vegetativa. El capitalisme sembla afavorir arreu els avenços tecnològics, industrials i productius, però sovint se li escapen les persones. M’agrada rellegir paràgrafs d’un document poc conegut, el Compendi de la Doctrina Social de l’Església (Claret, 2005), que s’expressa de manera clara i positiva: “els mercats WIKIPEDIA
El capitalisme afavoreix els avenços tecnològics i productius, però se li escapen les persones financers no són certament una novetat de la nostra època i (...) l’experiència històrica demostra que, sense uns sistemes financers adequats, no hi hauria hagut creixement econòmic”, però “correm el risc de seguir una lògica cada vegada més autorreferencial, sense cap connexió amb la base real de l’economia”. Potser ni sabem ni podem aturar-ho, i acceptem que un sistema lliure és millor que l’estatalització paramarxista del treball i l’emprenedoria. Ara bé, suggereixo demanar als nostres representants electes que: a) prioritzin les persones; b) limitin la fractura econòmica, l’enriquiment incontrolat de corporacions i super-rics; i c) eduquem en una economia eficient, de mida humana, mai centrada en l’especulació instrumental. Jo crec que caldria! Xavier Serra és professor de Filosofia / @xserra
El Punt Avui, 8/6/17
Tribuna
Xavier Serra i Besalú. Professor de filosofia a l’institut Salvador Espriu (Salt, Gironès)
L’article 19è
L
a setmana vinent tornen les proves de la selectivitat a Catalunya. L’any passat s’hi van presentar –amb matrícula ordinària– més de 26.000 nois i noies. Tot i el 95% d’aprovats, és un esdeveniment massiu, rellevant, i emocionant. Els alumnes poden escollir entre examinar-se o bé d’història d’Espanya o bé de la història de la filosofia. Molts trien aquesta via, la de les idees, encara que sembli incerta. El 2105, la sèrie 4 va proposar un text emblemàtic de John S. Mill, de qui justament avui fa 144 anys de la seva mort. Vull recordarne un fragment d’ On Liberty, el seu famós assaig breu del 1859. MILL PERMET ENTENDRE LES NOSTRES societats lliures: cerca una correcta relació entre l’autoritat i la llibertat. Per a Mill, com per a tothom, la individualitat és requisit previ per a assolir plaers més alts, per al bé ètic. El nostre filòsof britànic volia protegir la individualitat davant dubtosos “ideals democràtics”, que poden afavorir una “tirania de la majoria”. Se me’l pot criticar, però és un pensador influent: ¿els sona allò que la llibertat acaba on comença la dels altres? No ho va pas escriure ell, però la idea
és seva. Dues propostes milianes són: a) amb la societat tenim un deute “en retorn del benefici rebut”; i b) respecte a les persones amb qui discrepem, i suposat que no es violi cap dret constituït, cal saber que “l’ofensor pot ser castigat per l’opinió amb tota justícia, però no per la llei”. I aquí rau el límit de la llibertat d’opinió i expressió, que ara alguns volen conculcar a Catalunya, i no només aquí. No es poden criminalitzar les idees.
avall, que “tota persona té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions” (art. 19). Doncs bé, jo exigeixo que aquest 19è article de la DUDH sigui protegit i respectat. I amb tothom: amb el bisbe de Solsona o els meus amics de l’ANC, amb el líder del partit unionista de torn i tots els qui –impresentables o no– parlen i opinen, fins i tot a la lamentable teleporqueria d’algunes cadenes cada tarda.
la Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH). Allà hi llegeixo que “ningú no serà objecte (...) d’atacs al seu honor i reputació. Tothom té dret a la protecció de la llei contra tals intromissions o atacs” (art. 12.) i, més
Mill proposa que, si n’hi hagués, “l’ofensa” –mentre no sigui criminal i activa– resulti castigada per l’opinió, no per la llei. Demano que no es persegueixi ningú per les idees, pacíficament expressades, amb una mena de Precogs de la policia del Precrim (han vist la pel·lícula Minority Report, del 2002, suposo). L’article 19 de la DUDH està vigent: és el meu dret. I el seu. Podem pensar, parlar i votar. Ho podem dir tot, sense malmenar l’honor i la reputació de ningú. Enduguin-se els fiscals esbojarrats i els grups de pressió de lloguer, perquè –d’un bàndol o de l’altre– els mercenaris de la guerra d’idees només malden contra la llibertat i volen posar “fora de servei” l’article 19.
L’ESTAT ESPANYOL ACCEPTA
“ L’article 19 de la DUDH està vigent: és el meu dret. I el seu
Valors, n. 150 Estiu 2017
Generem solucions
Masculinitat, en extinció? Xavier Serra
Des de març del 2016, The Economist publica un suplement bimestral: 1843. Aquest nom, vinculat a l’any de fundació de la revista, ha substituït la capçalera prèvia Intelligent Life, malgrat segueix analitzant estils de vida, cultura i tendències. Tots els temes són atractius, i aquest mes en proposen un d’inajornable. Freqüentment distingim bé certes actituds masclistes o misògines: som sensibles a tot allò vinculat a reivindicacions feministes, a la ideologia de gènere, a la violència sexual. Però a vegades se’ns escapen, potser, alguns detalls. Aquí –ja ho sabem– aspiro a “generar solucions”. Ara bé, quin és el problema? La revista britànica publica La trampa de l’home, una investigació de l’Emily Bobrow. S’hi recullen afirmacions com: “A la societat on visc, com a professional a Nova York, penso que és més fàcil ser una dona que ser un home”, afirma Nathan, un advocat d’èxit; o, més avall i en relació al predomini d’incentius per a què les dones actuïn de manera masculina, que no pas per a que els homes adoptin actituds associades a allò femení, recull altres testimonis: que un home deixi la seva feina per dedicar-se a la família o a la casa “es considera una crisi vergonyosa”, una degradació, perquè encara “les dones són menys que els homes” (Barbara Risman, Universitat d’Illinois). El resultat és que –per diferents raons– les dones ho tenen millor per canviar, per triar a què dedicar-se. El tema que sorgeix és: la masculinitat.En què consisteix? Està en vies d’extinció? És obvi que no té res a veure amb ser brètol, violent o brut. Ser fastigós només caracteritza els mascles als vídeos penosos de Youtube. La feminitat té opcions: optar per dedicar-se a la llar, a cuidar els fills... La masculinitat, no. A aquesta se li solen associar notes com el coratge o la força, la independència o l’assertivitat. Entre les femenines se citen la tendresa o la compassió. En podríem parlar hores d’això: els llibres i sèries en van plens, i a l’escola es constata cada dia. Defujo debatre aquí qüestions d’ideologia de gènere. Alguns destaquen la “precarietat de
la masculinitat” pel fet que no seria un tarannà innat sinó totalment adquirit. Penso també que hi ha una educació rígida i intolerant qui hi té a veure: els nens suporten –a força cultures– dolorosos rituals d’iniciació per esdevenir homes; i encara és freqüent riure’s d’algú dient-li que “no és prou home”. L’article de la Bobrow evidencia que –en un món canviant– les dones estan més ben ubicades: saben quins papers poden desenvolupar i opten a tot. Els homes estem en crisi. La complementarietat home-dona, masculí-femení, té sentit. El gènere és present en multitud TOOKAPIC
Les dones estan més ben ubicades: opten a tot. Els homes estem en crisi de detalls, sorgeix cada moment. Cal ara ajudar els homes a trobar el seu lloc. Les ideologies no ajuden: la crítica de que tot això de masculí-femení és cultural i, per tant, ho maneguem com volem, i té un taló d’Aquines: la mateixa “teoria de gènere” de l’anunació de la diferència... és absolutament cultural ella mateixa, un invent. Dues propostes operatives: a) sol funcionar bé una adequada complementarietat familiar i la diversificació funcional a la llar familiar; i b) els homes, amb el desenvolupament harmoniós de la masculinitat, necessitem també “solidaritat i empatia”. Aquí no hi ha cap guerra de sexes, ni de gèneres, sinó la necessitat d’un eficaç i vital desenvolupament personal de cadascú. I, com sempre, hem de començar a casa i a l’escola. Xavier Serra és professor de Filosofia / @xserra
El Punt Avui, 4/7/17
únics que poden portar cagran prec que faig a qui correspongui és que també sols disposen d’una llitera elèctransfer és a Quart. Nosaltres necessitem aquest servei i penso que és totalment insuficient; quatre hores per fer el canvi d’ambulància i el dimarts un pacient operat va sortir a la una de la nit del Trueta. Penampliar aquest servei d’ambulància amb llitera elèctrigent que ho agrairia i jo mateixa els donaria les gràcies públicament. De tots els tèc-
n’esmentaré alguns noms;
Maria de centraleta i altres, i els tècnics Pep, Pere, Vanes-
sa, Bonifacio, Marc, Xavier, Robert, Aina, Josep, Ferran, Joan i més: sols us puc dir gràcies per la vostra feina i que tant de bo us sigui reconeguda. I a mi, que sigui escoltat el meu prec. Bon estiu sense accidents. M. CARME RIBAS i MORA Girona
Globus punxats b Els darrers dies s’ha creat la notícia que els correctors de filosofia de la selectivitat havíem puntuat durament, injustament, inadequadament... les proves d’enguany. El globus mediàtic de les xarxes i d’alguns mitjans que “fabriquen notícies” va ser rapidíssim. És una antesignatura on la professionalitat dels docents i la qualitat de la prova es poden debatre, però són excel·lents. En general, és clar. Si en un lloc, moment, etc., hi ha alguna disfunció,
s’ha de dir així. Però ara s’hauria de corregir la difamació d’alguns, amb dades. Per això els escric. Ara tenim unes estadístiques: han estat considerats aptes en filosofia 15.861 alumnes catalans, amb una nota mitjana de 6,27. L’any 2016 van superar aquest examen 15.582 alumnes amb la nota mitjana de 6,56. Similar, oi? No els sembla que s’ha exagerat una mica? I de ben segur, els qui demanin doble correcció perquè pensen que el corrector es pot haver equivocat, seran adequadament atesos pels nostres coordinadors i responsables d’àrea. La filosofia és una assignatura que funciona, arreu i millor que a Merlí. Això sí, podem millorar? Sempre! Però, per ara, “punxem els falsos globus”, i retornin-nos la credibilitat. És just. XAVIER SERRA BESALÚ Girona
Tribuna
El Punt Avui, 6/7/17
Xavier Serra i Besalú. Professor de filosofia
Governança als instituts A
E
s diu que “la qualitat no és mai un accident: sempre és el resultat d’una gran intenció, d’un esforç sincer, d’una direcció intel·ligent i d’una execució hàbil” (William A. Foster). Tot i que vostès ja ho saben, cal recordar que no és el mateix la governança que el “govern”: a qualsevol nivell, polític, familiar, educatiu, etc. Dirigir no és només manar, sinó encomanar una visió estratègica, visualitzar el rendiment organitzatiu, supervisar les accions delegades, sense ofegar-les ni abduir-les. Avui dia estem en condicions, a Catalunya, d’optimitzar les maneres de fer, els processos de decisió i els controls avaluadors a fi que –comptant amb la fal·libilitat humana– reduïm les possibilitats d’espifiar-la. Per això avaluem, posem càmeres, fem inspeccions, usem protocols, encara que alguns antisistema o els anarquistes se’ns en queixin.
JERARQUIES INQÜESTIONABLES, i aquells que actuen “com s’ha fet sempre”, no lideren res, malgrat que acumulin el poder fàctic: ho panseixen tot. Sabem que les polítiques públiques han de defugir la rígida integració vertical: treballem en entorns canviants i amb xarxes participati-
LES
ves. Tots necessitem la participació social, tenir cura d’una comunicació constructiva, afavorir una relacionabilitat enriquidora entre els membres de l’organització, amb ordre: això no és Xauxa. Per això emprem l’expressió governança (governance), que permet anar més enllà que el terme govern (government), lligat a models de decisió més antics, essencialment jeràrquics. PARLEM D’ENSENYAMENT? Sé que els professionals de l’educació són, en general, força competents. Pot semblar pretensiós, pe-
“ Avui a Catalunya podem optimitzar processos i controls per reduir les possibilitats d’espifiar-la
rò és cert: ja sigui fruit d’una entrevista laboral, mèrits tipus LinkedIn o per les oposicions. També la inspecció té persones preparades. I tots plegats respectem el codi deontològic i les normatives de funcionament. Certament, hi pot haver moments de crisi o fatiga, inseguretats, etc., però ens n’anem sortint bé. D’on provindria aleshores la disfunció? De la manca d’un bon govern del recurs més valuós: els docents. El remei ni és car ni màgic: rau en una millor “governança”. AQUEST JULIOL CONCLOU l’estudi Ara és demà (CEC), concretat en cinc àmbits: principis, sistema, centre educatiu, docents i alumnat. Reivindico aquí que se’n treguin conclusions clares, operatives. I el passat 22 de juny s’ha difós la resolució del Departament d’Ensenyament sobre els documents d’organització i gestió dels centres docents per al curs vinent: ¿i si els escrivíssim ben clars i els apliquéssim, amb autonomia, simplificant la malaguanyada burocràcia innecessària? Convé una estratègia, objectius i indicadors transparents, accions afirmatives que entenguin també les famílies i l’alumnat, i tot basat en una bona governança. Ens hi posem?
http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1185349-governanca-als-instituts.html
El Punt Avui, 31/7/17
A aquest Tribunal Constitucional, ni cas b Els jutges i tribunals han de ser respectats. Una de les seves principals característiques ha de ser –a més del coneixement de les normes de convivència i de la psicologia humana– la imparcialitat. Un “jutge de part” (per ser parent o afí a algú), ja no és legítimament un jutge adequat. Penso que és evident que l’anomenat Tribunal Constitucional espanyol està sent “part” en el conflicte amb el Parlament de la nació catalana. Per això, caldria buscar altres solucions, ja que el TC simplement aplica tot el que li demana el govern de l’Estat sistemàticament. A més, una part consistent dels ciutadans reconeixen que actua “contra” Catalunya. Aquesta qüestió és senzilla d’entendre, si bé no
de “resoldre”: la legalitat sense legitimitat, és a dir, reduint la segona a la primera, s’anomena “positivisme jurídic”. Aquesta opció, que no resol cap conflicte i que corca la democràcia, sosté que “el fonament del dret resideix en les institucions i en el poder legalment establert”. Ho han fet servir totes les autocràcies del món (la Veneçuela d’ara inclosa, per cert): per això, ¿no hauríem d’anar més enllà del “positivisme”, buscant una “teoria de la justícia” d’acord amb una ètica superior, que respecti els valors morals? Espanya pretén resoldre-ho tot –i no em refereixo als delictes, sinó a “tot”– amb policia i jutges. És legítim? Xavier Serra Besalú Girona
Democràcia amb vertigen
El Punt Avui, 3/8/17
Tribuna
Xavier Serra i Besalú. Professor de filosofia
el ‘last minute’
A qui obeir?
A
mitjan juliol hem celebrat el segon centenari del naixement de Henry D. Thoureau. Aquí m’interessa la seva actitud relativa a l’obediència política. De Thoureau es coneix –i ara es comença a reconèixer– Walden, o la vida als boscos, on es lloa la vida senzilla, aliena a angoixes tecnològiques, i també La desobediència civil (1849), que explicita els fonaments de la resistència individual –a l’estil del que farien Ghandi o Luther King– contra aquell govern que es manifesti injust. Té més mèrits, i va anticipar idees que trobem ara a l’ecologisme o a la teoria del decreixement.
UN HOME ESTRANY, SENS DUBTE, però amb
mèrits (la lluita abolicionista, entre d’altres). Em resulta paradoxal l’individualisme extrem i la seva proposta d’una mena d’ociositat vital. En qualsevol cas, Thoreau fou un intel·lectual pacífic, que argumenta en favor d’una resistència no violenta a tot el que va contra la consciència. Reconec el valor i la necessitat de l’obediència com a virtut i, a la vegada, en voldria assenyalar els límits. No en volem més, d’Eichmanns. Obeir persones o papers sense saber per
què, només pel sou o estalviar-nos problemes, empobreix. No ens serà difícil aplicarho a la vida privada o a la situació de la nació catalana en l’actual cruïlla. ENTENC QUE CAL OBEIR a: a) les lleis justes;
b) la paraula donada, els compromisos assumits; c) tot allò coherent amb el nostre projecte i ideals vitals. Ara bé –i no m’embranco aquí amb les lleis divines, que puguin estar per sobre– sempre hi ha dos límits infranquejables: la pròpia consciència i allò just en si (no només perquè vostè o algú ho imposi). Un model de cada?: Sòcra-
“ Cal que un poble pacífic i treballador, dotat d’un Parlament legítim, resisteixi a qui se li enfronta de males maneres: no podem no fer-ho
tes i Thomas More. També els cristians ho pensem així. I, per als postil·lustrats, recordo que l’ètica formal de Kant lloa l’autonomia moral, que no necessàriament ha de ser atea ni encara menys relativista. La raó humana ens ajuda a identificar què és digne. Semblaria que als nens petitons, als fidels d’una creença o als dèbils (per por o minusvàlues) els fos més fàcil obeir: senzillament, executen el que els diuen. No ho sé, no ho crec. L’excel·lència de la virtut rau a actuar per convicció, de cor (també quan respectem el límit de velocitat, paguem impostos o no malaguanyem plàstics). PER AIXÒ CAL QUE UN POBLE PACÍFIC i treballador, dotat d’un Parlament legítim, resisteixi –amb serenitat i intel·ligència pràctica– a qui se li enfronta de males maneres: no podem no fer-ho. Vostè faria el mateix, Kant faria el mateix, i també sant Pau. N’estic segur. Ah! I res de fanatismes: sabem que Kant –com Thoreau, i tants d’altres– van tenir dubtes a la seva vida. I vostè i jo. M’estimo els ciutadans d’Espanya, d’Europa i del món. Els vull bé. Però, en la defensa de la llibertat pública, m’hi va la consciència.
El Periódico de Catalunya, 7/8/2017
8
INDEPENDENTISME
Ni cas al TC Xavier Serra Girona
Els jutges i els tribunals han de ser respectats. Una de les seves principals característiques ha de ser la imparcialitat. Un «jutge de part» ja no és legítimament un jutge. Penso que és evident que el denominat Tribunal Constitucional està sent «part» en el conflicte amb el Parlament català. Per això s’haurien de buscar altres solucions, ja que simplement aplica tot el que li demana el Govern de l’Estat, sistemàticament. A més a més, una part consistent dels ciutadans reconeixen que actua «contra» Catalunya. Aquesta qüestió és senzilla d’entendre, si bé no de resoldre: la legalitat sense legitimitat, és a dir, reduint la segona la primera, es denomina «positivisme jurídic». Aquesta opció, que no resol cap conflicte i que corca la democràcia, sosté que «el fonament del dret resideix en les institucions i en el poder legalment establert». Ho han usat totes les autocràcies del món (la Veneçuela d’ara inclosa, per cert): per això, ¿no hauríem d’anar més enllà del «positivisme» buscant una «teoria de la justícia» d’acord amb una ètica superior, que respecti els valors morals? Espanya pretén resoldre el procés amb policia i jutges. ¿És legítim?
Sí a unir el tramv
M’
Colau i la compra de tres edificis
L’
Ara, 20/8/17
celona i rebutjar qualsevol expressió de violència. Cal continuar treballant per la pau i superar el discurs de l’odi i de la por.
un viratge geoestratègic Fixem-nos que l’origen d’aquest terrorisme global que malauradament ha colpejat ara el nostre país s’inicia arran de certes intervencions militars occidentals en països de confessió musulmana rics en petroli i gas. Fixem-nos que la riquesa d’aquestes fonts energètiques fòssils han estat acaparades per uns quants, cosa que ha creat una gran desigualtat i ha sigut font de desestabilització en àmplies regions riques en aquests recursos. Fixem-nos que tot sovint els diners derivats del petroli han estat al darrere del patrocini d’actes terroristes. Fixem-nos que l’abús en el consum d’aquestes energies d’origen fòssil està envalentint un canvi climàtic que empobreix grans zones del món, causant misèria i
desesperació i forçant el desplaçament poblacional cap a altres zones. Òbviament, darrere d’aquest fenomen global del terrorisme hi ha altres factors, però el que tinc clar és que un viratge geoestratègic valent cap a les energies renovables que deixi d’alimentar les múltiples injustícies provocades per culpa d’aquestes problemàtiques fonts d’energia fòssil seria la millor de les respostes per construir un món més just on no hi càpiga el terrorisme. MARTÍ GASSIOT GARRIGA BARCELONA
Deixem-ho als professionals! La diferència entre els que s’ocupen professionalment de resoldre el problemes i els dilettanti o amateurs és que els primers sí que ajuden. Amb la bona voluntat i les il·lusions no n’hi ha prou. En relació als atemptats de dijous a Catalunya, tothom té dret a difondre a les xarxes socials el que vulgui, i a interessar-se pels seus amics o ser arrossegat per una desbo-
odeu expressar-vos al diari a través de la web www.ara.cat, i per les següents vies:
cada curiositat. Ara bé, els que curen són metges; els que ensenyen, docents; els que controlen incendis, bombers, i els que persegueix els dolents, policies. ¿I els que analitzen les informacions? Qui són els “professionals”? Ara, al segle XXI, són –encara!– periodistes. Ells i elles tenen el know-how, contrasten els fets, ho redacten amb bona tècnica i segueixen –encara que no tots– un codi deontològic. Els que aprofiten la situació per enfotre’s dels Mossos, o per tenir clics, són uns “mercenaris de la informació”, uns mals professionals. Per aquesta raó, sé que existeixen moltes fonts a internet, però segueixo @mossos, @govern i @krls: em són fiables, i també els mitjans professionals, com @diariAra, entre d’altres. XAVIER SERRA BESALÚ GIRONA
Les cartes enviades pels lectors han de tenir un màxim de 1.000 caràcters. El diari es reserva el dret de resumir-les. Els seus autors hi han de fer constar nom i cognoms, adreça postal i electrònica, número de carnet d’identitat i un telèfon de contacte. Les cartes no es respondran.
El Punt Avui, 21/8/17
Deixem-ho als professionals! b La diferència entre els qui s’ocupen professionalment de resoldre el problemes, i els dilettanti o amateurs és que els primers sí que ajuden. Amb la bona voluntat i les il·lusions no n’hi ha prou. En relació amb els atemptats de dijous a Catalunya, tothom té dret a difondre a les xarxes socials el que li peti, i a interessar-se pels seus amics o ser arrossegat per una desbocada curiositat. Ara bé, els qui curen són metges, els qui ensenyen, docents; els qui controlen incendis, bombers... i qui persegueix els dolents, policies. I els qui analitzen les informacions? Quins són els “professionals”? Ara, al segle XXI, són –encara!– periodistes. Ells i elles tenen el know how, contrasten els
fets, ho redacten amb bona tècnica i segueixen –encara que no tots– un codi deontològic. Els qui aprofiten per fotre’s dels Mossos, o per voler tenir clics, són uns “mercenaris de la informació”, uns mals professionals. Per aquesta raó, sé que existeix internet, però segueixo @mossos, @govern i @krls: em són fiables, i també els mitjans professionals, com @elpuntavui, entre d’altres. XAVIER SERRA BESALÚ
Girona
El Tarradellas de Puig i Ferrater b Joan Fuster escrigué: “Potser el novel·lista català més important de la primera meitat del segle XX sigui Joan Puig i Ferrater”. El seu prestigi quedà establert amb la publicació de Camins de França (1934) que assoli un èxit sense prece-
El Barcelona demandará a Neymar por incumplimiento de contrato #CulebrónNeymar
La Vanguardia, 24/8/17
Si alguien después de renovar paga mi cláusula de rescisión, ¿dónde incumplí mi contrato? Juan Enrique Vargas Nogales
¿Por qué no se preocupan más de fichar y luego si eso lo denuncian? Prioridad, por favor. Martí Marias
Sólo falta comprar a Di Maria y hacerle el favor del fair play al PSG. Leonardo Petrochelli
Ya sé que el dinero es el dinero, pero con lo que va a cobrar ya podía haber avisado al club con tiempo para buscar sustituto antes de la pretemporada. Diana Celeste Mas Domínguez
¿Demandar? Si ha pagado la cláusula, Bartomeu. #BuenoPuesMoltbéPues Adiós Tito Canes
és de tots també és meu, sembla que d’instal·lacions per la ciutat de Barcelona –dice Rodríguez Pitarque–. No en teníem prou amb d’empassar-nos els fets amb relleu”.
voluntat i les il·lusions no n’hi ha prou. Amb relació als atemptats de dijous a Catalunya, tothom té dret a difondre a les xarxes socials el que li peti, i a interessar-se pels seus amics o ser arrossegat per una curiositat desbocada. Ara bé, els qui curen són metges; els qui ensenyen, docents; els qui controlen incendis, bombers... i qui persegueix els dolents, policies. I els qui analitzen les informacions? Qui són els professionals? Ara, al segle XXI, són –encara!– periodistes. Ells i elles tenen el know how, contrasten els fets, redacten amb bona tècnica i segueixen –encara que no tots– un codi deontològic. Els qui aprofiten per ficar-se amb els Mossos o per voler tenir clics són uns mercenaris de la informació, uns mals professionals. Per aquesta raó, sé que existeix internet, però segueixo @mossos, @govern i @krls : em són fiables, i també els mitjans professionals, com @LaVanguardia, entre d’altres. XAVIER SERRA BESALÚ Girona
Diumenge de trets Tenim costum de passejar pels camps i boscos d’Òdena, a l’Anoia. Aprofitem les primeres hores del dia per fer-ho, per les temperatures del sever estiu que passem. Aquest diumenge passat, la passejada ha estat curta i amb molta reflexió interna. Érem al mig d’un camp de rostoll quan comencem a sentir trets. Sembla que venen de totes bandes. Caçadors. La meva parella i jo hem parat la marxa i ens hem agafat les mans. El gosset que ens acompanya ha seguit indiferent però estranyat pel nostre comportament. Els trets s’han anat succeint, però ja lluny dels nostres pensaments. Hem tornat a casa. Mal cap de setmana per obrir la veda. El nostre sentit condol a tots els familiars de les víctimes dels atemptats de Barcelona i Cambrils. JORDI SEGURA CASANOVAS Jorba
Un altre ‘Traperazo’
con nombre y apellidos y debe constar la dirección, oportuno.
diaa III/ nompre atentepalos conseerror, ca-
lificar a estos seres, ya que no merecen el calificativo de personas. FEDERICO SILVA LÓPEZ Suscriptor Barcelona
Fonts fiables La diferència entre els qui s’ocupen professionalment de resoldre els problemes i els dilettanti o amateurs és que els primers sí que ajuden. Amb la bona
Cada vegada falta menys per a l’1 d’octubre, dia clau per a la defensa de la democràcia. S’ha parlat poc els darrers dies del referèndum, després de l’atemptat a Barcelona, però arran de la roda de premsa del major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero, en què un periodista va abandonar la sala perquè s’havia respòs una pregunta en català, el debat torna. És clar que motius no en falten per voler la independència. Per la defensa de la meva llengua, la meva cultura, la meva gent i el meu estimat país, jo, l’1 d’octubre, faré un: “Bueno, pues molt bé, pues adiós”, Espanya. MARTA ALMERIA Esparreguera
Cronistas necesarios Magnífica la columna que ha publicado La Vanguardia el martes 22 de agosto titulada Ripoll y firmada por mi admirado escritor y periodista (y ahora también profesor) Antoni Puigverd. Aparte de hacer una impecable descripción de los barrios perimetra-
La Vanguardia, 27/8/17
els la del aquesta ta: es demono sols vo-
que quetristeRipoll o ráfico, dudo ectajurídico; absurdo haya un
El lector expone Por una sociedad multicultural !
Estos días están siendo difíciles en Catalunya. Pero saldremos adelante, estamos en buenas manos. En mi lugar de trabajo – un centro educativo– coincido con profesores, familias y alumnos de orígenes, estilos de vida y convicciones muy variados. Yo estoy orgulloso de mis alumnos y alumnas: de todos. Algunos ya han llegado a la universidad, ¿quién lo habría podido imaginar hace algunos años, cuando comenzaron la ESO con notables limitaciones lingüísticas y sociales? Pero ¡ahí están! Algunos, incluso, van obteniendo excelentes calificaciones. Otros se dirigen a estudios profesionales o se sumergen en los programas de formación e inserción (PFI). Lo relevante: ningún supremacismo por razones de origen, aspecto o estilo cultural, que sí los diferencian, pero no los clasifican. Sería penoso que, en nuestro país, alguien quisiera etiquetar a las personas por el acen-
to, el templo que frecuentan, sus apellidos o sus convicciones. Ninguna persona es ilegal, ni mejor o peor por lo que haya hecho algún pariente o miembro de su colectividad. Catalunya es tierra de paz y de acogida, desde la primera escuela en adelante. A ellos les recomiendo que aprendan catalán, que asuman responsabilidades cívicas, que eviten grupos cerrados. Sé de qué hablo porque –desde hace ya unos años– enseño Ética y Filosofía a chicos y chicas que expresan esa multiculturalidad. Y me encanta. Son nuestra esperanza, jamás una pesadilla. Serán jueces, periodistas, médicos, administrativos... Cada uno tiene un valor único. Las ideas pueden ser cuestionadas, los comportamientos ilícitos deben ser penalizados, pero estamos construyendo una sociedad mejor. XAVIER SERRA BESALÚ Girona
Tribuna
El Punt Avui, 31/08/2017
Xavier Serra i Besalú. Professor de filosofia a l’institut Salvador Espriu de Salt (Gironès)
Encisadora ingenuïtat uina cara d’angelet! Sembla que mai hagi trencat un plat. D’aquesta mirada i aquest somriure, me’n refio.” Així manifestem sovint que els humans –homes i dones– tenim quelcom de bo en el fons del cor, som uns ingenus. No es deixin entabanar pels qui s’esgargamellen fotent-se’n de la “ingenuïtat” com si fos quelcom negatiu: sé que el diccionari s’hi refereix com “tenir una deficient comprensió o intel·ligència”, però –i aquest n’és el sentit més genuí– també consisteix en “absència de malícia i sofisticació, sinceritat, innocència, senzillesa, puresa o candor”.
“Q
LES PERSONES “MAQUES” –les que ens ro-
ben el cor– són així. Hi ha força figures literàries, com aquell estereotipat Càndid (Voltaire) o el franc Manelic (a Terra baixa, de Guimerà). Jo, dels innocents, me’n refio. a l’editor poc abans d’agafar el vol FR2202 cap a Girona. Acabo ara la meva estada estiuenca d’enguany a Cracòvia. Convé venir-hi: s’hi aprèn molt dels polonesos. Seleccionant alguna foto
ENVIO AQUEST TEXT
entre centenars de fitxers, prenc la de l’entrada al Museu d’Art Contemporani (Mocak), situat on tenia la fàbrica el mític Oskar Schlinder. Conté –com li passa al nostre Macba– moltes creacions, que van de l’escombraria fins a la genialitat. M’interessa ara l’accés: un pany de paret, de senzills totxos, provinent de Gdansk, al qual es va enfilar Lech Walesa per crear Solidarnosc. Els va canviar el país. Té data, i és històrica: el 31 d’agost de 1980, justament avui fa 37 anys. I si no ho hagués fet? Però sí, ho va fer, s’hi va atrevir, se la va jugar. AI, “SANTA INNOCÈNCIA”dels herois! En en-
torns massa ronyosos mai sorgeixen Gandhis, ni Mandelas ni Mares Teresa de Calcuta. Es necessita una actitud franca, uns ulls nets i generosos. AVUI DIA, TOT I QUE ESCASSA, la ingenuïtat
“ Cal amabilitat i puresa
encara “enamora”: l’espontaneïtat dels petitons, els avis que mai malpensen, els ciutadans que volem refiar-nos dels altres. Ser ingenu no és “anar amb el lliri a la mà”, és ser bo: han passat 300 anys de menyspreus freqüents, però mai aconseguiran fer-nos “malànimes”. Els catalans som gent de pau, àdhuc amb les clavegueres estatals. mostra un ésser humà quan no té por que li facin cap mal!”, crida l’anglo-paquistanès Hanif Kureishi. Els col·legues que ens foten d’amagatotis, els interessos mesquins d’alguns polítics, la hipocresia, etcètera, ens fan malignants. Queda algú bo i noble? Sí, tant a Polònia com al nostre país.
“QUINA ESPLÈNDIDA INNOCÈNCIA
“AI, SANTA INNOCÈNCIA!”, EM DIREU. Henri Nowen proclamà que “convertir-se en nen [...] no és la innocència de l’acabat de néixer, sinó la que s’aconsegueix fent opcions conscients”. Hi ha mala bava al món, però també esguards nets i somriures sincers: els veig, al meu institut i arreu. Cal amabilitat i puresa: la ingenuïtat no es compra per Amazon, és gratuïta, és un do. Demanemla als déus.
El Senyal (Girona) N. 181, setembre 2017
11S: una Diada nacional, de tots La primera llei aprovada pel reconstituït Parlament de Catalunya és del 12 de juny de 1980. Només té dos articles: en el primer, «es declara Festa Nacional de Catalunya la Diada de l’11 de setembre»; en el segon s’ordena que s’apliqui des del «mateix dia de la seva publicació al Diari Oficial de la Generalitat». Breu, clar i català, i ens afecta a tots: als nascuts aquí, als vinguts i als que hi siguin de pas. És la festa nacional. Malauradament, per a certes persones, les festivitats han esdevingut només fugaces estones d’esbarjo o de desentendre’s de la feina. Això es manifesta també en la feble pràctica de la devoció setmanal –i no només entre els cristians–, en el desafecte envers les celebracions nacionals, en la vergonya per expressar joiosos allò que ens uneix. Tenim tres símbols, segons l’actual Estatut, art. 8: la senyera, l’11S i un himne, Els segadors. Mai no exclouen ningú. Som a una nova Diada. Sé bé que, des del 2012, hi ha ciutadans que es mobilitzen en to reivindicatiu. Qui sóc jo per jutjar-los? La política té aquestes coses, i sortosament vivim en un entorn lliure.
Cal estimar el país, escoltar les persones, sumar els afanys nobles de tothom
La jerarquia i l’Església no fan política, però els laics cristians en tenim obligació, amb l’amplíssim marge de llibertat en tot allò que no està sotmès al dogma. Sé també que hi ha qui menysprea
l’Església –que no coneixen prou bé– com a una deixalla de l’antic règim o bé com a un niu de sobiranistes. L’Església és més rica: té un missatge espiritual que supera tot això. Per a qui pateixi, tot i que no puc entrar en detalls aquí, recomano el Compendi de la Doctrina Social de l’Església (2004), un document clau encarregat per sant Joan Pau II que, en la meva opinió, hauria de ser ben conegut per laics i eclesiàstics d’arreu del món. A l’article 157 es diu que «el camp dels drets de l’home s’ha estès als drets dels pobles i de les nacions», i el 387 ens recorda que «a tots els pobles els correspon, en general, una nació». Pius XII va explicitar que «l’Església catòlica no s’identifica amb cap cultura» (1954): per això hi ha cristians de totes les nacions. I Joan XXIII, ara sant, insistí: «Cap
nació no pot oprimir-ne cap altra ni interposar-se indegudament en els seus afers, i té el deure d’abstenir-se de qualsevol intent de domini» (1963). Els bisbes catalans mai han assenyalat un camí únic (vegeu els documents de 1985 i de 2011). Cal estimar el país, escoltar les persones, sumar els afanys nobles de tothom. Ningú pot sentir-se’n –ni semblar– l’amo i propietari de terres o gents. Amb seny, celebrem la nostra festa, una revolta anual de somriures i d’il·lusions familiars i col·lectives, amb un exquisit respecte a la diversitat i a la riquesa de tots. La festa d’un país que «és tan petit que des de dalt d’un campanar sempre es pot veure el campanar veí». XAVIER SERRA I BESALÚ Professor de Filosofia a l’Institut Salvador Espriu (Salt, Gironès) Twitter: @xserra
Revista Valors N. 151, setembre 2017
Generem solucions
Em dona la gana? Xavier Serra
Qui diria que és més lliure: un fumador addicte o bé una persona molt panxacontenta? Què considera més rellevant: les llibertats públiques –d’expressió, polítiques...– o l’autodomini de la pròpia vida? Es pot ser feliç sense llibertat? S’és responsable d’alguna cosa que no s’ha decidit? Totes aquestes qüestions, i d’altres que vostè podria descriure, tenen a veure amb una de les notes més definitòries de l’ésser humà: el fet que gaudim d’un do, el de la llibertat. No el tenen les mascotes, ni les màquines, ni... anava a dir els “fanàtics”, però aquests –si són humans, i ho són! – deuen ser recuperables. Quan un alumne em diu que no fa quelcom perquè “no li dona la gana” (estudiar, o demanar perdó, o el que sigui), d’entrada em quedo una mica desanimat: raono –dins meu– com si la proposta amable d’un bé hagués fet fallida. Però, en el fons, és genial: és lliure! Cap animal o cap màquina m’ho haurien dit, això; és un “signe de llibertat”. Se sol dir que la llibertat és la capacitat d’escollir: expressa el no estar sotmès a un subjecte diferent d’un mateix. Això que ens permet fer quelcom o no, i ens mostra com a lliures, però també responsables dels nostres actes. Per això, a l’alumne entremaliat que em diu que “no li dona la gana” li recordo que aquesta actitud –tan pròpia de les peVícules i de les realitats vitals dels adolescents– no li treu pas la responsabilitat. Però em temo que aquesta part no l’assimilen fàcilment: només quan l’espifien de debò. Se n’ha parlat molt de llibertat: des dels clàssics fins als existencialistes del segle XX, i en contextos no només religiosos o polítics, sinó també psicològics i antropològics. Estimem la llibertat, encara que –a vegades– ens faci patir, o permeti la realització d’accions dolentes. És rellevant distingir diferents nivells de llibertats, que resumiria en tres: a) la llibertat psicològica (la tenen les persones no estan sotmeses a una addicció o minusvàlua –especialment psíquica– que els impedeixi ser amos d’ells mateixos); b) la llibertat política (s’expressa en no patir coerció en les nostres accions externes: presó, repres-
sió, amenaça o pors objectives); i c) la llibertat metafísica (que, a vegades, alguns anomenen, “llibertat moral”), en el sentit que no estem sotmesos a res ni a ningú. Descarto la tercera, que només pretenen els qui volen ser déus; les altres dues les veig necessàries per a comportar-nos com humans. No podem pas fer-ho tot, però allò que desitgem o projectem endegar ha de ser “perquè ens dona la gana”. Prèviament, pares o mestres o herois o amics o Déu (en el supòsit de la seva existència), ens hauran orientat potser sobre els perquès de cada decisió. Mai esclaus, sempre lliures, sempre responsables. No els citaré autors, avui. Però sí, fidel al RYAN MCGUIRE
A l’alumne entremaliat li recordo que aquesta actitud no li treu pas la responsabilitat títol de la secció, les solucions que voldria generar. En concret tres: a) pares, tutors i mestres: eduquem els fills i alumnes en la llibertat, no en el “caprici egoista”: que pensin per què trien fer cada cosa; b) polítics: permeteu la lliure expressió –pacífica i respectuosa– de la voluntat dels ciutadans formats, que –si es té cura de l’educació cívica– seran majories assenyades; c) jutges: exigiu responsabilitats –d’acord amb les bones ordenacions que prevegin els legisladors– a les persones que han actuat lliurament, i no us deixeu manipular, corrompre o instrumentalitzar. I tot, perquè “us dona la gana”. Qui és més lliure?, preguntava al principi. El que escull allò millor, perquè “li dona la gana”. No s’és feliç sense llibertat, i potser tampoc triant els mals camins. Xavier Serra és professor de Filosofia / @xserra
Dissabte, 9 setembre 2017
http://www.diaridegirona.cat/opinio/2017/09/09/cartes/866523.html
Vergonyosa punyalada a la Filosofia Xavier Serra Besalú.. Girona.
Hi ha dies que han de passar a la història perquè succeeixen coses excepcionals, valentes i heroiques o també miserables. El dimecres 6 n´hi ha hagut una. Però no em refereixo a la que potser s´imaginen, sinó a una pròpia de «clavegueres», també. Ha arribat amb aquesta data, i enviat de manera «intencionadament malintencionada» (pel dia, la via,...) una comunicació als directors del centres de Batxillerat de Catalunya –i astutament i a la vegada a la premsa– declarant que la Filosofia ja no seria matèria comuna als exàmens de Selectivitat. El Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC) té la barra de vestir-ho, fent-ne riota, com que això ajuda la Filosofia, que podria ponderar a la fase específica, però s´ha de ser molt sapastre o ben curtet per no veure-hi la intenció del text que signa la Sra. Jou, en nom del CIC. Sembla fet amb cinisme, amb misteri i sense saber qui ha votat el què: escriuen que «s´ha assolit un acord», però no hi ha cap nom. Tot això em fa tuf, i deu tenir a veure amb pressions de Madrid (on semblen al·lèrgics al pensament crític), o potser d´altres àrees... però –ai, Govern nostre estimat– amb zero transparència. Semblen tenir una agenda oculta contra la Filosofia, justament quan la societat s´adona que cal una visió ampla i raonada, enmig de la ximpleria. Tinc al davant la sessió del nostre Parlament del 14 novembre 2013, on tots els parlamentaris van aprovar una resolució en favor de la Filosofia a Secundària: com heu empitjorat! Estic molt decebut, i ara m´adono que hi ha gent que no és prou digna del càrrec i responsabilitats que se´ls concedeixen; ara bé, sempre es pot rectificar, tot i que cal coratge! En uns temps en què molts sí que donem la cara, amagar-se darrere falses raons –poques coses són més competencials que la Filosofia!– sembla ben pobre. A veure què hi diuen... conseller Vila i consellera Ponsatí.
El Punt Avui, 10/09/2017
El dia 31.08.17, a conseqüència d’una angina de pit, vaig ingressar a l’hospital Josep Trueta de Girona d’urgència, procedent del CAP de l’Escala, amb ambulància medicalitzada, i després d’uns dies d’ingrés vaig ser doagrair de tot cor a totes les persones que han intervingut en el procés d’hospitalització a la unitat coronària del Trueta, des del personal del CAP de l’Escala fins al de l’ambulància medicalitzal’hospital de dia i la planta de patologies coronàries. Des de les tim cardiòleg que m’ha atès dono les gràcies, passant per caladors, auxiliars, infermeres, metges i unitat de cateterisme i coprofessionalitat. Vull fer un incís i felicitar-vos per la tasca de formació dels metges novells que
nions sobre estat del pacient,
proves, possibles diagnòstics pel tipus de patologia i pautes i tractaments a seguir buscant el més adequat. Sempre es podran optimitzar els recursos econòmics si venen, però els més importants ja els teniu i són els humans, i crec que es pot millorar despertant i incentivant les persones de potencial adormit que no el fem servir per manca d’incentivació i d’implicació a la feina, a voltes culpa de rutines obsoletes, falta de formació, falta d’accés a noves tecnologies, i aportar idees de millora. Tot això aniria en benefici del pacient i del nivell de la sanitat pública catalana, que sempre podrà estar orgullosa de la seva gent i la tasca ben feta. Lluís Puigdevall Puigmasdevall Girona
Punyalada a la filosofia b Hi ha dies que han de passar a la història perquè succeeixen coses excepcionals, valentes i
heroiques o també miserables. El dimecres 6 n’hi ha hagut una. Però no em refereixo a la que potser s’imaginen, sinó a una pròpia de “clavegueres”, també. Ha arribat amb aquesta data, i enviat de manera “intencionadament malintencionada” (pel dia, la via...), una comunicació als directors dels centres de batxillerat de Catalunya –i astutament i a la vegada a la premsa– declarant que la filosofia ja no seria matèria comuna en els exàmens de selectivitat. El Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC) té la barra de vestir-ho, fent-ne riota, com que això ajuda la filosofia, que podria ponderar a la fase específica, però s’ha de ser molt sapastre o ben curtet per no veure-hi la intenció del text que signa la Sra. Jou, en nom del CIC. Sembla fet amb cinisme, amb misteri i sense saber qui ha votat el què: escriuen que “s’ha assolit un acord”, però no hi ha cap nom. Tot això em fa tuf, i deu tenir a veure amb pressions de Madrid (on
semblen al·lèrgics al pensament crític), o potser d’altres àrees... però –ai, govern nostre estimat– amb zero transparència. Semblen tenir una agenda oculta contra la filosofia, justament quan la societat s’adona que cal una visió ampla i raonada, enmig de la ximpleria. Tinc al davant la sessió del nostre Parlament del 14 novembre del 2013 en què tots els parlamentaris van aprovar una resolució en favor de la filosofia a secundària: com heu empitjorat! Estic molt decebut, i ara m’adono que hi ha gent que no és prou digna del càrrec i les responsabilitats que se’ls concedeixen; ara bé, sempre es pot rectificar, tot i que cal coratge! En uns temps en què molts sí que donem la cara, amagar-se darrere falses raons –poques coses són més competencials que la filosofia!– sembla ben pobre. A veure què hi diuen... conseller Vila i consellera Ponsatí. Xavier Serra Besalú Girona
El Punt Avui (Girona), 17/9/17
que hem fet un referèndum, i que l’hem guanyat. I l’1 d’octu-
hagi resultat estèril. Pel futur de Catalunya. Pels nostres fills i nets, perquè es mereixen viuCatalunya compta amb tu,
Zygmunt Bauman afirmava que la postmodernitat era en es psicoanalitzava, encara que afegia: per acabar acceptant la seva impossibilitat. Pot ser per entendre el procés i la reacció de l’Estat espanyol. Catalunya respon als reptes de la
la seva psicoanàlisi ha sortit la necessitat de separar-se d’Espanya, que segueix instal·lada en la modernitat, com tots els vells estats europeus. La modernitat es defineix pels atributs d’unitat, solidesa, fortalesa, ordre, simplicitat, mentre que la postmodernitat es defineix per la pluralitat, liquiditat, flexibilitat, fluïdesa, complexitat, relativisme etc. És natural que el repte català faci por a la UE per l’efecte mimètic. Però la UE i els estats nació que la integren segueixen instal·lats en la modernitat i són incapaços d’entendre els reptes de la postmodernitat. Greu error; la UE per sobreviure necessita la saba nova de nacions sense estat com Catalunya. JOAN ENRIC NEBOT Celrà (Gironès)
Ai, pobre Merlí! b Quan començo a escriure aquest text ja hi ha més de 4.000 adhesions, en molt poc temps, a una petició per en-
viar a la Sra. Jou, de la nostra Generalitat (Consell Interuniversitari de Catalunya). Com la poden llegir? Posin, a Google, “filosofia comuna change”, i ja la tenen! Què ha fet ella? Doncs signar una cínica sentència de mort d’una assignatura que afavoreix el pensament crític i transversal. Ha de fer-se enrere, per males pràctiques i perquè no sabem qui ho ha votat, això. Ai, si Sòcrates, o en Merlí, aixequessin el cap! Quin disbarat! Dos de cada tres preuniversitaris escolliu examinar-vos de filosofia cada selectivitat; ara se’ls obliga, sí o sí, a fer història. I, a més, sense cap raó vàlida; la carta és plena de despropòsits. Què hi ha més competencial que pensar, senyors d’aquest misteriós comitè del CIC? També pot ser submissió a la Lomqe, però espero que no sigui això. Doneu-nos suport, amics peripatètics, joves i grans! XAVIER SERRA BESALÚ Girona
http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/23-lectorescriu/1239146-ai-pobre-merli.html
La Vanguardia, 21/9/17
exhaber texto en hisal recupera-
aconsedel als dels actuacions és ties internapojectiu d’hipoGovern posa nsaque encrede part ranistes,
que ara diuen que no, però ells ja ho havien avançat. Hem previst tots els escenaris i sabrem actuar en funció del que es faci realitat, venia a dir Puigdemont la setmana passada. Bé, doncs, l’escenari en què ens trobem avui era prou previsible. L’Estat, que ja havia avisat, no ha fet més que reaccionar davant les accions de desobediència dels polítics sobiranistes i de determinada societat civil. I la CUP, fregant-se les mans. JOSEP SANS HERNÁNDEZ Barcelona
Mal ejemplo La clase política se está saltando las reglas de juego como si nada. Soy profesor en un colegio. ¿Cómo explico esto a los alumnos? ¿Qué ejemplo estamos dando? Me da igual de qué bando esté. ¡Es tremendo! RAFAEL DIONIS RAURELL Vic
Los nuevos grises Cuando yo era pequeño, los grises me daban miedo. Eran una especie de policía política a las órdenes de Francisco Franco y de magistrados del sistema dicta-
torial reinante entonces. Ahora no tengo miedo, pero pido al señor Rajoy y a su ministro Zoido y a su delegado Millo que no hagan de la Policía Nacional y la Guardia Civil unos nuevos grises del siglo XXI. No necesitamos policía política o jueces y militares al servicio de un partido. Hay que escuchar a la gente, que suele ser bien pacífica. Por favor, no los haga los nuevos grises, dan miedo y provocan memoria histórica. XAVIER SERRA BESALÚ Girona
Com quan era jove Ni sé com dir-ho. Soc gran i estic tan revoltada com quan era jove, al final dels anys seixanta. Denúncies, escorcolls, requises, amenaces, identificar-se a les forces de l’ordre, fins i tot es crida a la delació. Què més falta? I tot això, com aleshores, en nom de la llei. Quina democràcia tenim? Vull recordar que Estat de dret no és aquell en què la llei defensa l’Estat davant del ciutadà, sinó aquell en què la llei defensa el ciutadà davant l’Estat. I votar és un dret dels ciutadans. MERCÈ MULET Barcelona
Ara, 23/09/17
net hi són per garantir el dret a decidir, defensar la llibertat d’expressió i imposar la independència dels poders. Malauradament a Catalunya, i sota una Constitució que avui dia pocs han votat, els fets parlen Això ho tenen molt present els antics membres del PSC. Quan aquest partit va aparèixer després del franquisme, molts dels seus afiliats s’havien oposat a les lleis injustes de la dictadura. Paradoxalment, els membres del PSC actual s’han arrenglerat amb el partit a qui van jurar obediència, el PSOE, i no se’n veu cap al davant del dret a decidir D’altra banda, el PSOE ha jurat donar suport al PP i a la monarquia
BARCELONA
No ens els feu grisos Quan jo era petit, els grisos em feien por. Eren una mena de policia política, a les ordres de Franco i de magistrats del sistema dictatorial regnant aleshores. Ara no en tinc, de por, però demano al senyor Rajoy, al seu ministre Zoido i al seu delegat Millo que no facin de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil uns nous grisos del segle XXI. No necessitem policia política ni jutges i militars al servei d’un partit. Cal escoltar la gent, que sol ser ben pacífica. XAVIER SERRA GIRONA
El Punt Avui, 28/9/17
Tribuna
Xavier Serra i Besalú. Professor de filosofia a l’Institut Salvador Espriu (Salt, Gironès)
Irresponsabilitats
A
braham Lincoln: “No podem escapar de la responsabilitat del demà evitant-la avui mateix.” Tinc al davant una foto de la Rosa Parks, tal com era el 1955. Vostès saben que aquell any, l’1 de desembre, a Montgomery (Alabama), ella va desobeir l’ordre del conductor d’autobús James Blake, d’asseure’s a la part posterior del vehicle deixant així lloc per als blancs, com manava una llei local. Va ser arrestada, jutjada i sentenciada: havia desobeït la llei. El cas es va acabar guanyant a la Cort Suprema (1956). La Sra. Parks la va fer ben grossa; ara bé, va ser responsable. En la lluita pels drets civils “va ser el factor desencadenant més que la raó de la protesta” (King). Però ho va fer, se la va jugar. La responsabilitat és un valor que està en la consciència de la persona, una virtut que estudia l’ètica: consisteix no només a prendre decisions de manera conscient, sinó a assumir-ne les conseqüències i respondre’n davant qui correspongui. Estem envoltats d’irresponsables. En parlem a filosofia, als instituts: l’imperatiu categòric de Kant n’ofereix un principi racional o, fins i tot, la valora el qüestionable Nietzsche, reconeixent que el que ens passa no prové de capri-
cis divins sinó de les nostres decisions. N’HI HA A DIFERENTS NIVELLS: familiar, es-
colar, jurídic, econòmic, etcètera, però ara m’amoïna la responsabilitat política. Recomano l’exemplar actual de Philosophie Magazine, centrat en Què és l’autoritat? Des de Plató a Habermas, passant pel paternalisme (Filmer), la submissió voluntària a un Leviathan (Hobbes) o allò carismàtic (Weber), ho tracta tot. Em centro en dos punts: a) Locke entén la deslegitimació de qui mana quan “ja sigui per ambició, per por, per insensatesa o per corrupció, intenta d’atribuir-se o lliurar a mans d’un altre un poder absolut damunt les vides, les llibertats i els béns”, i així “el poble tindrà dret a recobrar la llibertat inicial i [...] procurar
“ La responsabilitat està en la consciència de la persona
per la seva pròpia seguretat i protecció, ja que és amb aquest fi que els homes són dins la societat” (Segon Tractat sobre el Govern Civil, XIX). És el que hi ha: desprotegeixen els ciutadans i anul·len la democràcia: ¿legalitat o legitimitat? Locke, pare del parlamentarisme, ho té clar. b) de la mateixa manera que Pius XII denuncià “el pecat més gran d’avui és que els homes han perdut el sentit del pecat”, i n’és exemple el crim de David contra Uries, valorat com “un problema per resoldre”, la Hanna Arendt introdueix “la banalitat del mal” (1963), concepte amb el qual descriu Eichmann, un individu comú i corrent que acata ordres terribles sense cap mena de reflexió crítica envers aquestes. Un irresponsable, en breu. Per això, ella proposà instituir un tribunal internacional capaç de jutjar crims contra la humanitat. EL FAMÓS EPIDEMIÒLEG Seth Berkley ha repetit que “el lideratge consisteix en la visió i responsabilitat, no en poder”. I aquí estem: jo li diria a l’equip d’en Rajoy que sigui conscient que tracta amb persones i pobles, i no amb “un problema per resoldre”. No puc ser més breu, ¿puc ser més clar?
www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1247563-irresponsabilitats.html
Valors, n. 152 (octubre 2017)
Generem solucions
Paraules i ordres Xavier Serra
Per què hi ha persones que, per convèncer a algú, han de cridar? Pensen tenir així més poder? El poder és la facultat de manar i ser obeït; i si ho apliquem a l’àmbit públic –no a les relacions interpersonals o privades– designa la força de l’Estat, especialment en la dimensió coactiva o - com sintetitza Max Weber –en “el monopoli de la violència”. En general –amb el permís de Maquiavel–, preferim que el govern es basi en l’autoritat. Poder o autoritat: és un dilema? Quan vaig començar a donar classes vaig rebre un bon consell: davant situacions complexes, en les quals cal l’obediència voluntària d’alumnes rebels convé emprar, primer, una mirada; després, un gest; si cal, passar a una paraula, sempre abans que un crit i..., només si era una situació de perill per a altres, un càstig proporcionat, no irreversible i amb un objectiu determinat. L’autoritat d’un docent mai es basa en un poder coactiu que també té - sinó en les seves qualitats de governant. Això massa sovint manca en qui disposa de forces militars, jurídiques o polítiques, obsessionat amb rebre una obediència que té quelcom d’imbècil, i que no és humana sinó mecànica. Si ens fan cas els subordinats com a resultat de la por, o del profit obtingut, el vincle durarà poc; el respecte ha de fonamentar-se en l’expertesa, la bonhomia i el prestigi reconeguts. La potestas es té pel càrrec o situació; en canvi, l’auctoritas es guanya. O es perd. Si uses la violència, l’amenaça, el terror... la perds. Weber –com tothom sap– distingia entre l’autoritat tradicional, que s’accepta per hàbit (com la monarquia o els càrrecs hereditaris); la carismàtica, que suposa el seguiment “lliure” d’un líder; i, finalment, la racional, basada en el concepte de legitimitat i, sempre que es pugui, de legalitat. L’autoritarisme, un poder sense legitimitat, en seria la inflamació malaltissa. Llegeixo amb gust el mensual Philosophie Magazine, que a setembre ha analitzat en què es fonamenta “l’autoritat”. Esmenta
un munt de respostes: Plató, que la identifica amb el saber i la veritat (caldria que el governant fos filòsof); Filmer, el reaccionari que justifica el paternalisme i l’origen diví de la monarquia; Hobbes, partidari de la submissió voluntària a una autoritat absoluta, en el seu Leviathan; o Diderot, que l’associa a una certa retòrica de qualitat. També s’hi estudien dos alemanys: Weber - el teòric del carisma de qui arrossega a d’altres - i Habermas. Aquest darrer em fa el pes: pretén que els ciutadans reconeguem l’autoritat d’una idea, fruit d’un debat sotmès a unes regles precises. Interessant i, a la vegada, inestable, oi? MIGUEL Á. PADRIÑÁN
Apreneu ciutadania i confieu en els líders bons, que de nous dictadors ja n’estem embafats Anem per solucions: per manar bé cal donar ordres, i establir protocols, que mai es fonamentin en la mentida (Plató o Weber ho aprovarien), però que –sent al segle XXI, amb els mitjans tècnics de què disposem– superin el paternalisme de Filmer i l’eventual populisme de Diderot (un cas n’és l’Orbán, a Hongria). Identifico la transparència i la sinceritat com les qualitats que admiro en qui mana, perquè així no es guien pel domini sinó pel servei. A alguns d’aquests homes i dones bons me’ls han calumniat, menyspreat o se’ls ha aplicat l’ostracisme social, però són “líders” davant meu. Nois i noies: apreneu ciutadania, sisplau, i confieu en les qualitats del líder bo, que de nous dictadors –de fets o de paraules– ja n’estem embafats. Xavier Serra és professor de Filosofia / @xserra
El Punt Avui, 26/10/2017
Tribuna
Xavier Serra i Besalú. Professor de filosofia a l’institut Salvador Espriu (Salt, Gironès)
Atemorir innocents
A
quests dies em comenten alguns amics, certs col·legues de la feina i també veïns de casa que “tenen mal cos”, o sigui, males sensacions, que els duen a no dormir bé, a notar la boca seca, a pair malament els àpats, a estar apagats emocionalment, etc. No és fruit de refredats o malalties físiques sinó conseqüència col·lateral de la situació que vivim al país. I li passa a gent gran i a joves, a persones amb feina i a d’altres a l’atur, a qui està implicat en la vida associativa i a gent que mai s’ha compromès en res gaire concret. És una epidèmia. I té culpables. I jo els denuncio avui, aquí. Independentment que vostè sigui sobiranista i emancipacionista, o bé unionista i “constitucionalista”, s’ha generat un fenomen d’atemoriment social. I jo no ho vull: no hi tenen dret. DUES PREMISSES I UNA CONCLUSIÓ: a) ex-
poso al meu alumnat la “regla d’or” de la moral: “Tracta els altres com voldries que et tractessin.” Degué néixer a la Xina, amb Confuci, i arribà al fariseu Hillel l’Ancià, sent ben rellevant en temps de Jesús (surt als Evangelis). En un aspecte més prudencial, que no pas imperatiu, sé que l’exposa
Kant al s. XVIII. Explico també la “regla de plata”, que n’és la seva obversió: “No facis als altres el que no voldries que et fessin.” En breu: no facis el mal, com demana Gandhi. A més, b) hi ha tipus de terrorisme. Aterrir és ben lleig: ho van fer abastament l’1 d’octubre força militars equipats i pagats per a causar dolor i pànic. També uns dies abans: apagant webs, entrant a locals i cases, passejant-se amb prepotència per ports, viles i ciutats. Què volien aquesta gent, incapaços d’aturar res? Només atonyinar-nos i causar dolor moral? QUEDEN ENCARA PARES que pensen modelar els fills dient-los que “no seran res a la vida” si no fan allò que ells volen. El terroris-
“ No hi ha llibertat individual si no hi tenim una plena llibertat emocional
me psicològic existeix, una forma perversa de control usada per parelles, empresaris, confessions, etc., només fins que els perds la por. L’Estat espanyol ha infringit “la regla de plata”, ha aterrit milers de persones amb un maquiavel·lisme evident. CONCLOC: PER A PROTEGIR-NOS dels “atemptats psicològics” convé estar connectats amb la realitat, posant al seu lloc els molins de vent i els dimonis. No hi ha llibertat individual si no hi tenim una plena llibertat emocional. Un nebot del president Kennedy ho clava: “El terrorisme és una guerra psicològica. Els terroristes intenten manipular-nos i canviar el nostre comportament creant temors, incerteses i divisions” (Patrick J. Kennedy). Ara, a Catalunya, hi ha més fraternitat i un estil del tot pacífic: per això, hem d’estar serens i amb consciència neta. Pretenen esclafar institucions centenàries, democràtiques i justes. Ens volen dur enrere: no ens amenaceu més! És inútil: a més d’ofendre la dignitat humana (Declaració de Drets Humans, recollida a la Constitució Espanyola, art. 10.2), intenten emmalaltir-nos. Tinguem memòria.
http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1267135-atemorir-innocents.html
Valors, n. 153 (novembre 2017)
Generem solucions
No me’n fas, de por Xavier Serra
En una citació coneguda, llegeixo; “no hi ha res del que tingui tanta por com de la por” (Michel de Montaigne). El món dels sentiments és molt apassionant. Deuen haver vist o hauran sentit parlar de la pellícula Del revés (el títol original en anglès és Inside Out, 2015), una comèdia animada en 3D, produïda per Pixar i distribuïda per Walt Disney. La van estrenar al 68è Festival de Cinema de Cannes, i poc després, al juny 2015, al Festival de Cinema de Los Angeles. No em vull fixar ara en la història ni tampoc en el seu rerefons, basats en l’experiència del seu director, Pete Docter, en adonar-se’n dels canvis en la personalitat de la seva filla. Cada cop som més conscients –pels avenços en neuropsicologia– que les emocions humanes es reflecteixen en les relacions interpersonals. A les classes de Psicologia de Segon de Batxillerat, dedico una unitat curricular a les emocions. Segons força acadèmics, com el controvertit Dylan Evans, les emocions bàsiques són sis: l’alegria, la tristesa, la por, el fàstic, la ira i la sorpresa. Aquesta darrera no va ser inclosa a la pe_ícula de Pixar perquè és “massa curta” per a un guió, de seguida deixa pas a alguna de les altres cinc. Les emocions són experiències internes involuntàries de tal intensitat que es manifesten corporalment (amb suor, a les pupil·les, tremolant o plorant, etc.). La sorpresa serveix per poc més que per orientar l’atenció. Les altres emocions són més sòlides: l’alegria ens fa sentir positius i optimistes; el fàstic ens protegeix del que sembla que no ens convé; la ira permet defensar amb energia els nostres límits i persones benvolgudes; la tristesa, que sovint voldríem marginar, esdevé clau per al creixement personal, ens fa meditar i sovint també tanca etapes vitals (dol, fallida,...). En aquest article, però, m’interessa parlar especialment d’aquella emoció colorada de morat a la pe_ícula: la por. Té
una funció protectora, alertant de perills (no tocar un endoll ni acostar-nos massa a un gos, etc.), però també pot manifestar-se en malsons. Si creix massa es converteix en terror, i aleshores pot fer-nos perdre el control: la por alerta, però, l’esfereïment paralitza l’acció i el pensament. L’1 d’octubre uns policies van aterrir de manera inhumana molta gent a Catalunya: una acció vergonyosa i inoblidable. Com gestionar-ho, especialment en el cas de infants i joves, que viuen emocions més pures, menys elaborades? La por intensa queda, deixa marca! Tots recordem certes amenaces dels pares (“seràs un DISNEY-PIXAR
La por si creix massa es converteix en terror, i aleshores pot fer-nos perdre el control fracassat!”) o d’amics (“mai més ningú et voldrà!”). O els atonyinaments de l’1-O. Això, no s’oblida. Apunto solucions sobre com gestionar l’impacte que patim per la por i l’esparverament: a) sabem que ser coratjós no vol dir no sentir mai pànic: la valentia l’inclou!; b) amb la raó podem distingir entre pors lògiques i pors irracionals (compte amb aquestes!); i c) si l’angoixa davant un possible mal ens tenalla, se’ns està pispant la llibertat: “qui viu atemorit, mai no serà lliure” (Horaci). Els màrtirs i els herois no s’aturen mai per por, i ja ho deia Hesse: “quan tems algú és perquè li has concedit poder sobre tu”. Per tant, cal seguir la consciència, amb coratge. Xavier Serra és professor de Filosofia / @xserra
La Vanguardia, 2/11/17
forma que nadie pueda mirar hacia otro lado como si no pasara nada. En caso de que no se haga caso a las palabras del president, tanto el Gobierno español como Europa quedarían retratados y dando una imagen que seguro que no quieren dar: la de silenciar los problemas en lugar de buscar soluciones eficaces para toda la ciudadanía. ANNA GONZÁLEZ SOLANO L’Hospitalet de Llobregat
El programa electoral Me resulta sorprendente que los políticos cumplan su palabra, que intenten llevar a la práctica, con sincero coraje, lo que prometieron a los ciudadanos en sus propuestas para ser elegidos. No suele pasar. Por ello me impresiona que el president perseguido por el sistema judicial, Carles Puigdemont, diga una gran verdad: ellos intentan llevar a la práctica lo que estaba escrito en el programa electoral, presentado a las elecciones de septiembre del 2015, y que fue aceptado por la junta electoral y demás jueces. ¿Qué pasa si lo cumples? ¿Te convierten en un delincuente, en objeto de los fiscales? Si es así –sin violencia, y sin cometer ningún otro crimen o delito–, ¿no es
un cambio político aplicado a la justicia? Entiendo los programas electorales como un pacto entre un partido político y los ciudadanos: los pactos deben cumplirse, y si no son delito en el 2015, ¿lo son ahora? ¿Lo son si se gana? ¿Lo son si se intentan llevar a la práctica de manera no violenta? Si es así, parece todo más propio de una pseudodemocracia vigilada. Concluyo que quizá sí habrá presos políticos, y que cumplir el programa electoral es peligroso. XAVIER SERRA BESALÚ Girona
Nuevos equívocos Oigo atónito la sutil pregunta del expresident sobre los resultados del 21-D, e inocentemente se la contesto: ¡Claro que todo el mundo, incluso el Gobierno, reconocerá los resultados del 21-D! Pero esto no tiene nada que ver con que, si hay una mayoría independentista, se permita que se alcancen los objetivos de su programa, sean los que sean, por acciones que vulneren la legalidad vigente. Otra pregunta: ¿de dónde sale el dinero para los vuelos Marsella-Bruselas, salas, hoteles y
El Punt Avui, 3/11/17
Sembla d’avui i és del s. IV aC
la corona de Castella? Pot-
Ruiz de Alda, Borbó, Bretón de los Herreros, Canalejas,
Almirante, González-Tablas, de Rivera y Orbajeja, Rami-
Teniente Coronel Valenzue-
b En un examen recent ha sortit aquesta intervenció del sofista Trasímac: “Cada govern implanta les lleis en vista del que és convenient per a ell: la democràcia, lleis democràtiques; la tirania, lleis tiràniques, i així les altres. Un cop implantades, manifesten que el que convé als governants és just per als governats, i qui s’aparta d’això el castiguen per haver infringit les lleis i obrar injustament (...). En tots els estats és just el mateix: el que convé al govern establert, que sens dubte és el que té la força, de manera tal que –per a qui raoni correctament– és just allò que convé al més fort” (Plató, Apologia de Sòcrates, 21a-23b). Ben actual, oi? XAVIER SERRA BESALÚ Girona
El Punt Avui, 9/11/17
La senyera dels nostres pares b Soc conscient que les persones amb seny tenim sentiments constructius. Volem el bé comú. Del que també estic segur és que hi ha altres persones que només odien i menyspreen: tant de bo no ens passi mai. Fins a la proclamació de la República Catalana, seguint els passos del programa electoral dels partits que lideren el nostre Parlament i que donen suport al nostre govern, s’han fet força passos. L’estelada ha estat un símbol d’aquest anhel de llibertat. Estant les coses com ara estan –repressió judicial i policial inimaginables en un sistema democràtic, mentides difoses a escala estatal contra la nostra dignitat, tancament d’institucions i control de persones i webs, etc.–, reivindico que la senyera –sí, la nostra bandera– sigui el gran símbol de tot el país. Per sobre de concrecions ideològiques i
models de societat. La senyera dona pau. Tenim tres símbols –deixant de banda la rosa i el llibre dels Sant Jordi–: (a) la senyera, (b) l’himne d’Els segadors i la (c) Diada Nacional de l’Onze de Setembre. La nostra (d) Generalitat –que ve de 1359 i és molt més antiga que els estats moderns– els celebra. Són valors i ideals dels nostres pares i per als nostres fills: no hi ha partit polític o jutge que els pugui destruir. De cara al 21-D, la senyera –les nostres quatre barres, la de sempre–, la de la pàtria, és el que volem com a ensenya: la de gent que s’estimi el país, que no el vulgui devastat. XAVIER SERRA BESALÚ Girona
Agenda Llatinoamericana 2018 b Enguany l’Agenda Llatinoamericana Mundial tracta de la igualtat de gènere. Se’n va fer la presentació el 3 de novem-
http://www.diaridegirona.cat/comarques/2017/11/28/venen-nostres-escoles-instituts/881821.html
2 DIMARTS, 28 DE NOVEMBRE DE 2017
Diari de Girona
VENEN DE LES NOSTRES ESCOLES I INSTITUTS Xavier Serra i Besalú PROFESSOR DE FILOSOFIA A L’INSTITUT SALVADOR ESPRIU (SALT, GIRONÈS) @xserra
xisteixen alguns estereotips que, tot i sent ben falsos, «hi són». Existeixen algunes xacres que són ben lamentables, però que «es mantenen». Existeixen biaixos intel·lectuals que no estan demostrats, però que «molta gent se’ls creu». I si tot això ho apliquem a l’ensenyament –des de la Primària fins a l’educació superior–, les conseqüències n’esdevenen nefastes. Suposo que han sentit parlar de la postveritat, aquella situació de la col·lectivitat en la qual el que compta, més que no pas els fets objectius, és «el relat» que se’n fa i que esdevé convincent en l’àmbit d’opinió pública. Ho va posar de moda el Brexit i l’estil comunicatiu i la campanya electoral de Trump, i va ser reconeguda com a «paraula de l’any» () pel Diccionari d’Oxford. Doncs bé, en aquest àmbit de mitges veritats i de manipulació de dades massives, repetides amb insistència i escampades per les xarxes, sense seny, apareix un nou concepte que ara m’interessa: el del rule of anticipated performance, o sigui, una rutina que provoca que allò que era una predicció –inventada, o inflada– acabi sent la realitat. És una mena de «profecia ideal», aquella que es fa complir a ella mateixa. Alguns ho apliquen a l’èxit o fracàs educatiu: són els qui defugen certa població o certes escoles perquè «diuen que»...; i, com
E
que «ho diuen», no hi van, encara que allò que deien fora fals. La fallida s’acabarà produint perquè qui s’ho creu –són «els que poden» o bé els que «van de saberuts»–, menyspreen aquell centre educatiu injustament titllat de dolent. Ja n’hi ha prou: siguem seriosos. M’he repassat les pàgines de la completa «Guia de centres i Programes educatius de Salt», i comprovo sovint l’excel·lència dels docents que hi treballen als diferents nivells. M’he fixat en quanta gent arriba als Cicles superiors i a les Universitats, i estic esbalaït. Salt és –en la realitat– una població d’èxit escolar, aquí l’ensenyament és realment un «ascensor social». Resisteix qualsevol comparació, en educació. Anem a pams: sé que la renta per càpita es més baixa i l’atur és més alt que a la veïna Girona; sé que, històricament, la vila ha esta trasbalsada per tres onades migratòries de notable impacte; sé que la multiculturalitat és ben visible. Hi treballo!, cada dia, des de ja fa anys. Amb tot, aquesta població de . habitants proporciona l’èxit acadèmic a moltíssims nois i noies. L’estereotip de «fallida» és, senzillament, fals. Força centenars de joves accedeixen anualment a estudis postobligatoris, i també superiors: i venen de les nostres escoles i instituts. Per això, un grup d’estudiants –amb el suport de l’Àrea municipal d’Educació– promouen ara
Alguns dels estudiants de Salt que participen en el nou fòrum. XAVIER SERRA I BESALÚ
una iniciativa lloable: el «Fòrum d’estudiants universitaris de Salt» (http://bit.ly/univforum). És una xarxa naixent, amb dos objectius: a) fer visible com són molts – a vegades els primers de la seva família – els qui accedei-
«M’he repassat la ‘Guia de centres i Programes educatius de Salt’ i comprovo l’excel·lència dels docents que treballen als diferents nivells» «Un grup d’estudiants –amb l’Àrea municipal d’Educació– promouen una iniciativa lloable: el ‘Fòrum d’estudiants universitaris de Salt’»
xen d’educació superior, venint d’escoles i instituts saltencs; i b) ajudar a d’altres en la cursa per a l’èxit escolar i social. L’educació primària i secundària és la base d’aquesta esperança. La comunitat educativa saltenca és viva i aquesta nova xarxa –amb vailets i vailetes líders, i docents compromesos– pot corregir la percepció sovint esguerrada: aquest divendres, de desembre, se celebra la «I Trobada» d’aquest Fòrum: veniu i mireu! No puc pas negar el que fa ja uns mesos denunciava un reconegut educador (a l’article Salt: que difícil!): a les escoles públiques de Salt hi ha més d’un d’alumnat d’origen immigrant (tot i que molts nascuts aquí) i – deia ell– manca encara «una actuació decidida i coordinada des
de les administracions per a afrontar el problema en tota la seva dimensió». Però hi ha també moltes històries d’èxit: any rere any, força nois i noies –sovint des d’unes condicions socioeconòmiques modestes– s’encaren cap a la continuació dels seus estudis (Cicle Superior o Grau universitari) i, a més, se’n surten prou bé. El «Fòrum d’estudiants universitaris de Salt» serà un contrapunt per als que titllen de poc eficaços –sense dades i sense raó– certs centres docents, ignorant el potencial formatiu d’escoles i instituts, rics en futurs intel·lectuals i professionals. Sempre cal millorar, però els nostres centres d’ensenyament funcionen, i ens fan sentir d’allò més bé, i ben agraïts.
El Punt Avui, 30/11/17
Salt: cal veure la imatge real b Demà, divendres 1 de desembre, a la tarda, se celebra a l’Auditori de la Coma Cros de Salt la primera Trobada del Fòrum d’Estudiants Universitaris de Salt, una iniciativa que em sembla ben lloable. La vila de Salt és un municipi ben actiu, amb 30.000 habitants, a tocar de Girona (una ciutat només tres vegades més gran, i ben coneguda arreu per la seva història i vitalitat). A Salt l’educació és un èxit, tot i les immenses i objectives dificultats socioeconòmiques i el fet d’haver acollit molta població nouvinguda. I és un èxit perquè moltíssims centenars i milers de nois i noies s’hi graduen i accedeixen als estudis superiors, de CFGS i de graus universitaris. Salt –a més de seus de facultats universitàries i de la UNED i la UOC, i de cicles superiors també– té moltíssims
universitaris i graduats que, a vegades, sembla que no es vegin. Amb aquest Fòrum d’Estudiants Universitaris (http://bit.ly/univforum) s’activarà una xarxa amb dos objectius: a) afavorir la col·laboració i l’intercanvi de bones pràctiques (beques, excel·lència, etc.) entre aquests estudiants; i b) ajudar a implementar millores en el sistema educatiu (anar a escoles i instituts per encoratjar els alumnes en l’estudi). Sabem que l’educació és un motor de millora social i familiar, i sovint són els fills els primers que accedeixen a la formació superior a moltes cases. I, a Salt, això és una realitat! XAVIER SERRA Girona
Patrícia Gabancho b Dimarts ens va deixar la periodista i escriptora argen-
Revista La Farga, n. 317, desembre 2017
Salt té qualitat educativa: el Fòrum d’estudiants
N
ingú nega que la societat és cada cop més complexa. Aquesta sensibilitat ens fa defugir l’ús de frases massa “contundents”, com aquelles que qualifiquen tots els alemanys com a “molt quadriculats” o als italians com “els que sempre estan de broma”. Les generalitzacions fan mal i no expressen la realitat, no són veritat. Per això, com que convé matisar els judicis, i per tal d’ajustar el raonament als fets, sempre complicats, començo amb tres premisses que, d’entrada, semblen òbvies: a) la vila de Salt compta amb una població d’unes 30.000 persones, no és pas un municipi petit; b) accedir a una formació superior permet, aquí i arreu, a molts nois i noies arribar on potser mai s’haurien imaginat; i c) hi ha força gent que assumeix una imatge negativa sobre l’èxit educatiu a la nostra població. Que s’hi pot fer? Les dades objectives no resolen la qüestió perquè, o bé no tenim criteris de comparació adequats – ajustats a la situació social i d’arrelament - entre els centres de primària d’aquí i d’altres llocs, o bé – en l’àmbit dels estudis post secundaris – força persones se’n van a d’altres poblacions i no és gens senzill fer-ne el seguiment acadèmic i professional. A Salt comptem localment amb centres vinculats a tres universitats, la UOC, la UNED i la UdG, i amb diferents Cicles Formatius de Grau Superior. Ara bé, cal anar més enllà de les estadístiques. La proposta que ara ha començat no vol esdevenir una simple “campanya publicitària”, ni un “rentat d’aparences”, sinó que aspira a descobrir què fem i què podem millorar en les possibilitats que Salt ofereix als joves, en la seva formació superior. És per aquesta raó que un grup d’estudiants i professors, amb el suport de les àrees d’Educació i de Joventut de l’Ajuntament, impulsen el “Fòrum d’estudiants universitaris de Salt” (bit.ly/univforum), una xarxa de col·laboració per a assolir, almenys, un doble objectiu: a) fer palès de manera ben clara que, a Salt, moltes persones accedeixen a la Universitat i que hi tenen èxit; i, d’altra banda, b) compartir experiències que els inspirin i orientin, a ells i a molts altres joves. Una primera Trobada s’ha previst per al divendres, 1 de desembre, a l’Auditori de la Coma Cros, però és només l’inici: la proposta va molt més enllà. Aquest “Fòrum d’estudiants”, obert clarament a la col·laboració de tothom – Graduats, professionals, ciutadania interessada en educació i formació, qui treballa en la promoció juvenil, etc. -, posarà de manifest que, a Salt, any rere any, força nois i noies – provenint sovint d’unes condicions socioeconòmiques modestes – s’encaren en la realització d’estudis superiors, un Cicle Superior o un Grau universitari. I que, a més, se’n surten prou bé. En general, les escoles i Instituts de la nostra vila aconsegueixen que un alt percentatge d’estudiants assoleixi les competències del Graduat escolar (4t d’ESO) o que puguin accedir a programes formatius professionals. I això s’ha de valorar. I també, anant més enllà, són
molts centenars els qui - després del Batxillerat – arriben a la Universitat. No és infreqüent que siguin els primers de les seves famílies en accedir a un nivell formatiu post secundari, per la qual cosa es pot dir que disposem d’un autèntic ”ascensor social”. Si els qui segueixen estudis superiors en comparteixen llurs vivències, bones pràctiques, il·lusió i tècnica amb els qui encara són als Instituts, això farà que tothom prosperi. Volem que ho expliquin als més jovenets, i que d’alguna manera “els tutoritzin”. Ajudar els altres, de manera voluntària, també fa créixer personalment. I entre els qui són universitaris, la xarxa els ajudarà a informar-se de beques, a enfocar la formació europea i internacional, a l’accés al món del treball, a descobrir possibilitats de prosseguir la formació de postgrau i a sentir-se sempre més acompanyats, formant part de la nostra comunitat, que educa i prospera. Ara, amb el “Fòrum d’estudiants universitaris de Salt” disposem d’un punt més de referència. La web facilita tota la informació: inscriure’s amb un senzill formulari, estar al dia, col·laborar amb eficàcia, compartir idees, etc. Tant de bo tota la societat saltenca siguem conscients de com l’educació és el millor camí per créixer, i donem suport a aquesta proposta que ara ha nascut. X avier Serra i Besalú Professor de Filosofia a l’Institut “Salvador Espriu” (Salt, Gironès) - @xserra
25
Valors, n. 154 Desembre 2017
Generem solucions
Responsabilitat docent Xavier Serra
Els professionals de qualsevol àrea hem de tenir la competència adequada i oferir un servei de qualitat en allò que treballem. Quan prenem un autobús urbà, anem al servei administratiu que ens correspon o truquem al 112, tenim el convenciment que, ocupant-se d’aquestes tasques hi ha algú preparat i competent i, fins i tot, un especialista. El mateix s’aplica a l’ensenyament: moltes persones estan convençuts, i amb raó, que a l’aula dels seus fills, a les reunions d’avaluació, en el treball personal de recerca, programació i millora, hi ha uns grans professionals, i no uns xitxareGos. Tot i així, avui dia, sembla que qualsevol pot esbatre acusacions contra un o més docents: que si no li agrada com imparteix la matèria aquell professor, que si suspèn massa, que si li té mania al meu fill o filla, etc. No diguem ja si xiuxiuegen que s’ha aprovat algú per decisió de la Direcció del centre o de la Inspecció. Però ara em refereixo a una nova modalitat, la cacera de bruixes que, promoguda potser des d’algun Ministeri estatal o per interessos de desballestament social, permet acusacions que es trameten judicialment en forma d’investigació. Per exemple, per presumptes adoctrinaments ideològics. Cal tenir en compte que, “allò que està malament”, “està malament”!; però que acusacions orquestrades només interessades per “fer mal” - a l’honor d’algú o a la veritat i a la llibertat de càtedra dels docents- són vergonyoses, i haurien de tenir conseqüències. Que un jutge t’investigui, tot i fent bé la teva feina, és massa greu. Ah! I no s’hi val a dir que...: defensi’s vostè d’aquests “fangs” que li llencem. El control ideològic de l’educació no té sentit. És més, atempta contra la capacitat i la confiança que tenim en les persones a qui els confiem aquesta tasca. No m’estranya gens que sigui propi de sistemes socials autocràtics, sempre ho ha estat. A més, tenim un codi deontològic (des del 1992): permet aturar conductes il·lícites -en continguts o en la forma-, però es resol en àmbit acadèmic, no
en un jutjat o amb detencions policials. Que quedi clar que no em refereixo -en els centres- de la licitud de disposar d’un estil o ideari propi o de l’anomenat “projecte educatiu”; parlo estrictament del “control ideològic” del professional. Estarem d’acord en què, en la formació ètica del joves, cal parlar de drets humans i civils, de respecte a l’autoritat, de dret a la dissensió política, de defugir la violència i la discriminació, de la imparcialitat judicial, etc. A Catalunya s’estan donant ara situacions típiques del «maccarthisme» més retrògrad, que s’expressen en l’acusaGERD ALTMANN
Em fastigueja que algú atempti contra l’honor del professorat, mogut només per venjances personals ció escandalosa i sobtada contra certs docents, motivada per interessos polítics circumstancials. Tinc molt clar el paper de les famílies en el sistema educatiu: és ben rellevant. I també el codi ètic que abans he esmentat, però em fastigueja que algú atempti contra l’honor del professorat, mogut només per venjances personals. Ningú – sigui ciutadà o ministre - pot ser incendiari, i menys amb els qui li fan la feina a primera línia. Ah! I quines són les solucions que proposo avui? Mireu, només dues: a) refieu-vos dels docents, coneixeu-los, collaboreu-hi; i b) abans de tirar una pedra, examinem de què parlem. Tampoc en educació, la violència – ni nsica ni moral - és mai la solució. Xavier Serra és professor de Filosofia / @xserra
El Periódico, 2/12/17
Els professors no adoctrinem
A
quests darrers dies m’han arribat comentaris clars de docents sobre l’angoixa que ara mateix els suposa haver d’explicar a classe conceptes bàsics de cultura i valors ètics o de ciutadania, o de socials, o de molts altres temes per si són denunciats davant la Guàrdia civil o davant un jutge. És a dir, no es pot fer dignament una feina si t’amenacen quan la fas. Sembla que ha sigut promogut per algun ministre espanyol, que ha dit que, a Catalunya, el professorat adoctrina els alumnes i potser amb això ha animat a denunciar-ho.
¿Com es pot formar el jovent en cultura, valors ètics, i en humanitat, si fas arrencar dels apunts o dels exercicis les pàgines referides als drets humans, a presoners polítics, a la imparcialitat judicial, a l’ús proporcionat de la força, els drets civils, etcètera? Els docents són curosos –està recollit en el codi ètic aprovat a Catalunya el 1992– en el respecte a la diversitat, la pluralitat i les conviccions de cadascú, però algú ha d’explicar que existeixen drets i valors i concretar exemples: ha existit –i potser encara existeix– la discriminació de la dona, els projectes genocides, les injustícies, els herois i els brivalls, la violència i el terrorisme, l’explo-
tació infantil, les repressions i les dictadures... Repassant algun llibre de text veig que tots aquests temes dels quals parlo estan molt ben tractats. Aleshores, ¿per què atemorir d’aquesta manera –en general, globalment– els docents? La vocació acadèmica i l’obligació moral és educar. Això n’espera la societat, i no pas uns ninots sota pressions mediàtiques o de terror.
Xavier Serra Professor d’institut. Girona
Autoestima mal aplicada
http://www.elperiodico.com/es/entre-todos/participacion/els-professors-volem-educar-adoctrinar-151717
El Punt Avui, 7/12/17
Tribuna
Xavier Serra i Besalú. Professor de filosofia. @xserra
Emparar la veritat A
L
a paraula del 2017, segons Cambridge Dictionnaires, és populisme. És un concepte rellevant, que ells associen a les “idees i activitats polítiques que pretenen obtenir el suport de la gent comuna i donar-los el que volen”. Tot i ser ben actual, no tindrà tan recorregut com el que els seus tradicionals oponents, els d’Oxford, van triar –ara fa un any– com a mot del 2016: postveritat. Van adoptar una decisió gens fàcil, compromesa, però que ha tingut èxit. em trobo envoltat d’uns centenars de nois i noies de 2n de batxillerat que hi estan pensant de valent: som a la preparació immediata –en uns instituts gironins– de la 9a Jornada de Filosofia (filoara.cat/jf17), que, amb el títol Viure amb la postveritat: fets i relats, culminarà el dia 15 a la UdG. No confonguem postveritat amb mentida, relativisme, mandra, ignorància, etc., perquè respon a tota una altra experiència: construeixi vostè el relat que vulgui, que “allò que ha succeït, allò... ja no compta!”. La deriva és letal: ara resulta que els fets serien brèvols i, en canvi, les opinions, “sagrades”. Una
AQUESTES SETMANES
inflamació de la sofística duta al s. XXI, nodrida amb el poder de la tecnologia del clic, que ho ha esvalotat tot: domina el retuit i els sentiments, per sobre de la contrastació i la raó. Els nostres vailets redacten comunicacions, debaten en fòrums, editen vídeos i escodrinyen la història del pensament, esperant amb atenció la ponència del professor Nemrod Carrasco (UB): Mentides, ficcions i deliris: benvinguts al regne de la postveritat. Un concepte per al qual tot apunta a una “situació en què els fets objectius són menys influents en la formació de l’opinió pública que l’apel·lació a l’emoció i a la creença personal”. Destapat per Katharine Viner (The Guardian) amb l’article “Com la tecnologia distorsio-
“ Els dogmàtics no escolten i els escèptics no tenen res a dir
na la veritat”, va ser tractat aquí a Veritats de mentida, un excel·lent episodi de Sense ficció (TV3). Vivim submergits en un entorn on cadascú arreplega “els seus fets”, que no són ni comuns ni unívocs, i acabem ofegats en un estrany ecosistema comunicatiu –en què tots som emissors– on es banalitza la informació rellevant i se n’afavoreix només la “viralitat”. Hi ha remei? SOC ‘PROVERITAT’, i considero nefastos els
dogmàtics i els escèptics: els uns no escolten, els altres no tenen res a dir. Hem analitzat conceptes espaordidors: a) “fets alternatius”, com si no ens haguessin atonyinat l’1-O; b) “algoritmes”, pels quals Facebook sap dir-nos sempre el que ens plau; c) backfire effect, que fa que l’emocionalment convençut negui tot allò que contradigui les seves creences; i força d’altres. Com que els humans estem “fets per la veritat”, reivindico transparència, diàleg obert i silenciar els constructors d’odi. Siguem clars i nobles: cal fer filosofia i emprar la raó pràctica, amb coratge, a fi que la veritat no quedi capolada. Eduquem per a la llibertat, no per al poder i la submissió de les persones.
http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1297297-emparar-la-veritat.html
El Punt Avui, 11/12/17
Problemes al bus
imminent. Melania Blanco St. Joan de Vilatorrada (Bages)
d’aquest any es varen introduir
Sorprès
comunica Manresa i Barcelona, els usuaris d’aquest servei continuem patint la mala gestió de la companyia de transport Hispano-Igualadina, del grup Mon-
b Segons totes les fonts, la vicepresidenta de l’Estat espanyol ha recordat als catalans que, si han pogut manifestarse a Bèlgica, és “perquè tenen un DNI espanyol i pertanyen a la UE”. Hem de reconèixer-li-ho, a ella? Per què li sembla que gastem els nostres recursos personals anant allà? Hi anem de “turistes” (amb bus i amb el fred que fa)? La veritat per davant: ella també accepta i permet que es persegueixi i s’empresoni certs candidats. No és un capritx, és un clam just per la llibertat. Sospito que potser acceptaria retirar-nos el DNI espanyol per aniquilar qualsevol espiral de llibertat: llavors, ja només ens quedaria acudir a l’article 14 de la Declaració Universal dels Drets Humans (“En cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil i a bene-
promogut pel Departament de Generalitat no sembla que esti-
els busos no passin per les pa-
viatge (d’una hora i mitja) dempeus. Per descomptat, la situaocorre el mateix. Som molts els ciutadans de la Catalunya Central que fa anys que estem amb uns serveis de transport públic
ficiar-se’n, a qualsevol país”), que l’obligaria fins i tot a ella, perquè la Constitució Espanyola –al 10.2– sentencia que “les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats [...] s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal dels Drets Humans”. Voldria Sáenz de Santamaría que anéssim a Brussel·les com a “refugiats”? Seria més coherent? O només demana agraïment per la seva “generositat” a donar-nos un DNI? Xavier Serra Besalú Girona
Catalunya, país ocupat b No podem admetre ni les brutals agressions a gent pacífica de l’1-0 ni la situació de país ocupat que sofrim ara amb la destitució per decret del govern de la Generalitat elegit democràticament i de molts altres càrrecs públics. El greuge és molt fort sabent que la Generalitat de Catalunya no
http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/23-lectorescriu/1300291-sorpres.html
La Vanguardia , 23/12/2017
I ara què? Si un 82% s’expressa en unes eleccions parlamentàries es confirma el compromís de molta gent. I només fa 83 dies que milers de policies van atonyinarnos. Catalunya és un país madur, una nació rica en diversitat. Els primers dies de la repressió político-judicial ja cridàvem davant les casernes: “Aquí hi haurà una biblioteca”. També demanàvem que el TC no tombés cada llei social promoguda a Catalunya. Però encara no es podrà, per dues raons: A) Espanya seguirà brandant el 155 contra els catalans (té la caixa, les togues i les porres); i B) no s’ha convençut prou gent que la independència no és una bogeria sinó un anhel lícit. Encara que no tinguin projecte alternatiu, molts milers voten unionista. I ara què? Un de cada dos volem alliberar-nos d’un Estat que sembla no estimar-nos, però també ens adonem que hem de conviure, alliberar els presos polítics, prestigiar el Govern legítim i seguir endavant.
En
En
XAVIER SERRA BESALÚ Girona
http://www.lavanguardia.com/participacion/cartas/20171223/433827257696/i-ara-que.html
Ara, 28/12/17 CARTES I MISSATGES
Per Cap d’Any, a casa El ministeri de l’Interior ha ordenat repatriar a les seves cases i casernes els homes armats que han estat uns mesos desplegats a Catalunya, en diferents allotjaments. Sens dubte és una bona notícia, ja que podran passar l’entrada del 2018 amb les seves famílies. Em preocupa que això tingui conseqüències: d’una banda, em sembla que el corrent independentista –l’anomenada revolta dels somriures– no està del tot aplacat, ans el contrari, reforçat (i això amb tots els diners i esforços que l’Estat hi ha esmerçat!); i d’altra banda, sempre que els militars han tornat a casa després d’una fallida (va passar amb els russos a l’Afganistan i els americans a l’Iraq, però és un clàssic), s’han patit conseqüències psicològiques: pel que s’ha viscut, per com han actuat i com han estat tractats, etc. No sé si el ministeri ha previst com ajudar-los. És trist haver atonyinat persones indefenses, o haver estat tancats tant de temps en llocs poc familiars, sense experimentar l’aire lliure, la natura... Esperem que se’n surtin.
Els desitjo una ràpida recuperació, i tant de bo molta més gent pogués passar amb les seves famílies aquests dies de festa i fraternitat. XAVIER SERRA BESALÚ GIRONA
Diàleg Rajoy haurà de parlar amb Puigdemont de moltes coses, per exemple d’aturar la repressió a Catalunya, de com fer efectiva la independència i de quin deute espanyol han d’assumir els catalans per evitar que Espanya faci suspensió de pagaments d’aquí pocs mesos. El problema és que Espanya no ha negociat mai al llarg de la història ni sap com fer-ho. A més, Rajoy no sap fer política ni li agrada, per això s’ha amagat sempre darrere d’un plasma, sense admetre preguntes en les seves rodes de premsa. Rajoy i el PP no s’han pres mai seriosament els problemes d’Espanya, per això no han descobert que el Procés anava de debò fins a l’1-O. Però Catalunya ha dit prou i no tindran més remei que seure a dialogar, cosa que comporta un altre pro-
La Vanguardia, 29/12/17
Per Cap d’Any, a casa Acabo de llegir que, per sorpresa, Interior ha ordenat repatriar a les seves cases i casernes els homes armats que han estat uns mesos desplegats a Catalunya en diversos allotjaments. Sens dubte és una bona notícia, ja que podran celebrar l’entrada al 2018 amb les seves famílies. Em preocupa que això tingui conseqüències: d’una banda, em sembla que el corrent independentista –l’anomenada revolta dels somriures– no està del tot aplacat, ans el contrari, reforçat (i això amb tots els diners i esforços que l’Estat hi ha esmerçat!); i d’altra banda, sempre que els militars han tornat a casa després d’una fallida (va passar amb els russos a l’Afganistan i els americans a l’Iraq, però és un clàssic) han mostrat conseqüències psicològiques: pel que s’ha viscut, per com han actuat i com han estat tractats, etcètera. No sé si el ministeri ha previst com ajudar-los. És trist haver atonyinat persones indefenses, o haver estat tancats tant de temps en llocs poc familiars, sense experimentar l’aire lliure, la natura... Esperem que se’n surtin. Els desitjo una ràpida recuperació, i tant de bo molta més gent pogués passar amb les seves famílies aquests dies de festa i fraternitat. No sé si serà possible, perquè ja se sap que ben sovint se’ns diu el “no sabe, no contesta” o el “vuelva usted mañana”, si no coses pitjors. XAVIER SERRA BESALÚ Girona