Eq' 30 by AAPV Actors i Actrius Professionals Valencians

eq’iliquà 30_07/13

consell de redacció: sònia alejo, carles gª tormo, nelo gómez, sergi mira, miquel viñoles col·laboradors: joan alamar, rafa contreras, juli disla, regina enguídanos, tian gombau, teresa lozano, juan mandli, javier ocaña, jorge tejedor, rebeca valls portada i maquetació interior: carles gª tormo impremta: linea 2 col·laboracions: equiliqua@ctv.es publicitat: telèfon 963 528 198 dipòsit legal: v-2280-2005 actors i actrius professionals valencians pare jofré, 7 baix, 46007 valència - tel.: 963 528 198 - fax: 963 533 736 - info@aapv.net - www.aapv.net

AAPV no es fa responsable de les opinions dels col·laboradors de l’Equiliquà

sumari

carrer

amb la col·laboració de:

editorial Diàleg Des de l'AAPV podem afirmar que s'ha produït un canvi d'actitud en el si de les institucions públiques valencianes que tenen a veure amb l'audiovisual, el doblatge i el teatre. Entenem que aquest canvi era una de les reclamacions que veníem fent des de fa temps i que pot ser un primer pas per intentar solucionar els problemes que ens afecten i que afecten a l'Administració. Diàleg i solucions. Aquests són els nostres propòsits. En el que portem de 2013 ens hem reunit amb la Directora General i el Subdirector de Programes de RTVV per exigir que es recuperen les sèries, el doblatge, la promoció del teatre, etc. És imprescindible que Canal 9 es pose en marxa després de la paràlisi dels últims dos anys. Amb el Director General de Culturarts hi ha un diàleg continu a través de l'Observatori Valencià de les Arts Escèniques. Sembla que hem aconseguit aturar el colp de les retallades i que és possible recuperar quelcom del perdut en els últims anys. Això no lleva, però, que continuem demanant el cessament d'Inmacula Gil Lázaro com a Subdirectora de Teatre i Dansa i responsable de la pitjor gestió pública en les últimes dècades. D'altra banda també hem aconseguit que l'Ajuntament de València recupere les ajudes al Teatre i la Dansa que havia eliminat en 2012. Encara que tot això no és suficient, continuarem treballant per tal de millorar els drets i les expectatives de treball de tots els actors i actrius professionals valencians en un estat de màxima emergència i en un moment en el que la majoria de companyes i companys es troben en una situació molt delicada. Ànims i força.

organitza [ció] Reclamacions salarials Des de 2010 l'AAPV ha interposat més de 60 reclamacions salarials i ha mediat amb estudis de doblatge, productores audiovisuals, companyies de teatre i fins i tot ajuntaments, perquè els actors i actrius pogueren cobrar els treballs que els devien, per valor de més de 150.000.-euros. Desgraciadament encara no ha cobrat tothom, però anem donant passos a poc a poc, tots sabem que la justícia és molt lenta, però de vegades no cal arribar fins el final i l'empresa paga abans d'anar als jutjats. Vos animem a tots i a totes a informar-vos i, si voleu, fer les reclamacions corresponents. També volem recordar-vos que si no feu les reclamacions salarials abans d'un any, podeu perdre el dret a cobrar. Per a més informació telefona a l'oficina.

Ciutat de la Justícia

ASSESSORIA JURÍDIC-LABORAL DE L’AAPV Si tens cap dubte sobre contractes, atur, regularització, declaracions SS, jubilació, etc... ...ací t’esperem aapv - pl. ajuntament, 5 - 21ª - 46002 valència telèfon 963 528 198 - fax 963 533 736 - info@aapv.net - www.aapv.net

organitza [ció] Nova seu

L'AAPV ha traslladat l’oficina al carrer Pare Jofré, 7-baix de València. Aquestes noves instal·lacions suposen un nou servei: una sala d'assajos. Es tracta d'un espai polivalent del qual es podrà fer ús prèvia sol·licitud amb les següents condicions:

Vista de les noves instal·lacions de l’AAPV

Normes d’ús de la sala d’assajos

Horari de disposició: de 9 a 14h de dilluns a divendres Límit: 10 dies en dues setmanes per producció o companyia

- Preferència absoluta quan els actors i actrius de la producció siguen el 100% afiliats. - Preferència als afiliats que no hagen fet ús de la sala en les setmanes anteriors. - No està permés fumar ni beure alcohol en la sala. - No es permetrà l'accés de públic i de ningú alié a la producció. - La "companyia" es fa responsable de tots els possibles desperfectes. - La "companyia" haurà de netejar i ordenar la sala al finalitzar cada dia d'assaig. - La "companyia" aportarà el material de so que necessite. - L'AAPV no es fa responsable del material de la "companyia". - L'assaig es farà amb llum de sala. - No està permés "circular" per l'oficina. Només als servicis. - Es prega que a l'entrada i l'eixida de la sala es respecte el treball de l'oficina. - Es podran fer pròrrogues setmanals si no està reservada per un altre.

organitza [ció] Papers al dia Per Sergi Mira

Per tal de no tenir cap problema a l'hora de tramitar l'atur, la maternitat, qualsevol baixa, la jubilació o davant les regularitzacions de la SS, us recomanem que guardeu tots els contractes, les nòmines, papers rojos (tc4/5) i les declaracions anuals (tc4/6), cartes d'acomiadament, certificats d'empresa, etc. Ja sabem que tot això us sembla molt pesat, però és imprescindible per a quan us ho demane qualsevol administració (l'INEM, TGSS, INSS, etc.). Amb un arxivador d'anelles, unes fundes de plàstic i/o algues carpetes tindreu sempre ordenada tota la paperassa. D'altra banda, davant qualsevol dubte a l'hora de demanar l'atur o qualsevol altra prestació, per favor, telefoneu a l'oficina i us atendrem amb molt de gust. Igualment, si no teniu clar les clàusules d'un contracte, o si el sou que heu de cobrar es correspon o no amb el que diu el Conveni, si us "conviden a facturar", per favor, telefoneu ràpidament a l'AAPV.

Col·laboren amb l’aapv:

Ajuntament de València

Carta adreçada als eurodiputats espanyols a Brussel·les Ref: Definició de l’ordre de la Comissió de la Unió Europea amb vistes a la negociació i celebració d’un acord bilateral de lliure comerç entre la Unió Europea i els EUA. Estimat/da Sr/Sra: Des d’OSAAEE (Organització de Sindicats d’Artistes de l’Estat Espanyol) ens posem en contacte amb vosté per tal d’expressar-li la nostra enorme preocupació per aquest assumpte que pot tindre profundes implicacions en el futur de l’indústria de l’audiovisual i un seriós impacte en les oportunitats de treball dels nostres membres. I tanmateix va a produir un gran desequilibri en la diversitat cultural a la qual tenen dret els ciutadans europeus. Segurament té coneixement de la pròxima negociació d’un acord bilateral de lliure comerç entre la Unió Europea i els EUA. La Comissió Europea prompte confirmarà l’ordre final que, pel moment, no exclou la cul-

tura i els béns i serveis audiovisuals (inclosos els de l’entorn en línia). La Comissió INTA (Comerç Internacional) en el Parlament Europeu es va pronunciar a favor de dita exclusió. No obstant això, el Parlament Europeu votarà a Estrasburg si confirma o invalida aquesta posició. Com a breu recordatori: a pesar de la ratificació per part de la Unió Europea de la Convenció de la UNESCO de 2005 per la Protecció i Promoció de la Diversitat Cultural i l’article 167 del Tractat de la Unió Europea, que estableix obligacions clares per a la Unió de respectar i fomentar la diversitat de les seues cultures, el sector audiovisual no està expressament exclòs d’aquesta ordre.

Imatge del Parlament•Europeu

A pesar dels arguments tranquil·litzadors del Comissari de Comerç De Gucht, si el sector audiovisual és un tema de les pròximes negociacions de lliure comerç entre la Unió Europea i els EUA açò podria debilitar la capacitat de la UE i els seus estats membres de mantindre i desenvolupar encara més les seues polítiques culturals i audiovisuals, especialment al nou entorn digital i en línia. El pes comercial dels EUA a les negociacions podria portar a una solució de compromís entre la cultura i el sector audiovisual i alguns altres interessos industrials en els que la Unió Europea té una posició defensiva forta.

Per tant, li demanem que els béns i serveis (incloent aquells en línia) audiovisuals i culturals siguen expressament exclosos de l’ordre de negociació de la Comissió. Esperem que comprenguen la nostra inquietud. Moltes gràcies per la seua atenció. Els saluda atentament, Belén Cruz, Presidenta d’OSAAEE Vicky Peña, Consellera d’OSAAEE

Estimats membres d'EuroFIA, Vull confirmar que el Consell de la Unió Europea va decidir el passat 14 de juny que els serveis audiovisuals han d'estar fora de la negociació del tractat de lliure comerç amb els EUA. Això és molt positiu, resultat d'una mobilització sense precedents de moltes de les parts interessades en el sector cultural. Volem agrair-vos a tots l'activa pressió sobre els vostres governants. Com sabeu, el Parlament Europeu ja havia pres un postura similar fa unes poques setmanes. Cal ser conscient, però, que el Consell també ha acordat amb la Comissió que podrà fer recomanacions sobre altres mandats en el curs de la negociació. Per tant, haurem de continuar vigilant, especialment una vegada el soroll mediàtic desaparega. Vos enviarem més informació tan prompte com ens siga possible. Mentrestant, per favor no dubteu a compartir amb la resta de nosaltres qualsevol informació sobre l'estat de les negociacions. Atentament,

Dominick Luquer Secretari General de la Federació Internacional d’Actors

aapv és membre de:

Fédération Internationale des Acteurs

Carmen Belloch

El octubre pasado Per Rebeca Valls

El passat 13 de maig va morir la nostra companya Carmen Belloch. Des de l’Eq’iliquà, volem fer-li un petit recordatori. Descanse en pau.

El Octubre pasado, Carmen recibió la llamada de unas chicas que habían escrito un texto, querían montar compañía y una sala de teatro en Madrid y le ofrecían un personaje. No había dinero, no sabía quienes eran, pero el texto le gustó y decidió conocerlas. Hicieron una lectura. Carmen las dejó impresionadas... y después... como no! se fueron de juerga hasta las tantas... en esa borrachera ya se hicieron amigas... mucho... y en mitad de la noche Carmen

le dio a Carolina, la que había escrito el texto, una carpeta verde y le dijo: - Toma! Para ti! Escribe algo con esto si puedes... En esa carpeta había folios sueltos con anotaciones personales, autobiográficas y también ideas para una obra de teatro. Habla de su amigo/hermano Carlos que le pide que escriba su vida.. y de su maestro y amigo Molins.. que le está ayudando a escribir un texto que ella quiere llamar “Justo después de la guerra” y el Molins le propone “El olor de los sueños”...

El texto es ahora premio Calderón 2012, pero Carmen tuvo que dejarlo al poco tiempo. Las chicas la substituyeron pero tanto la compañía como la sala que han abierto se llama “La Belloch Teatro”. Carmen fue a ver un ensayo hace un par de meses, les llevó una planta envuelta en la bandera republicana. Y cuando vio el nombre de la sala se descojonó y les dijo... - Me queréis matar en vida o qué?? Jajaja Ellas preguntaron. - Te molesta? Dudaban...

Esa carpeta es importante. Al final de la noche se enfadó y se los quitó... Trae! Aunque otro día... se los devolvió. Así era Carmen...

- Qué va! Dijo.. si tengo un ego que no quepo en mí. Carolina, la autora,me ha dejado leer algunos de los textos de Carmen. Son sus palabras. Reflexiones y sentimientos personales. Os los leo:

Ser actor es un misterio. Un milagro. Es algo mágico. Estás absolutamente solo la mayoría de las veces. Es terrible, mágico y perverso. Los actores nunca sabemos nada y lo subrayo. NADA. Hay algo imprescindible en nuestro mundo y es la humildad, aunque sea una paradoja, ya que los actores nos distinguimos por esa vanidad y ese egocentrismo absurdo y necesario.. pero siempre estamos empezando, siempre nos están juzgando, siempre hay que demostrar nuestra inocencia. Es como estar sentado en el banquillo de los acusados. Esto me lleva a la serie Perry Mason. Cuando era pequeña repasaba la lección en mi cuarto y terminaba rápido por mi privilegiada memoria, e inmediatamente mi almohada pasaba a ser Perry Mason y yo, cualquier asesino, caco o imbécil al que tenían que juzgar… Claro que yo movía la almohada como me daba la gana… Arrebatos, discusiones, mala educación, mucho desarraigo, desconcierto, mucha locura, decepción, toneladas de contradicción, pero a pesar de todo, creo que soy coherente. Y sigo siendo fiel a mí misma y a mi entorno. Y sigo siendo actriz. Siempre seré actriz. Aunque no esté en un escenario, aunque no me mire en un espejo, aunque esté paseando por la ciudad..siempre seré actriz. En el lugar más recóndito... ahí estaré interpretando, porque interpretar para mí, es la más pura verdad.

Carmen Belloch Carmen es mi tieta desde mis 15 años. Mi primera obra de teatro fue a su lado. Ella me acogió, me enseñó, me cuidó, me adoptó.. y fiel a sí misma, nunca me dejó. Siempre nos unió el teatro, los chistes bestias y guarros... Luchábamos a ver quien hacía reir más a la otra.. La tieta es una bestia parda! Ya lo sabéis. De las últimas veces que nos vimos me leyó su testamento vital, orgullosa, divertida y me hizo creer que estaba fenomenal, la muy perra.. Qué buena actriz coño! Me lo creí! Y comiendo papas, como si nada, cogió una foto que tenía en la mesilla y dijo: Mira que buenorra estaba la tieta cuando era joven!! El último chiste te lo cuento en privado... Te quiero tieta.

[ T]atre Jornada professional del FITCarrer Vila-real Per Sònia Alejo

El dia 2 de maig va tindre lloc una jornada de ponències i debat sobre arts de carrer en el 26é FITCarrer de Vila-real. En un principi, havia de ser una continuació del Congrés celebrat a Alcoi en novembre de 2012 però, finalment, la direcció del festival (Pau Ayet) va considerar oportú obrir una nova via de continguts més constructius, menys auto flagel·ladors i més útils pels artistes i companyies d’arts de carrer. Una servidora es va fer càrrec de la coordinació, disseny i gestió de les ponències de la jornada, a la qual finalment se li va donar el nom d’“Estímuls per a la creació”. Aquest títol abraçà les intervencions del centre de creació L’Estruch (Sabadell), l’Associació de Circ Social de València (APECC), un productor i distribuïdor d’arts de carrer (Nacho Vilar) i els directors de dos de les companyies que intervindrien en el FITCarrer: Leandre Escamilla (Xarxa Teatre, Vila-real) i Raúl Cancelo (Hortzmuga, Bilbao). Totes les ponències anaven adreçades a llençar models de funcionament, diferents punts de partida per a crear, produir i actuar en el

panorama actual. Les sessions van atraure l’atenció de professionals de tot tipus: gestors, distribuïdors, artistes, companyies, productors, centres de formació (ESAD, EMTAC, UJI), associacions (AVETID), polítics i espectadors que s’aproparen per a conèixer de primera mà els budells de les arts de carrer i el camp de mines en què es mouen diàriament sense deixar-se abatre. La jornada va donar els seus fruits i va donar peu a converses posteriors per a futures col·laboracions i posada en marxa de projectes concrets a la ciutat. Si tot va com és d’esperar, la jornada es repetirà amb nous continguts en maig de 2014 i esperem que aleshores l’afluència de professionals d’Almenara cap a baix siga més nombrosa. De moment, no han arribat les retallades als horaris de la línia C6 del tren de rodalies i a més vos acollirem com mereixeu.

Dominique Trichet

Premi Ramón Batalla Aquest és el segon any que es lliura el Premi Ramón Batalla en el FITCarrer de Vila-real. Sí, aquest festival de teatre de carrer li ha donat el nom del nostre company i soci de l’AAPV, Ramón, a un premi que es lliura a una persona o entitat que haja contribuït a la investigació, promoció o/i difussió de les arts de carrer. Dominique Trichet, director de la FAIAR de Marsella va vindre a Vila-real a replegar el premi i de pas ens va acompanyar durant tot el festival.

FAIAR són les sigles de Formation Advancée Itinerante d’Arts de la Rue (que traduït al valencià vol dir exactament el mateix). Aquesta és la primera, i fins ara l’única, formació superior existent en arts de carrer en la que aspirants de nacionalitats diferents fan un recorregut d’estances en diferents centres de creació amb companyies de tota Europa durant divuit mesos. La FAIAR té la seua seu en la ciutat de les arts de carrer de Marsella i la labor que ve desenvolupant durant els deu darrers anys li ha donat motius mereixedors d’aquest modest però estimat Premi Ramón Batalla.

Mislata Art al Carrer Per Nelo Gómez

Pot semblar utòpic que sota el pretext del “no hi ha diners” que tant utilitzen com excusa les institucions últimament, un ajuntament aposte per crear un festival d’arts escèniques, i que eixe festival siga a més, de carrer. És el cas de Mislata - que a través dels departaments de Joventut, Cultura, Comunicació i Escola Municipal de Teatre, i gràcies a una important subvenció del Ministeri de Cultura - va celebrar del 24 de maig al 2 de juny el festival Mislata Art al Carrer (MAC). Durant dues setmanes es donaren cita als carrers d’este municipi de l’Horta Nord el teatre, la dansa, el clown, la música, però també els col·loquis, els encontres, els tallers, les exposicions i fins i tot, la gastronomia. I gairebé tot, debades.

“TamTam” - Maduixa Teatre

Professionals consolidats i també nous creadors locals han passat per este festival: a través d’unes ajudes a la producció local es donà l’oportunitat a joves artistes de Mislata per crear i mostrar les seues propostes dins la programació oficial. Programació que comptà amb companyies valencianes com PanicMap, que presentà “Harket [protocolo]”; Decopivolta amb “EnTRENtingudes”; La Coja dansa i el seu “Esvaït”; Laburbujacirko amb el show “Tito Rissoti& La KadáverBand”; i els suecans de Maduixa Teatre, que tancaren el festival amb “TamTam”. De la resta de l’Estat vingueren el monologuista Luis Piedrahita, Los titiriteros de Binéfar (Aragó), Nacho Vilar producciones

[ T] atre

“Harket [Protocolo]” - PanicMap

(Múrcia), Vaivéncirco-danza i Cía. Maravilla (Andalusia), MumusicCircus (Catalunya) o Ganso&cía (Euskadi).

interpretar monòlegs d’humor; realitzar i manipular titelles (de guant, gegants, o dits) i creació i joc de màscares.

I tot això amanit amb tallers formatius per aprendre les disciplines del circ acrobàtic (malabars, xanques i roda alemanya); crear i

La música tenia un pes important amb diferents concerts, com el simfònic del Centre Instructiu Musical, el de percussió de la Unió

“Esvaït” - La Coja Dansa

[ T] atre

“Vaivén, do not disturb” - Teatro Alambra

Musical de la localitat, un esmorzar-concert del grup “Tórtel”, una audició amb persones amb diversitat funcional i una batucada. I junt amb la música, diferents propostes completaren el cartell dins del marc del festival MAC, com l’encontre entre l’Escola Municipal de Teatre de Mislata i la seua homòloga de Cartagena; la mostra de treballs creatius dels alumnes del Centre Ocupacional; una exposició de Sara Vilar i una instal·lació d’Art al Quadrat;un concurs fotogràfic i un altre de xarxes socials; i “els cafés del MAC” on els integrants de diferents companyies foranies intercanviaven visions sobre els processos creatius o l’actual situació de les arts escèniques amb el públic mentre berenaven.

tal com va dir l’artista Gorka Ganso (Ganso&cía) en acabar el seu espectacle, “si l’any que ve per estes dates Mislata no compta amb una segona edició del MAC, reclameu-la!”.

Després de la bona acollida i de l’extensa programació, només queda esperar que esta siga la primera de moltes edicions, així que,

ss.com/ alcarrer.wordpre http://mislataart

Per a més informació:

Mostres i festivals Mostra de Teatre d’Alcoi Punt de trobada per companyies i programadors a la recerca de noves produccions. www.mostrateatre.com

Mostra d’Autors Contemporanis d’Alacant Fita teatral que centra la seua programació en aquells espectacles amb textos d’algun autor espanyol viu. www.muestrateatro.com

Mostra Internacional de Mim a Sueca El pròxim setembre se celebrarà una nova edició d’aquest festival, especialitzat en explorar les diferents possibilitats escèniques que el teatre ofereix, tant a la sala com al carrer. www.mimsueca.com

Berlanga sí que tenía un plan 60 años de la mítica ‘¡Bienvenido, Mr. Marshall!’, negro relato de una España cómica y patética que no se diferencia tanto de la actual

Por Javier Ocaña

Y llegados a este punto, hagámonos una pregunta: ¿quién demonios era Marshall? No el de la película, que ni siquiera salía, sino aquel hombre que, 66 años después de realizada su gran obra, es más conocido por estos pagos precisamente por eso, por una película unos años posterior, que por haber dado nombre al proceso de reconstrucción económica y social europea tras la II Guerra Mundial. Ahí es nada. Todo un señor, militar condecorado en la guerra, secretario de Estado del país más poderoso del mundo, galardonado con el Premio Nobel de la Paz, justo por este orden, y que además no es que hubiera tenido “un” plan, es que tuvo “el” plan. Y resulta que ahora es recordado por una película, por un balcón, por un discurso que no dio él, por una explicación debida y nunca dada, por una folclórica, por

su representante y por un puñado de españolitos ilusionados con que llegaran los americanos y les trajeran, por ejemplo, una pareja de mulas, veinte sacos de abono para las patatas, una azada, un clarinete y una bicicleta (¡con timbre!). ¡Ay, Marshall! Si se enteraran en tu pueblo, que no es precisamente Villar del Río, ni siquiera el mucho más real Guadalix de la Sierra, sino Uniontown, Pensilvania. Y sesenta años después de aquella obra maestra de 1953, ¡Bienvenido, Mr. Marshall!, por supuesto, aquí seguimos. ¿El culpable? Ese también tiene un nombre, y también inmortal: Luis García Berlanga. Y ese sí que tenía un plan. Celebramos aniversario al tiempo que, ironías de la vida, casi necesitamos de nuevo que vengan a salvarnos. Los

americanos o los alemanes. Marshall, Merkel o Europa. ¡Qué país, el nuestro! Recuperamos una secuencia cualquiera de la película, por ejemplo aquella en la que llegaban los hombres de negro, comandados nada menos que por el delegado general, cargo cuya denominación ya acojonaba a todo el pueblo, y parece que cada cierto tiempo la revivimos con la visita de los miembros del Ecofin, la Troika u otros cuantos nombres más que también asustan con solo pronunciarlos. Si Don Luis levantara la cabeza hacía otra película. Y eso que durante el rodaje tuvo que sudar lo suyo, y hasta sufrir un boicot por parte del equipo (Pepe Isbert quedó al margen), comandado por el director de fotografía, el experimentado Manuel Berenguer, y el actor

Manolo Morán. ¿Por qué? Por joven, por novato, por vaya usted a saber, pero el caso es que intentaron convencer a los productores de que le echaran. Una humillación que ilustra a la perfección aquel momento en que durante la preparación de la secuencia de western que protagoniza Isbert en uno de los sueños de la película, rodada por Berlanga a través de uno de los primeros (y espectaculares) planos-secuencia de su carrera, el director no cayó en la cuenta de la presencia de un gran espejo al fondo, y Berenguer paró la toma para, a voz en grito, pedir con sorna seis trajes de vaqueros. “Ya que nos van a ver todos en el cine, por lo menos que nos vean vestidos de cowboys…”. Pero es que Berlanga podía ser novato pero

también era clarividente, un visionario. O si no, vean la otra posibilidad que plantearon el valenciano y Juan Antonio Bardem durante el proceso de guion, como eje central de la película y como recurso para tirar del hilo de la alegría con la que se quería recibir a los americanos: que en lugar del plan Marshall lo que esperara el pueblo de Villar del Río fuera la llegada de unos ejecutivos de la Coca-Cola que pensaban instalar allí una planta para su fabricación. ¡Ocho años antes de Uno, dos, tres!, aquella obra maestra de otro genio, Billy Wilder, alrededor de la compañía de refrescos!

Fracaso colectivo ¡Bienvenido, Mr. Marshall!, al igual que la mayoría de los relatos de Berlanga, es la historia de un fracaso colectivo. Una frustración que el director aplicó con humor negro y mala uva, aunque a partir de un cariño inmenso por sus personajes. Y aunque a la censura franquista le encantó que se criticara que el Plan Marshall no acudiera en ayuda de España y sí del resto de Europa, en realidad Berlanga estaba mostrando una España atra-

Berlanga, Bardem. Nombres mayores, parte de nuestra historia. Como el de Miguel Mihura, el ilustre dramaturgo de Tres sombreros de copa, padre del teatro del absurdo, no beckettiano, sino español, incorporado más tarde al proyecto como tercer guionista, para añadir, por ejemplo, la desternillante secuencia en la que Morán y Lolita Sevilla, la folclórica para la que la película debía ser un vehículo de lucimiento, intentan convencer al alcalde Isbert de que deben ser ellos los que le ayuden a organizar los fastos de recibimiento de los americanos; esa escena en la que Sevilla, tras las mágicas parrafadas de Morán, y como paradigma del sabio asentimiento andaluz mediante el más claro exponente de la concisión narrativa, apenas declama unos maravillosos “¡ozú!”, “¡vaya!” y“¡ea!”. Como diría Morán: “¡No hables tanto, niña, que me mareo!”.

sada, ingenua y profundamente inculta. Un retrato del país donde la comicidad y el patetismo se daban la mano incluso en una misma secuencia, en una misma línea de guión (he ahí la negrura); un éxito que traspasó fronteras gracias a su exhibición en el Festival de Cannes, donde la película participó en su sección oficial a concurso. ¡Bienvenido…!, de hecho, se colocó en el vagón de las favoritas del certamen desde el mismo día en que se proyectó, ante un jurado que, visto hoy día, impresiona tanto como el del certamen de 2013, recién terminado, con Steven Spielberg a la cabeza. Y es que el jurado de aquel 1953 estaba presidido por el poeta, dramaturgo, ensayista, pintor y cineasta Jean Cocteau, y en él figuraba gente como Abel Gance, el director del más famoso Napoléon, y, ¡ay!, Edward G. Robinson.

Viene a cuento la exclamación porque el extraordinario actor estadounidense pudo tener la culpa de que la película solo obtuviera una mención especial al guión y el premio a la mejor comedia, mientras que la Palma de Oro la ganaba El salario del miedo, de Henry-Georges Clouzot. Un plano con la bandera de EE UU en el suelo, arrastrada y estropeada por el agua y por los fallidos fastos de bienvenida tuvo la culpa. El patriótico Robinson entró en cólera, pidió que se cortara el plano y el resto es historia. Aunque quizá menos conocido sea que el propio Robinson se lo pasara en grande en la fiesta de la película, celebrada en el Hotel Martínez junto a 1.800 invitados, e incluso que se lanzara al tablao para dar unos pasos junto a una de las bailaoras de Duende y misterio del flamenco, de Edgar Neville, también presente

en aquel festival. Y no son habladurías de españolito resentido; hay fotos que dan fe de ello. Puede que Marshall –no el plan, sino el tipo– se hubiera congratulado de la actitud de Robinson. O también puede que desde Uniontown, Pensilvania, se hubiera sentido orgulloso de la película. De hecho, otros compatriotas no le hicieron tantos ascos como Robinson. Y si no, lean este párrafo de la crítica del periódico estadounidense : “Si usted lleva esperando algo tangible en pago por nuestra ayuda a Europa, su espera ha terminado: los españoles han correspondido con una comedia maravillosa”. ¿Alguien lo puede resumir mejor? Quizá Lolita Sevilla, sí: “¡Ozú!”.

comunica [ció] en t re vi s t a

“Estic orgullosa de tindre el carnet número 1 de l’AAPV” Teresa Lozano Per Nelo Gómez

Admirava Teresa Lozano abans de conéixer-la, pels seus treballs, i ara que ja la conec em declare fan incondicional. Quedem a sa casa per xarrar i mentre prepara el te em diu que hui ja és oficialment jubilada. Com d’entrevistes n’he fet una o cap, com diu l’acudit, li dic que parle el que vullga, del què vullga i com vullga, que per alguna cosa ja té certa edat i es pot permetre dir el que li rote. Neixes en plena postguerra i creixes amb una dictadura, per què triares ser artista (encara que ton pare era pintor)? No ho sé. M’ho han preguntat moltes voltes. Jo tenia des de xicoteta una necessitat d’expressar-me. Em disfressava i això però arribà un moment que no era suficient. Arribà un moment que tenia un bloqueig. Era molt tímida i no sabia per on tirar. A la facultat (a casa li obligaren a estudiar Filosofia i Lletres però ella va optar finalment per la Filologia), arribat el pas de l’ecuador - que era com especialitzar-te - calia fer alguna cosa de teatre i vaig fer “L’ós” de Txèkhov. I com en un

Nelo i Teresa en un moment de l’entrevista

curs superior al meu estaven Pepe Sanchis i Magüi Mira, doncs em van dirigir el dos i vaig enfrontar-me per primera vegada a un públic i vaig adonar-me’n que se’m va trencar la sensació de bloqueig. Continuava sent tímida en la meua vida però a l’escenari transcendia totes estes coses. Després d’açò vaig anarme’n a Madrid a fer l’especialitat de Filologia Francesa però allà vaig descobrir el teatre com espectadora. Ací hi havia teatre, però no massa interessant. I allà vaig descobrir una cartellera molt plena. No vaig fer teatre, però en vaig vore. I en acabar la carrera me n’aní a Barcelona, on vivia el meu nóvio, i amb Manolo vaig descobrir les avantguardes.

Vaig descobrir un teatre que tampoc no havia vist a Madrid. Un dia ens va caure a les mans una propaganda d’una acadèmia de teatre que anava a obrir i la dirigia un tal Albert Boadella. Em va fer la prova i em va admetre. Allà tenia de professors a Pep Muntanyés, Albert Boadella, Fabià Puigserver... i a la meua classe tenia de companys a Joan Font – director de Comediants -, Lluís Pasqual, Anna Lizaran... i al final de l’últim any vaig començar a fer teatre amb Lluís i Pep. Allà fou on vaig fer el canvi de llengua, perquè a ma casa m’havien educat en castellà, encara que jo tenia el valencià aquí (es toca darrere del cap), preparadet. Tal volta

també Julio Máñez, un crític molt temut a València però que jo m’estime molt i començàrem a fer teatre independent. Ens censuraven totes les obres, no teníem un duro... en aquell moment ens va ajudar prou Manuel Ángel Conejero i vaig conéixer i treballar amb Miguel Narros, van vindre les invitacions de Lluís Pasqual per col·laborar esporàdicament amb el Lliure.... i així foren els inicis, durant els anys setanta i principis del vuitanta. Al 85 me n’aní a Barcelona i és allà on vaig encetar una trajectòria molt llarga, de més de vint anys, però anava i venia. En una de les tornades ací s’intentà crear una companyia estable de teatre. S’anomenava Teatre Estable del País Valencià. La portava Casimiro García. Férem obres com “Los malcasados de Valencia”, anàrem fins i tot a Almagro. No recorde ni tan sol si cobrava.Teníem una certa ajuda institucional, i amb el final de l’ajuda, es va acabar el Teatre Estable. “La primera de la classe” - TEPV

per això a Catalunya em diuen l’actriu valenciana i ací la catalana. I vaig fer teatre durant uns anys fins que vaig tornar a València i em vaig casar. La relació amb tota la gent de Barcelona com Comediants va seguir, però ací necessitava alguna cosa. Així que vaig moure’m i em digueren que a la Facultat estaven preparant un grup de teatre independent. Fou quan vaig conéixer Pepe Marín, que per a mi ha sigut un mestre, com Lluís Pasqual en el seu dia. El grup es va dir al principi UEVO i després Ubu Blau. Vaig conèixer

Per què moren projectes com eixe? El que passa a esta ciutat és que tots els intents s’afonen. No sé per què. No sé si és que sempre s’ha fet una cosa d’aparador, en lloc d’infraestructures, de fonaments de debò per a una feina. Sempre comencem per dalt... Mon pare sempre deia “yo pinto en Valencia, pero expongo en Madrid”. O siga, on t’han de revalidar, on et fan créixer professionalment és a Madrid, no a ta casa, quina tristesa. Jo veig coses intenses, amb molta creativitat, però es queden aquí i no passa res. Cal revalidar-ho. No hem tingut sort, políticament, i s’han començat les coses pel sos-

comunica[ció] e nt re v is ta

“Max Gericke, un home d’urgència” - CDGV

tre. Tal volta és un problema del País, de l’ensenyança, que no acaba de quallar. De tant en tant hi ha persones que destaquen, focs artificials que fugen perquè ací no acaben de quallar. Creus que per manca d’un recolzament públic o hi ha alguna cosa que nosaltres estem fent mal? Mira, pense que de tot. Realment falta un recolzament públic. No es pot començar

una cosa i després deixar-la, abandonar-la, com el Centre Dramàtic. Ha d’haver-hi una constància. Segurament no teníem mestres. A Barcelona estava el Fabià, a Madrid l’Espert... són mestres. Els mestres són importants i en la nostra professió aprenem d’ells veient-los treballar, en lloc de donantnos classes (que també). Ací només hi havia variettés fins que va començar el teatre universitari amb Antonio Díaz Zamora, que va fer una tasca de recopilar repertori, de muntar Shakespeare o Ibsen... això s’ha perdut. Jo

comunica[ció] e nt re v is ta

“Una nit qualsevol”, d’Slawomir Mrozek

sempre dic que han faltat mestres. Ens hem quedat coixos. No hem tingut referents. Hem hagut d’anar a Madrid o Barcelona. I les institucions d’aquí no han recolzat els impulsos, no sé si perquè érem gent d’esquerres o què... Quan vaig començar érem gent d’esquerres però ara ja no ho sé. No entenc res. El cas és que estos governants no han sabut aglutinar, gestionar. Tampoc m’agrada criticar molt perquè sé que de situacions de pobresa o crítiques es pot fer bon teatre, de fet ara tenim bons exemples. Però hem de ser més constants. S’han de vehicular les coses, no es poden acabar tan ràpid. Ací ens barallem amb massa facilitat. És una frase simple que ho resumeix. En som més a repartir, si

és que hi ha, un pastís i aleshores hi ha intencions on hi hauria d’haver una germanor. Hem viscut moments d’eufòria i afonament. Moltes vegades pense sobre el que ha passat, què ha sigut d’esta o d’aquella persona? Com és possible que s’haja desaprofitat tan de talent? Per la política... Va ser per això que als ’90 decidireu crear l’AAPV? Això va ser just quan naixia el nostre Centre Dramàtic. Era un d’eixos moments d’eufòria que t’he dit. Jo no he sigut una persona activista, però sé on m’he de posar, en el sentit que defense les coses en les que crec.

“L’home, la bèstia i la virtud” - CDGV

Llavors estava fent “L’home, la bèstia i la virtut” i va vindre Joan Peris i em va dir: “Teresa, hem de muntar una associació”. Era cert. A Barcelona estava funcionant molt bé, així que ell va dur els estatuts d’allà. Allà estàvem Consol Soler, Paco Algre,... ui, se m’oblida molta gent, però el cas és que em digueren que la presidenta havia de ser jo. Jo recolze les coses però no sóc una dona de gestió. El cas és que trobarem un lloc, comprarem de segona mà una màquina d’escriure, unes cadires i muntàrem l’AAPV. I anàrem a presentar-la. I la presentarem a l’Ajuntament. Crec que fou ja amb Rita...

Ja estava Rita Barberà!? Trobe que sí. Jo anava a classe amb ella. No la conec personalment, però el que la conec de política no estic d’acord amb la seua ètica ni amb la seua estètica. Tot plegat (Ajuntament i Generalitat) ens ha dut una situació d’incultura, de desinterés per la cultura, perquè si almenys hi haguera interés... Des del meu punt de vista, i ara que ja sóc major, també de mala educació, de poca sensibilitat, de poca solidaritat... ella i tota la seua gent són responsables d’esta situació. Després anàrem a presentar-li l’AAPV al Conseller de Cultura, també a Ràdio

“La casa de Bernarda Alba”

Televisió Valenciana... i poc després d’açò férem la primera vaga – encara que ara no podria concretar-te els motius, però sí que ens deixaren una habitació al Teatre Principal. I això començà a caminar l’Associació. Jo estic orgullosa del que hem fet. Estic orgullosa de tindre el carnet número 1, allà on vaig ho dic. Encara que no he tingut el seguiment de tots estos anys ja que he treballat molt fora. Mira, a partir que va començar l’època del PP no vaig treballar aquí. Ui, per què serà? Jo sempre que m’han fet una entrevista he dit que ens havien abandonat, que la gestió

de Teatres de la Generalitat era un desastre... He treballat fora perquè he tingut sort. També és veritat que quan he vingut a treballar a València, tret de les experiències com “Valèntia” del Projecte Veus, he vist que no es treballava bé. Excepte quan el Centre Dramàtic, on s’han fet bones coses, com amb Strasberg, veia que es treballava sota mínims sempre. I el que fas aquí no transcendeix fora. Vaig vore la funció d’Álvaro Báguena i Vero, “Querencia”, i això, si no ho porten fora, no té cap transcendència, és l’exemple del que et dic, que no passa res. La professió podria aprofitar-se de gent com ells, que ja tenen bagatge, aglutinar-se... la germanor de la que parlàvem. Tan oberts que som en algunes coses, en d’altres som

comunica[ció] e nt re v is ta

“Valèntia” - Projecte Veus

intolerants. En altres llocs també passa, eh? En general hem de ser una professió més intercomunicada. A la nostra professió no hauria d’haver barreres. Hauríem d’intercomunicar-nos més amb altra gent d’altres territoris. Que el Teatro de la Abadia vingués aquí i l’altre allà... que ens nodrírem. Però això ho veus quan tens certa edat.

De tornar al teatre independent? Sí. A mi em costa treballar al teatre privat. M’agrada una cosa amb més risc, que no haja d’agradar a la classe mitjana. Fugir d’allò comercial, perquè no m’he criat amb això i no m’apeteix, ni m’interessa. Creus que falta risc al teatre públic valencià?

Per això defenses projectes com el de “Valèntia”. Sí. Quan veia que estàvem tot l’equip a sota mínims, dient-nos açò és el què hi ha però amb un cosa de solidaritat, de denúncia, de no necessitar de res per una funció, de no hi ha res però hi ha altres coses.

Tampoc no conec tota la trajectòria com per jutjar-ho, però ja et dic que no m’interessava com es portava el món cultural ací, ni Teatres. I em vaig separar, i em van separar. O siga que m’he separat del món professional a València. Encara que sí que m’interessa vore què es fa, no de Teatres clar, que ja té

comunica[ció] e nt re v is ta

“La gran família espanyola”

el meu veto. I a la tele valenciana? També li falta risc? Mira a la tele tampoc no he treballat massa però en “A flor de pell” veia que hi havia bona factura, bons guions, dins el que allò era, i va funcionar bé i va donar faena... però pagaven fatal. Sempre han pagat fatal ací i sempre han volgut explotar els actors i això em rebenta. Als actors valencians els han pagat poc i si damunt no s’han mogut de València, llavors menys. També és cert que llavors ací i a Madrid, la televisió era més tele i ara és més cine. Tot ha canviat i ara la televisió té més interés. Vaig fer capítols per a “Senyor Retor” i m’agradava. Era un bon producte. No entenc per què s’ha parat tot.

Parlant de sèries... el teu primer paper fixe a l’audiovisual fou amb “Mujeres”, primera sèrie de ficció de la productora d’Almodóvar. Com fou crear a Palmira, eixe personatge tan... tan... com definiries Palmira? Al límit. Ella estava a la corda fluixa. Em vaig atrevir perquè vaig confiar molt en els directors. Quan vaig fer la prova vaig tindre una comunicació directa. Em van entendre. Estava treballant al teatre i va vindre la directora de càsting allà i em va oferir optar al paper. I ja a l’equip ningú érem cares conegudes, no tenien interés en buscar Fulanitos i Menganitos i això fou genial, perquè ens vam unir molt. Férem com una companyia. Els primers guions els escriviren Félix Sabroso i Dunia Ayaso, els mateixos directors i eren fantàstics directors de cinema amb el recol-

“Amar es para siempre”

zament d’una productora fantàstica com El Deseo. Vam gravar 13 capítols en 7 mesos. Per això quan em diuen de fer capítols i jo sempre dic que “La Sèrie” ja l’he feta. I encara que “la sèrie” ja l’has feta, has acceptat nous reptes a la tele, com fer el personatge de Selica Porcal de la nit al matí en “Con el culo al aire”, com afrontares això? Doncs t’ho menges. La nostra feina consisteix en tindre molta disponibilitat i jo no vaig mirar res. Vaig afrontar-ho des de mi. Jo la vaig fer molt carinyosa amb el seu marit. Però fou molt difícil, perquè un personatge tan xicotet t’impedeix crear un personatge com a tal. Malgrat això, es fa. No va importar-me massa perquè realment no m’entusiasmava molt la sèrie, per com està conce-

buda, amb tants gags, amb tanta bogeria, no m’interessava massa... I què t’interessaria fer Teresa? O què és el més interessant que has fet? Al teatre se’m podrien acudir moltes coses. Estic convençuda que hi ha milers de projectes i personatges en els que picaria. Ara mateix no te les podria ni dir. Segur que em toca qualsevol dels directors amics i em convencerien. Del que he fet, una de les funcions de les que guarde millor record és “Vespres de Carnaval”. Per tot, escenografia, la direcció... fou la meua entrada en el Teatre Lliure i a més fou un dels muntatges mítics del Lliure. Fou per tot, pel context que l’envoltava. Però

moltes altres coses com “La casa de Bernarda Alba” o el que he fet amb Rosa Maria Sardà. I ara m’atrau molt descobrir el cinema. M’agradaria fer-ne més, encara que és molt complicat. L’última que he fet “La gran família espanyola” també m’ha agradat molt, i ja vaig fer de besàvia, no de iaia! Tal volta et quedava fer de presentadora, com a la gala del Premis AAPV d’enguany? Mira sí!. Havia presentat alguna coseta però de col·laboradora, era el que em faltava. Em vaig estrenar amb tu. I l’AAPV ha estat un dels qui t’han premiat. Com et prens tu això dels premis? Quan em varen donar el narcís em va emocionar molt. L’afecte que rep de la professió d’ací m’emociona molt. Com a la gala, quan en eixir cadascú de nosaltres ens van aplaudir, i eixe aplaudiment anava a la persona i això m’ompli. A l’acte homenatge a Carme Belloch ho vaig comprovar: els actors tenim un ADN propi que valore molt. Esta cosa sentimental, de germanor, de gent que ens dediquem al mateix m’emociona. L’ADN és una cosa que si ja has treballat amb una perosna, encara que passe temps, reapareix i si és amb una nova persona que coneixes, com amb tu, es genera. Él nostre codi de barres. Després de tanta carrera, de segur que pots regalar-nos alguna anècdota...

Una anècdota... ara mateixa... no me’n recorde!. A mi m’ha dit un pardalet que fent “La casa de Bernarda Alba” havies de dur damunt una cabra, que anava creixent, que es cagava tota... Ah sí! D’això fa no res! La cabra era mi niño i no me la canviaven mai, i anava creixent i al final anava carregada amb un xoto per l’escenari. I un dia la cabra començà a cagar-se i tot el terra tan bonico ple de cagades. Quan eixia d’escena avisava l’Espert i qui fóra “compte que per allà hi ha una cagada”, “ojo que se ha cagado por aquí y por allà”. Pobreta! Si nosaltres ja tenim por a l’escenari, imagina’t una cabra. Però més bonic que allò de la caca era quan la cabra cantava. Resulta que jo li cantava a l’escena i de vegades em responia! Jo li deia “ovejita, niño mío, vámonos a la orilla del mar” i ella em deia “beeeee”. També vaig tindre una gosseta fent un Txèkhov. No era meua, però vaig estar convivint amb ella durant tot el procés. Va estar a casa amb mi els dos mesos d’assajos i dos mesos de funció. Al principi la portava nugada a escena però al final anava solta i m’obeïa. Jo li feia “hop” a l’escena i ella se’m pujava. Anàvem i tornàvem juntes al teatre. Em va fer tanta llàstima quan faig haver de separar-me d’ella...Tenia una foto amb ella que no està ací, com tantes altres, de quan vaig i vinc de Madrid.

comunica[ció] e ntr e v ist a

I és que Teresa no para. Em sobta i m’atrau la seua energia, com relata les històries, com et mira recordant, com et desperta noves sensacions. Hui me’n vaig de sa casa amb una nova inquietud després d’entrevistar-la: la del periodisme. Tal com està el panorama, pot ser convinga escoltar més a gent com ella.

Interpretant Palmira a la sèrie “Mujeres”

“La casa de Bernarda Alba” - TNC

“Wilde” - TNC

Teresa amb el Premi Narcís del 2009

Juan Mandli: “Llevo 41 años trabajando en el teatro, y no estoy cansado” Per Miquel Viñoles

Avui li pegarem la volta a la nostra secció, i a més de viatjar a un altre país, també viatjarem en el temps. I ho farem de la mà del nostre estimat company Juan Mandli. Com molts companys que han buscat fortuna en altres països, Juan va vindre a provar sort a Espanya fa 33 anys. Són anys, eh? Tota una vida, o millor dit mitja vida. Tots hem tingut l’oportunitat de vore Juan en infinitat de papers al llarg d’estos anys, però poca gent coneix quina va ser la seua trajectòria abans d’arribar ací. He de confessar-vos que, abans de parlar amb Juan, ja m’imaginava que, després de tantes experiències, tindria molt a contar. Tot i això, no podia deixar de sorprendre’m a cada segon de la nostra conversa. Espere ser capaç de retratar, encara que siga mínimament, tantes vivències en les quals la línia entre el teatre i la vida desapareix per complet.

“A qué jugamos" de Carlos Gorostiza - Teatro Estudio de Buenos Aires 1974

Corria l’any 72. Amb 24 anys, Juan s’uneix al Teatro Estudio de Buenos Aires, sota la direcció de l’espanyol Víctor Mayol. No tenien molts mitjans ni suport públic, però sí una sala on hi havia activitat pràcticament les 24 hores del dia. Començaren un treball d’investigació d’entrenament actoral basat en tècniques de Stanislavski i Grotowski. Açò que hui en dia està tan estés, en aquell moment sonava a xinés. Començaren a introduir a la ciutat una nova vessant teatral en què es cuidava molt la posada en escena i el cos de l‘actor adquiria una dimensió poc explorada fins el moment. Passaren un parell d’anys i la companyia s’havia consolidat. Malgrat això, molts dels components havien de treballar en altres coses

per poder subsistir. Un dia, Víctor, el director, va dir: “Cal professionalitzar-se!” I la veritat és que trobaren la manera de fer-ho. Entre setmana s’impartien cursos i s’assajaven les obres que es representaven el cap de setmana.Tots els membres de la companyia (unes 10 persones en aquell moment) participaven de les activitats que mantenien la sala en funcionament: administració, gestió, pedagogia, assajos... A banda d’actuar, cadascú tenia la seua funció dins d’aquella maquinària perfectament engranada. Estava tot molt ben organitzat. Fins i tot, cada dia un dels actors havia de portar el menjar per a tota la resta. Amb el que guanyaven es pagaven les despeses i tenien un xicotet sou per passar el mes. Justets, però vivien del teatre.

“El torturador” d’Andrés Lizárraga va ser l’espectacle que portaria a la companyia a estrenar-se a la Calle Corrientes. Malgrat que tenien competència amb caps de cartell molt coneguts com Núria Expert o Héctor Alterio, aconseguiren omplir el teatre tots els dies. Això sí, havien de gastar bona part del que guanyaven per pagar el remarcado als diaris. D’esta manera es ressaltava l’anunci amb un requadre perquè destacarà per damunt dels altres. Donada la immensa oferta teatral de Buenos Aires, eren uns diners ben empleats. Però tant d’esforç a la fi donà els seus fruits i els eixí una gira per 14 ciutats. Allò en aquell moment era un fet impensable! La nit abans d’iniciar el viatge, uns encaputxats llançaren dos còctels molotov que destruïren per complet la seu de la companyia. L’espectacle que portaven entre mans remenava massa consciències. La gira fou cancel·lada, però ni les flames aconseguiren parar la força del teatre. La vesprada següent de l’incendi els alumnes portaren ciris al local per poder treballar i no es va suspendre ni una classe. Poc a poc es va anar reconstruint el local gràcies a la solidaritat de la gent. Els alumnes organitzaven peñas els caps de setmana per recaptar diners. Las peñas eren encontres on es feien exhibicions de diferents disciplines artístiques amenitzades amb menjar i beguda que portava la gent. Per allí passaren molts artistes que amb el seu art contribuïren a la reconstrucció del local.

La companyia continuà fent teatre i amb més força que mai. Amb l’espectacle “Crónica de un secuestro” iniciaren una gira per Sud-amèrica que els mantindria un any i mig fora d’Argentina. Era una obra que es censurava molt i per eixe motiu van haver de sumar dos obres més al repertori. Cal tindre en compte que en aquell moment hi havia dictadures a quasi tota Llatinoamèrica. A punt de viatjar a Cuba des de Veneçuela, s’assabentaren del colp d’estat de Videla a l’Argentina. Donades les circumstàncies hagueren de suspendre el viatge i tornar a casa. A l’any 1978 es dissol la companyia. Cadascú inicia el seu camí i Juan decideix quedar-se el local per continuar desenvolupant la seua activitat teatral. Per esta època és quan coneix a la que es convertiria en la seua companya dins i fora del teatre: Nilda Varela. Colze amb colze al capdavant de la seua sala hagueren de passar per situacions molt difícils. Els militars feien violacions de domicili contínuament i un lloc com un teatre estava sempre en el punt de mira. Malauradament, hi hagué gent que es quedà en el camí. Un parell d’anys després, la situació social continuava sent molt dura i, d’altra banda, no hi havia diners i havien pujat el lloguer del local. Lluitaren pel teatre fins que no hi hagué més remei, però hagueren de tancar. Juan entrà per última vegada en aquella sala i amb la mà al cor s’acomiadà: “Argentina, hasta pronto”. En aquell moment, a Juan li

Companyia Teatro Estudio de Buenos Aires 1974. Juan és el primer de dalt a l'esquerra. El del seu costat de la barba és Víctor Mayol, el director.

hauria agradat quedar-s’hi, però guiats pel sentit comú i pel consell de bons amics, ell i Nilda se’n vingueren cap a Europa. Anaren a parar a Madrid, ja que allí comptaven amb l’ajuda d’un vell amic i company del Teatro Estudio de Buenos Aires: Alfredo Montovani. Però no acabaven d’encaixar a la ciutat. Alfredo ja tenia una intensa activitat pedagògica al món del teatre en aquell moment. Donà la casualitat que se li solaparen dos cursos: un a Bilbao i l’altre a València; i per no perdre la ocasió, li proposà a Juan que vinguera ell a donar el de València. I la cosa va ser tot un èxit!

Als pocs mesos, s’obria el Centre Teatral Escalante i li oferien formar part del professorat. Juan i Nilda es sentiren acollits per una València on començava a despertar-se molt activament la professió teatral. Després d’un any, estaven completament instal·lats a la nostra ciutat: hi havia feina, molts projectes i havia nascut la seua primera filla, Alejandra. Juan va obtindre una beca per fer un curs d’entrenament amb Eugenio Barba a Itàlia, i eixe curs li va servir per consolidar molts dels aprenentatges que havia investigat al Teatro Estudio de Buenos Aires. Es trobava en plena efervescència professional però l’activitat pedagògica absorbia tot el seu temps i trobava a faltar els escenaris.

L’any 1983 sorgí l’oportunitat de tornar a Argentina. Després de pensar-ho i repensarho molt, decidiren tornar-hi. Sí, era una bogeria, i damunt hi havia una nova companya de viatge, la seua segona filla Mar. Però s’havia d’intentar. Es trobaren amb un Buenos Aires enrarit. Havia passat la dictadura, però vivíen una etapa de transició on els radicalismes conti-

nuaven massa presents. Després d’uns mesos, s’adonaren que potser el seu lloc ja no era aquell. Així que creuaren de nou l’oceà per tornar a la que ja consideraven sa casa. Els següents dos anys Juan continuà amb la seua frenètica activitat com a mestre, però estava decidit a recuperar la seua faceta actoral. L’espectacle “Corazón de ángel y diablo”, una versió de “Peer Gynt” d’Ibsen dirigida per Nilda, va servir per portar Juan de nou als escenaris. I com ell diu: “Así hasta hoy”. Juan defensa la professió teatral valenciana amb dents i ungles. Lamenta que el nostre cabal artístic no siga correspost pels nostres dirigents. I reivindica que no és just que aquells que construïren la professió als anys 80 es vegen sotmesos a esta misèria que ara ens envolta. Viu la situació actual amb optimisme. Creu cegament en les noves generacions i en la renovació estètica i ideològica del teatre que estes porten. Sens dubte, Juan Mandli és un autèntic home de teatre: alumne, mestre, actor, director. Un supervivent d’este art que ha descobert la professió fent-la.

“Corazón de ángel y diablo” - València 1987

Us deixe una frase del nostre company, que crec retrata perfectament la seua passió: “Llevo 41 años trabajando en el teatro, y no estoy cansado”.

Un coup de cœur viatger Per Sònia Alejo

Tian Gombau és de Vinaròs i si la felicitat existeix, encara que siga en porcions petites, el seu estat és el més paregut a ella que he conegut en els darrers anys. La felicitat relacionada amb la satisfacció de rebre el millor fruit d’un treball honest i ben fet. És actor, es dedica al teatre i sorprenentment, viu d’ell. La seua companyia, creada en 1992 en Castelló de la Plana es diu Teatre de l’Home Dibuixat, molts la coneixereu d’oïdes i pocs haureu vist els seus espectacles per València. Les seues produccions compaginen els espectacles per adults, joves i menuts, de sala i de carrer.

Tian-pardal

En 2007 i seguint una línia de treball en solitari, naix “Pedra a pedra”, inspirada en un llibre d’Isidro Ferrer, escrita i dirigida per Rosa Díaz. Una joia d’espectacle que ha catapultat per tot el món a la companyia per mèrits propis. Com es fa això? Doncs afrontant la teua feina amb rigor, honestedat i “mirant més enllà del campanar del teu poble”.

“Pedra a pedra”

Arriscant i apostant per mostrar la seua criatura més enllà del Fadrí o del Micalet. En 2008 “Pedra a pedra” es presenta en varis festivals i fires i comença a guanyar premis. Tian, no se n’adona de la singularitat de la peça que tenia entre mans fins el moment en que es troba actuant en el Teatre Nacional de Catalunya. Havia estat molt concentrat preparant-se i perfeccionant la seua tècnica en manipulació d’objectes per què era la primera volta que treballava exclusivament amb ella, malgrat ser un gran expert en moviment i en l’ús de màscares de tot tipus.

És a partir d’aquest moment i amb l’inici de la crisi, en que decideix sortir d’Espanya i provar sort a l’estranger. No eixí bé en el primer festival francés en el que ho va intentar, però sí en el segon. I des d’aleshores ja no ha parat. “Pedra a pedra” ja ha estat traduït a 9 idiomes per poder fer front a les gires internacionals que han dut a la companyia per quatre continents i 23 països. França, Alemanya, Bèlgica, Canadà, Rússia, República Txeca, Macao, Colòmbia, Indonèsia, Tunísia, Japó… i el llistat continua. Quan li pregunte per l’experiència artística a

l’estranger, em confirma que la percepció i reaccions del públic respecte a “Pedra a pedra” són universals, no hi ha diferències grans entre els espectadors d’arreu del món. També apunta que a l’estranger el teatre per a xiquets, de titelles o objectes és una modalitat considerada com la resta de disciplines, no està tan infravalorada i infantilitzada com ací. L’espectador adult acudeix a veure aquestes propostes, no per acompanyar els seus fills sinó per interés propi. Açò comença a canviar però queda molt a fer. És una qüestió de cultura de base, d’educació.

“Pedra a pedra”

Respecte a les llargues gires: - I com ho estàs vivint? - “Ni en el millor i més ambiciós dels meus somnis haguera imaginat açò que m’està passant”. - Sí, però, i la soledat? Els viatges arreu del món, tot sol? - “La soledat quan és triada, es converteix en una gran llibertat”.

“Pedra a pedra” no ha deixat de guanyar premis: FETEN (Xixón), la Vall d’Albaida, Fira de Titelles de Lleida, Festival Valise, Lomza (Polònia), Subotica (Sèrbia), Chengdu (Xina), Zagreb (Croàcia) i els darrers fa només unes setmanes a Rússia. També finalista en els premis Max de 2009 i mai nominat als premis de Teatres o Premis Abril. Com és malauradament habitual, les joies polides d’Almenara cap Amunt són més conegudes fora de les nostres terres que al voltant del nostre campanar. Tant de bo poguérem gaudir d’elles i apreciar-les ací també.

Illa de Reunión

Per a més informació:

ibuixat.com www.homed De gira a Corea del Sud

Cóoomicos!!

Per Rafa Contreras Il·lustració de Jorge Tejedor

Març de 2013. Sona l'esclat d'un masclet. Deu ser Sant Josep que ja s'hi acosta... Fina, la meua veïna, aprofitant que la porta de casa s'havia quedat oberta, entra de sobte com un terbolí... Jo li dic que ja he donat la voluntat per a la Falla a una neboda seua que se n'acaba d'anar. Ella, que no és molt fallera, em mira amb cara de pocs amics i, sense més preàmbuls, em mostra el periòdic i m'assenyala una nota que em fa llegir: “(...) Esa es la realidad de nuestro mundo teatral que esta semana perdía a Pepe Sancho cuya muerte ha dejado «mudo» al sector teatral valenciano.” (Comentari de JR Seguí en Levante-EMV 10.03.2013) Després de llegir li torne el diari i note que em mira com si em preguntara “No tens res a dir d'açò?..” La veritat és que em fa vergonya dir que no... I aleshores improvise. Li dic a Fina que en algunes ocasions vaig treballar com a director de doblatge amb Pepe Sancho en produccions audiovisuals en les que ell havia de doblar al valencià personatges que interpretava (quasi sempre protagonistes absoluts, com Sorolla i Tarancón)... L'última vegada que vaig coincidir amb ell em va comentar que li faltaven un parell de sessions per acabar la gravació de la sèrie de Canal Plus “Crematorio”, un treball del que se sentia molt satisfet. La veritat és que va fer un paper excel·lent com a protagonista. Recorde que em presentà Reyes Monforte, la seua dona. El vaig notar content. Però la mirada de Fina em demana més... Jo em quede pensatiu i a continuació hi afegisc: “Hem hagut de compartir prou hores junts i no negaré que de tot n'hi ha hagut... Però això sí, mai no

Buster Keaton adoptant la postura dels tres micos

vam traspassar la línia d'una certa cordialitat professional.” Ella em retruca que lamentar públicament la mort d'un company és un fet habitual, i encara més en un món com el de l'espectacle que ja se sap que sol ser molt adicte a les lloances necrològiques... I que no és d'estranyar, doncs, el mutisme a què al·ludeix JR Seguí en el seu comentari. Jo li dic que el desencontre d'una gran part del sector teatral valencià amb l'actor de Manises ha estat palès al llarg dels últims anys. Controversies que han tingut com a nucli central (deixant de banda algunes questions personals) les relacions amb la política institucional de Teatres de la Generalitat. I que tant una part com l'altra ho van posar de manifest en declaracions als mitjans de comunicació valencians. Fins i tot, amb alguna que altra desqualificació... Sona l'esclat d'un nou masclet... Fina em mira amb insistència, però no diu res... Argumente que davant d'aquestes desavinences no és d'estranyar tampoc la manca de referències a l'actor Pepe Sancho en el moment de la seua mort. La lloança necrològica hauria estat un exercici d'hipocresia gens modèlic, al meu parer. I, per contra, una referència crítica en un moment tan desgraciat hauria resultat tan irrespectuós com inoportú. Fina continua mirant-me, encara que la seua mirada ja no és tan ferma... Jo li dic que no sé que més li puc dir... Finalment li dic que tanque la porta quan isca, que m'espanten els masclets... Aleshores Fina es gira cap a mi abans de tancar i diu de manera un poc sobreactuada: Cóoomicos!!

cĂ˛mic-dels-cĂ˛mics