Eq'iliquà 29 by AAPV Actors i Actrius Professionals Valencians

eq’iliquà 29_04/13

consell de redacció: sònia alejo, david duran, nelo gómez, sergi mira, miquel viñoles col·laboradors: joan alamar, paco alegre, pilar almeria, héctor álvarez jiménez, rafa contreras, juli disla, regina enguídanos, carles gª tormo, clara muñoz, jorge tejedor, eduardo zamanillo portada i maquetació interior: carles gª tormo impremta: linea 2 col·laboracions: equiliqua@ctv.es publicitat: telèfon 963 528 198 dipòsit legal: v-2280-2005 actors i actrius professionals valencians pare jofré, 7 baix, 46007 valència - tel.: 963 528 198 - fax: 963 533 736 - info@aapv.net - www.aapv.net

AAPV no es fa responsable de les opinions dels col·laboradors de l’Equiliquà

sumari

comptes amb el carnet aapv

menara cap amunt actors lluny del teatre i les càmeres

44| bitllet d’anada i tornada zaida rico

amb la col·laboració de:

editorial L'AAPV demana el cessament d’Inmaculada Gil-Lázaro

No podem deixar més temps el nostre futur en mans de la pitjor gestora pública que han tingut els valencians. La seua gestió ha estat marcada pel malbaratament i la torpesa, per la supèrbia i la tirania, per la inutilitat i la ingnorància, pel menyspreu i l’amenaça. No hi ha més temps i no hi ha més paciència. L’única manera de poder començar a reconstruir el camí i l’única possibilitat de poder trobar alguna solució comença per la destitució d’Inmaculada Gil-Lázaro. La seua demostrada incapacitat per a dialogar, arribar a acords i prendre decisions equivocaques es podria exemplificar en: - Abandó de la gestió d’espais escènics: L’Altre Espai, Sala Moratín, Teatre Talia. - Centre de Documentació Teatral desaparegut. - Centre Coreogràfic a la deriva. - Reducció de les ajudes. - Enfrontament continu amb els professionals. - Desmantellament del Circuit Teatral Valencià.

Lectura del Manifest demanant el cessament d’Inmaculada Gil-Lázaro a l’escenari del Teatre Principal

I, en definitiva, l’abandó de les seues responsabilitats con a gestora pública al capdavant de la màxima institució d’arts escèniques de la Generalitat Valenciana. D’altra banda, Inmaculada Gil-Lázaro, ha creat al seu voltant un boato de persones de la seua més íntima confiança atorgant-los funcions de màxima responsabilitat sense estar ni formats ni experimentats. Formant un staff directiu de l’ens públic aïllat de la professió i amb unes molt dubtoses funcions. Cosa que genera anualment unes despeses desorbitades en les arques ja buides de Teatres de la Generalitat. En els temps de crisi que vivim necessitem estar gestionats per vertaders professionals que assumisquen les seues responsabilitats i que intenten traure’ns de la delicada situació en què ens trobem. Demanem diàleg i millor gestió dels pocs recursos que hi haja. Per això demanem a la Consellera de Cultura i al nou director general de Culturarts que es destituisca immediatament a Inmaculada Gil-Lázaro i que l’aparte de qualsevol gestió dels diners dels valencians.

comunica [ció] e n tr ev i s t a

“Si no pensara que podem aconseguir el creixement artístic del teatre valencià, m'hauria de dedicar a una altra cosa.”

Pep Ricart, Premi Narcís 2013 Per Carles Gª Tormo i Sergi Mira

Com van ser els teus inicis?

“Muntaplats” - Moma Teatre

M'agrada pensar que açò ve de família. Mon pare, ma mare, i abans d'ells, el meu avi i ma tia-àvia ja feien teatre en el poble en un grup amateur. Només havia de seure a taula en casa, i quan mon pare arribava de treballar i li preguntàvem com havia anat el dia, ell feia com una mena de representació d'allò més significatiu del que havia passat: imitava la gent que s’havia trobat, la veu, els gestos, al temps que ma mare feia d'antagonista i entre els dos teatralitzaven històries quotidianes. Les meues germanes i jo estàvem bocabadats, clar! Potser per això considere el

“Titànic” - La Pavana

teatre com la més seductora de les maneres de contar històries. Curiosament, la primera vegada que vaig interpretar no va ser al teatre, sinó en una pel·lícula que van fer dos joves cineastes catalans que estaven fent la mili a Bétera. Ells dos ho feien tot a nivell tècnic. Era una pel·lícula muda i en blanc i negre, rodada en 16mm. La història d’un home molt pobre a qui li toca la loteria i es fa milionari. Mon pare era el protagonista i jo un dels seus fills. Mai he vist la pel·lícula, aquells dos marxaren del poble i mai sabérem res més.

Però interpretar al teatre va sorgir gràcies a les circumstàncies escolars -perquè jo estava becat a la Universitat Laboral de Tarragona-. Vaig començar a fer teatre amb els companys d’estudis. Fins aleshores només coneixia els sainets, i les obres de tres actes que havia vist al poble... Sota la direcció d'Arturo Benítez vaig conèixer Bretch, Arrabal, Ionesco... Quan vaig acabar el Batxillerat, vaig fer Magisteri i em vaig dedicar durant 5 anys a la meua professió de mestre. Treballava en una escola de Mislata en la que hi havia un pla que integrava el teatre en l’educació dels xiquets, seguint el model de la regió italiana de Regio-Emilia, fins que vaig decidir repren-

“Basted” - Moma Teatre

dre el tema de la interpretació i aleshores vingué allò de Moma Teatre. O siga que podríem dir que els meus inicis professionals van ser a Moma, on vaig conèixer, entre molts, Empar Canet, Paco Zarzoso, Cristina Garcia, Carles Alfaro... i molta més gent amb ganes de fer bon teatre.

los canvia, alhora que la cultura i la societat van evolucionant també. Aquest és un ofici dinàmic lligat a la seua època. L'únic que em sembla permanent és que per a fer teatre només cal un actor i un espectador.

Com penses que ha canviat l’ofici d’actor?

També has treballat en audiovisual a Madrid i Barcelona, quines diferències penses que n‘hi ha respecte al treball ací?

Ha anat canviant de la mateixa manera que han canviat els temps, perquè interpretar no és una cosa tancada, no és igual que fa trenta anys, ni crec que siga igual dins de trenta més. Els signes canvien, la forma de mostrar-

No he treballat tant en audiovisual com per saber quina és la situació ací i allà, però em sembla que no ha de ser molt diferent. Crec que a tot arreu els actors i actrius -com la resta de treballadors-, estan molt preocupats

comunica[ció] e ntr e v ist a

“Ballant, ballant” - Companyia Teatre Micalet

per com van degradant-se les condicions laborals de la faena.

ge per quan torne a fer d'actor. Amb quin personatge et quedaries?

També has treballat com a director teatral. Sóc director ocasional. Per atrevir-me a dirigir una obra s’han de donar almenys dues circumstàncies: primera que la gent que vol fer l’obra em cride. Jo no vaig oferint-me a les companyies com a director. I segona que els que hi participen estiguen enamorats del que volen fer, que estigen segurs que volen fer allò i no una altra cosa. A partir d’ací tot és prou fàcil. Perquè intente fer-ho d’una forma molt interessada, com un aprenentat-

Afortunadament em quedaria amb quasi tots. El filòsof Bolabuida de “Cel enllà tot són vinyes”... El músic borratxo de "Basted"... El senyor Martin de "La cantant calba"... Sens dubte Woyzek, o el general Romeo Dallaire o Àngel Leiva... Però si només haguera de triar-ne un, em quedaria amb Tim Tooney, el trompetista que conta la història de “El pianista de l’oceà”. Quan vaig llegir l’obra de seguida vaig voler fer-lo, perquè

comunica[ció] e ntr e v ist a

“Novecento: El pianista de l’oceà” - Albena Produccions

parla d'una cosa que em toca molt: l’amistat, un tema que és poc habitual en el teatre. I també perquè és una història plena de referències a la música, al jazz. I amb Ricardo Belda tocant el piano en directe... un luxe! La música em pot. Com penses que pot millorar la situació actual del teatre valencià? Com ho vinc pensant de fa molt de temps: hem de centrar els nostres esforços en pro-

piciar un creixement artístic. En la meua opinió els actor i actrius valencians tenen un gran potencial. Ell nivell artístic és, amb molts noms i cognoms, el més alt de tota la nostra història. I crec que, oferir al públic excel·lents interpretacions és el nostre millor recurs per convocar-lo als teatres. Si no pensara que podem aconseguir el creixement artístic del teatre valencià, m'hauria de dedicar a una altra cosa. Tinc eixe somni. Ara anem i aconseguim-ho!

“Brecht és Brecht”

“El cas Woyzeck” - Moma Teatre

“Satisfaction” - Ornitorincs

“La carícia de Déu, Ruanda 1994” Hongaresa de Teatre

Pep Ricart durant l’entrevista

“Cel enllà tot són vinyes” - Moma Teatre

“Nàpols milionària” - Companyia Teatre Micalet

premis aapv El futur és nostre Per Carles Gª Tormo

El passat 25 de març va tindre lloc l’acte de celebració del Dia Mundial del Teatre i del lliurament dels Premis AAPV. Al llarg de la cerimònia es va entregar el Premi Narcís a Pep Ricart i el Premi Taules a Miguel del Arco. També es van lliurar els premis de Teatre, Audiovisual i el Crisàlide. En aquesta edició s’ha deixat deserta la categoria de doblatge per tal de protestar davant els retallades i l’absència de feina i de propostes. Volem començar aquesta crònica agraint la participació de tots aquells que van col·laborar en la realització de la gala. També volem agrair a tots els companys i companyes l’assistència a la mateixa. Celebrada per quart any consecutiu al Teatre Talia i dirigida per Jaume Policarpo, la gala va ser presentada per Nelo Gómez i Teresa Lozano que començaren amb un esquetx paròdic on es manifestava el nostre descontent davant els poders públics. A continuació, Teresa va donar pas a l’actuació dels ballarins Abel Martí i Mauricio Palomar del projecte Moments Art, que ofereix forma-

ció artística a gent amb diferents discapacitats. Els ballarins executaren una coreografia acompanyats per la veu de Juanma Picazo i per Albert Sanz al piano. Només va acabar aquesta primera intervenció, Nelo i Teresa van fer una reflexió sobre la raó de ser d’aquest Dia Mundial del Teatre, un moment per al balanç i la reivindicació. No obstant això, en el fons de la seua reflexió hi havia un lament: no poder celebrar el present, degut a la realitat en la qual ens té sumits l’actitud dels poderosos. Per tant, i davant la impossibilitat de celebrar el present, la següent actuació va servir per celebrar el futur i l’esperança. L’escenari es va omplir de xiquets de bolquers, que gaudiren ben a prop de la veu d’Arantzazu Pastor, qui va cantar una cançó de bressol, acompanyada de nou al piano per Albert. Després d’aquestes dues emotives actuacions, va arribar el moment de començar amb el lliurament dels premis. Els primers guardons foren els d’audiovisual. Presentats per David Nácher i Víctor Palmero, els guanyadors d’aquesta categoria van ser, Cristina Garcia pel curt “Sin vivir” i Sergio Caballero per la seua interpretació en la sèrie “El secreto de Puenteviejo”. Tot seguit, Maria Zamora, guanyadora del Premi Crisàlide de l’anterior edició, va presentar als nominats d’aquest

any en aquesta categoria. A la fi, el premi a l’actor revelació va recaure en Miquel Mars per les seues intervencions en les obres “El geperut de Notre Dame” i “Hamlet”. De la presentació de la categoria de teatre es feren càrrec Cristina Garcia i Lola Moltó. En aquest cas, els guanyadors foren Álvaro Báguena i Verònica Andrés, ambdós pels seus treballs en l’obra “Querencia”. En aquest punt de la nit, Teresa, li va demanar a Isabel Requena que pujara a l’escenari per presentar el reconeixement més important de la nit, el Narcís. Isabel va fer una petita introducció sobre el premi i sobre Pep Ricart, guanyador d’aquesta edició. Després va demanar a Pep que pujara a recollir el seu guardó. Una vegada a l’escenari, Pep va realitzar un divertit discurs sobre tot allò que necessitaria per agrair adequadament un premi com aquest. La celebració arribava al seu final, i era el moment de recordar les accions públiques més importants que l’AAPV ha realitzat al llarg del 2012: concentracions, manifestacions, intervencions davant diferents instàncies, etc. Un vídeo recopilatori amb imatges d’alguns d’aquests events, seguit d’un altre dedicat a la memòria d’Enric Garcia i Pepe Gil, serviren per donar pas a Ferran Gadea i Juli Disla, que feren el seu discurs, el qual podeu trobar íntegre al blog de l’aapv (blogaapv.blogspot.com.es), i presentaren el Premi Taules, que en aquesta ocasió va ser per al director teatral Miguel del Arco.

premis aapv

palmarés premis aapv 2013 Premi Narcís - Pep Ricart

Premi Taules - Miguel del Arco

Cristina Garcia - Millor Interpretació Femenina d’Audiovisual

Sergio Caballero - Millor Interpretació Masculina d’Audiovisual

Verònica Andrés - Millor Interpretació Femenina de Teatre

Álvaro Báguena - Millor Interpretació Masculina de Teatre

Miquel Mars - Premi Crisàlide a l’Actor Revelació

Parque empresarial TĂĄctica C/ Corretger, 71 - 5, 71 - 7 46980 - Paterna 963 138 071 yapadu@yapadu.es www.yapadu.es

cĂ˛mic- dels-cĂ˛mics

organitza [ció] Acció Sindical Per David Durán i Nelo Gómez

El Nadal va finalitzar amb una protesta-concert a la porta del Teatre Principal de València en la que un cor va cantar nadeles amb la lletra adaptada per a l'ocasió i vam reiterar la reclamació de destitució d'Inmaculada Gil-Lázaro com a directora general de Teatres, per la seua gestió marcada pel malbaratament i la torpesa, per la supèrbia i la tirania, per la inutilitat i la ignorància, pel menyspreu i l’amenaça.

Protesta-concert per demanar el cessament d’Inmaculada Gil-Lázaro

Detall de la façana del Teatre Principal de València

D'altra banda, en desembre també reclamàrem en el Ple de l'Ajuntament de València, junt a l'Observatori de les Arts Escèniques, que es convocara l'Ordre d'Ajudes al Teatre i la Dansa, es recuperara el Festival VEO i es desbloquejara el Teatre el Musical. Aquesta intervenció va ser possible gràcies a què el grup municipal d'Esquerra Unida ens va cedir l'ús de la paraula.

Podeu consultar aquestes i altres accions a través de:

Moment de l’intervenció d’Alfred Picó al Ple

tv.html www.aapv.net/aapv_

Regularització de la Seguretat Social Per Sergi Mira

La regularització és voluntària, la Tresoreria General de la Seguretat Social fa una liquidació de les vostres cotitzacions i vosaltres podeu optar entre pagar aquesta liquidació o quedarvos amb les cotitzacions que heu aportat durant tot l’any. Si accepteu pagar, tindreu un mes de termini des de la notificació de la liquidació, encara que es pot sol·licitar un ajornament del pagament fins a un màxim de sis mesos. Us recordem a tots que si accepteu les regularitzacions podeu incrementar els dies i les quantitats cotitzades, la qual cosa significa que les vostres prestacions poden ser majors. De totes formes cal estudiar cada cas de manera particular. Tots aquells actors o actrius que teniu més de 50 anys ja esteu dins del període que serveix per al càlcul de la futura pensió, per això, i sempre que el treball i els ingressos ho permeten, heu de procurar estar mínimament pendents de les vostres cotitzacions. Cal tenir en compte que la quantia de la pensió que se li ha de reconèixer al sol·licitant de la jubilació es calcula dels 15 anys anteriors, a més a més, cada any anirà pujant el temps de càlcul. Recordem també que les cotitzacions a la Seguretat Social són deduïbles en la declaració de la Renda. Si teniu cap dubte, telefoneu a l’AAPV.

Les quotes que pagueu a l'AAPV són deduïbles en la declaració de l'IRPF com a quotes sindicals

DEMANA EL TEU CERTIFICAT 22

organitza [ció] Descomptes amb el carnet aapv

Descomptes als teatres privats: • Descompte entre el 20% i el 50% a determinats teatres privats: Teatre Micalet, Carme Teatre, Espacio Inestable, Sala Zircó, Sala Russafa, Sala Ultramar, Sala l'Horta, Teatro Círculo, Teatre Talia, Teatre Olympia i auditoris de Torrent i Catarroja. Descomptes a les sales programades per tgv: • Els associats de l’aapv podran assistir abonant l’entrada amb un 80% de descompte sobre el seu preu a qualsevol representació de dansa, teatre, música o d’altres promoguts i programats per l’organisme teatres de la generalitat valenciana a les sales que gestiona, prèvia presentació del seu carnet a taquilla: Teatre Principal i Rialto (València) i Teatre Arniches (Alacant). - Qualsevol dia de representació, inclosa l’estrena, sempre que hi haja aforo en el moment en que l’associat/da demana l’entrada (aquesta es pot reservar telefònicament en les taquilles del teatre públic però no reservar a través de Servientrada). - En cas que faça reserva amb antelació, el descompte serà del 50% per al associat i un acompanyant. Altres descomptes: • Descompte del 20% als Cinemes Babel - Vicente Sancho Tello, 10 - València. • Descompte del 15% en els cursos de Puro Yoga - Escultor Josep Capuz, 10-7ª - València • Descompte del 10% a la tenda de complements i roba de dona Oh là-là! al carrer Pintor Benedito, 6 (passatge) - València. • Descompte del 10% en els cursos de Totart - Palleter, 81 - València • Siscopel, tenda d’artícles d’estètica i perruqueria, amb el carnet d’aapv et faràn una tarjeta per a obtindre descomptes als seus productes, (has d’anar en horari d’oficina, i pujar dalt, per a que et facen la tarjeta de professional) - Adressadors, 13 – València.

Enric Garcia

Per Paco Alegre

El passat 25 de gener va faltar el nostre benvolgut company Enric Garcia. Des de l’Eq’iliquà, volem fer-li un petit recordatori. Descanse en pau.

Per a mi tot va començar una angoixosa nit del mes de setembre del 1975, el PTV havia d’actuar al Patronato Juan XXIII de Burjassot, allí teníem un grup de teatre aficionat i dúiem la programació d’aquella sala. Haver dut al PTV, per a mi un dels millors grups independents d’aquell moment per la seua qualitat i compromís polític, significava un gran esforç, sobre tot econòmic, i també una satisfacció. Però

“La bona persona de Sezuan” - CTM

posen amb els German Montaner i Enric PV del 2002 AA is Prem seus Narcissos als

aquella nit era la vespra del 27 de setembre, en el qual es durien a terme les últimes execucions del franquisme. Les protestes es van desenvolupar per tot arreu, totes les forces progressistes, fins i tot a l’estranger demanaven la commutació de les penes, era un enorme clam. I nosaltres que anàvem a fer? havíem de fer alguna cosa perquè no es dugueren a terme les execucions; conjuntament amb el PTV vam

dor” - Sala Escalante “El vestit nou de l’empera

“Balazo traidor” - PTV

plantejar la possibilitat de suspendre l’actuació! però quina feta! després de tot el que ens havia costat, i a més era fer-li el joc al sistema, de cap manera, la funció “Danza de la lanza de papel” es duria a terme. I així va ser, la funció es va fer, i amb bastant públic, vam traure suficient per poder pagar el catxé, tothom va pagar excepte una parella de la Guàrdia Civil, que va seguir l’actuació des de la porta de la sala.

Acabada la funció el grup començà a desmuntar, jo estava ajudant-los quan Enric, un dels membres del PTV, em va dir si volia substituir a un actor, el qual causava baixa per qüestions que no venen al cas, la incorporació al grup era immediata i fins i tot em va dir els bolos que hi havia previstos, em vaig quedar estupefacte, no sabia que dir, li vaig demanar vint-i-quatre hores per donar-li la resposta, mai no havia pensat dedicar-me professionalment al teatre i necessitava pensar-m’ho, això és el que li vaig dir, però la veritat és que m’atreia molt la proposta. Vaig haver de convèncer els meus pares, jo estava estudiant arquitectura en aquell moment, recorde que els vaig argumentar com exemple definitiu que dos dels membres del grup s’havien deixat el banc on treballaven, un d’ells era l’Enric, per

dedicar-se professionalment al teatre, que allò tenia un gran futur. Quins temps aquells!. Per això sempre he dit que l’Enric és el responsable de que jo em dedique a aquesta professió, per la qual cosa li estaré eternament agraït. I com en “Casablanca” allò va ser el començ d’una gran amistat. És una anècdota amb Enric que m’agrada recordar, per això la conte. Des de llavors hi ha hagut de tot en la nostra amistat, hem compartit furgoneta, escenaris, camerinos, taula al Claca i al Lisboa, takes davant d’un micro, discussions, viatges, penes i alegries. Ell em va donar a tastar el verí del teatre, perquè ell era un gran amant del teatre, tota la seua vida transcorria al seu entorn,

Enric Garcia

“Danza de la lanza de papel” - PTV

la veritat és que la seua vida era el teatre. Als últims anys quan estava a la companyia Micalet, dedicava tot el seu temps a la seua afició, al seu gran amor, va fer de tot allí, actor, sastre, porter, utillero, tramoista,... Amb certa gelosia li dèiem que només li faltava dormir allí, que igual es convertia en una rata del teatre, perquè fins i tot ja anava perdent el color de cara de no vore el sol, ell se’n reia satisfet, en realitat era això el que li agradava. He de dir que l’amor li fou correspost per la companyia, van arribar a ser indissociables, m’atreviria a dir en nom d’Enric, segur que ell assentiria: gràcies Micalet!.

Tots el que hem compartit amb ell algun tipus de treball, en som ben conscients de la seua minuciositat en els detalls, potser una miqueta exagerada, però és que ell volia arribar a la perfecció, a allò sublim, a la deïtat. Tremoleu déus de l’Olimp que si l’Enric se’n fa càrrec del teatre de Dionís, us brillaran les màscares i fins i tot els coturns. I ací deixarem de parlar de tal textura o tonalitat, de tindre aquells traus i velcros inigualables, de donar les repliques a una veu greu però dolça, de rebre la carícia d’un somriure mig ocult per un bigot. Ara s’han apagat els focus i s’ha baixat el teló. La funció s’ha acabat. Tranquil, nosaltres arreplegarem el vestuari...

Enric Garcia Quadern per a ningú VII no em moriré d’amor. em moriré de qualsevol cosa. però en el moment darrer, amb els ulls ben oberts, els ulls dels moribunds, estrenyeré els llavis per no dir el teu nom. el vull per a mi sol per a tota la mort

Enric cosint vestuari al CTM

VIII hauré estat a la teua vida un episodi insignificant. no hauré deixat en tu l’efímer senyal del jonc en l’aigua. en tot cas, em recordaràs algun dia en agafar un llibre meu, en oir que parlen de mi. ah, sí, jo el vaig conéixer. i si de cas t’ho demanen, rescataràs de l’oblit alguns detalls, alguns fragments, i continuareu bevent i parlant d’altres coses

Enric i Paco Alegre durant una actuació

X passen els cels però és el mateix cel que sempre passa. als meus modestos versos sempre passa el mateix vers, aquell que tracta d’evocar-te. tu mai no ho sabràs.

Vicent Andrés Estellés, Obra completa 2. Les pedres de l'àmfora, Ed. L'Estel, València, 1974. ~

[ T]atre Congrés Valencià d’Arts Escèniques

La XXII Mostra de Teatre d’Alcoi va acollir la celebració del Congrés Valencià d’Arts Escèniques, amb l’objectiu de contribuir a la creació de fòrums de coneixement i debat compartit pels professionals implicats, on estudiar propostes d’actuació quant a la innovació i les noves vies de producció, distribució i exhibició d’arts escèniques. El Congrés, celebrat del 28 al 30 de novembre de 2012, va reunir a més d’un centenar de professionals de les diferents àrees de treball que conformen les arts escèniques: autors, actors, ballarins, directors, productors, tècnics, companyies, distribuïdors, programadors, sales d’exhibició, universitats, ... Es va estructurar al voltant taules de debat que van tractar diversos temes:

Imatge d’una de les taules de debat

- Situació actual de les arts escèniques valencianes. Creació – producció - Situació actual de les arts escèniques valencianes. Distribució - exhibició - Models de gestió d’espais teatrals, problemàtiques i oportunitats - Línies de col·laboració, circuits i fórmules de distribució en arts escèniques - Alternatives de treball en xarxa per al foment de les arts escèniques més enllà de la programació - Festivals escènics valencians. Viabilitat i alternatives - Gestió municipal en arts escèniques

A les taules es va comptar amb la participació de diferents professionals com ara Carles Alfaro, Josep Lluís Sirera, Ana

Imatge de grup dels congresistes asistents

Extreminana, Pilar Almeria, Carles Alberola, Josep Policarlo, Juli Disla, Teresa de Juan, Jorge Affranchino, Tomas Ibañez, Laura Marín, Toni Benavent, Angeles Marchirant, Enrique Fayos, Jacobo Pallerés, Robert Lisart, Joan Francesc Rozalén, Rafa Alarcon, Carles Cortés, Joan Muñoz, Toni Pastor, entre d'altres. Es va constatar la progressiva desarticulació del sector de les Arts Escèniques Valencianes, determinat per l’impacte desproporcionat de la crisi, la dràstica retallada de pressupostos públics en Cultura i les polítiques erràtiques dels responsables de les institucions valencianes. La trajectòria desastrosa en els últims anys de la Direcció General de Teatres de la Generalitat Valenciana, està dinamitant l’estructura professional creada i abandonant la seua responsabilitat de servei públic a tota la Comunitat Valenciana. La liquidació del Circuit Teatral Valencià i la indefinició quant als models de gestió han posat al punt d’extinció les gires i companyies, el treball professional, els públics o fins i tot les infraestructures mateixes. La crisi és l’excusa que els organismes de l’administració pública de la Comunitat Valenciana estan utilitzant per continuar amb la destrucció total del sector d’arts escèniques, que va començar ja fa uns

quants anys i que continua amb la destrucció d’estructures, programes, festivals, circuits... Actualment estem assistint a un gir neoliberal per part de les administracions públiques que està portant a un menyspreu de la cultura i a la desarticulació dels serveis culturals públics. La pujada de l’IVA cultural ha estat la “puntilla” per a la desfeta del sector. El marc laboral ha canviat radicalment i el model de treball que ha existit, en els últims trenta anys, en Arts Escèniques ha desaparegut. Es destaquen problemes afegits del sector del circ i la dansa (falta d’espais d’exhibició i de circuits consolidats, poca programació, vida molt curta de les estructures, dificultats en trobar formació especialitzada,...) que fan difícil la subsistència dels professionals. El públic dels espectacles d’Arts Escèniques ha disminuït considerablement. Hi ha una gran desconnexió entre els professionals amb més anys d’experiència i amb empreses més consolidades i les noves generacions de professionals. Molts professionals s’estan veient obligats a treballar en unes condicions que no són viables, hipotecant i destruint el seu present i el seu futur. Si les circumstàncies actuals del sector no varien en els pròxims mesos, algunes companyies amb una llarga trajectòria es veuran obligades a tancar les seues empreses.

audio.visual TAULES SALARIALS DEL CONVENI AUDIOVISUAL ESTATAL (ANY 2013) CINE CATEgoRIA

PER SESSIó PER SETMANA

PER MES

Protagonista

709,24€

3.205,17€

8.541,15€

Secundari

516,49€

2.297,03€

6.410,30€

Repartiment

387,36€

1.602,58€

4.540,61€

TELEVISIÓ CATEgoRIA

PER SESSIó PER SETMANA

PER MES

Protagonista

649,44€

2.895,94€

7.722,28€

Secundari

463,91€

2.062,95€

5.757,08€

Repartiment

371,10€

1.535,25€

4.349,89€

OBRES DE BAIX PRESSUPOST CATEgoRIA

PER SESSIó PER SETMANA

PER MES

Protagonista

526,08€

2.377,38€

6.339,71€

Secundari

430,43€

1.914,19€

5.341,91€

Repartiment

334,79€

1.383,37€

3.924,02€

Dietes 38,26 €Despeses de butxaca 19,12€ + 5% de Drets de Propietat Intel·lectual

Webs de cinema Berlanga Film Museum Aquest museu virtual, reuneix tota l’obra cinematogràfica, lliterària i cultural de Luis García Berlanga, així com aspectes menys coneguts de la seua biografia, reflexions teòriques i crítiques generades pels seus treballs. www.berlangafilmmuseum.com

Me siento de cine En aquesta pàgina web pots veure llargmetratges, curtmetratges i sèries de cinema espanyol i llatinoamericà per Internet. www.mesientodecine.com

International Federation of Film Archives La Federació Internacional d’Arxius Fílmics es dedica a la recuperació, classificació i conservació de pel·lícules artística, cultural, o històricament valuoses. En aquesta web trobarás molta informació útil. www.fiafnet.org

La indefensió apresa

Per Rafa Contreras Il·lustració de Jorge Tejedor

A la meua veïna Fina li havia agradat açò i m'ho va fer saber: “El poder ho ha fet sovint històricament usant diverses formes, fent-nos creure que som els únics culpables dels nostres mals (un exemple familiar és eixe famós missatge que ens han deixat caure, i que ve a dir que hem viscut per damunt de les nostres possibilitats), provocant un estat d'apatia i resignació que ens impedeix rebel·lar-nos contra el sistema opressor, siga quin siga.”

Fina em va dir que havia trobat açò en el Facebook i em va passar aquesta adreça de Youtube:

0dsVsBtRzc www.youtube.com/watch?v=L

La professora que apareix en el vídeo, fa una, a priori, “innocent” activitat amb els seus alumnes, amb l'objectiu de mostrar com opera aquest mecanisme de la indefensió apresa en cinc minuts. Dóna als alumnes una llista de tres paraules per fer amb elles un anagrama. El truc està en què a la llista que dóna a la primera meitat dels alumnes figuren tres paraules de fàcil resolució, mentre què a la llista que ha donat a la segona meitat, les dues primeres paraules són impossibles de resoldre, la qual cosa provoca desmoralització en la segona meitat dels alumnes que han vist com els seus companys han resolt fàcilment les dues primeres paraules.

Quan la professora demana a la classe que resolguen la tercera paraula en qüestió -la mateixa per a tots i prou fàcil de resoldre-, la segona meitat dels alumnes, desmoralitzats per la impossible resolució de les dues primeres paraules de la seua llista, han perdut la confiança en sí mateixos i han abandonat la possibilitat d'acabar amb èxit l'operació. L'exercici em va resultar d'allò més interessant... Li comente a Fina que m'ha recordat la indefensió que patim els actors a l'hora de fer un càsting (càstig, sol dir un company) d'eixos d'arrapa i fuig, on no hi ha temps de desenvolupar qualsevol idea mínimament creativa, i on la confiança en tu mateix cau de manera alarmant en rebre indicacions precipitades o confuses -quan no malintencionades- de part de la direcció. Ho he viscut com actor, però també com a director, principalment en el doblatge. A voltes m'he lamentat de no haver sabut transmetre a l'actor/actriu allò que li demanava. I en les correcions de la fonètica (sobretot en valencià) he vist com bons professionals de la interpretació s'afonaven pel fet de no aconseguir pronunciar correctament una “doble l” o una “sonora”, la qual cosa acaba restant-li naturalitat i fluïdesa a la interpretació dramàtica. La baixada d'autoestima i el consegüent bloqueig que açò ens provoca fa que ens considerem a voltes incapaços de dur a terme una feina, per a la qual tot el que necessitem és un plus de confiança. Un plus de confiança que ens ajude a superar una dificultat que ens ha deixat indefensos. Fina diu que no està gens malament reflexionar sobre aquestes coses. Però que, aixi i tot, l'espectacle ha de continuar.

“Es tracta de reordenar les lletres per formar una altra paraula”

Mentre alguns alumnes resolen l’exercici ràpidament, altres no són capaços de fer-ho.

“He de dir-vos una cosa. Us he donat dues llistes diferents”

“Per què heu tingut tants problemes amb la tercera paraula?”

“He perdut la confiança”

Homenaje a Hormigón y Torrado en la Casa de la Danza de Logroño Los bailarines recibieron la Distinción Biloba y pondrán nombre a una nueva beca formativa Por Héctor Álvarez Jiménez

La Casa de la Danza de Logroño celebró el 2 de febrero su décimo aniversario con una gala benéfica cuyos fondos entregó a la Fundación para la Danza Víctor Ullate, encargada de ofrecer formación cualificada a jóvenes con aptitudes artísticas pero sin recursos económicos que les permitan costearla. “No tengo palabras para agradecer

este gesto de generosidad que me llega al corazón, sobre todo en estos tiempos de crisis asquerosa”, sentenció Ullate al recoger el cheque que acreditaba la donación de 7.200 euros. Pero el momento más aplaudido del acto lo protagonizaron Laura Hormigón y Óscar Torrado cuando Perfecto Uriel, responsable de la entidad logroñesa, reconoció sus “trayectorias del más alto nivel” y su “entusiasta labor divulgativa” con la Distinción Biloba. Era la primera vez que se concedía el trofeo, cuyo nombre deriva de un árbol longevo que simboliza el aprendizaje de todo bailarín: “Es constante, sosegado y consistente. Resistió hasta el efecto devastador de las bombas atómicas lanzadas en Japón”, explicó Uriel. A la consejera de AISGE, muy emocionada por tantos mensajes de cariño, se le agolparon los recuerdos. “Todavía se nos saltan las lágrimas al ver piezas que bailábamos hasta hace poco”, aseguró. El homenaje era espe-

cialmente significativo para su partenaire, ya que regresaba al mismo lugar donde realizó su última función, en mayo de 2011. “Aunque durante mucho tiempo hemos dejado los nervios entre bambalinas, hoy estamos bastante conmovidos. ¡Parecemos principiantes!”, confesó Torrado. El premio suponía, además, “un maravilloso broche de despedida a una etapa que se cierra”, ya que la lesiones han obligado a ambos a retirarse de los escenarios.

Adolescentes talentosos La Casa de la Danza, que alberga un museo con valiosas piezas de vestuario y utilería pertenecientes a célebres creadores, aprovechó también para presentar su Beca Hormigón-Torrado. Su propósito es que un

adolescente talentoso sin recursos suficientes pueda cursar un año de danza clásica en la Escuela de Víctor Ullate. Podrán solicitarla candidatos de toda España que cumplan tres requisitos: estar en un nivel medio de formación, tener más de quince años y aportar una declaración de la renta que justifique los bajos ingresos familiares. Un comité de selección presidido por Uriel y Ullate decidirá finalmente quién es el más idóneo. “Es la primera beca de carácter solidario que existe en el país, pues no la convoca ninguna institución oficial, sino que crece con las aportaciones de quienes deseen apoyar la cultura en tiempos difíciles”. Así definió Uriel este proyecto, un curso cuyo valor asciende a 8.000 euros de los que la Fundación AISGE ha donado 1.500. “Es una importantísima ayuda, AISGE ha sacado dinero de donde era casi imposible”.

PERFIL

Una pareja abocada al triunfo A ella, hija del eminente director escénico Juan Antonio Hormigón, la faceta artística le viene de familia. Recibió pequeños papeles para dos películas y, ya de adolescente, se perfiló como promesa al terminar sus estudios en la Real Escuela Superior de Danza con

matrícula de honor. Él comenzó su andadura profesional con apenas dieciséis años en el Ballet del Teatro Lírico Nacional (que capitaneaba entonces Maya Plisetskaya) y después pasó por la Compañía Nacional de Danza, con Nacho Duato. Sus caminos se cruzaron

en 1995, cuando ambos se incorporaron al Ballet Nacional de Cuba, del que llegarían a ser primeros bailarines. Juntos dieron forma a innumerables piezas (El lago de los cisnes, Las Sílfides o Carmen) que, bajo la dirección de Alicia Alonso, llenaron grandes teatros del mundo a lo largo de una década. A partir de 2000 compaginaron sus estancias en la isla caribeña con la compañía que fundaron en Madrid, Danzarte Ballet, que les permitió desarrollar espectáculos como Don Quijote, ¡¡Va de danza!!, Noche Española y Petipa in Memoriam. “Son artífices de los mejores paso a dos de la escena clásica”, apuntaron los presentadores de la ceremonia, que también subrayaron “la perfección técnica y la elegancia en la ejecución de sus

Col·laboren amb l’aapv:

Ajuntament de València

obras”. No menos relevante fue su esfuerzo por difundir conocimientos artísticos entre los más pequeños, con sus lecciones en el espacio televisivo El conciertazo y la campaña de iniciación ¡¡Viva el ballet clásico!! Las lesiones les obligaron a retirarse casi a la vez. La zaragozana, que hace dos años publicó Marius Petipa en España, ha encaminado sus pasos hacia el plano teórico. “Seguiré investigando para publicar más libros. De momento, ya estoy preparando mi doctorado sobre una bailarina del siglo XIX”, detalla. El madrileño mantiene su apuesta por la enseñanza: ‘Estoy creando coreografías y montajes en universidades, escuelas o conservatorios”.

Actors lluny del teatre i les càmeres Per Sònia Alejo

Corren temps d’incertesa en general però el món de la cultura està tan sacsejat i desfornit de recolzament de tot tipus que molts actors s’han vist de colp i volta sense feina en les companyies o de les productores d’audiovisuals. Alguns, sobreviuen amb l’atur, altres han canviat de feina temporalment o fins i tot definitivament. Però hi ha altres que no s’han resignat a deixar d’actuar i continuen en actiu fent feines lligades a la interpretació malgrat que en principi no entraven en els seus plans professionals.

Rosabel Canòs. Foto: Adrian Nita

Un museu, una biblioteca, un col·legi, un recorregut turístic. Són espais en els quals habitualment, no trobem actors però on poc a poc s’han fet un lloc. Espais que han vist la possibilitat d’optimitzar els seus recursos per fer arribar la seua oferta cultural a més gent. Espais que han provat a deixar en altres mans, menys documentades però més atractives, la feina d’atraure els visitants. Visites teatralitzades als museus o recorreguts turístics, animació a la lectura, teatre o titelles dins de l’escola i altres més, són activitats on alguns actors han anat trobant un espai que els permet ‘sobreviure’ com la resta, però actuant, fent allò per al que s’havien preparat durant anys.

Rosabel Canós. Foto: David Segarra

Rosabel Canós és de Vila-real, es va formar com actriu primer a l’Escola de Teatre de la Universitat Popular i després treballant en vàries companyies de la ciutat. Va continuar amb la seua formació a Barcelona i, finalment, es va decidir per intentar dedicar-se a la narració oral fent animació lectora amb un personatge que conta contes: Contaclown. Desenvolupa la seua feina en biblioteques, escoles, llibreries, festes privades, places, platges i qualsevol lloc on la criden per escoltar les seues històries. Porta 16 anys treballant i li agrada tot el que ha de fer per desenvolupar la seua feina. Escriu les històries que conta i li plau comunicar amb proximitat a

qualsevol tipus de públic (nens d’educació o amb risc d’exclusió social, per exemple). Amanda Aguilella és de Xilxes. És llicenciada en Art Dramàtic per l’ESAD de València. Es va especialitzar en animació de titelles de tot tipus treballant amb una companyia de refugiats de l’antiga Iugoslàvia, amb la que va aprendre aquesta disciplina a la perfecció. Aquesta habilitat li va permetre trobar feina de titellaire quan se’n va anar a viure a Argentina per completar la seua formació. També ha desenvolupat la seua feina en vàries companyies professionals. Actualment compagina el treball amb la seua pròpia companyia de titelles allà on

Amanda Aguilella en un museu. Foto: Puck

surt l’oportunitat (col·legis, festes dels pobles, programació estival a les platges dels voltants, etc) amb col·laboracions continuades amb altra companyia amb la que darrerament ha fet intervencions i visites teatralitzades en museus de Vila-real. Encara que cap de les dos feines li donen estabilitat econòmica, al menys, ‘pot anar tirant’, estar en actiu, en contacte directe amb el públic, posant-se a prova contínuament i afrontant nous i molt diferents reptes. Rep directament i en primera persona la reacció del públic i això li ajuda a estar autoavaluant-se, reaccionant ràpidament per introduir canvis i millorar la seua actuació. Aquestes feines també li permeten participar en tot el procés de creació de les peces, experiències que es van acumulant de manera quasi inconscient.

També està el cas de Carles Riba, de Vilanova d’Alcolea, que va estudiar a l’Institut del Teatre i després d’haver tocat un poquet tots els pals (televisió, publicitat, teatre), ara treballa en una empresa per a fer visites turístiques teatralitzades a Morella, Peníscola, etc. Diu que justet quan començava a trobar feines interessants tot va anar ensorrant-se al seu voltant. Amb la feina que té actualment es manté econòmicament i sobretot continua actuant, improvisant, mirant als ulls als seus espectadors i mantenint viva la seua llengua i el seu anglés. Tots tres, han viscut temps econòmicament millors en les seues professions però quan han vist que la situació anava a pitjor han reaccionat tractant d’adaptar-se per conser-

Activitat didàctica en un museu amb actors.. Foto: Puck

var la seua vocació intacta, viva i entrenada. No són feines que els donaran la popularitat ni l’èxit, de fet, treballen sovint sense el confort d’un camerí o el calor d’un fort aplaudiment al final de la seua intervenció. Tot això ho han sacrificat per continuar actuant.

La versatilitat i espontaneïtat d’una actriu o actor no s’aprén només a les escoles d’interpretació, cal entrenar-la amb el públic. Rosabel, Amanda o Carles, continuen fentho malgrat els temps d’incertesa.

aapv és membre de:

Fédération Internationale des Acteurs

Zaida Rico Per Miquel Viñoles

Mèxic, gener de 2013. Zaida es retroba amb l’actriu, directora i titellaire Haydeé Boetto. Es conegueren fa deu anys a l’ESAD de València quan Zaida era estudiant. Ella no ho recordava, però Haydeé li contà que quan es van conéixertemps enrere, Zaida li va dir: “No sé quan ni com, però algun dia me n’aniré a Mèxic o a Argentina a fer teatre”. I no va dir cap mentida. Actualment fa cinc anys que viu a Buenos Aires, i els darrers mesos a Mèxic DF. Però rebobinem un poc per descobrir com ha sigut este camí.

Zaida Rico. Foto: Juan Pablo Barrientos

Després de llicenciar-se, estigué un parell d’anys entre Madrid i Barcelona ampliant la seua formació. Però l’espineta de viatjar a Amèrica del Sud continuava punxant-la, així que guiada pel seu instint s’embarcà en un avió camí d’Argentina. Zaida marxava disposada a menjar-se el món, però Buenos Aires se la va menjar a ella. Poc a poc anava digerint l’impacte que suposava la vida cultural d’una ciutat així. Meua va ser la primera obra en la qual participà com a actriu a Buenos Aires, i gràcies a la qual començà a conéixer la professió d’allà. Poc després començà a descobrir una nova faceta més enllà de l’actuació, la de creadora i impulsora dels seus projectes propis. Una de les primeres coses que va aprendre va ser que qualsevol projecte parteix d’un ”no” però que sempre hi ha un pla B. Va formar part de la creació

Zaida dirigint l’espectacle “Mujeres de ambas clases”. Foto: Daniel Cubillo

d’AEBA (Associació d’Actors i Actrius Espanyols Residents a Buenos Aires) la qual portà a escena alguns clàssics com ara “La casa de Bernarda Alba” o “Don Juan Tenorio”. Aquesta plataforma li va permetre conéixer Susana Hornos i en poc de temps iniciaren un projecte que les portaria on ni elles mateixes podien imaginar. Tot començà amb una convocatòria del Centro Haroldo Conti sobre teatre i memòria. Zaida havia llegit uns contes que havia escrit Susana sobre la Guerra Civil espanyola i li proposà desenvolupar una obra a partir d’eixe material per presentar-la al concurs. Després d’una llarga i boja conversa telefònica decidiren llançar-se a l’aventura. Es creà una simbiosi perfecta en el seus nous papers de dramaturgues i directores, i tres mesos

després presentaren un fragment de quinze minuts de l’espectacle per a la selecció final de propostes però... no fou seleccionat. Malgrat això, la creació de l’espectacle continuà endavant. Ambdues tenien la total convicció que l’obra havia de veure la llum i cap inconvenient podia parar-les. Després d’un any de feina estrenaren per fi a la Calle Corrientes: “Granos de uva en el paladar”. Gràcies al boca-orella, de quatre funcions passaren a quatre mesos en cartell. L’obra tracta sobre la història d’uns personatges femenins durant la Guerra Civil espanyola, la Dictadura i la Transició. L’espectacle fou seleccionat per al Cicle de Teatre per la Identitat que organitzen tots els anys Las Abuelas de la Plaza de Mayo. Esta és una de les activitats que permet que tots els anys es recuperen identitats de persones robades

els anys de la dictadura argentina. Curiosament, més tard anirien a actuar al Centro Haroldo Conti, on la proposta havia estat descartada un any abans, amb motiu del setanta-cinc aniversari del bombardeig de Guernica. Per a Zaida i per a Susana és una il·lusió portar l’espectacle a Espanya. Però de moment eixe somni ha d’esperar. És molt costós portar tot l’equip, i poques institucions mostren cap interés pel projecte. Alguns consideren que remoure el passat és innecessari i alça massa ampolles. Però elles no es conformen: “El passat que volen soterrar continua present. El viatge de “Granos de uva en el paladar” no es tancarà fins que es represente a Espanya i els nostres avis i gent de la seua generació puguen veure-la”. És un tòpic, però els tòpics solen ser certs. Per a Zaida el pitjor d’esta aventura és la dis-

tància. El fet de passar-se la vida contant allí el que fa ací, i ací el que fa allà. El millor, l’obertura de ment: “Si m’he creuat un oceà, no hi ha fronteres, les fronteres ens les posem nosaltres”. Els darrers mesos, Zaida ha estat a Mèxic DF investigant per al seu pròxim projecte teatral que gira al voltant de la vida de Tina Modotti, una fotògrafa italiana que als anys vint emigrà a Mèxic. A hores d’ara, ja deu ser de nou a Buenos Aires, amb la motxilla plena d’experiències i preparada per combinar el seuprojecte en solitari amb la nova obra amb Susana: “Pinedas tejen lirios”. Així defineix Zaida la seua situació: “No sé molt bé on és ací i on és allà, i visc un poc enmig de l’oceà. Però això em permet quedarme amb el millor de cada país”. Doncs sort i a per totes!

Per a més informació:

Actuant a “Mujeres de ambas clases”. Foto: Akira Patiño

http://zaidarico.blogspot.com.ar

ASSESSORIA JURÍDIC-LABORAL DE L’AAPV Si tens cap dubte sobre contractes, atur, regularització, declaracions SS, jubilació, etc... ...ací t’esperem aapv - pare jofré, 7 baix - 46007 valència telèfon 963 528 198 - fax 963 533 736 - info@aapv.net - www.aapv.net