El passat mes de juliol, segons les dades que s’han donat a conéixer referents a Vinaròs, vam tindre un augment del turisme, ja que se va arribar a un 84,6% d’ocupació. Aquest és un fet que l’Ajuntament te clar i, per tant, no s’ha de baixar la guàrdia, al mateix temps que s’han fomentar més activitats de carrer, entre d’altres.
Pel que fa al mes d’agost, cal dir que la Festa del Llagostí va ser tot un èxit de participació. Per això, hem d’agrair el treball que van portar a terme l’Associació d’Hostaleria i el Grup de Pastisseria. Ara, a les dos associacions, de la mateixa manera que a l’Ajuntament de Vinaròs, ja els toca posar-se a treballar de cara a la pròxima edició i decidir se canvia només una part del format o es transforma totalment per tal de motivar al públic de l’esdeveniment. Així es pensa des de la Regidoria de Promoció de la ciutat i des d’aquí se mostra plena coincidència amb aquesta opinió per tal que la Festa del Llagostí adopte un nou caràcter, un fet que, de vegada en quan, sempre va bé, ja que està demostrat que tradició i innovació saben conviure molt bé.
Per una altra part, el primer de gener de 2020 ens arribarà la gratuïtat de l’autopista AP-7 després de moltíssims anys de pagament. Passarà a ser pública i, per tant, deixarà d’estar subjecta al pagament de l’IBI; amb això, els Ajuntaments rebran menys ingressos i a Vinaròs la davallada serà de 298.000 euros. Està clar que una cosa és la recaptació i una altra la gratuïtat, que és realment el que ens mereixem per a poder donar un nou impuls econòmic al nostre territori i poder establir una forta vertebració amb altres comarques valencianes les quals, a hores d’ara, encara estan una mica lluny.
Finalment, el mes de juliol a Vinaròs també ens ha aportat bones dades en qüestió de reciclatge dels residus sòlids urbans, ja que s’han aconseguit unes xifres molt interessants. Gràcies a la bona gestió, el reciclatge dels envasos lleugers ha augmentat un 15% i la fracció de cartró un 10%, no obstant això, les restes orgàniques han disminuït un 0,75%. Amb estes dades se demostra que la conscienciació ciutadana juga un gran paper en tindre un Vinaròs ben net, a pesar que alguns i algunes -sort que en son pocs- encara no estan massa conscienciats: nomes cal pegar una volta pel terme i pels carrers de la ciutat.
Per a acabar, una vegada passada la primera quinzena del mes, 7Dies comencem una setmana de vacances i ja no tornarem fins el cap de setmana del 31 d’agost, en la festa de sant Ramón Nonat, que dona l’agost per tancat.
Esta publicació no es fa responsable de les opinions dels seus col∙laboradors ni les accepta com a seues. Com a setmanari independent, estem oberts a qualsevol opinió sempre que es mantinguen unes mínimes normes de respecte i educació. Els escrits no poden superar un full a màquina a doble
L'equip: Direcció
Pablo Castell Ferreres
Subdirecció
Julián Zaragozá Baila
Consell de redacció
Joaquim Arnau i Sebastià Fabregat
Col·laboradors
Emili Fonollosa, Salvador Quinzá, Alfredo Gómez, Joan Gost, Salvador Oliver, David Gómez, Joaquim Arnau, J. M. Palacio, Juanma Beltrán, Rafa Marcos, Lola Monreal, Alesia Martínez Consell d’Esports, Ahorradoras.com
Secció d’esports
Redacció
Arts, Reula, Difo’s, Alfonso, Francesc, Fotoprix, Fotogrames, Pablo Batalla, Jordi Febrer, Mariano Castejón,...
Amb la col·laboració de la Conselleria d'Educació, Investigació, Cultura i Esport
Ajuntament
Aquesta dada suposa un increment de l'1,6% en relació a l'any passat i es manté en la línia de la resta de les destinacions costaneres de la Comunitat Valenciana.
La Regidoria d'Interés Turístic i Promoció de la Ciutat, encapçalada per Marc Albella, ha fet un balanç de les dades d'ocupació hotelera a la localitat durant el mes de juliol. Segons les xifres facilitades pels allotjaments s'ha arribat fins al 84,6%, una dada que ha suposat un increment de l'1,6% en relació a l'any passat. En aquest sentit, Albella feia una valoració molt positiva i assenyalava que "son unes bones dades turístiques, però des de la Regidoria i Govern Municipal continuarem treballant per a millorar les xifres i fer de Vinaròs un destí referent a la Comunitat Valenciana".
D'altra banda, Albella ha destacat que s'ha registrat un increment sensible de les places d'apartaments turístics reglats, segons la normativa de la Generalitat Valenciana, una oferta d'allotjament
cada vegada més demandada pels visitants. Segons afegia "és important aconseguir la regulació per tal de garantir uns apartaments de qualitat que oferisquen una bona experiència als visitants, una qüestió fonamental per a fidelitzar el turisme". El regidor també detallava que Vinaròs disposa de 744 places d'allotjament hoteler, 797 de càmping i 3.518 d'apartaments turístics, de manera que convertix la ciutat en una destinació referent a la província.
Pel que fa a la procedència dels turistes, els francesos son els estrangers que encapçalen la llista, amb el 30% de visitants que ha rebut la Tourist Info. A nivell nacional destaquen els aragonesos i catalans, seguits dels madrilenys, valencians i bascos.
Per a acabar, Albella també feia una valoració positiva de la participació en les diferents activitats programades al mes de juliol, un aspecte que segons indicava “ens anima a seguir treballant per oferir activitats complementàries a l'oferta de sol i platja, gastronòmica i cultural que ofereix Vinaròs".
El Vinalab va acollir la setmana passada la primera Comissió Tècnica de seguiment del Laboratori Social Vinaròs-Benicarló. A la reunió va participar la investigadora de la Universitat Jaume I, Raquel Agost, així com les regidores de Polítiques Socials de Vinaròs i Benicarló, Berta Domènech i Gemma Cerdá, acompanyades pels tècnics municipals i també del director de l'Institut Valencià de Formació, Qualitat i Innovació en Serveis Socials, Enric Ferrer.
Durant aquesta primera reunió es va fer un balanç de les actuacions realitzades fins ara i les previstes fins a finals del 2019, així com la planificació de noves estratègies de cara als propers anys, sempre amb l'objectiu de millorar l'atenció dels Serveis
Socials. D'altra banda, també es va marcar la línia de treball que comparteixen els tres laboratoris de les tres províncies de la Comunitat.
Aquestes línies són: Recerca i producció de coneixement per a la planificació i avaluació de polítiques públiques i recursos en serveis socials. Innovació social i millora contínua del Sistema Públic Valencià de Serveis Socials. Formació en matèria de Serveis Socials i Transferència de coneixement en matèria de Serveis Socials.
L'objectiu final és atorgar als professionals la formació i les eines necessàries per garantir una atenció ràpida i eficaç a la ciutadania.
Així mateix, durant la Comissió Tècnica també
es van avaluar les característiques úniques del Laboratori Vinaròs-Benicarló, en relació als altres. Sobretot es prioritza la intervenció de la infància i adolescència reforçant el treball que realitza a la comarca la Coordinadora del Menor (COMEN), així com l'envelliment actiu amb una perspectiva de gènere transversal a totes les línies, tot sense oblidar el disseny i propostes innovadores en el camp de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC).
L'alcalde, Guillem Alsina, ha remarcat que "des del Govern Municipal es fa una aposta decidida per aquest recurs, emmarcat dintre del Pla EDUSI, per tal de millorar l'atenció dels Serveis Socials".
Nuestro
Domingos y festivos
De 9 de la mañana a 10 de la noche.
El president de la institució, José Martí, visita l'àrea operativa de la Plana Alta a Orpesa del consorci provincial El diputat de Bombers, Abel Martínez, destaca el treball realitzat pels professionals en l'actual campanya estival, però insta als ciutadans a “no baixar la guàrdia” 1
2 d’agost de 2019. El diputat provincial de Bombers, Abel Ibáñez, ha enaltit avui el treball que desenvolupa el Consorci Provincial per a prevenir i sufocar els incendis forestals a les comarques castellonenques i, encara que destaca el bon balanç en el que portem de campanya estival, insisteix que en temes com el del foc “mai cal baixar la guàrdia”. Sobre aquest tema, les dades actualitzades parlen d'un total de 146 incendis en la present campanya, que encara que a nivell de dades suposa un 35 per cent més d'actuacions que en 2018, en termes d'afecció en superfície cremada és de “poca incidència” pel que fa a hectàrees cremades. Per aquest motiu ressalta el treball que realitzen bombers professionals, forestals i voluntaris al llarg de la província.
Amb tot, Abel Ibáñez recorda que “encara queda estiu per davant, hi ha dies a nivell climatològic
complicats, com el passat cap de setmana, i ningú es pot confiar”, per la qual cosa reclama a la ciutadania que “sigui prudent, que no es confiï i que extremi les precaucions”.
La preocupació de la Diputació de Castelló pels incendis forestals és máxima. Per aquest motiu aquests dies s'estan realitzant visites als parcs professionals per a conèixer de primera mà les seves necessitats. Aquest és el cas de l'àrea operativa de la Plana Alta, a Orpesa, que ha comptat amb la presència del president de la Diputació, José Martí, acompanyat pel mateix Abel Ibáñez i per l'alcaldessa de la localitat, la també diputada provincial María Jiménez.
José Martí ha destacat “l'excel·lent treball que realitzen els bombers d'un consorci que és, sens dubte, un referent a nivell nacional”. Martí subratlla per això la seva labor diària, destacant que, “amb
una província amb una superfície forestal tan extensa com la de Castelló, això obliga a extremar les precaucions, per descomptat durant tot l'any, però especialment els mesos d'estiu”.
L'àrea operativa de la Plana Alta presta assistència a un total de 12 municipis: Benicàssim, Benlloch, Borriol, Cabanes, Orpesa, La Pobla Tornesa, Sant Joan de Moró, Torreblanca, Torre d’en Domènec, La Vall d'Alba, Vilafamés i Vilanova d'Alcolea. Amb una població censada de 52.500 habitants, durant l'any passat es van atendre 617 serveis. En el que va de 2019 la xifra s'eleva a 341.
El personal consta d'un cap de parc, cinc caps de torn, cinc caps i 25 bombers. L'àrea operativa de la Plana compta amb sis vehicles, a més d'una barca i una moto per a salvaments en el mar. En funcionament des de 1993, les noves instal·lacions es van inaugurar en 1999.
El Consell atorga a Vinaròs 75.000 euros a causa dels danys que van provocar les pluges.
El Consell ha autoritzat un augment de crèdit per 3,1 milions a l'Agència Valenciana de Seguretat i Resposta a les Emergències per a destinar-los a ajudes que palien els danys que van produir les pluges els dies 18, 19 i 20 d'octubre del 2018. La provincia de Castelló va sofrir eixos dies les conseqüències d'una gota freda amb registres històrics de trombes d'aigua, milers d'estudiants es van quedar sense classe, moltes carreteres van quedar tallades i es va produir el desbordament d'alguns rius. A més, també es va tallar l'acces a l'Hospital Comarcal.
El municipi que rebrà una quantitat més gran serà Vinaròs (74.667 euros), ja que va ser el que va registrar més acumulació d'aigua a Espanaya, amb 159,2 litres per m2. També tindran una compensació econòmica per a solventar aquests danys localitats com Benicarló o Torreblanca, amb 53.953 i 45.605 euros, respectivament, així com Vall d'Alba, Vistabella, Moncofa o Almassora.
Què és primer, l’ou o la gallina? Jo encara no ho sé, però no tinc cap dubte que hi ha una relació estricta entre un i l’altra. Tampoc sé definir la intel·ligència, però estic segur que té menys a veure amb la capacitat de processar que amb la facultat individual de resoldre els problemes que la vida imposa a cadascú. També estic convençut de la interdependència entre submissió i autoritarisme social, polític, econòmic i nacional.
Els afeccionats al futbol saben que quan un equip s’encongeix, l’altre se’n creix i li passa per sobre. Quan sents por de la presència d’un gos, ell ho detecta, s’estarrufa, ensenya les dents i, si no guardes distàncies, t’ataca. Recordo el meu pare acostar-se decidit a un gos lligat i enfurit, mentre el mirava fixament als ulls i quan arribava al seu terreny li allargava pausadament la mà: l’animal acotava el cap i plegava les orelles mentre es deixava acariciar.
En els espais naturals, submissió i autoritat són elements complementaris, una gestualitat intel·ligent que evita enfrontaments inútils, mostra jerarquia, regula les relacions de grup o intimida forasters i rivals. En espais socials i polítics també hi ha un paper similar: l’autoritat es queda amb els beneficis i la submissió amb l’esclavitud assalariada; la casta amb les prebendes i privilegis de l’Estat i els votants amb les factures; l’autoritat masclista, beneïda per l’aparell d’Estat patriarcal, manté el “derecho de pernada” sobre la forçada submissió de les dones.
Aquesta última relació, autoritat masclista-submissió feminista, permet expressar de manera didàctica les dificultats que comporta superar qualsevol relació de domini-servilisme. En temps pretèrits, quan els pobles es regien per normes comunitàries en una societat horitzontal, les dones van tenir un paper rellevant en la presa col·lectiva de decisions, però amb l’aparició dels estats i la jerarquia social van sucumbir a un estadi secundari entre la ciutadania (de ciutat) i només en la equidistància de la cultura rural (del poble) van mantenir
La violència contra el gènere femení no és un problema social nou, ni a Vinaròs, ni a la resta del mon. A les dones se les ha considerades éssers inferiors al llarg de la història de la humanitat, vegeu el fet que des del naixement de la vida humana, en la religió cristiana es fa referència a les dones com éssers nascuts d'una costella de l'home, per la qual cosa no se'ns atorga entitat, independència, ni tan sols per a nàixer. En altres llocs del mon res ha canviat per a nosaltres, continua sent així, però si hi ha alguna cosa que ens defineix com a gènere és la perseverança, la força per a lluitar contra tots aquests obstacles que se'ns han anat col·locant en el difícil camí que anomenen vida.
La història està plena de grans dones a les quals han qualificades com a boges; no obstant això, han contribuït a anar canviant la vida de la mitat de la població mundial. El canvi és, desgraciadament, lent, ja que costa renunciar a privilegis en honor de fer justícia, veritat? Per molt que s'haja evolucionat, la nostra societat encara segueix tenint una mentalitat molt interioritzada i estructurada que diferencien les funcions que, suposadament, li corresponen a cada sexe: les de l'home basades en la força, la virilitat, el poder i l'ambició; les de la dona centrades en aspectes que no porten ni a l'èxit ni al poder i que son considerades socialment inferiors a les masculines.
La violència contra les dones te un caràcter estructural, és a dir, encara que les interaccions agressives les protagonitzen persones concretes en les seues relacions privades, l'explicació del fenomen te a veure amb l'estructura patriarcal de la societat. La violència es naturalitza de manera que els processos socials porten a acceptar els comportaments violents com una cosa legítima i pròpia de la vida real. La violència contra les dones es dona en totes les societats, grups ètnics, edats i classes socials. Ens trobem davant d’una de les principals xacres socials de la nostra societat.
Les dades existents sobre violència de gènere han de ser considerades com una petita part de la violència de gènere existent, aquella que és possible comptabilitzar perquè les dones decideixen denunciar, però queden fora les diferents situacions de violència exercides contra les dones i que no son denunciades, que queden, per tant, invisibilitzades.
Mil tretze dones han estat assassinades a Espanya per violència de gènere des de l’1 de gener del 2003. Trenta vuit dones han sigut assassinades per les seues parelles o ex parelles en el que portem de 2019, una d’elles a Vinaròs.
La insensibilització és la conseqüència immediata del costumisme que genera la profusió de notícies sobre violència i la vulneració de drets humans va augmentant el nostre nivell de tolerància, de manera que cada vegada son necessàries dosis més elevades per a commoure i mobilitzar la societat. Per això, des de TTSV posem el nostre gra de sorra a Vinaròs, per a lluitar fermament contra la violència de gènere.
una convivència igualitària.
La resistència de la igualtat entre persones va perdurar en la vida popular fins a desaparèixer fagocitada pels estats i les seues lleis, però si a França desaparegué el 1871 amb la derrota de la Comuna de París, a casa nostra es resistí fins el 1936 amb la Comuna de Guerra Civil. Una diferència de 65 anys comporta un ritme cronològic diferent de la intensitat en la relació autoritarisme-submissió política, econòmica i de sexe.
Amb l’adveniment de la dictadura parlamentària del 68 s’inicià un procés invers de la relació: mentre el moviment obrer i sobiranista retrocedia a l’espai de la submissió i generava major autoritarisme institucional, les dones van fer el pas contrari. El feminisme popular obrí la finestra que il·luminà la xacra del masclisme d’un estat patriarcal i amb comptagotes però, de manera regular, les dones començaren a denunciar la marginació laboral, social i familiar fins que l’autoritat del poder ofegà el feminisme popular i el convertí en una institució més: feminisme d’Estat.
A partir d’aleshores, de la mateixa manera que la marginació social i sobiranista es viu de manera individual, també la femenina. Hi ha, però, una diferència substancial: treballadors i sobiranistes són incapaços de vèncer la por a empitjorar la miserable vida laboral i identitària, mentre cada vegada més dones, malgrat la consciència de posar en perill la seua vida, vencen la por de la submissió i denuncien els agressors.
Trump diu que les armes són inofensives i els culpables són els cervells malalts que premen el gatell. Segons aquesta teoria tots els homes són inofensius i les culpables són les dones de festa nocturna, que beuen, es droguen i s’introdueixen en l’espai de possessió de la taràntula masclista. Les víctimes no justifiquen l’existència de botxins, però la submissió genera autoritarisme.
Prop de 1.500 persones entorn de la Plaça d’Espanya per a la festa gastronòmica més gran que promociona el producte estrella de Vinaròs. Dijous 8 d’agost es van preparar més de 300 quilos d’aquest crustaci, amb la preparació de l’Associació d’Hostaleria i el Grup de Pastissers i assistència d’autoritats, dames i la Reina Major Carmen Espuny i la Infantil, Ariadne Pablos.
per Julián Zaragozà
a la terrassa de l'Oscars
per Julián Zaragozà
Actuació de les Camaraes dissabte 17 d'agost
La colla de la reina infantil de les festes de Vallibona, la vinarossenca Àgueda Peral Resurrección, va cuinar la millor paella, segons va decidir el jurat del concurs organitzat per la Comissió de Festes 2019. En acabar aquesta celebració gastronòmica, que va reunir a més de 300 persones a la carpa de festes, va haver-hi "tardeo", molt ben animat pel duet de Morella Triband, que ja havia fet ballar tothom en anteriors cites festeres vallibonenques. La vesprada es va rematar amb la celebració, per primera vegada, d'una Holly Party a la pista de frontó.
Dimecres dia 7 d’agost, a les 22.30 h al Club Nàutic, es va celebrar un recital d’havaneres a càrrec del grup XARXA amb la col·laboració de la Regidoria de Cultura i Festes de l”Ajuntament de Vinaròs. En el descans es va servir a tots els assistents un moscatell gentilesa de Fundació Caixa Vinaròs.
Un altre èxit de les Botigues al Passeig a Vinaròs, on s’ha augmentat el nombre de visitants -i també la calor. Ha condicionat l’augment de turistes, molts francesos, respecte a l’edició anterior. L’acte ha tornat a estar organitzat per l’associació de Comerciants de Vinaròs.
Enric Melià dirigiendo
Con Marie y Enric Si la pasado semana realizábamos una entrevista como homenaje y despedida a Rossend Aymí i Escolà, el que fuera durante 28 años director de la “Coral Garcia Julbe” de nuestra ciudad, esta semana hemos creído conveniente realizar esta “Entrevista a fondo” al nuevo director Enric melià i Fortuna, y a la nueva directora Marie Vallageas.
A Enric Melià lo conocemos muchas personas, no solo por pertenecer a la coral, sino por ser el organista de la “Arciprestal de la Asunción” durante muchos años.
Me he quedado perplejo en la entrevista a ambos, por la gran cantidad de similitudes que tienen musicalmente hablando. A ellos se les podría aplicar aquel refrán que dice…”Dios los cría, y ellos se juntan”. La verdad para los que estamos en la coral como “cantaires” y los conocemos desde hace varios años, que ambos son a la vez, unas buenas y excelentes personas, y en la parte musical, unos buenos músicos con una gran sensibilidad a flor de piel, y lo más difícil, que la saben transmitir a todos los “cantaires”, cosa harto difícil. Les agradezco a Enric y Marie, el que me hayan concedido esta entrevista. La verdad es que no lo tenían muy claro, lo cual me hace suponer, que posiblemente esta, haya sido la primera vez que les entrevistan en este aspecto de su vida. Y ya sin más preámbulos aquí tienen al nuevo director y sub-directora de la “Coral Garcia Julbe”.
_Enric y Marie, ¿Cuáles fueron vuestros inicios musicales?
. Enric. Muy pequeño, en casa ya teníamos muy buen ambiente familiar. Mi abuelo materno era el director de la “Banda de Música” de nuestro pueblo, Albocasser, y mi padre era un componentes de la misma. A partir de los 4 años de edad comencé a estudiar solfeo con uno de los componentes de la banda, el cual, aparte de tocar en la misma, se dedicaba a dar clases de solfeo a los niños. A los 10 años ingresé en el colegio de los “Escolapios” donde una profesora de piano se desplazaba una vez por semana y nos daba clases de piano. Hay que decir, que estudiábamos en la hora del recreo, mientras los otros niños se dedicaban a jugar.
Marie. Pues yo también me inicié de niña. También mi abuelo era músico y tocaba el órgano en la iglesia, y mi padre también era músico. Las tres hijas de mi padre fuimos; 1 soprano, 1 contra-alto y yo misma metzo-soprano. Estas hermanas a los 8 años de mi edad, ya cantábamos a tres voces. Posteriormente estudié solfeo y piano y siempre a lo largo de mi vida he cantado.
_Y ¿por qué la música?
. Enric. Por una parte porque la tenía y vivía en casa tal como lo he mencionado antes, pero por la otra, porque la música la tienes dentro, la vives, te sale dentro de ti…Todo lo ves del color de la música y ella te sale y la vives con intensidad. Una pieza musical que me impresionó de pequeño y que me sigue impresionando es el “Ave María” de Schubert. . Marie. A mí, aparte de lo que me toca familiarmente hablando, me viene de la iglesia. Recuerdo con agrado cuando cada domingo íbamos toda la familia
a la iglesia, lo primero que hacíamos era escoger las piezas a interpretar. Por mi parte, aparte de cantar, a veces también acompañaba al órgano. Teníamos que recorrer 2 kilómetros a pié para llegar a la iglesia. Mi abuelo era el organista participando así en la celebración litúrgica.
_¿Cual fue vuestro inicio en la “Coral Garcia Julbe?
. Enric. Lo mío fue al jubilarme como maestro del “Colegio Misericordia”. Recuerdo que fue en al año 2005. Ya me lo habían pedido antes, pero opté por esperar a estar totalmente disponible para aceptar. . Marie. Mi entrada en la coral fue en el año 2000. Nosotros vivíamos y seguimos viviendo en Francia, pero pasamos grandes estancias, de hecho, estamos más tiempo en Vinaròs que en Francia, y allá ya cantaba en diversas corales. Por ejemplo y para mencionarte una de ellas, el “Coro Sinfónico de Orleans”, que tenía una gran directora de la cual aprendí mucho. Pensé que en nuestras estancias en Vinaròs tenía que hacer algo de música y de canto. Por medio de una amiga de Tere y Agustín Gombau, me invitaron a entrar a formar parte de la coral. Yo les dije que no hablaba el castellano, pero si leer e interpretar la música. Rossend que hablaba el francés, recuerdo que me dio un abrazo y me incorporó a la coral. Esto no lo olvidaré nunca. Esta incorporación, por una parte ayudó a que aprendiera el castellano, y por la otra, fui ayudando a Rossend en los ensayos “por cuerdas”, cogiendo por igual a los hombres “cantaires” que a las mujeres. Recuerdo con cariño, que los tenores me decían que era “La mamá de los tenores”.
_¿Habéis tenido ambos la experiencia de dirigir coros?
. Enric. Mi experiencia se basa en haber formado, ensayado y realizado actuaciones durante muchos años con los niños del “Colegio de la Misericordia”. Al principio se llamaban “Los pequeños cantores”, pero cambié por el nombre de “Coral Infantil Misericordia”. Después, en los años que he estado en la coral, Rossend ha sido mi maestro en lo que respecta a la dirección coral.
. Marie. A la edad de 18 años estaba cantando en una coral cuando el director me mandó dirigir una de las piezas que interpretábamos. Me comentó que yo podía hacerlo y que estaba preparada. Así fue mi primera dirección en una coral. Esto fue una experiencia muy grande para mí e hizo que me entraran ganas de dirigir corales. Mi experiencia es lo que tenemos dentro los directores, podemos sacarlo, transmitirlo a los coralistas, y estos a su vez, al público. Posteriormente he asistido a bastantes cursos de dirección coral. _¿Qué tal se llevan Enric y Marie en su participación en la coral?
. Marie. Con Enric colaboro repartiendo la dirección y si hace falta tocando el piano-órgano, y es que tenemos una misma sensibilidad, sentimos los mismos momentos musicales cuando tocamos el piano, y cuando dirigimos y está él, me da muchas ganas de trabajar con él, más en esta nueva y esperanzadora etapa que se inicia para la coral y para nosotros. . Enric. Por supuesto que lo que dice Marie es verdad. Para mí es un gozo trabajar con ella, y mira que es difícil que los dos tengamos una sensibilidad musical muy parecida. Sentimos la música de la misma manera, y por lo tanto, es muy fácil ponernos de acuerdo los dos. Nosotros nos sentimos en la obligación de dejar lo más alto posible el recuerdo
Entrevista a fondo con: Enric MElià i Fortuna y con Marie Vallageas, nuevos director y sub-directora de la “CORAL GARCIA JULBE”
de Rossend.
_¿Cómo fue nombraros director y sub-directora de la coral?
. Enric. Cuando Rossend tomó la decisión de dejar de dirigir la coral, la junta decidió que hubiera en los nuevos directores una continuidad tal como estaba formada la coral. Entonces pensaron conmigo, ya que al trabajar tantos años con Rossend, yo representaba un poco esta continuidad. No es fácil suponer que esta proposición de la junta, estuviera “bendecida” por el mismo Rossend. Acepté para que la coral siga funcionando, pero también les dejé muy claro, que si un día encuentran a un director más preparado que yo con el espíritu de la coral, que lo colocaran y yo pasaría a mi anterior cometido.
. Marie. Pues por mi parte, supongo que desde que entré en la coral he ayudado a dirigir en los ensayos y por “cuerdas” siempre que ha hecho falta. Los de la junta saben que cuando estoy residiendo en Vinaròs, para mí lo más importante es la coral, y ayudo todo lo que puedo.
. Enric. Ratifico las palabras de Marie. Es un placer para ella y un gozo enorme para nosotros, así como una ayuda muy importante, cuando está Marie en Vinaròs y con nosotros.
. ¿Estáis ambos contentos con los nombramientos?
. Enric. Por supuesto, ya que a mí, la verdad es que también me gusta tanto el dirigir, como que se exprese la música tal como yo la siento, y veo también que los coralistas aceptan mi forma de dirigir.
. Marie. Realmente ha sido para mí un placer el que contaran conmigo. Llevo dentro de mí una gran responsabilidad pensando si no lo hago lo suficientemente bien. Mi forma de ser es intentar ensayo a ensayo, hacerlo cada vez mejor. Deseo recordar lo que dije a la directiva al nombrarme subdirectora, que me paso largas temporadas en Vinaròs, pero que vivo en Francia, allí tenemos cinco hijos y siete nietos. Por lo tanto, siempre que esté aquí podrán contar conmigo. Agradezco a mi marido desde estas líneas, las veces que me ha traído con el coche para alguna actuación en concreto. Él me ayuda mucho y me da muchos ánimos.
_Como va a seguir la “Coral Garcia Julbe”, ¿Qué rumbo va a tomar?
. Enric. Pues tal como lo hemos dicho antes, va a tener una continuidad no dejando la música religiosa y sacra, pero incorporando nuevas piezas, el fin y al cabo, tal como lo hubiera hecho el mismo Rossend.
. Marie. Yo estoy totalmente de acuerdo con lo que ha dicho Enric, y tenemos que interpretar toda clase de repertorios, por supuesto.
_ No podemos finalizar la entrevista sin recordar al anterior director Rossend Aymí i Escolà. ¿Qué me decís de él?
. Enric. Rossend estará siempre presente en la “Coral Garcia Julbe”, sus enseñanzas, su manera de ser y todo lo que nos ha enseñado durante estos años, lo seguiremos recordándolo y realizándolo.
. Marie. Yo también digo lo mismo que Enric, por cierto Salvador, tengo un grato recuerdo que me gustaría comentar. ¿Puedo?
_No faltaría más Marie. Adelante.
. En el año 2002 nos cambiamos a una nueva residencia a Vinaròs, y sin yo saberlo me montaron la coral una gran fiesta. Vinieron al completo a nuestra residencia y nos realizaron un concierto en el jardín. Allí se encontraron Rossend con el marido de mi hermana, que era un conocido director de orquesta y de coral en Francia. Los dos se conocieron, estuvieron hablando todo el rato, y aparte de esto, son muy parecidos en la estatura y en el cabello blanco. Su amistad ha perdurado. Gracias a Rossend entré a formar parte de la coral, y he vivido momentos muy importantes. Por lo cual le doy mis más sinceras gracias.
Pues por mi parte, tanto para vosotros, como para la coral, y más aún, para la cultura musical de nuestra ciudad de Vinaròs, os deseo todo lo mejor.
Fes que tot el món t'escolte, en 7dies actualitat Vinaròs
Pots expressar la teua opinió i enviar les teues fotos gratuïtament al correu de la revista.
editorialantinea@gmail.com
Alfredo Gómez Acebes
En la travesía Agustí Safón, la que comunica la plaza del mercado con la de San Antonio, se encuentra una bella placa de homenaje al que fuera poeta y alcalde de la ciudad a finales del siglo XIX. Agustí Safón nació en Vinaròs el 13 de abril de 1859 y falleció el 27 de agosto de 1916. Agustí fue farmacéutico de profesión, regidor, alcalde republicano, escritor y un fecundo poeta que vivió en la calle Pi i Margall (actual San Cristóbal) donde tenía la farmacia. Hijo del barbero José Safón Piñol y de Antonia Duran, en 1889 fue elegido alcalde de Vinaròs, llevando a cabo numerosas obras públicas de interés como la inauguración del Pou de Mangrano.
Colaborador en numerosas entidades locales, desde el punto de vista literario destacan sus obras: Oda al Santísimo (escrita en honor a la canonización de San Pascual), la obra teatral Patriotismo ó el ensayo dramático y en verso Por amor y por deber. Así como un gran número de poemas publicados en el Heraldo de Castellón, en la revista Castalia, en las revistas locales de las cuales era colaborador asiduo como La Voz del Pueblo, El Socialista y San Sebastián donde publica los Cantares vinarocenses, toda una serie de poemas dedicados a su ciudad y sus gentes (recopilados por Amics de Vinaròs en el libro Poesia). Recibió por ello diversos premios como el recibido en Vila-real en 1894, el primer premio de los Juegos Florales de Alcañiz en el año 1901 a la composición titulada El mejor trono, la Flor Natural en 1902 (Certamen Heraldo de Castellón) a la pieza “Al Amor” o el otorgado por el Ateneo Albacetense en agosto de 1915. Fue el director de la revista local El Nuevo Vinarocense
En agosto de 1916, siendo regidor del ayuntamiento bajo la alcaldía de Felip Ferrer “Varet”, fallece de repente a los 57 años de edad. En el mes de octubre entra en la alcaldía Jose Mª Serres sustituyendo a “Varet”. Y en el mes de enero de 1917, estando al frente el alcalde Serres, el “alcalde accidental” y gran amigo de Safón, el regidor Facundo Fora decide dedicarle una calle y, por mayoría, se elige la travesía que hoy lleva su nombre. Quizás se eligió porque en esos momentos se estaba reformando y al tiempo abriendo y remodelando el callejón anexo de San Nicolás hacia al mar, al ser por aquel entonces un foco insalubre.
La travesía Safón había tenido diversos nombres a lo largo de su historia. Aparece como “travesía de San Agustín”, y posteriormente en el siglo XIX como travesía de la “Constitución”, de “Lacy” (1844) y, hasta entonces, de “Esteller”.
Para darle solemnidad al acto póstumo se decidió también colocar una placa-homenaje, con
lo que se contactó con los amigos-colaboradores de las revistas La Voz del pueblo y la católica San Sebastián, y se abrió una suscripción popular que no tuvo el éxito esperado. Mosén Bono y “su” revista estaban inmersos por aquel entonces en el proyecto del monumento a Costa i Borrás. Para el encargo de la placa se dirigieron al pintor Pablo A. de Béjar que, por aquel tiempo era ya un afamado retratista de la realeza y la nobleza que tenía sendos estudios de pintura en Madrid y Londres. A Béjar le encargaron que buscara al escultor idóneo y que con el presupuesto disponible llevase a cabo el encargo. La placa se la encargó Béjar a un joven escultor madrileño, Ángel Ferrant (1890-1961) al cual había conocido en la Exposición Nacional de Bellas Artes de 1910. En esos años de 1916-17 el escultor era un joven ayudante de la Escuela de Artes y Oficios madrileña, que aceptó de buen grado. Hay que decir que Ferrant llegó con el tiempo a ser un gran escultor en la escena nacional además del gran renovador de la enseñanza artística en España.
Desconocemos el precio pactado pero la suscripción popular apenas llegó a costear el total. Hay que decir que la esposa del pintor Béjar, María Calbé Segura, era la hermana de Pilar Calbé, esposa de Agustí Safón, con lo cual eran cuñados y buenos amigos. El pintor pasaba los veranos en Vinaròs, en el chalet que poseía en la finca de “les Llavateres” conocida popularmente como “El Frontón” donde se llevaban a cabo numerosas fiestas estivales con la presencia de personajes ilustres de la política, el arte, la cultura y la literatura como Blasco Ibáñez.
En el boceto del programa de fiestas del mes de marzo ya se anunciaba el acto de inauguración de la calle y estaba ya la placa encargada, siendo entonces cuando nombrado Facundo Fora presidente de la Comisión de
Fiestas, se “oficializó” la iniciativa y se acordó favorablemente el nombramiento de la calle. En la sesión municipal del 1 de abril, el concejal Julián Sanz propuso que todos los gastos corrieran a cargo del ayuntamiento, como así fue. El acto de homenaje se llevó a cabo en las fiestas de San Juan, el 29 de junio del año 1917 festividad de San Pedro, al año de la muerte del poeta. Por la mañana, y tras unas palabras en el Salón de plenos se organizó una comitiva que, saliendo de la plaza Jovellar al frente de los abanderados de las Sociedades Locales Obreras, la banda de música del Centro Republicano y el numeroso público asistente, recorrió la calle Socorro hasta el Centro Republicano y a la travesía donde, a las 11 de la mañana, el alcalde Serres descubrió la placa y desde el balcón de enfrente pronunció un emotivo discurso destacando de Safón que “tu mereces mucho más, pero mientras te alzamos la estatua que Vinaroz debe a tu memoria acepta esta ofrenda de tus amigos del alma”. Para finalizar, fue su amigo, el político castellonense y director del periódico El Heraldo de Castellón, José Castelló Tárrega quien, con unas emotivas palabras, alabó la labor poética del poeta.
La placa conservada en la calle es de mármol, con el busto de Safón con la pluma de escritor en la mano, en un bajo relieve dentro de un medallón circular rodeado de una cenefa laureada de donde sale una cinta que enmarca la inscripción grabada: “Calle de Agustín Safon. Suscripción Popular”. Una placa clásica con tintes románticos que se encuentra en su sitio original con el paso de los años.
Parece ser que detrás de la lápida pone un texto conmemorativo, tal y como comentó Béjar en su día, pero no lo podemos corroborar visualmente al estar adosada al muro.
dels espectacles de Santos fins a una sala dedicada especialment a Bach. Aquest a l'interior d'una nevera, dins d'una peixera, junt a un mecanisme Volvo, per a passar justament a la plaça de bous buida amb la figura blanca de Bach dominant un silenci sepulcral.
Hi ha de tot. Vídeo-muntatges de les seues òperes, algunes publicacions discogràfiques, partitures i cartells. Tres sales repletes de referències a aqueix ‘Univers Santos’ a què molts al·ludeixen, rematat per ‘El fervor de la perseverança’. Fervor que aconsegueix graus de sadisme, provocació i violència avançant entre barroques posades en escena. Altres obres exposades mostren moments fascinants de les creacions del músic i compositor universal. ‘Ricardo i Elena’, ‘Concert irregular’, ‘L’adéu de Lucrècia Borja’, ‘La Pantera Imperial’, ‘La meua filla sóc jo’, ‘Samaruck, suck, suck’, entre altres.
la personalitat artística de Carles Santos, ja que abastava tot l'abastable en el mon de la creació i havia aconseguit que parlàrem amb naturalitat d'un Univers Santos que trencava totes les fronteres, totes les previsions. Un univers renaixentista plegat de sorpreses, d'aqueixa desproporció explosiva tan valenciana que acabava tocant la part més sensible de tots els seus seguidors i dels que no son els seus seguidors.
Santos i Bach, Bach i Santos, dos amors platònics, que ocupen l'espai amb un ordre establert i una gran harmonia, converteixen La Casa Membrillera en centre de visita obligada. La mostra d’una part de tota l'obra generada per l'artista és, alhora, “Tot Santos”, el d’una vida que revoluciona els sentits, el piano i les arts. S’hi mantindrà en exposició al públic fins el pròxim dia set de setembre.
Estructurada a l’entorn de tres sales, l'exposició no se centra únicament en els assoliments de Santos com a compositor, sinó que reuneix també fotografies realitzades per aquest. La religió, la gastronomia i l'erotisme son temàtiques recurrents en la seua trajectòria. La idea central de l'exposició, com ens conta Nati Romeu, tècnica cultural de la Fundació Caixa Vinaròs, “és que s'ha buscat que tot siga Santos, en el sentit que tot és pensat, fet i retratat per Carles Santos”
El fil conductor és diferent en les tres sales utilitzades per a l'exposició. Trobem des de cartells
L'obra de Santos, en què conflueixen la música, l'art conceptual i les expressions plàstiques, s'ha sotmès a estudi en nombroses ocasions. Cal dir també que Carles Santos va trobar la seua pròpia veu després de travessar els principals corrents d'avantguarda del segle XX a la seua terra natal, Vinaròs. Santos és, per damunt de tot, un artista profundament mediterrani, que ha sabut harmonitar el pols experimental amb el classicisme musical de les seues arrels.
Santos va ser l'inventor del concepte d'òperacirc, es va traslladar d'una forma natural des de l'art i la música fins a l'escena. Les seues primeres propostes teatrals es van produir en els anys 80, amb muntatges tan transgressors com ‘Beethoven, si tanco la tapa, què passa?’ (1982), ‘Minimalet, minimalot’ (1982), ‘Té xina, la fina petxina de Xina?’ (1984), ‘La boqueta amplificada’ (1985) i ‘Misericòrdia Ubach’ (1986).
Un univers que mai no tornarà a repetir-se És un dels creadors més extraordinaris que han donat les arts escèniques d'aquest país en els últims 50 anys. Així doncs, resulta molt complicat definir
En l'Univers Santos tot era possible. Un univers molt personal que, a poc a poc, va anar prenent carta de naturalitat al sí d'una cultura que no estava acostumada als sobresalts. Malgrat això, va recollir innombrables guardons, des de 12 premis Max fins al Nacional de teatre (2001), el Premi Nacional de Música del Ministeri de Cultura (2008) o un parell de Premis Ciutat de Barcelona (1993 i 1998). És un univers que mai no tornarà a repetir-se.
Va haver-hi compositors que van posar algun granet d'arena però cap d’ells d'una forma tan evident i substancial com Bach i Rossini. I amb tot un seguit de contrastos. Bach es percep des del pensament intel·lectual, Rossini des del somriure escèptic. Bach era per a Santos un amor de tota la vida; Rossini una prova de rejoveniment en la seua maduresa creativa i vital. Bach la raó pura aplicada a la música, Rossini l'hedonisme.
Ara Carles Santos és ja un clàssic, una figura de referència per a festivals com el d'Edimburg, un creador admirat fins i tot en la seua pròpia terra. Potser la seua obra ja no tinga la càrrega de provocació d'antany, però manté la lucidesa de la seua mirada independent i crítica. La seua capacitat de posar potes amunt i d’enlairar els convencionalismes li donen un segell d'artista resistent i inconformista. Tòpics. El que distingeix Carles Santos és el seu insubornable sentit de l'humor, la seua imaginació a mig camí entre la malenconia i l'hedonisme, i el seu amor infinit per la música.
Dissabte 10 d’agost es va celebrar la cursa 10k Nocturna Llagostí de Vinaròs, en la victòria de Iván Portolés i María José Pueyo
La carrera va tindre una finalitat benèfica, en aquesta ocasió un euro de cada participant recaptat anirà destinat a l'associació Creixem, de Vinaròs, que realitza dos programes d'ajuda per a xiquets amb diversitat funcional de 0 a 6 anys i de 6 a 16 anys.
Del 3 al 6 d' agost es va celebrar a Terrassa el Campionat d' Espanya junior i absolut, un campionat on va nadar l' elit del panorama nacional.
El Vinarossenc David León, en representació del CN Vinaròs, va tenir una participació excepcional classificant-se en tres finals de les proves que va nadar: 400 mtrs estils , 200 mtrs papallona i 200 mtrs esquena , i en totes elles va realitzar les millors marques personals .
En la seua especialitat , en 200 mtrs papallona, va tenir una actuació memorable i va aconseguir ser 6e nacional nadant una final A molt igualada. També va donar la sorpresa en 200 mtrs esquena, on va fer una marca increíble de 2:05:20 i va millorar molt el seu registre. Tot això és fruit del seu treball incansable en el centre d'entrenament de València , on confíen en ell any rere any. David és un exemple i un referent per a tots els nadadors del club , no només com a esportista, si no també com a persona.
Donem l' enhorabona des del club publicament a David , creiem que és un representant fantastic d' este esport i de la nostra ciutat.
Un calor de justicia y la humedad asfixiante no impidieron que nuestra vinarocense Rosa Gilabert cumpliera con sus objetivos este fin de semana. El sábado en el 10k Nocturno de Vinaròs se hizo con la victoria de su categoría y el domingo hizo doblete al participar en la XV Cursa del Morabetí en Sant Mateu subiéndose de nuevo a lo más alto del pódium.
Ruta de ida y vuelta que nos llevará hasta un árbol emblemático como es el Pi Gros y el Faig Pare. El Pi Gros mide más de 32,43 mt. y tiene una edad superior a los 700 años. El perímetro de la base del tronco mide 7,32mt. Fue salvado de la tala maderera porque servia de límite entre dos fincas. El Faig Pare es una haya con un aspecto de cuento de hadas, situado en el hayedo mas meridional Europa.
LUGARES DE INTERES
• En algunas poblaciones de nuestra ruta merecen visitarse diferentes monumentos, museos y restos arqueológicos, algunos de los cuales enumeramos.
1. Embalse de Ulldecona.- Pertenciente a la Confederacion Hidrográfica del Júcar, es alimentado por el río Sénia, con una altura de 61m. y una superfície de 817ha. Ubicado en la Tinença de Benifassar, está en la confluencia de tres barrancos, el de La Fou, el de la Tenalla y el de la Pobla, todos en la cuenca del río Sénia. La presa fue consturida en 1967 financiada por labradores de Ulldecona, de ahí su nombre.
2. Area recreativa de La Fou.- Todo el recorrido está plagado de vistas impresionantes, pero tal vez el colorido en octubre con la variedad policromática de los arces es majestuosa.
LA RUTA
Por la carretera que lleva a La Sénia y una vez pasada esta población, tomaremos la carretera que se adentra en la Tinença de Benifassar y nos dirigire -
mos hacia el embalse de Ulldecona. Una vez en él, cruzaremos el puente y giraremos a la derecha para tomar la pista del Mangraner, enseguida encontraremos un letrero que nos indica que esta cortada en el Km. 12, en las Casas de Vallcanera. Al llegar a este punto nos econtraremos el area recreativa de La Fou y siguiendo la pista unos metros mas adelante, a nuestra derecha veremos unos escalones de madera con un póster que nos indica el camino a seguir. La senda empinada nos llevará al Pi Gros y de bajada pasaremos por la Font del Retaule para seguir por la derecha hasta el hayedo con el Faig Pare. En otoño el espectáculo es inenarrable.
En les fortes temperatures d'aquests passats dies, les platges de Vinaròs s'han omplert de banyistes. I com no, també ho han fet les de Peñíscola, "a tope" de turistes i també amb classes de zumba.
CURSOS CRUZ ROJA EN SEPTIEMBRE
- Curso de Operario/a de Almacén (obtención carnet carretilla elevadora)
Inicio: 16 de septiembre en horario de 9h a 15h
Centro: Cruz Roja Vinaròs. Preinscripciones: enviar CV a n.leon@cruzroja.es o whatsaap al 678.44.14.22. Selección alumnos: 6 septiembre a las 10h en la Asamblea local de Vinaròs c/ Carreró num, 47 - Gratuito.
- Curso de Competencias Digitales para comercio y almacén" Inicio: 16 septiembre en horario de 15h a 20h. Centro: Cruz Roja Benicarló . Preinscripciones: enviar CV a n.leon@cruzroja.es o whatsaap al 678.44.14.22 Selección alumnos: 6 septiembre a las 10h en la Asamblea local de Vinaròs c/ Carreró num, 47 - Gratuito
Enviar CV a: n.leon@cruzroja.es matilde.rivas@cruzroja.es
