Eq' 33_07/14 by AAPV Actors i Actrius Professionals Valencians

eq’iliquà 33_07/14

consell de redacció: sònia alejo, david durán, carles gª tormo, nelo gómez, sergi mira col·laboradors: joan alamar, félix blanco, rafa contreras, aureli delgado, juli disla, regina enguídanos, antonio fraguas, ferran gadea, clara pradas, álex rubio, maria jesús suàrez, jorge tejedor portada: nelo gómez maquetació interior: carles gª tormo impremta: linea 2 col·laboracions: equiliqua@ctv.es publicitat: telèfon 963 528 198 dipòsit legal: v-2280-2005 actors i actrius professionals valencians pare jofré, 7 baix, 46007 valència - tel.: 963 528 198 - fax: 963 533 736 - info@aapv.net - www.aapv.net

AAPV no es fa responsable de les opinions dels col·laboradors de l’Equiliquà

04| editorial sense política teatral 05| audiovisual mesa de l’audiovisual valencià 10| veu en on + w3 + còmic dels còmics web-sèries 20| aisge aisge rescata la memoria de jano, el gran cartelista del cine español 22| comunicació entrevista a paco alegre 33| fina, la meua veïna pallasso!! 34| teatre carme teatre: adéu a un espai 37| d’almenara cap amunt estiu a escena 42| organització reclamacions salarials I més de 100 dies d’ús de la sala

amb la col·laboració de:

editorial Sense política teatral

Ara fa un any i mig que van arribar a la Conselleria de Cultura nous gestors, aleshores s'encetà un procés de diàleg que ens va omplir d'esperança sobre el consens d'una política teatral, fins eixe moment inexistent. Hem mantingut moltes reunions amb diferents càrrecs per tal d'arribar a acords sobre les diferents vessants d'aquesta política però, a banda de bones paraules i poc més, els nostres governants no s'han dignat a apostar veritablement pel nostre teatre. És veritat que s'ha recuperat el Circuit Teatral Valencià, transformat en Circuit Culturarts, però sense la dotació pressupostària mínima. Les ajudes a les companyies i sales privades continuen publicant-se amb un calendari absurd, a diferència de les ajudes del Ministeri. La intocable subdirectora de teatre i dansa continua amb la seua política erràtica del teatre públic i calfant la cadira gràcies al seu pes en el Partit Popular. Per tant, sembla evident que els nostres governants no tenen cap interés pel teatre valencià, més enllà de fer-se alguna foto de tant en tant. Des de l'AAPV proposem un Pla de Xoc pel Teatre Valencià que incloga pactar l'elecció del director artístic i la política teatral, i destinar un pressupost de 2 milions d'euros per a ajudes a companyies, altres 2 milions en ajudes a sales privades i 2 milions més per al Circuit Teatral Valencià (la Conselleria posaria el 80% del catxé i els ajuntaments el 20%). D'altra banda pensem que s'haurien de fer 6 produccions públiques cada any.

audio.visual Mesa de l’Audiovisual Valencià

Per Ferran Gadea

Es posa en marxa la Mesa Sectorial de l’Audiovisual Valencià (MESAV) amb el suport de professionals de l’audiovisual, tant a títol individual com en representació de diverses associacions del sector. L’àmbit de la docència també dóna el seu suport a esta iniciativa amb diversos representants d’Universitats Valencianes i instituts de Formació Professional. La Mesa ha ratificat un acord marc que palesa la magnitud de la catastròfica situació que pateix el sector professional de l’audiovisual com a conseqüència, entre d’altres, de les polítiques (o la manca de polítiques) públiques desenvolupades en els últims anys, i la necessitat d’una intervenció conjunta de tots els col·lectius professionals afectats. Tot i remarcar la importància del tancament sobtat de RTVV, la Mesa es proposa treballar junt amb tot el sector audiovisual en el sentit més ampli, i ho farà des del pluralisme inherent, per augmentar la cohesió, d’acord amb les estratègies que elabore en el futur. Un

futur en el qual inicialment es posa mans en l’obra a través de quatre grups que dedicaran els seus esforços al seguiment del patrimoni de RTVV, a la creació del Consell de l’Audiovisual, a posar en marxa un projecte de model de la nova RTVV i a elaborar un pla de futures polítiques de recuperació del sector. La Mesa Sectorial de l’Audiovisual Valencià buscarà el suport d'entitats, associacions i particulars relacionats amb el sector, que defensen la reactivació del servei públic de ràdio i televisió i la potenciació de la creació audiovisual que reclama la societat valenciana.

Acord marc de la MESAV

Les entitats professionals i acadèmiques, així com els professionals a títol individual acorden constituir la Mesa Sectorial de l’Audiovisual Valencià, i fan les següents consideracions: Primera. - Els integrants de la Mesa coincideixen a constatar la magnitud de la catastròfica situació que pateix el sector professional de l’audiovisual com a conseqüència, entre d’altres, de les politiques (o la manca de polítiques) públiques desenvolupades en els últims anys. En aquest sentit, el tancament abrupte i irracional de RTVV ha sigut la rematada que encega, si més no de moment, qualsevol expectativa de recuperació, amb els efectes que se’n deriven en els àmbits social, econòmic, cultural, profes-

audio.visual sional i acadèmic. Les repercussions de l’extinció de RTVV van molt més enllà de la supressió d’un canal de televisió i de ràdio que és patrimoni del poble valencià, afectant d’una forma letal la producció cinematogràfica i el desenvolupament de les noves plataformes relacionades amb escenaris multimèdia propis del segle XXI. Segona. - La Mesa reuneix el sector audiovisual en el sentit més ampli i treballarà des del pluralisme inherent, per augmentar la cohesió, d’acord amb les estratègies que elabore en el futur. Tercera. - Aquestes estratègies es desenvoluparan, arribat el cas, des de la lleialtat amb tots els col·lectius que formen part de la Mesa. Això no impedeix que cada part actue per a maximitzar les pròpies expectatives, amb la condició que no s’empren procediments censurables, com podria ser la informació privilegiada o la representativitat fal·laç o fictícia davant les instancies que siga necessari, a la fi d’obtindre posicions d’avantatge respecte d’altres col·lectius o entitats representades en la Mesa. En el cas de possibles negociacions amb institucions (públiques o privades) que afecten el sector, en les quals s’involucren alguns membres de la Mesa, aquests acceptaran ser acompanyats per representants de la Mesa –nomenats en cada cas- per tal que el sector puga estar al corrent de l’abst de les negociacions, com a garantia dels interessos col·lectius de la Mesa. Quarta. - La Mesa es proposa, com a objec-

tiu a curt termini, el restabliment del servei públic de radiotelevisió a la Comunitat Valenciana, de caràcter democràtic, plural, independent, de qualitat i en valencià. Conseqüentment cadascuna de les parts emprarà les seues influències –poques o moltes- en els àmbits social i polític per a accelerar la consecució d’aquest objectiu des de la lleialtat a la Mesa i la coherència amb els plantejaments i actuacions que s’acorden. És objectiu de la Mesa també proposar i desenvolupar mesures que potencien la producció audiovisual en general, mitjançant polítiques fiscals, convenis amb la Seguretat Social i qualsevol altre tipus d’iniciativa que afavoreisca la reactivació del sector. Cinquena. - La Mesa determinarà, si escau, comissions d’equips i persones que elaboraran documents marc d’actuació i projectes amb l’objectiu de contribuir a la consecució d’un servei de radiotelevisió pública, democràtica, plural, independent, de qualitat i en valencià, conseqüent amb el model de societat que reclamen els valencians del segle XXI, i unes polítiques audiovisuals que responguen a les necessitats d’expansió del nostre sector. Serà objectiu de la Mesa l’elaboració de propostes per al desenvolupament del sector audiovisual valencià en tots els seus àmbits. Aquestes propostes buscaran la reactivació del sector empresarial i professional de l’audiovisual. Una vegada elaborades les propostes es faran arribar als representants polítics i agents socials per a la seua implementació.

audio.visual

Per començar, la Mesa acorda posar en funcionament les següents comissions, atenent en totes elles la anàlisi dels errors, tant en l’àmbit públic com privat, que han conduit el sector a la situació actual: - Seguiment del patrimoni de RTVV (amb la col·laboració del Comitè d’empresa de RTVV). - Creació del Consell de l’Audiovisual. Definició, composició i funcions. - Característiques i gestió de la nova RTVV. Models de referència i alternatives sostenibles. - Futures polítiques de recuperació, potenciació i sostenibilitat del sector audiovisual.

Sisena. - En el període de transició entre l’extinció de RTVV i la posada en funcionament de la nova radiotelevisió pública, les parts que integren la Mesa evitaran la temptació de participar en el repartiment dels actius de les empreses en liquidació, així com participar d’accions especulatives amb càrrec al patrimoni públic. Tot això amb independència que l’actual govern de la Generalitat persevere en les polítiques de terra cremada i balafiament del patrimoni audiovisual de titularitat pública. Qualsevol operació contrària als principis i intencions estipulades en aquest document serà motiu de censura, reprovació i –si escau- expulsió de la part infractora, després de discutir-ne en la Mesa i una volta votat per majoria absoluta dels seus integrants.

VEUenON web-sèries Consell de redacció

En estos moments s’està vivint un esclafit de web-sèries per tot arreu i encara que ara mateix les condicions laborals són precàries, estem segurs que en un futur proper aquestes condicions milloraran, ja que els operadors (televisions, plataformes de distribució, portals d’internet,...) acabaran invertint en productes comercials.

1. - Títol 2. - Director-guionista 3. - Actor s i actrius 4. - Sinopsi

1. - “Cabanyal Z”. 2. - Joan Alamar. 3. - Iñaki Martínez, Belén Riquelme Merce Tienda, Enric Esteve, Joan Alamar, Maria Luisa Pérez, Ariadna González Soria, Alfonso Tienda, Arlette Biot, Jorge Lluesma, Ricard Ferrer, Graham Bell Tornado, Ángel Yagüe, Paula Félix, Ángela Bermúdez, Sara Valor Moya, ... 4. - València viu un Apocalipsi Zombi, però un barri encara resisteix a la total destrucció. Només al Cabanyal et podràs salvar... El Cabanyal entre la realitat i la ficció. Cabanyal Z és el retrat d'un Barri que ja porta molts anys de lluita davant l'acció de degradació de l'Ajuntament de València. I és l'experiència adquirida en tot aquest temps de lluita veïnal i l'organització de diferents col·lectius davant la invasió especulativa per part del govern valencià (amb les seues constructores i immobiliàries afins) el que fa al Barri resistir en la sèrie davant la invasió zombie. La sèrie és una activitat més de dinamització al Barri. Pretén ser un nou mecanisme per a donar vida al Barri i alçar la veu sobre la seua problemàtica social. A part de la pròpia sèrie, el projecte de Cabanyal Z pretén abastar més i obrir-se a la participació d'altres col·lectius o persones que a nivell personal vulguen participar creant el seu propi episodi paral·lel a la trama. En aquest sentit, Cabanyal Z ha col·laborat amb el centre de dia de menors “L'Arca de Noé”, de Natzaret (http://elarcanazaret.org/), en la realització del seu propi curtmetatge de zombis i en el qual han participat els xiquets i xiquetes del centre, tant d'actors com de tècnics.

La febre zombi s'ha estès per tota València! Però el Cabanyal resisteix, així

Enllaç:

com altres barris on els veïns es van unint per a lluitar contra els atacs i crear junts un futur amb més dignitat. www.cabanyalz.com

Uneix-te a la resistència cabanyalera!!!

1. - “Fracasados por el mundo”. 2. - Gonzalo Gurrea Ysasi. 3. - Álex Rubio, Eusebio Játiva, Alberto Ysasi,

Kiko

Monterde,

Samuel

González, Pedro Pérez, Pablo Martín, Maria Jose Mas, Patricia Gurrea, Gonzalo Gurrea.

Enllaç:

4. - Jose Manuel Espencer, un jove en la trentena i en plena crisi personal i laboral, ha decidit mamprendre diverses estratègies per posar-li rumb a la seua vida.

fracasadosporelmundolaserie.blogspot.com

[web-sèries]

veu_en_on

1. - “Las villas”. 2. - Pablo G. Granell. 3. - Rosa Mª Pérez, Antonio Hernández, Amparo Ortizá, Chema Aleixandre, Laura Miralles, Txema Campos, Laura Abad, Alejandro Monserrat, Maria Jesús Suàrez, ... 4. - En la primavera de 1936, Carmen Casamayor decideix traslladar-se a les villes de Benicàssim per a gaudir d’una vida lleugera i plaent. L’alta societat de l’època ha convertit aquest lloc en el centre neuràlgic del seu esbargiment, però les Brigades Internacionals també s’han fixat en el seu valor estratègic i amb l’esclat de la Guerra Civil, les festes i l’esplendor acabaran per sempre. Serà llavors quan els seus habitants hauran de decidir si anar-se’n i abandonar les seues propietats o, pel contrari, romandre a les seues cases i col·laborar amb la causa. Encara que, no tots estaran dispostos a renunciar als seus objectius.

Enllaç:

m www.lasvillaswebserie.co

[web-sèries]

veu_en_on

1. - “¿Dónde Vamos? El viaje hacia la felicidad”. 2. - Vicent Gregori. 3. - Félix Blanco, Pau Gregori, Ana Robert, Amanda Rubio, Francisco Hernán, José Luis Granero, Laura Rozalen, Mireia de Miguel, Sonia Martell, Beatriz Nicas, Joaquín Calvo, Fernando Quilis, Sonia Amblar, Belen Motilla, ...

Enllaç:

contenidosyformatos.com

4. - “¿Dónde Vamos?” és una sèrie basada en un personatge singular. Ricardo condueix un taxi, però no és un taxista a l'ús. Ha viscut altres vides i ara ha fet del taxi una barreja d’oracle per als usuaris i refugi per a si mateix. Entre carrera i carrera intenta descobrir la veritat sobre l'accident que, fa 20 anys, va acabar amb la vida de la seua dona.

1. - “Valentinas”. 2. - Borja Soler. 3. - Clara Pradas, Samantha Brandez, Dácil Roca, Helena Sanchis i Pilar Pascual del Riquelme. 4. - Martina, Lucía, Diana, Alex i Noe. Xiques independents com tu. Que pensen per si mateixes. Xiques que no es conformen amb el que altres decidisquen per elles i que estan disposades a lluitar pels seus propis somnis. Encara que, de vegades, això signifique dubtar de tot i anar contracorrent. Encara que supose eixir-se’n del camí marcat i triar una altra opció més difícil. A què s’enfronten? Per què tenen dubtes? Estan encertant? Descubreix-ho en “Valentines”, la divertida mini-sèrie que et conta com cinc amigues encaren una de les decisions més personals i difícils de les seues vides: triar una carrera universitària, un futur. I tot açò amb molt d’humor i bona música. No et perdes alguns dels moments absurds de la sèrie amb el xic cavall, el garçon faralaes, l’alumne de les caixes, el duel de rellotges o la paròdia d’snuff-movie. Al ritme de David Bowie, Foo Fighters, Dan Deacon, Best Coast,Triángulo de Amor Bizarro, Julieta Venegas, Alondra Bentley i amb un temazo final de Crimentales.

Enllaç:

http://www.valentinas.upv. es/index.html

[web-sèries]

veu_en_on 1. - “Paseo Coloma”. 2. - Pablo G. Granell. 3. - Joan Antoni Castall, Carmina Leal, Paloma Pallarés, Sofia Royo, Patricia Miró, Daniel Ródenas, Carlos Mayoral, Joan Ruiz, Joan Manuel Gurillo, Cristina Oliva, ...

Enllaç:

www.paseocoloma.com

4. - Quan l’enginyer del ferrocarril, Don Jorge Coloma, decideix construir la primera villa d’estiu a Benicàssim, la vida del poble i de la seua familia cambiarà per sempre. Els nouvinguts portaran amb ells tot un ventall d’oportunitats a una població que, de la seua mà, obrirà els ulls al progrés. Al mateix temps, la platja i les festes aniran transformant poc a poc a la familia, però també deixaran al descobert algunes veritats ocultes i submergides baix del mar.

aapv és membre de:

Fédération Internationale des Acteurs

web-sèries WebseriESpain Punt de trobada per creadors des del que s’organitzen activitats, de formació i networking. La web inclou un extens llistat d’enllaços a web-sèries. http://webseriespain.wordpress.com/

FEW Festival que busca convertir-se en referència d’aquest nou format audiovisual a l’Estat espanyol. La fita inclou tant projeccions, com col·loquis, tallers i taules redones. http://www.few-webfest.com/

Marseille Web Fest 4ª edició d’aquest festival, la programació del qual ofereix dos dies de projeccions amb una selecció de 25 web-sèries de tot el món, així com conferències especialitzades. http://www.marseillewebfest.org/

cĂ˛mic-dels- cĂ˛m ics

AISGE rescata la memoria de Jano, el gran cartelista del cine español

Por Antonio Fraguas Hubo un tiempo en España en que parecía insalvable la distancia entre la realidad gris de la posguerra y la ficción luminosa del cine. Para el mozo de cuerda, el limpiabotas, la fregona y la costurera, las estrellas del celuloide vivían en una constelación a miles de años luz. Si alguien contribuyó en España a crear la ilusión de que todo el mundo tenía derecho a soñar, fue sin duda Francisco Fernández-Zarza Pérez, alias Jano, autor de miles de legendarios carteles de cine, una selección de los cuales se ha expuesto desde el 6 de mayo hasta el 5 de junio en la Fundación AISGE. “Entrar en un cine tenía mucho de religioso, algo de místico”, contaba en la presentación de la muestra el actor José Sacristán, retratado en varias ocasiones por Jano. “En ese periodo de tiempo entre que te echaban a la puta calle y lograbas ahorrar de nuevo, los

carteles de Jano conseguían prolongar el milagro. Eran una forma de llevarse a casa el gesto de Greta Garbo o la arrogancia de Errol Flynn”. Jano confeccionó a lo largo de su carrera cerca de 2.300 afiches, tanto de películas extranjeras como españolas, entre otras Surcos, ¡Bienvenido, Mr Marshall!, Calle Mayor, Atraco a las 3, Historias de la radio, Un rayo de luz y El extraño viaje. La selección de la Fundación AISGE se centró en los trabajos elaborados entre 1947 y 1979. Tal y como recalcó Fernando Marín, vicepresidente de la entidad, algunos de esos carteles son lo primero que viene a la mente del público cuando se piensa en determinados títulos. El hijo del cartelista, Víctor Zarza, director del departamento de Pintura y Restauración de la Universidad Complutense de Madrid, anotó: “No se quedaba solo en el retrato, sino que buscaba la caracterización. La cuestión no era sacar el parecido sino dar con el rasgo que definía una personalidad”. La caricatura fue una de las grandes habilidades de Jano, hasta el punto de que algunos actores, como José Luis López Vázquez, José Isbert o Fernando Fernán Gómez, se convirtieron casi en personajes suyos, como puede apreciarse en los carteles de Historias de la radio y Atraco a las 3. La tarea del cartelista –“el retratista del starsystem nacional”, en palabras de Zarza– era parecida a la de los artistas religiosos en la Edad Media: tenían que comunicar de manera directa y sencilla al pueblo llano la realidad de un mundo sobrenatural. Algunos carteles, como el de La danza de los deseos, película de Florián Rey de 1954 protagonizada por

Lola Flores, se acercan mucho a la estética de una estampa religiosa. Hoy es el tráiler de una película lo que nos seduce, pero en aquel tiempo los carteles eran la única herramienta de seducción para que el público entrara en el cine. De familia modesta, Jano nace en Madrid en 1922. Su madre es una portera viuda. Sus primeros dibujos, que publicó con solo cinco años en la revista Macaco, ya fueron caras de actores. Su pasión por el cine y el dibujo iban de la mano, y de esa pasión hizo su profesión. “Era un niño que se compraba la revista Cinegramas, que era carísima”, apunta Zarza. María Luisa San José, retratada en varios carteles (en la exposición pudo verse el de la película Mis relaciones con Ana, de 1979, en el que la actriz aparece desnuda), leyó un testimonio del artista que da una idea de su vocación profunda: “No sirvo para jubilado. Yo solo sé pintar y me divierto haciéndolo. Pintar es mi hobby”. Zarza contó incluso que su padre los llevaba de vacaciones con su caballete, sus pinceles “y a veces con sus colaboradores”. Porque Jano no trabajaba solo. Disponía de un taller en un enorme piso de la calle Bordadores, donde vivía su familia, y por allí desfilaban decenas de colaboradores que se encargaban de las tareas que menos le gustaban (por ejemplo, las tipografías). No vio, era imposible, las más de 2.000 películas de las que hizo carteles (trabajaba con sinopsis y fotos promocionales), pero su intuición publicitaria le hacía dar en el clavo. José Luis Piqueras, cinematografista que distribuía sus carteles, lo definió así: “Jano era un explicador de películas”.

comunica [ció] e nt re v i st a

“Amb una miqueta més d’il·lusió i de ganes de lluitar aconseguirem eixir” Paco Alegre, Premi Narcís 2014 (junt amb Pilar Almeria) Per Nelo Gómez

Arribe a la seu de l’AAPV, un espai idoni per fer esta entrevista a qui és un dels seus pares. Ens endinsem a la nostra humil sala d’assajos i preparem, com si d’una obra es tractara, l’espai per a este acte de comunicació que és l’entrevista. La captivadora veu de Paco comença a parlar. La tecnologia s’encarrega d’enregistrarho tot. Jo em limite a sentir un actor: Açò no és un acudit barat: Paco Alegre, tens motius per fer honor al teu cognom? (Riu) Estic familiaritzat. Ahir mateix aní a la Seguretat Social i en llegir el meu nom, Francisco Alegre, em dedicaren un somriure acompanyat d’unes notes del famós pasdoble. Contestant a la pregunta et diré que sí, que

estic alegre, simplement perquè porte quaranta anys de professió i he pogut sobreviure. A pesar de les circumstàncies, a pesar de la situació actual. No hi ha mal que cent anys dure i pense que eixirem d’esta. Però eixirem alegres Paco, o ens deixarem alguna cosa pel camí? Jo recorde en la dictadura, a finals de la mateixa. La il·lusió que teníem per canviar les coses. Amb una miqueta més d’il·lusió i de ganes de lluitar aconseguirem eixir, i eixirem. I igual que sentírem la satisfacció de vore arribar les llibertats, de vore aquell moment creatiu col·lectiu, pense que ara ho podem tornar a sentir. Si fores rei i hagueres d’abdicar, a qui li deixaries el testimoni?

Jo el que faria seria deixar el poder en el poble. Perquè és més democràtic i més modern. I qui estaria en eixa república? Estaria tota la gent de la cultura, perquè pense que un dels grans defectes del sistema que tenim és que els polítics volen mangonejar en tot. Ja coneixem molts casos de corrupció, i d’altres que no en sabem, i això succeeix perquè els polítics fan i desfan al seu capritx, rebutjant en molts casos els sectors. Recorde una taula rodona sobre la TVV amb Ferran Gadea i Josep M. Casany, on parlàvem que caldria deixar la televisió, la seua línia a seguir, més en mans dels professionals. Perquè els professionals coneixem la idiosincràsia, la problemàtica, de la nostra professió. El polític ha de posar les lleis i els pressupostos, de la resta els professionals en sabran més. Hem conegut l’existència d’algun consell assessor o consultiu, en determinats organismes, però hauria de ser més bé un consell amb caràcter executiu o

“El mercader amante”

administratiu, on la representació dels professionals, les universitats, organitzacions cíviques, culturals, sindicals,... marcaren el camí a seguir. Aleshores, com ho faries tu? Mira... ara ho volen privatitzar tot, no? Però en el teatre, en canvi, sempre hi ha hagut com un dirigisme polític. Crec que s’hauria d’apostar per un determinat sistema: bé el d’un teatre públic o bé el d’un teatre privat, la coexistència dels dos és difícil, delimitar els camps és conflictiu, hi ha massa intromissions i la competència sobretot a nivell econòmic és injusta; però ja que és el que tenim, hauria de ser el més just possible. Començant per les subvencions, les quals haurien d’arribar a tothom i mai serien al 100% del cost de producció, perquè s’ha d’assolir un risc a l’hora de produir. Els criteris, els lògics, llocs de treball que es generen, interés cultural del projecte, nombre

d’actuacions, continuïtat de la companyia.... Per altra banda, subvencionaria al públic. Mitjançant les sales, però no directament sinó en funció dels espectadors que hi assistiren a les funcions. La cultura en general, i en particular el teatre, ja ho sabem, no és rendible econòmicament i mai no ho serà. És rendible social i emocionalment per la satisfacció i el benestar de la gent, d’altra banda no som l’únic sector que rep subvencions en este país, i parle de sectors on l’única rendibilitat és l’econòmica. Aleshores, tu que treballares al muntatge “Los intereses creados”, quins creus que són els interessos perquè no treballem d’eixa manera? En realitat he respost abans: perquè hi ha massa dirigisme polític. Si de veres els professionals ho gestionaren...

comunica[ció] e nt r ev i sta

“La viuda valenciana”

Però i si en el cas dels professionals també hi ha interessos propis, com ho fem? M’ho poses molt difícil. Però crec que si de veres estan representats tots els professionals, tots - teatre, dansa, circ, música, autors, audiovisual... - al remat les coses seran més clares, perquè d’eixa manera hi ha més gent assabentada del cotarro i per tant és més difícil que no hi haja claredat. Un altre muntatge fou “La viuda valenciana”. Està València vídua d’algú? El País Valencià necessita casar-se amb algú? Després de la Transició, ací al País es van anar consolidant coses, però poc a poc ens van dur al desencant. Vam aconseguir coses que ens van motivar, fins que van caure. No sé si perquè als qui estaven al poder no els interessava la cultura o perquè no els interessaven els

ciutadans en general. La resposta és una miqueta densa. Jo pense que cal un canvi social. Si tot canviara – sanitat, educació, cultura... – no arribaríem als extrems d’ara. Històricament el capitalisme sempre ha sigut productiu, creava indústria, treball, ara el capitalisme és merament especulatiu i només crea injustícia social i pobresa. La gent iniciadora de tota esta desfeta, no només al País Valencià, sinó arreu del món, començant pels liberals com Margaret Tatcher, són molt perillosos. Si aconseguim eixe canvi social, qualsevol forma serà millor, i no propose d’acabar amb el capitalisme, però sí fer-lo més humà. I què té a vore tot açò amb el teatre? Doncs que si en la vida busquem només una rendibilitat, si pensem que l’existència de l’home només és guanyar diners, ens oblidem d’allò més important, la felicitat pot estar en llegir un llibre, en vore una pel·lícula, una obra de teatre... Cal canviar l’escala de valors i un poc la ideologia

comunica[ció] e nt re v i sta

“El casament”

per frenar els passos a les multinacionals i a tot este neoliberalisme.

hem estat molt a prop, sempre he mirat i admirat eixe pilar.

I en “El casament” treballares amb Pilar Almeria, la teua compi de Premi Narcís de l’AAPV enguany. Ha estat Pilar un pilar per a tu? (I açò no és un altre acudit).

Ara que parles de PTV-Clowns, jo sé que tu saps coses que no sabem d’eixe període. Conta’ns.

Amb Pilar ja són molts anys... Ens casàrem, fórem amants, ens tornàrem a casar, hem fet de tot... en teatre. Ha sigut una persona... una companya, uff, molt apreciable, molt respectada per mi. Me l’estime molt. El que passa és que ella es va clavar a la Cia. Micalet i això la va dur pel seu propi camí. A mi m’haguera agradat treballar en més ocasions amb ella al Micalet, però jo també he dut el meu camí, des que vaig començar em vaig clavar al PTV i això ha fet que només s’hagen creuat els nostres camins en ocasions, encara que com

Parlar de PTV per a mi és parlar d’una cosa molt meua, com un fill meu, més bé com mon pare. Han sigut tants anys... com un matrimoni. Per a mi ha sigut la meua professió. Jo feia teatre amateur al meu poble, Burjassot, i allí em van proposar formar part de la companyia, però de manera professional, la meua vida va pegar un tomb, vaig deixar els estudis, feia arquitectura, i... Ui, això no ho sabia jo! Sí, vaig demanar-los permís als meus pares per

“Cataclowns”

dedicar-me al teatre, això si compatibilitzantho amb els estudis, el primer curs el vaig portar durament, el segon ja no vaig aparèixer per classe... I el tercer ja et matriculares directament al PTV. Veges. Però al deixar els estudis vaig haver de fer la mili i això em va apartar del PTV, encara que no totalment, recorde que el dia que em van llicenciar estava la furgoneta del PTV a la porta del quarter esperant-me per anarse’n de bolo. Hi ha material per fer una sèrie o no? Parlant de sèries... tu que amb Canal 9 passares per “Benifotrem”. Ara que estem més fotuts pel tancament, què s’hauria de canviar per fer una tele en condicions en un futur?

La primera, pensar que la televisió pública, com ja he dit, tampoc no ha de ser rendible econòmicament. El que no ha d’haver són lladres. La rendibilitat està en formar els ciutadans en valencià, donant-los una bona informació i distraient-los amb qualitat. La rendibilitat també és crear tota una indústria audiovisual. On hi ha rendibilitat? Al Congrés, al Senat? a la Guàrdia Civil? a l’exèrcit? Tot són serveis públics que han d’existir, o no? Per altra banda, s’hauria de tindre molt en compte els professionals, els periodistes, els realitzadors, els tècnics, els guionistes, també els actors... I fins i tot, els partits polítics, que jo no dic que no hagen d’estar, però junt amb les universitats, les organitzacions socials i culturals, els sindicats, les bandes de música – que ací en tenim milers i són l’arrel de la nostra cultura musical–, fins i tot els fallers, perquè han d’estar, però compte, tampoc vull que es

comunica[ció] e nt re v i sta

Moment del vídeo-clip de la cançó “Poble”, pel grup Atupa

convertisca en la televisió que hem tingut. I hem de pensar que la qualitat és possible, perquè s’han fet coses dignes, com algunes telesèries, programes culturals, documentals, gran part del doblatge, a tots ens venen imatges de programes que ens agradaria poder continuar veient. Fa uns minuts parlàvem de models de teatre i fa uns dies, a l’Assamblea de l’AAPV, parlàvem de models de televisió. Tu et decantaries per un model públic com el de TV3 o externalitzat com el d’AragónTV? Jo estic per allò públic: sanitat, educació, televisió... però aniria més enllà: Renfe, Telefónica, Loterias y Apuestas del Estado (que per a una cosa bona que va fer un Borbó...), Registre Civil, tot allò que siga un servei públic, ha de ser gestionat per l’Estat. Confie 100% en la

gestió pública. Que passaria si fera fallida una empresa de transport marítim, per exemple, es quedarien les illes aïllades? No, l’Estat hauria d’assumir-ho, com ha passat en alguns bancs, perquè són serveis públics, i no s’haurien de privatitzar. Tele, teatre, també doblatge... Hem parlat d’alguns treballs però n’has fet molts més, ara pots dir el que et rote sobre estos. Mira, vaig a dir-te una cosa. De qualsevol treball que haja fet, tant de prota com fent un paperet – perquè m’he implicat igual personalment – he d’estar agraït. Però he de dir que m’he sentit especialment satisfet quan m’han donat un bon paper, i vull aprofitar l’ocasió per agrair a aquells que han confiat en mi. Com Manel Cubedo, J.R. Botella “Frasco”, Rafa Rodríguez, Ramon Moreno o Toni Canet, Rafa Montesinos, i altres que ara no em venen al

comunica[ció] e nt re v i sta

Paco fent doblatge

“Los figurantes”

“La comèdia de les equivocacions”

“Tiempo de barrilete”

“Un cuento de invierno”

“Los intereses creados”

Paco i Nelo Gómez durant l’entrevista, a la sala d’assajos de l’AAPV

cap, ells han anat fent graons en la meua vida professional, de tots he aprés. Paco, prou de retrospectiva. Mirem al futur. Quines coses vols canviar (o no) i com? On et veus d’ací un temps? Jo confie en mantindre’m com estic. Eixe seria el meu desig. Mentre hi haja veu, una miqueta d’energia, i un escenari o el que siga, jo pense continuar.Tots sabem que ara tot està canviant però jo aspire a continuar com he fet fins ara. Això de la fama i estes coses... l’èxit és poder continuar vivint d’açò. El que sí que vull dir és que, sobretot per a les noves generacions, pels joves, és que tracten sempre de dignificar-se. Mira, des que vaig començar sempre he vist que la gent de teatre ha procurat anar millorant les condicions laborals, tècniques, artístiques i si et dones compte, a poc a poc s’han retallat eixes condicions, bo darrerament a tota maquina. Vull dir, sí, tenim grans edificis, grans continents teatrals, però les condicions dels actors i les companyies són molt precà-

ries. Per això, cride a la gent jove que no treballe en determinades condicions tan a la baixa. Si hem aconseguit la Seguretat Social, no renunciem a això. Si hem aconseguit mitjanament un conveni, no treballem per menys, no paguem per treballar. I no es pot acusar a ningú que es busque la vida, entre altres coses perquè jo ara també ho estic fent, però no ens tirem terra damunt nostre. Perquè les condicions han baixat tant que després serà molt difícil tornar a aconseguir-les. I en esta professió, que en altres temps ens han arribat a tirar dels pobles a pedrades, l’única cosa que podem fer és dignificar-la treballant en condicions. Parle de l’autèntic amor a l’art, al teatre, l’important sempre ha de ser el contingut. Acabem just a temps perquè Paco marxa al Centre Octubre per preparar una de les rutes culturals per València on participa. Però abans d’anar-se’n veu que estem preparant la maquetació d’esta entrevista i es topa amb fotos d’arxiu que ni tan sols ell coneixia. Comença a flipar. Hui farà tard a treballar.

Pallasso!

Per Rafa Contreras Il·lustració de Jorge Tejedor

No recorde molt bé a sant de què va ser, però sí que recorde que Fina s'havia enfadat molt amb mi. Aquella discussió va fer que la cosa s'escalfara més del que haviem previst; i aleshores ella, provablement molt enfurida davant la meua tossuderia, em va dir que jo era un idiota. A mi em va vindre al cap una frase que havia llegit en internet i que, no sé perquè, recordava literalment. Total, que li vaig amollar la frase i em vaig quedar tan ample: “Mai discutisques amb un idiota; la gent podria no notar la diferència.” Fina em va mirar una mica desconcertada, sense saber què dir (em fa vergonya haver d'admetre-ho, però la meua autoestima creixia per moments...) Aleshores Fina va reaccionar i, amb un somriure sarcàstic que denotava certa acritud, em va dir “pallasso”... Li vaig explicar que ella i jo encara no ens coneixíem, però que fa temps m'havia guanyat la vida molt dignament durant uns quants anys actuant com a pallasso amb el PTV-Clowns. El meu personatge es deia Panotxa, i es una d'eixes etapes de les que em sent més orgullós com a actor professional. Li vaig explicar també una anècdota personal que s'havia produït precisament per aquella època: Em va succeir un dia al carrer; i he d'aclarir que, encara que reconec que ja estava “treballantme” el personatge de Panotxa, jo anava vestit de paisà i sense maquillatge. El cas es que un conductor prepotent --i potser massa estressat-- semblava disposat a envestir-me a bord d'un turbodièsel de no sé quantes vàlvules, mentre jo intentava creuar per un pas de zebra. Li vaig dedicar al conductor un gest una miqueta sobreactuat, que en aquell context podia significar: "Almenys deixa'm que acabe de creuar"! ... No he pogut oblidar la cara que va fer aquell individu; em va fulminar amb la mirada. Després, supose que amb la intenció d'intentar minar la meua autoestima, em va dir “pallasso”... Es va dibuixar llavors en el meu rostre un somriure franc, sense malícia... Feia temps que no em sentia tan afalagat. Per a mi va ser com haver passat amb èxit la prova d'un càsting. PD: Fina i jo encara no hem fet les paus. Això vol dir, per tant, que no puc assegurar de cara al futur la continuïtat d'aquesta secció.

[ T]atre Adéu a un espai

Per Aureli Delgado

Després de 19 anys, la sala Carme Teatre, situada al carrer Gutenberg del barri del Carme de València, es veu obligada a tancar les seues portes. Li ha estat impossible aconseguir el permís d’activitats. En tot aquest temps, innombrables espectadors i moltíssimes companyies de teatre, dansa i circ, han compartit la màgia escènica d’aquest espai. Incomptables projectes i estrenes teatrals han vist la llum baix dels focus que fins ahir mateix il·luminaven Carme Teatre. Treballadors fixes i eventuals passen a la llista de l’atur, artistes i professionals valencians han vist interromputs els seus contractes per aquesta temporada i ja no podran firmar cap altre per treballar en aquest espai del carrer Gutenberg. La raó és que l’Ajuntament de València continua mantenint la incongruència d’una ordenança que equipara aquests xicotets espais de creació i exhibició, ni més ni menys que amb les discoteques i els exigeix els mateixos requisits. És evident que ni per horari, cabuda o volum de soroll se’ns pot equiparar de cap manera. Ni tan sols els pubs, oberts fins a les

dues o les tres de la matinada i on la gent escolta música i parla al mateix temps, tenen una normativa tan exigent. El nostre horari no va més enllà de les dotze, la capacitat és molt reduïda i el públic atén en silenci allò que ocorre en una escena de pocs, però grans intèrprets.

“Antígona 18100-7”

En el nostre cas, hem d’afegir a més, que tot el barri del Carme, on ens trobem, ha estat declarat zona ZAS (Zona Acústicament Saturada) la qual cosa dificulta totalment la concessió de llicències per a determinades activitats. Però al lloc on s’ubica Carme Teatre, no hi ha ni tan sols una cafeteria en dos-cents metres a la redona, cosa que fa qüestionable que tot el barri es mantinga baix la mateixa consideració. Al llarg de tots aquests anys, sense queixes de cap veí i comptant sempre amb la seua simpatia, el desig de Carme Teatre ha sigut el de treballar a favor de València i de la cultura i l’escena valenciana, esforçant-nos en aquest sentit, en una de les sales privades pioneres de la nostra ciutat, siguent un estímul per a les companyies i fins i tot, per a altres sales obertes

amb posterioritat. Animem a l’Ajuntament de València per què no es deixe dur per un ordre general per a la categoria d’actuacions en directe, que inclou des dels massius concerts de rock, fins al silenciós mim, que seria igualment considerat acusticament contaminant, i atenga la realitat de xicotets espais com el nostre, suavitzant l’Ordenança Municipal, tal i com ocorre en altres comunitats del nostre país, cosa que sense dubte comptarà amb el recolzament i l’agraïment de l’escena valenciana. Des d’ací, l’equip de Carme Teatre, vol agrair encaridament el favor del públic i de tota la professió escènica valenciana, pel seu estímul i inestimable recolzament, fins aquest mateix moment, en el que hem de tancar les portes

[ T] atre “El Saperlón”

“Dostoievsky va a la playa”

“Prometeo Hot-Dog”

“Los días felices”

de Carme Teatre. Mantenim l’esperança de poder oferir-vos millors notícies que aquesta d’ara, en un futur. Ja fa alguns anys, un veí, un home ja molt major ens va preguntar si a altes hores de la matinada assajàvem càntics religiosos a la nostra sala. Li diguérem que no, naturalment, i compren-

“Sky train”

guérem que es tractava d’una al·lucinació acústica, deguda a la seua avançada edat. Poc després, el pobre home morí, i ara ens preguntem, si la preocupació de l’Ajuntament de València pel nivell de soroll que poden generar espais culturals com aquest nostre, no és també una al·lucinació acústica i fins quan durarà.

Estiu a escena

Per Sònia Alejo

Amb l’arribada de l’estiu, bona part de la professió, aquella que aconsegueix mantindre’s en actiu, es disposa a descansar o emprendre nous projectes de cara a la tardor, però l’escena no s’atura i proliferen festivals trets a l’aire lliure o dissenyats especialment per al carrer. Molts d’aquests tindran lloc en indrets rurals i altres a peu de platja, no obstant, ambdós estan adreçats a una població incrementada durant els mesos d’estiu. Repassem alguns dels que tindran lloc d’Almenara cap amunt i ens detindrem en els dos de més recent creació: FESLIDA i ASMF (Alcossebre Slow Music Festival). Només són una mostra, una petita tria i n’hi ha molts més si abarquem més disciplines. Festivals que aglutinen especialitats escèniques diferents, més grans i ambiciosos o més modestos, amb ajudes públiques, privades o només estructurals, organitzats amb ànim de negoci o amb objectius més altruistes. Tots són a l’estiu, a l’aire lliure i tant si treballem en aquests o si assistim com espectadors, ací estan.

Ruralfoc - MAC

Nom:

ASMF (Alcossebre Slow Music Festival).

Població: Alcossebre. De juny a setembre. Dates: La primera edició del festival naix amb els objectius de dotar a la població d’oferta cultural professional, recolzar la creació dels artistes de la Comunitat Valenciana oferint-los visibilitat i creant xarxes, identificar el festival com a part de la vida cultural del municipi i per altra banda, també tracta de fer servir el festival com a eina d’atracció i dinamització turística.

ASMF

Nom:

Capsigrany.

Població: Vilafranca. Segon cap de setmana de juny. Dates: El passat mes de juny, es va celebrar la XV edició d’aquest festival que inclou arts de carrer amb funcions de teatre en l’espai Carles Pons. El Capsigrany té com a objectiu principal, fer arribar el teatre als habitants de la comarca que habitualment viuen aïllats dels centres culturals més actius. Informació:

www.ajuntamentdevilafranca.es/capsigrany

Continguts: Concerts en acústic de músics professionals en els locals patrocinadors, generalment terrasses, bars i restaurants. Ana Maria Martín, d’Innova Cultura, dirigeix i organitza aquest festival i a hores d’ara, es troba sense un recolzament ferm de l’Ajuntament. Tot i que el festival s’ha convertit en un referent d’oci i dinamitzador turístic d’una cinquena de negocis i podria ampliar-se a espais públics, no sembla que de moment siga possible sense la complicitat legal, econòmica i logística de l’Ajuntament. Informació:

http://alcossebremusica.weebly.com

Nom:

Mostra de Teatre de Carrer de Les Alqueries.

Població: Les Alqueries. Juny, al voltant de les festes Dates: patronals de Sant Joan. Combina les arts de carrer amb espectacles adaptats a l’aire lliure. Enguany celebra l’edició XI. Informació:

Nom:

FIB (Festival Internacional de Benicàssim).

Població: Benicàssim. Els dies 17, 18, 19 i 20 de juliol. Dates: No necessita presentació. El FIB no és només música, també inclou actuacions d’arts escèniques de tot tipus i cinema per a la població. Informació:

http://www.lesalqueries.es/ fiberfib.com

Nom:

Festival de Teatre Clàssic de Peníscola

Població: Peníscola. Tots els dijous de juliol en el Dates: Castell de Peníscola. XVII edicions de teatre clàssic a l’aire lliure en un indret històric privilegiat.

Nom:

Arenal Sound.

Població: Platja de Borriana. Del 29 de juliol al 3 d’agost. Dates: Música indie, rock, pop i electrònica. Informació:

Informació:

http://www.peniscola.es/calendario/

www.arenalsound.com

Nom:

Malabara’t.

Població: Vila-real. 8, 9 i 10 d’agost. Dates: Espectacles i tallers de circ, malabars i clown.

Nom:

MAC (Moncofa Al Carrer).

Població: Platja de Moncofa. Al voltant de la tercera setmana Dates: d’agost. Teatre, música i activitats infantils. Tot a l’aire lliure.

Informació:

http://cultura.vila-real.es

om moncofaalcarrer.blogspot.c

Nom:

Rototom.

Població: Benicàssim. Del 16 al 23 d’agost. Dates:

Nom:

El Rototom naix en 1991 a Itàlia i després de diferents canvis de model i de dates, el tenim cada any a Benicàssim des de 2010.

Població: Vila-real. Primer cap de setmana de Dates: setembre.

Continguts: Música reggae i activitats complementàries com circ, màgia, malabars o mercats.

Danses populars de tot el món.

Festival Internacional de Danses.

Informació:

www.rototomsunsplash.com

http://cultura.vila-real.es

Nom:

Feslida.

Població: Eslida. 5, 6 i 7 de setembre. Dates: Continguts: Arts de carrer i espectacles a l’aire lliure. L’objectiu principal de Feslida des de la seua primera edició en 2013 segons Pepa Cases, la seua directora artística és “crear un espai cultural a la serra amb una programació familiar, variada, d'arts de carrer, pública, és a dir, gratuïta i de qualitat amb uns escenaris naturals únics”. “A més la creació de xarxes entre els artistes és important per mantindre viva la professió, però també és important que apareguen i no deixen de créixer projectes com Feslida que són tant necessaris a la província de Castelló”. El balanç de la primera edició no pot ser més positiva: “Ha hagut una acceptació espectacular donat que és una proposta molt nova pels habitants i estiuejadors de la localitat i voltants, hem aconseguit que el poble allargue les vacances estivals ajudant

a l'economia dels comerços i sobretot incrementar la part social creant un espai cultural i desenvolupant de la mà del festival altres activitats paral·leles que van sorgint gràcies al impuls dels artistes per donar a conèixer la cultura des d'un punt de vista interactiu i per a tots els públics”. Informació:

/feslida https://es-es.facebook.com

Col·laboren amb l’aapv:

Ajuntament de València

organitza [ció] Reclamacions salarials

Des de 2010 l'AAPV ha interposat més de 100 reclamacions salarials i ha mediat amb estudis de doblatge, productores audiovisuals, companyies de teatre i fins i tot ajuntaments, perquè els actors i actrius pogueren cobrar els treballs que els devien, per valor de més de 250.000.-euros. De moment, uns 50 actors i actrius han pogut cobrar més de 100.000. - euros. Desgraciadament encara no ha cobrat tothom, però anem donant passos a poc a poc, tots sabem que la justícia és molt lenta, però de vegades no cal arribar fins el final i l'empresa paga abans d'anar als jutjats. Vos animem a tots i a totes a informar-vos i, si voleu, fer les reclamacions corresponents. També volem recordar-vos que si no feu les reclamacions salarials abans d'un any, podeu perdre el dret a cobrar. Per a més informació telefona a l'oficina.

ASSESSORIA JURÍDIC-LABORAL DE L’AAPV Si tens cap dubte sobre contractes, atur, regularització, declaracions SS, jubilació, etc... ...ací t’esperem aapv - pare jofré, 7 baix - 46007 valència telèfon 963 528 198 - fax 963 533 736 - info@aapv.net - www.aapv.net

Més de 100 dies d'ús de la sala Per Sergi Mira

Més de 100 dies ha sigut l'ocupació de la nova sala de l'AAPV en el seu primer any d’ús. La majoria, uns 70 dies, s'ha utilitzat per part dels afiliats i afiliades per assajar les seues obres de teatre. També l'hem utilitzada per a fer dos cursos, un amb Giovanna Ribes i un altre amb José Juan Rodríguez Royero "Jabao", ambdós en col·laboració amb AISGE; i els AAPeritiVs. Per últim, hem realitzat més de 30 reunions de la Junta Directiva, de l'Assemblea, de comissions, amb els alumnes de l'ESAD i les diferents associacions del sector teatral i de l'audiovisual.