Llibret Portal de Valldigna 2023

EL NOSTRE DICCIONARI

llibretfallaportaldevalldigna@gmail.com

cantar

Del llatí cantáre

1. (intr.) Quan l’ànima m’ix per la boca.

contar

Del llatí computáre

1. (tr.) Descobrir allò ignorat o secret.

La comissió del LLibret Faller de la falla Portal de Valldigna donarà a conéixer la presentació del present llibret mitjançant un acte que tindrà lloc el dia 24 de febrer a les 19h al nostre casal.

fallaportal.com

Conta la llegenda que si ens seguiu a les xarxes de la @fallaportal de Twiter, Instragram, Facebook i Tik Tok, tindreu la fortuna d’accedir a contingut de qualitat i molt interessant.

Depòsit legal

A69-2011

Maquetació

Yogur de Fresa

Impressió Blauverd Impressors

Justificació de tirada

500 exemplars

Difusió il·limitada en valencià

El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià de l’any 2023.

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis per a la promoció de l’ús del valencià de l’Ajuntament de Tavernes de la Valldigna.

La part infantil d’aquest llibret ha participat al Premi Santa Anna convocat per l’AC Falla Santa Anna de Sagunt

La AC Falla Portal de Valldigna és membre de la Federació Lletres Falleres.

Aquest llibret participa en la concessió de la Subvenció per part de la Diputació.

Aquest llibret ha estat imprés en un paper respectuós amb el medi ambient.

Vols escoltar el nostre llibret?

Té moltes coses que contar-te i altres que cantar-te.

Avancem cap a una societat més inclusiva amb un recurs per a persones amb diversitat funcional visual i dificultats amb la lectoescriptura.

No importa com cantes, simplement canta

Conta que et contaré

El

Raquel

Contrastos

Maite Grau Pedraza

Cant de superació

Feli Mafé Durà

La màgia del cant Àngela Magraner Mifsud

El cant de l’aigua Amparo Albacete Cremades

La barraca

Fran Lledó

Cante a ma mare (I també a totes les mares)

Pep Ortiz Hernández

Karaoke

Vicent Sala

T’ho conte?

Ana Grau Vercher

Encant de conte

Sílvia Borràs i Chofre

Lletres d’Or

Oksana, un cant a la supervivència

Sonatina a la llibertat fallera Pepi

En-CANTS fallers

Recordatori dels

Salutació del

Vida

Fallera

Vida

Regines, acompanyants i vicepresident

Comissió 2023

Fallers i falleres 2023

Fallerets i falleretes

Programació setmana fallera

Monument gran

Cantar i contar

Artista: Rafa Ibáñez

Monument infantil

El despertar de la primavera

Artista: Víctor Hugo Giner Blasco

Llibret infantil

Contalles i cantarelles

Les cançons, la música i els balls han estat presents a la vida de les persones al llarg de la nostra història. Amb elles, els éssers humans hem parlat del que hem sentit, del que ens ha emocionat o del que hem volgut contar. Hi ha cançons per la llibertat, per la pau, per l’amor, per fer més lleuger el treball, per conviure amb el veïnat, pels sentiments de dol,... i totes elles ens conten històries. Històries com les que ens contaven els avis asseguts a la seua cadira de bova, per fer més lleugeres les caloroses nits d’estiu. Eixa cadira de bova coneix bé tots els secrets, ha escoltat moltes confessions i s’ha emocionat amb cada nota musical acompanyada dels nostres cants.

Així que aquest any la nostra cadira de bova obri les portes al fil conductor de la nostra falla. Si ens heu acompanyat a les exaltacions de les nostres Falleres Majors o la desfilada de la cavalcada del ninot; si ara ens acompanyeu en la lectura d’aquest llibret o en la visita al nostre monument; la falla Portal de Valldigna us farà viatjar a ritme de melodia.

A quest any de la mà de l’artiste faller ens endinsem en un món meravellós, perquè enguany el monument que engalana el carrer Major, ens canta i ens balla.

Canta012 que et ballaré

Canta que et ballaré

Cantar i contar

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 014

Mª José Grau Pons

CANTAR I CONTAR

CANTAR és produir amb la veu sons melodiosos per expressar les excel·lències d’alguna persona o cosa, fent-ho en veu alta a fi que tothom ho puga escoltar.

CONTAR és explicar amb detall una història, un conte o un fet qualsevol.

Les seus definicions ens porten a pensar que aquesta relació entre ambdues no sembla tan distant.

Com cada any, quan ens reunírem per a començar a perfilar el lligam del nostre llibret, ens vam trobar amb l’entrebanc de com relacionar el monument elegit amb tot allò que envolta el nou curs faller: presentació, llibret, cavalcada... Si a nosaltres ens costava unir-ho tot, què passaria amb la resta de col·laboradors literaris que sempre ens ajuden a fer el nostre tresor ple de lletres, síl·labes, paraules, frases i històries tan valuós i interessant? Podrien crear escrits on CANTAR I CONTAR foren les grans protagonistes?

Buscar l’estructura que ha de tenir el llibret no és tasca fàcil i encara que tots i totes els qui formem part d’aquest grup de treball tenim experiència fent aquesta feina, cada cop que ens reunim per primera vegada tenim com una bena negra als ulls que no ens deixa veure el camí a seguir. I les expressions: “Jo no ho veig!, no sé com podem donar-li forma per tal que tinga un sentit, enguany no ens escriu ningú!, a mi no m’agrada!...” ens van sorgint una darrere de l’altra i comencem a dir animalades i ximpleries, a riure i a fer acudits. Aquest any, quan ja teníem pensat i decidit que de CANT anava la cosa, jo que a la primera

són les dues paraules que enguany hem elegit per a confegir el títol del nostre llibret. Un parell de paraules tan semblants i diferents alhora. A colp d’ull sols les fa diferents una vocal, però el seu significat que tant les allunya, al mateix temps les està relacionant a la temàtica d’aquest llibret faller.

reunió mai veig el fil conductor, em vaig posar a dir paraules compostes amb eixes quatre lletres, que ni de lluny tenien a veure amb res del que aquest llibret guardaria al seu interior i que va fer riure a tot l’equip i ens permeté un moment distés per a reprendre, minuts després, la comesa d’establir la línia a seguir. Fins que a un o una de nosaltres ens arriba de manera miraculosa una inspiració que deixa a la resta bocabadada, la bena desapareix i la pluja d’idees es fa omnipresent a la reunió. El títol del nostre llibret serà CANTAR I CONTAR. I el somriure de satisfacció es fa palès, un xut d’energia va brollant i n’estem segurs que tot va per bon camí.

L’engranatge comença a albirar-se i tot d’una es posa en marxa, designant els i les responsables per a cadascuna de les àrees. Tothom trau la llibreta de notes i comença a apuntarse les idees, les persones que aportaran el seu gra d’arena, la seua experiència personal, les emocions viscudes en un o altre moment de la vida i llurs vivències que serviran per escriure uns articles literaris plens de cants i contes, de música i històries, de notes i fets.

Ho tenim, ho vegem, però ho veurà la resta? Ara puc dir-vos que sí, que cadascuna de les persones que ha escrit al nostre llibret ens ha oferit una versió de CANTAR I CONTAR des de perspectives impressionants, esperançadores, amb tendresa, plenes de vida o de dolor, tan diferents com les persones que les han escrites, però tan riques com les paraules que han emprat per a crear-les.

Des de l’equip de redacció del llibret volem donar-los les gràcies per col·laborar de manera altruista amb nosaltres durant tants anys, perquè tot els nostres èxits són seus també i sense elles i ells, aquestes pàgines que llegiràs estarien en blanc. Fer cultura llibretera en valencià es promocionar la nostra llengua i tenim la sort de comptar amb un munt de gent que dona suport a aquesta llavor.

No vull oblidar-me de les empreses i comerços que fan publicitat i que són tan importants dins d’aquesta piràmide d’aportacions, ni de totes aquelles persones que encara que no escriuen sempre estan al nostre costat en tot allò que el llibret necessite.

Segurament el proper estiu, quan ens reunim per a continuar amb el llibret faller (ja que aquest equip mai descansa), tornaré al mateix encreuament de camins fins que el clic s’active i veja de nou les passes a seguir. I ara, com que mai descansem, ja us ho havia dit, anem a pensar com presentar este nou tresor al mes de febrer.

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 017

Cantar i contar / Mª José Grau Pons

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 018

Canta que et ballaré

Poemes

Adriana Serlik

8.Quan la recerca d’un poema es transforma en excursió, decidisc preparar una motxilla per a llegir en arribar a destí.

PD: Portar aigua, anar descansant, i tenir molta paciència.

8bis.Buscant un poema, domirere. Sec front al Serpis, reremilasol. Tanque els ulls, sisifasisi, em sent tranquil·la laaaaaaaaamido.

PD: La meua veu és sols un xiuxiueig front a l’aigua que corre. Al lluny només el trinat d’un ocell.

Qui canta els seus mals espanta

Amparo Ciscar Palomares

Cantar és una de les activitats més antigues de l’ésser humà. En totes les cultures trobem que es canta com a mitjà de comunicació. I si, a més, es canta en grup es facilita la socialització i la cohesió social.

Ens encanta quan descobrim que si compartim la nostra veu amb altres, creem un so nou que pot ser extraordinari. El cant coral és una manifestació musical molt interessant. En primer lloc, perquè educa el bon gust per la música, per la bona música i la música és cultura amb majúscules. I, en segon lloc, perquè permet rescatar cançons que formen part de tradicions oblidades pel pas del temps.

A cada poble trobem alguna agrupació de cant coral, siga infantil, juvenil, adulta o de gent gran: tots fem música perquè, segons deia un pensador francés, la música coral, com qualsevol manifestació musical, perdura, fins i tot, quan la resta de llenguatges no serveixen i, per això, és sinònim de llibertat.

L’avantatge del cant coral és que la majoria de cors estan formats per membres de moltes edats diferents; el temps que passen tots plegats assajant i actuant és una convivència que perfecciona les habilitats socials. Si cada “coraliste” ha viscut situacions úniques, això ho projecta inconscientment en el cant.

Tot assaig o concert és una gran oportunitat, no sols per gaudir de la música, també, per a enriquir-se humanament. Segons alguns experts, la música i el cant coral conformen una consciència comuna i el desenvolupament harmònic de la personalitat dels membres que formen el cor, alhora que s’adquireixen les bases per a un comportament social amb importants connotacions humanístiques.

Segons afirma P. Pastor, gran coneixedor de la música coral al País Valencià, “Ací hi ha hagut sempre una potentíssima cultura musical d’arrel popular en la tradició oral.”

I Tavernes, com a poble que estima la cultura i les tradicions, fet que queda totalment provat quan omple qualsevol recinte o qualsevol plaça per escoltar bona música, no se’n podia quedar enrere.

Em mou tot allò que, d’alguna manera, possibilita arrelar-me a la meua terra, la meua cultura i a les meues tradicions. I si alguna cosa hi contribueix en gran mesura, és el cant coral.

Ja a l’any 1967 es creà una coral, la Coral Polifònica Valldigna. Quan aquesta coral, per diferents circumstàncies, ja no hi era, en l’any 1986, al si de la Parròquia de Sant Pere, un grup de persones creen un cor que, amb el pas del anys, amplia el seu àmbit d’actuacions més enllà de la Parròquia, alhora que van integrant-se nous components, alguns de l’antiga coral Valldigna, fins esdevenir el que hui coneixem com a Coral Polifònica Marinyén.

Quasi al mateix temps que la Coral Marinyén, comença a rodar el Cor de Cambra Quinze de Març, que pren el nom de la data en que se celebra el Dia de la Valldigna.

I, per últim, l’escola d’adults Bolomor crea també la seua coral: la Coral Bolomor, que acaba d’arredonir el panorama coral a Tavernes de la Valldigna.

I quina és la raó per la qual al nostre poble proliferen d’aquesta manera les corals?

Un motiu podria ser que els ciutadans de Tavernes tenim clar que la música és alguna cosa tan ampla que no té límits, com tampoc té fronteres ni banderes: “És un privilegi humà que ens pertany a tots” , i dins de la música, el cant coral està l’abast de tothom.

Una altra raó és que volem ser ressò viu de les paraules de Vicent Andrés Estellés: “Volem assumir la veu del poble”. I afegiríem: per passar a ser-ne patrimoni cultural. Això mai es pot fer aïlladament, ni en silenci. Cal fer gent que vulga cantar per fer que la nostra veu se senta lliure i com un poble esperançat en el futur, sense cridar, sense alçar-la per damunt de cap ésser humà, sols oferint paraules a qui se’ns aprope i, sobretot, escoltant els qui tenim al costat. Eixe és el tarannà d’una coral.

I això Tavernes ho sap!

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 022

Qui canta els seus mals espanta / Amparo Ciscar Palomares

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 023

Qui canta els seus mals espanta / Amparo Ciscar Palomares

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 024

Canta que et ballaré

Albades

Anabel Llopis

Esta albada va per vosaltres per l’amor a nostra festa per l’amor a nostra festa. Com la flor del gesmiler quan arriba primavera ballem alegres els fallers.

Hui el tabal i dolçaina trencaran la pau de nit trencaran la pau de nit. Com brilla ara ta mirada naixen soles les paraules i sona la veu més clara.

Una més i hui ens retirem que la nit ja és ben gelada que la nit ja és ben gelada. Des de l’alt del Massalari dins l’aigua del Clot de la Font de Tavernes sou pedigrí.

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 026

Canta que et ballaré

cantEMocions

Hèctor Vercher i Mompó

benvinguda

Dels primers anys de vida no es tenen records, però conforme anem creixent anem assolint en la memòria les nostres vivències. Açò ho hem d’agrair, en part, als sentits.

incorporant records, alguns bons, altres roïns, encara que el cervell tracta sempre de formar una imatge tirant a positiva dels records, fins i tot se sospita que els manipula un poc.

Mitjançant els sentits, els éssers vius podem percebre el nostre entorn. El procés sensorial és el mecanisme fisiològic, es tracta de la relació que un ésser viu té amb allò exterior. Ulls, pell, oïts, fosses nasals, llengua... són els instruments principals amb els quals els humans experimentem amb el món que ens envolta. Una vegada que l’estímul ha sigut transmès al sistema nerviós, passem a l’anomenat procés perceptiu; el qual tracta de la transformació que el cervell fa dels impulsos elèctrics i químics que hi han arribat via el sistema nerviós central, i els transforma en informació, els dona significat. Tradicionalment, als humans se’ns han atorgat cinc sentits: vista, tacte, oïda, gust i olfacte. Encara que sabem que existeixen d’altres sentits en animals com ara electrorecepció o l’ecolocalització. Este fet ha obert el debat per ampliar el concepte de sentits humans, com ara la propiocepció (sentit kinestèsic) o la termorecepció, però anem a ser conservadors i a quedar-nos amb els cinc clàssics.

Una volta acabats de nàixer, després de passar nou mesos tranquil·lets a l’úter matern, un bombardeig d’estímuls ens dona la

al món.

Anem

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 028

cantEMocions / Hèctor Vercher i Mompó

A l’arxiu de records podem accedir conscientment. Busquem el calaix de la nostra memòria on està un moment determinat i el projectem al nostre pensament, com si d’una pel·lícula es tractara. Però de vegades els records ens venen al cap sense esforç, ens venen com una incursió no demanada. Pot ser al llegir un llibre, vore una obra de teatre, però de la manera més inconscient que apareixen és mitjançant un estímul físic, una sensació.

No seria just fer un rànquing dels sentits. Tots són importants, però no tots tenen la clau per accedir al calaix dels records amb la mateixa eficiència. De fet, una carícia la podem recordar, però segurament una altra carícia no ens transporte a aquella primera. La vista, per exemple; la majoria de records que tenim són de caràcter visual, recordem fets com si foren fragments de pel·lícules; podem recordar un fet mirant una foto, transportar-nos a un moment en un lloc en concret tornant-lo a visitar. Però anem al gust: cap arròs al forn està tan bo com el de ta mare, ni els bunyols, com els de la teua iaia. El gust pareix ser molt específic i ni un xef de cinc estrelles Michelin cuina com ta mare. De fet, hi ha fins sibaritisme entre Coca Cola i Pepsi. Ara bé, és molt fàcil que quan puge l’olor d’una cassola d’arròs al forn que està preparant la veïna pel desllunat, te’n recordes de la de ta mare i li crides perquè et guarde una carmanyola la pròxima volta que la cuine. I és que les olors tenen una clau d’accés molt directa als calaixos de la memòria. La flor de taronger i la primavera, la pólvora i les falles o el “petricor”, l’olor de la pluja. L’oïda és altre sentit amb una clau molt especial. El so és una eina de comunicació humana, mitjançant la veu i el llenguatge; alhora altres animals també es comuniquen emetent sons. També ens serveix per estar alerta, per exemple davant un soroll molt fort i inesperat. Malauradament, en la societat actual el soroll ha esdevingut un problema, encara que el cervell té estratègies per eludir part del so molest. I amb so molest no ens referim a David Bustamante, sino al trànsit, maquinària, avions, etc.

De totes estes sensacions, els humans han creat l’art. I dins de l’art anem a centrar-nos en la música, ones que circulen per l’aire fins que reboten al timpà i s’inicia tot el procés fins transportar-nos a mons d’ensomni. Segons la combinació de notes d’una peça, podem sentir alegria, melancolia, eufòria, etc. A més, les cançons van acompanyades de lletres que reforcen més encara esta transmissió de sensacions. Al llarg del temps els estils musicals han anat evolucionant, junt als instruments. Estos canvis en els estils s’han accelerat en l’últim segle,

on cada dècada resulta identificable i, fins i tot, dins la mateixa evolucionen diferents estètiques. Així, al llarg de la nostra vida anem incorporant cançons a mesura que ens fem majors i evolucionen els nostres gustos i interessos.

La música té una de les claus d’accés als calaixos de la memòria més interessants i eficaces. De fet, hi ha malalts d’alzheimer que no recorden quasi detalls i tenen un llenguatge fluix, però que recorden la lletra d’una cançó i són capaços de cantar-la. Altra curiositat és que tendim a recordar les cançons de joventut. A mesura que ens fem majors ampliem els nostres gustos gastronòmics, les aficions, interessos, però amb la música és curiós, que encara i que anem incorporant noves cançons a la “banda sonora de la nostra vida”, continuem aferrats a les cançons que ens marcaren la joventut. No és d’estranyar que la majoria de gent major de 40 anys, el reggaeton no el considere ni música.

D’alguna manera la joventut és una etapa que es presta més al somni. El món és dels joves, tenen tot el futur per davant. Els pertoca descobrir-ho tot, experimentar. Per això disposen d’una força interior que els fa no tindre por, viure la vida amb intensitat. Als jóvens els agrada cantar a l’amor i a la vida. No és cosa nova, ja els clàssics grecs cantaven a l’amor i a la joventut. Tal volta, tot açò explique que la major part de cantants i grups musicals estan formats per gent jove.

A mesura que es complixen anys, els problemes i els ideals van canviant. Es veu la vida des d’altra perspectiva, més realista diuen, menys passional més bé. Però si conduint o en un bar, de sobte sona a la ràdio –o l’spotify t’aconsella pel seu algoritme- una cançó oblidada de quan tenies 17, 20 o 25 anys, com màgia tornes a sentir tot el que senties llavors. Aquell xavalet que encara està per ahí dins d’un calaix, com si fora un exorcisme, reapareix.

Per això, en estos temps carregats “d’events històrics” que ens ha tocat viure, no podem conformar-nos en mirar els jóvens de hui cantar. Cantem també nosaltres aquelles cançons que obrin el calaix de la joventut, dels somnis. Et propose un exercici: busca una cançó que et porte bons records i... CANTA.

Canta que et ballaré

Nova cançó

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 030

Carmen Canet Mollà

Acabe de sentir a les notícies que hui, 8 de desembre, fa quaranta anys de la mort, de l’assassinat de John Lennon, el component més creatiu del grup anglés The Beatles. Compromés amb la pau, la seua oposició a la guerra del Vietnam li creà problemes, fins a expulsarlo dels Estats Units d’Amèrica. Les seues cançons foren adoptades com a himnes de la contracultura i de diverses dissidències. No cal ni dir que ha esdevingut una de les figures musicals més grans i de referència.

Quan he sentit la notícia m’havien avisat que havia de tindre ja l’escrit finalitzat i realment no sabia com enllestir-lo ja que la música és tan ampla i tan llarga que, com parlar-ne d’ella? La música forma part de la nostra vida des del mateix moment en què al si de la mare aquesta ja li canta al futur nadó i, siga l’estil que siga, el cantant o la cantant de moda, a cada moment de la nostra vida hi ha un tema que ens fa somiar, plorar, gaudir, evocar... La música ens acompanya en cada etapa de la nostra vida. La música forma part del nostre viure en societat, manifesta les tendències del moment evolutiu de la societat i, tanmateix, va transformant eixa societat. La música és divulgadora, reivindicativa, de protesta i denúncia i, forma part de la cultura i la llengua d’un país, d’un territori, d’un indret.

A ma mare li agradava cantar, com potser a moltes mares, i llevat de les cançons de bressol i algunes pròpies del poble, per la conjuntura del moment, la majoria de les cançons eren en castellà. De xiqueta sentia les cançons de les quadrilles per Pasqua que ja se sentia alguna en francés i altres en anglés,

poques, majorment eren traduïdes per grups musicals espanyols. Quan m’entrà la dèria del transistor em vaig posar a toc amb les cançons i cantants del moment, que continuaven sense ser en la meua llengua, encara que ja havia esclatat un moviment, el de la Nova Cançó, que reivindicava cantar i sentir en la llengua que ens comuniquem i amb la qual des de les Lletres falleres es pretén i pretenem posar-la al nivell vehicular i cultural que li cal.

Els inicis de la Nova Cançó es remunten cap al 1959, en una circular d’Unió Escolania de Montserrat, on publicava un article en què manifestava: “Ens calen cançons d’ara”. Al règim franquista no li va fer cap por perquè es tractava d’una petita revista de difusió molt limitada; però és aprofitant aquesta plataforma que Josep Benet suggereix a Lluís Serrahima de fer un article sobre la conveniència de cantar cançons actuals en català: “Hem de cantar cançons, però nostres i fetes ara” [...] El desig era gran; els entrebancs socials i polítics, més encara.

Malgrat les restriccions imposades per la censura i les dificultats administratives en la transmissió radiofònica i televisiva i en la producció discogràfica, la Nova Cançó va reunir cada vegada més adeptes. Hi contribuïren professionals com el subtil lletrista Jaume Picas, el compositor Francesc Burrull  o el comunicador i també cantant Salvador Escamilla, el qual des del seu programa Radioscope de Ràdio Barcelona (1963) contribuí a difondre la cançó en català. Es destacaren intèrprets com ara Guillem d’Efak i Núria Feliu, així com els nous membres d’Els Setze Jutges (Lluís Llach en completà el nombre l’any 1968) i alguns obtingueren reconeixement internacional. El més popular fou, indiscutiblement, Joan Manuel Serrat.

Qui no recorda de Lluís Llach: “L’estaca”, “Campanades a mort”... cançons de denúncia; “Vinyes verdes”, reivindicant la terra; “Laura”, “Venim del nord”, “Viatge a Ítaca”, “Que tinguem sort”, i tantes altres que ens han fet estimar i estimar la llengua i la nostra terra.

Joan Manuel Serrat amb: “Paraules d’amor”, “La tieta”, “Ara que tinc vint anys”, “Temps era temps”, “De mica en mica”, “El drapaire”, “Els vells amants”, “Cançó de bressol”, i un munt més de la magnífica producció.

Al costat del gruix de cantants d’orientació en conjunt seriosa o, com a molt, irònica, sorgiren alguns intèrprets decantats clarament cap al repertori humorístic. Cal esmentarne Pere Tàpias i, sobretot, La Trinca, grup que aconseguí una gran popularitat per la combinació encertada de qualitat musical, lletres d’un gran enginy i atenció a la realitat quotidiana. Altres cantautors apareguts més o menys en aquesta dècada,

com Ramon Muntaner, Joan Isaac o Marina Rossell, adoptaren generalment un to molt més transcendent

El naixement de la Nova Cançó va ser molt complex a les nostres terres. Des de Xàtiva, sense conèixer el moviment que s’estava rumiant a les terres del nord, Raimon, en un viatge d’acompanyant amb moto des de la seua ciutat, el seu poble, a València escriu la seua primera cançó: “Al vent”. El 1963 guanyà el Festival de la Cançó Mediterrània de Barcelona amb “Se’n va anar”. Sorgit simultàniament i al marge del moviment barceloní de la Nova Cançó, hi aportà un estil personal i discrepant; el segon disc (1964), amb el “Diguem no”, li assegurà una popularitat definitiva.

La seua producció posterior, abundant i diversa, ha tingut una àmplia repercussió a Europa i Amèrica, tant a través d’actuacions en directe com a través d’enregistraments televisius i discogràfics (Estats Units, França —a l’Olympia, de París—, Uruguai, Argentina, Suècia, Mèxic, Alemanya, Canadà, etc.), i més encara a Catalunya, València i Balears, on malgrat les intermitents prohibicions governatives, els seus recitals convoquen auditoris multitudinaris. Raimon ha musicat i interpreta, també, poemes aliens: d’escriptors moderns, com Salvador Espriu (“Les cançons de la roda del temps”, “Inici de càntic en el temple”, “Indesinenter”) i Pere Quart, i de clàssics (Ausiàs Marc, Anselm Turmeda, Jordi de Sant Jordi, Roís de Corella, Joan Timoneda). Aquesta part de la seva obra, revela les potencialitats expressives de Raimon, que el situen entre els cantants més importants de l’actualitat internacional en el seu gènere.

Pel que fa a la labor plenament original, si les primeres cançons responien a una vaga inquietud “existencial” (“Al vent”, “La pedra”, “A colps”, “Som”), de seguida, amb ”Diguem no”, giraren cap a preocupacions d’índole civil i reivindicatòria: els temes del “país”, de la “por”, de la “fam”, s’articulen en una voluntat de denúncia, alhora nacional i de classe. Raimon ha traduït en paraules i música les emocions latents del poble dels Països Catalans, fins al punt que el “Diguem no” ha adquirit la consistència d’himne. Amb un accent irònic, de més a més, recusa la “societat de consum”, i mentrestant, ha confeccionat cançons d’amor. En el volum Poemes i cançons (1973) reuní el text de les seues cançons escrites fins aleshores. Posteriorment publicà els reculls D’aquest viure insistent (1986) i Les paraules del meu cant (1993), volum que aplega tant els poemes propis com els d’altres autors que ell ha musicat i cantat.

La seua discografia comprèn una quarantena de títols, que inclouen tant àlbums d’estudi com concerts i recopilatoris. Entre els més destacats cal esmentar Cançons de la roda del temps (1966), Raimon a l’Olympia (1966),  Per destruir aquell qui l’ha desert (1970), Diguem no (1971),  A Víctor Jara (1974), Lliurament del cant (1977), Entre la nota i el so (1984), Presència i oblit (1987), Cançons de mai (1997),  Rellotge d’emocions (2011), i Raimon 50 (2013). Ha publicat el volum de proses Les hores guanyades (1983), entre biogràfic i assagístic, revisat i reeditat el 2012 amb el títol de La vida immediata. 1981. Diari de treball. El 28 de maig de 2017, amb el darrer concert al Palau de la Música Catalana, dins del cicle Dotze Recitals, posà fi a la seua trajectòria als escenaris.

Cal esmentar també, per la seua gran projecció, l’Ovidi Montllor, cantant, rapsode i actor de gran singularitat. Nascut a Alcoi, també demostrà gran estima pel seu entorn i la seua terra que li va fer escriure “L’escola de Ribera” o “Homenatge a Teresa”. La manca de treball el fa marxar a Barcelona on coneixerà músics com Quico Pi de la Serra i Toti Soler. Escriurà la seua primera cançó “La samarreta”, la qual va estar prohibida molt de temps; “La fera ferotge”, “La cançó de les balances” –escrita por Josep M. Carandell–“Lliçó de sumes i verbs” i “Cançó de llaurador”. Va musicalitzar poetes com Vicent Andrés Estellés, Salvador Espriu, Pere Quart o Salvat–Papasseit. LP’s: Un entre tants... (1972), Crònica d’un temps (1963) i A Alcoi (1974), De manars i garrotades (1977), Bon vent i barca nova! (1978); Coral romput, de Vicent Andrés Estellés (1979) i 4.02.42 (1980). Ovidi morí el 1995 i el seu amic pintor valencià Antoni Miró recopilà i publicà Homenatge a Apel·les Fenosa (2000), Ovidi Montllor diu Sagarra (2000), i dos CD en els quals el músic i cantant valencià Paco Muñoz ens ofereix temes i curiositats d’Ovidi veritablement impactants: Qualsevol dia impensat, us tornaré a emprenyar (2005) i A dos de Val - Ovidi Montllor diu Joan Fuster (2012).

Al Tall, fundat l’any 1975 per Vicent Torrent, Manuel Miralles i Miquel Gil, conrea un tipus de cançó que sota l’embolcall de ritmes i formes tradicionals, però sàviament adaptats a una sensibilitat moderna, conté lletres que reflecteixen una preocupació nacional i sociopolítica centrada en el País Valencià, però amb una projecció que afirma la pertinença als Països Catalans. Empra indistintament instruments tradicionals, convencionals i elèctrics. Ha dut a terme un gran

nombre de concerts al País Valencià, i també a la resta dels Països Catalans, i han col·laborat amb cantants i intèrprets diversos.

El seu primer disc fou Al Tall (1976), al qual seguiren Deixeu que rode la roda (1977); Posa vi, posa vi (1977); el senzill A Miquel assassinaren (1978); Quan el mal ve d’Almansa (1979); Nadal valencià I i II (1979 i 1980); les cançons infantils Som de la pelitrúmpeli (1980); Cançons de la nostra Mediterrània (1982, amb Maria del Mar Bonet); Tocs i vares (1983); el recopilatori Al Tall, deu anys (1984); Cançons de la Nostra Terra Xarq Al-Andalus (1985); Xavier ‘el coixo’ (1988); Europ Eu! (1994), amb un alt contingut de crítica social sobre la integració europea; La Nit (1994), i  Al Tall, 25 anys en directe (2001). També han publicat  Vares velles (2005, premis Joan Coromines de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua i Socarrat Major de l’Associació Cultural Els Socarrats de Vila-real), el concert en directe Envit a vares (2006) i Vergonya, cavallers, vergonya (2009), àlbum de denúncia des l’intent de folkloritzar la figura de Jaume I i el seu llegat. Al novembre de 2012 el grup anuncià la seua dissolució.

Els Pavesos  va ser un grup de música popular nascut a València a principi dels anys 70 en la Falla Corretgeria - Bany dels Pavesos (d’on li ve el nom).

El grup es movia al voltant de la personalitat de Joan Monleon i basava el seu repertori en la descontextualització del folklore valencià, sovint des d’un punt de vista satíric,  amb una posada en escena lúdica i espectacular, d’estètica fallera on les disfresses i els focs d’artifici eren una constant. Publicaren: A la nostra gent (1976), versions de cançons populars valencianes; El pardal de Sant Joan... i la bolseria (1978), amb preludi de Joan Fuster; València - Estambul- Konstantinòpolis (1979), el disc més exòtic, amb versions de Brel i col·laboració de Pi de la Serra; Borumballes falleres (1981), disc temàtic de repertori explícitament faller.

Lluís el Sifoner, Lluís Fornés (Pedreguer, 1945): filòleg, escriptor i crític musical valencià, conegut fonamentalment per la seua anterior faceta de cantautor com a Lluís el Sifoner, activitat en la qual va triomfar en la Transició. Va compondre 92 cançons publicades en 8 LP’s: Tinc un mànec de tres pams i mig (1977), La mare que els ha parit (1978), Lluís el Sifoner canta a, e, è, i, o, ò, u (1980), Lluís el Sifoner (1980), Llavors d’esperança (1980), Som (1981), Calla, dimoni! (1982), Cançons al riurau (2014). Al declivi de la cançó en valencià als anys 90, abandonà la cançó.

Nova cançó / Carmen Canet Mollà

Paco Muñoz, cantant i escriptor valencià: de vocació tardana, va començar a cantar animat per Ovidi Montllor  i és molt popular per la seua especial dedicació a la cançó infantil, per a la qual cosa fou decisiva l’opinió de Joan Fuster.

El seu primer disc, La llibertat la picaren (1978), aparegué a l’any següent amb un pròleg de Toni Mestre, coautor de la lletra de la cançó “Què vos passa, valencians?” Altres discos són : Vindrà un vaixell (1977); Anem anant (1980); Prometença (1984); Amor i Amor (1986); D’una terra dins la mar (1990); Quart creixent (1991); Paco Muñoz canta per als xiquets (1992); Paco Muñoz canta per als xiquets 2 (1992); Primeres cançons (1993); Cançons de la mar en calma (1994); Paco Muñoz canta per als xiquets 3 (1997); Els nostres poetes (1998), espectacle amb Juli Mira i Lluís Miquel; Mirades (1999), dedicat Ovidi Montllor; Collarets de llum (2001), homenatge a M Martí i Pol; La meua terra (2006); Com un suau adéu (2008), última gira; Amics poetes (2014); Cap al sud (2020).

També a les Illes hagueren grans intèrprets de la nova cançó.

Actualment hi ha molts grups i cantants en la nostra llengua d’una gran qualitat. En desitjaríem molts més perquè la nostra llengua mostrara tot el que som i la qualitat de persones i música que tenim al nostre país; ara bé, ja no formen part d’aquella iniciativa de la Nova Cançó.

Nova cançó / Carmen Canet Mollà

Cantar a contracorrent 1

Diego L. Fernández Vilaplana

Col·lectiu Revolta 1873

I am an anti-Christ I am an anarchist, Sex Pistols

Amb la caiguda de l’imperi de Napoleó III a mans de la Prússia de Bismark, esclata a París una insurrecció popular inèdita. No hi havia al capdavant cap grup benestant. Ni l’església, ni l’exèrcit ni la burgesia patrocinaren l’alçament. Treballadors manuals; l’incipient proletariat urbà; artesans i comerciants arruïnats; dones, moltes dones; els miserables de Víctor Hugo i els hereus dels sans-culottes d’Hébert i els Iguals de Babeuf.

Entre tots van construir un contrapoder que anomenaren La Commune. Implantaren una democràcia directa, sense intermediaris; per garantir el dret a l’educació, a la sanitat, a l’habitatge, a la justícia i al treball digne per a tothom. Defensaren el bé comú, la igualtat entre homes i dones i els drets dels immigrants. Però, els representants del vell món –deia Marx– no pogueren “suportar l’espectacle de la Bandera Roja, símbol de la República del Treball, onejant sobre l’Hôtel de Ville [l’Ajuntament]”.

El 28 de maig de 1871, l’exèrcit francès, humiliat als camps de batalla, entrava en París a la força per derrotar un exèrcit d’obrers, xiquets, dones i vells. Durant quinze dies van afusellar sense miraments; alguns testimonis parlen de 100.000 assassinats, més de 50.000 en qualsevol cas. Van ser extremadament cruels perquè no es tractava només d’aniquilar els comuners, volien destruir el seu somni. Que ningú mai més gosés intentar-ho. Jean Baptiste Clément, cantant i compositor, va escriure una sentida cançó d’homenatge als caiguts en La semaine sanglante:

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 038

Cantar a contracorrent / Diego L. Fernández Vilaplana

Deixant de banda els policies, els confidents i els assassins, només es veuen vells plorosos, orfes i vídues pels camins. París transpira sols misèria, tothom tremola enmig del fang, i van caient consells de guerra, i els carrers baixen plens de sang.

Les xarxes àcrates

Va haver un temps, no us ho podeu imaginar, on les xarxes socials no eren telemàtiques. No calia tenir Twitter per insultar ningú, trobaves els amics al carrer i no sols al l’Instagram, podies discutir fora del Facebook i fer el que siga que facen a TikTok sense smartphone. Et relacionaves, això sí, amb qui tenies prop. Això significa que els llaços socials venien marcats per la teua condició econòmica. Els rics amb els rics i els pobres amb els pobres. Oprimits i opressors, que diria aquell. Ara també, però ens volen fer creure que no.

En aquell món, parlem de l’època de la industrialització, va arrelar amb força un corrent de pensament que anomenem anarquisme. Els contemporanis li deien

“La Idea” i era ben senzilla, es tractava d’abastar una lliure federació universal d’associacions obreres, agrícoles i industrials: “Sense papes, ni reis, ni burgesos, ni capellans, ni militars, ni advocats, ni jutges, ni escriptors ni polítics”.

La majoria no sabia ni llegir ni escriure, perquè començaven a treballar als sis anys, i la música va jugar un paper fonamental en la transmissió del nou ideari. No era trap, però a l’època va tenir molt d’èxit.

Pocs anys després de La Comuna, el 1886, el moviment sindical nord-americà va convocar una vaga general per reclamar les vuit hores: Vuit per a treballar, vuit per a dormir i vuit per a viure. L’1 de maig, 200.000 treballadors començaren la vaga i 200.000 més havien aconseguit l’objectiu només amb anunciar-la. A Chicago, però, l’amo de McCormick va contractar esquirols i va acomiadar els seus empleats. Els dies 2 i 3 la policia va dissoldre a trets les concentracions a la porta de la fàbrica.

I el dia 4, just quan tornaven a carregar els guàrdies a Haymarket Square, va esclatar una bomba. En l’enfrontament van haver onze morts, set d’ells policies.

No va haver cap investigació, ni res que li s’assemblara. Centenars d’obrers van passar per la presó, però ni amb les tortures van obtenir cap nom. Així que,

van acusar els líders llibertaris, tres a cadena perpètua i cinc a la forca (els màrtirs de Chicago). Lingg es va suïcidar abans de l’execució. Engels, Fischer, Parsons, Spies van ser legalment assassinats. Camí del cadafal, aquest últim deia “la veu que sufocareu serà més poderosa en el futur que totes les paraules que jo pogués dir ara”. Anys després, els qui restaven entre reixes van ser indultats i les autoritats van reconèixer l’error judicial. Massa tard. El seu record es va transformar en un poderós crit de guerra, en la lluita de classes:

Eight hours we’d have for workin’

Eight hours we’d have for play

Eight hours we’d have for sleeping in free Americay.

La ferotge persecució va convèncer uns quants, tampoc molts, que la única via possible era la daga i el dinamita. En aquesta desigual baralla van morir, en pocs anys, tres presidents del govern a Espanya (Cánovas del Castillo, Canalejas i Dato), el president de la República francesa (Sadi Carnot), el rei d’Itàlia (Humbert I), el tsar de Rússia (Alexandre II), l’emperadriu d’Àustria (Sissi), el president dels EUA (McKinley)... La gosadia l’acabarien pagant indiscriminadament pacífics anarcosindicalistes i violents partidaris de la “propaganda pel fet”, tal i com ells entenien l’estratègia dels atemptats. Al Maleït Castell de Monjuïc, la policia espanyola no va dubtar en aplicar dissuasives mesures policials: “Guillotinat dels testicles amb canyes o cordes de guitarra, aplicació de ferros candents a la carn, cremada del gland amb puntes de cigar...” L’embogida espiral d’acció i reacció prompte va convertir els terroristes en herois, no per les accions, però sí pel seu martiri:

Mort à la bourgeoisie, Vive le son, vive le son, Mort à la bourgeoisie, Vive le son D’l’explosion!

La pàtria clàssica de l’anarquisme

La violència va minvar arreu d’Europa, excepte a Barcelona. La Rosa de Foc, la ciutat on regia el “dent per dent i talió per talió, còctel de violència, barreja del Chicago explosiu i el Nàpols camorrista”. La singular persistència del terrorisme

a casa nostra cal atribuir-la a una salvatge repressió, no contra els qui empraven la força, sinó contra el conjunt del moviment obrer. La classe alta vivia atemorida per la suposada existència d’una enorme conspiració clandestina, i el seu braç armat que executava els atemptats. Però qui realment donava ales als terroristes era la brutal acció policial. De tota manera, les bombes mai no van doblegar la voluntat empresarial, ni van procurar millores en la qualitat de vida de les treballadores i els treballadors. Va ser l’organització pacient d’un compacte teixit de solidaritat la que va arrancar les primeres millores. La vaga iniciada a La Canadenca va forçar el govern a legislar la jornada laboral de vuit hores al 1919. Ho heu llegit bé. Des de fa més d’un segle la llei us reconeix el dret a no treballar més de quaranta hores a la setmana, gràcies a la mobilització impulsada pel sindicat àcrata CNT.

Aquesta victòria del moviment obrer va encendre les alarmes. La patronal, que a Catalunya s’anomena eufemísticament Foment del Treball, va contractar sicaris per assassinar els líder sindicals. Més de dos-cent van caure morts a trets entre 1917 i 1923. La burgesia i els seus pistolers

van comptar amb el suport del govern, que va protegir el terrorisme empresarial mentre perseguia els anarquistes. És en aquest context on neixen els grups d’acció. Petites cèl·lules de resistència armada per fer-li front a la repressió:

Historia de tres amigos, de la dulce libertad, si se hicieron anarquistas, no fue por casualidad. Buenaventura Durruti, Ascaso y García Oliver, llamados los solidarios que desprecian al poder. Buscados y perseguidos, por el campo y la ciudad, si acabaron en la cárcel, no fue por casualidad.

Buenaventura Durruti, Ascaso y García Oliver, tres hojas de trébol negro, contra el viento del poder.

Chicho Sánchez Ferlosio

L’anarquisme va persistir a Espanya, sent hegemònic dins el moviment obrer, més que a cap altre país del món. Per explicar-ho són recurrents les interpretacions sobre el quixotisme del nostre caràcter. Però obvien la gran capacitat d’adaptació dels llibertaris a la continua alternança entre la legalitat i la clandestinitat. Punta de llança de la lluita contra

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 040

Cantar a contracorrent / Diego L. Fernández Vilaplana

la dictadura “primorriverista”, la proclamació de la II República tampoc no els va fer baixar la guàrdia. El cop d’estat feixista de juliol de 1936 va fracassar per l’oposició popular. Resistència organitzada, a la major part del territori, sota la bandera roig-inegra de la CNT i la FAI:

En pie el pueblo obrero a la batalla hay que derrocar a la reacción.

La Guerra va fer esclatar un procés revolucionari sense precedents, als territoris lleials a la República. El curt estiu de l’anarquia, com s’ha anomenat, és probablement l’experiència transformadora més genuïnament llibertària de la història. Es van posar en marxa un seguit de col·lectivitzacions agrícoles i industrials, on les assemblees de treballadores i treballadors substituïren les estructures capitalistes.

Però el triomf de la reacció semblava inevitable. La iniciativa militar va estar sempre del costat dels revoltats. Ajudats per Hitler i Mussolini van gaudir de material bèl·lic en abundància: avions, tancs, artilleria, metralladores, fusells, municions i soldats. I també del subministrament d’avituallaments i petroli nord-americà. L’opinió pública mundial, per contra, simpatitzava amb la República amenaçada. Però els governs de França i, especialment, de Gran Bretanya van trair la democràcia espanyola, atemorits per l’Alemanya nazi, escudant-se en la farsa del Comitè de No-intervenció.

Centenars de milers de persones perderen la vida al front i a la rereguarda. De fet, va ser el primer conflicte bèl·lic de la història amb més víctimes civils que militars. I el final de la guerra no va comportar la fi de l’horror. 450.000 persones van haver d’exiliar-se, molts d’ells van morir als camps de refugiats francesos i als d’extermini nazis. I dels qui van quedar atrapats a l’interior, vora 300.000 van ser reclosos en infectes camps de concentració. 50.000 van ser executats, i molts més van morir empresonats en condicions inhumanes:

Què volen aquesta gent que truquen de matinada?

Maria del Mar Bonet

Després de la II Guerra Mundial, l’anarquisme semblava totalment desaparegut. Un vell somni irrealitzable. Una utopia, deien, com si això fos dolent. El repartiment territorial d’un món bipolar barrava el pas a la revolució, a un costat

i a l’altra del teló d’acer. Especialment a l’Europa occidental, perquè la construcció de l’estat del benestar anestesiava les consciències. I mira per on, el nostre viatge musical farà un últim tomb per tancar el cercle, pràcticament un segle després de la Comuna i a la mateixa ciutat. A París, i entre els estudiants, l’espurna de la revolta tornava per atemorir la decrepitud d’un líders que no entenien absolutament res. Començava el Maig francès:

Quan és la festa nacional Em quedo al llit, que m’és igual. Que la música que marca el pas Sempre m’ha tocat el nas Georges Brassens

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 042

Canta que et ballaré

Cant a l’omnipresència

Enric Borràs i Chofre

Jo, que m’he ideat aquesta ocasió, un lloquet pel cognom o la donació, passe de saber què diu el programa, dins pense fer el que em vinga en gana.

Jo, que no sé ni una nota musical, hui em passaré per un crític si cal, no encerte entre dolçaina i campana, i ara el més fanàtic de la banda.

Jo, que passe dels santets i les verges, em dona igual la religió que processes, no vaig fer ni la primera comunió, i ara al capdavant de la processó.

Jo, que ni camine per anar al treball, que passe de l’esport, si no hi ha mirall, soc més de sofà, tele i eleccions, i ara, al pòdium de les competicions.

I és que soc omnipresent, de cos present, però la meua ment, sempre absent. On mires em veuràs, a tots els llocs vaig, sense tindre ni idea del que hi faig. Vosaltres feu, organitzeu, treballeu... jo aniré, una foto em faré i tot el mèrit m’enduré.

Jo, que use les xarxes dia per altre i dos arreu, faig bon ús del pamflet amb què adoctrineu, no em done per al·ludit quan tot va mal, i quan moc un dit monte una bacanal.

Jo, que mai he vist ni llegó ni canal, he de dir on han de posar el fanal, no me’n sé res del que em diu el tècnic, encara sort que no passe cap psicotècnic.

Jo, que reguinye i deslloe per criticar, oposant-me a tot sols per figurar, tot un despropòsit quan no governe, i quan ho faig, espere el prosterne.

I jo, que no estic al cas del que parle, però tinc la sort de no tindre qui em mane, sols he fet alguns versos d’allò més fàcils, però vosaltres heu de ser més àgils.

I és que sóc omnipresent, de cos present, però la meua ment, sempre absent. On mires em veuràs, a tots els llocs vaig, sense tindre ni idea del que hi faig. Vosaltres feu, organitzeu, treballeu... jo aniré, una foto em faré i tot el mèrit m’enduré.

Cantar, un hàbit que ens fa feliços

Gertru Grau Simó

Si tenim un mal moment i sentim una cançó que ens fa vibrar, que ens agrada i que ens transporta a uns records bonics, segurament millorarem el nostre estat d’ànim. Efectivament, el cant ens ajuda a distreure’ns, a canalitzar emocions, a transmetre coneixements, a crear comunitat...

Però si a més a més cantem, ens transportem a un estat d’eufòria que ens permet evadir-nos dels problemes que ens tenien capficats, perquè l’oïda, la veu, el cos i la ment es concentren en una sola cosa que ens fa estar plenament connectats. Cantar doncs, és una pràctica perfecta per a reconduir les emocions negatives.

Hi ha qui canta a la dutxa, mentre cuina, quan feineja... acompanyant les cançons que sonen a la ràdio o qualsevol altre mitjà o a “capella”. Però també hi ha qui no canta mai, per pudor, perquè li han dit que canta malament, perquè no se sent a gust amb la seva veu...

Per a cantar només ens cal la nostra veu, l’instrument més íntim i primitiu. Utilitzar la nostra veu per cantar és gairebé un acte instintiu i primari que tots els éssers humans realitzem al llarg de la nostra vida. L’acte de cantar és un mitjà per sentirnos lliures, perquè podem expressar sentiments i emocions i comunicar missatges. Per tant, ens aporta molts beneficis per a la nostra salut mental, corporal i emocional i, és per això, que és important que coneguem i siguem conscients de la nostra veu.

Abans la gent cantava mentre treballava, es cantaven tonades que acompanyaven i alleugerien feines en tot tipus de treballs. Les cançons acompanyaven també les feines de la llar i les estones vora el foc, en família. Eren, doncs, una eina de transmissió oral que, de generació en generació, ajudava a crear un col·lectiu imaginari i a transmetre valors, conceptes morals i coneixements sobre el funcionament social.

Ara les tipologies de feines han canviat, i ningú s’imagina un oficinista cantant davant l’ordinador, perquè desconcertaria els companys de feina; a les fàbriques, els forts

L a frase popular diu que “qui canta els seus mals espanta” és ben certa, i és que cantar ens fa feliços, perquè quan cantem connectem amb aquelles emocions que ens aporten benestar.

Cantar és una activitat tan antiga com la humanitat.

sorolls de les maquinàries no propicien les cançons, però això no vol dir que la gent ja no escolte cançons. Ara escoltem més i cantem menys. Les cançons ens arriben per noves i múltiples vies: per la ràdio, per la televisió, per internet... Tenim veus extraordinàries que ens canten, expliquen històries, i ens acompanyen amb precioses melodies. No cal que ens canten en directe, ni que cantem nosaltres mateixos, per a gaudir de les cançons. Ja tenim qui ho fa, i molt bé. Però sense ser-ne conscients, aquest consum de música es converteix en passiu.

I així, cantar, malgrat ser un hàbit que ens fa feliços, ha deixat de ser habitual per a bona part de la població adulta de la nostra societat. Ara tenim més accés a la música que mai, però estem deixant de cantar, de produir música amb l’instrument més íntim, i que tenim més a l’abast. Per pudor, per tabús vers la pròpia veu. La vergonya de cantar en públic és present en la nostra societat, sobretot entre els adults. Cantar està passant a ser una cosa de nens i de joves amb guitarra, però els adults cada cop ens allunyem més del plaer de cantar pel simple fet de cantar, ja siga en solitud o en comunitat.

Però, tornar a cantar com quan érem infants està a les nostres mans. Només cal reconciliar-nos amb la nostra veu i estimar-la tal com és sent, conscients que cantem per a sentirnos feliços, no per a fer feliços els altres.

I, hem de tenir en compte que a part de tots els beneficis personals que ens aporta el cant, l’hem de valorar com a mitja per a transmetre les nostres tradicions, la nostra cultura i sobretot la nostra llengua.

El cant valencià

Anomenem cant valencià al conjunt de cants i músiques propis del País Valencià, principalment de la zona costanera valenciana, des de la Plana de Castelló fins l´Horta d’Alacant, coincidint amb zones que tradicionalment han desenvolupat una agricultura de regadiu extensiu i amb l’antiga diòcesi medieval de València. El nuclis importants del gènere, són l’Horta de València i la Ribera del Xúquer, amb la ciutat de València com a eix principal. Estan emmarcats dins d’una tradició oral i s’interpreten individualment per músics coneguts com a cantadors, habitualment en el context de situacions de tipus social i festiu.

El cant valencià és un gènere que es canta a l’aire, és a dir, amb un ritme lliure de l’intèrpret i independent de l’acompanyament instrumental, que sí que manté un patró

rítmic marcat i constant, generant-se doncs un contrast entre la part vocal i la instrumental.

És un cant d’una gran especialització i lluïment vocal, amb un estil fortament melismàtic. La música es divideix en base a les frases o terços del cantador, sobre les quals els instruments modulen una sèrie de funcions tonals. La melodia de la cançó també està sotmesa al criteri del cantador i sovint presenta nombrosos melismes, floritures i ornaments vocals, especialment cap al final del terç que definixen un estil. En aquest sentit el cant valencià presenta lligams amb altres cants de l’àrea mediterrània com el flamenc, en què els cantants també solen desenvolupar marques personals a l’hora de cantar.

Els textos que es canten són improvisats in situ pel cantador o més sovint, per un versador especialista. Així, el versador, plantat al costat del cantador, li dicta la cobla a cau d’orella vers a vers.

Els primers testimonis moderns escrits d’aquest gènere tal com el coneixem apareixen en la segona meitat del segle xix, quan en un principi s’interpretava en ocasions festives o de reunió social com guitarrades o cantades i nits d’albades a càrrec de cantants que majorment es movien en un àmbit local o comarcal. Però a finals del s. XIX  van aparèixer cantadors que rebran diners per actuació, esdevenint així parcialment professionals i començant a ser coneguts en un territori major. En aquesta difusió també en formaren part els cantadors dels  quadros de balls i cants populars valencians, en què es buscava mostrar i promocionar el folklore musical valencià més enllà del nostre territori.

Dins del cant valencià podem distingir dos branques principals: el cant d’estil i les albades.

Les albades i el cant d’estil tenen nombrosos elements comuns, com l’expressivitat vocal virtuosística, l’ús de melismes, l’afinació temperada i la funcionalitat de rondar — oferir la música com a obsequi—. Les principals diferències són que les albades requereixen una tessitura de les veus més exigent i un suport instrumental molt reduït de dolçaina i tabal únicament.

Les albades tenen el seu origen en les pràctiques musicals urbanes del segle XIX, mentre que el cant d’estil prové dels càntics dels llauradors del camp mentre treballaven anomenant-se cants a l’aire i posteriorment li afegiren guitarra i guitarristes. Aquests dos típics cants es diferencien sobretot pel seu acompanyament instrumental. El cant d’estil va acompanyat per una rondalla de corda i vent, mentre que

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 046

Cantar, un hàbit que ens fa feliços / Gertru Grau Simó

les albades van acompanyades per tabalet i dolçaina. Són un cant mètric de temàtica satírica i humorística.

Pel que fa a la forma de cantar cal destacar que presenten una expressivitat vocal virtuosística, utilitzen molts melismes (un melisma és quan una síl·laba d’una paraula li correspon més d’una nota musical). Un tret a remarcar és la seua afirmació temperada, això és una característica que justifica el fet que quan escoltem les albades o el cant a l’aire ens pensem que els cantants no saben afinar però la realitat és que la desafinació és un tret característic d’aquest cant.

El cant d’estil es tracta d’un cant que s’acompanya d’una rondalla mixta de vent i corda: guitarra, guitarró, clarinet, trompeta, i trombó i el conformen una sèrie de tipologies de cant que reben el nom genèric de valencianes i els noms específics d’u, u i dos, u i dotze i riberenques. Musicalment, les quatre modalitats pertanyen a la família del fandango. Entre ells es diferencien per la diferent tonalitat amb què es realitza l’acompanyament.

Per la seua temàtica el podem englobar en quatre categories principals: les de lloança cap a una figura religiosa, política o civil; les crítiques, que poden dirigir la seua sàtira tant a persones com a situacions socials o esdeveniments; les descriptives, en què es fa èmfasi en el retrat del moment o dels individus presents; i les commemoratives, centrades en la celebració de la identitat, tant a nivell personal i individual com col·lectiu, en què sovint es reforça el sentiment de valencianitat del grup social.

El cant d’albades és una variant del cant valencià d’estil. Es troba present en gran part de les comarques valencianes i, especialment, viu a les festes de la majoria de pobles de la Costera.

El cant d’albades prové de pràctiques musicals urbanes de carrer ja documentades en el segle XIV, en les quals es dedicaven cançons a personatges destacats. Es realitzava també en molts pobles de la Costera per vetllar el cadàver d’un albat, que era un xiquet de menys de quatre anys, amb la creença que si li feien una festa aniria al cel. En uns temps caracteritzats per la fam i la natalitat descontrolada, quan es moria un xiquet es deia «Angelets al cel, mares descansades», ja que en una mateixa casa podien viure 8 o 9 fills i no es podia fer front a totes les seues necessitats. Donat que aquestes vetlles no venien bé a l’Església, van ser prohibides.

Després continuà anomenat-se cant d’albades perquè sovint se solia interpretar a l’alba, aproximadament a les tres de la matinada. Tenen una temàtica satírica i humorística.

Les lletres solen ser crítiques vers els polítics, figures institucionals o rellevants de la població. Els versadors i els cantadors aprofiten les avançades hores de la nit i de la festa, per a poder realitzar una crítica, en major o menor grau de severitat. El cant d’albades consta d’una part instrumental que consisteix en una tocata de dolçaina i tabalet, la qual es repeteix amb més o menys variacions dels músics, i d’una part cantada a “capella” per un o dos cantadors que s’alternen començant i acabant la cobla, que fa variacions sobre una melodia base, que també es repeteix. Als músics (un dolçainer i un tabaleter) i al cantador o cantadors, els sol acompanyar una figura molt important, els versadors, que improvisen i inventen els versos i els apunten a cau d’orella als cantadors vers per vers.

Així doncs, quant a la dinàmica d’una ronda d’albades, hi ha feina per a cinc persones. La dolçaina i el tabal que executen una introducció musical que dona pas al cant que s’interpreta sense cap acompanyament. El versador que dicta a l’orella els dos primers versos al cantador o cantadora, que els canta (primer vers, segon vers i repetició del segon). Mentrestant, el versador continua dictant a cau d’orella la conclusió de l’estrofa (tercer, quart i cinquè versos) a l’altra cantadora o cantador, que els canta tot seguit. I una vegada acabada l’estrofa, tornen a intervenir la dolçaina i el tabal. També sol haver-hi un altre personatge, anomenat llister, que és qui suggereix les temàtiques que cal tractar i documenta els versadors. Es pot cantar pla (amb poca ornamentació) o bé més requint (ornamentat amb melismes). Aquests tipus de cant, després de la cinquena generació de cantadors, situada cap als anys 60 i principis dels 70, va anar perdent-se, i sofrí els efectes negatius de la transformació social i econòmica del País Valencià i el cant valencià, que s’hagué d’enfrontar a la manca d’espais de programació i a l’absència de suport institucional.

Fins fa poc, el cant d’estil i les albades es reduïen sols a actes que s’organitzaven les falles o a les festes populars de molts pobles, però recentment, el sorgiment d’escoles que s’encarreguen d’ensenyar aquest gènere de manera reglada, com el Conservatori Superior de Música de València, ha propiciat l’aparició d’una nova generació de nous cantadors, amb figures com Pep Gimeno ”Botifarra”, Xavier de Bétera, Jonatan Penalba, Carles Dénia ... així com la creació d’espais i esdeveniments dedicats a la interpretació i difusió d’aquesta música tradicional valenciana, la qual cosa esperem que facilite la recuperació de la mateixa, ja que és tret característic de la cultura de la nostra terra, la nostra història i la nostra llengua.

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 048

Canta que et ballaré

La iaia cantava

Imma Bononad Plancha

Cançó no trista del carrer Major

Jaume Talens Rodríguez

Per l’edat o condicions no tingueren temps a adaptar-se. Però res del que veien els resultava estrany. Elles havien creat, reproduint una festa, la realitat fallera a la ciutat. Sabien on es comprava i com vendre la idea d’una falla. I, com les primeres artistes, intentaven en opinió, convicció i actuant que no caiguera la falla en la vulgaritat. Sabien que el viure la falla ho era tot. Era un tresor preparar la família, la filla, el fill, el net o la neta per a eixos dies de foc, flama i passacarrer. Molt de passacarrer, i les coses no podien restar a l’atzar, havien d’agradar primer a elles, després eixir i impressionar.

Darrere de la cançó “Xiqueta meua que del carrer eres l’ama...” hi havia una preparació inclús psicològica. Ella deia: Recordeu qui sou i, si saben qui sou, ja saben com heu d’anar, i comportar-se.

Cert, em recordava la sèrie tan antiga en TVE de Cançó trista de Hill Street. Però sols per eixe moment quan el sergent deia a la tropa: “Aneu amb compte en el carrer”, o quelcom semblant.

Però en la falla era més com una cançó de batre, un cant d’estil, una albada que entonarien quan quedaren a soles al casal mentre la música de la banda omplia la cercavila del carrer Major, l’estendard davant pel “patillao” i la resta darrere vestides com la mare els havia posat i emparellades amb el millor

Dedicada a Xelo Alberola i amigues

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 052

Cançó no trista del carrer Major / Jaume Talens Rodríguez

acompanyant. Elles cantaven des del fons del casal “Un dia feliç volem passar...”

No era una cançó trista, però a totes els haguera agradat, agafades del braç dels homes que preparaven menjars, barra i tendal, passejar per tot el poble ballant, saludant i vivint la festa com la filla, el gendre o el veí estimat. Res no fallarà quan tornen:

-Xiques ja estan arribant!

Tindran el xocolate, l’ajuda per canviar-se, el dinar o el sopar. Són la falla, són qui oxigenen aquesta festa per poder en quatre dies continuar. Cadires, taules, espectacles, alimentats pels crits d’ànim de les falleres i dels fallers que arriben:

-Què bones sou!

No són el cor de la festa, això és el faller, la fallera vestida, el monument. Però són el cos necessari per aguantar, per apuntalar la festa des d’una cadira esperant mentre la comparsa i la xaranga toca al carrer com cal a una festa popular.

Xicotetes virtuts que les fan més grans, per senzilles, per comprensives, en el camí de festeres que han triat. Per edat o condicions no es pogueren adaptar, però són el cos de la festa fallera. Adoptant un paper que alguns bardos, com aquest servidor, posa en transcendència el seu paper per tal que tinguen una cançó per tant d’amor. Per elles.

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 054

Canta que et ballaré

Música a l’Holocaust

Josep A Alberola Verdú

Els barracons van submergintse en l’obscuritat, esperem la següent ordre. Ens donaran menjar? Ens enviaran al llit? Escoltem música. Pense que dec estar imaginant-me el so d’instruments de vent i de corda, però altra presa ens explica que hi ha una orquestra al camp, dirigida per una violinista de fama mundial. Klara!, pense. Però la violinista a qui es refereix és vienesa. La violinista era Alma Rosé, neboda del compositor Gustav Mahler, filla d’Arnold Rosé, concertino de l’Orquestra Filharmònica de Viena.

Com tants altres, entre ells molts músics, Alma fou assassinada en una cambra de gas, i el cos enviat als crematoris d’Auschwitz, d’on sobreeixia el macabre fumeral. Quina era la funció d’aquells músics dins deI lager, i en general, quina era la funció de la música en els camps d’extermini i concentració nazi? Diversa, com divers és l’ús de la música en la societat fora d’aquells indrets d’horror. Des dels orígens de la humanitat, l’home s’ha expressat mitjançant la música, s’ha comunicat amb aquesta, s’ha divertit, ha pregat cantant melodies sagrades, ha dormit als infants amb cançons de bressol; però també ha amenaçat amb la música, ha manifestat el poder amb ella i ha matat a l’aixopluc de melodies. En l’Holocaust no anava a ser diferent, la música sempre ha acompanyat l’ésser humà. Però el context magnifica i distorsiona, convertint allò que quotidianament feia dibuixar un somriure en una tortura insuportable, l’honorable en caricaturesc, les melodies prescindibles en necessàries. Apleguen els trens a la porta d’Auschwitz, com a molts altres camps. Sonen les bandes de presos. Veig el cartell: ARBEIT MACHT FREI. Sona música. De sobte, mon pare està content.

Esbós sobre la música als camps de concentració i exterminis nazis

-Ho veieu? –diu–. No pot ser un lloc tan terrible. Dona l’efecte que es posaria a ballar a l’andana si no estigués abarrotada.

El pare d’Edith Eger relacionava la música amb bondat, però aquella música no era per a ells. No era cap mena de benvinguda. Aquella música amenitzava el treball dels oficials alemanys d’ordenar i seleccionar aquell “carregament”: els qui podien treballar a un costat, i els enviats directament a les cambres de gas a un altre. La música no era per als que només eren considerats mercaderia que calia seleccionar.

En tot cas, si era per a ells, era per donar en l’entrada tumultuosa un ambient que evités els amotinaments. Distracció per als nazis durant el seu “treball”, engany per als nouvinguts als camps.

Però la música d’aquelles bandes no els abandonaria. Diàriament, els arribaven uns sons que els recordaven la seua condició de treballadors esclaus en un joc d’ironies macabres. Matí i vesprada, aquesta llarga processó era rebuda amb música a l’entrada. Es tractava de marxes per animar al matí, i a la vesprada en honor al treball realitzat. Les columnes es movien com un riu de fang blau-gris dibuixat amb un llapis, mentre que a l’entrada del cementeri un xicotet grup d’ànimes perdudes bufava els seus instruments. Una humorada nazi

per humiliar i deshumanitzar. Els músics sempre havien d’estar disponibles per a la següent humiliació, la nostra primera nit a Auschwitz. Mengele manà que sonara la música i m’ordenà ballar. Edith balla immediatament, la seva vida depèn dels capricis de Mengele, també la dels músics que fan sonar una música que, poc temps abans, la jove ballava i gaudia lliurement. Ara, aquella melodia esdevenia una eina d’humiliació, d’alienació de la seva condició de ser humà. “Prou”, “Fora d’ací”, “Deixeu-nos morir tranquil·les”. Així cridaven les preses de l’hospital de dones la Nit de Nadal de 1943. Les nadales que interpretaven els músics només eren una forma més de tortura per aquella pobra gent. Aquelles cançons, allí, en aquell moment i en aquell entorn, havien canviat el seu significat. Formaven part d’un passat que sabien que no anava a tornar. El record d’uns éssers estimats, pares, fills, marits, germans... una llar que havia desaparegut per sempre més. Els músics, com els altres presos, estaven allí per a ser també explotats. La vida, en la majoria dels casos, depenia exclusivament de mantindre la seua habilitat. Segons Boris Pahor, clar que els músics tenien el dret d’intentar salvar la vida i d’aconseguir una ració extra a canvi de la seva música, a canvi del que havia sigut la seva professió; però la seua interpretació

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 056

Música a l’Holocaust / Josep A Alberola Verdú

era molt amarga, per això els instruments tocaven unes notes estridents. El director de l’orquestra d’homes d’Auschwitz, Simon Lacks –Alma Rosé ho era de l’orquestra de dones; sí, hi havia al camp dues agrupacions– ens diu com el terror dins i fora del camp de concentració no deixava de minvar les files de l’orquestra. Els músics seguien emmalaltint, anaven a l’hospital, alguns al gas o al filferro. Les tres formes més usuals de morir al Iager: malaltia, assassinat o suïcidi. Però immediatament eren reemplaçats per altres músics. Per celebrar els natalicis dels dignataris alemanys, els músics tenien dues tasques. De bon matí tocar sota la finestra per despertar-lo amb música; i, a la nit, interpretar música a les estances privades mentre els alemanys gaudien d’un sopar pantagruèlic. Músics desnodrits, famolencs, esquàlids, i davant d’ells menjar en abundància i gent menjant a boca plena. No els aplegaria ni una engruna. La crueltat podia anar més enllà. De fet, molt més ella. El flautista grec Menasche, interpretà un solo d’una coneguda opereta alemanya mentre davant d’ell passaven dones de camí a la cambra de gas. En les files hi era la seva pròpia filla.

Aquestes agrupacions musicals no eren les úniques. Alguns col·lectius, com per exemple els gitanos, tenien bandes de música romaní amb funcions semblants a les descrites anteriorment.

Als barracons, s’escoltaven melodies, les oracions i les salmòdies inveterades entonades pels rabins, també d’altres religions. Els molt organitzats grups comunistes, per exemple, cantaven cançons de resistència. Fins i tot es componien cançons del camp, com la marxa Terezin composta per Karl Svenk, o el tango d’Auschwitz. Cançons que, en la mesura que era possible, els encoratjava. Un dels protagonistes de l’obra d’Imre Kertesz Sense destí, canta una cançó amb els següents versos finals: Si cau un company / a casa el missatge enviarem / no importa el que ens espera / formosa pàtria nostra, / de tu mai ens oblidem. O els de la marxa de Terezin: tot s’hi val, si allò que es vol / ho aferrem fort a la mà / i del gueto enderrocat / anirem i ens riurem. Tanmateix, els testimonis dels supervivents corroboren les paraules que va deixar escrites Simon Laks la música actuava –si actuava d’alguna manera– de forma depriment, feia que l’estat de postració física i psíquica fos encara més profunda [...] En qualsevol cas, no vaig trobar en cap moment un pres a qui la música donés ànims i l’encoratgés a continuar resistint. Suposem que seria la música interpretada per l’orquestra, no aquestes altres cançons. Però Primo Levi adverteix que serà l’última cosa

que oblidarem del Lager, doncs, són els sons del Lager [...] i perquè encara, hui, quan una d’aquestes innocents cançonetes ens ve al cap, sentim que la sang se’ns gela a les venes. Què és l’ésser humà i quins són els seus límits queda en suspens als Iager, resta el dubte, com el títol del llibre de Primo Levi: Si açò és un home. Aquest terrible condicional impossible d’acceptar obri la pregunta. La música per definició és obra de l’home, però ningú ens assegura que el que entenem per música i la seua significació social siga canviada, diluïda o capgirada, com ocorregué sobrepassant tots els límits admissibles en els camps d’extermini i concentració. En aquest breu text, heu pogut llegir una aproximació mínima del que representà la música en l’Holocaust. Altres no han comptat amb testimonis escrits, com els que he anat citant, ni tampoc fotogràfics o d’altre tipus. Però els botxins sí han gaudit de temps per esborrar i fer desaparéixer els vestigis dels seus crims. Els camps de concentració espanyols són un silenci espés i consentit, que ha acompanyat milers de vides covant la por i els records dins d’ells. Qui escriu aquestes línies és net de dos homes que van passar per sengles camps de concentració. El de Miranda d’Ebro, dissenyat per alemanys, i pel “uno uno”, a la província de Cadis. El meu avi matern, al final dels seus dies, la demència el va tornar al camp, durant hores vivia al “uno uno”, mirant els morts per inanició recolzats als murs, la disenteria que feia passejar a morts vivents, la mort aleatòria des de la torre amb els tirs per diversió, els peus gangrenats per les infeccions a causa de fer caminar als presos dins les rases que servien de latrines, els paràsits, ... i la música. Marxes militars, himnes feixistes, cantar la Internacional mentre els metrallaven als peus per fer-los ballar, cantar mentre marxaven aI treball esclau i quan tornaven, el Cara el Sol formant al pati, etc. El gran triomf dels seus repressors, després de tants anys, tornar allí. Quants dels nostres avis han tornat als camps abans del darrer alè? Les paraules de l’avi Vicent no eren d’algú que ens conta res, eren la mirada enfonsada del qui parla des d’allí, des del camp mentre el metrallen als peus, mentre escarbava el menjar per als animals per alimentar-se ell, o mentre escoltava els càntics dels qui l’havien manat fer un fossat per afusellar-lo, que finalment era un joc per a diversió dels guardes amb salves de fogueig.

Al marge de la indústria de la mort que foren els camps d’extermini, els camps de concentració i de treball de Franco foren el preludi exacte d’allò que es viuria sota el jou del nazisme a bona part d’Europa. Però poc sabem d’ells.

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 058

Canta que et ballaré

La música

Laura Gascó Girona

En ocasions em pregunte: què seria de les nostres festes sense la nostra banda? Aquesta pregunta no ens la solem fer perquè mai fallen, però potser hauríem de començar a pensar més sovint en aquesta. Tocar en una societat musical requereix un esforç i una dedicació sense fronteres; com a músic, has d’estar sempre preparat per eixir al pas, independentment de si fa sol, si plou, si fa vent o inclús si és de nit o de dia. Qualsevol moment del dia és bo per a tocar i traure al públic al carrer. A més a més, els músics realitzem uns assajos setmanals en horari nocturn per tal que totes les actuacions que es realitzen al llarg de l’any isquen immillorables.

Formar part d’una societat musical significa formar part d’un equip on ningú es queda enrere i on tots i totes tenen cabuda. És un entorn on no importa l’edat que tingues, l’únic requisit que existeix és gaudir de la música. Aquest fet sempre m’ha aportat molt en el meu entorn laboral, soc mestra i al treball també em trobe en persones de moltes edats i considere que l’oportunitat que m’ha donat la banda de saber estar, parlar i entendre a les persones independentment de l’edat, ha sigut clau en el meu desenvolupament personal.

Com a membre d’una banda de música, sempre he tingut predilecció per algunes de les actuacions que es realitzen al llarg de l’any com per exemple la desfilada de moros i cristians

Tots els pobles menuts i no tan menuts de la nostra terra tenen una cosa en comú: tots i cadascun d’ells compta amb una banda de música per amenitzar totes les festes que se celebren al poble. Tenim molta sort de viure en una terra musical; la banda de música mai ens deixa sols; en qualsevol festivitat, per menuda que siga, la banda realitza un passacarrer per acompanyar-nos a totes i tots.

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 060

La música / Laura Gascó Girona

La música / Laura Gascó Girona

del pregó de la Magdalena de Castelló, el concert d’estiu que dona inici a les festes d’agost o les nits de ball pla que la banda toca cada nit de festes perquè tot el poble isca a ballar el ball típic després de sopar. Però amb diferència, el moment que més m’ha emocionat de la meua banda va ser el dia de la meua boda. Com en cada boda de músic, la banda també acompanya el nuvi o la núvia fins a la cerimònia. Com que la meua parella i jo som els dos músics, teníem clar que algun dia volíem casar-nos només per viure aquest moment que, us assegure, va ser únic. Per sort, he format part de la família musical del meu poble durant 18 anys. Ara mateix tinc 32 i, abans d’entrar a formar part de la societat musical, vaig dedicar 6 anys d’estudi de solfeig i clarinet per preparar-me per entrar a la banda. Porte un total de 25 anys dedicant el meu oci a la música, quasi tota la meua vida. A més a més, en la meua joventut també vaig aprendre a tocar el ball pla del poble amb la dolçaina i la percussió per tocar en la xaranga. Ara mateix, he hagut de penjar l’uniforme i guardar els instruments perquè les circumstàncies de la vida m’han obligat a dedicar-me a altres qüestions personals. Però jo seguisc sentintme músic, i potser ara m’emocione més que mai quan escolte la banda tocar.

En aquests moments soc incapaç d’enumerar totes les actuacions en les quals he tocat amb la meua banda, la xaranga o les dolçaines, però segurament estaran al voltant del miler. En totes he sigut feliç, he aprés i m’he sentit satisfeta de mi mateixa. No estaria on estic ni seria qui soc si quan tenia 7 anys els meus pares no hagueren decidit apuntar-me a solfeig. He tingut molta sort de poder gaudir d’una afició que s’ha convertit en un model de vida. La música segueix acompanyant-me dia a dia, i així ho farà per sempre. Que visca la música!

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 062

Canta que et ballaré

Les estacions de l’ànima

Lucia Romero Segura

Els nostres sentits són els canals per on flueixen les nostres experiències i ens omplen l’ànima. Per això un soroll, una música o un conjunt de diferents rumors tenen la capacitat de traslladar-nos a la infantesa, l’adolescència o la maduresa.

Jo les tinc classificades dins meu segons les meues vivències, moments i fets importants, però sobretot he aconseguit sintetitzar-les en les estacions de l’any, no sé ben bé perquè, però cadascuna de les estacions tenen els seus sons concrets, que per a mi són importants.

ESTIU. Per a mi l’estiu sona com la xitxarra que frega estrepitosament les extremitats segons la intensitat de la calor, sona a les granotetes del capvespre, a l’escabussada del iaio a la piscina i els crits dels jocs a l’aire lliure. A la caseta, prop de Muro, he passat part de l’estiu durant tota la meua vida i sona així, pel que cada vegada que qualsevol d’aquests sons entra al meu cervell em trasllade no sols a la meua vida a l’estiu, sinó també a la meua infància. És d’aquesta manera com uns pocs sorolls tenen el poder de rememorar una etapa passada de la meua vida.

TARDOR. M’encanta crear paisatges sonors, m’agrada tancar els ulls i sentir la tardor amb el sorollet de les fulles seques quan les trepitgem, el so de la pluja contra les finestres, que tanca el cicle de la sufocant calor després de l’estiu. Val a dir que últimament no es produeix tant aquest canvi que sempre m’ha agradat tant, però a la fi, vers novembre tots aquests sons entren per omplir la meua ànima.

Quantes vegades un cert so que hem sentit ens ha transportat a una altre moment de la nostra vida? Els sons, igual que les olors i certes imatges són com un dejavú, tenen la gran capacitat de traslladar-nos en el temps i en l’espai, són tan poderosos que ens fan recordar algú o algunes situacions que han estat importants per a nosaltres.

L’HIVERN. El silenci forma part d’un dels sons més meravellosos que hi ha; de fet hi ha músics que l’han fet servir com a reclam, perquè el silenci obre un espai únic a la reflexió i la introspecció. Quan neva a Banyeres de Mariola no se sent res, sols l’alegria de dins de casa en rebre la neu. M’agrada seure davant la finestra i veure tota la vall nevada i sentir aquest peculiar silenci. El silenci propi de la neu és únic i aquest també forma part dels meus paisatges sonors.

PRIMAVERA. Per a mi, els sons de la primavera estan plens de música i focs d’artifici. Ja quan estudiava a València, març era emocionant, arribava el temps de les mascletades, l’olor a pólvora i els petards arreu de la ciutat. Abril rematava l’estació amb la inconfusible música de Festes de Moros i Cristians; Alcoi i Banyeres de Mariola es tornen unes ciutats on sona la música constantment. Jo, alcoiana que viu a Banyeres, tinc la sort de poder gaudir les festes de ple. Però, i amb perdó dels festers, Sant Jordi no seria res sense la seua música, les bandes, els timbals i els clarinets; quant que m’agrada la música de festes.

Si observem atentament, tots els sons, sorolls i silencis signifiquen molt; jo crec que, inconscientment, les nostres vides es composen de diferents elements que completen la nostra memòria, entre ells el SO.

Després d’escriure aquesta reflexió m’adone que la meua amiga Sara, que pateix hipoacúsia de naixement, em va demostrar com es podien sentir els sons i els sorolls. El SO pertany a tothom i s’endinsa com un sentiment únic per a cadascú.

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 065

Les estacions de l’ànima / Lucia Romero Segura

Cant a l’amistat

Noelia Grau Pons

Aquells que em coneixen ben bé saben que tinc un cantant que m’apassiona i, durant el temps de la pandèmia, vaig poder comprovar que és una gran persona disposada a lluitar per les injustícies, l’amistat i a no callar quan veu alguna cosa incorrecta. De fet, en la tornada d’una cançó seua, que m’he atrevit a traduir, fa un cant a l’amistat. Per aquest motiu, jo he volgut fer que el meu escrit siga el meu cant particular a l’amistat, que és una cosa que t’adones que necessites en temps d’angoixa.

Per què no ser amics, estar units, viure sense por i en llibertat?

Per què no donar la mà, ser com a germans, per què no intentem viure en pau?

Per què no ser amics, estar units, comptar amb mi, en allò que jo us puga ajudar? Es pot fer, treballant junts, s’aconseguirà.

Un dels regals més bonics que m’ha donat aquesta vida és l’amistat.

Jo trie els meus amics que m’acompanyaran al llarg de tota la meua vida, tal vegada alguns no puguen continuar al meu costat, però de segur que faran que el meu viatge per aquesta vida siga diferent depenent de les meues decisions.

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 068

Cant a l’amistat / Noelia Grau Pons

La vida potser és semblant a un encreuament de camins i depenent de les meues eleccions pot ser fàcil o difícil caminar per ells.

Si vaig al sud, puc trobar la solitud, la malaltia, moments tristos i delicats, mentides, decepcions, però un amic té el poder d’ajudar-me. Simplement pel fet d’existir, em farà sorgir del sofriment, del silenci de la resignació; caminarà al meu costat i sempre serem amics. L’amistat no la fa disminuir ni la distància ni el temps. Sé que no pot donar-me solucions per a tots els problemes que la vida em planteja, ni té respostes per als embolics i dubtes que se’m posen davant, ni pot evitar les meues pors, però ell m’escolta, m’acompanya i comparteix amb mi, amb absoluta tranquil·litat, les meues inquietuds.

Si decidisc caminar cap al nord, potser m’embargue la confusió i pense que és millor estar sol que mal acompanyat, però de debò tinc clar que en companyia puc arribar més lluny, i de vegades lluite contra eixos dimonis que em fan ser egoista i dic “Adéu, ja no ets el meu amic!” I el temps em fa adonar-me que sense ell, simplement no soc jo i que, per descomptat, de vegades pot passar, però aviat recapacite i vaig a abraçar-lo per continuar sent feliç i li oferisc de nou la meua mà i m’adone que els vertaders amics caminen junts.

I, per eixir d’aquesta gran confusió, el meu destí és anar a l’est, per poder sentir-me feliç, perquè sempre puc parlar i compartir milers de secrets, perquè no cal explicar-li el motiu del meu somriure i perquè mai al seu costat em falten les raons per riure. Amic és aquell que creu en la meua paraula, fins i tot quan sap que li estic mentint. No pot evitar el meu patiment, quan tinc el cor ple de dolor, però puc plorar sobre el seu muscle i ell recull les meues peces trencades per tornar-les a unir com si es tractara d’un trencaclosques.

I si el final d’aquest camí és on la brúixola marca l’oest? Saps què és per a mi un amic?, aquell al qual busque per viure el temps. El que m’acompanya en el passat i continua al meu costat en el futur, el que sempre està a prop meu, no evita que caiga, però m’ofereix la seua mà, perquè m’alce. Comparteix la felicitat, el meu èxit i el seu triomf, no em jutja les meues decisions errades o encertades, ni el que soc ni deixe de ser i s’alegra quan em veu feliç, em dona espai quan necessite estar sol i una abraçada quan m’embarga la soledat.

És meua i sols meua la decisió d’arribar a la fi d’aquest camí sol o de la mà de les persones que m’estimen i de donar-li el valor que es mereix a la paraula AMISTAT.

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 070

Canta que et ballaré

Aquest article ha participat al concurs de La Via de la Igualtat convocat per la Falla La Via de Tavernes de la Valldigna

EnCant desigual

Maria Giner Albiach

La música és tan especial que ens acompanya en qualsevol moment de les nostres vides i les fa seues, i identifica aquest instant amb una melodia concreta que quedarà perpètua a les nostres ments. Però la música sempre ha sigut sinònim de reivindicació i de lluita contra qualsevol poder opressor, només cal escoltar cançons de Lluís Llac o Mecano per veure com fan seua la lluita contra un govern arbitrari que no deixava pas a la llibertat de decidir ser qui volguérem ser.

La música és un catalitzador de la transformació social i també ho aconsegueix ser del feminisme, perquè en aquesta es reflecteixen les desigualtats de gènere i els rols que assigna aquesta societat patriarcal. La música també ha assolit reivindicar l’empoderament de les dones amb l’objectiu d’alliberar-les dels distints mecanismes opressors que patim pel simple fet de ser dones.

Cada vegada són més les bandes i grups de música formades per dones que utilitzen la seua veu i les seues lletres per sumar-se a la lluita feminista, una lluita que reclama les mateixes oportunitats que els homes i que intenta trencar eixe sostre de vidre que al món musical també existeix i inclús es fa més patent que a altres sectors. El món de la producció musical potencia constantment els grups liderats per homes, perquè no és cap casualitat que la majoria de grups que ens agraden estiguen majoritàriament formats per homes, i sabem que són múltiples

La música és un dels elements essencials de la vida quotidiana, un element que ens permet endinsar-nos en el més profund del nostre ésser i deixar-nos portar i aconseguir vore la vida passar sense la mirada penetrant i guardiana del rellotge, que ens marca les hores i els minuts com una voràgine que ens persegueix constantment i ens imposa els deures de la vida adulta.

els exemples que trobem. Però, a més a més, quan decideixen potenciar artistes del gènere femení, el resultat és la comercialització de la dona i del seu cos.

A la música, les dones també parem els peus al masclisme i, sobretot, al vocabulari sexista que trobem constantment a gèneres musicals com el reggaeton. La societat actual està nodrint-se de lletres que aboleixen tots els drets que les dones han aconseguit aquests darrers anys, però això no és per culpa d’aquest gènere musical, sinó pels autors que, amb la creació d’aquestes lletres, aconsegueixen la cosificació de la dona i la violència verbal contra aquestes. L’objectiu no és deixar de consumir reggaeton, sinó transformar aquest en un espai amable i segur, amb lletres que parlen d’igualtat i empoderament de la dona. Però si la producció musical no aposta per aquests reptes, continuarem fomentant (en una societat cada vegada més influenciable) la impunitat de poder decidir sobre el cos d’una dona sense el consentiment d’aquesta o la normalització d’un vocabulari cada vegada més agressiu contra nosaltres.

La música és una ferramenta bàsica d’expressió, educació, denúncia o reivindicació i ha de ser clau en la construcció d’una societat forta, conscient i amb gran esperit crític. La música, així com la cultura, són elements de transformació social per obtenir una igualtat efectiva i real; per això, cal posar al centre de l’agenda política les desigualtats de les dones i combatre-les amb polítiques públiques. Totes tenim el repte i el deure de reconstruir la societat actual que normalitza, legitima i invisibilitza les desigualtats, discriminacions i violències cap a les dones, però millor si ho fem de la mà de les institucions públiques.

A poc a poc hem aconseguit anar avançant, ens hem empoderat individualment i col·lectivament, però encara som lluny d’on volem arribar. És l’hora de posar-se a treballar per poder corregir l’statu quo de la indústria musical i assegurar la igualtat d’oportunitats per a totes, així com reivindicar la igualtat com un dret irrenunciable i universal a totes les esferes de la societat. És el seu moment, el nostre moment. I totes i tots hem de fer-ho possible: ens ho devem. A nosaltres, les dones, i a la música.

EnCant desigual / Maria Giner Albiach

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 073

EnCant desigual / Maria Giner Albiach

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 074

Canta que et ballaré

Ens comportem segons el que escoltem

Herminia Martínez

Potser no sàpigues que el 80% de la informació sensorial que arriba al nostre cervell ho fa a través de l’oïda (sí, els altres 4 sentits sols aporten el 20% restant), i que, la música, genera la major activitat cerebral i posa en funcionament àrees tan diferents com la funcional, les emocions o la conducta. Aleshores, què significa tot açò? Que la música va més enllà de la seua capacitat de ser escoltada, la música ens modela i ens canvia. Però, d’altra banda, és un art, un art que naix espontàniament, sense necessitat de pautes ni aprenentatge previ. Tots i totes hem escoltat la xicalla cantant tonades inventades, improvisades, pel senzill plaer de taral·lejar... i aquest és un dels sons més entranyables dels que ens envolten. Però, de la mateixa manera que diferenciem entre l’artesania i l’art, tot el món pot cantar des que és petit per plaer, però això no ens converteix en músics. El músic es diferencia perquè estudia, assaja, s’esforça, aprén, com un atleta professional, el seu entrenament és diari, constant i progressiu. És cert que alguns naixen amb dons especials, però inclús eixes persones necessiten enfocar les seues capacitats, polir-les, poder controlar-les. Un cavall desbocat no pot fer una cursa. I ací és on comença allò curiós de hui en dia, i és que sembla que qualsevol és músic o música artista pel fet d’emetre sons amb el moviment dels seus llavis o tocant, en mode precari, un instrument. I no sols això, sinó que s’ha construït una indústria al voltant d’ells. Em referisc a molts milers, per no dir milions, d’euros que es

Em resulta curiós pensar que, per a cada moment especial en la vida, hi ha una cançó que l’acompanya. Cada poble té el seu “aniversari feliç” i quasi qualsevol xiquet o xiqueta del món ha escoltat una cançó de bressol per a dormir; les festes típiques sempre venen acompanyades d’alguna tonada antiga i, amb les nostres persones més volgudes, solem compartir una cançó favorita.

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 076

Ens

comportem segons el que escoltem / Herminia Martínez

gasten en festivals i artistes de moda al nostre país. Massa diners públics invertits en llocs de “viu l’experiència” en lloc de en els músics professionals o alumnat que aspira a ser-ho. Pense per un moment en la quantitat d’inversió que hi ha en qualsevol festival per la zona i de quants diners públics es disposen per a escoles de música o compra d’instruments per a aquells i aquelles que volen professionalitzar-se i emprendre el seu camí formatiu. I no vull dir amb açò que sols és art la música antiga o clàssica, en absolut. La música popular és testimoni fidel de la societat en la qual vivim, igualment. Allò que em marca la diferència és considerar-la art o simplement artesania musical. Així, des de fa uns anys veiem programes que fabriquen estrelles en el temps que dura una temporada d’emissió. Se t’ocorre pensar que passara igual amb la dansa? Eixiria d’un programa triat per votació popular la primera ballarina d’un ballet nacional, o el primer ballarí?

No, perquè no sols parlem de capacitat i imatge (pareix que les persones guapes cantaran millor) sinó de constància, estudi, dedicació, insistència, entrenament...

Pensa per un moment en els programes de Cap d’Any televisats; quants grups veiem una vegada i ja no tornem a saber d’ells? I en canvi hi ha altres que, passen els anys que passen, segueixen estant. Per què? Possiblement perquè les modes canvien, però on hi ha essència, ningú pot esborrar-la. Em fa molta pena el fet de vore que la cultura del no-esforç està calant massa fons en la música popular actual. Pareix que una bona coreografia i un bon vestuari poden suplir tota l’estructura musical que seria la base del seu contingut. Doncs no, dona’m 15 segons de Tik Tok amb un bon moviment de cadera i seràs més conegut que una sonata de Mozart. No hi ha res dolent en l’entreteniment hedonista, res infame en gaudir d’una cançó de ritme bàsic i fester, per descomptat que no, però diferenciem. No elevem al nivell de semidéus productes discogràfics que, en general, sols enriqueixen les discogràfiques i promotores, i poc bé fan al futur musical de les nostres vides.

L’altre dia em van telefonar perquè volien muntar un festival en el seu poble i necessitaven ajuda per a la programació i la producció. Així, com si eixira del no-res, com si qualsevol pogués fer-ho. Vos imagineu telefonar a algú dient: “M’abelleix muntar un hotel a la meua ciutat, però no tinc cap formació en això i tampoc tinc diners; vaig a fer-ho tot a base de diners públics i patrocinadors privats (sempre que siga possible l’última ginebra de moda)” Entenc que us semblaria un absurd, una gosadia, una intrusió professional. Doncs això passa quasi a diàri dintre de la indústria musical. I així ens va, amb festivals

que es cancel·len tres dies abans per falta de venda o de previsió de les infraestructures mínimes necessàries per tal que el públic assistent siga tractat com a ésser humà, i no com a bestiar. La música és artesania, és art i és professió. Tot aquell que ha aconseguit dominar un instrument sap de què parle. Paco de Lucía estudiava 8 hores al dia; per al Concert d’Aranjuez va arribar a estudiar 12 hores diàries. Alguna vegada has anat a un concert i s’escoltava regular? Doncs pregunta al tècnic o la tècnica de so. La seua preparació prèvia pot fer sonar una banda a glòria o a infern. Potser un promotor pot fer d’un festival una experiència inoblidable o un malson en primera persona. La meua conclusió és que respectem els professionals, respectem el treball ben fet, no convertim les cançons en menjar ràpid d’usar i llançar. Em pareix increïble que 15 euros per un concert ens parega car i una entrada per a un partit de futbol que supere els 50 ens els gastem sense pudor. Reconeixem l’entrega i dedicació d’aquells que són guardians del nostre present musical, ja que seran l’herència social dels que han de vindre. De la mateixa manera que seleccionem allò que mengem, elegim allò que escoltem, perquè, insistisc, la música afecta el nostre cervell, les nostres emocions i, fins i tot, els nostres records.

Igual que la cuina d’un restaurant es qualifica per estrelles, no permetem que l’aliment de les nostres oïdes (i, conseqüentment, de tot el nostre cervell) siga de baixa qualitat. A la llarga afectarà la nostra salut emocional, i inclús física. Un detall, el nervi vague naix en el tronc cerebral just darrere de les orelles i es connecta amb quasi tots els òrgans del cos: cor, pulmons, estómac, intestins, pàncrees, fetge, ronyons, melsa, vesícula i, fins i tot, el final de l’intestí gros. Aquest nervi influeix en el descans, en la relaxació, la frequència cardíaca, la respiració..., us pareix poc? S’ha demostrat que eixe nervi vague varia en funció dels estímuls que li arriben de l’oïda, com si d’un massatge es tractara. I no és casualitat que en la majoria de meditacions o oracions matinals s’incloguen sons repetitius o cançons triades únicament per a eixa hora del dia. Cuidem-nos, no massatgem el nostre sistema nerviós amb qualsevol tonada. Ningú dubta d’allò de “som el que mengem”, tinguem les coses clares “ens comportem segons el que escoltem”. Escollim bé.

No importa com cantes, simplement canta

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 078

Diana Barba Sánchez

L’estimulació és important per a tots els xiquets, tinguen o no algun tipus de diversitat funcional. La percepció s’assenta en l’estimulació sensorial i esta estimulació sensorial és indispensable per al correcte desenvolupament del cervell del xiquet. Quina millor manera que amb el cant?! Els infants que posseeixen diversitat funcional pareixen no experimentar progressos en el seu desenvolupament. Açò és a causa que pateixen deficiències motores que afecten la capacitat d’autonomia en el moviment, dèficits sensorials que impedeixen la correcta percepció dels elements de l’entorn o dèficits cognitius com manca de concentració, retard mental... El fet que un xiquet nasca amb diversitat funcional implica desavantatges per a experimentar el seu entorn i tindre oportunitats d’interaccionar amb ell. Per este motiu, el rendiment del cervell es veu afectat ja que la manca d’experiències provoca que el número de sinapsis de les cèl·lules nervioses siga inferior i la creació d’estes connexions de les neurones cerebrals és un aspecte indispensable per a un correcte desenvolupament. Estos nens necessiten, per tant, que els oferim vivències que activen el seu procés de desenvolupament i els estimule les diferents parts que conformen l’ésser humà.

Cantar no sols redueix l’estrés i ens ajuda a sentir-nos millor, sinó que està considerat com una de les experiències que més uneix les persones que ho practiquen juntes, ja que cantar ajuda en la segregació d’endorfines.

L’endorfina és una hormona que afavoreix el benestar de les persones i provoca felicitat. El cant afavoreix la segregació d’esta hormona. No importa si cantes com els àngels, simplement et flueixen estes sensacions i et deixes dur per eixa felicitat.

Esta activitat aporta beneficis indubtables en qüestió psíquica. Per exemple, en el centre específic on jo treballe,

Qui no ha escoltat la dita “qui canta, el seu mal espanta” o qui no ha oït alguna vegada el veí cantar a la dutxa? Tots, ens agrade o no, se’ns done bé o no, hem cantat en diferents moments de la nostra vida estant estimulats, per esta acció, en tots els nostres sentits i emocions.

ens unim amb altres centres escolars per a realitzar cançons conjuntes i hem pogut comprovar com eixa segregació d’endorfines ajuda a una relació entre persones amb i sense diversitat funcional. Situant-nos al mateix lloc, amb el mateix propòsit i sense posar l’atenció en la discapacitat, sols ens deixem fluir per eixe mar d’endorfines.

Per este motiu, aprofitant la marea d’emocions viscudes, aconseguim realitzar una activitat completament inclusiva que a l’alumnat amb diversitat funcional els aporta la perfecta vivència per activar el seu desenvolupament. El cas és que, plens de felicitat i no concentrats en la frustració que els genera la seua diversitat funcional, viuen amb iguals diferents situacions de les quals aprenen i estimulen la seua percepció de l’entorn en què viuen. Així els dotem d’habilitats per a viure en esta societat tan complexa i competitiva on vivim.

No importa com cantes, simplement canta / Diana Barba Sánchez

Cantar i riure fan més bon viure

Rosa Magraner i Grau

També, tot aprofitant la major facilitat de transmissió dels sons dins l’aigua, diem que canten alguns cetacis com per exemple les balenes iubartes, perquè produeixen sèries de sons regulars i predictibles, seqüències repetides i estructurades amb una intencionalitat i un significat, que varien segons els grups familiars i els anys.

Però el cant, emés i controlat per l’aparell fonador humà, adquireix una dimensió extraordinària de vocalitzacions, matisos, ritmes, i sons diversos, més rics que qualsevol altre animal o instrument musical. I, com que utilitza una llengua natural, a més de la comunicació artística musical, permet la interpretació d’una lletra amb un contingut poètic, èpic o narratiu i sempre és capaç de transmetre una infinitud de missatges, de sentiments i d’estats emocionals.

Ja en les primeres civilitzacions humanes, les primeres manifestacions poètiques van sorgir probablement associades al cant, perquè el ritme i la música faciliten la memorització de llargues tirades de versos. Així, en l’hinduisme, apareixen els Vedes, que són himnes religiosos, i la gran epopeia del Ramaiana; en Babilònia hi havia grans agrupacions de cantors

No sabem quan va nàixer la facultat de cantar en la humanitat. I no sols les persones tenim aquesta capacitat. De fet moltes aus emeten reclams, que són vocalitzacions o veus simples, amb la funció d’alarmar o d’establir contacte entre els membres d’un esbart i, a més, diem que fan cants o refilets quan els sons produïts són més complexos i melodiosos per a l’oïda humana i van associats al festeig i a l’aparellament.

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 084

Cantar i riure fan més bon viure / Rosa Magraner i Grau

que participaven organitzadament en les festes; mentre que a l’antiga Grècia els dos grans poemes èpics d’Homer, La Ilíada i L’Odissea, així com algunes parts de les tragèdies gregues és possible que foren interpretades a la manera de cants davant del públic oïdor. Sabem que les representacions del teatre grec es feien a l’aire lliure i comptaven amb un cor (dirigit pel Corifeu o mestre del cor) que cantava i dansava al voltant d’un altar.

Qualsevol societat humana, des de les més primitives i tribals, fins a les més organitzades i complexes, han tingut i tenen entre el seu patrimoni immaterial tot tipus de cants: cançons de bressol, cants de treball, de cerimònies religioses, de manifestacions festives, esportives, lúdiques, etc. Cadascun d’aquests cants és una mostra de la particularitat i les característiques de la cultura del poble que l’ha produït i que l’identifica en la seua singularitat.

Al llarg de la història els humans hem produït una enorme diversitat de cants, i el fet de cantar és una facultat que té en comú tota la humanitat, una possibilitat que uneix la música, en tots els seus estils i formes, i el llenguatge natural de cada grup humà. En aquesta conjunció es produeix com un miracle, perquè el fet d’emetre sons de la laringe, amb la força controlada de la respiració (pulmonar i diafragmàtica) i fer-los ressonar per la boca i el cap fins que arriben a l’oït de qui els escolte, ens fa vibrar. Tant a qui canta com a qui rep el cant i el gaudeix.

Cantar es una activitat molt saludable que involucra tot el cos i permet l’expressió de les emocions, cosa que és ideal per a la salut mental. També dona l’oportunitat de fer relacions socials que en determinats casos poden mitigar la sensació de tristesa i soledat. Sobretot si es canta en grup o en cor. I es fa treballar el cos i la ment, la memòria i totes les capacitats expressives humanes.

Qui haja experimentat el cant en solitari ho sap i més encara si ha participat cantant en grup o en una agrupació coral. Sorgeix l’alegria amb la camaraderia entre les i els components del cor. Ja poden haver diferències d’edat, de circumstàncies vitals, d’ideologia, tot es resol quan es crea l’harmonia entre les veus, quan s’aprén a cantar, tot escoltant i respectant els altres. A més, es pot aprendre a cantar en diverses llengües i en diversos estils musicals. Cadascú amb la seua tesitura de veu, siga contralt, mezzosoprano, soprano, tenor, baríton o baix té el seu paper assignat en una coral. Practicar, assajar i després actuar davant d’un públic atorga una bona i bella cohesió a una agrupació coral.

Si les persones humanes cantàrem més i ens escoltàrem més, tindríem més alegria, més solidaritat i potser, només potser, moltes desavinences, molts odis i algunes guerres ens les podríem estalviar.

Cantem, doncs!

Conta086 que et contaré

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 088

Conta que et contaré

El vetlatori

Raquel Donet i Climent

Jo tenia un hort florit de clavells i d’assutzenes,

Amb les postisses a la mà vaig entrar a la casa. A la cuina, ja estava tot preparat, tot cobert de blanc, les parets, la taula, tot tapat amb llençols, mocadors i teles blanques.

de roses, i de gesmils, que em llevaren dols i penes.

Vivíem al mateix carrer i ma mare havia assistit al seu part com a comare, feia poc més de cinc anys. Els crits de sa mare se sentien per tot el carrer, son pare seia al brancal de la porta i s’agafava el cap entre les mans. Després d’un silenci escoltàrem el plor, deixàrem de jugar a corda i ens vam abocar a la porta. Ja havia nascut i estaven bé. Les dones del veïnat entraven i eixien per donar la bona nova: “pareix un sansonet, està criat”, deien, de tan grosset i bonico que estava.

Cada dia matinet, quan el sol d’orient eixia,

Ma mare li havia posat el primer bolquer i ara l’amortallava. Les dones del carrer entraven i eixien, havien ajudat en el naixement i ara acompanyaven en la mort.

saludava el nou matí amb el cor ple d’alegria.

Sobre la taula, el xicotet taüt blanc. El camisó, també blanc, li deixava veure els peuets descalços, li havien pintat les galtes i els llavis amb carmí. Una corona de flors blanques al cap, un ramellet a les mans. Sa mare l’agarrava de la mà; son pare, el cap entre les mans, mirava a terra sense dir res. L’olor dels ciris, quatre, encesos un a cada cantó. L’olor de la misèria.

Ara només puc plorar llàgrimes de melangia:

Jo havia sigut la seua passejadora, l’havia dut al coll per tot el poble, fins que es va posar malalt. Vaig notar el nuc a la gola i el tremolor de la barbeta. No plores, em va dir la meua amiga a l’orella, que no veus que ara ja és un angelet i està en el cel? Ja s’han acabat la fam i la picor per a ell.

un mal vent se m’ha emportat el clavell que més volia.

S’engrunsaven els mocs entre gemecs i plors quan van començar a afinar els guitarrons i les bandúrries. Jo duia les postisses a la mà i les vaig fer sonar per llevar-me la gelor del dits. Érem tres parelles per ballar, vam beure vi, per entrar en calor, per contagiar-nos d’alegria, i al so de la música començàrem la dansa. La dansa del vetlatori.

No hi ha consol per a mi, però una cosa us diria:

Una veïna cantava, tenia molt bona veu. En acabar la primera dansà, havien aplegat unes quantes parelles més, així que vam eixir al carrer. Els cantaors i cantaores anaven improvisant i les parelles anaven fent-se i desfent-se, unes eixint i altres entrant. Mirant-lo, em vaig adonar que em mirava, em va demanar de ballar i hi vam estar tota la nit buscant-nos entre ball i ball. Ballàrem i cantàrem fins la matinada, menjàvem cacau, panses i ametlles, bevíem vi i mistela. A partir d’eixe dia començàrem a festejar.

gràcies, amigues i amics, per la vostra companyia.

La criatura només tenia cinc anys, s’havia mort prompte, com tantes altres, era un albat que no havia vist el món encara i no havia conegut el pecat, celebràvem que s’havia convertit en un àngel. En començar a clarejar, les campanes tocaren cel cel

La dansa del vetlatori és un ritus funerari documentat a terres valencianes des del segle XVI fins el 1915, però possiblement té arrels àrabs o iberes. És un dels balls més bells del País Valencià que consistia a ballar durant el vetlatori d’un albat, xiquet o xiqueta mort amb menys de set anys, a la casa on fallia, on es trobava la joventut de les classes humils per cantar, ballar i buscar parella. Actualment, forma part del repertori dels balls populars valencians.

El poble valencià som un poble alegre, com a prova, el gran repertori de cançons i balls de la nostra cultura popular. Se’ns acusa de meninfotisme, i és cert, moltes vegades en lloc de tractar de resoldre els nostres problemes, en fem broma o els posem lletra i música. És la nostra manera d’entendre el món. Riem, cantem i ballem per tot: en el treball i en la festa, en l’alegria i en la tristesa, en la pau i en la guerra, quan plou i quan fa sol, en la vida i també en la mort.

Podeu escoltar “El vetlatori de Tavernes de la Valldigna” interpretat per Pep Gimeno “Botifarra” en el següent enllaç:

Contrastos

Maite Grau Pedraza

La música hi era present. De bon matí feia la seua entrada triomfal en forma de cassoles, de coets o d’instruments. A meitat matí, acompanyava els dolços i innocents jocs infantils. A migdia, sonava amb força als potents altaveus i als envellits micròfons. A boqueta de nit, tornaven els instruments per poder ballar durant el recorregut de cada passacarrer. I, per arredonir el dia, la revetla omplia de melodia de nou el carrer de la falla. Cada nota musical, cada partitura, cada saxo, cada trombó, cada trompeta o clarinet eren imprescindibles durant la nostra setmana gran, sempre foren grans protagonistes i, nosaltres, els fallers i falleres d’aquella época pensàvem que sempre anava a ser així.

No estàvem equivocats, la música continua estant present als nostres espais fallers, però altre tipus de música. Març de 2123

L a calor del migdia del mes de març lluitava contra les capes de mànigues que ens posàvem per la nit. El sol calfava les nostres esquenes mentre menjàvem la paella preparada amb tanta estima. La lluna observava, riallera, les nostres cares esgotades i felices al mateix temps, a més, mirava amb deler les nostres veus afòniques que continuaven cantant dia i nit, nit i dia.

Cant de superació

Feli Mafé Durà

Els meus ulls, els meus gestos i les meues mans intenten esmenar el problema i trobar-ne la solució. De vegades, una abraçada, una mirada o un xicotet gest té més poder que mil paraules encadenades intentant formar la més bella composició. M’adone que alguna cosa no va bé, els meus gestos parlen per mi. Veig les seues cares desencaixades i alguna llàgrima brollar dels seus ulls i recórrer els seus rostres. Una mà amiga pren amb força la meua i em transmet una font d’energia que em fa reaccionar. No vull cants de dolor, no vull cants de feblesa, no vull cants de pena, vull cants d’esperança, de valentia i de victòria.

És curiós com el nostre silenci ens permet escoltar tots els cants, tots els sons que ens envolten i que, sovint, deixem passar inadvertits. Parem per un moment i deixem de banda allò que estem fent. Silenci! Sentiu? els cants de les aus, dels insectes, de l’aigua brollar o del vent bufar, cants amb gran poder medicinal, desestressant i curatiu de l’ànima.

El cant de silenci destapa boniques melodies ocultes per l’aldarull col·lectiu. Són notes musicals de fons que acompanyen el nostre dia a dia i que no ens parem a sentir ni escoltar. Béns preuats als quals no atorguem la importància pertinent fins que els perdem.

Aprenguem a cantar, però també a escoltar i a gaudir dels cants d’altres i si ens encoratgem, per què no, també aprenguem a ballar i a endinsar-nos en els versos aliens. No sempre podem ser nosaltres els solistes o cantautors sense

Vull cantar i no m’ixen les paraules, vull mostrar i traure el que guarde al meu interior, vull poder expressar amb paraules tot el que sent, vull compondre un cant ben adient per a cada moment, però els meus músics particulars, les meues cordes vocals, no em responen. No aconseguisc articular cap so, sembla que m’he quedat afònica.

parar atenció a les melodies individuals o col·lectives d’altres grans artistes mereixedors de ser ballats i admirats. Hem de ser capaços d’aprendre a cantar, contar, ballar i escoltar, saber quan parlar i quan millor guardar silenci. Unes respiracions abans de deixar fluir allò que ens ve a la ment ens serviran de filtre i ens lliuraran de més d’un malentés o embolic.

Ara és el meu torn, una maleïda malaltia de rabiosa actualitat, però que es perpetua des de temps antics m’ha privat de poder cantar amb el meu valuós recurs de la veu i m’ha minvat la meua capacitat de gaudir dels sons, però estic segura que hi ha mil maneres més de poder interpretar i de percebre una bella melodia sense entrebancs i treballaré sense descans per tal de fer-ho possible i fer-ho realitat.

Estic aprenent el plaer de parar atenció als sons més menuts i insignificants i estic ensenyant les meues mans a ballar i a cantar la llengua dels signes. Un immens repertori de cançons i balls que exerciten la meua ment i mantenen desperts i plens de vida els meus dits, convertits ara en les meues cordes vocals. El seu espectacle no deixa indiferent ningú i és capaç de retenir l’atenció de tot aquell que m’envolta i despertar la curiositat i l’interés dels meus interlocutors. Puc dir que ara faig esport digital i mental al temps que cante i balle amb gran expectació. Davant qualsevol adversitat entonem el cant de la valentia, de la força i de la superació. Dediquem les nostres energies a ballar el cant de l’esperança per una vida millor. No cal tenir-ho tot per a ser afortunat, sinó que cal saber fer servir del que disposem per a poder compondre el nostre cant de felicitat, alegria i benestar. No vull saber tocar tots els instruments, ni ballar totes les cançons, en poder-ne cantar alguna i deixar-me portar amb dignitat i sense imposicions soc feliç i en tinc prou.

La cara diuen que és l’espill de l’ànima i els ulls, els seus intèrprets. No valen màscares ni antifaços per a ocultar el que guardem al nostre interior, un monstre, una víctima, un dominador, una serva, un botxí, una màrtir, un criminal, una captiva... Serà una mirada, si no, un gest qui ens delatarà o ens ajudarà a cantar allò que pretenem amagar. Els nostres sentits no deixen d’interpretar i no paren de parlar. Deixem d’ocultar el que sentim i no tinguem por de mostrar el que ens preocupa o turmenta, el que ens angoixa o desespera, tampoc allò que ens proporcione plaer i emocione. Vull cants de coratge, d’empatia i de llibertat, no vull cants de tristesa, de sotmetiment ni desesperança

Ara els meus ulls cantaran i ballaran més que mai, les meues mans i els meus gestos ajudaran i animaran a cantar els silenciats, la meua oïda s’esforçarà per sentir tot allò que li vulguen contar sense prejudicis ni maldat. Es convertiran en els meus músics privilegiats en aquesta nova orquestra que he hagut d’improvisar.

Cant de superació / Feli Mafé Durà

Tenim dos ulls, dues orelles i una sola boca. Açò, tal vegada, vulga fer-nos creure que hem d’observar i escoltar el doble del que parlem. Però no és una afirmació del tot certa, si ens ensenyem a expressar-nos no sols de manera oral i fem partícip la visió i tot aquell que hi vulga col·laborar. Encertat és pensar que tenim a l’abast un gran ventall de recursos que no hem de menysprear per a mostrar sense pudor els nostres pensaments, idees i sentiments.

Cants de signes, cants de sons, cants en prosa, cants en vers, cants musicals, cants silenciosos, cants visuals, cants diversos i peculiars, però tots amb un missatge, un missatger i un destinatari. Cantem a la diversitat, al respecte i al valor, al temps que ballem al so que ens toca la vida amb les seues revoltes i desnivells pronunciats en eixa muntanya russa sobre la qual circulem a gran velocitat i risc.

Cantem a l’empatia amb bona dosi d’alegria, cantem al coratge abans d’emprendre el viatge, cantem al valor com a píndola contra el dolor, cantem a l’esperança per a recobrar la confiança.

Cantem a la victòria i assolirem la glòria, cantem a la superació i obtindrem motivació, cantem a la integració i trobarem la solució, cantem a la falla i tombarem més d’una muralla. Cantem al temps que ballem, cantem mentre contem, ballem mentre expressem.

La màgia del cant

Àngela Magraner Mifsud

Moltes vegades m’he parat a pensar quan va ser la primera vegada que un ésser humà va recórrer al cant per a expressar-se i per a canalitzar les seues emocions. És més... què penseu que va ser primer, el llenguatge parlat o el cant? Ens vam ensenyar primer a comunicar-nos a través del llenguatge o a través d’una melodia? Si ens parem a pensar, hi ha molts animals que tenen el cant com a mètode d’expressió, com per exemple les aus. És un enigma difícil de resoldre. El que sí que podem afirmar és que el cant ha sigut, és i serà sempre una forma innata d’expressar-nos i de transmetre les nostres idees, pensaments i emocions.

El cant i, en general la música, és una de les experiències sensorials, motores, cognitives i emocionals més potents i diverses que un ésser humà pot experimentar. Ens permet evocar records i regular les nostres emocions. Té poders màgics ja que aconsegueix fer coses tan increïbles i extraordinàries com estimular la funció cognitiva de les persones amb demència i permetre’ls evocar records i experiències. Això ho sap ben bé Clàudia, que ha de vore com, dia rere dia, la seua iaia Maria, la persona que ho ha donat tot per ella i que ha sigut la seua llum i el seu camí, va esborrant de la seua memòria cares, històries, llocs, persones, costums i vivències.

Tot va començar amb oblits puntuals i sense importància... “M’he oblidat de comprar el pa”, “No recorde quan he d’anar al metge”, “No sé si li he cridat ja a la meua germana Rosa”. Però aquests oblits insignificants van anar creixent i creixent, fins que un dia Clàudia va entrar a ca la seua iaia i ella no va saber dir-li el nom. Sabia qui era, sabia que era la seua neta, que era una persona de la família a la qual volia molt, però va ser incapaç de recordar com li deien. Tant de bo tot s’haguera quedat ahí, tant de bo s’haguera aturat el temps. Però no va ser així: en menys d’un any, Maria ja era incapaç de reconèixer cares.

Clàudia s’esforçava per contar-li històries de quan ella era menuda, de quan es reunien els diumenges tots a casa la iaia i ella els preparava a tots els seus netets i netetes una bona

Cantar: del llatí cantāre, i, al seu temps, de canĕre, “celebrar”, produir amb la veu sons melodiosos o que segueixen una melodia musical.

paella, a la qual li seguien les postres preferides de tots: els flams d’ou. Estaven deliciosos i sempre acabaven per desaparéixer ràpidament.

Molts mesos van ser els que Clàudia va estar anant totes les vesprades a casa de la seua iaia a contar-li històries de temps passats, fins que es va adonar d’una cosa: com més enrere tirava en el temps, més coses era capaç de recordar Maria i més persones era capaç de reconèixer. És per això que va pensar que el millor era parlar amb Rosa, la germana de la seua iaia, perquè aquesta li contara anècdotes i li parlara de persones de la seua joventut. Així, una vegada a la setmana, Clàudia anava a casa Rosa amb la seua llibreta i agafava apunts de tot el que ella li contava per a poder després anar a parlar amb la seua iaia i traure-la per un instant d’eixe buit, d’eixe forat negre de l’oblit en què es trobava.

I ho va aconseguir. Maria, una persona que estava la major part del dia apagada i absent, en sentir parlar d’amigues seues de la joventut, d’experiències que havia viscut durant l’adolescència i d’anècdotes del passat, aconseguia tornar a la vida. L’alegria que sentia Clàudia en vore qui havia sigut sempre la seua iaia i no a la Maria del present, era immensa. És per això que va ser constant i va continuar durant molts mesos més anant cada vesprada a visitar la seua iaia amb un únic objectiu: veure-li dibuixat a la seua cara un gran somriure.

Però Clàudia havia de ser realista: els metges els havien dit des de feia temps que la malaltia anava a passos agegantats i que era inevitable que un dia tot arribara a la seua fi. I prompte va vindre un colp de realitat que va enfonsar l’esperança de tota la família: Maria ja no era capaç de recordar res. No responia a estímuls i, molt menys, a les històries que li contava cada dia la seua neta. Tampoc parlava. Era una situació molt desesperant que a Clàudia li costava molt d’assimilar. La seua iaia anava apagant-se poquet a poquet i era qüestió de dies que la seua llum s’apagara per sempre.

Clàudia sols desitjava una cosa: veure-la somriure per última vegada. Com podia fer-ho? Va estar llegint, investigant, preguntant a gent entesa en el tema i va arribar a una conclusió: i si li cantava una cançó de la seua infància? Li havien dit que la música i, més concretament el cant, era capaç de fer coses tan increïbles i extraordinàries com aconseguir estimular la funció cognitiva de les persones amb demència i permetre’ls evocar records propis i experiències viscudes. I no ho va dubtar ni un segon.

Pensant, pensant, va recordar una cançó que sempre li cantava la seua iaia de menuda. Es tractava d’una cançó que havia anat passant de generació en generació, és a dir, que a la seua iaia ja li la cantava sa mare i la seua iaia quan era xicoteta. Per tant, era més probable que la recordara. La melodia la controlava i la sabia a la perfecció, i la lletra també la recordava, però, per a tindre-ho tot més controlat, va agafar un llapis i la va anotar en un paper. Quan ja ho tenia tot a punt, es va posar la jaqueta i va eixir de casa i es va posar a caminar en direcció a casa la seua iaia, on també estaven els seus pares. En arribar, va seure en una cadira al costat del llit on estava Maria. Estava dormint. Clàudia la va acariciar dolçament i en sentir el contacte de la mà de la seua neta sobre la pell, Maria va obrir lentament els ulls.

-Hola, iaia. Vinc a cantar-te una cançó que em cantaves de menuda i que em porta molt bons records. Saps quina és? Escolta:

Quan vages a demana[r] mira-li la delantera si porta brial de puntes senyal de malfaenera.

Apaga la llum, Maria [...], apaga la llum, que jo no puc viure’n tanta llum, apaga la llum.

I Maria va apagar per sempre la seua llum, però no sense somriure abans per última vegada, complint-se així, gràcies a la màgia de la música i del cant, el desig de la seua neta.

El cant de l’aigua

Amparo Albacete Cremades

Soc capaç de transformar-me i adaptar-me a cada necessitat. Comence a entonar amb la pluja: fina, suau, a les muntanyes, amb la terra als meus peus! La meua constància m’ajuda a fluir fins als rius i fins als rierols, i ací comença la meua diversió! Córrer ràpida i lleugera pels meandres fa que l’adrenalina es dispare! Vaig arrossegant tot allò que trobe al meu pas mentre em sent viva i jovial com una xiqueta que bota i balla entusiasmada en un camp de roselles. El meu cant es transforma en crits vibrants d’emoció mentre baixe pel curs que jo em marque, sense cap instrucció, sense cap control; soc lliure! A poc a poc augmenta el meu cabal i amaine la velocitat de la meua veu. Sone més mansa, serena i calmada i vaig gaudint de tot allò que m’envolta. De sobte, les papallones! Eixes que revolegen a l’estómac fent-me sentir mil i una cosquerelles... Ja arriba el moment! I un gemec de plaer s’escapa dels meus llavis mentre arribe al meu estat més omnipotent! El clímax del meu viatge! Comence a créixer a un ritme vertiginós! Em sent majestuosa i solemne! Soc oceà! Soc la major part d’aquest planeta, jo el vaig formar! Tot ix de mi i tot torna a mi... Tots els éssers vius em necessiten. La meua música els acarona i entonen les seues veus formant una harmonia inigualable que m’ompli de satisfacció. Els done vida! Soc vida! Amb la rosada mulle les plantes, els camps i tota la vegetació i el seu cant s’enlaira amb perfums embriagadors. Als rius oferisc un espai d’oci i diversió perquè peixos, insectes i tota mena d’éssers, amb les meues cançons alegres i rialleres, gaudisquen d’una vida plena. Quan la meua veu és cristal·lina i pura done pas al misteri i la intriga del descobriment de minerals multicolors que brillen com mai quan els rajos de sol em traspassen. I, en cas que la fortuna m’acompanye, la vida em regala el moment més tendre que puga somniar! La puc sentir apropar-se..., dolça, innocent... Eixa preciosa xiqueta que m’acarona amb les seues mans delicades, eixa pell fina i vellutada que em provoca una satisfacció plena. El meu to es refresca i gaudisc de cada mil·lèsima de segon del seu somriure màgic. Sensació que em recorda quan les gotes rellisquen per

Soc aigua. Soc lliure! El meu cant arriba a tot arreu! M’encisa ser escoltada, ser sentida! Em sent orgullosa del que soc... Aigua...

la cara de qualsevol criatura que atura el temps conscientment per percebre el meu so, i soc capaç de sentir eixe sospir de plaer, eixa sensació de pau. M’adone que sone de la forma més sanadora i curativa que sé, i sent que jo també estic sanant.

I què dir de la meua veu blanca! La més compacta i gelada! Amb ella, sols exhalant, soc capaç d’entonar una melodia màgica i enigmàtica i crear, amb el meu poder, un ecosistema d’un blanc enlluernador! Com si es tractara d’un embruixament, em transforme en una capa grossa i congelada, i experimente una sensació captivadora quan note eixe assossegament dels ossos polars caminant sobre mi, i com d’orgullosa em sent quan comprove que soc prou forta per suportar el seu pes i sols sonar, allà les mil i una, un cruixit solitari.

Ara bé, allò que més em fascina és cantar a l’oceà! És una sensació única! Allí em sent imponent; el meu cant és palpitant, profund! Com una marxa mora! La lentitud senyorial del moviment de les ones embelleix el meu sonar i el fa més radiant! I si les balenes i els dofins decideixen en unir el seu cantar al meu; formem una coral màgica i inspiradora, un espectacle prodigiós!

Malgrat la meua sumptuositat a l’oceà, soc capaç d’amainar la meua intensitat i sonar com la veu més dolça que hi ha a aquest món, la que li dedica la mare o el pare al seu nadó a cau d’orella. Així sone les nits càlides d’estiu, suau, rítmica, hipnotitzant... I de sobte, els astres s’alineen i ocorre! Un moment extraordinari! Una tortuga marina s’obri pas entre la bromera fins a arribar a la vora! Avança pesada, arrossegant les aletes per la sorra fina i fresca. De sobte, s’atura, i comença a pondre els seus ous! L’observe des de la distància, mentre el meu cor entona la remor més tendra que hi ha en aquest món transformada en cançó de bressol. I en acabar tan màgic procés, allí estem la lluna, les estrelles i jo, testimonis d’este instant únic, formant el millor equip per indicar-li el camí de tornada. I quan ho aconsegueix, respira tranquil·la i relaxada, mentre desapareix mar endins amb l’esperança d’un retrobament amb els seus nadons. És en eixe instant quan un instint maternal fa que les meues balades no s’aturen perquè, des de la distància, soc guardiana d’eixe niu fins que el misteri de la natura arribe a bon port. I quina gran satisfacció quan, d’eixe forat de sorra, comencen a eixir unes criaturetes minúscules que, desorientades, intenten arribar a mi!

Per uns instants em sent la mare d’eixes animetes desmanotades esperant-les amb els braços oberts! El meu cant abans suau i calmat, ara entona cançons infantils plenes de ritme i repetició que reflecteixen el nerviosisme i l’expectació perquè tot isca bé.

I quan em xipollegen amb les seues aletes diminutes puc escoltar el seu murmuri rialler i infantil i les acompanye amb corrents melòdics fins que cadascuna d’elles comença a obrir-se pas en el camí de la vida.

Soc aigua. Soc lliure! O almenys, ho era...

La meua veu va perdent força i color. Cada vegada és menys meua! Com si una força externa s’apoderara d’ella i m’arrabassara la llibertat vocal i l’autonomia de fer allò que vull amb el meu cant. Estic perdent el control...

Solia adaptar-me a les necessitats de qualsevol ésser viu, controlar el volum del meu discurs. Era hàbil a l’hora de promoure un crit o un remoreig...

A hores d’ara, continue percebent els seus anhels de mi, les seues demandes, però soc incapaç de produir el crit que tanta falta fa i sols allibere un murmuri en forma de minúscules

gotes de pluja. Promet que llance el crit amb totes les meues forces i tota l’estima del món! Però sols ixen unes escasses llàgrimes que no fan més que provocar altre tipus de cants: les pregàries desconsolades i desesperades per la supervivència!

Però el descontrol és tan gran que, contràriament, hi ha moments on experimente una escalfor dolenta i anormal, que em provoca un esgotament tan bestial que la meua energia s’absorbeix ràpidament i el meu murmuri s’enlaira més apressa cap als núvols. I quan desitge, amb totes les meues forces, emmudir un crit, perquè la meua intuïció m’adverteix que potser fulminant, llance un rugit demoníac i aborronador que causa catàstrofes que em trenquen el cor! Se m’escapen abundants llàgrimes que canten i canten constantment i que sols fan que empitjorar els desastres que jo, amb el meu poder, però sense el seu control, estic ocasionant!

Tanmateix, eixa calentor que tant m’incomoda, m’impedeix produir sons agradables! Sols puc soltar un recital tan embafós i espantós que moltes espècies que l’escolten, no ho poden suportar i acaben desapareixent! És aterridor observar que exhalen el seu últim sospir als meus braços! I, en observar aquest desastre, el meu cor s’accelera i sent que m’ofegue, com si em dilatara! I a poc a poc el meu volum s’expandeix i acabe ensordint descontroladament els hàbitats costaners devastant tot el que allí es troba!

Jo que era capaç de llançar un màgic embruixament pintat de blanc, que creava uns paisatges de somni! Jo que era forta i dura per sostindre tot un ecosistema polar a l’esquena! I ara, la meua veu és un cruixit constant, un goteig! Soc dèbil i lleugera i observe, impotent, com estic desfent allò que vaig crear amb tanta il·lusió! No puc suportar aquesta angoixa! Sembla un malson! Desitge que ho siga en totes les meues forces! Açò no pot ser real!

Malauradament, aquesta febra prolongada no és l’únic infortuni que estic sofrint en el meu cantar. La meua veu solia ser cristal·lina i clara, neta i depurada! Actualment no la reconec! Va prenent una forma més greu i ronca, térbola i residual! Quan intente alçar el so més pur que tinc, unes estranyes algues s’uneixen a mi amb el seu cant fúnebre, i formen zones mortes on ni peixos ni plantes poden viure! És un esdeveniment tan desagradable i repulsiu que em provoca arcades i suscita un canvi de color en la meua veu a tonalitats roges i verdes.

Amb eixos colors tan fastigosos, ja no s’apropen tant a acaronar-me entre les mans! Els somriures i les tancades d’ulls cada vegada que em tocaven o els fregava la cara han desaparegut! Les carasses de fàstic es multipliquen i turmenten els meus pensaments! Em desconsola perdre eixe contacte tan proper i meravellós! Ara s’allunyen de mi... no volen sentir-me... Els faig fàstic! O por...

Aquella xiqueta negreta de cabells rulls que tanta gràcia em feia, ja no acudeix a mi per a refrescar-se ni per a beure! I malgrat que em dona molta tristor, ho preferisc! Doncs si ho fa, tremole de patiment i desesperació en pensar que ara soc verinosa i que el meu cant abans vital ara pot ser mortífer!

M’han amargat la vida! Em sent desanimada i abatuda... Les meues esperances estaven depositades a l’oceà i s’han esfumat com el fum! Ingènua de mi! Pensava que allí, en amollar un dels meus recitals lliures i poderosos, es reconfortarien les meues entranyes! Però res més lluny

de la realitat... No puc acabar un vers sense que un carraspeig impedisca expandir el meu so per tot arreu! El meu discurs és incapaç de fluir! A cada nota que taral·lege, un obstacle plàstic interromp i m’obliga a paralitzar la meua veu! Cada vegada hi ha més! Globus, bosses, taps, botelles... No són éssers vius! No són benvinguts a l’oceà! Són malèfics i nocius! Tenen colors i formes familiars i amistoses que enganyen els meus habitants, i quan s’apropen... Zas! Cauen en el seu parany i acaben perdent la vida!

Entre tots els malfactors, les xarxes de pesca abandonades són les més perilloses! Van a la deriva i arrosseguen tot allò que troben! Sempre intente, amb corrents melòdics, passar pel seu voltant i desenganxar criatures indefenses que han quedat sota el seu poder. Unes vegades ho puc aconseguir, però la majoria d’elles, no... He sigut testimoni de moments desoladors! L’última víctima era, desgraciadament, la que em va fascinar amb el gran misteri de la natura... La tortuga marina que va pondre els seus ous una nit càlida i màgica d’estiu... La que em va regalar l’oportunitat de sentir-me com una mare! Somiava amb el retrobament d’ella amb els seus nadons! Junts, descobrint paisatges marins indescriptibles i meravellosos; nadant i gaudint en família... Lamentablement, eixe retrobament no ocorrerà mai, puix ella no va sobreviure... Jo no vaig ser capaç de salvar-la! Era una nit fosca, tranquil·la... Jo rumorejava rítmicament quan, de sobte, vaig sentir uns gemecs. Vaig centrar tota la meua atenció cap on venia el soroll i la vaig descobrir allí, empresonada, lluitant amb totes les seues forces! En vore-la patint i intentant fugir desesperada, vaig posar tots els meus sentits en llançar un crit vigorós, un crit que fera tremolar tota la meua extensió i sacsar aquella xarxa i desenganxar la pobra criatura perquè poguera eixir a la superfície per respirar! Malgrat els meus intents persistents, no vaig poder aconseguir-ho! La tenia tan lligada amb les seues urpes que era impossible alliberar-la! Li va arrabassar la vida d’una manera tan violenta i desagradable! Quin crim! Les tortuguetes òrfenes! Sense mare! No puc deixar de pensar en elles... Tan menudetes... Tan indefenses... És tanta la meua angoixa i desesperança que dubte que siguen capaces de sobreviure! Sols en obrir la boca poden morir! Els maleïts visitants també van d’incògnit en forma de microplàstics i entren en els estómacs per intoxicar des de la criatura més gran com és la balena, fins al peix més petit i innocent! I el pitjor de tot és que soc jo la que va escampant-los! S’enganxen a mi com paparres! Unes partícules quasi invisibles que arriben a cada racó i a cada animal!

Però la culpa de tot açò la tenen els humans... M’han fet tòxica! Mortal! Quins eixelebrats! Com poden enverinarme si els done vida? Enverinen el seu aliment! El seu futur! El futur dels seus fills i filles!

Per a ells, simplement estic ací! No valoren ser oients del meu cant! No em cuiden... No m’estimen! Donen per segur que sempre els dedicaré les meues albades... Que la meua cantilena serà infinita! Però res més lluny de la realitat...

Em sent tan impotent! Tan desesperada! Estan silenciant-me! No vull cantar si és un cant verinós, amenaçador i demolidor! Vull cantar com abans! Amb la meua veu lliure, pacífica i vital! I amb ella vull cridar ben fort per aturar aquesta barbàrie, però no puc! Cada vegada estic més silenciada! No em queda més energia per lluitar...

Estime la vida! Estime tots els éssers vius! Però no puc fer res per salvar-los...

S’han apoderat de mi! De la meua veu! No tinc el control! No puc cantar! M’han silenciat...

- No se sent res...

- No pot haver desaparegut! Hem de sentir-la!

- Calleu! Xss... Pareu atenció!

- Crec que puc sentir alguna cosa! Silenci!

- Sí! Jo també! Crec que ha tornat el cant!

- Visca! Quina alegria!

- Uf! Ja es trobava a faltar!

- No! Calleu! No és un cant!

- No?

- I què és?

- És veritat... Sona més esgarrifós que un cant!

- Sona aterridor!

- Sí! Apocalíptic!

- És un crit! Un crit violent!

- Com? Un crit?

- Sí! Un crit! Un crit desesperat!

- Oh no! Ja ha començat!

- Què? Què ha començat?

- M’esteu espantant... De què esteu parlant?

- El final!

- Quin final?

- Quina tragèdia!

- Per favor, el cor em batega a mil per hora...

- Digueu ja de què es tracta! Què ha començat?

- Ha començat la guerra!

- Com? La guerra? Quina guerra?

- La guerra més massiva i exterminadora de totes!

- Quina guerra?

- La guerra per l’aigua!

Conta que et contaré

La barraca

Fran Lledó

Algú va parlar d’estrelles al cel, i estic convençut que segur que tenia raó, però jo cada vegada que escolte la cançó li torne a donar vida, em trasllade al moment precís de la meua història quan te la vaig cantar a tu, i tinc la certesa que jo vull ser eixa cançó. Sé que ho soc, que un dia m’escoltaràs de nou, cantar-te la a l’oïda i t’emocionaràs de nou amb mi. Jo estaré esperant-te, i aleshores quedarem units per sempre, sense patir que res ens puga separar ni un sol instant perquè viurem amagats entre les seues paraules i les notes de la seua melodia recordant eixa nit que va marcar les nostres vides i les va omplir de felicitat...

Al carro li ballava una roda i produïa un so rítmic molt graciós, i això que només feia dos anys que l’havíem comprat a la Fira de Xàtiva. Tots els dies Saoret anava a l’horta i treballava les terres de sol a sol, però hui era un dia especial, hui anàvem a passar les festes de Sant Jaume a la platja. La mare havia preparat el “frito” per a l’ocasió, posant embotit del millor que teníem per guardar-lo en pots de vidre coberts d’oli d’oliva per conservar-lo en condicions. En certa manera eren les úniques vacances que tindríem; nadaríem tots els dies a la mar i dormiríem baix del carro mirant les estreles, canviaríem de vida per uns dies i ens sentiríem les persones més afortunades del món de poder gaudir de la frescor de la mar en les nostres cares i d’omplir els pulmons de l’olor marí. De tots aquells records que ara em

U na cançó és com una màquina en el temps carregada d’emocions i records, és una descàrrega d’energia per a l’ànima que ens regala en cada nota eixe ball de papallones al cor que ens fa humans. I potser cadascú de nosaltres tinguem una cançó amagada ben a dins, amb la qual ens identifiquem i ens convertirem un dia, quan abandonem aquest món.

semblen un somni, em quede, sense dubte, amb el de la cançó. De com amb la veu fosca i tendra de mon pare esperava pacient, sense renegar mai, que estiguérem tots ben asseguts dalt del carro per començar a cantar-la. Era com un ritual, com part de les vacances, com la banda sonora de la nostra vida. Quan el carro deixava enrere les darreres cases del poble començava a cantar-la:

“Qui em compra una barraca, carinyo, morena, que la tinc a vora mar.

Només li falten les teules, carinyo, morena, les parets i el fumeral.

“Bien bien yo te camelaba, bien bien yo te camelé, bien bien cariñito mío yo jamás te olvidaré, bien, bien, bien...”

Jo no entenia bé perquè es cantava la cançó en valencià i de sobte hi apareixia una part de la lletra en castellà, però imagine que el que es pretenia era donar-li un to irònic.

Era com vendre fum, com vendre un no-res, fer una barraca de sacs, llençols vells i canyes no arribava a ser la barraca que es volia vendre a la cançó.

La barraca era l’espai que habitàvem durant uns dies a vora mar, amb eixes teles i sacs amb els quals féiem un refugi per viure en una mena de comuna en la qual mig poble passava els dies més calorosos de l’estiu. Era una tradició a Tavernes, tothom es preparava per gaudir de l’estiu a vora mar per Sant Jaume. Potser siga per això que deien que: “Per sant Jaume sempre s’ofegava algú a la mar”. De segur que era dels pocs dies en els quals tothom anava a nadar i la majoria no en sabia gens. Sempre hi havia algú que per desgràcia acabava a les profunditats de la mar per excés d’imprudència i atreviment.

El caràcter de la nostra gent sempre ha estat envoltat d’una manera de veure la vida un tant burlesca i divertida. Tothom feia rialla de la resta i, fins i tot, d’un mateix; és un caràcter forjat de la relació dels veïns al poble, de les nits asseguts a la porta de casa amb les cadires de bova, dels acudits, de les passades de la gent, de compartir les botes de vi i les marraixes de mistela i cassalla. Però alhora es mantenia una mentalitat tancada i estricta pel que feia a certs temes relacionats amb l’honor, amb el valor de la paraula, amb les relacions de les persones i amb altres aspectes de la vida que contrastaven molt amb eixa forma de vida tan divertida.

Ana del Castillo / Shutterstock.com

No oblidaré mai la cara d’admiració de ma mare quan ell la cantava; semblava que darrere d’aquella melodia hi havia alguna cosa més que una cançó. Sé que ells es van conèixer a la platja, un dia d’estiu; puc imaginar que el somriure de ma mare amagaria les vivències que compartiren, les primeres mirades, els primers petons i el despertar del seu amor. Puc imaginar la lluna daurant les ones i omplint de màgia la nit i a ells mirant-se fixament mentre creuaven les mans per dir-se amb carícies que s’estimaven més que res en el món, mentre més enllà del muntanyar algú cantava la cançó de la barraca per recordar a tothom que estàvem de vacances. Potser eixa mateixa nit va ser, potser la lluna va ser la culpable, potser fora la cançó, potser fora la sorra de la mar, el so de les ones, el vent acaronant-los els cossos...

Casar-se a correcuita va ser el menor dels problemes, el “què diran?”, la deshonra, eixe ”amaga la panxa”, el baixar la cara, el “que no s’entere ningú” quan ja ho sabia tot el poble, la vergonya, la família...

Ma mare era la primera filla del carabiner i vivia a la caserna de la Torreta de Guaita. En assabentar-se del que havia passat, el meu avi va estar a punt de causar una tragèdia, quina ferida més gran a l’orgull de la família!

-Un carabiner...!

-Una autoritat...!

-Qui hauria gosat a posar-li la mà damunt a la filla d’un carabiner?

L’orgull i la superioritat que sentia el meu avi van fer per un moment que quasi esdevinguera la tragèdia. Però quan el canó de l’escopeta va apuntar mon pare, ell el va agafar amb les dues mans i se’l va posar al pit cridant: “Dispara!, dispara!”

-Si he de viure sense ella, preferisc que ho fases ja; si no he de veure-la més somriure, si no he de despertar al seu costat, si no m’has de deixar cuidar d’ella i de la meua filla, ja em pots matar...

Conten que el meu avi va baixar l’escopeta de caçar i baixant el cap va tornar cap a casa. No els va tornar a parlar mai més.

El temps va passar; diuen que ho cura tot, encara que hi ha ferides que no acaben mai de cicatritzar, especialment si són a l’ànima. Jo sempre he estat la filla del pecat, la filla de la traïció, la filla d’una tragèdia. Encara que els meus pares m’han estimat amb totes les seues forces i no han deixat veure ni un sol gest de penediment d’haver-me tingut.

Es van casar abans que jo nasquera, era inevitable. Es van comprar una caseta al carrer Major 101 i van viure feliços durant tota la seua vida. Perquè l’honor, l’orgull i el rancor són sentiments que exploten, però no poden mai contra el sentiment més humà i més gran de tots: l’amor.

Cada any, quan s’acostava sant Jaume, una mena de formigueig els recorria el cos i havien d’anar els dos sols a la mar a seure mirant la lluna per recordar amb tendresa el moment més especial i màgic de les seues vides, mentre ell li cantava amb tendresa a cau d’orella la cançó de “La barraca”. Però la vida juga males passades i un dia quan Saoret tornava del camp, el carro va relliscar per la sèquia Mare amb tan mala fortuna que el cavall que tants esforços havia costat a la família va quedar baix les aigües empresonat pel carro. Saoret va lluitar amb totes les seues forces, va cridar d’impotència va estirar de l’animal, va espentar el carro i....

Diu la gent del poble que va ser de la calorada, i en part tindran raó, jo supose que seria un infart el que se’l va endur. Ma mare continua dient tots els dies que ell tornarà, que no pot ser que l’haja abandonada i li parla a la fotografia que té damunt de la taula de l’entrada com si ell estiguera allí assegut. Jo no li dic res perquè la veig feliç i em negue a llevar-li ni un segon d’eixa felicitat. Sé que quan ve Sant Jaume trau del “mundo” un vestit que té guardat per a les ocasions especials i surt de casa per la nit amb un somriure d’il·lusió a la cara i no torna fins la matinada.

Diuen alguns a Tavernes que passejant per la platja la nit de Sant Jaume han vist la silueta de dos amants al muntanyar, i que han escoltat clarament com un home amb una veu fosca i tendra canturrejava en veu baixa la cançó de “La barraca”, i com en il·luminar-los la llum de la lluna desapareixien buscant la foscor...

Amagades a l’interior de cada cançó hi ha milers d’històries.

“La barraca” guarda l’essència d’una època del nostre poble que reviu per uns minuts quan algú la canta.

“...Yo jamás te olvidaré bien, bien, bien “

Cante a ma mare (I també a totes les mares)

Pep Ortiz Hernández

Ho havia fet moltes vegades. No sabia si algú podia sentir el meu cant de desesperació. Ni tan sols jo mateix podia saber el que em passava i per què. Només recordava que els meus germans i jo havíem eixit feia més d’un any a buscar l’únic remei per evitar la mort de mon pare, el rei. S’havia de trobar una flor molt estranya i quasi desconeguda: la flor del lliri blau. Després de quasi un any, jo ho havia pogut fer amb l’ajuda d’un pastoret que m’indicà el lloc on havia d’anar i el dia: només floria la nit de Sant Joan, a trenc d’alba. En tornar al lloc on ens havíem de retrobar els meus germans i jo, només recorde anar corrents a donar la notícia i un colp al cap. Sempre que tenia la sensació de sentir sorolls o veus, el meu inconscient repetia la cançó.

Passa, passa bon germà

Passa, passa i no em nomenes

M’han colgat en riu d’arenes

Per la flor del lliri blau (bis)

Un dia vaig sentir lladrucs de gossos, renills de cavalls i veus que em semblaven familiars. Era el rei i més gent acompanyats de soldats. En sentir els meus germans, la meua veu comença la cançó, però marcant una diferència.

Malgrat la foscor que m’envoltava i que no em deixava menejar cap part del cos, la meua veu, no sé com, fugia d’aquells estats/llocs de consciència/inconsciència cada vegada que em semblava sentir els balits d’unes ovelles i d’unes cabres que recorrien un camí que devia ser a prop de mi. Pensava en el pastoret que coneixia.

Passa, passa bon germà

Passa, passa i no em nomenes

M’heu colgat en riu d’arenes

Per la flor del lliri blau (bis)

Colps i sorolls de pics i pales ompliren l’ambient exterior mentre una lleugera claror apareixia entre les meues parpelles. Intentava obrir els ulls, encara que em costava moltíssim, quan vaig sentir una veu molt coneguda.

- Salvador, agarra el xic i porta’l al llit que s’ha quedat adormit.

- I com volies que es quedara? Sempre que li contes algun conte i li cantes cau com un tronc. Eixirà cantant, ja t’ho dic jo.

***

I moltes havien sigut les vegades i serien moltes més després que m’asseia ma mare al balancí de reixeta que teníem al menjador i, mentre ella feia les tasques de la llar, compartíem cançons i melodies. No sé si a la llarga em serví de molt, però ella em corregia ritmes i entonacions i jo anava seguint les seues instruccions. ***

Feia una temperatura agradosa malgrat l’època de l’any. A finals de juny, normalment, les vesprades solien ser bastant caloroses. La pluja del dia anterior havia suavitzat l’ambient i el cos agraïa poder seure al corral sense haver de suportar la calitja que de vegades es presentava sense avisar.

Mentre esperava els companys, vaig traure la guitarra de la funda i vaig començar a afinar-la: mi-la-re-sol-si-mi. Començava per la més greu per acabar per la més aguda i comprovar que eren la mateixa nota a diferent altitud.

Havia quedat amb els components de l’Ajunt de la Bóta per tal que ma mare ens cantara una cançó de bressol que sempre havia utilitzat per adormir-nos a mi, als meus germans i a la meua germana quan eren menuts. Jo ja la sabia, i algun membre del grup també, però com que hi havia versions diferents, volíem preparar la de ma mare.

A poc a poc van anar arribant tots i totes. Afinàrem les guitarres i cantàrem algunes cançons mentre esperàvem. Ella no tardaria a vindre de la reunió que solia tindre de vesprada amb les seues amigues de la plaça d’Espanya ,“la placeta” com deien elles. Era una colla d’amigues de totes les edats, però semblaven de la mateixa; no tenien cap problema i ja feia molts anys que començaren la relació, una relació que només

acabà quan el temps, a unes més aviat que a altres, anà separantles a la força.

En arribar ma mare, que per cert no se’n recordava del compromís que tenia amb nosaltres, la férem seure amb nosaltres perquè iniciàrem la sessió. No s’ho va fer massa de pregar i, després de preguntar-nos diverses vegades allò que a les mares sempre sembla preocupar: “Heu berenat?, vos prepare alguna coseta?”, vam aconseguir començar.

Mareta, mareta, ahir vaig somiar que una nineta em vares comprar. Tenia la nina hermosos els ulls, la cara molt fina i els cabells molt rulls.

Mareta, mareta, hui que és el meu sant compra´m la nineta, tu que em vols tant. Que tinga, la nina, hermosos els ulls, la cara molt fina i els cabells molt rulls.

Mareta, mareta, jo li cantaré una cançoneta perquè dorma bé. Adorm-te enseguida, dorm si tens son, adorm-te, nineta, non, non, non, non

Mentre ella anava cantant i repetint les estrofes, nosaltres buscàvem acords i ritmes que li anaren a la melodia que escoltàvem amb atenció. Les xiques, provant veus i duets. Els xics, tocant la guitarra. Foren diferents les sessions que nosaltres dedicàrem a aconseguir el que ens va semblar, finalment, una versió pròpia de “Mareta” que és com es deia la cançó. Li la vam fer escoltar a Pepita (ma mare) i, en obtenir la seua aprovació, decidírem fer-la definitiva. Aleshores ens va

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 114

Cante a ma mare (I també a totes les mares) / Pep Ortiz Hernández

dir que també en sabia una altra que era una cançó de bressol de Tavernes, “Nona noneta”, però això ja seria una altra història. Moltes vesprades d’eixe estiu les vam compartir al corral de casa, nosaltres cantant i ella escoltant-nos, mentre feia calça o punt de ganxo...

***

Vull aprofitar per agrair a ma mare tot el que ens va ensenyar als fills i a la filla al llarg de tot el temps que va viure, i a mi, sobretot, en la qüestió del cantar. Però no puc deixar passar l’ocasió per fer extensiu l’agraïment a totes les mares en general que, tenint en compte l’època que visqueren i les condicions que van tindre, foren capaces de dedicar-nos totes les hores de la seua vida.

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 116

Conta que et contaré

Karaoke

Vicent Sala

La paraula “Karaoke” ve del japonés, com qualsevol persona amb dos dits de front hauria de saber. El que ja no coneix tanta gent és el seu significat literal: “orquestra buida”. Em fascinava aquesta forma d’expressar la manca de cantant. És a dir, que l’orquestra es troba “buida”, sense ànima, si no té al capdavant una veu que l’acompanye. Per a mi, que mai havia pogut aprendre a tocar cap instrument, perquè m’entraven atacs de pànic ens les obligatòries classes de solfeig que tot bon valencià ha de rebre, el fet de poder ser el protagonista en una actuació musical em redimia del meu fracàs infantil.

I és que el karaoke era la meua veritable passió. Havia llegit no sé on que algun escriptor famós considerava els karaokes com un temple per a mediocres, o alguna cosa aixÍ. Tant se’m donava; si mediocre és aquell que no destaca de la mitjana, el 90% de la Humanitat són uns mediocres. Però almenys jo tenia un espai on podia destacar i, ausades que destacava. El meu local preferit era el “Kanta Sobakoke”. Es trobava al barri de Russafa i jo tenia per costum d’anar-hi tots els divendres, després de sopar a casa. Arribava prompte, quan encara no hi havia molta gent; així podia escalfar la gola amb un parell de temes i estar preparat per a l’hora punta, l’hora de l’èxtasi. Em prenia el meu temps per a escollir què cantar; lògicament, en tenia alguns de predilectes, però moltes vegades m’abellia rebuscar en la generosa oferta de títols, per si trobava

alguna joia oblidada, algun record de joventut, o d’infantesa, com aquells retinguts en les cintes que els meus pares posaven en el cotxe de camí a Galícia, en aquelles visites estiuenques al poble dels meus avis materns. En aquella primera cerca, escollia ja les tres o quatre cançons destinades a ser el meu repertori de torn. Després, ja amb un parell de cerveses rebolicant-me el fetge, m’acostava a la barra a demanar la cançó. Quan per fi arribava el meu torn, tot i intentant dissimular l’emoció i els nervis, pujava al simulacre d’escenari. En primer plànol, el micro estava col·locat en el peu de suport. En segon i successius plànols, el públic. I aleshores, la música començava a sonar, i em convertia en un ésser invencible. Eren els meus únics moments de vertadera felicitat, quan em sentia realitzat i expulsava per la boca totes les frustracions de la setmana. Des que vam acordar que aquell any, la festa del sopar d’empresa acabaria en un karaoke, vaig estar assajant. Havia escollit “Per te partirò”, d’Andrea Bocelli. Tot un repte: es necessita una veu de tenor, és a dir, una veu greu, potent i melodiosa... sempre que tingues

la intenció d’interpretar-la sense fer el ridícul, cosa que, per a la meva desesperació, molts participants acostumen a fer. Però jo volia que la meua actuació fora inoblidable. Durant mes i mig, vaig aprofitar qualsevol moment per a assajar. Cantava mentre cuinava, mentre m’afaitava i, no cal dir-ho, mentre em dutxava. M’havia proposat deixar els meus companys ben bocabadats.

I en especial, a Natàlia.

Feia temps que estava enamorat d’ella. L’observava mentre es cargolava els cabells castanys amb els dits, capficada en la pantalla de l’ordinador, amb els ulls verds mig tancats, com si volgués obstaculitzar l’entrada a part de la informació que desprenia el full de càlcul, i així resoldre millor els seus freds i banals misteris. Em quedava ensimismat contemplant com es mossegava delicadament el llavi inferior, i no podia evitar pensar com seria notar aquells mossets en la meua pròpia boca. Quan s’aixecava, jo mirava de reüll el seu caminar sinuós però humil, amb el cos una miqueta inclinat cap endavant, com si demanara perdó per ser tan bonica. Era arravatadorament tímida, ingènua però amb caràcter, sensible i, al mateix temps, tan de poble com sols pot ser una xicona de poble.

Amb ella tenia una relació cordial, però poca cosa més. Les vegades que ens havíem quedat sols, a banda dels “com va tot” de rigor, havíem parlat de faena o d’altres temes insulsos. Sabia, per comentaris atrapats ací i allà aprofitant la indiscreció de terceres persones, que estava fadrina i que vivia amb la seua germana, que havia tingut alguna història amb Ximo, el guapet de l’oficina, que anava al gimnàs i que li agradava viatjar a illes paradisíaques a practicar surf. També havia escoltat que li agradava algú, però a saber qui collons seria.

Jo sols esperava que arribara el dia del sopar; aquella seria la meua ocasió per provar que jo no era una persona grisa,

que tenia una llum dintre meu. I amb una miqueta de sort, potser em donaria l’oportunitat de quedar amb ella i mostrar-li la bellíssima persona que soc.

Per petició meua, havíem reservat en un restaurant que només es trobava a set minuts a peu del “Kanta Sobakoke”. La veritat és que l’elecció d’un local de karaoke com a opció festiva per a després del sopar no havia gaudit d’unanimitat, i jo havia hagut de vèncer la meua timidesa i emprar totes les meues dots de persuasió per convèncer els recalcitrants.

Especialment Júlia i com no, Ximo, que semblava que l’únic criteri que seguia per a prendre decisions era el de fotre’m a mi. Afortunadament, ho vaig aconseguir.

Si vos soc sincer, pràcticament no recorde res del sopar, excepte que Jordi, com no, va beure més del compte i va trencar un parell de gots. De totes maneres, com podreu imaginar i comprendre, el moment vertaderament digne de menció d’aquella nit venia a continuació.

Quan vam entrar al “Kanta Sobakoke” encara era prompte, i sols hi havia una dotzena de persones en una sala que permetia un aforament cinc o sis vegades major. A l’escenari, una joveneta estava destrossant “Un año de amor”, de Luz Casal. Si l’escriptor aquell havia presenciat una blasfèmia com aquella, era normal que tinguera tan mala opinió del nostre gremi amateur. Jo esperava que la sala s’omplira de gom a gom, ja que l’endemà era festiu i la gent tenia ganes de festa, després de tants mesos de confinament, així que havia planificat que retardaria la meua actuació fins al moment oportú. Si una orquestra està buida sense cantant, un cantant està buit sense públic. Jordi i Salva, que evidentment no compartien els meus escrúpols, se n’anaren directes a demanar una cançó.

Els meus companys parlaven i parlaven, però jo sols assentia i somria si ells també ho feien, com un mico imitador. De tant en tant, li feia una ullada a Natàlia, preciosa amb el seu vestit senzill però temptador.

—Aleshores, t’agrada vindre a cantar? —em digué Teresa que, com sempre, buscava qualsevol pretext per parlar amb mi.

—Sí, molt —vaig respondre educadament, mentre feia un glop al gintònic sense perdre de vista Natàlia.

—Atenció! —cridà Laura —. Ja els toca a Jordi i a Salva.

Després que l’escassa concurrència, com si es tractara d’una execució pública dels temps de la Santa Inquisició, patira l’escorxament i esquarterament despietat i en directe

de La Isla Bonita; els meus companys, no sense dificultat, pujaren a l’escenari. Ara, la màrtir seria Entre dos Tierras, i a fe que el suplici fou digne de ser experimentat per una santa. El temps passava, les copes i les cançons massacrades se succeïen (amb algun indult ocasional), i el local s’anava omplint. Els companys començaren a mesclar-se entre la concurrència, i vaig aprofitar que em vaig quedar sol per repassar mentalment la lletra de la cançó. Quan vaig considerar que ja hi havia suficients testimonis de la meua apoteosi, em vaig apropar a la barra i li vaig demanar el torn i el tema al responsable. Una mica ansiós, li vaig preguntar quantes persones hi havia davant de mi.

—Tranquil, Sinatra —em va dir el xic, que, per descomptat, ja em coneixia—. Haurem de suportar a un parell més, però de seguida vas tu.

Satisfet, em vaig demanar un gintonic, no massa carregat. No molt lluny de mi, veia alguns dels meus companys, ja ben animats, que estaven xerrant despreocupadament. Natàlia que es trobava envoltada d’un grup de persones que jo no coneixia. De sobte, va aixecar la vista i els seus ulls es van creuar amb els meus. Tímidament em va dedicar un somriure encisador. Jo vaig intentar tornar-li’l, però crec que em va eixir una ganyota digna d’un personatge de la Família Addams. Emprenyat amb mi mateix, vaig desviar la mirada cap a la pantalla on apareixien les lletres de les cançons. El calvari dut a terme per l’últim assassí de melodies per fi havia acabat; al cap d’uns segons, la pantalla mostrà, amb caràcters grans i reptadors, el títol que marcava el meu torn:

Con te partirò

Per fi havia arribat el moment. Intentant traure’m del cap el ridícul que havia acabat de fer davant de Natàlia, vaig pujar a l’escenari. Com sempre, el micro estava col·locat en el seu suport. Davant meu, tots els presents m’observaven expectants. No podia fallar. Amb decisió, vaig agafar el micro i em vaig centrar en la pantalla. La música d’inici va començar a sonar. En breu començarien a aparèixer les lletres que m’indicarien l’entrada. Déu, el cor m’anava a tres mil per hora.

Ràpidament, vaig fer una ullada cap al públic. Vaig vore Júlia, Carles, Laura, Teresa, Héctor, Salva, el malparit de Ximo... però no veia Natàlia. On collons estava?

De sobte, van aparèixer els versos, d’un color opac, fins que la primera lletra es va il·luminar, indicant-me el punt de partida:

Quando sono solo Sogno all’orizzonte

E mancan le parole...

Per poc no vaig entrar a destemps. De fet, a penes vaig vocalitzar les primeres paraules. Però escoltar la meua pròpia veu em va insuflar seguretat. No ho havia oblidat: aquella era la meua nit i no podia fallar:

...Si lo so che non c’è luce

In una stanza quando manca il sole

Se non ci sei tu con me, con me...

Amorosa però inexorablement, la melodia s’apropava al moment clau: la tornada. El moment on deixaria palès de què era capaç:

... Su le finestre

Mostra a tutti il mio cuore

Che hai acceso...

Sols tres versos més i ja estava. Vaig agafar tot l’aire que toleraven els meus pulmons d’exfumador no practicant i vaig deixar eixir la bellesa invisible:

...Con te partirò

Paesi che non ho mai

Veduto e vissuto con te Adesso si li vivrò...

Fou impressionant. La gent va començar a cridar i a aplaudir, embogida. Els companys obrien els ulls, sorpresos.

...Con te partirò

Su navi per mari

Che io lo so

No no non esistono più

Con te io li vivrò...

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 120

Karaoke / Vicent Sala

La música m’acompanyava. L’orquestra no estava buida. Jo l’omplia a cada nota. I el públic, absolutament entregat, m’encorajava més i més a cada estrofa que passava. En aquells instants em vaig sentir com si compartira una engruna del pa de les estrelles. Mai havia estat tan orgullós de mi mateix. Però encara quedava la prova definitiva: el vers final, aquell on Andrea Boccelli feia tremolar els gots, les vulves i més d’un escrot. Sols quedaven tres segons. Una vegada més, em vaig engolir tota l’atmosfera de la sala i la vaig expulsar, transformada en glòria:

...Io con teeeeeeeeeeeeee!!!!!

Les “es” es succeïen per la pantalla, interminables com una filera de formigues. Durant uns instants, vaig témer que no arribaria, però sí; l’últim alé quasi em caigué de la boca, just quan les “es” es van acabar. La música s’aturà, i aleshores vaig poder escoltar tota l’explosió de crits i aplaudiments. Durant una estona, havien tingut un Andrea Bocelli a escala, i ho estaven agraint de valent.

Però seguia sense veure Natàlia.

Contrariat, vaig deixar el micro al lloc que li pertocava i vaig baixar de l’escenari.

—Ie!!! eres un crak!!

—Quina sorpresa Paquito, mai m’ho hauria imaginat!!!

—Quin “txorro” de veu que tens, semblaves el Boticcelli eixe de veritat! —Si parlem d’anar cegos, el Salva encara s’hi assembla més, hahaha...

Jo somreia, mentre constatava que Natàlia havia desaparegut. És que se l’havia engolida la terra?

Assumint el risc de despertar sospites sobre els meus sentiments, vaig preguntar, com qui no vol la cosa:

—Eh... on està Natàlia?

—Ui, doncs no ho sé —respongué Teresa.

—Jo l’he vist abans —intervingué Laura, mentre feia un gest cap a la porta del local—. Estava parlant amb un tio molt bragat...

L’estel sublim on fins aquell moment cavalcava la meua ànima va perdre altura de sobte, esdevenint una espècie de meteorit que s’estavellà contra el meu estómac. Per poc no se m’escapà un pet.

—Vinga Paquito, que et convide a una! —digué Ximo, sempre buscant destacar, ara volia fer-se passar com el col·legueta de l’home del moment, quan el xoto, en l’oficina, de vegades ni em mirava a la cara.

—Eh.. disculpeu, vaig al lavabo —em vaig excusar.

Vaig prendre el camí del servei però, una vegada camuflat entre la gent, vaig canviar de direcció i vaig encarar la porta de l’establiment. Vaig eixir al carrer; l’aire fred de l’hivern em colpejà la cara, com un recordatori cruel de la meua trista condició humana. Allà fora es trobava el segurata, així com la preceptiva colla de fumadors, però ni rastre d’ella. Vaig mirar a dreta i esquerra i finalment, la vaig vore. Estava d’esquena, i els fornits braços que l’envoltaven la cobrien parcialment, però el vestit la delatava. No hi havia dubte; era Natàlia, vinga el mos amb un individu que semblava un armari empotrat (i aquella nit, sense dubte, també empotrador).

Des d’aquell dia, no he tornat a cantar, però he trobat una nova forma de desfogar-me: ara faig karate. I crec que per fi he descobert la meua vertadera passió. Voleu saber una cosa curiosa? Així com karaoke significa “orquestra buida”, karate significa “mà buida”; és a dir, que és una forma de lluita sense armes. Curiosa i poètica manera d’expressar la idea de poder pegar hòsties sense semblar un cafre.

A sovint, m’imagine que, en eixir de l’oficina, seguisc Natàlia fins casa seua, i pel trajecte, un delinqüent l’ataca, i llavors jo intervinc, li pegue una pallissa a l’infame agressor i la salve. I ella m’abraça, i em diu: “gràcies, Paquito, gràcies!!”. Però cada dia, al final de la jornada, el bragat del karaoke l’espera en una moto que podria ben bé ser la de Batman, i ella se’n puja i se’n van derrapant.

Potser hauria de tornar a cantar...

T’ho conte?

Ana Grau Vercher

Compte les vegades que t’anhele. Una, dues, tres, quatre... ja en són tantes que he perdut el compte. Cante el color blanc dels llençols, el roig de la calor, el carn de les carícies. Cante recordant-te, revivint-te per moments.

Compte cada llàgrima. Una, dues, tres, quatre... mai han sigut suficients per deixar de plorar-te.

També ho faig de les vegades que intente no contarte a la resta, no cantar-te en silenci. Una, dues, tres, quatre... he perdut el cant des que no puc comptar amb tu.

Enyore les vivències. Una, dues, tres, quatre... milions des que et conec.

T’enyore a tu. Una, dues, tres, quatre... mil vegades més.  I amb tot, sent que el temps passa, s’esgota.

Cadascun dels segons s’esfuma, s’enlaira. I de nou, un, dos, tres, quatre... els minuts se’m fan hores si no et tinc ací.

Una, dues, tres, quatre... és el nombre de vegades que et vull repetir.

Quatre, tres, dos, un... tot vull oblidar-ho i deixar-ho ací.  ..., ..., .., potser el temps ja s’ha esgotat per a mi.

C ompte els dies que t’estime. Un, dos, tres, quatre... ja en són molts des que vaig començar.

Encant de conte

Sílvia Borràs i Chofre

L’enyor pot esdevenir en qualsevol moment i no té per què ser necessàriament dolent. Escoltem cançons que ens transporten a temps passats i ho traduïm en enyorança, o a temps futurs i ho transformem en esperança. Ens agrada contar històries, reviure records, anècdotes divertides o no, moltes d’elles compartides amb companys, amics o familiars, però que ens acompanyen al llarg de la nostra vida i formen part del nostre creixement personal. No fa massa temps férem un dinar de cosins i gran part de la trobada va marxar envers ella, i és aleshores quan t’adones de l’empremta que pot arribar a deixar una persona, el somriure es fa present i va ser la nota coincident en tothom que vam tenir el goig i la fortuna de conèixer-la...

- Voleu que us conte un conte? - Preguntava la iaia Vicentica quan volia que estiguérem quiets aquelles vesprades que passàvem junts iaios i nets...

Els més fadrins i fadrines sabíem quin conte anava a contar-nos, ja que sempre ens contava el mateix, però no podíem resistir-nos a la temptació de reviure la intriga i l’emoció que li posava cada vegada que ens el contava. I començava així: “Això diu que era un xiquet que vivia a Tavernes i li encantava jugar al pati de l’escola en acabar les classes...” Aquells espais restaven destinats a lloc d’esplai i oci fora de l’horari escolar. Evidentment, això no m’ho contava la meua iaia,

Vinc a dur-te amb la veu un cant d’esperança que ens empenyen designis de goig i llum, vinc a dur-te amb el cor l’espai que ens reclama si amb mi vols compartir. Tot el que ens espera és el misteri d’un gran [mar llunyà]

i un horitzó sempre distant que just farem molt més clar. Venim de molt lluny i anem lluny encara plens de somnis i llum... plens de somnis i llum...

(Cant d’esperança -Lluís Llach)

ho afegisc jo perquè crec que tancar els patis és desaprofitar un espai força socialitzador als pobles i ciutats que no disposen de massa llocs on poder jugar i divertir-se la xicalla.

Però no perdem el fil i tornem al conte... S’inspirava en una època on quasi totes les cases tenien llar de foc i es nodrien de fustes i deixalles d’arbres per engegar els brasers de les taules lliteres i xemeneies que hi havia a cada casa, on s’escalfaven mentre vetllaven a les fredes nits de l’hivern.

Per aquells temps, molts d’aquells xiquets a curta edat ja anaven per la muntanya a fer llenya per escalfar la casa cada dia, a la iaia li agradava remarcar que tothom contribuïa a casa i cadascú posava el seu granet de sorra i ajudava en allò que podia o sabia fer ... I vet aquí que ara sí, comença el conte...

Això diuen que era un xiquet anomenat Pere, un nen de curta edat, però la suficient per valdre’s per si mateix i a qui sa mare li va advertir un migdia:

- Recorda portar un falcat de llenya abans de vindre a casa i no t’entretingues massa, que ara ja es fa prompte de nit.

- Sí, mare, així ho faré -va contestar en eixir de casa cap a l’escola.

En acabar les classes a les 17h de la vesprada Pere es posà a jugar a baló, com quasi cada dia, al pati de l’escola amb els companys i amics. I tan a gust estava que se li va oblidar per complet la comanda que li havia fet sa mare.

De sobte sonen les campanes de l’església: dong, dong, dong, dong, dong, dong ...

- Ohhh, redéu!, les sis de la vesprada i jo encara jugant! -va exclamar sorprès en escoltar-les. I va arrencar a córrer en recordar el que havia de fer.

- Ma mare em castigarà si no faig el que m’ha manat!va pensar mentre avançava a ritme ràpid cap a la muntanya.

I sense acomiadar-se dels amics, s’enfilà cara el Muro per arreplegar la llenya que havia de portar a casa. Sabia que disposava de pocs minuts de llum solar per arreplegar un bon falcat de fusta i no arribar massa tard a casa i confiava que, sense endinsar-se massa lluny del poble, podria fer quatre tronquets i canyetes ràpidament...

I així va ser; va recollir allò que va trobar sense calfar-se massa el cap ja que el capvespre s’allunyava i donava pas a la foscor de la nit.

Va pensar que ja en tenia prou i es va prometre a si mateix tornar l’endemà per compensar l’oblit del dia de hui, perquè sabia que no en tindria prou i sa mare s’enfadaria.

Així que en fer la lligassa se la posà a l’esquena i es posà a caminar cap al poble il·luminat tènuement per les poques llums dels carrers i cases més a prop del mur de defensa, obra arquitectònica que es va construir per protegir el poble de les avingudes d’aigua arrossegades per les pluges que baixaven de les muntanyes.

I fou en aquell just moment quan va escoltar el primer DING DILIN DING...

No sabia ben bé aquell soroll què podia ser; semblava un esquellot o una campaneta menuda. Tampoc va fer massa cas, ho va desatendre i continuà caminant.

DING DILIN DING, va tornar a escoltar. No volia aturar-se a saber què era aquell soroll, que de primeres se sentia lluny, ja que podia ben bé ser qualsevol animal que s’havia separat d’algun ramat d’ovelles que es guardaven a prop.

No havia fet més que avançar uns pocs metres i tornà a escoltar: DING DILIN DING. Aquesta vegada sonà una mica més a prop. No va poder evitar donar importància i va mirar al darrere seu amb l’esperança de no observar cap cosa estranya, i així va ser, la foscor de la nit no deixava reparar res i el silenci del moment només es trencava per la seua agitada respiració. Al moment, tornà a escoltar: DING DILIN DING. En aquesta ocasió, molt més a prop i va ser quan va accelerar les seues trepitjades ja que allò començava a incomodar-lo.

DING DILIN DING... “Ja t’agafe”, va afegir una veu que no va reconèixer, i un calfred recorregué el cos de Pere. Va ser aleshores quan aquell intrèpid i valent xiquet va saber que alguna cosa no anava bé.

Pere s’afanyava a avançar metres i tornà a escoltar: DING DILIN DING... “No córregues!”. Va pensar que aquell o allò que se li acostava no portava bones intencions, i ell s’esglaiava per moments. No volia arrencar a córrer, però les seues gambades eren cada vegada més llargues i més ràpides.

DING DILIN DING... “Ja t’agafe”, tornà a escoltar. Pere va decidir en eixe moment que havia de córrer i que havia de ser ràpid o potser no arribaria a cap lloc segur. Podia veure els llums del poble i, tot i que no semblaven lluny, per ell restaven a quilòmetres de distància i tenia la sensació que se li allunyaven per moments.

DING DILIN DING, continuava escoltant i va ser quan va entropessar amb unes pedres i la llenya que duia al coll es va escampar per terra.

DING DILIN DING... “Ja estic ací!” Ni per un moment va pensar a recollir-la. Aquella veu s’escoltava cada vegada més

a prop i un munt de pensaments estranys i pertorbadors passaven per la seua ment.

DING DILIN DING... “Ja t’agafe”. La veu es podia notar quasi al tos de Pere i, a la por que recorria el seu cos, se li afegia la cansera i els arraps que portava a les cames pel bac que havia caigut un moment abans.

DING DILIN DING... Pere corria i corria de pressa, o almenys a ell li ho semblava; les llàgrimes li brollaven dels ulls i recorrien el seu rostre ràpidament mentre es repetia a si mateix que no ho tornaria a fer, que no tornaria a passar.

DING DILIN DING, s’escoltava una vegada i una altra... Amb les mans brutes es fregava la cara i, a més, notava que li flaquejaven les forces mentre alçava la vista i podia quasi acaronar els llums del poble de Tavernes als peus de la muntanya que tan bé coneixia i a la que pujava quasi cada dia, però que en aquesta ocasió se li feia costera avall difícil de superar.

DING DILIN DING... “No córregues tant que t’agafe igual!” I Pere no volia girar-se, no sabia si volia saber qui o què corria rere seu. Podia notar la respiració d’allò al seu bescoll, tan a prop, que fins i tot podia esbrinar una rialla burlesca per l’avantatge que anava tenint.

Amb el nou DING DILIN DING, ja no li preocupava que sa mare s’enfadara, només volia posar-se fora de perill.

DING DILIN DING... no córregues

DING DILIN DING... ja t’agafe

DING DILIN DING... ja estic ací

DING DILIN DING... ja t’agafe

DING DILIN DING... ja et tinc.

I conte contat, conte acabat.

I així acabava sempre, en eixe just moment que agafava amb les mans el braç o el cos del net o neta que tenia al costat, alçant una mica més la veu per donar emoció. Veu que es barrejava amb els crits esglaiats de totes i tots els presents i que, ràpidament, es convertien en un riure encanat. Podia allargar el conte tant com ella considerava necessari per mantenir la tensió i percebre eixa meravellosa sensació de nervis esperant a veure a qui li tocava eixe dia, i comprovar com fins i tot els més menuts, aquells que ho escoltaven per primera vegada podien acabar plorant, per a ella era simplement una sensació deliciosa.

Aquest és el meu sentit homenatge a totes les iaies i iaios que fan de la transmissió oral una font de saviesa inesgotable de contes, balls, cants i cançons; riquesa d’un poble que ha mantingut viva la cultura i el folklore del seu país, gràcies al qual hui som el que som. I en especial a la meua “uela

Vicentica”, al seu sentit de l’humor que era simplement genial, una dona amb molt de caràcter, avançada a la seua època i que va viure sent molt feliç, o almenys eixa és la sensació i el record que ens ha deixat.

Gràcies.

Podeu escoltar el conte del Ding Dilin Ding si obriu el següent enllaç:

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 128

Lletres d’Or

Aquest article ha participat al Concurs

Lletra d’Or de la FDF Junta Local Fallera

Oksana, un cant a la supervivència

Mª José Grau Pons

Vaig conéixer Oksana a la falla, recomanada per una família ucraïnesa afincada a la platja, s’encarregava del muntatge i desmuntatge de taules i cadires, així com de la neteja de l’envelat durant la setmana fallera. Junt a ella, Arijus i Gabriel, dos joves romanesos, mantenien casal i carpa enllestits per a cada dinar i sopar de la setmana josefina. Tasca feixuga la que realitzaven cada dia granera en mà per tal que tots i totes nosaltres, la família fallera, gaudírem mentre menjàvem a un lloc net i ben endreçat.

Ella s’havia llogat un piset a la zona de Marjaletes, on vivia amb els seus menuts Valeria i Yulia, de 8 i 5 anys respectivament. El seu marit Víktor, com moltíssims homes més, no havia pogut eixir d’Ucraïna i restava a la zona d’Odesa, on abans treballava, a la zona portuària. Odesa era la tercera major ciutat ucraïnesa, situada a una planícia al sud-est, a uns 475 km de Kiev, una zona costanera amb eixida al mar Negre on les tropes russes van desembarcar el 24 de febrer de 2022 i on, junt a altres ciutats del país, es produïren els primers bombardejos d’esta guerra que encara no ha acabat, deu mesos després del seu inici. No sé com va arribar a parar a Tavernes i no es va establir a la capital valenciana, on de segur haguera tingut un munt d’oportunitats més que ací, un poble o més bé una ciutat xicoteta, on cada vegada queden menys indústries per a donar feina als qui hi vivim. Gràcies als serveis socials del municipi,

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 130

Oksana, un cant a la supervivència / Mª José Grau Pons

havia trobat un lloc barat per a llogar i a més, s’encarregava de tenir cura d’una velleta amb Alzheimer. Els xiquets acudien a l’escola regularment, des de les nou fins les cinc de la vesprada i utilitzaven el servei de menjador, i d’esta manera Oksana s’encarregava de Lola, passejant-la i fent-li companyia mentre les filles acabaven la seua jornada a un magatzem de Xeraco. Era una xica calladeta, però així i tot, férem amistat eixos dies del mes de març. Sabia parlar anglés, i amb el poc de temps que feia que estava al poble, ja comprenia algunes expressions valencianes i intentava comunicar-se fent servir la nostra llengua. Em va sonar la seua cara només veure-la el primer dia a la barra del casal, havíem coincidit alguna vegada a la porta de l’escola, ella deixant els seus fills i jo entrant a treballar. Alta, de cabells llargs i rulls, amb una constitució forta que li permetia carregar, no amb gran esforç, cadires i taulers d’un lloc a l’altre de la zona d’àpats, no podíem dir d’ella que no era bona ni per a covar ni per a pondre, doncs sabia fer de tot i era molt disposta. Ens saludàrem mentre em servia un got d’aigua després de la primera despertada, estava cantussejant una peça musical en la seua llengua amb un to trist i de malenconia; tenia veu de soprano i se la veia amb bones taules per al cant. Em va meravellar la qualitat de la seua veu i no vaig poder deixar de fer-li un aplaudiment, llavors amb el rostre enrojolat i un mig somriure m’agraí l’acció rebuda. I així és com va començar la nostra relació d’amistat. Amb el meu xapurrejat d’anglés i les seues nocions mínimes de valencià vam aconseguir entendre’ns a la perfecció.

Vaig poder saber que no tenia contacte amb el seu marit des de feia unes setmanes, les comunicacions eren pèssimes o quasi nul·les, i la seua angoixa augmentava dia rere dia talment com el deler per rebre informació d’ell. Intentava fer bona cara als dos menuts, amb qui gràcies a Déu, havia pogut eixir del país només començar la guerra. Per al goig i gaudi d’Oksana, ells s’havien acoblat a l’escola, i als companys i companyes amb els quals compartien estudis i jocs. Els primers dies foren duríssims, els xiquets ploraven a la porta en deixar-los, pensant que no els hi tornaria a recollir; i ella amb un somriure a la boca i plorant per dins, els acomiadava i els intentava tranquil·litzar amb paraules dolces a cau d’orella i amb unes abraçades d’amor infinit, que els tornaven a la calma i amb resignació entraven capbaixos fins les aules. El dia el passaven contents, això és el que li havien comentat les mestres, però a ella de camí cap a la feina, les llàgrimes li brollaven i solcaven galtes avall. Era el que els havia tocat viure i no podien fer res més que intentar

véncer la situació i ella, com a mare i cap de família en estos moments, havia de mantenir-se ferma encara que els seus ànims trencats en mil trossets foren difícils d’alçar.

La setmana fallera, Lola s’havia posat malalta d’un constipat molt fort que havia desembocat en una pneumònia i els seus familiars havien preferit quedar-se amb ella a l’hospital, així que Oksana tenia uns dies lliures que havia aprofitat per guanyar uns diners extra treballant a la falla en les tasques de neteja. Cap oportunitat la deixava perdre quan es tractava de poder alimentar els xiquets, els diners sempre venen bé i la seua situació, encara que en estos moments era bona amb la feina d’assistència a Lola i els extres que treia fent feina domèstica a algunes cases, podia canviar en qualsevol moment degut a que la condició de la velleta s’havia agreujat molt i no sabien si superaria la malaltia. L’ucraïnesa telefonava tots els dies a les filles de Lola per interessar-se per la dona a qui considerava com una àvia, encara que no havien passat molt de temps juntes, l’estimava i tenia per ella un amor sincer. Lola encara que molt desmemoriada, era una dona afectuosa i divertida, amb qui les hores s’havien fet curtes i li havia permés a Oksana evadir-se de la tristor que la menjava per dins. Els dies van anar succeint-se, despertades, xocolatades, cercaviles, esmorzars, dinars i sopars, ball vespertí i nocturn, i finalment les cremes dels monuments; i mentre tothom gaudia de la festa, Oksana i llurs companys acometien la feinada. Les xarradetes mentre arreplegava la taula o quan ens servia la beguda feren que poguera conéixer un poc més en profunditat esta xica lluitadora, que intentara posar-me en la seua pell cosa que difícilment ocorreria ni de lluny, que comprenguera de primera mà el que significa una guerra i tot el que comporta per als qui l’estan patint, i que reconeguera que la solidaritat i la bona voluntat són necessàries però de vegades no són suficients i que amb tota certesa són valors que hem de fer avinents a les noves generacions.

Ja han passat uns mesos i algunes vesprades quedem per conversar, ella em canta cançons típiques del seu país i jo li llig en valencià, compartim cultura, temps i vida.

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 132

Lletres d’Or

Aquest article ha participat al Concurs

Lletra d’Or de la FDF Junta Local Fallera

Sonatina a la llibertat fallera

Pepi Barber Pons

Les falles són historia, expressió de llibertat, uns dies que els fallers, vivim amb intensitat. Llibertat d’escriure; al llibret i sota monument, satiritzem i critiquem assumint eixe dret. Condemnem els famosos, els taxem d’analfabets i posem de volta i mitja els polítics del moment.

Les falles són, també, llibertat de creació, produir per cremar, reprotxada tradició. L’artista engendra la seua obra i de tiny la cobreix, patrimoni que critiquen ignorants forasters. Menysprear nostra herència és de ser poc cavallers, concloem nostra festa, com tota falla mereix.

Les falles ens aporten, llibertat de desfilar cadascú amb el seu vestit, siga vell o a estrenar. Llibertat d’oferir ram i expressar devoció a la nostra Geperudeta, amb mantellina i tacó. Engalanada l’observen des de cada balcó i en acostar-te a ella, ploren ulls d’emoció.

Són dies de gaudir, de ballar i de somriure, si duraren més, no aconseguiríem sobreviure. Dies de visites al nostre acollidor casal, cercaviles d’experts que opinen amb llibertat: valoren colors, altura i creativitat i escoltem, a la plaça, el veredicte final.

Són dies en què els fills tenen major llibertat, dies en què els pares fem menys ús d’autoritat: els menuts, tirant coets; els majors volent vetllar. Sona l’orquestra i ningú pensa en dormir i parar, cal aguantar fins que el dia comence a solejar i així la xocolatada, té més bon despertar.

El bullici i les rialles desperten el veïnat esbalaït, comentem de matinada el que ens hem divertit. Aquestes són converses, que fan record per l’endemà i ens ajuden a oblidar tan ràpid com han passat. Un fugaç compte enrere cada any tan esperat, una espera tan ansiada, que fa goig disfrutar.

Eixa és la llibertat de què gaudim els valencians que compartim “terreta” sentint-nos com a germans. Elogiem nostra història, tradició i art, perquè ens encisa tenir aquest tresor cultural. Una festa generosa, de contingut plural, de la qual ser partícips és somni realitzat.

Les falles són estima, germanor i llibertat, llibertat de celebrar el goig dels valencians, un josefí esdeveniment al març primaveral. El vaivé de bruses fa l’ambient acolorit, els trons dels coets, obrin dia i acompanyen nit.

Les falles són per a nosaltres, data especial.

En-CANTS fallers

Ara fa tres anys vam començar una experiència que, de segur, mai oblidarem. Al següent codi QR parlem del que han significat per a nosaltres aquests anys, uns anys que no canviaríem per res ja que ens han ajudat a créixer com a persones i a superar les adversitats amb un somriure sempre a la cara. Per sempre 202X!

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 138

Recordatori dels representants dels anys 20/21/22

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 140

Recordatori dels representants dels anys 20/21/22

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 142

Recordatori dels representants dels anys 20/21/22

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 144

Recordatori dels representants dels anys 20/21/22

L’alegria de retrobar-nos i de celebrar cada instant amb companyia de les persones estimades envaïa els nostres cors i es feia palesa en cada acte que tenia lloc al nostre casal, al nostre carrer Major. Eixa alegria continua present, perquè tenim l’esperança que les falles de 2023 seran les falles de tornar a la normalitat completa i en les quals, fins i tot, l’oratge ens permetrà tornar a omplir els carrers del nostre poble de grandiosos monuments, de música, de pólvora, de cercaviles…; en definitiva, omplir els nostres carrers de la festa fallera que tant ens agrada, respectem, cuidem i posem en valor.

Malgrat tot el que hem passat i com ha repercutit en l’activitat fallera, les ganes de fer llibret faller van continuar i, durant aquest excepcional exercici faller, l’equip de llibret de la Falla Portal de Valldigna no ha parat ni un instant i vam poder tindre llibret al 2021 i al 2022, cal dir que, tot i que no era tasca fàcil, és molt d’agrair. Dones i homes que, com si d’una màgica capsa de música es tractara, engeguen la seua maquinària de manera perfecta per tal de regalar-nos una magnífica melodia que ens acarona i ens fa feliços. I és que això és també el llibret de falla, un recull de vivències, anècdotes, imatges,... que ens acaronen i ens fan feliços quan les llegim, perquè any rere any van traçant el recorregut de la nostra història, de la nostra vida i és un valuós testimoni de l’evolució de la nostra festa que perdura després del foc de la cremà, després de cada 19 de març.

Gràcies a totes elles i ells, coordinadores i coordinadors del llibret, enguany ens tornem a trobar entre aquestes pàgines i, amb la música com a fil conductor i potent

Fa uns mesos donàvem inici a un nou exercici faller amb la mateixa normalitat i molta més il·lusió, si cap, que fa quasi tres anys, quan vam haver de fer una aturada forçosa a les nostres vides i a la nostra activitat fallera.

eina per tractar una ampla gamma d’emocions i sentiments, podrem gaudir de manera especial de la lectura de totes les històries que hi trobarem. Perquè la música sempre ha d’estar present en les nostres vides. Pot ser el bàlsam que ens alleugereix en moments difícils, pot ser l’impuls que ens anima a seguir, pot ser l’explosió d’alegria en els bons moments. A través de la música, cantem, contem, vivim i sentim les nostres històries, la història de la nostre falla, és per això que espere que aquest llibret es convertesca en una bonica banda sonora plena d’emotivitat.

A l’igual que vam desitjar a Laura i a Aitana, Falleres Majors de la falla Portal de Valldigna, el dia de la seua exaltació, amb aquestes paraules sols espere que com si d’una màgica melodia, que anara a compondre’s especialment per a nosaltres, es tractara, omplim les línies i els espais del pentagrama amb les notes musicals que més ens emocionen, les que ens facen viure instants especials, però sobretot les que ens facen més feliços, per així poder anar omplint de vida, la nostra particular partitura.

Arribant ja a la fi d’aquestes línies, sols em resta reconèixer i felicitar tots els equips de llibret de totes les falles en general i, al de la Falla Portal de Valldigna en particular, pel valuós temps que dediquen a l’emocionant aventura que resulta moltes vegades l’elaboració d’un llibret de falla. Vull donar-los les gràcies per fer-nos, un any més aquest regal literari que és el llibret.

Bona festa, bona lectura, bones falles i que la música continue sonant!

Salutació del President / Javier Altur Sánchez

Oportunitats com aquesta, que em dona la vida, de ser de nou president, són aquelles que no es poden deixar passar. Em fa feliç ajudar els altres a gaudir de les Falles, treballar per la nostra Falla Portal de Valldigna i vore somriure a molta gent.

Una nova aventura comença acompanyant Laura i Aitana i, amb Guillem al costat, faré allò impossible per tal que el camí a recórrer siga inoblidable.

Agraïsc de nou a totes les falleres i fallers, que fan possible la nostra Falla Portal de Valldigna, tota la feina que fan ja que sense elles i ells no hi hauria falla, i especialment, a l’Equip de Llibret que tant s’esforça per fer realitat el llibret que teniu a les mans. Feu un treball magnífic.

Per acabar, vull compartir amb tothom aquest pensament:

Llum, color, música i pólvora ens acompanyen allà on anem. Al casal sent rialles, aromes a bona cuina m´envolten, nova gent, noves amistats, germanor i vida al carrer. Vine, entra, gaudeix. Falles, per fi Falles!

Un somni es fa realitat al carrer. El monument s’alça i la sàtira i la ironia prenen vida. Ràpidament passen els dies i ens trobem de nou cantant al foc i, al voltant de les flames de la nostra falla ja reduïda a brases, ballem i ballem celebrant que tornen a començar les Falles.

Si us sentiu reflectits, hi ha un faller o fallera dins vostre. Apropeu-vos al nostre casal, podreu gaudir de l’ambient i de les activitats, seure a la nostra taula, compartir somriures i si us agrada: fer-vos fallers de la nostra Falla Portal. Ompliu els carrers, gaudiu de la festa, feu vostra la festa de les Falles i feu vibrar Tavernes!

Una abraçada.

Benvolguts amics i amigues. De nou em conviden a dirigirme a vosaltres, lectors i lectores de llibret, fallers, falleres, amics, amigues, veïns i veïnes.

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 149

Salutació del President / Javier Altur Sánchez

El vaixell de la nostra Falla Portal va ser fundat l’any 1976 i tu, des de ben xicotet, amb altres mariners, has format part d’aquest viatge.

No ha sigut mai una tasca fàcil ni lleugera. Començares com a membre de la tripulació -simple marineri a poc a poc vas fer créixer el nostre amor per aquesta nau. En fer-te gran i pujar dalt de la nostra coberta ja t’adonares de quin havia de ser el teu objectiu: ser el capità d’aquest vaixell i portar el timó cap a un futur faller. Futur que vas consolidar en formar la teua pròpia família amb la teua estimada Rosalia i les dues precioses xiquetes, Valeria i Paula, que arribaren a la vostra vida uns anys més tard d’aquesta història.

Els vents vingueren amb força aquell 2016, en el qual entrares a formar part de la nostra comissió. Així, vas poder acompanyar la teua germana Virginia, Fallera Major en aquell moment, i tu, Javier, et vas convertir en vicepresident i vas complir amb la major de les seues il·lusions. Quina satisfacció vam sentir nosaltres com a pares. No ho oblidarem mai!

Però no et vas conformar i volgueres aconseguir més: ser president. Per això l’any 2017 vas acomiadar la teua germana en la seua carta de navegació. Vas portar el timó de la nostra gran família i en aquest moment vas quedar captivat sota els encants de la nostra mar.

Des d’aleshores fins ara, has seguit formant part dels primers oficials i has aportat sempre el millor de tu, tant en les tasques organitzatives com en altres més funcionals. Sempre has gaudit del treball en equip, has sortejat els moments de mala mar i has complit els objectius que us havíeu proposat.

Qui ens diria que aquell 2019 el vaixell quedaria encallat una bona temporada? Això no ho esperàvem, però els tripulants mai vam perdre les ganes immenses de tornar-hi en el moment que es poguera.

Doncs bé, ja hem tornat i ara amb més vent que mai. Novament tu has agafat el comandament d’aquesta nau per enlairar per tot arreu les nostres tradicions, els nostres costums i el nostre món faller.

I encara que no som tots els que estem, has de saber que estem tots amb tu ben presents. Les falles necessiten gent com tu perquè es mantinguen vives, actives i despertes. Gràcies per ser part un any més de la història de la navegació del nostre Portal.

Et desitgem una bona travessia! Amb molta estima,

Els teus pares, Pili i Antonio.

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 152

Vida del President

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 154

Vida del President

Fallereta de naixement, sempre has tingut el sentiment faller molt present.

Han passat els anys i els sentiments han crescut, en tots els actes sempre estàs present i en tota festa sense dubtar ahí estàs.

Els playbacks són la teua passió i aquest any de segur que molt nerviosa estàs de veure que no baixes a assajar.

Obri els ulls, gaudeix, posat les teues millors gales, disfruta de cada moment, de cada risa, cada llàgrima, que açò ja ha començat.

A la fi ha arribat el moment en què et veurem exaltada entre totes les falleres de la nostra falla, com a fallera major.

T’estimem, la teua família

Fallera Major / Laura Muñoz Alberola

Quan nasqueres, vas ser el millor regal que el papà i la mamà em van fer, una meitat per completar la meua vida, un regal per sempre.

Jo no recorde aquell moment, ja que tan sols tenia 3 anys, però series per sempre la meua companya d’aventures i entremaliadures.

A l’igual que feren amb mi, fores fallereta des del minut u i juntes començàrem a gaudir de la festa fallera; jocs, disfresses, cercaviles, playbacks, presentacions...

A mesura que han passat els anys has anat introduintte més si cap en la falla, fent una colla d’amics i amigues que per sempre estaran ahí.

Has sigut regina en dues ocasions, a l’any 2008 t’estrenares com a regina del foc infantil quan Belén fou FMI junt a Ester i Júlia, sempre heu sigut un equip, sempre juntes. Com no anaves a estar al seu costat el seu any? I aquest any heu intercanviat papers, i són elles les teues regines junt a la teua amiga Maria i, no tinc dubte que tens a les millors regines que havies pogut imaginar.

Et va agradar molt això de ser regina, tant que a l’any 2014 repetires però aquesta vegada en la comissió major, com a regina de l’art. I per si fora poc, l’any 2018 ens faltaven càrrecs per a poder ser regines, eixe any necessitàvem 5 bandes que no existien, però nosaltres ens inventàrem una banda de “mentideta” i vas ser regina de la música extraoficial, ho recordes?

Crec que en eixe exercici faller va començar a rondar amb més força pel teu cap la idea de ser fallera major, cosa que les dos sabíem que al papà anava a tornar-lo boig, però com sempre, tant ell com la mamà ens han recolzat en tot allò que ens ha passat pel cap.

Tot va parar l’any 2020, una pandèmia ens va fer que durant alguns mesos no poguérem abraçar les persones que

Corria un dijous qualsevol d’un 30 de gener de 1997, als periòdics no deien res diferent, problemes polítics, socials, econòmics, però a mi m’anava a canviar la vida per sempre, una xiqueta revoltosa va arribar al món per fer-lo molt millor, nasqueres tu.

estimàvem, però en tota eixa penombra nasqué el teu primer ullet dret, Leo, de qui estàs fent-te càrrec per tal que sàpiga que són les falles i les gaudisca com el que més, i no tinc cap dubte que quan estiga el teu segon ullet dret Dídac, faràs el mateix. Aquest any és el teu any, any 2023, recorda bé el número, perquè per sempre serà el teu. Vas a estar molt ben acompanyada per tots els representants; Aitana, Guillem i Antonio Javier, tots ells de famílies molt falleres, i com no, per totes les teues amigues, amics i la teua família. Laura, “xicutiua” aquesta nova aventura ha començat i nosaltres sols podem estar orgullosos i feliços de veure’t deixar emprenta en la nostra falla, la falla que t’ha vist créixer. Sols em queda deixar escrites aquestes paraules que tantes ganes tenies de veure i escoltar: Que visca la Fallera Major de la falla Portal de Valldigna any 2023, Laura Muñoz i Alberola.

Vida de la Fallera Major / Arantxa Muñoz

La teua germana, Arantxa Muñoz.

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 160

Vida de la Fallera Major

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 161

Vida de la Fallera Major

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 162

Vida de la Fallera Major

És tot un plaer per a mi compatir aquest any faller amb Aitana, Laura i Antonio Javier i, com no, amb les regines i els seus acompanyants, perquè de segur que tots junts ho passarem d’allò més bé.

Recordar-vos que les portes del nostre casal estan obertes de bat a bat i, anime als xiquets i xiquetes de la Falla Portal de Valldigna, perquè ens acompanyen en tots els actes i així poder gaudir d’aquestes falles al màxim.

Espere que el 2023 siga inoblidable per a tots, així com ho serà per a mi.

I per acabar, sols dir que “Visquen les Falles!”

Em sembla un somni ser jo enguany el que escriga aquestes paraules al llibret de la falla com a President Infantil. Ja que a causa de la pandèmia viscuda havia pensat que ja no tindria la possibilitat, però gràcies a la Comissió d’aquesta gran família fallera, he pogut vore a la fi el meu somni realitzat.

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 165

Salutació del President Infantil / Guillem Solanes Andrés

En tan sols un mes de vida i al braç del son pare va eixir a la que seria la seua primera presentació i, a partir d’ahí, començàrem la nostra aventura fallera. Tenim 13 fotos creuant junts la passarel·la i, malgrat que enguany hem trencat la tradició en ser ell President Infantil, sé que l’any que ve la reprendrem ja ambdós en la comissió major.

Si haguera de dir quines són les aficions de Guillem destacaria: les motos, el futbol i la falla, des de ben menut ha gaudit de totes elles.

Guillem, la falla és la nostra segona família, i per això és una part molt important a la teua vida, ja que des de ben menut has crescut disfrutant d’estes tradicions. Et recorde damunt la teua moto elèctrica, amb què has eixit a les matinals moteres de la falla, portant la teua jupa de cuir i les ulleres de sol i, enguany ja estàs fent-te la vidriola per a traure’t el carnet de moto, això sí, compra’t dos cascos perquè jo continuaré anant de copilot a les matinals.

Ja de ben xiquet has gaudit de cada acte de la setmana fallera, tirant coets a les despertades, jugant a baló pel carrer Major, ballant a les cercaviles, però no a les revetles, i sabeu per què?, perquè en acabar de sopar, Guillem queia sec al seu carro blau, i ben tapadet amb la manta fallera dormia mentre la música sonava ben alta i ell ni s’enterava. Però no has faltat mai a cap despertada, perquè eres ben matiner!

El dia 16 de desembre de 2007 va nàixer el que seria un dels meus millors amics, Guillem. I, com no podia ser d’altra manera, abans de nàixer ja estava apuntat a la nostra falla, ja que pertany a una família molt fallera, son pare va ser President; sa mare, Fallera Major i, la seua germana, Fallera Major Infantil; bo, que me’n vaig del tema, que la vida que he de comentar és la de Guillem.

Malgrat que entre les teues passions, no està la de ballar, enguany a la presentació ho has fet molt bé interpretant Carlos en “Los Descendientes”. I em sorprengueres fent una gran actuació a la presentació de la Fallera Major interpretant el xiquet de la pel·lícula el Gran Showman. Vas estar genial!

Eres molt bon jugador del futbol i cada any ho demostres als campionats de futbet junt amb els amics fallers. Aquesta gran afició també et fa jugar a l’equip cadet del Tavernes i, com no, a seguir per tot arreu al València CF; fins i tot anàrem a Sevilla per veure la final de la copa del Rei, on ens divertírem moltíssim.

Guillem, eres un bon amic, entusiasta, alegre i molt divertit. I jo, com a representant de tots els nostres amics, m’alegre molt que enguany sigues el nostre President Infantil i sabem que de segur gaudiràs com tu saps al màxim d’aquest any faller i nosaltres, els teus amics, estarem al teu costat acompanyen-te.

Carme Carbó Grau

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 168

Vida del President Infantil

Vida del President Infantil

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 170

Vida del President Infantil

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 171

Vida del President Infantil

algú les estava eclipsant.

Hem vist començar el dia, corria amb molta il·lusió, carregat de nervis i amb un somriure avançava ple de satisfacció.

Hem vist mestralejar el vent, bufava amb molta emoció, anava ràpid, estava content, volia donar un pregó.

Hem vist la mar fer-se més clara fins tornar-se un mirall, on hem vist una fallera bonica, alegre i radiant.

Aitana, mira’t, eres tu qui està davant, perquè el que abans era un somni enguany s’ha fet realitat.

Ací tens el teu desig, el que volies de tot cor: de la teua volguda falla, ser la Fallera Major.

L’alba il·lumina el teu rostre, el vent mou el teu vestit, i tothom està encantat amb eixe semblant tant bonic.

Admirats quedem tots en veure’t, Irradies felicitat en passar, Tens el somriure il·lusionat i

Arrels falleres, intenses i fortes.

No deixes mai de somiar.

Aitana, disfruta molt del teu regnat.

Gema Felis

Hem vist les estrelles que eixien al teu pas, brillaven amb llum fosca perquè

El casal esdevingué la teua segona casa. Quasi no sabies parlar i, cada vegada que passaves per davant del casal, deies: «A falla», esperant que algú t’obrira.

Al 2012, amb tan sols tres anys, vas viure la festa fallera encara amb més intensitat ja que ta mare era la fallera major i ton pare, president. Compartiren regnat amb Neus, la fallereta infantil. Tant Carme, la seua germaneta, com tu éreu molt menudes i us sentíeu també protagonistes, així que us anomenàrem «les acompanyants» i us férem una xapa per a la brusa fallera.

Acudies a totes les presentacions i, en compte de jugar a pares i mares com totes les xiquetes de la teua edat, tu interpretaves ser la fallera major, però del poble! Converties els ninos asseguts al llit en el teu públic i els recitaves un discurs. Des de sempre has col·laborat en tot allò que s’ha organitzat a la falla com les activitats infantils, els dinars, les excursions... Has participat als playbacks, al concurs de postals i narrativa organitzat per la Junta, on moltes vegades has sigut guardonada, a la cavalcada del ninot... en definitiva, a tots els actes fallers. Quan et preguntàvem: «Tu demà vols vestir-te?»

La teua reposta sempre era: «Jo vull vestir-me a tot el que es puga»; fins i tot, si algun dia eixia plovent et posaves a plorar i no desisties en portar el vestit de fallera fins a l’últim moment. És per això que al 2016, amb tan sols huit anyets, no dubtàrem a presentar-te com a regina. I no ens equivocàrem. Complires des del primer dia fins a l’últim sense queixar-te de res perquè formares una gran pinya amb la teua fallereta major, Júlia, i les tres reginetes i disfrutares al màxim. Recorde un passacarrer de Falles en què anàvem a visitar les falles guanyadores i en passar pel nostre casal ens detinguérem

Aitana, portes arrelat el sentiment faller, doncs vas nàixer enmig de dues famílies molt falleres. Amb tan sols quatre dies t’abillàrem amb el teu primer vestit de fallera i, amb uns dies més, creuares la passarel·la de la teua primera presentació al braç d’uns pares ben orgullosos.

un moment. Carme i tu estàveu esgotades i aprofitàreu per descansar en unes cadires. Al cap d’una estona, els fallers i les falleres repreneren la cercavila, però vosaltres decidíreu quedar-vos perquè no podíeu més. La mamà, aprofitant-se de la vostra innocència, us vaig dir: «Doncs si no acabeu el passacarrer, pot ser que us lleven la banda de regina», i, encara no ho havia acabat de dir, ja estàveu desfilant com si res. Des de menudeta has tingut l’esperança de ser algun dia la màxima representant de la falla i guardaves impacient any darrere any que arribara el teu torn per poder presentar-te. Però ocorregué el que ningú era capaç de previndre: una pandèmia mundial! Tot es paralitzà i, per descomptat, l’activitat fallera. Per moments, semblava que la situació anava a millorar, però tot seguit, tornaven temps de dures restriccions. L’esperança i la il·lusió de començar un nou exercici faller amb completa normalitat s’esfumà i també el teu somni de ser fallera major infantil. Però, de sobte, quan semblava que anaven a ser altres falles perdudes, tornàrem a disfrutar altra vegada dels dinars i dels sopars a la carpa, de les esperades revetles i cercaviles. Aquella esperada normalitat tornà a fer reviure el teu sentiment faller i despertà les ganes d’esdevindre la màxima representant.

Nosaltres, que ja havíem descartat eixa possibilitat, no teníem gens de ganes, però tu posares molt d’afany i cada dia argumentaves més raons per a ser-ho. I clar, com anàvem a negar-te la il·lusió de tota la teua vida?

Després de tants moments especials, com el dia que Guillem et cridà per comunicar-te que series la fallera major infantil de 2023 envoltada de tanta gent que t’estima, el dia de la festa blanca, la proclamació amb els vídeos que tant us van agradar, o eixa meravellosa presentació que vas tindre on la teua cara tan dolceta irradiava tantíssima felicitat, estem molt satisfets d’haver pres la decisió encertada.

Encara et queden un fum d’actes dels quals gaudir i estem segurs que els viuràs al màxim. Nosaltres, la teua germana Martina, la teua família, amigues i amics estarem al teu costat per compartir-los i emocionar-nos amb tu.

Amb molta estima: els teus pares i la teua germana Martina.

Mira quin nadó més bonic, amb els seus ullets tot ho mira i el so del tabalet i la dolçaina calma el seu plor i l’encisa.

El retronar de la carcassa, l’esclatar de la fusta en la flama. De braç en braç observa tranquil·la com la falla entra en sa vida. Mira aquella petita fallera quasi, quasi no camina, però la seua gràcia i alegria a l’escenari ens captiva.

Camina ferma i segura, porta un tresor que la guia doncs els seus pares que observen embadalits com arriba.

Mira la fallera que s’ha fet gran té port, simpatia i saber estar. Ploga, refrede o el sol isca no hi cap acte al qual no acudisca.

Engalanada amb un bonic vestit el seu somni ha aconseguit i tots tenim el cor encollit en veure-la FALLERA MAJOR INFANTIL.

Et vol, la tia Pilar.

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 176

Vida de la Fallera Major Infantil

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 178

Vida de la Fallera Major Infantil

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 180

Regines, acompanyants i vicepresident

Vicepresident

Cándido Jiménez Mompó

Regina del Foc i acompanyant

Maria Giner Albiach / Sergi Llàcer Sansaloni

Regina de la Poesia i acompanyant

Belén Molina Bonilla / Javier Pachés Balaguer

Regina de l’Art i acompanyant

Júlia Cremades Corts / Sergio Lozano Corralero

Regina de la Festa i acompanyant

Ester Muñoz Corts / Arturo Alario Vidal

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 181 Regines, acompanyants i vicepresident

Vicepresident infantil

Ferran Pons Barber

Regina del Foc i acompanyant

Llum Palomares Díaz / Àlex Pelegrí Palomares

Regina de la Poesia i acompanyant

Paola Mifsud Escrihuela / Guillem Camarena Saiz

Regina de l’Art i acompanyant

Belén Armengol Saiz / Migue Vercher Talens

Regina de la Festa i acompanyant

Mireia Alario Tarín / Vicent Gascón Almiñana

Comissió

President

Antonio Javier Altur Sánchez

Alario Vidal, Arturo

Alberola Estruch, Natàlia

Almiñana Palomares, Mª José

Altur Alonso, Gemma

Altur Grau, Pepe

Altur Sánchez, Virgina

Altur Vercher, Antonio

Andrés Garcia, Lidia

Andrés Garcia, Sylvie

Armengol Sala, Jose

Blasco Magraner, Núria

Bononad Plancha, Imma

Borràs Chofre, Sílvia

Camarena Colomar, Mario

Carbó Climent, Salvador

Carbó Grau, Andrea

Cremades, Vicent

Díaz Escrihuela, Lucia

Durà Bono, Carles

Enguix Arlandis, Mario

Enguix Sales, Mario

Enguix Torres, Vicent

Estruch Crespo, Ximo

Felis Alberola, Ximo

Felis Grau, Adrian

Felis Grau, Gema

Felis Grau, Juan José

Felis Grau, Júlia

Felis Ortega, Ximo

Felis Sancho, Juan

Fonseca Martí, Jose

Gimeno Clar, Antonio

Gimeno Franco, Enrique

Gimeno Pardo, Vicent

Gómez Blasco, Paco

Gómez Palomares, Debbie

Gómez Palomares, Sara

González Moreno, Javier

Grau Ábalos, Marta

Grau Estruch, Marisa

Grau Hernández, Pura

Grau Pedraza, Maite

Grau Pons, Carla

Grau Pons, Emilio David

Grau Pons, Mª José

Grau Pons, Noelia

Grau Vercher, Anna

Hidalgo Fernández, Olga

Jiménez Mompó, Cándido

Llàcer Sansaloni, Sergi

Lozano Caralero, Sergio

Mafé Escrivá, Juan Bautista

Mafé Vidal, Juan

Magraner Enriquez, Esther

Magraner Escrihuela, Luis Marco Castelló, Imma

Mateos-Aparicio Garcia, Rosalia

Mifsud Estruch, Encar

Mifsud Tormo, Lluïsa

Molina Bonilla, Belén

Muñoz Alberola, Arantxa

Ortiz Vercher, Neus

Pachés Balaguer, Javier

Pachés Serra, Carme

Pallàs Martínez, Marta

Palomares Grau, Salva

Peiró Climent, Jose

Peiró Cunyat, Christian

Peiro Cunyat, Josep Lluís

Peiró García, Pep

Pelegrí Serra, Javier

Peris Sala, Ximo

Pons Barber, Alejandra

Pons Meló, Emilio Felipe

Saiz Blasco, Jose

Serra Gascó, Juan Bautista

Serra Gascó, Mª Carmen

Sifres Camarena, Lara

Sifres Camarena, Raquel

Solanes Felis, Andrés

Talens Artigues, Mariam

Talens Artigues, Pilar

Talens Marrades, Ximo

Tarcons Albert, Pep

Tarín Garcia, Cristina

Vercher Borràs, Miguel

Comissió infantil

President infantil

Guillem Solanes Andrés

Mireia Alario Tarín

Paula Altur Mateos-Aparicio

Valeria Altur Mateos-Aparicio

Belén Armengol Saiz

Maria Armengol Saiz

Gal·la Blasco Escrihuela

Yago Bononad Bordes

Jaume Bononad Ferrer

Carme Carbó Grau

Gea Company Escrivà

Júlia Durà Serra

Carles Durà Serra

Maria Victoria Escrihuela Grande

Maria Escrihuela Morales

Irene Estruch Escrihuela

Aitana Felis Talens

Martina Felis Talens

Maria Fernández Escrivà

Miquel García Escrihuela

Elena Gascón Almiñana

Marta Gascón Almiñana

Vicent Gascón Almiñana

Lluna Gómez Felis

Dídac Gómez Felis

Júlia González Magraner

Axel Jiménez Escrivà

Andreu Jiménez Escrivà

Eugeni Mafé Mifsud

Ainara Mafé Mifsud

Alan Mifsud Hidalgo

Carla Mifsud Hidalgo

Carme Pachés Serra

Àlex Pelegrí Palomares

Alaia Pérez Almiñana

Gala Peris Grau

Joel Peris Grau

Pau Peris Grau

Álvaro Picón Enguix

Ferran Pons Barber

Leo Rodrigo Bordes

Daniela Rodrigo Bordes

Eva Sanchis Sifres

Guillem Solanes Andrés

Daniela Talens Martínez

Xavi Talens Martínez

Elena Teruel Almiñana

Marta Teruel Almiñana

Amaia Vercher Andrés

Éric Vercher Talens

Migue Vercher Talens

Fallers i falleres

Alario Vidal, Arturo

Albacete Cremades, Amparo

Alberola Estruch, Natàlia

Alberola González, Ángeles

Alberola Marrades, M. Isabel

Almiñana Armengol, Juan

Almiñana Palomares, Laura

Almiñana Palomares, M. José

Almiñana Sansaloni, Ivan

Altur Alonso, Bela

Altur Alonso, Gemma

Altur Grau, Jose

Altur Sánchez, Antonio Javier

Altur Sánchez, Sergio

Altur Sánchez, Virginia

Altur Vercher, Antonio

Álvarez Cano, Eva

Andrés Garcia, Lidia

Andrés Garcia, Sylvie

Anguita Escrihuela, Francesc

Arcos Fernández, Jonathan

Arlandis Estruch, Emilio

Arlandis Galera, M. José

Armengol Saiz, Maria

Armengol Sala, José Francisco

Armengol Sierra, Mario

Artigues Talens, M. Amparo

Ausina Garcia, Celia

Ballester Miñana, Rufo Miguel

Barber Pons, Alejandro

Barber Pons, Pepi

Barres Fabado, Mila

Bellver Castro, Joan

Blasco Bo, Juan Antonio

Blasco Escrihuela, Vicent

Blasco Llinares, Judit

Blasco Magraner, Núria

Blasco Magraner, Salvador

Blasco Peiró, Marina

Bolinches Martínez, M. Isabel

Boluda Juan, M. Carmen

Bonilla Goicoechea, Maria Piedad

Bononad Climent, Gema

Bononad Climent, José Emilio

Bononad Escrihuela, Ivan

Bononad Ferrer, Carla

Bononad Ferrer, Jaume

Bononad Ferreres, Jorge

Bononad Hernández, Jaume

Bononad Manclús, Aitana

Bononad Plancha, Imma

Bononad Xaixo, Immaculada

Bononat Pellicer, Carlota

Bordes Palomares, Carolina

Bordes Palomares, M. Dolores

Borràs Chofre, Sílvia

Borràs Chofre, Víctor

Bosch Escrivà, David

Bosch Mifsud, Juan

Bosch Pons, Juan Sixto

Bosch Rivera, Ana

Bosch Talens, Marc

Brines Almiñana, Toni

Brito Juan, Melinda

Burgos Mancha, Gema

Burgos Mancha, Óscar

Burgos Quirós, Paco

Camarena Colomar, Antoni

Camarena Colomar, Mario

Camarena Delgado, Estela

Canet Císcar, Amparo

Canet Mollà, Carme

Cantus Vercher, Ana

Carbó Barres, Sandra

Carbó Barres, Vicente

Carbó Climent, Salvador

Carbó Grau, Andrea

Carbó Grau, Carme

Cascales Escija, Carla

Castelló García, Ignacio

Cholvi Sansaloni, Lorena

Civera Espí, Verónica

Climent Tarcons, Júlia

Colomer Tarcons, Adrià

Colomer Tarcons, Anabel

Company Enríquez, Sandra

Company González, Josefa

Company Villora, Raquel

Corts Raimundo, Diana

Coyle Grau, Tessa

Cremades Corts, Júlia

Cremades Juan, Vicent

Cuñat Chofre, Ana María

Cuñat Martínez, Laura

Díaz Escrihuela, Lucía

Donet Climent, Míriam

Durà Bono, Juan Carlos

Durà Langa, Santiago

Enguix Alberola, Vicent

Enguix Arlandis, Mar

Enguix Arlandis, Mario

Enguix Egea, Noelia

Enguix Grau, Salvador

Enguix Sales, Mario

Enguix Torres, Vicente

Enríquez Escrihuela, M. Dolores

Escrihuela Bono, Marian

Escrihuela Castelló, Vanessa

Escrihuela Català, Amparo

Escrihuela Català, Dolores

Escrihuela Grande, M. Victoria

Escrihuela Grau, Paula

Escrihuela Llopis, Anabel

Escrihuela Palomares, Eduardo

Escrihuela

Toledo, Carol

Escrihuela Vidal, María

Escrivà Benavent, Concepción

Escrivà Chover, Elena

Escrivà Company, Ana

Espí Selfa, Déborah

Espí Selfa, Judit

Estruch Bononad, Ferran

Estruch Crespo, Ximo

Felis Alberola, Ximo

Felis Candela, Àlex

Felis Grau, Adrián

Felis Grau, Gema

Felis Grau, Juan José

Felis Grau, Júlia

Felis Ortega, Ximo

Felis Sancho, Juan Bautista

Fernández Escrivà, Joan

Ferrando Talens, Carla

Ferrer Pellicer, José Ángel

Fons Callejón, David

Fons Sala, Tania

Fons Vercher, Guillem

Fonseca Grau, Gerard

Fonseca Grau, Xavier

Fonseca Martí, José

Fonseca Sifres, Anna

Galán Company, Alexandra

Galiana Duque, Celeste

Garcia - Cano Sancho, Jimena

Garcia Gascón, Jose

Garcia Gascón, Maria José

Garcia Grau, Batiste

Garcia Grau, Lluís

Garcia Mansanet, Luis

Garcia Martinez, Lorena

Gascó Franco, Nieves

Gascón Bononad, Joaquin Blas

Gascón Clar, Juan Bautista

Gascon I Borràs, Jordina

Gil Grau, Carlos

Gil Selfa, Ruth

Gimeno Clar, Joaquín Antonio

Gimeno Franco, Enrique

Gimeno López, Diego

Gimeno Pardo, Vicente

Giner Albiach, Maria

Giner Mas, Guillermina

Gómez Blasco, Paco

Gómez Palomares, Débora

Gómez Palomares, Sara

Gómez Sabaté, Marc

Gomis Margalejo, Alba

Gomis Margalejo, Neus

González Bellver, Raul

González Blasco, Adriana

González Moreno, Francisco Javier Grau Ábalos, Marta

Grau Estruch, Joanfer

Grau Estruch, Mariano

Grau Estruch, Marisa

Grau Hernández, Pura

Grau Pardo, Maria

Grau Pedraza, Maite

Grau Plana, Eduardo

Grau Plana, Jose

Grau Pons, Carla

Grau Pons, Emilio David

Grau Pons, M. José

Grau Pons, Noelia

Grau Salom, Carolina

Grau Sánchez, Herminia

Grau Sansaloni, Adrià

Grau Sifres, Lia Grau Vercher, Anna Grau Vercher, Iker Grau Vila Maria, Salud

Guijarro Martí, Neus Hernández Alemany, Verónica

Hernández Gimeno, Laura Hernández Luz, Carles

Herrero Grau, Carlos Hidalgo Fernández, Olga

Ibáñez Armengol, Mireia Jiménez Mompó, Candido Juan San Roque, Miguel Llàcer Sansaloni, Sergi

López Rodríguez, Maite Lozano Carralero, Sergio Mafé Durà, M. Felicidad Mafé Escrivà, Juan Bautista

Mafé Escrivà, Ruth

Mafé Vidal, Juan Bautista

Magraner Enríquez, Esther

Magraner Escrihuela, Luis

Magraner Grau, Clara

Magraner Lledó, Rosa

Magraner Mifsud, Àngela

Magraner Mifsud, Lluís

Magraner Mifsud, Salvador

Magraner Plana, Carlos

Mancha Escrivà, Carlos

Mancha Escrivà, Ivan

Mancha Pons, M. Lola

Manclús Egea, Isabel Maria

Manclús Gimeno, Elena

Marco Castelló, Inma

Marco Magraner, Núria

Margalejo Zaragoza, Maria Inmaculada

Martí Chover, Lorena

Martí Escrihuela, Lorena

Martí Manclús, M. del Mar

Martín Félix, Salvador

Martínez Giner, Ana

Martínez Peris, Lara

Mateos-Aparicio Garcia, Rosalia

Melis Borrull, José Antonio

Merí Roig, Mercé

Merí Roig, Neus

Merí Sancho, Juanjo

Mestre Gascón, Clara

Mifsud Escrihuela, Hugo

Mifsud Estruch, Encar

Mifsud Estruch, Vicent

Mifsud Palomares, Juan

Mifsud Palomares, Teresa

Mifsud Tormo, Luisa

Mifsud Tormo, M. Amparo

Mifsud Tormo, Salvador

Mínguez Magraner, Carlos

Mínguez Magraner, Victoria

Miñana Grau, Zulema

Miñana Hernández, Antonio José

Miñana Miret, Roger

Molina Bonilla, Belén

Fallers i falleres 2023

Monzó Talens, Irene

Morales Vercher, Paula

Muñoz Alberola, Arantxa

Muñoz Alberola, Laura

Muñoz Corts, Ester

Muñoz Llorens, Ana

Muñoz García, José Manuel

Ortega Gascón, Alejandro

Ortiz Armengol, Aitana

Ortiz Vercher, Josep

Ortiz Vercher, Neus

Ortolà Fermín, Dolores

Pachés Balaguer, Javier

Pachés Serra, Carme

Pachés Serra, Neus

Pallàs Magraner, Rosa Ana

Pallàs Martínez, Júlia

Pallàs Martínez, Marta

Palomares Armengol, Maria Del Carmen

Palomares Asunción, Pilar

Palomares Grau, José Salvador

Palomares Hernández, Ana

Palomares Lloret, Beatriz

Palomares Pérez, Ximo

Palomares Solanes, Carla

Pareja Parra, Pedro

Peiró Climent, José Salvador

Peiró Cuñat, Christian

Peiró Cuñat, Josep Lluís

Peiró Garcia, Josep

Pelegrí Mifsud, Baptista

Pelegrí Mifsud, Roberto

Pelegrí Palomares, Javier

Pelegrí Serra, Javier

Pellicer Merenciano, Ana Maria

Peña Tur, Martina

Pérez Escrihuela, Paula

Pérez Arlandis, Marta

Pérez Estruch, Núria

Peris Sala, Ximo

Pesquera Plaza, Marta

Pons Barber, Alejandra

Pons Brito, Irina

Pons Espí, Manolo

Pons Fuster, Arancha

Pons Meló, Athenea

Pons Meló, Emilio Felipe

Pons Pons, Valeria

Pons Selfa, Andreu

Pons Selfa, Marc

Rentero Martínez, Marián

Ripoll Menent, Juan

Rivera Estruch, Nerea

Rivera Margalejo, Jordi

Rivera Margalejo, Ximo

Rivera San Martín, Ana

Rives Escrihuela, Raquel

Roda Villar, Carles

Rodríguez Bascón, Antonio

Rodríguez García, Alejandro

Rodríguez Magraner, Carlos

Rodríguez Martínez, Antonio Joaquín

Roig Alvárez, Noelia

Romero Chaveli, Sheila

Romero Chaveli, Yasmina

Romero Mazarrota, Jose Andrés

Saiz Blasco, José Vicente

Saiz Blasco, Laura

Saiz Blasco, Verónica

Sala Calafat, Daniel

Sala Climent, Sonia

Sala Roqueta, Alejandro

Sala Talens, Josep

Sales Martínez, Marta

Salom Estruch, Ana

Sánchez Pons, Alex

Sánchez Sánchez, Jose

Sancho Delfa, M. José

Sansaloni Escrihuela, Vicente

Sansaloni Ferrando, Ana

Sansaloni Ferrando, Neus

Sansaloni Selfa, Yolanda

Sansaloni Tormos, Vera

Sansaloni Tormos, Vicent

Sansaloni Tur, Sergi

Serra Alberola, Carla

Serra Gascó, Juan Bautista

Serra Gascó, M. Carmen

Serra Ivars, Salvador

Serra Magraner, M. Pilar

Serra Manclús, Àngela

Serra Martínez, Silvia

Sierra Lledó, Laura

Sifres Camarena, Lara

Sifres Camarena, M. José

Sifres Camarena, Raquel

Sifres Pelegero, Carla

Sifres Pelegero, Neus

Solanes Andrés, Paula

Solanes Felis, Mª José

Solanes Felis, Andrés

Soler Canet, Ignasi

Soler Canet, M. Del Carme

Sotoca Jérez, Laura

Talens Almiñana, Carmen

Talens Altur, Andrea

Talens Altur, Mireia

Talens Artigues, Javier

Talens Artigues, Jose

Talens Artigues, Mariam

Talens Artigues, Pilar

Talens Felis, Juan Bautista

Talens Giner, José Antonio

Talens Mafé, Anna

Talens Marrades, Joaquín

Talens Rodríguez, Jaume

Talens Sala, Natalia

Talens Sala, Júlia Xing

Talens Torres, Joan

Talora Giménez, Alberto

Tarcons Albert, Jose

Tarcons Serra, Desireé

Tarín Giner, Àlex

Tarín Giner, Cristina

Teruel Alcaide, José Nicolàs

Tormos Chover, Mariola

Torres Vercher, Dalina

Vercher Borràs, Miguel

Vercher Duato, Miguel Ángel

Vercher Grau, Desireé

Fallerets i falleretes

Alario Escrihuela, Jose

Alario Escrihuela, Victoria

Alario Tarín, Mireia

Alberola Rachid, Lina

Almiñana Cholvi, Lia

Almiñana Cholvi, Vega

Altur Mateos-Aparicio, Paula

Altur Mateos-Aparicio, Valeria

Altur Sotoca, Ariadna

Altur Sotoca, Hugo

Andrés Palop, Nadia

Andrés Palop, Valeria

Arcos Camarena, Abril

Arcos Camarena, Hugo

Armengol Saiz, Belén

Arnau Enguix, Júlia

Arnau Enguix, Olimpia

Arnau Toran, Cecilia

Arnau Toran, Eduard

Ballester Pesquera, Alba

Barber Donet, Àlex

Barber Donet, Raquel

Beloso Sancho, Hugo

Beloso Sancho, Lucia

Blasco Escrihuela, Gal·la

Bononad Bordes, Yago

Bordes Ferrer, Maria

Borràs I Garcia, Victòria

Bosch Bononad, Ona

Bosch Bononad, Pau

Bosch Martí, Martina

Bosch Martí, Valeria

Burgos Abellán, Marc

Camarena Saiz, Anna

Camarena Saiz, Guillem

Cañamares Sansaloni, Leo

Castelló Montáñez, Paula

Català Arlandis, Sara

Climent Tarcons, Roser

Colomer Gil, Marta

Company Escrivà, Gea

Coyle Grau, Victoria

Duart Talens, Chloe

Durà Serra, Carles

Durà Serra, Júlia

Escrihuela Català, Unai

Escrihuela Morales, Maria

Estruch Albacete, Irene

Estruch Albacete, Ximo

Estruch Aparicio, Manel

Estruch Bononad, Núria

Felis Hernández, Aitana

Felis Hernández, Carles

Felis Hernández, Marc

Felis Talens, Aitana

Felis Talens, Martina

Fernández Bolinches, Alba

Fernández Escrivà, Maria

Fons Vercher, Iris

Garcia Altur, Aurora

Garcia Altur, Fran

Garcia Bononat, Laia

Garcia Company, Ariadna

Garcia Company, Pau

Garcia Escrihuela, Miquel

Gascó I Borràs, Arnau

Gascón Almiñana, Elena

Gascón Almiñana, Marta

Gascón Almiñana, Vicent

Gascón Corts, Martina

Gascón Corts, Ximo

Gascón Grau, Gala

Gimeno López, Aitana

Gómez Felis, Dídac

Gómez Felis, Lluna

González Blasco, Borja

González Magraner, Elsa

González Magraner, Júlia

González Tarcons, Laia

González Tarcons, Martina

Grau Bofí, David

Grau Bofí, Isabel

Grau Boluda, Àlex

Grau Boluda, Eric

Grau Brines, Asier

Grau Fabra, Néstor

Grau Fabra, Robert

Grau Muñoz, Dídac

Grau Muñoz, Leo

Grau Palomares, Concha

Grau Palomares, Juanqui

Grau Pons, Marc

Grau Pons, Paula

Grau Rodríguez, Nadia

Grau Tarcons, Marina

Hernández Bononad, Eli

Hernández Bononad, Marc

Herrero Garcia, Andrea

Jiménez Escrivà, Andreu

Jiménez Escrivà, Axel

Laguna Hernández, Athacayte

Llumpo Biernacka, Laura

Llumpo Biernacka, Santiago

Lozano Serra, Daniela

Maestro Blasco, Mireia

Mafé Mifsud, Ainara

Mafé Mifsud, Eugeni

Magraner Hernández, Aimar

Magraner Hernández, Vicent

Mancha Calatayud, Gerard

Martin Grau, Marc

Martínez Talens, Natalia

Melis Bononad, Lara

Melis Bononad, Míriam

Mifsud Alberola, Emma

Mifsud Cuéllar, Mercedes

Mifsud Escrihuela, Paola

Mifsud Fos, Emma

Mifsud Hidalgo, Alan

Mifsud Hidalgo, Carla

Mifsud Salord, Mar

Miñana Colomer, Martí

Miñana Colomer, Miquel

Miñana Grau, Antonio José

Montoya Muñoz, Alexia

Montoya Muñoz, Joan

Muñoz Alario, Diana

Muñoz Alario, Sara

Oltra Toran, Elsa

Ortega Muñoz, Alejandro

Ortiz Armengol, Josep

Pacheco Ortiz, Albert

Palomares Altur, Aria

Palomares Altur, Mia

Palomares Díaz, Llum

Palomares Díaz, Paula

Palomares Rives, Jordi

Palomares Rives, Julia

Pareja Martínez, Borja

Pareja Martínez, Ferran

Pelegrí Palomares, Àlex

Pellicer Gómez, Sienna

Pérez Almiñana, Alaia

Peris Grau, Gal·la

Peris Grau, Joel

Peris Grau, Pau

Picon Enguix, Álvaro

Pons Barber, Ferran

Pons Brito, Mara

Pons Villanueva, Claudia

Ripoll Pérez, Alexia

Ripoll Pérez, Eric

Roca Espí, Valèria

Rodrigo Bordes, Daniela Rodrigo Bordes, Leo Rodríguez Pons, Jorge Rodríguez Pons, Pablo Romero Balé, Claudia

Romero Garcia, Lúa

Sala Chover, Aleix

San Antonio Masó, Carla

San Antonio Masó, Paula

Sánchez Sansaloni, Martí

Sanchis Sifres, Eva

Sastre Pla, Joan

Serra Alberola, Andrea

Serra Rentero, Batiste

Serra Rentero, Iker

Serra Soler, Aina

Serra Soler, Pau

Solanes Andrés, Guillem

Talens Ibáñez, Flavia

Talens Mafé, Adrià

Talens Mafé, Joana

Talens Martínez, Daniela

Talens Martínez, Xavi

Tarín Sifres, Pau

Teruel Almiñana, Elena

Teruel Almiñana, Marta

Toscano Ripoll, Álvaro

Toscano Ripoll, Martina

Vercher Andrés, Amaia

Vercher Andrés, Ander

Vercher Magraner, Ferran

Vercher Talens, Eric Vercher Talens, Migue

Vidal Bonilla, Martina

Zimprich Sancho, Júlia

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 190

Programació setmana fallera

Programació setmana fallera

Dissabte 4 de febrer

Crida.

Dissabte 11 de febrer

Cavalcada del ninot.

Divendres 17 de febrer

21:00 Nit d’albades.

Divendres 24 de febrer

19:00 Presentació llibret faller.

Dissabte 4 de març

11:00 Jocs per als menuts.

13:00 Concurs de paelles.

17:00 Ball amb l’orquestra LA TRIBU.

Dissabte 11 de març

“Dia de l’Infantil”

11:00 Marató de playback infantil.

13:00 Dinar: arròs a banda i arròs a la cubana

DJ CULEBRA

Diumenge 12 de març

9:00 Exposició de Motos i Cotxes clàssics.

14:00 Dinar: “putxero”.

16:00 Lliurament de recompenses.

16:30 Homenatge als majors.

19:00 Fallers d’honor.

Dijous 16 de març

10:00 Esmorzar.

14:00 Dinar: fideuà de peix.

16:00 Campionat de truc .

16:30 “Mojità”.

17:30 Xocolatada infantil.

19:00 Cercavila del Xampany.

21:00 Sopar.

23:00 Revetlla: DJ CULEBRA.

Divendres 17 de març

8:30 Despertada i xocolatada.

10:00 Esmorzar.

11:00 Jocs per als menuts.

14:00 Dinar: paella.

16:00 Final del campionat de truc.

19:00 Lliurament de premis i cercavila.

21:00 Sopar.

00:00 Revetlla: orquestra MÓNACO PARTY.

Dissabte 18 de març

8:30 Despertà i xocolatada.

10:00 Esmorzar.

11:00 Jocs per als menuts.

14:00 Dinar: fideuà de carn.

17:00 Ofrena de flors.

21:00 Sopar.

00:00 Revetlla: orquestra LÍMITE.

Diumenge 19 de març

8:30 Despertada i xocolatada.

10:00 Esmorzar.

11:30 Missa en honor a Sant Josep.

14:00 Dinar de gal·la.

18:30 Última cercavila.

20:30 Cremada de la falla infantil.

21:00 Sopar.

00:00 Cremada de la falla gran.

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 192 Monument gran

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 193 Monument gran

Cantar i contar

Artista: Rafa Ibáñez

Any d’eleccions, Any de romanços

Any d’eleccions i saraus, polítics tal comediants, ens emplenen els oïts amb romanços falsejats.

Nosaltres, com a joglars, prenem de base el romanç per dir el nostre pensar d’esta colla de farsants.

No cal que em donen raons vers si els polítics menteixen. N’he vist de tots colors i en tinc proves a muntó; no exagere, de debó.

De vegades la discreció, l’ús del temps i els ritmes, reclamen la no-difusió de tot allò que u sap.

I si vas contant-ho tot, com qui vomita un àpat, descarta-ho, no et fa millor. Però una cosa és això: discreció; altra, donar raó.

Però la mentida en política s’acaba pagant.

La política local no s’hauria de semblar al govern estatal, el tuacte pareix un circ a les xarxes socials.

Els polítics des de dalt es consideren ben llestos, almenys més que els ciutadans, dels quals deuen pensar que som colla d’ignorants.

Temps era temps, a cal barber, s’escoltaven xafardejos, que corrien pel carrer.

Us diem de cosa certa que l’últim que es fa saber és que al nostre alcalde l’han fet fora amablement.

Però no és l’oposició qui proposa el cessament; els que han pres la decisió han estat els del seu grupet.

Ai, barber, posa atenció, no és per tocar els collons, que com diu la tradició: “Quan les barbes del veí veges tallar...”

Com les aus que van migrant i tornen cada cicle, puntuals i expectants volent niu i mareta, amb el cul aposentat.

Un any de salutacions, més forçoses que sinceres, rialles i falses passions, promeses i més promeses.

A les xarxes vol ixir per a pintar més que l’altre, i a tots els actes acudeix per poder destacar-se.

El goyesc no pinta res i ella se n’aprofita. Ell els dies comptats té i ella, el cap ple de pardalets.

Com ell ha fet un pas enrere, ella es veu ja d’alcaldessa. Alerta, que el nostre poble és la veu de la saviesa.

Encapçala el monument la casta folklórica que tot s’ho balla i s’ho riu, i eixa és la seua tònica.

SobreViure a Tavernes, un grup de xarxes socials; com a objectiu principal: no parar de criticar.

La matriarca d’aquest clan és qui altera el galliner, difamant i exagerant, fins que pren foc el braser.

UPS, tan de canvi volem i poca cosa proposem, amb l’autobús circulant res de bo solucionem.

Ens resulta complicat acolorir la bandera quan se suma sense trellat ni tenir cap idea.

Amb l’excusa del Benestar, aprofita reivindicació. Encapçala una protesta i no deixa passar l’ocasió.

Els arguments poc convencen en opinar del que no saps, doncs no és massa coherent el parlar de l’ignorant.

Veiem el bisbe il·luminat que només fa que denunciar a les seues xarxes socials mancances dels Ciutadans.

Tira d’hemeroteca d’allò que es va denunciar: piscina i cementeri, vandalisme en general.

El partit s’està desfent i ell vol aferrar-se més per poder ser peça clau en formar l’Ajuntament.

Mentrestant Zeus, el soldat, somia un millor final. Dona veu als indignats, però queda tot en foc d’encenalls.

La cosa està complicada, hi ha desacords interns. Fer unes llistes serioses serà tot un infern.

No ens podem aclarir amb aquest Ajuntament: un any ens agraden els bous i el següent els rebutgem.

El lema d’aquest partit és el sol que més escalfa; igual diem “no” que “sí”, açò és la bufa la gamba.

I així acaba el romanç: any d’eleccions, any de romanços; promeses que mai es fan i ens toquen a tots els nassos.

Açò és cosa de vostés: a qui haurien de votar? En acabar les eleccions, tot serà paper mullat.

Romancers del Portal

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 196

Monument infantil

El despertar de la primavera

Artista: Víctor Hugo Giner Blasco

Els fallers Guillem i Aitana un desig van demanar una festa plena i sana que sempre han de recordar.

I el desig s’ha concedit, que són els protagonistes de la falleta infantil perquè són dos grans artistes.

I posats a imaginar el lema del monument amb ell ens volen mostrar que ha vingut la Primavera.

És la figura central, amb els cabells plens de flors, que acaba de despertar de l’hivern que gela els cors.

Un fanalet té a la mà que representa la llum. S’acurtarà el temps nocturn i el dia s’allargarà.

Sembla trista i preocupada perquè el clima està canviant i la natura estimada s’està desequilibrant.

L’estiu va ser massa llarg, amb altes temperatures i totes les criatures s’ho van passar ben amarg.

L’hivern ha sigut ben fred, amb pluges i vent com mai i ens ha dut algun esglai l’onada que no remet.

No queda arena a la platja, les dunes s’estan desfent i veure-ho ens descoratja per molt que les van refent.

Com podríem ajudar si el bon temps es descontrola? Les flors podran esclatar i lluir bé sa corol·la?

Les abelles faran mel si visiten les floretes? Tornaran, volant pel cel, a l’eixam carregadetes?

Per intentar restablir l’equilibri natural tenim quatre reginetes ací a la Falla Portal.

Elles són com les fadetes que cuiden els animals i bellugant les aletes han acudit servicials.

També els seus acompanyants

Hi han vingut, com tots sabem: Ferran, Miquel, i Vicent amb Alexandre i Guillem.

Belén i el seu art modern temperaran la tardor. Llum farà foc amb amor per llevar el fred de l’hivern

Paola, que és poesia, vol recitar-nos bells versos i amb Primavera s’alia per pintar colors diversos.

I la fadeta que resta es diu Mireia i vol que no creme tant el sol, que tot l’estiu hi haja festa.

Quan la natura desperte en vindre la Primavera, respecteu-la! És el bon repte que de vosaltres s’espera.

Com el mussol, sigueu savis, admireu tots els sers vius, dels més grans als xicotius, i aprengueu dels vostres avis.

Que els pardalets facen niu, ramats, caragols, tortugues que pasturen vora el riu movent banyetes i cues.

El sol, que és el rei dels astres que modere l’escalfor perquè no tinguem desastres, ni massa fred ni calor.

Rosa Magraner i Grau

Ni que només fos pel suau lliscar d’un temps perdut al teu costat.

Ni que només fos recórrer junts el bell jardí del teu passat.

Ni que només fos perquè sentissis com t’enyoro.

Ni que només fos per riure junts la mort.

Ni que només fos poder-nos dir un altre adéu serenament.

Ni que només fos perquè sentissis com t’enyoro.

Ni que només fos per riure junts la mort.

Quan la vida no s’atura...

Quan sabem que és un conjunt d’etapes que s’obrin i es tanquen... És quan tenim clar que formeu part del passat que sempre estarà present en la vida de la nostra comissió, en la vida de tots aquells que us hem conegut. Així que no és un adéu per sempre; el record d’un gran faller romandrà sempre entre nosaltres. Que la terra us siga lleu!

Falla Portal de Valldigna

Ni que només fos per veure’t la claror dels ulls mirant el mar.

Ni que només fos per sentir el frec d’una presència.

Ni que només fos poder-nos dir un altre adéu serenament.

Recompenses

Majors 2023

Altur Alonso, Bela

Altur Sánchez, Antonio Javier

Altur Vercher, Antonio

Artigues Talens, Mª Amparo

Carbó Grau, Andrea

Felis Grau, Gema

Felis Grau, Juan José

Giner Albiach, Maria

Giner Mas, Guillermina

González Moreno, Francisco Javier

Grau Ábalos, Marta

Magraner Enríquez, Esther

Marco Castelló, Inma

Mateos-Aparicio Garcia, Rosalía

Miñana Hernández, Antonio José

Molina Bonilla, Belén

Monzó Talens, Irene

Muñoz Alberola, Arantxa

Muñoz Alberola, Laura

Muñoz Corts, Ester

Ortiz Vercher, Josep

Ortiz Vercher, Neus

Palomares Solanes, Carla

Romero Chaveli, Sheila

Sifres Camarena, Lara

Sifres Camarena, Raquel

Sifres Pelegero, Carla

Sifres Pelegero, Neus

Solanes Andrés, Paula

Talens Artigues, José

Talens Artigues, Mariam

Talens Artigues, Pilar

Vercher Borràs, Miguel

Recompenses Infantils 2023

Alario Tarín, Mireia

Altur Mateos-Aparicio, Paula Andrés Palop, Nadia Arnau Toran, Cecilia

Arnau Toran, Eduard

Barber Donet, Àlex

Barber Donet, Raquel Borràs I Garcia, Victoria

Felis Talens, Martina

Gómez Felis, Lluna

Jiménez Escrivà, Andreu

Jiménez Escrivà, Axel Ortiz Armengol, Josep

Palomares Díaz, Llum

Pons Barber, Ferran Rodrigo Bordes, Leo Sanchis Sifres, Eva

Sastre Pla, Joan

Tarín Sifres, Pau Vercher Andrés, Amaia Vercher Talens, Eric

Vercher Talens, Migue

Som notícia

https://www.levante-emv.com/ safor/2022/03/01/llibrets-fallas-saforvuelven-triunfar-63297405.html

https://www.levante-emv.com/ safor/2022/03/02/llibrets-premioano-63342702.html

Premi Portal

Poesia guanyadora del Premi Portal de Valldigna a la millor poesia lírica de la Federació de Lletres Falleres de l’any 2022

Falla Plaça Prado de Gandia

TROBALLA IRIDESCENT

Sonen els instants.

Un degoteig de temps s’escampa generós sobre la terra vençuda.

La memòria és un ànima, illa solitària, riba trencada més enllà del pensament rebel. Camine.

El pas lleuger roman nu. El gest.

El vocàlic senyal dels llavis tendres. Deixatades, les delícies juguen amb el foc i l’abraçada es fon amb la natura de la cendra.

Tot esdevé flama creixent, presagi de goig, ona delerosa, troballa iridescent que aquesta nit de foc exhala.

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 203

Premi Portal de Valldigna

Premis

A més, també ens va donar més d’una alegria com quan vam saber que la part infantil del llibret, escrita per Mariam Talens Artigues, va ser la guanyadora del premi convocat per la falla Santa Anna de Sagunt o quan ens anunciaren que l’escrit de Raquel Donet i Climent, amb el títol D’Orient a Occident, va ser el guanyador de la 2a edició del Premi La Via de la Igualtat patrocinat per la falla La Via de Tavernes.

A aquestes bones noves s’unia el 5é Premi per la Promoció de l’Ús del Valencià en els Llibrets de les Falles que atorga La Generalitat Valenciana.

Així que davant de totes aquestes notícies, l’Equip de Llibret de la Falla Portal de Valldigna sols tenia una paraula: GRÀCIES. De tot cor, mil gràcies a tots els que ho vau fer possible, doncs estàvem desvanides i desvanits amb el resultat.

Podeu tornar a llegir aquests textos als QR.

L’Equip de Llibret

Guanyadors premi La Via i Premi Santa Ana / L’Equip de Llibret

El nostre llibret faller de l’any 2022, Vosté està ací, ens conduïa per diferents rutes i camins que ens feren conéixer bonics indrets i entranyables racons de la nostra terreta i d’altres llocs més llunyans.

CADA FESTA UNA CAUSA, així va començar el 2018. Un projecte que va nàixer de l’equip de llibret i que, fins a hui, el duem endavant.

Un projecte que ens ompli de satisfacció, ja que sempre hi ha causes a les quals podem ajudar i aportar el nostre granet d’arena i s’ha demostrat, any rere any, que els fallers i falleres som persones molt solidàries.

Acabem de viure una època molt complicada. Hem viscut una pandèmia i una guerra, que han deixat a moltes persones sense poder tindre cobertes les primeres necessitats per a poder tirar endavant.

Però, afortunadament, durant aquest darrer exercici faller, nosaltres vam poder seguir amb la nostra campanya d’ajuda i la primera que vam fer per a iniciar unes bones falles va ser el 12 de març. Davant la situació que estàvem vivint a Ucraïna, ens vam unir a la recollida de tot tipus de materials i aliments que necessitaven. Una vegada més, demostràrem que som un col·lectiu molt solidari. Tots i totes arrimàrem el muscle i férem una bona recollida de roba, aliments i productes d’higiene.

Un cop acabada la setmana fallera i arribant el bon temps, férem una altra festa on la causa estava pensada per a la Creu Roja. Era el moment de recollir material escolar, per tal que la xicalla començara el curs amb tot el necessari. I no sols disfrutàrem de la festa, sinó que feia goig vore tot el material escolar que havien portat els fallers i falleres del Portal, el veïnat o els amics fallers.

Durant la darrera festa que vam fer l’any 2022, donàrem suport a l’ONG Càritas Interparroquial de Tavernes. Eixe dia vam demanar tota mena de menjar no perible. Un cop més, fou tot un èxit.

Les associacions falleres tenen molt a dir en un espai on té cabuda tanta diversitat de persones; la falla és una aparador immillorable per a donar a conèixer tots els valors que es poden traslladar de manera directa. Pretenem arribar a sensibilitzar les persones que en formem part, perquè tots som responsables dels fets que duguem a terme i de les conseqüències que se´n deriven. Volem incentivar models de bones pràctiques i conductes favorables en el marc de la prevenció de l’exclusió social, la protecció a les persones i la promoció de la inclusió i la igualtat.

Són moltes festes que celebrem al llarg de l’any, així que també són moltes les causes a les quals intentem donar la nostra ajuda. Érem, som i serem una Falla Solidària.

L’Equip de Llibret

Cada festa, una causa

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 207

Cada festa una causa / L’Equip de Llibret

Llibret infantil

Sembla que els instruments han existit tota la vida, tal vegada perquè és molt fàcil construir-los. S’han trobat restes en excavacions arqueològiques que ho demostren. Sabies que el primer instrument que es va construir va ser una flauta amb ossos d’un voltor?

1Tu també pots construir senzills instruments com ho feien els prehistòrics. En un dels tallers infantils que tenen lloc cada divendres al casal ho vau experimentar. Si t’ho vas perdre, para atenció i mira que fàcil és construir-ne un amb material reciclat.

Es desconeix quan aparegué la música. N’hi ha estudis que consideren que va sorgir per imitació dels sons de la natura; altres pensen que sorgí a partir dels ritmes que produïen els treballs quotidians. Es creu que les primeres civilitzacions utilitzaven la música en el moment de culte als Déus per la màgia que desprenia.

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 211

Llibret Infantil / Mariam Talens Artigues

TAMBOR XINÈS. Per a fer aquest instrument necessites:

 Una caixa redona de formatges.

 Silicona.

 Un pal de fusta o un llapis.

 Dues granadures i un cordó.

 Cola i cartolina.

1. Agafa la caixa de formatges, fes-li un forat per la base per a poder ficar-hi el pal i apega’l amb silicona per dins la caixa.

2. Tot seguit, retalla dos cercles de cartolina de la mesura de les dues cares i apega’ls per la part visible.

3. Abans de tancar la caixa, fes-li dos foradets al mig del cercle per tal de traure els dos cordonets, els quals caldrà nugar perquè no se n’isquen. Tot seguit, tanca la caixeta, i nuga-li una granadura a cadascun dels extrems dels cordons.

4. Finalment, decora el teu tambor tot el que t’abellisca.

1. Talla les dues tires de cartró amb les mesures esmentades.

2. Decora la cartolina amb els retoladors i els gomets i encola-la a la part superior del cartró.

3. Tot seguit, amb l’ajuda d’un adult, apega amb silicona els taps als dos extrems inferiors del cartró.

4. També, amb ajuda, utilitza la silicona per fixar una tira de goma elàstica a cada extrem de la part superior per tal de subjectar els dits.

PAL DE PLUJA. Per a construir-ne un, sols has d’aconseguir el següent material:1a3

- Un tub d’un roll de cuina.

- Una làmina de cel·lofana.

- Gomets.

- Dos globus.

- Un grapat d’arròs.

1. Enrotlla el tub amb la làmina de cel·lofana.

2. Col·loca en un extrem un globus que prèviament tindrà tallada la part estreta.

3. Posa-li dins l’arròs i fes el mateix amb l’altre extrem.

4. Finalment, decora’l com t’abellisca.

CASTANYOLES. La confecció d’unes castanyoles amb material reutilitzat només requereix de:

 2 tires de cartró de 4 x 12 cm aproximadament.

 Tisores.

 Retoladors de colors.

 Un tros de cartolina i gomets (opcional).

 Pintura al tremp.

 Silicona i cola.

 Taps d’alguna beguda.

 Goma elàstica (opcional).

Amb aquesta activitat tan entretinguda gaudiràs del so de tres senzills instruments de percussió molt originals i divertits.

Llibret Infantil / Mariam Talens Artigues Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 212

2A poc a poc, els instruments han anat evolucionant i avui dia en trobem una gran varietat classificats en diferents categories, depenent de com l’instrument crea el so.

De segur que en coneixes molts. Series capaç d’esbrinar els instruments que s’amaguen en aquests mots encreuats seguint les pistes?

HORITZONTALS

1. Comença amb la paraula que significa el contrari que obscur.

6. L’usa l’alumnat als festivals de Nadal.

7. És el primer instrument que es coneix.

10. Es fa gran i menut.

11. Tens més tecles que un...

12. El fas sonar amb una arqueta.

VERTICALS

2. Sona colpejant-lo.

3. Té forma de huit i sona si fas vibrar les cordes.

4. L’utilitzaven les primeres civilitzacions.

5. L’utilitzes també per a carregar el mòbil.

8. N’hi ha un joguet amb el mateix nom que roda quan el llances amb una corda.

9. El toca Lisa Simpson.

11.- Piano 12.- Violí.

6.- Pandereta 7.- Flauta 8.- Trompa 9.- Saxòfon 10.- Acordió

1.- Clarinet 2.- Tambor 3.- Guitarra 4.- Arpa 5.- Bateria

Solució:

3

Has resolt alguna vegada un sodoku? Ací en tens un d’instruments. Fixa’t en els dibuixos que apareixen a la taula i els que hi falten. Intenta col·locar els que es troben baix sense que es repetisca cap instrument en la mateixa fila o columna.

4

Aquesta xiqueta no té molt clar com arribar fins al seu violí. Li ajudes a trobar el camí?

5Com has comprovat, hi ha centenars d’instruments musicals diferents i cadascun té un so únic.

Però si no tens cap formació musical i no saps tocar-ne cap, no et desanimes. Tu també pots acompanyar una cançó seguint un musicograma. Saps en què consisteix? Doncs, en colpejar de diferents maneres les notes o dibuixos que hi apareixen per tal de crear un ritme.

6Continuem amb la història de la música. Sabies que la primera cançó que es coneix sorgí a Síria a l’Edat Antiga fa 3400 anys?

La música va nàixer ja a la prehistòria i ha estat present en totes les civilitzacions: egípcia, grega, romana... Què com ho sabem? Doncs, perquè existeixen moltes representacions on es demostra. Resol aquest trencaclosques i voràs una imatge de la cultura egípcia.

Segueix les instruccions d’aquest musicograma i voràs que senzill és:

 Colpeja les palmes de les mans segons indiquen les notes d’una fila seguida de l’altra.

 Repeteix el mateix amb gots de cristall.

 Repeteix-ho ara amb els peus.

 Combina una fila amb les palmes i l’altra amb els peus.

 Fes el mateix combinant els gots, les palmes i els peus com vulgues.

Ací tens un vídeo que pots consultar.

Llibret

A l’Edat Mitjana tingué un paper molt important el trobador. Saps qui era? Un artista que anava pels pobles i ciutats cantant, tocant instruments i recitant poesies que ell mateix componia. Les seues cançons tractaven de gestes de cavallers, de successos o notícies del regne i, sobretot, històries d’amor.

De segur que has sentit parlar molt d’històries de castells, reis, princeses i... Per què no? De dracs.

A la falla dedicàrem una vesprada a fer un taller de teatre d’ombres xineses. Si no vas poder participar ací disposes d’una plantilla per tal que pugues confeccionar les titelles.

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 216

Primer que tot, has d’ampliar-la a una mesura A4 i apegar-la en una cartolina negra perquè estiga més rígida. Tot seguit, has de retallar les siluetes i encolar-les un pinxo de fusta.

Necessitaràs, a més, una caixa de sabates a la qual hauràs de retallar-li la part de baix i les dues cares frontals. Finalment, has d’apegar-li en una d’elles un full blanc. Projecta llum des de darrere amb una llanterna, posa-li una música ambiental i... ja pot començar l’espectacle!

Llibret Infantil / Mariam Talens Artigues

8Els trobadors foren els impulsors de la poesia acompanyada de la música.

En l’actualitat tenim moltíssimes cançons valencianes que s’han transmès de forma oral de pares a fills. Les tradicions orals i la música són una part de la nostra cultura i no podem permetre que es perden mai.

Ací et mostrem algunes cançons infantils valencianes que s’han propagat al llarg dels anys.

Per a cantar-les hauràs d’interpretar els pictogrames. Al QR trobaràs un enllaç de la cançó perquè l’escoltes i comproves les solucions. De segur que els teus familiars gaudiran ajudant-te.

Mon pare no te nas Mon 1 no té 2 mon 1 no té 2 ma mare és xata i un germanet que tinc i un germanet que tinc el 2 li falta.

La lluna, la pruna La 7, la 8, vestida de dol. Son pare la 9, sa mare no vol. Carrer a la plaça, carrer al 10 Tonyina de sorra, bacallà salat. Que coses més 11 que cria el Senyor! Per dalt les 12, 13 de pastor.

La xata merenguera

Com és tan 4

Trico, trico, tra.

Com és tan 4

Lairó, lairó, lairó, lairó, lairó.

Es pinta els 5 3

Amb 6

Trico, trico, tra

Amb 6

Lairó, lairó, lairó, lairó, lairó.

La masereta se’n va al 10, la masereta se’n va al 10.

I el dilluns ens compra 14: 14...

Oh, lai, la! La masereta, la masereta. Oh, lai, la! La masereta se’n va al 10. La masereta se’n va al 10, la masereta se’n va al 10.

I el dimarts ens compra naps Oh, la, la la masereta, la masereta. Oh, la, la la masereta se’n va al 10.

La masereta

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 218

Llibret Infantil / Mariam Talens Artigues

9

La música va anar cobrant més rellevància a l’Edat Moderna i Contemporània on van sorgir excel·lents obres de grans compositors que avui dia s’estudien als conservatoris.

De segur que en coneixes algun o has escoltat alguna de les seues composicions. Ací tens un llistat. Ets capaç de trobar aquests noms a la sopa de lletres?

VIVALDI / BACH / HANDEL / MOZART / BEETHOVEN / CHOPIN / STRAUSS / VERDI / PAGANINI / MENDELSSOHN / DE FALLA

T’hauràs adonat que no apareix cap nom femení. Al llarg de la història, les dones també s’han dedicat a la música, però han romàs a l’ombra dels homes. Si vols conèixer més sobre elles i el motiu pel qual no han assolit la mateixa rellevància que els seus companys, llig el text desxifrant les paraules que falten i que apareixen escrites en Codi Morse.

d’--- .--. . .-. .- de tota la història de la música. Nannerl -- --- --.. .- .-. - , --. . .-. -- .- -. .- de W.A. Mozart, va gaudir de la mateixa educació que el seu germà, de fet, era una gran intèrpret al .--. .. .- -. --- i compositora. La gran diferència és que ell sí va poder seguir endavant amb la seua carrera musical, mentre que ella va ser obligada a -.-. .- ... .- .-. -se i a encarregar-se de la seua família.

Pel contrari, Fanny -- . -. -.. . .-.. ... ... --- -. germana de Félix Mendelssohn, va ser una gran -.-. --- -- .--. --... .. - --- .-. .- i, fins i tot, el seu germà va arribar a reconèixer que ella era millor intèrpret i compositora que ell.

La .-.. .-.. .. ... - .- de dones que podríem nomenar en la història de la música seria .. -- -- . -. ... .- , encara que no és -.-. --- -- .--. .- .-. .- -... .-.. . amb la d’homes. A poc a poc, la dona ha anat obrint-se camí i ja no és important el ... . -..- . de la persona, sinó les capacitats, el - .- .-.. . -. - i l’esforç per aconseguir allò que desitja.

En l’Antiga Grècia les compositores s’anomenaven poetesses i utilitzaven instruments com la .-.. .. .-. .- o la flauta per a acompanyar els seus .--.

L’Edat -- .. - .- -. .- destacà una -- --- -. .--- .- que va compondre un dels repertoris més extensos d’eixa època.

Durant el Renaixement Maddalena Casulana fou la primera dona que va veure .. – .--. .-. . ... .- i .--. ..- -... .-.. .. -.-. .- -.. .la seua música.

Caccini fou la .--. .-. .. -- . .-. .- dona -.-. --- -- .--.

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 220 11

El Dia Internacional de les Dones se celebra el 8 de març per a reivindicar el feminisme, denunciar el sexisme i commemorar la lluita de les dones per la seua participació en l’àmbit laboral.

A més, el dia 25 de novembre va ser declarat Dia Internacional contra la violència de gènere en totes les seues formes.

A la programació infantil també incloguérem aquell dia al nostre calendari i després d’una xarrada de conscienciació sobre aquest tema al casal, els nostres fallerets i falleretes realitzaren un divertit taller de xapes.

Si et vas perdre aquesta activitat, no et preocupes. Fes un dibuix sobre la no-violència en una circumferència de 7cm de diàmetre, retalla-la i les delegades infantils et faran una xapa. Intenta no dibuixar al marge perquè pot desaparèixer part del dibuix en posar-lo a la màquina.

Llibret Infantil / Mariam Talens Artigues

Aquella vesprada també, un grup de xiquets i xiquetes interpretaren la cançó de «La Puerta Violeta» amb la llengua de símbols. Mira que bé ho van fer!

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 222

Tan bonica que és la música i molta gent no pot escoltar-la. Tampoc pot sentirnos quan li parlem. Què pots fer si et trobes amb una persona sorda? Doncs, mirar-lo i fer que et mire mentre li parles vocalitzant per tal que et llija els llavis. Sembla una tasca fàcil, però no ho és tant. Series capaç d’endevinar el que diuen aquests llavis? Són frases sobre la música.

De segur que has vist alguna vegada a les notícies unes persones que tradueixen el que està dient el presentador amb la llengua de símbols. Si tens una persona prop a la teua vida amb aquesta discapacitat hauries d’intentar que s’integre en la mesura que siga possible i la millor manera de ferho és aprendre la seua llengua i el seu alfabet.

6. Les cançons no canvien el món, però convoquen la gent.

5. Si alguna vegada no saps com dir-li que el vols, envia-li una cançó.

4. La música expressa tot allò que no pot dir-se amb paraules.

3. Si no haguérem tingut ànima, la música ens l’haguera creat.

2. La música és el so de les nostres vides.

1. La música és l’art més directe, entra per l’oïda i va directe al cor.

Solucions:

A veure com se’t dona. Alguns i algunes de vosaltres ja teniu experiència, doncs en una excursió realitzàreu una gimcana en la qual havíeu de representar paraules a partir de la llengua de sords. Prova amb aquests mots: SO / MÚSICA / NOTES / MELODIA / EL TEU NOM

Frase 1

Frase 2

Frase 3

Frase 4

Frase 5

Frase 6

Ara fes-ho al revés. Busca les següents paraules en aquesta sopa de signes.

Concert / Solfeig / Veu / Instrument

Jazz / Orquestra / Músic

A principis del segle XX n’hi havia esclaus negres al sud dels Estats Units. Com tenien prohibit aprendre a llegir i a escriure utilitzaven les cançons per a transmetre els missatges secrets i organitzar les fugides.

Usaven termes ferroviaris per a despistar als amos de les plantacions. Per exemple, «els passatgers» eren els esclaus; «les estacions», les cases d’acolliment on podien refugiar-se i «els maquinistes», els guies que els ajudarien.

Imagina que ets un d’aquells esclaus que volia aconseguir la llibertat. Desxifra el següent missatge substituint els símbols per lletres i descobriràs un missatge.

Passatger, acudesca aquesta nit a l’estació a les 22 hores que el maquinista el portarà al seu destí.

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 224 16

La música està present a la nostra vida i la podem trobar per tot arreu i els nostres i les nostres infantils ho demostraren molt bé al concurs de fotografia. Aquests foren els guanyadors i guanyadores de les tres categories:

Llibret Infantil / Mariam Talens Artigues

5-7 anys

Amaia Vercher Andrés

8-10 anys

Yago Bononad Bordes

11-14 anys Olímpia Arnau Enguix

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 225

Llibret Infantil / Mariam Talens Artigues

Fixa’t en aquestes fotografies realitzades pels nostres i les nostres participants. Memoritza la seua posició

durant un minut perquè després hauràs de localitzar-les sense mirar. Compte enrere!

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 226

Llibret Infantil / Mariam Talens Artigues

Mira les següents fotografies. Ets capaç de recordar quina casella ocupava en la taula anterior?

Com hem vist, la música ha estat present des del principi de la història per arreu del món. Cal conèixer les cançons de totes les cultures, però hem de valorar i difondre especialment les nostres perquè van lligades a les nostres festivitats, recullen la nostra història i fan referència a les nostres tradicions i forma de vida.

La nostra falla intenta sempre mantenir les nostres tradicions i celebrar aquestes festes. Rememoràrem el dia Nou d’Octubre, preparant un taller sobre La mocadorada i contàrem l’origen d’aquesta festivitat, quan Jaume I li regalà un mocador a la seua amada amb les fruites i verdures que els camperols li havien oferit.

A continuació, et mostrem la cançó de Jaume I que de segur coneixeràs. Et proposem un joc. Canta-la primer al ritme corresponent. A continuació, fes-ho més lentament i, finalment el més ràpid possible. Ets capaç de cantar-la llevant-li la paraula «soldats»? I llevant-li la paraula «cent»?

Jaume I tenia cent soldats

Jaume I tenia cent soldats

Jaume I tenia cent soldats

Jaume I tenia cent soldats marxant al mateix pas allioli, allioli, xup allioli, allioli, xup allioli, allioli, xup marxant al mateix pas

Ací tens més cançons valencianes, però estan incompletes. Ordena les lletres i descobriràs les paraules que falten. A l’enllaç no sols podràs comprovar la solució, sinó que podràs escoltar la cançó completa que cantaven els nostres avantpassats.

Les nadales emfatitzen l’esperit nadalenc i ens conten l’origen d’aquesta festa.

La nit de Nadal

La nit de Nadal és nit d’alegria

El lilf de Maria és nat al portal

Perquè tinga son en esta nit tasan, sa mare li canta non-non, non-non-non. No resplo, fillet que et vetla la erma, adorm-te que el pare et fa un ssobrelet

Te’l fa de marfil i tafus olorosa, per jaç, dins li posa, poncelles d’brila

https://youtu.be/tJ5EZIsNuBo

La Tarara és una cançó popular. Conten els vells que, després de passar el dia a la muntanya, xiquets i grans es passaven la vesprada girant i girant a la plaça mentre cantaven aquesta cançó on anaven agafant velocitat i tots havien d’aguantar el ritme sense trencar el cercle.

La Tarara

El dia de quaPas, Pepito vaplora perquè el xirucatlo no se li empinava. La ratara sí la tarara no la tarara mare que la balle jo. Ella porta rripi ella porta pirri ella porta pirri també polsóis

https://youtu.be/aUXd3Pm3JMw

També trobem cançons autòctones de la nostra localitat que ens mostren com era la vida abans. Ací ens parla de la barraca que es construïa a la vora de la mar per estiuejar a principi de segle XX i a les quals els nostres avis anaven amb carro.

La Barraca

Qui em compra una cabarra, Carinyo, namore.

Que la tinc a vora ram.

Només li falten les lesteu, Carinyo, morena

Les parets i els mefurals.

https://youtu.be/lZQIKkZ8eZE

El grup de Balls Populars de Tavernes manté viva la flama de les nostres tradicions amb cançons que ens ensenyen com era la societat del segle XX.

Alça l’aleta polleta

Els quintos quan se n’ananer digueren adéu Moixent i les xiques tescontaren ja se’n va la mala gent.

Perquè tu no sent lo que tinc jo perquè jo no cint lo que tens tu tu ja tens una tagabie i jo tinc una palput.

Les resma són les que ploren les mares són les que ploren que les nóvies no patixen se’n van amb altres xicons i amb ells se vertixendi i amb ells se divertixen les mares són les que ploren.

Alça l’taale polleta no em picaràs llaspotret que les xiques d’este blepo tenen el geni tetcur

https://youtu.be/ikTGN-AiKRQ

Per concloure l’apartat infantil d’activitats i jocs al voltant de la música, te’n proposem un molt divertit on hauràs d’afinar el sentit de la vista i trobar el més aviat possible l’instrument que es repeteix seguint l’ordre de les fletxes. Comencem!

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 229 Guanyadores concurs postals nadalenques convocat per la Federació de Falles de Tavernes de la Valldigna

Categoria 3-5 anys

Amaia Vercher Andrés

Categoria 6-8 anys

Martina Felis Talens

Categoria 9- 11 anys

Irene Estruch Albacete

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 230

Guanyadores concurs narrativa convocat per la Federació de Falles de Tavernes de la Valldigna

Categoria 9-11 anys Llum Palomares Diaz

Categoria 6-8 anys Júlia González Magraner,

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 231 Guanyadores concurs narrativa convocat per la Federació de Falles de Tavernes de la Valldigna

Categoria 12-14 anys Aitana Felis Talens

Portal de Valldigna 2023 / Cantar i contar / 232

Nous nadons

Nous nadons

Júlia Zimprich Sancho

Pau Garcia Company

Dídac Grau Muñoz

Concha Grau Palomares

Leo Cañamares Sansaloni

Enzo Mifsud Alberola

Unai Escrihuela Català

Sienna Pellicer Gómez

Sira Grau Brines

Publicitat